Civilisació micénica

   

Erro al crear miniatura:

Caraça micénica realisada en una làmina dorada, cridada «caraça d'Agamenón», Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

La civilisació micénica es va desenrollar en el periodo del Heládico recent, és dir, l'última part de la Edat del Bronze, entre 1700 i 1050 a. C. aproximadament. Representa la primera civilisació alvançada de la Grècia continental en els seus estats palacials, organisació urbana, obres d'art i sistema d'escritura. Entre els centres de poder que varen sorgir en el seu sen varen destacar Micenas —que dona nom a tota esta civilisació—, Pilos, Tirinto i Midea en el Peloponeso; Orcómeno, Tebas i Atenes en la Grècia Central; Yolco en Tesalia, i Cnosos en Creta. En atres llocs del Mediterràneu també han aparegut alguns assentaments que varen establir forts vínculs en els micénicos. La Grècia micénica va estar dominada per una èlit social guerrera i consistia en una ret d'Estats palacials dirigits per reis que varen desenrollar uns rígits sistemes jeràrquics, polítics, socials i econòmics. Els micénicos varen introduir diverses innovacions en els camps de l'ingenieria, l'arquitectura i l'infraestructura militar. El seu sistema d'escritura silabario, el Llineal B, oferix els primers registres escrits del grec antic, mentres que la religió micénica ya incloïa vàries divinitats que després formarien part dels deus olímpics. El món micénico es va extinguir durant el colapse de l'Edat del Bronze Final en el Mediterràneu oriental per a ser rellevat per la cridada Edat Obscura grega, un periodo de transició del que poc es coneix i que donaria pas a la Época arcaica. Sobre el final d'esta civilisació, s'han propost vàries teories, entre elles la de la invasió dòrica o activitats conectades en els Pobles de la mar; també s'han defés explicacions com a desastres naturals o canvis climàtics. El periodo micénico es va convertir en escenari històric de gran part de la lliteratura i la mitologia gregues.

Història del descobriment

Esta civilisació va ser descoberta a finals del XIX per Heinrich Schliemann, qui va fer excavacions en Micenas (1874) i Tirinto (1886). Caldrà esperar als estudis d'Arthur Evans, de començos del XX, per a que el món micénico adquirixca una autonomia pròpia sobre la civilisació minoica, que la precedix cronològicament. Per una atra part, el jaciment arqueològic de l'antiga Pilos, batejat com «palau de Néstor», va ser localisat en 1939 per Konstantinos Kourouniotis i excavat per un equip dirigit per Carl William Blegen.

Erro al crear miniatura:

Tablla inscrita en llineal B, XIII Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

En les excavacions de Cnosos (Creta), Evans va descobrir mils de tabllas d'argila, cuites accidentalment per incendis del palau. Va batejar esta escritura com «llineal B», ya que ho va estimar més alvançat que el llineal A. En 1953 es va produir el dessiframent dellineal B ―identificat com un tipo de grec antic― per Michael Ventris i John Chadwick.

No obstant, les tabllas de llineal B seguixen sent una font d'informació molt escassa. Afegint les inscripcions sobre gots, no representen més que aproximadament 6000 texts, mentres que es calcula que hi ha vàries centenes de millers de tabllas sumerio i acadias. Ademés, els texts són curts i de caràcter econòmic-administratiu: es tracta d'inventaris i atres documents contables que no estaven destinats a ser archivats sino que tenien una vigència d'únicament un any ya que les tabllas de fanc que els contenien podien reutilisar-se. No obstant, tenen la ventaja de mostrar una visió objectiva del seu món, sense la marca de la propaganda real.

Cronologia

Per a la cronologia de la Edat del Bronze de l'àrea continental grega s'utilisa el terme Heládico. Dins de les tres fases en que es dividix (Antic, Mig i Recent), la civilisació micénica s'emmarca dins del Heládico Recent —HR per a abreviar. Est, a la seua volta, es dividix en HR I, HR II i HR III i cada u d'estos es dividix en periodos més breus designats per les lletres A, B i C. A voltes també s'usen els números 1 i 2 per a dividir estos últims periodos. Sobre les dates absolutes als que corresponen cada una d'estes fases, estan en constant revisió. Ademés, pot distinguir-se una datació basada en la comparació del material arqueològic micénico —fonamentalment ceràmica— en material d'Egipte i de l'Orient Pròxim, de la datació basada en estudis científics com el carbono 14. Estos métodos han produït resultats diferents i per això es parla d'una cronologia baixa i una cronologia alta.

Cronologia de l'Edat del Bronze en la Grècia continental

Periodo	Cronologia alta (dates absolutes)	Cronologia baixa (dates absolutes)
Heládico recent I	1700/1675-1635/1600 a. C.	1600-1500 a. C.
Heládico recent IIA	1635/1600-1480/1470 a. C.	1500-1440 a. C.
Heládico recent IIB	1480/1470-1420/1410 a. C.	1440-1390 a. C.
Heládico recent IIIA	1420/1410-1330/1315 a. C.	1390-1300 a. C.
Heládico recent IIIB	1330/1315-1200/1190 a. C.	1300-1190 a. C.
Heládico recent IIIC	1200/1190-1075/1050 a. C.	1190-1070 a. C.

Erro al crear miniatura:

Recipient de cristal de roca en forma d'ànet trobat en el Círcul de tombes B de Micenas. Encara que té traces egipcíaques, es creu que provablement es va elaborar en un taller cretense i que va poder formar part d'un intercanvi de regals entre minoicos i micénicos.

Les troballes de diferents necròpolis del Heládico Mig mostren que entre este periodo i el posterior va haver una continuïtat cultural. Entre finals del Heládico Mig i principis del Heládico recent s'estima que es va produir la formació dels regnes micénicos. Les tombes del Círcul B de Micenas es daten en esta época de transició, entorn a 1650-1550 a. C. Les del Círcul A són alguna cosa posteriors (1600-1500 a. C.). En estes necròpolis s'han trobat armes i riques troballes, molts d'ells importats de l'exterior, que mostren una èlit oligàrquica dominant que mantenia forts contactes en Creta i en atres àrees del Mediterràneu.

El HR II va vore un fort increment del número de poblacions micénicas en l'àrea continental mentres en Creta, entorn al 1450 a. C., molts assentaments minoicos varen ser destruïts. Dels palaus cretenses abans existents, solament va ser reconstruït el de Cnosos. Alguns investigadors han supost que els micénicos haurien segut els responsables d'eixes destrucció i s'haurien establit en l'illa, entorn a Cnosos, mentres uns atres creuen que l'arribada dels micénicos s'hauria produït més vesprada. També s'ha sugerit que la presència d'elements culturals que combinen característiques minoicas i micénicas d'eixe periodo pot ser deguda a que l'hegemonia micénica en l'illa va ser recolzada d'alguna manera per un sector de la població minoica. No obstant, el palau de Cnosos va sofrir una atra destrucció entorn al 1350 a. C.

Durant el HR III la civilisació micénica va seguir expandint-se. En este periodo es varen edificar grans palaus i fortificacions. Ademés de Creta, atres illes del mar Egeo (com Cos, Cálimnos i Rodas) mostren jaciments micénicos i inclús es varen establir en colónies en atres llocs més alluntats, dins del Mediterràneu.

Els principals tholoi de Micenas s'emmarquen entre el HR IIA i en HR IIIA2. Són mostres de la considerable riquea monumental que els reis micénicos han acumulat. Este periodo constituïx l'apogeu de la civilisació micénica. Sobre les destrucció, la majoria de les de la zona continental grega es va donar a finals del HR IIIB2. ya que estan associats al fòc produït en elles, la major part dels texts de llineal B pertanyen al HR IIIB2 —que correspon aproximadament a 1200 a. C.— pero alguns són més antics, en particular una part de l'archiu de Cnosos, que és del periodo de transició entre el HRII i el HR III.

El periodo HR IIIC correspon al moment final de la civilisació micénica, despuix de la destrucció dels palaus de l'àrea continental grega. S'aprecia, en general, una disminució del número d'assentaments en este periodo.

Orige dels micénicos

Mapa del Mediterràneu oriental i Orient Mig en els regnes més destacats en el moment de l'apogeu de la civilisació micénica.

La civilisació micénica forma partix de la civilisació egea o, en plural, civilisacions egeas, que són denominacions historiográficas per a la designació d'un grup de civilisacions prehelénicas (és dir, anteriors a la civilisació grega) que es varen desenrollar en la protohistòria en l'espai entorn al mar Egeo. Ademés de la micénica, estan les civilisacions cicládica (entorn a les illes Cíclades), i la minoica (illa de Creta). També s'ha especulat en una quarta civilisació, la luvita.

Despuix de la traducció de les tabllas en llineal B, es va descobrir que aquells que es diuen impròpiament «micénicos» són en realitat grecs. No obstant, estos grecs no varen estar sempre en territori de Grècia, sino que varen ser un dels pobles indoeuropeos que eren seminómades, varen dur el carro i el cavall i migraron, entorn als anys 2100-1900 a. C., des d'un àrea indeterminada que algunes teories situen en territoris al nort de les mars Negre i Caspio. Es varen mesclar en la població que ya vivia en eixe territori, als que s'han denominat pelasgos.

Cap font escrita que provinga d'un jaciment micénico indica cóm es dia este poble a sí mateixa (el seu autoetnónimo). S'ha tractat d'identificar cóm nomenen als micénicos les fonts d'atres imperis de l'Edat del Bronze. En este sentit es pensa que la menció d'Ahhiyawa de les fonts hititas i el topònim Tanayu que apareix en fonts egipcíaques, designaven a la Grècia micénica o, a lo manco, una part de la mateixa. Estos noms s'han relacionat, respectivament, en els térmens aqueos i dánaos dels poemes homéricos.

Estudis científics

Entre les conclusions d'un estudi genètic de 2017 dirigit, entre uns atres, per Iosif Lazaridis, es va donar que els micénicos i els minoicos estaven emparentats i que abdós civilisacions descendien de gents que ya estaven en Grècia o que procedien del suroest d'Anatolia o de l'est del Caucas. Com a diferència principal, els micénicos tenien un percentage d'ADN d'ancestros que procedien del nort (Europa oriental o Siberia).

Un atre estudi de genomas publicat en 2021 portat a terme per Olga Dolgova, entre uns atres, mostra que les poblacions de les Cíclades, de Creta i de l'àrea continental grega eren genèticament similars en l'Edat del Bronze antic i principalment tenien ascendents del neolític Egeo, pero en l'Edat del Bronze Mig s'observen canvis en els habitants de la zona del nort continental grega, que tenien aproximadament un 50 % d'ascendents procedents d'una àmplia regió entorn a la mar Negra i a la mar Caspio.

La llengua micénica

Artícul principal → Grec micénico.

La llengua parlada en esta civilisació era un dialecte del grec que s'ha designat convencionalment com «micénico» i és el que arrepleguen els texts de les tabllas de llineal B que s'han conservat. Es tracta d'un dialecte que és prou homogéneu en tots els centres en els que s'han trobat testimonis, encara que s'han trobat algunes diferències en la morfologia derivacional i en el lèxic, inclús dins d'un mateix centre. Algunes d'estes variacions s'atribuïxen a que hi hauria diferències entre el micénico parlat de manera corrent i el micénico més formal propi de l'administració dels palaus. Per una atra part, les característiques llingüístiques del micénico ho relacionen en els grups dialectals jónico-àtic i arcado-chiprà, pero no es creu que fora antecessor directe de cap dels dos, sino que únicament compartix certes traces en estos.

Organisació política

La geografia micénica

Erro al crear miniatura:

Situació dels centres palacials de la civilisació micénica.

L'organisació política general del món micénico no es coneix en seguritat. Pese a això, s'estima que els assentaments en els que l'arqueologia ha trobat archius de certa importància en llineal B eren destacats centres de poder. És el cas de Pilos, Cnosos, Micenas, Tebas i Ayios Vasilios —esta última en Laconia, prop de la posterior Esparta. En el cas concret de la planura argiva, pels importants restants arqueològics, s'ha sugerit que hauria tingut un sistema complex en el que Micenas tindria el control total d'eixe territori, el palau de Tirinto controlaria el port, i atres dos centres fortificados destacats, Midea i Argos, tindrien la funció de controlar la conexions terrestres entre abdós. Per una atra part, en Orcómeno no s'han trobat documents en llineal B pero dit assentament va deure repartir-se en Tebas la regió de Beòcia: Orcómeno controlaria la part septentrional i inclouria ellac Copaide i la fortificació de Gla, mentres a Tebas pertanydria la zona meridional de Beòcia i a lo manco la zonal central d'Eubea. És possible que en Creta hi haguera atres centres administratius, ademés de Cnosos, com La Canea, en la zona occidental. Els restants arqueològics tals com a tombes i sagells també confirmen l'existència d'assentaments micénicos en el Ática, Fócide, illes Jónicas, Etolia, Acarnània, Tesalia i Eubea, ademés d'atres zones del Peloponeso no citades anteriorment. Fòra dels llímits d'estes àrees geogràfiques, possiblement els micénicos tingueren algunes colónies comercials en Anatolia, Sicília, la península itálica i Epiro.

La menció d'un «rei dels ahhiyawa» en les fonts hititas ha segut comparada en el «rei dels aqueos». Pero res prova que els ahhiyawa siguen els aqueos (encara que semble la solució més llògica) i la localisació del seu regne continua discutida: Àsia Menor, Rodas, Tracia, Grècia continental... En tot cas, tampoc està clar si la Grècia micénica era una confederació d'estats dominats per un rei, o si estos estats funcionaven com a regnes de manera independent.

Els estats de Pilos i Cnosos

A una escala més reduïda, existix informació a través de les fonts en llineal B sobre l'organisació interna dels regnes millor coneguts: Pilos i Cnosos. Pero tampoc ahí existixen moltes certees. Estos estats estaven dirigits per un rei, el wa-na-ka (ϝάναξ / wánax) que, ademés d'estar en lo més alt del poder polític, provablement també ostentava la jefatura militar. Hi ha autors que han defés que en l'àmbit religiós el wa-na-ka també hauria tingut un important paper com a sum sacerdot o inclús podria haver estat revestit d'un caràcter diví.

El wa-na-ka està secundat pel ra-wa-ke-ta, les funcions del qual són objecte de debat, pero en tot cas es tractava d'un personage poderós. Abdós posseïxen un domini territorial propi, el et-em-no (τέμενος / tem-nos).

Ademés dels membres de la cort, atres dignatarios estan a càrrec de l'administració local del territori. El regne de Pilos està dividit en dos grans províncies, la de-we-ro-a3-ko-ra-i-ja., la província pròxima, al voltant de Pilos, i la pe-ra3-ko-ra-i-ja, la província lluntana, la possible capital de la qual seria la ciutat de re-o-ko-to-ro. El regne es subdivide ademés en setze districtes, que a la seua volta estan formats per una série de pobles o municipis. Per a dirigir els districtes, el rei nomena a un ko-re-et (koreter, «governador») i un po-ro-ko-re-et (prokoreter, «subgobernador»). Un dona-mo-ko-ro (damokoros, «aquell que s'ocupa del donem»), s'ocupa dels pobles o municipis, els dona-mo (lliteralment «pobles», comparar en δῆμος / dễmos), i un qa-si-re-o (paraula directament predecessora de βασιλεύς / basileús) eixercix igualment un càrrec a nivellocal, mal conegut — sembla dirigir un grup de broncistas, pero alguns creuen que les seues funcions eren més àmplies. Resulta interessant observar que en els poemes homéricos el basileus serà el rei.

Societat

Erro al crear miniatura:

Fresc d'época micénica trobat en Tirinto a on una dama participa en una ofrena religiosa.

La societat micénica sembla estar dividida en dos grups d'hòmens lliures: l'entorn del palau i el poble. Este últim es reflectix en els texts en el terme «dona-mo», que seria una entitat administrativa local que està essencialment vinculada a tasques agrícoles i que deu pagar imposts. Pero dins del «dona-mo» també es podria distinguir una èlit que estaria formada per persones que tindrien algun càrrec relacionat en la gestió de les terres, i el restant, que en tot cas serien titulars de chicotets terrenys.

Lligats al palau es trobaven els «i-qe-ta», el nom dels quals significa «seguidors» i les possessions dels quals indiquen que tenien un nivell social elevat. És possible que ostentaren funcions militars i potser també religioses. Atres dignatarios són els et-re-ta (telestai), que apareixen en els texts com a propietaris de terres que tenien algun tipo d'obligació en l'estat. Dins d'este sector de la societat d'alt nivell també es pot incloure a la série de funcionaris encarregats de la gestió dels diferents districtes de cada regne.

Sobre les dònes, en els texts en llineal B apareixen a sovint com a treballadores textils. Per una atra part, en alguns documents es mencionen categories de dònes lligades a l'àmbit religiós («i-ri-ta» i «ka-pa-tu-ja») que devien estar en la part superior de l'escala social ya que, a lo manco en els texts de Pilos, posseïen terres i esclaus.

En lo més baix de l'escala social es troben els esclaus, «do-i-ro» (masculí) i «do-i-ra» (femení) (compare's en el grec δούλος / doúlos), encara que alguns figuren com a titulars de terres, lo que sugerix que podrien haver segut reduïts a l'esclavitut per no haver pagat els seus deutes. A voltes estos esclaus estan vinculats a santuaris, a deus concrets, a la ganaderia, a l'indústria textil o a la producció de bronze.

Economia

L'organisació econòmica dels regnes micénicos coneguda pels texts de llineal B és llimitada, ya que estos conserven sol registres dels interessos dels palaus. Els escrigas anoten les entrades i eixides de productes tant agrícoles com a artesanals, el repartiment de tasques de producció i la distribució de les racions dels equips de treball depenents dels palaus. Lo que es coneix a través dels documents de les activitats de la població que no depenia del palau és sol referent a càrregues fiscals.

Agricultura

Encara que la qüestió de la possessió de les terres cultivables presenta molts dubtes, s'estima que la major part d'elles provablement pertanyien al dona-mo, és dir, la comunitat. No està clar si els santuaris participaven de la possessió de part d'estes terres i és possible que el palau també tinguera interessos en elles, ya que apareixen registrades en els seus archius. Ademés, una atra part d'elles pertanyia directament al wa-ka-na i al ra-wa-ge-ta, com s'ha vist més dalt. Les terres podien ser cultivades pels seus titulars o be eren arrendades, lo que es coneixia com o-na-to, encara que també existia un atre tipo de tinença de terres denominada i-to-ni-jo, que devia ser més beneficiosa que tindre-la en arrendament.

La producció agrària d'estos regnes seguix la tradicional «tríade mediterrànea»: cereals, oliveres i vinya. Els cerealés cultivats són el blat i la acebada. També hi ha plantacions d'oliveras per a la producció d'oli, que no s'ampra necessàriament en l'alimentació, sino per als contes corporals i els perfums. En la vinya s'obtenen diversos vis. Ademés es cultiva el lli per a la vestimenta, el sésam per al oli i arbres com la higuera o el terebinto. Atres productes documentats són la juncia, el celiandre, el cártamo i el safrà. Per una atra part, els llegums no estan presents en texts de llineal B pero les troballes arqueològiques indiquen que era un atre dels aliments comuns dels micénicos.

Ganaderia, caça i peixca

Les informacions proporcionades pels texts de llineal B, sobretot els de Cnosos, indiquen que el ganado més important era el oví, que proporcionava una producció abundant de llana, ademés de carn i llet. També es criaven cabres, vacas, bous i porcs. Les vaques i els bous, ademés dels productes alimenticis i pells que proporcionaven, servien per a llabors del camp i s'ampraven a sovint en sacrificis religiosos. Els porcs i les cabres també eren destinats a voltes a este tipo de sacrificis. Els cavalls i els rucs es dediquen a llabors del camp i a tirar dels carros de guerra. També està documentada la producció de mel. La caça era una activitat que estava molt present en la societat micénica. Abunden les representacions d'esta pràctica en elements decoratius d'algunes armes, esteles funeràries, ceràmica i atres eixemples de l'art de l'época, mentres en els texts està documentada la caça de venados, cabres salvages i jabalís. Per una atra part, la peixca no està reflectida en els documents de llineal B pero sí devia ser important, com mostren algunes representacions artístiques i les troballes arqueològiques d'arts de peixca.

Indústria

Erro al crear miniatura:

Tablla micénica que tracta d'un demanat de llana, Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes.

La indústria textil era un dels principals sectors de l'economia micénica. Es treballava la llana i el Lli textilli. Mentres en Creta està atestada una gran cantitat de ganado oví que produïa una important cantitat de llana, en Pilos era més important el treball delli. Les tabllas permeten seguir tota la cadena de producció. Un ideograma representa un teler vertical que es creu que va poder ser una innovació dels micénicos. La tinción tenia lloc abans del hilado. Apareixen registrats a lo manco sis tipos de panys, una vintena d'oficis textils i un gran número de treballadors, lo que indica un alt grau d'especialisació.

Sobre l'àrea metalúrgica, es treballaven a lo manco cinc metals: or, argent, coure, estany i plom. El coure i l'estany s'utilisaven per a la formació del bronze. Les fonts escrites registren grups de broncistas als que se'ls distribuïa el metal per a que realisaren els seus treballs. S'ha calculat que en Pilos s'amprava a 400 obrers en estos menesters. En el bronze es produïen recipients, ferramentes i armes. Ademés de la confecció d'objectes d'orfebreria, s'atesta l'us de l'or en ornaments que decoraven els mobles.

L'indústria de la perfumeria també està atestada. Les tabllas descriuen la fabricació d'olis perfumados: en olor a rosa, a sàlvia, etc. Aixina mateix, els texts atesten la producció de cuiro, mobles, pasta de vidre, rodes i carros de guerra.

Atres àrees industrials o artesanals es coneixen més per l'arqueologia que pels testimonis epigràfics, com poden ser el treball del marfil, el tallat de pedres precioses o semipreciosas i la alfarería. Esta última activitat era la principal font de productes d'exportació.

Comerç

Erro al crear miniatura:

Gerro micénico exportat a Ugarit, sigles XIV a el XIII, Museu delouvre

Les fonts escrites proporcionen molt escasses senyes sobre el comerç micénico. En elles solament s'ha conservat un testimoni directe d'un enviament de teles des de Micenas a Tebas. Aixina i tot, s'estima que el comerç interior entre els diferents regnes micénicos devia ser una activitat habitual per mig de la que els estats equilibraven els seus respectius excedents i necessitats. L'arqueologia ha proporcionat un eixemple en la troballa de gerres en Tebas, Eleusis, Micenas i Tirinto la procedència de les quals era la Creta occidental.

Sobre el comerç internacional, ya que els micénicos dominaven l'art de la navegació i la construcció de barcos, és possible que navegaren grans distàncies en fins comercials. Se sap que els minoicos havien mantingut relacions comercials en el Antic Egipte i s'ha sugerit que estes relacions s'haurien repres/représ quan els micénicos varen passar a controlar l'illa de Creta despuix de la caiguda de la civilisació minoica. No obstant, hi ha historiadors que defenen que el seu comerç exterior era part important de la seua economia pero uns atres creuen que es tractaria principalment d'una espècie d'intercanvi de regals i que els micénicos no varen tindre un paper important en el comerç exterior, que estaria controlat principalment per chiprans.

El seguiment d'alguns dels productes micénicos d'exportació es pot fer a través de l'arqueologia. Entre estos destaquen especialment els restants de ceràmica micénica, que contenia productes com a vi, perfum i oli, encara que la pròpia ceràmica, que a sovint apareix en una destacada decoració, era considerada com un producte de lux. Numeroses ánforas han segut trobades en el mar Egeo, Anatolia, Alce, Egipte, pero també l'oest de Sicília. S'admet també que els mercaders micénicos varen poder fer d'intermediaris sobre alguns productes comercials com a contes de pasta de vidre utilisada per a collars que s'han trobat en atres àrees del Mediterràneu occidental més alluntades, fins a la península ibèrica, aixina com en zones d'Europa Central i de Gran Bretanya. Al marge d'estes troballes arqueològiques, s'accepta que l'indústria textil micénica estava destinada en bona mida a l'exportació.

S'estima que, dels productes necessaris per a elaborar el bronze, el coure va deure ser importat pels micénicos des de Chipre i l'estany des d'Anatolia o el Alce mediterràneu. Atres productes d'importació varen ser bens de lux com a or, potser d'Egipte, àmbar del Bàltic i marfil de Síria, ademés d'algunes fustes nobles procedents d'Àfrica i alum, usat per a teñir pells i fixar colors en teles.

De forma general, la circulació de bens micénicos es pot traçar gràcies als «nòduls». Es tracta de chicotets prismes d'argila, habitualment de tres cares. Una d'elles tenia un logograma que indicava el tipo d'objecte i en les atres cares a voltes s'afegien atres informacions, com el tipo de contribució que es paga per mig d'ell, l'orige o el destí. Tenien un forat per a on es passava una cordonera que servia per a nugar el nòdul a l'objecte. 56 nòduls, que han segut trobats en Tebas en 1982, duen ideogramas que representen animals de ganado. Gràcies a ells s'ha pogut reconstruir l'itinerari dels animals: vinguts de tota Beòcia i Eubea, són duts a Tebas per a ser sacrificats. Els nòduls servien per a provar que no es tractava d'animals furtats i per a demostrar el seu orige. Una volta que els animals apleguen al seu destí els nòduls són comprovats i recollits per a realisar una tablla contable. Els nòduls són usats per a tot tipo d'objectes i expliquen la rigurosidad de la contabilitat micénica: l'escriga no té que contar ell mateixa els objectes, es basa en els nòduls per a realisar els seus tabllas.

Religió

Erro al crear miniatura:

«Dama de Micenas», fresca del XIII procedent de la «casa del sum sacerdot» de Micenas que provablement representa una deesa, Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Artícul principal → Religió micénica.

El fet religiós és prou difícil d'identificar en la civilisació micénica, en particular quan es tracta de jaciments arqueològics, a on resulta complicat identificar en seguritat un lloc de cult. Sobre els texts, hi ha llistes d'ofrenes que donen els noms dels deus, d'alguns santuaris i d'algunes festivitats.

Divinitats

El panteón micénico ya mostra numeroses divinitats que es troben més vesprada en la Grècia clàssica. Poseidón sembla ocupar un lloc privilegiat, sobretot en els texts de Pilos. En esta época es tracta provablement d'una divinitat ctònica, associada als terremots. També es troben una série de «Dames» (Potnia), associades als llocs de cult, com una «Dama dellaberint» en Creta —que recorda el mit dellaberint minoico, de la mateixa manera que la presència d'un deu cridat Dédalo. Zeus apareix baix les formes Vaig donar-we (en datiu) o Vaig donar-wo (en genitiu). També es troba una divinitat anomenada en un nom que es correlaciona en el de Zeus: Vaig donar-o-ja. Atres divinitats identificades que es troben durant époques posteriors són Hera, Llaures, Hermes, Atenea, Artemisa, Dioniso, Erinia, etc. Atres noms de divinitats en canvi no tenen, aparentment, relació en els deus clàssics.

Llocs de cult

Cap gran temple d'época micénica ha pogut ser identificat. Entre els espais de cult, s'estima que la sala del tro dels palaus devien desenrollar-se rituals religiosos. Ademés atres edificis trobats en les ciutadelles deuen haver servit de lloc de cult. És el cas del denominat «Centre de cult de Micenas» i d'atres santuaris com els trobats en Tirinto, Agia Irini (illa de Ceos) i Filacopí (illa de Melos). Atres edificis les troballes dels quals d'estatuillas de cult i bancs permeten identificar-els com a santuaris estaven en llocs més aïllats. Alguns dels llocs de cult d'esta época varen ser despuix importants centres religiosos de la Grècia clàssica, com Epidauro, Eleusis o el mont Liceu. Hi ha autors que han sugerit que en fonts, coves o en atres llocs a on han aparegut depòsits de gran número d'estatuillas es devia practicar un tipo de cult popular, front a l'oficial. D'este tipo de cult s'han trobat eixemples en Delfos i Ayios Vasilios.

Rituals

En els texts està atestada la presència tant de sacerdots com de sacerdot i la realisació de sacrificis d'animals en honor a les divinitats. Possiblement partix de l'animal sacrificat fora oferit als deus i després la carn comestible seria consumida en grans convits. Atres rituals que devien ser importants en el cult eren les libaciones, aixina com les ofrenes de vestits degudament perfumados, de gots luxosos i inclús de persones. També es realisaven processons en les que els participants transportaven diferents objectes relacionats en la preparació d'una festa o l'image d'una divinitat. Per una atra part, també devien participar en algun tipo de ritual persones que portaven caraces d'animals.

Pràctiques funeràries

Erro al crear miniatura:

Entrada a la Tomba de Clitemnestra en Micenas.

Erro al crear miniatura:

Figurillas micénicas que es varen depositar com a aixovar funerari, expostes en el Museu Arqueològic de Tebas.

Tipos de tombes

La forma d'enterrament més corrent durant el Heládico recent és la inhumación. S'enterra baix el sol mateix de les vivendes o en l'exterior de les zones residencials, en cementeris, a voltes en túmulos. Les tombes individuals són en forma de cista, en un parament de pedres. En el HR I apareix mobiliari funerari, que estava absent en els periodos anteriors. A principis del Heládico recent també es nota la presència de tombes comunes, de forma rectangular. Posteriorment, entre els sigles XV i XIII, destaquen dos tipos de tombes: els tholos, que provablement deriven dels túmulos; i les tombes de cambra. Els tholos són edificis de pedra que estan coronats per una volta i que s'enterren baix una capa d'arena i pedres que produïxen una capa de fanc que la protegix. Els tombes de cambra són subterrànees i estan escarbades en la roca. Tant als tholos com a les tombes de cambra s'accedia per una porta a la que conduïa un passadiç cridat dromos.

Les tombes més impressionants s'han trobat en Micenas: a l'época micénica més antiga pertanyen dos conjunts de tombes de fossa, el Círcul de tombes A i el Círcul de tombes B, en els que s'han trobat rics aixovar funeraris i a on s'ha advertit la presència de molts objectes procedents de Creta o be directament influïts per la cultura minoica. També en Micenas, en forma de tholos, destaquen el Tesor d'Atreo —es tracta del més monumental dels tholos micénicos encara que es desconeixen tant els enterrament que contenia com el seu aixovar funerari, ya que va ser saquejat en l'Antiguetat— la Tomba de Clitemnestra i la Tomba dels genis. En Orcómeno destaca el tholos cridat Tesor de Minias; en Tebas està la Tomba dels fills d'Edipo, la major tomba de cambra coneguda, i en Pilos es troba una atra important tomba de fossa: la Tomba del guerrer de l'aixeta.

Despuix de la destrucció dels palaus, en el HR III C, s'advertix un canvi en els tipos de tombes, ya que passen a ser més habituals els enterrament individuals, directament baix terra, en cista, o a voltes en pitoi. Per una atra part, escomença a aparéixer i a expandir-se, des de la regió del Ática, el rito de l'incineració.

Ritos funeraris

Es coneixen algunes representacions pictòriques que provablement descriuen ritos funeraris, com el del sarcòfec d'Hagia Triada. S'ha supost que es realisava una processó que discorria entre la vivenda del fallit i la tomba. Una volta depositat el cos se li feyen ofrenes que podien consistir en menjar, beguda, perfum, joyes, vestits, armes i figurillas, entre atres objectes. Després es tancava la tomba, encara que moltes voltes es tornava a obrir per a ser reutilisada per a un atre enterrament.

Arquitectura

Les fortalees

Vore també: Fortificacions de Micenas

Erro al crear miniatura:

Porta dels Lleons en Micenas.

Erro al crear miniatura:

Muralles ciclópeas de Micenas.

En els seus inicis, els palaus micénicos no estaven fortificados. La construcció de les primeres estructures defensives no es va produir fins a el XIV A partir de llavors, alguns dels principals centres micénicos varen contar en imponents muralles, com Atenes, Tirinto, Micenas i Gla. No obstant, atres centres importants com Pilos o Yolco no varen aplegar a estar mai amurallados. Ademés de les ciutadelles, s'han trobat també fortalees aïllades que servien sense dubte per al control militar del territori. Les muralles micénicas són a sovint de tipo «ciclópeo»: estan construïdes per mig de grans blocs de pedra, apilats uns sobre uns atres i s'ampraven pedres de menor tamany per a reblir els buits que quedaven entre elles. En alguns dels llocs més importants de les muralles estes estructures es convertien en sellarés. Per una atra part, havia sofisticats sistemes d'entrades i pous en l'interior de les ciutadelles per a poder afrontar possibles seges.

Hàbitat

Els jaciments micénicos mostren diferents tipos de residències, que podien tindre un o dos pisos. Este últim cas va ser el més estés en époques més recents. Les més chicotetes eren de forma quadrangular i medien entre cinc i vint metros de costat. En elles residien les capes més baixes de la població. Eren construccions en sòlides bases de pedra, en les que en la part superior de les parets, s'insertaven grossos llistons de fusta en la mampostería. Este armassó conferia al conjunt, que no estava cimentat, més cohesió i potser una certa elasticitat que li feya més resistent als terremots. Les teulades en teixixques eren excepcionals, ya que les cases estaven generalment cobertes en terrats.

Els almagasens i graners estaven fets en rajoles secades al sol o en fanc sec.

Sembla que algunes cases no tenien portes: devien trobar-se sense dubte a una certa altura, com es pot vore en una plaqueta de marfil de Cnosos que representa la frontera d'una casa. Era una precaució contra les inundacions o les fortes escorrentías d'aigua en els carrers, en climes en règim de pluges torrencials.

Deu fer-se una menció particular a les cases, generalment rurals, ovalades o en àbsits. Les cases en àbsits apareixen en Grècia continental en el Neolític i li les troba en l'HA i HM. Li les troba comunament en el HR III, pero varen existir en periodos precedents al micénico, en Termo en Etolia en particular. A voltes són del tipo en megaron, constituïdes per una o dos habitacions i construïdes d'una manera prou tosca. Les hi ha en les parts occidentals de Grècia, en Nijoria, Malthi-Dorio, Tris Langades (Ítaca), Dodona, Delfos, Yolco, en Macedònia (Kastanas, Limnotopos-Vardino,), en Tracia (Asartepe), en Àsia Menor (Mileto), en Cos (Seraglio) i en Creta (Cnosos i Arjanes). Es pot vore en elles una tradició importada. Es tracta més be d'una resorgiment d'antigues tradicions indígenes.

Més elaborades eren les residències més grans, que medien entre 20 i 35 metros de costat aproximadament i estaven constituïdes per vàries sals i inclús de pati central. Estaven organisades segons un model pròxim al del palau. No obstant, no és segur que es tractara de residències d'aristócrates micénicos, ya que existix una atra hipòtesis que vol vore en estos edificis dependències auxiliars del palau, a sovint situats en la seua proximitat.

Els palaus micénicos

Els palaus micénicos tenen les seues més bells eixemples en els excavats en Micenas, Tirinto i Pilos. Són els centres de l'administració dels estats micénicos, com ho han demostrat els archius trobats. Des del punt de vista arquitectònic, són els hereus dels palaus minoicos, pero també d'atres grans residències de la Grècia continental del periodo Heládico mig. Les estructures palacials dels tres palaus mencionats es varen erigir en els cims dels tossals o en els afloraments rocosos, dominant l'entorn immediat. Les millors conservades es troben en Pilos i Tirinto, mentres que la de Micenas es conserva solament parcialment. En la Grècia central, Tebas i Orcómeno solament s'han tret a la llum parcialment. Per una atra part, el palau construït en la acrópolis d'Atenes ha segut destruït casi per complet. Un edifici important en Dímini en Tesalia, possiblement l'antiga Yolco, és considerat per varis arqueòlecs com un palau. En 2008 també s'ha trobat un palau micénico en Laconia, a uns 12 km al sur d'Esparta, en el jaciment d'Ayios Vasilios.

Les estructures palacials de la Grècia continental compartixen una série de característiques comunes. Estan organisats al voltant d'un conjunt de patis a les que s'òbrin diverses sals de diferents dimensions, entre les que es troben almagasens i tallers, ademés de zones de residència i representació. El punt central de l'aspecte sociopolític d'un palau micénico era el megaron, la sala del tro. Es disponia al voltant d'una llar circular rodejat per quatre columnes. El tro es trobava generalment en el costat dret en entrar en la sala, mentres que l'interior del megaron estava profusamente decorat, ostentant imàgens dissenyades intencionadament per a demostrar el poder polític i religiós del governant. L'accés al megaron es realisava a través d'un pati, al que s'aplegava des d'un propylon. L'iconografia de les cambres palacials és notablement uniforme en tota Grècia. Per eixemple, en Pilos i Tirinto les pintures se centren en motius marins, oferint representacions d'octópodos, peixos i delfins. Al voltant del megarón un grup de patis s'obria cada u a vàries estàncies de diferents dimensions, com a almagasens i tallers, aixina com sals de recepció i vivendes. En general els palaus micénicos han aportat una gran cantitat d'artefactes i frescs fragmentarios.

Els palaus de Pilos, Micenas i Tirinto compartixen atres característiques comunes; un gran pati en columnates es troba directament davant del megarón central, mentres que un segon megaron, pero més chicotet, també es troba dins d'estes estructures. Les escals del palau de Pilos indiquen que els palaus tenien dos pisos. Els aposentos privats dels membres de la família real es trobaven presumiblement en el segon pis.

• Erro al crear miniatura:
  Un almagasén en tinajas enterrades en el palau de Pilos, prova arqueològica del paper que eixercitava el palau en la redistribució de certs productes agrícoles.

Obres públiques

Entre les obres públiques que varen portar a terme els micénicos pot citar-se la ret de camins que discorria pels seus territoris, aixina com els ponts construïts —de pedra o de terra— per a facilitar les comunicacions. També destaquen els sistemes d'abastiment d'aigua des de les fonts naturals a través de conducció subterrànees que s'han trobat en les ciutadelles. Per una atra part, una obra de gran envergadura va ser el sistema de canalisacions que varen portar a terme en el llac Copaide en fins agrícoles. En les proximitats de Tirinto també varen construir una presa ciclópea. També subsistix en part atra presa ciclópea entre Tirinto i Agios Adrianos, en Argólida.

Art i artesania

Gots

Artícul principal → Ceràmica micénica.

L'arqueologia ha trobat gran cantitat de ceràmica d'época micénica, de formes molt variades.

En el HR I poden destacar-se dos tipos de decoració: la d'aquells recipients en llínees geomètriques que formen composicions diferents en cada estructura del got, que s'ha denominat «estil arquitectònic» i, per una atra part, atres recipients que tenen una decoració que comprén tot el got, que s'ha cridat «estil unitari». En el HR II B va ser molt comuna la cridada «copa efirea» que consta de dos torres i un peu molt estilisat. En el HR III es donen uns gots que s'han cridat de «copa de champany» per la seua forma, chicotetes, en un torra i sense decoració. També en este periodo abunden els kílices i les gerres d'estrebe, que consten de dos torres en la part superior del got completament tancat i proveït únicament d'un pico vertedor, cilíndric i vertical.

En les fases de major apogeu de la civilisació, els models es van estandardisant en tot l'espai micénico i la producció aumenta considerablement en cantitat. Entre els motius decoratius són habituals les espirals, els fulls, les dobles astrals, les flors o els motius marins, a sovint influenciats per la ceràmica minoica. Un atre tipo de decoració de les vasijas utilisa motius presents en les pintures murals, com a temes guerrers o animals, entre uns atres.

Ademés de gots de ceràmica, en els jaciments arqueològics micénicos s'han trobat abundants eixemples de gots de metal (principalment de bronze, pero també d'or), aixina com d'atres materials luxosos com el marfil.

Entre les peces singulars de destacat valor artístic poden citar-se els «gots de Vafio», que són d'or en una decoració en la que es representa la captura d'un bou i que pertanyen al HR II; un ritón d'or en forma de cap de lleó trobat en Micenas, una cratera trobada en Enkomi, Chipre, que representa un paisage en dos persones en un carro enfront d'una atra persona que sosté una balança i la «píxide del tañedor de lira», trobada en Creta, que pertany al MR III A i representa un home que té en una mà una lira i en l'atra lo que sembla un mechó de blat.

• Erro al crear miniatura:
  Gerra d'estrebe. Cap a 1200 a. C. (HR IIIA-B).

Escultura

El periodo micénico no va produir estàtues de gran tamany. La major part de l'escultura del periodo consistix en estatuillas fines de terra cuita, trobades sobretot en el jaciment de Filacopí, pero també en Micenas, Tirinto o Ásine. La majoria de les estatuillas representa figures antropomórficas (encara que també les hi ha zoomorfas), masculines o femenines. Les figures estan en diferents postures: braços estesos, elevats cap al cel; braços plegats sobre les caderes; assentats. Estan pintades, monocromes o polícromas. El seu sentit no està clar, pero sembla provable que es tracte d'objectes votius, trobats en contexts que semblen ser de llocs de cult. La figura més representativa és l'anomenada Trio de Micenas, que representa a dos dònes i una chiqueta, l'interpretació de la qual podria ser que es tracta de divinitats o be d'una mateixa dòna passant per tres edats. També destaca una image de la deesa mare en el seu fill en el regazo. També són corrents els ídols en psi, en fi o en tau, aixina cridats per la seua semblança a estes lletres de l'alfabet grec. Es troba principalment en tombes i en santuaris. Els únics bajorrelieves de pedra tallats en la Grècia micénica que es conserven procedixen del jaciment de Micenas, de principis del Heládico recent. Es tracta de tretze esteles trobades en les tombes de fossa d'este jaciment, que representen en un estil tosco escenes de guerra, caça o lluita d'animals, decorades en motius decoratius en espiral. No tenen posteritat coneguda. L'únic bajorrelieve del Heládico recent, pero posterior, procedix del mateix jaciment: es tracta de la decoració sobre la Porta dels Lleons. Representa a dos animals sense cap, identificats sense certea com a lleons, colocats a abdós costats d'una columna i recolzant les seues pates davanteres en una espècie d'altar. La decoració també ha desaparegut. L'estil d'esta obra recorda als sagells cretenses, a diferència dels anteriors bajorrelieves funeraris que són pròpiament micénicos.

• Erro al crear miniatura:
  Figura de bronze d'un home del Santuari de Filacopí, de la cultura micénica, en el Museu Arqueològic de Milos.

Pintura

S'han trobat alguns fragments de frescas murals en els palaus i en alguns atres edificis destacats que denoten que la pintura micénica va estar molt influenciada per la minoica, encara que s'aprecien diferències en els temes representats ya que ademés de processons i figures religioses, que apareixen també entre els minoicos, es representen activitats més associades als micénicos com la guerra i la caça. Atres fresca estan formades per motius geomètrics. Per una atra part, hi ha pintures que no solament tenen la finalitat de decorar o representar figures religioses, sino que també són útils per a integrar als espectadors en un context relacionat en algun ritual de cult en particular. També es troben variades pintures en sarcòfecs; en estos casos provablement els temes tingueren com a eix diferents símbols funeraris.

• Erro al crear miniatura:
  Fresc trobat en Pilos, cap a 1350 a. C.)
• Erro al crear miniatura:
  Fresc de Tirinto (cap a 1300 a. C.)
• Erro al crear miniatura:
  Lárnax de Tanagra en la representació d'una esfinge (sigles XIII-XII)

Glíptica

Sagelle d'or trobat en Tirinto a on es representa una processó d'uns sers híbrits.

La glíptica, un art que ya va tindre un desenroll important en la civilisació minoica, també va ser destacat en el món micénico, encara que a sovint és difícil saber si els sagells trobats en les excavacions de l'àrea continental grega varen ser realisats pels micénicos o eren importacions dels minoicos. Els sagells es varen elaborar com a amulets personals o be per a etiquetar objectes. Els materials en els que es varen tallar estos sagells eren molt diversos: vidre, pedres semipreciosas, or, entre uns atres. Els temes representats també eren molt variats, com la caça, sers híbrits, rituals de sacrificis, processons i lluites. Un dels sagells singulars més destacats va ser trobat en Pilos en 2015. Es tracta del «àgata del combat de Pilos», que representa un combat en un gran detallisme.

Armes

Artícul principal → Eixèrcit micénico.

Elements militars han segut trobats entre els tesors del periodo micénico. La troballa més impressionant és el de la armadura de Dendra, l'equipament complet d'un guerrer. La coraza que du està composta de plaques de bronze coser sobre un vestit de cuiro. El pes de l'armadura devia impedir la movilitat del guerrer, per lo que es creu que es tractava d'un combatent sobre carro, encara que hi ha autors que opinen que també es podia usar de peu en combats o en duels singulars.

Ademés d'armadures, l'armament defensiu estava format per escuts i caixcos. Entre els caixcos destaca el model de claus de javalí, que està absent dels últims nivells del Heládico recent. S'ampraven dos tipos d'escuts: un model en forma de 8 i un atre model rectangular, cridat també «de torre».

Les armes ofensives eren sobretot de bronze. S'han trobat llances i javalinas, ademés d'un conjunt d'espases de diferents talles, que en un principi estaven fetes per a colpejar en el tall com d'estoque i en el periodo final micénico es varen elaborar per a ser usades principalment en el combat per a tallar. El restant de l'armament que varen usar els micénicos es componia de punyals, arcs, fleches i fondes.

• 
  Caixco de claus de javalí trobat en una tomba de cambra de Spata (Ática)
• Erro al crear miniatura:
  Daga en representacions de nautilos.

Decadència

El fi de la civilisació micénica presenta una série de problemes que no han segut resolts encara, tant des del punt de vista cronològic com d'interpretació dels fets.

Destrucció i reorganisació

Erro al crear miniatura:

Soldats en marcha observats per una figura femenina vestida de negre, Got dels guerrers, Micenas, c. 1200 a. C., Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Els signes d'una situació de deterioració en el món micénico poden estar presents ya en el XIII, potser relacionats en un decliu dels circuits comercials a llarga distància que haurien generat tensions entre estats, pero açò està per confirmar. El final d'Heládico recent IIIB1 va estar marcat per algunes destrucció, especialment en Micenas. En el Heládico recent IIIB2, cap al 1250/1200 a. C., s'observa un aument dels sistemes de defensa dels jaciments micénicos, signe d'una creixent inseguritat. No obstant, no es tracta necessàriament d'un periodo de crisis, ya que estos nivells han proporcionat material arqueològic que mostra un nivell de riquea que res té que envejar als anteriors. El final d'este periodo està marcat per numeroses destrucció en gran part dels emplaçaments palacials micénicos de la Grècia continental, i esta volta els palaus no varen ser reconstruïts: alguns com Micenas i Tirinto varen ser reocupados, pero de forma més modesta, mentres que Pilos i Tebas varen ser completament abandonats. La destrucció també va afectar als jaciments secundaris, pero no està clar en quina mida va afectar a esta categoria d'hàbitat poc excavat. Una destrucció similar es troba en Creta.

El decliu és, puix, evident a finals del XII, quan s'inicia el Heládico recent III C, que constituïx el periodo «postpalacial». L'administració característica del sistema palatí micénico havia desaparegut, l'escritura de tabllas en Llineal B havia cessat, els artículs de lux ya no s'importaven. Pero les traces materials micénicos permaneixen durant a lo manco un sigle, per lo que el periodo, encara que sense palaus, es caracterisa com una fase de la civilisació micénica. Es detecta una renaixença en varis llocs a mitan de sigle, pero no és durador. La presència d'enterrament de guerrers indica que encara existix una èlit en el XII Açò podria estar relacionat en el canvi cap a temps d'inseguritat crònica. De fet, l'inestabilitat sembla ser una constant del periodo, que provablement veu importants moviments de població, tal volta per l'aument de l'inseguritat (tumults, incursions pirates). En el periodo postpalacial es va produir un descens del número d'assentaments en Grècia, que va poder ser molt significatiu en algunes regions (varen desaparéixer 9 de cada 10 assentaments de Beòcia, 2 de cada 3 en la Argólida). Alguns assentaments com Micenas o Tirinto varen seguir ocupats, les seues ciutadelles es varen mantindre i la cultura material que es trobava en ells va seguir tenint traces micénicos, pero en atres llocs la situació és menys coneguda, encara que els descobriments han fet alvançar el coneiximent del periodo. Hi ha canvis: els edificis erigits sobre els antics palaus són de planta diferent (abandó del megarón en Tirinto), apareix un nou tipo de ceràmica, cridada «bàrbara» perque en el seu dia es va atribuir a invasores externs, i la ceràmica pintada de l'época s'ha considerat un antecedent dels estils geomètrics. En este periodo també aumenta la pràctica de la cremació de cadàvers. Aixina, el periodo postpalacial no està exent de creativitat i innovació. En térmens més generals, l'homogeneïtat de la cultura material que va estar a l'orde del dia durant el periodo palacial estava aplegant al seu fi, donant pas a una major diversitat regional, lo que implica una diversitat de situacions en la forma de viure la crisis i en l'impacte que va tindre.

En Creta canvia l'estructura dels assentaments: s'abandonen els emplaçaments costers en favor dels emplaçaments interiors en les altures, lo que s'explica per la busca de protecció i l'aument de l'inseguritat en el mar. En les Cíclades disminuïxen els contactes en el continent, i s'ha propost que els destorbament detectats en alguns llocs es deuen a l'arribada de refugiats del continent. Despuix del periodo de destorbament es troba un assentament de gran riquea en Grotta, en Naxos, pero la situació en les demés illes permaneix obscura. En la costa d'Àsia Menor i Creta es varen assentar en este periodo, grups procedents del món micénico o «micenizado» del Egeo, pero no se sap qué importància varen tindre; fòra com fòra, varen iniciar canvis importants per a estes regions. En térmens més generals, esta crisis s'inscriu en un context de colapse de les civilisacions de l'Edat del Bronze, que afecta al món antic des del Mediterràneu oriental fins a Mesopotamia, i arrasa en varis regnes importants (en primer lloc els hititas, també Ugarit) i veu el marcat decliu d'uns atres (Egipte, Asiria, Babilonia, Elam).

Busca de les causes

Erro al crear miniatura:

Mapa a on figuren les destrucció del final de l'Edat del Bronze en l'àrea del Egeo i Orient Mig, aixina com possibles moviments migratoris que les varen acompanyar.

Artícul principal → Colapse de l'Edat del Bronze Final.

Encara hui els investigadors seguixen especulant sobre les causes de fondo del decliu de la civilisació micénica en este periodo Més allà de les destrucció, que no són inèdites en l'història anterior del món egeo de l'Edat del Bronze, el fenomen més cridaner és l'absència de reocupación dels grans jaciments i el fi de l'administració palatina, que crea aixina una ruptura important, i és lo que ha estimulat les majors reflexions. S'han propost vàries explicacions. Les que es basen en catàstrofe naturals (canvi climàtic, terremots, sequia, també epidèmies) solen ser rebujades pero resorgixen en regularitat, i no cal descartar-les totalment. Tradicionalment dominen dos teories principals: la dels moviments de població i la dels conflictes interns. La primera atribuïx la destrucció dels jaciments micénicos als invasores. A voltes s'invoca als dorios, a voltes als Pobles de la mar. Ara es considera que els primers, als que es referixen els historiadors grecs posteriors, ya estaven presents en la Grècia continental en anterioritat, per lo que es tendix a deixar d'acceptar l'antiga teoria d'una invasió doria que va arrasar en la civilisació dels aqueos, que no apareix en el registre arqueològic i es basa únicament en arguments llingüístics. El moviment dels pobles dels Balcans cap al Oriente Pròxim durant este periodo, mencionat en inscripcions egipcíaques que es referixen als invasores com a «Pobles de la Mar», està ben documentat, encara que poc comprés. Se sap que estos pobles varen participar en moviments de població que provablement varen ser responsables de molta destrucció en Anatolia o en el Alce, pero la cronologia d'esta destrucció està molt mal establida. La cultura material que es va estendre en estes migracions té, en qualsevol cas, fortes afinitats en el món egeo, en particular la dels primers filisteos que varen aplegar a Orient Pròxim. La menció d'un poble cridat Aqweš (que recorda el terme aqueo) en un text egipcíac del XII, ha fet supondre a alguns estudiosos que els micénicos haurien participat en estos moviments de població, sobretot perque els micénicos provablement es varen assentar en Chipre al voltant de l'any 1200 a. C. Pero, una volta més, estos arguments seguixen sent indemostrables, i les investigacions actuals s'orienten cap a una visió de grups que mesclen persones de diversos orígens (micénicos, egeos micenizados, anatolios, chiprans). La segona teoria és que la civilisació micénica es va derrocar durant els conflictes socials interns, provocats pel rebuig del sistema palatí per part dels estrats socials més desfavorits, que s'empobririen al final del periodo heládico tardà. Esta hipòtesis s'unix a voltes a l'anterior, quan s'intenta mesclar les divisions socials en les ètniques (tumult del poble «dòric» reduït a la servitut segons J. Hooker). Atres propostes han orientat la busca d'explicacions cap a una llògica de transformació socioeconòmica, matisant el catastrofisme: el periodo final de la civilisació micénica voria més be un procés de recomposición social, de redistribució del poder en la societat, que explicaria la desaparició de les èlits micénicas i les traces característiques d'este grup social (palaus, tombes, art, escritura, etc.), pero que afectaria menys al restant de la societat. Per les incertituts cronològiques, és difícil ser més precís, i les explicacions basades en una única causa semblen excloses: es tracta d'un fenomen complex basat en varis factors, en el que intervé un «efecte bola de neu» que fa que la situació siga cada volta menys controlable i explica la magnitut del colapse i l'aspecte caòtic de la situació que seguix a les destrucció.

Cap a l'Edat Obscura

AP Foren cuals anaren les causes, la civilisació micénica va desaparéixer definitivament en els últims anys del Heládico recent IIIC, quan Micenas i Tirinto varen ser destruïts de nou, després abandonades, i es varen convertir en llocs menors per al restant de la seua existència. Este final, que cal datar en els últims anys del XII o poc despuix, es produïx al final dellarc decliu de la civilisació micénica, que va tardar un sigle llarc en extinguir-se. En lloc d'una ruptura abrupta, la cultura micénica es va desintegrar gradualment. Despuix, les seues principals característiques es varen perdre i no es varen conservar en periodos posteriors. Aixina, a finals de l'Edat del Bronze tardana, els grans palaus reals, els seus registres administratius en escritura llineal B, les tombes colectives i els estils artístics micénicos no varen tindre continuïtat: tot el «sistema» de la civilisació micénica es va derrocar i va desaparéixer. No va quedar rastre de l'èlit; l'hàbitat estava format per pobles o llogarets agrupats sense edificis públics o de cult; la producció artesanal va perdre molta varietat i es va tornar essencialment utilitària; les diferències en la producció ceràmica i les pràctiques funeràries són fortes inclús entre regions veïnes. L'inici del XI va obrir un nou context, el de la fase «submicénica», el material ceràmic de la qual era considerablement pobra en comparació a les fases palacials Grècia va tornar a entrar llavors en la Edat Obscura de la tradició historiográfica, que marca la transició de l'Edat del Bronze a l'Edat del Ferro, i cap a les tradicions ceràmiques «geomètriques» (el periodo protogeométrico comença cap a mediats del XI). Les cultures que es varen desenrollar despuix del colapse de la civilisació micénica estaven menys obertes a l'exterior, les seues èlits eren menys riques i la seua organisació socioeconòmica era menys complexa, encara que s'ha matisat el panorama pessimiste que prevalia anteriorment.

Continuïtat i memòria

La ruptura creada pels «sigles obscurs» és tal que la civilisació micénica sembla caure en l'oblit i les seues característiques socials i polítiques desapareixen. En l'aspecte cultural, es debaten els elements de continuïtat. Un primer punt és el fet de que la llengua grega es conserve durant este periodo, encara que s'oblide l'escritura micénica, i que al final de l'Edat Obscura els grecs es dirigiren a el Próximo Oriente per a adoptar el seu alfabet. El vocabulari del periodo micénico pot entendre's perque té molt en comú en el del grec antic, pero els significats de les paraules sofrixen notables canvis entre periodos, lo que fa referència als canvis que es produïxen en la civilisació de Grècia. L'arqueologia també mostra molts canvis, com s'ha vist anteriorment: el sistema palacial micénico desapareix al voltant del 1200 a. C., i després els demés traces materials de la civilisació micénica desapareixen en el transcurs del XII, en particular els seus estils ceràmics. L'abandó de molts jaciments micénicos és un atre indicador de la radicalitat de la ruptura que es va produir en eixa época, aixina com dels canvis en les pràctiques d'enterrament, assentament i també en les tècniques arquitectòniques. Es derroca un sistema, després una civilisació, i es gesta un poc nou, sobre nous fonaments. El fet de que les senyes arqueològiques seguixquen sent llimitats nos impedix, no obstant, medir plenament l'alcanç de la ruptura que es va produir, les seues modalitats i el seu ritme.

La qüestió de l'alcanç de la ruptura entre l'Edat del Bronze i l'Edat Obscura es planteja a sovint en l'àmbit de la religió. Les tabllas micénicas han indicat que els grecs d'este periodo ya adoraven a les principals deidades conegudes de les époques arcaica i clàssica, en algunes excepcions. Pero l'estructura del panteón sembla mostrar diferències significatives, i són poques les continuïtat que es desprenen de l'estudi dels rituals i el vocabulari religiós, encara que el sacrifici als deus era ya l'acte central del cult, seguint uns principis que semblen correspondre's en els d'els periodos històrics. Ademés, poc o res se sap de les funcions i poders que encarnaven les deidades del periodo micénico, per lo que la comparació sollimitar-se als noms: pero res permet afirmar que el Zeus del periodo micénico tinga els mateixos aspectes que el dels periodos arcaic i clàssic. Sobre la qüestió de la continuïtat dels llocs de cult, no és més òbvia de resoldre: certament hi ha chafades d'ocupació micénica en certs santuaris importants de l'antiguetat clàssica (Delfos, Delos), pero res indica en seguritat que es tracten de santuaris. De fet, molt a sovint, quan hi ha continuïtat d'ocupació, sorgix un santuari durant l'Edat Obscura d'un lloc micénico que no té una funció religiosa evident, en algunes excepcions (com Epidauro o Agia Irini, esta última en l'illa de Ceos). Açò implica a lo manco la conservació d'un recort del periodo micénico, encara que siga borroso, que assegura la continuïtat de l'ocupació i inclús l'atribució d'un aspecte sagrat a un jaciment. Pero els santuaris del primer mileni a. C., en els seus temples i tem-nos, no s'assemblen en res als identificats per al periodo micénico, lo que sembla indicar una profunda ruptura en les creències i pràctiques religioses.

Una atra qüestió recurrent és fins a quin punt les narracions homéricas, i més àmpliament els cicles épicos, proporcionen informació sobre el periodo micénico. Açò es remonta a l'época dels descobriments de Schliemann, qui vincula explícitament les seues troballes en Micenas i Troya en les epopeyas homéricas (que varen guiar les seues investigacions), i en això li seguixen els historiadors i arqueòlecs de les décades següents. U dels pioners de l'història de la religió i la mitologia gregues, Martin P. Nilsson, considerava que les narracions heròiques es referien al periodo micénico, ya que varis llocs importants d'este periodo es presenten com a regnes principals (Micenas, Pilos), i també que documenten un periodo en el que l'institució real és primordial, lo que correspon be a l'época micénica. Ademés, va vore en l'iconografia micénica antecedents de certs mits grecs. Pero estes interpretacions disten molt de ser unànims, ya que les imàgens micénicas són objecte de vàries explicacions molt divergents, varis llocs importants del periodo micénico no estan atestats en els texts épicos i alguns regnes importants de les epopeyas no han deixat rastre de l'época micénica (en primer lloc Ítaca, la pàtria d'Odiseo). Des de la década de 1950, en la traducció de les tabllas micénicas, que va permetre millorar el coneiximent d'esta civilisació, després els treballs de M. I. Finley, i els descobriments arqueològics que varen seguir, el consens que ha sorgit és que els texts homéricos no descriuen el món micénico, que era molt anterior a l'época de la seua escritura (al voltant de la segona mitat del VIII) i molt diferent de lo que es mostra en estos relats. S'ha propost que els texts no es basen en l'época micénica, sino en la societat del periodo de la seua redacció i en la del periodo immediatament anterior (és dir, l'Edat Obscura), afegint al mateix temps reminiscència de l'época micénica. Aixina, s'ha propost que els texts homéricos conservarien alguns recorts autèntics de les tradicions rituals de l'Edat del Bronze. En un passage de la Ilíada (X,260-271) es descriu en precisió un caixco de claus de javalí similar als coneguts en l'época micénica), mentres que este tipo d'objecte és desconegut en el periodo homérico, lo que indica que el coneiximent d'alguns elements de la cultura material micénica pot haver sobrevixcut.

Vore també

• Atres jaciments micénicos no citats en el text: Categoria:Assentaments micénicos
• Aqueos
• Cónulos micénicos
• Orfebreria prehelénica
• Pintura micénica
• Submicénico
• Cronologia de l'antiga Grècia

Referències

• (1990) org/details/ruiperez-melena.-els-griegos-micenicos-ocr-1990 Els grecs micénicos, Madrit: Grup 16. ISBN 84-7679-175-5.

• García Iglésies (2000). org/details/garcia-iglesias-luis.-els-origenes-del-pueblo-griego-ocr-2000 Els orígens del poble grec, Madrit: Síntesis. ISBN 84-7738-520-3.

• Fields, Nic (2004). Mycenaean Citadels c. 1350–1200 BC, 3 edició, Osprey Publishing. ISBN 9781841767628.

• (2013).Revista d'Història Militar.(113)

177–212.ISSN 0482-5748.Consultat el 22 de març de 2021.

• (2019) Naissance de la Grèce. De Minos à Solon, 3200 à 510 avant notre ère (en francés), Paris: Belin.

• Piquero Rodríguez (2020). La civilisació micénica, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-1357-025-9.

---

Bibliografia

• Alonso Moreno (2019). El colapse dels estats palacials micénicos: Pilo com a estudi de cas. Anàlisis intern, context suprarregional i implicacions històriques, Madrit: Universitat Autònoma de Madrit.
• (2016).Lliure jubilar en homenage al professor Antonio Gil Olcina.

671–706.Consultat el 1 de març de 2022.

• Bendala, Manuel (1988). Les albors de Grècia, Madrit: Grup 16. ISBN 84-7679-100-3.
• (2004) Història i lleis dels hititas. Texts del Regne Mig i de l'Imperi Nou, Madrit: Akal. ISBN 84-460-2253-2.
• (2006) Introducció al grec micénico. Gramàtica, selecció de texts i glossari, Saragossa: Prenses Universitàries de Saragossa. ISBN 84-7733-855-8.
• (1976) The Mycenaean World (en en), Cambridge University Press. ISBN 0521290376.
• — El món micénico. [1977]. Madrit: Aliança, 1.ª reimpr., 2000, ISBN 8420679208.
• — (en francés) Li déchiffrement du linéaire B. París: Gallimard (col. Bibliothèque dones Histoires), 1972.
• — (en anglés) en L. Godart, J. T. Killen, J.-P. Olivier, A. Sacconi i I. Sakellarakis: Corpus of mycenaean inscriptions from Knossos (4 vol.). Cambridge University Press, 1987-1999.
• (2005) The Mycenaeans. (en anglés), London and New York: Routledge. ISBN 978-0-415-36336-5.
• (2010) The Oxford Handbook of the Bronze Age Aegean (ca. 3000-1000 BC) (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-536550-4.
• (2014) «The Aegean», The Cambridge World Prehistory (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press, pp. 1860-1884.
• (2014) Archéologie historique de la Grèce antique, 3ª edició (en francés), Paris: Ellipses.
• (1994).Els Dossiers d'Archéologie: Els Mycéniens. Dones Grecs du IIème millénaire.(195)

6-17.

• Minius.(10)
• (2010) The Kingdom of Mycenae: A Great Kingdom in the Clapix Bronze Age Aegean (en anglés), Bethesda, MD: CDL Press.
• (2018).Arqueologia i història.Desperta Ferro Edicions.Madrit:(17)

52-56.ISSN 2387-1237.

• (1995) L'Art de la Crète et de Mycènes (en francés), Paris: Thames & Hudson. ISBN 2-87811-097-8.
• Ozanne, Isabelle (1992). Els mycéniens, paysans, pillards et poètes (en francés), París: Armand Colin. ISBN 2200212461.
• (1990).Bulletin de correspondance hellénique.(114)
• Poursat, Jean-Claude (1995). La Grèce préclassique, dones origines à la fi du VIe siècle, nouvelle histoire de l’Antiquité (en francés), Seuil. ISBN 2-02-013127-7.
• (1993) Civilisations et archéologie de la Grèce prehéllénique (en francés), Éditios du Rocher. ISBN 2-268-015890.
• (2013).Cambridge University Press.Cambridge:I: From the Bronze Age to the Hellenistic Age
• Sansone, David (2004). Ancient Greek Civilization, Malden (Massachusetts), Oxford (United Kingdom), Carlton (Victoria, Austràlia): Blackwell Publishing Ltd. ISBN 0-631-23236-2.
• (2008) org/details/cambridgecompani0000unse_g8e9 The Cambridge companion to the Aegean Bronze Age (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-89127-1.
• (2008) org/details/lescivilisations0000rent Els civilisations égéennes du Néolithique et de l'Âge du Bronze (en francés), París: PUF. ISBN 978-2-13-054411-1.
• (2003).Minerva.(16)

11-37.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre la civilisació micénica.
• Jaime Almansa, Beatriz del Mall i José María Señorán: archive. org/web/20080126125324/http://www. ucm. es/info/arqueoweb/numero8_2/palaciosmicenicos. htm «¿Palaus micénicos?»., en revista ArqueoWeb 8-2 (2007)
• María Rosario Arc Coca: tesisenred. net/bitstream/handle/10803/383044/mrac1de1.pdf? sequence=1&isAllowed=y «Estudi delèxic micénico referit a l'indústria de l'oli perfumado», tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015.
• Carlos Vàries García: tesisenred. net/handle/10803/5550#page=2 «Els documents en llineal B de Micenas. Ensaig d'interpretació global», tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1993.
• march. es/es/coleccion/civilizaciones-egeo-v-civilizacion-micenica-36847 «La civilisació micénica», conferència de Juan Piquero del 25 de maig de 2021, en la Fundació Juan March.
• (en grec) fhw. gr/chronos/02/mainland/gr/mg/index. html Μυκηναϊκή Ελλάδα, en la pàgina web de la Ίδρυμα Μείζονος Ελληνισμού (Fundació del Món Helènic)
• (en anglés) archive. org/web/20061005010613/http://projectsx. dartmouth. edu/history/bronze_age/ «Arqueologia prehistòrica en el món egeo», en el Darthmouth College.
• (en anglés) Gregory Nagy: harvard. edu/CHS/artícul/display/6652 «Diachronic Homer and a Cretan "Odyssey"» [1] archivat en Wayback Machine., en elloc del CHS o Center for Hellenic Studies (Centre d'Estudis Helènics), 2017.