Vall de l'Ebre
La vall de l'Ebre o depressió de l'Ebre (Espanya) és una àmplia regió geogràfica del noreste de la península ibèrica identificada per la conca hidrogràfica del riu Ebre. L'Ebre naix en la cordillera Cantàbrica i desemboca en el mar Mediterrànea. La vall de l'Ebre està llimitat per la cordillera dels Pirineus al nort, el sistema Ibèric al sur i les cordilleres Costeres Catalanes a l'est.
Espai físic
[editar | editar còdic]La depressió del ric Ebre està situada en l'entorn de dit riu, és dir, en el noreste de la península ibèrica. Des de la serra d'Híjar fins a Tortosa té una superfície aproximada de 40000 km² i una llongitut de 840 km. S'estén d'oest a est per les comunitats autònomes de Cantàbria, este de Castella i Lleó en les províncies de Burgos i Soria, sur de País Vasc en Àlaba, La Rioja, Navarra, Aragó, Catalunya i Nort de la Comunitat Valenciana en la província de Castelló, acabant en la mar Mediterràneu. En el seu llímit nort estan els Pirineus, en l'est llimita en les cordilleres Coster Catalanes, i en el sur i oest en el sistema Ibèric. La depressió té una altura mija de 200 metros sobre el nivell de la mar, lo que destaca en les grans elevació que la rodegen. En la desembocadura del riu està la delta de l'Ebre, un espai protegit en el parc natural de la Delta de l'Ebre. Té depòsits de conglomerats marins i continentals, de gran gruixa en els vorells montanyosos i de menor gruixa en el centre de la depressió: areniscas, margas, algepss, salues i calcàreas. La varietat en la durea dels materials i el clima àrit han donat lloc a diferents formes de relleu. El riu Ebre està situat sobre la falla entre la península ibèrica i el continent europeu coincidint en el llit d'un antic mar, posteriorment convertit en llac, que intermitentemente separava l'illa ibèrica, i la península ibèrica unida a Àfrica, d'Europa.
En la península ibèrica no trobem un atre riu en major diversitat de flora, pels distints climes i paisages pels que passa des del seu naiximent en clima atlàntic de montanya fins a la seua desembocadura en la delta de clima mediterràneucita requerida.
En la primera part del seu curs i en la capçalera dels seus afluents, la vegetació associada són pastures, hayedos i rouredes, plantes que necessiten molta humitat. Quan els rius deixen els alts cims per a entrar en la depressió, el clima es va fent progressivament més continental i per tant més sec i extrem en les seues temperatures; i finalment quan sobrepassa Mequinenza i entra en l'àrea catalana el clima es convertix en mediterràneu.
Espai sociopolític
[editar | editar còdic]L'espai configurat per les comunitats autònomes de la conca hidrogràfica de l'Ebre posseïx moltes característiques comunes relacionades, ademés d'unes traces econòmiques peculiars que avalen el seu anàlisis conjunt.
La depressió ibèrica és la regió natural configurada per tots aquells territoris les aigües dels quals desagüan en l'Ebre. No és una regió ni una unitat històric-política ni homogénea en lo humà ni tampoc conforma una unitat econòmica. No obstant, el riu Ebre, eix vertebrador de tot el conjunt, ha segut aixina mateix un corredor de comunicació l'antiquíssima importància de la qual s'ha dilatat en l'últim sigle i mig de manera simultànea al procés d'industrialisació i a l'expansió dels moderns sistemes de transport, fins a configurar el “eix de l'Ebre”
És cert que els llímits de la vall de l'Ebre no coincidixen exactament en les fronteres provincials, ni menys en les autonòmiques; per això els estudis relacionats en ell, comprenen normalment a totes les províncies que tinguen part del seu territori, encara que siga de forma minoritària, com les províncies de Cantàbria, Burgos i
- Soria i les províncies catalanes i vasques que no formen part pròpiament de la conca ibèrica, convertint en àrea d'estudi la major part del quadrant nordest peninsular: Catalunya, Aragó, Navarra, País Vasc,
Cantàbria, La Rioja i les províncies castellanes de Burgos i Soria.
La conca hidrogràfica de l'Ebre, que inclou geogràficament alguns territoris pertanyents a França i Andorra, ha segut tradicionalment enllaç i motor econòmic en l'història d'Espanya. Per la seua ubicació entre França, els ports cantàbrics i els mediterràneus, articula un destacat eix econòmic d'Espanya. Té una riquea llingüística i cultural variada i està formada per comunitats i gents d'història entrellaçada des de que la península va ser poblada per primera volta.
Les regions que formen la vall de l'Ebre Mig ocupen un 12,5 % del territori nacional, acullen al 5 % de la població i aporten el 5,5 % del producte interior brut.
Algunes traces característiques comunes a les tres regions centrals de la vall (Aragó, Navarra i La Rioja) són la baixa densitat de població, la seua alta concentració en pocs núcleus, el poc pes relatiu en l'economia nacional i un nivell de benestar superior a la mija nacional.
L'economia d'estes regions ya ha complit en part alguna de les transformacions a les que es va vore obligada per l'integració en una economia supranacional, en concret la terciarización de les seues economies en detriment del pes que el sector agrícola tenia anteriorment. No obstant, estes tres regions alberguen algunes de les denominacions d'orige i indicacions geogràfiques protegides vinícoles més afamades d'Espanya, aixina com la producció més alta de begudes alcohòliques del país.
En el territori de la depressió de l'Ebre es planten sobretot vinya de seca, productes de regadiu d'horta, i cereal. Per a la plantació d'uns o uns atres, el relleu i la aridez del clima de la localitat en concret és la condició determinant.
D'acort en els últims estudis s'estan configurant en Europa una série d'àrees de futur a través de la constitució de macro regions. El centre econòmic d'Europa va del surest d'Anglaterra al nort d'Itàlia i a través de l'eix del Rin, simultàneament s'està formant un atre eix de futur que empalma en l'anterior, a través de les costes mediterrànees de França i Espanya i es prolonga a lo llarc de la vall de l'Ebre.
El 12 de decembre de 2007 es va presentar el proyecte d'oci i cassinos Gran Scala, que pretenia construir en la comarca d'Els Monegros 32 cassinos, 70 hotels, més de 200 restaurants, varis parcs temàtics i museus, un hipòdrom i un camp de gòlf. L'empresa promotora, International Leisure Development, havia previst una afluència de 25 millons de turistes per a 2020.[1] El proyecte va naufragar definitivament en febrer de 2012 quan els promotors no varen fer efectiu el preu per a la compra dels terrenys en els que anaven a construir-se les instalacions.[2]
Clima
[editar | editar còdic]El clima del Valle de l'Ebre és mediterràneu continental en grans variacions de les temperatures. Els hiverns són frets, les temperatures oscilen entre -1 °C i 12 °C. Els estius són molt calorosos i secs, les temperatures varien de 18 a més de 35 °C. Les precipitacions són baixes. El cierzo, vent sec del noroest, bufa en raches violentes.
Clúster Agroalimentari del Valle de l'Ebre
[editar | editar còdic]L'Associació CLUSTER FOOD+i Valle de l'Ebre és una entitat privada creada en 2009, que agrupa a més de 100 empreses, centres de coneiximent i atres entitats relacionades en l'innovació. El seu objectiu és fomentar la competitivitat i el desenroll del sector agroalimentari del Valle de l'Ebre a través de l'anticipació de tendències de negoci, l'incorporació de tecnologia i el desenroll de solucions d'I+D+i propenques al mercat dins de l'entorn europeu.
Regadiu i canals
[editar | editar còdic]Els regadius són en molt el tipo d'us del sol de major dinamisme i rendiment. El rec artificial llibera de l'obstàcul impost per la aridez i favorix l'aprofitament integral de l'ampli periodo vegetatiu de que dispon la depressió de l'Ebre, permetent l'obtenció de dos collites anuals i la diversificació dels cultius. Estos regadius se situen sobretot en els terrats baixos i planures d'inundació de les valls fluvials. A estos regadius se'ls pot denominar tradicionals, ya que varen ser iniciats per les conducció de séquies musulmanes, ampliats en l'Edat Mija pel canal de Tauste, i en época de l'Ilustració pel Canal Imperial. Ocupen franges allargades en els terrats baixos dels rius Ebre, Najerilla, Gállego, Xaló, Huerva, Cinca i Segre, aixina com en uns atres més menuts, i sostenen un policultiu en base en l'alfalfa, el dacsa i els frutals.
Hi ha un atre tipo de regadius en els somontanos pirenaics, que ocupen espais més amplis i deslligats dels cursos fluvials, estenent-se per les planures de Cinc Viles, la Violada, Monegros septentrionals i La Llitera, aprofitant les aigües del Gállego embassades en el pantà de la Sotonera i les aigües del Cinca i l'Ésera en els pantans del Grau i Barasona. Representa un tipo de regadiu més pobre que els tradicionals, en problemes d'adaptació de la seca al nou sistema de cultius regats i problemes també per la salinisació de sols.
Ademés d'esta explotació per a regadiu, també es destinen terres per al cereal de seca (blat i ordi sobretot), vinya, armeler i olivera que no necessiten ser regats i depenen exclusivament del règim pluvial.
Per a l'explotació hidroelèctrica i agrícola òptima del sol s'han construït una série d'obres que han transformat al riu. Estes són canals i embassaments, i en menor medida dics, malecones, i canals d'avinguda que impedixen la dinàmica erosiva del riu, per lo que en un futur no hi haurà nous canvis de curs i és difícil la formació de nous galachos, meandres i mejanas.
Ademés del Canal Imperial d'Aragó, destaquen els canals de Monegros, Flumen, Cinca, l'Aragó i Catalunya, Bardenas, Calanda, Ebre, Osca, Lodosa, Somontano de Guara i Tauste.
Les comunitats autònomes de la vall de l'Ebre varen ser les impulsores del cridat pacte de l'aigua, especialment les que no tenen eixida a la mar, i no tenen atres alternatives per a conseguir aigua potable, com l'ocupació de desaladoras. Han servit d'eixemple en debats oberts com el del transvasament Tajo-Segura entre Castella-la Mancha i la Regió de Múrcia, davant la possibilitat de desaladoras que la que carix la comunitat cedente d'aigua, Castella-la Mancha, molt major territorialmente i més seca per ser interior, pero que sí té la Regió de Múrcia per ser més humida pel seu relleu i la rodalia a la mar i contar la possibilitat de construir desaladoras que són finançades en part en fondos europeus.
Creuament de camins
[editar | editar còdic]En temps prehistòrics ho varen travessar les emigració, africanes primer i asiàtiques despuix, que aplegaven a Europa.
La fertilitat dels seus sols i l'històric i important pas obligat del Corredor de la Bureba, són els components que precipiten l'ocupació humana d'estos territoris en temps molt pretéritos. En les entranyes de la terra, en la pròxima serra d'Atapuerca, s'han trobat els restants més antics que es coneixen de sers humans en Europa, els restants del Homo antecessor, espècie que va poblar estos llocs fa més d'un milló d'anys.
L'antic poble prerromano càntabre, la capital del qual es trobava en Amaya, habitava en el nort de la península ibèrica, en l'actual comunitat de Cantàbria i en la província de Burgos.
Els autrigones varen poblar esta terres i varen fer de l'actual Briviesca la seua capital, que es convertix en el primitiu embrió del Comtat de Castella.
Els vascones varen ser un poble de l'Edat Antiga el territori de la qual s'estenia en temps dels romans entre la vall alta del riu Ebre i l'alvertent peninsular dels Pirineus occidentals, una regió que es correspon en l'época contemporànea en la pràctica totalitat de Navarra i àrees del noroest d'Aragó i noreste de La Rioja.
És molt difícil si no impossible distinguir els pobles celtes o gaèlics entre els primers grups d'indoeuropeos que varen penetrar en l'Europa occidental i central. No obstant, és pràcticament segur que varen participar, junt a atres pobles, en la ràpida i espectacular expansió de la cultura dels camps d'urnes del XIII, protagonisant-la en l'Europa occidental. En el VI varen compartir el noreste ibèric en els íberos. En la primera onada, varen descendir per la marge dreta del Ródano, ocupant Llenguadoc, Catalunya i la baixa vall de l'Ebre.
Els pobles celtíberos prerromanos històrics, es varen estendre en seguritat per bona part de La Rioja, este de Burgos, oest de Saragossa fins a Terol. Poden ser considerats com un grup ètnic, ya que incorporen entitats menors (arévacos, tittos, bells i lusones, resultant polèmica l'inclusió de vacceos, pelendones i berones), sense que això signifique l'existència d'un poder centralisat i ni tan sols d'una unitat política, llevat potser, i de forma conjuntural, en ocasió dels acontenyiments militars del II
Els pobles iberos, aixina batejats pels grecs, pel nom del riu que ocupaven: Iber, (Ebre), Habitaven el restant de la vall, i la costa oriental de la península ibèrica, a lo manco des del VI: elisices, sordones, ceretanos, airenosinos, andosinos, bergistanos, ausetanos, indigetes, castelani, lacetanos, layetanos, cossetanos, ilergetas, iacetanos, suessetanos, sedetanos, ilercavones, edetanos... associats a voltes a grecs i fenicios.
L'invasió romana, que va tindre a la vall de l'Ebre com un dels eixos principals de comunicació, va integrar la Tarraconensis com a principal província de l'imperi i les Bardenas dins de la seua administració, aprofitant els seus recursos auríferos de manera continuada. En temps de l'Imperi romà, el pas obligat de Pancorbo, en el Corredor de la Bureba, es va convertir en un important creuament de calçades que seguien els camins marcats per la naturalea; el camí de la Castella del Duero —la calçada d'Astorga per Monasteri de Genoll, la Tritium Autrigonum romana—, el camí de La Rioja i de la vall de l'Ebre —la calçada de Saragossa, per les Lomas cap a Cerezo de Riu Tirada, Segisamunculum en época romana— i el camí del nort per Poza de la Sal, la cridada Flavia Augusta Salionca pels romans.
L'ocupació continuada de les seues terres, en aportacions de totes les cultures que varen travessar l'obligat pas, varen definir als que varen trobar els invasores romans a la seua arribada a Iberia.
L'Imperi carolingio, el regne de Nájera-Pamplona, i despuix el Regne de Navarra, la taifa de Saraqusta... també varen considerar estes terres com a seues i també va ser lo que posteriorment seria la terra fronteriça de naiximent de l'idioma castellà, en les zones limítrofes entre Cantàbria, Burgos, Àlaba i La Rioja. Actualment es parlen en la vall o pròxim a ell, a banda del mencionat castellà i dialectes d'ell, vàries llengües i dialectes de: montañés, vasca, aragonés, aranés i català. Sent a destacar per la seua influència sobre vàries de les existents, el desaparegut navarroaragonés, quan en el nordest de l'actual província de Burgos, i en l'oest de la de La Rioja, es parlava encara vascuence, hablábase ya esta romanç en l'oest de Viscaya i d'Àlaba i en el Surest de Navarra, i que, com diu Carretero i Jiménez: "la romanç castellana va començar a parlar-se en terres de Viscaya i Àlaba abans que en Soria, Segòvia i tota la Castella al sur del Duero, i molt abans que en la major part del regne de León".
La reconquista va donar pas al repoblament per gents no molt lluntanes, arribades del nort de la Península: llauradors, chicoteta noblea i hòmens d'iglésia. Sense el perill militar, els pobles s'agrupen al voltant de l'iglésia, la font o el camí, donant personalitat a les entitats polítiques.
El Primer Imperi Francés durant la guerra de l'Independència espanyola entre 1808 i 1814, va posar en un principi els seus mires en l'anexió de la vall de l'Ebre i despuix solament de Catalunya, davant l'inversió en hòmens en tumults en Lleida, Saragossa i Logronyo.
En 1834 es va produir una epidèmia de còlera morbo asiàtic que va afectar especialment a les poblacions situades en la vall de l'Ebre (vejau: Pandèmia de còlera en Espanya). Les estimacions oficials varen sifrar en 21 165 el número d'afectats (13,6 % de la població) i en 4895 el de morts (3,2 %).[3]
Les tres lluites violentes succeïdes en el XIX en Espanya entre els carlistas i el govern, les cridades guerres carlistas, tenen el seu principal escenari en la vall. En 1837 Espartero fortificó Logronyo i va iniciar la conquista de Viana, Rioja Alavesa i Treviño per a aplegar a Navarra i Vascongades a on va firmar el Abraç de Vergara. En 1844, durant la segona guerra carlista, Martín Zurbano se subleva en Nájera per lo que seria fusilat el 21 de giner de 1845.
Entre els anys 1844 i 1854 el govern central proyecta una carretera que aniria de Madrit a París passant per Soria, Logronyo i Pamplona.
La batalla de l'Ebre, la major de quantes es varen lliurar en la guerra civil espanyola, va tindre lloc en la zona occidental de la província de Tarragona (Terra Alta) i en la zona oriental de la província de Saragossa (Mequinenza) i es va desenrollar durant els mesos de juliol a novembre de 1938.
Camí de Santiago
[editar | editar còdic]El Camí de Santiago ha tingut gran importància a lo llarc dels anys en estos territoris, existint dos rutes que transcorren per ells. El camí Francés (el més popular), que partint de Roncesvalles passa per Pamplona, Estella, Els Arcs i en La Rioja, per Logronyo i Nájera per a aplegar a Sant Dumenge de la Calçada a on confluirà en l'atre camí denominat de l'Interior o Vasc-Francés, que venint de França per Irún, transcorre per Andoáin, Beasáin, Zalduendo d'Àlaba, Vitòria, La Pobla d'Arganzón, entrant en La Rioja per les Closques d'Haro cap a Briñas, Haro, Zaratón, Cidamón, Sant Torcuato, Banyares i finalment Sant Dumenge de la Calçada (provablement el lloc més aplegat al camí en la regió), des d'a on continuarà cap a Belorado camí a Santiago de Compostela. A estos s'unixen entre uns atres:
- Camí de Santiago del Pirineu Aragonés, des del Port de Somport (Osca) travessa Jaca (Osca) i finalisa en Pont la Reina (Navarra).
- Camí de Santiago de l'Ebre, en final en Logronyo, travessa Calahorra, Tudela, Saragossa, Casp i orige en Tortosa i arribos des del mediterràneu.
- Camí de Santiago de Terol, Cariñena... fins a Saragossa.
- Camí de Santiago del Maestrat. En arribos mediterràneus en el port de Castelló de la Plana, travessa Alcañíz, Morella, Pina d'Ebre...
Molts dels municipis pels que transcorre el camí conten en albercs, per a que els peregrís puguen fer nit.
Camins de l'aigua
[editar | editar còdic]El Camí de l'Ebre és el primer camí fluvial que es realisa en Espanya, en 1280 quilómetros, des de Fontibre (Cantàbria) fins a Riumar (Tarragona), és el de major llongitut de la ret d'itineraris naturals.
El secretari general per al Territori i la Biodiversitat del Ministeri de Mig ambient espanyol, Antonio Serrano, va presentar el Camí Natural de l'Ebre GR 99, en el lloc a on va escomençar a construir-se, el Galacho de Juslibol (Saragossa). Est és el primer dels "Camins de l'Aigua". Els seus 1280 quilómetros que conecten el naiximent del Ebre, en Cantàbria, en la desembocadura del delta, en Catalunya, convertixen a este camí en el de major llongitut dels que formen la Ret d'Itineraris i Camins Naturals de l'Estat.
Pacte de l'aigua
[editar | editar còdic]El Pacte de l'aigua de 1992, ideat en la comunitat autònoma d'Aragó és una base per a afrontar el futur, en el qual l'aigua és imprescindible per al desenroll. El Pacte de l'Aigua concep a l'aigua com un ben escàs i considera imprescindible la millora de l'eficàcia en els seus usos.
En unir-se a l'iniciativa aragonesa, les comunitats autònomes de la vall de l'Ebre, varen ser les impulsores del cridat pacte de l'aigua a nivell nacional. Especialment les que no tenen eixida a la mar, i no tenen atres alternatives per a conseguir aigua potable, com l'ocupació de desaladoras. Servint d'eixemple a debats oberts com el del transvasament Tajo-segura entre Castella-la Mancha i la Regió de Múrcia, davant la possibilitat que carix la comunitat cedente d'aigua, Castella-la Mancha, molt major territorialmente i més seca per ser interior a la que té la Regió de Múrcia per ser més humida pel seu relleu i la rodalia a la mar i contar la possibilitat de construir desaladoras que són finançades en part en fondos europeus.
Per a evaluar els recursos hídrics necessaris es va prendre lo arreplegat en els distints estudis realisats per als diferents proyectes de directrius dels plans hidrològics. Partint de les estimacions d'estos plans es varen sifrar les necessitats de la comunitat autònoma d'Aragó, en tres mil siscents hectómetros cúbics, les obres del Pacte de l'Aigua s'elevaven a dos mil cent hectómetros cúbics i la reserva estratègica a huitcents cinquanta hectómetros cúbics. En conjunt un total de sis mil cinccents cinquanta; a la seua volta el document parla de que este volum s'entén per a us exclusiu d'Aragó i, ademés, este document arreplega que la comunitat autònoma es reserva el dret de reivindicar el volum d'aigua que el seu desenroll econòmic requerixca.
El pacte de l'aigua en la conca de l'Ebre
[editar | editar còdic]El pacte aborda l'us recreatiu dels embassaments, per als que s'elaboraran els corresponents plans rectors d'us i gestió de cada embassament, i també planteja la necessitat de fixar els cabals mínims que, en caràcter provisional, s'estimen en el 10 % de l'aportació mija interanual en règim natural.
Per una part, l'oposició a qualsevol tipo d'iniciativa que propiciara o fera possible el transvasament d'aigües de la conca del Ebre, exigir al Govern Central que fera realitat l'eixecució de les infraestructures contemplades en el Pacte de l'Aigua, i un tercer aspecte, la recuperació del consens entre els distints agents i territoris afectats per la política territorial.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Agència EFE. «elperiodicodearagon. com/especials/GranScala/noticia. asp? pkid=371729 El macrocomplejo d'oci obrirà les seues portes en 2010». El Periódico d'Aragó. Consultat el 22 d'agost de 2012.
- ↑ elpais. com/politica/2012/02/25/actualidad/1330207628_216807. html Un atre les Vegas que s'esfuma El País, 25 de febrer de 2012
- ↑ Bolletí Oficial de Logronyo, n.º 47, pp. 212-213 (15-7-1835)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Valle del Ebro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.