Ceca de l'Antiga Roma
Una ceca de l'Antiga Roma era un taller a on es falcaven monedes en el territori controlat per Roma, tant en temps de la República com durant l'Imperi.
La multiplicació de les cecas imperials va ser un fenomen que va aparéixer tardíament, durant el Baix Imperi romà, a partir de la crisis del sigle III. De fet, les cecas imperials no deuen confondre's en les provincials (impròpiament cridades "colonials"), que falcaven moneda per a la seua circulació, en chicotetes zones dels territoris de l'Imperi,[1] i que, en la reforma monetària de Aureliano, varen ser abolides. Es tractava de centenars de chicotetes cecas locals, localisades principalment en les províncies orientals, que emetien, fonamentalment, monedes de bronze.[2]
Difusió de les cecas romanes
[editar | editar còdic]Periodo republicà
[editar | editar còdic]Durant la República romana, el primer taller d'acunyament de monedes va sorgir en l'any 290 a. C., en la Tossal Capitolina de Roma, als peus del temple dedicat a la deesa Juno Moneta, cridat en llatí Aedes Iunonis Monetae (lliteralment: «La casa de Juno, la que advertix»), baix la protecció del qual s'ubicava la ceca.[3] D'ahí es deriven els nostres térmens «moneda» o «monetari».[4]
El responsable de l'acunyament era un colege de tres magistrats: els triumviri monetales.[5] Des d'esta ubicació original, la ceca de Roma es va traslladar a diversos llocs en successives ocasions.[6] Se sap que es va instalar en la tercera de les catorze regions en les que es dividia la ciutat, en els voltants del Coliseu, com consta en els catàlecs regionals (Curiosum i Notitia Urbis Romae).[7] Este trasllat provablement estiga relacionat en el gran incendi que va destruir el Capitolio en l'any 80. L'arqueòlec Filippo Coarelli sosté que esta ceca s'ubicaria en un antic edifici, els restants del qual es troben actualment baix la Basílica de Sant Clemente de Letrán.[8]
Durant este periodo, la centralisació era la regla: solament Roma falcava moneda romana. Excepcionalment, també existien cecas mòvils, en caràcter itinerant, que varen acompanyar als eixèrcits romans durant algunes de les seues campanyes, com les de Sila, Lúculo o Pompeyo en Orient, o en les guerres civils declarades per Juliol César.[9]
Alt Imperi
[editar | editar còdic]
En la reforma monetària d'Augusto, mampresa entre el 23 i 20 a. C., el Senat va passar a emetre monedes de bronze (d'ahí el signe SC = Senatus Consultum), mentres que la ceca imperial de Roma es va reservar el dret de falcar les d'or i argent.[10]
La creació, també baix Augusto, d'una segona ceca imperial important en Lugdunum, en la Galia, que va cessar la seua activitat en l'any 78, va constituir una excepció a les disposicions de la reforma, para l'explicació de la qual es debaten dos hipòtesis:[11]
- La primera senyala l'enorme necessitat de moneda circulant en una Galia recent conquistada, la més poblada de les províncies.
- La segona, la que sembla més provable, es basa que la prolongada estància d'Augusto en la Galia (entre el 15 i el 13 a. C.) i la propenca presència de l'eixèrcit en el Rin, involucrat en les campanyes de Germania, impulsaria la creació d'esta ceca.[12]
La centralisació no va excloure la presència de chicotetes cecas provincials, principalment en Hispania, Oriente i Nimes, per a l'acunyament de numerari d'escàs valor pero de pes elevat, com el sesterci de bronze, que pesava uns 25 g., l'utilisació del qual estava restringida localment.[13] Estes cecas locals varen cessar gradualment la seua activitat, passant de 161 en l'época d'Augusto a huit en Acaya i Àsia durant el periodo de Galba.[14]
Baix Domiciano, per un terrible incendi, la ceca de Roma va ser traslladada al Celio, a on va permanéixer fins a finals de el III. Posteriorment, va ser traslladada vàries voltes.[7]
Baix Imperi
[editar | editar còdic]
La crisis de el III i la militarisació de finals de l'Imperi romà varen provocar una primera descentralisació i varen multiplicar el número de cecas prop de les zones d'alta concentració de soldats, a on la demanda de monedes era elevada. Ademés, les usurpacions varen provocar l'aparició de cecas efímeres, com les d'Ambianum (Amiens) durant l'usurpació de Magnencio o Rotomagus (Ruan) en Alecto. [15]
En la reforma monetària d'Aureliano de 274 es va tractar de frenar la desvalorisació de la moneda actuant principalment en dos sentits: sobre els valors nominals i sobre l'organisació de les cecas, que s'havien afegit a la ceca principal de Roma.[1] Es tractava d'una série reduïda de cecas imperials, creades durant el periodo de la crisis de el III i que s'havien situat en llocs estratègics.[16] I si per un costat va favorir l'enfortiment de les cecas provincials imperials, per a que pogueren funcionar de forma contínua i no ocasional com abans, per un atre va reduir els volums de la ceca de Roma, que amprava una gran cantitat de treballadors i difícil de gestionar socialment, tancant fins a 7 dels 12 tallers, entre els encarregats de falcar moneda.[17]
La reforma monetària mampresa baix Diocleciano a partir de 294 va vore una segona onada de cecas creades en totes les províncies, a excepció de Hispania: Londres, Cartago, Aquilea, Tesalónica, Nicomedia i Aleixandria. Per últim, en les successives capitals imperials de la tetrarquia es varen obrir algunes cecas suplementàries.[18]
Les invasions de el V varen posar fi a l'activitat de les cecas en Occident i en la zona del Danubio.
Funcionament de les cecas
[editar | editar còdic]Cada ceca podia tindre un o varis tallers (oficinae), dirigits pels officinatores, a on es produïen físicament les monedes. Per a emetre una série, el taller gravava primer dos cuños (o troquelar), un per al anvers, generalment en el perfil del governant, i l'atre per al revers en un disseny (el tipo) i una inscripció relativa (la llegenda en la que colpejar el cospel).
La matèria primera, or, argent, coure i estany per al bronze, procedia de les mines, principalment ubicades en Hispania (Espanya) i Dacia (Transilvania), fonts que es varen agotar cap a el II, i cada volta més de la recuperació dels productes requisables dels països conquistats. Esta font també es va agotar despuix de la conquista de Dacia en 105. L'escassea de metals preciosos, causa de la crisis monetària de el III, es va superar a principis de el IV per mig de confiscs a costa dels temples pagans. Ademés, la recuperació de metals va continuar per mig de la refundició de les monedes preses per mig dels imposts.
De les troballes que han aplegat fins a nosatres, es desprén que la calitat de la producció és, en general, bona, en només alguns defectes d'acunyament ocasionals:
- Monedes parcialment esclafades o en clavills en les vores.
- Tipos descentrados o desalineació entre les dos cares.
- Relleu deficient pel desgast dels troquelar.
Les tècniques de producció d'aleacions de coure i argent estaven perfectament dominades: els acunyament es realisaven mesclant coure parcialment endurit en argent encara decorregut, per a obtindre peces en una superfície plateada.[18]
En el IV, la producció dels sòlits es controlava tan cuidadosadament abans de l'emissió que s'alcançava una precisió del pes de cada peça d'1/10 de gram.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Savio, 2001, p. 198.
- ↑ Ermanno A. Arslan, La moneta a Milano in età costantiniana: una città al centre dell'Impere i una zecca chiusa, Milà 2012, p. 34.
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri, VI, 20.13.
- ↑ Coarelli, 1994, p. 35.
- ↑ Karl Pink (1952). The triumviri monetales and the structure of the coinage of the Roman Republic. American Numismatic Society. Nova York.
- ↑ Savio, 2001, p. 163.
- ↑ 7,0 7,1 Depeyrot, 2006, p. 15-16.
- ↑ Coarelli, 1994, p. 139.
- ↑ Depeyrot, 2006, p. 27-28.
- ↑ Depeyrot, 2006, p. 36.
- ↑ Anne-Catherine Li Mer, Claire Chomer, Carte archéologique de la Gaule, Lió 69/2, p. 225.
- ↑ Depeyrot, 2006, p. 35.
- ↑ Depeyrot, 2006, p. 38.
- ↑ Depeyrot, 2006, p. 43.
- ↑ "Amiens". En Nicholson, O. (2018) The Oxford Dictionary of Clapix Antiquity, vol 1. p. 61. ISBN 978-0-19-881624-9.
- ↑ Arslan, 2012, p. 35.
- ↑ Savio, 2001, p. 201.
- ↑ 18,0 18,1 Depeyrot, 1987, p. 36.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Ermanno Arslan (2012). "La moneta a Milano in età costantiniana: una città al centre dell'Impere i una zecca chiusa". En Biscottini, P.; Sena, G. L'editto vaig donar Milano i il tempo della tolleranza. Costantino 313 d.C. Ed. Mondadori Electa. Milà. p. 34-39. ISBN 9788837095659
- Coarelli, F. (1994). Guide archéologique de Rome. París. Hachette. (1ª ed.: 1980). ISBN 978-2-01-235428-9.
- Georges Depeyrot (1987). Li Bas Empire romain, économie et numismatique (284-491), Paris, Éditions Errance, p. 140, ISBN 2903442401.
- Georges Depeyrot (2006). La monnaie romaine: 211 av. J.-C. - 476 apr. J.-C. París. Éditions Errance. ISBN 978-2-87772-330-5.
- Adriano Savio, Monete romane, Roma 2001. ISBN 88-7801-291-2.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ceca de la Antigua Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.