Anar al contingut

Idioma siríaco

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Idioma siríaco

El siríaco (Plantilla:Lang-syc)[1] és un conjunt de dialectes del arameo, un idioma semítico parlat en Oriente Pròxim que en algun moment del seu apogeu es va parlar en la major part del Creixent Fèrtil.

El arameo ha existit a lo manco des d'el XII i ha evolucionat en el córrer de tots estos sigles; mentres que el siríaco va fer la seua aparició durant el periodo helenístico i no va tindre una escritura pròpia fins a al voltant del sigle i d. C.,[2] en que es va crear l'escritura siríaca, la qual prové del alfabet arameo.

El siríaco clàssic va aplegar a ser la principal llengua lliterària Orient Mig des del sigle iv d. C. fins a el viii d. C.,[3] aixina com un vehícul de transmissió cultural i religiosa del cristianisme ortodox siri, difonent-se a través d'Àsia fins a llocs tan lluntans com les costes malabares de l'Índia i l'orient de China. Inclús va aplegar a servir a àraps i perses (encara que en menor mida a estos últims) com a mig de comunicació i disseminació cultural; l'idioma clàssic d'Edesa es preservava en una vasta colecció lliterària.

Sent principalment un mig d'expressió del cristianisme, el siríaco va tindre una influència cultural i lliterària fonamental en el desenroll de la llengua àrap, la qual ho reemplaçaria cap al fi del sigle viii. En l'actualitat, el siríaco seguix sent l'idioma llitúrgic per als cristians assiris.

En modo general, el vocablo «siríaco» s'utilisa per a referir-se a tot el arameo clàssic de l'antiguetat tardana; pero, més específicament, es referix a la llengua clàssica d'Edesa, que es va convertir en l'idioma llitúrgic de l'Iglésia Síria Oriental.

Erro al crear miniatura:
Un manuscrit siríaco del sigle xi (estil serto) procedent del Monasteri de Santa Catalina en el Sinaí (Egipte)

Difusió

[editar | editar còdic]

El siríaco va ser originalment un dialecte arameo del nort de Mesopotamia; el qual, en la seua forma actual, s'ha desenrollat baix l'influència del cristianisme. Ans que l'àrap es convertira en la llengua dominant, el siríaco era un idioma important entre les comunitats cristianes d'Oriente Pròxim, Àsia Central i Kerala (Índia).

El sigle xx va vore l'aparició d'ideologies nacionalistes, en ocasions intolerants, que varen perjudicar enormement a les comunitats de parla aramea. De fet, per problemes polítics i religiosos inherents a Oriente Pròxim, l'us de la llengua siríaca, ya de per sí reduït, ha retrocedit fortament. L'emigració massiva que ha afectat als cristians orientals ha causat que es troben, des de fa algunes décades, comunitats de parla siríaca en Amèrica del Nort i Sur, aixina com en Europa.

Al començament del sigle xxi, unes 400 000 personescita requerida molt disperses geogràficament parlen dialectes del siríaco; no obstant, es troben localisades principalment en el surest de Turquia i el nort d'Iraq, aixina com en menudes comunitats de Líban, Síria, Iran, Armènia, Geòrgia i Azerbaiyan, a on tenen una marcada influència de les llengües dominants locals.

Erro al crear miniatura:
Evolució històrica del siríaco. Del Creixent Fèrtil, a certs enclavaments en els plans de Nínive, Tur Abdin i les ciutats síries de Qamishli i Mâlula.

Evolució

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Homilia al Evangelio de Juan. Manuscrit siríaco en estil estrangelo, sigle ix.

L'evolució del siríaco pot agrupar-se en tres fases distintes:

  • Siríaco antic — L'idioma del Regne d'Osroena.
  • Siríaco mig — «Lliterari», es subdivide en:
    • Siríaco mig occidental — Llengua lliterària i eclesiàstica dels cristians siris i maronitas.
    • Siríaco mig oriental — Llengua lliterària i eclesiàstica dels cristians caldeos i assiris.
  • Siríaco modern — Grup de dialectes arameos que persistixen fins als nostres dies en reminiscència de la llengua clàssica.

Arameo

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Idioma arameo.


L'arameo apareix en Síria i Mesopotamia, a lo manco des del primer mileni anterior a la nostra era. Des d'el XII, tribus arameas provinents del sur es varen instalar en lo que hui són Síria i Iraq.

Els arameos de la Síria antiga jamai varen fundar un imperi unitari, no obstant, varen conseguir consolidar-se en diverses ciutats-estat tals com Damasc, Hamath i Arpad.

La difusió geogràfica del arameo es deu al fet de que es va oficialisar l'us d'esta llengua baix l'hegemonia dels antics imperis d'Asiria, Babilonia i, després, Persa. Per això es troben els seus parlants actuals dispersos per tot Oriente Pròxim.

En eixe temps, va ser la llengua franca d'Orient Mig, en una versió relativament uniforme i molt rica, coneguda en el nom de «arameo imperial», que va ser reemplaçant progressivament atres idiomes semíticos com l'hebreu (VI, després del exili de Babilonia) i el fenicio (I), encara que este últim va sobreviure per algun temps en el nort d'Àfrica a través de la seua variant púnica.

Orígens

[editar | editar còdic]

El siríaco va començar com un dialecte sense escritura de l'antic arameo en el Septentrión mesopotámico. La primera evidència que tenim de tals dialectes és la seua influència en l'arameo imperial escrit a partir d'el V

Despuix de la conquista de Síria i Mesopotamia per Alejandro Magne, el siríaco i atres dialectes arameos varen escomençar a escriure's en reacció al helenisme; encara quan, despuix de l'introducció del grec, el arameo es va mantindre com a idioma d'intercanvi. L'ortografia siríaca es va adoptar de la del arameo arsácida.

En 132 a. C., el Regne d'Osroena es va fundar en la ciutat d'Edesa i es va adoptar el siríaco, el dialecte arameo local, com a idioma oficial del regne. Encara els siris consideren Edesa com el breçol de la seua llengua.

Com a idioma oficial, al siríaco se li va dotar d'una relativa uniformitat en la seua forma, estil i gramàtica, de la qual varen sorgir atres antics dialectes arameos orientals, sent la norma d'Edesa la prevaleciente. I, en l'aparició del cristianisme, substituyó al arameo imperial a principis de nostra era com a versió estandardisada del arameo, difonent-se per l'antic Mig Orient.

Es coneixen aproximadament 80 inscripcions que corresponen al siríaco antic i daten d'el I a el III L'eixemple més primerenc de lo que ya pot considerar-se siríaco, més que arameo imperial, es troba en una inscripció de l'any 6 d. C. i el pergamí més antic que s'haja trobat en siríaco es tracta de l'escritura d'una venda realisada en any 243 d. C. Cap d'estos dos escrits és de temàtica religiosa cristiana.

Siríaco lliterari

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Lliteratura siríaca.
Erro al crear miniatura:
La sexta bienaventuranza (Mateo 5:8) d'una Peshitta siríaca oriental. Ṭûḇayhôn l'aylên donaḏkên b-lebbhôn: d-hennôn neḥzôn l'allāhâ. «Bienaventurados els purs de cor, perque ells voran Deu».

Durant el sigle iii d. C., les iglésies d'Edesa varen començar a usar el siríaco com llengua llitúrgica. Hi ha evidència de que la seua adopció, en la seua condició de llengua vulgar, va anar en un propòsit misionero. Circunstancialmente, per aquell temps, un magne esforç lliterari es portava a terme en la producció d'una traducció autorisada al siríaco de la Bíblia (la Peshitta).

Aixina i tot, va ser a partir del sigle següent que va florir una rica lliteratura siríaca, sent la seua edat d'or, ya que es va afirmar com la més extraordinària d'entre les lletres arameas. Efrén el Siri, prolífero autor cristià i doctor de l'Iglésia, va ser una de les figures més representatives d'esta época, ya que va produir la més valiosa colecció de poesia i teologia siríaca. Un atre representant lliterari d'eixa época va ser Afraates.

En aquell temps, la lliteratura siríaca es va compondre d'una gran cantitat d'obres versades en poesia, prosa, teologia, llitúrgia, himnodia, història, filosofia, ciència, medicina i història natural. Ademés, es varen traduir numerosos texts grecs al siríaco per autors com Sergio de Reshaina. Per la seua banda, la generalisació de l'us de la Peshitta va favorir l'expansió del siríaco paralelament al cristianisme, de modo que les edicions crítiques o traduccions modernes siríacas no són més que una ombra de lo que varen anar en el passat.

Bíblia siríaca o Peshitta

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Peshitta.


Erro al crear miniatura:
El Llibre del Génesis en una Bíblia siríaca o Peshitta.

Una de les més antigues versions conegudes del Nou Testament està escrita en siríaco i és part de la Bíblia coneguda com siríaca (Peshittô o Peshitta en siríaco), actualment en us en certes iglésies orientals. Va ser traduïda a partir de la versió grega escrita en koiné, la més antiga que s'haja conegut.

No obstant, existix una controvèrsia en relació a l'idioma original del Nou Testament, ya que alguns especialistes pensen que la versió grega prové de la traducció de texts siríaco-arameos anteriors a ella; mentres que la majoria sosté que la primera versió escrita del Nou Testament va ser directament redactada en grec, recordant que, inclús en la versió grega, apareixen frases arameas escampades en el text, particularment aquelles pronunciades per Jesús, que varen ser conservades en la versió original per raons religioses. També és cert que Jesús va predicar en la llengua popular dels judeus, que era l'arameo de Judea.

Junt en l'hebreu, el grec i el llatí, el siríaco i el arameo són els idiomes més emblemàtics de la Cristiandad.

Divisió

[editar | editar còdic]

En l'any 489, una part important dels cristians de parla siríaca que vivien en l'Imperi bizantí varen fugir a Pèrsia despuix de la creixent hostilitat i persecució per part dels cristians helé-parlantes, d'afiliació nestoriana. Les diferències cristològiques en l'Iglésia persa varen tindre com a conseqüència el irreconciliable Cisma Nestoriano, que va escindir la comunitat de parla siríaca.

Com a resultat d'esta divisió, el siríaco es va desenrollar en dos distintes variants: l'occidental i l'oriental. A pesar de seguir sent una sola llengua en un alt nivell de comprensió entre abdós variants, estes diferixen entre sí en l'ocupació de característiques distintives en pronunciació, escritura (la caligrafia amprada) i vocabulari (encara que en menor mida).

El siríaco occidental és la llengua oficial de les següents Iglésies que practiquen el rito siríaco occidental:

El siríaco oriental és la llengua oficial de les següents Iglésies que practiquen el rito siríaco oriental:

Hui en dia, en les iglésies síries de Kerala, el malabar sol reemplaçar al siríaco en la llitúrgia, mes els clercs que no parlen els idiomes locals solen recórrer a ell.

Decliu i actualitat

[editar | editar còdic]

Després de la conquista islàmica durant el sigle vii d. C., el siríaco va donar pas al àrap com a principal idioma parlat en Oriente Pròxim, quedant restringit el seu us a les escasses comunitats cristianes restants. Les invasions mongólicas del sigle xiii varen contribuir a accelerar el decliu d'esta llengua. En molts espais, inclusivament en la llitúrgia, va ser reemplaçat pel àrap.

Esta situació, junt en la marginació i l'aïllament, va generar en el temps una degradació del siríaco, que es va ser dividint en varis dialectes en els distints racons orientals a on es va seguir parlant.

En els últims sigles, el siríaco s'ha vist molt afectat per la seua situació com a llengua minoritària, aixina com per l'ascens d'ideologies nacionalistes en Orient Pròxim. Una gran part dels cristians originaris del nort de Síria (anexat per Turquia a principis del sigle xx) varen morir junt en els armenis durant el genocidi de 1915. Actualment, la comunitat siríaca denúncia ser objecte de mides vexatòries en Turquia.

Mentrestant, en Iraq han segut reprimides les comunitats de llengua siríaca de diverses maneres, particularment durant la década de 1930. Una cantitat significativa va abandonar la regió i els emigrats es varen establir en diversos països occidentals. L'ascens del Islam polític durant els últims anys ha aumentat el moviment d'emigració. Més recentment, la Guerra d'Iraq (2003) ha dut a una anarquia que ha resultat en un recrudecimiento d'atacs per motius religiosos.[4][5]

Recentment, s'ha fet un esforç per escriure els dialectes parlats i proveir-els d'una gramàtica estandardisada, entre atres motius, per a intentar paliar la desaparició d'estes llengües que s'han tornat extremadament fràgils. El resorgiment del siríaco ha conseguit una miqueta d'èxit en la creació d'un periòdic lliterari en este idioma (ܟܬܒܢܝܐ Kthābānāiā) i la traducció d'alguns llibres àraps i occidentals. En Suècia, una comunitat de parla siríaca oriental s'ha constituït i la llei d'este país exigix l'ensenyança en la llengua originària.

Escritura

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Alfabet siríaco.

El siríaco s'escriu de dreta a esquerra. El seu alfabet, com per a les demés llengües semíticas, prové del fenicio i es compon de 22 lletres que poden unir-se entre sí o no, segons la seua posició en la paraula. Té, ademés, tres estils d'escritura:

Erro al crear miniatura:
Les paraules inicials del Evangelio de Juan: Brēšiṯ iṯaw[hy]-[h]wā melṯā. «En el principi va ser la Paraula». Escrites en els tres tipos de caràcters siríacos: serto, madnhaya i estrangelo.
Estrangelâ
Terme que prové de la descripció grega d'esta tipografia, στρογγυλη, 'redonejat'. Ha caigut en desús, pero en ocasions és utilisada pels especialistes. Les vocals poden indicar-se per mig de menuts signes.
Sertâ
Llineal. El siríaco occidental és el que més s'escriu en esta tipografia que és una simplificació de l'estil estrangelâ. Les vocals són indicades per un sistema diacrític procedent de les vocals gregues.
Madnhâyâ
Oriental. S'utilisa per a escriure el siríaco oriental. Es diu a voltes nestoriana perque es considerava que els siríacos de l'est eren seguidors de les idees de Nestorio. És més semblant al estrangelâ que al sertâ. Les vocals s'indiquen gràcies a un atre sistema diacrític: punts al voltant de les consonante, semblat a l'àrap.

Quan l'àrap va començar a impondre's en el Creixent Fèrtil, els cristians, en un principi, ho escrivien en caràcters siríacos. Estos escrits són cridats karshuni o garshuni. A la seua volta, l'alfabet àrap va ser pres del nabateo, una escritura aramea utilisada en la regió de Petra.

Gramàtica

[editar | editar còdic]

Les paraules siríacas, de la mateixa manera que en els demés idiomes semíticos, es construïxen a partir de raïls triconsonánticas, un grup donat de tres consonante en un significat “base”, entre les quals es coloquen una serie variant de vocals a manera de "soldadura" per a la composició de conceptes afins. Per eixemple, la raïl ܫܩܠ - ŠQL, té el significat bàsic de "prendre", en lo que tenim les següents paraules que poden formar-se a partir d'esta raïl:

  • ܫܩܠ — šqal: "ell va prendre-va agarrar-va agarrar"
  • ܢܫܩܘܠ — nešqûl: "ell prendrà-agarrarà-agarrarà"
  • ܫܩܠ — šāqel: "ell pren-agarra-agarra / ell és pres-agarrat-agarrat"
  • ܫܩܠ — šaqqel: "ell va alçar"
  • ܐܫܩܠ — ašqel: "ell es va anar"
  • ܫܩܠܐ — šqālâ: "una pren, càrrega, porció o sílaba"
  • ܫܩ̈ܠܐ — šeqlē: "recaptació, guanys, imposts"
  • ܫܩܠܘܬܐ — šaqlûṯā: "una béstia de càrrega"
  • ܫܘܩܠܐ — šûqālâ: "arrogància"

Sustantius

[editar | editar còdic]

La majoria dels sustantius es construïxen, com ya s'ha dit, a partir de raïls triconsonánticas. Duen gènero (masculí o femení), poden ser singulars o plurals en número (solament uns quants són duals) i poden estar en algun dels tres estats gramaticals per al siríaco; la funció d'estos estats és parcialment corresponent a la dels casos gramaticals en atres idiomes.

  • El estat absolut és la forma bàsica del sustantiu — ܫܩܠܝ̈ܢ, šeqlîn, "imposts".
  • El estat emfàtic representa un sustantiu particular — ܫܩ̈ܠܐ, šeqlē, "els imposts".
  • El estat construït senyala un sustantiu en relació en un atre — ̈ܫܩܠܝ, šeqlay, "imposts de...".

No obstant, mentres es desenrollava el siríaco clàssic, l'estat emfàtic es va ser imponent en rapidea com la forma ordinària del sustantiu i els atres dos estats, l'absolut i el construït, varen ser relegats a certes expressions simples; tals com: ܒܪ ܐܢܫܐ / ܒܪܢܫܐ, bar nāšâ, "home", lliteralment "fill de l'home".

En el siriaco antic i clàssic primerenc, el genitiu es construïa casi sempre usant l'estat construït. Per eixemple, ܫܩܠܝ̈ ܡܠܟܘܬܐ, šeqlay malkûṯâ expressava l'idea de "els imposts del regne". Pero la relació construïda no va tardar molt en ser abandonada per l'us de la partícula relativa ܕ, d-. De manera que la mateixa frase nominal ara queda: ܫܩ̈ܠܐ ܕܡܠܟܘܬܐ, šeqlē d-malkûṯâ, en a on abdós sustantius estan en estat emfàtic. Aixina i tot, en siriaco es té la possibilitat de reforçar encara més la relació gramatical entre abdós sustantius per mig de l'adició d'un sufix pronominal. Per tant, la mateixa frase també pot escriure's com seguix: ܫܩܠܝ̈ܗ ܕܡܠܟܘܬܐ, šeqlêh d-malkûṯâ. En este cas, abdós sustantius continuen estant en estat emfàtic, pero el primer du el sufix que fa referència a l'atre, el seu complement; és dir que ho modifica de suerte que s'entenga com "els seus imposts" en alusió a "regne", donant a la frase el sentit lliteral de "els seus imposts del regne".

Els adjectius sempre concorden en gènero i número en els sustantius que modifiquen. Van en estat absolut si són predicatius; pero, si són atributius, concorden en l'estat del seu sustantiu. Aixina, ܒܝܫܝ̈ܢ ܫܩ̈ܠܐ, bîšîn šeqlē, significa "els imposts són mals", mentres que ܫܩ̈ܠܐ ܒܝ̈ܫܐ, šeqlē ḇîšē, significa "els mals imposts".

Verps

[editar | editar còdic]

La majoria dels verps també es construïxen de raïls triconsonánticas. Els verps finitos indiquen persona, gènero (llevat en la primera persona) i número, ademés del temps i la conjugació. Les formes verbals infinites són l'infinitiu i els participis passius.

El siriaco té solament dos temps morfològics verdaders: perfecte i imperfecte. I encara que estos temps varen ser originalment aspectuals en el arameo, varen aplegar a constituir un verdader temps passat i futur, respectivament. Mentres que, per la seua banda, el present s'expressa en el participi seguit d'un pronom subjectiu; en excepció de la tercera persona, en la que s'omet el pronom. Este us del participi per a indicar el temps present és el més comú d'un número de temps composts que poden construir-se per a expressar les més distintes nocions de temps i aspecte.

En siriaco també es fa us de conjugacions verbals, tal i com ocorre en atres llengües semíticas; estes suponen modificacions regulars de les raïls verbals per a expressar atres canvis de significat. La primera conjugació és l'estat base o pə'al (el seu nom seguix la forma de la raïl); forma verbal que porta el significat normal de l'expressió. El següent és l'estat intensiu o pael; forma verbal que implica un significat intensificat. El tercer és l'estat extensiu o ap̄'el; forma verbal, a sovint, de significat causatiu. Aixina mateix, cada una d'estes conjugacions té el seu equivalent passiu: iṯpə'el, iṯpaal i ettap̄'al respectivament; a fin de que estes sis conjugacions cardinals puguen ser afegides a algunes formes irregulars; tals com šap̄'el i ištap̄'al, que tenen un significat extensiu.

Fonologia

[editar | editar còdic]

Idioma siríaco en Wikimedia Commons.El siriaco clàssic té dos modos principals de pronunciació: l'occidental i l'oriental. No obstant, hi ha algunes variacions en la pronunciació del siriaco en les seues distintes modalitats. Els diversos dialectes vernàculs del arameo oriental modern tenen pronunciacions completament distintes i estes a voltes influïxen en la forma en que es parla la llengua clàssica, com per eixemple, en una oració pública. Sense considerar la gran influència que reben de les llengües dominants de les regions en que subsistixen.

Consonante

[editar | editar còdic]

L'alfabet siriaco consta de 22 consonante els sons de les quals són:

Transliteración ʾ b g d h w z ḥ ṭ i k l m n s ʿ p ṣ q r š t
Lletra ܐ ܒ ܓ ܕ ܗ ܘ ܙ ܚ ܛ ܝ ܟ ܠ ܡ ܢ ܣ ܥ ܦ ܨ ܩ ܪ ܫ ܬ
Pronunciació [ʔ] [b], [v] [ɡ], [ɣ] [d], [ð] [h] [w] [z] [ħ] [tˤ] [j] [k], [x] [l] [m] [n] [s] [ʕ] [p], [f] [sˤ] [q] [r] [ʃ] [t], [θ]

El siriaco compartix en el arameo un conjunt de parells consonàntics oclusivos/fricatius llaugerament diferenciats. En les distintes variacions d'una mateixa raïl lèxica, alguna consonante de la raïl pot ser oclusiva en una variació i fricativa en una atra. En l'alfabet siriaco, s'usa una sola lletra per a cada parell. A voltes es coloca un punt sobre la lletra (qûššāyâ o enfortiment; equivalent al dáguesh hebreu) per a indicar una pronunciació oclusiva; o un davall (rûkkāḵâ o suavización), en cas que siga fricativa. Els parells són:

El siríaco dispon de cinc consonante emfàtiques:

Estes són consonants que s'articulen o emeten en la faringe o una miqueta més dalt.

Ademés, també conta en este grup de consonante silbantes:

Taula de fonema consonàntics siríacos
Punt d'articulació → Labial Coronal Dorsal Radical (cap)
Modo d'articulació ↓ Bilabial Llavi-
dental 		Dental Alveolar Pre-
palatal 		Faringa-
lizada
coronal 		Palatal Velar Uvular Farín-
gea 		Glotal
Oclusiva sonora b d ɡ  
sorda p t tˤ k q   ʔ   
Nassal m n  
Vibrant r    
Fricativa sonora v ð z ɣ ʕ
sorda f θ s ʃ sˤ x ħ h
Aproximante l j w (ʕ)

Vocals

[editar | editar còdic]

Les vocalés siriacas es troben regularment subordinades a les consonants, com en els atres idiomes semíticos, i tendixen, especialment en presència d'una consonante emfàtica, a semicentralizarse.

El siriaco clàssic té el següent grup de vocals distinguibles:

En el dialecte occidental, /ɑ/ es torna /o/ i la /o/ original es canvia a /o/. A la seua volta, en els dialectes orientals hi ha una major versatilitat en la pronunciació de les vocals anteriors, ya que alguns parlants poden distinguir en elles fins a cinc qualitats, mentres que uns atres solament tres.

En siriaco, la llongitut de les vocals por lo regular no importa: les vocals tancades tendixen a ser més llargues que les obertes. I estes últimes poden diptongarse en els aproximantes /j/ i /w/.

Finalment, en casi tots els dialectes, els grups complets de diptongos que es poden formar es desprenen en dos o tres pronunciacions modernes:

  • /aj/ en ocasions, monoptongado /i/
  • /aw/ per lo general, mudat com a /ɑw/
  • /ɑj/ per lo general, mudat com /aj/, pero en el dialecte occidental /oj/
  • /ɑw/ en ocasions, monoptongado /o/

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ guiadelmundo. org. uy/informes/informe_46. htm Pobles sense Estat: els assiris
  2. ↑ «archive. org/web/20120812195043/http://www. ancientscripts. com/syriac. html Escritures antigues: Siriaco» (en anglés). Archivat des d'el ancientscripts. com/syriac. html original, el 12 d'agost de 2012. Consultat el 8 de giner de 2011.
  3. ↑ Beyer, Klaus (1986). org/details/aramaiclanguagei00beye The Aramaic language: its distribution and subdivisions (en anglés), Vandenhoeck und Ruprecht, p. org/details/aramaiclanguagei00beye/page/n41 44. ISBN 3-525-53573-2.
  4. ↑ «archive. org/web/20140131183706/http://www. youtube. com/watch? v=_Xz6FeXtKEM Ataque a comunitat cristiana aramea en Bagdad. (31/oct/2010)». Archivat des d'el youtube. com/watch? v=_Xz6FeXtKEM original, el 31 de giner de 2014. Consultat el 14 de giner de 2011.
  5. ↑ Hamid Ahmed. «yahoo. com/s/ap/20101122/ap_on_re_mi_ea/ml_iraq », Yahoo! Notícies. Consultat el 8 de giner de 2011 (en anglés).

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ferrer, Joan i Nogueras, Maria Antònia (1999). Manual de Gramàtica Siríaca. Barcelona: Universitat de Barcelona. ISBN 84-931118-1-3
  • Ferrer, Joan i Nogueras, Maria Antònia (1999). Breu Diccionari Siríaco. Siríaco - Castellà - Català. Barcelona: Universitat de Barcelona ISBN 84-931118-0-5
  • Muraoka, Takamitsu (2007). Siríaco Clàssic. Gramàtica bàsica en crestomatía. Estella: Editorial Verp Diví. ISBN 978-84-8169-391-1
  • Thackston, Wheeler (1999). Introduction to Syriac. An Elementary Grammar with Readings from Syriac Literature. Bethesda, Maryland: IBEX Publishers ISBN 0-936347-98-8

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Plantilla:InterWiki

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_siríaco&oldid=1079718»