Duna de Pilat
Plantilla:Coord/display/title</noinclude>
La Gran Duna de Pilat[1] (en francés Gran dune du Pilat; del gascó pilàt o pialàt,[2] «montó», diminutivo pilot) és una enorme formació d'arena natural costera acumulada en el llitoral aquitano del golf de Viscaya en l'entrada de la baïa de Arcachón. La duna se situa en el terme municipal de La Teste-de-Buch, comuna pertanyent al departament de Gironda i la comarca natural del Pays de Buch, al suroest de França.
Tant la geomorfología com la posició de la Gran Duna es troben en permanent evolució i desplaçament des del seu génesis, estimada fa varis mils d'anys. Conté un volum total aproximat de més de 60 millons de m³ d'arena fina eòlica que s'estenen sobre 87 hectàrees de superfície, ocupant 2,7 km de costa llineal i fins a 500 m de bosc del parc natural de les Landes de Gasconya, cap a l'interior de les quals penetra inexorablemente a raó de 3 a 4 metros anuals, segons les medicions realisades des de la década de 1960.
La Gran Duna deu la singular amplitut de la seua cresta, la més alta del continent europeu, a un fenomen geològicament molt recent: el colapse en el XVIII d'un gran banc d'arena oceànica situat front a la seua costa. Este banc d'arena va proporcionar el material sedimentario després transportat progressivament per la naturalea i acumulat, com a resultat de l'activitat humana de forestación i de lluita contra l'invasió arenenca, per a conformar el cim de la duna que va evolucionar des dels 35 m d'altura medits a mitan de el XIX, fins a alcançar entre 80 i 107 m segons els estudis realisats des de la década de 1980.[3]
La Gran Duna de Pilat i el seu entorn, considerats un ecosistema de valor excepcional, han segut protegits per l'Estat francés per mig de diferents mides de preservació que, a partir de la primera classificació de 1943, es va estendre al bosc circumdant, sent declarat el conjunt Grand Site National en 1978. En 1994 es varen delimitar i varen classificar formalment les 6288.26 hectàrees del lloc com "gran lloc natural d'interés paisagístic i científic",[4] associat a la ret Natura 2000 de l'Unió Europea[5] sent el centre d'atracció turística més destacat de la regió aquitana i un dels més importants del país, acollint entre 1 i 1,5 millons de visitants anuals.[6][7]
Denominació Pilat-Pyla
[editar | editar còdic]La duna ha rebut diferents denominacions a lo llarc de la seua història, com Sabloney, Els Grands Tucs o La Greu, nom en el que li la coneixia en el XIX, associats a la morfologia que presentava en cada periodo de la seua història. En 1905 ya se cita la Gran Duna de Pilat, en el vocablo «Pilat», derivat del gascó «Pilòt», que significa «montó, pila», usat des de el XVI.
En 1920, Daniel Meller, banquer i promotor immobiliari, va construir en els voltants de la duna l'estació balnearia i turística de Pyla-sur-Mer, expressament tipografiada en una "I" per a conferir-li un caràcter «exòtic», de manera que la formació va escomençar a conéixer-se també en el nom de «Duna de Pyla», si ben el terme duna de Pilat és amprat preferentment per les publicacions oficials.[8]
Entorn de la Gran Duna: el paisage coster aquitano
[editar | editar còdic]Geologia
[editar | editar còdic]
El suroest de la regió de Nova Aquitània, en la costa Atlàntica del golf de Viscaya coneguda turísticamente des de principis de el XX com "Côte d'Argent" (Costa d'Argent), presenta una morfologia geològica caracterisada tant per l'erosió eòlica causada pels vents dominants de component oest, com per la causada per les corrents alternes ocasionades en l'oceà per les mareas i les ones rompedors, la presència de cúmuls sedimentarios disponibles d'arena d'una granulometría específica i també una particular vegetació. Tots estos components han favorit la formació d'un sistema de dunes marítimes i continentals característic d'esta costa.[9]
Este paisage va tindre el seu orige cap a finals de l'estadi glacial wisconsiniense, en el Pleistoceno, fa uns 20 000 anys, que va resultar inicialment en un descens en el nivell dels oceans, desplaçant el llitoral vàries decenes de quilómetros cap a l'oest. L'erosió hidrològica del Massiç Central va aportar una massa de sediment que es varen acumular progressivament en la conca hidrogràfica recent formada. Posteriorment, en la fase de reculada de la glaciació, acompanyada d'un periodo de clima sec i ventoso i la conseqüent pujada del nivell oceànic, va favorir la nivellació a la seua volta de les arenes i sediment depositats. Un periodo de clima humit i fresca (fa uns 14 000 anys) va establir la ret hidrogràfica. En la posterior etapa holocénica, cap al 9000 a. C., un periodo climàtic sec i ventoso va espentar estos sediment cap a l'interior, sent esta la génesis del sistema de dunes continentals en la costa aquitana.[10]
Esta costa s'estén de manera rectilínea a lo llarc de 230 km entre la desembocadura del riu Adur al sur (prop de Bayona) i l'estuari del riu Garona, en el nort, i es pot distinguir en tres grans àrees:[11]
- la llínea de plaja d'arena, a on es troba la banda o cordonera de dunes marítimes;
- la planura o planicie arenenca, coneguda com arenes de les Landes de Gasconya, a on es presenten dunes generalment parabòliques, i que es troba coberta d'un extens bosc marítim;[12]
- el dens bosc marítim, considerat la més extensa massa forestal llitoral d'Europa i que, protegit per l'Estat, ocupa el parc natural de les Landes de Gasconya.
L'àrea de la cordonera llitoral, de poca pendent, és propícia a l'acumulació d'arena marina, que una volta secada pel sol i disgregada en els possibles conglomerats de grava, és transportada pel vent oceànic a llargues distàncies cap a l'interior de la superfície terrestre en forma de menuts núvols, pròximes al sol. Esta arena, coneguda també com "arena eòlica" o "arena de duna", està formada per partícules compostes principalment de sílice, material de gran resistència química, que es desplaça seguint una trayectòria que depén del seu tamany, de l'energia i de l'àngul d'incidència en la seua caiguda. Quan els núvols alcancen el sol, poden resultar, o ben rebotades, generant una proyecció de noves partícules, o ben desplaçades en un moviment de reptación. Si en este desplaçament troben algun obstàcul fix, s'acumulen en el costat de barlovent formant una "duna embrionària" que servix a la seua volta de nou obstàcul per a retindre a atres nous grans d'arena. En un moment determinat, comença la llenta migració de la duna a favor del vent, conformant-se segons un perfil inicialment redonejat pero que canviarà gradualment. Es diuen "dunes vives" a aquelles que mantenen el seu moviment, per oposició a les "dunes mortes" que poden ser colonisades per la vegetació.[10]
En el llitoral aquitano es formen quatre tipos bàsics de dunes, tots ells de morfologia asimètrica, en pendents abruptes en la seua orientació este (a barlovent), mentres que és més suau en la cara oest (a sotavent):[3]
- les dunes parabòliques (dunes primitives) corresponen a les formacions més antigues que es remonten al 4500 a. C., i que varen evolucionar perpendicularment a la costa sobre les zones humides que permaneixien per llavors des de la pujada del nivell del mar. Presenten les seues branques dirigides cap a l'Oest, sent aquelles dunes en les branques les més primes, colonisades per la vegetació. Apareixen registrades en la cartografia de principis de el XVIII, en els cridats "mapes de Masse" (1708-1712) i per llavors es trobaven cobertes de bosc, a diferència de les Landes, cap a l'interior, que estaven encara nuetes de vegetació. Este tipo de dunes es localisen entre els llac de Hourtin i de Lacanau, entre La Teste i els llac de Cazaux-Sanguinet, Biscarrosse i Mimizan. Més al sur alcancen el llac de León i Bayona, a on formen la major part de les dunes costeres d'altura generalment més baixa que la de les dunes barjánicas;
- les dunes barjánicas (dunes modernes), que es varen formar sobre zones seques i sense vegetació durant l'época galorromana, despuix d'una sensible regressió marina. Es reconeixen per les seues branques dirigides cap a l'Est, constituint grans seccions travesseres cobertes de pinades entre la baïa de Arcachón i Mimizan;
- les dunes de hoya (dunes interiors invasivas), conegudes localment com caoudeyres[13] són un tipo de varietat de les dunes parabòliques, situades en l'interior de la cordonera llitoral, cobertes d'herbes i menuts arbustos en la seua zona externa, mentres que en l'interna es formen hoyas de deflación i talussos desprovistos de vegetació;
- les dunes caòtiques (dunes noves), cobertes d'una vegetació mínima, són les de formació més recent.
Varis estudis han estimat que el volum total ocupat per les dunes es troba entre 10 i 20 millons de m³, i s'han pogut identificar més de 1500 formacions de més de 10 m d'amplitut repartides de la següent manera:[14]
- 1 gran duna, la gran duna de Pilat, per damunt dels 100 m d'amplitut;
- 47 dunes entre 70 m i 100 m d'amplitut, principalment en la cordonera dels barjanes coalescentes;
- 350 dunes entre 50 i 70 m;
- 710 dunes entre 30 i 50 m;
- més de 410 dunes entre 10 i 30 m d'amplitut.
Atres estudis han analisat la composició de les arenes, trobant-se grans i partícules de sílice de 350 micras de diàmetro mig, en una composició d'1 % a 2 % en minerals pesats, com magnetita i limonita. El diàmetro mig presenta, no obstant, una distribució diferenciada entre les mostres del llitoral sur, en una mija de 400 micras en Bayona, i el nort, prop de Arcachón, a on el diàmetro mig particular alcança un mínim de 250 micras. Esta distribució granulométrica contrasta en la de les arenes de les plages que, en general, són més grosses, entre 0,35 i 0,5 mm, i que s'agrupen formant freqüentment aglomerados.[15]
Ecosistema
[editar | editar còdic]
El paisage de la cordonera de dunes del llitoral aquitano, en el qual s'inclou la Gran Duna, és el resultat tant de l'acció de les forces de la naturalea com de l'intervenció humana. Des de l'Edat Mija i especialment a finals de el XVIII, l'home ha mamprés una série d'actuacions per a impedir o ralentisar el seu llent pero inexorable alvanç cap a l'interior de la costa, cobrint-ho d'una extensa superfície vegetal, que en el temps ha generat un ecosistema de valor excepcional: la biomassa de les Landes de Gasconya.
En l'Edat Mija, la força del vent va fragmentar les dunes en trossos de forma de "W", activant-les en agrupacions de dunes "vives" en "V" en el front dirigit cap a l'Est, amenaçant els camps de cultiu, núcleus de població i destruint el bosc primitiu. La situació es va fer crítica cap a el XVIII, quan l'arena havia colonisat una franja de 4 a 7 km cap a l'interior.[10]
En 1778 l'ingenier Nicolas Brémontier va emetre un informe en el que insistia sobre la necessitat de fixar en grans mijos l'alvanç de les dunes en la zona de la Teste, pero no va ser fins a 1786 quan es va poder obtindre la finançació per a mamprendre els treballs. Els acontenyiments de la Revolució francesa varen supondre la ralentisació dels mateixos, pero per a 1795 els resultats obtinguts varen ser suficientment positius com per a que Brémontier remetera un informe favorable al Govern de París. En 1801, un Decret[16] del Consulat nomenava a Brémontier president de la Comissió de les Dunes i ordenava la seua fixació per mig de plantacions forestals. Cap a 1816, la Comissió havia forestat prop de 4500 hectàrees i en 1864, quan la tutela havia segut transferida a la Comissió Nacional d'Aigües i Boscs, es varen alcançar les 80 000 hectàrees.
Estos progressos es varen conseguir gràcies als treballs de l'ingenier Goury sobre una tècnica millorada de fixació a partir de 1825, establint una empalizada a 150 i 200 m de la plaja, que una volta coberta d'arena, se li superponen una série de noves empalizadas fins a alcançar una duna estabilisada a 8 o 10 m d'altura. Posteriorment es realisa una sembra de barrón sobre la duna fixa, cridada "duna blanca".
A principis de el XX, l'estabilisació de les dunes blanques i la germinació dels boscs de pi marítim en l'interior del llitoral varen dur a l'Estat a donar per conclosos els treballs, i des de 1914 es varen autorisar alguns proyectes d'urbanisació, com el de l'estació balnearia de Pyla-sur-Mer.
No obstant, a finals de la década de 1930, davant l'abandó de l'Estat dels costosos treballs de manteniment de la cordonera de dunes, es va constatar la reactivació del problema de la progressió invasiva sense control de les dunes al que no va poder posar-se remei immediat davant l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Les autoritats militars d'ocupació varen declarar com "zona d'exclusió" el conjunt del llitoral, el qual va ser inclós a partir de 1942 dins del sistema defensiu del Mur de l'Atlàntic, construint-se baix supervisió de l'organisació Todt alguns fortines i búnkerés sobre la Gran Duna, delimitada com a lloc restringit en 1943, i que en el temps varen quedar paulatinament enterrats.
En la declaració de la Gran Duna com "Grand Site National" en 1978 i la seua classificació de 1994, l'Estat francés protegix 6.288,26 hectàrees del bosc de l'entorn per mig d'un sistema específic de gestió, ya que la seua particular explotació és un dels recorts del modo de vida tradicional rural de les poblacions locals que remonten a l'época medieval. El bosc s'ha diferenciat en tres categories en funció del seu us:
- Bosc comunitari (forêt usagère): són 3800 ha de propietat estatal a on es permet una activitat restringida a la comuna per a la seua explotació llimitada, d'acort en les tradicionals activitats de recollida de resina de pi per la tècnica de brot i sagnat que es practicaven fins a la década de 1980, i les actes de la qual de concessió daten de 1468. Poden trobar-se encara disseminades dins d'esta part del bosc distintes cabanyes i chicotetes construccions en fusta a on s'estajaven els resineros o guardaven els seus útils de llabor.
- Bosc patrimonial (forêt domaniale): de propietat exclusiva de l'Estat, comprén les parts del bosc plantades artificialment des de el XVIII com a barrera de contenció de l'alvanç de les dunes. Una part conserva el seu us de protecció, pero una atra també és explotada pels aserraderos per a les indústries de paper.
- Bosc privat (forêt privée): és una part del bosc dedicada a la producció, pero baix regulació d'una comissió estatal.
En 2003 l'Estat francés va propondre ampliar el estatus de protecció del lloc a 5312 ha, per a la seua inscripció en la ret europea Natura 2000, en l'objectiu de preservar la diversitat biològica i valorizar el seu patrimoni natural.
El bosc està compost essencialment de pins marítims (pinus pinaster), coneguts en la zona com a pins de les Landes, junt en eixemplars d'acebo, madroño, espino blanc i aulaga. La fauna es compon principalment de cérvols, fardas i javalís; dins dels invertebrats destaquen dos espècies protegides, el gran capricorn (Cerambyx porc) de la família Cerambycidae i el cérvol volant (Lucanus cervus).[5]
La Gran Duna es troba també sobre una de les rutes anuals de migració d'aus, moltes de les quals s'instalen en el banc de Arguin, situat front a la duna, i unes atres són acollides en el propenc Parc Ornitológico de Teich, a on s'han identificat fins a 260 espècies distintes, de les quals prop de 80 s'han instalat i habiten permanentment en les proximitats de la duna.[17]
Sobre la duna mateixa poden observar-se eixemplars de flora característica d'ecosistemas àrits, a on les propietats del sol i el vent llimiten les poblacions. Poden distinguir-se els eixemplars de grama (Agropyron repens), penca borriquero (Onopordium acanthium), campanilla de les dunes o d'arena (Calystegia soldanella), grama del nort (Triticum repens), barrón (Ammophila arenaria), siempreviva (Helichrysum arenarium) i particularment, de l'endèmica Perpètua selvada (Helichrysum stoechas), que destaca pel perfum de les seues flors.
Estes espècies es distinguixen per la seua resistència, pero al mateix temps per la seua fragilitat, ocasionada pel aplastamiento resultat dels pisotones dels visitants descuidats.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mapa de Cassini, sigle XVIII.
- ↑ Simin Palay, Dictionaire du Béarnais et du Gascon moderne, CNRS, ISBN 2-222-01608-8
- ↑ 3,0 3,1 J. M. Froidefond, 21/08/2005, Géographie de la Dune du Pyla [1] archivat en Wayback Machine. (en francés).
- ↑ Direcció Regional del Mig ambient (Aquitània). Ficha informativa del lloc classificat Dune du Pyla et de la forêt usagère (en francés).
- ↑ 5,0 5,1 ret natura2000, Forêts dunaires de la Teste de Buch (en francés).
- ↑ Sitie web de la ret de Grands Sites de France, dune du Pilat (en francés).
- ↑ Diari Sudouest 16/4/2006, La dune du Pilat (en francés).
- ↑ Oficina de Turisme de la Teste, La Gran Dune du Pilat: Grand site de France (en francés).
- ↑ Observatori de la costa Aquitana, Els dunes côtières d'Aquitaine (en francés).
- ↑ 10,0 10,1 10,2 (Cruz Juanotena, 1998)
- ↑ Observatori de la costa Aquitana, La côte sableuse (en francés).
- ↑ (Enjalbert, 1960); (Legigan, 1979)
- ↑ Caoudeyres és una paraula del occità gascó en el significat de "marmita", per comparació de la forma de les hoyas en el terreny causades per l'alvanç de la duna, en estos utensilis, Vocabulaire de Géomorphologie, Caoudeyres en oceano.org [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ (Legigan, 1979; Froidefond, 1985) citats per Froidefond
- ↑ (Allen i Castaing, 1977)
- ↑ Observatori de la costa Aquitana, Histoire de la mise en plau dones dunes côtières autour du lac de Cazaux-Sanguinet (en francés).
- ↑ Llista d'espècies del Parc ornitológico de Teich [3] archivat en Wayback Machine. (en francés).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Duna de Pilat» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.