Babilonia (regne)
Babilonia (en acadio: 𒆍𒀭𒊏𒆠 «Bābilim», en sumerio: 𒆍𒀭𒊏𒆠 «KÁ.DINGIR.RAKI» o 𒌓𒆠 «BAR.BARKI»)[1] va ser un antic Estat localisat en la regió central-sur de Mesopotamia, tenint el seu epicentre en la ciutat homònima i que va aplegar a estendre's per Acad i Sumerio, arrebatant el hegemonia a les dinasties amorritas d'Isin i Larsa del cridat Renaixença sumerio. La seua història es dividix en dos etapes principals; l'imperi paleobabilónico (1792–1595 a. C.) i l'imperi neobabilónico (612–539 a. C.), durant les quals Babilonia va dominar tota Mesopotamia. Babilonia i els seus dominis varen ser anexats al Imperi persa aqueménida despuix de les conquistes de Ciro el Gran.
En Babilonia es parlava l'acadio (llengua semítica) i va mantindre el llenguage escrit acadio per a us oficial (l'idioma de la seua població nativa), a pesar dels seus fundadors, els amorreos i els seus successors els casitas, que no tenien el acadio com a idioma natiu. No obstant, va conservar la llengua sumerio per a un us religiós, a pesar de que en el moment en que va ser fundada Babilonia, provablement ya no era una llengua parlada. Les antigues tradicions acadias i sumerio varen jugar un paper important en la cultura babilonia (i asiria), i la regió seguirà sent un important centre cultural, inclús en periodos prolongats i llarcs de governs externs.
Història
[editar | editar còdic]L'Imperi amorreo o paleobabilónico
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Imperi paleobabilónico.
Despuix del colapse de la dinastia sumerio Ur III a mans dels elamitas, els amorreos, un poble estranger de parla semítica del noroest, varen començar a migrar al sur de Mesopotamia des del nort d'Alce. Estos varen establir una série de menuts Estats mentres que els assiris varen reafirmar la seua independència en el nort. Un d'estos va ser Babilonia, fundada per Sumu-Abum cap a l'any 1894 a. C. (segons la cronologia mija). Els amorreos, de la mateixa manera que els semitas, es varen adaptar fàcilment a la llengua acadia, propiciant el decliu del sumerio. També es amoldaron en facilitat al panteón mixt sumerio-acadio, rendint cult a Marduk, deidad protectora de la ciutat.
Baixe els seus primers governants —Sumu-la-El, Sabium, Apil-Sense, Sîn-Muballit—, Babilonia era una nació chicoteta i simple en comparació als seus atres veïns —Isin, Larsa, Asiria al nort i Elam a l'est—. Situada a abdós vores del Éufrates, la ciutat es va mantindre en marge de la propenca i més poderosa Kiš. Esta situació va canviar durant el regnat d'Hammurabi (1792–1750 a. C.), qui va expandir significativament les fronteres del seu regne i va conquistar els regnes d'Išnunna, Larsa i Mari.[2] Hammurabi va constituir un regne molt poderós que el seu fill Samsu-iluna (1749–1712 a. C.) va conseguir preservar a pesar de varis tumults.[3] No obstant, una greu crisis va afectar al sur del país, a on l'influència de Babilonia va disminuir i va ser suplantada per l'I Dinastia del País de la Mar. Els reis babilònics posteriors es varen enfrontar a la llenta desintegració del seu regne i a l'aparició de nous rivals en el nort i este (elamitas, hurritas, casitas). Finalment va ser l'intervenció d'un poder estranger —el regne hitita liderat per Mursili I— lo que va posar fi a este primer regne babilònic, la capital del qual va ser saquejada i conquistada cap al 1595 a. C.[4]
Una de les obres més importants d'esta primera dinastia va ser la compilació d'un còdic de lleis. Açò es va fer per orde d'Hammurabi despuix de l'expulsió dels elamitas i l'assentament del seu regne. Una còpia del Còdic de Hammurabi està preservada en el Museu del Louvre.[5]
La Babilonia dels casitas
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Casitas.
- Artícul principal → Dinastia Casita.
Els casitas, com els governants amorreos que els varen precedir, no eren originaris de Mesopotamia. Més be eren originaris de les montanyes Zagros de lo que hui és el noroest d'Iran. El seu idioma no era semítico o indoeuropeo, encara que els restants de la seua cultura són escassos per l'escassea de texts existents.
Babilonia va experimentar breus periodos de poder relatiu, pero en general va resultar ser relativament dèbil baix el llarc govern dels casitas, i va passar llarcs periodos baix la dominació i interferència asiria i elamita. Culturalment no semblen haver hagut massa canvis, encara que destaca la desaparició dels atributs divins atribuïts al rei. Babilonia, no obstant, va seguir sent una important ciutat sagrada a on els sacerdots posseïen gran poder.[5]
Mentrestant, els antics invasores nómades varen seguir sent expulsats del restant dels territoris de la regió. Aixina, cap al 1550 a. C. els natius egipcíacs varen derrotar als hicsos del baix Egipte i varen continuar el seu alvanç més allà del Sinaí, derrotant durant el regnat de Tutmosis III a una confederació de ciutats cananeas en la batalla de Megido (1479). Posteriorment varen seguir cap al nort, derrotant al regne de Mitanni, al com varen obligar a rendir tribut. Despuix de la mort de Tutmosis III, Egipte va perdre força en el nort, a on varen resorgir els hititas. En Asiria, Ashur-uballit I va aplegar al tro cap al 1365 a. C. i va mamprendre una série de reformes fins a constituir el cridat Primer imperi assiri. El seu successor va atacar Mitani, saquejant la seua capital i conquistant el restant del territori en els anys següents.
En 1274 a. C. (o 1265) va pujar al tro assiri Salmanasar I, qui va mamprendre una série de conquistes cap a l'oest, aplegant fins a la frontera del regne hitita. El seu successor Tukulti-Ninurta I va ampliar les fronteres pel nort, penetrant en el Caucas i per l'est, cap als monts Zagros. Finalment, el monarca assiri es va dirigir cap al sur, cap als territoris administrats pels casitas, entre els que es trobava Babilonia. Els casitas varen ser vençuts, sent obligats a pagar tributs al rei de Asiria.
Cap a 1200 a. C. varen començar a aplegar onades d'uns nous invasores provinents del Mediterràneu. Varen ser coneguts com Pobles de la Mar i la seua presència es va sentir pràcticament en totes les regions del Mediterràneu oriental. El poble que més afectat es va vore per estes invasions varen ser els hititas, l'imperi dels quals, prèviament debilitat per l'expansió asiria, va anar completament destruït per elles. Els Pobles de la Mar també varen danyar tant a Egipte com a Asiria, per lo que Babilonia i especialment el regne d'Elam –en l'extrem oriental de Mesopotamia– es varen vore beneficiats.
Els elamitas varen aprofitar la situació marchant cap a l'oest, atacant Babilonia i les ciutats veïnes. Cap al 1155 a. C. varen derrotar a Enlil-nadin-ahi i varen prendre la capital del regne. No obstant, l'ocupació va ser breu. Cap al 1125 a. C. va sorgir el rei natiu Nabucodonosor I, que va derrotar als elamitas i va iniciar un breu periodo d'independència per a la regió.
El domini assiri
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Asiria.
Cap al 1300 a. C. en les montanyes del Caucas es va desenrollar un nou tipo de metalúrgia, la del ferro. Durant eixe periodo la regió havia segut controlada pels hititas, pero en la seua caiguda, el maneig del nou metal passa als assiris. És possible que el domini d'esta nova tècnica contribuïra a les posteriors victòries militars dels assiris, en dotar-los d'armes més resistents que els seus pobles veïns i proporcionar-los un ben valiós en el que comerciar. Sent o no aixina, en 1115 a. C. va aplegar al tro assiri Teglatfalasar I, qui va mamprendre una campanya de conquistes fins a recuperar el territori posseït durant el regnat de Tukulti-Ninurta I. En 1103 a. C. va atacar i va véncer a Nabucodonosor I de Babilonia.
Cap a el XII un nou poble semita va emergir del desert d'Aràbia, varen anar els arameos. Durant el regnat de Teglatfalasar I, Asiria va conseguir mantindre'ls fòra de les seues fronteres, pero despuix de la seua mort, els arameos comencen a penetrar en el país, debilitant-ho durant el sigle i mig següent. Esta situació va ser aprofitada pels pobles propencs per a enfortir-se. És el periodo d'auge dels regnes d'Israel –regnat del rei David– i del regne de Damasc. Est va ser un periodo d'estancament per a Asiria i de reforçament per als regnes que la rodejaven. Aixina, Urartu va alcançar el seu apogeu en el regnat d'Argishti I (778 a. C. - 750 a. C.) i el regne d'Israel va viure un nou periodo de prosperitat en el regnat de Jeroboam II.
El domini assiri es va consolidar en Tiglath-Pileser III, qui va derrotar als medos en l'est, obligant-los a rendir tribut a Asiria. En l'oest, va terminar en el periodo d'independència dels regnes locals, fent vassall a Israel i conquistant el regne arameo de Damasc. En el nort va conquistar la mitat meridional d'Urartu. I en el Sur, en Babilonia, aprofitant una disputa dinàstica de la dinastia caldea, es va fer en el títul de rei.
A Tiglath-Pileser III li va succeir Salmanasar V, qui a banda del tro de Asiria va heretar també el de Babilonia. El nou rei va durar cinc anys puix en 722 a. C. va ser depost en un tumult que va terminar en la jove dinastia. El nou rei, tal volta un general, es va donar el nom de Sargón II (en acadio rei llegítim) per lo que ell i els seus successors varen ser anomenats Sargónidas. En els Sargónidas Asiria va viure una etapa d'esplendor militar, pero les contínues guerres i rebelions, pese a ser sofocades, anaven socavant l'economia de la regió.
Este periodo va correspondre en l'entrada dels cimerios en la regió, provinents de Escitia, al nort del mar Negra. Varen atacar lo que quedava d'Urartu, lo que va ser aprofitat per Sargón II per a invadir el país. Davant açò, Urartu va tindre que acceptar rendir vassallage a Asiria, junt a la qual va conseguir derrotar als nómades.
En Babilonia, un noble local va aprofitar la guerra en el nort per a autoproclamarse rei, fent-se cridar Marduk-apal-iddina II (cridat en la Bíblia Merodac-Baladán). Va conservar el títul durant dèu anys, fins que els assiris varen poder marchar cap al sur i depondre-ho, sent enviat a l'exili en 711 a. C. i recuperant Sargón II el títul.
Despuix de la mort d'est, el seu successor, Senaquerib, va tindre que enfrontar-se a una nova rebelió en Babilonia, esta volta favorida pels elamitas. Per a derrotar-los va idear una ingeniosa campanya. En lloc de travessar Babilonia fins a aplegar a Elam, va manar construir una flota en la part superior del Éufrates, i la va dirigir riu avall, cap a la seua desembocadura en el golf Pèrsic. Una volta allí, va navegar i va desembarcar directament en Elam. Pero els elamitas varen idear un contraatac igual d'ingeniós. En lloc de combatre contra l'eixèrcit assiri es varen dirigir cap al territori d'estos, passant per Babilonia, i deixant les seues terres defeses per uns pocs hòmens. Davant esta situació, l'eixèrcit assiri no podia més que tornar-se. Senaquerib llavors es va dirigir a Babilonia, la va conquistar i la va destruir en 689 a. C. La destrucció va ser pràcticament completa i solament els esforços del seu successor, Asarhaddón, varen permetre la seua reconstrucció. Durant el regnat d'est l'Imperi assiri es va mantindre i va aplegar a la seua màxima extensió.
Es varen mamprendre una série de campanyes, principalment cap a Egipte, conseguint els assiris saquejar la ciutat de Memphis. Despuix de la mort d'Asarhaddón li va succeir el seu fill menor, Asurbanipal i el seu regnat va estar marcat tant per les guerres contra cimerios i elamitas –a els qui va derrotar completament destruint Susa en 639 a. C.–, com per la construcció de la biblioteca de Nínive. Durant el final del seu regnat, va aplegar al tro de Babilonia Nabopolasar, encara com a vassall, pero despuix de la mort del rei, Babilonia va declarar la seua independència.
L'Imperi caldeo o neobabilónico
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caldea.
- Artícul principal → Imperi neobabilónico.
L'independència de Babilonia va supondre de colp i repent la guerra entre esta i Asiria. Coincidint en la rebelió en el sur, al noroest, un cap medo cridat Ciáxares va conseguir unificar baix el seu mando un grup de tribus medas i escitas.[8] Ciáxares va firmar una aliança en Nabopolasar, sagellant-l'en el matrimoni entre la seua filla i el fill del rei babilonio en el 616 a. C. D'esta forma, medos des del nort i caldeos des del sur, varen atacar conjuntament Asiria, qui, veent-se rodejada, va firmar una aliança en els seus antics enemics d'Egipte.[8] L'ajuda egipcíaca no va aplegar a temps. En 614 a. C. va caure la ciutat d'Assur i, finalment, en 612 a. C. medos i caldeos varen prendre la capital asiria, Nínive, la qual va ser saquejada de tal forma que no varen quedar més que ruïnes. La caiguda asiria va ser celebrada pels regnes anteriorment somesos. Aixina la Bíblia ho relata:
Despuix de la caiguda de Nínive, l'eixèrcit assiri va resistir uns anys més en la ciutat d'Harrán. L'eixèrcit egipcíac, entretingut en una campanya contra els judeus, no va aplegar a temps de rescatar la ciutat, que va caure finalment en 605 a. C.[9] Despuix de la derrota asiria, l'eixèrcit babilonio, va marchar a per l'egipcíac. Al mando ya no estava Nabopolasar, qui havia emmalaltit, si no el seu fill, que seria conegut com Nabucodonosor II. Es va enfrontar als egipcíacs en la Batalla de Karkemiš, derrotant-los completament. Esta batalla va supondre que tota la regió de Canaán quedara baix control caldeo.[9] A partir d'este moment naix el cridat Imperi babilònic o caldeo, que dominarà una extensió de terreny tan important com el seu predecessor, l'Imperi assiri.
El domini de Canaán no va estar exent de problemes. Els egipcíacs varen encorajar els tumults locals i es varen succeir els alçament dels regnes i ciutats-estat de la regió. Aixina, en el 598 a. C. el regne de Judá es rebela. És derrotat i alguns líders de la rebelió són enviats a l'exili, aplegant al tro un nou rei, Sedecías. Açò no va impedir que es produïren noves rebelions, i en 587 a. C. el poble de Judá, el rei del qual estava sent encorajat pels egipcíacs, torna a alçar-se en armes. Este periodo coincidix en l'activitat del profeta Jeremías, que segons diu la Bíblia va demanar al rei judeu la rendició davant els caldeos, profetizando en cas contrari la destrucció de Jerusalem:
Varen ser de nou derrotats, i en esta ocasió la repressió va ser més dura: segons el mateix Jeremías, els babilonios, a la seua entrada a la ciutat, varen matar a la família de Sedecías i a ell li varen traure els ulls i li varen conduir a l'exili a la ciutat de Babilonia. També a l'exili va ser enviada el restant de la població, tant nobles com a plebeus. No obstant als pobres se'ls va mantindre en llibertat, concedint-los terres.[10] La ciutat de Jerusalem va ser arrasada i el palau real, les vivendes i les muralles destruïdes.[9][10]
Un atre foc d'insurrecció en l'oest va ser la ciutat de Tir, situada llavors en una illa –hui península– a la vora del Mediterràneu, en l'actual Líban. Nabucodonosor II va enviar allí el seu eixèrcit, que es va situar en la costa, front a l'illa, i va alçar un sege. No obstant, la superioritat naval tiria va fer inútil el lloc, que va durar tretze anys, temps despuix del qual es va firmar una pau, consistent en el vassallage de la ciutat.[9]
Durant la segona mitat del seu regnat, Nabucodonosor II es va dedicar a embellir la ciutat de Babilonia, convertint-l'en la major metròpoli de la seua época.[9] Aixina la va descriure Heródoto un sigle despuix:
D'esta etapa daten alguns dels monuments més célebres de la ciutat mesopotámica.
És el cas de la Porta de Istar, o dels Jardins colgantes de Babilonia.
Nabucodonosor mor en el 562 a. C., sent succeït pel seu fill Evilmerodac (Amel-Marduk) qui als dos anys va ser víctima d'una conspiració sent depost pel seu cunyat, que es va fer cridar Neriglisar (Nergal-sharusur). Quatre anys despuix moria el nou rei, sent succeït pel seu fill Labashi-Marduk, el regnat del qual va acabar eixe mateix any en ser víctima d'una conspiració, acabant aixina la dinastia iniciada per Nabopolasar.[9]
Despuix d'açò va ser posat el tro Nabu-naid, més conegut com Nabónido, qui va relegar les tasques militars en el seu fill Balâtsu-usur (en acadio: Baal protegix al rei), més conegut com Baltasar o Belsasar. Mentrestant, el monarca es va dedicar a tasques culturals, recopilant i estudiant antigues escritures.[9]
El fi de l'Imperi babilònic: la conquista persa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Imperi aqueménida.
Durant el regnat de Nabónido, en la veïna Mija es va succeir l'inestabilitat. Un nou cap va aplegar al principat d'Anshan, vassall del regne medo. Es va fer cridar Ciro II de Anshan, més conegut com Ciro el Gran. En 559 a. C. el nou rei es va declarar independent de Mija, lo que va supondre la guerra. No solament va conseguir mantindre l'independència del principat, sino que en 550 a. C. va prendre la capital meda, Ecbatana, convertint-se aixina en el nou monarca de tota la regió. A continuació Ciro es va llançar a la conquista del regne de Brega, en Àsia menor, la conquista del qual va completar en el 547 a. C.
Durant estes campanyes Nabónido de Babilonia es va mantindre inactiu. No obstant, despuix de la caiguda de Lidia, va buscar l'aliança d'Egipte contra el possible invasor. Esta va resultar inútil i en 539 a. C. Ciro es trobava atacant la capital babilonia. La caiguda de la ciutat va ser narrada posteriorment per el historiador grec Heródoto:
En la conquista persa va terminar el història de Babilonia com a regne independent. Posteriors monarques (i alguns rebels) posteriors varen prendre el títul de Rei de Babilonia, pero açò es va tractar més d'un acte ceremonial sense valor polític.
En la Bíblia
[editar | editar còdic]Segons la Bíblia, Babilonia va ser fundada per Nemrod, qui també va construir el zigurat conegut com la famosa Torre de Babel. Aixina se cita: "I Cus va aplegar a ser pare de Nemrod. El va donar començ a lo de fer-se un poderós en la terra. Es va exhibir [com un] poderós caçador en oposició a Yahvé. Per això hi ha un dit: "Com Nemrod, poderós caçador en oposició a Yahvé".
Els escrits rabínicos deriven el nom Nimrod del verp hebreu ma-rádh, que significa "rebelar-se", per lo que en el Talmud de babilonia (Eruvín 53a) diu: "Llavors ¿perque es va cridar Nemrod? Perque incite al món sancer a revelar-se (himrid) contra La seua sobirania [la de Deu].
En este periodo la llengua predominant en la regió era l'acadio, que havia segut dut a la regió en les invasions semítiques que es varen produir entorn al 3000 a. C. Poc a poc va ser substituint al idioma sumerio durant els sigles següents, especialment durant les conquistes de Sargón I de Asiria sèt sigles despuix.
Etimologia i referències històriques
[editar | editar còdic]La forma castellana de "Babilonia" prové del grec Babilonia. Abdós reflectixen el terme acadio «Bābilim»,; “What’s in a Name? Babylon and its Designations throughout History”, originalment escrit com 𒆍𒀭𒊏𒆠 («) en cuneïforme.[11][12] En el llibre bíblic del Génesis se li crida "Babel".
Entre les fonts clàssiques sobre Babilonia destaquen:
- Heródoto (V) la menciona en Els nou llibres de història. Entre unes atres, narra el matrimoni sagrat d'una sacerdot en un deu, celebrades en un zigurat, per mig d'un ritual per a assegurar la prosperitat del lloc. Sobre les seues muralles, dia que eren tan amples en la seua superfície, que un carro tirat per huit cavalls podia donar-se el regrés
- Beroso el Caldeo (iii), sacerdot babilònic que relata la seua història en la seua crònica grega Babiloniaka, encara que solament s'han conservat cites.
- Plinio el Vell (I) la menciona en la seua obra Naturalis Història, cridant-la la ager totius orientis fertilissimus («la terra més fèrtil de tot l'Orient»).
Vore també
[editar | editar còdic]- Babilonia (ciutat)
- Anex:Reis de Babilonia
- Babel
- Torre de Babel
- La Reina de la Nit (relleu)
- Astronomia babilònica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Beaulieu, Paul-Alain. “What’s in a Name? Babylon and its Designations throughout History”, in Journal of the Canadian Society for Mesopotamian Studies 14 (2019) 29-37.
- ↑ Francis Joannès (2001) «Hammurabi». Dictionnaire de la civilisation mésopotamienne. p. 365. ISBN 978-2-221-09207-1
- ↑ Joannès 2001, p. 752-754
- ↑ Joannès 2001, p. 622-624.
- ↑ 5,0 5,1 «Babylonia and Assyria». Encyclopædia Britannica (1911).
- ↑ «El Còdic de Hammurabi». Clío. History and history teaching, núm. 7 (any 1999). Consultat el 19 de març de 2007.
- ↑ «Mesopotamia: història d'una investigació». http://www.dearqueologia.com/. Archivat des d'el original, el 8 d'abril de 2007. Consultat el 21 de març de 2007.
- ↑ 8,0 8,1 Asimov, Isaac (2020). «Els caldeos», El Propenc Oriente, Madrit: Aliança Editorial. ISBN ISBN 978-84-206-3745-7.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Asimov, Isaac (2020). «Els caldeos», El Propenc Oriente, Madrit: Aliança Editorial. ISBN ISBN 978-84-206-3745-7.
- ↑ 10,0 10,1 Jeremías (39)
- ↑ George, A. R. (1992). Babylonian topographical texts, Leuven/Louvain: Peeters Publishers, pp. 253-255. ISBN 90-6831-410-6.
- ↑ «Babylon». Encyclopædia Britannica (1911).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Babilonia (reino)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.