Primat papal
La primacia papal (o primat papal) és un dogma de l'Iglésia Catòlica establit en el Concilie Vaticà I (1869-1870) segons el qual el bisbe de Roma (o Papa) ostenta la supremacia sobre tots els bisbes com a successor de Pedro l'Apòstol (lo que es coneix com la primacia de Pedro en la successió apostólica).
El restant de les iglésies cristianes no reconeixen la primacia papal. Les Iglésies Ortodoxes consideren al bisbe de Roma com el «Patriarca de l'Occident» i com el primer bisbe entre els seus parells o iguals (primus inter parells), per lo que ostentaria solament una primacia d'honor (negant per això l'autoritat suprema del Papa), que, des del Cisma d'Orient (1054), no té cap poder concret sobre estes Iglésies cristianes.[1]
La doctrina de la primacia papal ha supost un obstàcul per al ecumenisme. Les Iglésies Catòlica i Ortodoxa varen aplegar a un consens mínim, expressat en el Document de Ravena (que va ser aprovat el dia 13 d'octubre de 2007),[2] consistent en el reconeiximent d'abdós parts de «que Roma, com l'Iglésia que "presidix en la caritat", segons l'expressió de sant Ignacio d'Antioquia (Als Romans, Pròlec), ocupava el primer lloc […], i que el bisbe de Roma era, per tant, el protos [primer] entre els patriarques».[3] pero «encara existix divergència entre catòlics i ortodoxos sobre les prerrogatives» i els privilegis d'esta primacia,[4] vist que els ortodoxos seguixen concedint el Papa solament una simple primacia d'honor.
Concilie Vaticà I
[editar | editar còdic]El primat papal, junt en l'infalibilidad papal, va ser declarat dogma de l'Iglésia catòlica per la constitució Pastor Aeternus proclamada el 18 de juliol de 1870 pel papa Pío IX, «revestit dels seus més suntuosos ornaments», davant els bisbes reunits en el Concilie Vaticà I.[5] En ella es diu lo següent:
El més anterior monsenyor Lorenzo Gastaldi havia afirmat rotundament en una de les sessions del concilie que «l'única sèu apostólica és la romana i només el romà pontífex és cridat des de temps inmemorials senyor apostólico». Una minoria dels bisbes, uns setanta, es varen opondre i varen abandonar el concilie i alguns teòlecs alemans, que també es varen manifestar en contra, com Johan Joseph Ignaz von Döllinger o Johann Friedrich, varen ser excomulgados (atres teòlecs acabarien cedint a la pressió del Vaticà, com també ho varen fer els bisbes contestatarios). No obstant, com ha senyalat l'historiador espanyol Raúl González Salinero, «a pesar d'el “triumfo” conseguit per la majoria papalista, el Concilie Vaticà I va obrir una brecha en el sí de l'Iglésia, que encara no ha conseguit tancar-se satisfactòriament. L'aprovació i imposició d'un dogma que no contava en les necessàries garanties de verosimilitut, situaria a la Cúria vaticana en el punt de mira d'una permanent sospita dins i fòra de l'Iglésia d'adscripció romana».[5]
L'argument principal utilisat per a demostrar el primat de Pedro, i en ell el primat papal, és el passage del Evangelio de Sant Mateo (16, 18-19) en el que dirigint-se al apòstol Simón Pedro Jesucristo li diu: [6]
Aixina que, segons l'Iglésia catòlica, el propi Jesucristo hauria establit el papat quan va conferir les seues responsabilitats i poders al apòstol Pedro. Per esta raó, el catolicisme considera al Papa com el cap universal de l'Iglésia.
Crítiques a la doctrina
[editar | editar còdic]L'autor religiós nortamericà Stephen K. Ray, un batiste convers al catolicisme, afirma que «hi ha poques coses en l'història de l'Iglésia que hagen segut més controvertides que la primacia de Pedro i la Sèu de Roma. L'història està repleta d'eixemples d'autoritat despreciada, i l'història de l'Iglésia no és diferent».[7]
L'interpretació del passage del Evangelio de Sant Mateo (16, 18-19)
[editar | editar còdic]L'historiador espanyol Raúl González Salinero ha senyalat que les paraules de Jesús arreplegades en l'Evangelio de Sant Mateo (16, 18-19), «potser les més discutides de tot el Nou Testament, constituïxen el fonament del Papat i, en bona mida de la pròpia Iglésia [catòlica]», pero no apareixen en els atres tres evangelios canònics «i dita absència és especialment cridanera en el de Marcos, el més antic de tots ells. La major part dels estudiosos moderns (inclús molts dels que es mouen dins de l'òrbita confessional) consideren que esta “promesa de Pedro” és una intercalació posterior». Este historiador considera més en «consonància en el context específic del primer evangelio», el passage de Sant Mateo (18, 18) en el que Jesús conferix a tota la comunitat sense distincions la potestat de «nugar i desnugar»:[6]
González Salinero afirma que «desconeixem si Pedro va aplegar a gojar en algun moment d'una preeminència indiscutiblement admesa pel restant dels seus companyers d'apostolado. Tot indica que no va anar aixina, pero encara si admetem tal suposició, és molt provable que dita eventualitat haguera tingut un caràcter merament temporal. En tot cas, la funció de fonament-roca assignada a Pedro hauria d'entendre's no només com a única, sino també com a intransferible i irrepetible, raó per la que resultaria impossible considerar al papat com a continuació i baluart de la “roca perpètua”». [8]
L'historiador alemà Klaus Schatz,[9] citat per González Salinero, sosté la mateixa tesis: «Despuix de la mort de Pedro, ¿pensava acàs la primitiva Iglésia que els seus poders havien segut transferits al bisbe de Roma i que el cap de la comunitat de Roma era successor de Pedro, roca de l'Iglésia i depositario de la promesa de Mt. 16, 18 ss.? La pregunta aixina plantejada deuria ser resposta negativament».[10]
Pedro, ¿el primer bisbe de Roma?
[editar | editar còdic]González Salinero ha destacat que «no existix cap prova sòlida de la presència de Pedro en Roma, ni de que aplegara a ser el seu primer bisbe. Ni tan sols Pablo —que escriu des d'esta ciutat les seues últimes epístoles— menciona la seua presència en la capital de l'Imperi. Tampoc posseïm senya algun a este respecto en els Fets dels Apòstols, ni en els Evangelios sinópticos. L'important primera epístola de Clemente Romà de finals d'el I, ignora la suposta elecció de Pedro per part de Jesús, aixina com qualsevol paper decisiu eixercitat per este apòstol. El bisbe màrtir Ignacio, a principis d'el II, tampoc fa referència del supost martiri de Pedro en Roma, baix el regnat de Nerón. De fet, fins a ben entrat el II, regna el més complet silenci sobre este assunt».[10]
La primera notícia de la presència de Pedro en Roma apareix en una carta de Dionisio de Corinto d'al voltant de l'any 170 dirigida als romans (Eusebio de Cesarea l'arreplega en la seua Història Eclesiàstica de principis d'el IV):[10]
González Salinero no concedix massa verosimilitut a este testimoni perque la carta està escrita un sigle despuix dels acontenyiments, el bisbe Dionisio estava molt llunt de Roma i perque «els seus inexactitudes són habituals. Per eixemple, afirma que Pedro i Pablo varen fundar conjuntament l'iglésia de Roma, i també la de Corinto, extrem este últim que contradiu el testimoni del propi Pablo en les seues Cartes i el relat dels Fets dels Apòstols».[10]
Per un atre costat, l'arqueologia no ha proporcionat proves de la presència de Pedro en Roma. A mitan d'el XX es varen fer unes excavacions baix la cúpula de la basílica de Sant Pedro i solament es varen trobar tombes paganes. González Salinero conclou que «la comunitat cristiana de Roma no va ser fundada ni per Pedro ni per Pablo (Doroteo de Tesalónica, en el sigle VI, els va atribuir un doble episcopado), sino per uns anònims judeocristians… Segons les fonts conservades, a mitan d'el II res se sabia encara sobre la suposta designació de Pedro com a fonament de l'Iglésia, ni sobre la seua estància i martiri en Roma. En realitat, abans de mitan d'el III, la promesa de Pedro no va eixercitar cap paper en les pretensions romanes de direcció i autoritat sobre l'Iglésia universal. De fet, Esteban I (254-257) va ser el primer bisbe de Roma en remetre's fugazmente a este passage, per a “tindre al seu càrrec la successió de Pedro (succesionem Petri tenere contendit). Dos sigles despuix, el papa Zósimo [418-419]] va desenrollar per primera volta una profunda exégesis dels mencionats versículs de Mateo per a fonamentar el primat del bisbe de Roma».[11]
González Salinero també qüestiona una atra prova que s'ha alegat per a demostrar que Pedro va ser el primer bisbe de Roma: la llista dels seus successors elaborada per Hegesipo de Jerusalem en unes Memòries perdudes i que va arreplegar Eusebio de Cesarea a principis d'el IV. Segons este historiador fins a mediats d'el [[Sigle |]] «lo normal en les iglésies de les primeres generacions, especialment en Occident, era que la direcció de la comunitat recaiguera en una corporació presbiterial», per lo que «és molt provable que [Hegesipo] arreplegara els noms dels clercs més notables que havien deixat chafada en la memòria de la comunitat romana».[12] En este sentit destaca que Ignacio d'Antioquía en la seua Epístola als Romans no mencionara a cap bisbe, «lo que contrasta en la seua habitual costum d'escriure a les comunitats d'Àsia Menor dirigint-se a un bisbe en concret».[13]
En realitat, indica González Salinero, la llista més antiga dels bisbes de Roma és la proporcionada per Ireneo de Lió en la seua obra Adversos haereses escrita entre els anys 180 i 185, pero en ella no menciona la primacia de Pedro ni ho inclou entre els bisbes de Roma. «La seua llista no sembla ser més digna de confiança que la d'Hegesipo, puix la distribució dels noms en séries de dotze membres la fa sospitosa d'artificio», afirma González Salinero.[14] La primera llista dels bisbes de Roma encapçalada per Pedro apareix en el Catalogus Liberianus escrit en 354, trescents anys despuix de la mort de l'apòstol.[15]
El teòlec catòlic Juan Antonio Estrada, encara que sí considera que Pedro va estar en Roma i va morir allí martirisat, descarta com González Salinero que Pedro fora bisbe de Roma en arguments similars. «No té validea històrica la pretensió de que Pedro fora bisbe de Roma, encara que aparega el primer en les llistes episcopals del sigle II. No va ser ministre de cap iglésia local, ni de Jerusalem ni de Roma. L'iglésia romana, com les atres, va anar inicialment presidida per un colege de presbíteros bisbes. Hegesipo, en el 180, és el primer en parlar d'una successió de bisbes de Roma, a pesar de que escrits anteriors com el del Pastor d'Hermas o les cartes de Clemente i d'Ignacio d'Antioquía reflectixen l'estructura presbítero-episcopal que existia en la primera mitat d'el II. En reivindicar-ho com a primer bisbe de l'iglésia romana s'aludix a la seua vinculació per haver sofrit allí el martiri».[16]
Roma, ¿per damunt del restant de sèus apostólicas?
[editar | editar còdic]Sobre la suposta primacia de Roma sobre el restant de sèus apostólicas González Salinero afirma que «en els texts dels primers autors cristians no es troben sino testimonis concloents a favor del primat de les iglésies apostólicas en general (entre unes atres, Antioquía, Cesarea de Filipo, Éfeso, Corintio, Tesalónica i, per supost, Roma)».[15]
L'obra Adversus haereses d'Ireneo de Lió se sol aduir com a prova definitiva de la primacia de Roma, en especial este passage: «És necessari que tota iglésia, és dir, els fidels de todas partes, concorde en esta Iglésia [la romana] a causa de la seua extraordinària excelència; en ella ha segut conservada millor que en les atres la tradició apostólica».[17] Pero González Salinero ha posat en dubte el seu valor com a prova. «En primer lloc, la mencionada “extraordinària excelència” és un calificatiu de l'iglésia romana i no del seu bisbe, i la seua motivació res té que vore en la successió en un primat petrino: l'iglésia de Roma, en la convicció d'Ireneo, va ser fundada no per un sino per dos apòstols (“els gloriosíssims apòstols Pedro i Pablo”) i preserva la tomba d'abdós màrtirs. […] En segon lloc, deu tindre's presente que a l'iglésia romana li la menciona en este cas, no pel seu caràcter únic o la seua pretesa superioritat jurídica sobre les restants iglésies, sino a modo d'eixemple clar i indiscutible d'una iglésia apostólica… pero dita iglésia no estarà solament en este ranc superior, puix el bisbe de Lió reconeix que el testimoni de l'autèntica tradició apostólica també “ho oferixen totes les iglésies d'Àsia que fins al present varen rebre la successió de Policarpo”, el quin va tractar directament en els apòstols i va ser constituït per ells bisbe d'Esmirna; i lo mateix podria afirmar-se de l'iglésia d'Éfeso, “fundada certament per Pablo i en la que va permanéixer Juan fins als temps de Trajano, testic de la tradició verdadera dels apòstols”».[18]
González Salinero també cita a Tertuliano qui, en virtut de la «comunió fraternal», va otorgar a Roma la mateixa autoritat que al restant d'iglésies fundades pels apòstols.[19] I a Cipriano de Cartago que es va opondre a la pretensió d'Esteban I de que els bisbes de Roma eren els hereus de Pedro. «Per a Cipriano (com per a Justino i Orígens), cada bisbe era successor de Pedro i portador de les claus del regne dels cels, aixina com depositario del poder de nugar i desnugar. Pedro personificaba d'esta manera l'unitat de l'Iglésia i del episcopado», ha afirmat González Salinero. [19] González Salinero conclou: «l'eclesiología d'el II i d'el III no reconeix entre les iglésies apostólicas cap privilegi legitimador d'un primat exclusiu de Roma».[19]
L'historiadora francesa Marie-Françoise Baslez sosté la mateixa tesis. «L'Iglésia de Roma va tindre potser vocació d'aplegar a ser un interlocutor imperial privilegiat, pero no estava encara considerada pels cristians com el cap de l'Iglésia universal [«catòlica»], idea que Cipriano, el bisbe de Cartago, és el primer en teorizar en els anys 250. La seua precedència prové de la seua situació en la capital de l'imperi i en el centre del món, més que de la seua fundació per Pedro, el cap dels apòstols», afirma Marie-François Baslez.[20]
Per a corroborar esta tesis Baslez cita l'episodi del bisbe de Roma Víctor (189-199) que va voler impondre als bisbes de la província romana d'Àsia la celebració de la Pasqua segons el calendari romà i no segons el calendari judeu utilisat en Orient des de l'era apostólica. Els sínodo celebrats en eixa província no varen ratificar la seua iniciativa i la resposta de Víctor va ser excomulgarlos, lo que en l'época significava quedar exclosos de la seua ret epistolar. Va intervindre el bisbe de Lió Ireneo que li va recordar al de Roma la tradició de permetre a les Iglésies seguir els seus propis usos. [21] González Salinero ha subrallat, per la seua banda, que la controvèrsia entre Víctor I i les iglésies orientals (presidides per Polícrates d'Éfeso) «evidencia que estes, en virtut del seu comú orige apostólico, es trobaven en un mateix pla d'igualtat que l'iglésia de Roma».[15]
Segons Baslez, en Constantino I «la multipolarización del cristianisme no desapareix, sino que nous pols emergixen, en primer lloc en la fundació de Constantinopla en 330. La lluita d'influències que es lliura llavors entre les grans sèus episcopals se seguix a través dels debats doctrinals d'el IV i d'el V en motiu dels grans concilios ecuménicos: és suficient que el bisbe d'Aleixandria adopte una opció per a que el d'Antioquía elegixca l'oposta. […] Al final d'el IV, l'Iglésia catòlica no està encara centralisada. Serà un atre procés propi de les Iglésies llatines d'Occident, que s'organisaran entorn a Roma seguint el model imperial romà, despuix de la desaparició del imperi d'Occident (476)».[22]
El títul de papa, ¿exclusiu del bisbe de Roma?
[editar | editar còdic]La designació de papa per al bisbe de Roma és molt tardana. Apareix per primera volta sobre una làpida de l'época de Liberio (352-366), mentres que eixe títul ya s'utilisava des de feya temps en Orient per a cridar a bisbes i abad. El seu us es va estendre en Occident a finals d'el V pero no va ser un títul exclusiu dels bisbes de Roma fins despuix de l'any mil, encara que en el XII encara estos cridaven als bisbes d'atres sèus vicarii Petri (representants de Pedro).[23]
L'historiadora francesa Marie-Françoise Baslez ha insistit que durant els primers sigles del cristianisme el títul de «papa» no estava en absolut reservat al bisbe de Roma i que quan era utilisat, molt ocasionalment, es referia a distints bisbes com el d'Esmirna, el de Cartago o el d'Aleixandria i en realitat solament en una ocasió s'ha constatat el seu us per a referir-se al de Roma. Ademés en este terme, segons Baslez, es vol destacar que l'autoritat del bisbe «és de naturalea patriarcal, anàloga al d'un pare de família, i per tant local».[20]
Per un atre costat, en els escrits dels Pares de l'Iglésia i els d'els Concilios Ecuménicos mai parlen d'elecció papal.[24]
L'Iglésia dels primers sigles, local i sinodal
[editar | editar còdic]L'historiadora Marie-Françoise Baslez ha senyalat que durant els primers sigles del cristianisme no va existir una única autoritat centralisada, sino que «l'Iglésia estava constituïda per comunitats locals, més o menys autònomes».[25] Per tant, «s'està molt llunt de l'image d'un organisme autoritari i centralisat des dels seus orígens. [...] El cristià dels primers sigles té la convicció de pertànyer a una Iglésia universal [«catòlica»] a través del seu compromís en la seua Iglésia local». Baslez cita el cas d'un bisbe de Roma —encara que no diu de quin bisbe es tracta ni aporta el document del que extrau la cita per lo que desconeixem el context— que a mitan d'el III li escriu al d'Antioquía que «no hi ha Iglésia catòlica, sino Iglésies catòliques».[26]
Esta tesis és compartida per Claire Sotinel quan afirma que durant l'Imperi Romà mai va existir una «organisació comunitària "universal" ["catòlica"]». «El motor principal de l'unitat de les Iglésies en l'imperi era... el poder imperial, l'únic competent per a reunir concilios ecuménicos (una atra paraula per a "universal")». Els cànons aprovats en el Concilie de Nicea de 325 es varen ocupar de l'organisació eclesiàstica, pero no es tractava de regles efectives, «sino de principis que tenien com a horisó l'unitat perfecta de les Iglésies per tota la Terra, més allà dels llímits de l'imperi. Innombrables documents mostren que estos principis no varen anar mai aplicats sistemàticament, tampoc els d'els concilios posteriors...».[27] En conclusió, segons Claire Sotinel, «en el sentit antic del terme, l'Iglésia mai "es va tornar" catòlica; ho va anar sempre si es parla de l'aspiració a l'unitat perfecta de tots els cristians... En el sentit modern del terme, el d'una confessió del cristianisme organisada baix l'autoritat del bisbe de Roma,... és posterior a lo manco al cisma de 1054 i potser inclús a la Reforma».[27]
Per un atre costat, Marie-Françoise Baslez ha indicat que des de finals d'el II es varen celebrar sínodos (o «concilios», en llatí) de bisbes a escala local o regional que es varen ocupar de disputes doctrinals o disciplinàries que es resolien per mig de la publicació d'una carta colegiada «sinodal». Abans de reunir-se els bisbes, generalment entre dèu o vint, intercanviaven els seus punts de vista per mig de cartes constituint aixina una ret de sèus episcopals, els núcleus principals de les quals eren les sèus de les capitals provincials romanes. Els acorts adoptats, votats per majoria, tenien un caràcter «universal» i devien ser observats per les iglésies locals —d'ahí que la carta sinodal funcione com una «carta catòlica», terme que comença a amprar-se a finals d'el II—.[28] Aixina que, l'Iglésia d'estos sigles, de la que els bisbes són els constructors, «és de fet una Iglésia sinodal. L'autoritat superior és una autoritat colegiada».[26]
El paper del papa en els concilios «ecuménicos»
[editar | editar còdic]Els concilios «ecuménicos» varen ser convocats pels emperadors i en ells no es va donar cap primacia al bisbe de Roma, ni els seus acorts varen tindre que ser ratificats per estos[23][29] —de fet a alguns d'ells, com els de Constantinopla de 381 i de 553, no varen assistir llegats de Roma—. En el de Constantinopla de 381 es va establir que el bisbe de Roma ocuparia el primer lloc i el de Constantinopla el segon lloc, pero va anar un reconeiximent merament honorífic com a vella capital de l'Imperi sense recórrer com a argument a la primacia de Pedro, a pesar de que ya escomençava a ser aduït pel bisbe de Roma Dámaso. I en el de Calcedonia (451), al que tampoc va assistir cap representant de Roma, es va aprovar per unanimitat l'igualtat del patriarca de la Nova i el de la Vella Roma (cànon 28)».[23] Aixina, els bisbes de Roma i de Constantinopla varen gojar dels «mateixos honors eclesiàstics».[30] De fet, el «Sant, Gran i Universal Concilie» simplement es va dirigir al bisbe de Roma com a «Arquebisbe León»,[31][32] a lo que este va respondre considerant illegal el cànon 28.[33][34]
Treinta y dos anys abans en el Concilie de Cartago (419) sant Agustín i sant Aurelio havien condenat al bisbe de Roma Zósimo per interferir en la jurisdicció de l'Iglésia africana en falsificar el text del Cànon 5 del I Concilie de Nicea. Li varen advertir ademés —i més vesprada al seu successor Celestino I— que no «introduïxquen l'orgull buit del món en l'Iglésia de Crist» i que «mantinguen els seus nassos romans fora dels assunts africans».[35][36] El Concilie va dictaminar que cap bisbe pot cridar-se a sí mateix «Príncip dels Sacerdots» o «Sacerdot Suprem» (Cànon 39). També va dictaminar que si algun dels clercs africans no apelava a les autoritats africanes, sino que creuava el Mediterràneu per a presentar la seua apelació «el mateix era ipso facto expulsat del clero» (Cànon 105).[37][38]
«En el VI es va consolidar l'estructura fixa de la Pentarquía (els cinc patriarcats de Roma, Constantinopla, Aleixandria, Antioquía i Jerusalem, en este orde) i la sèu de Roma va ser considerada prima inter parells (‘primera entre els seus iguals’).[23] Durant l'II Concilie de Constantinopla (553) el bisbe de Roma Vigilio va escriure un tractat, pero el V Concilie Ecuménico li va obligar immediatament a retractar-se dels seus punts de vista heréticos, i el seu successor Pelagio va aprovar oficialment esta decisió oriental.[39]
En el sigle següent, l'III Concilie de Constantinopla (680-681) va condenar póstumamente a Honorio: «A Honorio, el hereje, anatema».[40] Es va informar al llavors bisbe viu de Roma que el seu predecessor «havia segut oficialment anatematizado per l'Iglésia Catòlica: com hereje, com pecador», i «com qui es va apartar de la fe».[24][41]
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
- Primat de Pedro
- Papa
- Infalibilidad papal
- Pastor Aeternus
Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Doctrina ortodoxa, en el lloc Hieros.
- ↑ "Llector pregunta sobre ortodoxos, protestants, francmaçons i rosacruces" [1] archivat en Wayback Machine., del lloc Veritatis Splendor
- ↑ Comissió Conjunta Internacional per al Diàlec Teològic entre l'Iglésia Catòlica Romana i l'Iglésia OrtodoxaDocumente de Rávena, n. 41.
- ↑ "Iglésies Ortodoxes reconeixen primat del Papa" (2007)
- ↑ 5,0 5,1 González Salinero, 2006, p. 71.
- ↑ 6,0 6,1 González Salinero, 2006, p. 71-72.
- ↑ Ray, Stephen K. (1999). Upon this roc : St. Peter and the primacy of Rome in scripture and the early church, Ignatius Press. OCLC 41088787. ISBN 0-89870-723-4.
- ↑ González Salinero, 2006, p. 72.
- ↑ Schatz, 1996.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 González Salinero, 2006, p. 73.
- ↑ González Salinero, 2006, p. 73-74.
- ↑ González Salinero, 2006, p. 74-75.
- ↑ González Salinero, 2006, p. 75-76.
- ↑ González Salinero, 2006, p. 75.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 González Salinero, 2006, p. 76.
- ↑ Ireneo de Lió. (c. 180). Contra els Herejes. Llibre III: Exposició de la Doctrina Cristiana. P. Carlos Ignacio González, S. J. (trad.). Conferència del Episcopado Mexicà, 2000.
- ↑ González Salinero, 2006, pp. 76-77.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 González Salinero, 2006, p. 77.
- ↑ 20,0 20,1 Baslez, 2017, p. 76.
- ↑ Baslez, 2017, p. 76-77.
- ↑ Baslez, 2017, p. 77.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 González Salinero, 2006, p. 78.
- ↑ 24,0 24,1 «How the Bishop of Rome Assumed the Title of “Vicar of Christ”».
- ↑ Baslez, 2017, p. 72-74.
- ↑ 26,0 26,1 Baslez, 2017, p. 75.
- ↑ 27,0 27,1 Sotinel, 2017, p. 76.
- ↑ Baslez, 2017, p. 74.
- ↑ «Els documents de l'iglésia primitiva mai varen ser datats per un Papa, i certament els primers Pares mai varen tindre que sometre les seues interpretacions privades al imprimátur del Vaticà», Peter J. Doeswyck D. D., Ecumenicalism and Romanism: Their Origin and Development, p. 94
- ↑ Domenico Mansi. «6», Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, p. 1229.
- ↑ Vigiliae Christianae.25(1)
- 76.ISSN 0042-6032.doi:10.2307/1583516.Consultat el 2020-10-16.
- ↑ Mansi, Giovanni Domenico. Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, p. 418.
- ↑ Migne, Jacquies-Paul. Patrologiae cursus completus, Paris, p. 54, 1038 i 1143.
- ↑ Matthews, Rupert.. The popes : every question answered (en Anglés), Thunder Bay Press, p. 50-51. OCLC 878024033. ISBN 978-1-62686-234-0.
- ↑ Migne, Jacques-Paul (1965). «50», Llatina, P (ed.). Patrologiae cursus completus, Paris: Alexandria, VA, p. 422-425.
- ↑ Domenico Mansi (1759). «4», Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, Volum 1, Biblioteca Pública de Lió, p. 515.
- ↑ Domenico Mansi (1759). «4», Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, p. 431.
- ↑ «Church Fathers: Council of Carthage (A. D. 419)». www. newadvent. org. Consultat el 2020-10-16.
- ↑ Migne, Jacquies-Paul. Patrologiae Llatina Cursus Completus, p. 69,153.
- ↑ Mansi, Giovanni Domenico, Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, 11, 635
- ↑ Migne, Jacquies-Paul. Patrologiae Llatina Cursus Completus, p. 87, 1247.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2017).L'Histoire.(431)
- 72-77.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEstrada2003">Estrada (2003). «Les primeres comunitats cristianes», Manuel Sotomayor (ed.). Història del cristianisme I. El Món Antic, Madrit: Trotta-Universitat de Granada, pp. 123-187. ISBN 84-8164-633-4.
- (2006).L'Aventura de l'Història.(89)
- 70-78.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSchatz1996">Schatz (1996). El primat del papa. La seua història des dels orígens fins als nostres dies, Santander: Sal Terrae. ISBN 84-293-1202-1.
- (2017).L'Histoire.(431)
- 76.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primado papal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.