Idioma puquina

El puquina (autoglotónimo: pukina juyai^{cita requerida}) és una llengua andina extinta que es parlava en l'altiplano del Collao i les seues afores, en els territoris dels actuals Bolívia, Perú i Chile. A pesar de l'escassa documentació conservada, va ser considerada durant el XVI una de les "llengües generals" dels Vages, a la parell que el quechua i l'aimara

La llengua s'hauria extinguit en la primera mitat d'el XIX, no obstant, ha deixat una important contribució lèxica en la toponímia i en les llengües de la regió. L'Institut Plurinacional d'Estudi de Llengües i Cultures (IPELC) de Bolívia la classifica com possiblement extinta, sense descartar l'existència de parlants natius.

Durant el XX, es va propondre una identitat o parentesc llingüístic entre el puquina històric i les llengües de la família uru-chipaya, hipòtesis que ha segut desmentida pels especialistes per mig de l'anàlisis lèxic comparat. cal senyalar, ademés, que alguns parlants de llengües pertanyents a dita família ampren el glotónimo puquina per a referir a les seues llengües, lo que exigix precisió terminològica a fi d'evitar confusions.

Des de la promulgació de la Constitució Política de 2009, el puquina és jurídicament una de les 36 llengües indígenes oficials del Estat Plurinacional de Bolívia.

Història

Els únics texts escrits en puquina que es coneixen són els publicats en el Rituale seu Manuale seu Rituale Peruanum del franciscano huamanguino Luis Jerónimo de Vaig orar, imprés en Nàpols en 1607, segons l'eixemplar trobat en la Biblioteca Nacional de París. Segons anotació del propi Vaig orar, estos serien una versió ampliada d'una versió prèvia, hui perduda, preparada per Alonso de Barzana, que segons atres versions s'hauria editat en Lima en 1594. El corpus de Vaig orar constituïx l'únic material que es considera indubitablemente asignable a la llengua.

Aixina mateix, l'orige de bona part del vocabulari del idioma kallawaya s'ha identificat com d'orige puquina. Respecte del seu rol en el passat prehispánico, per una part, s'ha propost la seua vinculació en la civilisació tiahuanacota, i inclús en les seues antecessores, les cultures pucará i chiripa. Per una atra part, s'ha propost que el grup ètnic dels fundadors de la civilisació inca hauria tingut un orige puquina-parlant i, inclús, que la cridada "llengua particular dels incas" hauria segut una varietat de substrat puquina.

Respecte de la prehistòria andina, basant-se en l'evidència toponímica i cronística, és hui consensual entre els investigadors que la llengua va tindre una presència prou antiga en l'altiplano andino, per lo manco remontable un mileni abans del present, a diferència del quechua i l'aimara. Conseqüentment, s'ha propost la correlació entre la cultura tiahuanaco i esta llengua, aixina com en les seues antecessores, les cultures pucará i chiripa. Despuix del decliu tiahuanacota, el proto-aimara meridional i el proto-quechua sureño haurien anat desplaçant a l'antiga llengua altiplánica.

Per al moment de la colonisació espanyola, el puquina hauria cedit ya prou la seua antiga hegemonia, pero hauria segut lo suficientment parlada en la regió d'Arequipa com per a que en 1575 el virrey Francisco de Toledo l'haja considerat una "llengua general" i haja manat doctrinar en la llengua. Cap a l'any 1600, d'un total de 140 parròquies en el bisbat de Charcas, 20 d'elles (el 14,3 %) incloïen població autòctona que parlava la llengua puquina. El seu número en estes parròquies era suficient com per a requerir que el cura retor —o els seus ajudants— conegueren l'idioma. Solament una parròquia —composta per dos pobles, Coata i Capachica (Copia 1600, n.º 55)— estava habitada exclusivament per puquinahablantes. Esta s'ubicava en el corregimiento o província de Paucarcolla en l'actual departament peruà de Puno.

La desaparició d'esta llengua es produïx a fins d'el XVIII; els últims registres de parlants Puquinas prové de contats texts a on es va constatar, ademés, que en una data tan tardana com la primera mitat d'el XVII (1638), les constitucions del primer sínodo del bisbe d'Arequipa ordenaven a «els retors dels pobles d'Arrumas (Carumas), Ilabaya i Locumba que són els que millor coneixen la llengua traduïxquen en esta llengua un catecisme i diverses oracions». Segons la Visita d'Antonio Álvarez i Jiménez (1792), Governador-Intendent de l'Intendencia d'Arequipa, es considerava com a necessària «l'abolició de la llengua, no sent fàcil l'aprenentage en molts pobles dels partits de Condesuyo, Caylloma, Arequipa, Moquegua, Arica i Tarapaca que en la seua majoria parlen el quechua i aymara».

Actualitat

En 2022, l'Institut Plurinacional d'Estudi de Llengües i Cultures (IPELC) va declarar que l'idioma puquina estava en situació d'estudi i possiblement està extinta, en una menuda possibilitat de que hi haja parlants natius. No obstant, en octubre del mateix any, autoritats de la Marka Cololo Copacabana Antaquilla - Nació Puquina varen ser reconeguts per resolució municipal del Pelechuco (nort del departament de la Pau) com a portadors de la llengua. En giner de 2023, l'Institut Plurinacional d'Estudi de Llengües i Cultures va reunir en eixes autoritats puquinas i va iniciar les etapes per a crear un Institut de Llengua i Cultura Puquina.

En el cens bolivià del 2024, varen registrar 311 persones com a parlants de la llengua, de les quals 158 viuen en el municipi Pelechuco.

Possible rol en el sorgiment de la civilisació incaica

Vore també: Orige de l'ètnia incaica

L'hipòtesis puquinista sobre l'orige de la civilisació incaica part d'atribuir verosimilitut a la tradició oral recollida pels cronistes que adjudicava una procedència altiplánica (zona puquina-parlant) als fundadors d'eixa civilisació i el futur imperi incaico. A dita evidència se li sumen les notícies cronísticas, principalment garcilasianas, sobre l'existència d'un "llenguage particular" de la noblea incaica. El principal elaborador d'esta hipòtesis ha segut el destacat llingüiste peruà Rodolfo Cerrón-Palomino.

Es tracta d'un model sobre un procés de migració i de substitució llingüística possiblement ocorregut a lo llarc dels sigles posteriors al colapse de la civilisació Tiahuanaco. Si be existix àmplia toponímia puquina en la vall del Cusco, açò ha segut atribuït a una presència puquina molt primerenca en la zona (al voltant del Horisó Primerenc), de la que després hauria desaparegut. Segons el model puquinista sobre els incas, el grup ètnic fundador de la civilisació incaica hauria segut d'orige ètnic altiplánico colla i puquina-parlant. Haurien migrado en direcció noroest poc temps despuix del colapse de l'imperi tiahuanacota, circa l'any 1200 d. C. Una volta assentats en la zona aimara-parlant del Cusco, la elite del curacazgo incaico hauria abandonat la seua llengua d'orige, conservant-la únicament en certs térmens institucionals i noms propis. S'ha propost també que el cridat "llenguage particular dels incas" hauria segut o una varietat puquina, una varietat kallawaya o una varietat aimara en traces de pronunciació i lèxic puquinas. Esta proposta es veu llimitada pel caràcter escassament documentat de l'idioma puquina altiplánico i la poca evidència cronística en eixe sentit. Cerrón-Palomino ha propost la premissa metodològica d'atribuir a eixa llengua bona part del lèxic indígena surperuano i del altiplano del Collao que no siga atribuible a les llengües protoquechua, protoaimara ni proto-uro, premissa que ha segut objectada per atres investigadors. Eixe investigador ha oferit múltiples etimologies puquinas de térmens incaicos en diversos treballs, aixina com d'algunes morfemes quechuas i aimaras.

El destacat llingüiste Alfredo Torero, estudiós de l'idioma puquina, va ser un dels crítics primerencs de l'hipòtesis puquinista. En el seu últim llibre, de 2002, "Idiomes dels Vages" va sostindre lo següent:

Torero està convençut de que el "llenguage particular dels incas" va ser una variant de la família llingüística aru o aimaraica; els seus principals arguments són les següents:

Descripció llingüística

Les investigacions sobre les característiques llingüístiques del puquina es realisen a partir del corpus de Vaig orar (junt a algunes notícies cronísticas menors), i a partir de l'evidència lèxica i onomàstica (principalment toponímica) de la regió. Entre els llingüistes que han estudiat tals fonts es troben el francés Raoul de la Grasserie a finals d'el XIX, i, més recentment, Alfredo Torero, Rodolfo Cerrón Palomino, Federico Aguiló,Willem Adelaar, Simon van de Kerke i Nicholas Emlen.

Hipòtesis sobre la seua classificació

El puquina es considera una llengua aïllada ya que no ha pogut provar-se fermament parentesc en cap atra llengua de la regió andina, ni d'atres parts d'Amèrica del Sur. S'ha sugerit una relació en les llengües arahuacas, sobre la base d'algunes marques possessives (1.ª no-, 2.ª pi-, 3.ª čo-) similars a les formes de subjecte de dites llengües (1.ª **nu-, 2.ª **pi-, 3.ª tʰo-). Jolkesky (2016:310-317) ha presentat, ademés, possibles cognados lexicals entre el puquina i llengües arahuacas, proponent que dita llengua pertany al putatiu tronc macro-arahuaco. No obstant, tal hipòtesis encara carix d'una comprovació científica contundent.

Al respecte, Adelaar i van de Kerke (2009:126) senyalen que si de fet el puquina forma part de les llengües arahuacas, la seua separació d'esta família deu haver ocorregut en una data relativament primerenca; per això, com sugerixen els autors, és important que la posició del puquina siga presa en conte en el debat encara obert de l'orige geogràfic de la família arahuaca, Tal consideració va ser represa per Jolkesky (op. cit., 611-616) en el seu model estove-ecolingüístico de diversificació de llengües macro-arahuacas. Segons este autor, el proto-macro-arahuaco hauria segut parlat en la conca del Mig Ucayali en l'inici del 2.º mileni abans de nostra era i els seus parlants haurien produït en dita regió la ceràmica Tutishcainyo.

Fonologia

Segons Adelaar i van de Kerke (2009: 128), hi ha indicacions de que el puquina feya una distinció entre les vocals a, i, i i o/o. A diferència del quechua i el aimara, l'oposició entre les vocals [i] i [i] en el puquina està ben establida en els documents. El contrast entre [o] i [o] és menys convincent, segons els autors, encara que es troben eixemples que sugerixen tal contrast, com <no> ‘el meu’ i <nu> ‘quí’. És provable, ademés, l'existència de vocals llargues, com s'observa en els eixemples <raago> ‘varó’ i <too-> ‘dur’.

Sobre el sistema de consonante, Adelaar i van de Kerke (2009: 128) senyalen que les oclusivas sordes semblen haver ocupat cinc posicions articulatòries: bilabial (p), alveolar (t), palatal (ch), velar (k) i postvelar (q). Com senyalen els autors, totes les consonante oclusivas semblen participar en processos de suavización, que resulten en oclusivas sonores (g, G) o en resonantes (w, r, ll). És provable, ademés, l'existència d'un procés d'enduriment consonàntic, opost a l'anterior, que pot ocasionar una pèrdua parcial de la nasalidad en consonante nassals. Al costat de les oclusivas simples, el puquina presenta una série de combinacions consonàntiques en s inicial, com a p. ej. sper ‘quatre’, huc. sto ‘un’.

L'inventari consonàntic puquina inclou, ademés, tres nassals (n, m, ñ) en les seues respectives variants semidesnazalizades, una lateral o africada sonora palatal (ll), una vibrant (r) i dos semi-vocals (w, i). Torero (2002) distinguix, ademés, tres fricatives (s, sh, h). Segons Adelaar i van de Kerke (2009:130), l'existència d'una oclusió glotal a l'interior de la paraula sembla òbvia, com s'observa en <s'i sehe> ‘cor’, a on l'oclusió glotal és representada com un buit o com <h>.

	Bilabial	Alveolar	Postalveolar	Palatal	Velar	Uvular	Glotal
Nassal	m	n		/ɲ/ ñ
Oclusiva	p	t		/c/ ch	k	q	/ʔ/ h
Fricativa		s	/ʃ/ sh			/χh/ h
Aproximante Lateral				/ɟʎ̝ʎ/ ll
Vibrant		r

Comparació lèxica

Els pronoms personals del puquina revelen l'us de sufixos de plural procedents del quechua, aixina com terminacions per a la primera persona inclusiva i exclusiva presos també del quechua. No obstant, la forma bàsica de la raïls pronominals no mostra similituts en cap atra llengua andina veïna del puquina:

GLOSSA	Puquina	proto- Uru-chipaya	proto- Quechua	proto- Aimara	proto- Arawak
1.ª persona singular	nisi, ni	**wir-	**nuqa	**naya	nʊ- / (-na)
2.ª persona singular	chuu, pi	**am(t)	**qam	**huma	pɨ-
3.ª persona singular	chuynin, chu	ni (masc) **am (fem)	**pay	**hupa	**ri (masc) **thu (fem)
1.ª persona plural (incl.)	nisinchis, señ	**ucum	**nuqanchik	**jiwasa	**wa-
1.ª persona plural (excl.)	nisiyku		**nuqaniku	**na(naka)	**wa-
2.ª persona plural	chuukuna	**amcuk	**qamkuna	**huma(naka)	**hi-
3.ª persona plural	chuyninkux	**ninaka (masc) **ninak (fem)	**paykuna	**hupa(naka)	**na-

Les formes breus mencionades per Adelaar són usades en contexts restringits.

Els numerals comparats en les mateixes famílies anteriors són:

GLOSSA	Chipaya	Uru	Puquina	Colla	proto- arawak	proto-aru	proto- quechua
1	tsi	ši	pesk	uksi	**aba-	**maya	**suk
2	pišk	piske	baix	sū	pʊhinama	**paya	iškay
3	čep	čep	kapak	kapi	**kama- mapa-		**kimsa
4	paxpix	pácpic	sper	pili	**pinti	**pusi	**çusku
5		paanucu	takpa	čisma			**picqa
6		pacchui	čičo	taxwa			**suqta
7		tohoro	stu	qaxsi			**qançis
8		cohonco	kino	wasa			**pusaq
9		sankau	čeka	nuki			**isqun
10		kalo	skata	qhoča			**çunka

Morfosintaxis

Sobre les traces morfosintàctiques del puquina, es pot senyalar lo següent (Adelaar i van de Kerke, 2009: 130-142):

• Des del punt de vista morfològic, el puquina pot ser considerat com una llengua híbrida. En la morfologia verbal predomina l'estructura aglutinativa i sufijadora, aixina com en les llengües andinas aimara i quechua; no obstant, el sustantiu exhibix un sistema de posesores personals semblat en forma i funció a aquell de les llengües arahuacas amazónicas i totalment distint de lo que se sol trobar en el quechua i en el aimara. Estes marques de possessió personal es comporten com a elements proclíticos, com s'observa en (1):

(1)	no	atot	vedriola-ø-ø-(a)nch
	1. PSR	gran	pecat-COP-3. S-DCL
	‘És el meu gran pecat.’

• Sobre la marcació de relacions que unixen la frase nominal en el verp en calitat de complement circunstancial, el puquina fa us de sufixos i posposiciones de cas, i en eixe sentit s'acosta més a les llengües centroandinas. El paper d'objecte queda moltes voltes sense marca, encara que en alguns eixemples es troba un sufix -c -x, que sembla indicar un objecte o una meta. La funció de subjecte no es marca, pero sí l'agent ergatiu de tercera persona, la terminació de la qual és -s ( -sa). Pel seu caràcter ergatiu, el puquina figura com un cas únic dins de les llengües centroandinas.
• Pel que fa a la morfologia nominal específicament, ademés de la marcació de persona posseïdora a través de proclíticos, el puquina dispon d'un sufix, -gata, per a marcar número en els sustantius, com en atago-gata [dòna-PL] 'dònes'. S'observen també processos de reduplicación per a marcar pluralitat, com a p. ej. coacoa ‘ídols’. El puquina presenta, ademés, diversos marcadors de cas, tals com a -s ‘ergatiu’, -c -x ‘acusatiu', -guta(c) ‘alatiu’, -na i -ut ‘locatius’, entre uns atres. A manera d'eixemple, es presenta la següent oració puquina, en la que s'observa els casos instrumental coordinatiu (INS) i locatiu (LOC):

(2)	ni-ch	baptiza-gue-nch	Iqui-m	Chuscu-m	Spiritu sancto-m	men-ut
	yo-ERG	batejar-1. S-DCL	Pare-INS	Fill-INS	Esperit Sant-INS	nom-LOC
	‘‘Yo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.’’

• Com senyalen Adelaar i van de Kerke (2009: 134), un fenomen particular del puquina, pel que fa a la morfologia nominal, és l'existència de marques del vocatiu, com s'observa en (3):

(3)	apu-re	Iesu Crist
	Senyor-VOC	Jesucristo
	‘¡oh gran Senyor Jesucristo!’

• Sobre la morfologia verbal, el puquina marca la persona de subjecte en el verp, ademés presenta distintes combinacions de subjecte i objecte, conegudes també com a 'transicions'. S'observa també un sufix -s ‘invers’ per a indicar que la terminació no referix a l'actor, sino a un pacient. La pluralitat (de subjecte o objecte) s'indica agregant el sufix -(i)n abans de les terminacions de persona o de la marca d'invers, com s'observa en (4):

(4)	pampacha-(i)n-s-que-(a)nch
	perdonar-PL-INV-1. S-DCL
	‘Ell nos perdona.’

• El temps futur s'indica en el verp per mig d'un sufix -qui ‑que -gui -gue, com s'observa en (5). Aparte del futur, els documents no proporcionen major informació sobre els temps verbals del puquina. Sí es registren, no obstant, algunes formes del modo imperatiu (IMP), com en (6), i potencial (POT), com en (7):

(5)	apa	pampacha-qui-en-s-p-anch
	no	perdonar-FUT-PL-INV-2. S-DCL
	‘No els va a perdonar a uds.’

(6)	holla-suma
	parlar-2. IMP>1. O
	‘¡Parla'm!’

(7)	pacta	Deu	yqui-s	katto	pacas-guta	paña-gue-s-pi-(i)sca
	cuidat	Deu	pare-ERG	interior	món-En tirar-FUT-INV-2. S-POT
	‘¡Cuidat que Deu no et vaja tirar a l'infern!’

• Una traça important de la morfosintaxis del puquina és la nominalización, la qual es realisa a través de tres sufix: -no, -eno i -el seu. Per mig del sufix ‑no es forma un infinitiu, que es referix a l'acció en forma abstracta, com a p. ej. troba-no [morir-INF] 'morir', 'mort'. Este nominalizador és usat també per a presentar l'acció com a obligació o necessitat. El sufix -eno indica un agentiu i referix a la persona que eixecuta l'acció expressada per la base verbal, com a p. ej. hall(a)-eno [morir-AG] 'el que mor'. El sufix -el seu (o ‑baix) marca un participi passiu, és dir, la persona o l'objecte afectats per l'acció expressada per la base verbal, com a p. ej. casara-baix [casar-PTCP] 'casat'
• El puquina presenta, ademés, processos de subordinació, que s'assemblen molt a aquells del quechua. Quan els subjectes de la clàusula subordinada i la clàusula matriu són idèntics, s'utilisa la terminació -tahua -rahua -lahua -pahua, com s'observa en (8). Quan els subjectes d'abdós clàusules són diferents, s'utilisa la forma asu, com en (9).

(8)	po	sehe	sip-sca-tahua	a-ta
	2. PSR	cor	colpejar-RFL-SUB	dir-2. IMP
	‘¡Colpejant-te el pit vaig donar …!

(9)	apa	confessa-sca-pi	asu-ga
	no	confessar-RFL-2. S	SUB-TOP
	‘quan no et confesses …’

• En puquina, existixen distintes maneres per a expressar el verp 'ser', com, per eixemple, a través del verp caha-, que indica existència, com en (10), a través del verp cuma ‘assentar-se’, com en (11), o a través d'un verp auxiliar 'zero', com en (12):

(10)	ucsto-nca	çapa	Deu	caha-ø-(a)ñ-ao
	un-ASG	únic	Deu	estar-3. S-DCL-ENF
	‘Existix solament un Deu únic.’

(11)	taga-baix	cuma-ø-(a)ñ-ao
	enterrar-PTCP	assentar-se-3. S-DCL-ENF
	‘Ell està enterrat.’

(12)	no	s'i-na-ø-v-añ-ao
	1. PSR	cor-LOC-COP-2. S-DCL-ENF
	‘Estàs en el meu cor.’

• El puquina presenta, ademés, varis sufixos o clíticos que funcionen en el nivell del discurs o de l'oració, com a p. ej. el sufix -(i)i que apareix en preguntes, com en (13):

(13)	quiñ	hata-nu-ø-i
	quin	voler-PL-3. S-INT
	‘¿Qué volen ells?’

Mostra de text

Alguns texts en puquina:

El Pare El nostre

Señ Iki, hanigo-paqas-kuna-na ascheno, Po Mana upallisso hanta

El nostre Pare, que en els cels estàs, El teu Nom santificado siga,

Po qapa-qa aschano señ-guta wachunta.

El teu regne existent, a nosatres venja.

Po hatano kallaqano hanta.

La teua voluntat realisada siga.

Kiguri hanigo-paqas-na ehe, qo qa-paqasna hamp.

Aixina com en els cels, també en este regne siga.

Qaa gamen-qe yeye-sumano señ-guta gamen señ t'anta.

Hui dia dona-nos a nosatres, el pa el nostre diari.

Señ jucha-qe pampache-sumao, kguri señ-guta juchachasqeno-guta

Nostres ofenses perdona-nos, aixina com a els qui nos varen ofendre

pampachaganch-kagu.

nosatres perdonem.

Ama ehe akro-sumao jucha-guta señ hotona,

No que caigam en el pecat permetes.

Ena-hata señ q'espirin-sumao.

Abans be, lliura-nos (del mal).

Oració "Yo confesse a Deu"

Ni juchasapa, win atipeno Dius-guta confesasqaqench, wiñaya Verge

Yo pecador, al Totpoderós Deu em confesse, a la sempre Verge

Maria-guta, Sant Miguel Arcangel-guta, S. Juan Bautista-guta,

Aposto! María, a Sant Miguel Arcàngel, a Sant Joan Batiste, als

kuna-guta, qoma sant-kuna-guta. Pi, Pateros-guta hamp, huntu

apòstols, i a tots els sants. I a tu, Pare (qui siga), molt he

ju-chachasqaqench. Ki illnm, jollassum, qallaqano hamp.

pecat. De pensament, paraula, i d'obra que siga.

Juchachasqaqench, juchachasqaqench, huntu juchachasqaqench.

Perque he pecat, perque he pecat, perque molt he pecat.

Qo wichna upalliqench wiñaya Verge María,... etc. Qoma santokuna

Per açò suplique a la sempre Verge María,... etc. A tots els

Pi, Padrena hamp, Señ Dius Apu upallino wichna.

sants, i tu, Pare, qui sigues, prega al nostre Deu i Senyor.

Bibliografia

• Adelaar, Willem & Van de Kerke, Simon (2009). Puquina. En: Mily Crevels i Pieter Muysken (eds.) Llengües de Bolívia (Vol. I: Àmbit andino; pp. 125-146). La Pau: Plural editors.
• R. de la Grasserie (1894): Langue Puquina, ed. K. F. Kohler, Leipzig, 1894.
• Geronimo Vaig orar (1607): Rituale seu Manuale peruanum, Nàpols, 1607.
• Jolkesky, Marcelo (2016). academia. edu/27105400/ Estudo arqueig-ecolinguístico dones terras tropicais sul-americanes. Brasília: UnB. PhD Dissertation.
• W. Adelaar (2009) ^{[enllaç trencat]}
• Cerrón-Palomino, R. (2011). L'idioma secret dels Incas (Aula Oberta) [Videoconferència]. Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. http://www. youtube. com/watch? v=wrNhgePezTM
• Cerrón-Palomino, R. (2013). Les llengües dels incas: el puquina, el aimara i el quechua. Peter Lang. ISBN 978-3-653-02485-2. DOI: 10.3726/978-3-653-02485-2.
• Cerrón-Palomino, R. (2020). researchgate. net/publication/346040179_Las_lenguas_del_antiguo_Colesuyo Les llengües de l'antic Colesuyo. Revista de l'Archiu Regional de Moquegua, 1, 5-27.
• Emlen, Nicholas Q., Arjan Mossel, Simon van de Kerke, & Willem F. H. Adelaar. (2023.) Puquina. En Urban, Matthias (Ed.), The Oxford Guide to the Languages of the Central Vages. Oxford: Oxford University Press.

Enllaços externs

• webcindario. com/lpuquina. html Puquina
• gitlab. io Leiden Puquina Working Group (Universitat de Leiden) - The Vaig orar Database Project (Base de senyes en els texts puquinas de Jerónimo de Vaig orar)
• ru. nl/lenguassp/ Llengües de Bolívia (Universitat Radboud de Nimega) ru. nl/lenguassp/ archivat en Wayback Machine.