Història d'Andorra

Escut d'Andorra

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribuïx a l'emperador Carlemany la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les ordes de Marc Almugàver, van ajudar els eixèrcits de l'Emperador, situat en el Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àraps. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si be existixen suficients proves de la presència de tribus en la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilisació dels Francs a l'edat mijana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilisació d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Prehistòria

Edat de Pedra

Paleolític Superior

L'orige de la població d'Andorra es remonta ben llunt. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènero Homo ya ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara el últim descendent, l’Homo Sapiens, ya viu a tots els continents. Encara que soles gosarà de tocar piso andorrà al final del Paleolític Superior just quan s’acaba el periodo glacial Würm; vist que adés del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida de sers humans.

Aixina entrada esta época Andorra ya disfrutava d'un clima temperat, en vegetació, rius... i animals que ya traíen cap. En este entorn apareix un grup de caçadors-recolectors vigits de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-se només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10000 aC era difícilment habitable durant les atres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va alluntar durant l'hivern... Ara be, en la Balma trovaren un bon camí per passar la frontera. Aixina, tot i que temporalment, el lloc es presentava com una bona conexió entre els dos vessants dels Pirineus, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, pero no soles. El lloc també era ideal per caçar, ya queena Andorra lo que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metros d'altitut per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nort). Les restes que s'han trobat d'estos caçadors-recolectors són principalment arpons azilians utilisats per a peixcar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilisades per la caça en llança, gravats en figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilisats per a la caça en arc.

Estos objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara te en fase inicial el Museu de la Pau, que, a causa de la crisis del 2008, ha posposat el projecte.

Neolític

En l’arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en este cas, gràcies als corrents fluvials del Segre i de l’Arieja. Per entendre estos canvis cal recordar l'expressió utilisada per l'arqueòlec marxista Vere Gordon Childe el 1930, "Revolució Neolítica", que no fa atra cosa que donar nom a una série de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedentarisar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índexs de mortalitat. En esta revolució seguix la construcció de chicotets pobles insípids a base de fang i una societat que comença a jerarquisar-se, per tant, a desenvolupar creències. Les tombes en pedres, a voltes colossals, com ara els megalítics en són una prova.

Aixina, en este context, s’ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és a dir, la Balma passa d’una vida nómada a una de sedentària. S'hi ha constatat un aument de la població cap al VI milenari a.C. (6000 aC fins a 5000 aC) i la utilisació de l lloc com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 aC i el desenroll humà continuarà en la Vall del Madriu –hui parc natural declarat patrimoni immaterial de l'humanitat per la UNESCO– i atres llocs d’Andorra.

En el Madriu, concretament, naix una Explotació Humana. Es tracta d’un campament permanent on l’agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recolecció en l’explotació del mig. Els grups d’humans que vivien eren poc estructurats i la presència d’utillage i ornaments exògens al mig reforcen la hipòtesis que s’intercanviaven en grups del Segre i d'Occitània. La cabra, l’ovella i el bou foren domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l’aliment en el qual viuen.

En Ordino (una atra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. En l’enterrament en aixovar de Segudet s’ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys en braçalets, polseres i tot un conjunt d’ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s’hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ya coneixien l’agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carbono fetes en els dos llocs, la Tomba de Segudet dataria d’uns 4300 aC aproximadament i la Feixa del Moro d’uns 4930 aC.

Edat del Bronze

Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'Edat del Bronze. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia per l’atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilisació Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com en ell Neolític. En este context, mentres en el 10000 aC el Pròxim Orient ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per què els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.

Per la qual cosa, el bronze a Andorra seguix en una economia mixta i un predomini de la ganaderia sobre l’agricultura, pero sempre combinant-ho en caça i recolecció. El model d’hàbitat de chicotets poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metalúrgiques, la vida seguix un model similar a l’anterior. En este entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instalen en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s’assenten just per sobre del fons de la vall, al llarc de més de mig quilòmetro, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d’Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més solejat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d’Andorra la Vella. Es tractava d’una de les zones demogràficament més poblades d’Andorra, pero no era l’única. De l’Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d’Enclar, pero són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar en les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualisar cada jaciment en claritat.

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, cereals i estramoni. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d’un aixovar d’un enterrament o be d’una fossa en caràcter votiu. A Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats nomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l’Edat del Bronze, cosa que supon també algun possible poblat a les vores, pero sobretot, indica ya les primeres traces d'escritura, encara que rupestres, en Andorra (element característic del Bronze, vore'n més en escritura cuneïforme).

Edat del Ferro

Zona d'Influència Grega

Cap al 750 aC en l’Edat del Ferro grecs i els fenicis instalen colònies en la península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sur te presència marcadament fenícia mentres que la part corresponent a Catalunya te presència marcadament grega. Un eixemple clar és la presa d’Empúries i Marsella com a colònies gregues. Esta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran de deprendre a conviure en els colons. Pronte els autòctons s’aculturen als nouvinguts i d’este procés sorgix el poble Iber, creant la nomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s’estenia en el llitoral mediterraneu des d’Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d’Andorra també passen a ser ibers.

La prova més evident d’això és l’existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogèneu i existien diferents tribus. Cada una tenia el seu propi nom i els andorrans passaren a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una atra evidència d’esta cultura ibèrica en Andorra és la llengua ibèrica: l’iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Adés de la colonisació romana, la península Ibèrica era una caseta de llengües. Se parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàlic) i les anomenades “llengües aïllades”; ya que no se’n sap l’origen (és el cas del basc o la tertésica). Si nos fixem en la zona corresponent a Andorra, veem que llingüísticament el país estava molt influenciat per l’iber i l’aquità. Es pensa que l’aquità donà el basc actual i els topònims andorrans vénen d'este idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.

Per atra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l’Edat del Ferro en Andorra. Dites restes s’han trobat en quatre llocs:

• el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella,
• les diferents Estacions del Cedre,
• el Roc de l’Oral d’Encamp (l’actual conjunt històric de Les Bons),
• l’Antuix (Escaldes-Engordany)

D’entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s’ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l’Antuix s’ha trobat una tomba. El forn te una base circular d’un metro i una altura de 88 centímetros. L’Antuix és un poblat a l’aire lliure, trobat l’any 1985, on s'ha descobert molt material iber. Ara be, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l’edat anterior dificulta, un colp més, la datació del Ferro en Andorra i s’hauria de parlar d’una arribada del ferro molt tardana. És el cas d’una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única en Andorra i es tracta d’un peuet fet de bronze trobat en el Roc de l’Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s’han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no s'està segur, a la cultura ibèrica; dos de les quals són del Roc d’Enclar (en Andorra la Vella).

Edat Antiga

En Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que l'habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ya s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vejau més amunt). Per esta raó es tenen molt poques restes de l’Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana en els efectes que això comporta.

Les fonts de l’época romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprén les actuals comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interés estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en este domini com una marca de defensa. L’existència d’una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d’esta ret, estaria comunicada directament en la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l’arribada de mercaderies i persones.

Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):

L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos d’Anníbal per la disputa del domini del Mediterràneu occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L’any 218 aC, a fi d’evitar les zones d’influència de la colònia grega d’Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, pel camí d'Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l’exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l’objectiu de tallar el proveïment de l’exèrcit d’Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l’historiador grec Polibi, en relatar el pas d’Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.

Ara bé, això no va ser probablement del tot així, ya que el poble iber va ser un gran resistent a aquestes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. És a dir, en el decurs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers van tenir una importància, si més no, rellevant vist que van oposar resistència a l’exèrcit romà i cartaginès. Una prova d'això la tenim en el guerrer lusità Viriat que va lluitar contra Roma, d'igual manera que els andosins ho van fer contra Anníbal. Però, van acabar per sotmetre’s a Roma arran de diverses revoltes. Amb la submissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanització, que comporta, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Avui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).

Restes arqueològiques:

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d’època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una vil·la situada a la plana de l’Urgellet on es traslladava el vi per a la seua comercialització. Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d’administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una altra tomba o cupa romana a l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d’Encamp), en què es pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d’Orris de Setut.

Invasió dels "bàrbars":

L'arribada migratòria dels pobles germànics va fer perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avancessin més del que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en l'anomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilitzar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que poguessin fer front a la invasió. És en aquest context que es construeix al Roc d'Enclar, a Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una altra manera, el Castell d'Enclar). Aquest s'emmarcava en una primera línia de torres al peu de passos de muntanya que s'ajuntava a una segona línia de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Les restes trobades al Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacle de 5600 m2 de mitjans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al segle VI. Avui en dia aquest castell ya no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que s'hi varen construir. Arran del segon pariatge, el copríncep episcopal va haver d'enderrocar-lo com a part de l'acord que establia que cap dels dos coprínceps podia edificar una fortalesa a Andorra.

Edat Mitjana

Alta Edat Mitjana

Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)

Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.

L’inici de l’Edat Medieval comença amb la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, anomenats “bàrbars” pels romans, que es varen instal·lar al nord i est d’Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrània fugint dels huns, provinents de les estepes del nord d'Europa. Les tensions entre ambdós són tals que envaeixen Roma desestabilitzant-la i propiciant la seua caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l’últim emperador, Ròmul, l’any 476. L’Imperi d’Orient es converteix progressivament en Imperi Bizantí, mentre que l’altra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels francs i dels visigots, claus en la història d’Andorra.

Els Visigots envaeixen la península Ibèrica creant el Regne Visigot d’Hispània l’any 572, que s'estenia fins a Narbona. A poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A la Seu d'Urgell (Catalunya) hi instal·len una Seu Episcopal. Segons el Manual Digest Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en aquest moment en què es produeix la cristianització d’Andorra. L’emperador bizantí Justinià I, preocupat per recuperar l’esplendor del que fou Roma, avança i recupera el sud-est d’Hispània als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l’Imperi musulmà que al 711 s’apodera d’Hispània creant l’Al-Àndalus. Andorra quedarà exempta d’aquestes invasions gràcies als francs.

Els Francs varen ocupar la Gàl·lia romana (avui França, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Mònaco, part de Suïssa i d’Alemanya). Venien del Rin i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se amb Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s’hi varen girar en contra. Clovis I, el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de Soissons i després s’uneix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de Clotilde de Borgonya (de confessió cristiana), neta del rei burgundi, amb qui es casa l’any 493. Després del casament combat contra els Visigots a Vouillé, i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac promet que si aconsegueix la victòria es converteix al cristianisme. Les dues batalles són un èxit i compleix la promesa. Andorra deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El Papa de Roma decideix batejar Clovis a Reims per honorar aquest acte. Així, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, París, que compartirà títol amb Constantinoble i Roma. Tot plegat dins la dinastia Merovíngia, nom que prové de l’avi de Clovis, Meroveu.

La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca)

Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns

A la mort de Clovis, el regne es reparteix entre els 4 fills d’aquests tal com l’imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S’entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d’aquests 4 fills fins a arribar a Carles Martell, fill de Pipí II, de la dinastia Carolíngia. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat aquestes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l’any 714 s’ataquen a Catalunya. Carles Martell decideix intervenir i al 732 els atura a Poitiers. Els musulmans es retiren i neix la Llegenda de Carlemany. Diu aquesta que Carlemany, net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeixement a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àrabs que es concentraven a Andorra. Això explica que a l’himne andorrà es faci referència a Carlemany com l’alliberador de la nació andorrana.

Ara bé, aquest relat no és altra cosa que una llegenda i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí que és cert és que Carlemany accepta el tron l’any 768 en un moment on l’amenaça musulmana es feia cada vegada més seriosa. L’avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l’interior d’Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la Marca Hispànica. Si bé Andorra feia part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrab, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l’imperi franc en comtats, on fica al capdavant els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d’aquesta estabilitat va ser l’entrada en el “Renaixement carolingi”. Amb el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i avui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït amb granit i maó amb façana noucentista). Elements, que si bé no són rellevants, il·lustren la importància que aquest rei Carolingi té per Andorra.

Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)

Independència dels Comtats Catalans i fragmentació de l'imperi franc

thumb|Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum L’any 814 quan mor Carlemany el seu fill, Lluís el Pietós, perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comtes. Però, en lloc d’aconseguir allò que pretén, els comtes van prenent cada cop més força. Tolosa, per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l’anomenada Catalunya Vella (Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça) també ho fan. Es tracta de comtes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comtes forans a comtes naturals. Guifré el Pelós serà un d’aquests primers i amb la seua aparició neix Catalunya; motiu pel qual se’l considera com el fundador de Catalunya. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que Andorra entra dins dels Comtats Catalans, que alhora són dins de l’Imperi Franc. Però l’any 985 els Comtats Catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s’independitzen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el Comtat d’Urgell, quedarà doncs dins de Catalunya.

D’altra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà França. Lluís el Pietós, reparteix les terres entre els seus fills: Lotari I, Lluís el Germànic i Pepí el Breu. Però, el fill de Lluís el Germànic, Carles el Calb, i ell mateix signen un acord –el Jurament d’Estrasburg– amb el qual decideixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d’un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba amb l’Acord de Verdun (843) mitjançant el qual s’estableix el repartiment de l’imperi franc en 3 zones:

• França
• Germània
• Lotaríngia

Amb aquest acord França se separa de Germània i aquesta es transforma en el Sacre Imperi Germànic.

Andorra dins de la Corona Catalana

Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d’Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i del senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (situat a Anserall). Ambdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentre el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, aquest rep per part del rei Carles el Calb l’any 843 el territori que avui es coneix com a Principat d’Andorra en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els normands. Durant els segles IX-X els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d’Urgell es despreocupessin de les seves possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seves possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per exemple, al 988 Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del Comtat de Cerdanya i Berga. L’any 1133 el darrer comte d’Urgell, Ermengol VI, cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien, des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seves possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per exemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenatge i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilitzar les terres per cultivar-hi.

Malgrat aquest acord, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell del 839, moment en què es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'aquest document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els límits territorials d'Andorra:

Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell

Actualment, però, existeixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtingués la seua independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i avui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, però sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.

El text original diu així: Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites.

Baixa Edat Mitjana

Les Cases de Caboet i Castellbò

Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d’Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i amb una senyoria amb poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, amb conseqüències, ya que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ya conflictes amb els andorrans per una qüestió d’impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s’opta per dues solucions,

• L’any 1162 es va signar una Concòrdia amb el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se’n va signar una segona l’any 1176 amb el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.

• A meitat del segle XI, no tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.

El bisbe encarrega doncs la defensa amb un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard el 1110 i Arnau de Caboet el 1159. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l’hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien amb el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l’Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d’enemistats.

Un exemple d’aquestes enemistats ya comença amb la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer amb l’acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.

Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó

Bandera occitana i símbol càtar.

thumb|Aquesta és la cara que presentava la corona catalana després de les successives conquestes. Però la cosa no es queda aquí, l’Església catòlica promogué una croada contra els càtars a Occitània (la Croada Albigesa) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.

El rei francès ya té la intenció d'annexionar-se el Llenguadoc, per tant, la croada albigesa li venia com l’anell al dit. Al capdavant de l’exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que el 1209, i amb gran brutalitat, va conquerir Besiers i Carcassona (tots dos territoris del Llenguadoc). L’any 1213 Pere el Catòlic d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). Ramon de Tolosa és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa Innocenci III fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d’Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se, ya que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les heretgies, i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d’aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d’acolliment.

Per entendre l’aparició de Pere d’Aragó cal traslladar-se a la història de Catalunya. L’any 1065 el comte d’Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal, ya que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. Amb el temps Catalunya es confedera amb Aragó creant la Corona catalanoaragonesa, o dit altrament, la Corona d’Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats, ya que en sortirà Jaume I el Conqueridor que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que avui rebem com a nom Països Catalans. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d’una promoció excepcional, serà de fet l’edat d’or del català.

Els Comtes de Foix

Les baralles entre el bisbe d’Urgell i els Castellbò es varen intensificar amb l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comtes de Foix a l’escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis d'Occitània, l’estratègia era baixar els Pirineus fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (el 1198, el 1202 i el 1205) en contra del bisbe d’Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d’Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d’heretges el 1237 per part del bisbe d’Urgell. Però les campanyes varen seguir amb saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins al 1239.

L’única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa amb Roger Bernat II de Foix l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, amb el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l’enllaç, però el comte d’Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar amb les cerimònies de vassallatge amb el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seves possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances amb el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa amb Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.

El Pariatge de 1278

thumb|150px|Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella. Amb tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L’any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó, ya que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total!

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o pariatge) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de Lleida, Arnau de Vall-Llebrera.

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un pergamí, en llatí, i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel Papa de Roma, i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país de facto. Això explica que els mapes europeus indiquin ya Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:

• “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”
• el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat
• lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seva voluntat, sense límit
• la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert
• en el servei militar, tots dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos
• i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava amb part dels seus béns), l’eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri)

El Pariatge de 1288

Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".

Però deu anys més tard, la pau encara no s’havia aconseguit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que es pretén és un repartiment igualitari del que s’hi exposa. A aquest motiu, s’hi va afegir la reconstrucció i l’ampliació del castell del Roc d’Enclar (al costat de l’Església de Sant Vienç d’Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l’existència del castell atemptava contra els seus drets. L’any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s’uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d’Aragó, el que crea noves diferències amb el bisbe d’Urgell.

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, amb notari, l’escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i el 1288. En aquest es ratifiquen els punts de l’anterior i se n’hi afegeixen dos més:

• L’edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d’Enclar s’ha d’enderrocar i per edificar una altra fortalesa caldrà l’acord dels dos coprínceps sense excepció.
• Cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors.

I amb aquesta signatura s’aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d’Europa, ja que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. De llavors ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual avui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí que ho poden fer els territoris veïns (ex.: Castell de Foix a l'Arieja). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ja en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual avui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.

L’Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte amb els pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l’ostentació de la Corona d’Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l’annexió d’Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Malgrat aquests intents, els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de Catalunya i França. Amb el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'Espanya.

El Consell de la Terra

Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)

Mentrestant l’actuació i l’exercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en col·lectiu ja sigui per protestar en contra d’aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).

L’any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l’any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d’aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat el 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet il·lustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se amb independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d’aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).

El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d’uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s’hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l’agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària, ja que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.

La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana

Es pot dir que la vida a Andorra a l’Alta Edat Mitjana era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la cerca de terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no permet donar amb exactitud la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, amb la signatura de la “Concòrdia” del 1176 s’ha pogut establir una població que oscil·lava entre 1700 i 2300 habitants.

La població és distribuïda en nuclis situats seguint les zones a prop de l’aigua i aptes per l’agricultura. Malgrat les dificultats climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i boscs, i l’agricultura era una de les activitats econòmiques més importants juntament amb la ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara a dia d’avui molins d’aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí fariner del mas d’en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d’Encamp). La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d’Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es van construir durant els segles XI i X nombrosos molins d’aigua per moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l’aliment bàsic de la població.

A banda de l’agricultura i la ramaderia, les professions artesanals (teixidors o pelleters) i la metal·lúrgia van prenent cada cop més importància dins de l’economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les fargues es van instal·lant progressivament fins a imposar-se com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar la població i reduir la pobresa. Així, trobem a Andorra 5 meners de ferro, principalment a Ordino, 2 ferrers, una primera farga i els primers ponts de comunicació (ex.: Pont de St. Antoni). Aquesta indústria va evolucionant fins a incorporar el sistema de farga catalana. Les fargues i molins pertanyien als senyors feudals i els camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la població va en augment, els serfs deixen de pagar imposts (se’ls concedeixen “franquícies”) ja que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al repoblament (en surten les “carta pobla”). A més, gràcies al progrés econòmic que aporta la metal·lúrgia, molts serfs "compren" la seva llibertat. Cap al final del Medieval, aquesta actitud ha contribuït a fer que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de burgesos, clergats i nobles. A Andorra en concret aquest fenomen es tradueix en la cessió de privilegis administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra) als andorrans (amb els quals creen un parlament i comuns).

Quant a mentalitats i manera de veure la vida, la població andorrana estava altament marcada per la concepció catòlica del món. Com a Europa, l’Església tenia una importància cabdal dins de l’estructura social de les poblacions. La prova més evident d’això és la divisió del territori en parròquies, així com la construcció d’esglésies romàniques. La dona tenia un paper secundari, tal com l'exigia l'Església mateixa. La societat era masclista i poc igualitària. De fet, al Consell de la Terra només hi podien participar homes rics.

Primeres talles de Marededéu

Artícul principal → Mare de Déu de Meritxell.

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau a causa d'un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la psicologia de la gent se'n veu afectada. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels Papes d’Avinyó que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a llengües vernacles, com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i a poc a poc es va rendint culte a les Verges. A Andorra en particular, aquest culte s’arrelarà força bé. Avui hi ha un total de sis marededéus al país.

• Marededéu de Canòlich
• Marededéu d'Ordino
• Marededéu del Remei de Sant Julià de Lòria
• Marededéu de Santa Coloma
• Marededéu de Pal

i la més important,

• la Verge de Nostra Senyora de Meritxell

Neix el Romànic a Andorra

Artícul principal → Art romànic andorrà.

L’art romànic es considera com el primer estil artístic d’Europa durant el Medieval i apareix gràcies a un context favorable a mitjan segle X en què es deixa enrere la inestabilitat per començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés mitjançant el desplegament de monestirs i temples. El terme romànic va ser adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques d’aquesta època com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ja que imiten elements romans. L’art romànic utilitza pintures murals sobretot a les naus, als absis i a les criptes.

Dins la península Ibèrica el romànic només s’implanta a la meitat nord, mentre que al sud s’imposa l’art islàmic. A Andorra les edificacions preromàniques són un reflex de la cristianització duta a terme pel bisbe d’Urgell i pel monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera església preromànica construïda a Andorra fou l’Església de Sant Vicenç d’Enclar i data del s. IX moment en què Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra. També és preromànica l’[[Església de Santa Coloma]] on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país el 1930 i recuperades pel govern d’Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en el moment on Arnalda de Caboet es casa amb Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la donació de les possessions del Comte d’Urgell, Ermengol VI, al bisbe d’Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el Pont de la Margineda o el Pont dels Escalls.

• 
• 
• 
• 
• 

Aparició del català en terres andorranes

Artícul principal → Història de la llengua catalana.

Gravat de Ramon Llull del segle XVIII

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del llatí cap al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol altra llengua que pren origen en una altra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el gallec, portuguès, castellà, francès, occità, italià, romanx o romanès), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ja s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. A poc a poc va sorgint un català preliterari que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint amb l'expansió de la Corona d'Aragó, on de fet 85% de la població ja parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a València, la Franja d'Aragó, les Illes Balears, la Sardenya i finalment al Rosselló. Neixen el que coneixem avui amb el nom de Països Catalans. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per Jaume I. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ja que resulta ser el primer document en el qual ja es comença a notar, a través dels topònims, paraules amb fonètica catalana. Així, a Andorra el català ja es parlava i de fet avui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a Ramon Llull. Aquesta normativització portarà ja una presència definitiva del català als escrits.

Edat Moderna

La vida a Andorra durant l'Edat Moderna

La Pesta a Andorra

L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, però també de l'edat Moderna. Els bizantins en van patir una, però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora. Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l'edat Moderna. La malaltia va arribar a la frontera catalana l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions per tancar la frontera a fi d’evitar que l’epidèmia passés de Marsella a Andorra, i d’Andorra la resta de la península Ibèrica. Però no es té constància que la pesta d’aquest any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.

L'economia andorrana

Tot i la pesta, l’economia andorrana reprèn el creixement dels segles XII-XIV. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgica i dos nouvinguts: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població hagi augmentat a conseqüència de l’activitat econòmica. Les exploracions i posteriors colonitzacions no van influir en cap aspecte de l’economia andorrana, llevat de l’arribada del tabac. La fisiocràcia i mercantilisme, característics de l’Edat Moderna, tampoc van tenir cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i la introducció de companyies comercials i mercantils modernes. Tots els sectors en van tenir i aquestes aprofitaven les taxes dels estats veïns per comerciar. Es va crear, fins i tot, una Societat de Mercaders andorrana.

L'agricultura

En línies generals l’agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar amb les èpoques d’escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al guaret, l’adob orgànic i la rotació de conreus. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura.

El tabac i contraban

thumb|Terreny de cultiu de les fulles del tabac.

Artícul principal → Museu del Tabac.

La popularitat del tabac, descobert per Cristòfol Colom, de què va gaudir a Europa el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l’entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a Espanya i França. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar amb tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis encetat durant l’Edat Mitjana va possibilitar el contraban. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l’any 1692 en què el Consell de la Terra va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d’altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els contrabandistes; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.

La ramaderia

La ramaderia andorrana es caracteritzava per l’explotació ovina que comporta la transhumància. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i després cap al cim durant l’estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d’explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet amb les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se’n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.

Els drets d’explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d’altercacions entre comuns. Encamp i Canillo es van disputar l’ús de les muntanyes situades prop d’Envalira. L’any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a Terreny de la Concòrdia. Després d’anys, també mil·lenaris, de disputes s’ha acabat cedint el territori al Comú d’Encamp.

La indústria artesanal i metal·lúrgica

Artícul principal → Farga Rossell.

Entrada del Museu Farga Rosell situat a La Massana

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d’apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d’un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d’Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s’havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes. L’any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. Esclades va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d’aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se’n van construir 6, però amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d’Areny i la Farga d’Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l’actualitat). Com a conseqüència d’aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.

El comerç

El clima d’Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al comerç. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a Catalunya, Espanya i França, però també la desaparició de la pesta al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de carruatges. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç amb França es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l’any. Les fires i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. Lluís XV el Ben Amat, copríncep d’Andorra i rei de França, va promulgar un decret l’any 1767 en què s’especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d’Andorra perquè finalment el bisbe d’Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, Gastó IV, i el bisbe, Roger de Pallars, l’any 1448. La Fira d’Andorra la Vella ha esdevingut de llavors ençà un esdeveniment nacional en què cada any s’hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat. La fira és de fet per al sector de l’automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venta d’automòbils sigui millor que la de l’any anterior. La fira s’ha transformat també en un espai multicultural on les diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals. A banda d’aquesta cita, també destaca la Fira del Bestiar d’Andorra la Vella, dedicada a l’agricultura i ramaderia.

L'estructura social d'Andorra

Proclamació d'una pubilla en l'actualitat

L’organització social andorrana de l’Edat Moderna va triar l’estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d’heretament similar a l’existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l’hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l’estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l’hereu o la pubilla d’una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d’ambdues cases.

Així, la societat andorrana d’aquesta època es pot dividir en dues categories. D’un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven més quantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).

La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d’aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,... Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui en dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla, per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país que Andorra comparteix amb els catalans.

D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el tercer estat. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.

Manteniment de la llengua malgrat tot

Artícul principal → Decadència.

thumb|"Parleu francès, no us embruteu", inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són patuès) a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.

Durant els segles s. XVI i XVII el català ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d’ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l’església, a l’administració,... sigui a Andorra, com a la resta de territoris catalanoparlants. La prova més evident d’això a Andorra és la redacció del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana. No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar francès, ja que el Consell d’Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre’ls.

Francesc I, rei de França i copríncep d’Andorra, va publicar l’Edicte de Villers-Cotterêts a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català. És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s’adreçava als andorrans en aquesta llengua. A Andorra, però, s’utilitzava el català com en deixa constància l’estudi sobre delinqüència, Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia, realitzat pels mateixos andorrans. La prohibició del català al Rosselló es va donar amb el Tractat dels Pirineus. Lluís XIV va ser el responsable de fer del francès la llengua de l’aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d’estranyar doncs que els phylosophes de la Il·lustració es fessin entendre al continent. L’any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena Guerra de Successió on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la revolució francesa no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l’obligatorietat del francès per “anihilar el patuès i universalitzar l’ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l’anomenat el genocidi lingüístic conegut com “La Vergonha”.

Del costat espanyol el casament entre Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic va ser el punt d’inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d’aquest casament, canviaran el català pel castellà. S’inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “Decadència”. La població catalana no es va castellanitzar, cosa que es va entendre des d’Andorra. L'evidència d’això és el Decret de Nova Planta. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana. Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo. Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d’una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S’emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s’escriuen: “segueÿx”. Pel que fa el gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.

Art discret durant l'Edat Moderna

Artícul principal → Museu Casa Cristo.

Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).

Els diferents corrents artístics i polítics de l’època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l’art a país fou molt discret, amb poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la Il·lustració franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia,... del país. Mostra d’això és la redacció del Manual Digest i el Politar Andorrà. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l’Enciclopèdia dels phylosophes per protegir-se de les conseqüències derivades de la Guerra de Successió. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans, que utilitzen un to conservador i religiós en aquests compendis.

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del renaixement, ni del barroc. L’aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el romànic. Tot i així, l’enriquiment econòmic del final de l’època moderna va portar el país la construcció de retaules (com ara el retaule barroc de l’Alatar Major de St. Serni de Canillo) per decorar les esglésies romàniques d’Andorra. També l’ampliació d’esglésies ja construïdes amb capelles laterals, canvis en els abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se’ls canvia l’orientació. Les esglésies parroquials d’Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro, a més, s’incorporen a les esglésies reixes, com ara a St. Climent de Pal i a St. Joan de Caselles. Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d’estructura d’un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la gòtica (com el retaule de St. Maria d’Encamp), i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l’altar major i les capelles laterals amb retaules d’estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l’església de St. Esteve de la capital). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la Passió de Crist, els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.

Pel que fa l’arquitectura civil, el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la Casa de la Vall i la casa dels Areny-Plandolit, una família noble andorrana. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l’economia muntanyenca. Les parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d’un o dos pisis, i més cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La borda, per la seva banda, s’ha d’entendre com un edifici complementari a l’activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.

Segles XVI i XVII

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França

Artícul principal → Comtat de Foix.

Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

El títol de copríncep que comparteixen el comte de Foix i el bisbe d'Urgell passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia, monarquia parlamentària, dictadura o república. Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. La filla de Gastó III, Isabel de Foix, es casa amb Arquimbald de Grilly (comtat de Bigorra). La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb Elionor I de Navarra, filla del rei d’Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb Antoni de Borbó. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d’Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S’inicia així també la guerra de religió a Les Espanyes. Quan Francesc II de Valois puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valois la corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S’inicia doncs la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. L’any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l’hereu legítim és protestant. El 1593 s’ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblesa francesa l’esculli com a rei, heretant d’aquesta manera el títol de copríncep d’Andorra vist que el seu pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert. Finalment l’any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d’“Enric IV de França”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. L’any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei Lluís XIII, van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l’any 1521.

La Casa de la Vall

Artícul principal → Casa de la Vall.

Archiu:Els 7 Poetes del Consell General d'Andorra.JPG

Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s’ha vist a l’edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d’un paisatge muntanyenc com és l’andorrà va força el Consell de la Terra a comprar l’any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “Casa de la Vall”. L’edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.

L’any 1580 Antoni Busquests va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l’últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17m d’amplada per 22 de llargada, amb dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l’escut de la família Busquets, i a sobre l’escut d’Andorra amb la inscripció Domus Conilii Justitiae Sades, que vol dir “Casa del Consell i la Seu de la Justícia”. Efectivament, la casa va servir tant de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.

L’edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pells consellers i d’avantsala a la sala del Parlament. És per aquest motiu que se l’anomena així, perquè tot allò que s’hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions. A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió. S’hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. Un fet que s’explica perquè en el moment de construcció de l’edifici es vivia en època de guerra, bandolerisme,... Així s’hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular, i set matacans. Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un armari, “l’armari de les set claus” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d’aquí el nom. Ara bé, al principi era l’armari de les 6 claus, ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps la constitució del país.

L’edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en què compra la casa, es reuneix a la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Va ser el 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l’antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament després d’eleccions. En sortir de la sessió es va, normalment, la foto de “família” de tots els consellers amb les vestimentes típiques de l’època moderna i tot seguit s’inaugura la legislatura a la nova seu. L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra. D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició, és molt probable que esdevingui un símbol més, i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones a Andorra aconseguint finalment que aquestes puguin votar. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.

• 
• 
• Casa de la Vall 4.JPG
• 
• Casa de la Vall 3.JPG
• 
• 
• 
• Els 7 Poetes del Consell General d'Andorra.JPG
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra

Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. Enric IV esdevé, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a aquest fet, Andorra no només passa a tenir un copríncep cap d’un altre estat, sinó que a més s’aturen momentàniament les guerres de religió a França mitjançant de l’Edicte de Nantes que el mateix rei i copríncep va redactar. Tot i així, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ. Recordem, però, en què van consistir aquestes guerres abans d’endinsar-nos sobre les conseqüències per Andorra.

El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.

L’any 1517 Martí Luter penja a la porta del palau de Wittenberg a Alemanya 95 tesis que critiquen l’Església Catòlica. Anys abans, aquest senyor va quedar en estat de xoc quan durant el seu viatge a Roma va veure com el Papa Lleó X venia indulgències per tal de finançar la construcció de la basílica de St. Pere. Descontent, va decidir protestar amb aquestes 95 tesis creant el tercer cisma cristià: el protestantisme. Aquest fet va provocar l’inici de guerres de religió entre els monarques europeus, el Papa i el poble mateix. A França els protestants es van deixar endur per Jean Calvin, també protestant, creant el moviment calvinista.

Així s’afrontaren calvinistes (o hugonots) contra catòlics en vuit guerres que els andorrans van viure de prop. Primerament perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic, segon perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, Bearn i el Llenguadoc reben influència calvinista. Navarra, que també serà copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs considerada com un feu calvinista i les tropes hugonots entren al país per saquejar esglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als comtes de Foix el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d’Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fou el Concili de Trento (on es va gestar la contra-reforma) que va establir l’any 1611 l’obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l’obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.

La segona resposta fou el Tribunal de la Inquisició. Va ser restablert durant els reis catòlics sota el nom de Tribunal del Sant Ofici. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. Amb el pretext que hi havia massa presència d'hugonots a Occitània i alta proliferació d’afers de bruixeria a Andorra, el bisbe d’Urgell introdueix el Tribunal de la Inquisició de les Valls. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió perquè permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància al Manual Digest. Però el Consell General en particular va veure en la Inquisició una forma de castellanitzar el país i una intromissió en els afers andorrans. En va demanar fins i tot la reducció dels membres al bisbe, o de no apel·lar mai els sometents a canvi de tributs o privilegis. Els oficials calvinistes del rei francès el van advertir del perill per a França de l’actuació d’aquest tribunal. L’any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d’Andorra, en va prohibir l’actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fou presa unilateralment. Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s’ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps i mai unilateralment. Llavors França, a part d'acusar els andorrans de no haver evitat la introducció del tribunal, va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d’una altra institució: la justícia; poc justa perquè era una espècie de tribunal inquisitiu andorrà camuflat sota un altre nom. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc va faltar.

Al Manual Digest s’hi explica com s’utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. Canillo i Ordino són les parròquies on més bruixes s’han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la Casa de la Vall. El roc de les Bruixes, és a dir, les restes arqueològiques d’escrits prehistòrics de l’Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el Barranc dels Dimonis a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l’estany d’Engolasters s’hi concentraven reunions importants de bruixes on proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres amb darreres”. Pensaven que si algú s’hi apropava i elles descobrien l’intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t’havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”. A la nit de St. Joan, segons la llegenda, es matava sempre una dona a Andorra per verificar si tenia el cor del costat dret o esquerra.

A aquesta persecució s’hi va afegir el fenomen del bandolerisme. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. L’any 1617, per exemple, un andorrà, Bernat Gastó de Fontaneda, va ser acusat de bandoler. És molt probable que els bandolers d’Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “sometent”, un exèrcit d’homes que havien de protegir el bestiar i les collites (encara segueix en vigor i se’l considera com “l’exèrcit andorrà”, però mai més ha estat utilitzat). Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L’any 1583, per exemple, l’andorrà Jaume Guitar va ser detingut amb una trentena de bandolers més, i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.

Segles XVII i XVIII

Les repercussions de la Guerra de Successió Espanyola sobre Andorra

Artícul principal → Guerra dels Segadors.

Born Centre Cultural, ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.

Si econòmicament les exploracions i la colonització no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d’això cal passar per la casella guerra franco-espanyola del 1635-1659, Guerra de Successió Espanyola i Guerra dels Segadors, a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.

Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el Regne de França i el Regne de Castella, de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics amb poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, Isabel la Catòlica, i el rei d’Aragó, Ferran el Catòlic, s’uneixen en matrimoni materialitzant d’aquesta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d’aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de Les Espanyes, el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d’Holanda o el Sacre Imperi Germànic. El Regne d’Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar amb França.

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els Pirineus com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la Guerra dels Segadors. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel canonge de la Seu d’Urgell, Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a Lluís XIII, rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, bisbe d’Urgell i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar tributs, allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d’aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer transhumància entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la Catalunya Nord que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Les sancions van augmentar fins que el Consell de la Terra va veure’s obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el Principat de Catalunya retorna l’autoritat al rei castellà, Felip IV, i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d’Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.

Portada del Decret de Nova Planta.

L’any 1700 mor Carles II, rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l’extinció de la casa d’Àustria a Les Espanyes i motiva la proclamació de Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels Borbons, com a Felip V de Castella i Aragó. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc Carles d’Àustria. S’inicia una nova guerra, la Guerra de Successió, que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.

Andorra simpatitza amb l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l’arxiduc és proclamat emperador de l’imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. Anglaterra retira el suport i Barcelona és assetjada i ocupada per les tropes de Felip V de Borbó, fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la Diada de Catalunya. L’any 1716 Felip V promulga el Decret de Nova Planta als territoris catalans pel qual s’aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l’imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies. De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d’Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l’anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar amb la Sentència de Manutenció que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D’un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del Manual Digest que és un memoràndum sobre l’origen històric d’Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la geografia, història, institucions d’Andorra, càrrecs polítics, justícia,... Hi apunta els usos, costums i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l’actitud centralitzadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, probablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole". En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del Politar andorrà, publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d’Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d’Andorra”. Les dues obres han estat d’importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de Llibres de Privilegis que són dos llibres en què al primer s’hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l’altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que avui denominem amb el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'annexionés Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'annexió. L'any 1728, per exemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió amb els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un període d’estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.

La consolidació de les institucions andorranes

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s’estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió, ja que el país esdevé possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Aquest trencament amb el sistema feudal, permet el desenvolupament de les institucions andorranes que, endemés, provaran de reforçar-se després de la capitulació catalana. Així, el Consell de la Terra esdevé l’eix vertebrador d’Andorra.

Es va decidir doncs que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se amb 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any amb una durada del càrrec d’un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).

	Competències del Consell de la Terra
Àmbit polític	pot participar en l'elecció dels càrrecs de la justícia, arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars
Àmbit econòmic	pot regular el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat. El Consell de l'Afor, que se celebrava als voltants de la diada de Meritxell, per exemple, establia el preu del bat. També pot controlar els pesos i les mesures, centralitzar els diners i fer efectiu el pagament de tributs i rendes, participar en l'establiment del preu i la qualitat dels productes de la Confraria de paraires i teixidors
Àmbit social	pot regular la pràctica de la caça i pesca, vetllar pel bon estat dels camins, vetllar per la sanitat pública contractat metges, per exemple o pot vetllar per l'ordre públic

El Consell de la Terra també gestiona i defensa els interessos d’Andorra a l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas amb els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l’exterior, ja sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l’any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels afers d’Andorra. A partir d’aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s’enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.

	Competències del Síndic i Subsíndic
Internes al país	té competències per a politiques econòmiques i socials
Externes al país	té competències per resoldre litigis territorials, comercials i de drets de pas

Pel que fa la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d’Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d’ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d’apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d’apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Aquest era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.

Pel que fa l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava amb la presència dels propietaris de les cases amb estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies. Eren competents en:

• L’administració de pastures i boscos comunals,
• Explotació dels hostals, fleques, tavernes, carnisseries o bladeries,
• Recaptaven el pagament de tributs
• Vetllaven per la higiene i salut públiques
• Asseguraven el bon estat de les vies de comunicació
• Sufragaven les despeses de culte i la instrucció dels infants.

El Consell del Quart, per la seva banda, administrava només els béns del poble i depenia del Consell de Comú.

Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra

Artícul principal → Revolució Francesa.

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l’any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una monarquia absolutista al règim de república amb una constitució que a més reconeix la Declaració de Drets Humans. Així, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps. Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una societat estamental fortament arrelada i amb poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tard o d’hora al país.

L’any 1793 es produeix el primer efecte. El prefecte de l’Arieja es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d’aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un exemple d'aquesta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francès va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perquè li venia de gust, sota pretext que un parell de joves espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convèncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d’arguments per presentar-los al copríncep francès. L’objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució. Els arguments principals foren:

• que els andorrans veien amb disgust la situació creada l’any 1793 amb l’abolició de França amb el cobrament de la quèstia;
• que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;
• que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat amb els conflictes franco-espanyols;
• que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius. L’any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura. Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre’s a ell amb un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el decret mitjançant el qual restableix el coprincipat.

La Bandera d'Andorra

Artícul principal → Escuts i banderes d'Andorra.

Bandera d'Andorra amb els colors medievals.

Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.

Amb Napoleó, d’un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d’Andorra en l’època moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d’Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista. Aprofitant doncs l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.

Fins a l’any 1866 el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau l’any 1806 quan va dotar Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins al 1934. La hipòtesi més assenyada doncs la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perquè Napoleó així ho va voler per tal de simbolitzar la pertinença del país al copríncep francès. Del 1866 al 1931, es va establir com a bandera oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) amb els colors catalans (vermell i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment amb l’escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L’escut, a més, variava molt d’aquell que es pot observar a la casa de la vall. Del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la República Espanyola perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Cap al 1939 la bandera ja es presenta amb la corona del comte de Foix al mig; tot i que hi ha gent que la relaciona amb el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o amb escut. Però amb l’arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d’introduir-hi l’escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el Txad, Romania i Moldàvia.

Pel que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa el quarter esquerrer i el vescomtat de Bearn pel que fa el quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació. Al llarg de la història d'Andorra aquests tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantir la seva independència, ja que tots tres sempre s'han hagut de posar d'acord perquè una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acord. D'un altre punt de vista, la història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ja que al cap i a la fi, la unió fa la força.

Segle XIX

Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra

300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre) Les guerres napoleòniques es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l’anomenen Campanya Francesa, els espanyols Guerra de la Independència Espanyola, els catalans Guerra del Francès i els portuguesos Guerra Peninsular. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. Bonaparte va annexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L’Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la revolució francesa, les annexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L’Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de Puigcerdà. El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan Ferran VII d’Espanya retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L’any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.

Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals

A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va veure’s sacsejada per guerres entre absolutistes i liberals. L’any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “De l’Andorre” que Espanya s’havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d’Andorra. Les guerres carlines no van millorar la situació. Per explicar aquesta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seves ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.

Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l’absolutisme. S’afrontaven els partidaris de la filla de Ferran VII, Isabel II, que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l’absolutisme.

A Catalunya la majoria de les ciutats van col·locar-se del cantó liberal, mentre que la població rural, influenciada pel clergat, se situava de l’altra banda. Les comarques frontereres amb Andorra, l’Alt d’Urgell i el Berguedà, van ser un nucli carlista i escenari de nombrosos enfrontaments. El conflicte va ser doncs traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar amb claredat que el Bisbe d’Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carlista, però no es pot dir amb certesa de quin costat es col·locà el poble andorrà. Molts carlistes van utilitzar Andorra com a amagatall, però l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.

La primera guerra carlina (guerra dels set anys) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d’enviar tropes a la recerca de refugiats. L’any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s’estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la línia del veguer P. R. Roussillou, França va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d’Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.

La segona guerra carlina (guerra dels matiners) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d’aquesta intromissió va dimitir. Aquesta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.

Finalment la darrera guerra carlina el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar suport al darrer aixecament carlista. L’aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d’Areny-Plandolit, va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.

La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana

Andorra la Vella l'any 1920

Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l’època moderna. L’Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s’industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de bestiar al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució tèxtil la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les fargues van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el contraban. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El decret del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la còlera i a la febre groga. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.

La còlera i febre groga: èxode migratori

El nombre d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, Andorra la Vella tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l’Areny-Plandolit, van patir mortalitat infantil. La còlera, per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l’epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans van adreçar-se a la Nostra Senyora de Meritxell perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l’epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l’Arieja va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, immigrar o emigrar, i mantenir contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de Besiers) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.

Reforma des de dalt

Artícul principal → Museu Casa d'Areny-Plandolit.

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, amb l’estructura de l’època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era doncs estamental. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l’altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d’aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.

Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.

Davant la reiterada negativa del Consell General a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar Guillem d'Areny-Plandolit, un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la Nova Reforma, és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d’abril del 1866 el bisbe, Josep Caixal i Estardé hi va decretar a favor a través del decret “Pla de Reforma” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:

• dret a vot a tots els caps de casa sense diferències
• creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals
• renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys
• incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú
• limitació del nombre de consellers de comú de cada parròquia
• durada màxima d'un càrrec a 4 anys

Tres anys més tard el copríncep francès Napoleó III va ratificar la reforma. Els dos canvis més importants són el dret a vot, ja que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ja que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fos positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país. La solució va venir de l’experiència que els andorrans van treure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del segle XIX, quan la crisi es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals. Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans van veure en aquest nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per sortir de la crisi. Així, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la terciarització de l’economia que es va traduir en la voluntat de crear balnearis, casinos i negocis d’esbarjo.

El Mònaco andorrà

El Principat de Mònaco, un petit país governat per un príncep que gaudia d’independència envers França, però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l’exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l’accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L’octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d’Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la Solana del Pas de la Casa, una zona que, a més, patia litigis entre Canillo, Encamp i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar aquesta decisió perquè implicava l’emigració cap a l’exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.

Reforma des de baix

Pintura i portada del llibre Revolució de 1881 de l'Editorial Andorrana

El 8 de desembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i amb el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el Consell Revolucionari Provisional. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seva família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, metge de Sant Julià de Lòria. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de Canillo i Encamp, les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a Ordino i La Massana per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del Pont dels Escalls. L’acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Un gran nombre va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independitzar de França i del bisbe l’any 1993 amb la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en aquest nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, aquest cop no perquè el copríncep hi estigués en contra, ja que després de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar suport al projecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "rentadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paradisos fiscals. En canvi, sí que es va legalitzar la loteria i les apostes. Però com que el projecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.

La Qüestió d'Andorra

El fracàs d’aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que Madrid tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de París, del seu costat, veient que el contraban proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica tabaquera del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naixements i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va comptar 300 naixements, el 1920 ja només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el 1920 ja només 10.

Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del 1881 va ser per estirar les orelles al copríncep francès. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del País Basc, les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Així, amb la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un protectorat. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisi (carreteres, teatres,...) a canvi de perdre la independència. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les eleccions comunals de l’hivern del 1885 a Canillo. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el Consell General, va portar el bisbe a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, deia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir després de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conèixer amb el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l’origen i la història del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament aquest nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar amb escoles concertades,... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d’aquesta actitud que va néixer l’expressió catalana, però ben andorrana de: fer-se l’andorrà.

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un telègraf el 1882 entre l’Ospitalet (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep mitjançant una carta qualificant l’acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavització de les pretensions del veguer francès perquè finalment s’instal·lés el primer telègraf l’any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ja el 1990 a La Massana i Ordino. Però, lògicament, el bisbe va contrarestar demanant al govern de Madrid la instal·lació d’un telègraf l’any 1903.

El rastre de les reformes

Les primeres escoles

Artícul principal → Uniformisme lingüístic a França.

Arran de la revolució del 1881 i de la “Qüestió d’Andorra” que en va derivar, si hi ha un element positiu a destacar és l’arribada de les primeres escoles al país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. L’obertura d’escoles es va fer a càrrec dels comuns durant molt de temps fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l’educació del país. Els comuns contractaven un mestre que en manera general era el vicari de la parròquia, és a dir, un capellà. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres laics, cosa a la qual el copríncep episcopal sempre es va negar. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l’ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l’Església, va voler obrir ràpidament les seves pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L’any 1882 es va establir a Canillo l’escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l’actualitat, seguida de la d’Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).

Amb la fi de contrarestar aquest avenç progressiu que s’ha d’emmarcar en “La Qüestió d’Andorra”, França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar magisteri. Tot seguit, l’any 1900, el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més. Cal dir que la revolució francesa va separar definitivament l’Església i l’Estat de tal manera que les escoles franceses eren totalment laiques. Però també es va instaurar l’obligatorietat d’aprendre el francès. El govern va continuar doncs amb la política lingüística genocida de la Convenció Nacional que obligava l’ensenyament del francès i reprimia tota altra llengua. El francès es va imposar doncs a les escoles. Els infants eren castigats si s’atrevien a parlar català, occità o una altra llengua que no fos la francesa. París, tanmateix, justifica aquesta política pel fet que la França d’aquella època patia greument d’analfabetisme i els únics professors que podien ensenyar eren parisencs, zona francòfona. Efectivament, la prova més evident que França parlava altres llengües la tenim en el veguer francès que escrivia informes en llengua catalana. Però per a molts historiadors i lingüistes això no justificava la repressió viscuda a França. El rastre més evident que el francès va ser imposar és que es troba encara avui padrins a França que parlen un francès amb "r" catalana. Del costat episcopal, però, és ben probable que s’ensenyés llatí, català i castellà, això sí, amb una forta preponderància pel castellà. A Espanya també la política del govern de Madrid sempre ha estat la d’imposar el castellà. L’Església que solia declinar-se la major part del seu temps per les idees divulgades des de Madrid no va dubtar, per tant, a utilitzar el castellà a les escoles congregacionals andorranes. En l’actualitat, i d’ençà de la constitució del 1993 que ha permès l’autodeterminació del país, conviuen tres sistemes educatius perquè el govern andorrà considera aquesta cohexistència com la garantia d'una societat andorrana pluricultural i oberta al resta del món.

A través del Pla d’Andorranització iniciat pel govern andorrà durant l’etapa de transició nacional andorrana, es van crear les primeres escoles andorranes al país. Aquestes han anat evolucionant amb els canvis europeus i actualment el país posseeix la seva pròpia universitat i a les classes els alumnes ja estudien amb tauletes. D’altra banda, el govern andorrà ha volgut preservar voluntàriament els altres sistemes educatius, el francès, l’espanyol i el congregacional. És a dir, amb el temps Madrid aprofitarà la presència del copríncep episcopal per instaurar el seu propi sistema que conviurà amb l’eclesiàstic, que al mateix temps compartia seient amb el francès laic. No obstant això, perquè aquest manteniment fos possible el govern d’Andorra va voler que tant al sistema educatiu francès, espanyol o eclesiàstic s’ensenyés el català com a matèria obligatòria a les classes i la història, geografia i institucions del país. Així, el sistema educatiu espanyol a Andorra és gestionat per Madrid però incorpora el català, la història, geografia i institucions d’Andorra pagades pel govern d'Andorra amb professors andorrans. El mateix passa amb el sistema francès. Cal dir, però, que a l’escola andorrana la llengua vehicular és el català, i que endemés, s’hi ensenya l’anglès, italià, francès, castellà, portuguès, entre altres. Les polèmiques derivades de la política lingüística del govern central espanyol han fet que el sistema educatiu espanyol a Andorra també incorpori el gallec.

La casa d'Areny-Plandolit

En l'actualitat el responsable de la Nova Reforma ha esdevingut un dels andorrans més cèlebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà luxe i poder. La casa on va viure, avui transformada en museu i situada a Ordino, és sens dubte l'exemple més clar del que era viure en una família acomodada del segle XIX a Andorra. Dit altrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara bé, quan es parla d'aquesta família se sol utilitzar la fórmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a aquest senyor, don Guillem, perquè participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels impostos que els focs devien als comuns i Consell General.

Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny però se sap que van estar a Andorra del 1600 fins al 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que potser va ser un cabaler que havia aconseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat amb la filla d'una casa d'Ordino. Sigui com sigui, abans que prengui protagonisme al país, la família es va acostar a la noblesa gràcies a aliances matrimonials que li van permetre un estatus destacat i reconegut fora del país. Al segle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família a tenir bones relacions amb ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el segle XVIII la família acostumava a ser anomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura però que es va apropant als llinatges catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. L'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títol que va aconseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les franceses que van entrar a Catalunya el 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la lectura, la caça i l'esquaix. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'Arxiu Nacional d'Andorra, després del de la casa Rossell. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar amb el fons fotogràfic de 4000 plaques que converteix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del Japó. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.

La família Areny-Plandolit va ser la primera a fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es van associar amb la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels Segadors (1640) va provocar el tancament d'aquestes dues primeres fargues, però no van trigar a obrir-ne d'altres fins poder edificar la seva pròpia l'any 1753. S'explica doncs fàcilment el per què Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també anomenats “reformadors” del segle XIX. La família també fou responsable d'una botiga a Tàrrega i de xarxes de traginers a Andorra, així com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ja que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, a més, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, però, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'Auditori Nacional d'Ordino.

Per entendre els motius que van portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se a la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilitzar la confrontació que tenia amb el camp opositor per adherir-se a aquesta reforma. I gràcies a aquesta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les altres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perquè la Nova Reforma fos ratificada per Napoleó III. També va ser ell qui, amb el suport del subsíndic Anton Maestre, va aconseguir que el Consell General aprovés la concessió a la banca Duvivier de París per crear casinos a Andorra. Però la passivitat amb què es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino a la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris del 1881. Maestre es va oposar aferrissadament a aquesta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament del 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit van gaudir de popularitat, ben aviat la situació es va girar en contra d'ells.

El despertar de la consciència nacional

Artícul principal → romanticisme.

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el romanticisme va permetre la unió dels dos països. Anomenat també nacionalisme cultural, el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'excursionisme, un altra de les característiques del segle. Aquest excursionisme va aprofitar d'una sortida lenta però efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels Pirineus l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven amb ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena Renaixença catalana), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una nació. La Qüestió d'Andorra va acabar per visibilitzar aquest sentiment.

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit aquesta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “aquest país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “La República d'Andorra: guia itinerària”. La utilització de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven envers aquesta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia independència, així com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència amb l'absolutisme). Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria". Mossèn Cinto Verdaguer, un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.

D'altra banda, i ja en les experiències viscudes amb els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la natura del país els resultava bella i a vegades fins i tot exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, cultura i folklore. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que finalment al final del segle Andorra va trobar al solució per sortir de la crisi econòmica i aquesta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viatjar fins al país gràcies escriure al seu llibre “A Summer In The Pyrenees” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país: Albert Laporte, “Aux Pyrénées, le sac au dos” (1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra “Le Val d'Andorre” a París. Era una obra de teatre en què, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca amb francesa. Tot i això l'obra va tenir molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. Amb tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realitzat. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país

La Renaixença

Artícul principal → Renaixença.

[[Fitxer:Renaixensa.jpg|thumb|La capçalera de la Renaixensa, un diari català il·lustratiu del moviment de recuperació cultural i lingüístic de Catalunya.]] L'etapa de foscor viscuda arreu dels Països Catalans durant l'Edat Moderna va acabar finalment gràcies a l'arribada del romanticisme. La llengua d'Andorra, compartida amb la resta de Països Catalans, va reprendre amb força. Sota l'impuls del moviment romàntic, Catalunya també va viure un despertar nacional com aquell que es va donà a Andorra. Aquest despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la literatura, la política (catalanisme),.... i la història. Un procés conegut amb el nom de Renaixença. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, així com la cultura catalana. Apareixen els Jocs Florals, l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau,... però també nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera premsa escrita en català. A Andorra el català ja era parlat des de l'edat medieval i malgrat la decadència de l'època moderna, la llengua del país mai va defallir. L'arribada d'aquest moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'ús del català a Andorra. Tant és així que el propi veguer francès, que en principi es devia de parlar francès perquè així li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català. Tots els escrits fets per andorrans que trobem en aquest segle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que molts cops es va voler implantar durant la Renaixença. El Consell General redactava tots els seus decrets, i altres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau perquè els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana. A l'escola, però, es molt probable que s'hi ensenyés el francès si s'escollia el sistema francès. A França les lleis de Jules Ferry van anar en la mateixa direcció iniciada per la Convenció Nacional. Per tant, el francès era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa a Andorra havia de seguir aquestes normes. El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seva banda, s'adreçava a Madrid en castellà, cosa que ens explica que molt probablement tant ell com l'església seguiren el paper històric que sempre han seguit: suport al govern central espanyol. Tanmateix, es podria assegurar amb certesa que el bisbe sabia parlar català.

L'art d'Andorra durant el segle XIX

El modernisme, neoclassicisme, realisme o historicisme són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'aquests estils artístics. L'art del país seguia amb un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les esglésies. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil romànic i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seva creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com laïcisme, protestantisme o altres mai van arrelar realment. Només serà amb l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a altres idees. Així, al segle XIX només destaca un personatge, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor català que vivia a la Seu d'Urgell i que es dedicava a pintar murals a les eslgésies del país. De les seves obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fou l'autor dels murals de la capella de la Casa de la Vall, el parlament andorrà. Aquesta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.

Segle XX

El protectorat francès

Exemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.

Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l’esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si aquesta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonització. La nació colonitzada o bé era gestionada com un protectorat o bé depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, però l’obligava a tenir un governador local francès i a acceptar el dirigisme del Ministeri d’Afers Exteriors. Dit altrament, el país no era gens sobirà i França feia i desfeia com li convenia. L’altra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el protectorat es va traduir amb el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariatges el país obté la independència, aquesta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, però en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 atorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d’aquesta data ja es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la legalitat. Així els coprínceps ja no interfereixen en la política del país. Tan és així que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O sigui, amb la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar. Però en aquells anys les coses no anaven d’aquesta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francès, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilitzar-se perquè es reconegui la seva particularitat. Així el partit polític Unió Andorrana lluitava perquè és creés l’estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la Societat de Nacions perquè aquesta intervingués davant l'actuació colonialista, intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava mitjançant la utilització de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent. Els andorrans van sol·licitar la seva entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 però aquesta els la va rebutjar sota el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perquè així fos possible. No cal dir que França hi tenia alguna cosa a veure. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França però Espanya. Aquesta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitud clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar aquest fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instal·lat al principat "com si estigués a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyament. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perquè considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolitzar". França, que detestava aquest comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos sol·licitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava aquestes actituds. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perquè se'ls reconegués com un estat-nació independent. Un desig que es veia en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...

De l'emigració a la Revolució del 1933

El principi del segle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernitzar i les comunicacions eren l’element clau perquè això es produís. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perquè així fos possible, la vida a Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’agricultura. El comerç topava amb les restriccions dels coprínceps que impedien tota mena de modernització del país. Les festes com Nadal, Reis, de sants i aniversaris, així com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’aquesta economia encara en crisi. Els anys 30 acabaran amb aquesta línia i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernitzarà Andorra i quan, paral·lelament, el país viurà al ritme dels esdeveniments exteriors: Segona República Espanyola, Guerra Civil Espanyola i Segona Guerra Mundial. Gràcies a aquests s’exigirà per primer cop el sufragi universal masculí, es veuran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera premsa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.

I es va fer la llum

Davant la situació generada amb l’anomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre la iniciativa de terciaritzar l’economia. Però per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia diners, la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perquè s’encarreguessin de construir carreteres fou un fracàs total. Així l’any 1899 el Consell General va construir la Junta Administrativa de Carreteres en el si del parlament. La intenció era construir-les amb els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el delme ja que els diners que es gastaven els andorrans en la Mitra de la Seu d’Urgell els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant aquesta tensió entre coprínceps el 1903 finalment els delmes van quedar abolits per sempre més. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipus d’impostos, el directe i l’indirecte.

Archiu:FEDA FHASA.jpg

FHASA va ser comprada pel govern andorrà cap als anys 90 i des de llavors ha canviat de nom (FEDA, Forces Elèctriques d'Andorra).

Però els esforços no van ser fructífers. El parlament andorrà només va aconseguir apariar un camí de tres metres d’amplada entre Soldeu (Canillo) i el Pas de la Casa (Encamp). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la segona revolució industrial la gent per primera vegada va conèixer el que és l’electricitat. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar avui, la població va millorar notablement el modus vivendi. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. L’any 1929 el Consell General va concedir a una empresa de fabricació d’electricitat hidràulica el permís per poder produir electricitat a Andorra a canvi de construir-hi carreteres.

Tanmateix, cal dir que aquesta idea no fou nova ja que el país en gaudia des de la darreria del segle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. Al llarg de les dues primeres dècades dels segle XX, diferents societats es van interessar per l’explotació elèctrica del país, però els projectes mai van acabar de quallar. Al mateix temps es van instal·lar centrals petites com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un altre exemple, Nord Andorra, que proveïa a Ordino i La Massana. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment la sortida de la crisi econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l’empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l’electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.

L’any 1933 l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’Andorra la Vella a la frontera francesa i el 1934 d’Andorra la Vella a Ordino. El país es va obrir a la fi a l’exterior. El govern de Madrid, per la seva banda, va acabar d’enllestir el treball creant una carretera de la Seu d’Urgell a la Plaça d’Andorra la Vella l’any 1913. L’electrificació del país va permetre un salt important per als andorrans del segle XX. Es van crear els primers bancs, Banc Agrícol i Comercial, la primera policia, la primera ràdio,...

El primer partit polític i periòdic andorrà

La construcció de FHASA fou importantíssima per la modernització del país, però aquesta no es va donar sense l’impuls immigrant i emigrant. La modernització venia catapultada pels propis andorrans residents a l’exterior i estrangers residents a Andorra. Centrem-nos però, per ara, en els primers. Van sortir del país en busca d’una vida millor i finalment s’hi van quedar creant associacions i iniciatives empresarials destacades. Per exemple, Pau i Josep Benazet Moles, nascut a Ordino, es va instal·lar a Sitges i l’any 1904 va adquirir una fàbrica de sabates. Alfons Martisella va obrir el Bar de la Punyalada a Barcelona. Eduard Fornells Marco es va dedicar a la gravació i cisallament en metalls. Després d’això es va traslladar a París on va conèixer René Lalique. És aquí quan es dedica a la creació de perfums. Fornells, la seva pròpia empresa, va deixar pas a la fabricació de boles de billar sintètiques (1936). Amb tot es pot dir que fou un d’aquells andorrans internacionals, però no l’únic. Bonaventura Serena Rabigó va viatjar per tot Amèrica, visitant l’Argentina i el Canyó del Colorado.

Aquests són l’exemple del tipus d’andorrans que, impregnats pel moviment obrer, pel republicanisme català i pel capitalisme en clara progressió, van desenvolupar un pensament crític envers el país, el que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindiqués el sentiment de pertinença a la nació andorrana. El Casal Andorrà de Barcelona, per exemple, organitzava iniciatives de tota mena, així com l’Amicale Franco-Andorrana de Besiers (França). El Butlletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre el 1929 i 1932, és l’expressió d’aquest compromís i reivindicació de canvi i modernització nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava a Barcelona i en llengua catalana per després expedir-se cap a Andorra. Un cop allà havia de divulgar les idees del partit polític Unió Andorrana, un partit creat per aquests residents.

El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint així la seva capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, però per principis republicans (sobirania nacional). En aquesta mateixa línia, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar a Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, amb sufragi universal per a tota persona major d’edat i resident a Andorra. Creien que calia regular el dret a la nacionalitat andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’aquesta iniciativa que sortiran els primers passaports, tot i que només atorgats als que renunciaven la seva nacionalitat d’origen perquè així ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganitzar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organitzar la instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, on la sobirania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic amb separació de poders i igualtat per a tothom i de sistema capitalista. Totes aquestes idees van penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, però no sense reticències.

Les vagues de FHASA

Artícul principal → Moviment obrer.

La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantir l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractés preferentment andorrans. Però al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns van acabar per quedar-se al país, d’altres van marxar. Aquesta arribada en massa va fer necessària la creació d’un cos de policia l’any 1931, aleshores anomenat Servei d’Ordre. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsols de cada parròquia havien d’establir un registre on s’hi havien d’inscriure els estrangers. És el primer intent de regular la immigració que arribava al país.

Antic edifici de FHASA, avui transformat en el Museu de l'Electricitat.

Els obrers de la central pertanyien en la seva majoria a la Confederació Regional del Treball catalana, una filial de la CNT (el sindicat anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien al Consell General. No acceptaven que un estranger tingués drets laborals i no compartien totalment les idees de Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. A més, a mesura que entrava immigració al país, aquesta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a la diferència, a que li prenguessin el país. Era lògic que ben aviat tants els joves del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc legislatiu que els protegís de l’abús patronal. Se’ls augmentava les hores de treball sense consens ni acord. Els patrons de la construcció no tenien en compte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un salari digne que els permetés viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudés a defensar-se. Per donar exemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que el 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de FHASA. A aquesta s’hi va afegir la de l’abril fins a juliol del 1932 i la de l’agost fins al setembre del 1933. La raó de la protesta dels obrers era doncs un cúmul de greuges laborals que van esclatar amb la retallada de salaris i l’augment d’hores de treball. I com si la vaga no fos prou, un grup de joves andorrans favorables a Unió Andorrana es va revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la vaga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilitzar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar tot aquell que es manifestés.

Segons publica la revista Andorra Agrícola, una altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de FHASA van celebrar un míting l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “després d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai sota pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. Així el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar així. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins tot repercussió a l’exterior ja que el periòdic català La Vanguardia en va informar dels esdeveniments.

Lluita pel sufragi universal masculí i drets laborals

Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió del jovent andorrà perquè s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perquè el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit altrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un país independent que representa una nació i que actua en coherència als interessos d’aquesta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’estat francès, que considerava Andorra un protectorat, i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a súbdits seus, lògicament no acceptaven que el Consell General es comportés així. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feien vaga. Veiem doncs en detall aquesta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:

• el parlament va atorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perquè apostés amb curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anul·lar la decisió presa pel parlament,
• influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metres se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perquè volia controlar-les,
• el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, proper al govern republicà espanyol perquè actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Però aquesta funció li pertocava al bisbe, aquest no hi va estar d’acord,
• el repartiment de correus entre Espanya i França no és ben rebut pel parlament, el qual va demanar l’ingrés del país com a membre autònom a l’organisme internacional corresponent, sense consultar els coprínceps,
• el parlament es va negar a reconèixer el nomenament del notari episcopal,
• el parlament va encarregar a una comissió l’estudi per un registre civil al principat, prerrogativa que pertanyia als recots de cada parròquia, que estaven sota l’ordre del bisbe,
• una comissió del parlament va presentar l’any 1933 al delegat permanent francès una súplica amb 240 firmes perquès s’establís el sufragi universal masculí. El delegat permanent es va mostrar favorable però volia que es fes una consulta prèvia a tos els comuns. El parlament va actuar prescindint del bisbe,
• el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una Constitució per al país, el bisbe no hi va acordar

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar així perquè no gaudien de dret a vot, el que fa suposar que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ja es consideraven andorrans, van entrar a la Casa de la Vall, van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Aquest col·lectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seves reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi sol·licitava una “Constitució democràtica” en què es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “llibertat de consciència, pensament i paraula”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apel·lant que a França s’era major i elector als 21. Així mateix exigien el sufragi universal masculí, la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenvolupar i protegir el turisme”, “ensenyament en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol altra llengua”. En aquest sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.

Archiu:Sufragi Universal Masculí a Andorra.jpg

Portada de La Vanguardia del 1933 on se segueixen les primeres eleccions amb sufragi universal masculí a Andorra

L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del medieval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un període d’un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, mitjançant el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per atorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dues delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.

Però els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin només als ordres del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s’organitza una Assemblea Magna en la qual es va acordar que la destitució organitzada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordres dels coprínceps i que s’havien d’organitzar noves eleccions mitjançant el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.

Davant d’aquesta actitud de desobediència civil, els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Així doncs nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d’Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant així la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos sota la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordres dels coprínceps. Aquest senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perquè se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.

Considerant que aquestes mesures van totalment en contra del principi legítim i irrenunciable, volgut pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson, en els seus 14 punts que França mateixa va acceptar i ratificar mitjançant el Tractat de Pau del 1919, que no és altre que el “dret a autodeterminació” i “no intervencidó en els afers interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolitzada ja pels grans imperis, França o Regne Unit, l’organisme no va intervenir precisament al·legant que es tractava d’un assumpte intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a estat-nació independent. Però totes les sol·licituds van ser rebutjades. No cal esmentar que França hi tenia alguna cosa a veure.

Les eleccions van desenvolupar-se d’una manera normal i amb un parlament heterogeni però globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 sota l’excusa que havien de garantir que les eleccions transcorreguessin amb tota normalitat. Però, la verdadera raó era per sufocar la vaga de treballadors de FHASA del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar aquesta actuació per la força com “la expedició punitiva” i així de fet ha quedat en la història del país. Amb tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va aconseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, però sí que es van normalitzar les relacions entre parlament i coprínceps.

Rei Borís I, rei d'Andorra

Artícul principal → Borís Skóssirev.

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordres, doncs ja quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Així va ser, però no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, avui capital de Lituània, en el si d'una petita família de la noblesa russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la Revolució Russa del 1917 va buscar asil polític al Regne Unit amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als Països Baixos. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable però que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el suport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El suport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.

Archiu:Borís I, rei d'Andorra.gif

Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en què es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perquè el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perquè després pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mitjans de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent sota el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc després va ser expulsat a Portugal, per després ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista. Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients perquè la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.

Andorra i les guerres europees

Andorra i la Primera Guerra Mundial

Artícul principal → Primera Guerra Mundial.

Mentre Andorra construïa carreteres, Europa es veia afectada per la Primera Guerra Mundial. Aquesta va tenir lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar amb la visita de l'arxiduc austro-hongarès a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes serbis. Precisament, un dels 6 nacionalistes serbis destinats a assassinat l'arxiduc el va matar amb un tir. La seva dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assassí, tot i ser arrestat, va aconseguir que esclatés la Gran Guerra.

Representació del que fou l'assassinat de l'arxiduc austro-hongarès i que féu esclatar la Gran Guerra.

Si se cerquen els mapes europeus d'aquest període es pot veure com els historiadors situen Andorra dins de la neutralitat al costat de països com Espanya, Suècia i Noruega. No obstant això, no es poden dir els efectes que va tenir la Gran Guerra sobre Andorra ja que cap document oficial, és a dir, trobat en els arxius històrics del país, en parla. Tot i així circula a Internet informació que afirma que durant la primera guerra mundial, Andorra s'hauria unit als aliats i hauria declarat la guerra a Alemanya. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un article del New York Times i altres fonts consultables per internet, Andorra va declarar la guerra al kàiser alemany Guillem II l'agost del 1914. Però com que la participació va ser purament testimonial, Andorra no va ser convidada a signar la pau a la Conferència de Pau de París del 1919. Així Andorra hauria estat en guerra amb Alemanya durant 25 anys. Segons les mateixes fonts, aquest error només es va rectificar mitjançat un tractat de pau del setembre del 1939. Si fos aquest el cas, l'any 2014 Andorra hauria d'haver celebrat el centenari. Però cap autoritat del país ho ha fet. I és que les fonts que parlen d'aquesta declaració de guerra no són fàcils de verificar i porten, de fet, a la conclusió que aquesta declaració de guerra és inventada.

Així els serveis informatius de Ràdio i Televisió d'Andorra, amb motiu del centenari de la guerra, van voler saber-ne més sobre aquesta declaració de guerra i sobre les repercussions del conflicte sobre el país. Segons pot explicar el periodista Agustí Mas, és molt probable que aquesta declaració de guerra sigui falsa. El periodista va consultar l'historiador Pere Cavero, que declara haver investigat la qüestió, i que descarta que sigui cert: "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tinguessin temps de signar la pau amb un país que l'any 43 ja controlaven, perquè estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra amb Andorra no els traumatitzava. Penso que no és cert".

A més, assegura que no hi ha cap document oficial que ho certifiqui. L'única referència és una carta del cònsol alemany a Marsella, que pregunta al síndic de l'època sobre la qüestió: "Li demanen si és cert del que ell té constància -però no diu com- de si estan en guerra. El síndic respon en una carta dient que ha mirat a l'arxiu i no ha trobat res, i que ha parlat amb els vells del país i ningú se'n recorda que estiguessin en guerra". La recerca feta pel periodista en qüestió el va portar a cercar les cartes a diferents arxius, però diu no haver-les trobat.

Sí que se sap, en canvi, segons el llibre "Els voluntaris catalans a la Gran Guerra", que tres andorrans van fer de voluntaris al conflicte bèl·lic: Valentí Naudi, Josep Estany i René Huguet. I també que un francès es va exiliar a Ordino i va treballar en la restauració de les campanes de l'església. A més, consta que la gran guerra i l'escassetat d'aliments a França i a Espanya van provocar un boom econòmic a Catalunya i, de retruc, a Andorra, on es van construir les primeres carreteres. Segons Jordi Guillamet Anton, responsable de la publicació "Nova Aproximació a la Història d'Andorra", un inspector de mercaderies va ser enviat al Principat per controlar els productes que sortien de la frontera catalana. Això sí, el mateix Anton afirma que Andorra va restar al marge del conflicte.

Andorra i la Dictadura de Primo de Rivera

Artícul principal → Dictadura de Primo de Rivera.

El dictador Miguel Primo de Rivera.

Per Andorra la dictadura de Primo de Rivera va suposar que el país es convertís en l'estratègia de Francesc Macià per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i republicà. Un desig que finalment va esvair-se però que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca Alfons XIII, el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i bascos. Va censurar la premsa, perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la Mancomunitat, és a dir, el reconeixement per part de l’estat espanyol de què els catalans són una nació. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931. Automàticament després del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'annexió per part d'Espanya. Centrem-nos, però, en l'Estat Català abans de passar a l'annexió espanyola d'Andorra.

Francesc Macià va organitzar una invasió per alliberar Catalunya de la dictadura amb l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’Estat Català comptava amb voluntaris que formaven escamots clandestins que s’entrenaven a França. Però el president català també tenia un grup a Andorra, la Seu d’Urgell i Puigcerdà; que actuaven com un grup logístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, però finalment es va decantar per Prats de Molló a Vallespir. Però la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar doncs a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el Consell General va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, proper a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el petit contingent de voluntaris es feia passar per miners. D’aquesta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perquè tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, després de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes. La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any 1892 el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir. Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat. Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell. Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.

Andorra i la Guerra Civil Espanyola

Artícul principal → Segona República Espanyola.

Durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil posterior, el Consell General es va mantenir neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per exemple, simpatitzaven amb l'ideari republicà col·locaven els colors de la bandera andorrana horitzonalment simulant l'horitzontalitat de la bandera republicana espanyola. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perquè ningú vulnerés la seva independència com a país. Abans però de mirar amb lupa allò que va succeir al país recordem el context,

El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.

Durant la 2a República Espanyola molts simpatitzants andorrans van utilitzar els colors de la banera andorrana en horitzontal.

Durant la República:

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya feia temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francès, aquesta vegada se n'hi afegirà un altre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va veure perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència amb el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un estat. Dit altrament, la situació era semblant a aquella viscuda del cantó francès amb l'esclat de la Revolució Francesa, l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tingués la cosobirania sobre Andorra ya que aquesta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la premsa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va aconseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que feia, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servei francès. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que amb la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe amb l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel Vaticà. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, amb l'entrada de la república aquesta nomenament tornà el seu lloc d'origen. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonitzador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seves ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clergat el feien pensar en una possible execució.

Els andorrans residents a Barcelona, per la seva banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatitzaven amb el pancatalanisme que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant banderes amb inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, Companys, va ser alliberat després de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'ambaixador francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'Associació d'Emigrants d'Andorra fou creada per un grup de residents del Casal Andorrà d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, aquests membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "El Andorrà" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. A França es feia passar per partidari del partit xenòfob Front National i a Espanya per socialista. França qualificava la seva premsa com a "propaganda violenta i calumniosa". La Generalitat, pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels projectes catalanistes.

Durant la Guerra Civil:

Artícul principal → Guerra Civil Espanyola.

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a Sant Remo durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol feixista, és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una campanya de seducció perquè signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'Església catòlica com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el bàndol nacional volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a Francisco Franco, futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que Lleida no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant així la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat amb un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de copríncep d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud laicisita de la república mateixa i, finalment, la matança de capellans perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre la Seu d'Urgell i controlaven la frontera de Sant Julià de Lòria. La nit abans que marxés cap a França de camí a Itàlia, un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional sota la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, frontpopulista, havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantenir, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava queviures perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.

Archiu:René Baulard (Andorra).jpg

El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.

En donar-se l'aixecament colpista, la Generalitat de Catalunya va nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'autodeterminació andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un país lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Així la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la FAI. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix amb St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència Andorra la Vella i Escaldes-Engordany també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels anarquistes. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a França i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible. [[Fitxer:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Bitllet de deu pessetes emés pel Consell General]] Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els gendarmes entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'Espanya Nacional passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a Perpinyà per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a París mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot després d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una estació morse i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la frontera de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa franquista. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com Francesc Cairat, síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un departament més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la prefectura de l'Arieja França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del feixisme, era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el Banc Agrícol i Comercial d'Andorra SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la Union des Banques Suisses perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra reclutadors dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions. Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.

Andorra i la Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Segona Guerra Mundial.

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una dictadura de 40 anys, Europa s'apropava lentament però efectivament a la Segona Guerra Mundial. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe franquista, un veguer francès pro-nazi, una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven jueus o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb espionatges de totes bandes: britànics, francesos, espanyols, alemanys i americans. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre Televisió de Catalunya i Andorra Televisió. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.

El 1939, quan Alemanya envaeix Txecoslovàquia, el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a Perpinyà apel·lant als privilegis del país perquè, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en aquestes situacions on es podia veure que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a aquestes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:

• Miquel Adellach Torres (Llorts)
• Anton Vidal Felipó (Prats)
• Anton Pons (Blagnac, França i nacionalitzat andorrà)
• Bonaventura Casal Farràs (Canillo)
• Francesc Mora Calvet (Sispony)
• Bonaventura Bonfill Torres (Canillo)
• Francesc Vidal (la Margineda)
• Josep Calvó (Prats)
• Josep Franch (Canillo)
• Pere Mandicó Vidal (Prats)
• Càndid Rossell (Andorra la Vella)
• Antoni Puigdellivol Argelich (la Seu d'Urgell, Catalunya i nacionalitzat andorrà)
• Josep Gelabert (Andorra la Vella)

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la població hi hagués "delinqüents" o "assassins", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els casaments, negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, després de tots els esforços fets amb la revolució del 1933, el sufragi universal masculí. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. Aquests fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan França va ser envaïda per l'Alemanya nazi, els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, però no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb política o qualsevol tema que portés a parlar del nazisme, la guerra o del franquisme. De fet, els veguers dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'aquestes situacions:

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança jueva. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos historiadors del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per humanitat. El mateix pare de l'antic Cap de Govern (president) d'Andorra, Marc Forné, va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.

Archiu:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg

300x300px

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el bisbe, Justí Guitart, que va servir el bàndol nacional durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia contraban i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a Espanya. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a Perpinyà per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels gendarmes la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al Pas de la Casa. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del genocidi nazi mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. Ràdio Andorra, el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un ultimàtum al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, després d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de guàrdies civils i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. Pétain va assumir el càrrec de copríncep sota el govern de Vichy i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. De Gaulle, mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que després els enviaven a camps de concentració o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.

L'abolició de la pena capital

El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó gairebé també va tenir la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -aquest és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creia que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Però la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop." S'ha de remarcar, a banda d'aquesta abolició, que el país mai més la va practicar però legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució que en el seu article 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort". A aquest article s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.

Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Ràdio Andorra.

Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.

Amb l'arribada de l'electricitat a Andorra es va instal·lar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. Ràdio Andorra va néixer durant la Segona Guerra Mundial en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre Hitler avançava en el seu “espai vital”, els governs espanyol i francès intentaven controlar a tot preu la radiodifusió. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de Vichy es van adonar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Així el 1933 Ràdio Luxemburg es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. Luxemburg és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de Mònaco o Luxemburg com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'autodeterminació d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, FHASA o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de Ràdio Barcelona. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al Consell General el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista nazi, va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dues versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a Barcelona, però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburg. La segona versió sosté que Paul Laffont, advocat, diputat i secretari d'estat de les PTT durant el govern del socialista d'en Raymond Poincaré, va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. Jacques Trémoulet, nascut a França, era el propietari del grup Radiophonie du Midi que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalitzar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Així es va adreçar al Luxemburg. Però com que el projecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.

L'any 1936 Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tard el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades amb la qual controla 6 ràdios belgues. L'any 1939 entra en contacte amb Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perquè ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan sota control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigeixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decideix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir literalment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.

Entrada a les instal·lacions de Ràdio Andorra.

Però el cert és que ya l'any 1936 el periòdic francès Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els americans durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del EUA elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per exemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dóna extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va aconseguir el Govern de Vichy com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de butlletins informatius. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia ofert les seves ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'ambaixada de Madrid on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals després de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de col·laboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la Cort de Justícia de Tolosa el condemnar a mort en rebel·lia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'Espanya franquista. Allà va entrar en contacte amb el cercle familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals aconseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el feixisme. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per exemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en català, castellà i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en francès i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió després que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la BBC considerava Ràdio Andorra pro-nazi.

El franquisme i Andorra

Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Vers l'Andorra consumista i capitalista

En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la mà del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l'esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s'inaugura el servei telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys per homes i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).

El 1973 es produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.

A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d'Andorra.

• Separació del poder legislatiu i executiu
• Entrada a l'Organització Mundial de Turisme
• 14 de gener de 1982, constitució del primer Govern d'Andorra, presidit per Oscar Ribas.
• 1990, signatura d'un conveni en la Comunitat Econòmica Europea
• 1992, aprovació del codi penal.
• 14 de març de 1993, aprovació de la Constitució que atorga la sobirania al poble andorrà.
• 28 de juliol de 1993, entrada a l'Organització de les Nacions Unides en el primer discurs en català per part del cap de govern Òscar Ribas i Reig
• 1993, creació de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d'Andorra
• 24 d'octubre de 1995, segon discurs en català a la 50a Assemblea General de l'ONU a càrrec de Marc Forné
• 1995, creació d'Andorra Televisió (ATV)
• 1997, creació de la Universitat d'Andorra (UdA)
• 25 de juny de 1999, aprovació de la Llei d'Ordenació Lingüística
• 13 d'abril de 2000, creació del Tribunal de Comptes
• 1 de gener de 2002, incorporació a l'euro

• Caldea des de dalt.jpg
• 
• Caldea des de dins.JPG
• Caldea a Escaldes-Engordany (Andorra).jpg

Bibliografia

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història d'Andorra.

Prehistòria i Edat Antiga:

• , Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança).
• , Andorra.

Edat Mitjana:

• , Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança).
• Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
• Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
• (2011) , Editorial Andorrana.
• (2011) , Editorial Andorrana.
• (2011) , Milan Jeunesse, pp. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0.

Edat Moderna:

• (1998) Govern d'Andorra (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 8, 9. ISBN 99920-0-185-2.
• (2003) Comú d'Encamp (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2.
• (2007) , Premsa Andorrana, SA, pp. 120. ISBN 978-99920-0-584-2.

Segle XIX:

• (1998) Govern d'Andorra (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 95. ISBN 9920-0-186-0.
• (2006) Crèdit Andorrà (ed.). [2], Impremta Envalira, pp. 52. ISBN 99920-0-430-4.
• (1996) Govern d'Andorra (ed.). , pp. 4.

Segle XX:

• (2012) , 1a ed. edició, 2+1 editors, pp. 4. ISBN 978-99920-1-897-2.
• (1998) Govern d'Andorra (ed.). , pp. 4.
• (2005) Consell General (ed.). [3]. ISBN 99920-52-18-X.
• (2009) [4]. ISBN 9992005300.
• (2013) [5], Crèdit Andorrà edició. ISBN 978-99920-60-52-0.

Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània:

• (2009) [6], Govern d'Andorra. ISBN 978-99920-0-549-1.
• (2009) [7], Revista Altaïr. ISBN 978-84-936220-4-6.
• (2013) , Aloma Editors. ISBN 978-99920-66-02-7.

Filmografia

• (2009) Produït per Televisió d'Andorra (ed.). [8].
• (2009) Arxiu Nacional d'Andorra (ed.). [9].

Vegeu també

• Eleccions al Consell General d'Andorra (2009)