Viage espacial

Primer llançament del Saturn V.

Se'ls denomina viages espacials a aquelles expedicions que abandonen la atmòsfera per a alcançar el espai exterior. Quan estos viages són suficientment llarcs com per a abandonar l'òrbita de la Terra i el seu satèlit, la Lluna, es parla de viages interplanetarios, mentres que els viages més allà del sistema solar entren en la categoria de viages interestelares.

Els viages espacials s'ampren per a un número creixent d'usos: científics, militars i comunicació.

Els viages espacials precisen d'eixides de combustible químic per a abandonar l'atmòsfera, mentres que una volta alcançat l'espai exterior, poden amprar diversos métodos de propulsió.

Història

L'idea de viajar fòra del nostre planeta es remonta a l'antiguetat: ya en temps romans el filòsof grec Plutarco (46 - 120 d. C.) relatava en De Facie in Orbe Lunae la llegenda d'un poble que coneixia un camí cap a la Lluna, i també Luciano de Samosata (125 - 181 d. C.) va escriure Història verdadera; un relat sobre un viage a la Lluna en selenita inclosos, encara que advertint al llector de que tot era fantasia. El predomini posterior de la filosofia cristiana, que negava la possibilitat d'atres móns, va produir l'abandó d'estes idees durant els següents 14 sigles, fins a la revolució astronòmica iniciada en el XVI en Copérnico i continuada despuix per Kepler i Galileo, i l'invenció del telescopi. En 1634 va ser publicada póstumamente la que està considerada com una de les primeres obres de ciència ficció: Somnium; una narració sobre un viage a la Lluna escrita per l'astrònom Johannes Kepler. En el seu relat, Kepler no alcança a imaginar cóm podria aplegar a realisar-se tal viage, i davant l'impossibilitat teòrica de justificar-ho, imagina la travessia per obra dels esperits. L'imaginació humana estava puix restringida encara per la capacitat tecnològica, i tindrien que transcórrer encara dos sigles més fins que el noveliste Francés Juliol Verne ideara eixe viage per mig d'un jagantesc canó, en la seua famosa novela De la Terra a la Lluna, de 1865.

Pero provablement el primer científic que es va atrevir a plantejar sériament la possibilitat de realisar viages espacials anara el físic rus Konstantín Tsiolkovski, qui en 1895 va publicar "Грезы о земле и небе" (Somis de la Terra i el cel); un relat en a on l'autor imagina i descriu assentaments humans en l'espai, si ben el bot de la ciència ficció a la ciència es produïx en l'entrada en el XX, i més concretament en l'any 1903, despuix de la publicació del llibre "Исследование мировых пространств реактивными приборами" (Exploració de l'espai còsmic per mig de motors de reacció). En este llibre, Tsiolkovski expon detalladament la possibilitat de viajar a l'espai exterior gràcies a la recentment descoberta tecnologia dels motors a reacció. Tsiolkovsky també va vaticinar moltes de les característiques que definirien els futurs viages espacials, com l'us d'oxigen i hidrogen líquits com propelentes, o l'ocupació d'eixides de vàries fases durant el llançament, aixina com l'utilisació de trages presurizados i d'energia solar en l'espai.

En 1908 el lituà Friedrich Zander, discípul de Tsiolkovsky, publica "Problemes dels vols interplanetarios", a on aborda els problemes d'un viage espacial, enfocat especialment en un viage a Mart, sent el primer en sugerir la creació de hivernàculs per a les naus.

En 1923 el físic alemà Hermann Oberth, desconeixent els treballs dels seus colegues russos, publica un llibre similar al de Tsiolkovsky baix el nom "Die Rakete zu donen Planetenräumen" (A l'espai en eixida), i a partir d'esta obra se succeïxen en occident varis estudis i ensajos sobre les possibilitats dels viages espacials, destacant "Dones Problem der Perfahrung dones Waltraums" (El problema del viage espacial) del eslové Herman Potočnik, i "Wege Zur Raumschiffahrt" (El camí cap al viage espacial) del propi Oberth, abdós publicats en 1929.

Durant les décades dels 30 i 40, part d'estes idees escomencen a ser desenrollades: en 1927 es funda la Verein für Raumschiffahrt (Societat Alemana de Viages Espacials) i en 1933, la British Interplanetary Society. En 1936 es funda en Califòrnia el Laboratori Aeronàutic Guggenheim, que serà renombrado com JPL en 1944.

Pero és especialment despuix de l'esclat de la II GM quan s'accelera l'investigació en este camp, en busca de les seues possibles aplicacions militars. Despuix de la guerra, els nortamericans s'apropien de la tecnologia d'eixides alemana, liderada per l'ingenier Wernher von Braun, i entre 1946 i 1952 conseguixen llançar les eixides V-2 fins a una altitut de 200 km, convertint-se aixina en els primers objectes humans en abandonar l'atmòsfera. Paralelament, en maig de 1946 el Proyecte RAND presenta un informe sobre el disseny preliminar d'una nau espacial experimental en òrbita.

No obstant, i pese a estos progressos, la comunitat científica seguix mostrant-se en general escèptica sobre les possibilitats d'adinsar-se en l'espai, com a prova el fet de que en 1956, l'astrònom real Richard Woolley calificara els viages espacials com la "màxima idiotez"

Mentrestant els progressos continuen, i el 4 d'octubre de 1957 els russos, liderats per l'ingenier Sergéi Koroliov, llancen el primer satèlit de l'història; el Sputnik, per a un més despuix posar en òrbita el primer ser viu: la gossa Laika. Estos acontenyiments, emmarcats en el context de la guerra freda, impulsen als Estats Units a accelerar el seu propi programa espacial, iniciant la coneguda com carrera espacial cap a la Lluna.

Carrera cap a la Lluna

Artícul principal → Carrera espacial.

Neil Armstrong, el primer home en chafar un atre astre.

Durant la década de 1960 es produïx una extraordinària competició entre les dos potències mundials, EE. UU. i URSS, per ser els primers en alcançar la Lluna. El primer intent d'alcançar el nostre satèlit es realisa el 23 de setembre de 1958, en el llançament fallanc de la sonda russa Lluna 1958 A. Despuix de varis intents fallancs més, el 2 de giner de 1959 la URSS llança el Lluna 1; el primer ingeni humà que alcança la Lluna, si be la sonda no aplega a impactar en el satèlit. Açò es conseguix 8 mesos més vesprada en el Lluna 2, que el 14 de setembre del mateix any s'estrela en la regió llunar Palus Putredinis, convertint-se aixina en el primer objecte humà en impactar fòra del nostre planeta. Per la seua banda, els americans inicien el Programa Ranger, conseguint finalment impactar contra el satèlit en una averiada sonda Ranger 4, el 26 d'abril de 1962. El primer aterrisage controlat ho conseguix la russa Lluna 9 el 3 de febrer de 1966, i el 14 de setembre de 1968 es llança la també russa Zond 5, que és la primera en sobrevolar la Lluna i retornar a la Terra.

Els soviètics també prenen la davantera en les eixides tripulades a l'espai: el 12 d'abril de 1961 el cosmonauta rus Yuri Gagarin es convertix en el primer humà en abandonar l'atmòsfera. Casi un any despuix, el 20 de febrer de 1962 li seguix el nortamericà John Glenn.

No obstant el major èxit ho obtindran finalment els americans, quan el Apolo 11 conseguix posar un home en la Lluna el 20 de juliol de 1969. El programa Apolo conseguirà un total de 6 missions tripulades a la Lluna fins a ser cancelat en 1972. Des de llavors cap humà ha tornat a abandonar l'òrbita terrestre.

Fins a la data han conseguit alunizar en èxit prop d'una vintena de naus, i moltes més s'han estrelat contra la seua superfície, calculant-se que en l'actualitat hi ha entre 150 i 200 tonellades d'objectes humans en el satèlit.

Viages no tripulats

Image artística de la sonda Cassini aplegant a Saturn.

L'era espacial s'inicia en el llançament del Sputnik 1 el 4 d'octubre de 1957. Este satèlit va aplegar a alluntar-se casi mil quilómetros del planeta abans d'incinerar-se durant el seu reentrada a l'atmòsfera, tres mesos despuix. També va ser soviètica la primera sonda en circunvalar la Lluna i retornar; guany conseguit per la Zond 5, llançada el 14 de setembre de 1968.

Els sers humans mai s'han aventurat més allà del nostre satèlit, pero s'han enviat numeroses sondes per a explorar el restant del sistema solar. La primera sonda interplanetaria va ser la soviètica Venera 1, que encara que averiada, va sobrepassar Venus a una distància estimada de 100 000 km en maig de 1961. La nortamericana Mariner 2 va igualar eixe ardit en decembre de l'any següent. Tres anys despuix, el 16 de novembre de 1965 es llança la sonda soviètica Venera 3, que despuix d'impactar contra Venus l'1 de març de 1966 es convertix en el primer artefacte humà en fer contacte en un atre planeta. El primer aterrisage controlat es produïx en 1970 en la Venera 7, també sobre Venus.

L'atre planeta que va rebre primerenques visites va ser Mart. En maig de 1971 es llancen cap a este planeta tres sondes: una nortamericana (Mariner 9) i dos soviètiques bessones (Mars 2 i Mars 3). Cada una de les tres sondes alcançarà una fita: la Mariner és la primera en orbitar un atre planeta; la Mars 2 és la primera en fer contacte en Mart, en estrelar-se sobre la seua superfície en 1972, mentres que la Mars 3 conseguix efectuar el primer aterrisage controlat sobre este planeta uns dies despuix.

La primera sonda que va creuar el cinturó d'asteroides, abandonant el sistema solar intern, va ser la Pioneer 10. Va enviar informació sobre Júpiter en decembre de 1973 i en juny de 1983 es va convertir en primer objecte fet per el home en aplegar més llunt que el planeta més distant del Sol. Li va seguir en 1979 la sonda Pioneer 11 que també va registrar informació sobre Júpiter i va ser la primera en acostar-se a Saturn.

El 3 de novembre de 1973 es va llançar la sonda Mariner 10 que va obtindre imàgens de Venus i va ser la primera en visitar Mercurio.

Viages a atres cossos del sistema solar (fins a abril de 2010)

Destí	Primer sobrevole	País	Any	Primer aterrisage	País	Any	Aterrisages Totals
Lluna	Lluna 1	[[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]]	1959	Lluna 2	[[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]]	1959	23
Mercurio	Mariner 10	EEUU	1973	—		—	0
Venus	Venera 1	[[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]]	1961	Venera 3	[[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]]	1966	15
Mart	Mariner 9	EEUU	1972	Mars 2	[[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]]	1972	11
Júpiter	Pioneer 10	EEUU	1973	Galileo	EEUU	1995	1
Saturn	Pioneer 11	EEUU	1979	Cassini-Huygens	EEUU	2005	1(1)
Urà	Voyager 2	EEUU	1985	—		—	0
Neptú	Voyager 2	EEUU	1989	—		—	0
Plutó	New Horizons	EEUU	2015

⁽¹⁾ La sonda no va impactar contra Saturn sino contra Titán, una de les seues llunes.

Viages tripulats

Artícul principal → Vol espacial tripulat.

Buzz Aldrin en la missió Apolo 11.

El primer ser viu en eixir a l'espai exterior va ser la célebre gossa Laika, el 3 de novembre de 1957, viajant a bordo del Sputnik 2. Pero no va ser ni molt manco l'únic: els científics i ingeniers varen experimentar en numeroses ocasions en distints animals abans d'atrevir-se a enviar a un ser humà. Entre les espècies llançades es trobaven gossos, chimpansés, tortugues, insectes, cucs, plantes i bactèries. Un bon percentage d'estos animals va fallir durant la travessia.

Els viages espacials en tripulació humana varen donar començ el 12 d'abril de 1961 en Yuri Gagarin a bordo del Vostok 1 soviètic; en un vol de 89 minuts de duració a 300 km sobre la superfície terrestre. En canvi, el primer sobrevole tripulat de la Lluna va ser nortamericà, efectuat pels astronautes Frank Borman, Jim Lovell i Bill Anders a bordo del Apolo 8, que el 24 de decembre de 1968 va conseguir circunvalar el nostre satèlit en dèu ocasions abans de retornar a la Terra. Fins a l'any 2010, a penes 500 persones han viajat a l'espai; sent sis d'ells turistes. En estos viages han fallit 21 persones:17 nortamericans, i 4 russos.

Les úniques persones que han chafat un atre sol distint al terrestre són els passagers dels sis viages tripulats del Programa Apolo; (Apolo 11, 12, 14, 15, 16 i 17), realisats en un interval de tres anys, entre 1969 i 1972, cap humà ha tornat a abandonar l'òrbita terrestre des de llavors.

Despuix de la suspensió del costós programa llunar americà, els viages tripulats s'han llimitat a accedir a les diverses estacions espacials posades en òrbita, i a llabors de manteniment d'equips orbitales com el telescopi Hubble.

En 2003, China es convertix en el tercer país en enviar sers humans a l'espai de forma independent: el 15 d'octubre d'eixe any, el taikonauta Yang Liwei conseguix orbitar la Terra a bordo de la Shenzhou 5.

Per a un futur a mig/llarc determini es preveu la tornada dels humans a la Lluna, en l'intenció d'establir un assentament permanent, encara que alguns sectors són partidaris d'un proyecte més ambiciós que consistiria en preparar un viage tripulat a Mart. Este debat es coneix com la polèmica "Moon first vs. Mars Direct " (primer la Lluna, o directes a Mart).

Institucions

Existixen numeroses agències espacials nacionals i internacionals, aixina com algunes empreses privades dedicades al desenroll dels viages espacials. Les més importants es relaten a continuació segons la seua antiguetat:

British Interplanetary Society, fundada en 1933
Proyecte RAND esta iniciativa nortamericana va presentar en 1946 un disseny de nau espacial
El programa espacial soviètic; serà el primer en conseguir èxits. S'aprova en giner de 1956
La NASA es funda en el 1958 per a competir en el programa soviètic, i terminara superant-ho.
La ISRO índia, fundada en 1972, es troba en ràpit creiximent.
La ESA, que engloba a 17 països europeus, es funda en 1975.
La CNSA China es crea en 1993. És la tercera en realisar un viage espacial tripulat.
SpaceX és una empresa privada nortamericana creada en 2002.

La JAXA japonesa es crea en 2003, com a resultat de la fusió de vàries agències preexistentes.
Virgin Galactic és una companyia privada creada en EUA en 2004, en l'objectiu de realisar viages espacials turístics.

Tecnologia

Els viages espacials consten de tres etapes ben diferenciades: una primera fase de llançament, fins que s'abandona l'atmòsfera, una segona fase en l'espai exterior, que seria pròpiament el "viage espacial" i una tercera fase de reentrada o aterrisage, en els casos de viages en tornada a la Terra o en destí final en un atre cos celest.

Fase de llançament

Eixida Protón; un de les eixides llançadors més importants.

És en diferència la fase més cara del viage. Totes les naus necessiten d'un "vector" o sistema propulsor inicial de gran potència per a abandonar l'atmòsfera. Per a això es recorre a eixides espacials d'un sol us, si be existixen alguns models parcialment reutilisables, com les llançadores espacials o l'eixida Falcon 1.

Economia dels llançaments

El marejant cost econòmic dels llançaments llimita enormement la viabilitat de gran part dels viages espacials. A data de 2010, el preu de cada kg pujat a una òrbita baixa supera els 10 000 US$, mentres que per a ascendir a una òrbita geoestacionaria, el preu s'eleva entorn als 20 000 US$. Estos preus s'han mantingut estables en les últimes décades, per la falta d'elasticitat del mercat, monopolisat per agències estatals, i en una activitat relativament escassa. Un estudi de 1997 va estimar que el preu dels llançaments deuria descendir en a lo manco un orde de magnitut per a conseguir que els llançaments orbitales entraren en la dinàmica de l'economia de mercat. Una atra forma de reduir els costs es basa en la construcció de naus reutilisables, en lloc de naus de propòsit únic. No obstant, el cost inicial de dissenyar i mantindre estes llançadores exigix igualment un volum de llançaments més elevat que l'actual.

Seguint este mateix raonament, s'ha plantejat el disseny de naus reutilisables per als propis viages espacials, situades permanentment en l'espai. D'esta manera el cost de cada viage es reduiria enormement, puix entorn al 90% del combustible amprat en un viage espacial s'utilisa per a escapar de la atmòsfera terrestre.

També s'ha especulat en la construcció d'un ascensor espacial com a alternativa per a reduir el prohibitivo cost d'abandonar l'atmòsfera, si be es tracta d'una iniciativa en desafius tecnològics no resolts encara.

Fase espacial

El prohibitivo cost de posar pes en òrbita, superior als 10,000 US$ per kg, llimita severament el pes de les naus. Estes restriccions de pes afecten també a la cantitat de propelente disponible per al viage, lo que a la seua volta repercutix en la màxima velocitat alcanzable. Donades les enormes distàncies a recórrer, la viabilitat dels viages espacials interplanetarios dependrà del desenroll de tecnologies més eficients tant per a la posada en òrbita com per a propulsió (a curt determini, per mig de propelentes capaces de generar un impuls específic major).

Mecanismes de propulsió

Artícul principal → Propulsió espacial.

Una volta en òrbita, les possibilitats de propulsió de les naus aumenten. El sistema més usat seguix sent l'eixida de combustible químic: els motors estudiats per a les naus tripulades funcionarien en combustibles hipergólicos, en el cas de viajar a la Lluna, o en oxigen líquit i metà (LOX/CH4) en el cas de viajar a Mart.

No obstant, estes tecnologies s'ha mostrat insuficients per a recórrer les enormes distàncies que nos separen d'atres cossos celests. Per això s'investiguen tecnologies en un impuls específic major, que permeten alcançar majors velocitats en el mateix pes de combustible. Entre les tecnologies utilisades en l'actualitat destaca la propulsió iònica, que permet aumentar l'impuls en un orde de magnitut. També s'estan fent proves en tecnologies que no requerixen carregar en el pes del combustible: diversos estudis afirmen que les vés-les solars permetran obtindre impulsos molt superiors als obtinguts per les eixides convencionals. Atres tecnologies estudiades, que podrien permetre viages tripulats cap a objectius dins del sistema solar, són les piles de combustible de hidrogen, o la energia nuclear.

Com a hipòtesis, s'han plantejat ademés atres possibles tecnologies, que de ser factibles només serien alcanzables en un futur lluntà. Entre estes tecnologies especulatives es troben els motors a reacció impulsats per antimatèria, les vés-les de plasma, els motors Warp, els motors per Efecte Casimir o els motors de antigravedad.

Atres problemes

Existixen també atres problemes específics de l'espai, com la protecció front a impactes. Per les enormes velocitats involucrades, qualsevol impacte fortuït, inclús en objectes molt chicotets, supon un perill. Este risc és especialment important en l'òrbita de la Terra, que acumula grans cantitats de fem espacial. S'ha calculat que l'energia cinètica de qualsevol partícula en òrbita evaporarà instantàneament una massa dèu voltes superior al pes de la partícula. Per això, les naus recorren a proteccions multicapa, en una barrera exterior d'alumini o Kevlar separada del caixco de la nau. La capa externa és perforada per l'impacte, fragmentant els restants de la colisió en peces menors, en l'objecte de previndre la perforació del fuselage interior.

Fase de reentrada

Consistix en frenar la nau fins a fer factible un aterrisage en el punt de destí. Depenent tant del tipo de destí com del tipo de nau, s'utilisen distintes estratègies. En destins en atmòsfera és comuna recórrer al aerofrenado i/o a distints tipos de paracaigudes, mentres que en els destins sense atmòsfera la desacceleració ha de realisar-se per mig d'eixides.

Problemàtica dels viages tripulats

Esquema de funcionament del Sistema de soport vital de la ISS.

La presència de sers vius en les naus espacials introduïx la necessitat d'un sistema de soport vital, lo que obliga a mantindre un ambient interior estanc front al buit exterior i les seues temperatures extremes. Són molt pocs els dissenys que permeten efectuar viages tripulats, destacant entre ells el Mòdul llunar o els transbordadors espacials, encara que existixen atres models en fase de disseny com el SpaceX Dragon o el SpaceShipOne. No obstant, cap d'estes naus permet estàncies prolongades: fins a la data, açò només s'ha pogut conseguir, en distint èxit, en les estacions espacials. Una nau tripulada que pretenga viajar més allà de la Lluna deurà fer front tant als problemes d'un complex sistema de soport vital, com als problemes de salut associats a viages espacials de llarga duració. S'estima que una nau tripulada en destí Mart deurà pesar unes 100 tonellades, mentres que el mòdul de descens no pesarà menys de 20 tonellades. En els experiments realisats durant l'inici de XXI, s'assumixen naus en un volum interior presurizado entorn als 500 m³.

Soport vital

En un viage tripulat de llarga duració, tots o la major part dels components orgànics de la nau (aigua, menjar, heces, orina) deuran reciclar-se, permetent mantindre en equilibri un ecosistema tancat sin ayuda de l'exterior. Este problema planteja múltiples desafius tecnològics, com atesten els múltiples problemes en els experiments Biosfera realisats a finals de el XX, o en els sistemes de soport vital de les estacions espacials. En estos ambients tancats es fa necessari controlar permanentment multitut de paràmetros (humitat, temperatura, nivells de CO₂, amoníac o metà; esterilidad, disponibilitat d'aigua, etc.) en escàs o en el seu cas nul marge de maniobra i recanvis.

Salut

La permanència de sers humans en l'espai exterior presenta ademés atres problemes. Junt en els problemes comuns dels vols atmosfèrics (acceleració, atmòsfera artificial, sorolls, vibracions, etc.) cal afegir dos problemes principals: l'absència de gravetat i la radiació còsmica.

Absència de gravetat

S'han documentat diversos trastorns físics que sorgixen en el canvi a l'ingravidez; entre ells destaquen el mareig, les nàusees o la pèrdua de gana. Estos trastorns, no obstant, són passagers i no revisten importància. A mig determini no obstant es poden produir somnolència, debilitat, i confusió, aixina com alteracions cardiovasculars transitòries, mentres que les estàncies prolongades ocasionen una important pèrdua de massa òssea, que en alguns casos pot alcançar el 20%, aixina com pèrdua de massa muscular de fins a un 25%. Els programes d'eixercicis durant el viage conseguixen paliar, pero no evitar este problema, i s'estudien possibles solucions dietètiques i farmacològiques. També preocupa el carpiment del sistema immune, unit a un aparent aument de la virulència en les bactèries someses a estats de baixa o nula gravetat, lo que podria provocar perilloses infeccions durant els viages llarcs.

En futurs viages tripulats de llarga duració, una de les solucions més plantejades es basa en la creació d'un entorn de gravetat artificial per mig de força centrífuga, obtinguda per mig de la rotació de la nau, o d'una part d'ella.

Rajos còsmics i vent solar

Els rajos còsmics aumenten el perill de desenrollar tumorés, cataratas, i atres malalties: S'ha estimat que sense una protecció adequada, en un viage a Mart aproximadament el 30% de les cèlules d'un astronauta serien travessades per partícules de molt alta energia. Per a reduir l'exposició a la radiació, les naus deuran posseir escuts antiradiación. S'han plantejat escuts físics de composites i polimèrics aixina com escuts electromagnètics i electrostàtics o combinacions de tots ells, degut a que cada una d'estes tecnologies és més eficaç per a un tipo de radiació distinta.

Els escuts no són les úniques estratègies baix estudi: per eixemple, s'ha especulat en l'idea de que utilisar aigua en baix contingut en deuteri podria disminuir el risc de càncer durant els viages espacials.

La NASA té la norma per la qual en 10 anys de servici, un astronauta no deuria rebre major radiació que la que incrementaria en un 3 % la provabilitat de sofrir a futur un càncer mortal.

Usant esta norma, la NASA calcula la cantitat de radiació màxima que un astronauta deuria rebre en 10 anys de servici (basats en càlculs aproximats, sense molta estadística disponible):

Hòmens de 25 anys: 0,7 Sv; Dònes de 25 anys: 0,4 Sv
Hòmens de 35 anys: 0,9 Sv; Dònes de 35 anys: 0,6 Sv
Hòmens de 45 anys: 1,5 Sv; Dònes de 45 anys: 0,9 Sv
Hòmens de 55 anys: 2,9 Sv; Dònes de 55 anys: 1,6 Sv

La taula anterior li l'usa a partir d'any 2000. Anteriorment eixos llímits expressats en Sievert eren alguna cosa majors.

Psicologia

L'aspecte sicològic es considera crucial en viages llarcs: ademés de la creació de protocols de treball variats i d'una selecció de tripulacions compatibles, es plantegen la creació de cicles i tipos d'allumenament que permeten adequar els ritmes circadianos als de la Terra, o inclús l'us de fàrmacs. En juny de 2010 l'Institut Rus per a Problemes Biomèdics (IBMP), en colaboració en el Programa europeu per a les ciències físiques i biològiques en l'espai (ELIPS), va donar inici a un nou experiment que pretén emular un viage tripulat a Mart, denominat Mars 500. En este ensaig es busca comprendre, entre atres paràmetros, els factors humans que poden resultar problemàtics en una estància prolongada en un entorn tancat i aïllat, i en individus somesos al estrés d'un viage espacial.

Debat sobre els viages tripulats

Primer vol del prototip Delta Clipper DC-X de la NASA.

Certs sectors qüestionen l'utilitat actual dels viages espacials tripulats, per la desproporció entre el seu cost i els seus llimitats beneficis científics. Tant els viages a la Lluna com les distintes estacions espacials suponen una tremenda despesa de recursos, i la seua motivació principal ha segut geoestratégica, i no científica. El programa Apolo que va dur a el home a la Lluna va acaparar el 4% del presupost federal nortamericà, i tals cantitats de diners són considerades per un sector de la comunitat científica com un malbarat, preferint en el seu lloc els viages no tripulats, puix tant els satèlits com les sondes espacials han provat la seua utilitat com a instruments de coneiximent i progrés. A esta percepció de part de la comunitat científica, que veu cóm l'elevat presupost requerit pels viages tripulats obliga a cancelar multitut de programes robòtics, s'unix el fet de que les noves generacions, més acostumades a les experiències virtuals, semblen mostrar un interés decreixent en la necessitat "estar allí". Un atre dels motius que s'esgrimixen en contra és l'elevat risc que entranyen estos viages, que fa qüestionable l'ètica d'estes missions sobre la base dels seus llimitats beneficis científics. Per això, tant la NASA com la JAXA estan dissenyant robots humanoides per a viajar a l'espai. Es pretén enviar al robot nortamericà Robonaut 2 a la Estació Espacial Internacional, mentres que els japonesos pretenen enviar el seu a la Lluna.

Per la seua banda, els partidaris del programa espacial tripulat ho defenen com a pas previ necessari per a la futura colonisació humana d'atres planetes, i també pels seus potencials beneficis científics assequibles a curt determini, com l'establiment de distints tipos d'observatoris en la Lluna. La possibilitat d'obtindre matèries primeres d'atres planetes i asteroides, el desenroll tecnològic que impulsarien estes missions, o la previsible estabilitat geopolítica que es conseguiria en els grans proyectes internacionals necessaris per a mamprendre estos viages, són atres motius esgrimits pels seus defensors. En favor de la presència humana en l'espai també s'alega la major versatilitat que presenta actualment un astronauta front a un robot.

Propostes futures

Agendes anunciades

Encara que els calendaris anunciats per les diverses agències provablement siguen massa optimistes, la pràctica totalitat d'elles han anunciat viages espacials a la Lluna, en la seua majoria tripulats. Les dates anunciades són estes:

La NASA va presentar un programa per a retornar a la Lluna en 2020, si ben este programa es va pospondre indefinidament a principis de 2010.

Rússia va anunciar en 2007 un programa que pretenia posar un cosmonauta en la Lluna en 2025, i en Mart en 2040
La CNSA China pretén enviar hòmens a la Lluna per a 2020.
La JAXA japonesa va anunciar un pla per a enviar un robot a marte en 2015, i establir una colónia llunar robòtica en 2020, en presència humana a partir de 2025-2030.
La ISRO índia va anunciar en 2006 la seua intenció de posar en òrbita als seus propis astronautes per a 2014.
La ESA europea pretén iniciar els seus programes tripulats per a 2020, en l'objectiu de viajar a Mart en 2030.

Per una atra part, des de 2007 s'estudia un proyecte de cooperació internacional per a realisar vols espacials, tant tripulats com a robòtics, a distints destins del sistema solar. En este proyecte participarien 13 agències espacials.

Destins potencials

Els destins contemplats per als viages tripulats a mig determini són la Lluna i Mart, mentres que els viages no tripulats són més variats; entre ells destaca una missió robòtica a Europa, per l'existència d'aigua líquida baix la seua superfície, lo que permetria explorar la possibilitat de vida. Atres destins estudiats són alguns asteroides o els punts de Lagrange.

Primers viages espacials en la ciència ficció

A pesar de que en l'actualitat és objecte d'ampli tractament en tot tipo d'obres, la temàtica dels viages espacials va ser una rarea fins a l'inici de el XX. Es llisten a continuació, per orde cronològic, les obres considerades pioneres en este gènero:

De facie en Orbe Lunae (Plutarco) (46 - 120)

Història verdadera (Luciano de Samosata) (≈ 160)
Icaromenippus (Luciano de Samosata) (≈ 160)
Sommnium (Johannes Kepler) (1634)
The man in the Moone (Francis Godwin) (≈ 1640)
The discovery of a World in the Moone (John Wilkins) (≈ 1640)
Voyage dans la Lune (Cyrano de Bergerac) (1649)
Histoire dones États et Empires du Soleil (Cyrano de Bergerac) (1652)

Sizigias i quadratura llunars (Manuel Antonio de Rivas) (≈ 1775)

De la Terra a la Lluna (Juliol Verne) (1865)
Al voltant de la Lluna (Juliol Verne) (1867)
Auf zwei Planeten (Kurd Lasswitz) (1897)
La guerra dels móns (H. G. Wells) (1898)
The First Men on The Moon (H. G. Wells) (1901)

Vore també

Colonisació de l'espai
Exploració espacial
Vol espacial
Vol espacial tripulat
Viage espacial en la ciència ficció
Anex: Missions tripulades a l'espai per programa
Anex: Objectes creats per el home que més s'han alluntat de la Terra
Nautilus-X

Enllaços externs

Senyes actualisades sobre les sondes més lluntanes (anglés)