Prehistòria de Filipines

Els homínits varen aplegar per primera volta a Filipines durant un periodo de nivells globals de la mar més baixos, entre fa 1 milló d'anys (1 ma) i 700.000 anys (700 ka). Les primeres migracions a la seua illa més gran, Luzón, varen ocórrer en el Pleistoceno i provablement varen començar des del sur en Borneo, una illa que una volta va estar conectada en Àsia continental. Des d'allí, els homínits varen creuar estretes barreres marines i varen aplegar a Luzón passant per Palawan i després Mindoro. Els fòssils de homínits més antics coneguts pertanyen a l'extint Homo luzonensis, que va habitar l'actual vall de Cagayán al voltant de fa 67.000 anys. L'espècie es caracterisava per la seua baixa estatura i cervell relativament menut.

Els primers habitants de Filipines eren caçadors-recolectors. Ademés de javalins, cérvols i vacuns, caçaven una gran varietat d'animals grans, com rinoceronts, tortugues jagantes i elefants. Les ferramentes que fabricaven eren de pedra, senzilles, de forma irregular, pràctiques i desechables. Els aytas o negritos, pobles de pell obscura, baixa estatura i pèl encrespat, varen aplegar a l'archipèlec fa uns 50.000 – 40.000 anys arrere i varen anar els primers humans anatómicament moderns en fer-ho.

La demarcació actual entre este periodo i la història primerenca de Filipines és el 21 d'abril de l'any 900, que equival en el calendari gregoriano proléptico a la data indicada en l'Inscripció de Calcografia d'Estany, el registre escrit més antic que es conserva de Filipines. Este periodo va presenciar l'enorme transformació que va experimentar l'archipèlec, des de les cultures de l'Edat de Pedra en l'any 50 000 a. C. fins al sorgiment de centres comercials costers en el sigle IV, continuant en l'expansió gradual del comerç fins a l'any 900, data en la que es conserven els primers registres escrits.

Trasfondo

Filipines és un archipèlec que es troba en els tròpics de la Terra, lo que li conferix un clima càlit i ho fa propens a pluges intenses. Processos físics, químics i biològics en ambients humits com la descomposició tèrmica, la meteorizaació, l'erosió i la bioturbaacióPlantilla:Spaced ndashfan que la matèria orgànica i els sediment siguen difícils de conservar i fàcils de destruir. Per lo tant, trobar mostres que d'un atre modo serien útils per a construir un registre arqueològic detallat és difícil. Per eixemple, actualment hi ha una escassa cantitat d'ossos descoberts en llocs arqueològics en tot el país.

Pleistoceno

Aplegada dels primers homínits

Mijos de transport

Les primeres espècies de homínits varen poblar les Filipines creuant les aigües circumdants durant l'Últim Periodo Glacial, quan els nivells de la mar eren més baixos i les illes actuals eren més fàcils d'alcançar per els ponts terrestres i els estrets més estrets. Estes migracions varen començar en el Chibaniano o Pleistoceno Mig, entre 1 milló i 700 mil anys abans del present (AP). Els homínits podien aplegar a una nova illa purament per accident.

Actualment no existix evidència material de que els homínits construïren embarcacions capaces de navegar per les mars de Filipines. En qualsevol cas, varen deure haver trobat una forma de navegar a la deriva o en bassa a través de vastes extensions d'aigua, utilisant vegetació flotant com a objecte propost per a això. L'arqueòlec Thomas Ingicco va sugerir que els manglars arrancats per desastres com a tifons podrien servir com a basses naturals.

Rutes migratòries

Per a aplegar a Filipines durant el Pleistoceno, els homínits varen tindre que provindre del nort de Taiwan o del sur de les actuals Malàsia i Indonèsia. Borneo, ubicat al sur, va anar el punt de partida més provable. Estava prou prop de Filipines i, pel baix nivell de la mar, estava conectat en Àsia continental a través de la massa continental de Sondalandia. Els homínits de Borneo haurien aplegat a Luzón passant primer per Palawan i després per Mindoro; també és possible que hagen entrat a Filipines a través del archipèlec de Sulu.

Sulawesi, una illa indonèsia al sur, també va ser un provable punt de partida per a la migració dels homínits. Els homínits procedents de Sulawesi haurien aplegat a Filipines via Mindanao. Encara que possible, l'escenari migratori menys provable és una travessia marítima de Taiwan a Luzón a través del estret de Luzón. Les corrents oceàniques eren molt turbulentas i requerien tecnologies de navegació alvançades per a superar-les.

Activitat primerenca dels homínits

Restants de Nesorhinus que daten d'uns 709.000 anys abans del present, exhibits en el Museu Nacional de Filipines.

L'activitat dels homínits en Filipines es remonta a c. entre 709,000 ± 68,000 anys abans del present (AP), durant el Pleistoceno Mig. L'evidència més antiga coneguda ve en forma de 57 ferramentes de pedra descobertes en Rizal, província de Kalinga, junt en els restants d'un antic rinoceront massacrat. Les seues edats es varen determinar utilisant métodos de datació radiométrica i per resonància d'espin electrònic. Les marques de tall en 13 ossos varen mostrar que es va extraure carn del cadàver de l'animal, i les marques de percussió en els húmers varen sugerir que varen ser destrossats per a poder extraure la mèdula. El descobriment insinua la presència de Homo erectusPlantilla:Spaced ndasho una espècie relacionada en H. erectusPlantilla:Spaced ndashen la zona. Atres fòssils de megafauna trobats en Kalinga i el restant de Luzón varen mostrar que els estegodontes, elefants, tortugues jagantes i rates jagantes també varen ser caçats per a alimentar-se.

En General Tinio, província de Nova Ecija, es varen trobar 18 ferramentes de pedra modificades en les faldes de la Serra Mare. El lloc d'excavació, Arubo 1, va tirar vàries ferramentes bifaciales, com un astral de carnicero i un astral de mà en una cara casi completament modificada. Les ferramentes tenien formes inusualment formals i mostraven signes de producció organisada, curació cuidadosa i versatilitat. Estos eren atípics per a la majoria dels artefactes de pedra prehistòrics en Filipines, que eren de fabricació tosca, convenients i fàcilment desechables. Les ferramentes de Arubo eren més grans que les de Rizal i provablement d'una edat similar. És provable que siguen d'orige del Pleistoceno Mig, Paleolític Inferior, pero la datació exacta és inviable ya que l'àrea havia segut pertorbada abans del descobriment.

Homo luzonensis

Cinc dents assignades a Homo luzonensis .

Els fòssils de homínits més antics coneguts s'atribuïxen a l'extint Homo luzonensis. L'orige evolutiu de l'espècie no està clar. Possiblement descendixca de grups indonesis de H. erectus que es varen dispersar per les illes del Surest Asiàtic (ISEA), i que finalment es especiaron despuix d'un periodo d'aïllament geogràfic. És provable que H. luzonensis coexistira en múltiples espècies de homínits, incloent H. erectus, en Filipines.

Tradicionalment, els restants de H. luzonensis s'han datat en al voltant de 67 mil anys. Estudis més recents sugerixen que podrien tindre una antiguetat de fins a 134.000±14.000 anys arrere. Els fòssils varen ser descoberts en la cova del Callao, ubicada en el municipi de Peñablanca, província de Cagayán. El descobriment va incloure vàries dents inusualment menudes, lo que sugerix que el H. luzonensis era presumiblement diminut i de cervell menut, encara que realisar estimacions precises sobre la seua altura i tamany és difícil per la falta de fòssils. Els restants es varen trobar junt en varis ossos de cérvol, porc i vacú, alguns dels quals presentaven marques de cort que sugerien la carniceria de l'animal.

Presència de humans anatómicament moderns

S'estima que els humans anatómicament moderns (Homo sapiens ) varen colonisar Filipines i el restant de les illes del Surest Asiàtic (ISEA) entre c. 50.000 – 40.000 anys arrere, en el Tarantiense o Pleistoceno tardà. Les seues estratègies de subsistència es caracterisen per un estil de vida de caçadors-recolectors, alta movilitat, tecnologies peixqueres i marítimes complexes, ferramentes rudimentàries i pràctiques rituals primerenques. Els primers humans moderns en aplegar a l'archipèlec es coneixen comunament com Aytas o Negritos. Tenien pell obscura, baixa estatura, cabell encrespat i alts nivells d'ascendència d'els denisovanos, homínits arcaics que s'havien creuat en el H. sapiens a la seua arribada al surest asiàtic.

Entre c. 35.000 – 33.000 anys arrere, els humans moderns ya havien aplegat a Mindoro, procedents del suroest a través de Palawan. La data donada es basa en tècniques de datació per radiocarbono AMS realisades en artefactes de tres jaciments del sur de Mindoro. El H. sapiens que habitava les illes no contava en tecnologies alvançades de pedra.Plantilla:Spaced ndash Les seues ferramentes senzilles estaven presumiblement fetes de closques i cudols de plaja. Tenien una àmplia varietat d'opcions alimentícies, com a peixos, moluscs, macacos, rates, puercoespines, pangolines, porcs salvages, tamaraos, cérvols, reptils i tigres. La cova de Pilanduk en Palawan i la cova de Bilat en Mindoro són actualment els únics llocs que contenen evidència d'activitat humana durant l'Últim Màxim Glacial (fa 25.000 - 20.000 anys), quan els nivells de la mar estaven en el seu nivell més baix.

El 28 de maig de 1962, el Dr. Robert B. Fox, antropòlec nortamericà del Museu Nacional, va descobrir fragments fosilizados d'un cràneu i una mandíbula de tres individus. Estos fragments es denominen colectivament "Home de Tabon" pel lloc a on es varen trobar en la costa oest de Palawan. La cova de Tabon sembla ser una espècie de fàbrica de l'Edat de Pedra, ya que s'han trobat ferramentes de lascas de pedra terminades i lascas de núcleus de rebuig en quatre nivells separats de la cambra principal. El carbó vegetal que va quedar de tres conjunts de fogatas allí s'ha datat per Carbono-14 en aproximadament 7000, 20 000 i 22 000 a. C. Estos restants són els restants humans moderns més antics trobats en les illes i s'han datat per O/Th en 47 000 ± 11 000–10 000 anys arrere. (En Mindanao, l'existència i importància d'estes ferramentes prehistòriques va ser notada pel propi famós José Rizal, per la seua relació en arqueòlecs científics espanyols i alemans en la década de 1880, mentres estava en Europa.)

La cova de Tabon rep el seu nom de el "pardal Tabon" (Megapodius cumingii), que va depositar grosses i dures capes de guano durant el periodo en que la cova encara estava deshabitada, lo que va donar lloc a un sol d'aspecte cementoso fet d'excrements d'au a on es varen assentar tres grups successius de fabricants de ferramentes. S'indica que aproximadament la mitat dels 3000 espècimen recuperats de la cova són núcleus rebujats d'un material que va tindre que ser transportat des de certa distància. Es considera que els fòssils del home de Tabon pertanyen al tercer grup de habitants, que va habitar la cova entre el 22 000 i el 20 000 a. C. Un nivell anterior de la cova es troba tan per baix del nivell que conté conjunts de foguers que deu correspondre a dates del Pleistoceno Superior de fa 45 000 o 50 000 anys.

Els antropòlecs físics que han examinat el cràneu del Home de Tabón coincidixen que va pertànyer a un home modern (Homo sapiens), a diferència de l'espècie Homo erectus del Pleistoceno mig. Açò indica que el Home de Tabón era premongoloide (mongoloide és el terme que els antropòlecs apliquen al linaje racial que va aplegar al Surest Asiàtic durant el Holoceno i va absorbir a pobles anteriors per a donar orige als pobles moderns malayo, indonesi, filipí i del Pacífic). Dos experts opinen que la mandíbula és de tipo físic australià i que les mides del cràneu s'assemblen molt a les dels ainos o tasmanos. A partir dels fragments de cràneu recuperats, no es pot concloure res sobre l'apariència física del Home de Tabón, llevat que no era un negrito.

La costum del enterre en tinajas, que s'estén des de Sri Lanka fins a la Planura de les Gerres en Laos i Japó, també es practicava en les coves de Tabon. El Museu Nacional posseïx un eixemplar espectacular d'una tinaja funerària secundària, un Tesor Nacional, en una tapa arrematada en dos figures: una del difunt, en els braços creuats i les mans tocant-se els muscles, i l'atra, un timonel, abdós assentats en una proa, a la que solament li falta el màstil. El sepeli secundari es va practicar en totes les illes de Filipines durant este periodo, en els ossos enterrats de nou, alguns en les tinajas funeràries. Es varen recuperar setenta y ocho vasijas de fanc de la cova de Manunggul, Palawan, específicament per al sepeli.

Els restants humans en la cova pertanyen tant a individus grans com a menuts. Estos últims encaixen be en els negritos filipins, els qui es trobaven entre els primers habitants de l'archipèlec, descendents de les primeres migracions humanes que varen eixir d'Àfrica per la ruta costera a lo llarc del sur d'Àsia fins a les masses continentals ara sumergides de Sondalandia i Sahul.

Vore també

• Sorgiment de l'agricultura en Filipines
• Dieta i salut dels antics filipins
• Guanys culturals de les Filipines precoloniales
• Ferramentes Shell en Filipines
• Estegodón
• Barangay (precolonial)
• Àsia prehistòrica
• Prehistòria de Marinduque
• Prehistòria de Pampanga
• Prehistòria de Sarangani
• Dambana
• Suyat
• Història de Filipines
• Història de Filipines (Era precolonial 900–1565)
• Història de Filipines (época espanyola, 1565-1898)
• Història de Filipines (Era nortamericana, 1898-1946)
• Història de Filipines (Tercera República, 1946-1965)
• Història de Filipines (Era de Marcos, 1965-1986)
• Història de Filipines (Era Contemporànea 1986-present)

Referències

Obres citades

• Scientific Reports.10(1)ISSN 2045-2322.doi:10.1038/s41598-020-61793-7.

• Barker, Graeme (2022). «The Early Settlement of Island Southeast Àsia», Higham (ed.). The Oxford Handbook of Early Southeast Àsia, Oxford University Press, pp. 92–123. ISBN 978-019-935-5372.

• .

• Journal of Archaeological Science: Reports.52ISSN 2352-409X.doi:10.1016/j.jasrep.2023.104222.

• .

• Dizon, Eusebio (2022). «The Prehistory of the Philippines», Higham (ed.). The Oxford Handbook of Early Southeast Àsia, Oxford University Press, pp. 819–838. ISBN 978-019-935-5372.

• «[1]», The Guardian. Consultat el 2025-10-29 (en en-GB).

• .

• Journal of Archaeological Research.29(2)

255–326.ISSN 1573-7756.doi:10.1007/s10814-020-09149-7.

• World Archaeology.54(2)

207–228.ISSN 0043-8243.doi:10.1080/00438243.2022.2121315.

• Hung, Hsiao-chun; Matsumura, Hirofumi; Carson, {{{nom3}}} (2024). «Tracing Negritos and Their Paths in Ancient Taiwan: New Findings Raise More Questions», Openshaw (ed.). Seeking the koko' ta'ai: Investigating the Origins of Little People Myths in Taiwan and Beyond, Brill. doi:10.1163/9789004708341_005. ISBN 978-90-04-70834-1.

• Nature.557(7704)

233–237.ISSN 1476-4687.doi:10.1038/s41586-018-0072-8.

• Scientific Reports.10(1)ISSN 2045-2322.doi:10.1038/s41598-020-68066-3.

• Plantilla:Ill.126(1)doi:10.1016/j.anthro.2022.102997.

• .

• Quaternary Geochronology.84ISSN 1871-1014.doi:10.1016/j.quageo.2024.101597.

• Annals of Human Biology.52(sup1)ISSN 0301-4460.doi:10.1080/03014460.2025.2512027.

• Journal of Archaeological Science.77

1–9.doi:10.1016/j.jas.2016.11.002.

• Antiquity.96(389)

1072–1086.ISSN 0003-598X.doi:10.15184/aqy.2022.88.

• Comptes Rendus Palevol.11(2–3)

213–230.doi:10.1016/j.crpv.2011.07.005.

• Journal of Field Archaeology.39(3)

230–247.ISSN 0093-4690.doi:10.1179/0093469014Z.00000000090.

• Pawlik, Alfred; Piper, Philip; Mijares, {{{nom3}}} (2014b). «Modern Humans in the Philippines: Colonization, Subsistence and New Insights into Behavioural Complexity», Dennell (ed.). Southern Àsia, Austràlia, and the Search for Human Origins, Cambridge University Press. doi:10.1017/CBO9781139084741.011.

• Frontiers in Earth Science.11ISSN 2296-6463.doi:10.3389/feart.2023.1110147.

• Pawlik, Alfred; Piper, Philip (2024). «The Philippines: Origins to the End of the Pleistocene», Ueki (ed.). In the Footsteps of Our Ancestors: Following ___protected_title_0___ into Àsia and Oceania, London: Routledge. doi:10.4324/9781003427483-11. ISBN 978-100-342-7483.

• Archaeological Research in Àsia.42ISSN 2352-2267.doi:10.1016/j.llaura.2025.100616.

• Journal of Quaternary Science.38(4)

463–470.ISSN 0267-8179.doi:10.1002/jqs.3498.

• Quaternary Science Reviews.333ISSN 0277-3791.doi:10.1016/j.quascirev.2024.108669.

• .

• .

• Strickland. «Humans were in Philippines 700,000 years ago» (en en). CNN. Archivat des d'el original, el 2018-05-13. Consultat el 2025-10-29.

• Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology.677ISSN 0031-0182.doi:10.1016/j.palaeo.2025.113186.

• Quaternary International.416

95–125.doi:10.1016/j.quaint.2015.11.007.

• Journal of Human Evolution.163ISSN 0047-2484.doi:10.1016/j.jhevol.2021.103124.

• World Archaeology.53(4)

563–578.doi:10.1177/0959683620941152.