Anar al contingut

Liber (mitologia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Liber (mitologia)
mosaic "el triumfo de liber pater"

Liber, Llibere, Líber o Líbero (en llatí: Líber, ‘el lliure’), també conegut com Liber Pater (‘Pare Liber’), en la mitologia romana, era un deu de la fertilitat, la viticultura, el vi i la llibertat. Era una deidad patrona dels plebeyos de Roma i va ser part de la Tríade aventina junt a Ceres i Llibera. La seua festa, Liberalia, que se celebrava el 17 de març, va aplegar a associar-se a la llibertat d'expressió i els drets inherents a la majoria d'edat. El seu cult i funcions es varen associar cada volta més en Baco i el seu equivalent grec Dioniso, les mitologia del qual varen aplegar a compartir.[1] Agustín de Hipona diu Llibere és un deu de la fertilitat masculina aixina com Ubera és la de la femenina. També afig que Uber és el deu de les vinyes,[2] pero Cicerón afig que se li crida Líber al deu del vi.[3] Llibera, germana o consorte de Liber, era identificada, ora en Proserpina, ora en Ariadna.[4] Liber i Llibera són deus de la fertilitat encarregats de fer germinar les llavors.[5] Liber és un dels deus elegits (vaig donar selecti) de Varrón.[6]

Orígens i creació

[editar | editar còdic]

Liber sembla derivar de la raïl indoeuropea leudh, "el de la germinació, el que assegura els naiximent i les collites". Abans de la seua aprovació oficial com deidad romana, Liber era companyer de dos deeses diferents, en dos cults separats i arcaics de fertilitat en la península itálica, Ceres, deesa agrícola i de la fertilitat dels pobles helenizados de Roma i Llibera, que era l'equivalent femení de Liber o be, va aplegar a ser aixina a través de la seua assimilació. En l'antic Lavinium, era una divinitat fàlica. En llatí, liber significa "lliure" o "el lliure" i quan es combina en pater, aplega a significar "el Pare Lliure", que personifica la llibertat i defén els drets que comporta, en oposició a la servitut depenent. Els escritors romans de finals de la República i principis de l'Imperi varen oferir diverses especulacions etimològiques i poètiques sobre la base d'este tropo, per a explicar certes característiques del cult a Liber.[7][8]


Liber va entrar en la tradició històrica de Roma, poc despuix del derrocament de la monarquia romana, l'establiment de la República i la primera de les moltes amenaces de secessions plebees de l'autoritat patricia de Roma. Segons Tito Livio, el dictador Aulo Postumio va prometre jocs (ludi) i un temple públic dedicat a la tríade protectora de la fertilitat, Ceres - Liber - Llibera en la tossal del Aventino de Roma, c. 496 a. C..[9] En l'any 493 a. C., la promesa es va complir: El nou temple del Aventino va ser inaugurat i els ludi scaenici (drames religiosos) es varen celebrar en honor de Liber, en benefici del poble romà. S'ha pensat que estos ludi scaenici serien els primers d'este tipo en Roma i podrien representar la primera festa oficial dedicada a Liber o be, una forma primerenca de la seua festa, les Liberalia.[10] El desenroll formal, oficial de la tríade del Aventino va poder haver encorajat l'assimilació de les seues deidades individuals als equivalents grecs: Ceres a Deméter, Liber a Dioniso i Llibera a Perséfone o Kore.[7][11]

El patronazgo de Liber va ser dels més grans de Roma. La classe menys poderosa de ciutadans (la plebe) ho associava en determinades formes de desobediència plebea a l'autoritat civil i religiosa reclamada per l'èlit patricia republicana de Roma. La tríade del Aventino ha segut descrita com a paralela i contrapoder a la tríade capitolina de Júpiter, Mart i Quirino en la tossal Capitolina, dins dels llímits sagrats de la ciutat (pomerium) i com la seua "còpia i antítesis".[12] La tríade del Aventino va ser instaurada, segons pareix, a instàncies dels llibres sibilinos pero la posició de Liber sembla equívoc des del principi. Com a deu del raïm i del vi, els seus primerencs ludi scaenici pràcticament definixen el seu gènero, a partir de llavors, com a satíric, teatre subversivo en un context religiós llegal. Alguns aspectes del seu cult es varen mantindre potencialment com a costums dels ancestros (mos maiorum) i oferixen un enfocament per a la desobediència civil. Liber va afirmar els drets plebeus a la lliberació extática, l'autoexpresió i la llibertat d'expressió. Era, despuix de tot, Liber Pater, el Pare Lliure, la llibertes personificada i pare del saber i els auguris plebeus.[13]

Mitologia

[editar | editar còdic]

Sobre els seus orígens, es diu que, com a deu, Líber i Líbera eren germans i fills de Ceres, les collites.[14] O be fills de Júpiter varen ser Proserpina i Líber.[15] Líber i Líbera, aixina com Uber i Ubera, sempre són un duo de deidades afins.[3] En les Faules d'Higino se nos relaten les seues principals llegendes. Líbero, fill de Júpiter i de Proserpina, va ser dilacerat pels titanes. Júpiter li va donar a Sigues-me-li en poció el seu cor triturado. Quan ella va quedar encinta per açò, Juno enganyant-la, va fer que Sigues-me-li demandara a Júpiter presentar-se a ella tal i com feya en Juno. Per esta ofensa Júpiter la filminó en un raig. Després Júpiter va prendre a Líbero del seu úter, i li'l va donar a Niso per a que ho cuidara. Per esta raó va ser cridat Dioniso i malnomenat «el de dos mares».[16] Va descendir, en permís de les Parcas, al inframundo en busca de la seua mare que va ser deificada com Tíone[17] o Estímula.[18] Hi ha els qui creuen que les Híades estan entre les estreles per haver segut les nodrices del pare Líbero.[19] Quan Vulcano es va marchar ofés del Olimp, perque la seua mare Juno lo havia repudiat en un principi, Líbero, emborrachant-ho, ho va dur de regrés.[20] El Pare Líbero va cridar Líbera a Ariadna.[4] Eléutero va ser el primer en erigir una estàtua en honor al Pare Líbero i va mostrar de quin modo devia ser venerat.[21]

Com Sigues-me-li, la mare de Líbero, s'havia gitat en Júpiter Juno es va declarar enemiga perpètua de la seua família i descendents. Quan Ino, la germana de Sigues-me-li, conduïa al suplici a Frixo Líbero ho va envoldre en una boira i va fer desaparéixer a Ino.[22] Frixo i Hele, enfollits per Líbero, anaven errantes en un bosc. Es diu que la seua mare Nébula va aplegar allí en un moltó d'or i va ordenar als seus fills que montaren en ell, anaren a la Cólquide junt al rei Eetes i sacrificaren el moltó allí en honor a Mart.[23] Anfión i Zeto despuix de reconéixer a la seua mare Antíope varen donar mort a Dirce. Del seu cos va brotar una font, cridada Dircea, en el monte Citerón, per obra de Líbero, ya que havia segut bacante seua.[24] Penteo va dir que Líbero no era un deu, i no va voler acceptar els seus ritos mistéricos. Per açò les germanes Ágave, Ino i Autónoe, sumides en la locada per la gràcia de Líbero, descuartizaron a Penteo membre a membre.[25] Per la seua banda Ino es va tirar a la mar en el seu fill Melicertes. Líbero li va donar el nom de Leucótea, cridada pels romans Mater Matuta i a Melicertes, deu Palemón, al que identifiquen en Portuno.[22]

Quan els tirrenos, més tarde cridats etruscs, estaven en una expedició pirata, el pare Líbero, llavors un chicon, es va acostar fins al seu barco i els va preguntar si li podien dur fins a Naxos. Ells varen desijar ultrajarlo perque era bell, pero el timonel Acetes li'l va impedir. Líbero, va tornar els rems en tirsos, les veles en parres, les cordes en enredaderas; i llavors varen sorgir lleons i panteres. Quan ells ho varen vore es varen tirar la mar presos del terror i varen ser convertits en delfins. Per això els delfins són coneguts com «tirrenos» i la mar «Tirreno». Varen ser dotze en número, pero Acetes va ser salvat per Líbero per la seua amabilitat.[26]


Teseo, com podria ser reprochat si duya a Ariadna de regrés a Atenes, va decidir abandonar-l'en l'illa de Dia. Líbero, enamorat d'ella, la va prendre com la seua esposa.[27] D'esta unió varen nàixer els argonautas Estáfilo i Eurimedonte.[28] Quan Líbero va aplegar com invitat d'Eneo es va enamorar d'Altea, l'esposa de Eneo. Quan Eneo es va haver percatado d'açò, va abandonar voluntàriament la ciutat a on va pretendre participar en certs ritos sagrats. Degut a que Líbero havia yacer en Altea, va ser la mare de Deyanira. Sobre Eneo, per la seua generosa hospitalitat, Líbero li va obsequiar en el regal del vi, i li va ensenyar ademés a cultivar-ho, i ademés a esta fruta li la va cridar oinos en honor al nom de l'amfitrió.[29]

Quan el pare Líbero es va marchar a visitar als hòmens per a demostrales la dolçor i el plaure de la seua fruta, va ser tractat hospitalariament per Icario i Erígone. Els va donar una pelleranca repleta de vi com a present i els va ordenar que expandiren l'us del vi per atres terres. Els patores, emborrachats per primera volta, varen matar a Icario i per això Erígone es va suïcidar. Per açò, el pare Líbero va afligir a les filles dels atenienses en el mateix castic.[30]

Licurgo va expulsar a Líbero del seu regne. Quan va negar que Líbero fora un deu, i havent begut vi, en la seua ebrietat va intentar forçar a la seua pròpia mare. Llavors va intentar tallar les vinyes, perque va dir que el vi era un mal remei que afectava a la ment. Assotat per una locada enviada per Líbero, va matar a la seua esposa i el seu fill. Líbero va tirar al propi Licurgo a les seues panteres en Ródope, una montanya de Tracia, sobre la qual regnava. Es diu que s'havia tallat un peu pensant era una vinya.[31]

Es diu que quan Líbero estava buscant aigua en l'Índia, i ya que no tenia èxit, va emergir un moltó súbitament del sol, i en este guia va poder trobar aigua. Llavors li va demanar a Júpiter si poguera posar al moltó entre les estreles, i fins al present este és conegut com el Moltó equinoccial. Més encara, en el lloc en a on va trobar aigua va establir un temple que va ser cridat el temple de Júpiter Amón.[32]

Quan el Pare Líbero estava conduint el seu eixèrcit cap a l'Índia, Sileno es va extraviar. Medixques ho va entretindre de manera magnánima, i ademés ho va conduir de nou cap a la comitiva de Líbero. Per este favor el Pare Líbero li va concedir a Medixques el privilegi de complir-li qualsevol i est va demanar convertir en or tot allò que tocara. Com escomençava a ser atormentat per la fam, va suplicar a Líbero per a que li retirara el seu dò. Líbero li va aconsellar banyar-se en les aigües del riu Pactolo, i quan el cos de Medixques va tocar les aigües, estes es varen tornar d'un color dorat.[33]

Quan Líbero es trobava liderant al seu eixèrcit contra l'Índia, li va concedir l'autoritat sobre el regne tebano al seu ayo Niso fins que ell tornara. Pero una volta que Líbero va haver retornat a este lloc, Niso es va negar a cedir-li el tro. Degut a que Líbero no volia altercar en el seu preceptor li va permetre mantindre el seu regne fins que tinguera una oportunitat per a recuperar-ho. I aixina, tres anys despuix, va pretendre altercar en ell, puix volia celebrar en l'estat els ritos sagrats denominats Trietérica, perque els celebrava cada dos anys. Va introduir soldats a guisa de bacantes, vestits com a dònes, els qui varen capturar a Niso i varen recuperar el regne per a Líbero.[34]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ GRIMAL, Pierre, The Dictionary of Classical Mythology, Wiley-Blackwell, 1996, ISBN 978-0-631-20102-1.[1]
  2. ↑ Agustín de Hipona: La ciutat de Deu, IV, 11
  3. ↑ 3,0 3,1 Cicerón: De natura deorum II, 23
  4. ↑ 4,0 4,1 Higino: Faules, 224
  5. ↑ Agustín de Hipona: La ciutat de Deu, IV, 21
  6. ↑ Varrón, citat en Agustín de Hipona, De civitate Dei VII, 7
  7. ↑ 7,0 7,1 Barbette Stanley Spaeth, The Roman goddess Ceres, University of Texas Press, 1996, p.8, 44.
  8. ↑ C. M. C. Green, "Varro's Three Theologies and their influence on the Fasti", in Geraldine Herbert-Brown, (ed)., Ovid's Fasti: historical readings at its bimillennium, Oxford University Press, 2002. p. 78-80.[2]
  9. ↑ Este vot es va fer en l'esperança d'obtindre la victòria contra els llatins, el consol de l'hambruna en Roma i la cooperació dels soldats plebeus de Roma, en una pròxima guerra, a pesar de l'amenaça de la seua secessió.
  10. ↑ T. P. Wiseman, Remus: a Roman myth, Cambridge University Press, 1995, p.133.
  11. ↑ T. P. Wiseman, Remus: a Roman myth, Cambridge University Press, 1995, p.133 i nota 20.
  12. ↑ Barbette Stanley Spaeth, The Roman goddess Ceres, University of Texas Press, 1996, p. 6-8, 92, [3]. En cita de Henri Li Bonniec, Li culte de Cérès à Rome. Dones origines à la fi de la République, Paris, Librairie C. Klincksieck, 1958, per al cult en el Aventino en el seu deidad central femenina com "còpia i antítesis" de l'anterior tríade capitolina, enterament masculina. Quan Mart i Quirino varen ser reemplaçats més vesprada per dos deeses, Júpiter va seguir sent el foc principal del cult capitolino.
  13. ↑ Barbette Stanley Spaeth, The Roman goddess Ceres, University of Texas Press, 1996, p. 6-8, 92, [4] Mentres que el temple del Aventino i els ludi poden representar un intent patricio de reconciliació o, a lo manco, assossegar a la plebe, l'oposició plebea a la dominació patricia va continuar en eixe moment i durant la República.
  14. ↑ Cicerón: De natura deorum II, 24
  15. ↑ Cicerón: De natura deorum III, 21
  16. ↑ Higino: Faules, 167
  17. ↑ Higino: Faules, 251
  18. ↑ Ovidio, Fastos, VI, 503 ss.
  19. ↑ Higino: Faules, 192
  20. ↑ Higino: Faules, 166
  21. ↑ Higino: Faules, 225
  22. ↑ 22,0 22,1 Higino: Faules, 2
  23. ↑ Higino: Faules, 3
  24. ↑ Higino: Faules, 7
  25. ↑ Higino: Faules, 184
  26. ↑ Higino: Faules, 134
  27. ↑ Higino: Faules, 43
  28. ↑ Higino: Faules, 14
  29. ↑ Higino: Faules, 129
  30. ↑ Higino: Faules, 130
  31. ↑ Higino: Faules, 132
  32. ↑ Higino: Faules, 133
  33. ↑ Higino: Faules, 191
  34. ↑ Higino: Faules, 131


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Liber_(mitologia)&oldid=937560»