Nablus

Nablus

Nablus (àrap نابلس, Plantilla:Lang-he, Shjem), tradicionalment coneguda en espanyol com Naplusa, és una ciutat palestina ubicada al nort de Cisjordània. Situada a uns 49 km al nort de Jerusalem, és la capital de la governació de Nablus, administrada per l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) des de 1994. És una de les ciutats palestines més poblades i el principal centre comercial, industrial i agrícola del nort de Cisjordània, en un total de 177 638 habitants a mitan de 2024, segons les proyeccions de l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina.

La ciutat es troba en una vall fèrtil en abundants manantialés. La regió circumdant té una economia basada en l'agricultura (raïms, olivas i blat) i en la ganaderia. Les principals produccions són l'oli d'oliva i els seus derivats, el sabó, el vi i l'artesania. En les afores de la ciutat, a 2 km a l'est, es troba l'antiga Siquem, la primera capital del regne d'Israel, un ric jaciment arqueològic a on es troba la suposta tomba del patriarca hebreu José i el pou de Jacob.

La ciutat va ser fundada en l'any 72 pel emperador romà Tito Flavio Vespasiano que la va nomenar Flavia Neapolis. El nom actual de la ciutat prové del grec neapolis, «la ciutat nova».El Pla de Partició de Palestina dissenyat per la Societat de les Nacions en 1947 va situar a Nablus en la regió destinada a conformar el futur Estat àrap de Palestina.

Nablus és famosa pels seus sabons tradicionals elaborats a pur de oli d'oliva, que se seguixen produint en vàries fàbriques que es poden visitar. És també renombrada per ser el breçol del knafeh, un pastiç dolç típic farcidura de formage.L'universitat de Nablus, l'Universitat Nacional An-Najah, és l'universitat més gran i una de les primeres que es va crear en Palestina.

Etimologia

El nom de la ciutat deriva de la paraula grega neapolis (‘ciutat nova’), adoptada pels romans en el moment de la seua fundació com Flavia Neapolis. Per això, la Real Acadèmia Espanyola en la seua Diccionari panhispánico de dubtes recomana la pronunciació plana Nablus, en lloc de l'aguda Nablús, que s'allunta del seu orige etimològic. Un eixemple similar es pot trobar en la ciutat italiana de Nàpols, també originàriament Neapolis, en la que l'accent s'ha mantingut en el seu lloc originari.

Història

Història antiga

Vespasiano, fundador de Nablus

Flavia Neapolis (‘la nova ciutat de l'emperador Flavio’) va ser fundada l'any 72 d. C. per l'emperador romà Vespasiano sobre les ruïnes d'un llogaret samaritana, en ocasions anomenada Mabartha ("el passage") o Mamorpha. Ubicada entre el mont Ebal i el mont Guerizín, la nova ciutat quedava a dos quilómetros a l'oest de la ciutat bíblica de Siquem, que va ser destruïda pels romans eixe mateix any durant la primera guerra judeo-romana. En les rodalies de la ciutat es troben llocs sagrats com la tomba de José i el pou de Jacob. Per la seua posició estratègica i a l'abundància d'aigua de manantiales propencs, Neapolis va prosperar acumulant progressivament territoris, inclosos els de l'anterior toparquía judea de Acraba.

En la mida en la que la seua montanyosa ubicació ho permetia, la ciutat es va construir seguint el disseny romà en cuadrícula i en ella es varen establir veterans que havien lluitat en les victorioses legions romanes, aixina com atres colon estrangers. En el II, l'emperador Adriano va manar construir un gran teatre en Neapolis en capacitat per a 7000 espectadors assentats. Les monedes d'esta época trobades en Nablus representen emblemes militars romans i deus del panteón grec com Zeus, Artemisa, Serapis i Asclepio, de lo que es deriva que Neapolis era completament pagana en aquella época. Sant Justino màrtir, que havia naixcut en la ciutat entorn a l'any 100 d. C., va trobar eixemples de platonisme en la zona, pero no de cristianisme. La ciutat va seguir prosperant fins a la guerra civil que va enfrontar a Septimio Sever i Pescenio Níger durant els anys 198 i 199 d. C., en la que la ciutat es va posar de part del segon per a poc despuix rebre la notícia de la seua derrota. Com a conseqüència de la seua postura, Sever va privar temporalment a la ciutat dels seus privilegis llegals i li'ls va atribuir a la veïna Sebastia en el seu lloc.

En l'any 244 d. C., Filipo l'Àrap va convertir Flavia Neapolis en una colónia romana cridada Julia Neapolis, estatus que va retindre fins a l'arribada al poder de Treboniano Gal en el 251 d. C. La Enciclopèdia Judaica especula en que la ciutat era eminentment cristiana en els sigles II i III, mentres que atres fonts oferixen dates prou posteriors, com el 480 d. C. Està atestada la presència d'un bisbe de Nablus en el Concilie de Nicea en el 325 d. C. La presència de samaritanos en la ciutat també queda reflectida en documents lliteraris i epigràfics del sigle IV d. C., pero no hi ha senyes concloents que demostren una presència judeua en l'antiga Neapolis.

Una série de conflictes varen esclatar en l'any 451 entre els habitants cristians de Neapolis. Per aquella época, Neapolis estava en la província bizantina de Palaestina Primera. Les tensions varen sorgir pels intents dels cristians monofisitas d'evitar el regrés del patriarca de Jerusalem, Juvenal, a la seua sèu episcopal. Afortunadament, el conflicte no va derivar en tumults civils.

Archiu:Ancient ruins in a Nablus neighborhood.III

Ruïnes de l'Antiguetat Clàssica en Nablus

Al mateix ritme en que se suavisaven els contactes entre cristians, creixien les tensions entre les comunitats cristiana i samaritana de la ciutat. En 484, un choc letal entre abdós grups va tindre lloc en la ciutat, provocat per rumors de que els cristians intentaven traslladar els restants dels fills i nets d'Aarónː Eleazar, Itamar i Fineas. Els samaritanos varen reaccionar entrant en la catedral de Neapolis, assessinant als cristians en el seu interior i tallant els dits del bisbe Terebinto. Est va fugir llavors a Constantinopla, exigint de l'emperador una guarnició de l'eixèrcit en la ciutat per a evitar futurs atacs. Com a resultat del tumult, l'emperador bizantí Zenón va erigir una iglésia en honor a María en el mont Guerizín, prohibint als samaritanos pujar al mont a celebrar les seues cerimònies religioses i confiscant la seua sinagoga allí. Esta decisió de l'emperador va incrementar l'ira dels samaritanos.

Els samaritanos es varen rebelar una atra volta durant el regnat de l'emperador Anastasio I, reocupando el mont Guerizín, que no tardaria en ser reconquistado pel governador bizantí d'Edesa, Procopio. Un tercer tumult samaritana, possiblement la més violenta, va tindre lloc baix la direcció de Juliano ben Sabar en l'any 529. Ammonas, bisbe de Neápolis, va ser assessinat, mentres que els retors de la ciutat varen ser dilacerats i despuix cremats en les relíquies dels seus sants. L'emperador Justiniano I va enviar tropes per a esclafar el tumult, lo que va acabar en la massacre de la majoria de la població samaritana de la ciutat.

Periodo musulmà primerenc

En 636, Neapolis i el restant de Palestina varen ser conquistades despuix de la batalla de Yarmouk pels musulmans baixe el mando de Jálid ibn al-Walid, un general de l'eixèrcit rashidun d'Úmar ibn al-Jattab. El nom de la ciutat es arabizó, tornant-se Nabulus. La ciutat va seguir sent un important centre de comerç durant els sigles de domini musulmà de les dinasties Omeya, Abásida i Fatimí. Baix domini musulmà, la població de Nablus estava formada per ciutadans de diverses creències i orígens àraps i perses, musulmans, samaritanos, cristians i judeus. En el sigle X, el geógrafo àrap al-Muqaddasi la va descriure com a repleta d'oliveres, en un gran mercat, una gran mesquita ben pavimentada, cases de pedra, una riera que travessa el centre de la ciutat i importants molins. També va deixar constància de que a la ciutat la malnomenaven "la chicoteta Damasc". En aquella época, les penyores de roba blanca produïdes en Nablus eren famoses en tot lo món conegut.

Época de les Creuades

Archiu:Melisende and Fulk of Jerusalem.jpg

La Reina Melisenda, a la dreta, va viure en Nablus onze anys

Els creuats varen capturar Nablus en 1099 baix el mando del príncip Tancredo i la renombraron Nàpols. Encara que els creuats varen desviar molts dels suministraments de que disponia la població per a ser usats pels seus eixèrcits camine de Jerusalem, no varen saquejar la ciutat, pot ser que per la gran cantitat d'habitants cristians que residien en ella. Nablus va passar a formar part del Regne de Jerusalem. Els habitants musulmans, ortodoxos i samaritanos varen permanéixer en la ciutat, i a ells se'ls varen unir alguns creuats que varen decidir assentar-se en ella per a aprofitar els seus abundants recursos. En 1120, els creuats varen celebrar el Concilie de Nablus, del com varen eixir les primeres lleis escrites del regne. Varen convertir la sinagoga samaritana en una iglésia, per lo que la comunitat samaritana va construir una nova sinagoga en la década de 1130.

Durant la segona part del domini creuat sobre Nablus, una série de forces musulmanes varen llançar diverses incursions en la finalitat de reprendre el control de la ciutat. En 1137, les tropes àraps i turques en base en Damasc varen assaltar Nablus, matant a molts cristians i cremant les iglésies de la ciutat. No obstant, no varen conseguir reconquistar la ciutat. La reina Melisenda de Jerusalem vivó en Nablus de 1150 a 1161, despuix de ser-li otorgat el control de la ciutat per a resoldre una disputa que mantenia en el seu fill Balduino III. Els creuats varen començar a construir institucions cristianes en Nablus, inclosa una iglésia dedicada a la Passió i Resurrecció de Jesús, aixina com un hospici per a peregrins erigit en 1170.

Periodos ayubí i mameluco

Archiu:An-Nasr Mosque3.jpg

Mesquita An-Nasr de Nablus

El domini cristià sobre la ciutat de Nablus va tocar al seu fi en 1187, quan les forces ayubíes encapçalades per Saladino varen capturar la ciutat. Segons un manuscrit llitúrgic escrit en siríaco, els cristians llatins varen fugir de Nablus, mentres que els ortodoxos originals varen permanéixer en ella. El geógrafo siri Yaqut al-Hamawi (1179–1229) va escriure que la Nablus ayubí era una "ciutat famosa de Palestina... en àmplies terres i un bell districte". També va mencionar la numerosa població samaritana de la ciutat.

Despuix de recuperar-la els musulmans, la Gran Mesquita de Nablus, que havia segut reconvertida en iglésia baix domini creuat, va anar de nou restaurada com a mesquita pels ayubíes, que també varen construir un mausoleu en la ciutat vella. En 1242, els cavallers templarios varen cremar la Gran Mesquita durant un assalt de tres dies en el que varen matar a 1000 persones i varen capturar moltes dònes i chiquets per a despuix vendre'ls en els mercats d'esclaus d'Acre. La sinagoga samaritana, construïda en l'any 362 d. C. pel gran sacerdot Akbon i transformada en iglésia pels creuats, es va convertir en la Mesquita al-Khadra en 1244, en un procés similar a l'ocorregut a les mesquites An-Nasr i al-Masakim, abdós iglésies cristianes reconvertides.

La dinastia mameluca va prendre control de Nablus en 1260 i varen construir numeroses escoles i mesquites durant el seu domini. Nablus va tindre en temps mamelucos aigua corrent i banys turcs, exportava oli d'oliva i sabó a Egipte, Síria, el Hiyaz, moltes illes mediterrànees i el Desert Aràbic. L'oli d'oliva de Nablus s'usava en la Mesquita Omeya de Damasc. L'explorador àrap Ibn Battuta va visitar Nablus en 1355, descrivint-la com una ciutat "ompli d'arbres i rieres i plena d'oliveres". Va deixar constància del creiximent de la ciutat i de la seua exportació de sabó a El Caire i Damasc.

Periodo otomà

Nablus, com el restant de Palestina, va passar a formar part del Imperi otomà en 1517. Els otomans varen dividir Palestina en sis sanjacados (districtes)ː Safed, Yenín, Jerusalem, Gaza, Aljun i Nablus, tots ells pertanyents a la província otomana de Síria. El sanjacado de Nablus es subdividía a la seua volta en cinc nahiyas (subdistritos), ademés de la pròpia ciutat. Els otomans no varen intentar refer l'estructura política tradicional de la zona a nivell local, per lo que les fronteres de les seues nahiyas es varen dibuixar fent-les coincidir en els centres de poder històrics d'algunes famílies. Durant el XVI, la població de Nablus era predominantment musulmana en importants minories cristianes, judeues i samaritanas.

Archiu:Tristram142.jpg

Nablus en 1865

Despuix de décades de tumults i rebelions organisades per les tribus àraps d'Orient Mig, els otomans varen intentar restablir un cert control centralisat sobre els valiatos àraps. En 1657 varen enviar una força expedicionaria dirigida principalment per oficials cipayos àraps del centre de Síria que va reafirmar l'autoritat otomana en Nablus i les seues afores. A canvi dels seus servicis, els oficials varen rebre terres de cultiu en els llogarets que rodejaven Nablus.

Per a evitar que els nous terratinents àraps establiren els seus propis centres de poder independents, els otomans varen dispersar les seues parceles per tota l'àrea de Nablus, ubicant-les en llocs alluntats entre sí i evitant crear un gran territori contigu controlat per clans individuals.

No obstant, en lloc de conseguir una major centralisació, la campanya de 1657 va ajudar als oficials àraps a conseguir un control creixent i autònom de Nablus, criant a les seues famílies allí i casant a les seues filles en hòmens notables de la zona, especialment l'ulema i les famílies dels mercaders. Sense deixar de costat, a lo manco nominalment, els seus llocs militars, varen ser adquirint una série de propietats per a consolidar la seua presència i els seus ingressos, tals com a fàbriques de sabó i de ceràmica, banys públics, terres de cultiu, molins de gra i prenses d'oli d'oliva i sésam.

La família militar més influent era la dels Nimrs, que havien segut en orige els governadors dels subdistritos rurals d'Homs i Hama. Atres famílies militars eren les dels Akhrami, Asqalan, Bayram, Jawhari, Khammash, Mir'i, Shafi, Sultan i Tamimi, algunes de les quals varen seguir en servici actiu, mentres que unes atres varen deixar l'eixèrcit per a dedicar-se a atres fins. Dos famílies més varen emigrar a Nablus en els anys que varen seguir a la campanya de 1657: els Jarrars de Balqa i els Tuqans del nort de Síria o de Transjordania. Els Jarrars varen aplegar a dominar les afores de Nablus, mentres que els Tuqans i els Nimrs competien pel control de la ciutat. Els primers varen ostentar durant més temps que cap atra família el càrrec de mutasallim (recaptador d'imposts, home fort) de Nablus, encara que no d'una manera consecutiva. Les tres famílies es varen mantindre en el poder fins a mediats del sigle XIX.

En el XVIII, Zahir al-Umar (un governant àrap de Galilea) es va convertir en una figura important en Palestina. Per a reclutar el seu eixèrcit, li les va arreglar per a obtindre el monopoli del comerç de cotó i oli d'oliva en el sur del Llevant, inclosa Nablus, que era un important centre productor d'abdós cultius. En 1771, durant l'invasió de Síria pels part dels mamelucos egipcíacs, Zahir es va aliar en ells i va sitiar Nablus, fracassant en el seu intent de conseguir prendre la ciutat. En 1773 ho va intentar de nou sense èxit. No obstant, analisats des d'una perspectiva política, els seges varen resultar en un decliu de la ciutat en favor d'Acre. El successor de Zahir, Jezzar Pasha, va mantindre la predominancia d'Acre sobre Nablus. En el final del seu regnat en 1804, Nablus va recuperar la seua autonomia i els Tuqans, que havien segut la principal força opositora, varen accedir al poder.

Conquista egipcíaca i reconquista otomana

Archiu:Gerizim.jpg

Nablus a principis de el XX

En 1831, Egipte, governat llavors per Mehmet Alí, va conquistar Palestina als otomans. La política de reclutament i els nous imposts instituïts per les autoritats egipcíaques varen dur a l'esclat d'un tumult organisat pels a'ayan (notables) de les ciutats de Nablus, Hebrón i de la zona de Jerusalem-Jaffa.

En maig de 1834, Qasim al-Ahmad —el cap de la nahiya Jamma'in— va reunir als xeics i llauradors de Nablus i va llançar un tumult contra el governador Ibrahim bajá en protesta per les órdens de reclutament i atres noves polítiques. Els líders de Nablus i les seues afores varen enviar a mils de rebels a prendre Jerusalem, centre de l'autoritat egipcíaca en Palestina, ajudats pel clan Abu Ghosh, i varen conquistar la ciutat el 31 de maig. No obstant, varen ser derrotats al més següent per les forces d'Ibrahim bajá, que va obligar als caps de clan de la ciutat de Nablus a abandonar-la darrere de llogarets propencs. Per a finals d'agost ya s'havia conseguit sofocar el tumult, despuix de lo que Qasim al-Ahmad va ser eixecutat.

El domini egipcíac de Palestina va provocar la destrucció d'Acre i, per lo tant, el resorgiment de Nablus com a centre polític de la zona. Els otomans varen recuperar el control de Palestina en 1841. No obstant, el clan Abd al-Hadi, en base en Arraba, que havia ascendit al poder baix domini egipcíac en apoyo de Ibrahim bajá, va continuar eixercint el domini polític de Nablus.

Archiu:XVINablusPrisoners.jpg

Presoners otomans marchen per Nablus en 1918

A través dels sigles XVIII i XIX, Nablus va ser el principal núcleu comercial i industrial de la Síria otomana. La seua activitat econòmica i el seu liderage regional sobrepassaven els de Jerusalem i les ciutats costeres de Jaffa i Acre. L'oli d'oliva, principal exportació de Nablus, va alimentar el desenroll d'atres indústries relacionades com la fabricació de sabons o de cistelles. Era també el major productor de cotó de tot el Llevant, superant la producció de ciutats nortenyes com Damasc. El sanjacado de Nablus va gojar de major autonomia que el restant de sanjacados de l'imperi otomà, provablement per tractar-se de la capital d'una regió montanyosa en la que no hi havia "estrangers" en càrrec militar o burocràtic algun. Per lo tant, segons l'historiador Beshara Doumani, Nablus va permanéixer aliena a la supervisió directa del govern otomà.

Entre el 19 i el 25 de setembre de 1918, en els mesos finals de la Campanya del Sinaí i Palestina de la Primera Guerra Mundial, varen tindre lloc la Batalla de Nablus i la Batalla de Sharon, dins del context de la Batalla de Megido. Els combats varen tindre lloc en els Montes de Judea, a on el XX Cos del Imperi britànic va atacar, en respal de l'aviació, al Sèptim eixèrcit del Grup Yildirim, que havia mantingut una posició defensiva front a Nablus.

Mandat Britànic de Palestina

Archiu:Map of Turkey in Asia, Syria, Palestine, Hejaz and Arabia by Frank Moore Colby.png

El Llevant despuix del Tractat de Sèvres. En blau, la zona assignada a França; en roig, l'assignada al Regne Unit.

En la derrota de l'Imperi otomà en la Primera Guerra Mundial i, com a conseqüència de lo pactat en l'acort secret Sykes-Picot, les antigues províncies otomanes del Llevant varen passar a mans de França i Regne Unit, alguna cosa que va ser vist pels seus antics aliats àraps com una traïció a les promeses realisades durant la guerra.

Mentres que la zona de Síria i Líban varen quedar baix control francés, Palestina, Jordània i Iraq varen ser assignades als britànics. Segons la doctrina de la Declaració Balfour, es va permetre l'immigració judeua a Palestina, fenomen que va créixer en l'accés al poder de partits antisemites en diversos països europeus. La creixent arribada d'immigrants judeus i l'expulsió dels llauradors àraps de les terres adquirides per aquells va ser generant un clima d'enfrontament que acabaria desembocant en la Tumult Àrap de Palestina de 1936-1939.

El terremot de Jericó de 1927 va destruir molts dels edificis històrics de Nablus, inclosa la mesquita An-Nasr. Encara que el Consell Musulmà Suprem d'Haj Amin al-Husayni els va reconstruir poc despuix, el seu caràcter "pintoresc" va desaparéixer. Nablus va ser un foc de resistència contra el Mandat Britànic i el barri de Qaryun, en la Ciutat Vella, va ser demolit pels britànics durant el Tumult Àrap de 1936-1939. L'immigració judeua no va aplegar a afectar de manera significativa la constitució demogràfica de Nablus, per lo que es va incloure a la ciutat en el futur estat àrap en el pla de partició de Palestina aprovat per l'Assamblea General de les Nacions Unides en 1947.

Ocupació jordana

Archiu:Baby in vluchtelingenkamp - Sleeping child in refugee camp (5370426971).jpg

Chiquet dormint en un camp de refugiats propenc a Nablus (1953)

Durant la guerra àrap-israelita de 1948, Nablus i tota Cisjordània varen quedar baix control jordà. Centenars de mils de palestins varen tindre que abandonar o varen ser expulsats de les seues llars i les seues terres davant l'alvanç de les tropes israelites en lo que es va conéixer com la Nakba. Mils d'ells varen aplegar a Nablus, a on es varen assentar en varis camps de refugiats organisats per l'UNRWA, en lo que la població de Nablus es va doblar i els seus recursos es varen vore dràsticament reduïts.

Actualment, queden tres camps de refugiats palestins dins del territori municipal de Nablusː Beit Ilma, Balata i Askar. Durant el periodo d'ocupació jordana, els llogarets veïns de Rafidia, Balata al-Beleu, al-Juneid i Askar es varen incorporar al municipi de Nablus.

Ocupació israelita

La guerra dels Sis Dies de 1967 va supondre la captura de Nablus i de tota Cisjordània pels israelites, que des de llavors la mantenen en un règim d'ocupació militar considerat illegal per les Nacions Unides. Es varen escomençar a construir una multitut d'assentaments israelites en les afores de Nablus durant els anys huitanta i noranta del sigle passat; la ONU també els considera illegals i els declara un dels majors obstàculs per a la pau en la zona. Les restriccions impostes sobre Nablus despuix de l'inici de la Primera Intifada varen supondre el començ d'un moviment de regrés a la terra per a assegurar la autosuficiencia de la ciutat, lo que va provocar un notable creiximent de la producció agrícola local.

Archiu:Flickr - Israel Defense Forces - Standing Guard in Nablus.jpg

Soldats israelites entre les ruïnes de Nablus (2002)

El 12 de decembre de 1995, l'Autoritat Nacional Palestina va rebre la jurisdicció de la ciutat de Nablus de part de les autoritats israelites com a resultat dels Acorts d'Oslo per a Cisjordània. Nablus està rodejada d'assentaments israelites i va ser escenari de freqüents enfrontaments en l'eixèrcit israelita durant la Primera Intifada, en la que la presó local va obtindre certa fama pels seus métodos de tortura.

En els anys noranta, Nablus era un formiguer de nacionalistes palestins i, quan la Segona Intifada va començar, es va donar la benvinguda als pirómano de santuaris judeus propencs a Nablus. Despuix de la publicació de les vinyetes daneses en 2006, alguns milicians de la ciutat varen seqüestrar a dos estrangers i varen amenaçar en seqüestrar a més com a protesta. En 2008, Noa Meir, portaveu de l'eixèrcit israelita, va dir que Nablus seguia sent la "capital del terror" de Cisjordània.

En l'inici de la Segona Intifada es va incrementar el número d'enfrontaments entre els habitants de la ciutat i l'eixèrcit israelita. La ciutat té una llarga tradició d'activisme polític, com ho demostra el seu renom, jabar al-nar (la Montanya de Fòc), i la seua ubicació entre dos montanyes va permetre a l'eixèrcit israelita sitiar-la per complet en llocs de control en abdós extrems de la vall. Durant molts anys, s'ha restringit enormement el moviment cap a i des de la ciutat.

Archiu:Nablus checkpoint 2004.jpg

Posat de control israelita en Nablus (2004)

Segons l'Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d'Assunts Humanitaris (OCHA), les operacions militars israelites varen deixar un saldo de 522 persones mortes i 3104 ferides en Nablus i els seus camps de refugiats, la majoria d'ells civils, en el determini de temps que va des del 2000 al 2005. El 18 de maig de 2001, un bombardeig israelita de la presó de Nablus va deixar a lo manco 10 morts entre els seus presos.

En abril de 2002, despuix de la massacre de Pésaj —un atac palestí que va matar a 30 israelites que assistien a un sopar séder de Pésaj en el Park Hotel de Netanya—, Israel va llançar l'Operació Escude Defensiu, especialment centrada en les ciutats palestines de Nablus i Yenín, en la que a lo manco 80 palestins varen morir i moltes cases varen ser demolides o sériament danyades.

L'operació també va supondre un dany crític al conjunt històric i cultural de la ciutat, en 64 edificis històrics destruïts sancera o parcialment. L'eixèrcit israelita va tornar a entrar en Nablus en juny de 2002, permaneixent en la ciutat fins a finals de setembre, periodo durant el que va sostindre més de 70 dies de toc de queda complet de 24 hores diàries.

Segons Gush Shalom, les excavadores israelites varen danyar la Mesquita del-Khadra, la Gran Mesquita, la Mesquita al-Satoon i l'Iglésia grega ortodox. Es varen demolir unes 60 cases i varis trams de l'adoquinar de la Ciutat Vella varen sofrir danys. Tres missils d'helicòpters Apache varen impactar en el hammam al-Shifa. Els bombardejos dels F-16 varen destruir l'entrada oriental del Khan al-Wikala (mercat vell) i tres fàbriques de sabons. El cost dels danys causats es va calcular en 80 millons de dólars nortamericans.

En agost de 2016, la Ciutat Vella de Nablus va presenciar forts enfrontaments entre les milícies i la policia palestina. El 18 d'agost, dos policies palestins varen ser assessinats en la ciutat, lo que va provocar un bol policial que va derivar en un intercanvi de dispars, deixant tres milicians morts (un d'ells per la tana rebuda despuix del seu arrest). La mort d'este últim, Ahmed Izz Halaweh, considerat l'autor intelectual dels assessinats dels dos policies, va ser catalogada de "eixecució extrajudicial" per les distintes faccions palestines i per les Nacions Unides.

Demografia

Archiu:The Samaritans, the earliest Jewish sect; their history, theology, and literature (1907) (14778588841).jpg

Samaritanos de Nablus (1907)

En 1596, la població de Nablus consistia en 806 llars musulmanes, 20 llars samaritanos, 18 llars cristianes i 15 llars judeues. Les autoritats otomanes locals varen registrar una població d'uns 20.000 residents en Nablus en l'any 1849.

En 1867, uns viagers nortamericans varen anotar que la ciutat tenia una població d'uns 4000, "la major part d'ells mahometanos", en alguns judeus i cristians, aixina com "uns 150 samaritanos". L'Enciclopèdia Judeua, redactada en 1906, dia de Nablus que tenia "uns 24 000 habitants, incloent 170 samaritanos i 150 judeus".

En 1922, el cens britànic de Palestina va registrar 15 947 habitants: 15 238 musulmans, 16 judeus, 544 cristians i 147 samaritanos, entre uns atres. La població va seguir creixent, alcançant els 17 498 habitants en el cens de 1931.

En el cens de 2006, Nablus contava en 134 166 habitants en la ciutat pròpiament dita i 35 387 en els camps de refugiats. Un any despuix, segons l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS), Nablus tenia 126 132 habitants. En el cens de 1997 tenia solament 100 034 habitants, incloent 23 397 refugiats, lo que suponia aproximadament un 24 % de la població de la ciutat. Sobre la Ciutat Vella de Nablus, en ella vivien unes 12 000 persones en 2006. En total, la població de la ciutat de Nablus supon el 40 % del total dels habitants de la seua governació.

Aproximadament la mitat de la seua població es troba per baix dels 20 anys. En 1997, la distribució per edats era d'un 28,4 % menors de 10 anys, 20,8 % entre 10 i 19 anys, 17,7 % entre 20 i 29 anys, 18 % entre 30 i 44 anys, 11,1 % de 45 a 64 anys i tan sol un 3,7 % d'habitants majors de 65. La distribució per sexe era de 50 945 hòmens (50,92 % ) i 49 089 dònes (49,07 % ).

Tradicionalment, Nablus s'ha caracterisat per una diversitat religiosa que inclou a musulmans, cristians i samaritanos. Esta última comunitat consta de 600 persones que viuen en la part alta del mont Al-Tour, en la partix suroest de la ciutat. Tenen dret de vot en les eleccions palestines i disponen d'un escan permanent en el Consell Llegislatiu Palestí.

Nablus té tres camps de refugiats creats per l'UNRWA en 1950 per a acollir als refugiats palestins procedents de ciutats conquistades per Israel en la guerra àrap-israelita de 1948:

• El camp de refugiats de Askar conta en una població de 19 500 habitants, originaris majoritàriament de 36 pobles de les regions de Lydda, Haifa i Jaffa. Està compost de dos camps: el camp original o Old Askar i la seua ampliació, New Askar; creada en 1965 per a aliviar la sobrepoblación. New Askar, no conta per lo tant en la protecció de les Nacions Unides. Està situat en l'Àrea B dels Territoris Palestins, baixe administració conjunta de l'Autoritat Nacional Palestina i d'Israel, mentres Old Askar està situat en l'Àrea A de els Territoris, i depén administrativamente de la ANP.
• El camp de refugiats de Balata és el major de Cisjordània, en més de 23 000 refugiats registrats oficialment per la UNRWA. Els seus habitants procedixen principalment de les ciutats de Lydda, Jaffa i Ramla, aixina com de 60 pobles situats en Israel, molts d'ells beduinos. La societat civil de Balata és particularment activa social i políticament; allí es va crear el primer comité per a la defensa dels refugiats palestins a principis de 1994. El camp va sofrir una forta pressió per part de l'eixèrcit israelita durant l'Intifada.
• El campament de Beit Ilma, creat en 1950, en uns 7000 habitants aproximadament.

Religió

Archiu:Al Hanbali Mosque Nablus Interior.jpg

Interior de la Gran Mesquita de Nablus

En l'any 891 d. C., durant els primers sigles de domini musulmà, Nablus tenia una població molt diversa que incloïa a samaritanos, musulmans locals i cristians. El geógrafo àrap Al-Dimashqi va deixar constància de que baix el mandat de la dinastia mameluca (una dinastia musulmana basada en Egipte) la població de la ciutat incloïa musulmans, samaritanos, cristians ortodoxos, catòlics i judeus. En el cens de 1931, la població de Nablus estava constituïda per 16 483 musulmans, 533 cristians, 6 judeus, 7 drusos i 160 samaritanos. El cens es va portar a terme pocs anys despuix de les tumults palestins de 1929, en les que els judeus varen ser expulsats de moltes ciutats de majoria àrap.

Archiu:Gerizim Samaritan Torah UNRWA2107.UNRWA

Torá samaritana en el Mont Gerizín, en Nablus

La majoria dels habitants de Nablus a dia de hui són musulmans, pero també hi ha chicotetes comunitats cristianes i samaritanas. Es creu que una part important de la població musulmana de Nablus descendix de samaritanos que en el seu dia es varen convertir a l'islam. Alguns llinages de Nablus estan relacionats en ancestros samaritanos (com, per eixemple, Muslimani, Yaish o Shakshir). Segons l'historiador Fayyad Altif, un gran número de samaritanos es varen convertir per la persecució religiosa, pero també gràcies a que la naturalea monoteiste de l'Islam els va fer més fàcil acceptar-ho.

En 1967 hi havia uns 3500 cristians de distintes denominacions en Nablus, sifra que va disminuir a uns 650 en 2008. Dins de la població cristiana de Nablus, hi ha setanta famílies ortodoxes, unes trenta catòliques (llatines i melquitas) i unes trenta anglicanes. La majoria dels cristians viuen en el suburbi de Rafidia, a l'oest de la ciutat.

Hi ha dèsset monuments islàmics i onze mesquites en la Ciutat Vella de Nablus. Nou d'estes mesquites es varen construir abans de el XV. Ademés dels temples musulmans, hi ha una iglésia ortodoxa dedicada a sant Justino Màrtir, construïda en 1898 i una antiga sinagoga samaritana que seguix usant-se a dia de hui.

Geografia

Archiu:Turkish Bath (5872746457).jpg

Hamam (bany turc) en Nablus

Nablus es troba situada en una posició estratègica, en l'intersecció entre dos antigues rutes comercials; una que unia la planura de Sharon en el Valle del Jordán i una atra que unia Nablus en Galilea cap al nort i la Judea bíblica cap al sur, a través de les montanyes. La ciutat està construïda sobre una elevació d'uns 550 metros per damunt del nivell de la mar, en una estreta vall que seguix una direcció aproximada este-oest, just entre dos montanyes: el mont Ebal, al nort, és el més alt dels dos en 940 metros, mentres que el mont Gerizín, que queda al sur, té 881 metros d'altura.

Nablus es troba a 36 quilómetros de Ramala, Palestina; 42 quilómetros a l'est de Tel Aviv, Israel; 110 quilómetros a l'oest d'Amán, Jordània; i 63 quilómetros al nort de Jerusalem. Entre les ciutats propenques cal mencionar Huwara i Aqraba cap al sur, Beit Furik cap al surest, Tammun cap al noreste, Asira ash-Shamaliya cap al nort i Kafr Qaddum i Tell cap a l'oest.

Ciutat Vella

Archiu:Nablus souq vegetables 113 - Aug 2011.jpg

Verdures en un dels socs de Nablus

En el centre de Nablus es troba la Ciutat Vella, composta de sis barris principals: Yasmina, Gharb, Qaryun, Aqaba, Qaysariyya i Habala. Habala és el barri més gran i el creiximent de la seua població ha dut a la creació de dos barris més menuts: al-Ardixca i Tal el-Kreim. La Ciutat Vella està densament poblada i en ella viuen importants famílies palestines com els Nimrs, els Tuqans i els Abd al-Hadis. El gran recint a estil d'una fortalea cridat Palau de Abd al-Hadi, construït en el XIX, es troba en el barri de Qaryun. La Sala Nimr i el Palau Tuqan estan en el centre de la ciutat vella. També hi ha vàries mesquitas en la ciutat vella, com la Gran Mesquita de Nablus, la Mesquita An-Nasr, la Mesquita al-Cup, la Mesquita al-Khadra, la Mesquita Hanbali, la Mesquita al-Anbia i la Mesquita Ajaj, entre unes atres.

Hi ha sis hamams (banys turcs) en la Ciutat Vella, sent els més importants d'ells els de al-Shifa i al-Hana. El hamam del-Shifa va ser construït pels Tuqan en 1624. El hamam del-Hana, ubicat en el barri de Yasmina, va anar l'últim que es va construir en la ciutat, ya entrat el XIX. Va tindre que tancar en 1928 pero va ser restaurat i reinaugurado en 1994. Els carrers de la Ciutat Vella estan plenes de curtidurías, socs, tendes de textils i tendes de ceràmica. Per últim, hi ha una série de monuments històrics en la Ciutat Vella que inclouen el Khan al-Tujjar i la torre del rellonge del-Manara, construïda en 1906.

Archiu:Nablus panorama.jpg

Image panoràmica de Nablus

Archiu:NablusPanorama2.jpg

Vista panoràmica de Nablus. A la dreta, s'observa el mont Ebal; a l'esquerra, el mont Gerizín.

Clima

Un relatiu clima mediterràneu otorga estius calorosos i secs i hiverns frets i plujosos a la ciutat de Nablus. La primavera aplega entorn a març o abril i els mesos més càlits són juliol i agost, en temperatures màximes en una mija de 29,6 °C (85,3 °F). El més més fret és giner, en temperatures que normalment es coloquen en 6,2 °C (43,2 °F). La pluja sol caure entre octubre i març, en una taxa anual de precipitacions d'aproximadament 656 mm (25.8 in).

Economia

Història

Archiu:Nablus soap.jpg

Sabons per al seu secat en una fàbrica de Nablus. Principis de el XX.

Des de l'inici de el XVI, les rutes comercials que conectaven Nablus en Damasc i El Caire varen ser millorades en l'establiment de llocs comercials en el Hiyaz i en les zones meridionals i orientals del golf Pèrsic, aixina com en la península de Anatolia i en les illes mediterrànees de Creta i Chipre. Nablus també va desenrollar relacions comercials en Alep, Mossul i Bagdad.

El govern otomà va assegurar la finançació i la seguritat de la caravana de pelegrinage anual (qafilar al-hajj) des de Damasc fins a les ciutats sagrades de l'Islam, La Meca i Medina. Esta mida va beneficiar a Nablus des d'un punt de vista econòmic, ya que les caravanes es varen convertir en un factor clau en la relació fiscal i política de Nablus en el govern central. Durant un breu periodo de temps, al principi de el XVII, el governador de Nablus, Farrukh Pasha, va ser nomenat líder de la caravana de pelegrinage (amir al-hajj), i va construir un gran recint comercial en Nablus per a este propòsit.

En 1882 hi havia 32 fàbriques de sabó i 400 telers exportant els seus productes a tot Orient Mig. Nablus exportava tres quartos del seu sabó —el producte més important de la ciutat— a El Caire per caravana, a través de Gaza i la península del Sinaí, i per mar a través dels ports de Jaffa i Gaza. Des d'Egipte, i en especial des d'El Caire i Damieta, els mercaders de Nablus importaven principalment arròs, sucre i espècies, aixina com textils de lli, cotó i llana. També s'exportava cotó, sabó, oli d'oliva i textils a Damasc, de la que s'importaven sedes, textils de gran calitat, coure i certs artículs de lux com a joyeria.

Sobre l'economia local, l'agricultura era el seu sector més important. Fòra dels llímits de la ciutat hi havia grans extensions de olivares, higueras i granats, ademés de les vinyes que cobrien els tossals de la zona. Entre els productes cultivats destacaven tomates, pepinos, melons i mulukhiyya. Nablus també era el major productor de cotó del Alce, generant més de 225 000 kg de dit producte en 1837.

En l'actualitat

Archiu:Placa dels màrtirs Nablus.jpg

Centre de Nablus, Plaça dels Màrtirs

Nablus té un animat i modern centre comercial en restaurants i tendes. Les indústries tradicionals com el sabó, l'oli d'oliva i l'artesania seguixen tenint un pes important en l'economia de la ciutat. Ademés, cal destacar la producció de mobles i teixixques, l'explotació de pedreres, la fabricació de teles i el curtido de pells. La majoria d'estes indústries es troben en la Ciutat Vella.

La Vegetable Oil Industry Co. és una fàbrica de Nablus que produïx olis vegetals refinats, especialment oli d'oliva, i manteca d'orige vegetal que és després exportada a Jordània. La fàbrica de textils al-Huda Textils també es troba en Nablus. En 2000, la fàbrica produïa unes 500 penyores diàries; no obstant, la producció va caure fins a les 150-200 penyores diàries en 2002. Al-Huda importa teles principalment de China i ven productes textils elaborats en Israel. Hi ha huit restaurants i quatre hotels en la ciutat, sent els més grans els de al-Qasr i al-Yasmeen. L'antany pròspera indústria del sabó de Nablus s'ha vist durament afectada per les dificultats en les condicions del transport generades per les freqüents incursions israelites i els constants bloquejos de les carreteres de Cisjordània. A dia de hui solament queden dos fàbriques de sabó en funcionament en la ciutat.

L'empresa de gelats Al-Arz és la major de les sis fàbriques de gelats del Estat de Palestina. La tradició heladera de Nablus deriva de l'establiment per part de Mohammad Anabtawi d'una fàbrica de gèl en la ciutat en 1950. Produïx 50 tonellades al dia i exporta a Jordània i Iraq. La majoria dels ingredients s'importen des d'Israel.

Abans de l'any 2000, el 13,4 % dels habitants de Nablus treballaven en Israel, pero eixa sifra va descendir fins al 4,7 % en 2004. El sector industrial de la ciutat suponia el 15,7 % de la seua economia en 2004, un important descens des del 21 % de l'any 2000. Des de dit any, la majoria de la mà d'obra local es dedica a l'agricultura i al comerç a chicoteta escala. Despuix de l'esclat de la Segona Intifada, les taxes de desocupació varen créixer del 14,2 % en 1997 fins al 60 % en 2004. Segons un informe d'OCHA de 2008, un dels motius d'esta alta taxa de desocupació és l'anell de llocs de control israelites que rodegen la ciutat, lo que ha dut a la deslocalisació de multitut de negocis.

Educació

Archiu:West Bank-61.jpg

Entrada de l'Universitat Nacional an-Najah

Segons l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS), en 1997 hi havia 44 926 alumnes en centres educatius de Nablus (un 41,2 % d'ells en educació primària, un 36,2 % en secundària i un 22,6 % en universitària). Entorn al 19,8 % dels alumnes d'universitat varen rebre eixe any títuls de llicenciat o superiors. En 2006, hi havia 234 escoles i 93 925 alumnes en la Governació de Nablus; el Ministeri d'Educació de l'Autoritat Nacional Palestina gestionava 196 d'estes escoles, mentres que 14 estaven a càrrec de l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina en Orient Pròxim (UNRWA) i atres 24 eren de titularitat privada.

Nablus també és la sèu de l'Universitat Nacional an-Najah, la major universitat palestina en Cisjordània. Fundada en 1918 per l'Escola Nablusi an-Najah, es va convertir en institut en 1941 i en universitat en 1977. Les autoritats israelites varen tancar an-Najah durant la Primera Intifada, pero va poder reobrir en 1991. A data de 2011, l'universitat tenia quatre campus en Nablus en més de 20.000 alumnes i 800 professors distribuïts en tretze facultats.

Sanitat

Hi ha sis hospitals en Nablus, dels que destaquen quatreː al-Ittihad, St. Lukes, al-Watani (l'Hospital Nacional) i l'Hospital Quirúrgic de Rafidia. Este últim, ubicat en Rafidia (un suburbi en la zona oest de Nablus), és l'hospital més gran de la ciutat. L'Hospital al-Watani s'especialisa en atenció oncològica. L'hospital anglicà St. Lukes i l'Hospital Nacional es varen construir en 1900 i 1910 respectivament. Ademés dels hospitals, Nablus conta en les clíniques al-Rahma i at-Tadamon, el centre mèdic al-Razi, el centre de rehabilitació Amal i 68 farmàcies. Cal afegir a tot lo anterior l'Hospital Especialisat de Nablus, construït en 2001, que se centra en operacions a cor obert, angiografías i angioplastias.

Art i cultura

Archiu:Nablus1.jpg

Vaig dur tradicional de Nablus

La cultura de Nablus goja d'un cert renom en tota Palestina i en el món àrap per les seues importants contribucions a la cultura palestina, a la seua cuina i a la seua indumentària tradicional. Nabulsi, que vol dir "de Nablus", s'utilisa per a descriure productes que van des d'artesania (com, per eixemple, el seu sabó) fins a aliments (com el seu formage), i que hagen segut fabricats en Nablus o seguint l'estil tradicional de Nablus.

Trages tradicionals

El trage tradicional de Nablus tenia un estil particular que usava colorides combinacions de diverses teles. Per la seua posició com a important centre comercial en un floreciente souk (soc), a finals de el XIX hi havia una gran varietat de teles disponibles en la ciutat, des de sedas de Damasc o Alep fins a cotó i calicós de Mánchester. Semblats en la seua estructura a les vestimentes tradicionals de la Galilea, tant la jaqueta turca curta com la llarga es vestien per damunt de la thob (corfoll). Per al seu us diari, els corfolls se solien fer de cotó o de lli blanc, en especial preferència per les mànegues aladas. En estiu, els trages a sovint incorporaven bandes estretejidas de roig, vert i groc en el frontal i en l'esquena, en apliques comunament decorant la qabbeh ("tros quadrat del pit").

Cuina

Archiu:Nablus souq kanafeh 131 - Aug 2011.jpg

Kanafeh en el soc de Nablus

Nablus era una de les ciutats en les que vivien les elites de la societat palestina, lo que va fomentar el desenroll d'una cultura de la "alta cuina", de la mateixa manera que Damasc o Bagdad. La ciutat és el breçol d'una série de productes alimenticis famosos en tot el Llevant, el món àrap i les antigues províncies de l'imperi otomà.

El kanafeh és el dolç més famós de Nablus. Originari de el XV, la seua recepta ya s'exportava en 1575 a lo largo y ancho de l'imperi otomà, que controlava Palestina per aquella época. El kanafeh està format per multitut de fines tires de hojaldre en formage endulzado en mel en el centre. La capa superior del hojaldre està normalment tintada de taronja en colorants alimenticis i esguitada de pistachos martafallats. Encara que a dia de hui es fa en tot Orient Mig, la fama del kanafeh de Nablus contínua, en part per l'us del formage cridat jibneh Nabulsi. També se sol usar sucre hervir com sirope per al kanafeh.

Atres dolços fets en Nablus són el baklava, el "Tamriya", el mabrumeh i el ghuraybeh, una pasta senzilla feta de manteca, farina i sucre en forma de S o de dits o polseres.

Centres culturals

Hi ha tres centres culturals en Nablus. El Centre Cultural Infantil (CCC), fundat en 1998 i construït en un edifici històric rehabilitat, posseïx un taller de dibuix i pintura, un escenari per a obres de teatre, una sala de música, una biblioteca infantil i un laboratori multimèdia. El Centre per a la Felicitat Infantil (CHC) també va ser fundat en 1998, i entre les seues principals activitats destaquen la promoció de la cultura palestina a través d'events socials, classes de dabke i excursions. Ademés, té un equip de fútbol i un atre d'escacs. El municipi de Nablus també va establir el seu propi centre cultural en 2003, cridat Centre Cultural del Municipi de Nablus (NMCC), destinat a establir i desenrollar instalacions educatives.

Producció de sabó

Archiu:L'ultimo saponificio di Nablus.jpg

Fàbrica de sabons de Nablus

El sabó de Nablus o sabon nabulsi és un tipo de sabó de Castella produït exclusivament en Nablus i fet en tres ingredients principalsː oli d'oliva verge, aigua i un compost de sodi. Des de el X, el sabó de Nablus ha gojat de la reputació de ser un producte exquisit i s'ha exportat per tot lo món àrap i per Europa. Encara que el número de fàbriques de sabó ha anat decreixent des del seu moment de major esplendor en el XIX, quan va aplegar a haver 30 fàbriques en la ciutat (hui solament queden dos), continuen els esforços per preservar esta important part de l'herència cultural de Nablus i de Palestina.

La seua forma tradicional és d'una gaveta d'uns 4 cm d'alt, 6 d'ample i 6 de llarc, i el seu color és el de "la pàgina d'un llibre vell". Els sabons tenen en la seua part superior el sagell de la fàbrica que els produïx. El compost de sodi del sabó provenia d'una planta denominada barilla. Abans de la década de 1860, durant els estius s'apilava la barilla per a despuix cremar-la, s'arreplegaven les cendres i les ascua en sacs i es transportaven cap a Nablus des de la zona de l'actual Jordània en grans caravanes comercials. En la ciutat, es colpejaven les cendres i les ascua fins a conseguir una fina pols natural alcalino conegut com qilw. El qilw seguix usant-se hui en dia combinat en calç.

Deports

Archiu:Stadium8329.UNRWA

Estadi municipal de Nablus

l'estadi de fútbol de Nablus té una capacitat de 30 000 espectadors i va ser construït en 1950, sent el primer estadi de fútbol de Palestina. En 2009 va ser reformat i ampliat per a complir en els paràmetros FIFA en lo tocante a els estadis. En ell juga el club de fútbol local, cridat al-Ittihad, que està en la tercera divisió palestina. El club va participar en els Jocs Atlètics Escolars del Mediterràneu i Orient Mig de l'any 2000. En la temporada 2009-2010 varen quedar quartos en dita divisió.

Alcaldia

Archiu:Gilad Shalit on Hamas poster.jpg

Pòster d'Hamás en Nablus

La ciutat de Nablus és la muhkaza (sèu) de la Governació de Nablus, i està governada per un consell municipal format per quinze membres electes, inclós l'alcalde.

Els dos principals partits polítics en el consell municipal són Hamás i Fatah. En les eleccions municipals palestines de 2005, la llistaReforma i Canvi proposta per Hamás va guanyar el 73,4 % dels vots, obtenint 13 dels 15 llocs del consell municipal. Palestí Matí, la proposta de Fatah, va guanyar els dos posats restants en un 13 % dels vots. Atres partits polítics que s'havien presentat a les eleccions, com el Partit del Poble Palestí o el Front Democràtic per a la Lliberació de Palestina, varen fracassar en el seu objectiu de conseguir llocs en el consell, obtenint cada u d'ells uns 1000 vots.

El mandat d'Adly Yaish, l'alcalde electe, terminava llegalment en decembre de 2009. No obstant, les següents eleccions municipals, convocades per al 17 de juliol de 2010, es varen cancelar per la falta d'acort en les files de Fatah entorn als candidats a presentar i per la negativa d'Hamás a participar en les eleccions mentres durara la separació política de la Franja de Gaza i Cisjordània. Nablus va ser una de les més importants ciutats en les que Fatah va presentar dos candidatures distintes per les seues rivalitats internes: una encapçalada per l'antic alcalde Ghassan Shakaa i una atra per Amin Makboul.

Les eleccions municipals d'octubre de 2012 varen ser boicotejades per Hamás en protesta per la paràlisis dels esforços de reconciliació entre abdós partits. L'antic alcalde de la ciutat i exlíder local de Fatah, Ghassan Shakaa, va guanyar les eleccions com a independent front al candidat de Fatah, Amin Makboul, i un segon candidat independent.

Alcaldes

Se sol considerar que el primer alcalde modern de Nablus va ser el xeic Mohammad Tuffaha, nomenat pel governador otomà de Síria/Palestina en 1869. El 2 de juliol de 1980, Bassam Shakaa, l'alcalde de Nablus llavors, va perdre abdós cames com a resultat d'un coche bomba colocat per terroristes israelites del moviment de colons Gush Emunim.

Adly Yaish, que va ser alcalde en representació d'Hamás de 2005 a 2012, va ser arrestat per l'eixèrcit israelita en maig de 2007, durant l'operació Pluges d'Estiu, llançada en represàlia per la captura del soldat Gilad Shalit per part d'Hamás. Va passar quinze mesos en la presó sense que s'hagueren presentat càrrecs contra ell. En la mateixa operació també varen ser arrestats els regidors Abdel Jabbar Adel Musa “Dweikat”, Majida Fadda, Khulood el-Masri i Mahdi Hanbali, aixina com els alcaldes de Kalkilia i Beita.

Servicis municipals

En 1997, el 99,7 % dels 18 003 llars de Nablus tenien accés a la ret elèctrica. Abans del seu establiment en 1957, l'electricitat s'obtenia de generadors privats. Hui en dia, la majoria dels habitants d'uns 18 pobles propencs, ademés dels de la pròpia Nablus, estan conectats a la ret pública d'electricitat.

La majoria de les llars estan conectats també a la ret pública d'aigüeral (un 93 % ), mentres que el 7 % restant disponen simplement de pous cegos. El sistema d'aigüeral, desenrollat a principis de la década de 1950, també conecta els campaments de refugiats de Balata, Askar i Beit Ilma. El 99,3 % de la població té accés a aigua corrent a través de la ret pública, mentres que el 0,7 % restant rep aigua d'un sistema privat. La ret d'abastiment d'aigua va ser construïda en 1932 per les autoritats del Mandat Britànic de Palestina i s'alimenta de quatre pous propencs: Deir Sharaf, Far’a, al-Badan i Audala.

Bombers

Nablus és una de les poques ciutats de Cisjordània en un cos propi de bombers, que va ser creat en 1958 en cinc membres i un sol vehícul. En 2007, el cos de bombers de Nablus tenia 70 membres i més de 20 vehículs. Fins a 1986, s'encarregava de tot el nort de Cisjordània, pero a dia de hui solament s'ocupa de les Governacions de Nablus i Tubes. Entre 1997 i 2006, el cos de bombers de Nablus va extinguir 15 346 incendis.

Transport

Archiu:Streets of Nablus 010 - Aug 2011.jpg

Tràfic en els carrers de Nablus

Al començament de el XX, Nablus era l'estació més al sur d'un ramal de l'estació d'Afula del ferrocarril de la vall de Jezreel, que a la seua volta era un ramal del ferrocarril del Hiyaz. L'extensió del ferrocarril fins a Nablus es va realisar en els anys 1911 i 1912. Durant el començ del Mandat Britànic, un tren semanal duya d'Haifa a Nablus passant per Afula i Yenín. Les vies varen ser destruïdes durant la guerra àrap-israelita de 1948 i la ruta de la llínea va quedar travessada per la Llínea Verda.

La carretera principal de Beerseba a Nazaret recorre el centre de Cisjordània i termina en Nablus, encara que dita carretera es troba fortament restringida per als viagers àraps. La ciutat estava conectada en Tulkarem, Kalkilia i Yenín per carreteres que ara es troben bloquejades pel mur de separació israelita. De 2000 a 2011, Israel va mantindre posats de control com el de Huwwara que aïllaven per complet a la ciutat, reduint sériament els viages per motius econòmics i personals. Des de giner de 2002, tots els autobusos, taxis, camions i vehículs particulars necessitaven un permís especial expeditado per les autoritats militars israelites per a eixir d'o entrar a Nablus. Des de 2011 s'ha experimentat una certa relaixació d'estes restriccions al viage i s'han desmantellat alguns llocs de control.

L'aeroport més propenc és l'Aeroport Internacional Ben Gurión de Lod, Israel, pero per les restriccions que afecten als palestins per a entrar en Israel i a la seua escassa capacitat d'accedir a embaixades estrangeres per a conseguir visats, molts residents deuen viajar a Amán, en Jordània, per a usar l'Aeroport Internacional de la Reina Alia, lo que requerix travessar una série de controls de seguritat i la frontera jordana. Els taxis són el principal mig de transport dins de Nablus i la ciutat té 28 oficines i garajos de taxis.

Persones destacades

Artícul principal → .

Ciutats i regions hermanadas

Archiu:A dictionary of the Bible.. (1887) (14781848365).jpg

Shechem (Nablus), en A dictionary of the Bible (1887).

• [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] Lille, França
• [[Image:Plantilla:Bandera/Israel|border|20px|Israel]] Nazaret, Israel
• [[Image:Plantilla:Bandera/Irlanda|border|20px|Irlanda]] Dublín, Irlanda
• [[Image:Plantilla:Bandera/Regne Unit|border|20px|Regne Unit]] Dundee (Escòcia, Regne Unit)
• [[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Com (Lombardía, Itàlia)
• [[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Florencia (Toscana, Itàlia)
• [[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Nàpols, (Campània, Itàlia)
• [[Image:Plantilla:Bandera/Noruega|border|20px|Noruega]] Stavanger, Noruega

• [[Image:Plantilla:Bandera/Rússia|border|20px|Rússia]] Jasaviurt, Rússia
• Marroc Rabat, Marroc
• [[Image:Plantilla:Bandera/Mèxic|border|20px|Mèxic]] Torreón (Coahuila, Mèxic)

Té acorts de colaboració en la ciutat de Nàpols (Campània, Itàlia), en la que compartix nom.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Nablus.