Sabinar

Sabinar.

Un sabinar és una formació vegetal, en un estrat arbòreu, poc dens, de sabinas (Juniperus thurifera) esguitades, que deixen entre sí grans espais oberts, coberts per diferents espècies arbustivas, en general de porte baix i en predomini de formes almohadilladas o hemisfèriques, com a resposta a les condicions climàtiques.

La sabina albar, (J. thurifera), és un arbre, perennifolio, de distribució fonamentalment ibèrica, mantenint chicotetes poblacions en els Alps i aplegant a constituir boscs en les montanyes marroquines. Dins d'Espanya, els millors sabinares es troben en les províncies de Terol, Guadalajara, Soria, Segòvia i Burgos, estenent-se en chicotetes taques pel sur de Castella-la Mancha, Regió de Múrcia i sur d'Aragó.

Els sabinares es localisen sobre àmbits molt heterogéneus: parameras d'interior, grans depressió, ales, àrees de montanya i mijos edàfics diferents, i des dels 140 m fins als 1800 m d'altitut. El factor que més influïx en la seua distribució, és el climàtic, en condicions especialment dures, lo que permeten la seua permanència a resguart de la competència de la família Quercus, en hiverns molt frets i estius secs i molt calorosos. Es pot dir que els sabinares, són formacions d'arbres de distribució relicta, i en tendència a la regressió, en el moment climàtic actual, a favor d'arbres més competitius i en major eficàcia reproductiva, com a roures i carrasques.

Tipologia

La distribució dels sabinares de Juniperus thurifera en la península ibèrica, està definit per un grup principal, les parameras castellanes i alcarreño-turolenses, que s'estén radialment cap a atres enclavaments. Estes comunitats estan integrades en distintes séries de vegetació: orocantabrica, supramediterránea maestracense i celtibérico alcarreña i supramesomediterránea manchec-aragonesa.

Tipos

Les diferents tipos de sabinares, es poden diferenciar en:

Tipos de Sabinares albares.

Sabinares de páramo

Són els sabinares més estesos, es desenrollen entre 1100 i 1800 metros. Ocupen àrees de l'interior de la península, caracterisades per una acusada continentalitat. En funció de l'altitut es poden diferenciar dos subtipos:

Sabinares orófilos o d'alta montanya

Són les masses sabineras que alcancen major altitut, es localisen a partir de 1400 m i alcancen el seu llímit màxim a 1800 metros, estan caracterisats per una acusada continentalitat.

Es tracten de formacions constituïdes per eixemplars dispersos de sabina, sobre un substrat leñoso rastrero a on l'espècie dominant és generalment Juniperus sabina, acompanyada per Juniperus communis subsp hemisphaerica, com en Javalambre i la serra de Albarracín (Terriente, Bronchales, Pozondón). En les parameras de Molina els reduïts enclavaments de sabinares d'este tipo, sempre en zones molt expostes als vents, el substrat arbustivo està compost pel "cambrón" (Genista mugronensis subsp rigidissima = Genista pumila), endemisme ibèric pròpia de les zones de domini de la Sabina albar com a característica més notable. De forma almohadillada, per el "ramoneo climàtic", substituïx a l'aliaga i està acompanyada per l'ajedrea. Quan el cambronal es degrada, la pròpia ajedrea es fa dominant en els sols decapitats resultants, acompanyada d'espècies de llocs frets com Linun apresum, T.expasum, etc.

Este tipo de sabinares ocupa ales de pendent mija, (màxim 15%), principalment en solans, sobre substrats calizos jurásicos de gran compacitat, en freqüència llimiten en pinades albares que ocupen, dins del mateix segment fitoclimatico, les umbrías i vaguadas més fresques.

Les masses més importants es localisen: en Conca, (naiximent del riu Cuervo i del ric Tajo), en Terol, (serra de Albarracín i Javalambre) i en Valéncia, (Alts del Racó de Ademuz).

Sabinar de páramo, Sabinar de Calatañazor.

Sabinares de páramo

baix unes condicions climàtiques alguna cosa més xéricas, pero menys fredes que els anteriors i a menor altitut es troben, estos sabinares, els més típics i abundants. Es desenrollen en ales de mija montanya i páramo alts, entre 1000 i 1350 metros, en àrees de pendents reduïdes (10%-20%). Els substrats sobre els que creixen són des de calcàrees tabular compactes fins a margas triásicas.

L'estrat arbòreu-arbustivo, és una xara molt diversa, les ginebreres comunes en la seua raça de paramera (Juniperus communis subsp hemisphaerica), substituint a la sabina negral i al ginebrera de miera que es localisen en les vores més termófilos de les parameras, en l'aliaga, acompanyada de Lavandulas i d'un tomillar, dominat per l'espècie Thymus vulgaris, encara que és freqüent trobar en zones en més pressió ganadera i per això més abonat al tomello salsero (Thymus zygis). Esta xara quan és degradat, per crema o pastoreig, dona pas a un tomillar i arbustos de menor porte i menors requeriments edàfics.

En les costeres marginals del páramo, a on el substrats són més blans, (arcillosos o margosos), en el consegüent aument en la disponibilitat d'aigua i nutrients, en unes condicions climàtiques més dulcificades, s'observa la pugna entre les quercíneas (quejigo, carrasca, etc) i les sabinas.

La vitalitat i regeneració natural d'este tipo de sabinares s'acosta a l'òptim, gràcies a la mínima competència en atres espècies, encara que l'influència d'accions antropozoógenas, tendixen a adehesarlos, per a pastoreig i llenya. Es distribuïxen per Terol (Jabaloyas, Molinares i Pobla de Valverde), Soria (serra de Cabrejas, Judes, Chaorna i territoris entre Muriel, Abejar i Calatañazor), Conca (Terra Morta, Buenache de la Serra i Palomera) i Guadalajara (Maranchón, Clares, Codes, Estables, Torremocha de la Pinada i Mochales).

Sabinares cantàbrics

Estos sabinares són els més occidentals de la península. Estan localisats en l'alvertent meridional de la cordillera Cantàbrica, entorn als 1.150-1.300 metros d'altitut, ocupen ales de solà, àrees de pendent del 30% i sols d'escàs desenroll. les masses més importants es localisen en León (Crémenes i conca alta del ric Lluna) i en Palència (Velilla del Riu Carrión i conca alta del riu Pisuerga).

Sabinares termófilos

Estos sabinares, situats en cotes més baixes que els anteriors, de 800 a 1000 metros, en àmbits de condicions especialment adverses per al desenroll d'atres formacions arbòrees, ya siga per la composició del sol (yesifero o salinos) o pluviositat mínima. Es localisen en la depressió del Ebre (Saragossa), en Campos de Montiel, Nerpio i Estanys de Ruidera (Albacete i Ciutat Real), El Sabinar (Múrcia) i Carrión (Terol). Estan acompanyats com a substrat arbustivo d'aliagas, tomellos i sàlvia.

Sabinares acidófilos

Estos sabinares, presenten la característica diferencial de la seua localisació en àrees a on el substrat dominant és àcit: pissarres, gneisés, rañas, etc. En este grup es troben, entre unes atres, les formacions de Becerril de la Serra i Valle del Lozoya en (Madrit), Tamajón (Guadalajara), Burgo de Osma (Soria) i els Sabinares del riu Arlanza en (Burgos). La seua composició florística és molt diferent dels sabinares anteriors, dominats per estrat de jara, (Cistus) i atres espècies més o menys acidofílas, (Thymus, Calluna, cantuesos).

Substrat ecològic dels sabinares

La distribució territorial d'estes formacions vegetals es caracterisa per entorns ecològics molt diferents, encara que poden establir-se una série de traces físiques comunes a tots ells, com són:

• Baixos volums pluviométricos durant el periodo vegetatiu, que es caracterisa per la seua curta duració, entre 3 i 4 mesos. Este fet , en la majoria dels casos, es deriva de l'escassa capacitat de retenció hídrica dels sols, o poca pluviositat (termófilos).
• Escàs desenroll edàfic, lo que determina una dèbil retenció hídrica. En les ubicacions, més humides, sabinares cantàbrics i determinades localisacions del páramo interior montanyós, esta major pluviositat, es compensa en fortes escorrentías generades per la forta pendent.
• Parades vegetatives llargues. Les formacions de sabina albar, ya siga per l'existència de fortes fredor hivernals (fins a -20 °C), en llarcs periodos de gelades, que impediran el desenroll d'atres formacions vegetals, ademés apareix, en totes les classes de sabinar, un bioclíma condicionat per un periodo molt dispar de sequia estival, de 3 a 6 mesos, en temperatures extremes (fins a 40 °C).

Esquema sintaxonómico

Estos boscs, presenten cortejos florísticos semblants als distints tipos de xares de l'interior peninsular.

CLASE- Pi-Juniperetea Rivas-Martínez. (1964)

ORDEN- Pi-Juniperetalia Rivas-Martínez. (1964)

ALIANZA- Juniperion thuriferae Rivas-Martínez. (1962)

Associació- Juniperetum hemisphaerico-thurifera Rivas-Martínez. (1969)

Subasociación- juniperetosum sabinae Rivas-Martínez. (1969)

Subasociación- juniperetosum oxycedri Costa ex Frdz. González. (1991)

Associació- Juniperetum sabino-thuriferae Rivas-Martínez.

Subasociación- quercetosum faginae Rivas-Martínez, Izco & Costa. (1971)

Associació- Juniperetum phoeniceo-thuriferae (Br.-Bl. & O. Bolòs (1957) Rivas-Martínez. (1987)

CLASE- Querco-Fagetea Br.-Bl. & Vlieger in Vlieger. (1937)

ORDEN- Quercetalia pubescenti-petraea Klika corr. Moravec in Beguin & Theurillat. (1984)

ALIANZA- Quercion robori-pyrenaicae (Silva & Rozeira. (1956) Rivas-Martínez. (1975)

ALIANZA- Aceri granatensi-Quercion faginae (Rivas Goday, Rigual & Rivas-Martínez. (1959) Rivas-Martínez (1987)

CLASE- Quercetea-Ilicis Br.-Bl. (1947)

ORDEN- Quercetalia ilicis Br.-Bl. (1931) 1936 em. Rivas-Martínez. (1975)

ALIANZA- Quercion ilicis Br.-Bl. (1936) em. Rivas-Martínez. (1975)

Subalianza- quercenion rotundifoliae Rivas Goday 1959 em. Rivas-Martínez. 1975

Associació- Junipero thuriferae-Quercetum rotundifoliae (Rivas Goday 1959) Rivas-Martínez. 1987

ALIANZA- Quercion broteroi Br.-BL., P.Silva & Rozeira 1956, em. Rivas-Martínez 1975 corr. V. Font 1986

Paeonio broteroi-Quercenion rotundifoliae Rivas-Martínez. 1982

Associació- Junipero oxycedri-Quercetum rotundifoliae Rivas-Martínez. 1975

ORDEN- Pistacio lentisci-Rhamnetalia alaterni Rivas-Martínez. 1975

ALIANZA- Rhamno lycioidis-Quercion coccifera Rivas Goday 1964 em. Rivas-Martínez 1975

Associació- Rhamno lycioidis-Quercetum cocciferae Br.-Bl. & O. Bolòs 1957

Subasociación- juniperetosum thuriferae Br.-Bl. & O. Bolòs 1957

CLASE- Ononido-Rosmarinetea Br.-Bl. 1947

ORDEN- Rosmarinetalia Br.-Bl. 1947

ALIANZA- Sideritido incanae-Salvion lavandulifoliae (Rivas Goday &Rivas-Martínez 1969) Izco & Molina 1984

Subalianza- xero-aphyllanthenion (Rivas Goday & Rivas-Martínez 1969) Izco & Molina em.

Subalianza- saturejo gracili-erinacenion anthyllidis Izco & Molina 1988

Associació- Lli-Salvietum lavandulifoliae Rivas Goday & Rivas-Martínez 1968

ORDEN- Ononidetalia striatae Br.-Bl. 1947

CLASE- Calluno-Ulicetea Br.-Bl. et R. Tx. 1943

CLASE- Lygeo-Stipetea Rivas-Martínez 1978

CLASE- Cisto-Lavanduletea Br.-Bl. 1940

ORDEN- Lavanduletalia stoechidis Br.-Bl. 1940 em. Rivas-Martínez 1968

Atres sabinares

Encara que el restant d'espècies de Juniperus, no solen formar boscs extensos, apleguen a constituir rodales abundants, en certs hàbitat molt específics.

Dunes llitorals

En els llitorals arenencs, l'intensitat del vent condiciona la modificació gradual de la vegetació i la seua disposició en forma de bandes, els enebrales i sabinares costers, ocupen la posició més interior del sistema dunar, en els sols completament estabilisats.

El ginebrera de miera, (subsp macrocarpa), forma una banda més propenca a la mar, mentres que Juniperus phoenicea (subsp turbinata = Juniperus lycia), entra en contacte en les formacions vegetals externes al mig dunar. Van acompanyades de arbustos de porte mijà o gran, comuns en els hàbitat termófilos, com Pistacia lentiscus, Rhamnus lycioides, etc.

El seu distribuïx per les zones costeres d'Huelva, zona atlàntica de Càdis, Mallorca i zones del mediterràneu des de Màlaga fins a Tarragona i en l'illa d'Eivissa.

Sabinar canari

Vore també: Flora de Canàries

En els llocs més xerófilos, espolones, pendents abruptes i vores de penya-segats, del acebuchal canari, es desenrolla chicotets rodales de sabinar de Juniperus phoenicea, estenent-se per casi totes les illes Canàries orientals.