Història d'Alemània

El territori de l'actual Alemània ha estat habitat des de temps remots, pero varen deure passar molts sigles —en numeroses immigracions, invasions i conquistes— per a que es configuraren les particularitats nacionals dels alemans. En el sentit estricte de la paraula, Alemània com a Estat no va existir fins a la fundació del Imperi alemà en 1871. Fins a eixe moment, "Alemània" havia segut conformada per centenars de principats i comtats que, si be compartien una sola llengua i donaven tribut a un sol emperador, eren de facto independents entre sí.

El terme deutsch (alemà) data de el VIII i originalment feya referència a la part oriental del regne dels francs, que en eixe moment comprenia lo que és ara França i Alemània. Este terme derivaria del germànic thouthaz 'poble' (cognado del llatí tōles teues 'tot [el poble]'). El primer regne "alemà" independent va sorgir en l'any 919 en la forma del regne germà, naixcut del regne franc oriental. El Sacre Imperi Romà Germànic (Primer Reich) va ser establit per Otón el Gran en el 962 i va perdurar per casi mil anys fins a la seua dissolució en 1806 durant les guerres napoleòniques. A pesar de la seua longevitat, mai va conseguir transformar-se en un Estat nació modern com ho varen fer els seus veïns d'Europa Occidental.

Començada la Reforma protestant en 1517, Alemània es va dividir en un nort protestant i un sur catòlic. Abdós parts es varen enfrontar en la desastrosa guerra dels Trenta Anys (1618-48), que va resultar en la desaparició de l'autoritat imperial i una desintegració encara més profunda en el moribunt Reich. Els següents sigles varen ser dominats per la rivalitat entre Àustria i Prusia —abdós part del Sacre Imperi—, els qui varen barallar per l'hegemonia absoluta del món alemà mentres el poder de l'emperador continuava decaent. L'imperi va ser formalment dissolt en 1806 per les pressions de Napoleón Bonaparte, qui va conquistar i va reorganisar el territori en la Confederació del Rin. Els més de trescents estats imperials varen ser convertits en trentassís estats clients del Primer Imperi francés. Despuix de la derrota de França en 1815 es va crear la Confederació Germànica, la qual va mantindre les fronteres i administració creades durant el periodo napoleònic. El concepte d'una Alemània unificada va nàixer a la parell de l'auge del nacionalisme en la mitat de el XIX. El principal debat en este periodo va ser la cridada Qüestió alemana, que determinaria el futur de la nació i l'Estat que la lideraria (Prusia o Àustria).

La Unificació d'Alemània va concloure en la proclamació del Imperi alemà (Segon Reich) el 18 de giner de 1871, en Prusia al cap. En iniciar el XX, Alemània ya era una de les grans potències d'Europa, rivalizando en l'hegemonia de Regne Unit. L'imperi va liderar a les Potències Centrals durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), que va resultar en la seua derrota i partició per part dels Aliats. El Reich va ser reemplaçat per la República de Weimar, que va sofrir d'una constant inestabilitat política i econòmica. Despuix de la Gran Depressió, el país va entrar en una severa crisis que va facilitar l'auge del Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà, que va aplegar al poder en 1933 en l'elecció d'Adolf Hitler com a canceller. Hitler va proclamar el Tercer Reich i va portar a terme una política expansionista que va resultar en l'esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), conflicte que va tornar a concloure en derrota alemana.

Com a part de la Guerra Freda, el país va ser dividit en una Alemània capitaliste Occidental i una Alemània comunista Oriental. En els anys de la posguerra es va donar un èxodo massiu per tota Europa en la que millons d'alemans varen ser reubicats o expulsats dels antics territoris orientals d'Alemània. En la década de 1950 es va donar el milacre econòmic alemà, gràcies al com Alemània Occidental va obtindre una gran expansió econòmica. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 va marcar el fi de la divisió del país.

L'actual República Federal d'Alemània va nàixer el 3 d'octubre de 1990, data en la que va entrar en vigor la Reunificación alemana. Esta data és commemorada com el Dia de l'Unitat Alemana, la festa nacional de la nació.

Prehistòria

Edat de Pedra

Durant la Edat de Pedra, els boscs alemans estaven poblats per grups nómades de caçadors i recolectors. Constituïen les formes primitives de Homo sapiens, com el Home de Heidelberg, que va viure fa 400 000 anys. Poc despuix, varen aparéixer formes més alvançades de Homo sapiens, com demostren restants com el cràneu de Steinheim (d'uns 300 000 anys d'antiguetat) i el més propenc de Ehringsdorf, de fa 100 000 anys. Un atre tipo humà va ser el Neanderthal, descobert prop de Düsseldorf, que va viure fa 100 000 anys. El tipo més recent, que va aparéixer cap al 40 000 a. C., va anar el de Cro-Magnon, un membre del Homo sapiens, espècie del ser humà actual.

Els pobles caçadors es varen trobar en pobles agrícoles, representants de les cultures més alvançades del suroest d'Àsia, que varen emigrar per la vall del Danubio fins al centre de l'actual territori alemà entorn al 4500 a. C. Estes poblacions es varen mesclar i varen instalar, convivint en grans barraques de fusta, en sostres a dos aigües, coneixien la ceràmica i realisaven intercanvis de pedres precioses, astrals de sílex i closques en els pobles del Mediterràneu. Quan s'agotaven els seus camps de cultiu, treballats en azadón manual, es traslladaven de lloc, tornant pocs anys despuix d'açò.

Edat del Bronze

La Edat del Bronze va començar en el centre d'Alemània, Bohemio i Àustria cap al 2500 a. C. en el coneiximent de l'aleació del coure i de l'estany adquirit de pobles del Mediterràneu Oriental. Al voltant del 2300 a. C. varen aplegar noves onades de pobles procedents, provablement, del sur de Rússia. Estos indoeuropeos varen ser els antepassats dels germans, que es varen instalar en el nort i sur d'Alemània, els pobles bàltics i eslaus en l'est i els celtes en el sur i oest.

Els grups del centre i sur es varen mesclar en la cultura del got campaniforme, que es va traslladar cap a l'est des d'Espanya i Portugal cap a l'any 2000 a. C. Els pobles representants de la cultura del got campaniforme, provablement indoeuropeos, varen ser hàbils treballadors del metal. Varen desenrollar una floreciente cultura en Alemània i varen intercanviar àmbar, procedent de la costa del mar Bàltica, per bronze i ceràmica de la mar Mediterrànea.

Des del 1800 fins al 400 a. C., els pobles celtes del sur d'Alemània i d'Àustria varen desenrollar una série de progressos en el treball del metal, configurant vàries cultures (Cultura dels camps d'urnes, de Hallstatt i de la Tène), cada una de les quals es va difondre per tota Europa; varen introduir l'us del ferro per a fabricar ferramentes de treball i armes. La cultura cèltica de la Tène va realisar excelents treballs de metal i va utilisar llaurats tirats per bous i carros en rodes. Les tribus germàniques varen absorbir gran part de la cultura celta, la qual finalment va terminar extinta.

Abans dels romans, els habitants de l'actual Alemània eren fonamentalment els pobles germànics, grups nómades o seminómadas i que de la mateixa manera que els romans tenien esclaus, pero que en lloc de tindre'ls de servici domèstic, els cobraven imposts.^{cita requerida} A estos pobles se'ls reconeix com a pobles germànics pel parentivo filogenético de les seues llengües. Ya durant l'antiguetat alguns germans varen adaptar el alfabet etrusc creant aixina el alfabet rúnic, aplegant inclús a poder comunicar-se entre sí. El protogermánico se situa cap al 750 a. C., per lo que cap a el I les seues llengües ya presentarien una important diversificació encara que les llengües dels grups més propencs encara podrien tindre certa inteligibilitat mútua. L'evidència filogenético sugerix que cap a el I hi hauria hagut tres grups de varietats germàniques: el germànic septentrional, confinades bàsicament a Escandinavia i Dinamarca, el germànic oriental i el occidental que hauria segut el grup predominant en Alemània occidental.

Orígens d'Alemània

Época romana

Artícul principal → Germania Superior.

Vore també: Germania Magna

Durant el govern d'Augusto, primer emperador romà, els germans es familiarizaron en les tàctiques de guerra romanes, mantenint al mateix temps la seua identitat tribal. En l'any 9 d. C., tres legions romanes dirigides per Vare varen ser aniquilades pels queruscos i el seu cap Arminio en la batalla del bosc de Teutoburgo. Per lo tant, l'Alemània moderna, pel que fa al Rin i el Danubio, es va mantindre fòra de l'Imperi romà, lo que va donar un canvi brusc a l'història d'ampliació de l'imperi romà, perque els romans no varen tornar a intentar invadir més allà del Rin. En l'época de Tácito, tribus germàniques es varen establir a lo llarc del Rin i el Danubio, ocupant la major part de la zona moderna d'Alemània.

Periodo de les Grans Migracions

Artícul principal → Periodo de les grans migracions.

El III va vore el sorgiment d'un gran número de tribus germàniques de l'oest: alamanes, francs, catos, sajones, frisones i turingios. En eixe moment estos pobles varen iniciar el periodo de les grans migracions que es va estendre per varis sigles. Estos i atres pobles germans són els ancestros dels alemans i francesos actuals.

Estes "migracions" bàsicament varen consistir en la conquista de diferents regions de l'Imperi romà per vàries tribus germàniques, entre les que destaquen els francs, els visigodos i els ostrogodos, primer com una forma de restituir lo que havien perdut ajudant als romans en les guerres contra els hunos en el V, ya que els emperadors romans prometien terres en Itàlia als reis dels pobles germànics, pero despuix no les entregaven i els reis les prenien; després com foederati (confederados) dels romans quan l'Imperi romà no tenia recursos per a defendre's dels invasores externs, com els vàndals, que també eren tribus germàniques. Els visigodos varen prendre Dacia i els vàndals es varen instalar en Hispania (l'actual Espanya i Portugal). L'emperador romà va cedir Hispania als visigodos si ells treen als vàndals de l'imperi. Els vàndals, fugint dels visigodos, varen marchar al nort d'Àfrica i ho varen saquejar. Des de la ciutat d'Hipona els vàndals varen aplegar a una drassana, varen deprendre a fabricar barcos, es varen convertir en pirates i varen assolar el Mediterràneu.

Este procés d'aliances temporals en antics enemics va donar orige al feudalisme de l'Edat Mija. Com l'idea d'esclavitut dels germànics consistia en cobrar imposts i deixar que els contribuents (els esclaus) seguixquen fent lo que saben fer, eixe va ser el sistema de govern impost en l'Imperi romà desintegrat.^{cita requerida}

Época franca

Vore també: Regne Franc, Imperi carolingio, i França Oriental

Des del seu ascens en el 768 com a rei franc, Carlomagno va consolidar el poder franc i va iniciar un ràpit alvanç cap a bona part dels territoris de l'Alemània actual. Aixina, Sajonia i Baviera, els dos Estats més organisats de Germania, varen caure baix el seu jou. La seua autoritat va ser confirmada en ser coronat Emperador dels Romans en el Nadal de l'any 800 en Roma. La ciutat alemana d'Aquisgrà es va convertir en la capital imperial. El seu fill Ludovico Pío va heretar el seu imperi, pero la seua dèbil figura va provocar el seu decliu, culminat en la partició imperial en els successius Tractat de Verdún (843), Tractat de Meersen (870) i Tractat de Ribemont (880). La França Oriental —sorgida en Verdún en Luis el Germànic com a rei— seria l'orige de lo que hui és Alemània. Les regions a l'oest del riu Rin varen quedar englobades en la cridada Lotaringia, terres de Lotario I, germà i rival de Luis, junt en les zones més orientals de França i el Regne d'Itàlia, en Roma com la seua capital.

En morir Luis en el 876, la França Oriental va quedar dividida entre els seus tres fills: Sajonia (nort), Baviera (surest) i Suabia (suroest). A diferència de lo vixcut fins a llavors, els tres Estats varen colaborar estretament. Carlos III el Gros, rei de Suabia, va conseguir governar breument sobretot el vell Imperi carolingio entre 881 i 887. A pesar de dividir-se immediatament despuix de la seua mort, la llengua comuna i la també comuna llegislació varen facilitar que, casi un sigle despuix, el territori de l'oest torne a ser reunificado.

Sacre Imperi Romà Germànic (962–1806, Primer Reich)

Artícul principal → Sacre Imperi Romà Germànic.

Formació de l'Imperi

En decembre de 918 va fallir Conrado I, últim governant franc de la França Oriental. Va ser succeït per Enrique el Pajarero, qui va ser elegit per la nova Dieta imperial en maig del 919. Enrique sol ser identificat com el primer "rei d'Alemània" ya que va anar el primer natiu germà en controlar el territori alemà (encara que cal mencionar que el caràcter franc del regne no seria reemplaçat fins a un parell de sigles més alvance). Va defendre Alemània de les invasions dels magiares, derrotant-los definitivament en la batalla de Merseburgo del 933. També va realisar diverses conquistes, com l'anexió del ducado de Lotaringia, iniciant un procés d'reunificación que seria conclós pel seu fill. Uns anys despuix de l'ascens d'Enrique, en el 924, va fallir Berengario d'Itàlia, últim emperador carolingio. En Occident no va existir cap emperador per les següents quatre décades.

Otón el Gran, hereu d'Enrique, va consolidar el seu poder despuix de la batalla de Lechfeld del 955, en la que va terminar definitivament en l'amenaça magiar. Despuix d'esta decisiva victòria, Otón va ser reconegut com el rei absolut de tota Germania i va conseguir la reunificación de part de l'antic Imperi carolingio, disminuint el poder dels nobles locals i consolidant-se com el governant absolut de Germania. La més important de les seues campanyes es va donar en Itàlia, a on va protegir al papa Juan XII dels atacs del rei Berengario II d'Itàlia, que tenia ambicions d'anexar els Estats Pontificis.

El 2 de febrer del 962 Otón va ser coronat emperador pel papa. Este event marca el naiximent del Sacre Imperi Romà Germànic (o el seu restabliment, segons alguns historiadors). El 13 de febrer es va firmar el Diplomar Ottonianum, que confirmava les donacions de Pipino, Carlomagno i la Constitutio Romana del 824, de modo que vinculava l'Imperi carolingio en el germànic. Otón va basar la seua llegitimitat per mig del translatio imperii, considerant al poble germà com el verdader hereu del Imperi romà. No obstant, els emperadors —referits com Augustus— inicialment no varen utilisar l'apelatiu "dels romans", provablement per a no entrar en conflicte en els emperadors romans d'Orient (o bizantino) en Constantinopla, que encara ostentaven dit títul i es consideraven els llegítims hereus de Roma. El terme Imperator Romanorum solament aplegaria a ser d'us comú més alvance, des del regnat d'Otón II (967-983).

Sobre el nom "oficial" de l'Estat el terme "Sacrum Imperium" apareix per primera volta en 1157, durant el regnat de Federico I Barbarroja, mentres que "Sacrum Romanum Imperium" apareix en 1254. Finalment, en 1512, se li va agregar el terme "Nationis Germanicæ" (de la nació germànica). Aixina, en els seus últims trescents anys, l'Imperi va ser conegut oficialment com el Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica. Durant el govern de Otón va iniciar el cridat Renaixença otoniano, una época d'esplendor cultural gràcies a l'activitat de les escoles i l'interés dels emperadors per a promocionar les arts. D'este periodo destaquen dos notables figures: Abón de Fleury i Gerberto de Aurillac, els qui varen promoure el art i la arquitectura otoniana per tota Alemània.

No obstant, ya en els seus primers es feya clar un dels conflictes que plagarían a l'Imperi en els sigles per vindre: el conflicte entre el emperador, qui posseïa el dret diví, i el papa, que era la representació de Deu en la Terra. A penes es va marchar Otón de Roma, Juan XII va iniciar a conspirar en contra seua. Temerós del creixent poder del germà, va demanar ajuda a antics enemics i va terminar formant una aliança en Adalberto II, fill de Berengario II d'Itàlia, que havia tractat de depondre-ho solament un parell d'anys arrere. Despuix d'enterar-se del complot, Otón ho va depondre i va colocar a #León VIII.

Plena i Baixa Edat Mija

Durant el regnat d'Enrique III (1039-1056), l'autoritat imperial sobre l'Iglésia va alcançar el seu punt màxim. L'Iglésia va reaccionar en la creació del Colege Cardenalicio i la Reforma gregoriana promoguda pel papa Gregorio VII. Ell va insistir en el seu Dictatus Papae, exigint l'autoritat absoluta per al nomenament de càrrecs eclesiàstics en 1075. Esta crisis va resultar en la querella de les #investidura, en la que l'emperador Enrique IV es va vore obligat a sometre's l'Iglésia despuix de ser excomulgado en 1077. En 1122 es va alcançar una reconciliació temporal entre Enrique V i el papa en el Concordato de Worms. En la conclusió de la disputa, l'Iglésia romana i el papat varen recuperar el control suprem sobre tots els assunts religiosos.

Entre 1096 i 1291 es varen organisar diverses creuades que varen resultar en la creació de diverses organisacions tals com els Cavallers templarios, la Orde de Sant Joan de Jerusalem i la Orde Teutónica. Esta última va ser la més important de totes, ya que seria la responsable de l'establiment de la futura Prusia, originada del Estat Teutónico fundat en 1224. L'atra gran potència alemana va ser Àustria, que va nàixer en el 962 baix el nom de Marchia Austriae. En 1152, l'Estat va ser elevat a un Archiducado i l'emperador li va otorgar una major independència per mig del Privilegium Minus.

El Sacre Imperi Romà Germànic va estar en el seu màxim apogeu durant el regnat de Federico I Barbarroja (1155-1190). Quan va assumir el tro, l'Imperi estava sumit en una decadència com a resultat de les polítiques feudals, que havien resultat en la creació de casi 1600 principats independents. Federico va canviar l'estructura senyorial en tot l'Imperi, reorganisant a l'eixèrcit i establint nous imposts per als nobles, moviment que va donar una forta espenta a la naixent economia monetària. També va abolir els ducados raïl, que consistien en antics territoris de tribus germàniques autònomes. No obstant, els conflictes en l'iglésia no es varen detindre. En 1177, després d'una série de fallanques invasions a Itàlia, es va firmar la Pau de Venècia, que va terminar el conflicte de l'emperador en el papa Alejandro III. Les ciutats-Estat italianes varen ser reconegudes com a ciutats lliures per mig de la Pau de Constanza, encara que de jure seguien sent part de l'Imperi en reconéixer l'autoritat de l'Emperador.

En 1190 es va establir la Orde Teutónica, que, en el marc de les creuades bàltiques, colonisaria els territoris orientals més allà d'Alemània fins a sometre, cristianizar i assimilar als prusios. En 1194, com a resultat del matrimoni entre Enrique VI i Constanza I de Sicília, el tro sicilià va ser reclamat pels Hohenstaufen. Aixina, tota Itàlia va passar a ser part de l'Imperi, que va alcançar la seua màxima extensió territorial.

Federico II Hohenstaufen, net de Barbarroja, va continuar les polítiques reformistes del seu yayo. A pesar de la seua gran habilitat administrativa i política, sent capaç de recuperar Jerusalem fent mer us de la diplomàcia, va tindre que enfrontar-se a les forces del papa Gregorio IX, qui va aplegar a acusar-ho de ser el anticristo.^{cita requerida} La seua repentina mort en 1250 va provocar el Gran Interregne, guerra civil que va culminar en la pujada al poder de Rodolfo I de Habsburgo en 1273. Rodolfo va ser el primer Habsburgo en obtindre els ducados d'Àustria i Estiria, que continuarien baix el poder de la seua família fins al fi de la Primera Guerra Mundial. Des de 1438, tots els emperadors varen ser membres de la Casa de Habsburgo.

Sobre lo administratiu, l'edicte de la Bula d'Or de 1356 va establir la constitució bàsica de l'imperi fins a la seua dissolució. Es va codificar l'elecció de l'emperador per sèt príncips electors. Estes reformes varen coincidir en la propagació de la Pesta Negra, que va matar entre un 30 i 60 % de tota la població europea. En mija de la pandèmia es va donar una brutal persecució cap als judeus, els qui varen ser culpats de l'aparició de la pesta.

Reforma Protestant i guerra dels Trenta Anys

Artícul principal → Història d'Alemània en temps de la Reforma.

En 1517, el teòlec Martín Lutero va escriure els seus noventa y cinco tesis. La llista contenia 95 afirmacions que Lutero sostenia mostraven la corrupció de la Iglésia catòlica. Este event va donar orige a la Reforma protestant, que va actuar, en l'àmbit polític i sobretot en els seus orígens, com a factor cohesionador entre la multitut de principats alemans i, en conseqüència, com a factor determinant de lo que podria cridar-se la «essència alemana».

En 1524 va esclatar la guerra dels llauradors alemans en Suabia, Franconia i Turingia contra els príncips i senyors, encorajat per la prédica dels reformistes. Pero els rebels, que contaven en l'assistència d'alguns nobles hàbils en l'art de la guerra tals com Götz von Berlichingen i Florian Geyer (en Franconia), i el teòlec Thomas Müntzer (en Turingia), pronte varen ser sofocades pels príncips territorials. Uns 100 000 llauradors alemans varen ser massacrats durant el tumult. En la protesta dels príncips luteranos en la Dieta Imperial d'Espira (1529) i el rebuig de la "Confessió d'Augsburc" luterana en Augsburc (1530), finalment emergix una iglésia luterana independent.

A partir de 1545 va començar la Contrarreforma. El principal impuls ho va proveir la Orde dels Jesuïtes, fundada per l'espanyol Ignacio de Loyola. En este moment les zones del noreste i central d'Alemània eren protestants en la seua gran majoria, mentres que el sur i oest d'Alemània permaneixien predominantment catòlics. En 1555 la Pau d'Augsburc va reconéixer la fe luterana. Pero el tractat també va estipular que la religió de l'Estat era la del seu governant (Cuius regio, eius religio).

El conflicte religiós i polític resultant va conduir a l'esclat de la guerra dels Trenta Anys en 1618. El conflicte va iniciar, en efecte, com una verdadera guerra de religió, pero, especialment despuix de l'entrada de França en 1635, es va transformar en una matança sense principis i envolt en el caos. Aixina, la França catòlica va lluitar contra els Habsburgo catòlics d'Alemània i Espanya per raons de pura ventaja política i territorial. En els eixèrcits protestants, molta de la motivació religiosa es va perdre despuix de la mort de Gustavo II de Suècia. Els mercenaris varen aplegar a dominar el conflicte mentres les terres alemanes i d'Europa eren devastades. Com a conseqüència de la lluita, la població dels Estats alemans es va reduir en un 30 %.

La guerra va finalisar en la Pau de Westfalia de 1648. L'Imperi va quedar de facto fragmentat en numerosos principats independents i va tindre que cedir els territoris d'Alsàcia a França i Pomerania a Suècia (temporalment), ademés de reconéixer l'independència dels Països Baixos. Açò no solament va resultar ser el fi del somi dels Habsburgo d'un Imperi reunificado baix el catolicisme romà, sino que també va resultar en el fi de la seua hegemonia sobre els assunts europeus. Pero a pesar de tots estos revessos, les terres de la Casa Habsburgo varen sobreviure relativament intactes. Estes es varen convertir en un bloc molt més coherent en l'absorció de Bohemio i la restauració del catolicisme. En la desintegració de l'Imperi, Àustria es va convertir en una potència independent i va continuar com la líder indiscutible del món alemà, títul que conservaria fins a l'auge de Prusia un parell de sigles més vesprada.

No obstant, la fragmentació no va detindre el gran desenroll cultural que ocorreria des de el XVIII. La competència entre les diferents parts de l'Imperi (clercs, príncips, comtes i comerciants) va dur a un florecimiento de lliteratura, música i ciència únic en l'història. Aixina, este periodo de gran cultura, conegut com Deutsche Klassik va ser també el de major divisió i debilitat del poder imperial.

Auge de Prusia

Artícul principal → Història de Prusia.

En 1525, durant la Reforma Protestant, el Estat monástico dels Cavallers Teutónicos va ser secularizado i reorganisat per una branca de la Dinastia Hohenzollern, transformant-ho en el Ducado de Prusia. En 1618, el ducado de Prusia va passar a la branca principal dels Hohenzollern, que governaven Brandeburgo (feu del Sacre Imperi), formant l'Estat de Brandeburgo-Prusia. Oficialment, Prusia era un vassall de la Confederació Polac-Lituana, que va derrotar als Cavallers teutónicos en la Guerra dels Tretze Anys (1454-1466). Esta situació va canviar en l'ascens de Federico Guillermo I de Brandeburgo en 1640. Les seues polítiques varen formar les bases per a la futura potència, centralisant l'administració política i organisant un poderós eixèrcit.

En iniciar el XVIII s'inicia la transformació de Prusia (elevat a un regne en 1701) en una verdadera potència europea. El llarc regnat de Federico II el Gran dona un gran impuls a la consolidació d'este regne, que es va vore envolt en les guerres de Successió Austríaca i dels Sèt Anys. A partir de llavors Prusia disputaria a la casa d'Àustria l'hegemonia d'Alemània. Federico va posar en pràctica el despotisme ilustrat i va realisar una série de reformes polítiques i econòmiques que varen resultar en un ràpit desenroll social i econòmic del seu Estat.

El poder de Prusia i l'estat decadent de Confederació Polac-Lituana varen permetre que, entre 1772 i 1795, es donaren les Particions de Polònia. Àustria, Rússia i Prusia es varen dividir el territori entre sí; l'Estat polac desapareixerà del mapa fins a l'establiment de la Segona República Polaca en 1918.

Fi de l'Imperi

A la mort de Carlos VI d'Alemània en 1740, l'Imperi es va vore sacsat per una série de crisis que varen posar en evidència la seua decadència final. Les successives guerres de el XVIII havien debilitat a l'imperi fins a un punt de no tornada. Des de feya temps que la sòrt del Sacre Imperi depenia únicament dels governants d'Àustria, els Habsburgo, i de la postura que assumiren els demés cossos polítics de l'imperi front a esta.

Europa va tornar a ser l'escenari d'un conflicte continental en esclatar la Revolució francesa en 1789. El Sacre Imperi —encara que més encertat seria simplement referir-se a Àustria i Prusia— ràpidament es va aliar en Anglaterra per a detindre la revolució. En 1795 es va intentar reformar a l'Imperi per mig de la mediatización i secularisació dels Estats imperials en tal de crear una millor defensa contra els francesos. No obstant, açò va ser en va. En setembre de 1805, Napoleón Bonaparte va iniciar l'invasió d'Alemània. Els francesos varen obtindre la seua victòria final en la decisiva batalla de Austerlitz, que va concloure en la Tercera Guerra de Coalició. El 6 d'agost de 1806, Francisco II va abdicar al tro i va declarar formalment la dissolució del Sacre Imperi de la Nació Germànica.

Confederació Germànica (1815–1866)

Artícul principal → Confederació Germànica.

Vore també: Confederació del Rin

Antecedents

Despuix de derrotar a les forces austríaques i prusianas, Napoleón va establir la Confederació del Rin. La divisió alemana en sinnúmeros de territoris va terminar, i estos varen ser acomodats en comtats de tamany mijà. L'Alemània Napoleònica va sofrir una série de transformacions que li modernisarien a un ritme prou ràpit. Es va establir el Còdic Civil de França, es varen eliminar els privilegis de la noblea, es va emancipar a l'campesinado, es va reformar el sistema tributari i es va obrir el camí per a un procés d'industrialisació.

Napoleón va ser derrotat per Prusia, Àustria (Imperi des de 1804), Regne Unit, Rússia i Suècia en la decisiva Batalla de Leipzig de 1813, despuix de la qual cosa la seua Confederació va escomençar a colapsar. En setembre de 1814 va iniciar el Congrés de Viena, en el que s'establiria un nou orde europeu. Inicialment es va pensar en restaurar al Sacre Imperi, pero esta decisió va ser rebujada pels seus antics Estats. Tant Prusia com Àustria varen obtindre importants guanys territorials, repartint-se el nort i sur respectivament. Les 39 divisions establides per Napoleón varen ser deixades relativament intactes en la nova Confederació Germànica, facilitant la futura unificació de la nació.

Confederació

Despuix d'abdicar l'últim monarca del Sacre Imperi, va escomençar, en els antics Estats que ho componien, una dispar busca per crear un Estat nació alemà unificat. La Qüestió alemana es debatia entre la creació d'una «gran Alemània», que incloguera els territoris germanófonos (promoguda per Àustria), o una «menuda Alemània» formada exclusivament pels Estats del nort (recolzada per Prusia). A esta disyuntiva se sumava la qüestió institucional sobre el repartiment de poder entre el poble i la corona. L'unió finalment resultant va supondre una decepció per a una població que era cada volta més familiar en el concepte del nacionalisme patriòtic.

Un nou pas cap a l'unificació va ocórrer en 1834, quan es va formar la Unió Aduanero d'Alemània. Dita unió buscava una unitat econòmica en els Estats alemans, els quals estaven experimentant un considerable desenroll econòmic. Àustria no va poder controlar la direcció econòmica de la Confederació, la qual va escomençar a ser encapçalada per la puixant Prusia. Conforme els Estats anaven desenrollant la seua indústria, la necessitat d'una nació unificada es va fer més evident.

En març de 1848, la revolució va esclatar en Alemània. Entre maig de 1848 i març de 1849 es va formar en Fráncfort del Meno el primer Parlament lliurement elegit i es va promulgar el seu primera constitució. El parlament va exigir que, com a emperador alemà, el monarca tindria que renunciar al seu caràcter diví i concebre's a sí mateixa com ejecutor de la voluntat del poble. No obstant, ni Prusia ni Àustria desijaven el triumfo d'una revolució lliberal. Federico Guillermo IV de Prusia va rebujar la corona imperial i va dissoldre el congrés, terminant en l'intent d'unificació. L'eixèrcit va terminar en els sublevamientos i la Confederació va ser restablida. En la década següent varen continuar les persecucions a lliberals, lo que va provocar que una part de la població alemana emigrara als Estats Units d'Amèrica.

En la década de 1860 destaca la figura del canceller Otto von Bismarck, que va favorir en Prusia a l'eixecutiu contra el Parlament. En 1862, despuix de ser nomenat primer ministre de Prusia, va mamprendre una important reforma militar que li va permetre dispondre d'un poderós eixèrcit per a portar a terme els seus plans d'unificació alemana. En 1864 va conseguir arrebatar a Dinamarca els ducados de Lauenburgo, Schleswig, i Holstein en l'ajuda d'Àustria. Esta aliança va ser efímera i abdós potències varen tornar a disputar-se el control d'Alemània. El conflicte austro-prusiano, que va dominar els últims tres sigles de l'història alemana, finalment va concloure en 1866 en la guerra de les Sèt Semanes. Prusia va establir la Confederació Alemana del Nort, que definitivament va excloure a Àustria del restant de la nació alemana.

Unificació alemana (1866–1871)

Artícul principal → Unificació alemana.

L'història d'Alemània com Estat nació s'inicia en 1871 en instaurar-se el Imperi alemà. En anterioritat, lo que coneixem com Alemània va ser una agrupació d'Estats en el marc del Sacre Imperi Romà Germànic, format a partir de la divisió en 843 del Imperi carolingio de Carlomagno. Este Imperi va existir en diverses formes fins a la seua dissolució oficial en 1806 com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques.

Confederació Alemana del Nort

Bismarck va redactar la constitució que va entrar en vigor l'1 de juliol de 1867; es declarava President al Rei de Prusia i a Bismarck com a canceller. Els Estats estaven representats en el Bundesrat (Congrés Federal) en 43 escans (dels quals 17 eren prusianos). Per a les eleccions al Reichstag, Bismarck va introduir en Alemània el sufragi masculí. El Bundesrat es va convertir en el Parlament del Zollverein en 1867, intentant crear una rodalia major en els Estats meridionals, permetent-los enviar representants al Bundesrat. El poder prusiano va despertar els recels francesos, que temien la constitució d'un Estat fort que poguera fer-los ombra en el continent europeu. Per una atra part, Bismarck considerava que una guerra contra França podria consolidar a l'Alemània unificada en la que somiava, guanyant-se el respal dels pocs ducados que mantenien la seua independència.

El conflicte en França va escomençar despuix de la deposición d'Isabel II d'Espanya en la Revolució de 1868. Prusia va intentar colocar en el tro espanyol a Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen, lo que significaria una abismal ventaja política contra França. Açò va resultar en l'esclat de la guerra franc-prusiana en 1870, en la que la superioritat alemana es va fer ràpidament evident. Napoleón III va ser capturat en la batalla de Sedán i la seua Segon Imperi francés va colapsar. El nou govern no va poder frenar l'alvanç alemà, els qui varen sitiar París en setembre. Els francesos es varen rendir en giner de l'any següent, donant com resultat el Tractat de Versalles de 1871. França va tindre que pagar cinc mil millons de francs com a indemnisació i cedir la Alsàcia-Lorena a Alemània.

Proclamació del Segon Reich

En la victòria sobre França, els estats del sur de Baden, Hesse-Darmstadt, Württemberg i Baviera finalment es varen unir a la Confederació. Els dies 9 i 10 de decembre de 1870, el Reichstag va votar per a oferir el títul de l'Emperador al rei prusiano. Els príncips alemans es varen congregar en la Galeria dels Espills del Palau de Versalles —residència del famós rei francés Luis XIV, el Rei Sol, conquistador ciutats i estats alemans— i varen proclamar l'inici del Imperi alemà el 18 de giner de 1871, en Guillermo I com a primer emperador alemà. L'acte va unificar a tots els Estats de la Confederació en una unitat econòmica, política i administrativa de caràcter federal dominada per Prusia. El 18 de giner coincidia en la coronació de Federico III de Brandeburgo com Federico I en 1701, event que va donar naiximent al Regne de Prusia.

Imperi alemà (1871–1918, Segon Reich)

Artícul principal → Imperi alemà.

Vore també: Imperi colonial alemà

L'Imperi alemà es funda el 18 de giner de 1871 despuix de la victòria de Prusia en la guerra franc-prusiana, i es conseguix l'unificació dels diferents estats alemans entorn a Prusia, excloent a Àustria. Aixina Prusia es convertix en Alemània, baixe el liderage del canceller Otto von Bismarck, qui serà el verdader artífex de l'unificació. S'inicia un periodo de gran desenroll nacional alemà en tots els camps: economia, política i milícia. Des de llavors Alemània es transforma junt al Regne Unit com a part de les potències mundials, encara que inicialment no va tindre ambicions colonials, particularment durant el govern de Bismarck.

A partir d'este punt i durant les següents dos décades s'establixen els cridats "sistemes bismarckianos", que dominen la política europea. Va fomentar les aliances en Europa per a aïllar a França per un costat i aspirava a consolidar l'influència d'Alemània en Europa per l'atre. Les seues principals polítiques internes es varen centrar en la supressió del socialisme i la reducció de la forta influència de l'Iglésia Catòlica en les seues adherentes. Va emetre una série de lleis que incloïen atenció mèdica universal, plans de pensions i atres programes de seguritat social. Les seues polítiques de Kulturkampf varen ser resistides en vehemència pels catòlics, que varen organisar l'oposició política en el Partit del Centre (Zentrum). El poder industrial i econòmic alemà havia creixcut per a igualar a Gran Bretanya en iniciar el XX.

En el Congrés de Berlín de 1878 es reunixen els representants de varis Estats europeus baix la presidència de Bismarck en el propòsit de reorganisar els Balcans despuix de la Guerra Rus-Turca de 1877-1878, aixina com per a equilibrar els interessos d'Anglaterra, Rússia i Àustria-Hongria en la zona. Despuix, Bismarck convoca entre 1884 i 1885 la conferència de Berlín en la que les potències fixen les pautes per al repartixc colonial d'Àfrica. En 1882 es va firmar la Triple Aliança, compromís entre Alemània, Àustria (transformada en el Imperi Austro-Hongarés en 1867) i el Regne d'Itàlia, que va completar la seua unificació paralelament a l'alemana.

En la coronació de Guillermo II en 1888 s'inicia un enfrontament entre l'Estat i Bismarck, el qual va terminar en la seua destitució en 1890. L'emperador serà incapaç de continuar en les polítiques implantades per Bismarck, i Alemània es veu poc poc en l'incapacitat de mantindre l'equilibri europeu, que para llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial. El Kaiser es va embarcar en una perillosa carrera armamentista naval en Gran Bretanya. Baixe el mando de l'almirant Alfred von Tirpitz, la Marina Imperial alemana pretenia rivalizar en la Royal Navy britànica per la supremacia naval en el món. Les seues polítiques agressives, conegudes com la Weltpolitik, varen contribuir en gran mida a la Gran Guerra que s'aveïnava.

Primera Guerra Mundial

Artícul principal → Primera Guerra Mundial.

En 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial com a conseqüència del Atentat de Sarajevo contra l'hereu al tro del Imperi austrohúngaro. Sense que Guillermo II ho sabera, els ministres i generals austrohúngaros ya havien convençut a Francisco José d'Àustria, d'ochenta y cuatro anys d'edat, que firmara una declaració de guerra contra Sèrbia. Com a conseqüència directa, Rússia va escomençar una movilisació general per a atacar Àustria en defensa de Sèrbia. Segons el pla original, Alemània atacaria primer a l'enemic més fort, en este cas França. El pla suponia que Rússia tardaria més en completar la seua movilisació i ademés que el seu eixèrcit no estava plenament preparat per a la guerra. Derrotar a França havia segut relativament fàcil durant la guerra franc-prusiana de 1870, pero en les fronteres de 1914, un atac al surest de França podia ser detingut per les fortalees fronterices franceses. Els alemans varen invadir a través de Bèlgica, que va ser ocupada per l'Imperi.

El conflicte va terminar en el armistici de l'11 de novembre de 1918. La Revolució de Novembre en Alemània va forçar l'abdicació de Guillermo II, marcant el fi de la dinastia Hohenzollern (que continua existint en la figura de Jorge Federico de Prusia com a príncip hereu). Les nacions vencedores varen impondre el Tractat de Versalles el 28 de juny de l'any següent. De les moltes disposicions del tractat, una de les més importants i controvertides estipulava que les Potències Centrals (Alemània i els seus aliats) acceptaren tota la responsabilitat moral i material d'haver causat la guerra. Ademés, la nació deurien desarmar-se, realisar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitantes indemnisacions econòmiques als Estats victoriosos. El tractat va ser percebut en Alemània com una humillante continuació de la guerra per atres mijos i la seua durea se cita a sovint com un factor que va facilitar el posterior ascens del nazisme en el país.

República de Weimar (1919–1933)

Artícul principal → República de Weimar.

Despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial, es constituïx la República de Weimar (nom historiográfico, ya que l'Estat va seguir denominant-se com Deutsches Reich). És un periodo de gran inestabilitat per la fragmentació parlamentària en partits minoritaris i al rebuig dels militars a acceptar la derrota i els acorts imposts pels vencedors. Els seus inicis també varen ser marcats per #sublevació populars, com el Alçament Espartaquista.

La crisis econòmica com a conseqüència del Tractat de Versalles, que feya que Alemània pagara grans tributs com a trofeu de guerra, i la hiperinflación comporten la ruïna per a una gran part de la classe mija, i esta situació s'agrava despuix de la Gran Depressió de 1929. L'impressió irracional de diners durant la República de Weimar va produir una hiperinflación que fa que fins al dia de hui els alemans temen a l'inflació, al revés de lo que ocorre en Estats Units, a on es tem a la deflación. Aixina es produïx una situació propícia per a l'auge d'idees nacionalistes i fascistes. En les eleccions de 1933, el Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà (NSDAP, nazi) conseguix aplegar al poder, i finalisarà en seguida la primera experiència democràtica alemana.

En ocasions s'ha atribuït a les deficiències d'esta Constitució els yerros de la República i la seua caiguda. No obstant, distints autors senyalen que cap constitució democràtica haguera pogut fer front a la falta de respal popular al règim, que va desembocar en la seua crisis final i l'ascens nazi. Afigen que la Constitució weimariana va funcionar notablement be durant el govern de Gustav Stresemann, entre 1924 i 1929.

Alemània nazi (1933-1945, Tercer Reich)

Artícul principal → Alemània nazi.

Vore també: Segona Guerra Mundial i Holocaust

L'adversitat econòmica —deguda tant a les condicions de la pau com a la gran depressió mundial— és marcada com una explicació de per qué els partits antidemocràtics, tant de l'ala dreta com de l'ala esquerra, varen anar àmpliament recolzats pels líders d'opinió i votants alemans. En les eleccions extraordinàries de juliol i novembre de 1932, el Partit Nacional-Socialiste Alemà dels Treballadors (NSDAP, «partit nazi») va obtindre 37,3 % i 33,0 % dels vots, respectivament. El 30 de giner de 1933, Adolf Hitler va ser nomenat cap de Govern.

Hitler havia intentat un colp d'Estat anteriorment (el cridat Putsch de Munich, en 1923) que va resultar en fracàs. Va ser a la presó i va escriure La meua Lluita, llibre en el que considera que la guerra i la pobrea alemanes es devien als judeus que explotaven a les persones, dominaven els periòdics, les notícies, els bancs i es dedicaven al comerç sexual (tracta de blanques). En este llibre també va deixar en clar el seu antisemitisme, culpant als judeus de ser part d'un complot en contra del poble alemà. Una volta que va eixir de la presó va ser ovacionat com a héroe.

El 27 de febrer de 1933, el Reichstag va ser incendiat. Els nazis varen acusar als comunistes, tant alemans com a estrangers, de l'incendi. Alguns historiadors sugerixen que l'event va ser una operació de falsa bandera en la finalitat d'aumentar el seu creixent poder. Fora qui anara el seu autor, lo cert és que els principals beneficiats d'este succés varen ser els propis nazis, que varen poder consolidar el seu poder i eliminar als comunistes, que junt als socialdemócrates eren els principals opositors al NSDAP. Alguns drets democràtics fonamentals varen ser derogats posteriorment en virtut d'un decrete d'emergència. Poc despuix, una Llei va donar al govern el ple poder llegislatiu. Solament el Partit Socialdemócrata d'Alemània va votar en contra d'ella; els comunistes no varen poder presentar oposició, ya que els seus diputats havien segut assessinats o encarcerats.

La política de Lebensraum (espai vital) implementada per Hitler i basada que tots els països de parla alemana devien estar units, es va vore reforçada gràcies al Pacte de Munich, lo que finalment va dur l'esclat de la Segona Guerra Mundial en Europa l'1 de setembre de 1939. Alemània va obtindre inicialment grans èxits militars i va conseguir el control sobre França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Luxemburc, Balcans, Grècia i Noruega en Europa, Tunis i Líbia en el nort d'Àfrica.

Esta guerra no solament va ser caràcter econòmic-polític, sino que va servir per a aplicar severes lleis racistes. No solament es varen assessinar sis millons de judeus, gitanos, russos, serbis, polacs i atres #ètnia, sino que en els camps de concentració creats en tots els territoris conquistats es va tancar a gitanos, deficients mentals, homosexuals i dissidents ideològics. Estes persones eren privades de la seua llibertat i els seus bens i, despuix de ser aïllades en guetos, varen ser esclavizadas per al treball gratuït (esclavitut), fins a resultar inservibles per debilitat, malaltia o desnutrición, llavors li les eixecutava o es realisava experiments científics en ells. Els nazis varen perfeccionar els assessinats massius, creant les cámara. El millor eixemple d'això es pot vore encara en el camp de concentració d'Auschwitz (Polònia). Esta massacre va durar anys en el silenci, la suposta ignorança o el consentiment del restant dels països del planeta que participaven en la guerra.

L'atac a la URSS en 1941 va ser decisiu per a demostrar que l'eixèrcit era insuficient per a comprendre tanta extensió de terreny. Les fracassades campanyes russes de 1941 i 1942 pretenien, la primera, alcançar Moscou per a tallar els suministraments siberianos i, la segona, aplegar al mar Caspio per a controlar el petròleu. A açò se suma que els russos tenien doscents millons d'habitants i varen desenrollar els missils Katiusha que varen fer retrocedir a Hitler. També va haver lluites internes en Alemània per detindre a Hitler, ya que els seus generals es donaven conte de que pretenia alguna cosa impossible. Ademés, l'ingrés dels Estats Units en la guerra ajuda a la derrota d'Alemània, que firma la seua rendició el 8 de maig de 1945, poc despuix del suïcidi d'Hitler. Entre juliol i agost de 1945, la Conferència de Potsdam va definir el mapa polític d'Europa i les zones d'ocupació en Alemània i Àustria.

La guerra va resultar en una gran pèrdua de territori, quinze millons d'alemans expulsats, quarantacinc anys de divisió, ya que el país es va separar en l'Alemània oriental i l'occidental, i lo més important uns cinc millons de morts en Alemània i més de cinquanta en el macabre balanç final de la lluita.

Alemània durant la Guerra Freda (1945–1989)

Artícul principal → Història d'Alemània des de 1945.

Vore també: Història d'Alemània Occidental i Història d'Alemània Oriental

En la conferència de Potsdam realisada en agost de 1945, poc despuix de la rendició incondicional de l'Alemània nazi el 8 de maig de 1945, els aliats varen dividir Alemània en quatre zones d'ocupació militar: França al suroest, Gran Bretanya al noroest, Estats Units al sur, i la Unió Soviètica a l'est. Les antigues (1919-1937) províncies d'Alemània a l'est de la Llínea Oder-Neisse (Prusia oriental, l'est de Pomerania i Silesia) varen ser transferides a Polònia, mudant el país cap a l'oest.

Alemània, com a país dividit, va encarnar la guerra freda com cap atre país. L'ocupació del territori per part dels aliats va tindre com a icon al mur de Berlín i va perdurar més de quatre décades. A pesar de ser un dels països derrotats en la guerra, Alemània (la República Federal Alemana) va iniciar una fulgurant recuperació institucional a partir dels anys 1950 i es va transformar en la quarta potència econòmica a nivell mundial, superant a Regne Unit i França, que havien resultat vencedors en el conflicte.

Alemània dona un gir radical en els seus històricament conflictives relacions en França, i després dels tractats de Roma inicia junt a este país una política d'acostament, que queda plasmada en el “tractat del Elíseu” de 1963. Des de llavors, les dos nacions han format una dupla que fa front comuna sobre els assunts internacionals.

Reunificación d'Alemània (1990)

Artícul principal → Reunificación alemana.

En setembre de 1990, un més abans de la reunificación alemana, les quatre potències aliades i els dos Estats alemans varen firmar un tractat en Moscou (Tractat Dos més Quatre) que posava fi als drets i les responsabilitats dels poders aliats respecte a Alemània. Les forces soviètiques ubicades en l'Alemània oriental varen completar el seu retir el 31 d'agost de 1994 i una semana despuix li varen seguir les forces aliades. Únicament soldats nortamericans i britànics, ubicats en el marc de la OTAN, permaneixen en la República Federal.

Alemània i l'Unió Europea

En la seua calitat d'Estat fundador, Alemània eixercita un paper central en la construcció de la Unió Europea (UE). Va ser justament el ministre francés de llinage germànic, Robert Schuman, qui en 1950 va pronunciar el discurs que, es considera, va assentar les bases de l'Unió.

Durant cinc décades diferents, mandataris des de Konrad Adenauer fins a Gerhard Schröder han participat de manera decidida respalant a l'UE i convertint a Alemània en el principal promotor de la Ampliació de l'Unió.

En 2001 es dona el pas més important en matèria d'unió econòmica europea, en la creació de la Moneda Comuna de l'UE, el euro (€), el valor inicial del qual era de 0,80 dólars nortamericans ya que es pretenia competir en els mercats en certa ventaja per als productes europeus. Durant cert temps varen coexistir les monedes locals, el marc alemà en este cas, com l'euro fins que aquelles (franc, marc, lira, pesseta, escuts, etc.) varen ser definitivament abolides en benefici de la nova moneda única europea.

En maig de 2005, el parlament alemà va ratificar el Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa, que es pretenia que entrara en vigor l'11 de novembre de 2006, en acabant de que fora ratificat pels Estats membres, pero davant la victòria de el “no” en França i Països Baixos, el cim del CUE del 15 i 16 de juny de 2006 va prendre noves resolucions.

Es va establir que, durant la presidència del CUE en el primer semestre de 2007 a càrrec d'Alemània, s'elaboraria una proposta sobre la que no es varen fixar detalls. Els membres varen pactar ademés celebrar una reunió el 25 de març de 2007 en Alemània per a commemorar el quinquagèsim aniversari dels Tractats de Roma. En este cim, varen firmar una declaració política que va arreplegar els “valors i ambicions” de l'Unió.

Vore també: Història de l'Unió Europea i Cronologia de l'Unió Europea

Vore també

• Història territorial d'Alemània
• Història militar d'Alemània
• Història econòmica d'Alemània
• Història del constitucionalisme alemà
• Història dels judeus en Alemània
• Història de l'homosexualitat en Alemània

Història de ciutats alemanes:

• Història de Berlín
• Història de Munich
• Història de Fráncfort del Meno

Enllaços externs

• Mapes històrics