Relíquia
En l'àmbit religiós, una relíquia (dellatí reliquiae 'restants')[1] sol consistir en els restants físics o en els efectes personals d'un sant o d'una persona venerada conservats en fins de cult com a recort tangible. Les relíquies són una part important d'alguns aspectes del cristianisme, el budisme, el hinduisme, el islam, el chamanisme i moltes atres religions. Un relicario és un lloc o recipient sagrat que alberga una o més relíquies religioses.
En l'Antiguetat clàssica
En la Antiga Grècia, una ciutat o santuari podia afirmar que posseïa, sense que necessàriament exhibira, els restants d'un héroe venerat com a part de la seua cult heròic. Atres objectes venerables associats en l'héroe s'exhibien més provablement en santuaris, com llances, escuts o atres armes, carros, barcos o mascarones de proa, mobles, com a cadires o trípodes i roba. El santuari de Febe en Esparta declarava guardar l'ou de Leda.[2]
No es considerava que els ossos tingueren un poder particular que provinguera de l'héroe, en algunes excepcions, com el muscle diví de Pélope que es trobava en Olimpia. Per lo general, no se'ls atribuïen milacres i sanaciones,[2] sino que la seua presència tenia per objecte servir a una funció tutelar, com la de la tomba d'Edipo, que supostament protegia a Atenes.[3]
Se suponia que els ossos d'Orestes i Teseo havien segut furtats o extrets del seu lloc de descans original i enterrats de nou.[4] Per consell de Pitia, els espartanos varen buscar els ossos d'Orestes i els varen dur a la seua llar, sense els quals es dia que no podien esperar la victòria en la seua guerra contra els veïns tegeos.[5] Plutarco afirma que els atenienses també varen ser instruïts per l'oràcul per a localisar i furtar les relíquies de Teseo als dolopios.[6]
El cos dellegendari Euristeo també se suponia que devia protegir a Atenes d'atacs enemics,[7] i en Tebas el del profeta Anfiarao, el cult del qual era oracular i sanador.[8] Plutarco narra trasllats similars als de Teseo en els cossos dels històrics Demetrio I de Macedònia i Foción.[9] Els ossos o cendres d'Asclepio en Epidauro i de Pérdicas I en Macedònia, eren objecte de la més profunda veneració. Com en el cas de les relíquies de Teseo, els ossos es descriuen a voltes en fonts lliteràries antigues com a jagantescs, una indicació de la condició de «més gran que en vida» de l'héroe. Segons el relat sobre el tamany dels ossos, s'ha especulat que podia tractar-se d'ossos de criatures prehistòriques, el sorprenent descobriment de les quals podria haver propiciat la santificació delloc.[2]
Se suponia que el cap del poeta-profeta Orfeo havia segut transportada a Lesbos, a on va ser consagrada i era visitada com un oràcul.[10] El geógrafo i historiador grec del II Pausanias va relatar que els ossos d'Orfeo estaven guardats en un gerro de pedra expost en un pilar prop de Díon, el seu lloc de mort i un important centre religiós. També es considerava que tenien poder oracular, al que es podia accedir per mig del somi en un ritual d'incubació. L'exposició accidental dels ossos va provocar un desastre en la ciutat de Libretha, a on la gent de Díon havia transferit les relíquies per a la seua custòdia.[11]
En el cristianisme
- Artícul principal → Relíquia cristiana.
Relíquies cristianes es denominen als restants dels sants despuix de la seua mort. En un sentit més ampli, una relíquia constituïx el cos sancer o cada una de les parts en que s'haja dividit, encara que siguen molt chicotetes. Les relíquies també designen als robages i objectes que pogueren haver pertanygut al sant en qüestió o haver estat en contacte en ell, considerats dignes de veneració.[12] Dins del cristianisme la veneració de relíquies es restringix casi exclusivament a la Iglésia catòlica.[13]
En l'islam
De la mateixa manera que el cristianisme, el islam ha rendit cult a relíquies associades a Mahoma i als sants.[13] La veneració de les relíquies del seu fundador i dels sants es va convertir en una part molt important de la pietat devocional tant en l'islamisme suní com en el chiïta a lo llarc dels periodos clàssic i medieval, i «l'ubiqüitat de les relíquies i les pràctiques rituals associades a elles» es va convertir en un pilar de «la vida devocional dels musulmans... [en tot lo món, pero particularment] en el Oriente Pròxim i Àfrica del Nort.»[14] En l'influència dels moviments reformistes del salafisme i del wahabisme en l'era moderna, existix, segons alguns estudiosos, una percepció errònea que persistix tant entre alguns musulmans moderns com entre els observadors occidentals, que opinen que «la [en relació en la veneració de relíquies] experiència islàmica és marginal, per l'absència observada de relíquies en l'islam.»[14] Molts teòlecs musulmans han denunciat en freqüència que la veneració de relíquies i la pràctica de visitar tombes de sants entra en conflicte en les ensenyances de Mahoma.[13] No obstant, és evident que «la realitat històrica de les relíquies en l'islam» era molt diferent i que els intelectuals islàmics clàssics varen plantejar vàries raons per les que la veneració de les relíquies dels profetes i dels sants era permissible.[15]
En Estambul, Turquia, una de les relíquies més venerades pels musulmans locals és el Mant del Profeta, el qual va ser venerat inclús pels sultans otomans. En la mesquita central de Kandahar, Afganistan, es conserva una capa (kherqa) que es creu que va pertànyer al profeta Mahoma. Segons l'història local, va ser entregada a Ahmad Shah Durrani per Mured Beg, el emir de Bujará. Este mant sagrat es manté baix clau i solament s'extrau en moments de gran crisis. En 1996, el mulá Mohammad Omar, líder dels talibán afgans, ho va traure, ho va exhibir a una multitut d'ulemas (erudits religiosos) i va ser declarat ʾamīr al-muʾminīn (Príncip dels creents). Anteriorment, l'última volta que s'havia extret havia segut quan la ciutat va ser assolada per una epidèmia de còlera en la década de 1930.[16]
En el budisme
En el budisme la veneració de relíquies es va establir canónicamente des dels seus inicis. En el Nirvana Sutra s'afirma que els restants incinerats de Buda es varen repartir entre huit tribus índies que varen solicitar les seues relíquies; estes relíquies varen ser consagrades en estupas commemoratives en tots els llocs a on es va difondre el budisme.[13] Segons la tradició budista sèt ossos del sabio no estaven inclosos en este repartiment original i varen ser objecte d'una gran devoció, creant-se diversos santuaris dedicats a ells en tota Àsia. La més famosa d'estes relíquies corpóreas o śarīras és la seua dent canino esquerre, honrat en el temple Sri Dalada Maligawa en Kandy, Sri Lanka.[13]
En el hinduisme
En el hinduisme les relíquies són menys comunes que en atres religions ya que els restants físics de la majoria dels sants són cremados i els restants mortals o les possessions terrenals dels hòmens sants generalment no es considera que tinguen un particular valor espiritual.[13] La veneració de les relíquies corporals pot tindre el seu orige en el moviment sramana, provablement despuix de l'aparició del budisme en el V, i les pràctiques funeràries es varen fer més comunes despuix de les conquistes musulmanes en el subcontinent indi.[17]
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Ekroth, 2010, pp. 110-111
- ↑ Fainlight y Littman, 2009, p. xii
- ↑ Alcock, 1991, p. 447
- ↑ Heródoto, Històries 1.46, citat per Fainlight y Littman, 2009, p. xii
- ↑ Plutarco, Teseo 36, uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Plutarch/Lives/Theseus*. html#36 edició de Bill Thayer (volum I Loeb Classicalibrary, 1914) en LacusCurtius.
- ↑ Eurípides, Heracleides 1032-34; Esquilo, Eumenides 763ff.
- ↑ Heródoto, Històries 8.134 i Esquilo, Els sèt contra Tebas 587-588, citat per Fainlight y Littman, 2009, p. xii
- ↑ Plutarco, Demetrio uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Plutarch/Lives/Demetrius*. html#53 53 (volum IX Loeb Classicalibrary, 1920); Foción uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Plutarch/Lives/Phocion*. html#37 37-38 (volum VIII Loeb Classicalibrary, 1919) en LacusCurtius.
- ↑ Filóstrato de Lemnos, Heròiques 5.3 i Vida d'Apolonio de Tiana 4.14; Joseph Falaky Nagy, «Hierarchy, Heroes, and Heads: Indo-European Structures in Greek Myth», en Approaches to Greek Myth (Johns Hopkins University Press, 1990), pp. 210-212. Antigues pintures en gerros de ceràmica grega també representen el cap d'Orfeo profetizando.
- ↑ Pausanias 9.30.4-5, citat i debatut per Nagy, op. cit. pp. 212.
- ↑ Pascual, 2015
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 «britannica. com/topic/relic Relic». Enciclopèdia Britànica. Consultat el 23 d'octubre de 2019.
- ↑ 14,0 14,1 Meri, 2010, p. 97
- ↑ Meri, 2010, p. 98
- ↑ Lamb, 2004, p. 38 i sig.
- ↑ Aymard, 2014, pp. 70-71
Bibliografia
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Enllaços externs
Erro al crear miniatura: Relíquia en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reliquia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.