Trierarca

Maqueta d'un trirreme grec.

'___protected_title_0___' o '___protected_title_1___' (grec antic τριήραρχος/___protected_title_2___, compost bitemático de ___protected_title_3___, ___protected_title_8___ i ___protected_title_4___, ___protected_title_9___) originalment era el títul dels oficials que capitaneaban un trirreme en el món clàssic grec. En Atenes i en algunes atres ciutats-estat es requeria que este oficial pagara en els seus propis fondos l'equipament i el manteniment de la nau.

Des de l'institucionalización de la funció pública de les llitúrgies en época dels Pisistrátidas (en Atenes) i el seu desenroll en els primers decenis de el V, trierarcas eren els ciutadans adults (en Atenes els de la primera classe censitaria, els pentacosiomedimnos) i metecos rics a els qui anualment designaven els magistrats (en Atenes competia als generals) per a costejar, equipar i capitanear un trirreme.

La flota ateniense, en Época Arcaica, estava composta per barcos en propietat de ciutadans particulars i que estos aportaven a la guerra despuix de haver-los adaptat per a eixercitar tasques militars. Este sistema es va vore dràsticament modificat en l'introducció del trirreme i en la guerra contra els perses.

No obstant, la marina ateniense no va perdre per complet esta característica privada en l'época clàssica: quan el govern de Temístocles va assumir la construcció d'una flota de 200 trirremes, es va vore l'impossibilitat de finançar completament el sistema naval en fondos públics. Açò no és d'estranyar: el manteniment de tants barcos, i sobretot de tants tripulants (uns 200 per nau) era una càrrega molt pesada que la polis no podia assumir en la seua totalitat. Ademés, per a administrar i controlar una flota de tan grans dimensions faria falta una considerable burocràcia, la qual cosa encariria encara més el manteniment.

La trierarquía

Relleu Lenormant: trirreme ateniense en nou remeros, h. 410-400 a. C., Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

La trierarquía (grec antic τριηραρχία/triêrarkhía) consistia bàsicament en que a un ciutadà se li assignava el comés d'allistar un trirreme per al combat, enrolar una tripulació i capitanear la nau durant el periodo de temps establit (un any). Es coneix sobretot el funcionament de la d'Atenes en el IV, que tal volta date de la llei naval de Temístocles de 483/482 a. C.

El caixco i els aparejos de l'embarcació els aportava la polis (ciutat), aixina com el drassana naval per a efectuar el manteniment, mentres que el trierarca devia contractar i organisar els operaris que estaven encarregats de posar la nau en condicions de combatre. En una miqueta de sòrt, al trierarca se li assignava un trirreme en bones condicions, que no necessitara més que una mà de pintura o la substitució d'una vés-la, pero també era possible que li tocara un autèntic despulle flotant, una nau vella o greument averiada, que requeria pràcticament ser reconstruïda de quilla a perilla. Ademés, encara que nominalment la ciutat es feya càrrec d'aportar els materials més cars (com la peix i alquitrán per al calafateo, la fusta per als màstilés, el cordaje...), era molt habitual que els diners necessaris per a les reparacions més urgents ho posara el trierarca de la seua pròpia bojaca, de la mateixa manera que succeïa en ocasions en la paga dels tripulants. A açò calia afegir que el trierarca era responsable de que la nau anara tornada a la polis al final de la campanya militar i que el navío estiguera en bones condicions, moment en el qual la ciutat li reembossaria les despeses. Tot açò baix el hipòtesis de que en el moment de la tornada, la ciutat disponguera de recursos financers i liquidea: en cas de necessitat, el trierarca actuava com a prestamiste a fondo perdut. És plausible que de la construcció del trirreme es fera càrrec el trierarca, pero sembla que esta iniciativa era per a demostrar adheriment a la seua ciutat. Per a afondar en les funcions del trierarca i el seu estat major a bordo d'un buc de guerra, vegen-se Trirreme#El trierarca i Trirreme#Composició de la tripulació.

En Atenes i en el món grec antic existia una institució de política fiscal, la llitúrgia, que era una particular càrrega impositiva o finançació vinculada a un servici públic. Era un mecanisme de participació dels ciutadans en la funció pública, diferent del funcionariat, i existien bàsicament dos tipos de llitúrgies: per a les festivitats les llitúrgies civils, i per a la flota una llitúrgia militar, la trierarquía. La llitúrgia implicava que el ciutadà devia realisar o sufragar un servici públic (armar una nau, estajar una embaixada, organisar un espectàcul teatral) en fondos de la seua pròpia bojaca, a fondo perdut (és dir, en poca o cap possibilitat de recuperar els diners), pero en la colaboració de l'Estat. Era un mecanisme de cofinançació públic-privat d'un servici o prestació, que el seu ejecutante nominal era el particular. Es considerava un gran honor que a un ciutadà se li assignara una llitúrgia, i complir-l'en èxit reportava gran prestigi. En el IV va haver liturgos que varen assumir més d'una llitúrgia voluntàriament, pese a no estar obligats, per a aixina demostrar la seua entrega a la polis, ya que estes prestacions no eren servicis de caràcter estrictament econòmic, sino servicis cívics de caràcter honorífic.

Existixen algunes formes de desembós que es consideren honorables, per eixemple la despesa en el servici dels deus, ofrenes votivas, edificació d'obres públiques, sacrificis i oficis religiosos en general; l'acte de beneficencia públic més ambicionado és el deure, com se li estima en certs Estats, d'equipar un cor o allistar una nau de guerra, o inclús celebrar un convit públic.

Aristóteles, Ètica a Nicómaco 1222b.1

La flota era el resultat d'enormes despeses, realisats pels trierarcas i la ciutat: a expensas públiques es donava una dracma per dia a cada mariner i s'entregaven 60 naus ràpides sense tripulació, 40 de transport d'hoplitas i una excelent oficialitat per a elles; els trierarcas contribuïen en un suplement al sòu que l'Estat pagava als remeros de la fila superior i als oficials, i per lo que fa a lo demés, ampraven un costós equip d'ensenyes i artilugios, afanar per demostrar que la seua nau era la més ràpida i maniobrera.

Tucídides, Història de la guerra del Peloponeso VI.31

Els trierarcas, per tant, eren personages en un alt nivell econòmic, ya que els costs que podia representar el fet de mantindre una nau d'este estil eren molt elevats (en la moneda de llavors, el manteniment d'un trirreme podia aplegar a supondre un talent anual). És més, a finals de el IV els trierarcas varen aplegar en moltes ocasions a vore's en la necessitat de compartir la responsabilitat d'una sola nau, ya que el cost financer havia aplegat a ser massa alt.

En Atenes: sigles V-IV a. C.

En l'Atenes dels sigles V i IV a. C., el trierarca era elegit per un dels estrategos d'entre els ciutadans més rics, metecos, arconts no inclosos. Pot ser que els estrategos feren l'elecció d'una llista de trierarcas potencials, «pero no disponem de cap prova irrefutable de la seua existència». Encara que estaven obligats els mil doscents ciutadans atenienses més acabalats, no s'alcançava esta sifra en haver certes exencions: les filles epícleras (epiklēros), els chiquets òrfens, els incapaços de pagar i els clerucos (klēroûkhoi). A la persona reservada se li eximia de prestació d'atres llitúrgies durant els dos anys següents. En el V, Atenes necessitava varis centenars de trierarcas per a mantindre la seua flota. En el IV, es va passar d'un centenar de trierarcas a principis de sigle a quatrecents en l'época de Demóstenes. Este orador ateniense va propondre afegir, als mil doscents contribuents que marcava la llei, huitcents més, calculant que seria el número de fortunes resultant de les exencions.

Vore també: Llitúrgia (Antiga Grècia)Exencions

La trierarquía representava una càrrega financera molt pesada, de l'orde de 4000 a 6000 dracmes, considerant que un trierarca jujat responsable de la pèrdua del navío també devia, segons una inscripció de finals de el IV, pagar una multa fixa de 5000 dracmes, lo que correspondria al cost mig de construcció del barco. El montant de la llitúrgia variava segons l'estat i l'edat del trirreme assignat, aixina com de la duració de la campanya militar. En Els cavallers d'Aristófanes, un dels personages amenaça aixina a un dels seus enemics:

Les trierarquías es varen multiplicar durant la guerra del Peloponeso i Atenes va introduir, despuix de l'expedició a Sicília, el principi de la sintrierarquía, que tractava de repartir la càrrega econòmica entre dos persones que quedaven al mando cada una d'un trirreme durant sis mesos. La mida es va revelar insuficient, i despuix de la derrota ateniense en 404 a. C., i degut a que un dels térmens de la rendició estipulava que la ciutat solament podia conservar dotze naus, les trierarquías pràcticament es varen suspendre fins al 395 a. C., any en que va començar la guerra de Corinto. L'empobriment generalisat que va causar la guerra del Peloponeso va afectar a les classes pudientes mermant la seua fortuna i dificultant-los afrontar la càrrega de la trierarquía.

El començ de la reconstrucció del Imperi naval ateniense, i per això de la seua recuperació econòmica, va ser conseqüència de la victòria del navarco (almirant) ateniense Conón contra l'esquadra espartana en el 394 a. C. en la batalla de Cnido. La tentativa de restableciemento de l'hegemonia d'Atenes en l'Egeo, concretada en la formació en 378/377 a. C. de la Segona Lliga ateniense, es va saldar en un fracàs: en 355 a. C., finalisada la Guerra dels Aliats (357-355 a. C.), Atenes va tindre que reconéixer l'independència dels seus aliats més poderosos: Quíos, Rodas, Cos i Bizancio. Els partidaris d'una política pacifista i de restricció de despeses bèliques es varen impondre en la direcció de la política exterior. Demóstenes es va alinear en estos hòmens, com es desprén del discurs que va compondre per als acusadors de Leptines, qui dos anys abans, quan el resultat de la guerra encara era incert, havia presentat un proyecte de llei per a la supressió de les immunitats concernents a les «llitúrgies ordinàries» (ἐγκύκλιοι λῃτουργίαι). Leptines pertanyia a lo que es podria cridar el «partit imperialista», que sostenia que únicament el manteniment de l'hegemonia en el Egeo asseguraria el bon funcionament de la democràcia. Pero mantindre dita supremacia, que necessitava dels diners d'Atenes pels compromisos adquirits en els seus aliats en 378-377 a. C., no podia exigir-se arbitrariament. Per lo tant, sobre els trierarcas recauria el pagament de les despeses necessàries per al manteniment d'una gran flota.

L'agravament de l'economia d'Atenes va conduir a la llei de Periandro, que en 357 a. C. va establir el sistema de la ___protected_title_0___ en la trierarquía: creava vint grups o sinmorías (συμμορίαι/___protected_title_1___) de 60 persones, que es repartien la responsabilitat d'un trirreme, sense que això significara l'obligació de comandarla com anteriorment. Demóstenes, en 354 a. C. en el seu discurs ___protected_title_2___, aludix a este decret llegislatiu de Periandro sobre la trierarquía; llei que segons el historiadora francesa Claude Mossé, va tindre per efecte el repartiment de la càrrega sobre un major número de contribuents en estendre el sistema de les sinmorías a la trierarquía i transformar la llitúrgia en un verdader tribut. Anys més vesprada, en el discurs ___protected_title_5___, Demóstenes reforçarà esta llei que va tindre l'efecte d'allaugerar als rics d'una gran càrrega, i que quan va tractar de canviar, es va trobar en una forta oposició. Va ser llavors quan el antagonisme entre la minoria rica, els trescents obligats a la proeisphorá (προεισφορά) i a la trierarquía, i la massa del ___protected_title_6___ (δῆμος) va alcançar major intensitat. En conseqüència, a iniciativa de Demóstenes l'Assamblea ateniense va aprovar una llei en 340 a. C. per la que este sistema es va abandonar i es va tornar a l'assunció per un sol individu, d'entre els 300 ciutadans atenienses més rics, del cost de manteniment i mando de la nau. Sobre esta llei, Hansen s'apunta a l'interpretació, majoritària segons ell, de que es tractava una volta més de llimitar la trierarquía a 300 ciutadans, J. K. Davies està d'acort en Hansen, i afig que es coneix el nom de tots els trierarcas de dit any, el de cinc d'ells proporcionat per ___protected_title_9___ II² I.1941.

No se sap en certea el moment en que un ateniense podia estar subjecte a trierarquía. L'orador Iseo indica que un patrimoni de cinc talents (30 000 dracmes) era suficient: «els meus adversaris posseïen en propietat un patrimoni suficient per a la trierarquía, estimat en cinc talents…», pero esta declaració sembla inverosímil en virtut de la sagnia econòmica que supondria. En efecte, un patrimoni tal generaria una renda anual de 2400 dracmes —el rendiment mig de la terra era del 8 % en el IV— lo que era insuficient per a cobrir el cost d'una trierarquía i a penes bastava per a una sintrierarquía. És possible que Iseo exagerara voluntàriament per a apesadumbrar als seus adversaris, o que els ciutadans, pel desig d'anticipar-se, es propongueren per a ser trierarcas en mijos econòmics modests. Inversamente, els ciutadans que se sap que varen ser trierarcas posseïen fortunes de l'orde del doble de la sifra que cita Iseo: 8,5 talents a lo manco Critóbulo, 10 talents Demóstenes, i més de 16 talents (80 mines), Diceógenes. Un capital de 10 talents sembla puix que era un montant mínim verosímil, és dir, un 3,33 % de la fortuna total per a una sintrierarquía.

En una forqueta temporal que comprén del 360 al 304/303 a. C., Giovanna Daverio- Rocchi enumera una série de bouletas, pertanyents a la tribu ateniense Pandionisia, els qui ells mateixos o els seus descendents varen ser, ademés, trierarcas o sintrierarcas. La llista apareix en la pàgina 39 d'este artícul: Transformations de rôle dans els institutions d'Athènes au IVe siècle parell rapport aux changements dans la société. In: Dialogues de histoire ancienne. Vol. 4, 1978

La trierarquía fòra d'Atenes: evolució posterior

La trierarquía com a llitúrgia va desaparéixer en algun moment de l'història de l'antiga Atenes, sense que es tinga coneiximent sobre les causes. No obstant, va subsistir en atres llocs. l'epigrafia i la historiografia han proporcionat texts alusivos a la trierquía: trierarcas liturgos al mando d'un barco, o merament oficials de les marines de guerra helenísticas i romanes.

En un artícul de 1912, A. Andréadès assegura que Alejandro Magne va tindre que «resucitar» la trierarquía grega a la vora del riu Indo en esta cita: «Per a la flota d'Orient existix un enigma. No se sap, exactament, cóm es va construir tan ràpidament, ni el número de barcos que la componien, ni en quins medida l'institució grega de la trierarquía, resucitada a la vora del Indo, va aliviar al tesor (...)». Afig en una nota al peu «que Alejandro verdaderament ho sabera, és evident pel fet de que va fer incendiar la tenda de campanya d'Eumenes, perque sospitava que ocultava tesors i que no eixercitava en generositat les seues obligacions llitúrgiques».

En el periodo helenístico la trierarquía es va mantindre en Egipte, en particular durant el regnat dels Ptolomeos, i en numeroses ciutats, com Priene. D'esta ciutat existix una inscripció de començos de l'últim terç de el II, coneguda en el nom Inscripció de Priene I. El text, relatiu a la venda del sacerdoci de Dioniso Fleós, senyala que el comprador que pague més de 12 000 dracmes quedarà exent de la trierarquía.

Existia encara en el I en ciutats lliures com Rodas o subjectes a Roma com Mileto. En 214 a. C., la República romana immersa en la segona guerra púnica, necessitava equipar la flota, (cent naus segons Tito Livio) i caria de fondos per a les tripulacions. Claude Nicolet subralla que «a inspiració de la trierarquía» es va habilitar un método extraordinari, consignat per Tito Livio: un senadoconsulto va dispondre que la marinería fora pagada per particulars, les rendes de les quals o les rendes del seu pare hagueren segut evaluades com a mínim en 50 000 torres, durant la censura de 220 a. C. de Lucio Emilio Pape i Cayo Flaminio.

En un epitafi bilingüe trobat prop de la localitat italiana de Velletri, i escrit entre 36 i 28 a. C., apareix expressament, en llatí i en grec, la paraula «trierarcas» referida a alguns dels que honren al difunt.

M. Mindio M. f. Marcell[o] prafecto classis qui meilitant Caesari nauarchi et trierarchi patró. οἱ στρατευόμενοι Καίσαρι ναύαρχοι καὶ τριήραρχοι Μάρκον Μίνδιον Μάρκελλον τὸν ἔπαρχον τοῦ στόλου. SEG IV, 102. (Traducció del text en llatí: «A M. Mindio Marcelo, prefecto de la flota, [ho dediquen] els navarcos i trierarcos que combaten en César en calitat de patró».)

Segons la distinció establida en l'armada romana, d'ordinari els navarchi (navarcos) capitaneaban les naus grans i els trierarchi les unitats menudes. Este oficial va servir a les órdens d'Augusto en les campanyes contra Sext Pompeyo en la guerra de Sicília.

Vore també

• Marina de guerra en l'Antiga Grècia
• Llitúrgia grega antiga

Bibliografia

• (2003) Oxford Classical Dictionary (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-866172-X.

• Ouhlen, Jacques (2004). "La société athénienne". En: Pierre Brulé i Raymond Descat, Li monde grec aux temps classiques, prenga 2: li IVe siècle. París PUF, ISBN 2-13-051545-2
• Austin, Michel & Vidal-Naquet, Pierre (1986). Economia i societat en l'antiga Grècia, 1 edició (en espanyol), Barcelona: Paidós, pp. 121. ISBN 978-84-7509-395-7.
• (1991) La démocratie athénienne à l'époque de Démosthène, 1 edició (en francés), París: Els Belles Lettres. ISBN 978-2-84734-581-0.
• Mossé, Claude (1995). Politique et société en Grèce ancienne (en francés), Aubier: Flammarion. ISBN 978-2-0808-1438-9.