Anar al contingut

Anàlec a la Terra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anàlec a la Terra
Representació Artística d'un hipotètic exoplaneta habitable en tres satèlits naturals
Representació Artística d'un hipotètic exoplaneta habitable en tres satèlits naturals.
Representació artística en el programa de Celestia de 42 exoplanetes candidats anàlecs terrestres en Índex de similitut en la Terra del 98% al 70%.

Un anàlec a la Terra —també anomenat Terra bessona, exotierra, segona Terra, Terra alienígena, Terra 2 o planeta tipo Terra— és un planeta en condicions similars a les trobades en la Terra.[1][2][3][4] Per a ser considerat un anàlec terrestre, un cos planetari deu orbitar al voltant del seu estrela en la zona de habitabilitat del sistema —coloquialment denominada zona «Ricitos d'Or»—,[5][n. 1] tindre una massa i ràdio semblats als de la Terra, contar en una composició atmosfèrica adequada, pertànyer a una estrela similar al Sol i dispondre del restant de traces bàsiques del nostre planeta que permeten, en conjunció en els anteriors, la presència de vida tal i com la coneixem.[6][7][8]


Des de que els astrònoms Michel Mayor i Didier Queloz varen descobrir en 1995 el primer exoplaneta orbitando una estrela similar al Sol, 51 Pegasi b,[9] el gran objectiu dels experts en exoplanetologia ha segut trobar una segona Terra.[10] En els anys posteriors i fins al llançament del telescopi espacial Kepler, els descobriments eren majoritàriament de jagants gaseosos que orbitaban les seues estreles a distàncies molt curtes, donades les llimitacions dels instruments de l'época.[11] Esta classe de cossos, denominats jupíteres calents, influïxen en gran mida en les seues estreles i transiten en freqüència, lo que facilitava la seua detecció i semblava apuntar una clara supremacia quantitativa d'este tipo de planetes front al restant per biaix.[12] En el temps, la millora en les ferramentes d'investigació va invertir la tendència, sent evident el predomini de cossos telúrics de masses similars a la terrestre per damunt d'aquells de major tamany.[13][14]

Per a classificar els exoplanetes en funció del seu grau de parentesc en la Terra, la NASA i l'Institut SETI han desenrollat un indicador, l'Índex de Similitut en la Terra (IST), que estima la semblança en funció de la massa, ràdio i temperatura d'equilibri estimada del cos planetari.[15] Des de l'anunci oficial del seu descobriment el 6 de juny de 2015, els dos objectes en major IST del catàlec d'exoplanetes confirmats són Kepler-438b (88 %) i Kepler-296i (85 %).[16]


La possibilitat de trobar anàlecs a la Terra té especial interés per a la humanitat, perque pugues inferirse que a major semblança entre un exoplaneta i la Terra, major és la provabilitat de que sostinga vida extraterrestre i inclús una eventual civilisació alienígena.[17] Per esta raó, ha segut un tema tractat freqüentment en l'àmbit de la ciència, el cine, la lliteratura i la filosofia.[18][19] En última instància, el descobriment i colonisació d'este tipo de planetes garantisaria la supervivència de l'humanitat davant catàstrofe planetàries com la pròpia mort del Sol.[20]

En un futur lluntà, els humans podrien produir artificialment un anàlec de la Terra per mig del procés hipotètic de la terraformaació.

Criteris

[editar | editar còdic]
Recreació de Kepler-62f, un dels exoplanetes confirmats en major Índex de Similitut en la Terra (IST).

A pesar de l'extensa varietat de criteris que podrien ser considerats per a estimar el grau de similitut en la Terra d'un objecte planetari, els mijos actuals solament permeten l'observació d'un número llimitat per l'obstàcul que representen les distàncies còsmiques.[21] L'informació disponible, més allà de l'estricta confirmació de l'existència del planeta-objectiu, es llimita al tamany, massa i distància orbital respecte a la seua estrela —aixina com les característiques bàsiques de la mateixa, que inclouen la metalicitat—.[22] D'este últim punt es deduïx una temperatura d'equilibri per a l'objecte, a la que s'afig els efectes d'una atmòsfera i albedo similars als de la Terra per a inferir la seua temperatura mija superficial.[n. 2][23] Ademés, la velocitat d'escape, ràdio, densitat i temperatura d'equilibri permeten calcular l'Índex de Similitut en la Terra o IST de l'exoplaneta per a estimar el seu grau de parentesc.[24][25] Ya que el IST indica la semblança d'un cos planetari en la Terra, qualsevol planeta que registre un valor elevat en este barem és, per definició, un anàlec a la Terra.[24]


No obstant, un alt IST no supon necessàriament el habitabilitat d'un exoplaneta. Venus és, en diferència, el cos planetari més hostil per a la vida de tot el sistema solar interior, en una temperatura mija de 467 °C i una pressió atmosfèrica superficial de 93 atm.[26] Com a resultat, el seu índex de similitut és del 37 %, a pesar de que el seu radi mig, densitat aparent i velocitat d'escape són molt similars als de la Terra.[n. 3][24] Si la temperatura real de Venus anara estimada en funció de la distància respecte al Sol, com ocorre en els exoplanetes descoberts, el seu índex de similitut seria molt major.[17] Aixina que, un exoplaneta en un IST pròxim al 100 % pot presentar un efecte hivernàcul desbocado semblat al venusiano, carir d'atmòsfera o estar ancorat per marea a una nana roja fulgurant que inunde cíclicament la seua superfície en altíssims nivells de radiació ultravioleta.[27] Inclús sense pertànyer a un sistema estelar d'este tipo, és possible que el planeta carixca d'una magnetosfera que ho protegixca front als vents estelars, lo que impediria la formació d'una capa d'ozon.[24]

Per tant, les traces que determinen si un planeta és un anàlec a la Terra van més allà dels considerats en el càlcul de el IST, incloent també la composició atmosfèrica, el tipo d'estrela a la que pertany i qualsevol un atre que influïxca significativament en les condicions del planeta:[28]

Tamany

[editar | editar còdic]
Impressió artística d'un exoplaneta ubicat en la zona de habitabilitat d'una estrela tipo F. A causa del tipo de llum estelar, la vegetació adoptaria tons verts azulados.

La gravetat d'un planeta és directament proporcional a la seua massa. Un exoplaneta poc massiu no tindrà la suficient atracció gravitatoria com per a retindre la seua atmòsfera primigènia i, en cas de dispondre d'aigua líquida en la seua superfície, perdrà llentament tot la seua hidrogen, convertint-se en un planeta desert com Mart.[29] En el cas opost, un planeta terrestre massa massiu[n. 4] pot tindre una atmòsfera excessivament densa similar a la de Venus, que bloquege la llum estelar i impedixca el seu pas a la superfície o que provoque un efecte hivernàcul descontrolado.[30] Per esta raó, els experts centren la seua busca d'anàlecs a la Terra en aquells exoplanetes en masses compreses entre 0.8-1.9 M⊕ i ràdios d'entre 0.5-2.0 R⊕.[31]

No obstant, el marge real pot ser inclús més restrictiu. Els estudis de l'equip de Courtney Dressing, del Centre d'Astrofísica Harvard-Smithsonian (CfA), indiquen que existix un llímit fixat en 1.6 ràdios terrestres (R⊕) per baix del com pràcticament tots els planetes presenten una composició de roca-ferro similar a la de Venus i la Terra.[32] Estes investigacions demostren que la densitat mija dels cossos planetaris decreix a mida que aumenta la seua ràdio a partir de dit llímit, lo que supon un increment substancial en les concentracions d'aigua o atres composts volàtils.[n. 5][33] No obstant, de l'estudi es desprén que, en general, els objectes en una massa per baix de les 6 masses terrestres (M⊕) tenen altes provabilitats de registrar una composició pareguda a la de la Terra.[32][34]


Durant la conferència que va anunciar el descobriment de Kepler-62i i Kepler-62f, l'investigador Bill Borucki, del Centre d'Investigació Ames de la NASA, i el professor Dimitar Sasselov, de l'Universitat de Harvard, varen publicar les prediccions dels models informàtics aplicats a estos planetes, que indicaven que possiblement anaren móns oceànics.[n. 6] Les investigacions semblen indicar que els planetes-oceà representen un estat de transició entre els cossos telúrics en terres emergides com el nostre planeta i els de tipo minineptuno, habitual en sistemes en els que atres objectes en òrbites inferiors hagen reunit la major part dels elements pesats disponibles en el disc protoplanetario durant el procés de formació.[35] Açò pot ser especialment significatiu en planetes situats en la zona de habitabilitat de nanes roges, ya que poden aplegar a acumular 25 voltes més aigua que la Terra.[36] No obstant, no hi ha raons que comprometen el potencial dels planetes-oceà per a albergar vida.[37]

El tamany d'un exoplaneta també influïx en el seu camp magnètic i en el seu tectónica de plaques. Les supertierras i les megatierras poden presentar condicions internes molt distintes a les de la Terra i no hi ha una opinió consensuada sobre la provabilitat de que conten en processos geològics d'este tipo.[38][39] Alguns models apunten a que la tectónica de plaques és un procés poc actiu en les supertierras,[40] mentres que uns atres impliquen que es tracta d'un fenomen comú, inclús si el planeta carix d'aigua.[41]

Temperatura

[editar | editar còdic]
Archiu:PlanetaAM(2).jpg
Possible aspecte d'un planeta oceà situat en la zona de habitabilitat d'una nana roja.

Hi ha varis factors que poden determinar la temperatura d'un planeta.[42] Ademés de la distància respecte a la seua estrela i la lluminositat d'esta, també influïxen el seu albedo, densitat i composició atmosfèrica —especialment el percentage de gasos d'efecte hivernàcul—, aixina com un possible acoplament de marea.[43][44] Tal i com se sospita que va ocórrer en la Terra durant el Periodo Criogènic, és provable que una temperatura mija llaugerament inferior a la terrestre comporte una major extensió dels conyes polars i, en conseqüència, del albedo del planeta. En última instància, la cantitat adicional de llum reflectida a l'espai donarà lloc a un descens de les temperatures i a un aument en l'extensió de les capes de gèl, iniciant aixina un procés retroalimentativo que culminarà en una glaciació global permanent.[45]


De la mateixa manera, una composició atmosfèrica en major presència de gasos d'efecte hivernàcul que la Terra[n. 7] pot desencadenar una acumulació descontrolada similar a la de Venus.[46][47] A diferència d'un cicle de glaciació global, al que la pròpia activitat volcànica del planeta pot posar fi, és molt difícil que les condicions del propi exoplaneta o del seu sistema canvien lo suficient com per a escapar a una situació d'efecte hivernàcul desbocado.[48] En freqüència, aquells cossos més massius que la Terra que orbitan en el llímit intern de la zona habitable de la seua estrela són catalogats com supervenus i no com supertierras.[49]


l'anclaje per marea és un atre dels factors que poden influir substancialment en la temperatura d'un planeta.[44] Ocorre típicament en estreles de tipo M i K-tardà en els que, a causa de la seua menor lluminositat, la zona de habitabilitat es troba molt pròxima a l'astre. Com a resultat, qualsevol exoplaneta que orbite a una estrela d'este tipo en la seua zona habitable estarà més expost a la gravetat estelar i podria presentar acoplament de marea, és dir, tindre un hemisferi constantment expost a la seua llum i un atre en perpètua obscuritat.[50] Ademés de la major exposició a l'activitat estelar per motiu de la proximitat,[51] l'acoplament pot canviar la dinàmica interna de l'exoplaneta i acabar en la seua magnetosfera, exponent-ho als vents estelars.[52] És d'esperar que estos cossos registren grans diferències de temperatura entre el hemisferi diürn i el nocturn que poden desencadenar la congelació de tota la seua aigua i atmòsfera en la cara nocturna, si el planeta no conta en una atmòsfera lo suficientment densa com per a repartir eficaçment la calor.[27] No obstant, si no es complix cap d'estos supòsits, deurien donar-se temperatures moderades en la zona del crepúscul del planeta que permeteren la seua habitabilitat.[53][54]


És provable que es registren temperatures més estables en planetes que orbiten a anàlecs solars en la seua zona habitable, ya que es troben lo suficientment alluntats de les seues estreles com per a presentar anclaje per marea.[44] Ademés, el tamany de la zona de habitabilitat és directament proporcional a la lluminositat de l'estrela, sent més àmplia quant major siga la mateixa.[55] En novembre de 2013, les senyes de la missió Kepler varen permetre als astrònoms estimar el número d'exoplanetes de massa terrestre que orbitan a una estrela anàloga al Sol en la seua zona de habitabilitat en 11 000 millons, solament en la nostra galàxia.

La pròpia vida és en sí mateixa un factor de habitabilitat, moderant i estabilisant la temperatura del planeta per mig de mecanismes com l'activitat fotosintética, que va permetre l'aparició dels organismes aerobios en la Terra.[56] Existix un ampli consens entre la comunitat científica a favor de l'evolució de les espècies com a llei universal, per lo que cal esperar que tal i com va succeir en la Terra, els organismes simples puguen modificar les condicions de habitabilitat planetària —especialment la temperatura i la composició atmosfèrica—, permetent l'aparició d'atres formes de vida.[57]

Estrela

[editar | editar còdic]
Archiu:Morgan-Keenan spectral classification.svg
Classificació de Morgan-Keenan.

Les característiques d'una estrela determinen les condicions presents en un sistema planetari. Les més massives i lluminoses —tipo O i similars— produïxen un efecte fotoevaporaació que impedix la formació de planetes,[58] per lo que és pràcticament impossible trobar anàlecs a la Terra orbitando a cossos estelars d'este tipo.[n. 8][59] Ademés, la vida d'un cos estelar és inversament proporcional a la seua massa i és possible que inclús en estreles tipo A i F la vida no disponga de temps suficient per a evolucionar.[60][61]


En l'atre extrem, les més chicotetes —nanes roges i taronges tipo K-tardà— conten en una zona habitable molt chicoteta i pròxima a elles.[55][62] Esta rodalia pot supondre que qualsevol exoplaneta situat a una distància adequada per a que existixca aigua líquida sobre la seua superfície es trobe ancorat per marea, oferint sempre una mateixa cara a la seua estrela.[n. 9][44] A la seua volta, la dinàmica de les nanes roges és molt distinta a la solar, presentant bruscs descensos i increments de lluminositat que afectarien en gran mida a qualsevol forma de vida present en el sistema.[63] Els efectes poden ser encara més perjudicials si es tracta d'estreles fulgurants, un estat que sembla ser comú en els primers mils de millons d'anys dels astres d'este tipo.[52][55] La possible existència de vida en planetes que orbiten a estreles d'esta classe és objecte de debat i de gran interés per a l'astrobiologia, ya que són les més comunes[n. 10] i longeves, i la seua estabilitat aumenta a mida que envellixen.[66] Les nanes taronges de tipo K podrien ser ideals per al desenroll de la vida, per presentar les mateixes ventages que les de tipo M i K-tardà sense els seus inconvenients.


Un atre dels factors a considerar és la metalicitat de l'estrela.[67] Aquelles en valors molt baixos seran pobres en elements pesats,[n. 11] de la mateixa manera que el seu sistema, afectant notòriament a la composició dels planetes que puguen formar-se al seu entorn.[68] Segons autors com G. González, P. Ward i D. E. Brownlee, la metalicitat estelar varia en funció de la regió de la galàxia, donant lloc a lo que varen denominar zona galàctica habitable.[n. 12] En la Via Làctea, esta regió formaria un anell entre 4 i 10 kpc del centre galàctic. Més prop del núcleu de la galàxia, l'exposició a supernovas i atres events còsmics altament energètics impedirien la presència de formes de vida complexes, i més llunt la metalicitat seria massa dèbil com per a permetre la formació planetària.[69]

Com a resultat, s'espera que els anàlecs a la Terra pertanyguen a anàlecs solars, és dir, en una massa, tamany i metalicitat similars als del Sol, o a estreles tipo K.

Composició atmosfèrica

[editar | editar còdic]
Archiu:Atmosphere of exoplanet.jpg
Ilustració artística d'un exoplaneta en senyals d'aigua en la seua atmòsfera.

Els principals components de l'atmòsfera de la Terra són molt comunes en l'univers.[70] És provable que tots els planetes conten o hagen contat en algun moment de la seua història en una atmòsfera més o menys densa composta parcial o totalment de hidrogen, oxigen, nitrogen i/o composts químics derivats d'ells, com el diòxit de carbono, metà, vapor d'aigua, etc.[70] l'atmòsfera terrestre es compon principalment de nitrogen (78 %) i oxigen (21 %), com a conseqüència de l'activitat fotosintética.[71] La composició atmosfèrica de la Terra ha variat substancialment en el pas del temps, com despuix de la Gran Oxidació, alterant significativament les condicions superficials del planeta.[72] És possible que, tal i com se sospita que va ocórrer en la Terra, sorgixquen microorganismes en oceans extraterrestres que donen lloc a atres capaços de realisar la fotosíntesis, en un procés de convergència evolutiva.[73] En el pas del temps, podrien modificar la composició de l'atmòsfera i adequar-la a organismes complexos.[74]


Se sol considerar al oxigen molecular (O2) i al seu subproducte fotoquímic, l'ozon (O3), com les biofirmas atmosfèriques més sòlides —és dir, com els millors indicadors de l'orige orgànic de l'oxigen present en l'ambient—.[70] No obstant, la fotólisis de l'aigua per la radiació ultravioleta, seguida del escape hidrodinàmic del hidrogen, pot desencadenar una acumulació d'oxigen en l'atmòsfera de planetes propencs a la seua estrela somesos a un efecte hivernàcul descontrolado.[70] Es creïa que en aquells cossos situats en la zona de habitabilitat, la fotólisis de l'aigua estaria fortament llimitada per trampes de fret[n. 13] de vapor d'aigua en l'atmòsfera baixa.[75] No obstant, l'extensió de la trampa de fredor depén en gran mida de la cantitat de gasos no condensables —com el nitrogen i l'argón— presents en l'atmòsfera.[70] En absència d'estos gasos la provabilitat d'una acumulació d'oxigen depén també de l'història d'acreció del planeta, química interna, dinàmica atmosfèrica i traces de la seua òrbita.[70] Per lo tant, l'oxigen en sí mateixa no representa una biofirma robusta.[76] El ràtio de nitrogen i argón a oxigen podria detectar-se estudiant les variacions de la radiació infrarroja en la fase orbital[77] o per espectroscòpia de transmissió en conjunció en l'anàlisis de la dispersió de Rayleigh durant un trànsit astronòmic en un cel rebujat i una atmòsfera lliure d'aerosolés.[78][79]


Els mijos actuals carixen de la precisió necessària per a realisar estos estudis espectroscópicos en exoplanetes de massa terrestre que orbiten a les seues estreles en la zona habitable.[80] La posada en marcha d'alguns telescopis terrestres i orbitales proyectats per a un futur propenc permetrà resoldre algunes de les incògnites plantejades, estudiant la composició atmosfèrica dels potencials anàlecs terrestres i confirmant —o descartant— la presència de vida.[81][78]

Atres factors

[editar | editar còdic]
Archiu:Magnetosphere rendition.jpg
Image artística de la magnetosfera terrestre i la seua interacció en el vent solar.

Més allà de les traces bàsiques que es presuponen a un anàlec a la Terra, existixen atres múltiples factors a considerar que podrien alterar significativament les condicions de habitabilitat d'un exoplaneta, com la presència d'un camp magnètic que ho protegixca front als vents estelars.[82] La magnetósfera de la Terra naix de la separació del núcleu de la Terra en diferents capes.[83] El núcleu extern es compon principalment de ferro fos d'alta conductivitat que genera el magnetisme per mig de la llei de Ampère.[84] Exoplanetes en massa, densitat, composició i rotació similars als de la Terra deurien presentar un camp magnètic equivalent.[85] No obstant, la major massa de les supertierras pot produir altes pressions en grans viscositatés i altes temperatures de fusió, que impedixquen la separació de l'interior en diferents capes —resultant en mants indefinits sense un núcleu determinat—.[84] En tals casos, l'òxit de magnesi, que és rocós en la Terra, pot trobar-se en estat líquit en l'interior de les supertierras, generant un camp magnètic.[84] En planetes ancorats per marea a les seues estreles, l'absència de rotació pot impedir la formació d'una magnetosfera, i la consegüent exposició als vents estelars podria expulsar tot el seu hidrogen a l'espai i convertir-los en planetes-desert.[52]


Les catàstrofe ocorregudes a lo llarc de l'història de l'exoplaneta poden modificar les seues condicions de habitabilitat. Inclús complint en el restant de criteris clau, una colisió en un protoplaneta durant la formació del sistema pot alterar significativament l'inclinament de l'eix i la velocitat de rotació del planteja, com se sospita que va ocórrer en Venus i Urà,[86] i ocasionar la pèrdua de la magnetosfera.[87] D'igual modo, l'òrbita del sistema al voltant de la galàxia pot aproximar-ho a estreles massives que es troben al final de la seqüència principal i a punt d'esclatar en forma de supernova, despullant al planeta de la seua hipotètica ozonosfera —i inclús, en casos extrems, de la major part de la seua atmòsfera—.[88] Hi ha un sinfín de eventualitat que poden acabar en l'aptitut per a la vida del planeta, encara que la seua massa i temperatura d'equilibri sugerixquen lo contrari. Novament, l'anàlisis de la seua atmòsfera rebujaria els dubtes al respecte.[81]

Investigació

[editar | editar còdic]
Archiu:Giant Magellan Telescope - artist's concept.jpg
Telescopi Jagant de Magallanes (GMT).

Els primers exoplanetes detectats en possibilitats d'albergar vida eren principalment supertierras com Gliese 581 d, Gliese 581 g[n. 14] i Gliese 667 Cc.[90] En tots els casos, pertanyien a nanes roges i tenien òrbites molt reduïdes, lo que permetia detectar en facilitat les oscilacions de la seua estrela.[91] En independència dels problemes per a la vida derivats de la seua massa elevada, estos planetes es troben casi en total seguritat ancorats per marea a les seues estreles.[51] La seua habitabilitat potencial encara és objecte d'estudi.[92]


El perfeccionament en els métodos de detecció d'exoplanetes en els últims anys, gràcies a ferramentes com el telescopi espacial Kepler, ha supost una revolució en l'àmbit de l'astronomia.[93] En menys d'una década, les troballes han passat de centrar-se en jupíteres calentes a supertierras i, en última instància, a objectes de massa terrestre.[94] Tals alvanços han despertat un interés inusitado en la busca del primer bessó de la Terra i les principals agències aeroespacials del món s'han bolcat en proyectar missions cada volta més ambicioses capaces de trobar un anàlec terrestre.[95] La crisis econòmica global de 2008 i les conseqüents retallades governamentals han posat fre a alguns d'estos proyectes, obligant a pospondre'ls indefinidament o a reemplaçar-los per alternatives més econòmiques.[96][97]

Entre els proyectes cancelats o posposts indefinidament destaquen el Proyecte Espacial Darwin de l'ESA i el Terrestrial Planet Finder de la NASA.[98][99][100] Estos telescopis espacials haurien tingut la capacitat de detectar exoplanetes de massa similar a la Terra i d'estudiar les seues atmòsfera, podent trobar biofirmas que corroboraren la presència de vida.[101]


Els principals proyectes en curs d'observatoris terrestres i orbitales capaços d'aportar nova informació sobre planetes similars a la Terra són:[102][103][104]

Futurs observatoris terrestres i orbitales
Tipo Nom Primeres observacions Notes
Terrestres GMT 2021 En sèt espills principals de 8.4 m, se centrarà en la localisació i caracterisació de nous exoplanetes.[105]
TMT 2022 Els seus espills segmentats sumaran 30 m de diàmetro i aportaran una capacitat de detecció exoplanetaria sense precedents entre els telescopis terrestres.[106]
E-ELT 2024 En 39 m de diàmetro, permetrà la caracterisació precisa d'exoplanetes de massa similar a la terrestre.[107]
Orbitales TESS 2018 Cobrirà un àrea del cel a lo manco 400 voltes superior a qualsevol missió prèvia. Se centrarà en detectar planetes d'un tamany similar a la Terra.[108][109]
CHEOPS 2018 Com el Kepler, descobrirà nous exoplanetes per mig de la detecció dels seus trànsits, pero enfocant a cada estrela individualment. D'esta manera, podrà identificar la massa i ràdio dels exoplanetes de forma precisa, i aportar informació sobre la relació entre la densitat dels planetes i el seu tamany.[104][109]
JWST 2019 Identificarà i caracterisarà exoplanetes en més precisió que el Kepler.[110] Permetrà estudiar les atmòsfera de supertierras propenques en busca de components que indiquen la presència de vida.[103][109]
PLATO 2022-2024 Com el Kepler, el Cheops i el TESS, amprarà el método de trànsit en la detecció exoplanetaria. L'objectiu de la missió és trobar i caracterisar un gran número de sistemes planetaris propencs.[104]
WFIRST-AFTA 2024 Contarà en un espill del mateix diàmetro que el del Hubble pero en un camp de visió 200 voltes major.[111]
ATLAST 2025 En un diàmetro de casi 17 metros, podrà estudiar al detalle exoplanetes de massa terrestre que pertanyguen a la zona habitable de les seues estreles, incloent un anàlisis precís de les seues atmòsfera.[112]
HDST 2030-2040 Identificarà vàries decenes d'exoplanetes similars a la Terra i estudiarà les seues atmòsfera, oferint una precisió entre 100 i 1000 voltes superior a la del Hubble.[113]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «NASA's Kepler Discovers First Earth-Size Planet In The 'Habitable Zone' of Another Star» (en anglés). NASA. Consultat el 29 de giner de 2015.
  2. ↑ «[1]». Consultat el 1 de juliol de 2015 (en anglés).
  3. ↑ «[2]». Consultat el 1 de juliol de 2015 (en anglés).
  4. ↑ «[3]». Consultat el 1 de juliol de 2015 (en anglés).
  5. ↑ 5,0 5,1 Science on a Sphere. «Earth, our Goldilocks Planet» (en anglés). National Oceanic and Atmospheric Administration. Consultat el 26 de giner de 2015.
  6. ↑ «What Makes an Earth-Like Planet? Here's the Recipe» (en anglés). Space.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
  7. ↑ «'Habitable Zone' for Alien Planets, and Possibly Life, Redefined» (en anglés). Space.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
  8. ↑ «Getting to Know the Goldilocks Planet» (en anglés). NASA Science. Archivat des d'el original, el 31 de març de 2012. Consultat el 26 de giner de 2015.
  9. ↑ Major, Michel i Didier Queloz(1995).378
  10. ↑ «Kepler Mission Rockets to Space in Search of Other Earths» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2018. Consultat el 27 de giner de 2015.
  11. ↑ «Learning from hot Jupiters» (en anglés). MIT Kavli Institute. Archivat des d'el original, el 9 de juliol de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  12. ↑ «Atre planeta extrasolar: un Júpiter "templat"». Consultat el 26 de giner de 2015.
  13. ↑ «Out There: A Strange Zoo of Other Worlds» (en anglés). Space.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
  14. ↑ «Alien Super-Earth Planets Plentiful in Exoplanet Search» (en anglés). Consultat el 26 de giner de 2015.
  15. ↑ «New approach in search for alien life» (en anglés). ABC Online. Consultat el 27 de giner de 2015.
  16. ↑ «8 Newfound Alien Worlds Could Potentially Support Life» (en anglés). Space.com. Consultat el 21 d'octubre de 2015.
  17. ↑ 17,0 17,1 BBC News. «Most liveable alien worlds ranked» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  18. ↑ «What movies ca teach us about life in space» (en anglés). Consultat el 11 de febrer de 2015.
  19. ↑ BestScienceFictionBooks.com. «Popular Colonization Science Fiction Books» (en anglés). Consultat el 11 de febrer de 2015.
  20. ↑ «Death of a Sunlike Star: How It Will Destroy Earth» (en anglés). Space.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
  21. ↑ «Exoplanets: Worlds Beyond Our Solar System» (en anglés). Space.com. Consultat el 28 de giner de 2015.
  22. ↑ SFU.CA. «Calculating Exoplanet Properties» (en anglés). Simon Fraser University. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2018. Consultat el 28 de giner de 2015.
  23. ↑ (en anglés) HEC: Exoplanets Calculator. [4] archivat en Wayback Machine. PHL University of Puerto Rico at Arecibo. Consultat el 9 de maig de 2015.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 «Earth Similarity Index (ESI)». Planetary Habitability Laboratory.
  25. ↑ Schulze-Makuch, D., Méndez, A., Fairén, A. G., Von Paris, P., Turse, C., Boyer, G., Davila, A. F., Resendes de Sousa António, M., Irwin, L. N. i Catling, D. (2011) «A Two-Tiered Approach to Assess the Habitability of Exoplanets.» Astrobiology 11(10): 1041-1052.
  26. ↑ Rep. Prog. Phys..66(10)
    1699-1734.doi:10.1088/0034-4885/66/10/R04.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Water-Trapped Worlds Possible Around Ret Dwarf Stars?» (en anglés). Universe Today. Consultat el 28 de giner de 2015.
  28. ↑ «Kepler 438b isn’t Earth’s twin – there llaure more habitable planets out there» (en anglés). Consultat el 11 de febrer de 2015.
  29. ↑ «Revealed: How Mars Lost Its Atmosphere» (en anglés). Consultat el 26 de giner de 2015.
  30. ↑ «Mega-Earth Is the Weirdest Exoplanet Yet» (en anglés). The Daily Beast. Consultat el 28 de giner de 2015.
  31. ↑ «A Mass Classification for both Solar and Extrasolar Planets» (en anglés). Planetary Habitability Laboratory. Archivat des d'el original, el 30 de març de 2021. Consultat el 26 de giner de 2015.
  32. ↑ 32,0 32,1 «[5]», Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics.
  33. ↑ «How to make a planet just like Earth» (en anglés). Sciencemag.org. Consultat el 11 de febrer de 2015.
  34. ↑ (2015).The Astrophysical Journal.801(1)doi:10.1088/0004-637X/801/1/41.Consultat el 5 d'agost de 2015.
  35. ↑ 35,0 35,1 «What Might Alien Life Look Like on New 'Water World' Planets?» (en anglés). Space.com. Consultat el 23 de febrer de 2015.
  36. ↑ «Planets Orbiting Ret Dwarfs May Stay Wet Enough for Life» (en anglés). Space.com. Consultat el 23 de febrer de 2015.
  37. ↑ «Water-World Earths Could Host Life, Even If They’re Askew» (en anglés). Consultat el 1 d'agost de 2015.
  38. ↑ Earth and Planetary Science Letters.286(3-4)doi:10.1016/j.epsl.2009.07.015.
  39. ↑ Earth and Planetary Science Letters.310(3-4)doi:10.1016/j.epsl.2011.07.029.
  40. ↑ Geophysical Research Letters.34(19)doi:10.1029/2007GL030598.
  41. ↑ Astrophysical Journal Letters.670(1)
    L45-L48.doi:10.1086/524012.
  42. ↑ «A Thermal Planetary Habitability Classification for Exoplanets» (en anglés). Planet Habitability Laboratory. Archivat des d'el original, el 4 d'octubre de 2012. Consultat el 23 de febrer de 2015.
  43. ↑ «The Top 12 Habitable Exoplanets» (en anglés). PHL. Archivat des d'el original, el 10 de juliol de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 «Alien Planets With No Spin May Be Too Harsh for Life» (en anglés). Space.com. Consultat el 27 de giner de 2015.
  45. ↑ Budyko, M. I.(1969).Tellus.21(5)
    611-1969.
  46. ↑ «How Habitable Zones for Alien Planets and Stars Work (Infographic)» (en anglés). Space.com. Consultat el 29 de giner de 2015.
  47. ↑ «Fact or Fiction?: We Ca Push the Planet into a Runaway Greenhouse Apocalypse» (en anglés). Consultat el 28 de giner de 2015.
  48. ↑ «Earth is only just within the Sun's habitable zone» (en anglés). Consultat el 29 de giner de 2015.
  49. ↑ «Exoplanet Habitable Zone Around Sunlike Stars Bigger Than Thought» (en anglés). Space.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
  50. ↑ «[6]». Consultat el 2 d'agost de 2015 (en anglés).
  51. ↑ 51,0 51,1 «Small stars could magnetically bully planets» (en anglés). Consultat el 28 de giner de 2015.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 «Ca Life Thrive Around a Ret Dwarf Star?» (en anglés). Space.com. Consultat el 27 de giner de 2015.
  53. ↑ «[7]», 'ScienceNOW'. Consultat el 30 de setembre de 2010.
  54. ↑ Astrophysical Journal.Consultat el 29 de setembre de 2010.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 «Ret Dwarf Planets Face Hostile Space Weather Within Habitable Zone» (en anglés). Archivat des d'el original, el 5 de setembre de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  56. ↑ «The Rise of Oxygen» (en anglés). Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  57. ↑ «L'oxigen va aparéixer en la Terra molt abans de lo que es creïa». Consultat el 27 de giner de 2015.
  58. ↑ L. Vu. «Planets Prefer Safe Neighborhoods». Spitzer Science Center. Consultat el 1 de setembre de 2007.
  59. ↑ NASA. «NASA Finds Earth-sized Planet Candidates in the Habitable Zone» (en anglés). Archivat des d'el original, el 7 de juny de 2017. Consultat el 29 de giner de 2015.
  60. ↑ «How do scientists determine the ages of stars? Is the technique really accurate enough to use it to verify the age of the universe?». Consultat el 11 de maig de 2007.
  61. ↑ The Astrophysical Journal.482(1)
    420-432.doi:10.1086/304125.
  62. ↑ «Oldest Known Potentially Habitable Exoplanet Found» (en anglés). PHL. Archivat des d'el original, el 17 de setembre de 2018. Consultat el 6 de febrer de 2015.
  63. ↑ «Massive Stellar Flares From a Very Mini Star» (en anglés). Consultat el 30 de març de 2015.
  64. ↑ van Dokkum, Pieter G.. «[8]». Consultat el 6 de giner de 2015.
  65. ↑ «[9]», Yale University. Consultat el 4 de giner de 2015.
  66. ↑ Adams, F. C.; Greus, G. J. M.; Laughlin, G.(2004).22
    46-L49.
  67. ↑ Perryman, 2011, pp. 188-191.
  68. ↑ «When Stellar Metallicity Sparks Planet Formation» (en anglés). Astrobiology Magazine. Consultat el 27 de giner de 2015.
  69. ↑ Icarus.152doi:10.1006/icar.2001.6617.
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 70,4 70,5 Perryman, 2011, pp. 278-282.
  71. ↑ «Física: curs teòric-pràctic de fonaments físics de l'ingenieria». Tébar Flores.
  72. ↑ «[10]». Consultat el 3 d'octubre de 2013.
  73. ↑ «The Origin of Oxygen in Earth's Atmosphere» (en anglés). Consultat el 29 de giner de 2015.
  74. ↑ Herrero, 2008.
  75. ↑ «[11]». Consultat el 11 de febrer de 2015 (en anglés).
  76. ↑ «Abiotic oxygen-dominated atmospheres on terrestrial habitable zone planets» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  77. ↑ «Thermal phase curves of nontransiting terrestrial exoplanets 1. Characterizing atmospheres» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  78. ↑ 78,0 78,1 «[12]». Consultat el 11 de febrer de 2015 (en anglés).
  79. ↑ Atmospheric Retrieval for Super-Earths: Uniquely Constraining the Atmospheric Composition with Transmission Spectroscopy, Bjoern Benneke, Sara Seager, (Submitted on 19 Mar 2012 (v1), last revised 27 Jun 2012 (this versió, v2))
  80. ↑ «Oxygen In Exoplanet Atmospheres Could Fool Search For Life» (en anglés). Consultat el 29 de giner de 2015.
  81. ↑ 81,0 81,1 «Anybody Home? Next-Gen Telescopes Could Pick Up Hints of Extraterrestrial Life» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  82. ↑ «Detecting the Magnetic Fields of Exoplanets May Help Determine Habitability» (en anglés). Universe Today. Consultat el 27 de giner de 2015.
  83. ↑ «Planet Earth: Facts About Its Orbit, Atmosphere & Size» (en anglés). Space.com. Consultat el 11 de febrer de 2015.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 Choi, Charles Q. (en anglés). «Super-Earths Get Magnetic 'Shield' from Liquid Metal.» 22 de novembre de 2012 02:01pm ET. Space.com.
  85. ↑ Lomonosov Moscow State University. «How to estimate the magnetic field of an exoplanet» (en anglés). ScienceDaily. Archivat des d'el original, el 27 de novembre de 2018. Consultat el 11 de febrer de 2015.
  86. ↑ Bergstralh, Miner y Matthews, 1991, pp. 485-486.
  87. ↑ «Why Earth's Inner and Outer Cores Rotate in Opposite Directions» (en anglés). LiveScience. Consultat el 11 de febrer de 2015.
  88. ↑ NASA Astrobiology. «Galactic Habitable Zones» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  89. ↑ Science.doi:10.1126/science.1253253.
  90. ↑ «Super-Earths: Mirrors of our world?» (en anglés). EarthMagazine.org. Consultat el 11 de febrer de 2015.
  91. ↑ «Tidally Squished Exoplanets Could Soon be Detected» (en anglés). Discovery News. Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2016. Consultat el 27 de giner de 2015.
  92. ↑ «Extending the Habitable Zone for Ret Dwarf Stars» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  93. ↑ «What the Discovery of Hundreds of New Planets Means for Astronomy—and Philosophy» (en anglés). Consultat el 27 de giner de 2015.
  94. ↑ «Hot Jupiters Bully Super Earths» (en anglés). Universe Today. Archivat des d'el original, el 26 d'octubre de 2013. Consultat el 27 de giner de 2015.
  95. ↑ JPL News. «NASA's Kepler Marks 1000th Exoplanet Discovery, Uncovers More Small Worlds in Habitable Zones» (en anglés). NASA. Consultat el 27 de giner de 2015.
  96. ↑ «Astrobiology Top 10: Potential Super-Habitable World in Alpha Centauri B» (en anglés). Astrobiology Magazine. Consultat el 27 de giner de 2015.
  97. ↑ «In Hunt for Alien Planets, Frustration Lingers Over Canceled Missions» (en anglés). Space.com. Consultat el 27 de giner de 2015.
  98. ↑ «Darwin: study ended, no further activities planned» (en anglés). European Space Agency. Consultat el 27 d'octubre de 2009.
  99. ↑ «Rage Against the Dying of the Light». Astrobiology Magazine. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 7 de juny de 2011.
  100. ↑ «[13]», New York Claves. Consultat el 13 de maig de 2014.
  101. ↑ Astrobio. «Designing a Telescope to Detect Alien Life» (en anglés). Consultat el 30 de giner de 2015.
  102. ↑ «[14]». Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  103. ↑ 103,0 103,1 «[15]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  104. ↑ 104,0 104,1 104,2 «[16]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  105. ↑ «[17]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  106. ↑ «[18]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  107. ↑ «[19]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  108. ↑ «[20]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  109. ↑ 109,0 109,1 109,2 «Aixina nos veuen els alienígenas». Consultat el 14 de giner de 2018.
  110. ↑ «[21]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  111. ↑ «[22]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).
  112. ↑ M. Postman et al.. «Advanced Technology Large-Aperture Space Telescope (ATLAST): A Technology Roadmap For The Next Decade» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 9 de juliol de 2015. Consultat el 27 de giner de 2015.
  113. ↑ «[23]», Space.com. Consultat el 9 d'agost de 2015 (en anglés).

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anàlec_a_la_Terra&oldid=997488»