Regne de Valéncia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
"Regne de Valencia"
Regne de Valéncia
Mosque02.svg
Banner of the Castilian Realm of Murcia.svg
1238 – 1707 Bandera de España 1701-1760.svg

de}}}Regne de Valéncia de}}}Regne de Valéncia
Bandera Escut
Ubicació de Regne de Valéncia
Capital Valéncia
Idioma oficial valencià
Atres idiomes aragonés, castellà
àrap andalusí
Religió catòlica

Història

 • Conquista de la ciutat de Valéncia 28 de setembre de 1238
 • Decrets de Nova Planta 29 de juny de 1707
Forma de govern Monarquia


El Regne de Valéncia fon un regne creat per Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, que va comprendre des de la reconquista de la taifa de Valéncia en 1238 fins a 1707, any en que en la promulgació dels Decrets de Nova Planta per als regnes d'Aragó i Valéncia les seues institucions varen ser abolides i els seus furs substituïts pels castellans; des d'eixa data fins a la divisió territorial d'Espanya en 1833 envestiment per Javier de Burgos, el regne de Valéncia va mantindre eixe nom com a territori dins de les diferents administracions de l'Espanya dels Borbons.[1]

Despuix de la conquista inicial fon ampliat cap al sur de la llínea Biar-Busot. Jaime I, veent que era difícil repoblar tant de territori conquistat, intentà conservar alguns privilegis de la població nativa aixina com respectar les seues religions i costums, proclamant els Furs de Valéncia (Els Furs), a partir de la qual se crea en entitat de regne i passant a formar part de la Corona d'Aragó. Fon aixina depenent de la corona pero en una administració pròpia.

La creació del regne va provocar una iracunda reacció de la noblea aragonesa, que vea aixina impossible la prolongació dels seus senyorius cap a les terres valencianes.

Història

Edat Mija

Artícul principal → Conquista del Regne de Valéncia.

Despuix d'haver segut el breçol de la cultura ibera, i receptora de diferents cultures antigues (fenicis, grecs, cartaginés, romans, bizantí, visigots, musulmans, etc.), en l'any 1233 el rei Jaume I el Conquistador inicià la conquista del territori valencià marcat llavors per cinc sigles de presència dels sarraïns: els regnes taifes de Balànsiya, Alpont, Dénia i Múrcia.

Una volta conquistades les Illes Balears, els esforços militars de Jaume I se varen redirigir cap als territoris islàmics del sur. En l'any 1233 se va planificar la campanya d'Alcanyís, desenrollada en tres etapes:

  • La primera dirigida a les terres de "la Plana" nort, en la presa de Borriana l'any 1233 i atres enclavaments, com per eixemple Peníscola.
  • La segona comprén la zona central en la conquista de Valéncia (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Monsó de 1236 varen concedir l'ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l'empresa el caràcter de creuada. El Puig se va prendre en agost de 1237, en el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunísia en auxili de Valéncia. Les capitulacions se varen firmar el 28 de setembre i el rei va entrar en la ciutat el 9 d'octubre.
Pintura mural del castell d'Alcanyís del sigle XIV que representa l'entrada de Jaume I d'Aragó en Valéncia en 1238.
Fases de conquista i/o incorporació dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana

En l'any 1283 el rei Pere III d'Aragó autorisa l'instalació del Consulat de la Mar en Valéncia, sent este el primer d'Espanya.

En l'any 1305 seria dividit este regne quedant per a Castella la zona occidental, que constituiria dins de la corona castellana el Regne de Múrcia, i per a Aragó la zona oriental, que passaria a formar part del Regne de Valéncia, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrellas i el Tractat d'Elig.

El regne, al principi de majoria mudéixar, musulmana i mossàrap. En la conquista el regne de Valéncia va rebre cristians principalment d'Aragó, Castella i Navarra pero també d'atres països europeus. El procés de poblament del Regne de Valéncia va ser un procés llarc que no acabarà fins al sigle XVII, despuix de l'expulsió dels moriscs. La població del Regne de Valéncia, des del principi, era d'orige divers (aragonesos, navarresos, italians...) pero predominava la d'orige aragonés i castellà. La teoria pancatalanista de l'orige de l'idioma valencià afirma que la població catalanoparlant representava més del 80% de la del Regne de Valéncia despuix de l'expulsió dels moriscs, pero s'ha demostrat que açò no pot ser cert, puix en orige en les expedicions de Jaume I no aplegaven ni al 5% del total. És necessari aclarir que ademés este 5% de catalans anaren molt provablement analfabets i és impossible que una minoria analfabeta imponga el seu idioma a la majoria, açò desmonta els arguments pancatalanistes. Per una atra part, historiadors sérios han demostrat que en tota l'història del Regne de Valéncia l'immigració catalana cap a terres valencianes ha segut molt escassa.

Estes poblacions junt en els judeus, va donar com resultat una societat multiconfesional i multicultural, sent els cristians els qui tenien plens drets en comparació al restant de les cultures. Estos mateixos creen les bases d'un sistema econòmic aprofitant les infraestructures àraps existents (taones, margenades, sistemes de rec, mesquites, torres de vigilància, etc.), aixina com els productes agrícoles assentats (cítrics, panses, armeles, arròs, chufa, hortalices, palmeres, etc).

A pesar de compartir rei en els territoris de la Corona d'Aragó (Comtats Catalans, Aragó i Balears), el rei Jaume I instaura els furs de Valéncia, fundant d'esta manera un regne en identitat política pròpia, en les seues pròpies institucions, en la seua moneda, administració, i aranzel. Estos furs se mantindrien fins a 1707, en la centralisació borbònica.

Plantilla:Galería de imágenes

Edat Moderna

Part del Regne de Valéncia en el sigle XVI
Guió i cavall engualdrapat en l'emblema heràldic del Regne de Valéncia en les exequies per la mort de Carles I de Espanya En La Magnifique, et sumptueuse pompe funèbre faite aus obsèques, et funerailles du très grand, et très victorieus empereur Charles Cinquième, celebrées en la Ville de Bruxelles li XXIX. jour du mois de décembre M.D.LVIII parell Philippes Roy Catholique d’Espaigne són fils, Jérôme Cock (dibuix), Jean i Luc de Dovar, (gravadors), Amberes, Cristóbal *Plantino, 1559, *LÁM. 15.[2]

Aixina mateix, el Regne de Valéncia finança econòmicament l'expansió de la Corona d'Aragó durant els sigles XV i XVI, per lo que alcançà el seu màxim esplendor durant el Sigle d'or, gràcies al conseqüent comerç marítim en els nous territoris extra peninsulars de la Corona (Cerdenya, Sicília, Nàpols, etc.), i la creació de la Taula de Canvis, la primera bossa de valors de l'història. Esta época coincidix, ademés, en una explosió lliterària notable en valencià, sent una de les primeres societats en entrar en l'época de la Renaixença, en importants escritors, humanistes i filòsofs.

En l'unió dinàstica efectiva de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó en l'emperador Carles I, el Regne de Valéncia seguix mantenint la seua independència política. No obstant, el regne comença a vore's somés a la pressió d'una política cada volta més centralista per part de l'hegemonia de la Corona castellana, donant lloc a importants conflictes socials com els Tumults de les Germanies dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents. Un atre problema important és la dràstica reducció demogràfica, fins a un terç de la població, com a conseqüència de les diferents expulsions de judeus i moriscs del Regne, lo qual fa que la seua economia entre en una greu crisis degut, principalment a la falta de mà d'obra barata que hi havia en la població morisca valenciana (denominats tagarins), i a la fuga de capitals i actius acumulats pels sefardites.

En 1700, en la mort de Carles II, va ser proclamat rei de Castella i d'Aragó Felip d'Anjou, lo que va provocar la Guerra de Successió Espanyola. La Corona d'Aragó es va posar de part de l'archiduc Carles VI, l'atre pretenent. La resistència del Regne de Valéncia es va concentrar especialment en Xàtiva, Denia, Altea i Alacant, que varen ser incendiades en repetides ocasions (d'ahí el gentilici socarrats, "quemados" en castellà, propi de la ciutat de Xàtiva), i la seua població massacrada. Quan la guerra va acabar, Felip V va promulgar els Decrets de Nova Planta, pels que quedaven abolides totes les institucions de la Corona d'Aragó i dels Regnes que la componien, que desapareixien i s'integraven a la Corona de Castella, fent-se els furs d'este últim regne extensius per a tot el territori; no obstant, per a ser assimilada a la llegislació i sistema polític castellans, el rei va tindre que sofocar numeroses sublevacions i tumults socials a lo llarc del territori dirigides per excombatents del bando dels Àustria, els micalets.

Divisió Territorial: Les Governacions i el Virregnat

Artícul principal → Institucions del Regne de Valéncia.

El Regne de Valéncia va estar dividit en dos governacions, la de Valéncia i la d'Oriola. La Governació de Valéncia estava dividida en tres territoris: la Governació dellà Xúquer o de Xàtiva, per a la zona compresa entre Xixona i el Xúquer, la Governació dellà Uixó o Castelló, per al territori al nort del Uixó, i el governador de Valéncia que tenia jurisdicció entre el Xúquer i el Uixó, ademés de la supervisió dels seus lloctinents en Xàtiva i Castelló.

En 1520, mantenint les governacions, que varen perdre gran part de la seua importància política, se va establir el virregnat de Valéncia en el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza i Lemos, que fon el detonant de la Guerra de les Germanies.

Els diferents atacs que manifestaven la debilitat de la defensa del llitoral va fer crear en 1594 el Batalló de la Milícia Efectiva del Regne de Valéncia, un eixèrcit defensiu del regne, en dèu mil hòmens destinats a respondre a qualsevol atac; pero en l'expulsió dels moriscs en 1609 i el respal i informació que donaven els assaltants, la cantitat i virulència dels atacs va baixar, i el batalló va anar reduint el seu tamany en els anys.

Vore també

Notes i referències

Plantilla:Llistaref

Enllaços externs


  • Vore la 2º accepció del terme regne en el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola.
  • Alberto Montaner Fruts, El senyal del rei d'Aragó: Història i significat, Saragossa, Institució «Fernando el Catòlic», 1995, p. 185, LÁM. XVII. ISBN 84-7820-283-8.
  • Obtingut de «http://www.lenciclopedia.org/index.php?title=Regne_de_Valéncia&oldid=137248»