Patagonia andina
La Patagonia andina és una regió geogràfica d'Amèrica del Sur, dominada per l'extrem sur de la cordillera dels Vages que, en esta zona, es denomina Vages patagónicos. Constituïx la vora occidental de la Patagonia la zona oriental de la qual sol denominar-se Patagonia extra-andina. La Patagonia andina és una regió estreta, de casi 2000 km de llarc, majorment en la direcció nort-sur, en el seu alvertent oriental principalment argentina i l'occidental, chilena.
Està formada pels Vages patagónico-fueguinos, originats pel plegament andino en l'era Cenozoica. La zona s'estén des de la latitut 30° Sur fins a l'extrem sur del continent americà. Per l'est llimita en les replanells patagónicas, i per l'oest en l'oceà Pacífic.
Les cordoneres montanyoses estan separats per valls ocupades per llac o recorreguts per rius. Les majors altures són el Monte Sant Valentí o Sant Clemente, el volcà Lanín, el cerro Sant Lorenzo, el volcà Lautaro i el cerro Tronador en altures entre 4000 i 3500 m s. n. m. En Terra del Fòc, els Vages apareixen formant serranías no majors als 1500 m. Comparats en els Vages àrits o centrals, els Vages patagónicos tenen el nivell de les neus eternes a menor altura, gràcies a les baixes temperatures i als vents humits provinents del oest que ocasionen intenses nevades en la zona. Les abundants precipitacions permeten el desenroll del bosc templat en les ales de les montanyes. En els valls, sectors protegits, s'establix la població, destacant-se les localitats de Sant Carlos de Bariloche, Ushuaia, Esquel i Sant Martín dels Vages.
Geografia física
[editar | editar còdic]Dimensions i llímits
[editar | editar còdic]Es tracta d'una franja d'uns 2000 o 2500 km de llarc i uns 100 a 250 km d'ample[1] de direcció general nort-sur, en una curva en l'extrem sur després de la qual, en Terra del Fòc, té orientació general este-oest, la cordillera del qual sol denominar-se Vages fueguinos.
Llimita a l'est en la Patagonia extra-andina que es caracterisa per un relleu de replanells, un clima àrit i bioma d'estepa. Llimita a l'oest en l'oceà Pacífic en casi tota la seua extensió. Al noroest, en la regió la depressió intermija chilena. I al sur en el passage de Drake, l'unió dels oceans Pacífic i Atlàntic.
Geologia i geomorfología
[editar | editar còdic]La regió presenta un relleu montanyós caracterisat per la presència de l'extrem sur de la cordillera dels Vages. En esta zona, la cordillera es caracterisa per una menor altura respecte dels trams centrals i la presència de passos cordilleranos que permeten el pas dels vents humits del Pacífic lo que favorix el desenroll del bosc tant en les ales occidentals com en les orientals, i en això l'assentament de la població. També s'observa la presència de geoformas producte de l'acció glaciaria com llacs, circs glaciarios, morrenas i extensos camps de gèl dels que descendixen varis glaciarés.[2] En esta zona tant la Cordillera de la Costa com la depressió intermija chilenes disminuïxen la seua elevació en sentit nort a sur, de manera que, al sur dels 42°S la segona se sumergix baix la mar donant lloc al sen Renolcaví, els golfs de Ancud i Corcovado i el canal Moraleda.
La cordillera dels Vages s'ha alçat per la subducción de plaques tectónicas oceàniques de Naixca i l'Antàrtica per baix de la placa Suramericana en un procés denominat orogènia andina ve actuant des del periodo Jurásico (fa 200 millons d'anys) fins al present. Tenint en conte els llímits de les plaques tectónicas, Gansser, denomina Vages centrals a la zona a on la placa suramericana entra en contacte la de Naixca, situació s'estén fins a la latitut el golf de Penes (46° 30’) Al sur d'este punt, la placa suramericana entra en contacte en la placa antàrtica i la cordillera es denomina Vages del sur.[3] El golf de Penes marca el punt en el que la dorsal de Chile toca el continent i a on es troben les plaques Suramericana en les de Naixca i l'Antàrtica, constituint el punt triple de Aysén o de Chile.
La zona patagónica es caracterisa per la presència de volcans en casi tota la seua extensió. Forma part del Cinturó de Fòc del Pacífic. En la zona patagónica s'ubiquen dos de les quatre zones volcàniques dels Vages: la Zona Volcànica Sur i la Zona Volcànica Austral interrompudes per una menuda brecha sense vulcanisme que coincidix en el punt triple mencionat.[4][5][6]
L'extrem nort del segment patagónico dels Vages del sur ha segut ubicat en els 39° de latitut usant com a criteri el gruixa elàstica de la litosfera. Estos es desenrollen cap al sur, fins al golf de Penes. La zona de cordillera al sur del mencionat golf correspon als Vages australs.
Un atre criteri geològic per a diferenciar entre la cordillera Principal i la cordillera Patagónica és el predomini de seqüències d'estrats marins jurásicos i cretácicos al nort i el desenroll d'extenses masses de granit (batolitos) cap al sur. El llímit entre abdós coincidix en el sur del Llac Aluminé (aproximadament 39°S).[7][8]
Atres zonificación continentals que tenen en conte atres criteris geogràfics, denominen Vages patagónicos a tota la cordillera al sur del pas de Pi Hachado (38° 40' S).[2]
Es pot dividir la Cordillera Patagónica en dos segments. Una Cordillera Patagónica Septentrional, caracterisada per l'important desenroll de roques volcàniques i una Cordillera Patagónica Austral, a on estan ben desenrollats els depòsits marins del cretácico inferior, fixant el llímit en els 45° de latitut.[7]
La taula següent mostra els punts més alts del tram nort de la cordillera patagónica (al sur de la latitut 39°) i de més de 2500 m s. n. m. d'altura ordenats de nort a sur.
| Nom | Altitut (m s. n. m.) | Coordenades | Regió - Província |
|---|---|---|---|
| Volcà Villarrica | 2847 | 39°25′S 71°56′O | Araucanía |
| Volcà Lanín | 3776 | 39°38′S 71°30′O | Araucanía - Neuquén |
| Volcà Osorno | 2652 | 41°06′S 72°29′O | Els Lagos |
| Cerro Tronador | 3554 | 41°09′S 71°53′O | Els Lagos - Riu Negre |
| Cerro Dos Picos | 2515 | 42°26′S 71°55′O | Chubut |
La taula següent conté els punts majors de 3000 m s. n. m. de la zona austral de la cordillera dels Vages continental.
.jpg){kind=link}
| Nom | Altitut (m s. n. m.) | Coordenades | Regió - Província |
|---|---|---|---|
| Monte Sant Valentí o Sant Clemente | 3910 | 46°35′S 73°20′O | Aysén |
| Cerro Sant Lorenzo o Cochrane | 3706 | 47°35′S 72°18′O | Aysén - Santa Creu |
| Volcà Lautaro | 3623 | 49°01′S 73°30′O | Magallanes |
| Monte Fitz Roy o Chaltén | 3405 | 49°16′S 73°02′O | Magallanes - Santa Creu |
| Agulla Poincenot | 3002 | 49°17′S 73°02′O | Magallanes - Santa Creu |
| Cerro Torre | 3133 | 49°17′S 73°05′O | Magallanes - Santa Creu |
| Cordonera Mariano Moreno | 3249 | 49°29′S 73°25′O | Magallanes - Santa Creu |
| Cerro Roma | 3180 | 49°58′S 73°30′O | Magallanes - Santa Creu |
| Cerro Agassiz/Antic Bertrand | 3177 | 49°57′S 73°27′O | Magallanes - Santa Creu |
| Cerro Paine Gran | 3143 | 51°S 73°05″O | Magallanes |
Al sur del Estret de Magallanes la cordillera és denominada Vages fueguinos. Este tram, d'orientació este-oest, té les seues majors altures en la Cordillera Darwin, ubicada en el sector sudoccidental, chilé, de l'illa Gran de Terra del Fòc. Els seus punts més alts són el mont Shipton o Darwin, (2469 m s. n. m.), Mont Sarmiento (2404) i Monte Bove (2279 m s. n. m.).
Glaciacions, camps de gèl i glaciars
[editar | editar còdic]Durant el passat geològic i per causes extra-planetàries es varen produir reiterades disminució dels valors de radiació solar rebuts en el planeta causant descensos de la temperatura en l'atmòsfera. Sumat a això, la producció de vents humits des d'Anticiclón del Pacífic Sur i el continu ascens tectónico de la Cordillera dels Vages varen generar l'acumulació de gèl glaciar en els cims dels Vages Patagónicos, donant orige a mants de gèl de montanya en glaciars de descàrrega cap a abdós vertents, époques que es denominen glaciacions.[9]
Les glaciacions patagónicas es varen desenrollar en múltiples events de duració i intensitat variades. La major part del paisage glacial actual és el resultat de la modelació glacial ocorreguda durant el Pleistoceno. Una característica pròpia dels Vages Patagónicos és que varen estar coberts per una capa de gèl de montanya contínua, des de 37 ° S fins a la Veta de Forns (56 ° S), en a lo manco cinc glaciacions importants en l'últim milló d'anys.[10]
L'event glacial més important, va ocórrer 1 milló d'anys A.P, i li'l denomina la Gran Glaciació Patagónica (GGP). En este event, els glaciars que descarregaven el mant de gèl de montanya varen alcançar la costa atlàntica en la regió de l'Estret de Magallanes. A partir de la Gran Glaciació Patagónica, el clima va empijorar en reiterades oportunitats pero, en forma menys dràstica. Durant els events frets del Pleistoceno Mig, els paleoglaciares patagónicos i fueguinos es varen estendre per més de 300 km des del front de montanya. L'últim event fret que va generar el descens dels glaciars fins al nivell de la mar actual va ser l'ocorregut fa 25 000 anys A.P. (Últim Màxim Glacial).[9] La ret hidrogràfica actual es va desenrollar despuix d'este event.
Orige i evolució
[editar | editar còdic]
Es va formar en l'era cenozoica (en el seu periodo terciario) i el seu relleu va ser molt modificat per les glaciacions. Este tram és més angost i menys elevat que els Vages centrals. Les seues altituts excepcionalment superen els 2600 m s. n. m. El pico culminant és el volcà Lanín, en la frontera entre la província argentina de Neuquén i la Regió de la Araucanía de Chile, d'una altitut de 3776 m s. n. m. Les montanyes no constituïxen un encadenament continu, sino que estan tallades transversalmente per numeroses valls i llac que són depressió d'orige tectónico-glaciar. Les valls complixen la funció de passos o boquetes a baixa altura i servixen com a lloc d'assentament. Els Vages patagónicos contenen la més important conca llacustre de l'Argentina; entre els de major superfície es troben els llac Buenos Aires/General Carrera, San Martín/O'Higgins, Viedma, Argentí i Nahuel Huapi.
Per representar una barrera que obliga a elevar-se als vents de l'oest, es registren precipitacions orogràfiques molt copioses en forma de pluja i neu que alimenten els camps de gèl i els cabals fluvials. Els cims es presenten nevades i en el suroest l'Argentina compartix en Chile el denominat camp de gèl Patagónico Sur, residu de l'última glaciació. Ademés dels llac, el paisage mostra una varietat de formes generades per la glaciació: llengües de gèl que desaguan al gèl continental, circs glaciars en els cims, morrenas, drumlins entre unes atres.
Tenen una ret hidrogràfica molt ramificada que en el peu oriental s'unifica en uns pocs colectors que recorren la Patagonia extraandina. Les ales de les montanyes estan cobertes per una abundant vegetació arbòrea, especialment coníferas com el jagantesc lahuán, el pehuén, el rauli i el lipain, i fagáceas australs com la lenga, el maitén, el ñire, el notro o l'arrayán (quetri). El paisage és de tipo alpí, de gran atracció turística. El núcleu més important per a esta activitat és Sant Carlos de Bariloche.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Aize, Marcelo A. (2014). Raffaele, Estela (ed.). Ecologia i història natural de la Patagonia Andina : un quarto de sigle d'investigació en biogeografía, ecologia i conservació, Buenos Aires: Fundació d'Història Natural Félix de Azara, p. 13. ISBN 978-987-3781-01-8.
- ↑ 2,0 2,1 Chafades.(15)Consultat el 14 de juliol de 2019.
- ↑ Gansser(1973).Journal of the Geological Society.Londres:129
- 93-131.doi:10.1144/gsjgs.129.2.0093.Consultat el 9 de juny de 2012.
- ↑ Andean Geology.Servici Nacional de Geologia i Mineria.Santiago, Chile:31(2)ISSN 0718-7092.Consultat el 21 de juliol de 2019.
- ↑ Norambuena Soto, Juan P. (15 de decembre de 2016). Variacions petrográficas i geoquímicas de lava recents del volcà Antuco, Regió del Bío Bío, Chile: implicancias en l'evolució del reservorio magmático, Santiago i Chile: UChile - F. de Cs Físiques i Mat. - Depto de Geologia, p. 16.
- ↑ Congrés Geològic Chilé.(13)
- ↑ 7,0 7,1 Anals de Geologia argentina.Institut de geologia i recursos minerals.Buenos Aires:29(3)Consultat el 4 d'agost de 2019.
- ↑ Coronato, Andrea; Mazzoni, E., {{{nom2}}}; Vázquez, M., (2017). Patagonia: una síntesis de la seua geografia física, 1.º edició, Universitat Nacional de la Patagonia Austral, p. 17. ISBN 978-987-3714-40-5.
- ↑ 9,0 9,1 Bolletí geogràfic.Departament de Geografia - Faculteu d'Humanitats - Universitat Nacional del Comahue.(30)Consultat el 7 d'agost de 2019.
- ↑ Biological Journal.Linnean society.Londres:(103)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Patagonia andina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.