Cultura d'Amèrica Llatina

Erro al crear miniatura:

Ballarina de frevo en Pernambuco, Brasil.

La cultura d'Amèrica Llatina és l'expressió formal o informal dels pobles llatinoamericans i inclou tant l'alta cultura (lliteratura i belles arts) com la cultura popular (música, art folklòric i dansa), aixina com la religió i atres pràctiques consuetudinàries. Per lo general, són d'orige occidental, pero mostren diversos graus d'influència amerindia, africana i asiàtica.

Les definicions d'Amèrica Llatina varien. Des d'una perspectiva cultural, l'Amèrica Llatina es referix, per lo general, a aquelles parts de l'Amèrica el patrimoni cultural de la qual, religiós i llingüístic es remonta a la cultura llatina de l'etapa final de l'Imperi romà. Açò inclou zones a on es parlen com a llengua materna l'espanyol, el portugués i unes atres lengues romançes —els orígens de les quals es remonten al llatí vulgar parlat durant el final del Imperi romà—. Estos territoris comprenen casi tot Mèxic, América Central i Amèrica del Sur, a excepció dels territoris de parla anglesa o holandesa. Des d'una perspectiva cultural, també pot comprendre la cultura d'orige francés en el Carib i Amèrica del Nort, ya que, en última instància, també deriva de l'influència llatí-romana. També ha existit una important presència cultural llatinoamericana en els Estats Units des d'el XVI en zones com Califòrnia, Texas i Florida, que varen formar part del Imperi espanyol. Més recentment, esta presència s'ha fet evident en ciutats com Nova York, Chicago, Dallas, els Àngeles i Miami.

Història

Erro al crear miniatura:

Escultura d'un guerrer àguila azteca, datada entre 1469 i 1486 d. C., procedent del Museu del Temple Major i exposta en Osaka, Japó.

La riquea de la cultura llatinoamericana és el producte de numeroses influències, incloses:

• La cultura espanyola i portuguesa, molejada per l'història de la colonisació, l'assentament i l'immigració contínua des d'Espanya i Portugal. Tots els elements centrals de la cultura llatinoamericana són d'orige ibèric, lo que està vinculat, en última instància, a la cultura occidental.
• Cultures precolombinas, l'importància de les quals és particularment notable hui en dia en països com Mèxic, Guatemala, Equador, Perú, Bolívia i Paraguay. Estes cultures són fonamentals per a comunitats indígenes com els quechuas, els mayas i els aimaras.
• L'immigració europea durant els sigles XIX i XX —provinent d'Espanya, Portugal, Itàlia, Alemània, França i Europa Oriental— va transformar la regió i va impactar a països com Argentina, Perú, Uruguay, Brasil (particularment les regions del surest i el sur), Colòmbia, Cuba, Chile, Veneçola, Equador (especialment la costa suroccidental), Paraguay, la República Dominicana (específicament la regió nort) i Mèxic (particularment la regió nort).
• Chinencs, redactors, coreans, indis, libanesos i atres grups àraps, armenis i diversos grups asiàtics. Principalment immigrants i treballadors contractats que varen aplegar a través del sistema de coolies i varen influir en la cultura de Brasil, Colòmbia, Cuba, Panamà, Nicaragua, Equador i Perú en àmbits com la gastronomia, l'art i l'intercanvi cultural.
• La cultura d'Àfrica, duta pels africans durant l'històrica tracta transatlàntica d'esclaus, ha influït en diverses parts d'Amèrica Llatina. Estes influències són especialment marcades en la dansa, la música, la gastronomia i certes religions sincréticas de Cuba, Brasil, la República Dominicana, Veneçola, el noroest d'Equador i les regions costeres de Colòmbia i Hondures.

Grups ètnics

Erro al crear miniatura:

Ballarins llatinoamericans de diferents grups ètnics d'Equador.

La població d'Amèrica Llatina és molt diversa i està composta per numerosos grups ètnics i diferents ascendència. La majoria de les persones d'ascendència amerindia són d'orige mestizo.

Durant els sigles XVI, XVII i XVIII, va haver un fluix d'emigrants espanyols i portuguesos cap a Amèrica Llatina. Si ben mai es va tractar d'un moviment massiu de persones, va tindre un impacte significatiu en les poblacions llatinoamericanes en el pas del temps: els portuguesos es varen dirigir a Brasil, mentres que els espanyols varen ser a América Central i del Sur. Entre els immigrants europeus, els hòmens superaven àmpliament en número a les dònes, i molts es varen casar en dònes natives. Açò va donar lloc a una mescla d'amerindios i europeus, i hui en dia els seus descendents són coneguts com mestizos. Inclús els criollos llatinoamericans, d'ascendència principalment europea, solen tindre certa ascendència indígena. Hui en dia, els mestizos constituïxen la majoria de la població d'Amèrica Llatina.

Des de finals d'el XVI en avant, un gran número d'esclaus africans varen ser duts a Amèrica Llatina, especialment a Brasil i el Carib. Hui en dia, les persones negres constituïxen la majoria de la població en la majoria dels països del Carib. Molts descendents d'antigos esclaus africans en Amèrica Llatina que es varen mesclar en europeus —coneguts com mulatos— conformen la majoria de la població en alguns països, com la República Dominicana, i representen percentages significatius en Brasil, Colòmbia i Hondures. També es va produir el mestiçage entre persones negres i amerindias, i els seus descendents són coneguts com zambos. Molts països llatinoamericans conten aixina mateix en una important població trirracial coneguda com pardos, l'ascendència de la qual és una mescla d'orige amerindio, europeu i africà.

Un gran número d'immigrants europeus va aplegar a Amèrica Llatina a finals d'el XIX i principis d'el XX, i la majoria es va establir en el Con Sur (Argentina, Uruguai i el sur de Brasil). Actualment, el Con Sur conta en una majoria de persones d'ascendència predominantment europea i concentra més del 80 % de la població d'orige europeu d'Amèrica Llatina, provinent principalment de sis grups d'immigrants —italians, espanyols, portuguesos, francesos, alemans i judeus (tant asquenazíes com sefardíes)— i, en menor mida, irlandesos, polacs, grecs, croates, russos, galeses, ucranians, etc.

Durant este mateix periodo, varen aplegar immigrants procedents d'Orient Mig i Àsia —entre ells indis, libanesos, siris, armenis i, més recentment, coreans, chinencs i redactors—, principalment a Brasil. Estes persones representen solament un chicotet percentage de la població llatinoamericana, pero conten en comunitats en les principals ciutats. Esta diversitat ha influït profundament en la religió, la música i la política.

Vore també

• Cultura llatina
• Pobles llatins
• Sumaq kawsay
• Cultura hispana
• Lliteratura llatinoamericana
• Cultura d'Amèrica del Sur

Bibliografia

• Bailey, Gauvin Alexander. Art of colonial Latin America. London: Phaidon, 2005.
• Bayón, Damián. "Art, c. 1920–c. 1980". In: Leslie Bethell (ed.), A cultural history of Latin America. Cambridge: University of Cambridge, 1998, pp. 393–454.
• Belaunde, Víctor Andrés. Peruanidad. Lima: BCR, 1983.
• Closca, Jaime. "Poetry, c. 1920–1950". In: Leslie Bethell (ed.), A cultural history of Latin America. Cambridge: University of Cambridge, 1998, pp. 227–260.
• Custer, Tony. The Art of Peruvian Cuisine. Lima: Edicions Ganesha, 2003.
• DaCosta, Lamartine; Mangan, {{{nom2}}} (2014). Sport in Latin American Society: Past and Present. Sport in the Global Society (en en), Londres: Routledge, pp. 224. OCLC 880438940. ISBN 978-1-135-31017-2.
• Embassy of Peru in the United States. The Peruvian Gastronomy.
• Lucie-Smith, Edward. Latin American art of the 20th century. London: Thames and Hudson, 1993.
• Martin, Gerald. "Literature, music and the visual arts, c. 1820–1870". In: Leslie Bethell (ed.), A cultural history of Latin America. Cambridge: University of Cambridge, 1998, pp. 3–45.
• Martin, Gerald. "Narrative since c. 1920". In: Leslie Bethell (ed.), A cultural history of Latin America. Cambridge: University of Cambridge, 1998, pp. 133–225.
• Meade, Teresa A. (2016). History of Modern Latin America: 1800 to the Present (en en), Chichester, West Sussex: John Wiley & Sons, pp. 416. OCLC 915135785. ISBN 978-1-118-77248-5.
• Olsen, Dona-li. Music of El Dorat: the ethnomusicology of ancient South American cultures. Gainesville: University Press of Florida, 2002.
• Romer, Raúl. "La música tradicional i popular". In: Patronat Popular i Pervindre, La música en el Perú. Lima: Industrial Gràfica, 1985, pp. 215–283.
• Romer, Raúl. "Andean Peru". In: John Schechter (ed.), Music in Latin American culture: regional tradition.: Schirmer Books, 1999, pp. 383–423.
• Turino, Thomas. "Charango". In: Stanley Sadie (ed.), The New Grove Dictionary of Musical Instruments. New York: MacMillan Press Limited, 1993, vol. I, p. 340.