Humor

Archiu:Eduard von Grützner Falstaff.jpg

Humor

Humor o humorismo (del llatí: humor, -ōris) és definit com el modo de presentar, interpretar o comentar-la realitat resaltant el costat còmic, somrient o ridícul de les coses.

Definicions

Lo graciós o còmic (del grec κωμός: "alegre representació, festí, càntic") i l'humor en sí mateixa és una categoria de l'estètica que expressa la disconformitat (total o parcial), històricament condicionada, d'un fenomen social dau, de l'activitat i conducta de les persones, de la seua mentalitat i costums, respecte al curs objectiu de les coses i a l'ideal estètic de les forces socials progressives.

Una varietat de lo còmic és, per eixemple, l'intent de lo lleig, històricament condenat com a asocial i inhumà, de presentar-se hipócritamente com a bell, progressiste i humà. "La comicitat pot manifestar-se de distintes maneres: en la falta de correspondència entre lo nou i lo vell, entre el contingut i la forma, entre el fi i els mijos, entre l'acció i les circumstàncies, entre l'essència real d'una persona i l'opinió que ella tinga de sí mateixa".

En esta llínea Francisco Giner dels Rius (1876) va afirmar que el fonament de l'immensa varietat de lo humorístic és el contrast, açò és, la consciència d'una contradicció, desajust o desproporció que desbarata la realitat objectiva o convenient de les coses; pero aixina i tot considera que és una definició insuficient, per més que ya el comediógrafo francés Molière senyalara en la Lettre sur la comédie de l'Imposteur, publicada anònima en 1667, que:

Per a conéixer lo còmic cal conéixer lo racional, de la qual cosa ho còmic senyala absència; i devem vore en quin consistix lo racional... L'incongruència és el cor de lo còmic... I d'açò se seguix que tota mentira, disfràs, engany, dissimule, tot quant en l'exterior es mostra diferent de la realitat, tota contradicció de fet entre accions que procedixen d'una mateixa font, tot açò és en essència còmic.

Hobbes ho creu manifestació de l'orgull, i Jean Paul Richter ho veu més freqüent en les ànimes senzilles. Joseph Klatzmann, en la seua obra L'Humour juif (L'humor judeu), ho definix segons la seua necessitat: «Riure per a no plorar». Més pessimiste, es pot citar igualment a Nietzsche: «L'home sofrix tan terriblement en el món que s'ha vist obligat a inventar la rialla», concepció que ho aproxima a la filosofia cínica i que establix que l'humor és, en el fondo, un tipo de catarsis o contraveneno espiritual que fa més soportable l'existència, com l'art. En la seua forma més pura recupera l'ingenuïtat infantil en contacte en un món complex i hostil: és l'humor dels pallassos o humor blanc. En la seua forma més elaborada, requerix gran inteligència i permet sobrellevar la realitat i l'existència social, i la psicologia ho cataloga com un procediment adaptatiu per a crear parella i cohesió social. El gran actor Edmund Kean, quan estava moribunt, va comentar: "Morir-se és fàcil. La comèdia és difícil".

I és específic en l'home a causa sense dubte de l' evolució natural perque ajuda a sobreviure en un entorn social. Perque l'humor és social i al cap i a la fi, la rialla és una activitat comunal que promou la creació de vínculs, difumina un possible conflicte i alivia l'estrés i l'ansietat, pero es transforma en una atra cosa quan l'individu l'eixercix en soletat.

El humorismo fa us de la comicitat per a derivar en una forma d'entreteniment i de comunicació humana, que té l'intenció de fer que la gent se senta millor, inclús feliç, i riga. L'humor alcança, inclús, una forma d'expressió en els animals; els etólogos senyalen que l'humor és davant tot un rictus que apareix en els llavis dels primats i es mostra quan estos s'enfronten a situacions per a ells absurdes, irresolubles, inasumibles, dañosas o senzillament incomprensibles: ensenyar les dents és una forma de desviar un impuls agressiu o de resumir-ho mímicament, un tipo de sublimació inteligent que servix per a evitar la violència i el dolor. D'ahí que ensenyar les dents o riure entre els humans estiga freqüentment lligat a disociarse d'acontenyiments que susciten normalment profunda inquietut i que moltes voltes s'associe en la desgràcia (humor negre). Inclús es parla a voltes de l'anomenada rialla nerviosa, com un acte fallanc del inconscient. Des d'este punt de vista, l'humor es constituïx en un acte de purificació que permetria evacuar esta violència, naixcuda de la frustració i del sofriment.

L'humor eixercita, puix, una funció catàrtica semblant a la de les llàgrimas, pero diferent sobre que l'humor supon una separació d'i no una identificació en l'objecte que és soport del mateix, un desaprecio i no una compassió. D'això deriva també la curiosa relació sadomasoquiste entre l'humoriste i el seu públic, que s'expressa en rialla; l'humoriste es presenta molt freqüentment davant els seus oyents com resentit i humiliat. Per eixemple, Delia Chiaro observa que, per lo general, "un sol riure's sempre més de les dònes que dels hòmens, de la sogra que del sogre, de l'homosexual que de l'heterosexual. I és molt comú trobar succeïts sobre negres o discapacitats. Al final un sempre riu de la perifèria".

El terme humor s'origina per la teoria d'els quatre #humor del cos de la medicina grega, l'equilibri de la qual regulava l'estat d'ànim: la bilis, la flema, la sanc i la bilis negra o atra bilis. El caràcter humorístic correspon a l'humor sanguíneu, front a la tristor del caràcter bilioso, la còlera del caràcter atrabiliario i el pensament i estolidez del caràcter flemático.

Existixen diferents tipos d'humor adaptats a diferents sensibilitats i grups humans. Per eixemple els chiquets solen riure's més de les caigudes i entropeçons, mentres que no comprenen la subtilea de la sàtira o de l'ironia.

També existixen variacions culturals en el sentit de l'humor que fan de lo divertit en un lloc alguna cosa sense gràcia en un atre. Es deu a que en l'humor conta molt el context, els a priori i les presuposiciones, ya que la sorpresa és sempre necessària en l'humor i depén de factors culturals. Per eixemple, en Japó no existixen els succeïts, sino els mers jocs de paraules i la comicitat de situació, perque es carix del sentit de la irreverencia que caracterisa a la cultura occidental: és un humor més inocent, primitiu i infantil, que es funda en lo socialment ridícul o humillante. I són incapaços de riure's d'ells mateixos. Umberto Eco sosté que lo tràgic i lo dramàtic són universals, pero ho còmic, no. "Entenem el drama del protagoniste de Rashomon, pero no entenem quàn i per qué riuen els japonesos". De fet, hi ha tota una legió de còmics molt populars en el seu país pero no reconeguts fòra d'ell: Cantinflas és casi un desconegut fòra d'Iberoamèrica; Lenny Bruce, l'escandalós monologuiste nortamericà, va tindre poc èxit en Europa; Torrent és un nom que no diu res en molts països europeus; Ugo Fantozzi, un autèntic fenomen en Itàlia, és un misteri per al restant del món i l'humor de Totó, que va protagonisar centenars de películes en Itàlia i va treballar en Pier Paolo Pasolini, és pràcticament intraducible. Inversament, la comicitat no verbal i mímica de, per eixemple, el cine mut i Tricicle, és universalment admirada.

Patrick Zabalbelascoa senyala que "el principi de l'incongruència, en l'humor, és universal. Un sempre riu de lo imprevist. La qüestió és trencar el tabú: sexe, política o religió. És alguna cosa comú a totes les cultures; lo que no és comú és el llímit que es vol (o es pot) transgredir. Pero el mecanisme sol ser sempre el mateix".

El humor negre es recolza en elements trists o desagradables que, per a fer-los més soportables, transforma i degrada en irrisión (l'humor judeu i el britànic, per eixemple, són a sovint negres: una obra de Thomas de Quincey es titula De l'assessinat considerat com una de les Belles arts i una atra, A Modest Proposal (1729), "Una modesta proposició" de Jonathan Swift, tracta ni més ni menys que d'aprofitar als chiquets menuts com a aliment. Riure en este cas és alguna cosa forçat i amarc: «L'humor és la gentilea de la desesperació» (cita atribuïda a Oscar Wilde). No obstant en el món modern a on és general l'us de mijos de comunicació de masses, les fronteres desapareixen i, per eixemple, para Paul Reboux (À la manière de…), l'humor consistix simplement en tractar a la llaugera les coses greus, i greument les coses llaugeres. Ell ho eixercita, de la mateixa manera que Conrado Nalé Roxlo en la seua Antologia apócrifa (1943), medante la paròdia o imitació burlesca i el pastiche lliteraris. Esta espècie d'inversió o món al revés pot apreciar-se també per eixemple en alguns artificios clàssics de la comèdia cinematogràfica americana, com són l'intercanvi de rols o batalla dels sexes: la dòna es comporta de modo tan desenvuelto com un home i l'home es comporta de forma tan circunspecta i apocada com una dòna (per eixemple, en les comèdies d'Howard Hawks). Un atre eixemple típic de degradació de lo sério i enaltiment de lo vulgar és el cine de Woody Allen. Per una atra part, cal senyalar que s'ha intentat utilisar l'humor com un instrument educatiu (a això es deu el célebre adagi castigat ridendo mores, "corrig rient les costums", que s'utilisa com a definició de l'utilitat de la comèdia clàssica i neoclàssica).

Existixen algunes tècniques específiques d'humor verbal, tals com l'ironia, el sarcasme, la hipèrbole, l'anticlímax ("Deu ha mort, Nietzsche ha mort i yo no goig de bona salut", Woody Allen), l'enigma o definició incompleta o elíptica, l'antítesis, l'oxímoron, l'atenuació o litotes, l'alusió, el senar sequitur, la silepsis, el joc de paraules, la sàtira, la paròdia o la paradoxa. I unes atres no verbals, referents a una retòrica paralela que juga en els gests, postures, caigudes, resbalones, etc., que se sol denominar humorismo de situació. Es pot, per una atra part, establir una atra taxonomia:

• Comicitat verbal, que inclou els jocs de paraules
• Comicitat de costums
• Comicitat de situació
• Comicitat de caràcter
• Comicitat de repetició

Són temes freqüents el ridícul d'uns atres, la ruptura de tabús sexuals i escatológicos, els insults, la violència, la burla, la payasada, la paròdia i les imitacions satíriques.

Hi ha hagut estudis més o menys sérios respecte a l'humor per part d'Aristóteles, Demócrito i Hipócrates en el món antic, que li assignen una funció curativa, en lo que els seguix el gran humoriste francés de la Renaixença François Rabelais; esta funció ha segut recordada recentment pel crític Mijaíl Bajtín en els seus estudis sobre l'element carnavalesco de la cultura. En 1579 Laurens Joubert, professor de la Facultat de Medicina de Montpeller, va publicar la seua tractat Raons morals de la rialla, segons l'excelent i famós Demócrito, explicades i testimoniades pel diví Hipócrates en les seues Epístoles. Junt a estes teories mèdiques, venien defenent-se les tesis sobre l'home com “el ser que riu”, formulades per Aristóteles en el seu llibre Sobre l'ànima. Para Cicerón i Quintiliano posseïx una funció retòrica: capta la benevolència de l'auditori i atempera els ànims, i este últim senyala que facilita la persuasió en crear una complicitat en l'auditori. Immanuel Kant, en la seua Crítica del juí (1790) definix la rialla com “l'efecte procedent de la transformació súbita d'una espera molt tensa que no desemboca en res”, definició que desenrolla Karl-Heinz Stierle, per a qui ho còmic és una situació que està desplaçada del seu lloc habitual i origina, per tant, un efecte de sorpresa. Hegel troba en el fonament de lo còmic, de la mateixa manera que en lo tràgic, una situació de conflicte: “És còmica (…) la subjetividad que introduïx per sí mateixa contradiccions en les seues accions per a resoldre-les despuix, mantenint-se en calma i segura de sí mateixa”. Francisco Giner dels Rius va dedicar un ensaig al tema: "¿Qué és lo còmic?", inclós en el segon volum de les seues Obres completes, i també varen tractar el tema Arthur Schopenhauer, Sigmund Freud i Henri Bergson. El humorismo (vocablo que es preferix a "humor" en la llengua del XIX) vertebra tota l'obra de Ramón Gómez de la Serna, qui li dedica un important ensaig històric, Gravetat i importància del humorismo (1930), i termina per assumir l'afirmació de Pawlowski de que “l'humor és el sentit exacte de la relativitat de totes les coses”. Antonio Espina, per una atra part, afirma que l'humor de millor calitat no és escapista, un efugio evasivo o burladero: no esquiva la realitat. Seguint la llínea bajtiniana, Alfonso de Bou afirma que:

La rialla és un atre aspecte relacionat en el carnestoltes; està dirigida cap a i contra lo superior, com a arma relativizadora, igualadora; es relaciona també en la paròdia, en la constitució del doble, de l'Un atre-Yo, i de la ruptura, del canvi deconstruccionista.

Ramón María del Valle Inclán veu en efecte en l'humor un instrument per a oferir una visió deforme i tràgica de la realitat, el esperpento. Alguna cosa semblança propon Pío Baroja en el seu llarc ensaig La caverna del humorismo. En l'actualitat, Michael Mulkay sosté que l'humor és una modalitat epistemològica superior: posseïx un potencial liberador en relació en les ideologies que intenten oferir una visió única del món.

Segons el sicòlec Eduardo Jáuregui, especialiste en esta matèria, la crítica de les pretensions infladas i la vanaglòria és el tema universal de l'humor, i el restant depén de modes i #apriorisme culturals. El personage còmic universal fracassa a l'hora de complir les exigències més bàsiques del seu paper. El succeït té més gràcia en el país a on més existix tabú o silenci sobre lo que es pretén trencar o atacar. Els succeïts sobre el Papa són comuns en el Vaticà, en Itàlia i en Irlanda. També els succeïts ètnics són més freqüents que els polítics en EE. UU., a on els polítics són vigilats i criticats diàriament. A banda d'en la vida corrent, com a procediment per a evitar i curar les circumstàncies traumatisants de la vida, l'humor se sol donar en els espectàculs i en la lliteratura (lliteratura d'humor) en certa freqüència i forma una part molt important de corrents lliteràries com el teatre de l'absurt. Gèneros lliteraris còmics són la comèdia, l'entremés, el succeït i el #epigrama. El gènero còmic teatral de la comèdia provoca la catarsis o purificació de l'espectador inversamente al gènero tràgic que ho fa per la compassió i les llàgrimes: la comèdia ho conseguix per mig de la rialla i el distanciament. Platón afirmava que la tragèdia era el gènero lliterari més semblat a la veritat, mentres que el gènero còmic era el menys semblat, i eixa va ser la postura que va sostindre Sócrates al final del diàlec conegut com el Convit.

Espècies de l'humor

Els distints modos de comunicació de l'humor poden classificar-se en tres grans grups: humorístic, satíric i irònic.

Humor humorístic

L'humor humorístic té com a fi desconcertar. Ramón Gómez de la Serna reflexiona sobre la naturalea del humorismo en el seu artícul «Gravetat i importància del humorismo» –que més tart inclouria baix el títul de «Humorismo» en el seu llibre Ismos–, «solament pretén desacomodar interiors i desmontar veritats»; un humorismo que relativiza les coses, critica lo que creu ser definitiu...: «No es propon el humorismo corregir o ensenyar, puix té eixe deixe d'amargura del que creu que tot és una miqueta inútil».

Si la comicitat precisa de la norma social com a punt de referència a que opondre el fenomen risible, el humorismo, en identificar-se emotivamente en qui s'atrevix a contravindre els valors o costums del grup, supon una actitut oberta, innovadora i inclús subversiva. La llibertat serà la divisa del humorismo aixina entés.

Humor satíric

L'humor satíric expressa indignació cap a algú o alguna cosa, en propòsit moralizador, lúdic o merament burlesco: un «deure ser». Els abusos o les deficiències es posen de manifest per mig de la ridiculización, la farsa, l'ironia i atres métodos ideats tots ells per a conseguir una millora de la societat. Encara que en principi la sàtira està pensada per a la diversió, el seu propòsit principal no és l'humor en sí mateixa, sino un atac a una realitat que desaprova l'autor, usant per a este comés l'arma de l'inteligència. Se separa en la seua intolerància de l'humor humorístic, que implica una actitut comprensiva i benévola cap a les llimitacions humanes.

És molt comú, casi definint la seua essència, que la sàtira estiga fortament impregnada d'ironia i sarcasme; ademés la paròdia, la burla, l'exageració, les comparacions, les yuxtaposicions, l'analogia i les dobleces són usades de manera freqüent en el discurs i la gràfica satírica:

• La reducció d'alguna cosa per a fer-la semblar ridícula, o examinar-la en detalle per a fer destacar els seus defectes.
• L'exageració o hipèrbole: es pren una situació real i s'exagera fins a tal punt que es convertix en ridícula. La caricatura utilisa esta tècnica.
• La yuxtaposició que compara coses disímiles: l'ahir i el hui, la joventut i la vellea..., de manera que una adquirix menor importància.
• La paròdia o imitació burlesca de les tècniques o estil d'una persona, de manera que es veja ridiculisada.

La irrealidad, el sinsentido, l'illògica i les deformacions constituïxen un dels plantejaments principals d'este humor satíric que crea mònstruos, com ben evidència Francisco de Goya en El somi de la raó produïx mònstruos, absència de racionalitat que serà ademés un dels plantejaments del surrealisme.

Humor irònic

En l'humor irònic el subjecte és conscient de l'absurt del món, pero no és moralisant perque té perduda la fe i carix de proyectes.

Quan l'ironia té una intenció molt agressiva, es denomina sarcasme. És una incongruència aguda entre les nostres expectatives d'un succés i lo que ocorre. La percepció del llector d'una desconexió entre l'expectativa comuna i l'aplicació de la llògica en un succés inesperat abdós vistes com un sol element. Es realisa una conexió entre l'ironia i l'humor quan la sorpresa nos sumergix en la rialla. No totes les ironies són gracioses. Per eixemple, el ridícul és un aspecte important del sarcasme, pero no de l'ironia en general. Aixina, el sarcasme és un tipo de crítica cap a una persona o grup de persones que incorpora ironia.

L'ironia a sovint requerix un bagage cultural que deu tindre's en conte, aixina com una forma de parlar d'una determinada llengua. Des del punt de vista de la retòrica, és un procediment, una tècnica, un simple recurs expressiu de caràcter dialèctic que dona a entendre lo contrari de lo que es diu. En lloc d'expressar lo que pensa, fingix pensar lo que expressa. La paraula es contrapon al pensament, pero, llunt d'ocultar-ho, ho destaca i resalta en més força. Ve a ser una espècie de llenguage en clau, puix exigix el rebuig del seu significat lliteral i que es vaja més allà del significat superficial, de modo que el seu dessiframent crea en el receptor l'emoció de la trobada en un esperit afí.

Freud corrobora cóm «en llegir qualsevol ironia que valga la pena tindre en conte, llegim la vida mateixa, i en abordar-la nos basem en les nostres relacions en els demés», és dir, més allà del procediment retòric conduïx a una disposició des de lo cultural a lo personal. També Bergson ha afirmat que el humorismo és el revers de l'ironia. Humorismo i ironia es recolzen en l'oposició entre lo real i lo ideal, entre lo que és i lo que deguera ser. Pero mentres que l'ironia enuncia lo que deguera ser, fingint creure que aixina és en realitat, el humorismo se cenyix a lo real afectant creure que aixina deu ser. Jankélévitch, revela una relació intrínseca entre humor i ironia quan diu «que el humorismo és l'ironia que termina en serietat».

Tipos d'humor

Humor absurt

Artícul principal → Humor absurt.

L'humor absurt, també conegut com a humor surrealiste, és un tipo d'humor que es val de les situacions desbaratades o incoherents per a generar la rialla en el públic, la seua comicitat es basa en l'irracionalitat. És un humor totalment alluntat de la realitat pero que al mateix temps nos sumergix en lo essencial d'ella.

Este humor també és molt freqüent en séries animades com Looney Tunes, Ren i Stimpy, La Vida Moderna de Rocko, CatDog, Bob Esponja, Regular Show, Hora d'aventures, Bobobo, Els padrins màgics, Soc La Comadreja, Els Simpson, Tom i Jerry, Duckman, Chespirito, Space Goofs, Mal En Carn, Aqua Teen Hunger Force, Fantasma de l'Espai de Costa a Costa, Prometheus and Bob, Calamareños, Animaniacs, vídeos YTP o YTPH, etc.

cal destacar al grup humorístic britànic Monty Python, que va actuar entre 1969 i 1983, com a pioners d'esta corrent humorística, sent una influència clara per a numerosos humoristes de tot lo món.

En Espanya destaca el grup de còmics que varen participar en L'hora chanante i els seus programes successors.

Humor blanc

Artícul principal → Humor blanc.

L'humor blanc és universal, mentres que no utilisa #apriorisme culturals. És el propi dels clown o pallassos, els mims i la comèdia del cine mut. És ingenu i infantil i no conté connotacions ni #denotació negatives com la burla, l'ironia, el masclisme, el cinisme, el sexisme, el racisme, la política, etc. És també cridat humor familiar, ya que pot gojar-ho tota la família i chiquets i adolescents; és un humor molt físic i gestual, el slapstick: porrazos, trompazos, galtades, persecucions, tartazos etcétera.

Es basa en els següents elements:

• el factor sorpresa o l'absurt de les situacions,
• la calitat (o gràcia) de l'intérpret (continent), i
• la calitat de lo expost (contingut)

Un tipo d'humor blanc és el succeït de saló, cridat aixina perque este tipo d'humor pot desplegar-se en una festa o reunió sense risc d'ofendre ni escandalisar a cap concurrente, en particular als menors d'edat i minorias de qualsevol tipo.

Humor gràfic

AP Humor gràfic és un neologisme en el que es designa a una gama diversa d'obres gràfiques realisades per a la prensa, des de succeïts d'una sola vinyeta i caricaturas fins a verdaderes historietes, tires còmiques i inclús planches sanceres. Moltes abunden en la sàtira de l'actualitat política i social.

Història

Fins a mediats de el XX, la vinyeta de prensa es va cridar caricatura, i l'humoriste gràfic, caricaturiste. En les pàgines de The New Yorker, que influïxen en la majoria de publicacions en tot lo món, naix el "nou estil de fer humor".

Els renovadors del gènero són els americans Chas Addams, Peter Arno, George Price, Virgil Partch (VIP) i sobretot Saul Steinberg. També els francesos Chaval, Bosc, André François i Siné.

En Espanya confluïxen vàries tradicions satíriques distintes. En el nort descollen els autors gallecs, en Castelao al cap. En el centre hi ha una escola de sàtira costumista, en Tovar, Sileno, Fresno i K-Fita, als que s'afig el català Bagaria. En Valéncia hi ha una tradició satírica pròpia, en noms com Bluff, Tramús o Juan Pérez del Mur, ademés d'Ernesto Guasp que desenrollarà la seua carrera en la prensa catalana i mexicana. Finalment en Catalunya hi ha una important escola satírica, en característiques pròpies, que es remonta a Pellicer i Apel.els Mestres, i inclou a Cornet, Junceda, Opisso, Nogués, Passarell o Bon.

En Mèxic, noms com Salvador Pruneda, Audiffred o García Cabral, són els precursors de la generació de Freyre, Arias Bernal, Vadillo o Carreño, que antecedixen a Rius, Quezada, Helioflores o Taronger.

En Argentina podem considerar precursors a Cao, Mayol, Siri, o Zavattaro. I en Cuba a Blanco, Valls, Massaguer, Maribona i Avela, que antecedixen a René de l'Anou o David. En l'any 2009, en la mostra "Bicentenario: 200 anys d'Humor Gràfic" que el Museu del Dibuix i l'Ilustració va realisar en el Museu Eduardo Sívori de Buenos Aires, es va homenajar als més importants creadors de l'humor gràfic en Argentina a través de la seua història.

Humor gràfic espanyol contemporàneu

La Guerra Civil en Espanya acaba en la tradició humorística anterior. En la revista La Guala, de To, Mihura i Ferrers, es donaran a conéixer humoristes com Mingote, Chumy Chúmez, Miguel Gila, Summers o Pablo. També destaquen Carlos Conti, Joaquim Muntañola, Peñarroya i Castanys, i a partir de la transició, noms nous com El Perich, Cesc i Ops.

Des de poc abans de la mort de Franco es produïx el "boom de l'humor gràfic". Hi ha un gran número de revistes i llibres d'humor. En 1977, més de cent professionals de la historieta i l'humor gràfic es varen integrar en l'Associació d'Artistes Plàstics, buscant un major reconeiximent dels seus drets. Carixen llavors de "les mínimes condicions de contractes, seguritat social, segur de desocupació" i "la propietat intelectual de les seues obres no és reconeguda en l'eficàcia que ho són atres obres d'atres sectors".

En l'actualitat els principals humoristes estan en la revista El Dijous: Óscar, J.L. Martín, Kim, Fer, Vizcarra, Monteys, Manel Fontdevila, Malagón, etc.

I en la prensa diària: Gallego & Rei, Idígoras & Pachi, Guillermo (humoriste), Ricardo (humoriste) (El Món); Mingote, Martinmorales, Pobla (humoriste) (Abc); El Trencat, Peridis, Forges, Ramón (humoriste)|Ramón, Màxim Sanjuán (dibuixant espanyol), Carlos Romeu Müller (El País); Juan Kalvellido (humoriste) (La República, Diagonal, Rebelió, etc), Caín (humorista), Turcios (La Raó); Manel Fontdevila, Santi Orúe, Vergara (humoriste), Mauro Entrialgo (Públic); Ferreres (humoriste), Tàssies, Juanjo Sáez (El Periódico); Ventura & Coromina, Toni, Krahn, Kap, Labanda (La Vanguardia); Zulet (El Correu); #Soria (humoriste), Mesamadero (Ideal), Eneko, Calpurnio (20 minuts); Rodera (humorista) (Adn), Xaquín Marín (La veu de Galícia), Sabela Arias Castro (Terres de Santiago); Tris (La Rioja)...

En la prensa deportiva trobem a Guillermo (humorista) (Marca), Caye (Sport), Kap (El Món Deportiu) i Bernal (Equip).

L'Internet són destacables Juan Ramón Mora, Runtime-Error, Mel i les plataformes digitals que li brinden els mijos als seus respectius dibuixants, per eixemple a Mauro Entrialgo, Ferran Martín, Manel Fontdevila o Daniele.

En dos llibres colectius editats en 2007 es pot trobar lo més representatiu de l'humor espanyol contemporàneu: Humor a Tota Vés-la, i Comunica en Humor.

En Mèxic

En Picardía mexicana, llibre de l'escritor mexicà Armant Jiménez, apareix un capítul en alguns eixemples d'humor gràfic mexicà, sobretot el de doble sentit.

Cronologia de revistes

• 1940, en Argentina, Medrano crea els "Grafodramas" per al diari La Nació.
• 1941, en Espanya, Miguel Mihura, To (periodiste) i Edgar Neville funden La Guala en el subtítul de "la revista més audaç, per al llector més inteligent". Eixe mateix any, en Argentina, naix la revista d'humor Cascabel.
• 1952, el nortamericà Harvey Kurtzman va crear la revista satírica MAD.
• 1961, naix en Alemània la revista satírica Pardon.
• 1972, Oscar Blotta llança en Argentina la revista Satiricón. En Espanya, a on es viu un boom de l'humor gràfic, Chúmy Chúmez llança Germà Llop a semblança del semanari francés Charlie Hebdo i també apareix la revista Barrabás, especialisada en deport.
• 1973 ix El Papus, «revista satírica i neurasténica».
• En març de 1974, apareix Per favor.
• 1977, tanquen Barrabás, La Guala, Per favor i naix El Dijous
• 1987, apareixen TMEO i Monogràfic.

Humor hacker

Artícul principal → Humor hacker.

Segons The Jargon Dictionary, l'humor hacker és un tipo d'humor que compartixen els experts en computadores (en particular, els hackers), que inclou coses com paròdias elaborades de documents com a especificacions, estàndarts, descripcions de llenguages, etc.

Els RFC documenten tots els protocols estandardisats d'Internet i són la font de referències per a implementar alguna aplicació o per a conéixer els detalls d'algun protocol, per tal raó el tractament i llenguage dels documents és sumament formal, salve per algunes excepcions: l'1 d'abril (April Fool's day) anglosaxó és alguna cosa semblat al Dia dels Sants Inocents hispanoamericà (28 de decembre). En eixe talant, els RFC publicats l'1 d'abril solen ser bromes ingenioses per a provocar l'hilaritat dels entesos.

Humor negre

Artícul principal → Humor negre.

L'humor negre és un tipo d'humor que s'eixercix a propòsit de coses que suscitarien, contemplades des d'una atra perspectiva, pietat, terror, llàstima o emocions paregudes. Qüestiona situacions socials que generalment són séries per mig de la sàtira. L'assunt més recurrent en l'humor negre és la mort i tot lo que està relacionat en ella. Atañer els temes més obscurs i dolorosos per al ser humà i que, per norma general, solen resultar controvertits i polèmics per a la societat perque estan relacionats en la moral. Alguns eixemples poden ser: les grans tragèdias, les normes socials, la sexualitat, els assessinats, el suïcidi, les malaltiaés, la pobrea, la locada, el terrorisme, el racisme, la drogadicció, la violació, les discapacitatés, la guerra, la religió, la política, etc, pero representats en forma còmica. Este tipo d'humor pot ser infantil (en algunes películes o la majoria en les caricatures), jovenil i adult.

En la vida real

L'humor negre aplicat a un mateixa en una situació desesperada és com "Humor de patíbulo" (traducció de l'anglés Gallows humor).

Un eixemple famós és el de Pedro Muñoz Seca davant el pilot de fusilament en la guerra civil espanyola: «Podeu llevar-me la facenda, les meues terres, la meua riquea, inclús podeu llevar-me a la meua dòna, com aneu a fer, la vida, pero hi ha una cosa que no em podeu llevar… i és la por que tinc».

En la lliteratura

En les obres lliteràries a sovint està present l'humor negre. Encara que Jonathan Swift és recordat principalment per la seua obra Els viages de Gulliver, este autor irlandés va ser també molt prolífic en el camp del periodisme i els ensajos, a on resalta el seu esmolat sentit de l'humor que apunta sobre la societat de la seua época i els seus arquetips socials. De fet, es considera a Swift el precursor de l'humor negre i «inventor de la broma feroç i fúnebre». Este peculiar sentit de l'humor queda reflectit en A Modest Proposal (1729), traduït com Una modesta proposició, a on sugerix com a solució a tots aquells pares que no poden mantindre als seus fills -per la mala situació econòmica del país- que els embenen als anglesos rics per a que li'ls mengen. Atres eixemples es poden trobar en Reflexions entorn a una granera, Instruccions als sirvientes i Propòsits per a quan aplegue a vell. L'ensaig De l'assessinat considerat com una de les belles arts de Thomas de Quincey és una de les obres mestres de l'humor negre. En ella Thomas Quincey concep la mort com un espectàcul digne de ser vist i gojat. Quan l'assessinat està comés i no podem fer res per les víctimes, devem deixar de considerar-ho moralment i passar a jujar-ho com a obra artística segons les lleis del bon gust. En esta idea analisa els crims més destacats fins als més actuals per a la seua época. El club dels parricidas d'Ambrose Bierce és una recopilació de quatre relats breus en la que els seus protagonistes, motivats per raons diverses i a través de diferents procediments, acaben en la vida dels seus progenitors. A pesar de la temàtica de les històries, el to desenfadat i inocent que ampra en la narració suavisa l'impacte i nos invita a esbossar un somriure. Bierce també és recordat per la seua obra El diccionari del diable, en la que seguix fent gala del seu humor negre adreçat en acidea i cinisme. Per eixemple, en la definició de felicitat trobem: «Dícese de la contemplació de les desgràcies alienes».

André Bretón, impulsor del moviment surrealiste, en el seu Antologia de l'humor negre (1940) va realisar una compilació personal de 45 texts lliteraris precedits per una breu biografia de cada autor (Sade, Poe, Baudelaire, Lewis Carroll, Rimbaud, Kafka...) en els que està present l'humor negre encara que també l'absurt.

El dramaturc i noveliste irlandés Samuel Beckett, Premi Nobel de lliteratura, que en la seua joventut va ser gran admirador de còmics com Charlie Chaplin i els Germans Marx, és considerat especialiste notori en este tipo d'humor, per obres com Esperant a Godot o Els dies feliços.

Els relats per a adults que va escriure el britànic d'orige noruec Roald Dahl estan habitats per personages excèntrics i històries hilarantes que tenen com a denominador comú l'humor negre. La seua antologia Relats de lo inesperat (1948-79) inclou 16 intrigants històries que expressen en ironia la maldat i les misèries del ser humà —les apostes, la venjança, les rencors, l'avarícia i la perversidad en general. El llibre d'Oscar Balmayor Dèu mestres de l'humor negre de 1977 (ed. Bruguera) arreplega texts d'Alphonse Allais, Antón Chéjov, O. Henry, Mark Twain, Alfred Jarry, Villiers de L'Isle-Adam i Saki, ademés dels ya citats Jonathan Swift, Thomas De Quincey i Ambrose Bierce.

En el cine i la televisió

L'humor negre està present en moltes de les creacions de la cultura popular. Algunes películes angleses de mitan de el XX podrien indicar-se com a bons eixemples d'un humor negre inteligent i divertit. Per eixemple, El quintet de la mort (The Ladykillers) de 1955, dirigida per Alexander Mackendrick, en Alec Guinness i Peter Sellers o Huit sentències de mort (Hearts and Coronets), de 1949, dirigida per Robert Hamer. En 1964 es va estrenar la película Dr. Strangelove, dirigida per Stanley Kubrick i protagonisada per Peter Sellers i George C. Scott, que va assentar els precedents d'este "gènero". En els últims anys cal destacar l'perverso humor negre del director Álex de l'Iglésia, que constituïx l'essència de les seues películes. També els germans Coen manegen l'humor negre i la sàtira en destrea en les seues comèdies. Atres eixemples d'humor negre són The Addams Family de Charles Addams i Beetlejuice de Tim Burton. La película de gánster Goodfellas a sovint va dur l'humor negre a un to extrem.

En algunes series de televisió també es pot trobar l'humor negre. Un eixemple que ho demostra és d'este gènero és la série d'animació South Park, creada per Trey Parker i Matt Stone, en la que es satiriza en freqüència a la societat, actualitat i cultura nortamericana. Una atra série animada que també inclou un alt contingut d'humor negre és Happy Tree Friends, en la qual apareixen varis personages en apariència tendra, pero sempre terminen morint de forma tràgica i sanguinosa, pero al mateix temps, còmica. La série La casa dels dibuixos també és molt popular per este tipo d'humor, de la mateixa manera que Family Guy (Pare de família), American Doneu (Pare made in USA) The Cleveland Show (El Show de Cleveland) Futurama, Els Simpsons i Bob's Burgers

A pesar de lo anterior, vàries séries de televisió que són majoritàriament dirigides cap al públic infantil tendixen a tindre este tipo de detalls, solament que de manera indirecta i de forma poc violenta; tals com Ren i Stimpy, Invader Zim, Courage the Cowardly Dog, The Grim Adventures of Billy & Mandy, Mad, Regular Show i Bob Esponja entre molts atres eixemples. Un atre eixemple d'humor negre són en els videojocs, els màxims exponents dels quals són Grand Theft Auto i Saints Row.^{cita requerida}

En el còmic

En el còmic argentí tenim varis eixemples. Caçador d'Aventures, creat per Jorge Lucas, està basat en l'humor negre. Causant rialla a través de la mort i falta de consideració i respecte cap a les atres persones per part del personage principal, el Caçador. Boogie, el aceitoso, historieta de Roberto Fontanarrosa va desplegar des del primer episodi tots els elements d'este estil d'humor, a on un mercenari nortamericà, excombatiente de Vietnam, fa gala d'un masclisme exacerbado i un racisme extrem, combinat en una actitut fatalista i cínica davant la mort i el sofriment aliens. Durant la década de 1970 la revista Satiricón d'Oskar Blotta va publicar irregularment el seu suplement d'humor negre, en texts, vinyetes i historietes creades pels colaboradors regulars de la revista.

Una atra historieta en un freqüent us d'este tipo d'humor és el còmic chilé Condorito de René Rius Boettiger "Pepo", encara que seguix sent dedicat a tots els públics (incloent chiquets), vàries voltes usa temes com l'assessinat o els enganys matrimonials.

En el còmic The Gashlycrumb Tinies de l'escritor i dibuixant Edward Gorey, traduït en Espanya com Els pequeñines macabres, és el millor eixemple del particular sentit de l'humor del seu autor. Es tracta d'un abecedari en el que cada lletra correspon a un chiquet diferent que sofrix una mort a cual més pintoresca. Esta obra s'inclou dins d'una recopilació composta per atres històries curtes de to similar denominada La parella abominable.

El dibuixant François Boucq en el seu àlbum Els pioners de l'aventura humana recopila vàries històries curtes regades en un humor àcit i molt personal, en les que lo fantàstic conviu alegrement en les situacions més banals. En este to també va crear els còmics La dòna del mac i Www.la-mort.fr, la portada del qual va guanyar el Grand Prix de l'Humour Noir (Gran Premi de l'Humor Negre) en 2007, un premi que cada any es concedix a una obra lliterària, a un membre del món de l'espectàcul i a un dibuixant des de la seua creació en 1954. Una atra forma d'humor negre sanguinós és el còmic La Caraça.

Una atra notable aparició de l'humor negre es dona en les tires de webcómic de Cyanide and Happiness, presentant situacions generalment alienes a la vida quotidiana.

Humor vert

L'humor vert és l'humor sexual tant explícit com a implícit. El seu contingut és de clara naturalea vulgar, en una pujada de to i un mal gust en ocasions que és inevitable riure's mentres se sent vergonya.

Humor hipermilónguico

Tipo d'humor situat en la zona més extrema del humor absurt. El terme va ser falcat per primera volta per l'escritor de humor hipermilónguico Pepe Ribault. Segons la seua pròpia definició, «l'humor hipermilónguico és eixe tipo d'humor construït a pur de milongas... d'miles y miles de milongas».

Discurs humorístic

Humorismo

Theodor Lipps, en el seu ensaig sobre lo còmic i el humorismo –Komik und Humor–, afirma que «el humorismo és el sentiment de lo sublim en lo còmic i per lo còmic». I Evaristo Acevedo, definix el humorismo com «lo còmic dignificat per la defensa d'una actitut suprasocial». L'humoriste, partint de la seua realitat social i els problemes que en esta es generen, intenta dur-los més allà en un desig de perfecció que evite el anquilosamiento social. Va més llunt dels simples interessos que cada societat estima intangibles en époques donades i concretes en senyalar els perills que eixos interessos suponen per a l'individu quan estan deformats pel fanatisme i l'ambició. Quan les estructures socials no es troben en equilibri en les llibertats individuals, l'home, per mig de l'humor, li marca llímits a la societat. L'humor sorgix del poble en caràcter de crítica, en ànsies de reforma i de denúncia d'injustícies, és per això, corroent en la societat.

En diversos intents per definir l'humor, teorizarlo i racionalisar-ho s'aplega a defendre el «humor pur», el concepte «còmic» constituïx l'etern camp de batalla de quants volen intelectualizar l'humor, que sempre intenten establir la major distància entre «lo còmic» i «lo humorístic». En la teoria cap a un «humor pur» es despullen de l'ironia i de la sàtira, acadèmics com Wenceslao Fernández Flórez, Pío Baroja o Juliol Casares que coincidixen en entendre l'humor com a comprensiu i no com a crític.

«En la burla hi ha varis matisos, com en l'arc iris. Hi ha el sarcasme, de color més ombrós, la rialla del qual és amarga i ix entre les dents apretades; còlera tan fort, que encara du sabor a tal despuix del quimismo en que la va transformar el pensament. Hi ha l'ironia que té un ull en sério i l'atre en guinys, mentres espoleja l'eixam de les seues avespes d'or. I hi ha en l'humor el to més suau del iris», en paraules de Fernández Flórez.

«El satíric tendix a la correcció i a la tralla; l'humoriste a l'interpretació i al bàlsem», segons Baroja.

«Si en aplegar fins a ací no hem fracassat en el nostre propòsit d'anar precisant el concepte del humorismo, nos serà fàcil distinguir-ho de l'ironia en la que tan a sovint se li confon», opina Casares.

La rialla. Figura antropomorfa tairona 900 d. C. - 1600 d. C. No obstant, Acevedo defén cóm, en la pràctica, i analisant les obres dels principals humoristes europeus, l'humor mai és pur sino que ve acompanyat per la sàtira, l'ironia o abdós; l'humor eixercix la crítica i és mordaz, no solament és comprensiu, d'acort a la teoria particular de cada humoriste sobre lo tendre i lo comprensiu. Ho definix com «lo còmic combatiu», és dir, lo còmic a través de la sàtira i l'ironia per a donar una finalitat filosòfica i transcendent a la rialla: «riu pero escolta».

En definitiva, humor en el seu sentit més ampli i vulgarment admés, es referix a tot allò que fa riure. És dir, en la paraula «humor» no solament s'aludix a la «tendència o disposició de l'ànim o del sentiment a lo risible o jocós» que «es presenta com oposta a la tendència séria o tràgica», sino que per extensió, s'aplica a totes les formes de lo risible, des de lo còmic pròpiament a lo humorístic, i inclús s'identifica en la rialla mateixa.

La comicitat

Des de l'Antiguetat, l'humor ha aparegut estretament vinculat a lo còmic, entés este com a conseqüència de l'espectàcul de lo ridícul, deforme, erròneu o incongruent que, si no provoca dolor o compassió, suscita en l'espectador un sentiment de superioritat que es manifesta en la rialla. Alguns autors afirmen que l'objecte necessari provocador de la rialla és l'efecte de sorpresa –el procés de desconcert-esclariment– i no l'expectació. Uns atres consideren risible tot lo que s'opon a la norma o destruïx lo previst. Encara que la sorpresa no és essencial en lo còmic, és inherent en molts casos.

Gustave Vaig dorar, «L'ingeniós Hidalgo Don Quixot de la Taca», 1863.

En este sentit, Henri Bergson en la seua obra clàssica Li rire assegura que el major enemic de la rialla és l'emoció, si be considera lo còmic com la percepció de la rigidea, anquilosamiento o la mecanisació de la vida. Lo còmic, expressa per tant, segons Bergson, certa imperfecció individual o colectiva que exigix una correcció immediata i esta correcció és la rialla, que tanca, ademés, un desig d'humiliar al subjecte còmic en l'intenció de modificar la seua conducta. Alguns filòsofs han caracterisat lo còmic –entre ells Schopenhauer o Hegel–com la percepció d'un contrast, un contrasentit o incongruència. Els actes que s'escapen a les lleis, hàbits i convencions i s'oponen o destruïxen lo previst, serien actes còmics. Inclús en alguns casos han considerat la novetat com una traça essencial de lo risible. En la famosa obra de Miguel de Cervantes, per eixemple, utilisa la locada de Don Quixot com una justificació per a presentar una série de situacions incongruents que resulten còmiques i que ademés inclouen la sorpresa per lo inesperat de dites situacions a lo llarc de tota l'obra.

Esta concepció de lo còmic com subversión o, quant menys, com a divergència sobre el sistema de valors vigents en un determinat grup social, explica que la comicitat varie de país a país i es transforme en el temps, ya que, de la mateixa manera que les costums i les normes, està subjecta a condicionamientos culturals i de les modes. El context que propicia la percepció de lo risible apareix estretament vinculat al joc, entés no solament com a activitat contrària al treball pràctic, sino com a actitut oposta a la serietat. Este aspecte lúdic de lo risible ha permés relacionar el plaure còmic en el goge estètic, puix –llevat para els qui atribuïxen a la rialla la funció de correctivo social–, tenen abdós el mateix caràcter desinteressat. Pero a la suposta gratuïtat del plaure còmic opon Lipps dos raons per a excloure-ho de l'àmbit de l'estètica: la primera, que el goge no procedix de l'objecte sino de la relació intelectual que s'establix en el mateix; la segona, l'absència de comunicació sentimental. No obstant, continua, això no impedix que ho còmic siga un possible mig per a l'obtenció de plaure estètic si la negació que supon la comicitat servix per a realisar per contrast lo positiu o sublim d'un valor negat, en este cas es parla de humorismo.

Humorismo i comicitat en les teories de l'humor

Des dels inicis de la filosofia occidental i fins a el XX, els filòsofs varen tractar d'explicar-se la naturalea de l'humor. Podem distinguir tres teories fonamentals: la teoria de la descàrrega, la teoria de la superioritat, i la teoria de l'incongruència.

Teoria de la descàrrega

Para Freud les expressions de humorismo, comicitat i succeït són fonts de plaure perque aforren a l'home una despesa d'energia psíquica.

Els distinguix pel tipo de despesa psíquica aforrada: «El plaure del succeït sorgix d'una despesa d'inhibició aforrat; el de la comicitat, d'una despesa de representació (ideació) aforrat i el de humorismo, d'una despesa de sentiment aforrat. En estes tres modalitats de treball del nostre aparat psíquic, el plaer prové d'un aforro; les tres coincidixen en recuperar, des de l'activitat anímica, un plaer que, en veritat, solament s'ha perdut pel propi desenroll d'eixa activitat».

En Aristóteles, l'ànima es caracterisa per tindre passions que lluiten per lliberar-se, i tant el humorismo com la comicitat –tragèdia i comèdia– tenen per missió purificar l'ànima per mig de la catarsis. És dir, filtrant la realitat per l'humor, representant-la, eliminaríem certes tensions negatives, aplegant a un equilibri emocional.

Teoria de la superioritat

Creada des de Platón i mantinguda fins a el XVIII, sosté que tota experiència humorística sorgix com a manifestació del sentiment de superioritat de l'home cap a l'home.

Els filòsofs de l'Antiguetat, des de l'Acadèmia Platònica, trobaven la rialla immoral i arrogant perque «en descobrir un vici o una desgràcia en l'atre i riure-nos per això en menyspree jangló, solament provocarem una reacció violenta». Para Aristóteles, la comicitat és la manifestació d'un subjecte que arroga superioritat: «El que riu d'un atre afirma més o menys orgullosament el seu yo». En el XVII, Hobbes ho contempla des de la perspectiva «riure's dels errors, vicis o defectes dels atres és un signe de pusilanimidad puix les llabors de les grans ments, dels clarificats, és ajudar i lliberar als atres del despit».

El principal exponent d'esta teoria, Henri Bergson, presupon un element sicològic d'agressivitat. La comicitat seria una fòrmula civilisada de lliberar un cúmul d'emocions i impulsos que reprimix la vida en societat, com el por o el sadisme, es tracta d'un caixer per a eixercir una represàlia contra els qui considerem inferiors a nosatres. «La comicitat expressa certa imperfecció individual o colectiva que exigix una correcció immediata». Per a Bergson, la rialla és una espècie de correctivo. «En la rialla observem sempre una intenció no declarada d'humiliar». Nos sentim superiors a les persones de les que riem, perque pensen de forma diferent i prenen en sério coses que nosatres no considerem. D'esta idea partixen totes les teories de l'humor basades en el concepte de superioritat. Ridiculisaríem als demés en tres objectius: correctivo social, assot o hostigamiento i censura. Com expressa Charles Baudelaire en el seu ensaig Ho còmic i la caricatura, «... El Ser que va voler multiplicar la seua image no ha posat en la boca de l'home les dents del lleó, pero l'home mossega en la rialla; ni en els seus ulls l'astúcia fascinadora de la serp, pero seduïx en les llàgrimes».

Teoria de l'incongruència

No tots els estudiosos de lo còmic donen a la rialla la funció de catarsis o de correctivo social. La rialla pot provindre de la convergència inusual, inconsistente o incompatible d'idees, situacions, conductes o actituts. Una situació en la que la comprensió d'una relació visible seqüencial és esperada, i en canvi, ocorre alguna cosa inesperat. Este tipo de teoria va ser desenrollada principalment per Schopenhauer: «La causa de lo risible està sempre en la subsunción o inclusió paradòxica, i per tant inesperada, d'una cosa en un concepte que no li correspon, i la rialla indica que de sobte s'advertix l'incongruència entre dit concepte i la cosa pensada, és dir, entre l'abstracció i l'intuïció. Quant major siga eixa incompatibilitat i més inesperada en la concepció de que riu, tant més intensa serà la rialla». També per a Schaeffer, «la rialla o el plaer associat a la rialla és el resultat de la percepció d'una incongruència en un context lúdic, açò és, un context basat en l'absència de racionalitat». Kant va desenrollar una teoria de l'humor en la Crítica del juí (§ 54) que s'ha interpretat com una teoria de l'incongruència.

Aixina podem concloure que, humorismo i comicitat són dos conceptes diferents. La comicitat pot vindre del desig de riure's d'alguna cosa o d'algú que considerem inferior o d'una simple necessitat d'exteriorisació lúdica. El humorismo s'origina a la calor d'un escepticisme polític, existencial o de qualsevol atre tipo. La comicitat és un fenomen més superficial que el humorismo, en quant la seua funció principal és fer riure, divertir o, en el pijor dels casos, agraviar. La comicitat nos fa riure i nos entreté, l'humor nos fa riure i pensar. La comicitat és situacional: torpor, ridiculez, absurt, incongruència i està en relació en les llimitacions dels individus. L'humor juga en les «insuficiències de la condició humana». Tanca la crítica incloent també al subjecte. En el seu ensaig Pirandello ho definix aixina: «En el humorismo, la reflexió no s'amaga, no permaneix invisible sino que es posa davant l'emoció inicial com un juge, l'analisa, desapasionadament, i descompon la seua image. No obstant, d'este anàlisis, d'esta descomposició, emana un atre sentiment: aquell que podria denominar-se el sentiment de lo contrari».

Podem ilustrar este concepte remetent-nos a un dels màxims exponents del cine còmic junt en Buster Keaton, Max Linder o Jacques Tati, en les albors de la nostra cultura audiovisual. Quan Chaplin construïx el personage de Charlot, un vagabunt de la urbs moderna, sense riquees ni predisposició per a conseguir-les, les seues desventuras no són representades des del dolor –sentiment inicial– sino des del seu contrari: l'hilaritat. Aixina s'apropia dels pols de tota contradicció humorística. Al mateix temps que fa riure, compadece als exclosos i condena l'indiferència dels que marginen. El humorismo és un instrument de l'inteligència liberador i corroent (incisiu, mordaz, hiriente) de la veritat. L'humor crític és cuestionador, contestatario.

El humorismo és un sentiment antitético que pot ser, com la rialla, tant d'alegria com a tristor. Gómez de la Serna incidix en la concepció elevada del humorismo a on les coses no poden ser d'una atra manera; es tracta d'una forma que permet arreplegar lo inconcluso, obrir un espai de llibertat, desmontar les certees: «Tota obra –apunta en Ismos– té que estar descalabrada per l'humor, en sospites d'humorística; si no, està ferida de mort, d'inèrcia, de dissolució cancerosa». L'humor sorgix també com una lluita contra lo donat, contra els #convencionalisme.

Classificacions

• 1. Desenllace imprevist

  1.1 Desenllace imprevist en plantejament latent

  1.1.1 Desenllace imprevist en plantejament latent i concret

  1.1.2 Desenllace imprevist en plantejament latent i inconcreto

  1.2 Desenllace imprevist en plantejament expresse

• 2. Desenllaç previst

  2.1 Desenllaç previst en plantejament latent

  2.1.1 Desenllaç previst en plantejament latent i concret

  2.1.2 Desenllaç previst en plantejament latent i inconcreto

  2.2 Desenllaç previst en plantejament expresse

Sentit de l'humor i salut

Està comprovat que els estats d'ànim influïxen de manera molt positiva en la salut de les persones, encara en les persones que es troben en estats terminals.

El sentit de l'humor és la capacitat d'estimular el sentit de gràcia en un mateix i en els demés. Hi ha formes de causar gràcia, convertint accions que habitualment carixen de sentit humorístic, associant-les en accions que alguna volta han despertat rialla. Aixina també podem associar una acció en una atra; esta última en un sentit poc usual o rar, inclús en accions que a sovint no es donen perque sí. La comparació del succés en la nova acció, permet comparar a sers humans en animals, o viceversa, comparar persones d'una posició social alta en atres més desafortunades, i aixina successivament.

Quan riem, semblara ser que tots els problemes i preocupacions queden darrere. I, a lo manco per un instant, açò és aixina. Este pensament ha dut a varis científics a estudiar els efectes d'esta reacció hilarante en l'organisme humà, tenint sempre com a premissa que alguna cosa tan plaenter podria carrejar beneficis a nivell corporal.

S'ha comprovat que els pensaments agradables provoquen un millor ànim i, en conseqüència, aumenten nostres defenses.

Açò ha dut als autors de l'estudi a assegurar que eixa relació prova que la felicitat pot fer-nos més saludables. En eixe sentit, els especialistes creuen que la felicitat vindria a ser com les llepolies per al cervell, alguna cosa que fa que la nostra ment se senta consentida.

La rialla provoca una important lliberació d'hormones, les endorfinas conegudes merecidamente com les hormones de la felicitat. Ademés, es llibera serotonina, dopamina i adrenalina. L'explosió de carcallades provoca alguna cosa molt semblat a l'èxtasis: aporta vitalitat, energia i incrementa l'activitat cerebral. Quan nos invadix la rialla, molts músculs del nostre cos que permaneixien inactius es posen en funcionament. És un estímul eficaç contra l'estrés, la depressió i, evidentment, la tristor.

Bibliografia

• Anàlisis de la comicitat, José Serra Masana, Barcelona, 1972.
• Humor Theory. The formula of laughter, Igor Krichtafovitch, Outskitspress, 2006, ISBN 9781598002225.
• L'humor gràfic (i el seu mecanisme transgresor), Alvarez-Junc, Manuel. Ed. A. Machado. Madrit. 2016. ISBN 978-84-7774-792-5.
• L'humor i el seu concepte. Humor, humorismo i comicitat, Silvia María Hernández Muñoz, Saragossa, març de 2012.
• L'humor com a estratègia i reflexió en la publicitat espanyola (2007 i 2008), Silvia María Hernández Muñoz, Valéncia, 2008.
• Humor gràfic espanyol del sigle XX. Pròlec d'Álvaro de Laiglesia. Salvat Editors, Aliança Editorial. Madrit, 1970.
• Pereira Martins, C., O Humor com a peculiar jogo de linguagem: mecânica, desregramento i subversão, In https://www.academia.edu/8636931/o_humor_como_peculiar_jogo_de_linguagem_mecanica_desregramento_e_subversao

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg Humor en Viquidites. Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Humor en el Viccionari.

• Diccionari de revistes d'humor espanyoles https://web.archive.org/web/20071024114705/http://www.ciberniz.com/prensa.htm
• Artícul sobre l'història de la caricatura en Mèxic, http://www.jornada.unam.mx/2006/09/10/sem-agustin.html