Guerres dels Diádocos

Les guerres dels Diádocos varen ser una série de conflictes en els que varen intervindre les forces dels successors d'Alejandro Magne, que varen lluitar per a repartir-se l'imperi de Macedònia des de l'any 323 a. C. (quan va fallir Alejandro) al 281 a. C. (quan es va lliurar la batalla de Corupedio).

El possible hereu al tro

L'intercanvi en Babilonia

Les ràpides complicacions

Artícul principal → Successió d'Alejandro Magne.

Quan Alejandro Magne va morir el 13 de juny del 323 a. C. en Babilonia, cap dels seus camarades pensava en dividir-se l'imperi entre ells. En primer lloc, perque el rei fallit, tenia hereus i la llealtat cap a la família real dels Argéadas era forta, si no entre els generals, per lo manco sí entre els soldats. L'idea d'un únic imperi va perdurar durant una bona vintena d'anys, resistint a les forces centrífugas, fins a la derrota final d'Antígono I Monóftalmos. Ademés, encara despuix de la desintegració de l'imperi d'Alejandro, la seua memòria va seguir viva i va inspirar les ambicions d'alguns sobirans, com Antíoco III el Gran.

Alejandro havia pres la precaució, al començ del seu regnat, de fer el buit entre la numerosa parentela masculina, a sovint illegítima, del seu pare. D'esta, solament quedava un bastardo, mentalment retardat, Filipo Arrideo, al que Alejandro custodiava al seu costat. En les seues esposes llegítimes, Alejandro no va tindre fills, pero Roxana estava a punt de donar a llum. Sembla que en un primer moment, dos conceptes es varen enfrontar en el sí del Consell que va seguir a la mort del rei, entre els Amics (philoi) i els Guardaespales (somatophylakes). Alguns, entre ells Pérdicas, preferien l'opció d'enfortir el govern central i la seua organisació de forma dràstica. Ptolomeo, i atres diádocos preferien pel contrari, la constitució d'una assamblea de sátrapas, que es reunira de tant en tant, estructura prou laxa, que permetera una forta autonomia a les províncies i als seus dirigents. En qualsevol cas, es va decidir esperar al naiximent del fill de Roxana: si es tractava d'un varó seria rei. Pérdicas i Leonato, als quals va prestar jurament el Consell, varen ser designats tutors temporals del futur bebé de Roxana.

Açò es va fer sense contar en els soldats d'infanteria, que acceptaven mal la política de fusió de cultures propugnada per Alejandro Magne, i que s'havien significat en el passat en la sedició de Opis. L'idea de que el futur rei podria ser un mig-iraní, per part de la seua mare, provocava l'oposició de la falange. Ademés, el general Meleagro, enviat per la Junta per a negociar en els soldats, va jugar la seua carta personal es va posar del costat dels soldats. Sembla que es va estar prop de la confrontació, (els diádocos i la cavalleria varen deure abandonar Babilonia per un temps), pero es va aplegar a un compromís, gràcies al canceller d'Alejandro Magne, Eumenes, que es va beneficiar de la seua condició de no macedonio per a conseguir una conciliació. El mig germà d'Alejandro va ser proclamat rei baix el nom de "Filipo III Arrideo", pero els drets del chiquet per nàixer es varen conservar, i quan este va nàixer, va ser proclamat rei en el nom d'Alejandro IV de Macedònia.

El repartiment dels llocs

Alejandro Magne

No sent cap dels reis capaç d'assumir les obligacions del tro, s'organisa un sistema organisat de distribució dels llocs en el sí del Consell de Babilonia. Pérdicas és designat quiliarca de l'imperi, (equivalent a visir en la dinastia Aqueménida), i epimeleta (governador) del regne. Crátero, l'oficial al que, sense dubte, Alejandro va tindre major confiança despuix d'Hefestión, es convertix en prostatés (tutor) de Filipo III, per la seua epilèpsia i el seu retart mental. En este moment, Crátero no es troba en Babilonia, sino en Cilicia, en 50.000 veterans, en camí de regrés a Europa. Antípatro conserva la regència de Macedònia i Grècia (encara que abans de la mort d'Alejandro, anava a ser para Crátero), mentres que el seu fill Casandro, que va aplegar a Babilonia, poc abans de la mort del rei, és colocat al cap del batalló de hipaspistas. Seleuco va rebre el títul de hiparca que li otorga el dret al mando de la cavalleria dels Companyers (mando prestigiós sent eixercit abans que ell per Hefestión i Pérdicas). L'elecció de Pérdicas com quiliarca no és d'estranyar, ya que duya eixe càrrec en Alejandro, pero sense el títul, i al que el rei agonizante va confiar l'anell real, el sagell del qual autentificaba els actes de sobirania. Pérdicas es convertix oficialment en eixe moment en quiliarca, pero la tutela dels reis, que se li escapa, és confiada a Crátero. Per a marcar la seua nova autoritat, Pérdicas fa eixecutar ràpidament a Meleagro entre una trentena d'insurgents de la falange.

El Consell de Babilonia es traduïx en una gran renovació del cap de les satrapías, que pot resumir-se aixina:

• Ptolomeo rep Egipte (la satrapía més rica i més poblada), la que ambicionaba des de temps arrere
• Antígono I Monóftalmos és confirmat com a cap de Frigia, a on ya governa des de (333 a. C.) i obté Licia i Panfilia.
• Lisímaco rep Tracia (presa a Antipater), a a on acodix ràpidament per a fer front als tumults.

• Leonato rep Frigia helespóntica.
• Pitón rep Mija.
• Peucestas rep Persis.
• Filotas rep Cilicia.
• Arcón rep Babilonia.
• Asandro rep Caria.
• Atropates, un dels pocs governants asiàtics que permaneixia en el seu lloc, conserva Atropatene.
• Eumenes de Cardia rep Capadocia i Paflagonia en la condició de que les conquistara, ya que cap d'estos dos territoris varen ser presos per Alejandro.

La revisió d'una llista exhaustiva mostra la preponderancia neta dels macedonios. En efecte, es noten pocs grecs, (el cas de Eumenes, que deu apoderar-se dels territoris que li han segut assignats és particularment eloqüent), i uns pocs sobirans asiàtics que Alejandro havia mantingut en el seu càrrec, tals com Poros i Taxiles en l'Índia, Oxiartes en el país dels Paropanisades (com a padastre d'Alejandro es va fer intocable). La partició de les satrapías cal considerar-la baix un doble punt de vista. ¿Per qué en primer lloc, enviar tants oficials destacats a les quatre cantons de l'imperi? Per una atra part, ¿L'elecció dels beneficiaris tenia algun significat especial? A sovint se sugerix, tenint en conte la sòrt de Ptolomeo o Seleuco, que són els diádocos els qui varen exigir la distribució de les satrapías. Dit açò, i sense descartar les ambicions a llarc determini d'alguns, es varen guardar de propondre-ho. Oficialment, lo que primera és la salvaguarda de l'imperi, i s'impon la prestigiosa designació d'oficials en les províncies d'un imperi encara fràgil. Pérdicas provablement no és infeliç al vore alluntar-se rivals en potència, tornats encara més desafiants despuix de l'eixecució de Meleagro. Descartar-los presenta riscs a llarc determini, pera guanya temps per a poder consolidar el seu poder.

L'alçament bactriano

Distribució de les satrapías en morir Alejandro.

La crisis entre els diádocos i la falange no va ser l'única que es va produir despuix de la mort d'Alejandro. En Bactriana esclata un tumult entre els colon grecs instalats per Alejandro en els assentaments militars, més o menys disciplinados, a fi de protegir esta frontera particularment vulnerable. Considerant-se a sí mateixos com a exiliats, exigixen la seua repatriació des de 325 a. C.. Les colónies militars fundades per Alejandro en Bactriana i en Sogdiana estaven, en efecte, poblades majorment per colon grecs. Despuix de la mort del sobirà, este moviment va cobrant impuls i es combina, aparentment, en un alçament bactriano. Els rebels formen un eixèrcit estimat en 20.000 hòmens d'infanteria i 3.000 ginets. Pérdicas posa llavors en peu un eixèrcit integrat per macedonios designats a l'encert (perque eren contraris a retornar a les terres de l'Alta Àsia) i per tropes orientals reclutades en les distintes satrapías. Encarrega a Pitón, sátrapa de Mija, que termine en l'insurrecció. Est utilisa la traïció per a véncer als colon grecs pero, contràriament a les órdens de Pérdicas, qui li havia ordenat exterminar als insurgents, accepta la seua rendició. Pero els soldats no respecten el tractat perque consideren que no té un atre objectiu que servir a les ambicions de Pitó, per lo que massacren a tots els colon, en l'intenció de fer-se en el botí promés per Pérdicas. Bactriana va ser confiada llavors a el sátrapa d'Ària i Drangiana, el chiprà Estasanor de Soli, qui es va fer aixina en un vast territori.

La Guerra Lamiaca

Artícul principal → Guerra lamiaca.

El principal perill procedia de Grècia, a on es va desencadenar un tumult en Atenes dirigida per Hipérides contra Antípatro. Una gran coalició dirigida per Leóstenes, un magistrat d'Atenes i cap militar, va reunir a les demés ciutats del Ática, d'Etolia, de Lócrida i de Focia. A finals de l'any 323 a. C., Leóstenes va véncer en Beòcia, despuix de la qual cosa es va apoderar de les Termópilas, obligant a Antípatro a refugiar-se en la ciutat de Lamia, d'a on ve el nom de guerra Lamiaca. La mort de Leóstenes en una escaramuza baix els murs de la ciutat, substituït per Antífilo, no danya la combativitat dels grecs, els qui, gràcies a la cavalleria tesalia, derroten al recent nomenat sátrapa de Frigia, Leonato, qui mor en combat. No obstant, l'arribada de reforços de Leonato va permetre a Antípatro evacuar Lamia.

L'arribada de Crátero en numeroses tropes i les dos derrotes navals que va sofrir Atenes en l'any 322 a. C. varen tornar el control de la situació a Antípatro. Els grecs varen ser vençuts en agost en Cranón, Tesalia i la coalició es va dissoldre. La repressió va ser particularment severa, (Hipéridas va ser eixecutat i Demóstenes es va suïcidar) i la democràcia va ser una atra volta eliminada. Crátero s'estava preparant en Antípatro per a perseguir als etolios que s'havien retirat a les montanyes, quan la seua atenció va ser desviada pels successos d'Àsia.

Mapa de l'antic Imperi persa.

Notícies de les conquistes de l'est

En Orient, la vitalitat militar del jove imperi no va ser danyada per la mort d'Alejandro. Aixina, l'any 322 a. C., en el que es va posar un fi a la guerra Lamiaca, va estar marcat per la rendició de Capadocia i l'anexió de Cirenaica.

Capadocia, independent baix el domini d'Ariarates I, és concedida en el repartiment de Babilonia a Eumenes de Cardia junt en Paflagonia i els països del Ponto Euxino fins a Trebisonda. Pero Leonato, qui devia dirigir la conquista, va acabar mort en la guerra Lamiaca, i Antígono va rebujar encarregar-se d'ella. Va ser per tant Pérdicas en persona qui va dirigir l'expedició. Acompanyat per Filipo III va marchar sobre Capadocia al cap de l'eixèrcit real. Ariarates va posar en peu un eixèrcit de 30.000 soldats d'infanteria i 5.000 de cavalleria. Estos efectius imponents no deuen sorprendre, puix Capadocia i Paflagonia, eren terres tradicionals de reclutament, especialment de cavallers. Sembla ademés, que Ariarates no pagava tributs, ni a Darío III, ni a Alejandro. Pérdicas va véncer a Ariarates en una o dos batalles, causant a les tropes capadocias 4.000 morts i prenent 5.000 presoners. Ariarates va ser capturat i crucificado, castic que els aqueménidas aplicaven als rebels. La ciutat de Laranda va ser presa, de la mateixa manera que Isauria, pero la regió del Ponto Euxino no va ser alcançada. Pérdicas va negociar un armistici en els capadocios i va impondre a Eumenes al cap del seu satrapía.

Ptolomeo va aplegar a Egipte a finals de l'any 323 a. C., a on es va enfrontar a Cleómenes, encarregat per Alejandro de l'administració financera del país, del que s'havia convertit en sátrapa. Cleómenes va ser mantingut en el seu càrrec per Pérdicas per a secundar i, sense dubte espiar, a Ptolomeo. Este i els atres diádocos varen coincidir que l'espionage i els inevitables conflictes que anaven a desenrollar-se eren la millor manera de debilitar la posició de l'ambiciós general. Pero Ptolomeo va eliminar ràpidament el problema escoltant en atenció les acusacions dels egipcíacs contra Cleómenes, acusacions d'abusos segons pareix ben fundades. Est va ser eixecutat ràpidament. Desembarazado del seu rival, Ptolomeo es va tornar cap a Cirenaica. Cirene estava agitada per problemes polítics entre les diverses faccions i Tibrón, un mercenari espartano que havia matat a Hárpalo en Creta, es fa en el poder. Despuix de ser expulsat de la ciutat per un dels seus generals, la sitia, i per a complicar més les coses, la ciutat coneix una revolució democràtica. Alguns oligarcas es refugien junt a Ptolomeo, i conseguixen convéncer-li de que aprofite la situació. El companyer d'armes de Ptolomeo, Ofelo, és enviat en un eixèrcit i esclafa als cirenaicos, els qui s'havien reconciliat en Tibrón. Tibrón és assessinat i Ofelo es convertix en governador de la Cirenaica baix el control egipcíac en 322 a. C..

La primera guerra dels Diádocos (322 a. C.-319 a. C.)

Artícul principal → Primera guerra dels Diádocos.

La desviació per Ptolomeo del comboi funerari d'Alejandro Magne (322 a. C.), en tot el seu valor simbòlic, aixina com l'immediata anexió de Cirene, varen tindre un fort impacte. Estos acontenyiments d'Egipte varen preocupar a Pérdicas, l'ambició desmesurada del qual li va procurar molts enemics. Este choc d'ambicions, clarament proclamades, dona lloc a la primera gran crisis despuix del regnat d'Alejandro.

Alejandro tenia el poder assegurat pel seu naiximent, pero també pel seu geni i per l'energia que desenrollava per a alcançar els seus objectius. A la seua mort, ningú estava en condicions d'impondre's als nobles macedonios, dels quals, alguns no es creïen indignes de succeir al conquistador. Més de trenta anys de guerra baix Filipo II i Alejandro varen desenrollar fortes personalitats entre la noblea.

Pero el desmembramiento de l'imperi no va resultar del choc d'ambicions individuals. Este imperi era massa vast i dispar. A partir del moment en que l'autoritat central es va dividir, les forces centrífugas varen propiciar la divisió. Ademés, les monarquies helenísticas subsegüents descansaven menys sobre un territori que sobre la persona dels seus sobirans, en les notables excepcions d'Egipte i de Macedònia. Pero inclús els Lágidas d'Egipte i els Antigónidas de Macedònia no varen dubtar en anexionar territoris fòra de les seues fronteres.

El fracàs de Pérdicas en Egipte

Pérdicas, una volta efectuat el repartiment de Babilonia, veu en bons ulls la partida de les personalitats més fortes cap a les seues satrapías respectives. Ràpidament, fa eixecutar a Meleagro, el comandant de l'infanteria macedonia, ya que el seu comportament despuix del repartiment havia segut sospitós. Després ajuda a Eumenes a entrar en possessió de Capadocia, despuix de la renúncia de Antígono. Eumenes es revela d'una fidelitat tenaz a la causa de l'unitat imperial.

Pérdicas rep el respal de la regna mare, Olimpia, que li oferix casar-se en la seua filla, Cleopatra de Macedònia, germana d'Alejandro. Pero Pérdicas dubte. Enredrat en la guerra en Àsia Menor, en apoyo de Eumenes, es enemista en Antígono. Irritada per l'espera, Cleopatra es nega ara a casar-se en Pérdicas. Antígono troba refugi en Antípatro i Crátero, que són aliats de Ptolomeo. Pérdicas decidix llavors atacar a Ptolomeo, en 321 a. C. pero li subestima, ya que este era un dels millors oficials d'Alejandro. Ademés, la frontera oriental de la delta del Nilo és relativament fàcil de defendre. Pérdicas intenta forçar el seu pas a través del Nilo tenint lloc la Batalla del Baluart Dels Camellos, a on és derrotat per Ptolomeo, després realisa una marcha forçada al sur, fins a aplegar a la vora oposta a Menfis, a on intenta creuar novament, pero els seus elefants, que feyen de represa vivent, riu dalt, per a baixar el cabal d'aigua i facilitar aixina el creuament, esvaren, i el riu es torna profunt i caudaloso novament, molts dels seus soldats s'ofeguen o són devorats per cocodrils en el seu intent de tornar al banc oriental del Nilo perdent 2000 hòmens. En la seua mateixa tenda, és assessinat pels seus oficials, Antígenes, Pitón i Seleuco. Ptolomeo és lo suficientment prudent per a no prendre el títul de quiliarca. Confia a Pitó i a Arrabeo la protecció dels dos reis, i espera l'arribada de Antígono, Crátero i Antípatro.

La guerra en Àsia Menor

En la primavera de 321 a. C., Antígono desembarca les seues tropes en Éfeso, mentres que Antípatro i Crátero travessen el Helesponto. Eumenes deu abandonar Frigia, refugiant-se en el seu satrapía de Capadocia, i alerta a Pérdicas del desembarc. El quiliarca, estacionat llavors en Cilicia en els reis, decidix marchar sobre Egipte, mentres que Eumenes s'encarrega de defendre Àsia Menor contra el regente d'Europa i els seus aliats. El títul de strategos autokrator dona a Eumenes el mando dels eixèrcits d'Àsia menor, que estan en esta época baix control d'Alcetas, germà de Pérdicas, i de Neoptólemo, sátrapa d'Armènia. Açò posa en destrets a Eumenes, puix Alceras rehúsa colaborar, i es replega a Pisidia. El motiu és que els seus soldats «tenien vergonya de combatre contra Antípatro, i no tenien més que bons sentiments cap a Crátero». Per la seua banda, Neoptólemo, cap dels hipaspistas d'Alejandro, no va mostrar mai consideració cap a Eumenes, el «escriga grec», i accepta les propostes d'aliança de Antípatro, retirant gran part de la falange macedonia. Eumenes rep a embaixadors del regente de Macedònia, pero rehúsa tota negociació. Quan intercepta a Neoptólemo en la Frigia helespóntica en abril de 321 a. C., conseguix la victòria, i reforça la seua infanteria en un fort contingent de cavallers capadocios. Eumenes s'apodera ademés dels bagages de la falange, que termina per aliar-se en ell. Neoptólemo conseguix escapar, en un chicotet contingent de cavallers, i es refugia en Crátero. Antípatro tracta, sense èxit. de concloure una aliança en Eumenes, per lo que es decidix que Crátero i Neoptólemo marchen contra ell, mentres que Antípatro deu aplegar a Cilicia per a combatre a Pérdicas.

La mort de Crátero

La batalla decisiva entre adversaris i partidaris de Pérdicas va tindre lloc dèu dies despuix, oponent a Eumenes i Neoptólemo. Advertit de l'arribada imminent de Crátero, Eumenes reagrupa el seu eixèrcit i utilisa hábilment el mit d'Alejandro davant els seus hòmens: Dos Alejandros se li haurien aparegut en somis, un protegit per Atenea, i l'atre per Deméter, i s'enfronten en combat, resultant vençut el protegit de Atenea. Eumenes utilisa llavors, com a lema, «Déméter i Alejandro» i demana als seus soldats coronar-se en mechons de blat, símbol de la deesa. Sembla, inclús, que Eumenes calla a les seues tropes que van a combatre contra Crátero en persona., encara que és més provable que s'acontentara en no colocar en l'ala esquerra a cap macedonio, ya que no s'hagueren atrevit a combatre a Crátero.

Segona partició 321 a. C. i mort de Antípatro

Artícul principal → Pacte de Triparadiso.

La situació despuix d'esta trobada és prou confusa. Sembla que va esclatar un nou tumult, fomentada sense dubte per Eurídice, l'esposa de Filipo III, que al contrari que el seu marit, era sana d'esperit i molt ambiciosa. El tutor real, despuix del repartiment de Babilonia, era Crátero, encara que la tutela efectiva l'eixercira Pérdicas. La mort de Crátero la deixa el camp lliure, a lo manco aixina ho creu ella. Al principi, tracta d'impondre's a Pitó i a Arrideo, a qui Ptolomeo ha encarregat dirigir l'eixèrcit de Pérdicas. El seu fracàs no la desanima, i és provablement l'orige del tumult que esclata en Triparadiso contra Antípatro. Euridice utilisa el descontent de l'eixèrcit, que reclama les gratificacions promeses per Alejandro, i acusa a Antípatro en públic. Antígono Monóftalmos i Seleuco són desautorizados quan prenen la defensa de Antípatro. Antígono acaba per dur les seues tropes i reprendre el control. pero este episodi mostra la fragilitat de la situació per a cada u dels diádocos. L'eixèrcit, segons la costum macedonia, és el depositario de la voluntat nacional, i pot per tant intervindre en l'elecció del sobirà.

La principal decisió presa en Triparadiso és confiar la regència a Antípatro. És cap de l'eixèrcit, ya que a la seua arribada, Pitón i Arrideo li han transmés provisionalment el poder, pero també és cap del govern i tutor dels reis. Es decidix un nou repartiment de les satrapías, per a tindre en conte la nova situació política. Per supost, Ptolomeo es manté en Egipte, en la possibilitat d'intervindre en l'oest. Açò es traduïx que el govern central li cedix les seues prerrogatives en la frontera sur de l'imperi. Seleuco es convertix en sátrapa de Babilonia. Este canvi és important, perque en 323 a. C. havia preferit el prestigiós càrrec de hiparca, pero ara preferix ostentar un govern provincial. Les forces centrífugas entren en acció i certs diádocos les comprenen perfectament. Uns atres són recompensats per haver participat en el complot contra Pérdicas, com Antígenes i Pitón.

Antígono veu créixer els seus dominis com a sátrapa de Frigia, Licia i Panfilia, afegint Licaonia. Sobretot s'encarrega de posar fi a la guerra en Eumenes, el domini de la qual és confrontant en el seu. Antípatro li confia el mando efectiu de l'eixèrcit en el títul de «strategos d'Àsia», i li deixa la custòdia dels reis. És de fet un virrey; cap atre diádoco té tant poder, llevat potser, Ptolomeo. No obstant, Antípatro li mana com a segon al mando al seu propi fill, Casandro. El mal enteniment entre Antígono i Casandro resulta fatal, puix cap vol ocupar el segon lloc. La situació esclata poc despuix. Casandro és desheretat pel seu pare, pero li convenç de que no deu separar-se dels reis, que marchen en Antípatro a Macedònia. Açò supon un gest de desconfiança cap a Antígono, pero no és el moment d'enfrontar-se a ell, aixina que com a compensació, entrega a la seua filla Fila, com a esposa a Demetrio, el fill de Antígono. Esta unió no seria feliç, pero reforça provisionalment l'aliança entre els dos diádocos.

La regència de Antipatro (321 a. C.-319 a. C.)

La preeminència de Antípatro dura al voltant de dos anys. Està marcada pel recomençament del conflicte contra els etolios, que aprofitant la partida de Antípatro i Crátero per a Àsia, havien invadit Tesalia. Esta és reconquistada per Poliperconte, ajudat per una invasió dels acarnanios, sense dubte suscitada per Antípatro.

En Àsia, Antígono casi acaba en Eumenes i els últims partidaris de Pérdicas. Eumenes, mal secundat per Alcetas (el germà de Pérdicas), que mor en Pisidia, en 500 cavallers i 200 infants, es refugia en la fortalea de Nora, en els confines de Capadocia i Licaonia.

Antípatro mor poc despuix, en 319 a. C., a l'edat de 78 anys. En ell desapareix l'últim companyer de Filipo II. Encara que no va participar en l'expedició d'Alejandro Magne, ha fet possible mantindre la tutela macedonia sobre Grècia. La seua successió va a reactivar els conflictes entre els diádocos.

Antígono Monóftalmos, o l'última tentació imperial

La mort de Antípatro va a aumentar l'ambició de Antígono en Àsia. Amo de la major part d'Àsia menor, i vagament emparentat en la dinastia argéada, es juja a sí mateixa com l'únic capaç d'encarnar l'idea imperial. També és la personalitat que domina la complexa història de l'Orient helenístico durant els quinze anys següents. No és que a les personalitats dels atres diádocos els faltara grandea o energia, pero comparats en Antígono, les seues ambicions semblen llimitar-se a construir-se un espai personal en l'imperi d'Alejandro, mentres que Antígono té la voluntat de dominar-los. Certament no era un dels oficials més prestigiosos d'Alejandro. Havia segut sátrapa de Frigia, pero no havia ocupat un lloc de mando de primer nivell. No obstant, als 65 anys revela el seu talent militar contra els partidaris de Pérdicas, sent secundat pel seu fill, Demetrio Poliorcetes, un dels capitans més lluents del moment.

Peça en l'efigie de Antígono, en l'inscripció Plantilla:Lang-grc / BASILEÔS ANTIGONOU, « Rei Antígono »