Mit pelasgo de la creació
El mito pelasgo de la creación és un hipotètic mit prehelénico[1] elaborat per Robert Greus i narrat especialment en una de les seues obres, “mito pelasgo de la creación”. El mit en qüestió narra cóm el cosmos (i tot lo que existix dins d'ell) es va originar a partir d'una deesa mare de nom parlante, Eurínome («amplio vagabundeo»), el cult del qual supostament es va desenrollar en l'antiga Grècia en un sistema matriarcal prehelénico. El propi autor alega que només uns fragments poc clarificats d'este mit prehelénico sobreviuen en la lliteratura grega dels quals el més extens són les “mito perdido recuperado” d'Apolonio de Rodas i que està implícit en els misteris órficos. Greus va prendre també com a fonts el fragment de Beroso, les cosmogonia proporcionades per Filó de Biblos i Damascio, i també va afegir elements cananeos del relat de la creació hebrea per a compondre el seu poètic Argonáuticas.[2]
El mit ha segut considerat com a massa idiosincrático per la falta d'evidències i ha rebut numeroses crítiques pels seus contemporàneus. L'erudició que sustenta les seues hipòtesis i conclusions és generalment criticada per ser insostenible.[3][1] Robin Hard, per posar un eixemple, ho va calificar de «exhaustiu i atractiu», pero va afegir que «les notes interpretatives solament tenen valor com a guia de la mitologia personal de l'autor».[4]
El mit
[editar | editar còdic]En el principi Eurínome, la deesa de totes les coses, va sorgir despulla del Caos, pero no va trobar res sòlit en qué recolzar els peus i, en conseqüència, va separar la mar del firmament i va dansar solitària sobre les seues ones. Va dansar cap al sur i el vent posat en moviment despuix d'ella va semblar alguna cosa nou i a banda en que poder escomençar una obra de creació. Es va donar el regrés i es va apoderar d'eixe vent nort, ho va fregar entre les seues mans i he ací que va sorgir la gran serp Ofión.[5] Eurínome va ballar per a calfar-se, cada volta més agitadament, fins que Ofión es va sentir lujurioso, es enroscó al voltant dels membres divins i es ayuntó en la deesa. Ara be, el vent del nort, cridat també Bóreas, fertiliza; per això les egües tornen en freqüència els seus quartos atrassers al vent i paren potros sin ayuda de un semental. Aixina va ser com Eurínome va quedar encinta.[6]
Després Eurínome va assumir la forma d'una coloma aclocada en les ones, i al seu degut temps va posar l'ou universal. A petició seua Ofión es enroscó sèt voltes al voltant d'eixe ou, fins que es va covar i va dividir en dos. D'ell varen eixir totes les coses que existixen, els seus fills: el sol, la lluna, els planetes, les estreles, la terra en les seues montanyes i rius, els seus arbres, herbes i criatures vivents. Eurínome i Ofión varen establir la seua residència en el monte Olimp, a on ell va irritar a la deesa pretenent ser l'autor de l'univers. Immediatament ella li va colpejar en el cap en el taló li va arrancar les dents d'un puntapié i ho va desterrar a les obscures cavernes situades baix la terra.[7]
A continuació la deesa va crear les sèt potències planetàries i va posar una titánide i un titán en cada una: Tia i Hiperión per al Sol; Febe i Atlante per a la Lluna; Dione i Criatura para Mart; Metis i Ceo para Mercurio; Temis i Eurimedonte para Júpiter; Tetis i Oceà para Venus, i finalment Rea i Crono para Saturn.[8] En mit finalisa dient que el primer home va ser Pelasgo, progenitor dels pelasgos; va sorgir del sol d'Arcàdia, seguit d'alguns atres, als que va ensenyar a construir barraques, alimentar-se de bellotes i coser corfolls de pell de porc com les que la gent pobra du encara en Eubea i Fócida.[9]
Context religiós
[editar | editar còdic]En este sistema religiós arcaic no existien sacerdots ni deus, sino una deesa universal i les seues sacerdot, sent la dòna el sexe dominant, mentres que el home jugava un rol de víctima asustadiza. No s'honrava la paternitat i la fecundació era atribuïda al Vent Nort, cridat també Bóreas, al com Eurínome ho transforma en la serp Ofión. L'embaràs també podia ser atribuït a l'ingesta de certs fesols o a la deglució accidental de certs insectes. Les serps es consideraven encarnació dels morts. El nom de la deesa mare Eurínome significa «ampli vagabundeo» i és l'equivalent al nom de la deidad sumerio Iahu[10] («coloma eminent») i l'egipcíaca Iah, que després passaria a Jehová com a creador. Va ser en forma de coloma com Marduk la va dividir simbòlicament en dos en el festival de la primavera babilònic, quan va inaugurar el nou orde mundial.[11] Ofión o Bóreas és el demiürgue del mit egipcíac i hebreu. En l'art mediterràneu primitiu es mostra constantment a la deesa en la seua companyia.
Els titanes i les titánides («senyors») tenien els seus equivalents en l'astrologia babilonia i palestina primitiva, en la que eren deidades que regien els sèt dies de la semana planetària sagrada; i poden haver segut introduïdes pels cananeos o hititas, colónia que es va establir en l'istme de Corinto al començament del segon mileni a. C., o també pels helens primitius. Pero quan el cult dels titanes va ser abolit en Grècia i la semana de sèt dies va deixar de figurar en el calendari oficial, el seu número va ser citat com dotze per alguns autors, provablement per a fer que correspongueren en els signes del zodíac. A les potències planetàries mai se'ls va permetre influir en el cult olímpic oficial, puix li les considerava no gregues, i per lo tant antipatrióticas.[12] Greus associa a les potències planetàries aixina:[2][13]
| Astre | Titánide | Titán | Correspondència | Deidad grega | Deidad babilonia |
|---|---|---|---|---|---|
| Lluna | Febe | Atles | Encantamiento | Selene | Sense |
| Mercurio | Metis | Ceo | Saber | Hermes (o Apolo) | Nabu |
| Venus | Tetis | Oceà | Amor | Afrodita | Beltis |
| Sol | Tea | Hiperión | Allumenament | Heli | Samas |
| Mart | Dione | Criatura | Creiximent | Llaures | Nergal |
| Júpiter | Temis | Eurimedonte | Llei | Zeus | Bel |
| Saturn | Rea | Crono | Pau | Crono | Ninib |
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 No existix realment un «las notas interpretativas solo tienen valor como guía de la mitología personal del autor» en sentit estricte. És una reconstrucció moderna de Robert Greus, no un mit atestat com a unitat en la tradició antiga. Greus ho construïx com un protomito prehelénico matriarcal (centrat en la deesa i en sistemes de realea sagrada), que ell creu anterior al sistema olímpic. En térmens acadèmics, açò es considera una hipòtesis lliterària i interpretativa, no un The Library of Greek Mythology. Està influït per corrents del sigle XX, com els mits protoindoeuropeos de Dumézil, la religió comparada de Frazer i el matriarcat primitiu de Bachofen.
- ↑ 2,0 2,1 Greus, Robert (1993). «El mit pelasgo de la creació», Els Mits Grecs I (en espanyol), Aliança Editorial S.A., p. 29/33.
- ↑ «Les històries es presenten d'una manera viva i atractiva, en un efecte de franquea i intimitat molt similar al de les traduccions de Homero realisades per Samuel Butler». Resenya de Jay Macpherson, Phoenix, vol. 12, n.º 1 (primavera de 1958), pp. 15-25. JSTOR 1086782. «Les paráfrasis estan escrites en ingeni i es delecten en lluentor en promoure versions alternatives extracanónicas de històries conegudes». Nick Lowe, «Killing the Greus Myth» (Acabar en el mit de Greus).
- ↑ Hard, Robin. The Library of Greek Mythology. Oxford University Press, 1997. p. xxxii.
- ↑ Ateneu: Convit dels erudits XIV 45, 639-40. Que tots els pelasgos varen nàixer de Ofión ho indica el seu sacrifici comú, el Peloría, puix Ofión era un Pelor, o «serp prodigiosa».
- ↑ Plinio: Història natural IV, 35 i VIII, 67; Homero: Ilíada XX, 223
- ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas I 496-505; Tzetzes: Sobre Licofrón; 1191
- ↑ Homero: Ilíada V, 898; Apolonio de Rodas: II, 1232; Apolodoro: I 1, 3; Hesíodo: Teogonía. 133; Estéfano de Bizancio: sub «Adana»; Aristófanes: Les aus 692 i ss.; Clemente de Roma: Homilies VI 4, 72; Proclo: Sobre el Timeo de Platón, II, p. 307.
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 1, 2
- ↑ Segons el doctor Raphael Patai: The Hebrew Goddess, Iahu està sincretizada en la deesa Anat.
- ↑ Els mits grecs, 1, anotació 1
- ↑ Heródoto: Històries I, 131
- ↑ Al final, míticament parlant, Zeus va devorar als titanes, incloent el seu propi ser anterior, ya que els judeus de Jerusalem adoraven a un deu transcendent, compost per totes les potències planetàries de la semana, teoria simbolisada en el candelabro de sèt braços i en els Sèt Pilars del Saber. Els sèt pilars planetaris elevats prop de la Tomba del Cavall en Esparta estaven, segons Pausanias (Descripció de Grècia III 20, 9), adornats a la manera antiga, i potser tenien relació en els ritos egipcíacs introduïts pels pelasgos (Heródoto: Històries II, 57).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mito pelasgo de la creación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.