Corinto

Corinto

Corinto (grec Κόρινθος, Kórinthos) és una ciutat del Peloponeso en Grècia, capital de la unitat perifèrica de Corintia. En l'any 2011 la població del municipi de Corinto era de 58 192 habitants, la de l'unitat municipal era de 38 132 i la de la ciutat ascendia a 30 176.

Va tindre una gran prosperitat des de l'época clàssica, i allí es troba un dels temples més importants dedicat al deu Apolo, en columnes forjades en una sola peça i basamentades en la roca, cosa poc habitual en les construccions dòriques.

Tradició mítica

Artícul principal → Reis de Corinto.

Segons la mitologia grega, la Antiga Corinto va ser fundada en el nom d'Éfira per Sísifo, qui va anar el seu primer rei, i en els seus successors (inicialment els seus fills Glauco i Ornitión) es va fer una ciutat especialment pròspera i poderosa. Ornitión va continuar la dinastia fins al seu derrocament pels dorios. En la vora XXIII d'Ilíada i en la vora XI d'Odissea es menciona ya al personage d'Edipo, figura mítica que si be aplegaria a ser —d'acort a relats posteriors perduts, pero molt citats en el cicle tebano, com Edipodia i Tebaida— rei de Tebas, per haver segut criat pel rei Pòlip i la reina Mérope de Corinto, va créixer sent el príncip de dita ciutat i en esta creència es va sostindre fins a la seua madurea, quan descobrix, sent el rei de Tebas, que la seua identitat era atra. La versió més coneguda d'este mit clàssic és Edipo Rei, escrita en el V per Sófocles el poeta tràgic, gràcies a la qual el mit d'Edipo es va fer universalment conegut. És allí a on Medea i Jasón es varen refugiar, en acabant de que Medea va haver organisat la mort de Pelias. La ciutat es dia Éfira, i més tarde el seu nom va canviar a Corinto, en una época desconeguda, provablement durant la conquista doria. El nom es fa derivar de Corinto, fill de Zeus. El heráclida Aletes, fill d'Hipotes és ellegendari primer rei dòric de la ciutat a on els dorios estaven al començ una minoria dirigent; els no dorios varen ser admesos més vesprada a la ciutadania. Aletes i els seus descendents varen ser reis durant dotze generacions i 327 anys, des del 1074 a. C., segons la data tradicional (trenta anys despuix de la conquista doria):

• Aletes va regnar 38 anys
• Ixión va regnar 38 anys
• Ageles I va regnar 37 anys
• Prumnis va regnar 35 anys
• Baquis va regnar 35 anys
• Ageles II va regnar 30 anys
• Eudemos va regnar 25 anys
• Aristodemo va regnar 35 anys
• Agemón va regnar 16 anys
• Alejandro va regnar 25 anys
• Telestes va regnar 12 anys
• Autómenes va regnar 1 any

Segons Pausanias, Primnis va ser l'últim descendent d'Aletes, i Baquis va iniciar una nova dinastia també heráclida, pero Diodoro Sículo diu que tots varen ser descendents d'Aletes, pero que Baquis va ser tan célebre que el seu nom es va donar a la dinastia Baquíada.

Història

Periandro Περίανδρος (circa 627-585 a. C.).

Artícul principal → Antiga Corinto.

Corinto va estar habitada des del periodo neolític. Els primers assentaments es varen desenrollar entorn al tossal d'Acrocorinto. A partir dels sigles IX i VIII va experimentar un creiximent en el que va aplegar a ser la ciutat més gran de Grècia. Homero li va aplicar l'epítet de opulenta quan la va nomenar entre les ciutats que varen participar en l'expedició contra Troya, a on formava part dels dominis de Micenas. Va participar en la fundació de numeroses colónies, entre les que es trobaven Molicria, Siracusa, Córcira, Ambracia, Anactorio, Léucade, Apolonia d'Iliria i unes atres. Els tirans Cípselo i Periandro varen ser els seus governants més famosos, entre mediats del VII i principis del VI a. C. A causa de la seua ubicació com a creuament de camins tant terrestres com a marítims, va destacar com a lloc d'intercanvis comercials, lo que va comportar que fora una de les primeres ciutats en produir moneda. Li la considera com elloc d'orige del trirreme. En arquitectura, va donar nom al orde corintio. En ceràmica, es va desenrollar la producció dels estils protocorintio i corintio. En el periodo clàssic, l'enemistat entre Corinto i Atenes, sobretot per l'ajuda d'esta a la colónia de Corcira, va ser una de les causes de la guerra del Peloponeso. En ella, Corinto va formar part dels aliats d'Esparta. En canvi, alguns anys despuix del fi d'esta guerra, a principis del IV es va desenrollar la cridada guerra de Corinto, en el que una aliança de corintios, argivos, atenienses i beocios va tractar de fer front a la hegemonia espartana. Despuix d'un periodo de dominació macedónica, Corinto va ser presa per tropes d'Arato de Sición en el 243 a. C. i la ciutat va passar a formar part de la Lliga Aquea. En l'any 146 a. C. va sofrir una gran destrucció per part de les tropes del cònsul romà Lucio Mumio pero els romans la varen reconstruir a partir del 44 a. C., en época de Juliol César. Era una ciutat important per als primitius cristians. Pablo de Tarso va visitar la ciutat, va iniciar una iglésia i li va dirigir algunes de les seues epístoles. Durant sigles va ser ocupada pels venecians i pels turcs fins que en 1822 es va proclamar l'independència de Grècia. Un gran terremot en 1858 va provocar la destrucció de l'antiga ciutat i la seua reconstrucció varis quilómetros al nort, junt a el mar. Va sofrir un atre terremot en 1928.

Geografia

Està ubicada en el istme de Corinto, d'uns 6 km d'ample, que unix el Peloponeso en la Grècia continental, a uns 78 km a l'oest d'Atenes i sobre les faldes del mont Acrocorinto. Sobre este istme es va construir el canal de Corinto (1881-1893), un estret passera que servix de comunicació entre el nort del Mediterràneu i el mar Egeo. Este estret ya havia segut ideat pels romans per a aforrar-se uns 600 km de navegació rodejant el Peloponeso, pero no va ser sino fins a el XIX que va poder portar-se a terme. El seu port principal és el Lequeo, en el golf de Corinto, que dona eixida al mar Jónico i a través d'ell al mar Adriático.

Cultura

Art corintio

La tradició lliterària assigna a Corinto un lloc preeminent en el camp artístic. Per lo que es referix a l'arquitectura, un passage de Píndaro li atribuïx l'invenció del frontón triangular i se supon, encara que en discrepàncies, que en Corinto varen nàixer el friso dòric i les metopas ornamentades. Certament, en Corfú, que va ser colónia de Corinto, ha aparegut el més antic frontón fins ara conegut, el de la gorgona ricament decorat en altorrelieve; i les primeres metopes aparegudes en Etolia, en temes de Termón i Calidón, semblen presentar estretes analogia en les pintures corintias. Existix prou menys informació sobre l'escultura en marbre i pedra. Les excavacions de Corinto no han supost cap aportació particularment significativa. La colossal estàtua de Zeus banyada en or i que, segons Pausanias, va ser obsequie dels Cipsélidas a Olimpia, evidencia l'habilitat dels artesans locals en el treball dels metals, encara que el famós bronze corintio, tan enaltit pels romans, sembla pertànyer a una época molt posterior. També es consideren corintios molts dels gots, bols i trípodes de bronze trobats en els santuaris d'Olimpia i Dodona, inclús en llocs lluntans com Trebeniste, en Iliria. En el camp de la ceràmica, la tradició parla de que Butades de Sición va inventar l'art de modelar el fanc, en Corinto. Una atra tradició destaca a tres alfareros de Corinto: Euquiro ("el de les mans hàbils"), Diopo ("el que dirigix") o, segons uns atres ("tubo per a nivellar") i Eugrammo ("el del bell dibuix") als que s'atribuïa l'introducció en Itàlia de l'art de modelar.

En el mateix Corinto s'han trobat alguns fragments d'una amazonomaquia i el mateix orige s'atribuïx al Zeus en Ganímedes i al grup d'Olimpia que representa a Atenea en els guerrers. També en Olimpia es trobava el Arca de Cipselo, que evidencia l'excepcional habilitat dels cinceladores i tallistas de l'escola corintia. Major, no obstant, sembla l'importància conseguida per Corinto en la pintura. Segons Plinio, esta, o més exactament el dibuix coloreado, hauria naixcut en la localitat grega de Sición i en la ciutat de l'istme. Inclús en Corinto se celebraven uns certàmens de pintura, de la mateixa manera que en Delfos.

Entre els pintors arcaics recordem a Cleante (autor d'un quadro sobre la conquista de Troya i d'un atre sobre el naiximent d'Atenea del cap de Zeus, mentres Poseidón oferix una tonyina al deu pel part); a Aregón (autor d'una Artemisa sobre un aixeta, a Ecfantos, que hauria segut el primer en reblir de color les figures, servint-se d'argila martafallada).

Arquitectura civil

Artícul principal → Diolkos.

Una obra d'importància fonamental per a les comunicacions en el món grec va ser el Diolkos, una calçada per la que era transportades les naus a lo llarc del istme de Corinto, per a evitar ellarc periple del Peloponeso. Es va construir en el VI, en l'época de Periandro.

Restants arqueològics

Artícul principal → Korakou (Corinto).

El tossal de Korakou, que va ser excavada per Carl Blegen en 1915 i 1916, està situada en l'extrem occidental de la moderna ciutat de Corinto, en vistes al golf de Corinto i al port de Lequeo. Allí s'han trobat restants de ceràmica i d'estructures arquitectòniques de la Edat del Bronze que comprenen des del Heládico Antic I fins al Heládico Recent IIIC. Entre els restants arquitectònics es troben els d'un mur de circumvalació. S'estima que este era l'emplaçament del port de la antiga Corinto durant la época micénica. Atres excavacions varen trobar, 700 m al sur d'este tossal, més restants de ceràmica i de cases dels periodos Heládico Recent IIIB i IIIC.

Transport

Erro al crear miniatura:

El pont del ferrocarril sobre l'Istme de Corinto.

Autovies

Corinto és un eix principal de la carretera. La autopista A-7 per a Trípoli i Kalamata (i Esparta a través del peage A.71), es desvia de la autopista A-8/I-94 de Pequín a Atenes en Corinto. Corinto és el principal punt d'entrada a la península del Peloponeso, la zona més austral de Grècia continental.

Autobús

KTEL Korinthias proporciona el servici interurbà del megabus en la península ya en Atenes a la via de l'estació de l'istme al surest del centre de la ciutat. Servici d'autobús local també està disponible.

Ferrocarril

La ciutat s'ha conectat en el Proastiakos, la ret de ferrocarril suburbana d'Atenes, des de 2005, quan es va inaugurar la nova estació de ferrocarril de Corinto.

Port

El port de Corinto, situat al nort del centre de la ciutat i prop de l'entrada al noroest del canal de Corinto, en 37°56.0'N/22°56.0'I, servix les necessitats locals de l'indústria i l'agricultura. És principalment una instalació d'exportació de càrrega. És un port artificial (profunditat d'aproximadament de 9 metros, protegit per un llunar de formigó (la llongitut està aproximadament a 930 m, esgambi a 100 m, superfície molar 93 000 m²). Un nou moll terminat a finals dels anys 1980 que va doblar la capacitat del port. El moll va ser reforçat que protegix uns bucs ancorats dels vents forts del nort. Dins del port que opera una oficina d'Aduanas i un lloc de la Guàrdia La La Costera Helènica. El tràfic marítim es llimita al comerç de l'exportació de productes locals, principalment cítrics, raïms, marbre, agregats i algunes importacions nacionals. El port funciona com una instalació de contingència per als bucs de càrrega general, graneleros i Ro-Ro, en cas de folgas en el port d'El Pireo.

Ferry

Anteriorment hi havia un enllaç del ferry a Catania, Sicília i Gènova en Itàlia.

Erro al crear miniatura:

Vista panoràmica del port.

Canal

Artícul principal → Canal de Corinto.

Erro al crear miniatura:

Vista del Canal de Corinto.

El canal de Corinto, que transporta el tràfic de bucs entre el mar Mediterrànea occidental i el mar Egeo, està a uns 4 km a l'est de la ciutat, tallant el istme de Corinto que unix la península del Peloponeso en el continent grec en una antiga illa. Els constructors varen cavar el canal a través de l'istme al nivell de la mar; no s'ampren panys. Té una llongitut de 6,4 km i solament 21,3 m (70 peus) d'ample en la seua base, lo que ho fa infranquejable per a la majoria dels barcos moderns. Ara té poca importància econòmica. El canal va ser discutit en temps clàssics i un esforç abortiuPlantilla:Qué es va fer per a construir-ho en el I. La construcció va començar en 1881, pero va ser obstaculisada pels problemes geològics i financers que varen arruïnar als constructors originals. Es va terminar en 1893, pero per la estrechez del canal, als problemes de navegació i als tancaments periòdics per a reparar les solsides que des de les seues empinades parets, no va conseguir atraure el nivell de tràfic previst pels seus operadors. Ara s'utilisa principalment per al tràfic turístic.

Deport

L'equip de fútbol de l'associació de la ciutat és PAS Korinthos (Π.Α. I. Κόρινθος), va ser establida en 1999 despuix de la fusió de Pankorinthian Football Club (Παγκορινθιακός) i Corinth Football Club (Κόρινθος). Durant la temporada 2006-2007, l'equip va jugar en el Grup Regional 7 de la Quarta Divisió Grega. L'equip va ser invicte eixa temporada i va guanyar el primer lloc. Açò li va otorgar a l'equip una promoció a la Gamma Ethniki (Tercera Divisió) per a la temporada 2007-2008. Per a la temporada 2008-2009, Korinthos F. C. va competir en el grup meridional Gamma Ethniki (Tercera divisió).

Ciutats hermanades

Artícul principal → Agermanament de ciutats.

Corinto manté un agermanament de ciutats en:

• Abilene (Texas, Estats Units)
• Corinth (Mississipi, Estats Units)
• Corinth (Vermont, Estats Units)
• Jagodina (Sèrbia)
• Siracusa (Itàlia)

Vore també

• Istme de Corinto
• Golf de Corinto
• Jocs Ístmicos
• Corintia
• Acrocorinto
• Lliga de Corinto
• Aletes (fill d'Hípotes)
• Canal de Corinto
• Diolkos
• Estil protocorintio
• Ceràmica corintia
• Caixco corintio
• Primera epístola als corintios
• Segona epístola als corintios

Bibliografia

• C. Fornis, Estabilitat i conflicte civil en la guerra del Peloponeso. Les societats corintia i argiva, British Archaeological Reports I. S. 762, Oxford, Archaeopress, 1999.
• C. Fornis, La guerra de Corinto. Fonts antigues i historiografia moderna, British Archaeological Reports Int. Ser. 1652, Oxford, Archaeopress, 2007.
• C. Fornis i J. M. Casillas, «Corinto: prestigi i riquea I (dels orígens al s. VIII a. C.)», Revista d'Arqueologia 159, juliol de 1994, 36-43.
• C. Fornis i J. M. Casillas, «Corinto: prestigi i riquea II (époques arcaica, clàssica i helenística)», Revista d'Arqueologia 160, agost de 1994, 32-43.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Corinto.
• ucm. es/index. php/GERI/artícul/viewFile/GERI9696110077A/14449 César Fornis, La societat corintia en la guerra del Peloponeso
• ucm. es/tesis/19911996/H/0/H0028001.pdf César Fornis Vaquer, Aproximació a l'història social de Corinto i Argos en la Guerra del Peloponeso (431-415 a. C.)