Triásico
.png)
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
| Era Eratema[1] |
Periodo Sistema |
Inici (millons anys) |
|---|---|---|
| rowspan="3" style="background:Plantilla:Period color" | Mesozoico | style="background:Plantilla:Period color" | Cretácico | 143,1 |
| style="background:Plantilla:Period color" | Jurásico | 201,4 ±0,2 | |
| style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc | 251,9 ±0,02 |
El Triásico (del grec τριάς, triás, 'tres') és el primer sistema i periodo del Mesozoico en l'escala temporal geològica. Succeïx al Pérmico (últim periodo del Paleozoico) i precedix al Jurásico. Va durar 51 millons d'anys, començant fa 252 millons d'anys i acabant fa 201 millons d'anys. Deu el seu nom a la successió estratigráfica dels tres grups de roques que va identificar el geólogo alemà Friedrich von Alberti en els seus estudis en Alemània i Europa nort-occidental en 1834: Buntsandstein, areniscas i conglomerats rojos, Muschelkalk, calcàreas i dolomías, i Keuper, argilas i evaporitas.
Tant l'inici com el final d'este periodo estan marcats per importants events d'extinció: l'extinció massiva del Pérmico-Triásico i la del Triásico-Jurásico.
És en els sediment d'este periodo a on apareixen els fòssils dels primers dinosauris, representats per formes bípedas de chicotet tamany, carnívores. No obstant, a finals del periodo ya s'havien diversificado a gran escala i s'havien convertit en els vertebrats dominants en tot el planeta, duent a l'extinció a grups més primitius, com els arcosaurios, i als reptils mamiferoides en escasses excepcions.
Els arcosaurios dominen en terra com dinosauris, en els oceans dominen els ictiosaurios i els notosaurios, i en el cel els pterosaurios. Els cinodontos es fan més menuts i s'assemblen cada volta més a un mamífer. Apareixen els primers mamífers i l'orde Crocodilia. Plantes del grup Dicroidium eren comuns en terra. Molts grans amfibis aquàtics temnospóndilos. Ammonoideos ceratíticos extremadament comunes. Apareixen els corals moderns i els peixos gose-vos (teleósteos), aixina com molts dels clados moderns d'insectes.
Els primers mamífers, els quals varen evolucionar dels sinápsidos, varen fer la seua aparició en este periodo.
La deriva continental va acostar els continents; junt en la gran regressió marina del Triásico, varen ser les dos causes de la formació del supercontinente Pangea. A principis del Jurásico les terres emergides varen tornar a separar-se. Per esta regressió, les plataformes continentals varen quedar sobre el nivell de la mar, lo que va conduir, a la seua volta, al descens de la deposición de sediment carbonatados, que necessiten profunditats relativament someras.
Subdivisions
[editar | editar còdic]Plantilla:Triásico La Comissió Internacional d'Estratigrafia reconeix tres époques/series i sèt edats/pisos del Triásico, distribuïts en orde dels més recents als més antics com seguix:
Estratigrafia
[editar | editar còdic]El Triásico va ser nomenat en 1834 per Friedrich Von Alberti pels tres trams més generals que conformen els depòsits sedimentarios (del llatí trias significa "tríade") que solen aparéixer junts, en llímits diacrònics i com "paquets" solidaris, molt àmpliament estesos per tota Europa Occidental, baixe el reconeiximent de la tectofacies denominada "Germànica", o Segona "Facies roja"; estesa des d'Alemània i el Nort d'Europa, fins al sur de la península ibèrica, cridats el "Trias".
El primer tram basal, ho forma areniscas i conglomerats rojos (Buntsandstein), com Trías Inferior; un segon, intermig, de formacions carbonatadas típiques d'ambients marins someros, tipo albuferas (Muschelkalk), com Trias Mig; i un tercer, de argila roges abigarradas en evaporitas (Keuper), d'antics ambients molt àrits, com Trías Superior, els materials del qual presenten una alta plasticidad (diapirismo o halocinosis).
També cal diferenciar este Trias Germànic, del Trías de la tectofacies alpina, integrat este últim, principalment, per mants de corriment carbonatados, per eixemple, els marbres d'edat triásica del Complex Alpujárride de la cordillera Penibética.
El lagerstätte del Mont Sant Giorgio, ara en el llac de Lugano, regió del nort d'Itàlia i de Suïssa, va anar en els temps triásicos una estany entre secs en un fondo anóxico, aixina que no hi havia turbulències ni problemes per a la fossilisació, una situació que es pot comparar en el més conegut lagerstätte de Solnhofen.
La bioestratigrafía del Triásico continental es basa principalment en tetrápodos terrestres i d'aigua dolça, aixina com en concostráceos ("camarones pechina"), un orde de crustaci d'evolució ràpida que vivia en llac i ambients hipersalinos.
Paleogeografia
[editar | editar còdic]
Durant el Triásico, casi totes les terres de la Terra es concentraven en un sol supercontinente centrat més o menys en l'equador, cridat Pangea ("tota la terra").[2] Este continent tenia forma de "C" i a l'est, en el buit de la "C" es trobava l'oceà Tetis i rodejant-ho tot se situava l'oceà Panthalassa (el "oceà universal"). Tots els sediment de l'oceà profunt depositats durant el Triásico han desaparegut a través de la subducción de les plaques oceàniques, per lo que se sap molt poc de l'oceà obert durant el Triásico.
El supercontinente Pangea va començar la seua recalcada durant este periodo, especialment en el Triásico Superior, pero encara no s'havia separat. Laurasia incloïa Norteamérica, Europa i gran part de l'actual Àsia. Gondwana comprenia Àfrica, Aràbia, Índia, Austràlia, l'Antàrtida i Sudamérica. Pangea es desplaçava molt llentament cap al nort en este periodo, i en eixe procés el supercontinente va escomençar a mostrar els primers signes del seu fraccionament, en l'aparició de breches en la part oriental de Norteamérica, en les zones central i occidental d'Europa i en el noroest d'Àfrica. Els primers sediment fora de la mar, en el rift que va marcar el trencament inicial de Pangea i que va separar Nova Jersey de Marroc, són del Triásico tardà; en els Estats Units, estos sediment grossos comprenen el grup Newark.[3] Els entorns terrestres estan particularment ben representats en Suràfrica,[4] Rússia, Europa central i el suroest d'Estats Units.
El nivell de la mar va pujar llaugerament durant el Triásico Inferior; no obstant, el volum d'àrees emergides va ser encara molt alt. l'oceà Tetis, que formava un ampli golf, es va convertir en ruta d'invasió marina. Encara que les plantes terrestres dominants en el Triásico diferixen de les pérmicas, les pautes de distribució sobre Pangea varen permanéixer (flores del sur de Gondwana, siberiana i de Laurrusia de condicions més seques i càlides en latitut equatorials).
Degut a que un supercontinente té menys costa en comparació a una série de continents més menuts, els depòsits marins del Triásico són relativament poc comuns a escala global. Una excepció important és Europa occidental, a on es va estudiar per primera volta el Triásico. El marge nort-oriental de Gondwana era un marge passiu estable a lo llarc de l'oceà Neo-Tetis, i els sediment marins s'han conservat en parts del nort de l'Índia i la península aràbiga.[5] En Amèrica del Nort, els depòsits marins es llimiten a unes poques exposicions en l'oest.
Clima
[editar | editar còdic]El clima del Triásico va ser generalment calorós i sec, i va donar lloc a la formació de deserts i evaporitas.[6] El gran tamany de Pangea va llimitar l'efecte moderador de l'oceà; el seu clima continental era altament estacional, en estius molt calorosos i hiverns molt frets. Provablement va tindre forts monsons en l'Equador,[6] a voltes es coneix com els megamonzones pangeanos.[7] No hi ha evidència de glaciació prop o en qualsevol dels pols; de fet, les regions polars eren aparentment humides i templades, un clima adequat per a les criatures similars a reptils.
El Triásico pot haver segut majoritàriament un periodo sec, pero hi ha proves de que va estar marcat per varis episodis d'aument de les pluges en les latitut tropicals i subtropicales de la mar de Tetis i les seues afores.[8] Es coneixen sediment i fòssils que sugerixen un clima més humit des del Anisiense fins al Ladiniense del domini del Tetis, i del Carniense i Rhaetiense d'un àrea major que inclou també el domini boreal (per eixemple, les actuals illes Svalbard), continent d'Amèrica del Nort, el bloc de China del Sur i Argentina.
El millor estudiat d'estos episodis de clima humit, i provablement el més intens i estés, va anar l'event pluvial Carniense. Un estudi de 2020 va trobar bombetes de diòxit de carbono en les roques basálticas que es remonten al final del Triásico, i va concloure que l'activitat volcànica va ajudar a desencadenar el canvi climàtic en este periodo.[9]
Vegetació
[editar | editar còdic]Les plantes terrestres no varen experimentar una extinció important al final de l'Era Paleozoica. La transició dels tipos paleozoicos recents i mesozoicos va començar abans de l'inici de l'Era Mesozoica. Aixina que, les condicions eren molt similars al Pérmico. Les plantes que varen florir en Laurasia estaven adaptades al seu clima sec i càlit: Cicadáceas. Entre la vegetació arbòrea hi havia algunes coníferas i ginkgos. Els falagueras predominaven en les zones humides, junt en cicadáceas en una morfologia similar a les palmeres i alguns predecessors dels pins actuals. Gondwana, molt més humida, estava poblada per boscs de falagueras jagantescs i coníferas voluminoses.
Existixen proves de que els escarabats estaven implicats en la polinisació d'algunes gimnospermas, pero per lo demés hi havia poques d'estes plantes que tractaren d'atraure als insectes, inclús sembla com si els cons de les cícadas estigueren dissenyats per a aüixar-los. Més de la mitat de les espècies conegudes d'insectes estaven equipades per a perforar, dentellejar i succionar els cossos de les plantes.
Boscs triásicos
[editar | editar còdic]Un eixemple de bosc triásico ho aporta la Formació Paramillos (Paramillos de Uspallata, Mendoza, Argentina), en la que s'ubica un «bosc petrificado» del Triásico mig, en vàries localitats que sumen més de 120 troncs fòssilés, en posició de vida. Representa un bosc subtropical perenne en estació seca, compost principalment per Corystospermaceae i Araucariaceae.[10] La primera localitat va ser descoberta per Charles Darwin, en març de 1835, en el seu viage al voltant del món a bordo del HMS Beagle. Un monument recorda el pas de l'eminent naturaliste anglés per eixe lloc. L'àrea del denominat «Bosc de Darwin» reunix la major cantitat de troncs petrificados de la República Argentina; com també una gran varietat de fòssilés de vegetals, invertebrats i vertebrats.
Paleozoología
[editar | editar còdic]Es pot distinguir tres categories d'organismes en el registre triásico: supervivents de l'extinció Pérmico-Triásico, nous grups que varen florir breument, i nous grups que varen continuar alvance per a dominar el món Mesozoico.
Paleozoología terrestre
[editar | editar còdic]Els registres fòssils triásicos s'han trobat en vàries regions: en la conca de Karroo de Suràfrica, en Rússia prop dels Montes Urales, en Ischigualasto, Sant Joan, Argentina, en el Bosc Petrificado d'Arizona, etc. Tots estos registres conten la mateixa història.
Els reptils varen dominar la superfície terrestre en este periodo. No obstant, la majoria dels gèneros de sinápsidos del Pérmico varen desaparéixer sobtadament. En l'inici del Triásico varen quedar uns pocs gèneros de predadores i el gran herbívor Lystrosaurus, que és famós per la seua presència fòssil en molts dels fragments àmpliament dispersats de Gondwana. Els reptils mamiferoides es rediversificaron durant el Triásico jugant un important paper ecològic i deixant un llegat important, els mamífers verdaders, que varen evolucionar a partir d'ells al fi del Triásico. Entre les espècies herbívores estaven els dicinodontes, semblants als actuals hipopótams; els rincosaurios, semblats als actuals porcs; i els cinodontes, semblats a les actuals comadrejas. Tots ells varen desaparéixer de la faç de la terra de forma desconeguda i repentina: Va ser la primera gran extinció en massa de la fauna terrestre en el nostre planeta. Els tecodontes que els varen rellevar, varen desaparéixer en la segona gran extinció, ocorreguda a finals del Triásico. Solament varen sobreviure les tortugues, els cocodrils, els dinosauris i alguns mamífers de tamany reduït. Els primers mamífers eren menuts i minoritaris, a lo llarc de l'Era Mesozoica, i cap espècie va alcançar dimensions rellevants.
La majoria dels dinosauris varen aparéixer a finals del Triásico. Entre ells destacaven els terópodos i els prosaurópodos. En absència de competència i en casetes ecològiques buides, els primers dinosauris varen colonisar ràpidament la terra. cal destacar Procompsognathus i Plateosaurus.
Paleozoología aérea
[editar | editar còdic]
En el Triásico superior, varis reptils menuts varen desenrollar membranes sobre les extremitats, lo que possiblement els permetia planejar. Alguns gèneros tenien estes ales sobre les pates davanteres i uns atres, sobre les atrasseres. Els més abundants varen ser els pterosaurios, un orde de reptils distint als dinosauris, de sanc calenta, cap gran, cos chicotet i ales llargues i estretes terminades en quatre garres diminutes.
A diferència dels seus predecessors, els pterosaurios ya eren capaces, a finals del triásico, de realisar vols d'una certa duració, cobrint distàncies inusitadas fins al moment. Els pterosaurios fòssils són molt comuns i han segut trobats centenars de espècimen, pertanyents a huit gèneros distints. Eudimorphodon possiblement va ser el primer de tots ells.
Paleozoología aquàtica
[editar | editar còdic]Els grups més comuns del Triásico inferior són els moluscs. Els ammonoideos varen experimentar una recuperació espectacular despuix de la seua casi total aniquilació en el Pérmico (solament dos gèneros varen sobreviure). En el Triásico els ammonoideos varen superar el centenar de gèneros. Els atres grups oceànics varen ser més llents en recuperar-se, pero en el Triásico superior, les mars ya tenien una certa diversitat. Del grup de reptils es destacaven el notosaurio (dents esmolades, 4 metros de llongitut, cap chicotet i allargada i aletes paregudes a les dels ànets), el placodonte (dents esmolades com a serres), i l'ictiosaurio (fins a 15 metros de llongitut i semblança al delfí). Estes espècies adaptades al mig aquàtic s'alimentaven de peixos i moluscs. Els notosaurios, del Triásico inferior, eren pròxims als placodontos i sembla que varen ser els primers reptils en invadir el regne oceànic. Eren hidrodinàmics en un llarc coll i quatre extremitats en forma de paleta. Ni placodontos ni notosaurios varen sobreviure al periodo Triásico.
Bivalvats i gasteròpodes varen estar menys afectats per l'extinció pérmica, i es troben en freqüència en roques del Triásico inferior, encara que la seua diversitat és alguna cosa llimitada (endobentónicos i epibentónicos).
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Els corals Hexacorallia apareixen en el Triásico mig. Els primers secs eren menuts (menys de 3 metros) i estaven construïts per pocs tipos d'organismes. Al final del Triásico, els secs eren més grans, i alguns han segut construïts per més de 20 espècies diferents. Les primeres bioconstrucciones varen créixer en aigües relativament profundes, diferents de les actuals, no associades en algues simbiòtiques. Potser no va ser fins al final del Triásico o Jurásico primerenc quan comencen a formar secs grans i s'establix esta relació simbiòtica. Els conodontos varen ser importants encara en el Triásico, per a desaparéixer al final d'este periodo.
Extincions en massa
[editar | editar còdic]Al final del Triásico es va produir l'extinció massiva del Triásico-Jurásico. S'extinguixen els conodontos i reptils placodontos. Va desaparéixer el 20 % d'animals marins, encara que tots estos grups es recuperen en el Jurásico. Les víctimes terrestres varen incloure la majoria dels gèneros de reptils mamiferoides i grans amfibis. Els beneficiaris primaris de l'extinció sobre la terra varen ser els dinosauris, que es varen expandir ràpidament durant el Jurásico i varen dominar els hàbitats terrestres a lo llarc del restant de l'Era Mesozoica. Els únics reptils marins que varen sobreviure varen ser els ictiosaurios i els plesiosaurios.
Les evidències sugerixen que va haver dos polsos d'extinció triásica, un d'anterior i un atre al final del periodo. La sincronisació d'estes extincions en els marés és poc clara i les causes de les extincions triásicas permaneixen desconegudes. Un anàlisis en el noroest d'Arizona en el 2002 sobre el llímit Carniense-Noriense, no va mostrar canvis bruscs en el paleoambiente, per lo que la possibilitat climatològica no va ser respalada. En este temps, les coníferes i atres grups de gimnospermas varen reemplaçar a les flores de plantes en llavors que havien predominat en hàbitats de terra baixa de Gondwana en el Triásico.
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
- ↑ “Carbon (δ13C) isotope variations indicate climate shifts and reflect plant habitats in the Middle Triassic (Anisian, Pelsonian) succession at Kühwiesenkopf / Monte Prà della Vacca (Dolomites, Northeast Italy)” . Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 601. doi:. Bibcode: 2022PPP...601k1098F.
- ↑ «Lecture 10 – Triassic: Newark, Chinle».
- ↑ Jacobs, Louis L. (1997). Encyclopedia of Dinosaurs, Academic Press, pp. 2–4.
- ↑ Earth History and Palaeogeography, Cambridge University Press, pp. 195–207. doi:10.1017/9781316225523.012. ISBN 978-1-316-22552-3.
- ↑ 6,0 6,1 Stanley, 452–53.
- ↑ “The Pangaea Megamonsoon records: Evidence from the Triassic Mungaroo Formation, Northwest Shelf of Austràlia” . Gondwana Research 69: 1–24. doi:. Bibcode: 2019GondR..69....1Z.
- ↑ “Triassic climates – State of the art and perspectives” (2010). Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 290 (1–4): 1–10. doi:. Bibcode: 2010PPP...290....1P.
- ↑ Manfredo Capriolo, Andrea Marzoli, László E. Aradi, Sara Callegaro, Jacopo Dal Cors, Robert J. Newton, Benjamin J. W. Mills, Paul B. Wignall, Omar Bartoli, Don R. Baker, Nasrrddine Youbi, Laurent Remusat, Richard Spiess & Csaba Szabó(2020).11(1670)doi:10.1038/s41467-020-15325-6.
- ↑ Alquitrà, M., Artabe, A. E. i Spalletti, L.A. (2008). «"Ecological reconstruction of a mixed Middle Triassic forest from Argentina".Alcheringa 32: 365-393
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Emiliani, Cessara. (1992). Planet Earth: Cosmology, Geology, & the Evolution of Life & the Environment. Cambridge University Press. (Paperback Edition ISBN 0-521-40949-7)
- Ogg, Jim; June, 2004, Overview of Global Boundary Stratotype Sections and Points (GSSP's) Stratigraphy.org, Accessed April 30, 2006
Stanley, Steven M. Earth System History. New York: W.H. Freeman and Company, 1999. ISBN 0-7167-2882-6
- Sues, Hans-Dieter & Fraser, Nicholas C. Triassic Life on Land: The Great Transition New York: Columbia University Press, 2010. Séries: Critical Moments and Perspectives in Earth History and Paleobiology. ISBN 978-0-231-13522-1
van Andel, Tjeerd, (1985) 1994, New Views on an Old Planet: A History of Global Change, Cambridge University Press
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Triásico. La deriva continental (Proyecte Celestia).
- https://web.archive.org/web/20100104203105/http://palaeos.com/mesozoic/triassic/triassic.htm
- http://www.duiops.net/dinos/triasico.html
- https://web.archive.org/web/20030112213437/http://homepage.mac.com/uriarte/triasico.html
- Enllaces de Triásico (en anglés).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Triásico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.