Terra cremada

Erro al crear miniatura:

Terra cremada

Erro al crear miniatura:

Pous petrolífers ardint en Kuwait despuix de la retirada iraquí en 1991, durant la guerra del Golf.

La política de terra cremada o de terra arrasada és una tàctica militar que consistix en destruir absolutament tot lo que puga ser d'utilitat a l'enemic quan una força alvança a través d'un territori o es retira del mateix.

L'orige històric de la locució «terra cremada» prové segurament de la pràctica de cremar els camps de cerealés durant les guerres i conflictes en l'antiguetat. No obstant, no es llimita en absolut a collites o víveres, sino que inclou qualsevol tipo de refugi, transport o possibilitat de suministrament a l'enemic.

La tàctica de la terra arrasada és una acció que vincula els aspectes militars i econòmics o inclús sicològics d'una estratègia militar. Estes accions destructives tenen la ventaja de que no requerixen bestreta tecnològics ni una especialisació particular per part dels combatents que l'apliquen. Quan s'ampra en territori enemic, es pretén destruir la seua voluntat de resistir per mig de l'intimidació, provocant sofriment a les poblacions locals, ya que destruïx les seues propietats i mijos de subsistència. Si s'aplica en territori propi en retirar-se, l'objectiu és retardar o inclús detindre l'alvanç enemic en deixar-li sense recursos que aprofitar, o entorpint el seu moviment.

La «terra cremada» ha resultat històricament molt eficaç per a faccions que, d'una atra forma, no haurien segut capaces de resistir l'alvanç d'eixèrcits millor organisats i més poderosos, encara que en la guerra moderna la seua utilitat és menor, ya que tot contingent armat sol carregar en els seus propis suministraments en lloc de viure del terreny, com es feya sigles arrere. En eixe context, també s'ha amprat la política de «terra cremada» en la lluita contra moviments guerrillers en la finalitat de dificultar als insurgents el suministrament i l'ocultació entre la població civil.

L'estratègia de destruir el suministrament d'aliments i aigua a la població civil en una zona de conflicte ha segut prohibida en virtut de l'artícul 54 del Protocol I dels Convenis de Ginebra.

Està prohibit atacar, destruir, sostraure o inutilisar els bens indispensables per a la supervivència de la població civil, tals com els productes alimenticis, les zones agrícoles destinades a la producció de productes alimenticis, les collites, el ganado, les instalacions i reserves d'aigua potable i les obres de regadiu, en el fi específic de privar d'ells pel seu valor de sustente a la població civil o a la part adversa, qualsevol que siga el motiu, ya siga per a fer morir de fam a la població civil, per a provocar el seu desplaçament o per qualsevol atre motiu.

Teoria militar

Clausewitz va escriure en Principis de la guerra (1812):

En la guerra defensiva, de la mateixa manera que en l'ofensiva, és necessari perseguir un gran objectiu: la destrucció de l'eixèrcit enemic, ya siga per mig de la batalla o dificultant en extrem la seua subsistència. Aixina ho desorganisarem i ho forçarem a una retirada, durant la qual necessàriament sofrirà grans pèrdues. La campanya de Wellington en 1810 i 1811 és un bon eixemple.

Aixina mateix Clausewitz, en De la guerra (1832):

Tot lo que rendix el país es prendrà primer en benefici de l'eixèrcit en retirada, i es consumirà en la seua major part. No quedaran més que llogarets i ciutats arrasades, camps dels que s'han arreplegat les collites o que han segut calcigats, pous buits i rieres fangosos. L'eixèrcit perseguidor, per tant, des del primer dia, té que enfrontar-se en freqüència a les necessitats més apressants.

Eixemples històrics

Erro al crear miniatura:

El major general William T. Sherman, un dels més célebres exponents de l'estratègia de terra cremada.

Esta estratègia ha segut utilisada en moltes ocasions:

• Segons narra l'historiador Heródoto, esta tàctica ya havia segut usada pels escitas en la guerra contra els perses de Darío I. Va ser tan efectiva que va obligar al rei estranger a tornar a la seua pàtria sense conseguir dominar a dits escitas.
• Vercingetórix va aplicar este sistema en el lloc d'Alesia en la guerra de les Galias contra César. Va ser una de les primeres voltes en haver segut amprat.
• Alfonso I el Catòlic va utilisar este sistema en el VIII contra els musulmans d'Al-Ándalus, creant el Desert del Duero.
• Durant les creuades (1096-1204), els musulmans la varen amprar a sovint, causant grans demores en l'alvanç dels eixèrcits cristians.
• En la guerra dels Cent Anys (1342-1450) va ser utilisada tant per anglesos com a francesos.
• Vlad Tepes també va amprar esta tàctica durant l'invasió turca de Valaquia en 1462, i va ser tan efectiva que els turcs es varen retirar sense donar batalla alguna.
• Durant la conquista de Quito a mans de l'eixèrcit espanyol comandado per Sebastián de Belalcázar, el general shyri-inca Rumiñahui va aplicar la política de la terra cremada ans que l'ibèric aplegara a esta ciutat, aniquilant ademés a les Vérgens del Sol i a membres de la família imperial, ademés d'amagar els tesors dels temples del Sol i de la Lluna (1564).
• Durant la gran guerra del Nort, Pedro el Gran de Rússia va aplicar esta tàctica abans de la seua victòria sobre els suecs en la batalla de Poltava en 1709. Açò es va produir despuix de la derrota dels reforços de Carlos XII de Suècia en la batalla de Lesnaya, i la seua conseqüent negativa a retirar-se a Polònia o a Suècia, decidint forçar la situació bèlica en invadir Ucrània en el seu lloc. Pedro I va retirar al seu eixèrcit cap al sur, va destruir qualsevol propietat que servira als suecs per a recolzar-se en el seu alvanç, impedint aixina el reaprovisionamiento de suministraments locals pels suecs, els qui varen tindre que detindre l'alvanç en l'hivern de 1708-1709.
• En la segona invasió haitiana de Sant Dumenge en 1805 (coneguda en gran mida per l'episodi del Degolle de Moca), despuix del lloc impost a la ciutat amurallada de Sant Dumenge, per casi un més, el general haitiano Dessalines va ordenar la retirada de les seues hordes a Port Príncip i al nort d'Haití baix l'estratègia de terra arrasada, cremant ciutats i camps en el seu camí i conduint als sobreviviente davant dels animals, de manera que els més dèbils i agotats anaren calcigats pels mateixos.
• En la guerra de la Triple Aliança (1864-1870), el major Martín Urbieta va evitar el combat directe i va utilisar esta tàctica contra els brasilers, que ho superaven cinc voltes en número, per a diezmar les seues forces i poder véncer-els durant la Campanya del Mate Grosso en l'episodi conegut com la Retirada d'Estany.
• En la Revolució mexicana, este método va ser usat per les forces federals de Victorià Horta i despuix comandades pel general Juvencio Roures contra les forces rebels d'Emiliano Zapata durant els anys 1911 a 1914. Tant Horta com a Roures varen arrasar pobles sancers de l'estat de Morelos, com Ticumán, Elotes o Santa María. Pero l'efecte va ser contrari a l'esperat, puix va provocar l'ira i l'odi dels llauradors, que varen ser enfortint les forces zapatista (el cridat Eixèrcit Libertador del Sur), el qual va conseguir derrotar i expulsar de Morelos a l'eixèrcit federal en 1914.

XIX

Guerres napoleòniques

Durant la tercera invasió napoleònica de Portugal en 1810, la població portuguesa es va replegar cap a Lisboa i va rebre l'orde de destruir tots els víveres que els francesos pogueren capturar, aixina com el forraje i els refugis, en un ampli cinturó a lo llarc del país. (Encara que feya poc que s'havien inventat tècniques eficaces de conservació d'aliments, encara no eren aptes per a us militar perque encara no s'havia inventat un recipient en la resistència adequada.) L'orde va ser obedida com a resultat del saqueig francés i el maltracte general als civils en les invasions anteriors. Els civils preferien destruir tot lo que calguera deixar arrere abans que deixar-li-ho als francesos. Quan els eixèrcits francesos varen aplegar a les Llínees de Torres Vedras, camí de Lisboa, els soldats francesos varen informar de que el país «semblava buidar-se davant ells». La baixa moral, la fam, les malalties i l'indisciplina varen debilitar enormement a l'eixèrcit francés i varen obligar a les forces a retirar-se.

Vore també: Guerra de desgast contra Napoleón

Erro al crear miniatura:

Retirada de Napoleón de Moscou.

En 1812, l'emperador Alejandro I va conseguir fer inútil l'invasió de Rússia per Napoleón aplicant una política de terra cremada. A mida que els russos es retiraven de l'alvanç de l'eixèrcit francés, cremaven el camp pel que passaven (i supostament Moscou), sense deixar res de valor per a l'eixèrcit francés que els perseguia. En trobar-se només en terres desolades i inútils, la Gran Armée de Napoleón no va poder utilisar la seua doctrina habitual de viure de les terres que conquistava. Espentant implacablemente a pesar de la disminució dels seus efectius, el Gran Eixèrcit es va trobar en el desastre a mida que alvançava l'invasió. L'eixèrcit de Napoleón va aplegar a un Moscou pràcticament abandonat, que era un cascarón famélico de lo que havia segut, en gran part per les tàctiques de terra cremada dels russos en retirada. Despuix de no haver conquistat pràcticament res, les tropes de Napoleón es varen retirar, pero la política de terra cremada va tornar a entrar en vigor perque, encara que s'havien establit alguns grans depòsits de suministraments en l'alvanç, la ruta entre ells ya havia segut cremada i recorreguda una volta. Aixina, l'eixèrcit francés va passar fam mentres marchava a lo llarc de la ruta d'invasió agotada de recursos.

Guerres d'independència suramericanes

En agost de 1812, el general Manuel Belgrano va encapçalar l'Èxodo Jujeño, un massiu desplaçament forçat de persones de les actuals Jujuy i Bota cap al sur. L'Èxodo Jujeño va ser portat a terme per les forces patriotes del Eixèrcit del Nort, que s'enfrontava a un eixèrcit realiste.

Belgrano, davant la perspectiva de la derrota total i la pèrdua territorial, ademés de les órdens del Triumvirat de retrocedir a Còrdova, va ordenar a tota la població que empaquetara les seues necessitats, inclosos aliments i mobles, i que li seguiren en carruages o a peu junt en el ganado i les bésties de càrrega que pogueren soportar el viage. El restant (cases, collites, reserves d'aliments i qualsevol objecte de ferro) devia ser cremat per a privar als realistes de recursos. L'estricta política de terra cremada li va dur a demanar el 29 de juliol de 1812 als jujeños que «demostren el seu heroísmo» i s'unixquen a la marcha de l'eixèrcit baix el seu mando «si, com assegureu, voleu ser lliures». El castic per ignorar l'orde era l'eixecució, en la destrucció de les propietats del desertor. Belgrano es va esforçar per guanyar-se el respal del populacho i més vesprada va informar de que la majoria de la gent li havia seguit voluntàriament sense necessitat de recórrer a la força.

L'èxodo va començar el 23 d'agost i va reunir a persones de Jujuy i Bota. La gent va viajar cap al sur uns 250 quilómetros i finalment va aplegar a la vora del ric Passage, en la província de Tucumán, en les primeres hores del 29 d'agost. Varen aplicar una política de terra cremada i aixina els espanyols varen alvançar cap a un páramo. L'eixèrcit de Belgrano va destruir tot lo que poguera donar covil o ser útil als realistes.

Vore també: Segona expedició auxiliadora a l'Alt Perú

Guerra d'Independència de Grècia

En 1827, Ibrahim Bajá va dirigir una força combinada otomà-egipcíaca en una campanya per a esclafar als revolucionaris grecs en el Peloponeso. En resposta als atacs de la guerrilla grega contra les seues forces en el Peloponeso, Ibrahim va llançar una campanya de terra cremada que amenaçava a la població en l'inanició i va deportar a molts civils a l'esclavitut en Egipte. Els incendis de llogarets i camps eren clarament visibles des dels barcos aliats que es trobaven front a la costa. Un grup de desembarc britànic va informar de que la població de Messinia estava a punt de morir de fam en massa. La política de terra cremada d'Ibrahim va causar molta indignació en Europa, lo que va anar un dels factors per a que les Grans Potències (Regne Unit, el Regne de França i l'Imperi rus) intervingueren decisivament contra ell en la batalla de Navarino.

Guerra filipí-nortamericà

La guerra filipí-nortamericà va incloure a sovint campanyes de terra cremada en el camp. Es varen cremar i varen destruir pobles sancers, en tortures (cura d'aigua) i la concentració de civils en «zones protegides». Moltes víctimes civils varen ser causades per la malaltia i la fam.

En la caça del líder guerriller Emilio Aguinaldo, les tropes nortamericanes també varen enverinar pous d'aigua per a tractar d'expulsar als rebels filipins.

Guerra civil americana

Erro al crear miniatura:

Les tropes de William Tecumseh Sherman destruïxen un ferrocarril prop d'Atlanta.

En la guerra civil americana, les forces de l'Unió baix Philip Sheridan i William Tecumseh Sherman varen utilisar la política àmpliament:

Vaig considerar els suministraments a l'alcanç dels eixèrcits confederados com a contrabando, de la mateixa manera que les armes o el material bèlic. La seua destrucció es va portar a terme sense derramamiento de sanc i va tindre el mateix resultat que la destrucció dels eixèrcits. Vaig mantindre esta política fins al final de la guerra. No obstant, el saqueig indiscriminat va ser desalentado i castigat. Sempre es varen donar instruccions per a prendre recaptes i forraje baix la direcció d'oficials comissionats, els qui devien entregar rebuts als propietaris, si es trobaven en casa, i entregar la propietat als oficials dels departaments d'intendencia o comissaria per a que la distribuïren com si provinguera dels nostres depòsits del Nort. Pero gran part va ser destruïda sense rebuts per als propietaris quan no es podia dur dins de les nostres llínees i, d'un atre modo, hauria servit per a recolzar la secessió i la rebelió. Crec que esta política va influir decisivament en l'acceleració del final.

El general Sherman va utilisar eixa política durant la seua Marcha cap a la mar.

Un atre acontenyiment senyalat, en resposta a la massacre comesa per William Quantrill en Lawrence, Kansas, i les numeroses baixes civils, inclosa la mort de 150 hòmens, va ser l'emissió, per part del general de brigada Thomas Ewing Jr., cunyat de Sherman, de l'Orde General N.º 11 (1863) per a ordenar l'evacuació casi total de tres comtats i mig en l'oest de Misuri, al sur de Kansas City, que posteriorment varen ser saquejats i incendiats per les tropes del Eixèrcit dels Estats Units. baix la direcció general de Sherman, el general Philip Sheridan va seguir eixa política en el virginiano vall de Shenandoah, i després en les guerres índies de les Grans Planures.

Erro al crear miniatura:

Ruïnes de Richmond, Virginia, despuix de ser incendiada per soldats confederados en retirada en abril de 1865.

Quan les forces del general Ulysses S. Grant varen trencar les defenses de Richmond, Virginia, el president confederado Jefferson Davis va ordenar la destrucció dels suministraments d'importància militar de Richmond. La conflagración resultant va destruir molts edificis, la majoria comercials, aixina com els bucs de guerra confederados atracats en el riu James. Els civils, assuts del pànic, es varen vore obligats a escapar dels incendis que havien segut provocats pel seu propi govern.

Guerres dels natius americans

Erro al crear miniatura:

Navajos en la «Llarga marcha».

Durant les guerres en les tribus natives del Oest americà, Kit Carson, baix la direcció de James Henry Carleton, va instituir una política de terra cremada, cremant els camps i llars dels navajos i furtant o matant el seu ganado. Va contar en l'ajuda d'atres tribus índies enemistades des de feya temps en els navajos, principalment la tribu ute. Els navajos es varen vore obligats a rendir-se per la destrucció del seu ganado i de les seues reserves d'aliments. En la primavera de 1864, 8000 hòmens, dònes i chiquets navajos varen ser obligats a marchar 300 milles fins a Fort Sumner, Nou Mèxic. Els navajos ho criden la «Llarga marcha». Molts varen morir en el camí o durant els seus quatre anys d'internament.

Segona guerra bóer

Erro al crear miniatura:

Civils bóeres observant a soldats britànics volar la seua casa en dinamita en acabant de que els hagueren donat 10 minuts per a arreplegar les seues pertinences.

Durant la segona guerra bóer (1899-1902), les forces britàniques varen aplicar una política de terra cremada en les repúbliques bóer ocupades baix la direcció del general Lord Kitchener. Numerosos bóeres, negant-se a acceptar la derrota militar, varen adoptar la guerra de guerrilles a pesar de la captura de les seues dos capitals. Com a resultat, baix el mando de Lord Kitchener, les forces britàniques varen iniciar una política de destrucció de les granges i les llars dels civils de les repúbliques per a impedir que els bóeres que encara lluitaven obtingueren aliments i suministraments. Els no combatents bóer que habitaven les repúbliques (en la seua majoria dònes i chiquets) varen ser internats en camps de concentració per a evitar que abastiren a les guerrilles que encara estaven en el camp de batalla.

L'existència dels camps de concentració va ser exposta per l'activista anglesa Emily Hobhouse, que va recórrer els camps i va començar a solicitar al governe britànic que canviara la seua política. En un intent de contrarrestar l'activisme d'Hobhouse, el govern britànic va encarregar a la Comissió Fawcett, pero esta va confirmar les conclusions d'Hobhouse. El govern britànic va afirmar llavors que considerava que els camps de concentració eren una mida humanitària i que s'havien creat per a atendre als no combatents desplaçats fins al final de la guerra, en resposta a les creixents crítiques als camps en Gran Bretanya. Varis factors, com els brots de malalties infeccioses, la falta de planificació i de suministraments per als camps i l'arrimerament, varen provocar la mort de numerosos interns en els camps. Una década despuix de la guerra, l'historiador P. L. A. Goldman va estimar que 27.927 bóeres varen morir en els camps de concentració, 26.251 dònes i chiquets (dels quals més de 22.000 eren menors de 16 anys) i 1.676 hòmens majors de 16 anys, sent 1.421 majors de 16 anys.

Guerres de Nova Zelanda

En 1868, els tūhoe, que havien donat covil al líder maorí Et Kooti, varen anar aixina somesos a una política de terra cremada en la que es varen destruir els seus cultius i edificis i es va capturar a les persones en edat de combatre.

Época contemporànea

Durant la segona guerra sino-japonesa, els soldats chinencs varen destruir represas en l'objectiu d'inundar la terra i detindre l'alvanç dels redactors, donant com resultat l'inundació d'Huang He en 1938.

En Estats Units, per eixemple, corresponia al Comando Aéreu Estratègic en els seus bombarders i missils balístics intercontinentals, en conjunt en els missils balístics llançats des de submarís de l'Armada, la responsabilitat d'esta missió, el caràcter de la qual disuasivo es va mostrar altament eficaç en eixe periodo. Una conclusió del mateix tipo pot derivar-se respecte a les institucions de defensa soviètiques anàlogues a les nortamericanes, que tenien un potencial similar de destrucció. L'amenaça de destrucció mútua assegurada de gran part de la població civil i dels mijos de producció va ser reconeguda i acceptada com a part de la necessitat militar de l'época.

Durant la Segona Guerra Mundial, a mida que les tropes alemanes alvançaven per França, els eixèrcits aliats franc-britànics destruïen les llínees telegràfiques i telefòniques abans d'abandonar una ciutat. Açò els proporcionava una ventaja tàctica, perque obligava als tudescos a utilisar exclusivament sistemes de radi per a les seues comunicacions, les quals podien interceptar-se. A pesar de que els mensages es sifraven per mig de la màquina Enigma, encara era possible obtindre una miqueta d'informació per mig de tècniques com el pols del telegrafista, o l'aument, disminució o procedència dels mensages.

També en la Segona Guerra Mundial, durant l'invasió alemana de l'Unió Soviètica l'Eixèrcit Rojo va usar esta tàctica contra les tropes alemanes en la segona mitat de 1941. Si be l'estratègia inicial soviètica era prohibir tota retirada, en tornar-se cada volta més difícil la resistència a ultranza, es va optar per evacuar a l'est del país l'indústria pesada indispensable per a l'esforç bèlic (siderúrgia, armament, vehículs, entre uns atres). De fet, a inicis de 1942 gran part de l'indústria soviètica en les regions occidentals —i els seus obrers especialisats— va ser traslladada acceleradament a les regions dels Urals, destruint les tropes soviètiques tota l'infraestructura física impossible de transportar (carreteres, ponts, vies de ferrocarril, hidroelèctriques).

Vore també

• Agroterrorisme

Bibliografia

• (2018) British Depth Studies c5001100 (Anglo-Saxon and Norman Britain).
• american. edu (2010). «The Economic and Environmental Impact of the Gulf War on Kuwait and the Persian Gulf». Washington, DC: American University.
• Billows, Richard A. Julius Caesar: The Colossus of Rome, Routledge. ISBN 9781134318322.
• Blackmore, David S. T. (2014). Warfare on the Mediterranean in the Age of Sail: A History, 1571-1866.
• Bostock, Andrew (2010). Greece: The Peloponnese.
• «scorched-earth policy». Encyclopedia Britannica (2023).
• Chandler, David (1966). The Campaigns of Napoleon.
• (1991) The Nine Years' War and the British Army, 1688-1697: The Operations in the Low Countries, Manchester University Press. OCLC 1166971747. ISBN 978-0-7190-3461-9.
• «The Scorched Earth Policy, Ancient and Modern».The Classical Journal.40(5)

298–299.ISSN 0009-8353.

• Clausewitz, Carl von (1812). Principles of War.
• Clausewitz, Carl von (1832). On War.
• Cunliffe, Barry (2019). The Scythians: Nomad Warriors of the Steppe.