Joseph Priestley

Archiu:Priestley.jpg

Joseph Priestley

Joseph Priestley (/ˈpriːstli/; 24 de març (o.s. 13 de març) de 1733-6 de febrer de 1804) va ser un científic i teòlec britànic de el XVIII, clerc dissident, filòsof, educador i teòric polític, que va publicar més de 150 obres. És conegut com el creador del aigua carbonatada.

Solia ser considerat com el descobridor del oxigen, encara que este fet també els ha segut atribuït, en cert fonament, a Carl Wilhelm Scheele i Antoine Lavoisier. En tot cas, va ser un dels primers en aïllar-ho en forma gaseosa, i el primer en reconéixer el seu paper fonamental per als organismes vius.

A lo llarc de la seua vida, Priestley, va tindre una considerable reputació científica, resident en la seua invenció del aigua carbonatada, les seues composicions sobre la electricitat, i el seu descobriment de múltiples "aires" (gasos), sent el més famós el que Priestley va nomenar "aire desflogisticado" (oxigen). No obstant, la determinació a defendre la teoria del flogisto i a rebujar lo que seria la revolució química, finalment ho va aïllar de la comunitat científica.

La ciència de Priestley estava integrada a la seua teologia, i constantment tractava de fusionar el racionalisme ilustrat en el teisme cristià. En els seus texts metafísics, Priestley intentava combinar teisme, materialisme i determinisme, un proyecte que va ser denominat "audaç i original". Ell creïa que un enteniment adequat del món natural faria que els humans progressaren i alcançaren el Mileni Cristià. Priestley, qui creïa fermament en el lliure i obert intercanvi d'idees, va defendre la tolerància i l'igualtat de drets per als dissidents religiosos, #lo que també li va dur a ajudar a fundar el Unitarisme en Anglaterra. La controversista naturalea de les publicacions de Priestley, combinades en el seu obert respal a la Revolució francesa, varen alçar les sospites del públic i del govern; va ser finalment obligat a exiliar-se en 1791; primer a Londres i després als Estats Units, en acabant de que una multitut cremara la seua casa de Birmingham i l'iglésia. Va passar els seus últims dèu anys en el comtat de Northumberland, en Pennsilvània.

Erudit i professor durant tota la seua vida, Priestley també va realisar importants contribucions a la pedagogia, incloent la publicació d'un treball seminal en gramàtica anglesa i llibres d'història, també va crear alguns de les més influents llínees temporals. Estes composicions educatives estaven entre els treballs més populars de Priestley. Varen ser els seus treballs metafísics, no obstant, els que varen tindre major influència: duent a filòsofs com Jeremy Bentham, John Stuart Mill i Herbert Spencer a acreditar-los entre els recursos primaris d'utilitarisme.

Inici de vida i d'educació (1733-55)

Priestley va nàixer d'una família de dissidents anglesos (és dir, protestants que s'havien separat de la Iglésia Anglicana, en este cas calvinistas) en Hacnkey, en Yorkshire de l'Oest. Va ser el primer dels sis fills naixcuts de Maria Swift i Jonas Priestley, un comerciant de teixits. Per a aliviar els remordiments de la seua mare, va ser enviat a viure en el seu yayo quan tenia un any, i després de que la seua mare morira cinc anys més vesprada, va tornar a casa. Quan el seu pare es va casar novament, en 1741, Priesley va passar a viure en el seu tio i la seua tia, Sarah i John Keighley, a 3 milles (4,8 km) de Fieldhead persones acabalades i sense fills. Per ser un chiquet precoç - als quatre anys podia recitar impecablemente les 107 preguntes i respostes del Catecisme breu de Westminster (un popular catecisme anglicà de l'época), la seua tia va procurar la millor educació per al seu nebot, exigint que anara ministre anglicà en aplegar a l'edat adulta. Durant la seua joventut Priestley va estudiar en les escoles locals a on va deprendre grec, llatí i hebreu.

Al voltant de 1749, Priesley va emmalaltir greument i es va aplegar a témer per la seua vida. Recuperant-se com a devot del calvinismo, va pensar que una experiència de conversió seria necessària per a la seua salvació, aixina i tot dubta que hi haguera hagut una. Este oix emocional ho va dur finalment a cuestioarsen sobre la educació teològica, #lo que li va causar el rebuig de les eleccions incondicionals i del Universalisme. Com a resultat, els vells de l'iglésia de la seua casa es varen negar a acceptar-ho com un membre de ple dret.

La malaltia de Priesley li va deixar una marca permanent i li va fer renunciar a qualsevol pensament d'entrar en el ministeri en eixe moment. Per a unir-se a un negoci familiar de comerç en Lisboa, va estudiar francés, italià i alemà, ademés de caldeo i àrap. Va ser educat pel Reverent George Haggerstone, que primerament li va ensenyar matemàtiques alvançada, filosofia natural i llògica, a través de metafísica i de les obres d'Isaac Watts, Willem Gravesande i John Locke.

Durant la seua vida, Priestley va gojar d'una considerable reputació científica, fermament assentada en la seua invenció del aigua carbonatada, els seus escrits sobre electricitat i el seu descobriment de varis "aires" (gasos), sent el més famós el que Priestley va cridar "aire desflogistizado" (i que Scheele hi havia cridat aire ígneo, i Lavoisier oxigen). A raïl del seu descobriment de l'oxigen, va elaborar la cridada teoria del flogisto, que pese a que va ser ràpidament demostrada com a errònea per Lavoisier i els seus seguidors, Priestley va seguir defenent en determinació durant tota la seua vida. Això li va dur a rebujar, a lo manco implícitament, #lo que es convertiria en la revolució química de la mà de Lavoisier, la qual cosa, lligat a les seues idees polítiques radicals, afectaria greument al seu prestigi científic al final de la seua vida, i ho convertiria en blanc de grans crítiques.

La concepció de la ciència que tenia Priestley va ser una partix integrant de la seua teologia i sempre va tractar de fusionar el racionalisme de la Ilustració en el teisme cristià. En els seus texts de metafísica, Priestley va tractar de combinar el teisme, el materialisme i el determinisme, un proyecte que ha segut calificat com "audaç i original". Creïa que una correcta comprensió del món natural conseguirien un progrés humà i, finalment, s'originaria el mileni cristià. Un dels aspectes més destacats de Priestley va ser la seua generositat científica: creïa fermament en l'intercanvi lliure i obert d'idees, la qual cosa li va dur a desaprofitar la potencialitat comercial de molts dels seus descobriments, com el de l'aigua carbonatada. Va advocar incansablemente per la tolerància religiosa, i va reclamar l'igualtat de drets en Anglaterra per als religiosos dissidents. Les seues concepcions teològiques ho varen dur a ajudar a fundar el unitarisme en Anglaterra. El caràcter polèmic de les publicacions de Priestley, combinat en el seu obert respal a la independència dels Estats Units primer i posteriorment, en una major força, a la Revolució Francesa li varen originar una desconfiança tant pública i governamental. En 1791 una turba furiosa va assaltar la seua residència de Birmingham i la va incendiar, obligant-ho a fugir primer a Londres i després als Estats Units, a on va emigrar en 1794 invitat per alguns dels pares fundadors del país. Va passar els últims dèu anys de la seua vida vivint en el comtat de Northumberland, Pennsilvània.

Gran estudiós i mestre durant tota la seua vida, Priestley també va fer importants contribucions a la pedagogia, incloent la publicació de l'obra fundacional de la gramàtica anglesa i l'invenció de l'historiografia de la ciència moderna. Estos escrits educatius varen ser algunes de les obres més populars de Priestley; la seua Història de l'Electricitat va seguir usant-se com a manual sobre el tema cent anys despuix del seu decés. La seua obra de metafísica va tindre l'influència més duradora: eminents filòsofs com Jeremy Bentham, John Stuart Mill, i Herbert Spencer la varen prendre com una de les principals fonts del utilitarisme.

Acadèmia Daventry

Priestley finalment va decidir retornar als seus estudis teològics i, en 1752, es va matricular en Daventry, una acadèmia de dissidents. Com ell ya havia estudiat molt, va ser autorisat a no fer els dos primers anys del curs. Ell va continuar el seu intens estudi; açò junt en l'atmòsfera lliberal de l'escola, va unir els seus pensaments teològics als conceptes de l'esquerra política i es va convertir en un Dissident Racional. En el seu dogma religiós i misticisme, els Dissidents Racionals varen emfatisar l'anàlisis racional del món natural i de la Bíblia.

Priestley va escriure que el llibre que més li va influir, ademés de la Bíblia, va ser Observacions sobre l'Home (1749) de David Hartley. La psicologia, filosofia i teologia de Hartley, tractaven d'una filosofia de la ment material. Hartley es va dedicar a construir una filosofia cristiana, en la que abdós religiosos i morals "fets" podrien ser científicament provats, una meta que s'atribuir a Priestley per tota la seua vida. En el seu tercer any en Daventry, es va comprometre a participar en el ministeri, que ell va descriure com "la més noble de totes les professions".

Needham Market i Nantwich (1755-61)

Robert Schofield, el gran biógraf modern que es va dedicar a estudiar la vida i obra de Priestley, descriu la seua primera “cridada” per a la parròquia dels dissidents en Needham Market, Suffolk, 1755, com un “engany” tant per a Priestley com per a la congregació. Priestley va canviar la seua simple vida en favor d'una vida més urbana en debats teològics en Needham, que era un menut llogaret rural en la congregació apegada a la tradició. Les assistències i donacions a la congregació varen caure abruptament quan es va descobrir l'extensió de la seua heterodoxia. Encara que la seua tia li haguera promés el seu respal quan es va fer ministre, ella es va negar a proporcionar qualsevol assistència quan es va donar conte de que ell no era més que un calvinista. Per a guanyar diners extres, Priestley va propondre obrir una escola, pero les famílies locals varen informar de que tindrien que refusar d'enviar als seus fills. També va presentar una série de conferències científiques. D'entre elles, la conferència coneguda com “Usar els Globos” va ser la més exitosa.

Els amics de Priestley li varen ajudar a obtindre una atra posició i, en 1758, es muda a Nantwich, Cheshire, en eixe temps, es va sentir més feliç. La congregació es va molestar menys en la seua heterodoxia i ell, finalment, va establir en èxit una escola. Al contrari de molts professors de l'época, Priestley va ensenyar als seus alumnes filosofia natural i mateixa va comprar instruments científics per a ells. Horrorisat en la calitat dels llibres disponibles de gramàtica anglesa, Priestley va escriure el seu propi: “The Rudiments of English Grammar” (Els Rudimentos de la Gramàtica Anglesa, en espanyol)(1761). Les seues innovacions en la descripció de la gramàtica anglesa i particularment per a desasociarla de la gramàtica llatina, va dur als estudiosos de el XX a descriure-ho com “un dels grans gramàtics del seu temps". Despuix de la publicació de Rudimentos i de l'èxit de la seua escola, la Acadèmia Warrington li va oferir un lloc de professor en 1761.

Acadèmia Warrington (1761-1767)

En 1761, Priestley es va mudar a Warrington i va assumir el càrrec de professor de llengües modernes i de retòrica en l'Acadèmia de Dissidents de la ciutat, a pesar de que hauria preferit ensenyar matemàtiques i filosofia natural. Va encaixar be en Warrington i va fer amics ràpidament. El 23 de juny de 1762 es va casar en Mary Wilkinson de Wrexham. Del seu matrimoni, Priestley va escriure:

"El matrimoni va mostrar una conexió molt adequada i feliç; la meua esposa és una dòna d'un excelent enteniment, va millorar molt la llectura, de gran fermea i força d'esperit, i d'un temperament en el més alt grau afectuós i generós; pensava molt en els atres i poc en sí mateixa. Aparte d'això, gran excelència en cada cosa relativa als assunts domèstics, ella m'ha eximit totalment de tots tipos de preocupació, que em va permetre donar tot el meu temps per al progrés dels meus estudis i atres deures de la meua estància".

El 17 d'abril de 1763, varen tindre una filla, a qui cridaran Sarah Priestley en homenage a la tia de Priestley.

Pedagogo i historiador

Tots els llibres de Priestley que varen ser publicats mentres ensenyava en Warrington emfatisaven l'estudi de l'història; ell va considerar això essencial per a l'èxit de la humanitat, aixina com el creiximent religiós. Va escriure històries de la ciència i del Cristianisme, en un esforç per a revelar el progrés de la humanitat i, paradòxicament, la pèrdua d'un pur “cristianisme primitiu”.

En “Essay on a Course of Lliberal Education for Civil and Active Life” (Ensaig sobre un Curs d'Educació Lliberal per a una Vida Civil i Activa, en espanyol) (1765), "Lectures on History and General Policy" (Lliçons sobre Història i Política General, en espanyol (1788), i atres obres, Priestley va argumentar que l'educació dels jóvens deu anticipar les seues futures necessitats pràctiques. Este principi de l'utilitat guio escoles curriculares no convencionals per als aspirants a estudiants en l'escola d'Ensenyança Mija de Warrington. Ell va recomanar llengües modernes, en lloc de llengües clàssiques i història moderna en lloc d'història antiga. Les seues lliçons sobre història eren particularment revolucionàries, va narrar un conte de l'història providencialista i naturalista, argumentant que l'estudi de l'història va favorir la comprensió de les lleis naturals de Deu. Aparte d'això, la seua perspectiva milenarista estava íntimament lligada al seu optimisme sobre el progrés científic i la milloria de la humanitat. Ell acreditava que el poble podria millorar cada época a partir de l'anterior i que l'estudi de l'història permetia que les persones perceberen i alvançaren en este progrés. Una volta que l'estudi de l'història era un imperatiu moral per a Priestley, també va promoure l'educació de les dònes de classe mija, #lo que era poc comú en l'época. Alguns estudiosos de l'educació descriuen a Priestley com l'escritor anglés més important sobre educació entre el XVII de John Locke i el XIX d'Herbert Spencer. Lectures on History (Lliçons sobre Història, en espanyol) va ser ben rebut i empleat per moltes institucions d'ensenyança, tals com New College en Hackney, Brown, Princeton, Yale i Cambridge. Priestley va dissenyar dos gràfics per a servir com un ajudant en l'estudi visual de les seues Lliçons. Abdós varen ser populars durant décades, i els tutors de Warrington varen quedar tan impressionats en les seues lliçons i els seus gràfics que varen conseguir que l'Universitat d'Edimburc li atribuïra el grau de Doctor en Lleis en 1764.

Història de l'electricitat

L'ambient intelectualment estimulant de Warrington, a sovint cridada la "Atenes del Nort" durant el XVIII, va encorajar Priestley a tindre més interés en la filosofia natural. Va donar conferències sobre anatomia i experiències relatives a la temperatura realisades en un atre tutor de Warrington, el seu amic John Seddon. A pesar de tindre el seu horari lectiu prou carregat, va decidir escriure un llibre sobre l'història de l'electricitat. Alguns amics li varen presentar a alguns dels millors experimentalistas del Regne Unit - John Canton, William Watson i Benjamin Franklin, que estava de visita - els quals varen incentivar a Priestley a realisar els experiments que volia incloure en la seua història. En el procés de replicació dels experiments, Priestley va quedar intrigado en preguntes sen resposta i se li va solicitar realisar els experiments en el seu propi estil. Impressionat en els Gràfics i els manuscrits de l'història de l'electricitat de Priestley, Canton, Franklin, Watson, i Richard Price, varen nominar a Priestley a una membresía en la Royal Society, en la que finalment va ser acceptat en 1766.

En 1767, les 700 pàgines de “The History and Present State of Electricity” (L'Història i l'Estat Present de l'Electricitat) va ser publicada en crítiques positives. La primera mitat del text és una història de l'estudi de l'electricitat fins a 1766; la segona mitat, més influent, és una descripció de teories contemporànees sobre l'electricitat i sugerències per a futures investigacions. Priestley va relatar algunes dels seus propis descobriments en la segona secció, tals com la conductivitat del carbó i d'atres substàncies i de la continuïtat entre conductors i no-conductors. Este descobriment va desmentir lo que ell va descriure com “una dels primeres i universalment rebudes màximes de l'electricitat”, que solament aigua i metals podien conduir l'electricitat. Esta i atres experiències sobre les propietats elèctriques, de materials elèctrics i sobre els efectes de les transformacions químiques varen demostrar el seu continu interés en la relació entre substàncies químiques i l'electricitat. En base a les seues experiències en camps modificats, Priestley va anar també el primer en propondre que la força elèctrica seguia la llei del quadrat invers, semblant a la llei de Newton de la gravitació universal. No obstant, ell no va generalisar o va elaborar la proposta, i la llei general va ser enunciada pel físic francés Charles-Agustín de Coulomb en la década de 1780.

La força de Priestley com un filòsof natural va ser més qualitativa que quantitativa i la seua observació de “una verdadera corrent d'aire” entre dos ponts electrificados, més vesprada va interessar a Michael Faraday i James Clerck Maxwell, quan varen investigar l'electromagnetisme. Els texts de Priestley es varen convertir en l'història estàndar sobre l'electricitat durant més d'un sigle; Alessandro Volta (que més vesprada va inventar la bateria), William Herschel (qui va descobrir la radiació infrarroja) i Henry Cavendish (qui va descobrir l'hidrogen) seguien eixe text. Priestley va escriure una versió popular de “History of Electricity” (Història de l'Electricitat) per al públic general, titulat : “A Familiar Introduction to the Study of Electricity” (Una Introducció Familiar a l'Estudi de l'Electricitat)(1768).

Leeds (1767-73)

Tal volta per la mala salut de Mary Priestley, o per problemes financers, o la voluntat de demostrar el seu valor a la comunitat que ho havia rebujat en l'infància, Priestley es va mudar en la seua família de Warrington a Leeds, en 1767, convertint-se en ministre de Capela Mill Hill. Dos fills varen nàixer de la família Priestley en Leeds: Joseph Priestley Jr el 24 de juliol de 1768 i William tres anys més vesprada. Theophilus Lindsey, un rector en Catterick, Yorkshire, es va convertir en un dels seus pocs amics en Leeds, de qui ell va escriure: "Yo mai publique res relacionat en la teologia, sense consultar-ho." Schofield va plantejar que els integrants de Mill Hill considerava a Priestley un hereje. Cada any Priestley viajava a Londres per a reunir-se en el seu gran amic i editor, Joseph Johnson, i per a assistir a reunions de la Royal Society.

Ministre de la Capella Mill Hill

Quan Priestley es va fer ministre, la Capella Mill Hill era una de les més antigues i respectades #Congregació de Dissidents d'Anglaterra. No obstant, durant el XVIII la congregació s'havia fracturat en vàries llínees doctrinales, i va ser perdent membres per al carismàtic moviment metodista. Priestley creïa que educant als jóvens, ell podria reforçar els llaços de la congregació.

En el seu magistral Instituts de Religió Natural i Revelada (1772-1774), de tres volums, Priestley delineó les seues teories d'instrucció religiosa. Més important, ell va establir la seua creència en el Socianismo. Les doctrines que va explicar acabaria per convertir-se en les normes per a unitaris en Gran Bretanya. Este treball va marcar un canvi en el pensament teològic de Priestley, #lo que és crític per a la comprensió dels seus futurs escrits, açò va preparar el camí per al seu materialisme i necesitarismo (la creència de que un ser diví actua d'acort en les lleis necessàries de la metafísica).

L'argument més important de Priestley en Instituts era que les úniques veritats religioses revelades que poden acceptar-se són aquelles que concorden en l'experiència de cada u en el món físic. Per la seua posició religiosa profundament lligada a la seua comprensió de la naturalea, el text de teisme es va basar en el argument teològic. Instituts va chocar i va horrorisar a molts llectors, principalment perque va desafiar dogmes cristians, tals com la divinitat de Crist i el milacre de l'Inmaculada concepció. Priestley va voler tornar el cristianisme a la seua forma "primitiva" o "pura", eliminant les #corrupció que la religió havia acumulat a lo llarc dels sigles. La quarta part dels Instituts, una història de les #Corrupció del Cristianisme, es va fer tan llarga que va ser forçat a publicar-la per separat en 1782. Creïa que Corruptions era "el més valiós treball" que va publicar. Exigint que els seus llectors s'apliquen a la llògica de les ciències emergents i la comparació de l'història en la Bíblia i el cristianisme, ell va alienar a llectors religiosos i científics - els llectors científics no varen apreciar vore la ciència usada en la defensa de la religió i els llectors religiosos rebujaven l'aplicació de la ciència en la religió.

Religiós controverso

Priestley es va involucrar en numeroses guerres de propaganda política i religiosa. D'acort en Schofield, "va entrar en cada controvèrsia en una convicció de que era correcte, mentres que la majoria dels seus adversaris estaven convençuts, des del principi, de que estava maliciosa i deliberadament equivocat, era capaç de contrastar el seu dolç racionabilidad en la rencor personal cap als seus adversaris.” No obstant, com Schofield va senyalar, Priestley rarament alterava la seua opinió, com a resultat d'estos debats. Mentres estava en Leeds, va escriure panflets controvertits sobre el Sopar del Senyor i sobre la doctrina calvinista; Mils de còpies varen ser publicades, fent-les les obres més àmpliament llegides de Priestley.

Priestley va fundar el Theological Repository en 1768, un periòdic compromés en l'investigació oberta i racional de qüestions teològiques. Encara que prometia imprimir qualsevol contribució, sol autors en la mateixa opinió varen sometre els seus artículs. Per lo tant, estava obligat a proporcionar gran part del contingut del periòdic (este material va passar a ser la base de moltes de les seues obres teològiques i metafísiques més vesprada). Als pocs anys, per la falta de fondos, es va vore obligat a cessar la publicació del periòdic. Ell va retornar en l'idea en 1784 en resultats similars.

Defensor dels Dissidents i filòsof polític

Molts dels escrits polítics de Priestley varen recolzar la revocació de l'Acte de Prova i de l'Acte de la Corporació, #lo que restringia el dret dels Dissidents. Ells no podrien eixercir càrrecs polítics, servir en les forces armades, o assistir a classes d'Oxford i Cambridge, a menos que concordaren en els Trentanou artículs de l'Iglésia d'Anglaterra. Els Dissidents repetidament varen demanar al Parlament que revocara els Fets, argumentant que estaven sent tractats com a ciutadans de segona classe.

Els amics de Priestley, particularment uns atres Dissidents Racionals, li varen instar a publicar un treball sobre les injustícies vixcudes pels Dissidents; El resultat va ser el seu ensaig en els primers principis del govern (1768).

Un dels primers treballs de la teoria de la política lliberal moderna i el tractament de Priestley més profunt de l'assunt, va ser lo que va distinguir els drets polítics dels drets civils en precisió i va argumentar l'expansió dels drets civils. Priestley va identificar la distinció de les esferes públiques i privades, alegant que el govern solament deu tindre control sobre l'esfera pública. L'educació i la religió, en particular, eren assunts privats de consciència i no deuen ser administrats per l'Estat. El seu radicalisme va sorgir més vesprada a partir de la seua convicció de que el govern britànic estava infringint estes llibertats individuals. Priestley també va defendre els drets dels Dissidents contra els atacs de William Blackstone, un teòric llegal eminent, que el seu lliure Comentaris sobre les Lleis d'Anglaterra (1765-1769) s'havia convertit en el guia llegal estàndart. El llibre de Blackstone va afirmar que la dissidència a l'Iglésia Anglicana és un crim i que els Dissidents no podrien ser súbdits lleals. Priestley, furiós, va arremetre contra Observacions sobre els Comentaris del Dr. Blackstone corregint l'interpretació de la llei del mateix, la seua gramàtica (un tema altament politisat en el moment), i l'història. Blackstone, va alterar les edicions posteriors dels seus comentaris: va reformular els passages ofensius i va suplir les seccions que alegaven que els Dissidents no podien ser persones lleals, pero va retindre la seua descripció de la Dissidència com un crim.

Filòsof natural: electricitat, òptica i aigua carbonatada

Encara que Priestley va alegar que la filosofia natural era a penes un pasatiempo, li la va prendre en sério. En Història de l'Electricitat va descriure al científic com a promotor de la “seguritat i felicitat humana”. La ciència de Priestley va ser eminentment pràctica i rarament es preocupava per qüestions teòriques; el seu model va ser Benjamin Franklin. Quan es va mudar a Leeds, va continuar les seues experiències elèctriques i químiques (estes últimes auxiliades per un abastiment estable de diòxit carbono a partir d'una cerveseria del barri). Entre 1767 i 1770, va presentar cinc idees a la Royal Society a partir d'eixos primers experiments; les quatre primeres varen explorar el efecte corona i atres fenomens relacionats en la descàrrega elèctrica, mentres que el quint estava relacionat en la conductivitat del carbó de diferents procedències. Els seus posteriors treballs experimentals varen incidir sobre química i pneumática.

Priestley va publicar el primer volum de la seua història proyectada de la filosofia experimental, The History and Present State of Discoveries Relating to Vision, Light and Colours (L'Estat Històric i #Present de Descobriments Relacionats en la Visió, Llum i Colors) en 1772. Va prestar una especial atenció a la història de l'òptica i va presentar excelents declaracions d'experiments, mes la seua deficiència en matemàtiques varen fer que ignorara vàries importants teories contemporànees. Ademés, no va incloure cap de les seccions pràctiques que havien fet a la seua Història de l'Electricitat tan útil per als filòsofs naturals pràctics. Al contrari que Història de l'Electricitat, no va ser popular i tan sol va tindre una edició, encara que va anar l'únic llibre en anglés sobre el tema en 150 anys. Este text escrit en pressa va ser poc venut ; els costs de l'investigació, redacció i edició de Òptica va convéncer a Priestley a abandonar la seua història de la filosofia experimental.

Priestley va ser candidat a la posició d'astrònom per a la segona viage per les Mars del Sur de James Cook, mes no va ser triat. Aixina i tot, va donar una menuda contribució per a eixa viage, li va ensenyar a la tripulació un método per a fer aigua carbonatada, que erròneament va especular que seria una cura per al escorbuto. Llavors va publicar un panflet sobre Directions for Impregnating Water with Fixed Air (Directrius per a Impregnar Aigua en Aire Fixat) en 1772. Priestley no va explorar el potencial comercial de l'aigua carbonatada, pero uns atres com JJ Schweppe varen forjar una fortuna a partir d'ella. En 1772, la Royal Society va reconéixer les realisacions de la filosofia natural de Priestley, premiant-li en la Medalla Copley.

Els amics de Priestley volien trobar-li una posició financerament més segura. En 1772, recomanat per Richard Price i Benjamin Franklin, Lord Shelburne va escriure a Priestley demanant-li que dirigira l'educació dels seus fills i actuar com el seu assistent general. Encara que Priestley va ser reticent a sacrificar el seu ministeri, va acceptar el càrrec, dimitint de la Capella Mill Hill el 20 de decembre de 1772, i donant el seu últim sermón el 16 de maig de 1773.

Calne (1773-80)

En 1773, els Priestley es varen mudar a Calne, en Wiltshire, i un any despuix Lord Shelburne i Priestley varen realisar un tour per Europa. D'acort en el seu amic pròxim, Theophilus Lindsey, “va millorar molt, pel punt de vista de la humanitat en general”. A la seua tornada, fàcilment va portar a terme els seus deures com a llibrer i tutor. La càrrega de treball va ser intencionadament lleu, deixant-li temps per a eixercir les seues investigacions científiques i interessos teològics. Priestley també es va tornar un conseller polític de Shelburne en els dissidents i els interessos nortamericans. Quan el seu tercer fill va nàixer el 24 de maig de 1777, li varen cridar Henry a petició del Lord.

Filòsof materialiste

Priestley va escriure les seues obres filosòfiques més importants durantes els seus anys en Lord Shelburne. En una série de grans texts metafísics publicats entre 1774 i 1780- An Examination of Dr. Reid's Inquiry into the Human Mind, Hartley's Theory of the Human Mind on the Principle of the Association of Idees, Disquisitions relating to Matter and Spirit, The Doctrine of Philosophical Necessity, Letters to a Philosophical Unbeliever'- Defén una filosofia que incorpora quatre conceptes: determinisme, materialisme, causalitat i necesitarismo. En estudiar el món natural, va argumentar Priestley, les persones deprendrien a tornar-se més compassives, felices i pròsperes.

Priestley va insistir fortament en l'idea de que no existix un dualisme ment-cos, i va propondre una filosofia materialista en estes obres, o siga, basat en el principi de que tot en l'univers està compost de matèria i que podem percebre-la. També va sustentar que discutir sobre l'ànima és impossible, perque l'ànima està feta d'una substància divina i la humanitat no pot percebre lo diví. A pesar de la seua separació entre lo diví i lo mortal, esta posició va chocar i va indignar a molts dels seus llectors, que acreditaven que eixe dualisme era necessari per a que l'ànima existira.

Responent al Système de la Nature (Sistema de la Naturalea)(1770) del Baró d’Holbach i al Dialogues Concerning Natural Religion (Diàlecs Relatius a la Religió Natural) de David Hume, aixina com les obres de filòsofs francesos, Priestley va sustentar que el materialisme i el determinisme podrien ser reconciliats en una creència en Deu. Va criticar aquells la fe dels quals va ser molejada per llibres i per moda, realisant una analogia entre l'escepticisme de l'home educat i la credulidad de les masses populars.

Defenent que els sers humans no tenen lliure albir, Priestley va argumentar que lo que ell cridava “necessitat filosòfica” (semblant al determinisme absolut) és consonant en la cristiandad, esta va ser una posició basada en el seu enteniment del món natural. Va sustentar que, tal com el restant de la naturalea, la ment de l'home està subjecta a les lleis de la causalitat, mes perque un Deu benevolente va crear estes lleis, el món i les persones seran finalment perfeccionades. El mal és, per tant, una imperfecta comprensió del món.

A pesar del treball filosòfic de Priestley va ser caracterisat com a “audaç i original”, participa d'antigues tradicions filosòfiques en problemes com el lliure albir, el determinisme i el materialisme. Per eixemple, el filòsof del seguixc XVII Baruch Spinoza també va argumentar sobre el determinisme absolut i el materialisme absolut. Tal com Spinoza i Priestley, Leibniz va argumentar que la voluntat humana era completament determinada per les lleis naturals, No obstant, al contrari que ells, Leibniz va argumentar a favor d'un “univers paralel” immaterial d'objectes (com les ànimes humanes) de tal modo que organisat per Deu, els seus resultats concorden exactament en les de l'univers material. Leibinz i Priestley compartien un optimisme de que Deu tenia triada una cadena d'acontenyiments benevolentemente ; no obstant, Priestley acreditava que els acontenyiments s'estaven dirigint a una conclusió gloriosa i Milenarista, mentres que per a Leibniz, la cadena d'events entera va ser optimisada en comparació a atres cadenes d'events concebibles.

Fundador de l'Unitarisme

Quan Theophilus Lindsey va decidir fundar una nova denominació cristiana que no restringira les creències dels seus membres, Priestley i uns atres varen acodir a ajudar-ho. EL 17 d'abril de 1774, Lindsey va realisar el primer servici unitari de Gran Bretanya, ell mateixa havia proyectat la seua pròpia llitúrgia, la qual era criticada per molts. Priestley va defendre al seu amic en el panflet Letter to a Layman, on the Subject of the Rev. Mr. Lindsey's Proposal for a Reformed English Church (Carta a un Llaic, sobre la Proposta del Reverent Mr. Lindsey d'una Iglésia Anglesa Reformada) (1774), alegant que solament la forma de cult havia segut alterada i no la seua essència, i atacant a aquells que seguien la religió com una moda. Priestley va participar de l'Iglésia de Lindsey regularment en la década de 1770 i, ocasionalment, la va predicar. Va continuar recolzant els unitaris institucionalisats el restant de la seua vida, escrivint vàries defenses de l'unitarisme i incentivant a la fundació de noves capelles unitàries en tota Gran Bretanya i Estats Units.

Experiments i observacions en diferents tipos d'aire

Els anys de Priestley en Calne varen ser els únics en la seua vida dominats per l'investigació científica, puix també varen ser els més fecundos científicament. Els seus experiments varen ser casi totalment confinats a “aires”, i a partir d'eixe treball varen sorgir els seus més importants texts científics: els sis volums de Experiments and Observations on Different Kinds of Air (Experiments i Observacions en Diferents Tipos d'Aire) (1774-1786). Estes experiències contribuiran per a repudiar els últims vestigis de la teoria dels quatre elements, que Priestley intentava substituir en la seua pròpia variació de la teoria del flogisto. Segons esta teoria de el XVIII, la combustió o oxidació d'una substància correspon a la lliberació d'una substància material, el flogisto.

El treball de Priestley sobre els “aires” no és fàcilment classificat. Com l'historiador de la ciència Simon Schaffer va escriure que el treball de Priestley “ha segut considerat com una branca de la física, o la química, o la filosofia natural, o una excessivament idiosincrático versió de la pròpia invenció de Priestley. Ademés, els volums varen ser al mateix temps un esforç científic i polític, en els quals Priestley afirma que la ciència podria destruir la “indeguda i usurpada autoritat” i que el govern tenia “raons per a témer a la mateixa presència d'una bomba d'aire o d'una màquina elèctrica".

L'I Volum de Experiments and Observations on Different Kinds of Air delinió una série de descobriments: “aire nitroso” (òxit de nitrogen (II), NO); “vapor de l'esperit de sal”, més tarde cridat “aire àcit” o “aire àcit marí” (àcit clorhídric anidro, HCl); “aire a alcalino” (amoníac, NH3); “atenuat” o “aire nitroso desflogisticado” (òxit de nitrogen (I), N2O); i, el més famós, “aire desflogisticado” (oxigen, O2), aixina com els resultats experimentals que acabarien per dur al descobriment de la fotosíntesis. Priestley també va desenrollar un “test d'aire nitroso” per a determinar la “bondat de l'aire”. Usant un abrevadero pneumático, ell mesclava aire nitroso en una mostra de prova, sobre aigua o mercuri, i media la disminució del volum, el principi de eudiometría. Despuix d'una menuda història de l'estudi d'aires, va explicar les seues pròpies experiències en un estil obert i sincer. Tal com un biógraf novell escriu, “siga lo que siga que sap o pensa ell diu: dubtes, #perplexitat, errors són clarificats en la més refrescant franquea”. També va descriure els seus barats i simples de montar, aparats experimentals, els seus amics, per això, creïen que podrien fàcilment reproduir els seus experiments. Enfrontat a resultats experimentals inconsistentes, Priestley va amprar la teoria del flogisto. Açò, no obstant, li va dur a concloure que solament hi havia 3 tipos de “aire”: “fixos”, “alcalinos” i “#àcit”. Priestley va descartar la química floreciente de la seua época. En lloc d'això, es va centrar en els gasos i en els “canvis en les seues propietats sensibles”, com varen fer els filòsofs naturals abans que ell. Va aïllar el monòxit de carbono (CO), mes aparentment no es va donar conte de que era un “aire” distint.

Descobriment de l'oxigen

En agost de 1774 Priestley va fer un “aire” que semblava ser completament nou, pero ara té l'oportunitat de proseguir l'assunt perque estava a punt de fer un viage per Europa en Shelburne. En París, no obstant, va conseguir reproduir l'experiència per a uns atres, inclós el químic francés Antoine Lavoisier. Despuix de retornar a Gran Bretanya en giner de 1775, va continuar les seues experiències i va descobrir el “aire vitriólico àcit” (diòxit de sofre, BAIX2).

En març, va escriure per a vàries persones lo que es referix al nou “aire” que havia descobert en agost. Una d'estes cartes va ser llegida en veu alta en la Royal Society en un document que descrivia el descobriment, titulat “Un conte de nous descobriments en l'aire”, es va publicar en la revista de la Societat Philosophical Transactions of the Royal Society. Priestley va cridar la nova substància de "aire desflogisticado", en la que va fer en la famosa experiència d'enfocar els rajos del sol sobre una mostra d'òxit de mercuri. Ell va ser el primer que va provar en rates, que li varen sorprendre sobreviure per prou temps en una trampa plena en l'aire, i després sobre sí mateixa, escrivint que era

"cinc o sis voltes millor que l'aire comú per als efectes de la respiració, inflamació i, cree, qualsevol atre us per a l'aire atmosfèric normal".

En 1778, el gas va ser renombrado oxigen (O2) per Lavoisier.

Priestley va agregar fets com el seu descobriment del oxigen i de varis atres en un segon volum de Experiments i Observacions sobre Aire (1776). Ell no va emfatisar el seu descobriment de el "aire desflogisticado" (deixant-ho per a la tercera part del volum), pero en lloc d'això, va argumentar en el prefacio cóm varen ser importants els descobriments per a la religió racional. La seua obra va narrar el descobriment, per orde cronològic, narrant els llarcs intervals entre les seues primeres experiències i la seua confusió inicial; És difícil determinar exactament quan Priestley "va descobrir" l'oxigen. Esta data és important, ya que tant Lavoisier en el farmacèutic suec Carl Wilhelm Scheele tenien fortes reivindicacions per al descobriment de l'oxigen. Scheele va ser el primer en aïllar el gas (encara que ell va publicar despuix de Priestley) i Lavoisier va ser el primer en descriure-la com un "aire propi, sense alteració" purificat (és dir, el primer en explicar el oxigen sense la Teoria del flogisto).

En el seu artícul titulat “Observacions sobre la Respiració i l'us de la sanc", Priestley va ser el primer en sugerir una conexió entre sanc i aire, pero ho va fer usant Teoria Del flogisto. En la típica manera de Priestley, ell va preferir l'obra en un estudi de l'història de la respiració. Un any despuix, clarament influenciat per Priestley, Lavoisier va discutir la respiració també en la Académie dones sciences. El treball de Lavoisier va començar la llarga seqüència de descobriments que va produir artículs sobre oxigen i respiració i va culminar en l'abandó de Teoria del flogisto i de l'establiment de la química moderna.

Al voltant de 1779 Priestley i Shelburne varen tindre una ruptura; Els motius precisos seguixen sent poc clars. Shelburne va culpar a la salut de Priestley, mentres que Priestley va alegar que Shelburne no tenia cap nou us per a ell. Alguns contemporàneus varen especular que les paraules de Priestley havien ferit la carrera política de Shelburne. Schofield va argumentar que la raó més provable per al desentendimiento era el recent matrimoni de Shelburne en Louisa Fitzpatrick - segons pareix no li agradava la Família Priestley. Encara que Priestley va considerar que es traslladara a Amèrica, finalment va acceptar l'oferta de New Meeting, en Birmingham, per a ser el seu ministre.

Birmingham (1780-91)

En 1780 la família Priestley es va mudar a Birmingham i va passar una década feliç, rodejada per vells amics, fins que varen ser obligats a fugir en 1791 d'una violenta multitut de fanàtics religiosos. Priestley va acceptar un càrrec ministerial en New Meeting en la condició de que seria obligat a predicar i ensenyar tan sol els dumenges, de tal manera que tindria temps d'escriure i realisar els seus experiments científics. Com en Leeds, Priestley va establir classes per als jóvens de la seua parròquia i en 1781, estava ensenyant 150 estudiants. Com el seu salari era de tan sol 100 guineas, els seus amics i patrons li donaron diners i bens per a ajudar-li a continuar les seues investigacions. Va ser elegit com a Membre d'Honor Estranger de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències en 1782.

Revolució Química

Vore també: Història de la química

Molts dels amics que Priestley va fer en Birmingham eren membres de la Societat Llunar, un grup d'artesans, inventors i filòsofs naturals que es reunien mensualment per a discutir el seu treball. El núcleu del grup incloïa hòmens com el fabricant Matthew Boulton, el químic i geólogo James Keir, el inventor i ingenier James Watt, i el botànic, químic i geólogo William Withering. A Priestley se li va invitar a unir-se a esta societat única i va contribuir molt al treball dels seus membres. Com a resultat d'este ambient intelectual, va publicar varis importants artículs científics, incloent Experiments relating to Phlogiston, and the seeming Conversion of Water into Air (Experiments relacionats en el Flogisto i l'aparent transformació d'Aigua en Aire) (1783). La primera part intenta refutar els arguments de Lavoisier per al seu treball sobre el oxigen, la segona part descriu cóm el vapor és “convertit” en aire. Despuix de diverses variacions d'experiments, en diferents substàncies com combustible i diferents aparats de recolecció (que varen produir diferents resultats), va concloure que l'aire podia viajar a través de més substàncies de lo que prèviament se suponia, una conclusió “contrària a tots els principis coneguts d'hidrostàtica”. Este descobriment, junt en el seu anterior treball en lo que més vesprada es reconeixeria com a difusió gaseosa, eventualment duria a John Dalton i Thomas Graham a formular la teoria cinètica dels gasos.

En 1777, Antoine Lavoisier havia escrit Mémoire sur la combustion en général, el primer de lo que es va provar ser una série d'atacs a la teoria del flogisto; varen ser estos atacs contra els que Priestley va respondre en 1783. Mentres Priestley va acceptar parts de la teoria de Lavoisier, no estava preparat per a admetre les majors revolucions que Lavoisier va propondre: la eIiminación del flogisto, una química basada conceptualment en elements i composts i una nova nomenclatura química. Els experiments originals de Priestley en “aire desflogisticado” (oxigen), combustió i aigua li varen proporcionar a Lavoisier en les senyes que va necessitar per a construir gran part del seu sistema, encara que Priestley mai va acceptar les noves teories de Lavoisier i va continuar defenent la teoria del flogisto el restant de la seua vida. El sistema de Lavoisier estava àmpliament basat en el concepte quantitatiu de que la massa no és creada ni destruïda en reaccions químiques (principi de la conservació de la massa). En contrast, Priestley va preferir observar els canvis qualitatius en calor, color i particularment volum. Els seus experiments varen provar “aires” per “la solubilidad en aigua, el seu poder d'aguantar o extinguir la flama, si eren respirables, com es comportaven en aires àcits i alcalinos, i en òxit nítric i aire inflamable, i finalment cóm els afectaven les purnes elèctriques.

En 1789, quan Lavoisier va publicar Traité Élémentaire de Chimie i va fundar Annales de Chimie, la nova química va aplegar per sí sola. Priestley va publicar més artículs científics en Birmingham, la majoria intentant refutar a Lavoisier. Priestley i atres membres de la Societat Llunar varen discutir que el nou sistema francés era massa car, massa difícil de provar i innecessàriament complex. Priestley en particular va rebujar el áurea de “establiment”. Al final, la visió de Lavoisier va prevaldre: la seua nova química va introduir molts principis en els quals la química moderna està basada.

El rebuig de Priestley a acceptar la “nova química” de Lavoisier, aixina com la conservació de la massa, i la seua determinació a adherir-se a una teoria menys satisfactòria ha sorprés a molts erudits. Schofield explica: “Priestley mai va ser un químic, en un modern, i inclús en un Lavoisierano, sentit, mai va ser un científic. Era un filòsof natural, preocupat per l'economia de la naturalea i obsessionat en l'idea de l'unitat, en la teologia i en la naturalea”. L'historiador de la ciència John McEvoy està àmpliament d'acort, escrivint que el punt de vista de Priestley de la naturalea com a concordant en Deu i infinita, que li va dur a centrar-se en fets sobre hipòtesis i teories, li varen dur a rebujar el sistema de Lavoisier. McEvoy argumenta que “La sola i aïllada oposició de Priestley a la teoria de l'oxigen va ser una mida de la seua pasional preocupació pels principis de la llibertat intelectual, igualtat epistemològica i investigació crítica”. El propi Priestley va clamar en l'últim volum de Experiments and Observations que els seus més valiosos treballs varen ser els seus teològics perque varen ser “superiors en dignitat i importància”.

Defensor dels dissidents i dels revolucionaris francesos

Encara que Priestley està ocupat defenent la Teoria del flogisto dels "nous químics moderns", la major part de lo que va publicar en Birmingham va ser sobre teologia. En 1782 va publicar el seu quart volum de Instituts, An History of the Corruptions of Christianity descrivint cóm creïa que les ensenyances de l'inici de l'Iglésia Cristiana havien segut "corrompidas" o distorsionades. Schofield descriu el treball com "poc original, desorganisat, en moltes paraules, repetitiu, detallat, exhaustiu, i devastadoramente discutit”. El text aborda qüestions que van des de la divinitat de Crist fins a la Sopar del Senyor. Priestley va proseguir, en 1786, en el llibre titulat provocativamente, Una Història de les Opinions Primerenques sobre Crist Jesús, recopilada dels Escritors Originals, que proven que l'Iglésia Cristiana va ser a primera Unitària. Thomas Jefferson, més vesprada, va escriure sobre el profunt efecte que estos dos llibres havien tingut sobre ell: "He llegit les seues #Corrupció del Cristianisme, i Opinions relatives a Jesucristo, una i una atra volta, i yo em base en ells ... com una base De la meua pròpia fe. Estos escrits mai varen ser resposts. Encara que alguns llectors com Jefferson i uns atres Dissidents Racionals varen aprovar l'obra, ella va ser rudamente revisada per la seua extrema posició teològica, particularment el seu rebuig de la Santíssima Trinitat.

En 1785, mentres que Priestley estava involucrat en la guerra de fullets sobre Corruptions, ell va publicar també L'Importància i l'Alcanç de la Llibertat d'Investigació, alegant que la reforma protestant no hi havia realment reformat la Iglésia Catòlica. En les paraules que anaven a hervir en més d'un debat nacional, ell va desafiar als seus llectors a promulgar el canvi:

"No sigam desalentados, encara que, del present, no devem vore cap gran número d'iglésies declaradament unitàries ... Som, per dir-ho aixina, pólvora, que, gra per gra, en el marc de l'antic edifici de l'error i la superstició, que una sola La vés-la pugues reencender a continuació, per a produir una explosió instantànea, en conseqüència de la qual eixe edifici, l'edificació de que ha segut el treball d'edats, poden ser derribats en un moment, tan eficaçment i la mateixa fundació mai podria ser empinada una atra volta ..."

Encara que desanimat pels amics d'utilisar eixe tipo de llenguage inflamatorio, Priestley es va negar a tornar avall de les seues opinions en la prensa escrita. Despuix de la publicació d'esta aparent crida a la revolució en burla de la Revolució Francesa, els panfletarios varen intensificar els seus atacs a Priestley i ell i la seua iglésia varen ser amenaçats en una acció llegal.

En 1787, 1789, 1790 i, els Dissidents varen intentar novament revocar el Acte de Prova i l'Acte de la Corporació de 1661. Encara que inicialment semblava que ells podien tindre èxit, per vola de 1790, en els temors de revolució que assolaven en el Parlament Britànic, Seduïts per les crides a l'igualtat de drets. Les caricatures polítiques, un dels mijos més eficaços i populars de l'época, va detonar als Dissidents i Priestley. En el Parlament, William Pitt i Edmund Burke varen argumentar contra la revocació, una traïció que va irritar a Priestley ya els seus amics, que havien esperat a eixos dos hòmens de respal. Va escriure una série de Cartes per a William Pitt i les Cartes per a Burke, en un intent de persuadir-los, pero solament estes publicacions varen revolucionar encara més a la població contra ell.

Els dissidents que varen recolzar a la Revolució Francesa varen vindre baix una sospitosa creixent d'escepticisme com el creiximent de la revolució. En la seua propaganda contra els "radicals", l'administració de William Pitt va utilisar la declaració de "Pólvora" per a argumentar que Priestley i uns atres Dissidents volien derrocar al govern. Edmund Burke, en el seu famós Reflectiones on the Revolution in France (Reflexos de la Revolució en França)(1790), va vincular a filòsofs naturals, i, específicament, a Priestley a la Revolució Francesa, escrivint que radicals, que varen recolzar la ciència en Gran Bretanya "varen considerar a l'home en les seues experiències no més de lo que fan en una rata de proves." Burke també va associar principis republicans en l'alquímia i l'aire insubstancial, burlant-se del treball científic realisat per abdós Priestley i químics francesos. Va fer escrits molt tardans de vínculs entre la "Pólvora Joe", la ciència, i Lavoisier en el que estava perfeccionant la pólvora per a França en les seues guerres revolucionàries contra Gran Bretanya. Paradojalmente, un estadiste secular, Burke, va argumentar contra la ciència i va mantindre que la religió deu ser la base de la societat civil, considerant que un ministre Dissident, Priestley, va argumentar que la religió no podria proporcionar la base per a la societat civil i deuria ser restringit a una vida privada.

Tumults de Birmingham de 1791

Artícul principal → Disturbis de Birmingham de 1791.

L'ànim que venia creixent contra Dissidents i partidaris de les revolucions nortamericana i francesa va explotar en juliol de 1791. Priestley i varis atres Dissidents severs havien organisat tindre un sopar de celebració de l'aniversari de la pren de la Bastilla, una acció provocadora en un país a on hi havia molts contra La Revolució Francesa i temien que poguera estendre's per tota Gran Bretanya. Tement violència, Priestley va ser convençut pels seus amics a no comparéixer. Els desorientadores es varen reunir a la porta de l'hotel durant el convit i atacar als participants. Es varen mudar a les iglésies Nou Trobada i Vella Trobada els rebels varen incendiar abdós. Priestley i la seua dòna varen fugir de les seues cases, encara que el seu fill William i uns atres es varen quedar arrere, per a protegir els seus bens, la màfia els va sobrepassar i va incendiar la seua casa, varen destruir el seu valiós laboratori i totes les pertinences de la família. Atres cases de dissidents varen ser incendiades durant els tres dies de gresca. Priestley va passar varis dies amagat en els seus amics fins que va ser capaç de viajar en seguritat a Londres. Els atacs eixecutats cautelosament per la "màfia" i els ensajos farsantes d'a penes un grapat de "líders" varen convéncer a molts en l'época i historiadors moderns despuix que els atentats varen ser planejats i autorisats pel magistrat local de Birmingham. Quan el Rei Jorge III va terminar sent obligat a enviar tropes a l'àrea, ell va dir: "No puc deixar de sentir-me agraït de que Priestley siga el sofridor per les doctrines que ell i el seu partit han inculcat, i que la gent ho veja en la seua verdadera llum.

Hackney (1791-94)

... Lo! Priestley ací, patriota, i sant, and sapient, Ell, ple d'anys, des de la seua amada terra natal Polítics tacats de sanc i sacerdots idólatras Per l'obscuritat enfollixen a la cega multitut Conduïts pel va odi ....

De "Musicais Religiosos" (1796) per Samuel Taylor Coleridge

Sent impossible retornar a Birmingham, la família Priestley es va establir en Lower Clapton, Hackney, a on va donar una série de charrades sobre la història i la filosofia natural en la Dissidents Academy, New College. Amics varen ajudar a la parella a reconstruir les seues vides, contribuint en diners, llibres i equips de laboratori. Priestley va intentar obtindre la restitució del Govern a una destrucció de propietat en la seua Birmingham, va ser més inteligent mai totalment reembossat. El també va publicar An Appeal to the Public on the Subject of the Riots in Birmingham (Una Crida per al Públic sobre el Tema dels Disturbis en Birmingham)(1791), en la que va indicar la Població Birmingham per a permetre que els disturbis d'ocórrer i de "violar els principis del govern anglés".

Els amics li varen exhortar abandonar el Regne Unit i emigrar a França o els nous Estats Units, encara que Priestley va rebre un nomenament per a predicar en la congregació de Gravel Pit Meeting. Els sermones que predicava allí, especialment els dos Sermones de Dejuni, reflectixen el seu creixent milenarisme i la seua convicció de que el fi del món s'estava acostant. Despuix de comparar les profecies bíbliques a històries recents, Priestley va concloure que la Revolució Francesa va ser un preanuncio de la Segona vinguda de Crist. Les seues obres tenien sempre un elenc milenari, pero despuix de l'inici de la Revolució Francesa, esta tensió va aumentar. Va escriure a un jove amic que, encara que ell mateixa no voria la segona vinguda, el seu amic "provablement vixca per a vore-la ... Açò no pot, crec que seran més de vint anys [d'ací en avant]."

La vida quotidiana es va tornar més difícil per a la família: Priestley va ser cremat en efigie junt en Thomas Paine; Les caricatures de polítiques vicioses varen continuar sent publicades sobre ell; Les cartes varen ser enviades a ell de tot el país, comparant-ho al diable i Guy Fawkes; Els amics de l'Acadèmia Real es varen distanciar. Com les penalidades es varen tornar més severes per a aquells que es varen manifestar contra el govern, ya pesar de ser elegit per a la Convenció Nacional Francesa per tres ministeris distints, en 1792, va decidir alvançar en la seua família cap als Estats Units. Cinc semanes despuix de l'eixida de Priestley, l'administració de William Pitt va començar a arrestar als radicals pel libelo sedicioso, #lo que va resultar en el famós Test de Traïció de 1794.

Pennsilvània (1794-1804)

La família Priestley va aplegar a la ciutat de Nova York en 1794. Ells varen anar immediatament aclamats per vàries faccions polítiques que varen vindre per a guanyar l'endòs de Priestley. ELL va disminuir les seues pregàries, en l'esperança d'evitar desentendimientos polítics en este nou país. Com la parella es va desplaçar a la seua nova casa en Northumberland, Pennsilvània, es va detindre en Filadèlfia, a on Priestley va donar una série de sermones i va ajudar a fundar la Primera Iglésia Unitària de Filadèlfia. Va rebujar l'oportunitat d'ensenyar química en la Universitat de Pennsilvània, i la parella va començar a construir una casa en el camp.

Els intents per a evitar #controvèrsia polítiques en Estats Units varen fracassar. En 1795 William Cobbett va publicar Observacions sobre l'Emigració del Dr. Joseph Priestley en la que ho va acusar de traïció contra el Regne Unit i l'intent de minar la seua credibilitat científica. La seua reputació va caure encara més quan Cobbett va conseguir obtindre un conjunt de cartes enviades a Priestley per l'impressor radical John Hurford Stone i la noveliste lliberal Helen Maria Williams, que estaven abdós vivint en França revolucionària. Cobbett va publicar les cartes en el seu periòdic, afirmant que Priestley i els seus amics estaven fomentant una revolució. Priestley va acabar sent obligat a defendre's en l'impressió.

També per raons familiars la estadía de Priestley en Estats Units va ser difícil. El seu fill, Henry va morir en 1795, provablement de malaria. Mary Priestley va morir poc despuix, en 1796, ella ya estava malalta i mai es va recuperar totalment despuix del choc de la mort del seu fill. Despuix de la mort de la seua dòna, Priestley va escriure a un amic:

"em sent molt trist i incapaç de fer els esforços que estava acostumat a fer. Havent segut molt domèstic, llegint i escrivint com la meua dòna assentada prop de mi, freqüentment llegint en ella; yo em sent falte d'ella en tots els llocs."

Les relacions de la seua família es varen deteriorar encara més en 1800, quan un periòdic local de Pennsilvània va publicar un artícul acusant a William Priestley d'haver segut intoxicat en “principis francesos”, i haver intentat enverinar a tota la família, tant pare com a fill neguen vigorosamente l'història.

[[Imagem:Joseph Priestley House.JPG|200px|miniatura|direita|La casa rural de Priestley en Pennsilvània.]]

Priestley va continuar en els proyectes educatius que sempre varen ser importants per a ell, ajudant a establir la "Acadèmia de Northumberland" ya donar la seua biblioteca a l'institució. Ell va intercanviar cartes-considerant l'estructura d'una bona universitat- en Thomas Jefferson, que va usar el seu consell quan va fundar la Universitat de #Virginia. Jefferson i Priestley es varen acostar a ell quan ell havia completat la seua Història General de l'Iglésia Cristiana, li va dedicar al president Jefferson, escrivint que "ara, això és només lo que puc dir, que no veig res que témer del costat del poder, el govern baix el qual yo viu per primera volta és verdaderament favorable a mi."

Priestley va intentar proseguir les seues investigacions científiques, en Estats Units, en el respal de l'Associació Americana Filosòfica. Es va vore perjudicat per la falta de notícies d'Europa; Desconeixent els últims alvanços científics, ya no estava en el front del descobriment. Encara que la majoria de les seues publicacions centrades en la defensa de la Teoria del flogisto, també va fer alguns treballs originals sobre generació espontànea i somis. A pesar de la reduïda producció científica, la seua presència va estimular interessos americans en la química.

En 1801 Priestley es va tornar tan malalt que no podia seguir escrivint o realisant experiments. Va morir en el matí del 6 de febrer de 1804. L'Epitafi de Priestley es llig::

“Torna al teu repòs, ànima meua, per al Senhor que et va tractar en benevolència. Em vaig a gitar en pau i dormir fins que Em desperte en el matí de la resurrecció.”

Llegat

En l'época en que va morir, en 1804, Priestley havia segut fet membre de cada gran societat científica en el món i va descobrir innumerables substàncies. El naturaliste francés de el XIX Georges Cuvier, en la seua alabanza a Priestley, va elogiar els seus descobriments i, simultàneament, va llamentar el seu rebuig a abandonar Teoria del flogisto, cridant-li "el pare de la química moderna [que] mai va reconéixer a la seua filla. Priestley va publicar més de 150 obres sobre temes van des de la filosofia política i la educació fins a la teologia i la filosofia natural. Ell va liderar i va inspirar radicals britànics durant els anys 1790, va obrir el camí per al utilitarisme, i va ajudar a trobar el Unitarisme. Una gran varietat de filòsofs, científics i poetas es varen convertir en asociacionistas com a resultat de la seua redacció sobre Observacions sobre el Man de David Hartley, incloent Erasmus Darwin, Coleridge, William Wordsworth, John Stuart Mill, Alexander Bain i Herbert Spencer. Immanuel Kant ho va elogiar en la seua obra Crítica de la Raó Pura (1781), escrivint que ell "sabia cóm combinar la seua ensenyança, paradojal en els interessos de la religió." En efecte, va anar l'objectiu de Priestley "posar les més alvançades" idees iluministas per al servici d'una racionalisació encara que cristià heterodoxo, baixe l'orientació dels principis bàsics del método de la ciència."

Tenint en conte l'extensió de la seua influència, una menuda part de el "saber" s'ha dedicat a ell. A principis de el XX, Priestley va ser més freqüentment descrit com un conservador i un científic dogmàtic, pero va ser, no obstant, un polític i reformador religiós. En una revisió d'un ensaig historiográfico, l'historiador de la ciència Simon Schaffer descriu les dos personalitats dominants de Priestley: la primera descriu com "un juganer inocent", que va entropeçar en tot el seu descobriment, la segona ho retrata com a inocent, aixina com "Deformat" per no tindre una millor comprensió de les seues implicacions. Evaluar les seues obres com un conjunt ha segut difícil per als acadèmics per la seua àmplia gama d'interessos. Els seus descobriments científics han segut generalment divorciats de les seues publicacions teològiques i metafísicas, per a fer un millor anàlisis de la seua vida i escriure més fàcil, pero este enfocament ha segut discutit recentment per estudiosos, com John McEvoy i Robert Schofield. Encara que el precoç saber de Priestley va alegar que les seues obres teològiques i metafísicas eren "distraccions" i "obstàculs" per al seu treball científic, estudis publicats en els anys 1960, 1970 i 1980 va sostindre que les obres de Priestley constituïen una teoria unificada. No obstant, com explica Schaffer, açò no convenç per qué la #síntesis del seu treball encara no ha segut exposta. Més recentment, en 2001, l'historiador de la ciència Donen Eshet, va defendre que els esforços per a crear una "panoràmica sintètica" varen resultar en solament una racionalisació de Priestley, en contradiccions del pensament, perque s'han "organisats entorn a categories filosòfiques".

Va ser recordat per les ciutats en les que va actuar com educador, reformiste i ministre, per les organisacions científiques en les que va influir. Dos institucions educatives havien segut nomenades en el seu honor: Priestley College, en Warrington i Joseph Priestley College, en Leeds. En Birstall, en el Leeds City Square, i en Birmingham, ell és recordat a través d'estàtuas, i plaques commemorant que havia passat gran part de la seua vida en Birmingham i Warrington. Ademés, des de 1952 el Dickinson College premia en el Priestley Award a un científic que fa "descobriments que contribuïxen al benestar de la humanitat."

Eponimia

• El cràter llunar Priestley du este nom en la seua memòria.
• El cràter marcianà Priestley també commemora.

Vore també

• Anex:Obres de Joseph Priestley
• Experiments and Observations on Different Kinds of Air
• (5577) Priestley

Referències

Material primari

• Lindsay, Jack, ed. Autobiography of Joseph Priestley (Autobiografia de Joseph Priestley). Teaneck: Universidade Fairleigh Dickinson, 1970. ISBN 0838678310

• Miller, Peter N., ed. Priestley: Political Writings (Priestley: Escrits Polítics). Cambridge: Universitat de Cambridge, 1993. ISBN 0-521-42561-1
• Passmore, John A., ed. Priestley's Writings on Philosophy, Science and Politics (Escrits de Priestley sobre Filosofia, Ciència i Política). N. York: Collier Books, 1964
• Rutt, John T., ed. Collected Theological and Miscellaneous Works of Joseph Priestley (Colecció de Treballs Teològics i Diversos de Joseph Priestley). 2 vols. Londres: George Smallfield, 1832
• Rutt, John T., ed. Life and Correspondence of Joseph Priestley (Vida i Correspondència de Joseph Priestley). 2 vols. Londres: George Smallfield, 1831
• Schofield, Robert I., ed. A Scientific Autobiography of Joseph Priestley (1733–1804): Selected Scientific Correspondence (Una Autobiografia Científica de Joseph Priestley (1733-1804): Seleccionada de la Correspondència Científica). Cambridge: MIT Press, 1966

Biografies

La biografia més completa de la vida de Priestley és el recent treball dels dos volums de Robert Schofield, pero existixen molts atres volums, de Priestley i la recent obra de dos vols. de Robert Schofield, encara que existixen molts atres vols., tots una miqueta majors: Gibbs, Holt i Thorpe. Graham i Smith s'enfoquen i destaquen la vida de Priestley en EE. UU., mentres que Uglow i Jackson discutixen sobre la vida de Priestley en el context del seu desenroll en el camp de les ciències.

• Gibbs, F. W. Joseph Priestley: Adventurer in Science and Champion of Truth (Joseph Priestley: Aventurer en Ciència i Paladín de la Veritat). Londres: Thomas Nelson and Sons, 1965.
• Graham, Jenny. Revolutionary in Exile: The Emigration of Joseph Priestley to America, 1794–1804.(Revolucionari en l'Exili: l'Emigració de Joseph Priestley cap a Amèrica, 1794-1804) Trans. of the Am. Philosophical Soc. 85 (1995). ISBN 0-87169-852-8
• Holt, Anne. A Life of Joseph Priestley (La Vida de Joseph Priestley). Londres: Universitat d'Oxford, 1931.
• Jackson, Joe, A World on Fire: A Heretic, An Aristocrat And The Race to Discover Oxygen (Um Món em Chamas: Um Heterodoxo, Um Aristócrata a A Correguda para a Descoberta do Oxigênio). Nova York: Viking, 2005. ISBN 0-670-03434-7
• Johnson, S. "L'invenció de l'aire. Madrit: Tecnos, 2009
• Schofield, Robert I. The Enlightenment of Joseph Priestley: A Study of his Life and Work from 1733 to 1773 (El Iluminista Joseph Priestley: Un Estudi de la seua Vida i del seu Treball de 1733 a 1773). University Park: Pennsylvania State University Press, 1997. ISBN 0-271-01662-0
• Schofield, Robert I. The Enlightened Joseph Priestley: A Study of His Life and Work from 1773 to 1804 (El Iluminista Joseph Priestley: Un Estudi de la seua Vida i del seu Treball de 1773 a 1804). University Park: Pennsylvania State University Press, 2004. ISBN 0-271-02459-3
• Smith, Edgar F. Priestley in America, 1794–1804 (Prestley en Amèrica, 1794-1804). Filadèlfia: P. Blakiston's Són and Co., 1920
• Tapper, Alan. "Joseph Priestley". Dictionary of Literary Biography (Diccionari de Biografia Lliterària) 252: British Philosophers 1500–1799 (Filòsofs Britânicos 15000-1799). Eds. Philip B. Dematteis & Peter S. Fosl. Detroit: Gale Group, 2002
• Thorpe, T.I. Joseph Priestley. Londres: J. M. Dent, 1906.
• Uglow, Jenny. The Llunar Men: Five Friends Whose Curiosity Changed the World (L'Home Llunar: Cinc Amics la Curiositat dels quals va canviar el Món). N. York: Farrar, Straus and Giroux, 2002. ISBN 0-374-19440-8

Lliteratura adicional

• Anderson, R. G. and Christopher Lawrence. Science, Medicine and Dissent: Joseph Priestley (1733–1804). London: Wellcome Trust, 1987. ISBN 0-901805-28-9.
• Bowers, J. D. Joseph Priestley and English Unitarianism in America. University Park: Pennsylvania State University Press, 2007. ISBN 0-271-02951-X.
• Braithwaite, Helen. Romanticism, Publishing and Dissent: Joseph Johnson and the Cause of Liberty. New York: Palgrave Macmillan, 2003. ISBN 0-333-98394-7.
• Conant, J. B., ed. "The Overthrow of the Phlogiston Theory: The Chemical Revolution of 1775–1789". Harvard Case Histories in Experimental Science. Cambridge: Harvard University Press, 1950.

• Crook, R. I. A Bibliography of Joseph Priestley. London: Library Association, 1966.
• Crossland, Maurice. "The Image of Science as a Threat: Burke versus Priestley and the 'Philosophic Revolution'". British Journal for the History of Science 20 (1987): 277–307.
• Donovan, Arthur. Antoine Lavoisier: Science, Administration and Revolution. Cambridge: Cambridge University Press, 1996. ISBN 0-521-56218-X
• Eshet, Donen. "Rereading Priestley". History of Science 39.2 (2001): 127–59.
• Fitzpatrick, Martin. "Joseph Priestley and the Cause of Universal Toleration". The Price-Priestley Newsletter 1 (1977): 3–30.
• Garrett, Clarke. "Joseph Priestley, the Millennium, and the French Revolution". Journal of the History of Idees 34.1 (1973): 51–66.
• Fruton, Joseph S. Methods and Styles in the Development of Chemistry. Philadelphia: American Philosophical Society, 2002. ISBN 0-87169-245-7.
• Kramnick, Isaac. "Eighteenth-Century Science and Radical Social Theory: The Case of Joseph Priestley's Scientific Liberalism". Journal of British Studies 25 (1986): 1–30.
• Kuhn, Thomas. The Structure of Scientific Revolutions. 3rd ed. Chicago: University of Chicago Press, 1996. ISBN 0-226-45808-3.
• Haakonssen, Knud, ed. Enlightenment and Religion: Rational Dissent in Eighteenth-Century Britain. Cambridge: Cambridge University Press, 1996. ISBN 0-521-56060-8.
• McCann, H. Chemistry Transformed: The Paradigmatic Shift from Phlogiston to Oxygen. Norwood: Alex Publishing, 1978. ISBN 0-89391-004-X.
• McEvoy, John G. "Joseph Priestley, 'Aerial Philosopher': Metaphysics and Methodology in Priestley's Chemical Thought, from 1762 to 1781". Ambix 25 (1978): 1–55, 93–116, 153–75; 26 (1979): 16–30.
• McEvoy, John G. "Enlightenment and Dissent in Science: Joseph Priestley and the Limits of Theoretical Reasoning". Enlightenment and Dissent 2 (1983): 47–68.
• McEvoy, John G. "Priestley Responds to Lavoisier's Nomenclature: Language, Liberty, and Chemistry in the English Enlightenment". Lavoisier in European Context: Negotiating a New Language for Chemistry. Eds. Bernadette Bensaude-Vincent and Ferdinando Abbri. Canton, MA: Science History Publications, 1995. ISBN 0-88135-189-X.
• McEvoy, John G. and J.I. McGuire. "God and Nature: Priestley's Way of Rational Dissent". Historical Studies in the Physical Sciences 6 (1975): 325–404.
• McLachlan, John. Joseph Priestley Man of Science 1733–1804: An Iconography of a Great Yorkshireman. Braunton and Devon: Merlin Books, 1983. ISBN 0-86303-052-1.
• McLachlan, John. "Joseph Priestley and the Study of History". Trans. of the Unitarian Historical Soc. 19 (1987–90): 252–63
• Philip, Mark. "Rational Religion and Political Radicalism". Enlightenment and Dissent 4 (1985): 35–46.
• Rose, R. B. "The Priestley Riots of 1791". Past and Present 18 (1960): 68–88.
• Rutherford, Donald. Leibniz and the Rational Order of Nature. Cambridge: Cambridge University Press, 1995. ISBN 0-521-46155-3.
• Schaffer, Simon. "Priestley Questions: An Historiographic Survey". History of Science 22.2 (1984): 151–83.
• Sheps, Arthur. "Joseph Priestley's Clave Charts: The Use and Teaching of History by Rational Dissent in clapix Eighteenth-Century England". Lumen 18 (1999): 135–54.
• Watts, R. "Joseph Priestley and Education". Enlightenment and Dissent 2 (1983): 83–100.