Mitologia nòrdica
Els térmens mitologia nòrdica, mitologia germànica i mitologia escandinava comprenen tot lo relatiu a la religió, creències i llegendas dels pobles escandinaus germans, inclosos aquells que es varen assentar en les antigues Islàndia, Britania, Galia i Hispania,[1] a on es varen reunir les fonts escrites de la mitologia nòrdica. És la versió millor preservada de l'antiga mitologia germana, comuna a tots els pobles germans.
La mitologia és una colecció de creències i històries compartides pels pobles germans septentrionals. És important senyalar que esta mitologia no era compartida pels pobles nòrdics d'ètnia urálica (finesos, estonios i lapones) ni bàltica (lituans i letons), ya que estos posseïen una pròpia, encara que pareguda (en especial els bàltics ya que també són una branca de pobles indoeuropeos). No era una religió revelada, puix no hi havia una veritat entregada pels deus als mortals (a pesar d'açò, la mitologia nòrdica conta en relats sobre persones comunes que han deprés les històries dels deus, despuix de ser visitats o despuix d'haver-els visitat). Ademés, no tenia un llibre sagrat; esta mitologia era transmesa oralment en forma d'una llarga i regular poesia. Esta transmissió va continuar durant l'época vikinga, i el nostre coneiximent sobre ella està basat principalment en les Eddas i atres texts medievals escrits durant o despuix de la cristianización. En el folore escandinau, estes creències varen durar molt temps, i, en algunes àrees rurals, algunes tradicions han segut mantingudes fins a hui. Unes atres han segut recentment revixcudes o reinventades com el neopaganisme germà. La mitologia també ha permaneixcut com a inspiració en la lliteratura aixina com en produccions escèniques o películes.
Cosmologia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cosmologia nòrdica.
En la mitologia nòrdica el món està representat com un disc pla. El disc està situat en les branques del arbre del món Yggdrasil, que sostenia els nou móns. En ell habitaven vàries criatures entre les que destaquem a les següents: un dragó cridat Nidhogg que habitava en les raïls. Este dragó rosegava les raïls per a derribar a un àguila sense nom (conseguint-ho en el Ragnarök) que habitava en la branca més alta, i des d'ahí vigila els nou móns. Esta a la seua volta té un falcó cridat Vésðrfölnir en el entrecejo, que vigila els moviments de l'àguila. Ademés, hi ha una farda cridada Ratatösk que corretea de les raïls a la copa duent notícies falses del dragó a l'àguila, i viceversa, sembrant aixina la discòrdia entre ells. Asgard, la regió alta del cel, (as- indica áss/Æsir, gard és assentament o residència), a on vivien els deus, estava localisada en el centre del disc, i solament podria aplegar-se fins a allí caminant pel arc iris (el pont Bifröst), guardat per Heimdall, qui estava proveït d'una gran banya en el que avisava cada volta que un Æsir (deus del panteón de la mitologia nòrdica) o un Vanir ho creuava. Els jagantes vivien en un lloc cridat Jötunheim. Hi havia una freda i obscura morada cridada Niflheim, i en la zona més profunda d'esta es trobava Helheim, lloc regit per Hela, filla de Loki. D'acort a la Edda prosaica, est era elloc últim de residència de la majoria dels morts. Estava situat en algun lloc al sur de l'ardent regne de Muspelheim, llar dels jagants de fòc. Entre atres regnes que componen esta cosmologia podem destacar Alfheim, llar dels elfos de llum (ljósálfar) i Svartálfaheim, llar dels elfos obscurs. En mig d'Asgard i Niflheim es trobava Midgard, la regió baixa del cel, el món habitat pels humans (vejau Terra Mija). La cosmologia de la mitologia nòrdica inclou un fort component de dualitat. Per eixemple el dia i la nit tenen les seues contrapartides mitològiques: Dagr/Skinfaxi i Nótt/Hrímfaxi, el sol i ellop que la perseguix (en esta mitologia «el» sol és femení i «la» lluna, masculina) duent l'obscuritat Sól i Sköll, la lluna i ellop que la perseguix Máni i Hati, i l'oposició total entre Niflheim i Muspelheim que dona orige al món. Açò pot vore's reflectit en una profunda creència metafísica en els oposts per a la creació de l'univers.
Sers sobrenaturals
[editar | editar còdic]
Hi ha tres pobles de deidades, els Æsir, els Vanir i els Jötnar.[2]
Els Æsir
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Æsir.
Els pobles nòrdics adoraven dos classes de deus, una d'elles i la principal, és la dels Æsir. En Asgard, la llar dels deus, habitaven els Æsir (deus) i les Asynjur (deeses). Tots ells componien l'assamblea al cap de la qual estava Odín, el més noble i el més important. Entre estos deus, podem destacar a Thor, deu del tro, en guants de ferro, el seu famós martell, Mjolnir, i amo d'un cinturó màgic; també deu de la força i molt propenc a Odín en jerarquia.[2] Balder, fill d'Odín, deu de la bellea i l'inteligència. Tyr, deu de la guerra; va sacrificar la seua mà per a que el restant de deus pogueren nugar al gran llop Fenrir. Bragi, deu del saber i l'eloqüència. Heimdall, fill de nou donzelles i guardià dels deus; dorm menys que un pardal i el sò de la seua banya pot sentir-se en qualsevolloc del cel o de la terra. Höðr, conegut com a misteriós deu cego que va assessinar al seu germà Balder en un dart de muérdago, l'única planta que podia ferir-ho, ya que la mare d'abdós en nàixer Balder, va fer prometre a tot ser viu o inerte que no danyaria al seu fill, pero es va oblidar d'una chicoteta planta, el muérdago. Loki, cansat de l'ego i la invulnerabilidad de Balder, li va entregar al seu germà cego un dart fet de muérdago que assessinaria al seu germà. Odín va castigar a Loki nugant-li a tres pedres i fent que una serp escopinyara verí sobre la seua cara cada cert temps, infligiéndole un dolor terrible i desfigurando la seua cara.
Vidar és el deu taciturno, pero el millor per a resoldre qualsevol conflicte per difícil que siga. Váli és el deu dels arqueros, en una punteria insuperable. Ull és el deu del combat cos a cos. Forseti és l'As de la concòrdia i l'amistat. Loki és la desdicha de tots els Æsir i dels hòmens; astut i intrigant, imprevisible i caprichós, és el deu del caos, l'encert, propens a la mentira i l'engany.[2]
Entre les deeses o Ásynjur del panteón nòrdic es troba Frigg, esposa d'Odín, la vident; Eir, la curandera; Sjöfn, que conduïx els pensaments dels hòmens cap a l'amor; Var, deesa dels jurament; Syn, la guardiana de les portes; Iðunn, esposa de Bragi, guarda en un estuche les pomes que mossegaran els deus quan envellixquen.
Els Vanir
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Vanir.
Encara que els habitants originals del cel eren els Æsir, ells no eren les úniques divinitats que les races nòrdiques veneraven, puix també reconeixien el poder dels deus de la mar, del vent, dels boscs i les forces de la naturalea. Hi ha deus que pertanyen a abdós camps, i en freqüència, es produïxen assimilació o divisions entre deidades. Per eixemple, antigament Frey i Freyja eren dos aspectes d'una mateixa deidad que després es va separar. Més vesprada, la popularitat de Freyja, i la semblança dels seus noms i funcions, varen fer que es confonguera en Frigg. Alguns estudiosos, entre els que es troba Georges Dumézil, marquen una diferència respecte al caràcter terrenal de l'acció dels Vanir. En ells trobem incumbencias sobre la sembra, el clima i les collites. El caràcter dels Æsir no deixa dubtes de que es tracta de deus que s'ocupen de qüestions espirituals. Un important acontenyiment entre abdós grups és l'acort de pau, intercanvi de rehens, i els casament que es varen efectuar entre ells despuix d'una prolongada guerra, que finalment va ser guanyada pels Æsir. Va ser d'esta manera com Njörd, el Van, va vindre a Asgard per a viure en els seus dos fills, Frey i Freyja, mentres que Hœnir, l'As, germà d'Odín, va fer de Vanaheim la seua morada.[2]
Alguns experts han especulat que esta història simbolisava la forma en que els deus de les tribus indoeuropeas havien suplantat als antics deus de la naturalea dels habitants originals, encara que deu subrallar-se que esta és solament una conjectura. Atres estudiosos consideren que la distinció Æsir/Vanir no és més que la manifestació noruega d'una divisió de les divinitats en general entre els indoeuropeos, parala a la dels olímpics i els titanes en la mitologia grega o a la seua volta en parts de la gran epopeya hindú, el Mahabhárata.
Els Jötnar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Jotun.
Els jötnar (jötnar, iotnar, þurs, eotenas, etc.) són sers perillosos per als hòmens. Estos es poden comparar en els titanes i jagants de la mitologia grega i generalment es traduïxen com a «jagantes», encara que «trolés» i «dimonis» s'han sugerit com a alternatives més útils. Són sers monstruosos i enormes, pero també sapients i rics, dels que es beneficien els deus en certes circumstàncies. Estan en l'orige del cosmos (que es forma del cos de Ymir). Algunes jagantes posseïxen una gran bellea (per eixemple Gerðr).
Relació entre deus i jötnar
[editar | editar còdic]Alguns dels Æsir són descendents dels Jötnar i realisen matrimonis entre ells. Alguns dels jagants es mencionen pel seu nom en les Eddas, i es mostren com a representacions de les forces de la naturalea. Existixen dos categories de jötnar: jötnar del gèl i jötnar de fòc. Estos mantenen una hostilitat implacable en els deus, que es materialisa en lluites generalment liderades per Thor. En el Ragnarök les forces de la destrucció estaran encapçalades per jötnar, com Surt i Hrym.
Atres sers sobrenaturals
[editar | editar còdic]Nornas
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nornas.
Les nornas (nornir) fixen el destí i les seues decisions resulten irrevocables. S'especula que podrien haver segut molt numeroses en el passat, pero en época escandinava (quan són fixats els poemes i relats) hi ha tres nornas principals; Urðr («lo que ha ocorregut»), Voreðandi («lo que està ocorrent») i Skuld («lo que deu ocórrer»), i residixen en les raïls de Yggdrasil hilando el destí dels deus i hòmens. Es relacionen a la seua volta en les valquirias i les dísir, deidades femenines relacionades en aspectes del destí, un concepte molt important per a estos pobles.
Valquirias
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Valquiria.
Les Valquirias són deidades femenines menors. Eren mensager personals d'Odín. Posseïen apariència peculiar i alada. La seua tasca consistia en elegir a els qui dur al Valhalla o Fólkvangr entre els héroes caiguts en batalla. Allí els atenien servint-els hidromiel. Les valquirias devien ser vérgens i la seua residència habitual era el Vingólf, situat entre el Valhalla i Fólkvangr. Totes eren comandades per la deesa Freyja.
Nanos i elfos
[editar | editar còdic]Els nanos eren una raça especial, puix varen sorgir del cadàver de Ymir, que va ser assessinat pels deus al principi dels temps, viuen baix la terra (Svartalfheim) i la seua ocupació principal és la mineria i la metalúrgia. Ademés, posseïxen el saber amagat i sagrada que els permet forjar armes màgiques per als héroes i objectes molt poderosos per als deus. Els alfos o elfos (álfar) en l'época escandinava formaven dos grups: els álfar de llum (ljósálfar), que viuen en el cel (la residència de Frey es diu Alfheim) i els álfar negres o obscurs (svartálfar, dökkálfar). Realment no eren elfos, sino una variant dels nanos, una branca que es va reproduir molt en elfos i deus, per lo que varen terminar sent una mescla estranya entre nanos i elfos. Encara que, segurament, en un principi l'importància dels elfos era major, posteriorment varen tindre una posició molt devaluada en les creències folòriques. L'image noble dels elfos, alts i bells, va caure en l'oblit i es va passar a la concepció d'elfo com a criatura chicoteta i travesser; un clar eixemple són els elfos que apareix en les obres de William Shakespeare. La relació en els hòmens és ambigua, ya que poden provocar malties pero també favorir. Se'ls dedicava una important cerimònia sacrificial que es portava a terme a finals de l'autumne (el álfablót).
Bésties
[editar | editar còdic]Entre atres sers sobrenaturals que es destaquen en esta mitologia es troben Fenrir, el llop jagant, i Jörmungandr la serp marina que es troba rodejant al món. Estos dos mònstruos són descrits com la descendència de Loki i la jaganta Angrboda. Criatures més benévolas són Hugin i Munin («pensament i memòria»), els dos cuervos que posseïx Odín, el deu cap, que quan tornen de passar per tots els móns li murmuren a l'oït tot lo que han vist, i Ratatösk, la farda que escala les raïls de l'arbre que servix com a eix de l'univers, Yggdrasil, en el qual Odín es va penjar de les seues branques durant nou dies i, despuix d'açò, va visualisar les runas.
Comparacions en atres mitologia
[editar | editar còdic]Com atres religions politeistas, esta mitologia carix del típic enfrontament entre el ben i el mal de la tradició de Mig Oriente. Els deus i les forces que representen són molt més complexos de lo que ací se senyala. Per als escandinaus, els deus eren fonamentalment regin («poders», en sentit ampli). Aixina, Loki no és exclusivament un adversari dels deus, encara que en moltes històries se li mostra com la némesis del protagoniste Thor. Els jagants no són bàsicament malvats, sino rudos, tempestuosos, i incivilizados. El antagonisme existent en esta mitologia, pero en lloc de ser maldat contra bondat, és orde contra caos. Els deus representen l'orde i l'estructura mentres que els jagants i els mònstruos representen el caos i el desorde.
Völuspá: l'orige i el fi del món
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Völuspá.
L'orige i eventual destí del món són descrits en la Völuspá («La profecia de la völva» o «La profecia de la sibila»), un dels poemes més destacats de la Edda poètica. Estos versos contenen un dels més vívidos relats creats en tota l'història de la religió i una representació de l'eventual destrucció del món que és únic en la seua atenció al detall. En la Völuspá, Odín, el cap del panteón dels deus nòrdics, va conjurar l'esperit d'una Völva morta (chaman o sibila) i li va ordenar que revelara el passat i el futur. Ella és contrària: «¿Qué demaneu del meu? ¿Per qué tentar-me?»; pero en estar ya morta no mostra por per Odín, i contínuament es mofa d'ell: «Bo, ¿sabries més?», pero Odín insistix: si va a complir la seua funció de rei dels deus, deu posseir tot el coneiximent. Una volta que la sibila ha revelat els secrets del passat i el futur, cau novament en l'oblit: «Ara m'afone».
El principi
[editar | editar còdic]
En el principi, estava el món de gèl Niflheim i el món de fòc Muspelheim, i, entre ells estava el Ginnungagap, un «buit profunt», en a on res vivia. En Niflheim hi havia un caldero cridat Hvergelmir (el caldero rugiente) que borboteaba, i tot lo que caïa d'est, ho feya en Ginnungagap. En prendre contacte en el buit es transformava en gèl, fins que, al final, el gèl va terminar omplint-ho tot. Les ascua de Muspelheim caïen sobre el gèl, creant grans núvols de vapor d'aigua, que en aplegar una atra volta a Niflheim, creaven un bloc de gèl, en un dels quals estava un jagant primitiu, Ymir i una vaca jaganta anomenada Auðumbla, de la qual s'alimentava Ymir bevent la seua llet. Esta va llepar el gèl, creant el primer deu, Buri, que va ser pare de Bor, qui a la seua volta va ser pare dels primers Æsir, Odín, i els seus germans Vili i Vés. Ymir era un hermafrodita i les seues cames copularon entre sí, creant la raça dels jagants. Després els fills de Bor; Odín, Vili, i Veu; varen assessinar a Ymir i del seu cos varen crear el món. Els deus regulaven el pas dels dies i les nits, aixina com les estacions. Els primers sers humans varen ser Ask (ash, fresno) i Embla (elm, om), que varen ser tallats de fusta i duts a la vida pels deus, Hœnir/Vili, i Lóðurr/Vés. Sól és la deesa del sol, una filla de Mundilfari, i esposa de Glenr, esta cavalca tots els dies a través dels cels en el seu carro tirat per dos cavalls cridats Alsvid i Arvak. Este passage és conegut com Alfrodul, que significa «glòria d'elfos», un kenning comú per a sol. Sól és caçada durant el dia per Sköll, un llop que vol devorar-la. Els eclipses solars signifiquen que Skoll casi la va atrapar. Està destinat que Skoll, eventualment, va a atrapar i devorar a Sól; no obstant serà reemplaçada per la seua germana. El germà de Sól, la lluna, Máni, és caçat per Hati, un atre llop. La terra està protegida de la calor total del sol per Svalin, qui es troba entre el sol i ella. En la creència nòrdica, el sol no donava llum, ya que esta emanava d'Alsvid i Arvak. La sibila descriu el gran fresno Yggdrasil i a les tres nornas (símbols femenins del destí inexorable; els seus noms; Urðr (Urd), Voreðandi (Verdandi), i Skuld; es relacionen el passat, present i futur), els qui giraven els fils del destí baix ell. Ella descriu la primitiva guerra entre els Æsir i Vanir i l'assessinat de Baldr. Després centra la seua atenció al futur.
Ragnarök
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ragnarök.
La visió nòrdica antiga del futur és ombrosa. En el final, segons es creïa, les forces del mal i el caos sobrepassarien en número i venceran als divins i guardians dels hòmens del ben i l'orde. Loki i els seus monstruosos fills trencaran les seues lligaces; els morts navegaran des d'Helheim per a atacar als vius. Heimdall, el vigilant dels deus, convocarà als amfitrions celestials en un bramido de la seua banya. Despuix d'açò, seguirà una batalla final entre l'orde i el caos (Ragnarök), que els deus perdran, ya que eixe és el seu destí. Ells, conscients d'açò, juntaran als millors guerrers, els Einherjer, per a barallar del seu costat quan el dia aplegue, pero, finalment, seran incapaços de previndre al món de descendir en el caos del com una volta va emergir; els deus i el seu món seran destruïts. El mateix Odín serà engolgut pellop Fenrir. No obstant, hi haurà uns pocs supervivents, abdós humans i divins, que poblaran el Nou Món, per a tornar a escomençar el cicle. O aixina la sibila nos conta; els erudits estan dividits en la qüestió sobre si açò és una posterior adició al mit que traïciona l'influència cristiana. Si és precristiano, l'escatologia de la Völuspá pot reflectir una tradició indo-europea més antiga relacionada en l'escatologia del Zoroastrisme persa.
Reis i héroes
[editar | editar còdic]
La lliteratura mitològica relata les llegendes d'héroes i reis, aixina com de criatures sobrenaturals. Estes figures fundadores de clans i regnes posseïxen una gran importància com a ilustracions de les accions adequades o els orígens nacionals. La lliteratura heròica pot haver complit la mateixa funció que l'èpica nacional en atres lliteratures europees, o pot haver estat més relacionada en l'identitat tribal. Moltes de les seues llegendàries figures provablement varen existir en el passat, i generacions d'erudits escandinaus han tractat d'extraure les seues històries dins els mits en les sagues.
Algunes voltes el mateix héroe resorgix en vàries formes. Depenent de quina part del món germà es tracte, sobreviu l'èpica com Weyland/Völundr i Siegfried/Sigurd, i provablement Beowulf/Bödvar Bjarki. Atres notables héroes són Hagbard, Starkad, Ragnar Lodbrok, Sigurd Ring, Ivar Vidfamne i Harald Hilditonn. Notables són també les skjaldmös que eren dònes «ordinàries» que havien elegit la senda del guerrer. Estes dònes funcionaven com a heroïnes i també com a obstàculs en els viages heròics.
Formes d'adoració
[editar | editar còdic]Centres de fe
[editar | editar còdic]
Les tribus germanes mai o rara volta varen tindre temples en el sentit modern de la paraula. La Blót, la forma d'adoració practicada pels antics pobles germans i escandinaus, s'assemblava a aquella dels celtes i els baltos; podia ocórrer en arboledas sagrades, també podia prendre lloc en una llar o en un simple altar de pedres apilades conegut com a «hangar». No obstant, sembla que va haver uns atres importants centres, tals com Skiringssal, Lejre i Gamla Uppsala. Adán de Bremen afirma que va haver un temple en Upsala en tres estàtues de fusta que pretenien representar les figures d'Odín, Thor i Loki.
Sacerdots
[editar | editar còdic]Encara que sembla que ha existit un tipo específic de clero en el passat, mai va prendre el caràcter professional i semi-hereditari de la classe druídica celta. Açò va ser perque la seua tradició chamanística, el Seiðr, era mantinguda per dònes, les völvas. Es diu generalment que el rol de rei germà va evolucionar d'un ofici sacerdotal. Este rol del rei estava en llínea en el rol general del godi, que era el cap d'un grup de famílies afins (per a esta estructura social, veja Ætt), i els qui administraven els sacrificis.
Sacrificis humans
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sacrifici humà.
Solament ha quedat un testimoni de sacrificis humans. Este es troba en la narració que fa Ahmad ibn Fadlan d'un enterrament en un barco, en el que una jove esclava es va prestar a acompanyar al seu senyor a l'atre món. Referències menys directes són donades per Tácito, Saxo Grammaticus i Adam von Bremen. El Heimskringla conta cóm Encara, rei de Suècia, va sacrificar a nou dels seus fills en un esforç per prolongar la seua vida fins que els seus súbdits varen conseguir impedir que matara a l'últim d'ells, Egil. Segons Adam de Bremen, els reis de Suècia sacrificaven esclaus varons cada nou anys, durant els sacrificis de Yule (la festa del solstici d'hivern) en el temple d'Upsala. Els suecs no solament tenien dret a elegir els seus reis, sino també a depondre'ls, i, es diu tant de Domalde com d'Olof Trätälja que varen ser sacrificats despuix d'anys d'hambruna. Odín era associat en l'horca, i una possible pràctica de sacrificis odínicos per estrangulamiento té cert respal arqueològic per l'existència de cossos perfectament preservats per l'àcit de les turbas de Jutlandia (que després va ser presa pels danesos), en les quals eren tirats una volta estrangulats. No obstant, no existix cap relat escrit que interprete específicament la causa de dits estrangulamientos.
Interacció en el cristianisme
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mitologia cristiana.
Un problema important en l'interpretació d'esta mitologia és que els informes més propencs que es tenen del periodo previ al contacte varen ser escrits per cristians. Per eixemple, la Edda Menor i la Heimskringla varen ser redactades per Snorri Sturlusson en el XIII, quan Islàndia duya ya dos sigles cristianizada. Totes les sagues provenen d'Islàndia. Pero, inclús baix aquell clima de tolerància religiosa, Snorri va ser influït per un punt de vista essencialment cristià. La Heimskringla proveïx alguns interessants aclariments a este problema. Snorri presenta a Odín com un líder militar humà procedent d'Àsia, que adquirix poders màgics, conquista Suècia, i a la seua mort es convertix en un semidiós. Tenint rebaixada la divinitat d'Odín, Snorri conta llavors l'història del pacte que celebra el rei de Suècia, Encara, en ell: a fi de prolongar la seua vida, Encara devia sacrificar al seu fill. Més vesprada en la Heimskringla, Snorri registra detalladament cóm els convertix al cristianisme tal com Olaf Haraldsson (Olaf II el Sant) va convertir brutalment als noruecs a la fe cristiana.
En Islàndia, tractant d'evitar una guerra civil, el parlament islandés (A elþingi) va votar a favor del cristianisme, pero va tolerar el paganisme en la privacitat de cada llar. Suècia, per un atre costat, va tindre una série de guerres civils durant el XI, les quals varen terminar en la crema del Temple d'Upsala. En Anglaterra, la cristianización va ocórrer primerenca i esporàdicament, molt rara volta per mig de la força. La conversió per mig de coerció va ser poc utilisada en les àrees a on s'adorava als deus nòrdics. No obstant, la conversió no va ocórrer de la nit al matí. El clero cristià va fer lo sum possible per ensenyar al poble que els deus eren dimonis, pero el seu èxit va ser llimitat i els deus mai es varen tornar maléficos en l'opinió popular de la major part d'Escandinavia. Dos assentaments centralmente localisats i llunt d'estar aïllats poden ilustrar quan va començar la cristianización. Estudis arqueològics de tombes en l'illa sueca de Lovön han demostrat que la cristianización va durar entre 150 i 200 anys, ademés de ser est un emplaçament prop de reis i bisbes. Aixina mateix, en la concorreguda zona comercial de la ciutat de Bergen, varen ser trobades moltes inscripcions rúniques que daten d'el XIII, entre les quals figuren les inscripcions Bryggen. Una d'elles diu «pot ser que Thor et reba, pot ser que Odín siga el teu amo», i una atra és una seid la qual diu «Talle runas curatives, talle runas salvadores, una volta contra els elfos, dos voltes contra els trolls, tres voltes contra els jotuns». La segona també menciona a una valquiria perillosa, «skag-valkyrja» que provablement siga una variant per a Skögul. Per lo demés, hi ha pocs informes des d'el XIV a el XVIII, llevat pel clero, tal com Olaus Magnus (1555) va escriure, sobre les dificultats d'extinguir les antigues creències. L'història que es relaciona en la Þrymskviða (Cantar de Thrym) sembla que ha segut excepcionalment resistent, aixina com la romàntica història d'Hagbard i Signy, i versions registrades tant en el XVII com inclús en el XIX. En els últims sigles, foloristas suecs varen documentar les creències del poble, en la superfície moltes del qual tradicions dels deus de la mitologia nòrdica varen sobreviure. No obstant, les tradicions s'allunten del sistema cohesivo dels relats de Snorri. Molts deus havien segut oblidats i solament Odín i Thor figuren en numeroses llegendes. Freyja és mencionada algunes voltes i Baldr sobreviu en llegendes sobre topònims. Atres elements en la mitologia nòrdica varen sobreviure sense que anaren presos com a components d'esta, especialment en lo concerniente a els sers sobrenaturals en el folore escandinau. Ademés, les creències nòrdiques relacionades en el destí han permaneixcut ferms fins als temps actuals. Ya que l'infern cristià guardava semblança en les representacions de la mort en la mitologia nòrdica, es va prendre prestat un dels noms de les creències antigues, com Helvíti —traduït com a «castic infernal»—. Algunes de les tradicions de Yule varen ser preservades, com la tradició sueca de sacrificar un porc en Nadal, que originalment feya part al sacrifici a Frey.
Influències modernes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mitologia nòrdica en la cultura popular.
Els deus germànics i els temes més importants de la mitologia nòrdica han deixat indubtables vestigis i herències tant en el vocabulari modern com en la cultura contemporànea, entre les més importants els noms dels dies de la semana en anglés, alemà i llengües escandinaves. També cal senyalar que el músic alemà Richard Wagner es va inspirar en els temes i personages de la mitologia nòrdica per a escriure els llibrets de vàries de les seues òperes, en especial: la tetralogía L'anell del nibelungo. El premi nobel de lliteratura de 1955, Halldor Laxness, va publicar en 1968 la novela baix el glaciar, la qual aborda des de la ficció elements del cristianisme en una comunitat islandesa. Aixina mateix, l'escritor J. R. R. Tolkien va prendre els móns i races de la mitologia nòrdica per a la seua saga de temàtica fantàstica El Senyor dels Anells. Açò va marcar tot el gènero de fantasia èpica posterior, caracterisat precisament per l'us recurrent d'elements d'esta mitologia. També és de mencionar la presència de la mitologia nòrdica en les películes de Stan Llig, de Marvel i en videojocs com God of War. També recentment, en séries com Vikingos, de la plataforma de Netflix.
Vore també
[editar | editar còdic]- Mitologia nòrdica en la cultura popular
- Edda prosaica
- Edda poètica
- Gesta Danorum
- Ynglingasaga
- Ásatrú
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]En espanyol
- Hamilton (2021). Mitologia, Barcelona: Editorial Ariel. ISBN 978-84-344-3319-9.
- Lanceros, Paxti (2001). El destí dels deus, Madrit: Trotta.
- Lecouteux, Claude (1995). chicotet Diccionari de Mitologia Germànica, José J. d'Olañeta.
- Sturluson, Snorri (1987). Texts Mitològics de les Eddas, Madrit: Miraguano Edicions.
En anglés
- Colum, Padraic (1920). The Children of Odin: A Book of Northern Myths, ilustrat per Willy Pogány. Nova York, Macmillan. Reimpreso en 2004 per Aladdin, ISBN 0-689-86885-5.
- Crossley-Holland, Kevin (1981). The Norse Myths. Nova York: Pantheon Books. ISBN 0-394-74846-8. També llançat com The Penguin Book of Norse Myths: Gods of the Vikings. Harmondsworth: Penguin. ISBN 0-14-025869-8.
- Keary, A & I (1909), The Heroes of Asgard. Nova York: Macmillan Company. Reimpreso en 1982 per Smithmark Pub. ISBN 0-8317-4475-8. Reimpreso en 1979 per Pa Macmillan ISBN 0-333-07802-0.
- Mable, Hanilton Wright (1901). Norse Stories Retold from the Eddas. Pixeu and Company. Reimpreso en 1999, Nova York: Hippocrene Books. ISBN 0-7818-0770-0.
- Mackenzie, Donald A. (1912). Teutonic Myth and Legend. Nova York: W. H. Wise & Co. 1934. Reimpreso en 2003 per University Press of the Pacific. ISBN 1-4102-0740-4.
- Munch, Peter Andreas (1927). Norse Mythology: Legends of Gods and Heroes, Clàssics escandinaus. Trad. Sigurd Bernhard Hustvedt (1963). Nova York: Fundació americo-escandinava. ISBN 0-404-04538-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- En anglés
- sacred-texts. com/neu/index. htm Sacred-Texts. com - Materials de més fonts
- timelessmyths. com/norse Mits Eterns - Mitologia nòrdica - Informació i relats de lliteratures nòrdiques o alemanes
- sunnyway. com/runes/gods2. html Deus, deeses, jagantes i nanos nòrdics sunnyway. com/runes/gods2. html archivat en Wayback Machine.
- En alemà
- En islandés
- En espanyol
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mitología nórdica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.