España

Regne d'Espanya1

Escut de España Bandera Escut

Lema: Plus Ultra (llatí: ‘Més allà') himne nacional: Marcha Real o Granadera   Situació de España   Capital  • Població  • Coordenades Madrit 3.132.463 (2007) 40°25′N 3°45′O ciutat més poblada Madrit Idioma oficial Espanyol / Castellà2 Forma de govern monarquia parlamentària Rei President del Govern Joan Carles I José Luis Rodríguez Zapatero Formació  • Veja l'artícul «d'Hispània a Espanya» Superfície  • Total  • % aigua Fronteres Lloc 51º 504.645 km2 1,04% 2.032 km Població  • Total  • Densitat Lloc 27º 46.157.822 (2008) 91,4 hab/km2 PIB (nominal)  • Total (2007)  • PIB per càpita Lloc 8º US$ 1.438.959 mill. n/d PIB (PPA)  • Total (2007)  • PIB per càpita Lloc 11º US$ 1.351.608 mill. n/d IDH (2005) 0,949 (13º) – Alt Moneda Euro3 (€, EUR) ‎Gentilici Espanyol, -a Fus horari  • en estiu CET (UTC+1)4 CEST (UTC+2) Domini Internet .es Prefix telefònic +34 Prefix radiofònic AMA-AOZ, EAA-EHZ Sigles país per a avions EC Sigles país per a automòvils E Còdic ISO 724 / ESP / ES (Península) EA (Ceuta i Melilla)5 IC (Illes Canàries)5 Membre de: Plantilla:EU, OTAN, ONU, OCDE, OSCE, UL, CIN, OEI, ABINIA, UEO, AED, BERD, COE 1 En les atres llengües cooficials és: *valencià: Regne d'Espanya *català: Regne d'Espanya *gallec: Reino de España *vasc: Espainiako Erresuma *aranés (occità): Regne d'Espanha 2 Són cooficials en les seues respectives comunitats autònomes l'català en Catalunya; l'valencià en la Comunitat Valenciana; l'gallec en Galícia; l'euskera en el País Vasc i part de Navarra; i l'aranés (occità) parlat en el Vall d'Aran (Lleida), pero cooficial en tot Catalunya. 3 Des de 1868 i fins a 1999, la pesseta. 4 Excepte en Canàries, on és una hora menys: UTC a l'hivern i UTC+1 a l'estiu. 5 No oficial pero reservat.

Espanya, nomenat oficialment "Reino de España" (Regne d'Espanya), és un país sobirà membre de l'Unió Europea, constituït en Estat social i democràtic de Dret, i la seua forma de govern és la monarquia parlamentària. El seu territori, en capital en Madrit, ocupa la major part de la península Ibèrica, al que s'afigen els archipèlecs de les Illes Balears, en el mar Mediterràneu occidental, i el de les Illes Canàries, en l'oceà Atlàntic nort-oriental, aixina com en el nort de l'continent africà, les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, ademés dels distrits i possessions menors de les illes Chafarines, el penyó de Vélez de la Gomera i el penyó d'Alhucemas. L' enclau de Llivia, en els Pirineus, completa el conjunt dels territoris junt en l'illa d'Alborán, les illes Columbretes i una serie d'illes i illotes front a les seues pròpies costes.

Té una extensió de 504.645 km², sent el quart país més extens del continent, darrere Rússia, Ucrània i França. En una altitut media de 650 metros sobre el nivell del mar es el segon país més montanyós d'Europa, sent Suïssa el primer. La seua població es de 45.116.894 habitants, segon dats del padró municipal de 2007.

D'acort en la Constitució Espanyola, el castellà o espanyol és la llengua oficial del país i és la llengua comú de tots els espanyols. Atres idiomes reconeguts com cooficials en les seues respectives comunitats autònomes conforme a sus Estatuts d'autonomia, són l'euskera, el valencià, el gallec i el català. Les modalitats llingüístiques d'Espanya són u dels seus patrimonis culturals, objecte d'especial respecte i protecció. El territori peninsular compartix fronteres terrestres en França i en el principat d'Andorra al nort, en Portugal a l'oest i en el territori britànic de Gibraltar al sur. En els seus territoris africans, compartix fronteres terrestres i marítimes en Marroc. Compartix en França la sobirania sobre l'illa dels Faisans en la desembocadura del riu Bidasoa i cinc faceries pirinenques.

Etimologia

El nom d'Espanya deriva de Hispània, nom en que els romans designaven geogràficament al conjunt de la Península Ibèrica, terme este a la seua vegada, derivat del nom Ibèria, preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel llatina ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.

«Hispània» prové del fenici i-spn-ya, un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, Cadis, la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental. Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix i com "costa", "illa" o "terra", en ya en el significat de "regió". El lexema spn, que en hebreu es pot llegir com saphan, es traduí com "conills" (en realitat damans, uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per Ciceró, César, Plini el Vell, Cató, Tito Livi i, en particular, Càtul, que es referix a Hispània com a península cuniculosa (en algunes monedes acunyades en l'época de Adriano figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, Isidoro de Sevilla, en els seues Etimologies, postula que té el seu orige en Ispani, el topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat a que els romans denominaren Híspalis.

Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste Cándido María Bladers propongué en la Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina spn (sphan en hebreu i arameu) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual i-spn-ya seria la "terra del nort".

Castillo de Sancti Petri, vist des de Chiclana de la Frontera (Cádiz). En este lloc es trobava el Templo d'Hèrcules Melkart.

Per la seua banda, segons Jesús Luis Cunchillos en la seua Gramàtica fenícia elemental (2000), l'arrel del terme Span és spy, que significa "forjar o batre metals". Aixina, i-spn-ya seria la «la terra en que es forgen metals».

A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme continua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es van propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'Edat Moderna, Antonio de Nebrija, en la llínea d'Isidoro de Sevilla, propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica Híspalis, que significaria la ciutat d'occident. i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori. Posteriorment, Juan Antonio Moguel va propondre en el sigle XIX que el terme Hispània podria provindre de la paraula eúscara Izpania que vindria a significar que partix el mar a l'estar composta per les veus iz i pania o bania que significa "dividir" o "partir". Ad este respecte, Miguel d'Unamuno declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".

Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de Hèrcules.

A partir del periodo visigot, el terme Hispània, fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió Laus Hispaniae per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'Isidoro de Sevilla. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços provençals i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria sigut importat a partir del sigle IX en el desenroll del fenomen dels pelegrinages medievals a Santiago de Compostela, pels numerosos visitants francs que van recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí hispani a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als cristians de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria sigut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula espanyols apareix vint-i-quatre vegades en el cartulari de la catedral d'Osca, manuscrit de 1139-1221, mentres que en el capítul Estoria d'Espanna de la Crònica General redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de Alfonso X el Sabi, s'utilisà exclusivament el gentilici espannoles, adaptació ya al castellà de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.

Llengües d'Espanya

Enllaços externs

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/España de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.