Ostsiedlung
Ostsiedlung (Plantilla:AFI-de; lliteralment «Assentament oriental») és el terme alemà per a designar la colonisació alemana en l'Europa Central i Oriental (cap als territoris en la part oriental de França, França Oriental i el Sacre Imperi Romà Germànic i més allà) que va començar en el XII i va concloure en el XV, encara que en eventuals episodis en els sigles XVI i XVIII. L'àrea de major número d'assentaments alemans és coneguda com Germania Slavica. El terme també s'usa per a referir-se a les conseqüències produïdes per això en el desenroll d'assentaments i estructures socials en les àrees d'assentament. La Ostsiedlung va comprendre múltiples regions modernes i històriques com Alemània a l'est dels rius Saale i Elba, els estats de Baixa Àustria i Estiria en Àustria, Livonia, Polònia, la República Checa, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria i Transilvania en Romania.[1][2]
Des de la década de 1980, les i els historiadors han interpretat la Ostsiedlung com a part d'un desenroll civil i social, denominat Consolidació de les Terres de l'Alta Edat Mija (en alemán: Hochmittelalterlicher Landesausbau). En un procés d'intensificació paneuropeo des de països centrals carolingio-anglosaxons cap a la perifèria del continent, les societats varen progressar en cultura, religió, dret i administració, comerç i agricultura.[3]
La majoria dels colon de la Ostsiedlung es varen desplaçar individualment, en esforços independents, en múltiples etapes i per diferents rutes. Molts colon varen ser encorajats i invitats pels príncips locals i senyors regionals,[4][5] que a voltes inclús varen expulsar a les poblacions indígenes per a fer lloc per als colon alemans.
Grups menuts d'emigrants es varen desplaçar per primera volta cap a l'est durant l'Alta Edat Mija. A mitan de el XII es varen produir els primers desplaçaments cap a l'est de grans grups de colon, entre els que es trobaven acadèmics, monges, misionero i artesans, a sovint invitats, en número no verificable. Les conquistes territorials militars i les expedicions punitivas dels emperadors otones i salios durant els sigles XI i XII no es consideren part de la Ostsiedlung, ya que tals accions no varen donar lloc a cap assentament digne de menció a l'est dels rius Elba i Saale. Es considera que la Ostsiedlung va ser un acontenyiment purament medieval, ya que va finalisar a principis de el XIV. Els canvis jurídics, culturals, llingüístics, religiosos i econòmics provocats pel moviment varen influir profundament en l'història d'Europa Central Oriental entre el mar Bàltica i els Cárpatos fins a el XX.[6]
En el XX, descripcions de la Ostsiedlung varen ser àmpliament explotades per part de nacionalistes alemans (inclós el moviment nazi)[7] per a pressionar en favor de les reivindicacions territorials alemanes i per a demostrar la suposta superioritat alemana sobre els pobles no germànics, els guanys culturals dels quals, urbanístics i científics en aquella época varen ser menyspreats, rebujats o presentats com a alemans.[8][9] Despuix de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el fet de que Alemània i Àustria pergueren part dels seus territoris en l'Est va aparéixer com un contrapunt a la Ostsiedlung en tant alguns dels alemans de l'Est es varen convertir en ciutadans estrangers quan les seues llars varen deixar de formar part d'Alemània i Àustria. Els alemans de l'Est fòra d'Alemània i Àustria no varen ser expulsats i les regions que Alemània i Àustria varen perdre en l'est estaven dominades per pobles no alemans, per lo que la pèrdua alemana allí no va ser tan greu com despuix de la Segona Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial i despuix d'ella (1944-1950), alemans varen ser expulsats i deportats a l'Alemània i la seua llengua i cultura es varen perdre en la majoria d'àrees (incloent les terres dominades per alemans que Alemània va perdre despuix d'esta guerra) en les que s'havia assentat el poble alemà durant la Ostsiedlung, llevat en part de l'Àustria oriental i, sobretot, Alemània oriental.
Inicis
[editar | editar còdic]Si ben els pobles germànics havien conseguit constituir entitats estatals despuix de la caiguda del Imperi romà d'Occident i s'havien conseguit assimilar exitosamente al Imperi carolingio a inicis de el VIII, a l'est del riu Elba vivien pobles eslaus que encara no havien constituït verdaders Estats, sino que s'organisaven en simples grups de tribus, sent estos pobles cridats colectivament wendos o sorabos. La evangelización realisada per misionero cristiàs de l'Europa Occidental havia aplegat a atres pobles eslaus que sí varen aplegar a constituir estats, com va succeir en els polacs, o bohemios, pero dita cristianización de l'Europa Oriental no estava generalisada.
Des de que l'Imperi carolingio es va fraccionar en el IX, durant l'Alta Edat Mija, els seus successors en la zona més oriental de l'Imperi, iniciat per Luis el Germànic, varen dirigir els seus afanys de conquista cap a les terres situades a l'est del riu Elba, poblades per pobles indoeuropeos eslaus de caràcter tribal, com wendos i sorabos. L'expansió dels monarques alemans cap a estos pobles i els seus veïns eslaus va tindre èxit al principi, guanyant per a la colonisació alemana a Mecklemburgo i Brandeburgo. Poc despuix va ser conquistat (i germanizado) el regne de Sajonia, pero la mala situació econòmica de l'Alta Edat Mija va impedir una colonisació alemana ràpida i adequadament desenrollada, llimitant-se esta a la simple migració de clanés i l'assentament d'alemans en els territoris entre els rius Elba i Oder.
No obstant, la població alemana va créixer durant la Baixa Edat Mija, quan el fraccionament del Sacre Imperi Romà Germànic va generar un increment de l'activitat econòmica en territori alemà i millors condicions de vida per a la població. No obstant, això va dur també un important creiximent poblacional en els llímits tradicionals de l'antic Imperi carolingio al com se circumscrivia l'àrea de població alemana, causant que la colonisació alemana de territoris orientals apareguera com una solució a la pressió demogràfica sobre les terres cultivables situades més a l'oest.
Esta nova situació va estimular moviments poblacionals des de Renania, Flandes i Sajonia, territoris del Sacre Imperi Romà Germànic, cap a assentaments entre els rius Elba i Saale, aixina com les regions bàltiques i de Polònia, llavors poblades per eslaus no cristians i —en la regió bàltica— baltos.[10] Dits moviments varen ser recolzats per la noblea alemana, els reis polacs, els ducs i l'Iglésia medieval, i es varen realisar a costa de grups ètnics bàltics.
Creuades bàltiques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Creuades bàltiques.
Els territoris a l'est del riu Oder estaven habitats per diversos grups ètnics, com wendos i prusianos, en una organisació política menys evolucionada que la dels regnes alemans. La monarquia polaca dels Piast va apreciar que esta colonisació germana permetia revalorisar terres poc explotades i incrementar les rendes dels governants en establir-se un vassallage feudal dels colon alemans. La poca densitat poblacional d'estes terres estimulava als senyors locals a convocar l'emigració d'alemans com una possibilitat d'explotar terres cultivables i dinamisar l'economia de zones poc atractives.
El futur Regne de Prusia tenia les seues raïls en els moviments de població sorgits des de el XII com a resultat de les Creuades bàltiques i en la colonisació de llauradors alemans a lo llarc de la costa sur del mar Bàltica. Per a forçar la cristianización de les costes meridionals del Bàltic, els cavallers teutónicos havien segut invitats al nort de Polònia pel comte Conrado I de Mazovia i despuix de vàries campanyes havien derrotat a les antigues tribus prusianas a mitan de el XIII. Com a resultat de la gran adquisició de terres, l'Orde Teutónica va colonisar estes regions en migrants alemans i organisats segons els models feudals d'Alemània, formant un Estat autònom respecte del regne de Polònia.
En Polònia i el Bàltic
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Alemans del Bàltic.
Els cavallers de l'Orde Teutónica varen ser derrotats per soldats polacs i lituans en 1410 en la batalla de Tannenberg, posant fi a les seues possibilitats d'expansió a costa de Polònia, i després els territoris de l'Orde es varen convertir en un feu polac en 1466.[11] A pesar d'este decisiu triumfo militar, els territoris de la costa sur del mar Bàltica varen seguir sent habitats majoritàriament pels descendents dels colon alemans que havien aplegat allí des de el XII, en lo que els reis polacs varen establir el seu domini polític pero sense eixecutar plans de colonisació propis, aprofitant pel contrari el moviment comercial i industrial dels colon germans.
Ciutats com Danzig (hui Gdansk), Kolberg (actual Kolobrzeg), Allenstein (hui Olsztyn), Ratibor (hui Raciborz), Elbing (actual Elblag), Marienwerder (hui Kwidzyn), Stettin (actual Szczecin) i Königsberg (actual Kaliningrado) varen tindre el seu orige en l'assentament de colon alemans aplegats des dels territoris a l'oest del Oder, i de fet la seua pròpia constitució com a ciutats tenia sustente en les normes del Dret de Magdeburgo, conjunt de lleis d'orige alemà que regulaven en detalle les obligacions i drets dels habitants de cada centre urbà, aixina com l'organisació del municipi respectiu.
La sofisticació de la llegislació municipal alemana va causar que l'èlit polaca acceptara aplicar el Dret de Magdeburgo com a base per a l'organisació de ciutats en el Regne de Polònia, sent que l'influència d'estes normes va aplegar inclusivament a zones de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucrània. Açò va permetre a la seua volta que els colon alemans, majorment dedicats al comerç i l'artesania, conservaren la seua cultura pròpia a canvi de llealtat feudal a la corona polaca primer i al Regne de Prusia despuix, creant centres urbans completament germànics.
L'arribada de colon alemans es va estendre més al nort de Prusia i va comprendre les regions de Curlandia i Livonia a partir de el XV, donant orige aixina a l'important comunitat dels alemans del Bàltic, que varen anar successivament súbdits de Suècia i Rússia, mantenint la seua identitat cultural fins a el XX.
A mitan de el XIV, el procés de colonisació es va ralentisar per causa de la pesta negra i va terminar despuix de la derrota dels cavallers teutónicos en el XV a mans dels polacs. Ademés, casi totes les terres arables ya havien segut ocupades per colon alemans, els qui a la seua volta ya havien inclusivament format ciutats portuàries importants en el Bàltic meridional, com Danzig (l'actual Gdansk) i Königsberg (actualment Kaliningrado). Els colon alemans havien conseguit constituir aixina mateix una sòlida ret de centres urbans en ramificacions comercials que no solament comprenien a la República de les Dos Nacions, sino que estenien la seua influència als principats de Moscovia i Kiev, integrant-se inclusivament varis d'estos ports en la Lliga Hanseática, com va succeir en les ciutats bàltiques de Riga i Reval (l'actual Tallin).
En la República Checa
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Alemans dels Sudetes.
La saturació de terres en les costes del sur del Bàltic, en Pomerania, i en Silesia va motivar que els colon alemans deixaren de afluir a eixes terres i es dirigiren a atres punts més al sur: els territoris de Bohemio i Moravia, regits per la monarquia austríaca dels Habsburgo.
El territori al sur dels Sudetes havia segut ocupat inicialment pel regne chec de la Gran Moravia, dirigit per una important dinastia local, pero la seua debilitat militar va conduir a que a mitan de el XI els territoris de Bohemio i Moravia (l'actual República Checa) quedaren baix el domini dels reis d'Àustria durant tota l'Alta Edat Mija. En agotar-se les opcions de colonisació alemana en el Regne de Polònia, des de el XIII la monarquia austríaca va estimular de colp i repent l'instalació de colon germans en els antics territoris de la Gran Moravia, seguint un esquema semblat al de la vora sur del Bàltic.
No obstant, la colonisació germana en Bohemio i Moravia es va dirigir també des d'un principi a la creació de centres urbans o l'instalació en els ya existents, i no solament a fundar assentaments de llauradors, puix ya existia una forta cantitat de població checa dotada d'una organisació polític-social igualment alvançada que la dels colon germans.
No obstant, els checs eren ya súbdits d'Àustria i ho varen anar fins a 1918 (a diferència de lo ocorregut en els reis polacs, que podien evitar ser dominats pels colon germans fins a 1795) i açò va fer inevitable la colonisació massiva de terres cheques. Pronte la burocràcia, l'instrucció superior, l'administració i les activitats de comerç en Bohemio i Moravia varen quedar dominades per colon alemans, favorits pel predomini polític d'Àustria sobre el territori chec.
cal advertir igualment que l'influència germana en Bohemio va ser tan visible que la pròpia Universitat de Praga era exclusivament de llengua alemana fins a mediats de el XIX, encara que el govern imperial de Viena reconeguera l'idioma chec com a idioma vàlit en l'administració pública.
De fet, en els últims anys del Imperi austrohúngaro els alemans ètnics representaven prop del 75 % de la població total dels Sudetes, i les principals ciutats sudetas, com Carlsbad (Karlovy Vary), Aussig an der Labe (Ústí nad Labem) i Reichenberg (Liberec), estaven casi totalment poblades per alemans ètnics abans de 1918. Despuix de l'independència de Checoslovàquia en 1919, els alemans ètnics constituïen casi el 20 % de la població del nou Estat, sent que les comarques dels Sudetes, en l'extrem occidental del territori checoslovac, estaven poblades casi exclusivament per alemans ètnics.
En els Balcans
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sajones de Transilvania.
Molts atres territoris de l'Europa Oriental varen acollir poblacions alemanes, com va succeir des de el XIV en Hongria i Transilvania, a on emigrants germans provinents de Sajonia es varen instalar en comarques poc poblades, en permís dels monarques de dits territoris, en la finalitat de colonisar i revalorisar extensions agrícoles poc productives. Quan la Casa d'Habsburgo es va expandir pels Balcans a inicis de el XVIII, la colonisació alemana va alcançar un nou impuls en tant les noves terres guanyades per Àustria varen rebre gran cantitat de colon alemans baix la protecció dels Habsburgo. Transilvania i Voivodina varen ser les regions que varen rebre major cantitat de colon alemans, els qui es varen instalar tant en núcleus urbans com en zones rurals, preservant les seues característiques culturals peculiars.
El sorgiment del Imperi austrohúngaro va accelerar l'arribada de funcionaris i comerciants alemans a les principals ciutats dels territoris balcànics que posseïa Àustria, instalant-se en ells en intenció de permanència; aixina, ciutats com Zagreb o Trieste contaven també en importants núcleus d'alemans ètnics eixercitant càrrecs oficials o activitats comercials per conte de la monarquia dels Habsburgo.
En Rússia
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Alemans de Rússia.
Aixina mateix la colonisació alemana va ser favorida en Rússia, quan la sarina Catalina la Gran va impulsar a fins de el XVIII l'establiment en territori rus d'una nutrida comunitat de llauradors germans destinada a colonisar i explotar zones agrícoles potencialment molt riques en la conca del riu Volga, sent est l'orige dels alemans del Volga que varen subsistir fins a mediats de el XX.
Atres grups de colon alemans es varen assentar també en diversos territoris russos (Crimea, Ucrània), tant en camps com en ciutats, formant la colectivitat molt característica dels alemans de Rússia, encara que la superioritat numèrica de la població ètnicament russa i l'estret control del sarisme els va impedir a estos colon germans conseguir el grau d'influència que tenien les minories germanes en territoris baix domini de Prusia o Àustria.
Decliu de la colonisació alemana
[editar | editar còdic]«Migració econòmica» i Ostflucht
[editar | editar còdic]A conseqüència de les Particions de Polònia per Prusia, Àustria i Rússia en els anys 1772, 1793 i 1795, el Regne de Prusia havia obtingut gran part de les regions occidentals de Polònia. En esta situació va començar un nou periodo de colonisació realisada per alemans ètnics, aun cuando no varen conseguir germanizar extensivamente estos territoris nous, que ya estaven densament poblats per polacs.
La Revolució Industrial i la millora en l'economia de l'Europa Occidental va causar que l'emigració d'alemans cap a l'Est disminuïra sensiblement des d'inicis de el XIX fins a casi desaparéixer a mitan del mateix; la superpoblación llauradora d'Alemània es va dirigir als nous centres industrials de la Conca del Ruhr, cap a les grans ciutats comercials com Berlín, Hamburc, o Hannover, o cap a Estats Units, buscant un nivell de vida millor que l'oferit en les terres orientals de Prusia.
Ademés les terres agrícoles de l'Est de Prusia ya es trobaven majorment dominades per l'aristocràcia terratinent prusiana o junkers (reduint notablement per al llaurador migrant l'esperança de convertir-se en chicotet propietari) i este factor reduïa encara més l'atractiu de la migració a l'est.
En els últims anys de el XIX va ocórrer en l'Imperi alemà el fenomen de la Ostflucht (en alemà «fugida de l'Est»), quan els menuts propietaris agrícoles alemans de Prusia Oriental, Pomerania, o Silesia, varen transferir les seues terres a llauradors polacs, en la finalitat d'abandonar el seu entorn rural i emigrar cap a l'oest d'Alemània o cap a Estats Units, els colon alemans al servici dels propietaris junkers també abandonaven eixes regions i eren reemplaçats com a mà d'obra per polacs. Encara que esta situació va aumentar la presència ètnica polaca en les antigues zones de colonisació germana, els alemans varen mantindre el seu predomini econòmic i demogràfic, protegits per l'existència mateixa de l'Imperi alemà des de 1871. Cap a 1890 el govern imperial de Berlín va prendre mides per a estimular als llauradors germans a quedar-se en les seues terres de l'est de Prusia, ya siga otorgant ajuda financera als menuts propietaris alemans o impedint als polacs la compra massiva de finques, pero tals esforços varen conseguir poc èxit en reduir la Ostflucht.
Nacionalisme eslau en Europa Oriental
[editar | editar còdic]El sorgiment del nacionalisme dins del Imperi austrohúngaro va causar que des de mediats de el XIX les poblacions d'orige chec, hongarés, o rumà, resistiren la preeminència dels colon alemans i la seua influència política en territoris a on els alemans ètnics eren una minoria. Aixina mateix, els canvis econòmics de la Revolució Industrial desalentaron la migració alemana cap als Balcans i per això la població germana instalada en eixes zones des de 1850 baix la protecció dels Habsburgo estava constituïda majoritàriament per funcionaris i comerciants, numèricament escassos.
Si be subsistien núcleus de numerosa població alemana en les terres dels Habsburgo, tals núcleus es trobaven rodejats de regions en població no alemana (checs, eslovacos, rumans, hongaresos) que el seu creiximent poblacional resultava ser prou ràpit, agudisant el caràcter de minoria ètnica de la població alemana.
Despuix de la Primera Guerra Mundial, Polònia va recuperar la seua independència i va viure un periodo d'expansionisme nacionaliste baix el règim de Józef Piłsudski, la qual cosa va fer emigrar a una població alemana prou àmplia del seu territori per una política asimiladora del govern de Varsòvia; no obstant, dins de la Segona República Polaca encara existia una numerosa minoria ètnica d'alemans que va eixercitar un important paper de colaboració en el Tercer Reich durant l'ocupació alemana de Polònia. Aixina mateix, vastes i riques regions, com Silesia, Pomerania i Prusia Oriental, varen seguir sent territoris baix sobirania alemana regits per la República de Weimar.
La situació de la població alemana ètnica del Imperi austrohúngaro també va canviar despuix de la dissolució d'est en 1918. Aproximadament la mitat de la població germana de l'Imperi va quedar fòra de les fronteres de la nova Àustria, estant els grups més numerosos d'alemans ètnics en la regió dels Sudetes (incorporada a la jove República de Checoslovàquia) i Transilvania (incorporada al Regne de Romania). Tant Checoslovàquia com Romania varen acceptar els drets de les seues pròpies minories d'alemans ètnics pero varen impedir tota possibilitat que estos recuperaren l'influència política que posseïen en l'época dels Habsburgo.
D'igual manera el triumfo de la Revolució d'Octubre de 1917 va causar que gran part de l'èlit del Imperi rus, composta per alemans ètnics, deguera emigrar forçosament a Europa Occidental en perdre tots els seus privilegis baix el nou règim comuniste de l'Unió Soviètica mentres que les comunitats de alemans de Rússia que no varen emigrar perdien la seua autonomia política, encara que el govern de la URSS els permetia conservar la seua identitat cultural baix la política de korenización.
Nazisme i Ostsiedlung
[editar | editar còdic]
El advenimiento del Tercer Reich en 1933 va implicar una atra situació nova per als alemans ètnics instalats en Europa Oriental. El nazisme insistia que els alemans ètnics residents anara d'Alemània pròpiament dita (cridats en alemà Volksdeutsche) devien reunir-se en el Reich alemà. Este proyecte implicava una repatriació d'alemans ètnics al país, a través del programa governamental Heim ins Reich, 'De Regrés a Casa', en els casos en que les terres d'assentament anaren històricament alienes. No obstant, l'extensa població d'alemans ètnics vivint en antigues terres alemanes era vista com una doble condició que llegitimava la voluntat de el III Reich de recobrar eixos territoris, situació que els països aliats consideraven expansionisme nazi.
Lo cert és que la realitat concreta de tindre bona part dels membres de la nació vivint fòra de les seues fronteres (i per la decisió històrica de tercers països) excedia a Hitler o al nazisme. Per eixemple, la majoria dels austríacs es consideraven a sí mateixos alemans fins al cap de la Segona Guerra Mundial.[12][13][14] La raó és que l'estat austríac no va nàixer com a nació, sino que es va crear per orde de tercers països (contra la pròpia voluntat dels habitants de l'actual Àustria), sent només una part desmembrada d'un imperi multiétnico, l'imperi austrohúngaro, el qual tenia una extensa població d'alemans ètnics. Despuix de la Primera Guerra Mundial, imperi austrohúngaro es desmembró, ràpidament els alemans ètnics varen formar la República d'Àustria Alemana i varen demanar la seua anexió a Alemània, en la finalitat de crear un sol estat nació. No obstant, el Tractat de Versailles (28 de juny de 1919) i el Tractat de Saint-Germain (10 de setembre de 1919) li'ls varen prohibir, forçant a tota la població alemana a quedar separada: els alemans dels Sudetes a convertir-se en ciutadans de Checoslovàquia, els de el costat austríac a formar un país aparte, i a la seua volta Àustria va ser despullada de Tirol del Sur, obligant a eixos atres alemans ètnics a ser part d'Itàlia. Els països vencedors de la Primera Guerra Mundial inclús varen prohibir el terme «Àustria alemana» (Deutschösterreich) en que varen denominar la seua terra en un principi, com aixina també «Bohemio alemana», «Moravia alemana» i «Silesia alemana», ya que eixes terres, encara que habitades des de feya sigles per alemans, els varen ser adjudicades a Checoslovàquia en tota la seua població alemana. Aixina, de 1918 a 1938, millons d'alemans ètnics varen quedar forçosament vivint fòra, com en el costat chec (3 millons), i uns atres tants del costat austríac, ademés dels que varen quedar del costat italià. Els grans sofriments infligidos per estes polítiques que desmembraron per la força a una nació que desijava permanéixer unida induirien el clima propici per als emergents polítics.
Per a la seua unió en Alemània, Àustria deuria esperar fins al 12 de març de 1938 —dia en que es va produir l'anexió o Anschluss—, els alemans dels Sudetes deurien esperar fins als Acorts de Munich del 30 de setembre de 1938 —quan finalment els caps de Govern de Regne Unit, França i Itàlia varen firmar que reconeixien que els Sudetes eren alemans—, i l'any següent Alemània va firmar un conveni en Itàlia per a que permetera que els alemans ètnics que vivien en Tirol del Sur pogueren emigrar a Alemània (en el marc del programa alemà Heim ins Reich o 'De Regrés a Casa'), lo que al fi tancaria el círcul de l'estat nació per a la població alemana. No obstant, despuix de la Segona Guerra Mundial, totes estes terres varen ser novament desmembradas per la força pels països vencedors.
Durant la Segona Guerra Mundial, aixina, lo que els països aliats varen interpretar com l'invasió de Polònia, el govern alemà de llavors va considerar simplement el desembarc en els seus llegítims dominis històrics. En la Ciutat lliure de Dánzig encara vivien molts alemans ètnics, pero, donada la resistència, era impossible recobrar una part sense controlar tota la Segona República Polaca. En països més alluntats com Eslovàquia, Croàcia, Romania, o Hongria, el règim nazi va pressionar per a que les minories alemanes d'eixos Estats tingueren un tractament especial de casi extraterritorialidad, impulsant el enrolamiento d'alemans ètnics de tals zones en la Wehrmacht o les Waffen SS.
Dins dels plans expansionista del Tercer Reich s'havia donat importància al repoblament dels territoris anexats per Alemània en Europa Oriental utilisant per a este fi a colon germans que crearien un «mur de llauradors» per mig de colónies agrícoles d'alemans ètnics repartides per l'est europeu en un procés que la propaganda nazi va denominar Drang nach Osten (en alemà, 'Marcha cap a l'Est').
Semblant proyecte va ser plasmat en un pla estratègic denominat Generalplan Ost inspirat pel líder nazi Heinrich Himmler, que contemplava una massiva neteja ètnica i genocidi en regions de Polònia, Bielorússia, Rússia, i Ucrània, destinada a expulsar per la força a la població d'orige eslau de certs territoris jujats «estratègics» pel règim i substituir als eslaus expulsats per colon alemans ètnics. Com a complement, la població eslava sobreviviente de les regions dominades per el III Reich seria utilisada com a mà d'obra esclavizada en favor d'Alemània, i somesa a un mísero nivell de vida en hambruna delliberades, en la finalitat de reduir la seua creiximent poblacional, aumentar el seu taxa de mortalitat, i finalment exterminar-la «en el determini de dos o tres generacions».
Extinció de la presència alemana
[editar | editar còdic]
Durant la Segona Guerra Mundial, la dictadura de Stalin va ordenar que els habitants d'ascendència alemana foren deportats a camps de concentració gulags ubicats en Siberia i atres parts d'Àsia Central, lo que va constituir un genocidi. Les famílies d'alemans del Volga, de la mar Negra, etc., varen sofrir saquejos i varen ser obligades a pujar-se a vagons de ganado i varen ser transportades fins als camps de treball forçat, a on els esperava una mort segura. Els que es varen resistir, simplement varen ser assessinats en el lloc. Els pacifistes menonitas de Rússia tampoc es varen salvar dels horrors soviètics: totes les seues colónies de la zona del Volga varen quedar buides despuix de la seua deportació a Siberia en massa. Anteriorment, els que vivien en Ucrània ya havien segut perseguits i inclús somesos a hambruna devastadores (Holodomor).
En acostar-se el fi de la guerra, a principis de 1945 i davant l'alvanç indetenible del Eixèrcit Rojo en les seues campanyes bèliques per Europa Oriental, la població alemana de Prusia Oriental, Pomerania, i Silesia, va emigrar de forma massiva i repentina cap a l'oest per la por a les brutals represàlies soviètiques (a la seua volta estimulades per la propaganda soviètica com a «venjança» per les atrocitats germanes en la URSS). Els èxits bèlics soviètics varen causar que des de giner de 1945 varis mils d'alemans abandonaren precipitadamente els territoris que havien poblat durant generacions.
Si be les autoritats nazis varen lluitar inicialment per prohibir esta migració en tachar-la de «derrotisme», la visible incapacitat de la Wehrmacht de detindre les ofensives soviètiques va causar que pronte el règim nazi deguera acceptar l'evacuació massiva de refugiats alemans de l'est, ya siga per via terrestre o en combois marítims pel mar Bàltica. Es calcula que entre giner i abril de 1945 casi dos millons d'alemans ètnics varen fugir de les regions situades a l'est dels rius Oder i Neisse, perint varis mils de civils alemans durant la caòtica fuga, la qual es va realisar durant els crus mesos de l'hivern europeu.
En terminar la guerra el 8 de maig de 1945, millons de refugiats civils alemans es concentraven en campaments improvisats dins dels territoris ocupats pels aliats occidentals, atres varis mills havien perit pel fret o els bombardejos soviètics durant la fuga, i una minoria d'atres varis mills havia quedat en territori baix ocupació soviètica.
Des de l'Alemània ocupada, els vencedors de la guerra varen aprovar la confisc de bens i expulsió de tots els millons de ciutadans civils d'ascendència alemana d'Europa Oriental entre 1945 i 1948, la qual cosa va constituir un crim de guerra. La conferència de Potsdam va fixar la llínea dels rius Oder i Neisse com a frontera oriental d'Alemània, segons lo decidit pel bando aliat en la conferència de Yalta.
Esta expulsió massiva de civils alemans va ser defesa enèrgicament per l'Unió Soviètica, la qual vea que esta acció la favoria per a portar a terme una enorme reforma agrària. Pese a això, varen aduir que ho feyen per a evitar tota possible reivindicació germana sobre territoris en l'Europa Oriental, alegant que l'eliminació de la minoria ètnica alemana destruïa tot pretext per a reclamacions expansionista germanes en el futur (advertint que la presència de minories alemanes va ser l'argument favorit dels nazis per a justificar els seus atacs bèlics). No obstant, no explicaven perqué no varen indemnisar pels seus bens als expulsats (als quals els varen confiscar tot), máxime tenint en conte que eren els seus propis ciutadans. Despuix de la Segona Guerra Mundial, l'Unió Soviètica convalidaba, aixina, que els ciutadans anaren tractats d'una forma o una atra, i inclús expulsats, només en base en la seua condició ètnica. En mig del clima de victòria, els governs de Regne Unit i EE. UU. varen acceptar el proyecte de la URSS i varen admetre que els alemans ètnics anaren expulsats de casi tota l'Europa Oriental baix ocupació soviètica, encara que requerint en va que dita expulsió fora lo menys dolorosa possible per als civils implicats.
Com a resultat dels esforços conjunts de la URSS i Polònia (ara reestructurada com a règim comuniste), es va restablir la frontera alemana oriental aproximadament en la seua situació de l'any 1181, mentres que alguns territoris eslaus històrics entre la llínea Oder-Neisse i el riu Elba varen permanéixer dins del territori alemà. En Checoslovàquia el recort de la Crisis dels Sudetes va impulsar al nou govern a efectuar l'expulsió d'alemans ètnics de Checoslovàquia per a eliminar una minoria ètnica que, si be vivia allí des de molt abans de la fundació de Checoslovàquia en sí, va ser tachada de deslleal i de tindre simpatia pel nazisme. Similars justificacions es varen alegar en tots els països de l'Europa Oriental baix influència soviètica a on existira alguna important minoria alemana, com Romania, Hongria, o Yugoslàvia, a on també es varen practicar expulsions massives dels alemans ètnics que no havien conseguit fugir de l'alvanç soviètic.
Al voltant de 15 millons d'alemans de les províncies orientals històriques varen ser expulsats de les seues llars entre 1945 i 1948, i enviats a la RDA o a la RFA, revertint en poc més de cinc anys casi completament els resultats de varis sigles d'assentaments alemans. Es calcula que un milló de civils alemans de l'Europa Oriental varen perir durant la guerra, siga per combat directe o pels rigors de la seua fugida a Occident en els primers mesos de 1945. En 1950, la cantitat d'alemans ètnics residents en Europa Oriental era solament el 15 % de l'existent en 1939, resultant en una minoria ètnica més reduïda encara de lo que era abans.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Alan V. Murray (15 de maig de 2017). The North-Eastern Frontiers of Medieval Europe: The Expansion of Latin Christendom in the Baltic Lands, Taylor & Francis, pp. 23 i ss.. ISBN 978-1-351-88483-9.
- ↑ Nora Berend (15 de maig de 2017). The Expansion of Central Europe in the Middle Ages, Taylor & Francis, pp. 194 i ss.. ISBN 978-1-351-89008-3.
- ↑ Christian Lübke. «Ostkolonisation, Ostsiedlung, Landesausbau im Mittelalter». MGH-Archive. Consultat el 2020-07-25.
- ↑ Vexes Gabriel Liulevicius (2010-12-09). The German Myth of the East: 1800 to the Present, OUP Oxford, p. 1. ISBN 978-0-19-960516-3.
- ↑ (2002-05-25) Ostsiedlung – ein gesamteuropäisches Phänomen, GRIN Verlag. ISBN 978-3-640-04806-9.
- ↑ Katalin Szende. «Iure Theutonico ? German settlers and llegal frameworks for immigration to Hungary in an East-Central European perspective». Consultat el 2020-09-28.
- ↑ Milliman, Paul. "The Slippery Memory of Men": The Plau of Pomerania in the Medieval Kingdom of Poland (East Central and Eastern Europe in the Middle Ages, 450–1450). Brill: Leiden, 2013, pàgina 2: «There is a huge literature on this topic in Polish and German, which was until recently lumped together with a whole host of other topics (including the peaceful settlement in East Central Europe of Germans and other western Europeans, who had been invited by Slavic lords) as the Drang nach Osten. Because of this term's associations with nineteenth-century nationalism and twentieth-century Nazism, it has for the most part been scrapped, only to be replaced by the deceptively benign 'Ostsiedlung' or the even more problematical 'Ostkolonisation[...]' [...]».
- ↑ Jan M. Piskorski: «The historiography of the baix-called 'east colonisation' and the current state of research» en: The Man of Many Devices, Who Wandered Full Many Ways ...: Festschrift in Honor of Janos M.Bak, Balázs Nagy (editor), Marcell Sebok (editor) pp. 654, 655.
- ↑ Kakel III, Carroll P. (2013). The Holocaust as Colonial Genocide: Hitler's 'Indian Wars' in the 'Wild East', p. 38: «Within National Socialist discourse, the Nazis purposefully and skillfully presented their eastern colonization project as a 'continuation of medieval Ostkolonisation [eastern colonization], celebrated in the language of continuity, legacy, and colonial grandeur'». «Dins del discurs nacionalsocialiste, els nazis varen presentar el seu proyecte de colonisació oriental com una "continuació de la Ostkolonisation [colonisació oriental] medieval, celebrada en el llenguage de la continuïtat, el llegat i la grandea colonial"».
- ↑ Wallbank and Schrier, Living World History, p. 193.
- ↑ Sebastian Haffner, Preußen ohne Legende. Goldmann Stern-Bücher, München 1981, pp. 6–10 (en alemà).
- ↑ Robert H. Keyserlingk (1990-07-01). Àustria in World War II: An Anglo-American Dilemma, McGill-Queen's Press – MQUP, pp. 138 i ss.. ISBN 978-0-7735-0800-2.
- ↑ Thaler, 2001, pp. 72 i ss..
- ↑ Ruth Wodak (2009). The Discursive Construction of National Identity, Edinburgh University Press, pp. 56 i ss.. ISBN 978-0-7486-3734-8.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Ostsiedlung» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Wikipedia:Artículos con texto en otros idiomas
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Diàspora alemana
- Història del Sacre Imperi Romà Germànic
- Història d'Europa
- Relacions Alemània-Polònia
- Història medieval d'Alemània
- Paraules i frases en alemà
- Relacions Alemània-Estònia
- Relacions Alemània-Letònia
- Relacions Alemània-Lituània
- Relacions Alemània-Romania
- Relacions Estònia-Rússia