Anar al contingut

Naufragi de Mahdía

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Naufragi de Mahdía

El naufragi de Mahdía és un lloc arqueològic submarí descobert a uns cinc quilómetros de la ciutat tunecina de Mahdía, a mig camí de Tapso i Salakta.

El lloc alberga un derelicte d'un navío mercant grec que va naufragar per una tormenta en el sigle V a. C. Este navío contenia una gran cantitat d'obres d'art i elements arquitectònics que varen plantejar moltes preguntes als investigadors des del seu descobriment.[1] La càrrega era molt heterogénea, ademés de la numeroses columnes i elements de construcció, també es varen trobar escultures de marbre i bronze en particular.

El descobriment de principis de el XX va ser més o menys per casualitat, pero en seguida es varen iniciar vàries excavacions per iniciativa de l'arqueòlec francés Alfred Merlin. Varen ser parades per raons presupostàries en 1913 i es varen poder recomençar durant l'última década del sigle. El lloc va ser considerat com un testic de l'evolució de les tècniques de l'arqueologia subaquàtica: en les primeres excavacions es varen utilisar materials, com l'escafandra clàssica, que no havien canviat des de mediats de el XIX, al voltant de la década de 1940, en l'invenció de l'escafandra autònoma va fer que els buceadores estigueren molt més lliures en els seus moviments, el component essencial de l'escafandra autònoma és el regulador, mecanisme que despresuriza el gas respirable de la reserva embarcada pel buceador, proporcionant-li-ho automàticament en cada una de les seues inspiració a la pressió ambiente, siga com siga la profunditat en la que es trobe.[2][3][4]

Les excavacions de la nau Mahdia junt en les d'una atra nau d'Anticitera, descoberta en 1900,[5] varen donar pas al naiximent de la disciplina.[6] Ademés, el barco de Anticitera, que havia naufragat en el segon trimestre de el I era prou similar a la nau Mahdia, en una càrrega que consistia art antic, ademés d'atres obres contemporànees de l'época, lo que acredita un canvi en el gust del públic.[7]

Ademés de ser «un esclavó en la llarga cadena de descobriments submarins» segons Nayla Ouertani, les excavacions han descobert una colecció excepcional d'obres d'art i posen als especialistes tant de tècniques com de història de l'art en el problema de la transició entre periodos artístics; el contingut de la càrrega també demostra la circulació de l'art.[8]

La majoria dels descobriments s'exhibixen en el Museu Nacional del Bart en els suburbis de Tunis; el museu de Mahdía, la ciutat més propenca al lloc conserva únicament alguns elements.

Història i interpretació

[editar | editar còdic]

Descobriment

[editar | editar còdic]

Els restants del naufragi, és descobert en 1907, per peixcadors d'esponges grecs empleats d'un armador de Sfax.[9] Segons Alfred Merlin a una profunditat de 39 metros,[10] i a 42 metros per Guy Rachet.[11] Estava situat sobre un fondo pla i dur.[12]


El descobriment va ser seguit pel saqueig, pero la tentativa de venda del botí finalment lo que va conseguir va ser informar a les autoritats, en este cas a Alfred Merlin i a la Direcció de les antiguetats (futur Institut nacional del patrimoni), que varen conseguir portar a terme sis campanyes d'excavacions entre 1907 i 1913,[13] en Luis Poinssot i Luis Drappier.[14] Merlin va informar a l'Acadèmia d'Inscripcions i Llengües Antigues per telegrama el 21 de juny de 1907.[15] Des del principi, va obtindre ajuda del ministeri de la Marina que va enviar a un buc de l'esquadra de Bizerte per a ajudar-li i va posar a la seua disposició mijos financers.[16] Les diverses campanyes varen gojar també de subvencions de la fundació Piot i dels governs de França i Tunis.[17] L'exploració es va trobar, no obstant, en dificultats per motiu de la profunditat, les condicions meteorològiques i també de les fortes corrents marines;[18] el lloc estava situat en plena mar, a 4,8 quilómetros a lo llarc del Cap Àfrica.[13] Ademés, les excavacions enterbolixen el fondo de la mar, impedint continuar molt temps les sumersions. Mentres, els arqueòlecs troben una parada treballant en dos drassanes en paralel.[19] El reconeiximent del lloc és complex a causa de les informacions imprecises per part dels seus descobridors grecs.[20] Els restants són finalment localisats en les coordenades 35°31'55" de latitut nort i 8°47'15" de llongitut este,[18] —segons el meridià de París lo que correspon a 11°07'28" de llongitut està segons el meridià de Greenwich utilisat en els nostres dies—.

Erro al crear miniatura:
Equip de buç de principis de el XX per Otto Lueger (Lexikon der gesamten Technik)

Durant l'investigació, els accidents greus afectaronn als buceadores,[18] dels quals un va ser casi mortal. 18 Els primers descobriments varen ser compartits a sòrt entre l'Estat i els investigadors, inclús estos últims varen renunciar al seu lot despuix de llargues discussions.[21]

Les primeres excavacions varen permetre rastrejar la gran part del mobiliari.[14] Alfred Merlin des del principi va tindre el desig d'estudiar el navío i la càrrega, és per lo que s'ha fet un dels pioners de l'arqueologia naval.[22] Louis Poinssot dissenya en 1911, un pla de la disposició de les columnes i de les excavacions, despuix de l'informació rebuda pels buços.[23] El mateix any, un intent de remontar dos bells eixemples de columnes falla.[24] Dos columnes conseguixen ser reensambladas en 1913.[25] No obstant, l'alt cost de netejar les columnes va reduir en gran medida el presupost de la campanya, que inclús si durara més de dos mesos, es va considerar per Merlin com l'últim treball:[26] "es corria el risc aixina de no poder ser recomençat ".[27]

Excavacions posteriors

[editar | editar còdic]

Les investigacions varen ser represes en 1948 per un equip de treball format per Antoine Poidebard, Gilbert Charles-Picard de la direcció d'antiguetats i els capitans Philippe Tailliez Jean Alinat i Jacques-Yves Cousteau que sservían en la fragata Ingénieur Élie Monnier del Groupe de recherche sous-marine de Toulon. Ademés, es varen beneficiar dels recursos proporcionats pels departaments d'obres públiques, la marina i de l'aviació.[28] Esta nova expedició es porta a terme en les escafandras autònomes:[11] este nou material té un gran impacte en les tècniques de l'arqueologia submarina. Inclús si les excavadors tenen problemes per a trobar els restants, netegen unes quaranta columnes.[29] L'enviament és considerat com la «primera operació de submarina de gran envergadura comportant una exploració i treball a grans profunditats en l'escafandra autònoma», segons Tailliez.[30] Cousteau i Marcel Ichac informen sobre esta expedició en la película Carnet de plongée, presentada durant l'edició de 1951 del Festival de Cannes.[31]

Una nova campanya d'excavació realisada per Guy de Frondeville, ingenier cap del departament de mineria en la direcció general d'obres públiques,[32] va tindre lloc en 1953-1954. El seu propòsit és netejar les columnes del pont del barco per a reduir el risc d'afonament i devastar el caixco per a accedir a les parts encara sense explorar.[32] Un accident de descompressió afecta a un dels buceadores, que ho patix durant dos anys.ref>Hachemi Sakka, « La Galère de Mahdia, témoignage d’un plongeur », pp.33-34</ref> El lloc també va experimentar dificultats relacionades en la mala visibilitat i problemes tècnics.[33] Les excavacions varen permetre recuperar columnes, capiteles, numeroses taches, aixina com nou metros de la quilla del barco; tots estos elements es donan al Museu Nacional del Bart.[34] L'investigació de Frondeville sobre el barco va fer possible propondre una reconstitució del mateix.[22]

Encara que les primeres excavacions varen recuperar material,[35] no poden classificar-se com a metòdiques.[6] Les últimes operacions es varen fer, del 10 al 24 de maig de 1993 i en setembre del mateix any, gràcies a la colaboració entre un equip tunecino del National Heritage Institute i un atre alemà del Rheinisches Landesmuseum Bonn et de la Deutsche Gesellschaft zur Förderung der Unterwasserarchäologie i.V. (DEGUWA). Paralelament, es realisa una restauració de les obres depositades en el Museu del Bart,[36] en l'objectiu de trobar el naufragi, realisar diverses enquestes, filmar una película i estudiar el biòtop. L'expedició també apunta a estudiar més a fondo la construcció de la nau.[36]


L'investigació és laboriosa, especialment per a trobar els restants del naufragi, en condicions climàtiques adverses per a la segona part de l'expedició.[37] No obstant, es poden prendre fotografies, filmar una película, dibuixar esbossos del pla del lloc i juntar mostres de fusta i algunes parts del caixco.[36] Al final d'esta campanya, «el naufragi de Mahdia no ha terminat de revelar els seus secrets» segons Fethi Chelbi.[37]

Despuix d'un llarc tancament per a la restauració, el resultat de les excavacions es presenta en l'exposició Trésors de la Méditerranée inaugurada el 31 de juliol de 2000 en el Museu Nacional del Bart.

Interpretacions

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Reconstrucció del barco que es va afonar.

Datació del naufragi

[editar | editar còdic]

Despuix del descobriment, el hipòtesis d'una vila engolguda per la mar, és emesa per Merlín, per les tesis dels geòlecs segons les quals la costa oriental de Tunis s'estava afonant, una hipòtesis no obstant rebujada pel científic en el mateix artícul.[38] Merlín més vesprada evoca, en una comunicació de 1909, una datació en la segona mitat de el I, per un candil: esta llàntia, en el model ordenat data de finals de el II, Merlin ho senyala com destinat per a l'utilisació dels mariners i el seu tipo podia haver-se usat en el I. L'autor senyala, anecdòticament, que la m«tira carbonizada encara estava en la llàntia».[39]

El barco grec es va afonar entre el 80 i el70 a. C. d'acort en la tesis més comunament acceptada, en particular per François Baratte.[40] Jean-Paul Morel i Fethi Chelbi proponen datar l'afonament en l'any 100 a. C., Filippo Coarelli, per la seua banda, data l'event entre el 100 i el 86 a. C., Nayla Ouertani data a les escultures de marbre entre el 150 i el començ de el I.[41]

Els arqueòlecs han supost que el barco, que supostament duya part del botí del saqueig de Grècia per a Sila durant les guerres civils romanes, s'hauria afonat per una tormenta d'autumne a tres milles nàutiques de la costa:[36] una corrent del noreste hauria coincidit en un vent del noreste durant tres dies i el barco hauria segut desviat de la seua ruta.[41] Despuix d'estar a la deriva, s'hauria afonat a lo llarc de la ciutat actual de Mahdía despuix de haver-se omplit d'aigua.[42] El navío es trobava molt carregat, l'afonament no hauria segut sorprenent segons Merlin.[43]

A pesar de les maniobres que es varen efectuar despuix d'una averia, es va deure afonar ràpidament, lo que provablement va causar víctimes encara que es varen trobar pocs ossos,[44] llevat un peroné femení.[45] Ademés, es va informar que un incendi havia devastat el barco.[46] Siga com anara, en el moment de l'afonament, el caixco del barco es va trencar i les parets es varen obrir, tirant la major part de la càrrega fòra dels restants del naufragi mateix.[47]

Context històric

[editar | editar còdic]

En el 86 a. C., Atenes va ser presa per Sila i moltes obres d'art varen ser enviades a Itàlia. Este tipo de saqueig durant les guerres està comprovat a lo manco des del 265 a. C., durant la captura de Volsini i la segona guerra púnica, en un apogeu en el moment de la conquista del món grec. La pren d'obres d'art es convertix inclús per al Estat romà en un objectiu polític despuix de les guerres, la seua exhibició en l'espai públic constituïx una lluenta manifestació de glòria. Els generals victoriosos, en el botí acumulat, poden honrar a les seues famílies en llocs públics i perpetuar els seus èxits.[48] Per a la població l'art es convertix en un marcador cultural i social:[49] les obres es depositen en temples o pòrtics i es desenrolla una moda entre els romans rics, com ho demostren les cartes intercanviades entre Atticus i Cicerón sobre el desenroll de les seues viles.[50] Els amants de l'art de l'época varen ser diversos, des d'aquells que ells mateixos es proveïen d'obres originals fins a aquells que tenen els mijos per a adquirir-les, pero deixaven l'elecció de les obres als atres.[51] Per lo tant, el transport té lloc en un moment en que els romans són aficionats a les antiguetats gregues, tant per a la construcció, els assunts públics (negotium) per a cases particulars i oci.[52][53] Entre el II i principis de el I, el gust arquitectònic en les construccions abandona una influència asiàtica per les relacions, en particular, en el regne de Pérgamo, a favor de les opcions clàssiques de el V, a fi de prendre distància en el costat recent del seu helenizaació.[54]

L'expansió de la República romana en el sigle I a. C.

Roma s'havia impost al món helenístic des de fins de el III, la captura de Corinto en el 146 a. C. hi havia completant el control romà en la costa nort de la conca oriental del Mediterràneu, i el testament d'Atalo III li confia en el 133 a. C. el regne de Pérgamo. Per lo tant, el naufragi se situa en una fase de consolidació de l'imperialisme romà que precedix a la crisis: les conquistes aporten considerables riquees a Roma, que anteriorment era principalment agrícola, generant dificultats entre la població més modesta.[55] Les províncies estan organisades i la cultura helenística irriga les classes altes de la capital; la càrrega del naufragi és, per lo tant, un bon indicador del periodo,[56] un indicador de la «helenisació material i cultural de Roma en el periodo de l'última República».[53]

L'aculturación en el treball du els fermentos de la crisis de la República romana, l'helenizaació de la societat generant un canvi de valors, especialment aristocràtics, ya que estes èlits adopten gusts ostentosos en l'art i la forma de vida en el desenroll dels jardins i les viles.[57] Ademés de les conseqüències per a l'arquitectura pública, els préstams arquitectònics afecten a les llars privades, que veuen cóm els seus plans es tornen més complexos.[58] Els pòrtics i gimnasis es decoren en estàtues d'orige grec.[59]


Les escultures que prenen la direcció de Roma a voltes són el resultat del saquejos que es desvien en benefici dels coleccionistes privats.[60] Les èlits s'enriquixen a raïl de l'expansió romana i fomenten el desenroll dels intercanvis en el món grec, lo que conduïx a un desequilibri dels fluix comercials per mig de la compra d'esclaus, obres d'art i terres.[61] Ademés, és una confrontació de valors que opera i socava les fonaments mateixos de l'autoritat del poder.[62]

El naufragi de Mahdia permet, segons Baratte, ilustrar el tema de la circulació de l'art de l'época la guerra va ocasionar els primers desplaçaments. L'enriquiment de les persones va conduir al naiximent d'un ofici en tots els prejuïns llegals i illegals.[63] El naiximent del mercat de l'art, ademés del desenroll de la moda de les antiguetats, que va alcançar sumixques molt elevades,[63] va estimular una indústria artística particularment activa en Atenes al començament de el I.[64] Les obres d'art, que es desplacen a lo llarc de camins desconeguts, dificulten encara més l'assignació a un taller en particular, el lloc del seu descobriment no pot ser sempre un índex.[65]

Formada per antigues obres d'art pero també per elements arquitectònics produïts en série, la càrrega atesta l'influència de la demanda en les «tendències clasicistas en Grècia».[66] Des de el II, les èlits romanes dominaven el mercat i recorrien als tallers grecs pel seu gust per l'estil helenístic i la calitat de les seues produccions. Els tallers assimilen formes passades i formen l'estil descrit com neo-àtic.[67] El contingut de la càrrega del naufragi és un indicador dels elements buscats per les èlits romanes a principis de el I i permet compensar els menuts elements de coneiximent sobre les instalacions de les viles de l'época.[68]

Orige i partida

[editar | editar còdic]

Al principi, segons creu Merlin este carregament hauria segut destinat a Juba II de Mauritània per a decorar la seua capital Cherchell, l'autor, ho considera com una conjectura.[69] En 1911, Merlin i Poinssot evoquen un víncul en el saqueig i, seguint la tesis de Salomón Reinach, consideren el transport de la nau relacionada en la captura d'El Pireo per Sila.[70] El lloc d'eixida del barco és, sense dubte, el port del Pireo, hipòtesis que es va corroborar en el descobriment en el port, en 1959, d'un depòsit d'estàtues de bronze destinades a ser embarcades.[1][71] L'incertitut, no obstant, pesa sobre el lloc d'arribada entre Sicília o Itàlia.[72] Segons Merlin i Poinssot, les obres de la càrrega no estaven destinades a Sila, sino que es consideraven «art industrial comú» o «materials de construcció ordinaris".[73]

Erro al crear miniatura:
Jardí reconstituido en el Museu Nacional del Bart en els elements trobats en el naufragi, ademés, en el fondo, un mosaic marí de Nereidas del lloc arqueològic de Cartago.

El patrocinador del carregament era provablement de Roma o Campània.[50] La càrrega, molt diversa en les seues procedències —(en plom d'orige en Espanya, klines de Delos, etc.—), tenia un propòsit comercial, tal volta baix la direcció d'un armador que treballava en varis ports.[74] El destí de la càrrega també es pot deduir pels artículs de tallers d'artesans grecs, de caràcter plural tant artesanal com a artístic, pot donar una idea del destí i els patrocinadors, tal volta Itàlia i la seua aristocràcia.[75]

Una atra hipòtesis indica que la càrrega podria haver estat destinada a una clientela de la província d'Àfrica o inclús als monarques del regne de Numidia helenizados. El valor del cargemento, estimat en 857 000 sestercis alguna cosa menys segons Filippo Coarelli, que també confirma este destí real.[41] No obstant, açò és poc provable, d'acort en François Baratte, qui preferix Campània o els ports de Roma com a destí final;[76] també assumix el hipòtesis de que un únic client destinatari de la càrrega.[76] Les investigacions de Gerhard Bauchhenss tendixen a considerar totes les obres d'art reunides per a un únic patrocinador, desijant decorar la seua vila suntuosament,[77] pero esta interpretació no és acceptada per tots, Chrystina Häuber no fa cap comentari sobre el fet de que la càrrega estava o no destinada a un o més patrocinadors, perque de fet una persona podria ser propietària de vàries viles; podria tractar-se d'algú de l'èlit romana en viles de tipo marítim en les mateixes regions.[78] La càrrega ben podia estar destinada a decorar un jardí com un menjador d'un individu d'una riquea particular-[79]

Els jardins romans de l'época eren una mescla de jardí itálico, utilitari i en elements grecs. Eren un element important de l'art de viure: plantats en arbres frutales o arbres de full caduc, els jardins també podien estar florint. L'espai estava ocupat en chorrada d'aigua, estanys i diversos mobles, estàtues, cràters i relleus.[80]

[editar | editar còdic]
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Navío mercants de l'antiga Grècia.
Erro al crear miniatura:
Part davantera del model del navío de Mahdía, reconstituido en el Museu del Bart.

L'investigació ha establit que el barco grec, fet de fusta d'om, té aproximadament 40,6 metros de llarc i 13,8 metros d'ample.[22] La data del naufragi és complexa i es va poder datar en èxit per l'anàlisis de les ceràmiques recuperades.[81] Fernand Benoit va estimar el pes de la càrrega de marbre del barco en 200 tonellades mètriques.81 Merlín havia estimat eixe pes en 300 o 400 tonellades.[82]

El pont del barco, que tenia uns vint centímetros de gruixa, estava cobert de plom;[10] el caixco també estava forrat en este mateix material.[81] La construcció va ser realisada de molt alta calitat per la fusta utilisada i la presència de làmines de plom.[22] Es varen trobar també una gran cantitat de taches de bronze durant les excavacions.[83] Merlín també va descobrir que el barco estava dividit en varis compartiment i tenia mampares.[84]


El navío tenia equip de seguritat, una bomba i quatre o cinc ancores grans.[22] El descobriment d'açò últim va permetre als excavadors localisar la proa del barco.[85]

Despuix del naufragi, el pes de les columnes va dislocar l'embarcació, que està oberta en gran mida i la càrrega en el celler estava empacada. El fanc va prendre possessió del lloc fins al seu descobriment.[86] Les excavacions de Guy de Frondeville varen permetre arreplegar part de la quilla del barco,[6] d'una llongitut de 26 metros,[22] i tallar en tres parts per a facilitar el seu ascens.[34] La quilla aixina recolectada va ser desgraciadament degradada en un depòsit en un pati del museu sense tractament ni protecció, i es va desintegrar.[34]

Contingut de la càrrega

[editar | editar còdic]

L'estudi precís de la càrrega va recolzar el hipòtesis del seu orige grec i ateniense. Alguns objectes coneguts anteriorment en coleccions pero fòra de qualsevol context arqueològic podien tindre el seu orige definit com a grec pels estudis portats a terme durant les excavacions del naufragi.[87] Les primeres excavacions no varen poder rastrejar els elements més voluminosos de la càrrega, especialment les columnes i capitels. Únicament alguns varen ser recuperats durant les excavacions més recents.

Les columnes varen ser els primers elements reconeguts durant el descobriment, despuix de ser preses pels buceadores d'esponges per «canons grans».[9] Es varen organisar en sèt files i sobre 24 metros de llarc.[10] El navío també tenia molts capitels, bases de pilars i també elements de rebanc. Numeroses pedres sense tallar utilisades per al llastre de la nau, aixina com fragments de ceràmica, varen ser reconeguts des dels primers llocs d'excavació.[10] La ceràmica comuna trobada no va ser molt útil per a datar el lloc arqueològic, cosa que no va ocórrer en el cas de la ceràmica vidriada negra i, encara millor, en una llàntia d'oli el tipo del qual va ser datat al final de el II,[88] que va permetre a Merlín propondre dates encara hui àmpliament acceptades. Les excavacions del celler varen permetre lliberar objectes «d'un valor més considerable» segons Merlín i Poinssot: elements de bronze i marbre per a us decoratiu, pero també mobles.[10] La naturalea mixta de la càrrega, que consta de materials destinats a la construcció i obres d'art, no va deixar de qüestionar les primeres troballes.[89][90]

Els objectes i obres d'art arreplegats són molt eclèctics,[40] i sugerixen la procedència de vàries escoles.[91] Algunes de les obres trobades conserven les chafades d'un primer us i per lo tant no eren noves, corroborant el hipòtesis del frut d'un saqueig.[1] No obstant, atres elements eren òbviament nous perque acabaven d'abandonar els tallers de producció.[40] Alguns dels objectes es varen realisar en l'objectiu de respondre al gust dels clients italians, en una re-interpretació de les formes clàssiques en les noves creacions.[92]

Els vestigis trobats en el celler varen ser el tema d'una recuperació de les primeres excavacions i varen ser enviats al museu Alaoui, a on les obres es varen publicar en el Catàlec del Museu editat per Ernest Leroux.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Baratte, 1995, p. 212.
  2. ↑ Leaird, 2010, p. 125.
  3. ↑ Verjano Díaz, 2000, p. 115.
  4. ↑ Coleman, 2008, p. 104.
  5. ↑ Himelmann, 1994, p. 854.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Chelbi, 1995, p. 130.
  7. ↑ Himelmann, 2010, pp. 854-855.
  8. ↑ Ouertani, 1994, p. 299.
  9. ↑ 9,0 9,1 Merlin y Poinssot, 1930, p. 1.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Merlin y Poinssot, 1930, p. 3.
  11. ↑ 11,0 11,1 Rachet, 1994, p. 571.
  12. ↑ Dumas y Mollat, 1964, p. 27.
  13. ↑ 13,0 13,1 Merlin y Poinssot, 1930, p. 2.
  14. ↑ 14,0 14,1 Baratte, 1995, p. 210.
  15. ↑ Alfred Merlin, « Annonce de la découverte à Mahdia de statues et de fragments d’architecture en bronze », CRAI, vol. 51, numéro 6, 1907, p. 317
  16. ↑ Alfred Merlin, «Recherches sous-marines près de Mahdia (Tunisie)», CRAI, vol. 52, numéro 8, 1908, pp .531-532
  17. ↑ Merlin, 1909, pp. 650-651.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Alfred Merlin, « Recherches sous-marines près de Mahdia (Tunisie) », p.534
  19. ↑ Merlin, 1909, p. 663.
  20. ↑ Merlin, 1909, p. 533.
  21. ↑ Alfred Merlin et Louis Poinssot, « Note sur els bronzes de Mahdia », CRAI, vol. 52, numéro6, 1908, p. 386
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 Höckmann, 1994, p. 81.
  23. ↑ Alfred Merlin, « Nouvelles dones fouilles de Mahdia (Tunisie) », CRAI, vol. 55, numéro 5, 1911, p. 361
  24. ↑ Alfred Merlin, « Els recherches sous-marines de Mahdia (Tunisie) en 1911», p. 558
  25. ↑ Alfred Merlin, « Els recherches sous-marines de Mahdia (Tunisie) en 1913», p. 471
  26. ↑ Alfred Merlin, «Els recherches sous-marines de Mahdia (Tunisie) en 1913», p. 481
  27. ↑ Alfred Merlin, «Nouvelles dones fouilles sous-marines à Mahdia (Tunisie)», CRAI, vol. 57, numéro 4, 1913, p.274
  28. ↑ Antoine Poidebart, « Explorations sous-marines à Carthage et à Mahdia avec l’avise Élie-Monnier du Groupe de Recherche sous-marine (juin 1948) », CRAI, vol. 92, numéro3, 1948, p.379
  29. ↑ Antoine Poidebart, « Explorations sous-marines à Carthage et à Mahdia avec l’avise Élie-Monnier du Groupe de Recherche sous-marine (juin 1948) », p.381
  30. ↑ Antoine Poidebart, « Explorations sous-marines à Carthage et à Mahdia avec l’avise Élie-Monnier du Groupe de Recherche sous-marine (juin 1948)», p.382
  31. ↑ Fiche du film Carnet de plongée (Festival de Cannes)
  32. ↑ 32,0 32,1 Hachemi Sakka, « La Galère de Mahdia, témoignage d’un plongeur », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p.33
  33. ↑ Hachemi Sakka, « La Galère de Mahdia, témoignage d’un plongeur », p.34
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Hachemi Sakka, « La Galère de Mahdia, témoignage d’un plongeur », p.35
  35. ↑ Dumas y Mollet, 1964, p. 44.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 Gerti Gagsteiger, Ulrich Müller et Anja Woehl, « Neue Untersuchungen am Wrack von Mahdia », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 46
  37. ↑ 37,0 37,1 Chelbi, 1995, p. 131.
  38. ↑ Alfred Merlin, « Statues de bronze trouvées près de Mahdia », CRAI, vol. 52, numéro4, 1908, p.254
  39. ↑ Merlin, 1909, pp. 670-671.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 Baratte, 1995, p. 213.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 Ouertani, 1994.
  42. ↑ Hansgerd Hellenkemper, « Der Weg in die Katastrophe », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p.164
  43. ↑ Merlin, 1909, p. 669.
  44. ↑ Merlin, 1930, p. 20.
  45. ↑ Hubert Berke, « Die Knochenreste », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p.1106
  46. ↑ François Baratte, « Els candélabres », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 607
  47. ↑ Alfred Merlin, « Els recherches sous-marines de Mahdia (Tunisie) en 1913 », pp. 475-476
  48. ↑ David, 2000, p. 80.
  49. ↑ Tonio Hölscher, « Hellenistische Kunst und römische Aristokratie », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, pp. 887-888
  50. ↑ 50,0 50,1 Hartmut Galsterer, « Kunstraub und Kunsthandel im republikanischen Rom », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 866
  51. ↑ Gerhard Zimmer, « Republikanisches Kunstverständnis : Cicero gegen Verres », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 874
  52. ↑ Merlin, 1930, p. 19.
  53. ↑ 53,0 53,1 Tonio Hölscher, « Hellenistische Kunst und römische Aristokratie », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 887
  54. ↑ David, 2000, pp. 80-81.
  55. ↑ Marcel Li Glay, Jean-Louis Voisin et Yann Li Bohec, Histoire romaine, éd. PUF, Paris, pp. 107-108
  56. ↑ Gerhard Wirth, « Die Mittelmeer um 100 vor Christus », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 749
  57. ↑ David, 2000, p. 81.
  58. ↑ Li Glay, 2005, pp. 206-207.
  59. ↑ Marcel Li Glay, Jean-Louis Voisin et Yann Li Bohec, op. cit., p.121
  60. ↑ Li Glay, 2005, pp. 196-197.
  61. ↑ David, 2000, pp. 77-78.
  62. ↑ David, 2000, p. 82.
  63. ↑ 63,0 63,1 Baratte, 1995, p. 218.
  64. ↑ Merlin, 1930, p. 141.
  65. ↑ Baratte, 1995, p. 220.
  66. ↑ Wilfred Geominy, « Der Schiffsfund von Mahdia und seine Bedeutung », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 942
  67. ↑ Hans-Ulrich Cain et Olaf Dräger, « Die sogenannten neuattischen Werkstätten », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 829
  68. ↑ Hans-Ulrich Cain et Olaf Dräger, « Die sogenannten neuattischen Werkstätten », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p.829
  69. ↑ Merlin, 1909, p. 671.
  70. ↑ Alfred Merlin et Louis Poinssot, « Bronzes de Mahdia ayant décoré unix trière athénienne », CRAI, vol. 55, numéro 2, 1911, p. 209
  71. ↑ Hansgerd Hellenkemper, « Der Weg in die Katastrophe », p. 163
  72. ↑ Aïcha Ben Abed-Ben Khader, 1992, p. 26.
  73. ↑ Merlin y Poinssot, 1930, p. 18.
  74. ↑ Ouertani, 1994, pp. 298-299.
  75. ↑ Cicéron, Atticus, I, 1, 7 vaig citar parell François Baratte, « La trouvaille de Mahdia et la circulation dones œuvres d’art en Méditerranée », p.214
  76. ↑ 76,0 76,1 Baratte, 1995, p. 214.
  77. ↑ Gerhard Bauchhenss, « Die Fracht », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 173
  78. ↑ Chrystina Häuber, « …endlich lebe ich wie ein Mensch », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 926
  79. ↑ Baratte, 1995, p. 216.
  80. ↑ Maureen Carroll-Spillecke, « Römische Gärten », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 909
  81. ↑ 81,0 81,1 Descriptif de l’épave de Mahdia (Base dones épaves archéologiques de Méditerranée)
  82. ↑ Fernand Benoit, « L’archéologie sous-marine en France », CRAI, vol. 105, numéro2, 1961, p.346
  83. ↑ Bernd Pfäffgen et Werner Zanier, « Kleinfunde aus Metall », Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, p. 130
  84. ↑ Alfred Merlin, « Els recherches sous-marines de Mahdia (Tunisie) en 1911 », p. 559
  85. ↑ Merlin, 1909, pp. 667-668.
  86. ↑ Merlin y Poinssot, 1930, p. 20.
  87. ↑ Merlin y Poinssot, 1930, pp. 136-137.
  88. ↑ Merlin y Poinssot, 1930, p. 16.
  89. ↑ Merlin, 1909, pp. 539-540.
  90. ↑ Merlin, 1909, pp. 668-669.
  91. ↑ Merlin y Poinssot, 1930, p. 141.
  92. ↑ Baratte, 1995, p. 215.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • V (1995). «La trouvaille de Mahdia et la circulation dones œuvres d’art en Méditerranée», Paris-Musées (ed.). Carthage, l’histoire, sa trace et són écho (en fr), Pariu: Association française d'action artistique, pp. 210-220. OCLC 32366511. ISBN 9782879001968.
  • Aïcha Ben Abed-Ben Khader (1992). Li musée du Bart (en francés), Tunis: Cérès. ISBN 997370083X.
  • Chelbi, Fethi (1995). «L'archéologie sous-marine», La Tunisie, carrefour du monde antique (en francés), Pariu: Faton.
  • Coleman, Clay (2008). Manual del Buceador, Editorial Paidotribo. ISBN 978-84-8019-980-3.
  • (2000) «La République romaine, de la deuxième guerre punique à Actium. 218-31», Nouvelle histoire de l'Antiquité, prenga 7 (en francés), Pariu: éd. du Seuil.
  • Dumas, Frédéric (1964). Épaves antiques : introduction à l'archéologie sous-marine méditerranéenne, Pariu: Maisonneuve et Larose.
  • Himmelmann, Nikolaus. «Mahdia und Antkythera», Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia, Cologne: Rheinland Verlag.
  • Höckmann, Olaf (1994). «Dones Schiff», Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia (en alemà), Gebundene Ausgabe. ISBN 978-3792714423.
  • (2005) Rome. Grandeur et déclin de la République (en francés), Pariu: Perrin.
  • (1930) Cratères et candélabres de marbre trouvés en mer près de Mahdia (en francés), Pariu: Vuibert.
  • (1909).CRAI, vol. 53, numéro 10.
  • (2010) This Thing Called Scuba, Xlibris Corporation. ISBN 978-1-4500-3042-7.
  • Ouertani, Nayla (1994). «Remarques à propos de la collection en marbre», Dones Wrack. Der antike Schiffsfund von Mahdia (en alemà), Gebundene Ausgabe. ISBN 978-3792714423.
  • (1994) Dictionnaire de l’archéologie (en francés), Pariu: Robert Laffont.
  • Verjano Díaz (2000). El home subaquàtic: manual de fisiologia i riscs del bucege, Edicions Díaz de Sants. ISBN 978-84-7978-396-9.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Naufragi_de_Mahdía&oldid=1193427»