Mesoamèrica

Archiu:Mesoamérica relief map with continental scale.png

Mesoamèrica

Mèxic espanyol

Mèxic independent

Mesoamérica (en grec: μέσος [mesos] ‘intermig’), denominada històricament com a Antic Mèxic, és el àrea cultural del continent americà que comprén la mitat meridional de Mèxic, tot el territori de Guatemala, El Salvador i Belize, l'occident d'Hondures i Nicaragua, i la Península de Nicoya en el noroccidente de Costa Rica. En el periodo precolombino va ser conegut per formar part de les grans civilisacions. No deu confondre's en la regió mesoamericana, concepte falcat per a denominar una regió geoeconómica per organisacions internacionals tals com la OCDE.^[1] Mesoamérica, com s'expon en este artícul, és un àrea definida per la cultura. Esta regió va vore el desenroll d'una civilisació indígena en el marc d'un mosaic de gran diversitat ètnica i llingüística. L'unitat cultural dels pobles mesoamericanos es reflectix en vàries traces que Paul Kirchhoff va definir en 1943 com el complex mesoamericano.^[2]^[3]

La definició de lo que s'accepta com mesoamericano és objecte de discussió entre els estudiosos d'esta civilisació; no obstant, en freqüència es menciona en l'inventari la base agrícola de l'economia, com la domesticació de cacao, dacsa, frijoles, albocat, vainilla, carabassa i chile, aixina com el pavo i el gos, l'us de dos calendaris (ritual de 260 dies i civil de 365), els sacrificis humans com a part de les expressions religioses, la tecnologia lítica i l'absència de metalúrgia, entre uns atres. En el seu moment, la definició del complex mesoamericano va servir per a distinguir als pobles mesoamericanos dels seus veïns del nort i el sur.

El desenroll de Mesoamérica es va estendre per varis milenis. Els especialistes discutixen sobre l'época que pot considerar-se el «inici» de la civilisació mesoamericana. D'acort en algunes postures, la fita inicial consistix en el desenroll de la alfarería. Uns atres consideren que el primer complex mesoamericano es desenrolla entre els sigles XV i XII, periodo contemporàneu a la cultura olmeca. No obstant, ya hi ha una transformació important de l'ambient natural a través de l'agricultura des de l'época geològica del Holoceno, fa més de 7000 anys.^[4]

A lo llarc de la seua història, els pobles mesoamericanos varen construir una cultura les expressions de la qual parlen d'elements compartits per varis pobles i traces que els distinguixquen entre sí. A mida que va alvançar el procés civilizatorio, algunes traces es homogeneizaron pel contacte interétnico i uns atres varen adquirir especificidad en certs contexts. Este procés va ser continu i va perdurar fins a la colonisació espanyola.

Alguns autors ampren indistintament els noms nahuas per a descriure objectes i conceptes originals de Mesoamérica,^[5] i uns atres destaquen les diferències entre els pobles de la regió.^[6]

La major part dels pobles mesoamericanos varen parlar llengües pertanyents a les següents famílies llingüístiques: otomangueana, mayense, mixezoqueana, totonacana i utoazteca.

Atres llengües estan aïllades o no varen poder ser classificades perque varen desaparéixer en el procés de castellanisació que va començar en la colonisació espanyola i continua fins a la data.

Este mosaic de llengües i #ètnia va estar present durant l'época prehispánica i té la seua correlato en les numeroses cultures indígenes que es varen desenrollar en diverses zones i temps de Mesoamérica, entre les quals les més estudiades han segut:

La mexica, la maya, la teotihuacana, la tolteca, la zapoteca, la mixteca, la olmeca i la purépecha.

A pesar de la concentració d'estudis que s'han donat en el cas d'eixes importants cultures, Mesoamérica va ser escenari de molts pobles, alguns dels quals han a penes començat a ser investigats a partir d'excavacions recents. Varen inventar un sistema d'escritura pero no tan alvançat com els mayas.

Orige de la paraula "Mesoamérica"

Mesoamérica significa "Amèrica mija". Este terme es va propondre per a referir-se a un espai cultural que comprén des de la part meridional de Mèxic fins a la Província de Guanacaste en Costa Rica, el qual es diferencia d'atres regions per la forma de vida dels seus pobladors, el seu clima i la seua geografia. Mesoamérica és un espai de climes i paisages variats, com a valls, boscs, costes, pantans i selves.

Les seues terres són humides i fèrtilés, adequades per a la agricultura, ademés hi ha numerosos #llac i rius. Encara en eixa diversitat, els habitants de la regió tenien certes característiques en comuna, per eixemple, les seues societats s'organisaven en grups en diferents funcions i importància. Per una part els governants, dividits en caps religiosos i militars, i, per una atra, artesans i llauradors.

Esta divisió social es va manifestar en els palaus, temples, habitacions i espais urbans en els que els governants vivien. La seua canastra bàsica incloïa dacsa, frijol, chile, carabassa o güicoy, albocat i cacao, entre uns atres.^[7] Varen fer importants obres per a controlar i aprofitar l'aigua de pluja, rius i #llac. La seua religió era politeiste. Tenien creències religioses que combinaven en coneiximents d'astronomia, matemàtiques, ingenieria, art, escritura i medicina. Arquitectónicamente, destaquen elements com els basamentos escalonats i edificacions que varen construir en les ciutats per al ritual de joc de pilota. Varen inventar un sistema de numeració en base vigesimal i entre els seus sistemes d'escritura^[8] destaca la ideográfica, basada en dibuixar símbols que representaven idees. Es regien per dos calendaris diferents: el de 365 dies per a les activitats agrícoles i el de 260 per a les seues creències religioses. En els seus mits varen intentar explicar la complexitat del món natural i l'humà, tractant de preservar l'harmonia entre abdós.

Definició de Mesoamérica

Des de que va créixer l'interés per les cultures indígenes d'América Central i Mèxic, els especialistes es varen enfrontar al problema d'interpretar les senyes disponibles sobre els pobles indígenes. Els importants alvanços en les investigacions arqueològiques en el centre de Mèxic —particularment en Oaxaca, a on Alfonso Case encapçalava les excavacions en Mont Albán— i en l'àrea maya —en l'equip de Ricketson investigant Uaxactún (Guatemala)— mostraven que entre eixes regions, considerades alienes entre sí fins a la década de 1940, hi havia grans coincidències culturals que requerien una explicació.^[9]

Alfred Kroeber va introduir en 1939 el concepte d'àrees culturals^[10] per a abordar la presència de traces culturals semblades en pobles diversos ètnicament i separats relativament en la geografia d'una mateixa regió. En l'obra Cultural and natural areas of native North America, Kroeber va propondre que el nort d'América Central i els territoris dels pobles agrícoles de Mèxic constituïren una àrea cultural,^[11] pero la seua proposta no va semblar tindre eco en els círculs arqueològics. En 1943 Paul Kirchhoff va donar a conéixer el seu artícul Mesoamérica, en el que problematizó l'unitat cultural de la zona maya i el centre de Mèxic. En el seu text, Kirchhoff delineó un conjunt de traces la presència de les quals era significativa en els pobles del nort d'América Central i el centre i sur de Mèxic, mateixos que els distinguiren d'atres cultures americanes. Kirchhoff dia que el llímit nort de Mesoamérica era la regió compresa entre el riu Sinaloa, la serra Mare Occidental, les conques dels rius Lerma i Panuco i el llímit sur seria la llínea entre la desembocadura del riu Motagua i el golf de Nicoya, en Costa Rica.

Els llímits geogràfics no són estàtics, sino que varien segons l'aument o disminució de recursos depenent de la temporada. Mesoamérica té una superfície de 1 000 218 km². Entre les traces culturals es troben el sedentarisme, l'us del bastó plantador/tallador, el cultiu del dacsa (la milpa) i la seua nixtamalización, la pràctica del joc de pilota, el sistema de numeració en base vigesimal, l'us del calendari ritual de 260 dies, la pràctica de varis tipos de sacrificis humans i el sistema d'escritura pictogràfica. En posteriors treballs, Kirchhoff es va mostrar «decepcionat» de la rebuda poca crític que va tindre el terme Mesoamérica en els círculs arqueològics i llamentava que no haguera tingut lloc un profitós dins del debat sobre la pertinència del concepte.^[12]

A pesar d'esta rebuda de la seua proposta, els alvanços de la arqueologia dels pobles mesoamericanos han posat en relleu algunes debilitats de la definició de Mesoamérica presentada originalment per Kirchhoff. Un dels primers #senyalament és el seu émfasis historicista i culturalista, que pretén definir la civilisació mesoamericana com un conjunt d'elements desarticulats que tendixen a l'identificació de la cultura en el grup ètnic i la comunitat llingüística.^[13] En les décades següents s'han desenrollat nous enfocaments per a abordar la civilisació dels pobles precolombinos de la Amèrica mija.

Entre atres coses, açò inclou la revisió de la cronologia indígena.^[14]

Geografia

La dimensió històrica de la geografia mesoamericana

Per a comprendre la geografia de Mesoamérica cal situar-la en una dimensió diacrònica, és dir, com una realitat dinàmica. Cal emfatisar que Mesoamérica és una civilisació compartida per pobles de divers orige ètnic i que, a diferència d'atres civilisacions com el Antic Egipte o Mesopotamia, els pobles que varen compartir la civilisació mesoamericana no varen constituir mai una unitat política. Les fronteres de Mesoamérica corresponen als territoris d'aquells pobles que varen formar part de l'esfera de la civilisació mesoamericana, que compartix una cultura que les seues característiques s'aborden més avall. Els confines de Mesoamérica tampoc corresponen en els llímits de cap país modern. Despuix de la conquista espanyola, els pobles mesoamericanos varen quedar incorporats al virreinato de la Nova Espanya, pero este domini de la Corona espanyola va incloure també a atres grups de cultures diferents tals com els oasisamericanos, els nómades d'Aridoamérica i els pobles de la baixa América Central.

Mesoamérica ocupa una porció del continent americà entre el oceà Pacífic a l'oest; i el mar Carib i el golf de Mèxic al nort i a l'orient. Els seus llímits septentrionals són menys clars, en excepció d'aquells daus per la península de Yucatán. En la seua época de major alvanç dins del continent, cap al nort, els territoris de la mesoamericanidad varen incloure la serra Mare Occidental de Durango i Zacatecas, la serra Grossa, el Tunal Gran i la serra de Tamaulipas. Açò va ocórrer durant el periodo Clàssic. Eixe alvanç cap al nort va ser favorit per condicions climatològiques que varen permetre l'agricultura i la concentració urbana; el context climàtic va actuar en conjunt en la creixent importància de les rutes d'intercanvi entre Oasisamérica i Mesoamérica que travessaven les zones del centre de Mèxic senyalades abans. Prolongades sequies i crisis polítiques varen arrastrar a les societats del nort de Mesoamérica i la regió va ser abandonada i ocupada novament per nómades aridoamericanos al voltant de el VIII^[15]

Per un atre costat, el llímit sur i oriental de Mesoamérica va ser més o menys estable. No obstant, algunes manifestacions dels pobles de la zona es varen alluntar de les pautes mesoamericanas durant el Preclásico Tardà i el Clàssic Primerenc (ss. IV-VII), de modo que durant esta época la regió de Centroamérica es va alluntar de l'esfera cultural de l'Amèrica Mija. En terminar esta etapa, els llaços en les cultures mesoamericanas es varen restablir i varen ser reforçats per les migracions de grups otomangueanos (chorotegas i mangues) i uto-azteca (pipiles i nicaraos).^[16]

Traces geogràfiques de Mesoamérica

Mesoamérica es troba aproximadament entre els paralels 10° N i 22° N. És un territori de gran diversitat topogràfica i ecològica. La seua topografia és diversa perque la conformen vàries cadenes montanyoses i nucs que formen part del Cinturó de Fòc del Pacífic. Per un atre costat quan s'adinsa cap al nort de les terres altes, en la península yucateca, desapareixen les serranías i decreix l'altitut fins a convertir-se el territori en una planicie calcárea que en el seu extrem més septentrional es caracterisa per les seues selves baixes i clima calorós. Tot açò és un factor elemental per a comprendre la geografia de Mesoamérica, perque introduïx un factor de diversitat notable. Per això, encara que Mesoamérica en lo general es troba en la zona tropical i subtropical, alberga grans contrasts climàtics.

Les terres baixes

Les terres baixes mesoamericanas comprenen aquelles regions per baix de 1000 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar).^[17] Es tracta en general de les planures costeres i els piedemontes de les montanyes que baixen al llitoral. Es caracterisen per la seua temperatura càlida, encara que atres condicions geogràfiques puguen variar. En lo general la frontera atlàntica posseïx una humitat major i una vegetació més exuberante que la costa del Pacífic. En les estribaciones de la Serra Mare Oriental els règims de pluja són elevats i els rius que baixen al golf de Mèxic en alvertents pronunciats denominats torrentades es desborden en freqüència, com la planura tabasqueña, una extensa planicie de torrentada en a on es localisa la conca hidrològica més important de Mèxic formada pels rius Grijalva i Usumacinta. En la mateixa situació es troba la serra dels Tuxtlas, en el centre de l'actual estat de Veracruz (Mèxic). La península de Yucatán —que és una gran planicie calcárea a poca altitut sobre el nivell de la mar— compartix en Hondures una temporada de pluges en majors precipitacions entre maig i decembre. L'aigua és tan abundant en l'alvertent atlàntic mesoamericana que els chapulls varen ser una part important del paisage fins que varen començar a ser devastats per l'acció humana. Els pantans de Centla en Tabasco, són una mostra, encara que no única, dels ecosistemes natius de les costes atlàntiques de la regió.

Els huracans colpegen les costes de Mesoamérica cada any. La temperatura no presenta contrasts considerables, és càlida durant tot l'any i la diferència entre temperatures màximes i mínimes és relativament menuda.

El oceà Pacífic banya les costes occidentals de Mesoamérica. A diferència de l'alvertent atlàntic, en el Pacífic les cadenes montanyoses condicionen una planura costera sumament angosta. Algunes regions de Nayarit i Sinaloa posseïxen mostres de chapullés que com en l'Atlàntic han segut depredadas pels sers humans.

Les regions tropicals de Mesoamérica han segut modificades intensament des de l'arribada dels espanyols. El fenomen, no obstant, té inici en l'época prehispánica. Els mayas varen talar enormes extensions de selva per a construir les seues ciutats en el departament de Petén en Guatemala, aixina com en la regió que actualment correspon als estats mexicans de Chiapas i Campeche, mateixes que la pròpia selva va tornar a cobrir anys despuix de ser abandonades pels seus habitants. En les costes de Tabasco els indígenes olmecas es varen vore precisats a desenrollar tècniques de cultiu que varen consistir en drenar l'aigua i dur terra a a on solament hi havia fanc. Encara que semble inverosímil, cultius que hui són tan típics i característics en esta zona com el banana i la canya de sucre, no existien en Mesoamérica abans de l'arribada dels espanyols. Entre atres espècies vegetals comunes d'estos ecosistemes es troba el cacao, de vital importància per a l'economia, la gastronomia i encara la subsistència indígena i actual; el mangle i la ceiba, arbre sagrat en la cosmogonia mesoamericana pero particularment en la maya.^[18] Varis dels animals de major significat per als mesoamericanos eren comuns en les zones tropicals, per eixemple, el jaguar, la guacamaya, el fardacho, els monas, el quetzal i el faisà.

Les terres altes

Les terres altes varen jugar un paper molt important a lo llarc de l'història de Mesoamérica. En esta categoria es troben les zones en altituts majors a 1000 m s. n. m.^[19] Les montanyes són una marca del paisage de les terres altes mesoamericanas. Vàries cadenes montanyoses emmarquen i solquen Mesoamérica. En territori mexicà, corre paralela al Pacífic la Serra Mare Occidental des de Sonora fins a Jalisco. En Colima comença el Eix Neovolcánico, que travessa Mèxic fins al golf, a on es troba en la Serra Mare Oriental i forma en Oaxaca el cridat escut Mixteco. La costa del Pacífic entre Michoacán i Oaxaca és vorejada pels talussos de la Serra Mare del Sur, tan propenca al llitoral que la planura costera és pràcticament inexistent. El istme de Tehuantepec interromp l'abrupta topografia de Mèxic i marca al mateix temps el principi de les regions montanyoses d'América Central. A l'orient d'esta regió s'alcen la Serra Mare de Chiapas i la cordillera Centroamericana que ocupa la mitat sur de Guatemala, el territori d'El Salvador i aplega a Hondures. A l'orient de les terres baixes d'El Petén s'alcen els monts Maya, una menuda serranía en el sur de Belize. El territori de Nicaragua és menys abrupte que els seus veïns del nort, no obstant allí comença la cordillera volcànica que voreja la costa pacífica fins a Costa Rica. En ella es troben varis volcans com el Cerro Negre i l'illa Ometepe. En els confines sureño de Mesoamérica, es troba la cordillera de Guanacaste, ya en territori de Costa Rica.

Entre estes cadenes montanyoses es troben les valls altes, de #elevació superiors a 1500 m s. n. m. A pesar de trobar-se prop uns d'uns atres, la diversitat ecològica en Mesoamérica és una de les seues característiques definitorias. Per a posar un eixemple, el talús oriental del volcà Citlaltépetl té un clima favorit per pluja abundant i agradable temperatura; a l'atre costat del mateix volcà es troben els àrits plans de Sant Joan i el vall de Tehuacán, a on els núvols descarreguen la poca aigua que resta despuix de travessar la Serra Mare Oriental.

Les condicions ecològiques de les terres altes mesoamericanas depenen de la seua altitut, la seua latitut respecte al equador terrestre i la topografia. En lo general, el nort de Mesoamérica és més àrit que el sur de la regió. Mesoamérica va comprendre alguna volta el semidesierto de Zacatecas i Sant Luis Potosí, de condicions rigoroses. El Bajío també presenta un règim de pluja llimitat, pero la presència del riu Lerma i els seus afluents suavisa les condicions de vida en la regió. En el centre de Mèxic, el vall de Toluca és el de major altitut del país, té un clima plujós i més fret que el vall de Mèxic que es troba a l'orient. El tercer de les grans valls del centre de Mèxic és el vall Poblano-Tlaxcalteca, de condicions i altitut similars a les de la vall de Anáhuac. Al sur del Ajusco es troba el vall de Morelos el clima de la qual s'assembla al de les terres tropicals.

Àrees culturals

Centre de Mèxic

Conegut com «Eix Neovolcánico». Va rebre influència olmeca durant el mileni I a. C., i poc temps despuix varen florir cultures endógenas. La ciutat de Teotihuacán, cridada pels mexicas «ciutat a on es formen els deus», va anar potser la cultura més important de les que varen radicar en Mesoamérica, puix la seua influència inclús va aplegar a Aridoamérica i Oasisamérica. Despuix de la caiguda teotihuacana es varen assentar en les seues proximitats les cultures de Xochicalco, en els estats actuals de Morelos, Tlaxcala (Cacaxtla) i Pobla (Cholula). En el mileni II varen començar les invasions toltecas, i en 1325 es va fundar Tenochtitlan.

Una de les àrees més importants durant la història prehispánica de Mèxic va ser la que es coneix com a Centre de Mèxic. Està conformada per les valls de terra templada a freda situats en l'Eix Neovolcánico i en el nort de la conca del ric Basses. És una caseta ecològica caracterisada pel seu clima templat i l'absència de corrents importants d'aigua. Les pluges, per un atre costat, es presenten entre els mesos d'abril a setembre, i no són massa abundants. Este fet va ser el que va motivar el desenroll primerenc d'obres hidràuliques, entre les que es conten la canalisació dels rius i els sistemes de séquies en les ales dels cerros per a almagasenar l'aigua.

La vall de Tehuacán, localisat al surest d'esta regió és important perque d'ell procedixen els restants segons pareix més antics de cultiu de la dacsa i algunes de les mostres de la ceràmica més antiga de Mesoamérica. El Centre de Mèxic inclou ademés, la conca llacustre del vall de Mèxic, composta per varis #llac i estanys. Entorn al llac de Texcoco varen créixer poblacions tan importants com Cuicuilco, en el periodo Preclásico; Teotihuacán en el Clàssic i Tula i Tenochtitlan en el periodo Posclásico.

Les últimes cultures de l'Eix Neovolcánico varen ser les de la Triple Aliança: Texcoco, Tlacopan i Tenochtitlan. En un inici difícil, els mexicas es varen assentar en la vall de Mèxic en 1325 i un sigle despuix va començar la seua hegemonia en lliberar Izcóatl al seu poble de mans dels senyors de Azcapotzalco. En 1430 la Triple Aliança va quedar formalment constituïda. Izcoátl, per consell de Tlacalael, va manar cremar els còdexs de l'història asteca i va reescriure totalment l'història del seu poble.

En menys de cent anys la Triple Aliança va conquistar gran part de Mesoamérica, en la característica de que permetien als pobles somesos conservar la seua cultura i religió.

Àrea maya

L'àrea maya és una de les més àmplies de Mesoamérica. Alguns autors la dividixen en dos sectors: la península de Yucatán, en el nort, i les Terres Altes, en el sur. La primera comprén, ademés de la península de Yucatán, Tabasco, el Petén i Belize. Es tracta d'una zona de terres baixes i clima calent, assotada pels huracans i les tormentes tropicals del mar Carib. És una plataforma calcárea, a penes elevada cap al sur, en a on la denominada Sierrita trenca la planura del paisage. Carix de corrents d'aigua superficials, puix el sol és massa permeable; en canvi, són abundants les corrents subterrànees i els cenotes. Per una atra part, les Terres Altes comprenen els altiplanos de Guatemala, Chiapas, l'occident d'Hondures (Copán i El Pont) i l'occident i centre d'El Salvador (la zona central del Salvador va tindre contacte comercial en Centroamérica, pero va ser més grandemente influït per l'àrea maya, mostra d'això són els llocs famosos de Sant Andrés, Joya de Cerén i Cihuatán). És una regió de clima templat-fret, i en pluges abundants. Les ales de les montanyes estan cobertes d'una espessa vegetació que amenaça el desenroll de l'agricultura. Les Terres Altes mayas no estan menys expostes a l'influència dels ciclons caribenys que en freqüència ocasionen destrosses en la zona.

Els primers desenrolls culturals importants de l'àrea maya varen ocórrer en la zona sur. La primera ceràmica, produïda en la localitat beliceña de Coll sembla indicar que el desenroll de la alfarería en l'àrea maya va ser derivat de les tradicions suramericanes. La primera ciutat en arquitectura monumental va ser Nakbé (c. 1000 a. C.), seguida per El Mirador (c. 600 a. C.), la ciutat més gran de totes i la major de l'Amèrica precolombina, localisades en la conca del Mirador, en Petén, Guatemala, en a on es va iniciar la cultura del Preclásico en tots els atributs del Clàssic. En les terres baixes del Pacífic de Guatemala es desenrolla Takalik Abaj l'única ciutat de Mesoamérica en ocupació olmeca i després maya.

Sigles més vesprada, es varen desenrollar els primers centres de població que haurien de convertir-se en ciutats en el periodo Clàssic. Entre ells cal contar a Kaminaljuyú en les terres altes de Guatemala, Quiriguá, Uaxactún i Tikal, esta última hauria de ser la més gran de les ciutats mayas entre els sigles III i VIII La caiguda i abandó de les grans ciutats mayas es va deure a una combinació de factors: guerres internes, desastre ecològic, canvi climàtic, migracions provinents del nort de Mesoamérica. D'esta manera, el cor de la cultura maya es va traslladar a les terres de l'actualment denominada península de Yucatán. En esta regió haurien de florir les ciutats de Chichén Itzá, Uxmal, Tulum, Mayapán, Cobá i Izamal entre moltes unes atres, a partir de la migració maya cap a la península de Yucatán ocorreguda des de les terres altes de Guatemala a partir de el III i despuix, dins de la pròpia Península, predominantment d'orient a ponent, a partir de el V En l'actualitat perviuen 27 grups mayas, 22 d'ells en Guatemala.

Oaxaca

Sense dubte alguna es tracta d'una de les més importants zones mesoamericanas. En les valls centrals d'Oaxaca es va originar la civilisació zapoteca, els qui varen establir el calendari de 260 dies, usat posteriorment per la majoria dels pobles mesoamericanos, i un sistema d'escritura propi i diferent al olmeca i al maya. Mont Albán es va convertir en el paradigma d'esta civilisació, i a la seua caiguda la regió va ser ocupada pels mixtecos.

La regió oaxaqueña va ser des de l'época mesoamericana una de les més diverses. Es tracta d'un territori sumament montanyós, emmarcat per la Serra Mare del Sur i el Escut o Nuc Mixteco. Inclou una porció de la conca del ric Basses, caracterisada per la seua sequetat i complexa topografia. Els seus caixers d'aigua són curts i de poca capacitat. En eixe sentit, s'assembla prou a la regió del centre de Mèxic.

Dos varen ser els escenaris principals de l'història cultural dels pobles oaxaqueños. Per un costat, les valls centrals d'Oaxaca varen vore el desenroll de la cultura zapoteca, una de les més antigues i conegudes de l'àmbit mesoamericano. Esta cultura es va desenrollar a partir dels cacicazgos regionals que controlaven la terra de cultiu (molt fèrtil, encara que massa seca) de les menudes valls de Etla, Tlacolula i Miahuatlán. Alguns dels primers eixemples de gran arquitectura en Mesoamérica pertanyen a esta regió, com el centre ceremonial de Sant Josep Mogote. L'hegemonia d'este centre ceremonial en la regió del Valle, va passar a mans de Mont Albán, la capital clàssica dels zapotecos. La caiguda de Teotihuacán en el VIII va permetre el major apogeu de la cultura zapoteca. No obstant, la ciutat de Mont Albán va ser abandonada en el X, i va donar lloc a una série de centres regionals que es disputaven l'hegemonia política.

Al ponent de les valls centrals, es localisa la regió mixteca. Es tracta d'un terreny sumament montanyós d'altituts molt variables, que apleguen a més de 3000 m s. n. m. Els climes varien del templat de montanya al tropical sec, i en general la pluja és escassa. Existixen poques corrents superficials d'aigua, i en l'actualitat, bona part de la zona presenta un grau de deforestación alarmant. La Mixteca és també una zona ocupada des de temps inmemoriales. Ya des del periodo Preclásico s'havien format en la regió alguns núcleus de població importants, com Yucuita i Cerro de les Mines. No obstant, les capitals mixtecas no varen alcançar mai la magnitut de les seues veïnes zapotecas. El major dels #apogeu de la cultura mixteca va ser alcançat en el periodo posclásico, quan el senyor Huit Venado de Tututepec i Tilantongo va mamprendre una campanya d'unificació política de les ciutats-estat mixtecas i va aplegar a ocupar les valls centrals d'Oaxaca.

Guerrero

Tradicionalment es considera a Guerrero com una regió pertanyent a l'àrea occidental. No obstant, els descobriments més recents, han reorientado la divisió de les àrees culturals mesoamericanas, i en els treballs de recent autoria, Guerrero apareix com un àrea cultural independent. El Guerrero mesoamericano ocupa aproximadament la superfície del estat del mateix nom, localisat en el sur de Mèxic. Es pot dividir en tres regions en característiques diferents: al nort, la depressió del ric Basses, a on esta corrent d'aigua juga el paper més important en la configuració de la geografia regional. La depressió del Basses és una regió baixa, de clima càlit i escasses pluges, la sequetat de les quals és aminorar per la presència del caixer i els seus numerosos afluents. La part central correspon a la Serra Mare del Sur, en un clima una miqueta més templat, regió rica en jaciments minerals i en escasses qualitats agrícoles. La partix sur de l'àrea guerrerense és constituïda per la costa del oceà Pacífic, una planura costera molt angosta, càlida i humida, ompli de manglarés i palmeres, assotada pels huracans provinents del Pacífic.

Guerrero va ser l'escenari de les primeres tradicions alfareras de Mesoamérica. Els restants més antics d'ella han segut trobats en Port Marqués, prop d'Acapulco, i tenen una edat aproximada de 3500 anys, anteriors inclusivament als vestigis corresponents als olmecas en l'oposta costa del golf de Mèxic. Durant el preclásico, la conca del Basses es va convertir en una zona de vital importància per al desenroll de la cultura olmeca, que va deixar chafades de la seua presència en llocs com Teopantecuanitlán i les grutas de Juxtlahuaca. Més tardà va ser el desenroll d'una tradició escultòrica coneguda com Mezcala, caracterisada per la seua tendència a la geometrización del cos humà. Durant el periodo Posclásico, la major part de Guerrero va quedar baix domini dels mexicas, i independent al señorío tlapaneco de Yopitzinco.

Occident de Mèxic

La zona de la que ací es parla servia de «pont» entre Mesoamérica i Oasisamérica. Les cultures d'esta zona, com els tarascos i caxcanes, varen desenrollar formes de vida distintes a atres llocs de Mesoamérica. Un eixemple d'açò són les belles piràmides de Guachimontones, en Teuchitlán Jalisco.

El denominat Occident és una de les zones menys conegudes de Mesoamérica. Es tracta, no obstant, d'una extensa regió, que comprén les ales de la Serra Mare Occidental, una part de la Serra Mare del Sur i la conca mija i baixa del riu Lerma. Les estribaciones de la montanya estaven cobertes de boscs de pins i encinos, pero l'activitat silvícola ha reduït el seu tamany. La terra té vocació agrícola per la seua fertilitat i la disposició de recursos hidràulics, especialment en la planura costera de Sinaloa, el Bajío i la Replanell Tarasca. Els climes varien de la fredor de montanya, en l'orient de Michoacán, fins al clima tropical de les costes de Jalisco i Nayarit.

La regió va ser l'hàbitat de pobles de parla uto-asteca, com els coras, huicholés i tepehuanos. L'incorporació d'estos pobles a l'esfera de la civilisació mesoamericana va ser molt gradual, i es presumix que els primers desenrolls ceràmics de la regió varen estar vinculats en les tradicions dels pobles andinos d'Equador i Perú. Els canvis que varen afectar al restant de les regions de manera clara són menys observables en Occident, per això, les tradicions culturals del preclásico, com la de Colima, Jalisco i Nayarit o la de Tombes de Tir varen sobreviure fins a ben entrat el periodo Clàssic (150-750/900 d. C.). La més coneguda de les societats d'Occident és la purépecha o tarasca, que rivalizó en el XV en el poder dels mexicas.

Nort de Mèxic

La zona Nort de Mesoamérica va formar part d'esta gran àrea cultural solament durant el periodo clàssic (150-750 d. C.), que l'apogeu de Teotihuacán i el creiximent de la població varen favorir les migracions cap al nort i el comerç en les lluntanes terres oasisamericanas. Es tracta d'un territori pla, comprés entre les serres Mare Oriental i Occidental. El clima és sec, casi desértico, i la vegetació és escassa, per #lo que l'agricultura en el Nort solament va ser possible per mig de la canalisació de les corrents d'aigua superficial (entre les que destaquen el riu Pánuco i els afluents del Lerma) i l'almagasenament de l'aigua de pluja. L'excessiva dependència del bon clima va dur als pobles del Nort de Mesoamérica a abandonar la regió a mitan de el VIII, en que varen enfrontar una prolongada sequia i les invasions de pobles aridoamericanos.

Els centres de població en el Nort eren depenents de la ret de comerç que es va establir entre Teotihuacán i les societats de Oasisamérica. Llocs com La Cremada en Zacatecas, o La Ferrería en Durango, varen servir com a fortes per a vigilar les rutes comercials. Quan l'agricultura i el sistema social varen sofrir un colapse en el Nort, els ocupants de la regió migraron cap a Occident, el Golf i el Centre de Mèxic.

El recent descobriment del lloc arqueològic Tamtoc, en la Huasteca potosina, posa en dubte lo establit prèviament, puix la ciutat de Tamtoc va florir prop de l'any 600 a. C., molt anterior a lo que es tenia pensat fins ara.^[20]

Centroamérica

L'àrea mesoamericana coneguda com Centroamérica ocupa la zona occidental d'Hondures i Nicaragua i les àrees circumdants del golf de Nicoya en Costa Rica, a on varen existir els regnes de Nicoya i Chorotega. Es tracta d'una regió de clima tropical, en activitat telúrica important, que inclou ademés els dos grans #llac mediterràneus d'América Central: el Nicaragua i el Managua. Com en el cas de la regió Nort, Centroamérica va formar part del món mesoamericano solament temporalment fins a finals del periodo clàssic. Se sol considerar que els pobles centroamericanos formen part de l'anomenada zona de transició entre el Àrea Intermija, el món andino i Mesoamérica.

Els primers contactes entre l'àrea nuclear mesoamericana varen ocórrer en el preclásico, com indica l'influència olmeca en l'àrea com es pot observar en llocs arqueològics com Els Tarongers. No obstant, les relacions es varen interrompre per un temps i Centroamérica va rebre un major influix de les cultures del altiplano colombià. Eixemple d'això és el desenroll primerenc de la metalúrgia en Centroamérica sobre el restant dels pobles mesoamericanos en el context Mexicà, no obstant en el lloc famós de Quelepa en la zona oriental d'El Salvador es veu el comerç i gran influència de Teotihuacán i Copán primerament i després en els llocs de Veracruz.

Per al periodo Posclásico, tota l'àrea va quedar inclosa més l'occident en l'esfera mesoamericana, esta volta ampliada fins al departament d'Escuintla en Guatemala, i va ser invadida per pobles nahuas com els pipiles i nicaraos, parlants de náhuat, un idioma branca de les llengües utoaztecas i es percep en la cultura i arquitectura l'influència dels Toltecas i Aztecas. També pobles otomangues com els mangues (c. VII) i els subtiaba (c. XIII) migraron des de Chiapas a Nicaragua i Hondures, respectivament.

La regió de Nicoya, en l'actual província de Guanacaste en Costa Rica, es va constituir en la frontera sur de Mesoamérica quan va ser ocupada en l'any 800 d. C. pels chorotegas, de llengua otomangue i procedents de la vall de Mèxic.^[21] En Nicoya va existir un centre cultural constituït que es va desenrollar per 2000 anys, el qual va conseguir alcançar una complexa organisació social i un elevat grau de desenroll cultural, en el qual varen existir ciutats i governs complexos, agricultura especialisada que incloïa irrigación, manifestacions artístiques com la ceràmica policromada, que va ser utilisada com a preciós be d'intercanvi comercial en atres civilisacions de l'àrea, aixina com elaboració d'objectes de jade i escultures en pedra volcànica (es destaca el metate ceremonial nicoyano), manufacturados en un estil propi que inclou tant influències mesoamericanas com del Àrea Intermija,^[22]^[23] conseqüència de la funció de pont cultural que va tindre Costa Rica durant l'época prehispánica.^[24]

Els mesoamericanos

Els pobles mesoamericanos constituïxen un mosaic ètnic i llingüístic que perdura fins a l'actualitat. La llengua constituïx un dels criteris per a definir a una nació o poble. Seguint este criteri, els pobles de Mesoamérica poden agrupar-se en grans contingents, que compartixen més elements entre sí que en el restant dels pobles de la regió. cal aclarir que el criteri llingüístic és útil per a abordar la classificació, pero no constituïx l'únic element. Alguns dels pobles que ací es presenten com a part d'una gran família podrien no ser tan afins entre sí, a pesar de parlar llengües emparentades.

Pobles de parla otomangueana

Els parlants de proto-otomangueano varen deure participar en la domesticació de la dacsa i participar en la construcció de florecimiento de grans ciutats com Cuicuilco, Teotihuacán i Cholula.^[25] L'anàlisis glotocronológico de les llengües de la família otomangueana sugerix una antiguetat que ronda els 8000 anys aproximadament.

Els pobles de parla otomangueana es troben dispersos per bona part de Mesoamérica, pero es concentren en lo que es diu «Mèxic central». Estan dividits en dos grans branques, una oriental i una atra occidental. La major part de la branca occidental viu en l'Eix Neovolcánico. Les valls de Mèxic, Toluca i la conca del riu Moctezuma constituïxen la llar històrica dels otomíés, mazahuas, matlatzincas, tlahuicas. Atres pobles de parla otopame —jonaces i pames— es varen establir més al nort, en el Tunal Gran i la serra Grossa.

La presència dels otomangueanos en els seus territoris va ser anterior a l'arribada dels nahuas al centre de Mèxic, es remonta a varis milenis abans de l'era cristiana. Per això és provable que es trobaren entre els habitants de llocs com Tlapacoya, Cuicuilco, Tlatilco, Teotihuacán, Cholula i uns atres la filiació ètnica de la qual és motiu de debat. Al voltant de l'any 3500 a. C. es varen separar els dos alvertents de la família, pero el contacte entre els pobles otomangueanos es va mantindre en l'época prehispánica.^[26]

Pobles de parla maya

El grup de pobles de parla maya, es concentra bàsicament en la península de Yucatán, les terres altes de Guatemala i Chiapas, occident d'Hondures, nort d'El Salvador. Solament el poble huasteco es troba fòra d'esta regió. Els llingüistes senyalen que la migració huasteca va ocórrer al voltant de l'any 2200 a. C., quan estos varen abandonar el territori ètnic (situat aproximadament en la zona a on actualment es parla kanjobal). Els demés grups mayas es varen expandir per la zona descrita i varen mantindre contacte en els pobles lenca i xinca en el llímit sur de Mesoamérica, aixina com en els seus veïns occidentals, els pobles de parla mixe-zoqueana. La gran relació entre estes famílies va dur a alguns especialistes a plantejar que els olmecas eren antepassats ètnics i llingüístics dels mayas, hipòtesis que s'ha descartat recentment.

Agricultura

La dacsa

Artícul principal → Milpa.

Va ser la dacsa la base de l'alimentació dels mesoamericanos durant l'época prehispánica i seguix jugant eixe paper en les nacions modernes que actualment ocupen l'àrea. La milpa, pel seu costat, el sistema que s'ha utilisat tradicionalment per al cultiu de la gramínea en la regió.

El cultiu de Zea mays va ser un dels elements originals inclosos per Kirchhoff en el complex mesoamericano. Buscant els orígens de l'agricultura, Richard MacNeish es va internar en les seques terres de la serra de Tamaulipas i va descobrir en la cova de la Gossa els restants d'una dacsa primitiva que va ser datat en 2500 a. C. Seguint les seues investigacions cap al sur, va aplegar al vall de Tehuacán a on va considerar que podrien existir les condicions per a albergar testimonis que donaren llum als processos que varen dur a la domesticació de vegetals i al desenroll de la agricultura en Mesoamérica.^[27] Els descobriments de MacNeish en les coves de Tehuacán varen aportar evidències que varen recolzar l'hipòtesis de l'orige mesoamericano de la dacsa.

La dacsa va ser domesticada al voltant de l'any 5000 a. C., provablement a partir del teocintle, i va aplegar a ocupar un paper essencial en Mesoamérica. En esta regió es coneixen vàries decenes de varietats adaptades a les condicions climàtiques de les diverses regions mesoamericanas. Estes espècies poden agrupar-se en dos grans grups, cridats aliances. L'aliança ístmica agrupa les varietats originàries d'Oaxaca, la Mixteca i la península de Yucatán; l'aliança del Basses-Occident de Mèxic comprén races pròpies de la depressió del Basses, Chiapas, la Terra Calenta i Jalisco. Els dominis d'estes aliances se sobreponen casi sempre en els territoris ètnics de les nacions de parla otomangueana. Este fet, sumat a la senya glotocronológico que indica que la protolengua en el lèxic relatiu a la dacsa en major antiguetat és el proto-otomangue, recolzen l'hipòtesis que els ancestros d'estos pobles varen estar relacionats en la domesticació de la dacsa.^[28]

Entorn a l'aprofitament d'este cereal va sorgir en Mesoamérica tot un complex tecnològic que també perdura fins als nostres dies. Este grup de tecnologies inclouen les tècniques de sembra i l'invenció del procés de nixtamalización; el desenroll d'instruments de molienda (metates) i la diversificació del seu aprofitament (que va des de la farina als tamales, passant pel pinole i les tortilles).^[29] En la mitologia i la religió també va ser rellevant el paper d'este cereal: la massa de dacsa és la matèria de que estan fets els sers humans en el mit de la Llegenda dels Sols^[30] i el Popol vuh.^[31]

Tots els pobles mesoamericanos varen tindre una divinitat de la dacsa, i va estar present des de temps dels olmecas.^[32] Entre els mexicas hi havia tres deus de la dacsa: Xilonen era la divinitat de la mazorca tendra, Cintéotl va ser deu de la dacsa madura i Ilamatecuhtli va ser patrona de les mazorcas seques.^[33]

Si be la base de l'agricultura i de l'alimentació dels pobles de la regió va ser la dacsa, recents investigacions tendixen a demostrar que el complement alimentari dels mesoamericanos, particularment dels grups mayas, el que els va permetre sostindre poblacions molt numeroses, sobretot durant el periodo clàssic, i molt particularment en la regió sur de Mesoamérica en a on es varen concentrar importants multituts (Tikal, Copán, Calakmul), va ser la Mandioca, també cridada Yuca, un tubèrcul en alt contingut calorìfico del que es prepara una farina molt nutritiva, que fins a la data és partix integrant de la dieta de les diverses poblacions que viuen en la regió maya i també en la conca del mar Carib.^[34] La següent referència establix el cultiu de yuca en la cultura maya, fa 1400 anys en Joya de Cerén (El Salvador).^[35]

Un atre cultiu i aliment important va ser el cacao: del seu llavor s'obté una pasta per a elaborar una beguda (chocolate o xocolatl en náhuatl) preparada en aigua.

Característiques de la civilisació mesoamericana

Paul Kirchoff, al mateix temps que va delimitar l'àrea mesoamericana en térmens geogràfics, va propondre una série de característiques que definien a les cultures de la regió i que eren comunes a totes elles. Entre eixes traces culturals, va notar l'us de dos calendaris, un de ritual de 260 dies, i un atre de 365 dies. La numeració en base vint i la escritura pictogràfica-jeroglífica, el sacrifici humà, el cult a certes divinitats (entre les que descollen els cults a les divinitats de l'aigua, el fòc i la Serp Emplumada), i varis elements més. Els anteriors són traces culturals més o menys compartits per tots els pobles de la Mesoamérica precolombina.

Si ben Paul Kirchhoff va donar una definició general de Mesoamérica, actualment la noció va més allà de simplement criteris materials (cultiu de dacsa, ocupació de cotó, politeisme, etc.), i inclou aspectes culturals que es varen originar a partir de les primeres societats sedentarias. Christian Duverger argumenta que la màxima expressió de la civilisació mesoamericana va ser la cultura mexica. No obstant, esta perspectiva ha segut combatuda per atres autors (com López Austin, López Luján i Florescano), els qui sostenen que la civilisació mesoamericana és el resultat de la participació de múltiples pobles en diferents creències. A pesar de la diversitat ètnica, Mesoamérica va alcançar un grau de relativa homogeneïtat gràcies als contactes existents entre les diferents regions per virtut dels intercanvis comercials o les campanyes militars.

Calendari de 260 dies

El calendari de 260 dies el qual era cridat Xihuitl o civil, agrupat en 13 mesos de 20 dies, al com se li donava el nom de Tonalpohualli entre els pobles centrals, Tzolkin entre els mayas i Pije entre els zapotecas, l'inici dels quals va ser a partir del 1200 a. C., reflectix l'evolució de l'us de la medició del temps, no solament per a saber qué dies cal cultivar, quines celebracions religioses es devien realisar, quin era el moviment dels astres; sino que també era usat en fins adivinatorios i d'establiment dels diversos destins dels hòmens.

Els noms usats per a identificar tant els dias com els mésés i els anys en el món mesoamericano prové en gran part de la visió màgic-religiosa que varen tindre els habitants de Mesoamérica del mig natural en el qual convivien a principis del periodo Preclásico Primerenc: animals, flors, els astres i la mort. La presència d'este calendari està en totes les zones culturals mesoamericanas: des dels olmecas, la regió d'Oaxaca, la zona Maya i l'Eix Neovolcánico.

Vore també: Calendari maya

Escritura glífica

Artícul principal → Sistemes d'escritura de Mesoamérica.

La escritura glífica i el seu estudi han passat per diverses etapes. Des d'un principi es va discutir si el sistema glífico mesoamericano (excloent el sistema maya) era una mostra d'un sistema de signes que expressaven idees, principalment religioses. Un sistema que no utilisa la fonètica.Plantilla:Fact En relació en l'us d'elements pictogràfics i la seua relació en els icons, l'escritura mesoamericana sempre va manejar una gran varietat de significats, no solament una visió artística, sino també religiosa i cultural. Els glifos comprenen personages, animals, elements calendáricos, topònims de llocs, entre uns atres, que estan presents en totes les cultures mesoamericanas, inclús en Teotihuacán, a on les imàgens són belles i elaborades artísticamente. Els glifos que predominen són els pictogràfics i ideográficos.

L'utilitat de l'escritura entre els mesoamericanos va ser variada: va servir per a permetre l'interpretació de les senyals enviades pels astres en relació en el nom i destí de les persones. Un atre us va ser per a l'explicació tant dels mits i històrias dels pobles, que eren plasmats en els glifos, tant en pedres o en paper. Este treball era realisat pels sacerdots, els qui eren els únics que podien comprendre les imàgens.

Pero un aspecte molt important de l'escritura va ser que era usada pels governants per a llegitimar el seu poder. La mesoamericana va ser una escritura plasmada en monuments públics, pintures murals, esteles i estructures piramidals, que donen a tota persona comuna una simple explicació del poder dels seus senyors, una espècie de propaganda. Els mesoamericanos també usaven el sistema de numeració vigesimal.

Ofrenes a la Terra

L'enterrar riques ofrenes en els centres ceremoniales, prové des dels temps de l'inici del sedentarisme dels grups otrora nómades. Delimitar l'espai ceremonial i territorial per a establir un orde còsmic en la terra, per a justificar el domini de les classes #gobernant cap al restant de la societat.

Una alabanza als deus primigenis: el vell fòc provinent dels volcans, i la Mare-Terra. Ofrenes que són demostrades a tot individu pertanyent a una societat mesoamericana a través d'un túmulo de terra, que en el temps es transforma en les construccions monumentals de tipo piramidal.

Les ofrenes són importants per al centre ceremonial: donen el poder ideològic i religiós. D'ahí que els saquejos d'ofrenes, signifique alguna cosa més que la busca de riquees: el debilitar i erradicar eixe poder religiós i polític al centre ceremonial.

Sacrificis humans

L'acte del sacrificar té un gran significat religiós-polític. El sacrifici significa la renovació de l'energia còsmica divina. Els deus varen donar la vida a l'home, sacrificant la seua. L'home deurà entregar la seua vida per a mantindre l'orde diví establit.

La sanc significa la vida en la creència mesoamericana: la sanc humana és el líquit que satisfà la set dels deus (en este cas el Deu Sol), la sanc té part de la sanc dels deus. En la sanc es revitalisa no solament a les divinitats, sino també a la terra, les plantes i els animals (per eixemple, a l'àguila i al jaguar). La sanc és com l'aigua, necessària per a la vida terrenal i la vida celestial.^{cita requerida}

I esta obligació de revitalisar l'orde còsmic es veu reflectida en les societats mesoamericanas a través de les imàgens que evoquen el sacrifici: àguiles i jaguars devorant cors humans; la presència de círculs de jade o chalchihuites que representen cors; imàgens que al mateix temps reflectixen petició de pluja i al mateix temps petició de sanc, en un mateix propòsit: repondre l'energia divina; la presència de plantes i flors que simbolisen al mateix temps a la naturalea i a la sanc brotant vida.^{cita requerida}

¿Quina importància té el sacrifici en els aspectes socials i religioses de les cultures mesoamericanas? Primer, la presència de la mort convertida en deu. La mort és la conseqüència del sacrifici de l'home, pero no és el fi: és la continuació del cicle còsmic. La mort genera vida, l'energia divina és lliberada despuix de la mort i retornada als deus, per a que estos generen nova vida. Segon, justifica la guerra, ya que en esta activitat s'obtenen els sacrificis més valiosos: els guerrers que posseïxen l'energia necessària per a enfortir als deus en les seues constants activitats divines. La captura de presoners i la guerra es convertixen al mateix temps en un mig d'ascensió en l'escala social, i es convertix en un joc diví. Tercer, justificar el control del poder real, de dos sectors de les societats mesoamericanas: els sacerdots, que controlen l'ideologia religiosa; i els guerrers, que suministren els sacrificis a les cerimònies a través de la guerra i la conquista de territoris (en els seus tributs corresponents).^{cita requerida}

Politeisme

La gran extensió del panteón mesoamericano es va donar gràcies a l'incorporació d'elements ideològics-religiosos nous a la primigènia religió: Fòc-Terra-Aigua-Naturalea. L'important incorporació de les divinitats astrales (sol, estreles, constelacions, Venus) i la seua representació en escultures antropomorfas, zoomorfas, també antropozoomorfas i formes d'objectes quotidians.

Les qualitats dels deus i els seus atributs varen ser canviant a través del temps i de l'influència cultural d'atres grups mesoamericanos. Deus que al mateix temps són tres ents còsmics diferents i al mateix temps són solament un. La religió mesoamericana té una característica important: l'existència del dualisme entre les divinitats. L'enfrontament entre pols oposts: positiu, ejemplificado en la llum, lo masculí, la força, la guerra, el sol, etc.; i lo negatiu, l'obscuritat, lo femení, el sedentarisme, la pau, la lluna, etc.^{cita requerida}

Sistema dualista de pensament

Cal entendre per pensament dualista la capacitat que tenen els indígenes de pensar els contraris baix una modalitat única, i l'esperit mesoamericano està marcat per est, tant en la religió i la política com en les creències populars i els comportaments quotidians. Este pensament naix de la superposició dels nahuas i els autòctons, és dir, d'una fusió cultural entre abdós; existixen un sinnúmero de manifestacions entorn a este tipo de pensament, pero solament es prendran els eixemples més representatius: el nagualismo i el joc de pilota mesoamericano.

Nahualismo

Es coneix com nagualismo o nahualismo la capacitat que té el ser humà de recobrir-se en un aspecte animal, o la pràctica del Nahual. Esta paraula se li dona per un costat a l'encarnació animal d'un home i per l'atre a l'home que té el poder d'encarnar-se en eixe animal, pero lo que hi ha en el fondo d'esta creència és l'afirmació de que es pot ser home i animal a la mateixa volta; ademés, és estrictament individual no com en el totemisme que té un valor colectiu. Existixen nahualli molt coneguts com el jaguar i el àguila; també d'animals més modests com el gos, el armadillo, el tlacuache, etc.

Dins del art prehispánico, el nahualismo ha rebut diverses formes d'interpretació, la primera forma és poc entendible per a nosatres, ya que es té l'impressió d'estar front a un armadillo o a un jaguar, pero en realitat lo que representa és un nahualli d'un deu o un sobirà. La segona forma es presenta més directa, l'home i el seu doble es representen junts com una criatura antropozoomorfa, és dir, una part d'humà ya siga el cap, els braços; i una part d'animal com poden ser pates, pico, coa, etc. El nahualismo és una idea típica de Mesoamérica per la que es designa exclusivament a la relació home-animal.

Joc de pilota

El joc de pilota és un de les traces culturals més importants de Mesoamérica. No es tracta d'un deport encara que pel seu nom la majoria de les voltes és associat a este terme. Cal entendre-ho com un rito i el terreny a on es juga està sempre ubicat entre centres ceremoniales. Este joc tenia una essència còsmica, a este se li relacionava en el moviment solar i en el moviment del univers; dit moviment es representava en l'ajuda de la pilota, la qual era d'hule endurit que ho treen de la llacor de la higuera; utilisaven principalment este material per la capacitat de rebotar.

En el joc existien moltes regles, pero estes canviaven segons les regions a on es practicava. Hi havia un en a on solament es podia jugar en les mans, un atre en que ampraven les caderes i els colzes, o ben un en el que s'utilisava solament un bastó o bat. Per a cada tipo existien diferents terrenys: un en banquetas per a que la pilota rebotara a l'altura de la cadera, un atre en el sol remogut. En general tots els camps tenien la forma d'I i en els extrems es podia trobar caps d'aus com en Copán o grans anells pels quals tenia que passar la pilota, com en Xochicalco. El joc de pilota concloïa en un sacrifici humà, #lo que no se sap és si el sacrificat era el capità de l'equip guanyador o del perdedor.

Medicina

Sobre el saber mesoamericano, li'l pot trobar en dos principals eixos: l'esperit màgic i l'esperit llògic, els quals, a pesar de ser distints, coexistien. En l'àmbit de la medicina es tenien dos escoles: una de tradició chamánica; entenent per chaman a un sacerdot curandero que s'ocupava de certes malalties, la més freqüent d'elles era la pèrdua de l'ànima. El chaman recorria per a la recuperació dels seus pacients als psicotrópicos (peyote, tabac, frijoles rojos carregats de mezcalina) i a les manipulacions màgiques (encantamientos, ofrenes).

L'atra medicina consistia d'un saber pragmàtic. En Mesoamérica hi havia curanderos que sabien tractar les fractures, curar i embenar ferides; i inclús es practicaven certes intervencions obstétricas. Ademés, també curaven en plantes o ben utilisant el principi actiu de la aspirina, que per a este temps ya coneixien i extreen de la corfa del sauce.

Matemàtiques

Les matemàtiques no eren entre els mesoamericanos simples números, sino que se'ls donava un valor i un contingut simbòlic gràcies al pensament dualista. El sistema matemàtic mesoamericano era vigesimal, és dir, constava d'una base 20 i els números es representaven per mig de punts que valien una unitat i barres que li donaven un valor de 5. Este tipo de representació es combinava en una numerología simbòlica: el 2 es relaciona en l'orige, puix tot orige es pren com desdoblado; el 3 en el fòc domèstic; el 4 lligat a les quatre cantons de l'univers; el 5 expressant l'inestabilitat; el 9 fa referència al món subterràneu, i a la nit; el 13 és el número de la llum; el 20 de la plenitut i el 400 de l'infinit.

Una de les grans contribucions a les matemàtiques, sobretot dels mexicas, va ser l'invenció del nepohualtzintzin que és un àbac utilisat per a realisar operacions aritmètiques de manera ràpida. El dispositiu, fabricat en fusta, fils i grans de dacsa, també és conegut com a «computadora asteca». Els mayas varen ser la primera civilisació de Mesoamérica i de moltes atres regions que va tindre el signe numèric zero com a concepte matemàtic.

Astronomia

Pel que fa a la astronomia, esta naix en l'observació dels astres i de la construcció simbòlica de la vida còsmica. Els mesoamericanos varen comprendre que el cel s'organisava per mig de cicles regulars originant una successió d'estaciones i fenomens astronòmics. Associaven figures com animalés, plantas, en les diferents constelacions. Els coneiximents astronòmics es varen ser acumulant a lo llarc de milenis. Este procés té la seua culminació en l'invenció del calendari (les raïls del qual es troben en el periodo Preclásico Mig), recolzat tant en l'observació dels astres, com en les matemàticas:

Els mesoamericanos varen preferir construir un calendari més abstracte, basat en les #correlació entre els distints #còmput, d'estructura més aritmètica que astronòmica. Per eixemple sorprén que hagen preferit l'any de 360 dies, 18 mesos i 2 dies a l'any de 365 dies de la conte llarc maya.

Duverger 1999: pág. 71.

Espai-temps simbòlic

Estos dos térmens ho associen als quatre punts cardinals, el espai i el temps són lligats al calendari, assegurant aixina la rotació de qualitats que té l'espai. És dir, en Mesoamérica, una data o un acontenyiment sempre estava vinculat a una direcció de l'univers i el calendari expressa una topografia simbòlica característica peculiar d'este periodo. Els dies estaven associats, segons el seu nom, a un punt cardinal que els conferia un significat màgic.

Els signes del orient són: cocodril, serp, aigua, canya, moviment. A l'orient s'associen l'idea de fecunditat vegetal o, en atres paraules, l'exuberància tropical; també se li vincula en el món dels sacerdots.
Els signes del nort són: vent, mort, gos, jaguar, pedernal. Este punt contrasta en l'orient perque simbòlicament és àrit, fret i opresivo. Se li considera com la part nocturna de l'univers, com la morada dels morts. El gos (xoloitzcuintle) ací té un significat molt singular, ya que és el que acompanya al difunt durant el viage i li fa creuar el riu de ultratumba que ho conduïx cap al no res.
Els signes del oest són: casa, venado, mona, àguila, pluja. És un rumbo associat en el cicle de vegetació, específicament en l'ecosistema de terres altes templades, en pluja prima i canvi d'estacions.
Els signes del sur són: conill, lagartija, herba seca, zopilote, flor. Es relaciona per un costat en el Sol lluminós i calent del migdia, per l'atre en la pluja repleta de beguda alcoholizada. El conill, símbol principal, està associat en els agricultors i el pulque.

En açò es pot dir que una característica mesoamericana és la geografia simbòlica, la qual es referix a zones imaginàries i no a llocs en específic; si no fora aixina, llavors els signes no s'aplicarien a Mesoamérica en general, sino que existirien un gran número per a cada zona topogràfica.^{cita requerida}

Territori i centres ceremoniales

Els centres ceremoniales són l'eix de les poblacions de Mesoamérica. Estos determinen l'existència del urbanisme, que no és més que una porció de l'espai que caracterisa als centres ceremoniales, que a la seua volta constituïxen el cor de l'espai sagrat. Estos centres tenen com a funció orientar l'espai i transmetre l'orientació a l'espai que els rodeja. Les ciutats en el seu centre ceremonial constituïen sempre l'entitat política i cada home es podia identificar segons la ciutat en que vivia.

No hi ha home tribal, l'etnocentrisme natural dels pobles fa que pràcticament tots es autodesigna com els hòmens. Per una atra part la pluralitat ètnica de Mesoamérica no permet associar una ètnia i un territori; aixina la ciutat és la que crea l'identitat: ser mexica significa habitar en Mèxic; ser zapoteco en Zapotlán.

Duverger, 1996: pág. 77

Els centres ceremoniales sempre eren construïts per a ser vists. Les piràmides eren construccions que descollaven del restant de la ciutat, per a manifestar als seus deus i les seues capacitats. Una atra traça característica dels centres ceremoniales són els #sediment històrics. Tota construcció ceremonial era construïda en vàries fases constructives, una sobre l'atra, de suerte que lo que s'observa en l'actualitat sol ser l'última etapa de la construcció. En poques paraules els centres ceremoniales són la traducció arquitectònica de l'identitat de cada ciutat proyectada en la veneració a les seues deus i amos.

Viage al més allà

Es concebien en Mesoamérica varis tipos de més allà i per això es practicaven varis tipos de funerals: simples o múltiples, fosses, cambres mamposteadas, urnes, etc. Ademés d'açò també practicaven la cremació, pero hui se sap que segons el ranc social que ocupara una persona, o el tipo de mort que es tinguera, eren abdós factors els que determinaven el tipo d'enterre. En tot açò s'aplegava a l'idea d'un viage post mortem, en el que la tomba era el punt de partida al més allà.

Els mesoamericanos creïen en tres destins: el viage celest en el que solament es trobaven els que havien mort en el camp de batalla, en la pedra de sacrificis o les dònes mortes en el part. Este destí es coneixia com Cincalco (casa de la dacsa). El segon era el viage al inframundo que consistia en un pelegrinage subterràneu que conduiria als morts a l'extrem nort del món. Este lloc es dia Mictlán (lloc dels morts). El tercer destí era el viage cap al paraís del sol, que es trobava en direcció este. Es tractava d'un lloc dominat pel sol, i en náhuatl se li donava el nom de Tonatiuhichan (‘casa del Sol’).

En cada sepeli es tenia que colocar aliment i begudes depositats en utensilis de fanc per a que el mort es poguera alimentar durant el viage; també es colocaven caraças per a protegir-los de la fredor. Una reminisencia d'estes creències s'advertix en l'actualitat en que encara alguns indígenes coloquen pesos entre els dits del difunt per a poder cobrir els viáticos durant el camí.^{cita requerida}.

Art polític-religiós

Artícul principal → Art prehispánico de Mesoamérica.

L'expressió artística estava condicionada per la ideologia, que mesclava tant la religió com el poder; gran part de les obres que varen sobreviure a la conquista varen ser monuments públics. Este tipo d'art va ser fet principalment per a ser vist, el qual constituïa la clau per al conte del temps, la grandea de la ciutat i la veneració dels deus. Existix, ademés d'est, un atre tipo d'art prehispánico que té que vore en l'aspecte amagat; es diferencia del primer en quant no pot ser observat sino que el seu valor està en lo que representa, per eixemple, la vasijas de fanc que eren utilisades en els sepelis o les cares invisibles d'estàtues.

L'art quedava en l'anonimat, ya que mai es va trobar alguna firma del que ho realisava; ademés, es dia que era un art abstracte, pero no referint-se a l'absència de l'expressió figurativa, sino en el sentit de que està desconectat de qualsevol referència naturalista.

Aparte de tot açò, a l'art precortesiano se li considerava també hiperintelectual, capaç de lliberar-se de tota obligació realista. Seguint en esta idea sorgixen dos observacions: la primera es referix a l'image austera que la arqueologia li ha designat: por lo regular es tenia una preferència cap a les coses nobles, objectes de colecció o atesoramiento; i a les pedres se'ls considerava peridores al temps per lo que no eren tan apreciades, encara que si be és cert açò últim és essencial per als centres ceremoniales mesoamericanos.^{cita requerida}

Cronologia

Artícul principal → Cronologia de Mesoamérica.

La complexitat dels desenrolls paralels dels diversos pobles mesoamericanos és un factor que ha dut als especialistes a plantejar-se la pertinència d'una única cronologia per a tota Mesoamérica. Esta realitat complexa, tant en el temps com en l'espai, pot donar alguna llum sobre la diversitat de #cronologia que han aparegut per a abordar diacrónicamente el devindre de la civilisació mesoamericana.

Les primeres tentatives de periodización per a la regió apareixen en el XIX, en la sorpresa dels viagers nortamericans i europeus davant els restants oblidats de les antigues ciutats mesoamericanas —especialment les del Àrea Maya—. La cronologia més comuna per a l'història mesoamericana dividix a l'història precolombina d'esta regió del món en tres grans periodos, el Preclásico, el Clàssic i el Posclásico. Esta periodización ha segut criticada per varis autors,^[36] especialment perque té el seu orige en una analogia entre la cronologia amprada per a la Antiga Grècia i el procés civilizatorio que va tindre lloc en Mesoamérica abans de l'arribada dels espanyols.^[37]

A pesar de les crítiques, la periodización tradicional per a Mesoamérica és d'ampli us en el món acadèmic, encara que les dates i #caracterisació de cada u dels tres grans periodos poden variar una miqueta. Ací s'ha elegit la periodización que apareix en El passat històric, obra d'Alfredo López Austin i Leonardo López Luján.^[38] Dita cronologia apunta al desenroll de la ceràmica més antiga com a fita inicial de la civilisació mesoamericana (XXV) i senyala com la seua conclusió la conquista de l'Amèrica Media per part dels espanyols en la tercera década de el XVI. Cal emfatisar que les dates són aproximades i no solament poden prendre's com una aproximació. Cada una de les regions que constituïxen a Mesoamérica i cada u dels seus pobles va tindre una història particular els processos específics de la qual difícilment podrien ser captats per una cronologia, que és solament un model interpretatiu.^[39]

Història

Periodo Preclásico

Artícul principal → Periodo preclásico mesoamericano.

Mesoamérica comença un prolongat procés de sedentarización plena a partir de el XXVI (o fa aproximadament 4600 anys), encara que la agricultura —que va ser la base de l'economia de tots els pobles mesoamericanos i el factor principal que va favorir el seu sedentarisme— va ser descoberta varis milenis abans.^[40] Es pren com a començ de la civilisació mesoamericana l'aparició de la ceràmica, els vestigis de la qual més antics corresponen a les troballes de Port Marqués (en la costa d'estat de Guerrero, XXVI)^[41] i a la fase Purrón del Valle de Tehuacán (centre de Mèxic, XXIV).^[42] Estos primerencs testimonis de la tecnologia ceràmica en Mesoamérica —que ademés són font de controvèrsia entre els especialistes^[43]— concentrats solament en alguns llocs com els senyalats, han motivat entre alguns autors l'opinió de que l'aparició d'estos materials es deu provablement a un víncul entre els pobles de la costa de l'Equador i els primers mesoamericanos.^[44]

D'acort en la cronologia adoptada en este artícul, el periodo al que es fa alusió es dividix en tres grans etapes: Preclásico Primerenc (ss. XXV-XV/XII), Preclásico Mig (ss. XII-IV) i Tardà (ss. IV-II).^[45] Durant la primera etapa, es generalisa la manufactura de la ceràmica en tota la regió, es va consolidar l'agricultura de la dacsa i unes atres hortalices i va donar inici un procés d'estratificació social que conclou en l'aparició de les primeres societats estratificadas en la costa del golf de Mèxic i el Pacífic de Guatemala. En el preclásico primerenc, la cultura Capacha va ser un motor important en el procés civilizador mesoamericano, i el seu alfarería va alcançar una àmplia difusió.

Cap a l'any 1500 a. C., les cultures d'Occident varen entrar en una fase recesiva, acompanyada per la seua assimilació entre els pobles que havien sostingut relacions en elles. D'esta manera, varen sorgir Tlatilco en el vall de Mèxic i la cultura Olmeca, en el Golf. Tlatilco va ser un dels principals centres de població mesoamericanos de l'época. S'especialisava en l'explotació dels recursos del llac de Texcoco i l'agricultura de la dacsa. Alguns autors suponen que Tlatilco va ser fundada i habitada pels antepassats dels actuals otomíés. Per un atre costat, els olmecas havien entrat en una fase expansiva, que els va dur a construir les primeres obres d'arquitectura monumental en La Venda i San Lorenzo. Els olmecas intercanviaven productes tropicals de la seua àrea nuclear, i controlaven els jaciments minerals de Guerrero i Morelos, a on varen establir varis enclavaments com Teopantecuanitlán i Atlihuayán. La seua influència cultural es va fer sentir en el Regne de Yaruma, Hondures, Nicoya, Costa Rica, i tota l'àrea Maya. L'impuls de la cultura olmeca va alcançar als seus veïns del surest i Oaxaca, i va contribuir a les primeres fases culturals de Kaminaljuyú i Sant Josep Mogote. Esta última població va cedir l'hegemonia en el altiplano oaxaqueño a Mont Albán cap a final del preclásico mig. Per eixa mateixa época, en el Bajío, floria la cultura de Chupícuaro, mentres en el Golf, els olmecas entrabar en decliu.

Entre lo grans fites culturals que varen marcar el preclásico Mig es troba el desenroll dels primers sistemes d'escritura i la numeració vigesimal en l'àrea nuclear olmeca i Mont Albán. Durant este periodo, les societats mesoamericanas eren societats estratificadas. Els vínculs entre els diferents centres de poder havien permés la consolidació d'èlits regionals que controlaven l'explotació dels recursos i el treball de les classes llauradores. La diferenciació social es basava en la possessió de certs coneiximents tècnics, com la astronomia, l'escritura, i el comerç. Ademés, en el preclásico mig, va donar inici el procés d'urbanisació que va definir a les societats del clàssic. Alguns núcleus de població com Tlatilco, Mont Albán i Cuicuilco haurien de florir en l'última etapa del Preclásico, mentres que les poblacions olmecas es varen contraure i varen deixar de ser protagonistes en l'àrea.

Cap al final del periodo preclásico, l'hegemonia política i comercial de la regió es va traslladar als núcleus de població localisats en el vall de Mèxic. Al voltant del llac de Texcoco existien varis llogarets que varen terminar per convertir-se en verdaderes ciutats, com les ya mencionades Tlatilco i Cuicuilco. La primera es localisava en la ribera nort del llac, mentres que la segona s'ubicava en les faldes de la serranía del Ajusco. Tlatilco mantenia fortes relacions en les cultures de l'Occident, mentres que Cuicuilco controlava el comerç en l'Àrea Maya, Oaxaca i la costa del Golf. La rivalitat entre abdós hauria de concloure en la declinació de la primera. Per un atre costat, en Mont Albán, en la zona oaxaqueña, els zapotecos havien començat un desenroll cultural independent dels olmecas, reelaborando els elements d'eixa cultura i adquirint característiques pròpies. En el altiplano de Guatemala, Kaminaljuyú alvançava també en direcció de lo que seria la cultura maya clàssica, encara que els seus vínculs en el Centre i el Golf seguien marcant les pautes dels començos d'eixa cultura. En totes les regions de Mesoamérica, en excepció d'Occident, a on havia arraïlat la tradició de les Tombes de Tir, les ciutats es varen enriquir en construccions monumentals realisades sobre plans urbanístics que sorprenen per la seua complexitat. D'esta data daten la piràmide circular de Cuicuilco, la plaça central de Mont Albán i la piràmide de la Lluna en Teotihuacán.

Prop de l'any 0, Cuicuilco havia desaparegut, i l'hegemonia en la conca de Mèxic havia passat a Teotihuacán. Els dos primers sigles de l'era cristiana varen ser el periodo en el que la Ciutat dels Deus hauria de consolidar-se com la major ciutat de la milenària Mesoamérica i el seu principal centre polític, econòmic i cultural en els següents sèt sigles.

Olmecas

Artícul principal → Olmeca.

Durant molts anys, la cultura olmeca va ser considerada la cultura mare de Mesoamérica, per la gran influència que va eixercir en tota la regió. No obstant, des de les perspectives més recents, esta cultura és considerada més com un procés al que varen contribuir tots els pobles contemporàneus i que cristalizó en les costes de Veracruz i Tabasco. Encara és molt discutida l'identitat ètnica dels olmecas. Basats en les evidències llingüístiques, els arqueòlecs i antropòlecs s'inclinen a supondre que es tractava d'un poble parlant d'una llengua otomangueana; o més provablement, dels antepassats de l'actual poble zoque que viuen en el nort de Chiapas i Oaxaca. Segons esta segona hipòtesis, els grups zoqueanos haurien emigrat cap al sur despuix de la ruïna dels principals centres de població en la planura del Golf. Siga com siga, els portadors de la cultura olmeca varen aplegar al sotavent uns huit mil anys abans de Crist, introduint-se com una falca en la franja de pobles protomayas que habitaven la costa, fet que explicaria la separació dels huastecos del nort de Veracruz del restant dels pobles mayas localisats en la península de Yucatán i Guatemala.

La cultura olmeca representa una fita en l'història mesoamericana, en la mida en que vàries de les característiques que definixen a la regió apareixen en esta cultura. Entre uns atres, es poden citar la organisació estatal, el desenroll del calendari ritual de 260 dies i el «civil» de 365, el primer sistema d'escritura, la planificació urbana i el caràcter multiétnico de les seues poblacions. El desenroll d'esta cultura comença al voltant de el XIV, encara que es consolida fins a el XII Els seus principals llocs varen ser La Venda a on es varen trobar els caps colossals, San Lorenzo i Tres Zapotes en l'àrea nuclear. No obstant, en tota Mesoamérica numerosos llocs presenten evidència arqueològica d'ocupació olmeca, especialment en la conca del ric Basses, a on es localisa Teopantecuanitlán. Este lloc és sumament enigmàtic, puix està datat varis sigles abans que les principals poblacions del Golf, fet que no ha deixat de causar controvèrsia i l'hipòtesis que sugerix que l'orige de la cultura olmeca va ocórrer en esta regió.

Entre les expressions culturals més conegudes d'esta cultura es troben els caps colossals, esculpidas en monolits de fins a tres metros d'altura, en un pes de vàries tonellades. Si es té en conte que els llocs en a on varen ser localisats disten vàries decenes de quilómetros de les pedreres a on s'obté el basalt, i que els pobles mesoamericanos carien de ferramentes de fierro, la lapidaria olmeca és una verdadera proea. Es desconeix quin era la funció d'estos monuments. Alguns autors proponen que es tractava de monuments commemoratius de jugadors de joc de pilota que havien segut excepcionalment notables, o be, que són retrats de membres de l'èlit #gobernant olmeca. Els olmecas també són coneguts per les seues menudes talles en jade (el material més apreciat de Mesoamérica), i atres talles en basalt de dimensions menors. Tant les figurillas i l'escultura olmeca abunden en representacions de l'home-jaguar, que segons José María Covarrubias, pot ser un antecedent del cult a la deidad de la pluja, o potser siga un ancestro del futur Tezcatlipoca, en el seu advocación de Tepeyóllotl, el ‘cor del mont’.

Es desconeix a ciència certa quins varen ser els motius de la decadència olmeca. Li l'associa en conflictes polítics entre les èlits dels principals centres de poder, i en l'invasió d'atres pobles. Com s'ha dit, els zoques podrien ser descendents dels olmecas, expulsats de l'àrea nuclear. No obstant, no es descarta que alguns grups hagen aplegat a la vall d'Oaxaca, a les terres altes mayas o a la conca central de Mèxic, a on varen contribuir al desenroll de les cultures zapoteca i maya, i a l'apogeu de Teotihuacán en el periodo clàssic.

Periodo Clàssic

Artícul principal → Periodo clàssic mesoamericano.

El periodo clàssic de Mesoamérica comprén dels anys 200 al 900 d. C. La data de conclusió pot variar en cada regió: per eixemple, en el Centre de Mèxic està relacionat en la caiguda dels centres regionals del periodo epiclásico, cap a l'any 900; en el Golf, en el decliu d'El Tajín, en l'any 800; en l'àrea Maya, en l'abandó de les ciutats de les terres altes en el IX; i en Oaxaca, en la desaparició de Mont Albán cap a l'any 850. Normalment, el clàssic mesoamericano és caracterisat com l'etapa en que les arts, la ciència, l'urbanisme, l'arquitectura i l'organisació social varen alcançar el seu cim. Açò és cert, pero no ho és menys el fet de que es va tractar d'una época dominada per la presència de Teotihuacán en tota la regió, i que la competència entre els diferents estats mesoamericanos provocava contínues guerres.

Esta etapa de l'història mesoamericana es dividix en dos fases. La primera és coneguda com a Clàssic Mig, i comprén de l'any 200 al 600 d. C. La segona és el Clàssic Tardà, que va del 600 al 800/900 d. C. La primera etapa va estar dominada per Teotihuacán. De fet comença en la política expansionista d'esta ciutat, que la va dur a controlar les principals rutes comercials de Mesoamérica. Durant este temps, es consolida el procés d'urbanisació que té el seu orige en els dos últims sigles del periodo preclásico primerenc. Els principals centres de l'época són Mont Albán, Tikal i Calakmul, i des de després Teotihuacán, que concentrava el 80 % dels 200 000 habitants de la conca del llac de Texcoco.

Les ciutats d'esta etapa es caracterisen pel seu caràcter cosmopolita, és dir, per la seua composició multiétnica, que implicava la convivència en un mateix núcleu de població de vàries llengües, pràctiques culturals i gent provinent de les més diverses regions. Es varen intensificar les aliances polítiques entre les èlits regionals, casi totes elles aliades a Teotihuacán. Aixina mateix, la diferenciació social es va fer més evident, una menuda classe dominant imperava sobre la major part de la població, que estava obligada a pagar tributs i participar en la construcció d'obres públiques, com els sistemes de rec, els edificis religiosos, i les vies de comunicació. El creiximent de les ciutats no es pot explicar sense l'alvanç de les tècniques agrícoles i l'intensificació de les rets de comerç que varen involucrar no solament als pobles de Mesoamérica, sino a les lluntanes cultures d'Oasisamérica.

Les arts de Mesoamérica en este temps alcancen alguns dels seus picos més refinats. Especialment notables són les esteles mayas, exquisits monuments commemoratius dels successos relacionats en els linajes de les ciutats de les terres altes. En Teotihuacán, per un atre costat, l'arquitectura feya grans alvanços: en esta ciutat es va definir l'estil clàssic de la construcció de basamentos piramidals, constituïts per unitats de talús-tauler. L'estil arquitectònic teotihuacano va ser repetit i reelaborado en diferents ciutats, a lo llarc de tota Mesoamérica, els eixemples més clars són la capital zapoteca de Mont Albán i la ciutat de Tikal, en el Petén guatemaltec. Sigles més vesprada, molt temps despuix de l'abandó de Teotihuacán, els pobles del posclásico seguirien els patrons constructius de Teotihuacán, especialment en Tollan-Xicocotitlan, Tenochtitlan i Chichén Itzá.

Varen ser molts els alvanços científics en esta etapa. Els mayas havien dut a la seua màxima expressió el calendari i la numeració que havien heretat dels olmecas. L'us de l'escritura es va generalisar en tota Mesoamérica, encara que era una activitat sagrada i solament practicada pels sacerdots. Sobre la base del vell sistema d'escritura olmeca, atres pobles varen desenrollar la seua pròpia, sent els casos més notables els de la cultura ñuiñe i els zapotecos d'Oaxaca. L'observació astronòmica es va convertir en un assunt de la més vital importància per la seua relació en l'agricultura, base econòmica de la societat mesoamericana.

El periodo clàssic enjorn conclou en el decliu de Teotihuacán. Este fet va permetre el florecimiento de centres regionals de poder que competien pel domini de les rutes comercials i l'explotació dels recursos del mig ambient. D'esta manera va donar inici el periodo Clàssic Tardà, que alguns autors criden Epiclásico. Com s'ha dit, es tracta d'un periodo de fragmentació política, en el que cap ciutat tenia l'hegemonia total. En este periodo ocorren varis reacomodos de població, derivats de les incursions de grups aridoamericanos i norteño, que varen espentar als vells pobladors de Mesoamérica cap al sur. A açò, cal sumar les migracions de pobles meridionals que terminarien per establir-se en el Centre de Mèxic, com els Olmeca-xicalanca, procedents de la península de Yucatán i fundadors de Cacaxtla i Xochicalco.

En l'àrea Maya, Tikal, la ciutat que havia segut aliada de Teotihuacán, va acompanyar a la metròpoli en la seua decadència. Lo mateix va ocórrer en Calakmul. En el seu lloc, varen emergir les ciutats de Palenque, Copán i Yaxchilán. Estes i atres ciutats-estat de la regió es varen enfrontar en sanguinoses guerres que serien la ruïna de la civilisació maya clàssica. Cap al final del periodo tardà, els mayas havien abandonat el conte del temps en el calendari de Conte Llarc, i moltes de les seues ciutats varen ser incendiades i abandonades a la selva. Mentrestant, en Oaxaca, Mont Albán coneixia el seu periodo de major esplendor, encara que finalment sucumbiria cap a el IX, per raons que encara són desconegudes. La seua sòrt no va ser molt diferent d'atres ciutats com La Cremada o en el nort, Teotihuacán en el centre: va ser incendiada i abandonada. En l'últim sigle del periodo clàssic, l'hegemonia en la vall d'Oaxaca s'havia traslladat a Lambityeco, uns quilómetros a l'orient.

Com queda dit, cap al final del clàssic tardà numerosos pobles del nort varen penetrar en el cor de Mesoamérica, i havien aplegat per a quedar-se. Entre estos pobles venien els nahuas, que serien fundadors de les ciutats de Tollan-Xicocotitlan i Tenochtitlan, les dos capitals més importants del periodo posclásico.

Teotihuacán

Artícul principal → Teotihuacán.

La ciutat dels deus, tal com és el significat de Teotihuacán en llengua náhutal, va tindre els seus inicis cap al final del periodo preclásico. Dels seus fundadors no se sap res a ciència certa, encara que se supon que els otomíés varen tindre un paper important en el desenroll de la ciutat, com en la cultura arcaica del vall de Mèxic, representada per Tlatilco. En els seus inicis, Teotihuacán va competir en Cuicuilco per l'hegemonia en la conca. Per a esta batalla política i econòmica, Teotihuacán es recolzava en el seu control dels jaciments d'obsidiana de la serra de les Navaixes, en l'actual estat d'Hidalgo. Tampoc s'ha determinat la causa de la declinació de Cuicuilco, pero se sap, en canvi, que bona part dels seus antics pobladors es varen traslladar a Teotihuacán uns anys abans de l'erupció del Xitle, que va sepultar el llogaret meridional baixe la lava.

Una volta sense competència en la ribera sur del llac, Teotihuacán va passar per una fase d'expansió que la va dur a ser una de les majors ciutats del seu temps, no solament en Mesoamérica, sino en el món sancer. En el seu creiximent, va atraure a l'immensa majoria dels habitants de la vall en l'época. Els teotihuacanos eren sumament depenents de l'activitat agrícola, principalment del dacsa, el frijol i la carabassa, la tríade agrícola mesoamericana. No obstant, la seua hegemonia política i econòmica estava basada en dos productes estrangers, sobre els quals tenia el monopoli: la ceràmica Anaranjado, produïda en la vall Poblano-Tlaxcalteca, i els jaciments minerals de la serra hidalguense. Abdós eren artículs molt apreciats en tota Mesoamérica, i eren intercanviats per mercaderia suntuaria i de primera necessitat, provinent de llocs tan lluntans com Nou Mèxic o Guatemala. Per això, Teotihuacán es va convertir en el nodo de la ret comercial mesoamericana. Com a aliats tenia a Mont Albán i Tikal en el surest, Matacapan en la costa del golf, Altavista en el nort, i Tingambato en l'occident.

Els teotihuacanos varen refinar el panteón mesoamericano, els orígens del qual daten dels temps olmecas. especial importància varen tindre els cults de Quetzalcóatl i Tláloc, deidades agrícoles. Els intercanvis comercials varen propiciar la difusió d'estos cults entre les societats mesoamericanas, que els varen reprendre per a reelaborarlos després. Es pensava que la societat teotihuacana desconeixia l'escritura, pero com demostra Duverger, l'escritura teotihuacana du a un punt extrem la pictografía, que provoca una confusió entre escritura i pintura.

La caiguda de Teotihuacán està associada a l'emergència de ciutats-estat en els confines de l'àrea Centre de Mèxic. Se sospita que estes varen florir pel decliu de Teotihuacán, encara que és molt possible que haja ocorregut lo contrari: que les ciutats de Cacaxtla, Xochicalco, Teotenango i El Tajín hagen cobrat força primer, i després estrangularen a Teotihuacán, atrapada en el centre de la conca i sense accés a les rutes comercials. Açò va ocórrer cap a l'any 600 d. C., i encara que la població va seguir ocupada un sigle i mig més, finalment va ser destruïda i abandonada pels seus pobladors, que es varen refugiar en llocs com Culhuacán i Azcapotzalco, en les vores del llac de Texcoco.

Mayas del Clàssic

Artícul principal → Cultura maya.

Els mayas varen ser creadors d'una de les cultures mesoamericanas més conegudes i estudiades. Alguns autors com Michael D. Coe opinen que la cultura dels mayas és per complet diferent del restant dels pobles mesoamericanos. No obstant, molts dels elements culturals presents en els mayas són comuns al restant de Mesoamérica, com l'us de dos calendaris, la numeració vigesimal, el cultiu de dacsa, els sacrificis humans i certs mits com el Quint Sol, o cults, com del de la Serp Emplumada i la deidad de la pluja, que en maya es diu Chaac.

Els inicis de la cultura maya es remonten al desenroll de Kaminaljuyú, en el periodo preclásico mig. No obstant, les seues traces més conspicuos no sorgixen sino fins al primer sigle de l'era cristiana, i apareixen —segons alguns autors— com a hereus dels olmecas del golf que havien emigrat cap a les terres altes de Chiapas i Guatemala. L'evidència arqueològica indica que els mayas no varen formar mai un Estat unit; més be, estaven organisats en menuts cacicazgos que es feyen la guerra mútuament. De fet, López Austin i López Luján senyalen que si alguna cosa va caracterisar als mayas del clàssic va ser el seu gran belicosidad. Provablement varen ser un poble en major vocació guerrera que lo teotihuacanos, i açò vindria a tirar per terra l'image d'una societat pacífica i entregada a la contemplació religiosa que es té corrientemente dels mayas. Des de després, varen practicar el sacrifici humà i el canibalisme ritual, com ho confirmen els murals de Bonampak, una de les seues ciutats més importants en el periodo clàssic.

L'aparició de les grans ciutats mayas va ser tardana en comparació al restant de Mesoamérica. En contrast, el desenroll de l'escritura i el calendari varen ser prou precoços, i alguns dels monuments commemoratius més antics procedixen de llocs localisats en la regió. Fa alguns anys, els arqueòlecs suponien que les zones arqueològiques dels mayas solament havien fungido com a centres ceremoniales, i que la població plana vivia en aldehuelas ubicades al voltant d'ells. No obstant, les excavacions més recents indiquen que els llocs mayas contaven en servicis urbans tan complexos com els de Teotihuacán (drenage, aqüeductes, paviments). La construcció d'estos llocs es va realisar sobre la base d'una societat altament estratificada, dominada per la classe sacerdotal, que al mateix temps era la èlit política.

Esta èlit controlava l'agricultura, que es practicava per mig del sistema de roça —tomba i crema— i, com en el restant de l'àrea mesoamericana, imponia als estrats més baixos de la població imposts en espècie i en mà d'obra, que varen permetre concentrar recursos suficients per a la construcció dels monuments públics que llegitimaven el poder i l'estratificació de la societat. Durant el periodo clàssic, l'èlit política maya va sostindre forts llaços en Teotihuacán, Despuix de la caiguda de Teotihuacán, Tikal també va entrar en recessió, i el seu poder va passar a mans d'atres ciutats localisades en la ribera del riu Usumacinta, com Pedres Negres, Palenque. No obstant, alguna cosa que contradiu el domini militar teotihuacano en Tikal, és el fet de que l'apogeu de construcció en Tikal, és despuix del 700 d. C., quan Teotihuacán va caure. Finalment, sembla que la gran sequia que va assotar Centroamérica en el IX va donar al trast en el sistema polític maya, fet que va ocasionar tumults populars i el derrocament dels grups dominants. Moltes ciutats varen ser abandonades i d'elles no es va tornar a saber fins a el XIX, quan es va intensificar l'exploració arqueològica i, en bona mida, els descendents dels mayas varen conduir als arqueòlecs nortamericans i europeus fins a les ciutats que la selva s'havia engolgut.

Periodo Epiclásico

Artícul principal → Periodo_epiclásico_mesoamericano.

Després de l'ocàs de Teotihuacán es va originar una forta inestabilitat política entre les diverses societats del centre de Mèxic, les quals de forma directa o indirecta estaven controlades i influenciades per Teotihucan. Entre el 650 i el 1000 va haver un periodo de transició de centres regionals de poder d'índole militarista que varen dominar entitats polítiques menors i que varen consolidar les característiques posteriors del Posclásico. En este periodo es configuren en definitiva algunes societats eminentment hostils, militaristes, que trenquen l'estabilitat imposta per l'hegemonia teotihuacana en el resultat de moviments demogràfics d'importància en la regió. En este periodo es varen desenrollar urbs com Cacaxtla, Xochicalco, Tula Chic, Cantona i Cholula.

Periodo Posclásico

Artícul principal → Periodo posclásico mesoamericano.

El periodo Posclásico comprén el periodo comprés entre l'any 900 i la conquista de Mesoamérica pels espanyols, ocorreguda entre 1521 i 1697. Es tracta d'un periodo a on l'activitat militar cobra gran importància. Les èlits polítiques associades a la classe sacerdotal varen ser rellevades del seu càrrec pels grups guerrers. A la seua volta, per lo manco mig sigle abans de l'arribada dels espanyols, els guerrers anaven cedint les seues posicions de privilegi a un grup molt poderós que res tenia que vore en l'estructura nobiliaria, els pochtecas, comerciants que es varen fer en gran poder polític en virtut del seu poder econòmic.^[46]

El periodo posclásico es dividix en dos parts. La primera és el posclásico primerenc, que comprén els sigles X a el XIII, i és caracterisat per l'hegemonia tolteca de Tollan-Xicocotitlan (Tula). El XII marca l'inici de l'etapa tardana del posclásico, que inicia en l'arribada dels pobles chichimecas, emparentats llingüísticament en els toltecas i els mexicas que varen aplegar a establir-se en la vall de Mèxic en l'any 1325, després d'un llarc pelegrinage de dos sigles des d'Aztlán, un lloc del que es desconeix la seua ubicació precisa. Molts dels canvis socials que s'observen en este periodo final de la civilisació mesoamericana estan relacionats en els moviments migratoris dels pobles nortenys. Estos pobles provenien d'Oasisamérica, Aridoamérica i la zona Nort de Mesoamérica, espentats per un canvi climàtic que amenaçava la seua subsistència. Les migracions dels norteño varen provocar a la seua volta, el desplaçament de pobles assentats des de sigles en l'àrea nuclear mesoamericana; alguns d'ells varen aplegar fins a Centroamérica.

Varen ser numerosos els canvis culturals que varen ocórrer en este temps. Un d'ells va ser la generalisació de la metalúrgia, que va aplegar importada des de Sudamérica, i els restants de la qual més antics procedixen, com els de la ceràmica, de l'Occident. El coneiximent dels metals per part dels pobles mesoamericanos no va alcançar un gran desenroll. Més be, el seu us va ser molt llimitat (algunes poques astrals de coure, agulles, i sobretot adorns corporals). Les tècniques més refinades de la metalúrgia mesoamericana varen ser desenrollades pels mixtecos, que varen produir artículs suntuarios exquisitament treballats.

També l'arquitectura va vore notables alvanços. Es va introduir l'us de taches arquitectòniques per a sostindre els #recobriment dels temples, va ser millorat el morter per a la construcció, es va introduir l'us de columnes i sostres de pedra, que solament havien segut amprats en l'àrea Maya durant el clàssic.

En l'agricultura, els sistemes de rec es varen fer més complexos; i en la vall de Mèxic, en especial, la tècnica de les chinampas va ser duta a la seua màxima expressió pels mexicas, que varen construir sobre elles una ciutat de 200 000 habitants.

El sistema polític va enfrontar també transformacions importants. Durant el posclásico primerenc, les èlits polítiques en vocació guerrera es llegitimaven per mig del seu adheriment a un complex de creències religioses que López Austin crida «zuyuanidad». Segons açò, les classes dirigents es proclamaven a sí mateixes descendents de la Serp Emplumada, una de les potencies creadores i héroe cultural en la mitologia mesoamericana. Aixina mateix, es declaraven hereues d'una ciutat no menys mítica, cridada Tollan en nahua, i Zuyuá en maya (d'a on pren el nom el complex descrit per López Austin). Moltes de les capitals importants del periodo s'identificaven en este topònim (com Tollan-Xicocotitlan, Tollan Chollollan, Tollan Teotihuacán).

Encara que per molt temps es va identificar a la Tollan del mit, en la Tula d'Hidalgo, Enrique Florescano i López Austin senyalen que no hi ha raó per a això. El primer diu que la Tollan mítica és Teotihuacán, i el segon argumenta que Tollan és part de l'imaginari religiós dels mesoamericanos. Una atra de les característiques del complex zuyuano és la formació d'aliances entre diferents ciutats-estat, dominades per grups afins a l'ideologia zuyuana; tal és el cas de la Lliga de Mayapán en Yucatán, o la confederació mixteca d'Huit Venado en la serra oaxaqueña. Estes societats del posclásico enjorn es varen caracterisar pel seu caràcter militar i per la seua composició multiétnica.

No obstant, la caiguda de Tollan-Xicocotitlan va posar en sus el sistema zuyuano, que finalment va concloure en la dissolució de la Lliga de Mayapán, l'Estat mixteco i l'abandó de Tula. Mesoamérica va rebre noves migracions del nort, i encara que els grups nouvinguts estaven emparentats en els antics toltecas, tenien una ideologia per complet diferent. Els últims en aplegar varen ser els mexicas, que es varen establir en un illot del llac de Texcoco baix domini dels tecpanecas d'Azcapotzalco. Este grup hauria de sojuzgar en les décades següents una bona part de Mesoamérica, conformant un Estat unitari i centralisat que solament va tindre com a rival als tarascos de Michoacán. Mai uns varen poder véncer als atres, i sembla que va haver una espècie de pacte de no agressió entre abdós pobles.

A l'arribada dels espanyols, molts pobles somesos als mexicas ya no desijaven seguir baix el seu domini. Per això, varen aprofitar l'oportunitat proposta pels europeus i els varen recolzar, pensant que d'esta manera quedarien en llibertat.

Mexicas

Artícul principal → Mexica.

Potser, junt en la maya, la més coneguda de les cultures mesoamericanas de l'época precolombina siga la mexica. Açò es deu, entre atres coses, a que el seu Estat era el més poderós i ric de la regió, a costa de l'explotació dels pobles perifèrics. Quan els espanyols varen consumar la conquista de Mèxic, molts misionero es varen preocupar en rescatar el testimoni cultural dels pobles nahuas, i per això el cúmul d'informació que es té d'ells és el més important en extensió i calitat.

Els mexicas eren un poble que procedia del nort o l'occident de Mesoamérica: Aztlán. Els nayaritas diuen que la mítica Aztlán està ubicada en l'illa de Mexcaltitán. Algunes hipòtesis senyalen que va poder haver estat localisada en algun punt de l'estat de Zacatecas, unes atres senyalen que Aztlán està ubicat en els voltants del Cerro Culiacán en el Bajío, i inclús s'ha propost que es troba en Nou Mèxic. De qualsevol manera, no sembla provable que els mexicas anaren un poble alié a la tradició mesoamericana clàssica. De fet, compartien moltes característiques en els pobles de l'àrea nuclear. Es tractava d'un poble de parla náhuatl, la mateixa llengua que, segons és generalment acceptat, parlaven els toltecas que els varen antecedir en la seua arribada.^[47]

Es calcula que l'eixida de Aztlán va deure ocórrer en les primeres décades de el XII, açò en base en el document conegut com Tira del Pelegrinage, un còdex a on se senyalen els fets notables de la migració, en dates en calendari nahua. Despuix de molt peregrinar, varen aplegar a la conca del vall de Mèxic en el XIV. Es varen establir en varis punts de la ribera del llac (Culhuacán, Tizapán) abans d'establir-se en l'illot de Mèxic, protegits per Tezozómoc, rei dels tecpanecas. La ciutat de Tenochtitlan va ser fundada en l'any de 1325, com una ciutat aliada de Azcapotzalco. No obstant, a penes un sigle més tarde (1430), els mexicas, aliats en Texcoco i Tlacopan, varen fer la guerra a Azcapotzalco i la varen derrotar. Va ser aixina com va nàixer la Triple Aliança, que va substituir a l'antiga confederació regida pels tecpanecas (que incloïa a Coatlinchan i Culhuacán).

Al front de la Triple Aliança, els mexicas varen donar inici a una fase expansionista que els va dur a controlar bona part de Mesoamérica. Solament varen quedar lliures els señoríos de Tlaxcala (nahua), Meztitlán (otomí), Teotitlán del Camí (cuicateco), Tututepec (mixteco), Tehuantepec (zapoteca), l'àrea maya i l'Occident (regit pels seus rivals els tarascos).

Les províncies someses tenien l'obligació de pagar un tribut a Tenochtitlan, que està registrat en un atre còdex conegut com Matrícula dels tributs. Este document especifica la cantitat i el gènero de productes que cada província devia entregar als mexicas.

L'Estat mexica va ser conquistat pels espanyols d'Hernán Cortés i els seus aliats tlaxcaltecas i zempoaltecas en 1521. La caiguda total de Mesoamérica es va consumar en 1697, quan Tayasal, en el Petén, va ser presa tardíamente pels espanyols.

La conquista espanyola va vindre a interrompre abruptament el desenroll de totes les cultures mesoamericanas, destruint els testimonis més importants d'aquells pobles indígenes: temples, estàtues, còdexs i obres d'art. Despuix de la destrucció de les #sobirania i religions mesoamericanas en forma, els sobreviviente d'estes cultures es varen mesclar en els invasores tant a nivell humà com a cultural, donant orige al mestiçage. En l'actualitat solament una porció de la cultura d'aquells pobles conta en testimonis materials per a parlar de sí mateixos davant el món contemporàneu, ya siga en forma de restants arqueològics o fosa en el sincretisme cultural dels països que actualment ocupen la regió.

Aportacions

Els mesoamericanos varen inventar distintes formes d'escritura, destacant els glifos dels mixtecos i nahuas, estos representaven idees i coses. En ells es registraven dates, llocs, persones, números i coneiximents sobre l'home i la naturalea. Una escritura més alvançada va ser creada pels mayas, els seus glifos representaven paraules, sons i números.

Els mesoamericanos varen ser grans observadors, varen estudiar els astres i els seus moviments, el sol i les estacions, el temps de pluges, els dies, els mesos i anys en que ocurrián els acontenyiments astrales, açò els va permetre elaborar dos tipos de calendaris: el solar i el Tonalpohualli. Els mayas varen crear el Còdex Dresde, escrit en el XIII, és el llibre astronòmic més important sobreviviente de la cultura mesoamericana.

Varen cultivar ciències com la medicina, la botànica, la zoologia, matemàtiques, geografia, astronomia i ecologia. Varen desenrollar habilitats en les #artesania com l'orfebreria.

Pero el llegat més important que varen deixar a la humanitat les cultures mesoamericanas varen ser tal volta les seues tradicions agro-gastronòmiques: el cultiu i us del dacsa, tomata, frijol, carabassa, chile, cacao, albocat, amaranto i atres productes que hui coneix el món sancer.

Varen descobrir els mesoamericanos moltes plantes curativas que encara en l'actualitat s'usen. A esta part de la medicina se li crida herbolaria.

En les #artesania, es distinguixen en els nostres dies els teixits i els brodats utilisats per a decorar els vestits; i, encara en els nostres dies, podem trobar capells, bosses i tapets que són teixits en branques de la palma i del henequén.

Vejau també

Notes i referències

↑ OCDE (Organisació per a la Cooperació i el Desenroll Econòmic) (2006). 48/0,2340,en_33873108_33873610_36222192_1_1_1_1,00.html (en anglés) OECD Territorial Reviews. Mexico and Central America, Organisation for Economic Co-operation and Development. OCLC 67114707. ISBN 92-64-02191-4.
↑ Kirchhoff, 1943.
↑ Betty Bernice Faust. El Desenroll Rural en Mèxic i La Serp Emplumada (Tecnologia i cosmologia maya en la selva tropical de Campeche). Fondo de Cultura Econòmica i Centre d'Investigació i d'Estudis Alvançats de l'Institut Politècnic Nacional (CINVESTAV). Mèxic, 2019. ISBN 978-607-16-0109-4.
↑ Franco-Gaviria, F.. «The human impact imprint on modern pollen spectra of the Mayan lands».
↑ En este cas es troben obres com López Austin i López Luján (1996), en la que els autors aclarixen que adopten estos noms per comoditat.
↑ El mayista Michael D. Coe (1996) destaca a tal grau les particularitats de la cultura maya que podria semblar que quan es referix a «Mèxic» està parlant d'una realitat molt distinta a la de la zona maya, encara que abdós varen formar part de Mesoamérica.
↑ core.ac.uk.Consultat el 19-10-2024.
↑ Revista Espanyola d'Antropologia Americana.Edicions Complutense.Consultat el 19-10-2024.
↑ Litvak, 1985: 374-375.
↑ Per àrea cultural els antropòlecs socials entenen una zona geogràfica a on es presenta una continuïtat de traces culturals compartides per varis pobles. L'idea central despuix d'este postulat —desenrollat entre uns atres per Melville Herskovits, Clark Wissler i Alfred Kroeber— era que la presència o absència de certs elements podia amprar-se per a definir i classificar als pobles a través de la seua cultura. L'explicació de la presència d'una mateixa traça entre varis grups ètnics era, per als antropòlecs d'eixa corrent culturalista la difusió. El concepte va caure en desús despuix de les crítiques formulades contra ell, especialment perque no proveïa elements per a sostindre que era més provable la difusió que l'invenció independent (Barfield (ed.), 2000: 75).
↑ Kroeber, 1939 [1947]: 109-130.
↑ Boehm de Lameiras, 1986: 13.
↑ Boehm de Lameiras, 1986: 15.
↑ En eixe sentit, es poden senyalar les propostes d'Enrique Nalda, molt concordes en l'esquema marxiste i orientades a l'organisació econòmica i política dels mesoamericanos. Nalda (1981) va dividir l'història mesoamericana en dos grans periodos: la comunitat primitiva i la transformació a formacions estatals. Pinya Chan (1976) també va emfatisar les característiques de la base econòmica de les societats mesoamericanas i va dur l'inici de l'història de Mesoamérica fins a l'aparició del ser humà en les terres de Mèxic. Duverger (2007) propon un enfocament controvertit i minoritari en el que el nivell d'alvanç de la «nahuatlización» de Mesoamérica definix cinc grans periodos en el desenroll d'esta civilisació.
↑ Atles del Mèxic prehispánico: p. 47.
↑ Atles del Mèxic prehispánico: p. 67.
↑ Carmack et al., 1996, cap. II.
↑ Kocyba, 2001: 65-88.
↑ Carmack et al., 1996: cap. II.
↑ «INAH. Zona arqueològica de Tamtoc.».
↑ Plantilla:Cita Harvard
↑ Plantilla:Cita Harvard
↑ Plantilla:Cita Harvard
↑ Plantilla:Cita Harvard
↑ Wright, 1994: 381.
↑ Llastra de Suárez, 2006: 35-36.
↑ García Cook, 1997: 40-43.
↑ Benz, 1991: 20, 22-23.
↑ Fancs i Buenrostro, 1997: 6-15.
↑ En el mit mexica, tant la humanitat com el seu aliment són producte de successives #perfecció. En l'era actual nostra espècie té en la dacsa la matèria de la seua carn, i la seua llavor és el centli, és dir, la dacsa. Els sers humans de les eres cosmológicas anteriors també varen tindre la seua llavor. Baixe el Sol de Jaguar, els hòmens no cultivaven la terra; baixe el Sol de Vent menjaven acocentli; l'era del Sol de Pluja va tindre com a aliment acecentli i el Sol d'Aigua va ser l'era del teocintle.
↑ El Popol vuh dels quichés diu que:
Llavors varen ser mòlts la dacsa groga, la dacsa blanca, i Antiga Ocultadora va fer nou begudes. L'aliment es va introduir [en la carn], va fer nàixer la gordura, el greix, es va tornar l'essència dels braços, dels músculs de l'home. Aixina varen fer els Procreadores, els Engendradores, els Dominadors, els Poderosos del Cel, com es diu. Immediatament va ser [pronunciada] la Paraula de Construcció, de Formació de les nostres primeres mares, [primers] pares; solament mazorcas grogues, mazorcas blanques, [va entrar en] la seua carn: única alimentació de les cames, dels braços de l'home. Tals varen ser els nostres primers pares, [tals] varen ser els quatre hòmens construïts: eixe únic aliment [va entrar] en la seua carn (Popol Vuh: partix 25).
↑ En numeroses astrals de jade i atres pedres semipreciosas, els artistes olmecas varen plasmar un personage que apareix en els característics llavis felinos, pero es distinguix d'atres divinitats perque té un clavill en el cap (Taube, 2007: 43-45).
↑ Cas, 1996: 65.
↑ alimentar-les-multituts-mayas.html ¿Cóm es varen alimentar les multituts mayas?
↑
*University of Colorat at Boulder (2007) «CU-Boulder Archaeology Team Discovers First Ancient Manioc Fields In Americas.» 20 d'agost de 2007.
- Archivat el 2 de juny de 2008 archivat en Wayback Machine. Consultat el 29 d'agost de 2007.
↑ Entre els crítics a la cronologia tradicional de Mesoamérica es troben especialistes com els nortamericans Eric Wolf (1959) i John Paddock (1963); els mexicans Román Pinya Chán (1976) i Enrique Nalda (1981); i el francés Christian Duverger (2007).
↑ Per a abundar sobre este punt pot revisar-se la crítica de Duverger, per a qui la cronologia tradicional «no carix d'un fort substrat d'apriorisme», esencializando el periodo Clàssic dels mayas com un temps de pau i governs teocràtics, a les cultures del Preclásico com atrassades i a les del Posclásico com a bàrbares i decadents (Duverger, 2007: 176).
↑ López Austin i López Luján, 2001: 69-71. Esta cronologia és similar a la que apareix en atres treballs mexicans sobre arqueologia mesoamericana, com el de José Luis Lorenzo Bautista (1965) o el Atles històric de Mesoamérica (Camamirla i López Luján, 1989).
↑ Sobre este punt, els autors de la cronologia elegida per a este artícul senyalen lo següent:
A lo manco, plantejarem una disyuntiva preocupant derivada dels raonaments dalt exposts. Un criteri basat en el desenroll evolutiu duria a una divisió cronològica per àrees culturals que, en ser integrat en una visió general de Mesoamérica, oferiria desfasaments considerables. Pel contrari, un criteri de caràcter històric permetria uniformar els periodos, pero exigiria formes noves d'interpretació històrica, tant de la superárea com de les seues àrees constitutives. [...Elegim la periodización més popular] més per conveniència i per costum que per convicció, pero sense atribuir a esta classificació un sentit evolutiu unilineal (López Austin i López Luján, 2001: 68-69).
↑ És provable que el primer cultiu desenrollat en Mesoamérica haja segut la carabassa (Cucurbita pepo), que apareix entre materials corresponents al final del Cenolítico (sigle LX a. C., o fa aproximadament 6200 anys). A la carabassa seguiria el desenroll de la dacsa (Zea mays), el frijol (Phaseolus vulgaris) i el chile (Capsicum annuum), cultius que varen aparéixer per primera volta en els següents 2000 anys en llocs tan distants com la cova de la Gossa (Tamaulipas) o la vall de Tehuacán en Pobla (López Austin i López Luján, 2001: 27).
↑ Brush, 1965.
↑ McNeish, 1967.
↑ No tots els mesoamericanistas accepten la validea dels testimonis de la ceràmica en estos dos llocs. Per eixemple, Duverger (2007) senyala que estos descobriments no passen de ser péntols d'argila que no varen resistir el contacte en l'aigua. Menys radical, Niederberger (2005) senyala que
l'ambigüitat de les associacions estratigráficas, en el primer cas [el de Port Marqués], i la inconsistencia general de la definició de la fase Purrón, en el segon, duen a pensar que el problema de l'orige de la alfarería en l'Amèrica mija està llunt d'haver segut resolt. En efecte, els conjunts ceràmics que corresponen a les époques següents presenten ya un elevat grau de complexitat.
↑ Una de les més antigues cultures en ceràmica en l'Amèrica precolombina va ser l'anomenada cultura Valdivia, que pren el seu nom de la localitat del mateix nom —localisada en la costa equatoriana del Pacífic, al nort del golf de Guayaquil— a on Emilio Estrada va trobar el que per molt temps va ser el principal jaciment corresponent a este complex cultural. Els materials de la cultura Valdivia han segut datats en el quart mileni abans de l'era cristiana (Bisof i Viteri, 2006).
↑ López Austin i López Luján, 2001: quadro 1.2.
↑
1. León-Portilla, Miguel (1995). Toltecáyotl: aspectes de la cultura náhuatl, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, p. 295. ISBN 968-16-0611-6. «Vea despuix el cap de pocthecas o mercaders, home de gran poder econòmic i consegüentment de gran força política.»
↑ International Journal of American Linguistics.54(1)
63.

Bibliografia

Fancs, Cristina i Marque Buenrostro (1997). «La dacsa, nostre sustente», en Arqueologia Mexicana, V (25): págs. 6-15. Mèxic DF: Raïls.
Benz, Bruce F. (1997), «Diversitat i distribució prehispánica de la dacsa mexicana», en Antropologia Mexicana V (25): 16-23, Editorial Raïls, Ciutat de Mèxic.
Boehm de Lameiras, Brigitte (1986). «Mesoamérica. Societats i cultures», en Relacions, VII (26): págs. 13-22. Morelia (Mèxic): El Colege de Michoacán.
Barfield, Thomas (ed., 2000), Diccionari d'antropologia. Mèxic: Sigle XXI.
Bischof, Henning i Viteri Gamboa, juliol (2006): «Entre Vegas i Valdivia: la fase Sant Pedro en el suroest de l'Equador», en Bulletin de l’Institut Français d’Études Andines, 35 (3), págs. 361-376.

Brush, Charres F. (1965): «Pox Pottery: Earliest Identified Mexican Ceramic», en Science, 149 (3680), págs. 194-195, 9 de juliol de 1965.
Carmack, Robert et. al. (1996): The legacy of Mesoamérica: history and culture of a Native American civilization. Prentice Hall. Nova Jersey. ISBN 0-13-337445-9.
Cas, Alfonso (1996)[1953], El poble del Sol, Fondo de Cultura Econòmica, Ciutat de Mèxic.
Coe, Michael D. (1996): Mèxic: from the olmecs to the aztecs. Thames and Hudson. Nova York. ISBN 0-500-27722-2.
De la Font, Beatriz et. al (2003): L'escultura prehispánica de Mesoamérica. Lunwerg Editors. Barcelona, Espanya. ISBN 84-9785-012-2.
Duverger, Christian (1999): Mesoamérica, art i antropologia. CONACULTA-Landucci Editors. París. ISBN 970-18-3751-7.
El primer mestiçage. La clau per a entendre el passat mesoamericano (2007) Conaculta-UNAM-INAH-Taurus, Mèxic.
Fernández, Tomás; i Belarmino, Jorge (2001): De Mesoamérica a la Nova Espanya. Oviedo (Espanya): Consell de Comunitats Asturianes. ISBN 84-505-9611-4.
Florescano, Enrique (2004): Quetzalcóatl i els mits fundadors de Mesoamérica. Mèxic: Taurus.
García Cook, Ángel (1997), «Richard Stockton MacNeish i l'orige de l'agricultura», en Arqueologia Mexicana, V (25): págs. 40-43. Mèxic DF: Raïls.
García, Raúl, Felipe Ramírez, Lorena Gámez i Luis Còrdova (2000): Chimalhuacán: rescat d'una història. Govern Municipal de Chimalhuacán (Estat de Mèxic): Institut Nacional d'Antropologia i Història.
Institut Nacional d'Antropologia i Història (2000). «Atles del Mèxic prehispánico». En la revista Arqueologia Mexicana, número especial 5, de juliol de 2000. Mèxic: Raïls/Institut Nacional d'Antropologia i Història.
Kirchhoff, Paul (2000)[1943], «Mesoamérica», en la revista Acta Americana, 92: pág. 107; reeditat en Dimensió Antropològica (9), versió electrònica consultada el 30 de maig de 2010.
Kocyba, Henryk Karol (2001), «Consideracions crítiques entorn al paper de la ceiba entre els mayas», en Yólotl González Torres (coord.), Animals i plantes en la cosmovisión mesoamericana, Plaça i Janés-Conaculta, Ciutat de Mèxic.
Kroeber, Alfred (1947)[1939], Cultural and natural areas of native North America, University of Califòrnia Press, Berkeley.
Kuehne Heyder, Nicola; i Muñoz Mendoza, Joaquín (2001): Mesoamérica: acostament a una història. Granada (Espanya): Diputació Provincial de Granada. ISBN 84-7807-008-7.
Llastra de Suárez, Yolanda (2006). Els otomíes, la seua llengua i la seua cultura. Mèxic DF: UNAM.
Litvak King, Jaime (1985), «Mesoamerica: events and processes, the last fifty years», en American Antiquity, 50 (2): págs. 374-382, Society for American Archaeology.
López Austin, Alfredo; i López Luján, Leonardo (2001): El passat indígena. Mèxic DF: El Colege de Mèxic. ISBN 968-16-4890-0.
Camamirla, Lindo, i López Luján, Leonardo (1989): Atles històric de Mesoamérica. Mèxic DF: Larousse.
Mac Neish, Robert S. (1967): «A summary of the subsistence», en S. Byers (coord.), The Prehistory of the Tehuacán Valley, volum 1: «Environment and subsistence», págs. 290-309. Austin (Texas): University of Texas Press.
Miller, Mary Ellen (2001). L'art de Mesoamérica. Barcelona (Espanya): Destí (colecció El món de l'art). ISBN 84-233-3095-8.
Nalda, Enrique (1981): Mèxic. Un poble en l'Història, tom I. Pobla de Saragossa (Mèxic): UAP-Nova Image.
Niederberger, Christine (2005): [^{[enllaç trencat]} «Les societats mesoamericanas: les civilisacions antigues i el seu naiximent»], en Rojas Rabiela, Teresa (dir.): Les societats originàries, Colecció Unesco sobre l'Història d'Amèrica Llatina.
Paddock, John (1970): Ancient Oaxaca. Discoveries in Mexican Archaeology and History. Pal Alt (Califòrnia): Stanford University Press.
Palerm, Ángel (1972): Agricultura i civilisació en Mesoamérica. Mèxic: Secretaria d'Educació Pública. ISBN 968-13-0994-4.

Pinya Chan, Román (1976): Un model d'evolució social i cultural del Mèxic precolombino. Mèxic: Departament de Monuments Prehispánicos del INAH, Serie Arqueologia 2.
Quirós Rodríguez (1999). Institut Costarricense de Turisme (ed.). Diccionari espanyol-chorotega, chorotega-espanyol, p. 240.
Soto Méndez (2002). el+Museu+de el+Jade+Marque+Fidel+Trist%C3%A1n&hl=és&sa=X&ei=lqoiUomDGYmvsATtn4HYBg&vejau=0CCwQ6AEwAA Art Precolombino Costarricense del Museu del Jade Marque Fidel Tristán, Sant Josep, Costa Rica: Institut Nacional de Segurs, p. 80. ISBN 9977-933-553-.
Cabrera (2007). Terra i ganaderia en Guanacaste, Editorial Tecnològica de Costa Rica, p. 857. ISBN 978-9977-661-97-1.
Ramírez, Felipe (2009): «L'Altiplà Central, del Preclásico al Epiclásico». En Pablo Escalante Gonzalbo (coordinador): El Mèxic Antic. De Tehuantepec a Baixa Califòrnia. Centre d'Investigació i Docència Econòmiques-Fondo de Cultura Econòmica/Tom I/Cap. 2/Mèxic.
Taube, Karl (2007). «La jadeíta i la cosmovisión dels olmecas», en Arqueologia Mexicana, XV (87): págs. 43-48. Mèxic DF: Raïls.
Wolf, Eric Robert (1959): Sons of the shaking Earth. Chicago: University of Chicago Press.

Enllaços externs

[[Archiu:{{#switch:Mesoamérica|20px|Vore el portal sobre Mesoamérica]] Portal:Mesoamérica. Contingut relacionat en Mesoamérica.
Conferència - La noció de Mesoamérica, impediment epistemològic de l'antropologia mexicana, Dr Jesús Jáuregui.
Museu Nacional d'Antropologia (Mèxic).
Institut Nacional d'Antropologia i Història (Mèxic).
Fundació Nacional d'Arqueologia del Salvador.
Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine.
[^{[enllaç trencat]} Institut Hondureny d'Antropologia i Història.]
Museu Nacional de Costa Rica.
Bibliografia selecta sobre la guerra en Mesoamérica.
Texts acadèmics sobre la guerra i la metalúrgia en Mesoamérica

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Mesoamérica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] OCDE (Organisació per a la Cooperació i el Desenroll Econòmic) (2006). 48/0,2340,en_33873108_33873610_36222192_1_1_1_1,00.html (en anglés) OECD Territorial Reviews. Mexico and Central America, Organisation for Economic Co-operation and Development. OCLC 67114707. ISBN 92-64-02191-4.

[2] Kirchhoff, 1943.

[3] Betty Bernice Faust. El Desenroll Rural en Mèxic i La Serp Emplumada (Tecnologia i cosmologia maya en la selva tropical de Campeche). Fondo de Cultura Econòmica i Centre d'Investigació i d'Estudis Alvançats de l'Institut Politècnic Nacional (CINVESTAV). Mèxic, 2019. ISBN 978-607-16-0109-4.

[4] Franco-Gaviria, F.. «The human impact imprint on modern pollen spectra of the Mayan lands».

[5] En este cas es troben obres com López Austin i López Luján (1996), en la que els autors aclarixen que adopten estos noms per comoditat.

[6] El mayista Michael D. Coe (1996) destaca a tal grau les particularitats de la cultura maya que podria semblar que quan es referix a «Mèxic» està parlant d'una realitat molt distinta a la de la zona maya, encara que abdós varen formar part de Mesoamérica.

[7] core.ac.uk.Consultat el 19-10-2024.

[8] Revista Espanyola d'Antropologia Americana.Edicions Complutense.Consultat el 19-10-2024.

[9] Litvak, 1985: 374-375.

[10] Per àrea cultural els antropòlecs socials entenen una zona geogràfica a on es presenta una continuïtat de traces culturals compartides per varis pobles. L'idea central despuix d'este postulat —desenrollat entre uns atres per Melville Herskovits, Clark Wissler i Alfred Kroeber— era que la presència o absència de certs elements podia amprar-se per a definir i classificar als pobles a través de la seua cultura. L'explicació de la presència d'una mateixa traça entre varis grups ètnics era, per als antropòlecs d'eixa corrent culturalista la difusió. El concepte va caure en desús despuix de les crítiques formulades contra ell, especialment perque no proveïa elements per a sostindre que era més provable la difusió que l'invenció independent (Barfield (ed.), 2000: 75).

[11] Kroeber, 1939 [1947]: 109-130.

[12] Boehm de Lameiras, 1986: 13.

[13] Boehm de Lameiras, 1986: 15.

[14] En eixe sentit, es poden senyalar les propostes d'Enrique Nalda, molt concordes en l'esquema marxiste i orientades a l'organisació econòmica i política dels mesoamericanos. Nalda (1981) va dividir l'història mesoamericana en dos grans periodos: la comunitat primitiva i la transformació a formacions estatals. Pinya Chan (1976) també va emfatisar les característiques de la base econòmica de les societats mesoamericanas i va dur l'inici de l'història de Mesoamérica fins a l'aparició del ser humà en les terres de Mèxic. Duverger (2007) propon un enfocament controvertit i minoritari en el que el nivell d'alvanç de la «nahuatlización» de Mesoamérica definix cinc grans periodos en el desenroll d'esta civilisació.

[15] Atles del Mèxic prehispánico: p. 47.

[16] Atles del Mèxic prehispánico: p. 67.

[17] Carmack et al., 1996, cap. II.

[18] Kocyba, 2001: 65-88.

[19] Carmack et al., 1996: cap. II.

[20] «INAH. Zona arqueològica de Tamtoc.».

[quirosrodriguezp11-21] Plantilla:Cita Harvard

[sotomendezp21-22] Plantilla:Cita Harvard

[cabrera204-23] Plantilla:Cita Harvard

[24] Plantilla:Cita Harvard

[25] Wright, 1994: 381.

[26] Llastra de Suárez, 2006: 35-36.

[27] García Cook, 1997: 40-43.

[28] Benz, 1991: 20, 22-23.

[29] Fancs i Buenrostro, 1997: 6-15.

[30] En el mit mexica, tant la humanitat com el seu aliment són producte de successives #perfecció. En l'era actual nostra espècie té en la dacsa la matèria de la seua carn, i la seua llavor és el centli, és dir, la dacsa. Els sers humans de les eres cosmológicas anteriors també varen tindre la seua llavor. Baixe el Sol de Jaguar, els hòmens no cultivaven la terra; baixe el Sol de Vent menjaven acocentli; l'era del Sol de Pluja va tindre com a aliment acecentli i el Sol d'Aigua va ser l'era del teocintle.

[31] El Popol vuh dels quichés diu que:
Llavors varen ser mòlts la dacsa groga, la dacsa blanca, i Antiga Ocultadora va fer nou begudes. L'aliment es va introduir [en la carn], va fer nàixer la gordura, el greix, es va tornar l'essència dels braços, dels músculs de l'home. Aixina varen fer els Procreadores, els Engendradores, els Dominadors, els Poderosos del Cel, com es diu. Immediatament va ser [pronunciada] la Paraula de Construcció, de Formació de les nostres primeres mares, [primers] pares; solament mazorcas grogues, mazorcas blanques, [va entrar en] la seua carn: única alimentació de les cames, dels braços de l'home. Tals varen ser els nostres primers pares, [tals] varen ser els quatre hòmens construïts: eixe únic aliment [va entrar] en la seua carn (Popol Vuh: partix 25).

[32] En numeroses astrals de jade i atres pedres semipreciosas, els artistes olmecas varen plasmar un personage que apareix en els característics llavis felinos, pero es distinguix d'atres divinitats perque té un clavill en el cap (Taube, 2007: 43-45).

[33] Cas, 1996: 65.

[34] tar-les-multituts-mayas.html ¿Cóm es varen alimentar les multituts mayas?

[35] *University of Colorat at Boulder (2007) «CU-Boulder Archaeology Team Discovers First Ancient Manioc Fields In Americas.» 20 d'agost de 2007.
Archivat el 2 de juny de 2008 archivat en Wayback Machine. Consultat el 29 d'agost de 2007.

[36] Archivat el 2 de juny de 2008 archivat en Wayback Machine. Consultat el 29 d'agost de 2007.

[36] Entre els crítics a la cronologia tradicional de Mesoamérica es troben especialistes com els nortamericans Eric Wolf (1959) i John Paddock (1963); els mexicans Román Pinya Chán (1976) i Enrique Nalda (1981); i el francés Christian Duverger (2007).

[37] Per a abundar sobre este punt pot revisar-se la crítica de Duverger, per a qui la cronologia tradicional «no carix d'un fort substrat d'apriorisme», esencializando el periodo Clàssic dels mayas com un temps de pau i governs teocràtics, a les cultures del Preclásico com atrassades i a les del Posclásico com a bàrbares i decadents (Duverger, 2007: 176).

[38] López Austin i López Luján, 2001: 69-71. Esta cronologia és similar a la que apareix en atres treballs mexicans sobre arqueologia mesoamericana, com el de José Luis Lorenzo Bautista (1965) o el Atles històric de Mesoamérica (Camamirla i López Luján, 1989).

[39] Sobre este punt, els autors de la cronologia elegida per a este artícul senyalen lo següent:
A lo manco, plantejarem una disyuntiva preocupant derivada dels raonaments dalt exposts. Un criteri basat en el desenroll evolutiu duria a una divisió cronològica per àrees culturals que, en ser integrat en una visió general de Mesoamérica, oferiria desfasaments considerables. Pel contrari, un criteri de caràcter històric permetria uniformar els periodos, pero exigiria formes noves d'interpretació històrica, tant de la superárea com de les seues àrees constitutives. [...Elegim la periodización més popular] més per conveniència i per costum que per convicció, pero sense atribuir a esta classificació un sentit evolutiu unilineal (López Austin i López Luján, 2001: 68-69).

[40] És provable que el primer cultiu desenrollat en Mesoamérica haja segut la carabassa (Cucurbita pepo), que apareix entre materials corresponents al final del Cenolítico (sigle LX a. C., o fa aproximadament 6200 anys). A la carabassa seguiria el desenroll de la dacsa (Zea mays), el frijol (Phaseolus vulgaris) i el chile (Capsicum annuum), cultius que varen aparéixer per primera volta en els següents 2000 anys en llocs tan distants com la cova de la Gossa (Tamaulipas) o la vall de Tehuacán en Pobla (López Austin i López Luján, 2001: 27).

[41] Brush, 1965.

[42] McNeish, 1967.

[43] No tots els mesoamericanistas accepten la validea dels testimonis de la ceràmica en estos dos llocs. Per eixemple, Duverger (2007) senyala que estos descobriments no passen de ser péntols d'argila que no varen resistir el contacte en l'aigua. Menys radical, Niederberger (2005) senyala que
l'ambigüitat de les associacions estratigráficas, en el primer cas [el de Port Marqués], i la inconsistencia general de la definició de la fase Purrón, en el segon, duen a pensar que el problema de l'orige de la alfarería en l'Amèrica mija està llunt d'haver segut resolt. En efecte, els conjunts ceràmics que corresponen a les époques següents presenten ya un elevat grau de complexitat.

[44] Una de les més antigues cultures en ceràmica en l'Amèrica precolombina va ser l'anomenada cultura Valdivia, que pren el seu nom de la localitat del mateix nom —localisada en la costa equatoriana del Pacífic, al nort del golf de Guayaquil— a on Emilio Estrada va trobar el que per molt temps va ser el principal jaciment corresponent a este complex cultural. Els materials de la cultura Valdivia han segut datats en el quart mileni abans de l'era cristiana (Bisof i Viteri, 2006).

[45] López Austin i López Luján, 2001: quadro 1.2.

[46] 
León-Portilla, Miguel (1995). Toltecáyotl: aspectes de la cultura náhuatl, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, p. 295. ISBN 968-16-0611-6. «Vea despuix el cap de pocthecas o mercaders, home de gran poder econòmic i consegüentment de gran força política.»

[48] León-Portilla, Miguel (1995). Toltecáyotl: aspectes de la cultura náhuatl, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, p. 295. ISBN 968-16-0611-6. «Vea despuix el cap de pocthecas o mercaders, home de gran poder econòmic i consegüentment de gran força política.»

[47] International Journal of American Linguistics.54(1)
63.

[50] León-Portilla, Miguel (1995). Toltecáyotl: aspectes de la cultura náhuatl, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, p. 295. ISBN 968-16-0611-6. «Vea despuix el cap de pocthecas o mercaders, home de gran poder econòmic i consegüentment de gran força política.»

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

[45]

[46]

[47]