Psicoanálisis

Freud i atres psicoanalista en 1922. D'esquerra a dreta assentats: Sigmund Freud, Sándor Ferenczi i Hanns Sachs. De peu: Otto Rank, Karl Abraham, Max Eitingon i Ernest Jones.

El psicoanálisis (del grec ψυχή [psykhé], 'ànima' o 'ment', i ἀνάλυσις [análysis], 'anàlisis', en el sentit d'examen o estudi) és una pràctica terapèutica i tècnica d'investigació fundada al voltant de 1896 pel neurólogo austríac Sigmund Freud. A partir del psicoanálisis s'han desenrollat posteriorment diverses escoles de psicologia profunda o d'orientació dinàmica i analítica. Aixina mateix, la teoria ha influït en moltes atres escoles sicològiques i terapèutiques no necessàriament psicoanalíticas.

El psicoanálisis té com a objectiu l'investigació de la vida psíquica i l'aplicació clínica d'un método de psicoterapia (la «cura per la paraula») basades en l'exploració de l'inconscient. A través de la tècnica de la associació lliure, el psicoanálisis analisa i interpreta les formacions de l'inconscient: els somis, els actes fallancs, els síntomas, entre unes atres.

L'interés de Freud va recaure en el tractament d'individus que manifestaven un comportament anormal extraent les seues conclusions de l'observació clínica, tècnica que reivindica front a la de la experimentació. Freud creïa que poderosos impulsos biològics, principalment de naturalea sexual, influïen en el comportament humà. Opinava que estes tendències eren inconscients i que creaven conflictes entre l'individu i les normes socials. El treball de Freud va sorgir en part del treball clínic de Josef Breuer i uns atres. Posteriorment, el psicoanálisis es va desenrollar en diferents direccions, principalment a partir d'estudiants de Freud, algunes d'elles en oposició als postulats freudianos, com en el cas d'Alfred Adler i en el del colaborador d'aquell, Carl Gustav Jung, aixina com per pensadors neofreudianos, com Erich Fromm, Karen Horney i Harry Stack Sullivan.

El psicoanálisis és una disciplina controvertida i s'ha qüestionat la seua eficàcia com a tractament. Ha segut reemplaçada en gran mida a mitan del XX per la similar pero més àmplia psicoterapia psicodinámica, encara que conserva una influència destacada dins de la siquiatria. Els conceptes psicoanalíticos també s'usen àmpliament fora del camp terapèutic, en àrees com la crítica lliterària psicoanalítica, aixina com en el psicoanálisis del cine i atres fenomens culturals. En l'àmbit de la filosofia política, el psicoanálisis té la seua expressió en perspectives filosòfiques com el freudomarxisme i corrents similars, a on el debat acadèmic gira entorn al caràcter històric de les teories freudianas sobre la naturalea humana.

Concepte

El concepte de «psicoanálisis» designa, per una part, aquell model teòric descriptiu i explicatiu dels mecanismes, processos i fenomens implicats en la vida anímica humana. Este model es va basar inicialment en l'experiència de Sigmund Freud en el tractament clínic de pacients que presenten histerisme, fòbies i diversos padecimientos psíquics i ha tingut un ampli desenroll teòric posterior en l'aporte de molts teòrics del psicoanálisis. Per una atra part, «psicoanálisis» es referix també a la teràpia psicoanalítica mateixa, és dir, a un conjunt de procediments i tècniques terapèutiques que es desenrollen a partir d'esta teoria per al tractament de patologies mentals. Finalment, «psicoanálisis» pot referir-se ademés al método psicoanalítico: un método d'investigació que ha segut aplicat, més allà de la psicologia clínica individual, a l'anàlisis de fenomens culturals, per eixemple en etnologia i antropologia (entre atres disciplines). El desenroll del psicoanálisis és permanent en estos tres aspectes per part d'investigadors i clínics, si be cal remarcar que tal segmentación del camp psicoanalítico no pot ser una atra cosa que una esquematización descriptiva, i que en cap cas dona conte de l'estructura pròpia del psicoanálisis a on teoria i pràctica es troben lligades sense que puga donar-se l'una sense l'atra. Freud va sostindre que una de les glòries del psicoanálisis era la coincidència d'investigació i tractament, si be aclarix que la tècnica d'abdós diferix. El psicoanálisis modern es caracterisa pel pluralisme teòric, metòdic i terapèutic. Si el psicoanálisis pot o no considerar-se una teoria científica és un assunt que en círculs acadèmics i professionals continua sent controvertit. La definició clàssica de Freudinclou, segons resum Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis, els següents tres aspectes:

Definicions derivades dels tres aspectes

Psicoanálisis com a teoria explicativa

El psicoanálisis és una teoria sobre els processos psíquics inconscients, que presenta una concepció ampliada de la sexualitat, de les seues relacions en l'ocórrer psíquic i el seu reflex en lo sociocultural. El supòsit de que existixen els processos, fenomens i mecanismes psíquics inconscients junt al paper de la sexualitat i del cridat complex d'Edipo, que resulta en una diferenciació entre instint i pulsión; aixina com l'acceptació de la teoria de la repressió i el paper de la resistència en l'anàlisis constituïxen per a Freud els pilars fonamentals del seu edifici teòric, al punt que sosté que «qui no puga admetre'ls tots no deuria contar-se entre els psicoanalista».

Esta definició de Freud ha tingut àmplia acceptació entre els psicoanalista, aixina com també la necessitat de la transmissió del saber a través del anàlisis didàctic i els anàlisis de control o supervisats. Esta acceptació o identificació en els pilars centrals de la teoria i el método, es va donar en mig de controvèrsia. Referint-se a la definició de Freud de 1922, l'historiadora Élisabeth Roudinesco comenta:

«Freud va proporcionar la definició més precisa del marc psicoanalítico, en subrallar que els seus "pilars" teòrics eren l'inconscient, el complex d'Edipo, la resistència, la repressió i la sexualitat (...) Si ben els freudianos de totes les tendències sempre varen acceptar reconéixer-se en esta definició de psicoanálisis, no han cessat de combatre entre ells a dividir-se sobre la qüestió de la tècnica psicoanalítica i el psicoanálisis didàctic».

En efecte, els psicoanalista de les generacions que varen seguir a Freud varen desenrollar la teoria en diverses direccions, en part reforçant i complementant les seues idees, en part distanciant-se d'elles o criticant alguns punts més o menys centrals. Estos moviments de diferenciació i integració, han donat lloc a l'existència de vàries escoles, en diverses concepcions o orientacions. Per eixemple, la Psicologia del yo, la teoria de les relacions objetals (de Melanie Klein, Donald Winnicott), el psicoanálisis relacional, el psicoanálisis lacaniano. Aixina mateix, escissions primerenques i divergències en aspectes decisius varen donar lloc a escoles completament independents, com la psicologia analítica de Carl Gustav Jung.

Psicoanálisis com a método d'investigació

Sigmund Freud.

El psicoanálisis inclou també una série de métodos per a l'investigació de l'experiència, el pensament i la conducta humana, tant de subjectes individuals com de grups i cultures. Esta última aplicació s'ha cridat també etnopsicoanálisis.

L'idea central d'esta aplicació del psicoanálisis consistix que despuix de la superfície en la que es representen les formes de comportament perceptibles (en la conducta individual i en la dels grups i cultures) aixina com també despuix de les normes socials i valors d'una comunitat cultural, en freqüència s'amaguen continguts i motivacions inconscients que no són d'accés fàcil al Yo i que poden develarse i fer-se comprensibles en l'ajuda dels conceptes i métodos del psicoanálisis.^{cita requerida}

En les décades següents a Freud, diversos psicoanalista varen desenrollar atres tècniques per a l'exploració i interpretació psicoanalítica de diverses manifestacions culturals: des dels contes de fades i mits fins a l'anàlisis d'obres lliteràries majors, del cine o de les arts plàstiques.

Psicoanálisis com a teràpia

En el sentit estricte, el psicoanálisis pot ser definit com un método i tècnica de tractament psicoterapéutico basada en l'exploració de l'inconscient a través de la associació lliure. A diferència dels métodos que es basen en eixercicis, entrenament o aprenentage (com les tècniques conductuals) o de les explicacions en el pla cognitiu, el psicoanálisis es conta entre les tècniques de descobriment o develación que intenten que el pacient conseguixca una comprensió profunda de les circumstàncies (generalment inconscients) que han donat orige a les seues afeccions, o són la causa dels seus sofriments o malestars psíquics. Encara que freqüentment s'associa açò a la introspecció, constituïx un malentés esperar com a objectiu essencial de la teràpia psicoanalítica una comprensió racional sobre les relacions causals. Es tracta més be de conseguir una reestructuració de més ampli alcanç de la personalitat, molt especialment de la vida afectiva i particularment en aquelles àrees que contribuïxen i mantenen la formació de síntomes, o de formes defensives que causen dany o malestar. El psicoanálisis clàssic es desenrolla durant alguns anys en una freqüència de tres a cinc voltes per semana. En la disposició clàssica el pacient es recuesta en un diván i parla, en lo possible sense censura, sobretot lo que sent, pensa, posant en paraules tota ocurrència que li venja a la ment. Esta tècnica es denomina associació lliure i constituïx la regla fonamental. L'analiste que està assentat despuix d'ell, escolta mantenint una atenció parejamente flotant i comunica al pacient les seues interpretacions, fetes segons el material que va apareixent durant el procés analític. L'analiste entrega estes interpretacions a la seua pacient tantes voltes com considere convenient i en les situacions que decidixca. En particular l'analiste captarà i interpretarà els patrons emocionals i de funcionament psíquic, els mecanismes típics que el pacient repetix en la relació en ell en forma de transferència i, bàsicament, les formacions de l'inconscient que sorgixquen en el discórrer del analizante a lo llarc del seu anàlisis. " Independentment de les variacions que existixen en les diferents escoles posteriors a Freud, a on moltes d'elles modifiquen esta "disposició" o "enquadrament" clàssic, l'eix central del psicoanálisis com a tècnica terapèutica és l'associació lliure. Des de l'época de Freud i fins a l'actualitat se li assigna a la cridada "regla tècnica fonamental" un caràcter demarcatorio entre lo que es diu psicoanálisis i lo que és una teràpia diversa d'est.

Història del concepte

Erro al crear miniatura:

Jean-Martin Charcot ensenyant en el Salpêtrière de París: mostrant als seus estudiants una dòna ("Blanche" (Marie) Wittman) en "estat histérico".

L'història del psicoanálisis correspon en gran part a l'història de la seua fundació, elaboració, revisió i difusió per part de la seua màxima figura, el mege i neurólogo vienés Sigmund Freud.

Es considera un antecedent clau per al naiximent del psicoanálisis que Freud aplegara a ser alumne de Jean Martin Charcot en el hospital Salpêtrière de París entre els anys 1885 i 1886. Freud es familiarizaría aixina en les investigacions portades a terme sobre l'histerisme les quals mostraven que per mig de la hipnosis es podien induir, suprimir i intercanviar tota classe de síntomes presents en els quadros histéricos, sugerint una etiologia sicològica i no orgànica. Les dònes histéricas que eren someses a tal experiència no conservaven en la consciència lo succeït, és dir, no recordaven, encara que la sugestió hipnòtica seguia actuant una volta desfet el trance hipnòtic. Ya de regrés a Viena i en colaboració en el seu amic i colega, el fisiólogo Joseph Breuer, va aplicar el método catàrtic descobert per est, que més vesprada modificaria paulatinament fins a donar forma al psicoanálisis.

Despuix d'anys d'experiència clínica, Freud va propondre la teoria de que els síntomes histéricos i neuróticos tenien com causa núcleus traumàtics reprimits en l'inconscient per ser moralment inacceptables per al Yo del subjecte. Freud va postular que estos núcleus patològics consistien en «un o varis successos de precoç experiència sexual, pertanyent a la més primerenca infància».

Congrés Internacional de Psicoanálisis celebrat en Weimar en setembre de 1911. En 7.º lloc, 2.ª fila: Sandor Ferenci; 8.ºl., 2.ª f.: Sigmund Freud; 9.ºl., 2.ª f.: C. G. Jung.

En el seu artícul de 1914 Recordar, repetir, reelaborar, Freud expon breument l'història del seu método, des del seu antecessor, la hipnosis. En referir-se a esta, en particular la «catarsis breueriana», menciona que la mateixa s'enfocava en la reproducció dels processos psíquics de la situació en la que es varen adquirir els síntomes neuróticos "per a que tingueren el seu decurs a través de l'activitat conscient". Es partia del supòsit de que els síntomes remetien a eixos processos reprimits. Junt a la rememoración, la abreacció era una atra de les metes a que s'apuntava per mig d'esta tècnica per ad açò s'induïa al pacient a un estat hipnòtic. En un moment posterior, Freud decidix abandonar la hipnosis, lo que sol ser explicat dient simplement que no era una tècnica en la que ell estiguera particularment cómodo, aixina com que no és de per sí susceptible de ser aplicada en tots els casos. Per una atra part, se li adjudica com falencia el que despuix d'un periodo de recuperació, després d'haver segut aplicada, els síntomes retornaven novament, imponent la tasca de repetir el tractament. Per una atra part, també es diu que este método no permet accedir al treball analític a les «resistències» del pacient. En qualsevol cas, la tècnica apuntava, llavors, a "colegir des de les ocurrències lliures de l'analisat allò que ell denegava recordar. Es pretenia sortejar la resistència per mig del treball interpretatiu i la comunicació dels seus resultats al malt".

En tercer lloc, Freud abandona la focalización sobre un problema determinat, conformant-se en "estudiar la superfície psíquica que l'analisat presenta cada volta, i es val de l'art interpretatiu, en lo essencial, per a discernir les resistències que es retallen en el malt i fer-li-les conscients".

En 1897, coincidint en la mort del seu pare, Freud, va aplicar a la seua pròpia persona l'experiència clínica acumulada i va començar un estudi profunt dels seus recorts, desijos i emocions que li varen permetre reconstruir la seua infància. Este sistemàtic escrutini del seu psiquisme, considerat acte fundador del psicoanálisis, és conegut com el seu autoanálisis.

Sala del consultori en la casa de Freud, a on tenien lloc les reunions de la "Societat Sicològica dels Dimecres".

En el periodo aproximadament comprés entre 1895 i 1905 Freud, va travessar per un intens aïllament professional i personal provocat per l'oposició i a sovint indignació que les seues teories suscitaven. A pesar d'això, Freud es va mostrar particularment fructífer en estes circumstàncies adverses publicant les que es consideren dos obres cardinals del psicoanálisis, L'interpretació dels somis i Tres ensajos sobre teoria sexual. L'aïllament d'esta época, que el mateix Freud denominaria «esplèndit aïllament», va ser remetent paulatinament i ya en autumne de 1902 va nàixer modesta i informalmente la Psychologische Mittwoch-Gesselschaft (lliteralment: «Societat Sicològica dels dimecres»). Els meges vieneses Max Kahane, Rudolf Reitler, Alfred Adler i Wilhelm Stekel es varen escomençar a reunir, a iniciativa d'este últim, en la casa de Freud cada dimecres de nit. Este chicotet grup va formar el núcleu de lo que es convertiria, en 1908, en l'Associació Psicoanalítica Vienesa (Wiener Psychoanalytische Vereinigung).

En 1910 es va fundar la Associació Psicoanalítica Internacional (API), pero no va ser fins a 1919, despuix del final de la Gran Guerra (1914-1918), quan el moviment psicoanalítico internacional va començar a estendre's social, geogràfica i científicament, convertint-se en un referent no solament de la siquiatria i la clínica, sino també de la cultura crítica. En este procés de consolidació del pensament i la pràctica psicoanalítica, va tindre gran importància la creació de clíniques i ambulatoris de caràcter gratuït a on es tractava a les classes més desfavorides, la posada en pràctica de la «psicoterapia per a les masses» que Freud havia propost al final de la Guerra. La creació d'estes clíniques gratuïtes, a la parell que va supondre un compromís social sense precedents des d'un moviment científic, va obligar a desenrollar un model de formació psicoanalítico institucionalisat per a conseguir la gran cantitat de psicoterapeutas necessaris per a convertir en realitat el proyecte. Seguint este model, es varen crear clíniques gratuïtes en Berlín, Viena, Londres, Moscou (sostinguda en fondos públics de l'estat soviètic), Budapest i Chicago. L'alvanç del fascisme europeu durant els anys trenta va provocar el tancament d'estes clíniques, pese als seus bons resultats clínics i en investigació, i va obligar l'emigració forçosa de la majoria de psicoanalista europeus.

Sigmund Freud en atres colegues en el congrés de L'Haya, 1920. La fotografia mostra a Freud assentat (centre), Ernest Jones (segon des de l'esquerra), Sándor Ferenczi (segon des de la dreta) i de peu (centre) Karl Abraham; varis hòmens no identificats apareixen assentats o de peu.

A lo llarc de la seua història el psicoanálisis no ha deixat d'evolucionar conforme nous fets eren descoberts. També, pels diferents punts de vista i interpretacions de diversos autors, s'ha ramificat en vàries escoles i tècniques d'intervenció. Entre els colaboradors i successors més representatius de Freud, a banda dels més dalt mencionats, es conten, Otto Rank, Wilhelm Reich, Paul Federn, Hanns Sachs, Oskar Pfister, Max Eitingon, Abraham Brill, Sándor Ferenczi, Karl Abraham, Ernest Jones, Marie Bonaparte, Lou Andreas-Salomé, Karen Horney, Anna Freud, Melanie Klein, Donald Winnicott, Wilfred Bion, Jacques Lacan, Erich Fromm, Erik Erikson i molts uns atres que han refinat les teories freudianas i introduït les pròpies. Menció especial, per la seua importància i impacte en el moviment psicoanalítico, mereixen els autors Carl Gustav Jung i Alfred Adler. Abdós es varen distanciar del psicoanálisis, discrepant en especial de la tesis freudiana de l'etiologia sexual de les neurosis, i varen propondre idees, conceptes i teories alternatives.

Tècnica psicoanalítica

Segons el psicoanálisis, els síntomes histéricos i neuróticos tenen un orige lligat a conflictes inconscients, aspectes dels quals, pese a ser aliens per complet al conscient de l'analisat, pugnen per emergir a la consciència. La tornada de lo reprimit, resultat d'una repressió fallanca davant la força emergent del material reprimit, és una formació de compromís, eixemple de lo que constituïx el síntoma histérico i, en general, el neurótico. L'objectiu de la teràpia és véncer les resistències per a que l'analisat accedixca a les determinacions inconscients dels seus sentiments, actitut o conducta. Freud, en una de les oportunitats en les que descriu l'operació que porta a terme la teràpia analítica, ho fa en estos térmens: "la rectificació en posterioritat del procés repressiu originari".

La «regla fonamental» de la tècnica psicoanalítica és la associació lliure. L'analiste introduïx al pacient en la tècnica solicitant-li que li comunique tots els pensaments, ocurrències, idees o imàgens que se li passen per la ment, independentment de que estos li semblen absurts, irrellevants o comprometedores, «sense criticar-els o seleccionar-els». En comunicar estos continguts, l'analisat no deu tindre en conte cuan insignificant, trivial o desagradable li resulten, ya que açò solament expressaria l'acció de les resistències. L'analiste per la seua banda, també deu respectar regles, particularment les tres següents:

• Escoltar a l'analisat en una atenció parejamente flotant, és dir, sense privilegiar cap element del seu discurs, lo que implica que l'analiste «deixe funcionar lo més lliurement possible la seua pròpia activitat inconscient i suspenga les motivacions que habitualment dirigixen l'atenció». En paraules de Freud, «l'analiste deu escoltar i no fer cas de si es fixa en alguna cosa».
• Mantindre una actitut neutral, sobre els valors, és dir, no dirigir la cura en funció d'un ideal religiós, moral o social, no jujar, no aconsellar. La posició deu ser igualment neutral front a les manifestacions transferencials i front al discurs del pacient, és dir, «no concedir a priori una importància preferent, en virtut de prejuïns teòrics, a un determinat fragment o a un determinat tipo de significacions».
• Observar una actitut d'estricta abstinència, lo que implica que l'analiste «no satisfà les demandes del pacient ni eixercita els papers que est tendix a impondre-li». El sentit d'este principi és que la cura deu transcórrer de tal forma que l'analisat no se servixca d'ella per a obtindre satisfacció substitutives dels seus síntomes. Sobre l'interpretació, la seua funció no és proposta com un enunciat que referixca el material que oferix el cas a una teoria (com el Complex d'Edipo, la nosología psicoanalítica, les tòpiques que representen l'aparat psíquic, etc.), sistematisada o no, que incloga l'experiència pròpia de l'analiste i el consens de la comunitat analítica, sino alguna cosa que s'acostaria molt més a un dessiframent. En este sentit, el psicoanalista Donald Winnicott comenta l'importància de «que l'analiste no conega les respostes, llevat en la mida en que el pacient done les claus. L'analiste arreplega les claus i fa les interpretacions».

Els lapsus, actes fallancs o parapraxes són actes erròneus per a la consciència, en els que es manifesta una descàrrega de l'inconscient. Per a Freud, expressa un motiu personal rellevant, desconegut per a la personalitat conscient. A sovint elapsus no és obvi i es revela solament despuix d'una llarga cadena d'associacions.

Portada de la primera edició en alemà de L'interpretació dels somis.

Una segona àrea explotada per la associació lliure és la dels somis, considerada la «via regio a l'inconscient». Per al psicoanálisis els somis són sempre (a lo manco açò és lo postulat en L'interpretació dels somis) realisacions de desijos, els quals generalment es disfrassen per ser inacceptables per a l'organisació conscient de l'individu. Freud distinguix en l'estructura del somi: el contingut manifeste, que generalment sembla incoherent i sense sentit pero que presenta algun tipo d'història narrativa; i el contingut latent, que es referix a les associacions que es despleguen a partir del somi manifeste. El somi (la ilación dels seus continguts manifests) és una formació produïda pel treball del somi que transforma el materialatent per mig de la condensació, el desplaçament, el trastorn en el seu contrari i diversos tractaments que les representacions inconscients reben, en virtut de la seua estructura, i que Freud va designar com desfiguración onírica. La direcció del treball de l'anàlisis és precisament en sentit contrari al del treball del somi ya que obté el contingut latent a on era ho manifeste. Els somis són figuració capaces d'accedir a la consciència, ya que en esta situació de repòs (el dormir) és quan la censura es troba més relaixada i la resistència es troba debilitada. Els anhels i desijos que tenen prohibit l'accés en els estats conscients tenen una oportunitat d'escapar-se despuix del vel de la desfiguración onírica. També en el succeït (Witz en alemà) troba el psicoanálisis una de les manifestacions paradigmàtiques de l'inconscient. Freud va afirmar que l'individu neurótico, les necessitats eròtiques del qual infantils varen permanéixer insatisfetes, podrà orientar els seus requeriments libidinosos cap a una nova persona que sorgixca en el seu horisó, sent molt provable que les dos porcions de la seua libido (la conscient i l'inconscient) participen en este procés. És per lo tant perfectament normal i comprensible que una càrrega de libido s'oriente també cap a el psicoanalista. Este procés dona lloc a lo que en psicoanálisis es denomina transferència. Quan es parla de «transferència» en la teràpia, es considera que el pacient transferix o reedita sobre la figura de l'analiste demandes libidinals experimentades en l'infància en relació en persones que llavors varen ser importants o significatives. La transferència oferix l'oportunitat per a posar en acte els conflictes infantils i estructures cognoscitives que varen conduir a les repressions i a les distintes formacions de les seues neurosis; i aixina mateix proporciona al subjecte les condicions per a rectificar eixos fets que varen tindre lloc en l'infància i que, per permanéixer inconscients, s'havien mantingut refractaris als seus intents previs d'influir en ells.

La contratransferencia serà aquell conjunt de reaccions inconscients de l'analiste front a la persona de l'analisat i front a la transferència. Se li considera un element molt important en el treball analític perque cada u posseïx en el seu propi inconscient un instrument en el qual pot interpretar les expressions de l'inconscient en els demés.

Les tòpiques

Tal i com aclarixen Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis en el seu Diccionari de Psicoanálisis, «tòpica» fa referència a una "Teoria o punt de vista que supon una diferenciació de l'aparat psíquic en cert número de sistemes dotats de característiques o funcions diferents i disposts en un determinat orde entre sí, lo que permet considerar-els metafòricament com a llocs psíquics dels que és possible donar una representació espacial figurada. Corrientemente es parla de dos tòpiques freudianas, la primera en que s'establix una distinció fonamental entre inconscient, preconsciente i conscient, i la segona que distinguix tres instàncies: l'això, el yo, el superyó.

Primera tòpica: conscient, preconsciente i inconscient

Artícul principal → Inconscient.

La consciència és la qualitat momentànea que caracterisa les percepcions externes i internes dins del conjunt dels fenomens psíquics. El vocablo «inconscient» s'utilisa per a connotar el conjunt dels continguts no presents en el camp actual de la consciència. Està constituït per continguts reprimits que busquen retornar a la consciència o be que mai varen ser conscients i la seua qualitat és incompatible en la consciència. El preconsciente designa una qualitat de la psique que califica els continguts que no estan presents en el camp de la consciència pero poden devindre en conscients. Els estats reprimits són inaccessibles sense una hipnosis, generalment són revelacions a través d'imàgens retingudes durant el temps de vida de cada individu.

Segona tòpica: el «això», el «yo» i el «superyó»

Artícul principal → Això, yo i superyó.

Erro al crear miniatura:

Diagrama del model estructural de tres instàncies (Això, Yo i Superyó) i de la seua superposició en el model espacial de la psique en la primera tòpica de S. Freud (conscient, preconsciente, inconscient).

El això és l'instància més antiga i original de la personalitat i la base de les atres dos. Comprén tot lo que s'hereta o està present en nàixer, es presenta de forma pura en el nostre inconscient. Representa els nostres impulsos o pulsiones més primitius. Constituïx, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Opera d'acort en el principi del plaure i desconeix les demandes de la realitat. El superyó (o superego) és la part que contrarresta a l'això, representa els pensaments morals i ètics rebuts de la cultura. Consta de dos subsistema: la «consciència moral» i l'ideal del yo. La «consciència moral» es referix a la capacitat per a la autoevaluación, la crítica i el reproche. L'ideal del yo és una autoimagen ideal que consta de conductes aprovades i recompensades. El yo (o ego) és una part de l'això modificada per la seua proximitat en la realitat i sorgix a fi de complir de manera realista els desijos i demandes de l'això d'acort en el món exterior, al mateix temps que tracta de conciliar-se en les exigències del superyó. El yo evoluciona a partir de l'això i actua com un intermediari entre est i el món extern. El yo seguix al principi de realitat, satisfent els impulsos de l'això d'una manera apropiada en el món extern. Utilisa el pensament realiste característic dels processos secundaris. Com ejecutor de la personalitat, el yo té que medir entre les tres forces que li exigixen: les del món de la realitat, les de l'això i les del superyó, el yo té que conservar la seua pròpia autonomia pel manteniment de la seua organisació integrada. Els papers específics eixercitats per les entitats això, yo i superyó no sempre són clars, es mesclen en massa nivells. La personalitat consta segons este model de moltes forces diverses en conflicte inevitable.

Atres conceptes del psicoanálisis

Mecanismes de defensa

Artícul principal → Mecanisme de defensa.

Freud definix la repressió com una operació l'essència de la qual consistix en rebujar i mantindre alluntats de la consciència determinats elements que resultarien dolorosos o inacceptables per al yo. La pulsión, la satisfacció de la qual per sí mateixa produiria plaure, comporta el perill de produir displacer pels problemes que carrejaria el no satisfer atres exigències, igualment internes, pero que constituïxen les instàncies psíquiques (superyoicas) representants de les exigències morals. Estos pensaments o idees tenen per a Freud un contingut sexual. La repressió s'origina en el conflicte psíquic que es produïx per l'enfrontament d'exigències internes contràries entre un desig que reclama imperativamente la seua satisfacció i les prohibicions morals. En un sentit més general i menys estricte, el vocablo «repressió» va ser utilisada també per Freud com a sinònim de «defensa», en tant es referix a ella com a prototip d'atres operacions i mecanismes defensius, per mig dels quals el yo es protegix del dolor o displacer que causa este conflicte, «reprimint» el desig inconscient.

En els somis opera la condensació. Varis elements presents en el somi latent es conjuguen, s'unixen en un mateix element; poden ser fragments d'imàgens, frases o trossos d'idees. Estos fragments de vivències sempre estaran units d'alguna forma per elements comuns, que els relacionen i apareixen durant l'anàlisis per mig de l'associació lliure. Un eixemple de condensació es dona quan somiem en una persona que reunix traces de diferents persones, a voltes es presenta com una persona determinada i de sobte es convertix o eixercita el paper d'alguna atra més. El desplaçament, que també es presenta en els somis, pero que correspon a una de les operacions que el psicoanálisis descriu per a la formació de síntomes neuróticos, consistix en la separació o solsida de l'afecte (l'intensitat, l'importància i la cantitat d'afecte) que està lligat a una idea o representació i que es desplaça cap a atres representacions. D'esta manera pot semblar com a important algun element que en realitat és superfluo i, pel contrari, recordar de forma imprecisa i sense importància elements que originalment la tenien, pero que per esta via han quedat desprovistos de la seua monte d'afecte original. El desplaçament és el procés que més influïx en ocultar el sentit latent del somi. Quant més confús i obscur és un somi, més ha segut influït pel desplaçament.

Desenrollibidinal

Artícul principal → Pulsión.

El psicoanálisis ampra el terme «pulsión» (impuls que tendix a la consecució d'un fi) per a l'estudi del comportament humà. Es denomina «pulsión» a les forces derivades de les tensions somàtiques en el ser humà, i les necessitats del això; en este sentit les pulsiones s'ubiquen entre el nivell somàtic i el nivell psíquic. La pulsión és un impuls que s'inicia en una excitació corporal (estat de tensió), i la finalitat última de la qual és precisament la supressió de dita tensió. Hi ha dos tipos de pulsiones, la pulsión sexual o de vida (Eros) i la pulsión de mort (Tánatos). Per al psicoanálisis l'impuls sexual té unes acotaciones molt superiors a lo que habitualment es considera com a sexualitat. La libido és l'energia pulsional, i pot presentar diferents alternatives segons estiga dirigida als objectes (libido objetal), o be es dirigixca al propi Yo (libido narcissiste). El psicoanálisis establix una série de fases a través de les quals es verifica el desenroll del subjecte. Des del punt de vista de dites fases, els conflictes psíquics - i la seua possibilitat de resolució- dependran de l'estancament d'una fase (fixació) o de la tornada a una fase precedent (regressió). Freud va distinguir a partir de 1915 diversos moments i "dimensions" d'una pulsión:

1. La font que té el seu orige en lo somàtic i que es traduïx per una tensió, una sòrt d'impuls (en alemà: Drang).
2. El Drang mateix, és dir la tensió interior que es traduiria en Trieb (pulsión).
3. La meta que es pot trobar en un estat passiu o actiu.
4. El "objecte" de la pulsión, que en lo real és un mig, un mig prou accessori ya que solament servix per a disminuir temporalment la tensió inherent a la pulsión.

Desenroll sexual infantil

Artícul principal → Desenrolle psicosexualibido.

La teoria planteja que conforme creixen els chiquets el seu desig s'enfoca en diferents àrees del cos, en els que es busca la satisfacció libidinal. Seguint una seqüència d'etapes psicosexuals en les que són importants diferents zones erógenas, els chiquets passen del autoerotisme a la sexualitat reproductora i desenrollen les seues personalitats adultes:

Erro al crear miniatura:

Carta de Sigmund Freud a una mare en relació a la homosexualitat del seu fill. La carta va ser més vesprada enviada anónimamente "D'una mare agraïda" a Alfred Charles Kinsey. Pàgina 1. 9 d'abril de 1935.

1. Fase oral (des del naiximent fins als 12 o 18 mesos): la boca és la zona erógena preeminent i procura al bebé no solament la satisfacció d'alimentar-se, sino, sobretot, el plaure de chuplar. És dir, de posar en moviment els llavis, la llengua i el paladar en una alternança rítmica.
2. Fase anal (12-18 mesos fins a 3 anys): en esta época la font principal de plaure i conflicte potencial són les activitats en les que intervé el ano. En freqüència representa el primer intent del chiquet per convertir una activitat involuntària en voluntària. Els chiquets poden experimentar dolor o plaure ya siga en retindre o en expulsar els seus rebujos fisiològics. Devem separar ací el plaer orgànic de defecar, aliviant una necessitat corporal, del plaure sexual consistent en retindre les heces i els gasos per a despuix expulsar-els bruscament.
3. Fase fàlica (3 a 6 anys): el orgue sexual masculí eixercita un paper dominant. En esta fase, les carícies masturbatorias i les tocada ritmados de les parts genitals proveïxen al chiquet un plaure autoerótico. Freud considera que el clítoris és considerat per la chiqueta com una forma de falo inferior. Al començ de la fase fàlica, els chiquets/as creuen que totes les persones posseïxen falo i la diferència entre tindre o no falo es percep com una oposició per castració. Cada u pren rumbo diferent en entrar en lo que Freud denomina Edipo, o complex d'Edipo, en el qual primer es dona una identificació en la mare en abdós casos. El chiquet sent desijos sexuals cap a la seua mare, i en percebre a les chiquetes com castrades abandona els seus desijos per temor a que li ocórrega lo mateix, creant-se en el varó l'oix de castració que ho du a renunciar als seus desijos incestuosos i identificar-se en el seu pare. La chiqueta abandona a la mare perque la creu culpable de la seua castració i sorgix la enveja del pene. No obstant, es dona conte de que si és com la seua mare pot accedir a un pene (vejau el concepte psicoanalítico de falo), a lo que reacciona identificant-se en ella i apareix el desig d'engendrar un fill del seu pare.
   La homosexualitat és definida com una perversió causada per una interrupció del desenrollibidinal en esta etapa. Per a Freud es produïx per una fixació en una etapa primerenca del desenroll psicosexual o una resolució incorrecta del complex d'Edipo. Esta interrupció no permet alcançar la madurea sexual (heterosexualidad). Un conflicte d'homosexualitat inconscient pot ser un núcleu constituent d'esquizofrènia o paranoia. Més alvance, Freud descriu el narcissisme com un component comú a l'homosexualitat, l'esquizofrènia i les perversions. No obstant, Freud aplegaria a reconsiderar la seua posició en el temps, fins al punt de que en la seua coneguda Carta a una mare americana, Freud no va dubtar en afirmar que l'homosexualitat «no és un vici ni un signe de degeneració, i no pot classificar-se com una maltia». Va senyalar que perseguir l'homosexualitat era una «gran injustícia i una crueltat», i que l'anàlisis, com a molt, serviria per a tornar l'harmonia a una persona si se sentia infeliç o neurótica, independentment de si era homosexual o no.
4. Periodo de latencia (des dels sis anys fins a la pubertat): en este periodo es desenrollen forces psíquiques que inhibixen l'impuls sexual i reduïxen la seua direcció. Els impulsos sexuals inacceptables són canalisats a nivells d'activitat més acceptats per la cultura. Freud ho cridava «periodo de calma sexual». No ho considerava una etapa, ya que no sorgia res dramàticament nou.
5. Fase genital (des de la pubertat fins a la adultez): sorgix en l'adolescència quan maduren els òrguens genitals. Hi ha un sorgiment dels desijos sexuals i agressius. L'impuls sexual, el qual abans era autoerótico, es busca satisfer a partir d'una interacció genuïna en els demés. Freud creïa que els individus madurs busquen satisfer els seus impulsos sexuals sobretot per l'activitat genital reproductora en membres del sexe opost.

Dissidència, ampliacions i escoles alternatives

Des de poc despuix de la seua aparició, el psicoanálisis es ramificó en vàries teories alternatives. Per una part varen sorgir les teories d'autors que, encara adherits inicialment al psicoanálisis, varen discrepar en certes concepcions clau de la teoria de Freud i varen formar escoles alternatives:

• Carl Gustav Jung discrepava sobre l'orige i destí sexual de la libido, la interpretació dels somis, el concepte d'inconscient i el modo de tractar les neurosis. En la seua teoria varen destacar els conceptes d'inconscient colectiu i arquetip. La seua escissió va tindre un caràcter traumàtic, tant per al psicoanálisis com a disciplina, com per a les parts implicades personalment. L'eixida de Jung de la Associació Psicoanalítica Internacional i del moviment psicoanalítico, el qual estava destinat a liderar despuix de Freud, va tindre connotacions de cisma. Va crear la seua pròpia escola denominada psicologia analítica.
• Alfred Adler diferia sobre l'importància que donava Freud al factor sexual. Adler hipotetizó un complex d'inferioritat que explicaria les neurosis i va crear un método alternatiu per a tractar-les. Va ser la primera dissidència important en l'història del psicoanálisis (1908) en crear una teoria parala que substituïa la libido per l'instint de poder. Al seu propi enfocament ho va denominar psicologia individual.
• Otto Rank va manifestar diferències en la funció del Complex d'Edipo. Per una atra part, es varen crear escoles que varen ampliar el psicoanálisis freudiano:

• Anna Freud va desenrollar conceptualment les funcions i els mecanismes de defensa del yo. Li la considera, junt a Heinz Hartmann i uns atres, fundadora de l'escola psicoanalítica cridada psicologia del yo. Heinz Hartmann va ser un dels discípuls favorits de Freud, i est considerava que mai es va alluntar de les seues idees.
• L'escola anglesa de Melanie Klein, fonamentada en la teoria de la relació d'objecte, va desenrollar conceptes com el complex d'Edipo primerenc, el superyó primerenc, la posició esquizo-paranoide, la posició depressiva, els mecanismes de defensa i l'enveja primària. Poskleinianos rellevants que varen coincidir i/o varen desenrollar els postulats de Klein varen ser Donald Woods Winnicott i Wilfred Bion.
• El psicoanálisis culturalista d'Erich Fromm i Karen Horney. Fromm va sostindre que existix un "inconscient social" constituït pels processos econòmics materials (en el sentit de Karl Marx). Horney va ser una psicoanalista que disentía de les idees de Freud sobre la sexualitat femenina (va criticar el que Freud considerara la enveja del pene com un fenomen universal), l'orige de les neurosis (a les que atribuïa causes culturals), els mecanismes de defensa i l'aplicació dels conceptes d'això, yo i superyó en atres societats distintes de les que va analisar Freud.
• La psicologia del sí mateixa, escola teòrica del psicoanálisis d'Heinz Kohut.
• El psicoanálisis interpersonal d'Harry Stack Sullivan i els seus derivats ulteriors, com el psicoanálisis relacional.
• L'escola francesa de Jacques Lacan que va postular un inconscient de llenguage i estructures funcionals sintàctiques, inspirant-se en el estructuralisme antropològic de Claude Lévi-Strauss.
• El psicoanálisis llatinoamericà, entre els pioners del qual cal destacar a Enrique Pichon-Rivière en Argentina, a Durval Marcondes en Brasil i a Ignacio Matte Blanco en Chile. Encara que totes mantenen els principis bàsics de la teoria de Freud sobre l'inconscient, atres parts de les teories són ampliades i reinterpretades per cada escola. Aparte de les grans escoles mencionades ací, existixen atres innumerables orientacions, instituts i agrupacions que es poden considerar derivades de l'enfocament analític. Ademés s'ha creat la corrent de la psicoterapia psicoanalítica que, acceptant els presuposts psicoanalíticos, utilisa una concepció i una tècnica diferent a la del psicoanálisis pròpiament dit.

Psicoanálisis en l'universitat

El paper que eixercita l'ensenyança universitària en la formació dels psicoanalista és un tema que es va discutir des de les albors del psicoanálisis, en moments del sorgiment de les seues primeres institucions. El propi Freud va dedicar un breu artícul a este tema en 1919: Deu ensenyar-se el psicoanálisis en l'universitat, que es va publicar per primera volta traduït a l'hongarés en la revista Gyógyászat',' en el qual conclou que si ben el psicoanalista pot prescindir de l'universitat per a la seua formació específica com a tal, l'universitat és la que pot beneficiar-se en incloure el psicoanálisis en els seus plans d'estudi. La primera càtedra de psicoanálisis en l'Universitat va estar a càrrec del mèdic psiquiatra i psicoanalista hongarés Sándor Ferenczi, qui va ser nomenat Professor de Psicoanálisis en Budapest en 1919, nomenament que es va produir a petició dels propis estudiants que varen iniciar un moviment per a conseguir que s'instaurara com a assignatura.

La situació present és que el psicoanálisis com a enfocament teòric sol estudiar-se en l'universitat en diverses carreres. En general en els estudis de pregrado no es forma directament a psicoanalista per a l'eixercici clínic. Si un estudiant de psicologia o medicina una volta llicenciat opta per esta branca, deu especialisar-se posteriorment per a formar-se com a psicoanalista. En alguns països existix llegislació associada al tema, pero generalment els criteris que regulen els crèdits que deu posseir un professional per a eixercir com a psicoanalista tenen el seu fonament en la pròpia teoria (que definix un concepte de psicoanálisis didàctic) i estan formalment descrits per les institucions psicoanalíticas (associacions, societats, instituts). En països com Argentina i França el psicoanálisis seguix ocupant un lloc central en les facultats de psicologia i humanitats. El psicoanálisis en Chile també té certa presència acadèmica. En general, seguix vigent en països de parla hispana i alguns països europeus com a método terapèutic i d'introspecció, pero la seua vigència en atres països va disminuir considerablement des de mediats del XX.^{cita requerida}

Psicoanálisis en la lliteratura o semanálisis

El “semanálisis” és una teoria lliterària cridada aixina degut a que la producció del sentit es dona a través de la sintaxis, ademés de ser inseparable del subjecte parlant i reprendre la gramàtica generativa, la semiòtica i el psicoanálisis fins a crear una nova ciència que estudia la significació, encara sense complir en els paràmetros del positivisme. Una de les característiques d'esta és la seua ruptura en lo merament estructural, herència del formalisme. La seua innovació consistix en analisar els texts no solament des de la distribució dels seus elements ni del seu contingut, sino des del subjecte que enuncia el discurs; és aixina com inicia la nova “ciència del subjecte” (Kristeva, 1976). A partir de que Jacques Lacan reprenguera en 1964 les investigacions de Freud s'espera que el psicoanalista siga capaç d'establir el significat no solament de lo enunciat en els texts, sino anar més allà fins a aplegar a comprendre lo no dit en ells, lo amagat, lo que abans quedava sense definir, perdut entre en la multiplicitat d'interpretacions subjectives dellector. En este sentit, la teoria psicoanalítica repren/reprén part de la teoria saussureana, encara que sense donar tant pes a la distinció degut a que no hi ha gran unió entre significat i significante. A diferència de Saussure, Lacan no presta tanta importància al significat, més be troba en el significante un espai ideal per a englobar a l'inconscient i és ahí en a on veu la clau per a descobrir el discurs que s'amaga despuix de la connotació, en lo que dona un nou sentit al paper dellenguage en la configuració de l'inconscient. És aixina com el significante es torna un aliat per a donar forma a una manera distinta de descobrir el discurs amagat despuix de les paraules que ya no designen un significat absolut, sino un de múltiple. Aixina, el significante com a part de l'inconscient involucra la ambivalencia de desplaçament i condensació, nomenades de tal manera per Freud, compreses per la llingüística com a metonímia i metàfora segons correspon. Abdós tropos consistixen en comparar térmens inclosos en el text, no obstant, la metonímia o desplaçament marca la comparació a partir de nomenar a l'objecte comparat en el nom d'una atra cosa per la seua relació de causa-efecte, partix-tot o continent-contingut; mentres que la metàfora o condensació determina la semblança entre dos térmens a través del sentit figurat. De tal manera, en realisar un estudi psicoanalítico d'una obra lliterària s'identifiquen les anomalies figurals o sintàctiques, mateixes que són susceptibles a l'interpretació. D'esta forma es podrà trobar una secuencialidad metonímica que expressarà l'anhel, sempre frustrat, de l'objecte del desig, lo que determinarà la comprensió de l'identitat extraviada. Al mateix temps, per mig de la metàfora es podrà definir quin és eixe “atre” que, segons Freud, funge com a substitut de la mare, és dir, es troba en lloc de lo perdut. Tot lo anterior és part de la Topología de Lacan que revisa les formacions de l'inconscient, amagades en el significante. Ademés del significante i l'interpretació, la teoria psicoanalítica o semanálisis pren en conte la pulsión i la transferència per a trobar el sentit del text. La primera, la pulsión, és el desig de l'atre, formació de l'inconscient que no serà ni pot ser satisfeta en la seua totalitat perque en eixe cas deixaria d'haver plaure no satisfet del tot, lo que motiva el desig. Sobre la segona, la transferència, sorgix de la demanda del subjecte, l'inconscient lloc en acte de la seua realitat que propicia a la seua volta la pulsión. Per lo tant, lo que demanda l'inconscient és lo que falta per a satisfer el desig, lo que es marca a través de la relació en la causa real que s'enuncia en la metonímia; aixina tant la pulsión com l'efecte del significante produïxen el subjecte de l'inconscient. D'esta forma, l'inconscient com a llenguage comença el procés analític de transferència en diferents significantes i correlatos que s'activen en un nivell menor al de la consciència. La transferència té a la seua volta tres registres: El registre imaginari que comprén l'amor de transferència, el registre simbòlic que és el desig i el registre real que pren en conte el goge i l'objecte real de les pulsiones parcials. Tots estos conceptes i més són vists, explicats i ejemplificados profunditat en tres texts per mig dels quals és possible comprendre en demostracions precises cóm l'inconscient del subjecte parlant en l'obra compon al significante saussureano, develando el verdader sentit de lo enunciat. El primer d'ells, Lo sinistre de Sigmund Freud, anàlisis pres del volum VII de les seues Obres Completes, demostra cóm sorgix, es confon i es renova el sentit de lo espeluznante, a partir de l'estudi de dos térmens alemans: heimlich i unheimlich, el primer per a designar a lo familiar, lo conegut, lo íntim; el segon per a nomenar a lo que devia permanéixer amagat pero que ha segut revelat, lo demoníac. Per mig de l'anàlisis de l'ambient creat en alguns contes d'I. T. A. Hoffmann, entre atres obres, es confronta i ejemplifica l'evolució que hi ha hagut en la determinació de lo sinistre per mig de recursos com són la confusió entre lo animat i lo inanimado, l'aparició del doble o l'image en l'espill, l'automatisme o impuls de repetició, entre atres elements. El segon text, El seminari sobre “La Carta Furtada” de Jacques Lacan, editat per Nara Araújo i Teresa Prim, analisa el relat d'Edgar Allan Poe i brinda un excelent eixemple de cóm el significante determina l'interpretació del sentit i no aixina el significat, ya que el centre del conte es troba en la desviació de la carta i no en el contingut de la mateixa, per lo que hi ha una esmonyida d'errancia entre desplaçament i condensació, metonímia i metàfora que donen peu a la multiplicitat de sentit. Per últim, el text Semanálisis i producció de sentit de Julia Kristeva, en el qual es enlistan les qualitats de la nova ciència, a la parell que es posen a prova les seues capacitats i llímits d'acort en lo que requerix tant la llingüística com el psicoanálisis per a portar a terme la seua funció. En conjunt, tots els texts abans mencionats permeten allector conéixer i posar a prova els lineamientos marcats per la semanálisis, per lo que resulten ideals per a aquell que vullga conéixer més sobre cóm es produïx i interpreta el sentit d'una obra d'acort en lo delimitat per Freud i Lacan.

Eficàcia en el tractament de trastorns sicològics

Erro al crear miniatura:

Comparació del tamany de l'efecte de la teràpia psicodinámica. Smith, Glass and Miller. 1980.

Els detractors del psicoanálisis consideren que no és efectiu en el tractament de trastorns sicològics. Es recolzen en estudis estadístics (vore referències) que comparen l'eficàcia clínica de distintes formes de teràpia (psicoanalíticas, gestálticas, conductuals, cognitives, etc.) en una teràpia placebo o en l'absència de teràpia. Estos estudis mostren que en promig les psicoterapias aporten beneficis i algunes de les teràpies cognitives estan a la parell dels tractaments farmacològics i la seua efectivitat es potencia quan són amprades en conjunt. En canvi, l'efectivitat del psicoanálisis en el tractament de malties (depressió, trastorns d'ansietat, trastorns de l'alimentació, adiccions, trastorns de la personalitat...) està per baix del promig i no supera l'efectivitat d'un tractament placebo; i pot, en conseqüència, retardar o impedir en alguns casos la cura.^{cita requerida}

No obstant, i en sentit opost, existixen atres investigacions que avalen l'efectivitat del tractament psicoanalítico i psicodinámico (una forma de teràpia curta fonamentada en el psicoanálisis), lo que indica que la teràpia podria ser utilisada per al consol de síntomes en diversos pacients. Els mateixos estudis han demostrat que els guanys obtinguts a partir de l'us de teràpies psicodinámicas es mantenen, i inclús incrementen, despuix de la terminació del tractament, beneficis que poden servir per a la reducció de síntomes en trastorns psicosomáticos, trastorns de la personalitat, trastorns depressius, trastorns d'ansietat, i en general, trastorns psiquiàtrics (depressió major, depressió maternal, estrés postraumático, bulímia nerviosa, anorèxia nerviosa, dependència a l'opi, dependència a la cocaïna, trastorns de personalitat del claustre c, trastorne llímit de la personalitat, trastorn somatomorfo i fòbia social).

Aixina mateix, distintes investigacions han intentat evaluar els efectes de la teràpia psicoanalítica a llarc determini (50 sessions o més) i han trobat un mejoramiento en pacients tractats en esta modalitat, conseguint dos objectius principals: Disminuir síntomes i modificar estructures disfuncionals de la personalitat. Mentres que diferents estudis han mostrat que el psicoanálisis i les teràpies psicodinámicas poden ser útils per al tractament de chiquets en diabetis, trastorns emocionals, trauma infantil i un ampli ranc de dificultats conductuals i emocionals.

La Associació Psicoanalítica Internacional va publicar en 1999 un treball (Fonagy i uns atres) en el que es revisen els principals casos clínics documentats i estudis sobre l'eficàcia del psicoanálisis. Els resultats indiquen que l'efectivitat és major en els pacients més jóvens, que els tractaments llarcs tenen millors resultats, que el psicoanálisis pot reduir l'us de medicació psicotrópica i que el psicoanálisis s'associa en una millora en la capacitat laboral, entre atres conclusions. Encara que la mateixa publicació opina que molts estudis estadístics relatius a l'eficàcia del psicoanálisis presenten deficiències metodològiques, fent notar que "els estudis no poden demostrar de manera inequívoca que el psicoanálisis siga efectiu en relació a un placebo actiu o atres formes de teràpia" i que "la majoria dels estudis tenen llimitacions greus que poden dur als crítics de la disciplina a desacreditar els resultats".

Per la seua banda, el psicoanalista Robert Galatzer-Levy va recopilar i va analisar quatre estudis en pacients adults i varis estudis en chiquets i adolescents, i estudis en grups chicotets, en ellibre Does Psychoanalysis Work?, Galatzer conclou que el psicoanálisis demostra ser eficaç per a molts pacients i fa recalcament en la necessitat per part del psicoanálisis de seguir recopilant més senyes empíriques. Les proves proporcionades per estes investigacions han ajudat a llegitimar l'estatus teòric i pràctic del psicoanálisis davant un creixent número de persones dins de la comunitat científica. No obstant, açò ha dut a que alguns psicoanalista temen que els seus conceptes es vegen reduïts una validea epistemològica excessivament positivista i perguen el seu sentit subjectiu, escèptic i curiós, per una racionalitat mecanisada. Este pensament indica que els abordages estadístics que apunten a medir l'eficàcia dels tractaments terapèutics no tenen en conte la singularitat de cada cas evaluat.

Crítiques

Artícul principal → Crítiques al psicoanálisis.

Erro al crear miniatura:

Karl Popper va argumentar el caràcter acientífico del psicoanálisis, alegant l'impossibilitat de sometre a falsación les seues tesis principals.

El psicoanálisis ha segut qüestionat principalment pel seu caràcter heterodoxo front a les ciències naturals^{cita requerida}. Un dels seus primers crítics va ser el filòsof Karl Popper, qui en els seus treballs sobre la filosofia de la ciència va establir que varis dels postulats de Freud no complien en el principi de falsabilidad (açò és, la capacitat de que un postulat es demostre fals), lo que podia dur a una interpretació flexible dels mateixos davant les evidències dels seus resultats empírics. Més alvance, atres filòsofs, com Adolf Grünbaum, varen considerar si els presuposts del psicoanálisis podien sometre's o no a l'escrutini de falsabilidad. Grünbaum, encara que concorda en la conclusió de Popper (el psicoanálisis no seria una ciència), disiente respecte de la seua argumentació i considera que sí és possible provar que les prediccions, sobre les que el psicoanálisis sustenta els seus postulats i justifica el seu caràcter científic, són simplement falses. Atres crítiques filosòfiques apunten a la falta de consistència externa i interrelació entre el psicoanálisis i atres branques de la ciència relatives a la ment humana. Sobre la base d'est i atres arguments, Mario Bunge classifica al psicoanálisis entre les pseudociencias.

Entre els elements criticats al psicoanálisis pot contar-se el Complex d'Edipo. Bronislaw Malinowski qüestiona l'idea de la seua aplicació universal despuix d'haver estudiat a tribus com les de les Illes Trobiand. Va concloure que el complex no devia donar-se solament en la relació mare/fill, sino en atres tipos, ajustant-se a les peculiaritats de cada sistema familiar. També s'han qüestionat atres principis com el complex de castració o la pulsión de mort, per no tindre fonament científic suficient.

Alguns crítics han anat més allà i han investigat el resultat de tractaments aplicats en este sistema. Aixina, Hans Eysenck, despuix d'estudiar una série de casos, va aplegar a la conclusió de que no hi havia diferències significatives entre el número de casos exitosos i aquells que varen millorar de manera espontànea. No obstant, els estudis d'Eysenck, en els que dia demostrar que solament la teràpia conductista és efectiva, han segut denunciats com a fraudulents i en senyes fabricades. Açò va dur a que en 2020 revistes científiques retractaren oficialment numerosos artículs d'Eysenck (Vejau Polèmiques i denúncies sobre falseamiento de senyes). Més sério resulta l'anàlisis de John Bowlby, format en el psicoanálisis i que va portar a terme numeroses investigacions que varen donar lloc al desenroll de la teoria del apego. Dels cinc principis bàsics dels quals partix la teoria psicoanalítica ortodox (dinàmic, econòmic, estructural, genètic i adaptatiu), Bowlby accepta els tres últims, pero qüestiona els dos primers. En concret, considera que el primer principi dinàmic d'energia psíquica -que sustenta la teoria de les pulsiones- és un paradigma que carix de comprovació empírica. De fet, els principis teòrics de les ciències a partir de les que Freud va configurar esta teoria (la física, la biologia i la neurologia, entre atres), han evolucionat i tals principis han quedat obsolets.

Autors com Karin Obholzer han senyalat que casos emblemàtics, com el de Sergei Pankeyev, varen anar en realitat un frau.

Explicacions fallanques

Si en alguns àmbits el psicoanálisis s'ha mostrat fructífer, tampoc falten casos en els que l'aplicació indiscriminada o no contrastada de les seues tesis ha tingut conseqüències negatives, quan no contraproduents. El cas més cridaner és el del autisme. El psicoanálisis, en aplicar les seues tesis sobre el desenroll infantil, partia de l'idea de que el trastorn autiste era provocat per l'estil de criança dels pares, lo que va dur a la creació del mit de la «mare nevera». D'esta manera, tractava de donar per demostrada una hipòtesis que, no obstant, Leo Kanner (descobridor del trastorn) havia descartat en el seu artícul de 1943:

En contra d'esta tesis, l'interpretació psicoanalista es va impondre, donant lloc a la pràctica de crear centres per a recloure als chiquets i apartar-els dels seus pares, aplicant teràpies de molt dubtosa eficàcia, i creant sérios problemes d'autoinculpación en pares i mares.

Les investigacions científiques posteriors varen evidenciar la falsetat de les tesis psicoanalíticas en demostrar la base neurològica i hereditària de l'autisme. Actualment, les guies de bona praxis en el tractament de l'autisme desaconsellen les teràpies psicodinámicas.

A pesar d'açò, els psicoanalista lacanianos seguixen defenent el paper del psicoanálisis en el debat sobre autisme.

Psicoanálisis com a obstàcul a l'investigació

En el cas de l'autisme, les teories psicoanalíticas imperants varen impedir una investigació diferencial, sistemàtica i rigorosa sobre esta condició neurològica fins a ben entrats els anys 60.

Un atre cas cridaner és el de la depressió infantil:

«Encara que a principis del sigle XX, varis psiquiatres i paidopsiquiatras Europeus havien cridat l'atenció sobre el fenomen de la depressió infantil, esta desapareix de la lliteratura científica al voltant dels anys 30 de dit sigle, quan les teories psicoanalíticas ortodox dominen la psicopatología infantil i es neguen a admetre les depressió en l'infància. La visió psicoanalítica ortodox de la depressió requerix el desenroll d'un yo i un superyó ben estructurats i, per tant, no és possible que es done en l'infància. Les úniques excepcions a esta posició varen ser els treballs de dos psicoanalista heterodoxos, Spitz i Bowlby, els qui varen estudiar els efectes negatius de la separació materna en els chiquets chicotets.»

En neurociencia

El psicoanálisis s'ha anat integrant en el desenroll actual de les neurociencias, en lo que s'ha vingut a denominar neuropsicoanálisis.

Científics com Eric Kandel, Premie Nobel de Medicina i Fisiologia (2000), o António Damásio, Premie Príncip d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica (2005), reclamen un diàlec entre les neurociencias i el psicoanálisis. Damásio cita: "Crec que podem dir que els discernimientos de Freud sobre la naturalea de la consciència concorden en els punts de vista més alvançats de la neurociencia contemporànea". A la seua volta, Kandel: "Sobre la ment, no hi ha encara concepció més coherent i intelectualment satisfactòria que el psicoanálisis". Encara que també Kandel afirma que les bases del "inconscient neuronal" no tenen similitut en el "inconscient freudiano" i no està relacionat en forces instintives o conflictes sexuals ya que l'informació mai entra en la "consciència".

El neurólogo i neurocientífico argentí Facundo Manes, inclou a Freud en la seua història de les neurociencias. Manes sosté, en el seu llibre Usar el cervell, que «durant les décades de 1880 i 1890 el treball de Sigmund Freud va evolucionar del método anátomo-clínic (despuix dels estudis histològics experimentals) a la neurologia teòrica (histerisme i models d'afàsia) i a la psicologia, procés que va donar orige al naiximent del psicoanálisis».

En cinematografia

La relació entre el cine i el psicoanálisis ha segut en les últimes décades cada volta més estreta. Una mostra d'això és el fet de que pràcticament tots els congressos i conferències internacionals de psicoanálisis conten en participacions de destacats psicoanalista especialisats en l'anàlisis del cine. Per una atra part, l'apreciable cantitat de llarcmetrages de calitat el tema central de la qual és el psicoanálisis, els seus principals autors o fins als seus pacients famosos dona conte d'una relació recíproca. Encara que el cine i el psicoanálisis naixen junts (Sigmund Freud va publicar junt a Josef Breuer els Estudis sobre l'histerisme en el mateix any en que els germans Lumière varen presentar la seua primera película), Freud es va mostrar molt escèptic respecte de les possibilitats, significació i alcanç d'este nou mig per al psicoanálisis. Segons consta en la seua correspondència en Sándor Ferenczi, sabia, no obstant, que res podria evitar que es filmara sobre la tècnica i la teoria psicoanalítica, pero va mantindre la seua posició crítica i va aplegar a negar-se a ser vinculat personalment en alguna representació fílmica. Pensava que no existia una possibilitat séria i respectable de mostrar de manera plàstica les abstracció a les que havia arribat la teoria psicoanalítica. En 1925, a pesar d'això i en mig d'una polèmica al respecte en Freud, Karl Abraham i Hanns Sachs varen entregar el seu respal tècnic i assessoria científica per a la primera película psicoanalítica Misteris d'un ànima (Geheimnisse einer Seele), del director Georg Wilhelm Pabst.

En les décades que seguixen i fins a la data, el psicoanálisis, la vida de Freud o el context històric dels seus desenrolls han segut temes que han aparegut en certa freqüència en el cine:

• Alfred Hitchcock realisa en 1945 una visita a la temàtica psiquiàtrica i psicoanalítica en el seu film Spellbound (Recorda en Espanya, Conta'm la teua vida en Argentina), protagonisat per Gregory Peck i Ingrid Bergman. Esta película relaciona psicoanálisis i surrealisme, per la seqüència dissenyada per Salvador Dalí per a ilustrar els somis del protagoniste.
• John Huston du al cine la vida d'un jove Freud en el biopic Freud, passió secreta (Freud, també Freud: The Secret Passion, 1962), interpretat per Montgomery Clift.
• En les películes de Woody Allen, el psicoanálisis és un tema recurrent.
• Richard Gere va encarnar a un psicoanalista vulnerable, el doctor Isaac Barr, en Anàlisis final (1992), dirigida per Phil Joanou, un psiquiatra atrapat en la fascinació per dos atractives germanes (Uma Thurman i Kim Basinger) i envolt en una laberíntica trama criminal. En ell s'aludix al somi de les flors inclós en L'interpretació dels somis de Freud.
• L'història de la relació entre Sigmund Freud i la princesa Marie Bonaparte, inclosa l'ajuda que ella va prestar per a la fugida de la família de Freud a l'exili, es va dur a la chicoteta pantalla i es va estrenar en 2004. Princesse Marie va ser dirigida per Benoît Jacquot i protagonisada per Catherine Deneuve com la princesa Marie Bonaparte, i per Heinz Bennent com Freud.
• La película Mahler auf der Couch (Mahler sobre el diván, 2010), dels cineaste Percy i Félix Adlon, aborda la conflictiva vida sentimental de Gustav Mahler i evoca en humor les trobades en el seu contemporàneu, l'explorador de l'ànima Sigmund Freud.
• El director de cine David Cronenberg va estrenar en 2011 A Dangerous Method (Un método perillós, en espanyol), l'adaptació al cine (en ajuda dellibre A Most Dangerous Method, de John Kerr) de l'obra de teatre de 2002 The Talking Cure, de Christopher Hampton. Sigmund Freud és interpretat per l'actor Viggo Mortensen, qui compartix repartiment en Keira Knightley (Sabina Spielrein) i Michael Fassbender (Carl Gustav Jung).
• En Freud, série de televisió alemana de 2020 de Netflix, es narra en huit capítuls una biografia fictícia de la joventut del pare del psicoanálisis.
• En la película Freud's Last Session dirigida per Matt Brown, estrenada en 2023, Anthony Hopkins interpreta a Freud.

Vore també

• concepció de salut en psicoanálisis
• conceptes psicoanalíticos
• crítica lliterària psicoanalítica
• psicoanalista

Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Erro al crear miniatura: Psicoanálisis en el Viccionari.

Associacions

• ipa. world/ Associació Psicoanalítica Internacional
• ipa. world/en/About/Societies. aspx? hkey=684dc744-778b-421a-b739-f8e9c3854644 Organisacions psicoanalíticas internacionals
• wapol. org/ Associació Mundial de Psicoanálisis

Texts psicoanalíticos

• elsigma. com/ Mils d'artículs de psicoanálisis: Freud-Lacan, etc
• topia. com. ar Topia. Un lloc de psicoanálisis, societat i cultura

Crítiques

• wordpress. com/2008/05/18/entrevista-a-mario-bunge-sobre-el-psicoanalisis/ Entrevista a Mario Bunge sobre el psicoanálisis, L'Ull Escèptic.
• pagina12. com. ar/2000/suple/psico/00-10/00-10-19/psico01. htm Pàgina/12. Psicoanálisis i llegislació de la pràctica professional
• academia. edu/18179251/SLOTERDIJK_Y_FREUD_OBSERVACIONES_SOBRE_EL_CRISTIANISMO_Y_EL_PSICOAN%C3%81LISIS_COMO_SISTEMAS_RIVALES_DE_CURA Psicoanálisis i cristianisme com a métodos rivals de retor

Cine i psicoanálisis

• imdb. com/title/tt0016914/combined Geheimnisse einer Seele (Misteris d'un ànima), película dirigida per Georg Wilhelm Pabst i en guion, entre uns atres, dels psicoanalista Karl Abraham i Hanns Sachs
• imdb. com/title/tt1571222/combined A Dangerous Method (Un método perillós), película de David Cronenberg sobre les relacions entre Freud, Jung i Sabina Spielrein