Història de Escandinavia

La història de Escandinavia és l'història de la regió d'Europa del Nort coneguda com Escandinavia; en particular, de Dinamarca, Noruega i Suècia.

Prehistòria

Hi ha pocs restants en Escandinavia de l'Edat de Pedra, de la de Bronze o de la de Ferro en excepció d'algunes ferramentes d'eixos materials, d'algunes joyes, ornaments, cairns i sobretot de pedres en dibuixos coneguts com petroglifos.

Paleolític superior

Artícul principal → Paleolític superior.

La península escandinava va ser poblada molt més tart que el restant d'Europa. Les baixes temperatures durant l'Edat de Gèl varen retardar l'arribada de Escandinavia a una zona habitable fins a al voltant de l'any 9700 a. C.

Quan els gèls es varen retirar, els renos pastaron en els terrenys plans de Dinamarca i de la zona meridional de Suècia. Est va ser el territori dels ahrensburgienses, una série de tribus que caçaven en vasts territoris i que vivien en lavvus en la tundra. Hi havia pocs arbres en la regió en excepció d'abedulls papíferos i la taiga, que va aparéixer llentament.

Mesolítico

Artícul principal → Mesolítico .

En el VII mileni a. C., quan els renos i els caçadors es varen desplaçar cap al nort de Escandinavia, es varen desenrollar boscs. La cultura maglemosiense va prevaldre en Dinamarca i en el sur de Suècia. En el nort, en Noruega i en la major part de la zona septentrional de Suècia, va viure la cultura Fosna-Hensbacka, principalment en la vora del bosc. Els caçadors-recolectors del nort varen seguir les manades i els moviments dels salmones, desplaçant-se al sur durant els hiverns i cap al nort en els estius. Estos primers pobles tenien tradicions culturals similars a les practicades en atres regions del nort, en àrees que inclouen els actuals territoris de Finlàndia, Rússia i a través del estret de Bering en l'extrem septentrional de Norteamérica.

En el VI mileni a. C., la zona sur de Escandinavia estava coberta pel bosc templat de frondoses. La fauna incloïa uros asiàtics, bisontes europeus, alces i venados. La cultura dominant en este periodo va ser la Kongemose, dedicada a la caça de foques i a la peixca. Al nort dels kongemose varen viure atres caçadors-recolectors en la major part del sur de Noruega i Suècia cridades les cultures Nøstvet i Lihult, descendents dels fosna i dels hensbacka. A finals del VI mileni a. C., els kongemose va ser reemplaçada al sur per l'Ertebölliense.

Neolític

Artícul principal → Neolític.

Durant el V mileni a. C., el poble ertebølle va deprendre ceràmica de les tribus veïnes del sur, que varen començar a cultivar la terra i a criar animals. Aquells també varen iniciar les activitats agrícoles, i cap a l'III mileni a. C. es varen tornar part de la cultura dels gots d'embut, que marca l'aparició de tombes megalíticas en les costes del Bàltica. Durant l'IV mileni a. C., eixes tribus s'expandixen per Suècia fins a Uppland. Els nøstvet i els lihult varen deprendre noves tecnologies dels agricultors que alvançaven (pero no l'agricultura), detenint-los i fent que canviaren la seua direcció cap al suroccidente de Suècia, pero alguns diuen que els cultivadores no varen ser morts ni expulsats, sino que voluntàriament es varen mesclar en les poblacions locals. Hi ha per lo manco un lloc que sembla ser mixt, l'Alvastra pile-dwelling.

No se sap qué llengua parlaven estos primers escandinaus, pero a finals de l'III mileni a. C., varen ser superats per la cultura de la ceràmica cordada, que segons molts especialistes parlava protoindoeuropeo. Este nou poble va alvançar cap a Uppland i el fiort d'Oslo, i provablement va donar la llengua que és el ancestro de les actuals llengües escandinaves. Eren pastors, i en ells la major part de Escandinavia meridional va entrar al Neolític.

Edat de Bronze nòrdica

Artícul principal → Edat de Bronze nòrdica.

Encara que els escandinaus varen entrar tardíamente a l'Edat del Bronze europea a través del comerç, els seus llocs presenten objectes rics i ben preservats fets de llana, fusta i d'or i bronze importats d'Europa central. Durant este periodo en Escandinavia va sorgir la primera civilisació alvançada despuix de l'Edat de Pedra nòrdica. Els escandinaus varen adoptar molts símbols europeus i mediterrànees a l'hora que varen crear nous estils i objectes. La civilisació micénica, la cultura de Villanova, la fenicia i l'Antic Egipte han segut identificades com a possibles fonts del treball artístic escandinau d'este periodo. L'influència estrangera s'atribuïx al comerç d'àmbar, puix l'àmbar trobat en les tombes micénicas d'este periodo és del mar Bàltica. Varis petroglifos mostren barcos, i grans formacions de pedres conegudes com barcos de pedra indiquen que el comerç per este mig va jugar un paper protagónico en la seua cultura. Varis petroglifos mostren barcos l'orige dels quals podria ser mediterràneu.

Encara que hi ha molts montículs i camps de petroglifos d'este periodo, fa molt es va deixar de conéixer el seu significat. Hi ha molts artefactes de bronze i or. L'apariència prou crua dels petroglifos comparada en els treballs de bronze ha donat peu a la teoria segons la qual varen ser produïts per cultures o grups socials distints. Durant l'Edat de Bronze no va haver llengua escrita en els països nòrdics.

L'Edat de Bronze nòrdica es va caracterisar per un clima càlit (comparable en el del Mediterràneu), lo que va permetre una població relativament densa, pero va terminar en un canvi climàtic en el que el clima es va deteriorar, es va fer més humit i fret (es pensa que va poder originar la llegenda de Fimbulwinter) i és molt provable que és a situació haja dut a les tribus germàniques cap al sur en Europa continental. En este periodo en Europa oriental va haver una influència escandinava. Un mileni despuix, els varis pobles germans orientals en orígens escandinaus (burgundios, godos i hérulos), com els lombardos, rendered Escandinavia (Scandza) el nom de "úter de nacions" en Getica de l'historiador romà Jordanes.

Edat de Ferro prerromana

L'Edat de Bronze nòrdica va terminar en un clima més fret i humit. En este periodo hi ha menys troballes arqueològiques. També és el moment en que els pobles germànics comencen a ser coneguts en el mediterràneu i pels romans.

En un principi el ferro era valiós i s'usava en fins decoratius. Les agulles són els objectes més antics, pero també es varen trobar espases i hoces. Durant tot el periodo es va seguir usant el bronze, sobretot com a decoració. Encara que es va continuar en les tradicions de l'Edat de Bronze nòrdica, va haver fortes influències de la cultura de Hallstatt en Europa Central. Varen continuar en la tradició cultural Urnfield d'enterrar els cadàvers i posar els restants en urnes. Durant els últims sigles, les influències de la cultura de la Tène d'Europea Central es va estendre a Escandinavia des del noroest d'Alemània, i allí hi ha troballes d'este periodo de totes les províncies de la zona sur de Escandinavia.

Els arqueòlecs han trobat d'este periodo objectes com a espases, escuts, llances, tijeras, hoces, tenazas, gavinets, agulles, hebillas, hervidores, etc. El bronze es va seguir usant para torques i hervidores, l'estil del qual era una continuació del de l'Edat de Bronze. Un de les troballes més importants és la carreta de Dejbjerg, en Jutlandia, de quatre rodes i en parts de bronze.

Edat de Ferro romana

Mentres moltes tribus germàniques varen tindre un contacte sostingut i la presència militar del Imperi romà, la major part de Escandinavia es va desenrollar en la perifèria extrema del món llatí. En excepció de les referències als suecs (suiones) i als gautas (gautoi), gran part de la regió es va quedar sense ser registrada pels autors romans.

En Escandinavia es va importar una gran cantitat de bens, com monedas (més de 7.000), vasijas, imàgens de bronze, gots de vidre, hebillas en esmalt, armes, etc. Ademés, l'estil dels objectes de metal i les vasijas de ceràmica eren marcadament romanes. Per primera volta varen aparéixer objectes com a tijeras de podar. En el III i en el IV, es varen importar alguns elements dels pobles germànics que es varen instalar al nort del mar Negra, un dels quals es pensa que són nòrdics runas.

Hi ha aixina mateix moltes mòmies dels pantans d'este periodo en Dinamarca, Schleswig i el sur de Suècia. Junte els seus cossos hi ha armes, utensilis domèstics i vestits de llana. Es varen trobar grans barcos de rems de el IV en Nydam mosse en Schleswig. Molts varen ser enterrats sense cremar, encara que eixa tradició va recuperar després la seua popularitat.

En el V i el VI, l'or i argent es varen fer més comuns. Açò es pot atribuir al saqueig de l'Imperi romà efectuat per les tribus germàniques, del com molts escandinaus varen retornar en or i argent.

Edat de Ferro germànica

El periodo que va seguir la caiguda de l'Imperi romà es coneix com Edat de Ferro germànica, i es dividix en les edats de Ferro germànica primerenca i tardana, que en Suècia es coneix com l'era de Vendel, en rics llocs funeraris en el caixer del llac Mälar. La primerenca Edat de Ferro germànica és el periodo en el qual apareixen en l'història els dona-nos, i segons Jordanes, eren descendents dels suecs (suehans, suetidi) que havien reemplaçat als hérulos.

Durant la caiguda, va haver una gran afluència d'or cap a Escandinavia, i hi ha excelents treballs d'eixe material, que va ser utilisat per a fer baïnas de montar i bracteatos. Notable eixemples d'eixe treball són els banyes d'or de Gallehus.

Quan l'Imperi romà va desaparéixer, l'or es va fer escàs i els escandinaus varen començar a fer objectes de bronze enchapados en or, en elements decoratius d'animals entrellaçats d'estil escandinau. Les #decoració de l'Edat de Ferro germànica mostren animals en poques correspondències anatòmiques, pero en la tardana evolucionen cap a formes en extremitats entretejidas i entrellaçades, que són ben conegudes en l'época vikinga.

Época vikinga

Artícul principal → Época vikinga.

Durant l'época vikinga, els vikingos varen saquejar, varen colonisar i varen explotar grans zones d'Europa, del Mig Oriente, d'Àfrica del Nort i de Norteamérica, més específicament de les àrees de l'actual Illa de Terranova.

El començ de l'época vikinga per lo general se situa en 793, quan els vikingos varen saquejar l'important monasteri de l'illa anglesa de Lindisfarne, i el seu final en la fracassada invasió d'Anglaterra mampresa per Harald Hårdråde en 1066 i la conquista normanda d'Anglaterra.

Época dels assentaments

L'época dels assentaments va començar en 800. Els vikingos varen invadir i més tart es varen assentar en Escòcia, Anglaterra, Groenlàndia, les Illes Feroe, Islàndia, Irlanda, Livonia, Normandia, illes Shetland, Sicília, en els territoris dels rus' i Vinland (Illa de Terranova).

Plena i Baixa Edat Mija

Els sigles XIV-XV varen vore una inestabilitat regional, i inclús la desintegració del Regne de Dinamarca, que durant huit anys en la primera mitas de el XIV va deixar d'existir de facto com a entitat política, ni tenia monarca. Estes décades es varen caracterisar per la rivalitat en l'emergent potència de la regió bàltica: la Lliga Hanseática. Quan Valdemar IV de Dinamarca va restaurar el tro danés, afrontant les conseqüències d'una devastadora pesta negra, va conseguir estabilisar en cert modo les arques dels comtats danesos, en la seua majoria hipotecats, i va llançar la seua missió de recuperar Dinamarca i restablir el seu control del Bàltic. En les següents décades es lliurarien varis conflictes bèlics, comercials i polítics, tant en temps de Valdemar com despuix de la seua mort, que formarien i reformarien les aliances de la regió i la seua divisió geopolítica. Entre estos conflictes cal destacar la guerra de Kalundborg, l'alçament de la nit de Sant Jorge, les guerres de successió de Rügen, la guerra danesa-hanseática, l'invasió sueca de Escania, la batalla de Åsle, les guerres conta els germans de les vituallas, la guerra de Gotlandia de 1403, la primera guerra pomerana de Schleswig, la guerra de l'Unió de Kalmar contra Holstein i la Hansa, les rebelions de Engelbrekt, de Amund Sigurdsson i de Hallvard Graatop, la guerra danesa-neerlandesa, la guerra de successió noruega, la guerra danesa-sueca de 1451-1457, la guerra de deposición de Jöns Bengtsson, la guerra danesa-sueca de 1470, i la batalla de Roberto, entre uns atres.

Unió de Kalmar

Artícul principal → Unió de Kalmar.

l'Unió de Kalmar (en danés, noruec i suec: Kalmarunionen) va ser una série d'unions personals (1397–1513/1520) que va unir els regnes de Dinamarca, Noruega i Suècia baix el mateix monarca. Els països varen renunciar a la seua sobirania pero no a la seua independència, i interessos divergents (en especial el descontent suec en els danesos sobre el seu domini en Holstein) varen originar un conflicte que dificultaria les relacions des dels anys 1430 fins a la seua dissolució final en 1523.

La guerra de Kalmar entre 1611-1613 va ser un esforç del rei danés Cristián IV per reimponer per la força l'Unió. No obstant, el conflicte va terminar en una chicoteta victòria danesa, pero no en la derrota dels suecs. Va ser l'últim intent per recrear l'Unió de Kalmar.

Reforma

La Reforma protestant va aplegar a Escandinavia en els anys 1530. La regió pronte es va convertir en un dels núcleus del luteranismo.

XVII

Guerra dels Trenta Anys

La Guerra dels Trenta Anys es va desenrollar entre 1618 i 1648, principalment en el territori del Sacre Imperi Romà Germànic, en Europa central, pero implicant a la seua volta a la major part de les potències continentals. Encara que des del principi va ser un conflicte religiós entre protestants i catòlics, la autoconservación de la Casa de Habsburgo també va ser un motiu central. Els danesos i després els suecs varen intervindre en varis moments per a protegir els seus interessos.

L'intervenció danesa va començar quan Cristián IV, el rei del regne de Dinamarca i Noruega, qui era luterano, va ajudar als alemans protestants liderant un eixèrcit en contra del Sacre Imperi Romà Germànic, tement per la sobirania de Dinamarca com a nació protestant. Eixe periodo va començar en 1625 i va terminar en 1629. El rei danés havia tret un gran profit de les seues polítiques en el nort d'Alemània (Hamburc va tindre que acceptar la sobirania danesa en 1621, i en 1623 també Verden va estar baix control danés, lo mateix que Bremen en 1653.) Com a administrador, Cristián IV va ser prou exitós, conseguint un nivell de progrés i d'estabilitat únic en Europa, que es va pagar en l'impost d'Oresund i grans reparacions per a Suècia. També va ajudar que el regente de França, el moradura Richelieu, estiguera desijós de pagar per una incursió danesa en Alemània. Cristián ho va fer en vint mil mercenaris, pero les seues forces varen ser derrotades i el rei i el seu regne varen sofrir una severa derrota.

L'intervenció sueca va començar en 1630 i va durar fins a 1635. Alguns en la cort de Fernando II de Habsburgo creïen que Wallenstein volia controlar als príncips alemans per a guanyar influència davant l'emperador. Fernando II va retirar del càrrec a Wallenstein en 1630. Després ho va tornar a cridar i junt a Gustavo Adolfo va atacar l'imperi i va véncer en vàries batalles importants.

Gustavo Adolfo, com Cristian IV abans que ell, va ajudar als alemans luteranos a anticipar l'agressió catòlica contra la seua pàtria i obtindre influència econòmica en els estats alemans del mar Bàltica. També com Cristian IV, Gustavo Adolfo va ser subsidiado per Richelieu, durant el regnat de Luis XIII de França, i pels holandesos. De 1630 a 1634, varen tornar a atacar en les forces catòliques i va recuperar gran part de les terres protestants que havien segut ocupades.

Ascens de Suècia i Imperi suec

Artícul principal → Imperi suec.

El poder suec va començar baix el regnat de Carlos IX. Durant la guerra de Ingria Suècia va expandir els seus territoris cap a l'orient. Moltes atres guerres en territoris de Polònia, Dinamarca-Noruega i Alemània varen permetre una major expansió, encara que va haver alguns revessos com la guerra de Kalmar. Suècia va començar a consolidar el seu imperi per mig de molts atres enfrontaments bèlics, com les guerres del Nort i la guerra Escanesa. Dinamarca va sofrir moltes derrotes durant eixe periodo. Finalment, baix el regne Carlos XI de Suècia l'imperi es va consolidar com una monarquia semiabsoluta.

XVIII

Gran Guerra del Nort

La Gran Guerra del Nort va enfrontar a una coalició formada per Rússia, el Regne de Dinamarca i Noruega i Sajonia-Polònia (des de 1715 també Prusia i Hanover) en un bando i Suècia en l'atre des de 1700 fins a 1721. Va començar en un atac coordinat a Suècia en 1700 i va terminar en 1721 en el Tractat de Nystad i el Tractat d'Estocolm. Com a resultat de la guerra, Rússia va suplantar a Suècia com el poder dominant en el mar Bàltica i es va convertir en un dels protagonistes de la política europea.

Colonialisme

Tant Suècia com Noruega-Dinamarca varen mantindre colónies fòra de Escandinavia des de el XVII fins a el XX. En l'Atlàntic nort, Groenlàndia, Islàndia i les Illes Faroe varen formar part del regne Dinamarca-Noruega. En el Carib, Dinamarca va escomençar a colonisar St Thomas en 1671, St John en 1718 i va comprar Saint Croix a França en 1733. Dinamarca també va mantindre colónies en l'Índia: Tranquebar i Frederiksnagore. La Companyia Danesa de les Índies Orientals operava des de Tranquebar. Suècia també tenia una Companyia Sueca de les Índies Orientals. En el seu moment d'apogeu, les companyies sueca i danesa importaven més té que la British East Índia Company, comerciant el 90% del producte en Gran Bretanya i conseguint un gran benefici. Abdós companyies varen decaure durant el curs de les Guerres Napoleòniques. Suècia va tindre una colónia de curta vida anomenada Nova Suècia en Delaware (EE. UU.) durant la década de 1630s i despuix va adquirir les illes de Sant Bartolomé (1785–1878) i Guadalupe en el Carib.

Vore també

• Història de Dinamarca
• Història de Finlàndia
• Història d'Islàndia
• Història de Noruega
• Història de Suècia