Brigantes
Els brigantes (Βρίγαντες) eren un poble celta que en l'Edat de Ferro i fins a l'ocupació romana va controlar bona part del Nort d'Anglaterra, en centre en l'actual Yorkshire. En el noroest llimitaven en els carvetii, en els parisii a l'est i al sur en els coritani i els cornovii. El seu regne era conegut com Brigantia i la seua capital Isurium Brigantum (Aldborough, en North Yorkshire). Atres poblacions importants varen ser Eboracum (York), Rigodunum (Castleshaw, en Mánchester) i Olicana (Elslack, en North Yorkshire).
La raïl del nom significa "alt" o "elevat", pero no està clar si és una alegoria de noblea o fa referència al fet de que ubicaven els seus assentaments fortificados en les altures dels tossals. També era el nom de la seua deesa tutelar, Brigantia, deesa mare, de la victòria i la sobirania.[1]
Història
[editar | editar còdic]Britania prerromana
[editar | editar còdic]Els orígens dels brigantes són obscurs. Va haver varis antics assentaments en el nom de "Brigantium" en l'Europa continental, i inclús una tribu brigantes en l'actual La Corunya, Espanya, en la Gallaecia. Provablement esta última estava relacionada en la tribu britànica, de la mateixa manera que els brigantii dels Alps, en l'antiga Retia (hui, Bregenz i Briançon). Els brigantes varen ser l'única tribu celta en habitar tant Gran Bretanya com Irlanda, a on varen poblar els comtats de Wexford, Kilkenny i Waterford. Tenint en conte lo expost, per a alguns este poble migró de Retia a Espanya, d'allí es va expandir a Irlanda i finalment a Gran Bretanya.[2][3]
Pero relacionats o no en les tribus d'Espanya o dels Alps, certament varen ser part de les invasions d'Hallstatt,[4] l'onada celta que va ocupar Gran Bretanya, i provablement varen créixer des d'una confederació de chicotetes tribus i clans fins a absorbir a atres pobles, com els Gabrantovices (North Yorkshire), Latenses (Leeds), Setantii (Lancashire), Lopocares i Textoverdi (al nort, a on es construiria el Mur d'Adriano) i inclús els Carvetii de Cumbria, els qui recuperarien la seua autonomia en l'invasió romana.
Britania romana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Britania (província romana).
Les invasions de César
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Invasions de Britania per César.
La primera invasió de Prydein (com cridaven en eixe llavors a l'illa els seus habitants) per Roma la va efectuar Juliol César, qui en 55 a. C. va desplegar una operació d'alcanç llimitat en Kent, i en 54 a. C., en un millor coneiximent del país, va desembarcar novament per a la seua conquista. Va alvançar pel surest fins a véncer als catuvellani, pero va decidir invernar en Galia i els fets posteriors varen impedir la seua tornada.
El territori dels brigantes no va resultar afectat per este primer atac. En Britania podien reconéixer-se a eixes altures tres àrees d'influència: el regne dels brigantes al nort, la zona de hegemonia dels catuvellani i les tribus de Gales.
La conquista
[editar | editar còdic]En 43 d. C. l'emperador Claudio va reemprendre la conquista romana de Britania, encarregant el mando a Aulo Plaucio i en l'excusa de repondre en el tro a Verica, un rei exiliat dels atrébates. La principal resistència la va opondre una confederació de les tribus dels catuvellani i els trinovantes, liderada per Caratacus (Caradawc) i Togodumno, els fills del rei dels catuvellani, Cunobelinus, pero va anar ràpidament superada i Plaucio va conseguir prendre la seua capital, Camulodunum (actual Colchester), en lo que onze caps del surest de Britania es varen rendir a Claudio, entre ells els de els atrébates, els icenos i la reina dels brigantes Cartimandua. Togodumno va ser mort pero Caratacus va conseguir fugir a l'oest i es va convertir en cabecilla de la resistència, centrada en Gales.
En 44, el comandant de la Legio II Augusta, Tito Flavio Vespasiano, va dirigir una força expedicionaria contra l'oest de l'illa, mentres que la Legio IX Hispana va ser enviada cap al nort, cap a Lincoln.
En 47, el nou governador de Britania, Publius Ostorius Scapula, va ser obligat a abandonar la seua campanya contra els Deceangli del nort de Gales davant un alçament d'una facció dels brigantes, contra els que va actuar ràpidament eixecutant als seus cabecilla.[5]
-
Britania, 54 a. C., invasió de César. -
Britania, segona invasió romana.
Aliança i rebelió
[editar | editar còdic]En 51 Publius Ostorius Scapula venç finalment a Caratacus, que liderava a siluros i ordovicos, en la Batalla de Caure Caradoc. El derrotat caudillo del tumult en Gales, Caratacus, va fugir al nort i va solicitar refugi a la reina dels brigantes Cartimandua, pero esta ho va entregar encadenat als romans, els qui varen premiar l'acció calificant-la junt al seu espós Venutius com lleal amiga i protegida de Roma.[6]
Pronte Cartimandua va posar a prova l'aliança: es va divorciar de Venutius, qui es va alçar en armes contra la reina i els seus aliats romans durant el govern d'Aulus Didius Gallus (52-57).
Venutius es va fer fort en la fortalea de Stanwick,[7] mentres que en 53 Roma va consolidar la seua posició al sur de Brigantia, construint fortificacions en Templeborough (Rotherham), Brough on Noe i Rossington Bridge (Doncaster).
Despuix de ventages parcials obtingudes per un i un atre bando, finalment en 56 Venutius va ser derrotat per la IX en la regió de Barwick in Elmet.[8] Sofocada el tumult, Cartimandua va prendre com a marit a Vellocatus, antic companyer d'armes de Venutius. Brigantia va mantindre la seua aliança en Roma inclús durant la gran rebelió liderada per la reina dels iceni, Boudica, que va posar en sus el domini romà de Britania.
En 69, aprofitant el caos de Roma en el cridat Any dels quatre emperadors, Venutius es va alçar novament en armes, en respal de tropes dels Carvetii, Novantae i Selgovae. Roma només va poder enviar tropes auxiliars, les quals no varen bastar per a impedir l'ocupació del país, pero a lo manco varen poder rescatar a la reina.[9]
Ocupació i resistència
[editar | editar còdic]Quan Vespasiano es va convertir finalment en l'emperador, va enviar a Quint Petillio Cerial com a governador de Britania, qui en 71 va iniciar la contraofensiva contra els brigantes.[10] Si be els va véncer en 73, espentant als sobreviviente rebels cap al nort (Caledònia), li va prendre varis anys completar una relativa pacificació del territori.
-
Britania, 79 d. C. -
Britania, Sigle II. -
Britania, reorganisació de Constancio.
Del govern de Gnaeus Julius Agrícola (governador entre 78-84) es conserven registres sobre operacions militars en territori dels brigantes durant l'any 80,[11] preludi de l'ofensiva romana sobre Caledònia que va culminar en la victòria en la batalla de Mont Graupio.
El poeta romà Juvenal escriu al començament de el II una escena a on un romà insta al seu fill a alcançar la glòria destruint els forts dels brigantes.[12] En efecte, les rebelions varen continuar: entre 100 i 105 va haver un alçament baix el rei Argiragus, en 115 una nova sublevació va aniquilar a les guarnicions romanes d'Eburacum (York) i en 118 una nova rebelió dels brigantes va ser també derrotada.
En 122 l'emperador Adriano va visitar Britania i va decidir construir una llínea fortificada, la que es coneixeria com Mur d'Adriano, en l'objectiu directe de detindre als pictos en les seues incursions, pero també per a mantindre aïllats als brigantes de les tribus del nort, dificultant-los la coordinació d'una acció comuna.
Hi ha referències aixina mateix de Pausanias[13] a una campanya efectuada durant l'imperi d'Antonio Pío (138-161.). L'alvançada va ser consolidada en una nova llínea fortificada, la cridada Muralla de Antonino Pío (142-144). Sent governador de Britania Cneo Juliol Vero, entre 154 i 157, va haver una nova rebelió dels brigantes i com a conseqüència varen perdre tot dret com Estat client.
En la divisió administrativa romana de l'any 197, l'antiga Brigantia va ser part de Britania Inferior, encara que per un temps la seua població va ser regida directament pel mando militar. En 208 Septimio Sever en els seus fills Geta i Caracalla mamprenen una última i infructuosa campanya ofensiva contra els caledonios.
En la reorganisació efectuada per Constancio Clor, possiblement en 296 durant el principat de Diocleciano,[14] l'antiga Brigantia va ser integrada a la Britania Secunda, en capital en York (Eboracum). En 306 l'ara emperador Constancio Clor va emmalaltir durant una expedició contra els pictos en Caledònia, morint en la capital brigantina, Eboracum, i allí les seues tropes varen proclamar emperador al seu fill, Constantino I el Gran.
No hi ha majors referències: a partir d'estes dates i especialment des de l'invasió de 367 les incursions de pictos i escotos són permanents i la terra dels brigantes és en realitat zona de guerra.
Pronte la pressió també va vindre del sur. Des de 383 es registren incursions de frisones i sajones, les quals varen créixer a mida que, per un costat, aumentava sobre els pobles germans la pressió des de l'oest i, per un atre, les forces romanes es reduïen en la partida d'una legió en Màxim en 384 i una atra per a combatre als visigodos d'Alarico I en Itàlia en 401.
Les invasions
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Britania posromana.
Quan en 407 l'última legió de Britania, la Legió II Augusta, va embarcar cap a la Galia, els brigantes varen quedar en la primera llínea enfrontant el desborde final de pictos i escotos i solament un any despuix, els pictos varen alvançar cap al sur superant les defenses dels brigantes, en tant els sajones invadien a esquenes dels bretones, els qui varen conseguir a dures penes contindre'ls mentres demanaven ajuda contra els bàrbars a l'Emperador Honorio en 410, sense resultat.[15]
En Britania Secunda, en la regió del sur d'Escòcia i nort de l'actual Anglaterra que incloïa als brigantes i que va escomençar a ser cridada Yr Hen Ogledd ("El vell nort")[16] l'últim dels Dux Brittanniarum,[17] Coel Hen "El Protector", va poder crear i mantindre un regne unit durant els primers anys,[18] pero a la seua mort es va dividir en tres regnes i gradualment l'organisació va tornar a les seues bases tribals històriques.
El periodo de 410 a 455 va ser una "Edat Obscura" en Anglaterra, d'anarquia tribal, guerres, hambruna i conflictes religiosos. Quan Sant Germán d'Auxerre va visitar l'illa en 429 eixe va ser el panorama que va vore. Segons la llegenda, va reagrupar als romans i va conseguir una gran victòria el dia de Pasqües.[19]
En 446 el partit prorromano va solicitar al general romà Aecio l'enviament d'auxili per a fer front a les tribus del nort, lo que no va ser possible, ya que s'enfrontava a Atila. El caudillo Vortigern, que havia usurpat el títul de gran rei en 425 i liderava la facció antirromana, havia favorit l'instalació de tribus germàniques per a consolidar la seua posició en les guerres civils. El cap de la facció prorromana, Ambrosius Aurelianus, va conseguir véncer-ho en la batalla de Guoloph (Wallop, prop de Salisbury) i consolidar-se en l'oest, pero en l'est anglos, sajones i jutos varen continuar enfortint les seues posicions. Per a 452 estos havien vençut als pictos, pero també s'havien obert les portes a una migració en gran escala. Els jutos al voltant de 456 varen eliminar al seu aliat Vortigern i varen prendre Kent. Començava l'invasió germànica.[20]
En 477, els sajones varen desembarcar en la costa meridional i varen crear el regne de Sussex («sajones del sur»). Un nou grup va desembarcar a l'oest i va fundar Wessex («sajones de l'oest») i un atre al nort de Kent Essex («sajones de l'est»).
Al voltant de 540, es varen sumar els anglos, els qui varen crear una série de regnes al nort del Támesis. En la terra dels iceni varen fundar el regne d'Anglia Oriental, a l'oest, el de Mercia ("marca", "frontera"). Els britanos varen quedar aïllats al nort i oest de Mercia, en terres ancestrals dels brigantes i en Gales.
Al nort, més allà del riu Humber, els celtes s'havien reorganisat en menuts regnes: Deira (Yorkshire) en la terra dels parisii, més al nort, en la dels brigantes, Elmet (en centre en Loidis, Leeds), Craven i Bernicia (fins a l'Estuari de Firth), més allà Rheged en el territori ancestral dels carvetii i adinsant-se en Escòcia, en terra dels Votadini el regne de Gododdin.[21]
Pero l'alvanç dels nous invasores va continuar: en 547 el anglo Anada es va convertir en rei de Bernicia, en 559 Aella en rei de Deira, en 604 el net d'Anada, Eteelfrido, rei de Bernicia, va unificar el seu regne en Deira, creant el de Northumbria, que es consolidaria en 617 baix el rei Edwin, fill de Aella, qui absorbiria Elmet a la mort del seu rei, Ceretic, convertint-se en el més poderós rei anglosaxó de l'época. York, l'antiga Eboracum, seria la seua capital. La terra dels brigantes ya era sajona.
Assentaments
[editar | editar còdic]Ptolomeo menciona nou ciutats principals dels brigantes, a saber;
| Nomene en llatí | Actual | Comtat |
|---|---|---|
| Epiacum | Whitley Castle | Northumberland |
| Vinovium | Binchester | County Durham |
| Caturactonium | Catterick | North Yorkshire |
| Calatum | Burrow, Lonsdale | Lancashire |
| Isurium Brigantum | Aldborough | North Yorkshire |
| Rigodunum | Castleshaw | Gran Mánchester |
| Olicana | Elslack | North Yorkshire |
| Eboracum | York | York |
| Cambodunum | Slack | West Yorkshire |
Atres assentaments coneguts són:
- Bremetenacum Veteranorum (Ribchester, Lancashire)
- Calcaria (Tadcaster, North Yorkshire)
- Luguvalium (Carlisle, Cumbria)
- Còria (Corbridge, Northumberland)
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Roman-Britain.org.Consultat el 30 de novembre de 2017.
- ↑ Roman-Britain.org.Consultat el 30 de novembre de 2017.
- ↑ Terra.és.
- ↑ Entre les tribus britanas es distinguixen tres grups:
- les preceltas, arribades en el III mileni a.C. i provablement d'orige íbero: silures, demetae i carnabii
- les celtes de la Cultura de Hallstatt que dominaven la metalúrgia del ferro i varen reemplaçar en gran part del territori a les tribus preceltas: brigantes, dumnoni, durotriges, dubonii, cornovii, ordovices, gangani, deceangli, iceni, coritani, parisii, carvetii, votadini, etc.
- les belgues de la Cultura de la Tène, de forta ascendència germànica, que en el sigle V a. C. es varen establir en el surest: atrébates, regni, cantiaci, trinobantes i catuvellauni.britania.tk.
- ↑ Tácito, Anals 12.32
- ↑ Tácito, Anals 12:36
- ↑ Fortalea de Stanwick, en brigantesnation.com [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Tácito, Anals12:40
- ↑ Tácito, Històries 3:45
- ↑ Tácito, Agrícola 17
- ↑ Tácito, Agrícola 20
- ↑ Juvenal, Sàtira 14.196
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia 8.43.4
- ↑ L'ocasió no és segura, lo segur és que per a 312 ya estava efectuada.
- ↑ La resposta que l'emperador d'Occident Honorio va donar a les civitates bretonas va ser que en avant deurien procurar-se la defensa per sí mateixes([2])
- ↑ Vore Hen Ogledd
- ↑ Ducs dels Bretones, títul d'els qui comandaban les tropes romanes en el nort
- ↑ Vore Old King Cole
- ↑ «St. Germanus' Visit to Britain - AD 429». Archivat des d'el original, el 5 de juliol de 2011. Consultat el 6 d'agost de 2008.
- ↑ «Els temps obscurs, en britannia.com». Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2011. Consultat el 6 d'agost de 2008.
- ↑ Vore Gododdin
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Branigan, Keith, Rome and the Brigantes: the impact of Rome on northern England, University of Sheffield, 1980, ISBN 0-906090-04-0
- Hartley, Brian, The Brigantes, Sutton, 1988, ISBN 0-86299-547-7
- Tácito, Anals
- Tácito, Històries
- Tácito, Agrícola
- Suetonio, Vides dels dotze césares
- Dión Casio, Història de Roma
- Ptolomeo, Geografia
- Godofredo de Monmouth, Història Regum Britanniae
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Brigantes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.