Imperi timúrida

El Imperi timúrida (en persa: تیموریان‎), autodenominat com a Estat Gurkani ( گورکانیان) o Imperi Turán (توران, Tūrān), va anar un imperi fundat per Tamerlán (versió latinizada de Timur-i leng), un senyor de la guerra i conquistador de linaje turcomongol, que ho va establir entre 1370 i la seua mort en 1405. Va portar a terme contínues campanyes militars estenent els seus dominis fins a aplegar a governar 4,4 millons de km², comprenent els actuals Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan, Kazakhstan, Iran, la regió meridional del Caucas, Iraq, Kuwait, Afganistan, gran part d'Àsia Central, aixina com parts de Rússia, l'Índia, Pakistan, Síria i Turquia.

Despuix d'arrasar Geòrgia, Bagdad (1393) i Damasc (1401) i derrotar als otomans en la batalla d'Ankara prenent presoner al sultà Bāiāzīd I en 1402, Tamerlán inclús va fer els preparatius per a l'ardit més gran: una campanya contra China. Va reunir un enorme eixèrcit i a finals de l'autumne de 1404 es va dirigir a Utrar, a on planejava invernar. Allí moriria el 19 de giner de 1405 a causa d'una malaltia. S'imaginava a sí mateixa com el gran restaurador del Imperi mongol de Gengis Kan, va montar el mit de l'antic emperador a lo llarc de la seua vida, inclús expressant repetidament la seua admiració pels Borjigin. Tamerlán va cultivar fortes relacions comercials en la dinastia Ming i la Horda d'Or, en diplomàtics chinencs com Ma Huan i Chen Cheng viajant regularment cap a l'oest a Samarcanda per a recolectar tributs i vendre bens, continuant la tradició de l'imperi mongol.

El fill major de Tamerlán, Jahangir havia mort i la successió va recaure en el fill d'est, cridat Pir Muhammad (r. 1405-1407), i immediatament despuix en el seu cosí Khalil Sultan, abdós nets de Tamerlán. Despuix de la renúncia d'este últim, va anar l'únic fill viu de Tamerlán, Shahruj (r. 1407-1447), qui va ocupar el poder en 1409, i va anar el segon membre més destacat de la dinastia. A la seua mort ho va succeir el seu fill Ulugh Beg (r. 1447-1449) i en 1449 el fill d'est, Abd ul-Latif (r. 1449-1450), ya gobernant de Samarcanda. En 1450, va ser sobirà per poc temps Abdalá Mirza, que era fill d'un germà de Ulug Beg, i despuix Abu-Saïd, net de Miranshah (germà de Shahruj). En 1469, va passar a un biznieto de Umar Shayk (un atre germà de Shahruj), Husayn Bayqara (r. 1469-1506).

En 1467, la dinastia timúrida governant va perdre la major part de Pèrsia a mans de la confederació Ak Koyunlu. Pero els membres de la dinastia timúrida varen continuar governant estats més menuts, a voltes coneguts com a emirats timúridas, en Àsia Central i parts d'Índia. En el XVI, Babur, un príncip timúrida de Ferganá (actual Uzbekistan) net d'Abu Said, va invadir Kabulistán (actual Afganistan) i va establir un chicotet regne allí. Vint anys despuix, en 1526, va utilisar eixe regne com a base per a invadir l'Índia medieval i establir l'Imperi mogol. Els mogoles varen governar casi per complet la regió fins a la seua decadència en el XVIII. En 1857, es va dissoldre l'imperi en l'arribada dels britànics.

Durant el periodo timúrida, Turquestán i Jorasán varen experimentar el periodo més pròsper en térmens d'expressió de l'arquitectura islàmica i, a partir de finals de el XV, l'antic Kanato de Chagatai va experimentar una animada temporada cultural i va gojar de la supremacia militar des de Corasmia fins al Caucas. En acabant de que Tamerlán elevara la ciutat de Samarcanda al paper de capital, varen ser molts els artesans traslladats forçosament des dels territoris somesos a l'actual ciutat uzbeka. L'embaixador castellà Clavijo va informar de la presència de 150.000 famílies d'artesans desplaçades a la capital. A pesar de les formes en que es va conseguir l'aument demogràfic, entre els sigles XIV i XV Samarcanda va viure el millor paréntesis de la seua història. Pronte va tindre lloc el cridat Renaixença timúrida, que va coincidir en el regnat de l'astrònom i matemàtic Ulugh Beg.

Orige i evolució del nom

El historiador timúrida Sharaf al-Din Ali Yazdi afirma en la seua obra ___protected_title_0___ (Llibre de les Victòries) que el nom de l'imperi timúrida era originalment Turan (en persa: توران‎). Tamerlán va ordenar personalment esculpir el nom del seu domini com ___protected_title_1___ en un fragment de la roca en el flanc de la montanya de Ulu Tagh (en l'actual Kazakhstan), coneguda hui com l'inscripció Karsakpay. El text original, en particular, diu:

Sultà de Turán, Tamerlán va marchar en trescents mil hòmens per l'islam en el jan búlgar, Toqtamish Jan

Sultano vaig donar Turan, Tamerlano marciò en trecentomila uomini per l'islam sul Khan bulgaro, Toktamish Khan

En la lliteratura de l'era timúrida, el regne es dia Iran-o-Turan (en persa: ایران و توران‎) o Mawarannahr (àrap ما وراء النهر, Mā warāʾ al-nahr). Els autors chiís confirmen que Tamerlán, quan va assumir el títul de Gorkani despuix de la boda, havent-se convertit en governant de la tribu dels Chaghatai, per analogia en el títul del seu senyor, va fer que els seus dominis assumiren l'apelatiu de Gurkānī. Esta designació s'aplicarà a tots els membres de la dinastia gobernant.

Història

Tamerlán (r. 1370-1405)

Context

Artícul principal → Tamerlán.

Tamerlán (en chagatai: تیمور, ___protected_title_0___ ) va nàixer en 1336 en la ciutat de Kesh, prop de Samarcanda, en un àrea somesa al domini mongol ya en 1300. En eixe moment coexistien pacificamente comunitats formades per túrquicos i mongoles i ya hi havia una certa mescla cultural: per això alguns mongoles s'havien adherit al Islam en la regió. La tribu a la que pertanyia Tamerlán no va escapar a eixe procés d'assimilació. Segons la ___protected_title_1___, els Barlas eren originaris del clan Borjigin, al que pertanyia la família de Gengis Kan i els seus descendents. En realitat, contràriament a lo que poguera pensar-se seguint la premissa feta anteriorment, Tamerlán no estava emparentat en Gengis.

El kan Tughluk Timur, desijós d'expandir els seus dominis, va decidir en març de 1360 instalar-se en la Transoxiana, confiant que la resistència trobada seria poca. Com era d'esperar, la majoria dels emirs tribals varen cedir a la seua autoritat, mentres que uns atres, inclós Hajji Beg del poble dels Barlas, varen fugir. En eixe moment es va decidir buscar a algú més adequat per a administrar els antics territoris de Hajji Beg; l'elecció final va recaure en el jove nebot de l'emir fugitiu, Tamerlán, que s'havia somés a ells. A canvi de la seua llealtat, se li va entregar la ciutat de Kesh i les seues afores, abans en mans del seu pare.

Tughluk Timur va otorgar l'administració de Transoxiana al seu fill Ilyas Khoja, estant Tamerlán subordinat a ell. La crueltat en la que els mongoles varen governar la regió va fer que molts s'opongueren, inclós Amir Hussain de Qara'una i Tamerlán: els dos es varen enfrontar junts a un eixèrcit de mongoles i tribus locals lleals a Ilyas Khoja, derrotant-los en una batalla que va tindre lloc en 1364. Poc despuix, Tughlugh Timur va morir i Ilyas Khoja va partir cap a Mogolistán en l'intenció d'assumir el poder. En 1365, Khoja va retornar a Transoxiana. En maig va derrotar a Amir Hussain i Timur en la batalla de Taskent, pero quan va aplegar a les portes de Samarcanda els seus habitants es varen negar a deixar-ho entrar, donant lloc a un sege que va vore triumfar els defensors. Una plaga entre els cavalls va privar als mongoles de la seua capacitat de moure's ràpidament i del seu poder, obligant-los a abandonar novament la Transoxiana.

Tamerlán rep enviats durant el seu atac en la batalla de Balkh (1370)

En 1368, va morir Ilyas Khoja. Gran part de la família del kan va ser assessinada, i Tamerlán i el seu cunyat Amir Hussain varen permanéixer en l'escena política, varen ser afins per vínculs matrimonials. La relació entre els dos va donar lloc a una espècie de duunvirato i, en un principi, va ser pacífica, després es va tornar tensa quan abdós es varen donar conte de que anhelaven les mateixes terres. La posició ventajosa semblava ser la de Hussain: era respectat per la seua major antiguetat i estava en possessió de vàries parts del noroest d'Afganistan, pero açò no va esglayar al jove Tamerlán, qui es va convertir en el portaveu d'aquells nobles que es varen sentir acossats i, proclamant oficialment que recolzava els seus interessos, va demanar al seu rival que li donara possessió de les ciutats que administrava. Per la seua banda, Hussain Sufi va respondre que «havent conquistat estos llocs en l'espasa, només algú en una atra espasa podrà recuperar-los». Tamerlán va enviar llavors tropes a la regió i va capturar els llocs que esperava tindre baix el seu control, saquejant també l'àrea circumdant. No obstant, Hussain, a lo manco temporalment, va resistir i va concloure una pau en l'atra part, a pesar de que les hostilitats estaven llunt de desaparéixer. Gràcies als seus guanys, Tamerlán s'hi havia ganado molts seguidors en Balkh, ciutat afgana formada per numerosos mercaders, tribus, personages destacats del clero musulmà, aristócrates i agricultors, gràcies als seus modals corteses i als numerosos regals que oferia. Este comportament, que va rodejar a Tamerlán no solament de partidaris en Afganistan sino també en atres llocs, provablement tenia com a objectiu atraure la simpatia contra Hussain, responsable de l'eliminació de molts opositors polítics i de l'expropiació dels seus actius, aixina com responsable de la promulgació de lleis fiscals opresivas i despeses personals exorbitantes. Quan va quedar clar que els seus súbdits ho abandonarien, al voltant de 1370, Hussain es va rendir a Tamerlán, en l'intenció de sitiar una volta més les terres propenques a l'actual secció nort de la frontera entre Turkmenistan i Uzbekistan, i posteriorment va ser assessinat, circumstància que va permetre a este últim ser proclamat formalment sobirà en Samarcanda.

Un pensament que ho va atormentar durant el seu ascens, ya que no era descendent directe de Genghis, es referia a l'impossibilitat de reclamar el títul de gran kan, devent conformar-se en el d'emir (un terme que en àrap significa cap). En 1370, proponent-se com "hereu" de la llegitimitat de Genghis Kan, va assumir el títul de gurkan: es tracta d'una variant mongola de la paraula persa kurugen o khurgen que significava "gendre". Tal elecció es justificava pel fet de que Tamerlán es va casar en l'esposa de Hussain, Saray Malik Katun (també coneguda com Bibi Khanoum), que contava entre els seus antepassats en la dinastia de Genghis. I va anar el 10 d'abril de 1370, quan tenia trentaquatre anys, quan es considera la data de l'establiment de l'imperi timúrida coincidint en la seua coronació.

La lluita per Corasmia

Urgench, en el riu Syr Darya, va sofrir el sege de Tamerlán en 1379. Despuix de sometre-ho, l'emir va massacrar als seus habitants

Hussain va ser succeït pel seu germà Yusuf Sufi. Cristalizada la conquista de Transoxiana despuix de tres anys de lluita, Tamerlán va atacar Corasmia en 1373: per a justificar eixe atac va aduir que Yusuf Sufi no havia complit la seua promesa d'abstindre's de qualsevol hostilitat, havent enviat tropes al voltant de Jiva per a impondre la seua autoritat. per la força. Despuix d'enterar-se de que Tamerlán alvançava en direcció a Corasmia, Yusuf Sufi es va alarmar i va accedir a entaular negociacions lo abans possible per a alcançar la pau. Mentrestant, va tractar d'assegurar-se de que el seu fill major, Pir Muhammad, poguera assumir el càrrec de successor del seu imperi.

En 1375, es va revivar la qüestió de Corasmia. Una volta més incómodo en la posició de subordinat, Yusuf Sufi va tractar d'aprofitar les campanyes que Tamerlán estava realisant en l'est i va arrasar la Transoxiana en vàries zones, aplegant casi a Samarcanda. Per a posar fi a esta amenaça, en 1379, l'emir es va dirigir a les portes d'Urgench al front d'un numerós eixèrcit. Encara que va intentar apelar a la via diplomàtica, Yusuf Sufi va prendre presoners als embaixadors enviats per Tamerlán i va sofrir un sege que va durar tres mesos, del que Yusuf no va vore el final perque va morir primer afligit d'una malaltia. D'esta manera, la regió es va fusionar en l'estat timúrida, pero despuix d'un temps, per l'influència de Toqtamish, futur gran oponent de Tamerlán, la família sufí es va rebelar contra el governant de l'imperi. La noble dinastia va intentar explotar la seua estreta relació en la Horda d'Or, aixina com en la Horda Roja, a la que pertanyia la mare del kan Toktamish. Encara que Tamerlán va llançar quatre expedicions entre 1371 i 1379 en Corasmia, no va conseguir subyugar per complet a la família sufí. En acabant de que Toktamish revixquera a el Horda Roja com una unitat paraestatal, els seus principals membres polítics ho varen ajudar en les seues batalles fòra de Corasmia, lo que va permetre a Tamerlán viajar allí en 1388: esta volta l'expedició va terminar en èxit.

Cap a Jorasán

Despuix de la captura de Jorasán, els meus emirs em varen sugerir que enviara tropes a tres punts diferents. [Nota 4] En eixe moment em vaig preguntar: ¿i si l'eixèrcit no té que fer-ho solament? Per això em vaig dir a mi mateixa que seria millor si yo també estiguera present. De fet, hi havia moltes coses que considerava importants i que devien fer-se. El meu consell va ser enviar una carta als governants de les terres en qüestió per a atraure'ls al meu costat en el següent mensage: «Si s'unixen a mi, seran perdonats, si s'oponen, enfrontaran les conseqüències.» [...] Esta elecció de decisió em va favorir molt: tan pronte com els meus dictats varen aplegar als governants, em varen donar obediència.

Dope la cattura del Khorasan, i miei emiri la meua suggerirono vaig donar inviare truppe in tre punti diversi. A quel punt el meu sono chiesto: i es l'esercito senar dovesse farcela dona solament? Per questo motive, el meu dissi che sarebbe stato meglio es anch'io fossi stato present. In effetti, c'erano molte coser che consideravo importanti i che andavano fatte. Il mio consiglio fu quello vaig donar inviare una lettera ai governanti delle terre in questione per attirarli dalla mia partix rivolgendogli il seguente messaggio: "Es vaig vore unite a em, sarete risparmiati, es vaig vore opponete, ne affronterete li conseguenze. [...]" Questa scelta decisionale el meu favorì molto: senar appena il mio dettame raggiunse i governanti, questi la meua prestarono obbedienza.;

La marchade Tamerlán cap a Jorasán

Tamerlán va tornar la seua mirada cap al fragmentat Iran solament en acabant de que la qüestió de Corasmia estiguera resolta. En eixe moment, vàries comunitats vivien a l'oest del riu Amu Darya, mentres que una miqueta més centralisada estava la situació en Iraq, a on dominaven els Yalaíridas. Tamerlán va iniciar les operacions de conquista de totes eixes regions en l'intenció d'anexar-les al seu imperi.

Entre 1381 i 1383 Tamerlán va conquistar Herat, un important centre d'Afganistan occidental. Des d'allí, va alvançar cap a l'oest fins a les costes del mar Caspio i cap al sur fins a Zaranj. Els castics infligidos als rebels, segons conten les fonts en 1383, es varen caracterisar per la seua extrema crueltat. Cap a 1384 ya s'havien extinguit tots els focs dels tumults i Iran també es va fusionar en l'imperi, lo que va permetre al seu governant dirigir la seua mirada cap a atres latitut.

Campanya trienal en l'Iran septentrional

Artícul principal → Invasions timúridas a Geòrgia.

Erro al crear miniatura:

La campanya trienal de Tamerlán entre Iran i les regions veïnes

Quan vaig capturar Esfahan, en la voluntat de respectar als seus habitants, els vaig donar el control de la fortalea. Quan es varen rebelar, varen matar al governador que yo havia assignat i varen matar a tres dels meus soldats. En eixe moment, vaig ordenar massacrar a la gent de Esfahan.

Quando catturai Esfahan, en la volontà vaig donar rispettarne gli abitanti, lasciai loro il controllo della fortezza. Quando si ribellarono, essi uccisero il governatore che avevo assegnato i trucidarono tre dei miei soldati. A quel punt, ordinai vaig donar massacrare la gent vaig donar Esfahan.;

Despuix de prendre consciència de les debilitats internes d'Iran durant la campanya de Jorasán, Tamerlán va decidir ocupar per complet lo que encara no posseïa en 1386, any en el que va abandonar Samarcanda. En el pretext d'atacar a aquelles caravanes potencialment hostils que peregrinaban, va encarcerar al sobirà de Lorestan Malik Izzeddin i als seus fills, relegant-los a Samarcanda. Despuix d'una série de disturbis, Tamerlán va conquistar Bagdad i va marchar cap a Tabriz, que havia quedat en eixe moment desguarnecida. Content en l'èxit de l'operació, el senyor de la guerra va atacar als Regne de Geòrgia, prenent possessió de les fortalees d'Iğdır i de Kars. Despuix de sometre a Naxçıvan, va entrar en Tbilisi (Tiflis en fonts contemporànees). No obstant, és possible que fòra a Geòrgia no per a conquistar-la permanentment, sino per a proporcionar una demostració de força i saquejar la regió. Aplegat a Isfahán en 1387, el senyor de la guerra la va sometre i es va reunir en els exponents de la ciutat oferint-li la pau: despuix de l'esclat d'algunes refregues, va ordenar el tradicional extermini de tota la població, anulant efectivament la presència d'un pròsper centre de l'época.

Despuix de haver capturat Isfahán, Tamerlán va alvançar en direcció a Shiraz: quan va aplegar allí, se li va informar que Toqtamish havia enviat tropes contra l'imperi i que havien esclatat disturbis al voltant de Samarcanda, lo que ho va obligar a retornar a la capital.

Batalles contra els kipchakos

Archiu:Timur Steppe campaign.jpg

La campanya de Tamerlán en la terra dels kipchakos

Una série de disturbis va envoldre a l'imperi timúrida en la década de 1370: més allà de les escaramuzas de menor escala, Tamerlán va enfrontar al seu vell enemic Toktamish i va colpejar la terra dels kipchakos (Dasht-i Kipchak), expandint-se després més al nort entre 1377 i 1380. L'ajuda brindada en les lluites contra la Horda d'Or va permetre a Tamerlán comprendre cóm era més poderós. Per a això, el seu imperi no va dubtar en saquejar regions d'Iran, Azerbaiyan i Corasmia que mostraven simpatia per Toktamish. Despuix d'una quinta campanya en Corasmia en 1388, va sometre la gran ciutat de Kunya-Urgench i va traslladar la seua població a Samarcanda, ordenant la destrucció de la ciutat i imponent, en lloc dels antics fonaments, plantar cultius d'ordi. Solament durant una nova expedició contra els kipchakos, en 1391, l'assentament va tornar a existir en fins militars.

Des de 1387 fins a 1398, Tamerlán també es va enfrontar en Cumania en Toktamish en varis camps de batalla, lo que va provocar que la lluita alcançara el nivell d'un enfrontament entre l'antiga herència mongola i la creixent força dels túrquicos.

La campanya quinquenal de Tamerlán

Archiu:Timur Golden Horde campaign.jpg

La campanya quinquenal de Tamerlán

Durant la campanya contra els kipchakos, els mongoles en Iran varen aprofitar l'absència de Tamerlán per a desnugar una rebelió. L'emir, a principis de la década de 1390, va enviar als seus hòmens allí i els va demanar que reuniren tropes i es prepararen per a la batalla. Ell mateixa va aplegar a Bujará en juny de 1392. Des d'allí, va creuar el riu Amu Darya i va alvançar cap a Mazandaran, a on va sometre als governants oposts: més vesprada, va alvançar cap a Iran meridional, en Fars, i va atacar als muzafáridas. El Shah Mansur es va retirar a Shiraz sense reconéixer al govern de Tamerlán. Tamerlán ho va atacar en març de 1393 i Shah Mansur va ser severament derrotat, finalment capturat i assessinat junt en tots els membres de la dinastia.

Despuix de la conquista de Mazandaran i de la província persa, Tamerlán va alvançar en direcció a Bagdad en agost de 1393. En l'actual capital iraquí, va dirigir preciosos obsequios al sultà Ahmad Jalayir, l'últim membre dels Yalaíridas, i li va demanar que se sometera. Tement a Tamerlán, va acceptar, pero com s'hi havia vist privat de tot poder, va preferir fugir a El Caire, en el Sultanato mameluco. Despuix de capturar l'actual capital iraquí, Tamerlán va enviar emissaris a l'emir d'Erzincan, als beys de Garagoyunlu (Azerbaiyan oriental) i d'Ak Koyunlu, en terra mameluca i en presència del governant dels Eretnidi (regió de Sivas i Kayseri), Kadi Burhan al-Din. Cansat d'esperar respostes, sorprenentment i en èxit va atacar Mossul, Mardin i Diyarbakır, aplegant finalment a Aladağ, al nort del llac Van. Mentres estava allí, l'emir de Erzincan, Taharten, es va acostar a ell i va declarar la seua obediència. El sultà mameluco va matar a l'emissari de Tamerlán, qui després va decidir alvançar en direcció a Síria, pero com a resultat dels esforços de Burhan al-Din, es va formar una aliança entre varis governants hostils a l'emir, inclós Toktamish. Alvançant cap a Erzurum, Tamerlán, pensant que seria rodejat pels mamelucos al sur i per Toktamish al nort, va atacar a este últim.

A la seua tornada, es va ocupar primer de sometre a Geòrgia, esta volta no solament de saquejar-la. Havent entrat de nou en Tbilisi, va arrasar per tota la zona entre Cartalia i Cachezia, atacant al clero i els monuments cristians i provocant massacres en totes les valls d'Alta Cartalia.

A pesar de la seua derrota en la batalla de Kunduz en 1391, el sultà mameluco, en el poder en terra dels kipčakos, es va aliar en Toktamish i, havent completat els preparatius, varen llançar un atac contra Tamerlán en febrer de 1395. La batalla en el riu Térek que va seguir va vore l'emir prevaldre per un ampli marge, pero no va poder fer presoner al seu etern enemic i va decidir continuar la campanya. Una volta que va atacar a les poblacions a lo llarc del riu Dniéper, va saquejar a els qui recolzaven a Toktamish i ho va obligar a buscar refugi en la península dels Balcans. Tamerlán va proseguir les seues operacions de conquista en Astracán i Saraj, sense trobar séries resistències. En esta marcha, gràcies a esta série d'enfrontaments, va assestar un dur colp a el Horda Roja i es va enriquir en suficient botí com per a continuar expandint els seus dominis.

Campanya índia de Tamerlán

Archiu:Timur India campaign.jpg

La campanya índia de Tamerlán

Havent completat l'adquisició de les terres dels chagathai en Àsia Central i del Ilkanato en Pèrsia, Tamerlán podia llavors enfrontar-se a les grans potències islàmiques del surest i oest dels seus dominis: Índia; el sultanato mameluco de Síria i Egipte; i el Sultanato dels turcs otomans.

En 1398 Tamerlán, prenent com a pretext l'excessiva tolerància que el sultà de l'Índia mostrava cap als seus súbdits hindús, va atacar al senyor musulmà de Delhi, creuant l'Indo i derrotant als Rajputs del Sindh interior. Durant l'alvanç, el mateix Tamerlán va ser alcançat per una de les moltes fleches que a lo llarc dels anys varen atormentar el seu cos. Uns dies despuix, no obstant, va conseguir aplegar front a Delhi, a on les tropes del sultà tughlaq Mahmud Shah varen poder opondre-se-li, a pesar dels problemes creats per l'us d'elefants per part d'este últim. El 17 de decembre de 1398 va tindre lloc una gran batalla en la que, gràcies a una eficaç estratagema tàctica que va intimidar als grans mamífers, Tamerlán es va impondre. La conquista del Sultanato de Delhi va ser una de les majors victòries de Tamerlán, que en este cas va destacar per fer lo que Alejandro Magne i Genghis Kan no varen conseguir.

Archiu:Timur defeats the sultan of Delhi.jpg

Una escena que representa la batalla de Tamerlán en el sultà de Delhi Mahmud Shah, 1398. Ilustració de Sharaf al-Din Ali Yazdi, (1595-1600)

La ciutat, una de les més riques d'aquells temps, va ser presa i terriblement devastada i saquejada durant tres dies. A pesar de les prohibicions sancionades oficialment, les brutalitat varen continuar i casi tots els ciutadans que varen sobreviure a la massacre varen ser esclavizados i duts, conduïts per un eixèrcit que alguna volta va ser molt ràpit en els seus moviments, pero en l'ocasió tan ple de botí que varen tindre que marchar. molt llentament. Va prendre al voltant d'un sigle ans que la ciutat finalment poguera recuperar-se. Va deixar a Khiżr Khān com el seu governador en Punjab, Tamerlán va abandonar Delhi despuix de permanéixer allí durant quinze dies més o menys en giner de 1399, aplegant a Termez recent el 15 d'abril., en el Amu Darya (actual frontera entre Uzbekistan i Afganistan). Segons l'embaixador castellà Ruy González de Clavijo (aplegat a Samarcanda el 8 de setembre de 1404), els noranta elefants capturats es varen utilisar únicament per al transport de certes pedres en les que Tamerlán pretenia alçar una mesquita en Samarcanda, provablement l'enorme edifici (envolt en llegenda) que va prendre el nom de la seua esposa Bibi Khanoum.

La campanya septenal cap a Occident

Archiu:Behzad timur egyptian.jpg

Una escena que representa la batalla entre Tamerlán i el sultà Faraj. Ilustració de Kamaladdin Behzad

A les portes de el XV, el poderós emir posseïa un imperi que s'estenia des dels territoris a l'oest del Volga i del Caucas fins a les fronteres en China, i des del mar de Aral fins a l'oceà Índic fins a la vall del Ganges, en l'Índia. La raó per la que Tamerlán va començar a marchar cap a l'oest novament en 1399 es referia a lo que estava succeint en Azerbaiyan, especialment per la conducta de Miren Shah. Despuix de convertir-se en el governant de Jorasán, Miren Shah es va fer càrrec de les terres una volta incloses en el Ilkhanato suprimit en 1393, i finalment va obtindre el control d'Azerbaiyan i dels territoris circumdants i no va participar en la campanya en l'Índia. Tamerlán va rebre informes d'un buit de poder en Iran i Azerbaiyan, en considerar que el sah havia contret una malaltia mental despuix d'una caiguda del seu cavall i estava ordenant l'assessinat d'opositors polítics sense criteri, la destrucció de monuments històrics per motius fútiles i la profanació de tombes considerades sagrades per algunes confessions religioses.

Per això, Tamerlán va iniciar una nova campanya quatre mesos despuix de la seua tornada de terres índies. Encara que generalment li la coneix com la «campanya septenal», en realitat va durar cinc anys i va ser la més llarga de Tamerlán. Una volta que va aplegar a Bingol despuix de detindre's en Karabaj, va tornar a impondre el seu control sobre Azerbaiyan, Geòrgia i Iraq i, en eixe moment, es va dirigir a Síria i a Anatolia. Va ser llavors quan Tamerlán va poder atacar l'Imperi otomà, llavors governat pel quart sultà, Bayezid I, en l'intenció d'expandir-se tant a l'oest com a l'est, anexionando territoris habitats per pobles turcomanos que havien invocat l'ajuda de l'emir.

Per a rebujar el camí a Anatolia, Tamerlán va atacar al sultà mameluco d'Egipte al-Nāṣanar Faraj (1389-1412), destruint fàcilment el seu eixèrcit. Més vesprada va invadir Síria conquistant Antioquía, posteriorment va saquejar Alep, després va prendre les ciutats de Damasc (giner de 1401), en molts dels habitants massacrats, a excepció dels artesans, deportats en massa per a contribuir a les llabors de embellecimiento de Samarcanda, i de Bagdad (juny de 1401, provocant un nou extermini). La campanya es va interrompre solament quan el propi sultà mameluco d'Egipte va fer un acte de sumissió.

L'enfrontament en el sultà otomà va tindre lloc en la batalla de Ancyra (Ankara), el 20 de juliol de 1402. Va ser un enfrontament de grans proporcions, tant que fonts contemporànees sifren els hòmens lleals a Tamerlán entre 800 000−1 400 000 hòmens: no obstant, els erudits moderns consideren que les sifres provablement siguen exagerades. Gràcies a l'ajuda dels turc-mongoles de Transoxania, corasmios (perses), turcomanos, aixina com d'un gran número d'elefants de guerra indis, els otomans, menys numerosos i flanquejats per mercenaris serbis i 10 000 jenízaros, varen sofrir una desastrosa derrota.

La gran experiència militar dels hòmens de Tamerlán va marcar la diferència i el sultà Bayezid I, encara que heroicament defés pel contingent aliat serbi destinat a la seua persona i als seus hereus, va ser capturat i va passar els últims mesos de la seua vida com a presoner en la cort de Tamerlán (segons algunes fonts, es va suïcidar en captiveri).. Solament el fill major de Bayezid va conseguir escapar de la massacre, preservant aixina la llínea dinàstica del sultanato otomà.

Archiu:Timur Anatolia campaign.jpg

La campanya de Tamerlán en terra mameluca en Anatolia

A la batalla també varen assistir numerosos embaixadors enviats pels reis cristians a Tamerlán per a evaluar el seu poder i força militar real. La conducció estratègica de la batalla de Tamerlán, segons es va informar, havia segut perfecta una volta més, a pesar de l'enorme massa de combatents. La victòria va dur a l'emir a planificar pròximament incursions en totes direccions des de l'actual capital turca.

La victòria de Tamerlán sobre els turcs va retardar efectivament la captura de Constantinopla per part dels otomans durant cinquanta anys. Els occidentals, no obstant, estaven molt preocupats per l'alvanç otomà en Anatolia, que estava erosionant l'imperi bizantí i podia amenaçar a tots els estats que voregen el Mediterràneu. En els mesos posteriors a la gran batalla, Tamerlán havia atacat Bursa, Nicea i Pergamo, a on va quedar encantat de contemplar els restants de la civilisació clàssica, com havia succeït en Baalbek. Havent-se convertit en amo de Anatolia, no estava dispost a detindre's, considerant el seu somi de portar a terme l'ardit de Genghis Kan per segona volta. Açò explica les conquistes d'Esmirna, defesa pels Hospitalaris de Rodas, Focea i Quíos. Els europeus estaven molt indecisos sobre qué fer i molts seguien esperant una aliança en els mongoles, com Enrique III de Castella que va enviar més embaixades a Tamerlán. L'embaixador Clavijo, que va visitar la cort de Tamerlán en Samarcanda en 1404, va senyalar que, a pesar de l'esplendor de la ciutat adornada en majestuosos edificis i rodejada d'alts murs, el gran emir seguia vivint i tenint la seua cort en un campament de vint mil tendes, a la manera dels nómades mongoles.

Tentativa d'expansió en China

Donada la seua reputació com una potència rica i influent d'Àsia oriental, Tamerlán va pensar sériament en els últims anys de la seua vida en invadir China. El seu imperi ya havia rebut imposts d'eixa terra en tres ocasions (1387, 1392 i 1394). Con este fin, va formar una aliança en les tribus mongolas concentrades en l'actual Mongòlia i es va preparar per a aplegar a Bujará. Encara que Tamerlán preferia lliurar les seues batalles en primavera, en 1405 va decidir en el seu lloc realisar una insòlita campanya hivernal que li va costar la vida per una desconeguda malaltia contreta en Farab, per lo que mai va aplegar a la frontera chinenca.

El govern de Shah Rukh (1405-1447)

Artícul principal → Shahruj.

Archiu:Timur Empire.jpg

L'Imperi Timurid a la mort de Tamerlán, 1405

Despuix de la mort de Tamerlán, l'estat timúrida va començar a debilitar-se: varen esclatar guerres civils i disputes pel tro en el país, mentres fills i nets competien pel poder a pesar de que el senyor de la guerra haguera nomenat al seu nebot Pir Muhammad com a successor. En els diversos pretenents ubicats respectivament en Samarcanda, Iran, Miranshah, Bagdad, Azerbaiyan i Herat, es pot comprendre fàcilment cóm ya no es podia imaginar la mateixa estabilitat d'un imperi unit. La mort de Tamerlán va coincidir, puix, en el final de l'apogeu de la realitat timúrida, que mai va tornar a reviure les glòries del passat. Pir Muhammad solament va sobreviure al seu yayo durant un any i va morir en 1406, quan el tro va ser ocupat breument per Miren Shah.

Encara que atres fills i nets del difunt senyor de la guerra no varen conseguir establir-se en el transcurs de les guerres civils en tot el territori propietat de Tamerlán, Shah Rukh, el seu quart fill, va conseguir mantindre la seua posició com a governador en Jorasán i es va establir de forma permanent en Samarcanda. entre 1405 i 1409. En el mateix periodo va cedir l'administració de la ciutat al seu fill Ulugh Beg, traslladant la capital a Herat. En els anys immediatament anteriors, va poder reunir alguns dels territoris baix el control d'atres emirs i es va apoderar de varis assentaments a mida que alvançava cap al sur i el centre d'Iran. No obstant, part de lo conquistat durant el regnat del seu antecessor va tornar al control dels passats posseïdors. Els Yalaíridas, recolzats pels otomans, varen lluitar extenuadament per a recuperar lo perdut en Bagdad, lo que va obligar a Shah Ruk a renunciar a la perspectiva de reafirmar-se en Azerbaiyan (disputat vàries voltes), Mesopotamia occidental i Anatolia oriental. Inclús les terres de Síria, preses del sultanato mameluco, varen seguir la mateixa sòrt. Els mongoles Chagatai varen créixer ràpidament com a grup polític i el pes de la seua autoritat es va fer significatiu durant el regnat de Shah Rukh.

Durant les décades de 1420 i 1430, el sultà va tindre que preocupar-se per reprimir rebelions en Kara Koyunlu, en la reconquista d'alguns centres importants com Tabriz que es va revelar efímera. També en el camp religiós va haver dificultats: el seu ostracisme cap als hurufitas va dur a un fidel, en 1426, a intentar assessinar-ho a l'eixida d'una mesquita. La série d'investigacions que va portar a terme per a trobar al responsable va resultar ser indirectament funcional per a eliminar als membres no desijats de la seua cort, pero açò no li va garantisar un major respal dels seus súbdits. Va tindre major fortuna en els camps cultural, econòmic i administratiu, reemplaçant l'obsolet implant del seu pare, fortament lligat a les costums mongolas, per institucions més modernes. Ademés, va posar en acció als tribunals que feyen complir la llei de la Shari'a. La seua passió per l'art ho va dur a conéixer a influents artistes chinencs, perses i àraps, lo que va contribuir a una temporada floreciente per a la lliteratura i l'arquitectura.

En 1446, a l'edat de setanta anys, un gran conflicte ho va enfrontar en el seu nebot Muhammad bin Baysonqor, desijós d'expandir la seua influència en Pèrsia. Shah Rukh va prevaldre sobre els insurgents fent presoners a la majoria d'ells i esclafant casi per complet els brots rebels. La seua mort, ocorreguda en 1447, va impedir que les operacions conclogueren definitivament, per lo que varen resorgir les guerres civils i les lluites internes en diverses zones geogràfiques.

El govern de Ulugh Beg (1447-1449)

Artícul principal → Ulugh Beg.

Archiu:1987 CPA 5876.jpg

Ulugh Beg retratat en un sagell postal soviètic de 1987

Despuix de la mort de Shah Rukh en 1447, ho va succeir el seu fill Ulugh Beg. Este últim pronte va tindre que enfrontar-se a atres hereus que reclamen el tro de Tamerlán. Encara que va ser afortunat en esta lluita, les guerres pel tro varen comprometre encara més a l'imperi. Pels conflictes interns, el govern va sofrir un carpiment. Durant el govern de Ulugh Beg, els Kara Koyunlu varen començar a representar una amenaça per a l'estat timúrida. Al mateix temps, Chagatai va començar a organisar atacs per a establir el poder en Transoxiana. Ulugh Beg va destacar més pels seus coneiximents científics que pel seu paper de governant. Derrotat per les tropes del seu beligerant fill rebel Abdal-Latif Mirza, Ulugh Beg va renunciar a favor de Abdullatif el 24 d'octubre de 1449 i va declarar la seua intenció de peregrinar a La Meca en Haji Khorasan. Abdal-Latif va lliberar al seu pare de l'encarcerament al que havia segut obligat, autorisant-ho tácitament a eixir de la capital. No obstant, es va assegurar de que Ulugh Beg mai aplegara al seu destí i ho va assessinar, de la mateixa manera que al seu germà Abdal-Aziz, en 1449. Aparentment, Ulugh Beg va ser sentenciat a mort baixe sospita de desviar-se de les ensenyances islàmiques després d'un processe sumari.

El regnat d'Abu Sa'aneu (1451-1469)

Artícul principal → Abu-Saïd.

Archiu:Sultan Abu Said Mirza.jpg

Ilustració d'Abu Sa'aneu d'un artiste mongol desconegut.

Durant el regnat d'Abu-Saïd (r. 1451-1469), l'estat timúrida va vore cóm la seua tendència el decliu aumentava i disminuïa de forma intermitent. La pèrdua de la supremacia en les terres occidentals dins de l'esfera d'influència timúrida va causar un dur colp. Al mateix temps va haver migracions massives de comunitats uzbekas a Transoxiana. L'intensificació d'estos moviments, que en realitat varen començar durant el regnat de Tamerlán, va tindre un impacte moderat durant el mandat d'Abu Sa'aneu. De fet la creixent influència dels uzbekos en les altes esferes de la societat i en l'eixèrcit els va permetre aspirar en el temps a llocs de gran prestigi. En la campanya de reconquista cap a l'oest, és dir, en Jorasán i en Azerbaiyan, Abu Sa'aneu va voler restaurar l'autoritat timúrida, encara que les operacions no varen tindre un efecte durador i les adquisicions es varen perdre als pocs anys. Pel contrari, aprofitant els enfrontaments en els que participaven els Kara Koyunlu, varen poder prendre possessió de la capital Herat novament en 1458.

En 1460, va tindre que enfrontar-se a una aliança de tres príncips del seu imperi que li eren hostils. Entre 1460 i 1463 es va vore obligat a lliurar lluites contra nous opositors, involucrant-se en prolongats i costosos seges (és el cas d'alguns enfrontaments que varen tindre lloc en el Sir Daria uzbeko). Abu Sa'aneu va ser l'últim timúrida en intentar restaurar l'imperi de Tamerlán des de Kashgar a la Transcaucasia. Per a tindre èxit, en els últims anys de la seua vida va voler participar en una campanya contra Uzun Hasan, un líder dels Ak Koyunlu. Utilisant com a pretext la solicitut d'ajuda del seu fill en les terres de Hasan, va abandonar les relacions diplomàtiques anteriors en els Aq Qoyunlu i va llançar un assalt en febrer de 1368. Les emboscades sofrides pels timúridas en la seua marcha cap a l'oest desmoralizaron a l'eixèrcit, comprometent el resultat de la batalla de Qarabagh el 4 de febrer de 1469. A les numeroses pèrdues es va sumar la captura del mateix Abu Sa'aneu, que va ser encarcerat i després decapitat per Hasan.

La pèrdua definitiva dels territoris occidentals va anticipar la fragmentació dels successors d'Abu Sa'aneu. Va ser un dels nets de Tamerlán, Husayn Bayqara, qui va conquistar Herat el 24 de març de 1469 i aixina es va convertir en el gobernant timúrida del Gran Jorasán.

El govern de Hussein Baygara (1469-1506)

Artícul principal → Husayn Bayqara.

Archiu:KhuseynBaykara.jpg

Retrate d'Husayn Bayqara de 1490

El sultà Husayn Bayqara, fill de Mansur Mirza, bisnieto de Tamerlán, preste servici baix Abul-Qasim Babur, un atre dels nebots de Tamerlán i governant de Herat, en els disturbis posteriors que varen esclatar despuix de la partida de Ulugh Beg. Despuix de haver-se distinguit en una série de campanyes anteriors, va anar en la pren de l'antiga capital ara inclosa en Afganistan quan va consagrar el seu títul com a cap de l'imperi timúrida.

Res més aplegar al poder, la situació que es va trobar manejant semblava prou complicada: els conflictes en Uzun Hasan, que no havien terminat en la mort de l'antecessor de Bayqara, que ho varen espentar en entusiasme a adinsar-se en territori timúrida. Aprofitant un número sorprenent de desercions, Hasan va anar inclús capaç d'arrebatar Herat al seu enemic en 1470 durant sis semanes. En el heròica reconquista, que es va portar a terme en una operació nocturna en la que varen participar solament 350 hòmens, ràpidament es va assegurar de que els governadors timúridas en Transoxiana s'abstingueren de provocar nous conflictes, lo que va succeir més o menys perque estaven massa tensos pels enfrontaments passats. En eixe moment, va tractar de protegir-se dels shaybánidas i fortificó les seues pròpies fortalees a lo llarc del Amu Darya. Ademés, també es va impondre en Corasmia.

Despuix de haver reanimat la terra que administrava, encara que més chicoteta que en décades passades, i d'eliminar les amenaces externes i internes, Bayqara es va centrar en la lliteratura i l'art i va governar en els seus fills, a els qui va nomenar governadors de les províncies. Bayqara va ser vist com «un bon rei, amant de la pau i la justícia», i va construir numeroses edificacions, inclosa una famosa escola. L'imperi semblava finalment respirar eixe periodo de pau que havia estat faltant durant molt temps. Durant els 37 anys del regnat del sultà, Herat va ascendir al paper de centre de la cultura túrquica i els historiadors criden a eixe feliç periodo de temps la «Renaixença timúrida».

No obstant, la situació va canviar quan, en els últims vint anys del regnat del sultà, es va vore obligat a fer front varis disturbis i incursions. Les disputes varen ser provocades pels seus fills, que volien succeir-ho abans de la seua mort; varen buscar conseguir més influència en el govern a través de la tàctica de la desobediència. Badi 'al-Zaman Mirza, el seu fill major, va eixercitar un paper relativament important en estes controvèrsia, havent intentat, en 1499, assessinar al seu pare. Mentrestant, en 1500, aprofitant la complicada situació, els uzbekos, que durant molt temps havien segut una amenaça per a l'estabilitat de l'estat, es varen rebelar i varen conquistar,, primer Bujará i després Samarcanda. En 1501, mentres continuava la guerra civil entre el sultà i el seu fill, Muhammad al-Shaybani, un líder dels uzbekos, va alvançar casi sense obstàculs cap a Transoxiana. Una volta que Jorasán va ser amenaçat, sofrint els efectes de la malaltia i l'edat alvançada, Bayqara no es va moure ni inclús en acabant de que Babur, el seu parent lluntà en qui s'havia aliat, li aconsellara actuar. Per lo tant, els uzbekos varen començar a realisar incursions indiscutibles en Jorasán. Finalment, el sultà va canviar d'opinió i va començar a marchar contra ells, pero va morir en 1506 poc despuix de començar la seua campanya. El llegat del seu imperi va ser disputat entre els seus fills Badīʿ al-Zamān i Muzaffar Ḥusayn. Babur, que havia iniciat una expedició en apoyo de Ḥusayn, va observar les lluites entre els germans i va decidir que, davant l'impossibilitat de defendre el territori, era bo retirar-se. A l'any següent, Muḥammad Shaybānī va conquistar Herat, lo que va obligar a fugir als successors de Ḥusayn, lo que va posar fi al govern timúrida en Jorasán. El gran llegat de l'imperi va terminar en mans de Babur, un general influent que va poder crear un dels dominis més influents d'Àsia conegut com l'Imperi mogol.

Vore també

• Imperi mongol
• Pèrsia
• Història d'Uzbekistan
• Anex:Reis de Pèrsia
• Renaixença timúrida
• Hazara
• Història d'Iran

Notes

• William Bayne Fisher (1968). The Cambridge History of Iran (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-05-21-20094-3.

• René Grousset (1970). The Empire of the Steppes: A History of Central Àsia (en en), Rutgers University Press. ISBN 978-08-13-51304-1.

• Stephen Frederic Dona-li(1998).Journal of the Royal Asiatic Society.Cambridge University Press.8(1)
• Stephen F. Dona-li (2018). Babur: Timurid Prince and Mughal Emperor, 1483–1530 (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-13-16-99637-9.

• Beatrice Forbes Manz (2007). Power, Politics and Religion in Timurid Iran (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-11-39-46284-6.

• Maria Subtelny (2007). Timurids in Transition: Turko-Persian Politics (en en), BRILL. ISBN 978-90-04-16031-6.

• Justin Marozzi (2012). Tamerlane: Sword of Islam, Conqueror of the World (en en), HarperCollins UK. ISBN 978-00-07-36973-7.

• Mətu Osmanoğlu (2012). Əmir Teymurun vəsiyyətləri (en az), Qanun nəşriyyatı.

• Rafis Abazov (2016). Palgrave Concise Historical Atles of Central Àsia Palgrave Concise Historical Atlases (en en), Springer. ISBN 978-02-30-61090-3.

• Christoph Baumer (2018). History of Central Àsia, The: 4-volume set (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-18-38-60868-2.

• Charles Melville (2020). The Timurid Century: The Idea of Iran (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-18-38-60614-5.

• Abdul Qayyum (2021). Understanding Afghanistan: History, Politics and the Economy (en en), Taylor & Francis. ISBN 978-10-00-42650-2.

Bibliografia

• René Grousset (1941 i 1944). Els Presses universitaires de France (ed.). Histoire de l'Asie, Paris, pp. 128. doi:10.1522/24972662.
• René Grousset (1965). Payot (ed.). L'empire dones steppes. Attila, Gengis-khan, Tamerlan, Paris, pp. 620. doi:10.1522/24883187.