Alfarería del vi

Archiu:Don Quijote, Luis Tasso, (1894?) "Oh tobosescas tinajas, que me habeís traído á la memoria la dulce prenda, causa de mi mayor amargura! (Tomo , cap. ) (6759865459).jpg

«Oh tobosescas tinajas, que m'heu dut á la memòria la dolça penyora, causa de la meua major amargura!» (Don Quixot. Tom II, cap. XVIII. Edició de Luis Tasso, cap a 1894.)

Alfarería del vi és la denominació genèrica del conjunt d'objectes de ceràmica, be de baste o vidriada, que s'utilisa per al transport, almagasenage i consum de productes vitivinícolas i la seua cultura, a lo llarc de la Història de la vinya i les seues indústries.

Entre les peces més populars d'este capítul de la cacharrería de fanc estan les gerras, gerros i cantarillas vinateras, per al consum de taula, i les ánforas i tinajas, per a la conservació, almagasenament i transport.

Història

Grans ánforas per a ofrenes funeràries en una tomba de la 18.ª dinastia tebana (ca. 1500 a. C.).

Prospeccions arqueològiques realisades en Orient Mig, en la segona mitat del sigle xx, daten el binomi alfarería-vi entre 5400-5000 abans de Crist, és dir, fa més de 7000 anys. L'abundant lliteratura en l'investigació portada a terme de les cultures fenicia, grega i romana oferix materials suficients per a evaluar l'importància de la alfarería del vi, com a conseqüència de que el vi anara durant sigles l'única beguda que es podia conservar –a pesar de la seua oxidació i el desconeiximent del diòxit de sulfur com a conservant–, gràcies al recobriment de les vasijas en alquitrà i l'ocupació de resines.

Aixovar ceràmic de la alfarería del vi

Un estudi de Romero Vidal per a el XV Congrés anual de l'Associació de Ceramología d'Espanya dividix en dos grans grups els útils alfareros relacionats en el vi: els utilisats en el procés d'elaboració i conservació, i els que s'usen per a la venda, transport, servici i consum. En el primer grup, és interessant destacar les rajoles vidriados de revestiment del lagar (un capítul de la ceràmica que sol passar desapercebut), com «els tobes de cup» en Catalunya. També són essencials en l'elaboració les tinajas i els seus filtres, diverses gerres i bols per a trasegar el vi durant el procés, aixina com embuts de fanc, “gerros” i atres recipients específics per a llavar i azufrar les cubas. En el subsegüent capítul de la venda i distribució s'agrupen ademés diversos recipients per a la mida del vi, des de la cántara o arrova (equivalent a 8 azumbres, és dir 16,133 litros) fins al cuartillo (equivalent a quatre copes, mig litro); el transport ho cobrixen les botijas, barriletes, tonelillos i tinajillas. En el capítul afegit del consum entren en este catàlec les gerres, gerros, botelles, gots, catavinos, llibrells i tasses.

Recipients en la ceràmica grega clàssica

l'Askos (succedàneu de la primitiva bota de vi ceràmica), la tassa Cótila, la Crátera per a mesclar el vi i l'aigua, la gerra Enócoe per a traure el vi de la crátera, la copa Kantharos, el cace Kyathos, el cáliz o copa Kílix, el Psictero per a gelar el vi, el Ritón (una banya en forma de ánfora) i el tazón Skyphos. Molts d'ells varen tindre una continuïtat morfològica i tipològica en la ceràmica romana.

Tipologia de recipients i envasos

Més allà de les vasijas i formes de la ceràmica clàssica, un catàlec simplificat dels recipients associats a l'us i consum del vi a lo llarc de l'Història, deuria incloure a lo manco la següent selecció:

Ánforas

El seu us massiu com a envàs té un ampli catàlec en arqueologia. Aixina, les primitives ánforas estan ya representades en l'iconografia del Antic Egipte en el context dels alfares i l'indústria del vi i l'oli, i documentades en el XV  a. C. en les costes del Líban i la veïna Síria, i en el XIV  a. C. en Micenas. Estos recipients de base apuntada i roma (aixina concebuda per a que se sostingueren ‘clavades’ en l'arena de les plages en el tráfago del seu transport i carrege) atestaban els llarcs bancs de les naus de transport. Per a resistir les vicissituts i inclemències del viage, cada recipient es taponaba en un disc de ceràmica sagellat després en una pasta de calç. Les majors, ya en el periodo d'expansió comercial romana alcançaven una capacitat d'uns 50 litros de vi.

Botijas

Botijilla en vidriado complet en El segador sediento, obra del pintor belga Charles Soubre (ca. 1850)

Artícul principal → Botija (recipient).

La botija, en una variada terminologia i tipologies, va tindre en comuna el seu us com a recipient per a dur el vi durant les faenes del camp, d'ahí el seu tamany i morfologia manejables. En general, el cos ovoide, i moltes voltes pla per una de les seues cares per a adaptar-se a les cavalleries, podia tindre una o dos torres, un coll curt i lo suficientment chicotet com per a mesurar el vi, d'ahí que en moltes zones es coneguera a la botija vinatera com “barril de camp”, vasija de base convexa i casi esfèrica, en eixemples castellà-lleonesos com els de Bou, o els “modorros” de Cantalapiedra, les barrilas de Benavente, Jiménez de Jamuz o Moure-vos, o el “barril campero” extremeny. Similars a les descrites, s'han conservat en Catalunya botijas datades en 1378 (trobades en les obres de sanejament de la volta de Santa María de la Mar de Barcelona), i mencionades fins a la segona mitat del sigle Plantilla:SIGLO. Vasija d'esta mateixa família és el model chicotet de el “barral” de les comarques gironines.

El terme “botija de camp” també apareix en freqüència per a denominar recipients llauradors per a vi (també per a dur aigua o oli), en àmplies zones de les dos Castellas, La Taca i Andalusia. Un atre recipient paregut era la botija “de carro” que en Castella i Lleó s'usava com cantimplora.

Un apartat especial mereix la “botija perulera sevillana” empleada entre el sigle Plantilla:SIGLO i inici de el Plantilla:SIGLO per a transportar el vi a les possessions d'Espanya en Ultramar. El geógrafo Antonio de Alcedo descrivia aixina el seu us en 1789:

"Té vara i mija d'alt, i mija de diàmetro en el seu major esgambi: és de figura cònic invers: conté 23 flascos regulars, i en elles envien als Reynos de Tierrafirme, Guatemala, i Nova Espanya el vi, aguardiente, aceytunas, i atres coses.

Cànters

Servint va vindre del cànter, en una de les versions de Almorzar de llauradors, pintada per Diego Velázquez cap a 1620. Museu de Belles arts de Budapest.

Compartint en la majoria dels casos la seua funcionalitat com a contenidor d'aigua –i ocasionalment d'oli–, el cànter, junt en cantarillas i cántaras transcendix la seua llegenda bíblica documentant la seua presència en l'antiguetat en un important capítul de l'arqueologia ceràmica.

En Espanya, potser dos dels sectors més importants en la producció de cànters per al vi varen ser Aragó i les dos Castillas, encara que l'abundant lliteratura dedicada al tema també menciona els territoris de l'antic Regne de León i els alfares catalans com a centres molt actius en la fabricació de alfarería del vi. Aixina, en Barcelona, per eixemple, cànters en barniz plumbífero teñir en vert s'han trobat en edificis gòtics dels sigles xiv i xv.

Es poden citar models casi exclusius per al vi com el “cànter de pitano” de Peñafiel, en un torra i pico vertedor, similar a les gerres; en este sentit moltes vasijas cantareras presentaven un caño o un “pitorro” en el terç superior del cos i front al torra per a beure a chorrada (com els cànters salmantinos de Cespedosa de Tormes, Tamames o Vitigudino).

Gerres

Avall, en el centre, una gerra vinatera del sigle Plantilla:SIGLO, en el llenç de Velázquez Els borrachos.

Recipients presents en el consum domèstic del vi ya des del Tercer mileni abans Crist, les gerres han desenrollat a lo llarc dels sigles una rica varietat de formes, moltes d'elles convertides en un dels símbols més representatius de l'iconografia del vi. Una arriscada síntesis de característiques més freqüents permetria enunciar tres elements característics: chicotetes vasijas o cantarillas (de cos ovoidal), en una o dos torres i boca ampla en pico vertedor o pitorro.

Tinajas

Tinaja sedetana de el II Cabezo d'Alcalà (Terol, Espanya)

Junt en el ánfora, la tinaja és el recipient omnipresent en l'indústria i el comerç del vi, ocupant un paper similar al que abdós vasijas han tingut en l'alfarería de l'oli.

La tinaja, germana d'atres grans contenidors ceràmics com el «pithos» grec, i identificades per Natacha Seseña en els dolios romans, ha segut potser l'element bàsic en el procés d'almagasenage domèstic i industrial del vi durant més de vinticinc sigles, com demostra la varietat en la capacitat d'estos recipients. Aixina, en tant la tinaja casera podia albergar de 80 i 120 litros, un tinajón alcançava els 300 o 400 litros. Ademés, alguns alfares en forns especials fabricaven tinajas 'jagants' especials per a cooperatives vinícoles o cellers; l'evolució o creiximent d'estes grans tinajas varen passar de les 80-100 arroves de finals del sigle xviii a les de 200 a 250 arroves de finals del sigle xix. Finalment, en la década de 1920 es fabricaven en Villarrobledo (Albacete) i en Colmenar d'Orella (Madrit) vasijas de fins a 500 arroves.

Trasegadores i embuts

Encara que en algunes zones el transvasament del most des del lagar a les tinajas es feya en cántaras o miges cántaras, sumergint-les en la “pila”, lo normal era dispondre de lebrillos especials o trasegadores com l'alcadafe andalusí, que es colocaven baix la espita, en el sol del celler. Un recipient mixt, ocasionalment fabricat en alfares de Càceres, León i Zamora, era una tinaja mijana en coll alt i àmpliament exvasado, que servia d'embut i recipient.

Vore també

• Anex:Alfarería en la pintura espanyola

Bibliografia

• (2012) La ceràmica en el món del vi i de l'oli (actes), Navarrete, La Rioja (Espanya). ISBN 978-84-606-5406-3.
• Car Bellido (2008). Diccionari de térmens ceràmics i de alfarería, Càdis: Agrija Edicions. ISBN 84-96191-07-9.
• (2001) Junta d'Andalusia (ed.). La pancha de fanc, Sevilla: Museu d'Arts i Costums Populars de Sevilla. ISBN 8482662562.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCortés Vázquez1987">Cortés Vázquez (1987). Alfarería Popular del Regne de León, Salamanca: Librerá Cervantes. ISBN 9788485664283.
• (2006) Diccionari de térmens d'Art i elements d'Arqueologia, Heràldica i Numismàtica, Madrit: Aliança Editorial.
• «Recipients ceràmics per a oli i vi en l'Antiguetat. Arqueologia i Iconografia» (en espanyol i anglés). ceramologia.org. Consultat el 28 de decembre de 2016.
• (2000) A Short History of Wine (Una breu història del vi), Nova York: Ecco. ISBN 0-06-621282-0.
• Romero, Alfonso i Cabasa, Santi (1999). La tinajería tradicional en la ceràmica espanyola, Barcelona, Grup Editorial Ceac. ISBN 84-329-8561-9.

• «Agrane i vi. Una bona amistat en més de sis milenis de tradició» (en espanyol/anglés). XV Congrés anual de l'Associació de Ceramología. Consultat el 29 de decembre de 2016.
• (1997) Cacharrería popular. La alfarería de baste en Espanya, Madrit, Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
• (2002) Diccionari de materials ceràmics, Madrit: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Deport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions. ISBN 8436936388.

* Ademés de la documentació aportada en l'artícul, poden trobar-se detalls sobre la fabricació, localisació i característiques de la alfarería relacionada en l'oli en atres manuals clàssics, com per eixemple:

• (1988) Alfares i alfareros d'Espanya, Barcelona: Serbal. ISBN 84-7628-039-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLlorens Artigas1982">Llorens Artigas (1982). Ceràmica popular espanyola, Barcelona: Editorial Blume.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alfarería del vi.