Possessió demoníaca

Archiu:Exorciste chassant huit démons.jpg

Gravat que mostra a un exorcista expulsant a huit dimonis.

Segons la creència religiosa, una persona és víctima d'una possessió demoníaca, està endemoniada, o simplement està posseïda, quan un esperit maligne pren el control del seu cos. «Els signes exteriors de la possessió són casi sempre els mateixos: l'individualitat es desvanix i sorgix una distinta, demoníaca, que dura més o menys temps, a modo d'un atac», afirma Juliol Car Baroja.

Este trastorn del comportament que s'atribuïx al apoderamiento de l'esperit per un o més dimonis, des del punt de vista mèdic es considera un trastorn disociativo de la histerisme i se li denomina «demoniopatía» o «demoniomanía».

Història

Possessions demoníaques en les mitologia antigues

Les referències més antigues de possessions demoníaques daten dels sumerios, els qui creïen que totes les malalties del cos i de la ment eren causades per «dimonis de la malaltia» cridats gid-dim. El sacerdot que practicava exorcisme es denominava ashipu, per contraposició als asu, meges que aplicaven vendajes.

Moltes tablillas d'escritura cuneïforme inclouen pregàries a certs deus demanant protecció contra els dimonis, i unes atres solicitaven als deus que expelieran als dimonis que invadien els seus cossos.

Les cultures chamánicas també creïen en la possessió demoníaca i els doctors chamanés també efectuaven exorcisme. En estes cultures, els decesos s'atribuïen a l'acció d'un dimoni sobre el cos del pacient.

En la tradició hebrea, es menciona als dybbuk, un esperit maligne originat pel ànima errante d'un mort, que seria capaç de posseir atres criatures i sers humans adherint-se al cos per a habitar-ho.

Igualment en antigues tradicions, com les tradicions budistes tántricas presents en el text dels Sis yoges de Naropa, es fa referència a «possessions» que poden ser realisades pels yoguis a través de l'anomenada Proyecció poderosa en atres cossos; en la que el yogui proyecta la seua pròpia consciència a un atre organisme, ya siga ser humà o animal.

La possessió demoníaca en el cristianisme

Archiu:Healing of the demon-possessed.jpg

Miniatura medieval de Crist curant a un endemoniado

En el Nou Testament hi ha múltiples mencions a possessions i exorcismes:

• Mateo 4:23-25: Persones posseïdes curades per Jesús (també en Lucas 6:17-19).
• Mateo 7:21-23: Molts expulsaran dimonis en el nom de Jesús (també en Marcos 16:17; Lucas 10:17; Fets 5:16; 8:7).
• Mateo 8:14-17: Jesús cura a molts que estan posseïts per dimonis (també en Marcos 1:29-39; Lucas 4:33-41).
• Mateo 8:28-34: Jesús expulsa una horda de dimonis acabant una piara d'aproximadament 2000 porcs (també en Marcos 5:1-20 i Lucas 8:26-39, pero referint-se a un únic home. Sembla que, o Marcos i Lucas parlen solament del portaveu dels dos endemoniados, o el seu cap, o que no mencionen sino a un, perque no dicten que solament hi havia un endemoniado).
• Mateo 9:32-34: Jesús fa parlar a un home mut posseït per dimonis. Els fariseos diuen que ho fa pel poder de Belcebú (també en Marcos 3:20-22).
• Mateo 10:1-8: Jesús dona als dotze apòstols l'autoritat per a expulsar esperits malignes (també en Marcos 3:15; 6:7; 6:13; Lucas 9:1; 10:17).
• Mateo 11:16-19: «Esta generació» diu que Juan el Batiste està posseït per un dimoni (també en Lucas 7:31-35).

• Mateo 12:22-32: Jesús cura a un home posseït cego i mut (també en Lucas 11:14-23; 12:10; Marcos 3:20-30).
• Mateo 12:43-45: Jesús conta una alegoria de cóm els esperits tornen a casa, és dir, de cóm tornen al cos d'un ser humà en el que havien vixcut abans (també en Lucas 11:24-26).
• Mateo 15:21-28: Jesús expulsa un dimoni del cos de la filla d'una dòna cananita (també en Marcos 7:24-30).
• Mateo 17:14-21: Jesús cura a un loco expulsant a un dimoni fòra d'ell (també en Marcos 9:14-29; Lucas 9:37-49).
• Marcos 1:21-28: Jesús expulsa a un esperit maligne d'un home (també en Lucas 4:31-37).
• Marcos 9:38-40: Una persona no cristiana és vista expulsant dimonis en el nom de Jesús (també en Lucas 9:49-50).
• Marcos 16:9: Jesús expulsa sèt dimonis del cos de María Magdalena (també en Lucas 8:2).
• Lucas 7:21: Jesús llibera a molta gent de possessions per esperits malignes.
• Lucas 13:10-17: Jesús expulsa en Sabbat a un esperit que causa malalties en el cos d'una dòna.
• Lucas 13:31-32: Jesús contínua expulsant dimonis aun cuando Herodes Antipas està buscant-li per a matar-li.
• Lucas 22:3: Satanás entra en Judas Iscariote (també en Juan 13:27).
• Juan 7:20: Una «turba de judeus» que volien matar a Jesús dien que estava posseït per dimonis.
• Juan 8:48-52: Els judeus diuen que Jesús és un samaritano posseït per dimonis.
• Juan 10:20-21: Molts judeus diuen que Jesús delira i està posseït per dimonis, uns atres diuen lo contrari.
• Fets 5:3: Satanás ocupa el cor d'Ananías.
• Fets 5:16: Els Apòstols expulsen esperits malignes de persones posseïdes.
• Fets 8:6-8: Durant les ensenyances de Felipe l'Evangeliste en Samaria, els esperits malignes abandonen el cos de molts presents.
• Fets 8:18-19: Simón el Mac s'oferix a comprar el poder de l'Imposició de les mans.
• Fets 10:38: Pedro diu que Jesús expulsa a tot aquell que es troba baix el poder del Diable.
• Fets 16:16-24: Pablo i Silas són encarcerats per expulsar un esperit adivinatorio d'una esclava.
• Fets 19:11-12: Els mocadors i els devantals tocats per Pablo curen malalties i expulsen esperits malignes.
• Fets 19:13-20: Sèt fills d'Esceva intenten expulsar mals esperits, dient: «En el nom de Jesús, a qui Pablo predica, yo t'ordene eixir». Pero no tenen èxit perque els dimonis no els varen reconéixer cap autoritat responent «A Jesús conec, i sigues quí és Pablo; pero vosatres, ¿quí sou?».

El primer cristià que va iniciar l'estudi de les possessions demoniacas va ser sant Hipólito, cridat el Punzador per la seua costum d'utilisar agulles per a trobar les «marques del dimoni»: zones de la pell anestesiades que en aquell temps s'atribuïen a firmes del Satanás.

En l'Edat Mija i en els inicis de l'Edat Moderna estan documentats casos de suposts endemoniados que varen ser objecte de exorcisme. El famós llibre sobre la bruixeria publicat a finals de el XV, Malleus Maleficarum, detalla els exorcisme que poden efectuar-se en diferents casos. Es creïa que inclús els animals podien ser objecte de possessió. Centenars de gats, cabres, i atres animals varen ser sacrificats per la creència de que encarnaven o estaven posseïts per un dimoni.

Els exorcistas i estudiosos del tema creïen que les persones endemoniadas presentaven uns síntomes determinats, com posar els «ulls en blanc», la cridada xenoglosia (parlar en llengües desconegudes pel pacient), l'aparició de «dermografismos» (escritures del dimoni en la pell del pacient), la conducta violenta, desorganisada o inhabitual per al pacient i les convulsions, a les que s'afegien la memòria o personalitat «borrada», la respiració agònica, l'aversió a lo sagrat, l'aparició de malalties sense causa aparent, l'accés a coneiximents sobre successos distants i amagats (la cridada gnosis) i a llenguages estrangers (la cridada glosolalia) o parlar i entendre llengües desconegudes pel subjecte, moltes d'elles «mortes» (que han deixat d'existir), els suposts canvis dràstics en l'entonament vocal i en l'estructura facial, l'aparició repentina de lesions (arrapades, puncions i diferents marques), les cicatrius «espontànees» i la força desproporcionada.

Possessió demoníaca i bruixeria

Archiu:Woodcut-1598-witch-trial.jpg

Gravat d'un exorcisme contra una bruixa que endemoniaba a les seues víctimes (1598)

En el XVII alguns casos de suposta «possessió demoníaca» varen ser atribuïts a les pràctiques de bruixeria realisades per bruixes i, sobretot, a bruixos. El método que es creïa que utilisaven era l'entrega d'un objecte quotidià a una persona que quedava aixina «endemoniada», posseïda pel dimoni de forma física, d'ahí que en els exorcisme s'utilisaren substàncies en una forta olor i sabor per a obligar al dimoni a que abandonara el cos que havia «ocupat». Per eixemple, en el manual per a exorcisme Flagellum daemonum de Mengus, es donen receptes d'estranys ingredients per a combatre els maleficis i les possessions.

També es creïa que els bruixos utilisaven la possessió carnal de les dònes a les que seduïen per a que foren posseïdes pel dimoni. Va ser el cas d'un sacerdot, preceptor del convent de les monges ursulinas d'Aix, que en 1610 va ser acusat de ser bruix i de haver abusat i endemoniado a les religioses que estaven al seu conte espiritual. Més famós va ser el cas de les endemoniadas de Loudun, en el que el jove sacerdot Urbà Grandier va ser acusat per la superiora del convent de Loudun de haver endemoniado a totes les seues monges, sent cremat en la foguera. Un cas similar va tindre lloc en el convent de Sant Plácido de Madrit en el que el seu director espiritual, fra Francisco García Calderón, va ser denunciat i condenat per l'Inquisició espanyola per haver seduït i endemoniado a les monges, i també per ser «allumenat». Estes últimes abjuraron de levi, sofrint diverses penes, i la superiora del convent, Teresa Valle de la Cerda, despuix de demanar la revisió del seu cas, va confessar que va ser posseïda per un dimoni cridat Peregrí i que fins a vinticinc monges més varen estar endemoniadas.

Sigle XVIII

En l'any 1791 Eberhard Gmelin descriu per primera volta un cas de personalitat múltiple redefinint lo que abans s'havia conegut com a possessió demoníaca a la llum dels progressos de la siquiatria i la psicologia.

Interpretacions

Interpretació religiosa

En aquelles religions els cults de les quals consideren l'existència d'entitats demoníaques, la possessió demoníaca és el terme en que es descriu el control intern, intermitent o permanent, per un dimoni de les accions del cos d'un ser humà. La demonologia es dedica al seu estudi.

Ademés de la religió cristiana existixen religions o cultures que consideren l'existència de dimonis que causen algun tipo de malestar mental, físic o espiritual. Per eixemple: en la cultura islàmica trobem als «Jinn» que són descrits com a ents que poden aparéixer especialment en forma de serp o de home per a fer maleficis als humans. Per una atra part en la mitologia hebrea es fa referència a dos tipos de dimonis: els «i'irim» i els «shedim», abdós són dimonis que interferixen en la vida dels hòmens causant-los mals; i als esperits «Dybbuk».

Moltes religions tenen un protocol per a distinguir una possessió demoníaca d'un atre tipo de patologies de caràcter no espiritual. En el cas de la religió catòlica, només es procedix al ritual del exorcisme una volta els psiquiatres han estudiat el cas. La finalitat del exorcisme seria l'expulsió del dimoni o les entitats que varen prendre el control de l'individu.

Persones religioses cristianes creuen que els dimonis poden entrar en una persona de vàries maneres, principalment la pràctica de l'espiritisme en les seues diverses formes: invocació d'esperits de persones difuntes, pactes en el Satán, l'astrologia, la cartomancia, l'ouija, etc.

També pot ser provocat en una atra persona a través de pràctiques satàniques, com a misses negres, maleficis, mal d'ull, etc. En este cas, tant la víctima, com els invocadores del malefici poden quedar infectats per un o varis dimonis.

Per als pensadors catòlics, el dimoni es pot manifestar sobre un pla purament sicològic: ho fa a través de l'obsessió o de les tentacions obsessives, per certes visions inexplicables o/i alucinacions; si la seua intervenció es complica i pren la forma de desvaríos sicològics o sobrenaturals, llavors es tractarà d'una possessió. En este cas, es podria posar en evidència la presència del dimoni i el seu imperi sobre el cos del posseït.

Es distinguixen un estat de calma i un estat de crisis. L'estat de crisis es deduïx per les contorsions, les explosions de ràbia, les paraules impías i blasfemas. El poseso entra en trance, perdent tot control, i, lo més a sovint, tota consciència i memòria sobre lo que li està passant.

Explicació científica

Des d'un punt de vista mèdic, la possessió demoníaca es considera una de les formes del trastorn disociativo (de conversió) que antigament es denominava histerisme. Es codifica en la classificació internacional de malalties mentals (CIE) de l'Organisació Mundial de la Salut com F-44.3 trastorn de trance o possessió o com F-44.81 trastorn de personalitat múltiple; també es troba incorporat en el Manual de Diagnòstic i Estadística en la seua quarta versió (DSM-IV). Comunament se li denomina «demoniopatía» o «demoniomanía» i es descriu com la creència del pacient d'estar posseït per una divinitat o dimoni, i d'obrar baix el seu control.

El seu estudi mèdic comença en 1791, quan Eberhard Gmelin publica el primer cas de «doble consciència»,^{cita requerida} inaugurant aixina l'estudi científic d'esta rara patologia que havia segut atribuïda des de sempre a supostes entitats espirituals.

Algunes senyes importants són la publicació de Pierre Janet del cas «Aquiles», sobre un subjecte que en 1890 és posseït pel dimoni i curat pel tractament hipnòtic. Posteriorment, Joseph Breuer en colaboració en Sigmund Freud publica en 1895 els Estudis sobre el histerisme, que es basa en el cas d'Anna O, una jove en personalitat múltiple que parlava en llengües estrangeres. Contínua el procés Théodore Flournoy en l'estudi de la médium Helene Smith, en el seu llibre publicat en 1899 Des de l'Índia al planeta Mart. En l'actualitat, encara que poc publicitados, s'ha continuat estudiant el trastorn en revisions sobre temes tals com vudú, chamanisme, exorcisme, etc.

La medicina ha identificat una série de trastorns psíquics i neurològics en els que es manifesten forces i aspectes desconeguts del psiquisme humà els síntomes del qual s'assemblen a lo que les religions interpreten com a signes de possessió demoniaca. Per eixemple en 1608 el monge italià Francesco Maria Guazzo, un fervent creent en la realitat de la bruixeria, senyalava en la seua Compendium Maleficarum que era difícil distinguir els signes indicatius de possessió dels síntomes d'alguns trastorns mentals.

Per una atra part el neurólogo francés Jean-Martin Charcot va ser el primer en percatarse de la similitut que mostraven els casos de histerisme i els de possessió diabòlica. Un atre síntoma que presenten les persones posseïdes, són les reiterades visions i sentiments que presenten, tals com sentir que un ent estrany els controla, sentiments d'ofegar-se, cremar-se, dolor, oix i visió d'ents, persones o esperits estranys o ya fallits i que no són percebuts pels demés. Estos síntomes solen aparéixer en els diferents tipos de trastorns disociativos, a sovint sobretot en estrats socioeconòmics baixos o en regions apartades de la civilisació i a sovint en cults cristians menuts (sectes) es confonen els síntomes de l'esquizofrènia o els trastorns d'idees delirants en manifestacions de possessió demoníaca.

Bibliografia

• (2003) Les bruixes i el seu món, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-7777-9.
• Ellenberger, Henri (1970): "El descobriment de l'inconscient". Madrit: Gredos, 1970.
• Kluft, Richard P. (1985): «Childhood antecedents of multiple personality», artícul en la revista Am. Psych. Press.
• Mackenzie, Nicoletta V., i Gabriele Amorth (1999): An exorcist tells his story.
  • Un exorcista conta la seua història, 1999. ISBN 0-89870-710-2.
• Mackenzie, Nicoletta V.: Un exorcista: més històries, 2002. ISBN 0-89870-917-2.
• Ross, Colin A. (1989): Multiple personality disorder. John Willey & Sons.
• Summa daemoníaca, versió expandida, ISBN 84-933788-2-8.

Vore també

• Possessió espiritual
• Paràlisis del somi
• Exorcisme
• Cura de "espirituados" per santa Orosia