Anex:Biaix cognitius

En l'obra de Jane Austen *Orgull i prejuí* (1813), es mostra clarament el prejuí de les classes socials i cóm el desconeiximent del protocol o de les costums permet estratificar o encasillar a una persona en determinat nivell social. L'home del centre de l'image ha comés un error en els seus passos de ball i choca contra la dòna, que s'enuja, i els demés murmuren: «¡Per a l'atre costat, Sr. Collins!». ^{cita requerida}

Els térmens biaix cognitiu, prejuí cognitiu i predisposició cognitiva s'utilisen per a descriure tendències sistemàtiques del processament mental humà, que generen distorsió cognitives de percepció, raonament, o juí. Solen ser difícils d'eliminar completament, i resulten freqüentment en interpretacions incorrectes, errors llògics i falàcies.^[1]

Sorgixen en gran mida de heurístiques (dreceres mentals) utilisades pel cervell per a prendre decisions baixe incertitut. Poden ser “frets” (de processament d'informació) o “calentes” (motivacionals/emocionals), i abdós poden coexistir. Es tracta d'un conjunt de fenomens, en general estudiats per la psicologia cognitiva, tots en soport empíric.

No deuen confondre's en lo que comunament s'entén com «prejuí». Aixina, mentres un prejuí social (per eixemple, qualsevol forma de sexisme) s'atribuïx a un apasionamiento subjectiu i conscient a favor o en contra d'alguna cosa sense que existixquen arguments suficients per a sustentar esta posició (en tal cas, més be, objecte d'estudi de l'ètica), un biaix cognitiu és un fenomen sicològic principalment involuntari que distorsiona el processament de l'informació (com la tendència inconscient i generalisada a entendre un preu de $999 com significativament inferior a $1000, quan la diferència és pràcticament irrellevant a l'hora de pagar, com seria la diferència entre $1000 i $1001). Es tracta de tendències i comportaments inconscients que condicionen a la persona en intentar analisar la realitat.^{cita requerida}

Biaix en presa de decisions i predisposicions conductuales

En un experiment ideat per Wolfgang Köhler, es demana al subjecte que diga quin d'estes figures es diu *bouba* i quin *kiki*. La majoria dels subjectes assigna el nom *bouba* a la figura de la dreta, potser perque els llavis es redonegen per a produir el sò o perque en l'alfabet romà, les lletres b, o i a tenen una forma més redonejada que k i i (puntagudes).

Els biaix es poden classificar segons tasques, en cinc subcategoría o "sabors" transversal: associació, llínea base, inèrcia, resultat, i perspectiva del yo. (Dimara et al., 2020)^[2]

1. Estimació i juí

Associació

Biaix d'associació visual: tendència a associar una determinada experiència en certes propietats o condicions en l'entorn que es produïx. Si una de la propietats en una experiència B correspon o s'havia produït també en una experiència diferent, experiència A, la sensació o experiència B es vorà influïda pel recort de l'experiència A. Alguns eixemples són:

- Segons Betina Piqueras, investigadora de l'Universitat Politècnica de Valéncia, si una darreria se servix en un plat blanc, sembla més dolç. «El blanc del fondo pot ser que afecte a la percepció del color de la darreria, fent-li semblar d'un rosa més intens, d'ahí que la gent ho perceba com més intens en sabor, i conseqüentment, agradarà més en comparació al fondo obscur».
- Aixina mateix, una caixa negra nos pesa més que una caixa blanca, encara que abdós pesen exactament lo mateix.
- Ademés si s'usen forquetes grans, plats menuts i gots alts i prims, es podrà deixar de menjar abans, puix la cantitat de menjar en relació en els plats sembla major de l'experimentada anteriorment. Este efecte inconscient ha segut estudiat per Brian Wansink, de l'Universitat de Cornell. Reduir el tamany del plat permet reduir el consum d'entre 100 i 200 calories. El color de les culleres i el seu pes també influïxen en la percepció del sabor.^[3]
Efecte contraste: realce o reducció d'una qualitat o mida d'un objecte quan la comparem en atres observats recentment.
Biaix d'atenció: els estímuls emocionalment rellevants en el propi entorn tendixen a mantindre o llimitar l'atenció de manera preferencial.
Efecte de llengua materna o efecte de llengua estrangera: alguns estudis confirmen que l'us d'una llengua estrangera minimisa els biaix cognitius a l'hora de prendre decisions. S'ha propost que este efecte ocorre perque una llengua estrangera proporciona una major distància cognitiva i emocional que la llengua nativa. La llengua estrangera obliga al subjecte a usar una part més llògica i menys disposta a les dreceres mentals del cervell.^[4]

Llínea base

Anclaje (anchoring): tendència a jujar una situació en base en informació rebuda recentment sobre ella. Quan coneixem molt poc sobre un assunt, tendim a confiar en l'informació que tenim actualment o que nos és proporcionada. Un eixemple d'este biaix són les rebaixes en els supermercats: quan un producte és oferit com un 30% més barat, suponem que el seu preu és convenient, sense tindre en conte el seu valor absolut o la seua relació en atres productes.^{cita requerida}
Efecte denominació: tendència a gastar més diners quan està denominat en menudes cantitats (per eixemple, en monedes) més que en grans (per eixemple, billets).^[5]

Negació del ràtio base: error que ocorre quan, donat una senya D, la provabilitat condicional d'una hipòtesis H és evaluada sense contar suficientment en el ràtio base o provabilitat a priori de H. Per eixemple, supongam una ciutat en 100 terroristes i 1 milló de no terroristes. Hi ha una cambra en detecció de cares en un error de l'1 % i per tant també en un 99 % d'encert. Si sona l'alarma, ¿quin és la provabilitat de que siga terrorista? El conjunt total de la població és 1 000 100 persones. Si s'aplica el prejuí de negació del ràtio base, es diria que com el percentage de fallos és de l'1 %, llavors la cantitat de fallos serà 1 volta per cada 100. Aixina, si la cambra sona, la persona filmada serà en 99 % de seguritat un terroriste. Esta desviació es produïx perque igualem el número de terroristes en el número de no terroristes en la ciutat, i aixina l'error s'aplica per igual a la mateixa cantitat de gent respectivament, és dir, s'obvia la grossa base de gent que reduïx la provabilitat. El verdader càlcul deuria tindre en conte que en la ciutat solament hi ha 100 terroristes en un milló d'habitants. La provabilitat de que siga terrorista quan sone seria de 0'99•(nterroristas/ntotalenciudad) = 0'99•(100/1.000.100), és dir: 99 en 1.000.100 (99/1.000.100 1/10.000). De fet, la majoria d'alertes de la cambra serien falsos positius, i la provabilitat de ser realment terrorista (T) - ya que la cambra ho identifica (I) com a possible terroriste - és molt baixa, usant el teorema de Bayes:

És dir, donada l'escassea de terroristes en eixa ciutat, l'utilitat de la cambra detectora és qüestionable (la seua precisió és massa baixa).

Inèrcia

Conservadurisme cognitiu: insuficient revisió de creències davant nova evidència (implícit en varis eixemples).

Resultat

Biaix d'impacte: tendència a sobrevalorar la duració i intensitat dels futurs estats emocionals, basant-se en experiències prèvies.^[6]
Efecte foc: desviació de la predicció del resultat; ocorre quan les persones situen molta més importància en un determinat punt o aspecte d'un event. Per eixemple, si es pregunta primer: «¿En quina mida estàs satisfet en la teua vida en general?», i despuix: «¿Quantes cites vares tindre el més passat?», la majoria dels subjectes no relacionen les cites en la seua satisfacció. No obstant, si les preguntes es fan en orde invers, la majoria focaliza o se centra en el número de cites, en lo que la seua satisfacció (resposta a la segona pregunta) dependrà del número d'estes. Este biaix demostra lo voluble i manipulable que és el nostre juí.

Perspectiva del yo

Efecte Dunning-Kruger: tendència d'individus incompetents a sobreestimar la seua pròpia habilitat, i d'individus altament competents a sobreestimar l'habilitat d'atres individus. El resultat és que els incompetents són incapaços de reconéixer la seua ineptitut per a desenrollar una tasca, i els competents tendixen a supondre que tots poden acometre-la en la facilitat en que ells poden desenrollar-la.
Biaix de punt cego: tendència a no donar-se conte dels propis prejuïns cognitius o a vore's sí mateixa com menys biaixat que els demés.^[7]

2. Decisió i elecció

Associació

Efecte Bandwagon o efecte d'arrastre: tendència a fer alguna cosa (o creure en això) perque moltes persones ho fan (o ho creuen). Està relacionat en el pensament de grup o el comportament gregario. L'efecte Bandwagon (que va prendre el seu nom de la carreta que du la banda musical d'un tren de circ) dicta que la provabilitat de que una persona adopte una creència o conducta és directament proporcional a quants uns atres ya la tinguen, lo que significa que existix una tendència sicològica a seguir o imitar les accions i pensaments dels demés, perque preferim ajustar-nos a lo preexistente, ya que és impossible no derivar nova informació de lo que uns atres pensen i fan.
Biaix de confirmació: tendència de les persones a favorir l'informació que confirme els seus propis presuposts o hipòtesis,^[8] sense importar si l'informació és verdadera.^[9]
Biaix de congruència o compatibilitat: tendència a comprovar les hipòtesis exclusivament per mig de proves directes, en contrast en les proves de possibles hipòtesis alternatives.
Ilusió del control: tendència a sobreestimar el grau d'influència sobre atres events externs.^[10] D'esta manera, les persones solen creure que poden controlar o a lo manco influir en les conseqüències o resultats que clarament no poden controlar ni influir.
Negació de la provabilitat: tendència a rebujar completament qualsevol provabilitat quan es realisa la decisió baixe incertitut.
Desconte hiperbòlic o biaix a lo immediat: donades dos recompenses similars, les persones mostren major preferència per aquella que aplegue més pronte que per una posterior. La tendència s'incrementarà conforme abdós beneficis estiguen més prop del present.^[11] En este sentit, es desconta el valor del benefici posterior per un factor que aumenta en la duració del temps d'espera.
Efecte d'enquadrament: tendència a alterar les decisions segons el modo en que es presente una mateixa opció. Com a resultat, es deduiran conclusions diferents a partir de la mateixa informació depenent de cóm es presenta l'informació. En concret, les persones tendixen a seleccionar opcions segons que la qüestió estiga emmarcada per a concentrar-se en les pèrdues o en els guanys.^[12]

Llínea base

Biaix de distinció: tendència a vore dos opcions com més diferents quan li les evalua simultàneament que quan són evaluades de manera separada.^[13]
Prejuí per omissió: tendència a jujar accions perjudicials, lesivas o amoladores com a pijors, o menys morals, que omissions d'acció, igualment amoladores.

Inèrcia

Aversió a la desposesión o aversió a la pèrdua (endowment effect): tendència a preferir evitar les pèrdues en lloc de la possibilitat d'adquirir guanys (teoria de les perspectives). Aixina, es demandarà més per a renunciar a un objecte de lo que s'estaria dispost a pagar per a adquirir-ho.^[14] Existix un canvi en la percepció dels individus quan alguna cosa es presenta com prohibit. En prohibir alguna cosa, l'individu pert l'objecte. Per l'aversió a la pèrdua, existix un desequilibri en el desig experimentat, es infravaloran les conductes permeses i es sobrevaloran les conductes prohibides. Sabent açò, és possible usar una psicologia inversa per a manipular als individus, que consistix en negar alguna cosa a algú en l'objectiu de que este ho desige. El efecte de cessió o de dotació, la tendència de donar més valor a alguna cosa tan pronte com es posseïx, esta estretament relacionat.
Prejuí de statu quo o defensa del statu quo: tendència d'algunes persones a valorar o apreciar en major medida les coses que permaneixen estables.
Efecte de mera exposició: tendència de les persones a expressar apetencias per coses simplement perque estes els són familiars.

Resultat

Biaix per resultats o prejuí per resultats: tendència a jujar una decisió pel seu resultat final, en lloc de jujar-la per la calitat o encert de la decisió, quan va ser realisada.
Falàcia de planificació: tendència a desestimar o infravalorar els temps de finalisació de les tasques.
Efecte de pseudocerteza: tendència a fer eleccions adverses i de risc si els resultats esperats són positius, perque realisant busca de les eleccions de risc es té la preconcepción d'evitar resultats negatius o no tan favorables.
Tendència de risc zero: preferència per reduir un chicotet risc fins a zero, en lloc de reduir de manera considerable un gran risc.
Tendència del moment actual: també es denomina hedonisme, i inclús sembla tindre raïls clàssiques, filosòfiques i poètiques. Segons alguns estudis, els humans tendixen a preferir el plaure ara, i deixar el sofriment per a despuix. En atres paraules, en dificultat podem imaginar situacions futures suficientment atractives per a alterar els nostres comportaments i expectatives del present. Un estudi realisat en 1998 va demostrar que, quan es tracta d'elegir els aliments de la semana vinent, 7 de cada 10 persones opten per una fruta, pero si l'elecció es referix al dia de hui, 7 de cada 10 s'inclinen per un chocolate.

Perspectiva del yo

Deformació professional: tendència a mirar les coses d'acort en les convencions o prisma de la nostra pròpia professió, oblidant qualsevol atre punt de vista més ampli.
Defensa d'estatus: tendència dels individus, quan estos se senten amenaçats o en evidència, a no parar-se a raonar, atendre i reconéixer els raonaments en contra. És dir, quan l'individu es considera en cert estatus, est tendirà a negar i a defendre's de qualsevol comentari que li contradiga i reduïxca el seu estatus, inclús recorrent al autoengaño. Alguns autors indiquen que açò pot ser deprés o potenciat, inclús aplegant a la negació. Està relacionat en l'aversió a la pèrdua.

3. Evaluació d'hipòtesis

Associació

Biaix d'informació: tendència a buscar informació, inclús quan esta no pot afectar a la decisió que es deu prendre. Pot crear la falsa impressió de que, per tindre més informació, el raonament o la conclusió serà més veraç.^[15]
Biaix del experimentador: tendència del experimentador a creure, certificar i publicar senyes que concorden en les seues expectatives sobre el resultat d'un experiment i a rebujar, desacreditar o infravalorar les ponderació corresponents a les senyes que semblen estar en conflicte en les seues expectatives.^[16]

Percepció selectiva: tendència en la qual l'ansietat, l'esperança o les ilusions afecten a la percepció.

Resultat

Prejuí de desconfirmación o biaix de disconformitat: tendència a realisar un crític escrutini de l'informació quan contradiu les principals creències i acceptar sense criteri aquella informació que és congruent en estes.

Perspectiva del yo

Efecte del fals consens: Es referix al fet experimentalment comprovat de que la majoria de les persones jugen que els seus propis hàbits, valors i creències estan més estesos entre atres persones de lo que realment estan, ya siga per motivació, biaix de confirmació o percepció selectiva. És la tendència a sobrestimar el grau en el qual els demés coincidixen o estan d'acort en ells. Les persones canvien ràpidament les seues pròpies opinions, creències i predilecció per a semblar més concordes o en sintonia en el públic general. Com els membres d'un grup alcancen un consens i rarament troben persones que disientan, tendixen a creure que tot lo món pensa de la mateixa manera.

4. Atribució causal

Resultat

Biaix d'atribució hostil, també conegut com biaix d'atribució d'intenció hostil o biaix d'atribució d'hostilitat: tendència a atribuir una intenció hostil a uns atres, inclús si l'intenció és ambigua o benigna.
Efecte espectador (passivitat) o difusió de responsabilitat: fenomen sicològic pel qual és menys provable que algú intervinga en una situació d'emergència quan hi ha més persones que quan s'està sol.
Teoria de l'identitat social: tendència dels individus a priorisar la pertinença a un grup per damunt de l'evaluació racional d'arguments. Aixina, poden adoptar-se juïns erròneus o falsos per a mantindre l'inclusió grupal. El grup pot influir en la conducta individual i, en situacions colectives, estos efectes s'amplifiquen per dinàmiques de conformitat social. Diversos episodis històrics mostren que els actes colectius de barbàrie es faciliten quan es produïxen dins d'un grup. l'experiment de Robbers Cave, realisat en chiquets de 11 anys en un parc públic d'Oklahoma, va demostrar cóm s'induïx la formació d'identitats grupales i actituts hostils cap a els qui no pertanyen al grup. Fenomens socials com el fútbol poden analisar-se des d'esta perspectiva. La película L'ona tracta esta dinàmica en mostrar cóm un professor en Alemània instituïx un règim de disciplina extrema en la seua aula, restringint llibertats individuals i fomentant la cohesió grupal.
Poder corruptor: tendència demostrada segons la qual els individus en poder poden tindre conductes abusives quan perceben absència de control o llimitacions externes. Este efecte s'incrementa si la persona se sent moralment justificada, atacada o reforçada per prejuïns que li permeten racionalisar la seua conducta. l'experiment de la presó de Stanford es va portar a terme en una presó simulada en el sòtol d'una universitat, a on els participants varen ser assignats aleatoriamente als rols de guàrdies i presoners. Els individus que varen assumir el rol de guàrdies varen interiorisar ràpidament la seua posició de poder i varen cometre abusos contra els presoners. En l'àmbit popular, este fenomen s'associa en l'expressió «síndrome del porter de discoteca».
Obediència a l'autoritat: tendència a acatar les órdens d'una figura d'autoritat, inclús quan entren en conflicte en el juí moral o racional propi. Esta disposició pot estar motivada per admiració, temor o sentit del deure. Diversos estudis indiquen que, baix determinades condicions, els individus poden infligir dany a uns atres si una autoritat llegítima ho ordena, com es va evidenciar en l'experiment de Milgram realisat en 1963. En contrast, existixen biaix oposts, com els prejuïns d'amor propi o egoisme llògic, que duen a privilegiar les pròpies idees pel seu orige personal més que per la solidea dels seus arguments. En estos casos, les decisions es basen en la font de la proposició i no en la seua validea racional.^[17]

Biaix de responsabilitat externa: tendència a atribuir les pròpies decisions i accions a agents externs, com a líders, autoritats, grups o sistemes, lo que reduïx la percepció de responsabilitat personal i pot generar una sensació subjectiva de consol o tranquilitat. Diverses interpretacions evolutives i socials sostenen que la delegació de responsabilitat va favorir la cohesió grupal i la supervivència en contexts jeràrquics. En este marc, les figures de liderage solen percebre's com a superiors i més competents, independentment de la calitat real de les seues decisions, i la seua influència opera per mig de mecanismes emocionals i simbòlics més que per argumentació racional. Este biaix es relaciona en fenomens com l'obediència a l'autoritat, la difusió de la responsabilitat i l'identitat social i, en contexts extrems, en conductes de sumissió voluntària. També s'ha vinculat a la preferència per reduir la càrrega sicològica associada a la lliure elecció, ya que assumir responsabilitat personal pot intensificar la culpa davant resultats negatius.
Efecte de percepció ambiental: tendència d'un individu a variar el seu comportament en funció de cóm percep el seu entorn, més allà dels seus gens i educació. S'ha observat que l'ambient influïx de forma significativa en la conducta. En contexts de caos, deterioració i brutea, les persones tendixen a comportaments més incívicos i a cometre més actes vandàlics o delictius. En este marc, la millora pronta de l'entorn i la correcció continuada resulten més eficaces que l'aument de la durea llegal. Diversos experiments han mostrat esta correlació.
- l'experiment de la presó de Stanford de Philip Zimbardo va mostrar cóm un ambient estresante pot induir conductes violentes en persones prèviament pacífiques.
- En un experiment d'Hugo Harsthorne i Mark A. May realisat en Nova York en els anys vint, es va evaluar l'honestitat de 11 000 estudiants d'entre 8 i 16 anys. Els resultats varen indicar absència de pautes estables, i varen mostrar que una mateixa persona pot ser honesta o no depenent del context en el que es troba.
- S'ha observat que alguns individus modifiquen el seu comportament cívic en passar d'entorns regulats a uns atres més permissius, com ocorre els comportaments de certs turistes.
- En la década de 1980, Nova York va priorisar polítiques de neteja i manteniment urbà front a l'enduriment penal. La ràpida eliminació de grafitis i l'apany de desperfectes varen contribuir a una disminució clara del vandalisme i la criminalitat, encara que atres factors també varen influir.

Perspectiva del yo

Efecte de sobrejustificación: ocorre quan un incentiu extern, com els diners o els premis, reduïx la motivació intrínseca a l'hora de realisar una tasca. D'acort en la teoria de la pròpia percepció, els individus presten major atenció a l'incentiu i menor atenció a la satisfacció i diversió que es rep en realisar una activitat. L'efecte final és un canvi o desplaçament de la motivació a factors extrínsecos, la qual cosa socava els preexistentes motivadores intrínsecs. És dir, es tracta d'una motivació condicionada que pot desaparéixer en eliminar o canviar l'estímul. Este fenomen es pot donar en l'educació de qualsevol disciplina. Este efecte provoca controvèrsia perque posa a prova les troballes prèvies sobre teories de reforç i també l'acceptada forma d'incentiu en les aules. Alguns autors inclús argumenten que la religió, quan decidix premiar i penalisar els bons i mals comportaments, socava d'esta manera les verdaderes motivacions intrínseques de les persones.

5. Recort (memòria)

Associació

Efecte de Von Restorff: tendència d'un individu a situar-se en un modo de queixa contínua, per a que siga recordat més i millor que el restant. En general, diu que un element que destaca o trenca la norma serà més recordat que atres elements.

Resultat

Biaix retrospectiu o prejuí de l'elecció comprensiva: tendència a recordar les decisions pròpies com a millors de lo que realment varen ser.

6. Opinió o juí social

Associació

Biaix de negatividad: tendència a que lo negatiu de les coses siga més atractiu que lo positiu. Resulta d'un mecanisme mental i social curiós. Les males notícies, per eixemple, són més conegudes que les bones, en qualsevol nivell de socialisació. Segons pareix no es tracta d'un problema que s'explique únicament per la morbilidad (açò és solament una conseqüència paralela), sino que culturalment vàrem deprendre a pensar que la mala notícia és, en essència, més important o profunda, segons alguns una reminiscència evolutiva del passat, en la que saber-se moure entre la negatividad del món significava més provabilitats d'adaptar-se i sobreviure.^{cita requerida}

Biaix en la provabilitat i creències

Celebració del Corpus Christi i Dia del Llaurador. Arcs de frutes fets per llauradors en Anolaima, Colòmbia. Els anolaymas són indígenes de la nació panche.

Un biaix és un error que apareix en els resultats d'un estudi per factors que depenen de la recollida, anàlisis, interpretació, publicació o revisió de les senyes que poden conduir a conclusions que són sistemàticament diferents de la veritat o incorrectes sobre els objectius d'una investigació.

La provabilitat és la possibilitat de que alguna cosa puga ocórrer o siga el cas. La teoria de la provabilitat s'usa extensament en àrees com l'estadística, la matemàtica, la ciència i la filosofia per a traure conclusions sobre la provabilitat de successos potencials i la mecànica subjacent de sistemes complexos.^{cita requerida}

Una creència és un model creat per la ment per a satisfer un desig, generalment sobre un fet real o imaginari, del com es desconeix o no s'accepta una alternativa o una resposta racional. En una creència, tots aquells individus que compartixquen dit desig donaran per bona una proposició i actuaran com si anara verdadera, encara que no ho siga.^{cita requerida}

Moltes d'estes desviacions s'estudien en investigació experimental i en freqüència s'estudien degut a que afecten a les decisions en els negocis i l'economia.

Efecte d'ambigüitat: l'evasió o rebuig directe de les opcions que per falta d'informació semblen tindre una provabilitat incerta o desconeguda.
Enrossinament, terquedad o empecinamiento o anchoring: vore «Anclaje».
Biaix antrópico: tendència d'una persona a biaixar les evidències ya que han segut influenciades pels efectes d'una observació selectiva. Açò és, bàsicament una generalisació extrema del prejuí de confirmació o de desconfirmación, envolent no solament el conjunt d'idees, memòria i metodologia sino també el modo en el que un es veu sí mateixa com a entitat investigadora de l'entorn.
Desviació de l'atenció: tendència a negar l'informació rellevant quan es realisen valoracions relacionals o associatives.
Heurística de disponibilitat o en anglés availability heuristic: predicció biaixada, per la tendència a centrar-se en el benefici o succés més sobreixent, més familiar i emocionalment carregat. És dir, en jujar grosso modo una provabilitat esta tendix a estar influenciada no per acontenyiments objectius sino més be per l'experimentació emocional del subjecte o a través del succés més sobreixent que haja sofrit est.
Heurístic de representativitat: regla general per la qual la gent juja la provabilitat o freqüència d'una hipòtesis considerant quànt s'assembla l'hipòtesis de les senyes disponibles, en lloc d'utilisar un càlcul bayesiano.
Prejuí de creència: tendència a basar les valoracions o evaluacions en creències personals.
Creència overkill: ocorre quan una persona tendix a dur totes les seues creències i valors, una despuix d'una atra per a recolzar una determinada posició. Totes les seues creències i valors apunten a la mateixa conclusió que vol recolzar.
Ilusió de série o apofenia: tendència a vore patrons a on realment no existixen. L'ilusió de grup o série es referix a la tendència natural de l'home a associar algun significat a certs tipos de patrons o séries que inevitablement deuen aparéixer en qualsevol llista de senyes extensa.

Pareidolia: tipo d'error de confusió en la percepció deguda a la natural associació i instint social de reconeiximent d'expressions facials i objectes comuns que es produïx quan en introduir un estímul vago est es percep com alguna cosa clar, distintiu o altament significante. Poden estar provocats per biaix de memòria (errors en la ret neuronal bayesiana d'associació que nos fan creure haver vist alguna cosa que realment no vàrem vore), per biaix de confirmació o per biaix naturals d'associació.
- Eixemple: Percebre formes i cares en els núvols.
Falàcia del jugador: tendència a supondre que events aleatoris individuals estan influïts per events aleatoris previs.
- Eixemple: «La moneda té memòria».
Prejuí de retrospectiva o recapitulació: coneguda també com l'efecte «Sempre vaig saber que anava a passar, ¡ho sabia!» o «ya ho havia supost», mostra l'inclinament a vore els fets passats com a fenomens predits o predibles. Els individus estan, en realitat, biaixats pel coneiximent de lo que realment ha passat quan evaluen la seua provabilitat de predicció. Sense coneiximent del futur no hagueren pres decisions diferents o correctes. Este prejuí és en realitat produït per un error en la memòria, és un efecte menor del déjà vu. Vore falàcia de l'historiador.
Falàcia de la proyecció mental: sensació de que les provabilitats són (i representen) propietats intrínseques de la física més que una descripció del coneiximent personal i llimitat de la situació.
Biaix d'autoservici o biaix cap al meu costat: tendència d'algunes persones a errar en la seua observació i ignorar proves o fets en contra de la postura que defenen. També reclamen major responsabilitat en els encerts i èxits que en els errors. Ademés, en quant apareix informació ambigua l'interpreten d'un modo que beneficia els seus interessos.
Efecte de negació de precedents: tendència d'algunes persones a evitar incorporar provabilitats o successos precedents molt ben coneguts que poden ser importants en la decisió per prendre.
Efecte de l'observador expectante o efecte expectativa de l'observador: efecte que es dona quan, per eixemple, un investigador espera un determinat resultat i despuix inconscientment manipula un experiment o malinterpreta les senyes a l'objecte de trobar-ho. Este efecte se sol donar en moltes investigacions paranormales.
Efecte del subjecte expectante: ocorre en la ciència quan un subjecte espera un resultat determinat i per tant manipula inconscientment les senyes d'un experiment. Es diferencia del efecte de l'observador expectante en que la manipulació la realisa no l'observador sino el mateix pacient. Es dona especialment en medicina a on és denominat efecte placebo o efecte nocebo, depenent en si la manipulació del subjecte ha segut per a incloure un efecte o per a ometre-ho. Per a eliminar-ho s'usa l'ensaig doble cego o emmaixquerament.
Desviació o biaix optimiste: tendència sistemàtica a ser massa optimista sobre els beneficis de qualsevol acció planejada.
Biaix de benefici positiu: tendència d'algunes persones a predir o sobrestimar la provabilitat de que li ocórreguen coses bones a ells (és una generalisació de la desviació optimista).
Efecte superconfianza: tendència a confiar massa en les habilitats pròpies o personals.

Efecte de sobreatribución, biaix de correspondència o error fonamental d'atribució: tendència o disposició de la gent a sobredimensionar els motius personals interns quan expliquen un comportament observat en atres persones, al mateix temps que donen poc pes a motius externs com el rol o la situació. La gent tendix a obviar els motius externs i creu més i inclús amplifica els motius genètics o de caràcter interns. Per un atre costat, quan les persones pensen sobre sí mateixes atribuïxen el seu èxit a una qualitat personal interna (inteligència, bondat, força, caràcter) i els seus fracassos a circumstàncies externes (mala sort, desventaja, manies). Quan la gent pensa en uns atres, atribuïxen els encerts dels demés a circumstàncies externes (va tindre sòrt, va tindre ventaja) i els fallos a debilitats o característiques internes (té massa caràcter, no és suficientment fort, no és inteligent).
Biaixe de la debilitat i de fortalea o prejuí de la debilitat i de fortalea: tendència de les persones a jujar com a permissibles o creure en major força els comportaments i els arguments de les parts més dèbils. La justificació dels actes dels demés per la seua debilitat no és un argument per a l'ètica dels fets, ni una evidència de la veritat d'una asseveració. Este biaix es mostra clarament en la película Dogville. Igualment es dona este fet a l'inversa, és dir, algunes persones tenen la tendència a pensar que les més fortes, físicament o intelectualment, són més posseïdores de la veritat sense atendre als seus arguments. Vore prejuí de statu quó.
Biaix de la simetria: tendència a considerar com certes i millors els arguments i raonaments en els que existixca una simetria dual clara. L'existència d'una simetria, encara que fa a l'argument més bell i idòneu per als nostres prejuïns, no implica la seua veracitat. Este error es produïx en major freqüència quant més general siga l'afirmació deduïda.
- «La llum és blanca o negra» front a «la llum està composta per diversos colors».
- Preferència d'elegir entre dos partits polítics que entre cinc.
Efecte de polarisació: s'incrementa la força d'una creència en abdós postures o bandos respectivament despuix de la presentació de proves neutrals, dèbils o confuses que resulten d'una assimilació biaixada. Esta polarisació es dona en molts idealisme i radicalisme. Quan els entusiasta d'una certa idea estan cegats pels seus prejuïns personals sobre les demés possibilitats i positivament sobre les pròpies, confirmen les seues creències sense escrutini encara que evaluen críticament les creències del contrari. És dir, les proves confuses o arguments dèbils ajuden a separar més a abdós bandos i no a provocar conversió.
Efecte de primacia o efecte de la primera impressió: tendència a valorar, en algunes situacions, més els events inicials que els següents events.
- Eixemple: en una presentació es tenen en conte en major medida les primeres diapositives o els primers minuts que els demés.
Efecte de l'últim event: tendència a ponderar i a donar més importància als events recents que als events més lluntans en el temps, inclús en un mateix dia.
- Eixemple: moviment en les coes d'un emboç, si al principi es va molt ràpit i al final es fa esperar lo suficient, l'event més recent serà el que predomine.
Efecte de retrospección «color de rosa»: tendència a valorar els events passats més positivament a com els han valorat ells mateixos en el moment en el que els events varen ocórrer. Un proverbi en llatí resumix este efecte: «Memòria praeteritorum bonorum» (és dir, ‘el passat sempre es recorda com a millor’).
Efecte de decimación numèrica: tendència a jujar la provabilitat de la totalitat com a menor que la suma de provabilitat de cada una de les parts.
- Eixemple: es considera menys provable morir d'alguna causa natural que morir per un atac del cor més la provabilitat de morir de càncer. Habitualment i de manera inconscient, la suma de les parts supera a la provabilitat total estimada.

Falàcia de la conjunció o falàcia de l'unió: tendència a supondre que les condicions locals o específiques unides són més provables que una general. No obstant, matemàticament la provabilitat de que dos events ocórreguen junts (en conjunció) és sempre menor o igual a la provabilitat de que un d'ells ocórrega sol.
Preferència rítmica: s'ha demostrat que els sons rítmics són evaluats com més bells, importants i en freqüència inclús evaluats com més certs que aquells que són arrítmicos. Aixina mateix els sons i frases rítmics són més fàcilment recordats. Este efecte té relació en el biaix de simetria. Alguns eixemples:
- El poder comercial que posseïx la rima es pot observar en els anuncis publicitaris (per eixemple, «el fregar es va a acabar»).
- La poesia, que para molts és la quintaesencia del pensament bell. I per supost l'us de la rima en les cançons és un us evident d'esta predilecció cognitiva del ser humà per la rima. Un cantant pot biaixar l'opinió de les masses usant la rima en major facilitat que llegint un discurs en prosa.
- En política i debats l'us de refrans o frases rítmiques o entonament en un sistema predible i rítmic fan el mensage més agradable als oyents. Les idees sintetisades en frases curtes i potents apelen més fàcilment als nostres sentiments i, per tant, a lo que creem cert.
- Els sicòlecs Matthew McGlone i Jessica Tofighbakhsh^[18] varen usar refrans rimados i sense rima en un grup de participants. Despuix de demanar als participants que puntuaren la precisió de dits refrans per a descriure el comportament humà, els refrans rimados varen obtindre major puntuació. Senzillament, eren càpsules de saber "més fàcils de recordar i més atractives". I, sobretot, més fàcils de repetir.^[19]
- Autors com Richard Wiseman expliquen que este biaix o prejuí de la rima s'ha usat inclús en els tribunals: Johnnie Cochran va defendre a O. J. Simpson utilisant la frase: «If the gloves don’t fit, you must acquit» (lliteralment: ‘Si no li servixen els guants, tenen que absoldre-ho’).

Prejuïns socials

El prejuí social és tindre una opinió o juí sobre un membre d'un grup sense conéixer a l'individu. Este juí previ sol basar-se en generalisacions per informació passada o experiències en un grup o cultura específic. Estes generalisacions, tal com associar característiques físiques en comportaments negatius, poden desenrollar actituts com antipatia cap als membres del grup, caent en una falàcia. Els següents segnos cognitius incrementen la possibilitat d'obtindre prejuïns socials.

Biaix cognitius relacionats

Biaixe actor-observador: tendència a explicar els comportaments individuals dels demés emfatisant l'influència de la seua personalitat i desestimant l'influència externa de la seua situació. Açò va associat a la tendència oposta quan algú s'observa a sí mateixa, que du a que les explicacions dels propis comportaments emfatisen la situació personal o agents externs i desestimen l'influència de la pròpia personalitat. Este biaix sol confondre's en el biaix de correspondència).

Efecte de sobreatribución, biaix de correspondència o error fonamental d'atribució: tendència o disposició de la gent a sobredimensionar els motius personals interns quan explica un comportament observat en atres persones, i a donar poc pes pel contrari a motius externs com el rol o la situació. La gent tendix a obviar els motius externs i creu més i inclús amplifica els motius genètics o de caràcter interns. Quan les persones pensen en sí mateixes atribuïxen el seu èxit a una qualitat personal (inteligència, bondat, força, caràcter) i els seus fracassos a circumstàncies externes (mala sort, desventaja, manies). Per un atre costat, quan la gent pensa en uns atres, atribuïxen els encerts dels demés a circumstàncies externes (va tindre sòrt, va tindre ventaja) i els fallos a debilitats o característiques internes (té massa caràcter, no és suficientment fort, no és inteligent).
Prejuí de pertinença al grup o prejuí de soci: tendència de les persones a tractar de manera preferent a els qui perceben com a membres del seu propi grup.
Prejuí d'homogeneïtat dels demés: els individus veuen els membres del seu grup com més variats, diferents i rics en contrasts que els pertanyents a atres grups, els quals són considerats homogéneus i iguals entre sí.
Hipòtesis del món just: tendència prejuiciosa d'algunes persones a percebre que el món és just i per tant les persones reben lo que es mereixen. Esta tendència també es dona en l'ilusió de pensar que les persones rebran en el temps lo que es mereixen. Diversos estudis mostren que els qui creuen en un món just tenen més provabilitat de creure que les víctimes violades han degut comportar-se de manera seductora, que les dònes maltractades varen tindre que meréixer els colps, que les persones malaltes s'han causat la seua malaltia en els seus actes o que els pobres s'han buscat la seua pobrea, tot perque el món és just i posa a cada u en el seu lloc. Una versió d'esta falàcia és la de que el temps posa a cada u en el seu lloc. El temps fa més provable que hi haja interaccions en eixa persona pero no impliquen que estes interaccions en un món just vagen a premiar-la o condenar-la.
Profecia autocumplida: predicció que, pel sol fet de ser enunciada, fa que es convertixca en realitat. Vore Pigmalión i Efecte Pigmalión, a on els estudiants obtenen millors resultats pel simple fet de que això és lo que s'espera d'ells. Vore també Efecte de subjecte expectante o efecte placebo.
Efecte Forer (o efecte Barnum, en honor a l'empresari circense P. T. Barnum): tendència de la gent a donar una alta nota de precisió o a asentir i confirmar la fidelitat de les descripcions que de la seua personalitat es facen quan estes estan fetes a mida i específicament per a elles. En realitat, estes descripcions de la personalitat són vagues i suficientment generals com per a ser aplicades a un ampli espectre de la societat.
- Per eixemple, els horòscops, cartes astrales i quiromancia, etc.
Desviació o biaix egocèntric: ocorre quan les persones s'adjudiquen més responsabilitat en els resultats d'una acció conjunta, que les que els dona un observador extern. Este efecte pot donar-se tant per als beneficis com per als errors d'una acció.
Efecte halo: capacitat d'un individu per a modificar la percepció o evaluació que els demés tenen de les demés qualitats personals a través d'una qualitat específica. Un individu és capaç de traslladar la percepció que tenen els demés de les seues qualitats positives o negatives des d'un àrea de la personalitat a una atra a través d'una única capacitat que arrastra a les demés. Vore també estereotip d'atractiu físic. En breu, una persona que és bona en X és normalment considerada també bona en I, aun cuando els dos tòpics no estiguen relacionats. És lo denominat efecte halo. Moltes marques comercials usen el poder de la marca o el seu efecte halo per a vendre atres productes.

Ilusió d'enteniment asimètric: prejuí que implica que la gent percep el seu coneiximent sobre els demés com a superior i més precís que el coneiximent que els demés tenen sobre ells. D'igual manera, les persones tendixen a creure que es coneixen millor a sí mateixes de lo que les seues parelles o iguals es coneixen a sí mateixos.
Ilusió de transparència: tendència per a algunes persones a sobrestimar el grau en el que el seu estat mental personal és conegut per uns atres. Este biaix és similar encara que invers a l'ilusió d'enteniment asimètric, pero l'ilusió de transparència és més prominent en les persones que tenen una relació personal.
Efecte del llac Wobegon o efecte millor que la mija: tendència humana a descriure's de manera halagadora o aduladora, comunicar bondats de sí mateix i pensar que es troba per damunt de la mija en inteligència, força o atres qualitats. El nom ve d'un poble fictici d'una série de radi A Prairie Home Companion. Vore Efecte superconfianza o Efecte pijor que la mija.
Prejuí de etiquetación o prejuí de classes: tipo de prejuí cultural que es produïx quan una etiqueta o senya de diferenciació està disponible o és visible per a descriure alguna cosa que introduïx una diferència en la nostra habilitat física, cultural o personal que alguns inclús poden aprofitar i que no té per qué existir. Ej.: «El meu amic té pell negra. Llavors deu tindre pèl rullat» o «dus una camiseta del grup Metallica, llavors deus ser un metalero» (Vore estereotips i biaix de confirmació).
Biaix de proyecció: tendència inconscient a supondre que els demés compartixen els mateixos pensaments, creències, valors o postures que nosatres.
Biaix d'autoservici: tendència d'algunes persones a errar en la seua observació i ignorar proves o fets en contra de la postura que defenen. També reclamen major responsabilitat en els encerts i èxits que en els errors. Ademés, en quant apareix informació ambigua l'interpreten d'un modo que beneficia els seus interessos.
Biaix de impredecibilidad pròpia: tendència d'algunes persones a vore's sí mateixes com relativament variables i impredictibles pel que fa a la seua personalitat, comportament i estat d'ànim, mentres que veuen als demés com molt més predible en qualsevol situació. Este biaix atributivo té un important rol en la formació i manteniment dels estereotips i prejuís.

Context històric i cultural

La Convenció Internacional sobre l'Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial establix l'igualtat entre tots els sers humans. En el seu tercer punt afirma: «En l'estat actual dels coneiximents biològics, no podem atribuir les realisacions culturals dels pobles a diferències de potencial genètic: estes s'expliquen per la seua història cultural. Basta invertir estos térmens per a obtindre una radiografia del racisme».

La generalisació d'experiències negatives individuals al cas general pot considerar-se un biaix. En contexts de persecució, el prejuí sol implicar la creència en la maldat de l'atre, i en la bondat i justícia del raonament propi.

La majoria d'estos prejuïns o biaix cognitius es classifiquen com biaix atributivos, que afecten al modo en que s'atribuïxen accions o responsabilitats.

El prejuí pot manifestar-se independentment de l'inteligència, el nivell cultural o la capacitat de raonament de l'individu. Les falàcies associades poden tindre conseqüències socials rellevants, en particular quan contribuïxen a dinàmiques d'exclusió, opressió de minories o hostilitat colectiva. En este context, Albert Einstein va senyalar, en relació en la Segona Guerra Mundial, la responsabilitat colectiva en la normalisació de tals actituts:

«El crim comés pels alemans és el més abominable que recorda l'història de les anomenades nacions civilisades. La conducta dels intelectuals alemans ― com a grup ― no va anar millor que la de la multitut. Inclús ara no hi ha signe algun d'arrepenediment o de desig real de reparar lo que es puga despuix de tan jagantescs assessinats».^[20]

Diversos estudis sugerixen que els prejuïns poden reduir la disposició a aplicar pensament crític, a adoptar perspectives empàtiques o a contrastar afirmacions per mig del método científic. Des d'una perspectiva evolutiva, la confiança en intuïcions prèvies pot resultar més immediata que la verificació sistemàtica, lo que favorix la persistència de creències no contrastades.

En l'Antiguetat, les actituts de diferenciació cultural varen ser freqüents. «Els egipcíacs tractaven de bàrbars a tots els pobles que no parlaven la seua llengua». Heródoto de Halicarnaso va dedicar un capítul de la seua Història a mostrar cóm els grecs varen rebre d'Egipte elements centrals de la seua religió, ciència i tradició, invertint aixina l'us del terme «bàrbars» aplicat als no helenohablantes.^[21]

Els grecs es consideraven culturalment superiors als no grecs, encara que esta percepció no es va traduir en una concepció de superioritat racial essencial. Tucídides, en l'introducció de La guerra del Peloponeso, va descriure als pobles denominats «bàrbars» com a societats en distints graus de desenroll, més que com intrínsecament inferiors.

Durant l'expansió romana, es va produir una integració progressiva de poblacions diverses dins d'un marc polític comú. Segons A. Aymard, en Roma i el seu imperi, esta integració va favorir una fusió ètnica i cultural, encara que en resultats desiguals en les distintes províncies.^[21]

En el periodo helenístico, especialment baixe la dinastia ptolemaica en Egipte, es varen llimitar els processos de helenización per motius administratius i econòmics. Estes restriccions varen contribuir a una societat estratificada, com s'observa en Aleixandria, a on la separació jurídica entre grecs i indígenes i la prohibició de matrimonis mixts varen reforçar divisions socials en un context de creiximent demogràfic i comercial.

Prejuí social i presa de decisions futures

Existixen obstàculs significatius per a adoptar enfocaments de presa de decisions orientats a la maximización de l'eficiència, entesa esta en térmens de la teoria normativa de la decisió. Un dels principals motius és la presència de biaix cognitius i prejuïns que conduïxen de manera sistemàtica a decisions que no optimisen resultats.

Alguns biaix es manifesten com una diferència en la valoració que fa un individu, i la que fa un grup d'individus. Açò pot resultar en la priorisació de certs interessos o causes front a uns atres. En este context, actituts com el sexisme, el racisme, la xenofòbia, el chauvinismo o el especismo poden influir en la percepció de la gravetat o importància de distints problemes, assignant menor pes als danys sofrits per determinats colectius o espècies. Aixina mateix, l'egoisme pot dur a desatendre les conseqüències de les pròpies accions sobre atres individus quan estes entren en conflicte en interessos personals.

Ademés d'estos biaix socials i valorativos, existixen atres biaix cognitius relacionats en la presa de decisions baix incertitut, que no responen necessàriament a criteris racionals, sino que s'expliquen en part per processos evolutius. Des d'esta perspectiva, la selecció natural tendix a favorir mecanismes cognitius que funcionen suficientment be en contexts habituals, encara que no siguen òptims ni racionals segons estàndarts normatius. Com a resultat, molts dels mecanismes sicològics humans poden descriure's com a heurístics adaptatius, eficaços en certs entorns pero inadequats en uns atres.

Un eixemple àmpliament estudiat és l'aversió a la pèrdua, per la qual les persones tendixen a esforçar-se més en evitar pèrdues que en obtindre guanys equivalents. Esta disposició va poder resultar ventajosa en entorns ancestrals d'alt risc, pero pot conduir a decisions subóptimas en contexts moderns. De manera similar, algunes creències inexactas —com una visió excessivament optimista del món— poden persistir perque incrementen la motivació per a actuar, aun cuando no reflectixquen fidelment la realitat.

Entre els biaix cognitius que afecten en major freqüència a l'evaluació de problemes i causes es troben, entre uns atres:

La dificultat per a comparar magnituts molt grans, com el número de víctimes en distints escenaris.
La confusió entre lo desijable i lo provable, que du a sobreestimar l'ocurrència de resultats preferits.
La generalisació indeguda a partir d'experiències personals.
La resistència a revisar creències davant nova evidència.
La tendència a excloure opcions incertes del procés de decisió.

Estos biaix poden tindre conseqüències negatives en evaluar l'importància relativa de distints problemes, especialment quan es subestima l'impacte futur de determinades accions o escenaris. En alguns casos, la falta de familiaridad en certs riscs du a descartar-los com a improvables, mentres que en uns atres es priorisen problemes més visibles o emocionalment impactants, encara que existixquen uns atres de major gravetat objectiva. Com a resultat, les decisions colectives poden alluntar-se d'aquelles que maximizar el benestar o minimisarien el dany a llarc determini.

Falàcies llògiques i els biaix cognitius

Una falàcia llògica és un modo o patró de raonament que sempre o casi sempre conduïx a un argument incorrecte. Les falàcies llògiques poden resultar en engany involuntari o delliberat al receptor. Els arguments falaces tenen a sovint l'estructura formal del silogisme, pero un defecte en l'estructura de l'argument ho fa inválido.

Les falàcies llògiques poden resultar persuasivas perque a sovint exploten biaix cognitius i prejuïns preexistentes, lo que els permet aparentar validea llògica a pesar de contindre errors de raonament.

En alguns contexts, estes falàcies poden amprar-se de manera delliberada en fins retòrics o persuasivos; en tals casos li les denomina sofismes. No obstant, moltes falàcies es cometen de forma involuntària, com a conseqüència de llimitacions cognitives o heurístiques. Les falàcies es confonen en els sofismes. Varen ser els sofistas els que, en la Grècia clàssica, varen ensenyar l'us de falàcies dins del «art de la persuasió».

Els biaix cognitius no constituïxen falàcies en sí mateixos, pero predisponen a les persones a acceptar o produir certs tipos de raonaments falaces. Per esta raó, en estudis sobre argumentació, persuasió i comunicació, s'analisen en freqüència les interaccions entre biaix cognitius i falàcies llògiques. Vore també control social, control mental, propaganda, llavat de cervell.

Falàcies formals

Argument des de la falàcia

Artícul principal → Argument des de la falàcia.

Un argument des de la falàcia o argument ad logicam presupon que, si un argument és una falàcia, llavors la seua conclusió deu ser forçosament falsa. Una falàcia llògica no és necessàriament errònea en la seua conclusió, encara que sí ho és en el raonament que ha dut a esta conclusió. És dir, encara que l'estructura de raonament puga ser falaz per la seua construcció o per les seues premisses, la conclusió pot aplegar a ser fortuitamente correcta.

Eixemple: «Els objectes cauen perque hi ha àngels que els espenten cap a avall». La conclusió «els objectes cauen» és certa, encara que no existix un argument vàlit per a acceptar la premissa de l'existència dels àngels i tampoc de que estos espenten els objectes.

Afirmació del conseqüent

Artícul principal → Afirmació del conseqüent.

Una afirmació del conseqüent és cridada aixina perque erròneament es conclou que el segon terme d'una premissa conseqüent establix també la veritat de la seua antecessora. Si es demostra que P llavors Q, llavors erròneament es pot deduir que si Q llavors P, lo que constituïx una falàcia que es recolza en el biaix de simetria.

Eixemple: «Si estic dormit, tinc els ulls tancats; llavors si tinc els ulls tancats, dec estar dormit». En efecte, una persona dormida tindrà els seus ulls tancats, pero no necessàriament una persona té els ulls tancats per estar dormida (pot estar enlluernada, per eixemple).

Negació de l'antecedent

Artícul principal → Negació de l'antecedent.

La negació de l'antecedent o implicació vacua és una falàcia llògica en semblances en l'argument de la falàcia. En este cas si P llavors Q si negue P llavors tampoc Q (es nega Q). Esta falàcia diu que si es neguen els antecedents llavors es negarà també la conseqüència.

Eixemple: «Si estic dormit tinc els ulls tancats, pero si estic despert tinc que estar en els ulls oberts» «Si no ho dic no em critiquen, per lo que si ho dic em criticaran». Alguna cosa que no té que ser necessàriament cert. Una atra volta s'aplica el biaix de simetria o ilusió de série.

Eixemple: «Si plou fòra, llavors deu haver núvols. Com no està plovent fòra, llavors no deu haver núvols». Açò no és necessàriament cert, pot haver núvols sense estar plovent pero s'ha negat la premissa/antecedent i s'ha supost que es deu negar també la conseqüència.

Falàcies per generalisació d'inducció errònea

En llògica, es designa com inducció a un tipo de raonament que va de lo particular a lo general (concepció clàssica) o be a un tipo de raonament en a on s'obtenen conclusions tan sol provables (concepció més moderna). l'inducció matemàtica és un cas especial, a on es va de lo particular a lo general i, no obstant, s'obté una conclusió necessària. Típicament, el raonament inductivo es contrapon al raonament deductivo, que va de lo general a lo particular i les seues conclusions són necessàries.

Generalisació afanyada

Una generalisació afanyada o falàcia d'estadística insuficient o falàcia de mostres insuficients, llei dels menuts números, inducció afanyada, falàcia del fet aïllat, o secundum quid és una falàcia llògica en la que s'aplega a una generalisació induïda basada en molt poques evidències.

Eixemple: «M'encanta esta cançó, per lo tant m'agradarà també tot l'àlbum en el que està». És una falàcia perque l'àlbum pot no ser tan bo com la cançó escoltada.

Mostra biaixada

Una mostra biaixada és una mostra que ha segut falsament considerada com la típica d'una població de la qual ha segut presa.

Eixemple: Algú pot dir «A tot lo món li va agradar la película» sense mencionar que «tot lo món» va ser ell i tres dels seus companyers, o un grup que són fanes de l'artiste. Els sondejos en llínea i les mostres per cridades voluntàries són un tipo particular d'este error, perque les mostres estan implícitament preseleccionadas o autoseleccionadas. En el millor dels casos, açò significa que les persones que es preocupen més sobre l'assunt respondran o opinaran i en el pijor dels casos, solament aquelles que sintonicen una ràdio particular, un periòdic particular o una llista política.

Falàcia del centre d'atenció

Artícul principal → Falàcia del centre d'atenció.

Una falàcia del centre d'atenció es produïx quan una persona sense criteri supon que tots els membres o casos de cert grup, classe o tipo són com eixos pocs en el punt de mira, que reben la major atenció o cupo d'atenció dels mijos. Esta llínea de raonament és falaz i conduïx als tòpics. Si els mijos publicitan a un assessí en série d'una població no vol dir que tots els membres de la població siguen assessins. Vore Falsa vivència

Falàcia de la veritat a miges

Artícul principal → Falàcia de la veritat a miges.

Les veritats a miges són frases enganyoses i falses, que inclouen algun element de veres. Les frases poden ser parcialment veritat, la frase poden ser inclús veritat pero no tota la veritat del conjunt, lo que produïx un engany provocat per omissió. Poden incloure alguns elements enganyosos com a signes de puntuació, especialment si s'intenta enganyar, evadir la culpa o malinterpretar la veritat. El propòsit de les miges veritats o veritats a miges és fer semblar alguna cosa que solament és una creència com un coneiximent o veritat absoluta. D'acort en la teoria de coneiximent de creència de veres justificada o problema de la justificació, per a saber si una determinada proposició és verdadera, un deu no solament creure en la verdadera i important proposició sino també deu tindre una bona raó o arguments per a fer-ho. Una veritat a miges embauca al receptor presentant alguna cosa que és creible i usant eixos aspectes de l'idea que poden ser demostrats verdaders com a bona raó per a creure que l'idea o declaració sancera és verdadera. Una persona enganyada per una veritat a miges podrà considerar la proposició o declaració com una veritat absoluta i actuar en conseqüència. En política, les veritats a miges són una part integral de les democràcies representatives o parlamentàries. La reputació d'un candidat polític podrà ser irremediablement danyada si és expost com a boler, per lo que els polítics han desenrollat un complex estil de llenguage per a minimisar les provabilitats de que ocórrega açò. Si algú no ha dit alguna cosa, no podran acusar-ho de mentir. En conseqüència, les miges veritats abunden en els discursos polítics, la qual cosa danya la credibilitat del conjunt.

Eixemple: «El sol es posa per l'oest». Esta és una veritat a miges perque encara que en la major part del món açò és aixina no ocorre en els pols en els que durant uns mesos el sol ni tan sols aplega a posar-se. De fet, el Sol ni tan sols es posa, perque no és el que es mou sino que és el moviment rotatori de la Terra el que produïx este efecte. Per això, si es tractara com una veritat absoluta, digam per a la navegació, podria ocórrer un desastre.

Falsa vivència

Una falsa vivència o vivència desorientadora és una falàcia llògica que usa la descripció d'un acontenyiment en extrem detall —inclús si este és un succés excepcional i molt poc provable— per a convéncer a algú de que hi ha un problema. Encara que la vivència siga falsa o verdadera i no tinga cap fonament llògic (és dir, encara que siga un destarifo) pot tindre un gran poder i efecte sicològic pel biaix cognitiu cridat disponibilitat heurística. La falàcia no residix en l'història mateixa, la qual podria aplegar a ser certa, sino en l'efecte de gran distorsió provabilística o biaix que es produïx en el receptor en relació en l'alcanç, importància i rellevància de la decisió que deu prendre. Esta distorsió o biaix que es desencadena en el cervell és un mecanisme poderós produït pels biaix cognitius tendència de risc zero, aversió de pèrdua i efecte de l'últim event quan es apela a la por. En entorns comercials i de màrqueting s'usa en freqüència esta falàcia per a generar lo que es denomina FUD, que és l'acrònim en anglés de por, incertitut i dubte (fear, uncertainty and doubt). La Falsa vivència és denominada també crítica destructiva. La millor manera de fer-li front és ignorant este tipo de crítiques, que són falses, exagerades i estèrils ya que no ajuden a millorar i solament tracten de socavar la lluentor o qualitats d'un tema en concret. Si és possible es deuen aportar raons per a aclarir la verdadera provabilitat de la falsa vivència. Moltes empreses recorren a la falàcia de l'ull per ull i fan també FUD. Pero açò produïx errors en increment que al final perjudiquen el creiximent. En estos casos lo millor és fer simplement lo correcte en funció de les crítiques constructives basades en arguments sòlits i ignorar les basades en anècdotes i sense arguments. La falsa vivència s'aprofita de la Negació del ràtio base.

Eixemple:

Pedro: Crec que deixaré els deports de risc ara que tinc chiquets. Crec que em passaré al gòlf.
Juan: Yo no faria això. ¿Recordes a Javi? Estava jugant al gòlf quan ho varen atropellar en el coche que transporta els pals. Es va trencar una cama i va rodar fins a colpejar-se el cap. Va estar en l'hospital durant una semana i encara coixeja. Yo seguiria fent parapente.

Segon eixemple: El partit X pretén aprovar la llei I sobre lo perillós que és pujar-se als ponts. Llavors, el periòdic o mig M presenta abans de la votació una série de notícies extremes, sobre chiquets que han caigut dels ponts. La població esglayada per la possibilitat de que els chiquets caiguen dels ponts aprova moralment la decisió del partit de prohibir pujar-se als ponts.

En este espillisme del pensament, el nostre cervell no nos deixa entendre que, estadísticament, és menys provable morir en un accident automovilístic o un acte terroriste que, per eixemple, en caure per les escales o per una intoxicació accidental. La provabilitat de negligència es referix, segons la sicòloga social Cass Sunstein, al fet d'exagerar el risc de les activitats relativament amoladores i al mateix temps sobredimensionar les més perilloses.

Falàcia arregle de bulto

Artícul principal → Falàcia arregle de bulto.

La falàcia arregle de bulto consistix en supondre que les coses que en freqüència han segut agrupades per tradició o cultura en un conjunt deurien estar sempre agrupades d'eixe modo. Esta falàcia és molt usual en els arguments polítics: «El meu oponent és un conservador que va votar en contra dels alts imposts i l'assistència pública, per tant ell també s'opondrà al control d'armes i a l'abort». Mentres estes quatre posicions estan normalment agrupades en la paraula «conservador» en la política nortamericana, no hi ha realment cap raó per a pensar que algú que seguix una idea agrupada en eixe grup dega seguir les demés.

Fals dilema

Artícul principal → Fals dilema.

Un fals dilema, o falsa dicotomia o fals forcall, implica una situació en la qual solament dos punts de vista són sospesats com les úniques opcions, quan, en realitat, existixen una o més opcions que no han segut considerades. Les dos alternatives presentades solen ser, encara que no sempre, els punts extrems de l'espectre d'idees, un dels eixemples més comuns de fals dilema és la coneguda frase «estàs en mi o estàs contra mi». En lloc d'esta extrema simplificació i pensament desijat, seria més apropiat considerar tot l'espectre d'opcions com en la llògica difusa. Vore biaix de simetria per a entendre les seues causes.

Provar en eixemple

Artícul principal → Provar en eixemple.

Provar en eixemple o generalisació inapropiada és una falàcia llògica a on un o més eixemples es diu «proven» un cas més general. Esta falàcia té l'estructura següent: Sé que el cas x de tots els X fa o té la propietat P, llavors tot X té la propietat P.

Eixemple: «He vist hòmens negres jugar be al bàsquet, per tant tots els hòmens negres juguen be al bàsquet». Vore l'artícul «falàcia arregle de bulto» o generalisació afanyada. Totes les citades són falàcies de generalisació les quals es poden agrupar dins d'una de les tretze falàcies identificades per Aristóteles; la falàcia de destrucció de l'excepció o accident (falàcia) a dicte simpliciter ad dictum secundum quid.

Segon eixemple:

Tallar a persones en gavinets és un crim
els cirugians tallen a les persones en gavinets
els cirugians són criminals.

Cap escocés verdader

Artícul principal → Cap escocés verdader.

La falàcia de cap escocés verdader o del verdader escocés ocorre quan se separa d'un grup algun element perque resulta distint de lo que s'intenta demostrar.

A: «Cap escocés tira sucre en el seu avena».

B: «Pero al meu tio Angus, que és escocés, li agrada tirar sucre en el seu avena».

A: «Ah, sí, pero cap escocés “verdader” tira sucre en el seu avena».

Falàcies de causa informal o causa qüestionable

Les falàcies de causa informal, causa qüestionable o falàcia causal o senar causa pro causa (‘sense motiu per a la causa’) o causa falsa són falàcies informals a on una causa és identificada de manera incorrecta.

Cum hoc, ergo propter hoc

Cum hoc, ergo propter hoc (o correlació o relació entre dos) implica que un és causa i un atre efecte; afirma que dos events que ocorren al mateix temps tenen necessàriament una relació causa-efecte. S'expressa de la següent manera: si ocorre A i correlativamente despuix ocorre B, llavors A ha causat B. Esta falàcia fa una conclusió prematura de la causalitat inclús sense evidències que la soporten. Açò és una falàcia llògica perque, encara que provable, existixen a lo manco atres quatre possibilitats:

que B siga la causa de A;
que hi haja un tercer factor desconegut que siga realment la causa de la relació entre A i B;
que la relació siga tan complexa i numerosa que els fets siguen simples coincidències i
que B siga la causa d'i, al mateix temps, A siga la de B, és dir, que estiguen d'acort, que siga una relació sinérgica o simbiòtica a on l'unió cataliza els efectes que s'observen.

Eixemple: Investigacions científiques afirmen que les persones que usen marihuana (A), tenen una major ascendència en desórdens psiquiàtrics (B), comparats en els que no la prenen. Solament en esta relació no es pot afirmar que A causa B, ya que també pot ser que B cause A, per l'efecte relajante o també pot ser que es donen les dos al mateix temps o hi haja un tercer factor desconegut. Existixen métodos per a determinar causes. El filòsof David Hume argumentava que la causalitat no pot ser percebuda i per tant no es pot conéixer o provar, i en el seu lloc tan solament es pot percebre la correlació. No obstant, va argumentar que es pot seguir el método científic para, a lo manco, rebujar les causes errònees. Açò és, provar experimentalment la veracitat d'un fet de manera rigorosa fins a trobar un contra eixemple o excepció.

Falàcia de la causa simple

La falàcia de la causa simple o efecte conjuntiu o relació espuria, ocorre quan es presupon que existix solament una simple causa per a un resultat quan en realitat pot haver un conjunt específic o suficient de causes que ho hagen provocat. En esta falàcia llògica dos successos sense conexió llògica, es relacionen causal i incorrectament per un tercer succés o factor desconegut denominat factor desorientador o variable amagada que els provoca. La relació espuria dona impressió de fortalea i lligam forta entre dos successos que és inválida quan és examinada objectivament. Vore la navaixa de Occam que en la seua aplicació pot crear una relació espuria pel desconeiximent d'un factor més senzill. Esta sobresimplificación és un cas específic de fals dilema a on atres possibilitats són ignorades.

Eixemple: Supongam que quan hi ha major índex de desmais per calor pugen les vendes de refrescs, molts senyalarien que els sofocos són l'única causa; pero la pujada de vendes va poder haver segut deguda a atres factors com un millor màrqueting, un major temps lliure, una determinada ona de calor, una baixada de preus o l'arribada de l'estiu que seria una possible causa de les dos. En definitiva un factor o un conjunt ignorat o desconegut de factors són els que en realitat fan que es produïxca.

Circularidad entre causa i conseqüència

La circularidad entre causa i conseqüència és una falàcia llògica a on la conseqüència d'un determinat fenomen és cridada a ser també la causa principal. Açò és conegut com la falàcia de l'ou o la gallina que fa referència al dilema de causalitat que sorgix de l'expressió «¿qué va ser primer, la gallina o l'ou?». ya que l'ou i la gallina es creen recíprocamente en certes circumstàncies la resposta és ambigua. Vore també Trampa 22. Una encerrona que puga resumir-se d'esta manera: «Si ix cara guanye yo, si ix creu perts tu». Veent-se que perdre tu i guanyar yo és lo mateix, s'observa que guanyar yo produirà abdós cares i abdós cares produïxen a la seua volta que yo guanye i per tant no hi ha llibertat de moviment i circularidad.

Eixemple: Una circularidad en causa conseqüència molt coneguda es troba que un no pot obtindre un treball sense experiència pero no pot adquirir experiència sense un treball. És dir, l'experiència causa el treball pero el treball també causa l'experiència. L'única manera d'accedir a estos círculs és la transició progressiva o evolutiva definint de manera més àmplia algun dels factors o acceptant excepcions (o mutacions). Si s'amplia el concepte del treball de manera que l'experiència es puga guanyar d'alguna cosa que no tinga que ser estrictament treball o si s'amplia el concepte de l'experiència en el que encara que es tinguen coneiximents estos no tenen res a vore en el treball en qüestió o en l'estricta definició d'experiència que s'exigix per a ell.

Un cas paregut sol donar-se en els immigrants, als que se solicita un permís de treball per a treballar i un treball per a obtindre el permís de treball.

Petició de principi

La petició de principi, petitio principii o fe d'orige, és una falàcia que ocorre quan la proposició a ser provada s'inclou implícita o explícitament entre les premisses originals. Vore també falàcia de les moltes preguntes.

Eixemple: Per a provar falazmente que Pablo diu la veritat argumentaríem del següent modo dient que: Quan Pablo parla no ment i que per tant, quan està parlant Pablo, està dient la veritat. En una llògica bivalente, en tertium exclusum, premissa i conclusió estan afirmant la mateixa veritat, que no ment o, lo que és lo mateix, que en abdós casos diu la veritat. La falàcia és més útil quan té una llongitut adequada com per a fer oblidar al receptor que la conclusió ya va ser admesa com a premissa.

Segon eixemple: En un debat sobre l'abort, per a calificar-ho llegalment s'usa la següent construcció. «L'abort és un acte injustificat de donar mort a una persona». (Note's que esta premissa ya és de per sí la calificació de l'abort i que una volta acceptada esta no hi hauria una atra conclusió possible perque la conclusió i esta premissa és la mateixa). Després ve el raonament llògic «matar a una persona és un assessinat» i «un assessinat és illegal». «Per tant, l'abort deuria ser illegal». La falàcia residix que no s'ha argumentat absolutament res encara que aparentment s'haja seguit un orde llògic. Tan solament s'ha mostrat el desenroll llògic en el cas de considerar la primera premissa com a veritat. Pero no s'ha justificat, en arguments, la raó per la que es deu considerar esta com a veritat. Lo únic que s'ha demostrat de manera llògica és que en el cas hipotètic de que l'abort fora considerat la mort d'un ser humà llavors seria illegal. Esta falàcia es tracta del cas general de la falàcia de les moltes preguntes a on es presuponen certes coses que es desigen provar o comunicar com certes pel mer fet de dir-les. Per a que la gent no caiga en dita falàcia lo idòneu seria no contestar aixina no es dona informació extra sobre la teua postura o la resposta deu tindre una negació activa. Esta falàcia és molt útil en debats quan s'usa en un públic voluble i no atent. La falàcia és més útil quan té una llongitut adequada com per a fer oblidar al receptor que es partia d'una premissa de fe, suposta o sobreentendida sense cap tipo d'argument que la soporte.

Tercer eixemple:

Pedro, has segut infel a María;
la religió diu que l'infidelitat és un pecat carnal;
el pecat carnal es comet quan comets un acte impuro en una atra dòna;
cometre un acte impuro en una atra dòna significa que vares ser infel a la teua parella;
Per lo tant, Pedro, no negues que has segut infel a María.

Quart eixemple:

«L'únic que va poder haver agarrat els diners va ser Pedro».
«Si desapareix els diners de la caixa llavors açò és un robo».
«Si es furta els diners de la caixa llavors primer els diners deu ser repost i Pedro deu ser despedit».

Es pot observar que la premissa de que «Pedro és l'únic que va poder haver agarrat els diners» no accepta discussió i és igual a que ell té els diners o ho va furtar. No s'ha explicat o argumentat per qué esta premissa deu ser veritat. Tan solament s'ha seguit un raonament llògic en supondre esta premissa. Esta falàcia s'aplica en juïns i debats i sobre un públic no atent pot ser efectiva.

Post hoc, ergo propter hoc

Post hoc, ergo propter hoc, correlació coincidente o causa falsa, és una expressió llatina que significa «despuix d'açò, després a conseqüència d'açò». És un tipo de falàcia que consistix en supondre que, si un acontenyiment succeïx despuix d'un atre, el segon és conseqüència del primer. És veritat que una causa es produïx abans d'un efecte pero la falàcia ve de traure una conclusió basant-se solament en l'orde dels acontenyiments. És dir, no sempre és veritat que el primer acontenyiment va produir el segon acontenyiment. Esta llínea de raonament és la base per a moltes creències supersticioses i de pensament màgic. Vore teoria del va dominar o també cum hoc, ergo propter hoc que no fa recalcament en l'orde encara que sí en la correlació de dos successos.

Eixemple: «He resat per a que et curares. T'has curat. Per a que després diguen que resar no funciona». Es comet la falàcia en deduir causa efecte de dos fets tan sol considerant la successió d'acontenyiments. No obstant, la causalitat no pot ser simplificada puix existixen molts atres factors, variables desconegudes i explicacions que varen poder generar l'efecte. David Hume inclús argumentava que la causalitat és impossible de discernir pero que és possible usar el método científic per a poder rebujar les falses hipòtesis.

Senar sequitur

Senar sequitur és la falàcia en a on les raons donades per a sostindre una afirmació són irrellevants o no relacionades.

Eixemple: «Tinc por a l'aigua, aixina que el meu deport serà el puenting» o «m'agrada conduir per això em compre un Toyota». En qualsevol dels casos fer puenting o comprar-se un Toyota no depén directament de la raó donada ya que hi ha molts més coches o deports que s'han descartat sense que la raó donada siga rellevant, pot produir auto-enganye per no aclarir els verdaders motius pels que es pren una decisió. Una manera de clarificar esta falàcia és reorganisant l'argument per a colocar la raó i la conclusió de manera que l'incongruència es faça evident.

Eixemple: «M'agrada conduir i per això em compre un Toyota»; reordenando: «Em compre un Toyota perque m'agrada conduir», alguna cosa que podria ser cert o no pero que segurament no era lo que es pretenia dir quan s'especificava un Toyota.

Eixemple: «Estem en Espanya, aixina que passarem calor». Reordenando: «Passarem calor perque estem en Espanya».

Eixemple: «M'agraden els avions, per això faig paracaigudisme». Reordenando: «Faig paracaigudisme perque m'agraden els avions».

Eixemple: «La professora no té fills, per això no estic d'acort en les seues pràctiques educacionals». Reordenando: «No estic d'acort en les pràctiques educacionals de la professora perque no té fills».

Falàcia de la regressió

La falàcia de la regressió o falàcia de la reculada és una falàcia llògica en la que es presupon una causa a on no existix. Este tipo de falàcia és un cas especial de la falàcia Post hoc, ergo propter hoc. Esta falàcia es denomina de reculada perque es produïx quan s'associa una causa simple a la desaparició o reculada d'un factor. Conduïx a les superstició i al pensament màgic.

Eixemple: «No som del seu agrade, quan apleguem al bar tots es varen anar».

Segon eixemple: «És culpa meua perque des de que vaig decidir invertir en bossa, esta ha escomençat a baixar o els preus han baixat». L'explicació es troba en el biaix cognitiu efecte l'últim event i en la tendència de les persones a prendre decisions quan les coses estan solament en el cim o varianza més positiva aixina quan estes es normalisen a la mija associen la causa a la seua acció. La següent frase resumix el procés en la bossa: «El pànic causa que vengues en el baixó i la codícia que compres prop del cim» (S. Weinstein).

Falàcia del tirador precís

Archiu:Leisure dartboard. caps block 37

Falàcia del tirador precís: El presunt francotirador primer va disparar i després va dibuixar la diana centrada en els seus tirs. Esta falàcia és típica en l'interpretació de les senyes i en la creació de noves creències. Per a eliminar-la, una volta dibuixada la diana cal tornar a disparar nous tirs. És dir, una volta realisada la teoria és necessari provar-la en noves senyes empíriques.

La falàcia de l'francotirador és una falàcia llògica a on l'informació que no té relació alguna és interpretada, manipulada o maquillada fins que semble tindre un sentit. El nom ve d'un tirador que va disparar aleatoriamente varis tirs a un graner i despuix va pintar una diana centrada en cada u dels tirs per a proclamar-se precís. Té que vore en el biaix cognitiu ilusió de série, que du a les persones a vore patrons a on solament hi ha números aleatoris. Esta falàcia no s'aplica quan un té una predicció o una hipòtesis particular abans d'observar les senyes. Un podria tindre una teoria de cóm deuria comportar-se alguna cosa o el patró que deu seguir alguna cosa i comprovar per mig de proves empíriques o senyes que de fet és aixina (método científic). Alternativament, es poden prendre les senyes observades per a formular una hipòtesis tal com fa l'francotirador, pero després és necessari ensajar l'hipòtesis en noves senyes. Vore test d'hipòtesis. No es pot usar la mateixa informació per a formular i despuix ensajar o provar l'hipòtesis, ya que s'incorreria en la falàcia de l'francotirador.

Falàcia de direcció incorrecta

La falàcia de direcció incorrecta és una falàcia llògica de causa en la que la causa i l'efecte estan intercanviats. La causa passa a ser l'efecte i viceversa. És un tipo especial de la falàcia cum hoc, ergo propter hoc o també de fals dilema.

- Eixemple: Les companyies de tabac varen sugerir que el càncer feya que la gent fumara per a aliviar els dolors per a explicar l'alta correlació entre ells. O també la gent de l'edat mija pensava que els polls eren bons perque no es veen en la gent malalta. Els polls en realitat podien provocar la malaltia i el factor desconegut o la verdadera causa de que no es veren quan la malaltia era visible va ser que els polls són molt sensibles la febra o les altes temperatures.

Argumentum ad consequentiam

Artícul principal → Argumentum ad consequentiam.

Un argumentum ad consequentiam, o argument dirigit a les conseqüències, és un argument falaz que conclou que una premissa (típicament una creència) és verdadera o falsa basant-se en si esta conduïx a una conseqüència desijable o indesijable. És una falàcia perque basar la veracitat d'una afirmació en les conseqüències no fa a la premissa més real o verdadera. Aixina mateix, categorizar les conseqüències com a desijables o indesijables és intrínsecament una acció subjectiva que depén del punt de vista de l'observador i no de la veritat dels fets. Inclús si la premissa ha segut independentment provada, i entra en joc un tercer factor (1:premissa, 2:argument, 3:acció) com és l'acció que es deu prendre per a evitar o favorir una conseqüència, la conseqüència en sí mateixa no pot justificar cap acció determinada sino que han de fer-ho els arguments que justifiquen la relació existent entre l'acció i la consecució. L'elecció de l'acció, per tant, és un pas posterior i separat de les premisses i té que vore més en l'argumentació d'associar una futura acció en una conseqüència.

Eixemple: «El president no ha furtat fondos de l'Estat, perque si ho haguera fet, hauria perdut les eleccions».

Segon eixemple: «Deu deu existir, perque si no existia no hi hauria moral i el món seria horrible».

Tercer eixemple: «El jugador va fer tot lo que va poder, perque si no, no havíem guanyat el partit».

Vore també: Consecuencialismo i Pendent esvarosa

Argumentum ad baculum

Artícul principal → Argumentum ad baculum.

Un argumentum ad baculum, o argument des del bastó o des del mando o argument per la força, és un argument a on la força, coacció o amenaça de força és donada com a justificació per a una conclusió. És un cas especial negatiu del argumentum ad consequentiam. Este tipo de falàcia es dona en els casos en els que es dubta en intervindre o no en un conflicte. Esta falàcia es produïx perque es considera verdadera la premissa degut a que la conseqüència d'esta premissa és molt negativa per a ser ignorada o rebujada. Esta conseqüència negativa justifica qualsevol intervenció per a canviar les conseqüències i presumir que les premisses originals són verdaderes. No obstant, encara que estes decisions preventives prèvies modifiquen forçosament les predites i subjectives conseqüències, no aclarixen la necessitat d'actuar o no asseguren la veritat de les premisses. La por a les conseqüències no pot ser el motor de cap decisió ni és capaç per sí mateixa de fer més veraç una possibilitat.

Eixemple: «Iraq té armes de destrucció massiva. Com açò pot provocar una guerra molt perillosa deu ser veritat i per tant és necessària una intervenció.»

Segon eixemple: «Deus creure en Deu, perque si no ho fas aniràs a l'infern». L'única manera de saber la veracitat d'una afirmació és basant-se en els arguments que la recolzen. L'intervenció és una manera específica de resolució, és també una acció que és independent de la veracitat de l'afirmació i té més que vore en l'inteligència per a discernir quin és la millor manera d'actuar. Esta volta sí que en funció de les conseqüències desijades i a partir de les veritats trobades, situació, entorn, etc. També és possible que se siga conscient de lo falaz de la nostra llògica i que igualment per atres raons, egoisme, interessos o per por a la simple provabilitat no nula d'amenaça preferixca un equivocar-se i actuar com si estiguera segur, abans que esforçar-se en trobar la veritat.

Falàcia del punt mig

Artícul principal → Falàcia del punt mig.

La falàcia del punt mig, o falàcia del compromís o falàcia de la moderació, es genera en supondre que la conclusió més vàlida o certera és la que es troba sempre com a compromís entre dos punts de vista extrems. La falàcia es produïx perque la veritat o certea d'idoneïtat es basa no en els arguments sino en premisses subjectives (es subjetiviza la veritat o mentira d'un fet) de qué és lo que s'ha considerat com a extrem i qué es considere com a punt mig i en la suposició de que este és sempre cert. És possible que lo considerat com a extrem siga en realitat el fet cert.

Eixemple: «Algunes persones creuen que Deu és poderós i que tot ho sap. Unes atres creuen que Deu no existix. Sembla ser raonable acceptar un terme mig. És dir, provablement Deu existixca pero no és sempre el més poderós, el total omnisciente, ni el més bo» o «La Terra està feta principalment de roca, i Júpiter de gasos, aixina que Mart deu estar fet d'aigua» o «Vullc vendre un ordenador per 500 €, pero en eBay m'oferixen 1 €, aixina que deuré vendre-ho per 250 €» o «Les dònes en Occident no estan obligades a dur burka, en canvi les dònes en Orient estan obligades a dur el burka, per tant, a les dònes de tot lo món li les deuria obligar a dur mocador». Esta conclusió és falaz.

Recurs a la provabilitat

El recurs a la provabilitat, o apelació a la provabilitat, és una falàcia llògica que supon que perque alguna cosa és possible o provable, és inevitable que passe. Esta falàcia és usada per a provocar i promoure la paranoia. El recurs de provabilitat no és falaz únicament en el cas de que el temps d'espera per a que es produïxca siga infinit. És dir, esta situació solament es produïx matemàticament. En els demés casos deu tractar-se tan sol com una provabilitat i no com una veritat. La llei de Murphy es basa en este principi per lo que també és falaz. Esta llei diu que si existix algun punt que puga anar mal, llavors anirà mal. Esta llei és falaz per presupondre certea a on solament hi ha provabilitat i per un atre costat produïx autoengaño ya que evita assumir les pròpies responsabilitats quan les coses van mal i diluir la responsabilitat en una provabilitat incontrolable. És evident que si alguna cosa va eixir mal va ser perque era possible que ixquera mal. Pero, per això mateixa, no es pot diluir la responsabilitat en la simple provabilitat. Lo que diu la llei de Murphy és que les persones tendixen a sobreestimar la seua capacitat i a donar per finalisades les primeres impressions o treballs sobre un tema. Açò vol dir que es deixen dur pel seu prejuí cognitiu, incentivat ademés per la necessitat d'evitar la despesa energètica de comprovar i revisar els seus treballs. Quant més vital o important siga dit treball, proyecte o decisió, major és la responsabilitat o negligència de no comprovar els casos que poden anar mal. La llei de Murphy pot presentar-se d'una manera més correcta de la següent manera: «El fet d'excloure un punt que pot eixir mal no ho exclou de que este ixca mal». Esta manera evident d'expressar-ho és llògica, ya que per un costat expressa que l'exclusió d'un factor dels test no té relació, no està correlada en la seua situació o estat real correcte i incorrecte (es troba indefinit) i invita a pensar que el problema va estar en no provar els punts que poden eixir mal.

Eixemple: «Hi ha molts pirates informàtics que usen Internet. Per tant, si uses Internet sense un tallafocs és inevitable que tarde o enjorn sigues intervingut». L'idea llògica que hi ha darrere d'esta falàcia és que ya que la provabilitat és molt alta és millor actuar com si esta fora veritat. El fet de que alguna cosa siga provable d'ocórrer no és un argument per a atestar o verificar que ha ocorregut.

Falàcia naturalista

Artícul principal → Falàcia naturalista.

La falàcia naturalista és una falàcia que es comet cada volta que es pretén reduir lo «bo» a lo que és «natural». Totes les ètica han incorregut en este tipo de falàcia que consistix en justificar la bondat d'alguna cosa pel mer fet de considerar-ho «natural». Evidentment les definicions de lo que pot ser o deixar de ser «natural» són molt heterogénees i van des de lo relacionat en la mateixa naturalea o Deu, fins a criteris hedonistes, metafísics, nacionalistes o lo que es vullga. Lo considerat natural és un terme inexacto i subjectiu, per lo que argumentar l'estat d'apropiat o inapropiat d'un comportament depén de lo que els demés consideren que és apropiat i no de raonaments o arguments que asseguren una consecució o desenroll d'acontenyiments negatius/positius demostradors.

Falàcies informals

Artícul principal → Falàcia informal.

Conclusió irrellevant

Artícul principal → Conclusió irrellevant.

La conclusió irrellevant, ignoratio elenchi, refutació ignorant o eludir la qüestió és la falàcia llògica de presentar un argument que pot ser per sí mateixa vàlit, pero que prova o soporta una proposició diferent de la que deuria recolzar. Aristóteles creïa que totes les falàcies llògiques podien ser reduïdes a ignoratio elenchi. També en alguns casos estes conclusions irrellevants són intents delliberats per part de manipuladors, experts en falàcies llògiques, de canviar l'assunt de la conversació. Vore també Defensa Chewbacca.

Eixemple: «Pablo és un bon deportiste i deu guanyar la copa. Despuix de tot, és un bon tipo, ha donado molts diners i és catòlic». Fet: Les donacions o preferències religioses no tenen que vore en el merecimiento d'un trofeu o rendiment deportiu.

El teu quoque

Artícul principal → El teu quoque.

El teu quoque (en llatí 'el teu també'), és un tipo específic de ignoratio elenchi perque es basa que la premissa o consell presentat per una persona és falsa perque esta mateixa persona no la seguix.

Eixemple: «Thomas Jefferson dia que l'esclavitut estava mal. No obstant, ell mateixa tenia esclaus. Per lo tant es deduïx que la seua afirmació és errònea i l'esclavitut deu estar be».

Argumentum ad hominem

Artícul principal → Argumentum ad hominem.

l'argumentum ad hominem o argument dirigit a l'home consistix en replicar a l'argument atacant o dirigint-se a la persona que realisa l'argument més que a la substància de l'argument. El teu quoque en el que es desvelen draps bruts sol ser un mecanisme.

Eixemple: Dius que este home és inocent pero no pots ser creible perque tu també eres un criminal.

Falàcia de l'home de palla

Artícul principal → Falàcia de l'home de palla.

Una falàcia de l'home de palla o argumentum ad lógicam és una falàcia llògica basada en la confusió de la posició de l'oponent. Generar un «home de palla» és crear una posició fàcil de refutar i després atribuir eixa posició a l'oponent per a destrossar-ho. En realitat no es refuta l'argument real de l'oponent sino l'argument fictici que s'ha creat. El nom ve dels hòmens de palla que s'usen per a entrenar en el combat i que són fàcils d'abatre. És dir, s'ataquen els flocs o possibles malinterpretaciones que es puguen fer de la premissa.

Eixemple: Pedro: «Pense que els chiquets no deurien córrer per carrers en molt tràfic». Juan aprofita i crea una posició clara d'atac: «Yo pense que seria estúpit tancar als chiquets tot el dia sense respirar aire net». D'esta manera, Juan pot atacar una posició radical i fàcil que Pedro mai va voler donar a entendre. L'única manera d'evitar l'home de palla és que Pedro ho destruïxca abans que Juan o posar en evidència l'intenció de Juan de crear-ho per a confondre.

L'arenc roig

La falàcia de l'arenc roig (de l'anglés ret herring), també coneguda com a falàcia de la pista falsa i seguir la carlota, es comet quan algú introduïx material alié a l'assunt de discussió, de manera que desvia l'atenció de tots cap a una conclusió incorrecta. El nom prové d'un arenc roig que s'usa per a allargar les caceres dels rabosots duent als gossos de caça per una pista equivocada. L'olor intensa de l'arenc roig confon el rastre. Vore també Defensa Chewbacca.

Eixemple: «Vosté pot dir que la pena de mort és un mig ineficaç per a previndre el crim, pero… ¿i les víctimes del crim? ¿Cóm pensa vosté que se senten els familiars de les víctimes al vore que l'home que va assessinar el seu fill és mantingut en presó a costa d'ells? ¿Està ben que deguen pagar per l'aliment i estage de l'assessí del seu fill?».

Falàcia de l'etiqueta Falàcia de l'etiqueta

La falàcia de l'etiqueta, relacionada en la falàcia no central, es produïx en reemplaçar l'examen directe de si un cas particular posseïx una propietat substantiva —que és lo que realment està en discussió— per la mera verificació de si dit cas cau baix una etiqueta o categoria, els casos centrals de la qual sí posseïxen eixa propietat. La falàcia es genera perque s'evita el debat de la qüestió real, deixant que l'etiqueta faça tot el treball argumentativo; s'imputa o eximix d'una característica a un fet o subjecte basant-se únicament en la seua pertinença a un concepte, sense verificar empíricamente si el cas en particular reunix les condicions de fondo.

Eixemple: «És un pitbull, i els pitbulls són perillosos, per lo tant este gos és perillós» o «Els imposts són un robo, i el robo està mal, per lo tant els imposts estan mal» o «Este producte té "químics", i lo químic és tòxic, per lo tant és amolador» o «Juan és una bona persona; com Juan és bo, no va poder haver segut el culpable del fet». Esta conclusió és falaz.

Argument a silentio

Artícul principal → Argument a silentio.

La falàcia del argument a silentio o argument pel silenci consistix en considerar que el silenci d'un ponent o interlocutor sobre un assunt X prova o sugerix que el ponent és un ignorant sobre X o té un motiu per a mantindre's en silenci respecte a X. En relació en esta falàcia, és necessari fer referència a la doctrina jurídic-processal cridada «dels actes propis», per la qual, en una de les seues aplicacions més freqüents, si una de les parts en un procés no alega cert fet, senya, prova o argument disponent de tràmit per a fer-ho, es presumirà que no té cóm alegar-ho. Per tant, encara que llògicament el argumentum a silentio o ex silentio és una falàcia, perque el silenci d'un interlocutor no pot prendre's com a prova de certea de lo dit per un interlocutor contrari, en el terreny de la pura retòrica pot ser un indici de falta d'arguments o de falta de capacitat per a contrarrestar dialécticamente els arguments exposts per l'adversa. Esta presunció es realisa en el terreny jurídic per ser est un terreny subjectiu marcat per lleis que estan fetes per a que la majoria puga quedar satisfeta. I açò és aixina perque la majoria posseïx el prejuí de que el silenci d'un interlocutor implica la falta d'arguments o un motiu particular per a tindre-ho i també perque el que trenca l'estat de normalitat té l'obligació de provar en arguments les acusacions. Vore Falàcia d'eludir la càrrega de la prova.

Hipòtesis ad hoc

Artícul principal → Ad hoc.

En filosofia i ciència, una hipòtesis ad hoc és una hipòtesis agregada a una teoria filosòfica o científica per a evitar que es refute o rebuge la teoria per les seues possibles anomalies i problemes, no prevists en l'exposició original. Vore també falàcia de l'francotirador, en el que les conseqüències o l'orde llògic que se supon deuria prevore's es desenrolla despuix de vore les senyes. Filòsofs i científics es comporten de manera escèptica davant les teories que contínuament realisen ajusts ad hoc o hipòtesis ad hoc, ya que estes són en freqüència característiques de teories pseudocientífiques. Gran part del treball científic recau en la modificació de les teories o hipòtesis ya existents, pero estes modificacions es distinguixen de les modificacions ad hoc que els nous canvis proponen a la seua volta nous mijos o contraeixemples per a ser ratificats o refutados. És dir, la teoria tindria que complir en les noves contenció junt en les anteriors.

Falàcia per associació

Artícul principal → Falàcia d'associació.

Una falàcia per associació és un tipo de falàcia llògica que sosté que les qualitats d'un són intrínsecament o essencialment qualitats d'un atre simplement per associació. La falàcia per associació es pot relacionar al método d'inducció, ya que se sosté que si un membre pertany a un grup, les qualitats, actituts o tendències d'eixe membre pertanyen al grup. D'ací que, per mig d'una relació completament intranscendent, se sosté que les qualitats d'un són intrínsecament o essencialment qualitats d'un atre simplement per associació. Alguns eixemples de falàcia per associació són: «Algunes obres caritatives són fraus. Per tant totes les obres caritatives són fraudulentes» o «Bush vol invadir Iraq. Bush és un republicà. Per tant tots els republicans recolzen l'invasió d'Iraq». De la mateixa manera cal notar que perque un té una o alguna característica en la que, tradicionalment, s'identificaria un grup no implica que eixe individu pertanyga a eixe grup. Un eixemple seria: «Bush està a favor d'una immigració més laxa. El partit Demòcrata està a favor de l'immigració laxa. Bush és Demòcrata.» Açò últim seria una extensió falaz del método d'abducció. Vore també Reductio ad Hitlerum.

Ad ignorantiam

Artícul principal → Argument ad ignorantiam.

Un argument ad ignorantiam o argument dirigit a l'ignorança afirma que una premissa és verdadera solament perque no s'ha provat que siga falsa, o que la premissa és falsa perque no s'ha provat que siga verdadera. Açò és una falàcia, perque la veracitat o la falsetat de qualsevol afirmació és independent del nostre coneiximent. És dir, esta falàcia consistix que, subjetivamente o pel propi coneiximent, un considera falsa una premissa increible o poc provable, o considera verdadera una atra premissa més coneguda o preferida pero no provada. En açò, lo que es fa és fer dependre la veritat o falsetat de les coses del propi coneiximent d'estes, alguna cosa que evidentment és erròneu. Vore també el model de navaixa de Occam, és dir, un argument que, encara que falaz estrictament, és un método que inevitablement se seguix usant a falta de proves perque guarda una veritat implícita: en igualtat de condicions, la senzillea és preferible a la complexitat.

Falàcia de l'efecte va dominar

Artícul principal → Falàcia de l'efecte va dominar.

Una falàcia de l'efecte va dominar o pendent deslizante és un tipo de falàcia llògica que argumenta que si es realisa un determinat moviment o acció en una determinada direcció este generarà una cascada d'events un darrere l'atre en la mateixa direcció. Esta falàcia està basada en les falàcies d'associació, les falàcies de causa simple, les falàcies post hoc, ergo propter hoc i sobretot en la falàcia de recurs de provabilitat que conduïx a la paranoia. La falàcia consistix que, una volta realisat el primer moviment en una direcció, es continuarà inevitablement en la mateixa direcció, alguna cosa que és provable pero que no deu considerar-se cert. Per a evitar caure en la falàcia es deuen aportar arguments per a la conexió entre els successos i tindre en conte que, a mida que es desencadenen més successos, la provabilitat de que estos ocórreguen en la mateixa direcció és cada volta menor. Este tipo d'argumentació és beneficiosa en demagògia ya que, aprofitant el biaix de falsa vivència, conseguix despertar la paranoia i la por en els receptors. La provabilitat d'un succés no implica la seua certea.

Esta falàcia s'usa també en la falàcia de l'home de palla de la següent manera:

A succeïx;
B inevitablement succeirà (s'aplica la falàcia de l'efecte va dominar);
B és un succés detestable (és un succés fàcilment defendible al que el locutor no volia aplegar);
per tant A també és detestable (consecució de la falàcia de l'home de palla.

La conexió entre el succés A i succés B pot ser falaz o no ser-ho i depén de si s'aporten suficients arguments.

Vore també teoria del va dominar, a on s'explica que es necessita un argument independent per a explicar per qué un principi similar al va dominar és aplicable les pròpies circumstàncies.

Recurs a les emocions

Artícul principal → Argumentum ad consequentiam.

La falàcia del recurs a les emocions és una falàcia en la que el locutor tracta de manipular les emocions del receptor, més que usar arguments vàlits, per a demostrar la validea o invalidea dels arguments del contrari. Dins d'esta falàcia es troben atres com recórrer a les conseqüències, recórrer a la por, recórrer a la culpa, recórrer al ridícul, recurs del victimisme i demés falàcies en les que les emocions o estats subjectius d'un o varis individus s'usen com a argument per a demostrar la veracitat o falsetat d'una asseveració. Mereix especial atenció el recurs del victimisme, en el que es mesclen l'Argumentum ad hominem, atacs o arguments sobre les persones, i una apelació a les emocions.

Recurs al victimisme

Artícul principal → Victimisme.

La falàcia del recurs del victimisme.

Pedro: Antonio pesa 50 kg.
Juan: Això no és cert, Antonio pesa 100 kg, ho vaig pesar hui en la bàscula.
Pedro: Tu sempre m'estàs atacant afirmant que mente. Tractes de impondre el teu punt de vista, eres injust. Fes el favor de disculpar-te: la meua opinió mereix ser respectada i no pots impondre la teua sobre la dels demés. Eres un dictador».

Encara que lo predicat per Pedro poguera ser cert no té res a vore en la veritat o falsetat de l'argument, pero permet desviar l'atenció de les senyes i verdaders arguments. La millor manera d'evitar la falàcia és posar en evidència que el tema tractat i el recurs de victimisme són temes diferents i que deuen tractar-se per separat.

Falàcia de recórrer a les conseqüències: El futboliste va fer tot lo que va poder, d'una atra manera no s'haguera guanyat; a on es recorre a la conseqüència positiva o a la felicitat del moment per a guanyar acceptació.

Falàcia de recórrer a la por o argumentum ad metam o argumentum in terrorem: Si no et gradues sempre seràs pobre, o Deu existix i, si no crees en ell, ardiràs en l'infern, o Si no actuem ara, despuix serà massa vesprada. Cap dona arguments sobre la seua premissa principal, tan solament es llimiten a presentar una ilusió negativa o falsa vivència que afecte a les emocions de l'atre.

Recurs al ridícul

La falàcia del recurs al ridícul s'assembla a la falàcia del recurs a les emocions, perque es presenten els arguments de l'oponent de modo que estos semblen ridículs o irrisorios. En freqüència esta falàcia és una extensió d'un intent de crear una falàcia d'home de palla de l'argument actual.

Eixemple: «Si la teoria de l'evolució fora certa, ¡seria dir que el teu yayo era un gorila!»

Un atre eixemple:

Pedro: Deurien pujar el preu de les bales.
Juan: ¡Clar! ¿T'imagines que en anar-te de caça tingueres que demanar un crèdit per a poder comprar-les?

En esta falàcia es ridiculisa l'argument. No confondre en la falàcia d'argumentum ad hominem, en el que s'ataca a la persona per a derrocar el seu argument. Tampoc confondre en reductio ad absurdum (reducció a l'absurt) o prova per contradicció, que correctament construïda no és una falàcia sino un argument vàlit i llògic que ademés és usat en matemàtiques. Reducció a l'absurt significa trobar una excepció d'alguna premissa que de manera consensuada o provada la faça falsa o absurda.

Eixemple:

Pedro: No vages a la festa.
María: ¿Per qué no?
Pedro: Perque hi ha chics que s'aprofiten.
María: Ok, llavors tampoc aniré a l'universitat, ya que allí també hi ha chics aprofitats.

L'anterior eixemple usa la reducció a l'absurt per a rebatre l'argument de manera llògica i veraç. Açò obliga a Pedro a modificar el seu argument i expressar un de nou.

Un atre eixemple llògic de reducció a l'absurt podria ser: «Pedro: Totes les creències tenen igual validea. Juan: Yo crec que no totes tenen igual validea. Com tu dius que totes tenen validea i la meua és una creència, esta també deu ser vàlida, per lo que et contradius.»

Un atre eixemple: «Pedro: No hi ha veritats absolutes i objectives, la veritat és relativa per a cada persona. Juan: No és del tot cert. Cada persona si se sent en possessió de la veritat, pero això no significa que la veritat no siga objectiva. Lo únic que és subjectiu és la creència de que cada u posseïx la veritat i no la calificació de la veritat en si mateixa. Un s'aproxima a la veritat en quant integra el coneiximent d'abdós o tots els punts de vista i veu en tota l'informació disponible.»

Falàcia de l'empatia

Una falàcia de l'empatia és un argument falaz que reduïx les verdaderes sensacions dels demés a la pròpia valoració de la realitat. Esta falàcia presupon que, si alguna cosa és bo para mi, llavors deu ser bo per als demés sense preguntar. En la seua versió més intensa pot derivar en accions prejuiciosas quan es creu que dita bondat deu ser compartida o imposta. Al mateix temps, si alguna cosa és mal per a un mateixa llavors també ho serà per als demés. Esta falàcia justifica el colonialisme i és la justificació per a les imposicions de creències o de cultures. En la seua versió més intensa, es presupon no solament que la nova creència és millor, sino que és necessari impondre-la posat que els demés no són capaços d'elegir-la lliurement. En la seua versió dèbil la falàcia és solament un cas de generalisació afanyada, que al final pot dur fortuitamente a una conclusió encertada.

Eixemple: I Jesús va dir: amaràs al pròxim com a tu mateixa. Des de la perspectiva de la llògica i considerant que l'intenció de la frase era crear una regla general de conducta que millorara les relacions entre les persones (entenga's "incrementar l'estat de felicitat de totes les parts"), la frase és falaz. Primer, perque considera que es realisarà una bona percepció subjectiva del propi estat; segon, perque considera que dita percepció subjectiva és positiva per als demés, i tercer perque ordena i impon la pròpia percepció als demés sense aplegar a comprovar si eixa percepció és aplicable als demés.

Un atre eixemple: «Estats Units és un gran país. Estats Units és aixina per la cultura i saber del poble nortamericà. Deuríem invadir els demés països per a lliurar-los de la pobrea».

Argumentum ad populum

Artícul principal → Argumentum ad populum.

Un argumentum ad populum, o argument pel poble, és un argument falaz que conclou que una proposició deu ser verdadera perque moltes persones ho creuen aixina. És dir, recorre a que «si moltes persones ho creuen aixina, llavors serà aixina». En ètica l'argument falaz seria «si molts ho troben acceptable, llavors és acceptable». Esta falàcia fa us del prejuí efecte carro guanyador. Esta falàcia és un tipo de falàcia genètica o basada en l'orige de les coses. És una falàcia perque el mer fet de que una creència està àmpliament estesa no la fa necessàriament correcta o verdadera. Açò es basa que, si una opinió individual pot ser incorrecta, llavors l'opinió sostinguda per moltes persones també pot ser-la. La veracitat o falsetat d'una afirmació és independent del número de persones que creuen en ella. Esta falàcia s'usa molt en publicitat.

Eixemple: «50 millons de fanes no poden estar equivocats» o «la marca X és la marca líder en Europa, per això deuries comprar productes d'esta marca» o «la major part de la gent del planeta creu en algun deu, i no es coneixen entre sí, això no pot ser coincidència: Deu deu existir» o «els ecologistes diuen que el calfament global està succeint perque la majoria dels científics ho diuen i ho creuen aixina».

Açò és una afirmació falaz. No obstant, la ciència treballa sobre l'evidència, no segons el vot popular. Aixina, és més apropiat fixar-se en les evidèncias que es presenten que en el número de persones que ho afirmen o ho neguen. Açò du a que els resultats en democràcia no poden catalogar-se com a bons o mals pel número de votants; tan solament es pot afirmar que el resultat és el que el major número de persones vol i això, en democràcia, deu ser suficient. Votar per una solució o vot plural com a método per a saber si una afirmació és certa o falsa és falaz i incorrecte.

Un espectador d'un juí que observa una votació i no els arguments no pot deduir despuix de la votació o pel resultat si lo votat és cert o no. Açò és aixina perque la votació va poder haver-se portat a terme a través dels prejuïns i no a través dels arguments. D'igual manera, si la llògica és duta solament a través d'arguments sòlits no seria necessària la votació.

Tant la democràcia com els juïns no obvien açò sino que simplement fan la falàcia irrellevant definint lleis que són més subjectives que objectives. És dir, no es tracta de trobar la veritat o lo millor possible sino de trobar una solució que agrade a la majoria en les circumstàncies històriques i culturals del moment. En els juïns per votació existix, per a evitar en lo possible un efecte carro guanyador, la presunció d'inocència i ademés l'idea de que la simple possibilitat, suposicions o proves circunstanciales no deuen ser tingudes en conte pel jurat.

Existixen excepcions com en etiqueta i protocol. Estes solament depenen de la seua acceptació majoritària, és dir, són totalment depenents del número, aixina que un argument ad populum no és falaz en estos casos. Açò és aixina perque les convencions acceptades no es definixen i no deuen considerar-se verdaderes o falses, millors o pijors, sino solament convencions o regles que es deuen usar en el moment actual. Aixina la seua veracitat es troba indefinida i tan sol és considerada una regla d'us. Açò s'aplica solament per a eixos casos en els que abdós parts entenguen el terme convenció i no presuponguen veritat en això. Un atre punt aparte seria si mereix la pena evitar una «convenció» o «protocol» en les possibles despeses energètiques i riscs d'eficiència que supon en favor d'un atre protocol argumentat verdader. En eixos casos intervenen moltes variables puix ya es tracta d'una «acció» de canvi i els modos d'eixecutar-la depenen d'atres factors més que del seu estat de veres o falsetat.

Eixemple: En Rússia la majoria pensa que és cortés entre hòmens besar-se en cada trobada. Per tant, és cortés per als hòmens fer-ho en Rússia. Una atra excepció és quan el argumentum ad pópulum implica implícitament un argument «de seguritat» per convenció pero no se centra en si és millor o pijor el sistema. Eixemple: Tots conduïxen per la dreta. Per tant, per a no tindre problemes deuries conduir per la dreta.

Argumentum ad nauseam

Artícul principal → Argumentum ad nauseam.

Un argumentum ad nauseam, o argument fins a la nàusea, és un tipo de falàcia dirigida a les emocions en el que les persones creuen que una afirmació és més provable de ser certa o més provable de ser acceptada com a veritat quant més voltes l'ha sentit. Esta falàcia està dirigida a les emocions perque el hastío o ad náuseam que es genera subjetivamente en cada persona per la repetició de l'afirmació és tal, que pot fer canviar el concepte d'esta sense que haja escoltat cap argument vàlit. D'esta manera, un argumentum ad náuseam és aquell que ampra repetició constant d'una afirmació fins que els receptors es convencen d'esta. Este tipo de tècnica falaz és usada molt en política, a on, sense amprar arguments, proves o evidències d'un fet, es repetix una i una atra volta la mateixa afirmació fins a la conversió. No obstant, per molt que es repetixca o per molt esforç que es pose en fer-ho, açò no fa a l'afirmació més real o verdadera. Esta falàcia ve de la falsa creència de que, si algú dedica tanta energia a repetir un mensage, és perque este deu ser més veraç que el d'una atra persona que no es molesta o no pot rebatre-ho. Vore efecte del carro guanyador i biaixe de la debilitat i fortalea.

Argumentum verbosium

Suponga la següent escena. Antonio, que és millonari, mostra a les seues dos invitats, Pedro i Juan, la seua immensa biblioteca. Juan comenta: «Antonio deu ser molt inteligent i cultivat. Mira la cantitat de llibres, divisions per temes, estanteries i inclús estàtues que té en la seua biblioteca d'astrologia. Deu ser un expert en astronomia». Note's no solament que Juan comet l'error de confondre astrologia en astronomia, atordit per la cantitat d'informació concernent a un tema que guarda vagues similituts en l'astronomia, sino que ademés supon que dita cantitat d'informació és rellevant i certa. Per un atre costat, califica d'inteligent i cult a Antonio sense escrutini, puix pel *verbosium* supon calitat en el contingut. Pedro respon: «Antonio, ¿has llegit algun llibre d'estos?».

Un argumentum verbosium, o argument per verbositat o palabrería, es produïx quan un argument és tan complex, extens i pobremente presentat pel ponent que els demés estan obligats a creure-ho i suponen que és cert. Esta suposició es produïx, en freqüència, per a evitar la despesa energètica i de temps per a examinar els detalls. Al mateix temps, la complexitat que el ponent desenrolla intimida i genera por al ridícul per desconeiximent. Vore biaix de la debilitat i fortalea. Esta falàcia té com a paradigma la següent frase: «Si no pots convéncer-los en la teua lluentor, desconcerta'ls en tots els detalls». Este tipo de falàcia és molt comuna en círculs acadèmics i en els mijos de comunicació.

Eixemple: «El proyecte fi de carrera de Pedro és millor i deu tindre raó, ha escrit molt i és que té més de 500 pàgines, el d'Albert Einstein solament tenia 50». El número de pàgines d'un document i la seua complexitat aparent i subjectiva no és un factor relacionat en la calitat i veracitat d'un document. De fet és tan sol una senya anecdòtica. Les grans obres i idees científiques s'han desenrollat en artículs de no més de 30 pàgines. Per a realisar una asseveració semblant es deu comprendre el contingut; en un atre cas cal abstindre's de fer-la.

Segon eixemple: Suponga que algú vol convéncer-ho de que volar és molt perillós. Si s'aplica argumentum verbosium s'expondrien moltíssimes senyes, com el número d'accidents en els cinc anys passats, el número de persones que han mort, després lo mateix dividits per llínees aérees i aixina fins a aportar 25 estadístiques diferents. Esta magnitut de senyes sonarà convincent pel prejuí cognitiu pel biaix de la debilitat i fortalea. No obstant, açò no canviarà la realitat demostradora de que volar és el modo més segur de viajar, perque en este cas el número d'accidents no és tan rellevant com la relació entre el número de vols i el número d'accident o el percentage d'accidents/vole segur. Quan s'entrega un gran número d'estadístiques el públic tendix a deixar d'examinar la calitat, relació directa, rellevància i validea de les estadístiques i les accepta, per considerar que el seu número o complexitat tècnica és igual a la seua veracitat.

Tercer eixemple:

La presentació de Lucas ha durat una hora, no he pogut entendre res, deu ser un geni.
La presentació de Pedro va estar ben, ho he entés tot, ¡no sé cóm no se m'ha ocorregut a mi! Lo que fa lo pot fer qualsevol.

En este eixemple es comet la falàcia de considerar certs les senyes aportades quan no s'ha aplegat a entendre'ls. Quan un tema no es comprén, llavors no és possible donar una opinió al respecte. Únicament es pot dir que Lucas no ha pogut fer-se entendre. Les raons per a això tampoc deuen presupondre's. És dir, és possible que la falta d'enteniment es dega a presupondre erròneament certa experiència del receptor. Per açò mateixa és necessari un diàlec o reacció del públic i est deu ser sempre respectat i fomentat.

En moltes cultures es desaprova el cuestionamiento de les autoritats i l'aclariment precís i diàfana dels continguts. Açò és llògicament incorrecte. El motiu dels documents, exposicions i explicacions i el fi de la comunicació és aplegar a entendre's, és dir, transmetre el mensage correcte.

S'ha vist que els comentaris anònims incrementen el número de preguntes. La qual cosa apunta a que molts eviten el cuestionamiento degut precisament al argument per intimidació o Argumentum verbosium. La manera d'eliminar estos perjudicials comportaments que, a llarc determini, poden socavar la credibilitat de qualsevol matèria és demandant una síntesis, llenguages més explícits, la verdadera divulgació per persones realment capacitades en estos temes i l'escarment i exposició d'estos galimaties. Si tot açò no funciona, es deu buscar activament un millor divulgador i mostrar disconformitat abandonant la sala. Un bon divulgador seguix la següent frase «Que siga senzill pero no incomplet».

Per un atre costat, la falàcia contrària és supondre que quanta major senzillea tinga una asseveració, més certera és. Este raonament incorrecte no deu confondre's en la navaixa de Occam. La navaixa de Occam expon que en igualtat de condicions entre dos teories és preferible la senzillea a la complexitat, i no es manifesta sobre la seua veracitat. Karl Popper argumentava que les teories simples no necessiten apelar a consideracions estètiques. Tomas d'Aquino va expressar: «Si una cosa es pot fer adequadament per mig d'una cosa, és superfluo fer-la per mig de vàries».

Karl Popper exponia que la preferència pot estar justificada pel criteri de falsabilidad. Es preferixen les teories simples a les teories més complexes perque les senzilles posseïxen major contingut empíric per a ser posades a prova en el futur i per això són més fàcilment falsables (Popper, 1992). En atres paraules, les teories simples cobrixen un major número de casos que les teories complexes i per tant són més fàcils de desmentir.

Per eixemple, suponga dos teories arbitràries que no disponen de més arguments que el seu enunciat. Abdós poden ser falses o potser solament una d'elles verdadera: (a) el món és pla; (b) el món és una tortuga jaganta que vola per l'espai. És conegut que abdós teories són falses, pero acceptar la teoria B supondria acceptar que, de totes les configuracions possibles, la de la tortuga (en la seua textura, durea i qualitats) és l'única possible, lo que llimita i restringix el contingut empíric. La teoria A, en canvi, és menys restrictiva perque restringix el món a una geometria plana sense supondre majors variables. Quan estes teories pogueren ser comprobables, la primera que podria ser-ho seria la teoria A per presentar més casos en els que es deu complir.

Argumentum ad verecundiam o recurs a l'autoritat

Artícul principal → Argument ad verecundiam.

Un argumentum ad verecundiam, o apelació a l'autoritat, és una falàcia que consistix en basar la veracitat o falsetat d'una afirmació en l'autoritat, fama, prestigi, coneiximent o posició de la persona que la realisa. Un tipo especial d'esta falàcia és la falàcia argumentum ad crumenam, a on es considera més veraç una afirmació perque la persona que la realisa és rica o, pel contrari, en argumentum ad lazarum, perque és una persona pobra o de classe més baixa qui la realisa. La veracitat d'un fet o afirmació no depén de la persona que la realise sino de les proves, evidències o arguments que es presenten.

Esta falàcia també pot considerar-se una variant del argumentum ad hominem, ya que també fa dependre la veracitat o falsetat d'una afirmació de la calificació d'un individu. No obstant, de la mateixa manera que a través de l'experimentació es tracta de trobar excepcions i si no es troben es pot considerar una teoria com a verdadera, igualment es pot fer en les autoritats.

Un argument que apela a l'autoritat i no falaz sino llògic en funció de les seues premisses seria:

A realisa una afirmació B
A mai està confòs, equivocat o deshonesto
per lo tant l'afirmació, evidència o prova B deu ser presa en consideració, encara que no com a certa.

Si la premissa 2 és certa la seua conclusió també ho serà. Aixina, apelar a una autoritat pot ser llògicament correcte mentres haja segut suficientment provada la seua autoritat i no s'hagen trobat excepcions. Açò no vol dir que l'afirmació siga certa i que no es trobe una excepció, pero és alguna cosa difícil d'evitar en el parla pel número de proves que deurien fer-se per a prendre decisions.

Per un atre costat, les persones s'equivoquen i ademés en freqüència, lo que deixa escàs marge per a que la premissa 2 no tinga excepcions. Eixemples falaces són els següents: «eixa afirmació és veritat, perque ho he vist en televisió» o «açò deu ser veritat perque apareix en Wikipedia» o «ho diu la revista científica Nature, per tant deu ser cert». En tots estos casos, si no es coneixen les fonts o no s'ha experimentat en elles, es genera un ipse dixit.

Ej. d'argument falaz per l'apelació de l'autoritat: El catedràtic d'economia de la prestigiosa universitat d'Harvard Martin Feldstein és assessor de l'administració del govern de EE. UU.. Martin Feldstein i Glenn Hubbard defenen que la regulació del mercat financer frena el creiximent de l'economia, i per tant no deuen regular-se les inversions dels bancs i el seu deute. Segur que ell no va poder haver passat per alt els perills de la codícia especulativa i arriscada d'un mercat descontrolado. Per tant, la crisis econòmica del 2008 no és deguda a la falta de regulació.

Argumentum ad antiquitatem

Artícul principal → Argumentum ad antiquitatem.

Un argumentum ad antiquitatem és una falàcia llògica típica en la que una tesis és proclamada com a correcta basant-se en que esta ha segut tradicionalment considerada correcta durant molt temps. En definitiva, «açò és correcte perque sempre s'ha fet d'esta manera». Este argument fa dos suposicions: 1) que l'antiga manera de pensar va ser provada com a correcta quan es va introduir (la qual cosa pot ser fals, ya que la tradició pot estar basada en fonaments incorrectes); 2) les raons que varen provar este argument en el passat seguixen actualment vigents. Si les circumstàncies han canviat açò pot ser fals. Per un atre costat, esta falàcia també supon que mantindre el statu quo és preferible a la possibilitat d'un canvi, la qual cosa pot ser també incorrecte.

Eixemple: «En Nadal sempre hem dut a casa arbres arrancats del bosc, ¿per qué ara tindrem que comprar un de plàstic?» Vore també la seua versió oposta argumentum ad novitatem. En abdós casos no es donen arguments que recolzen els canvis, sino apelacions a que lo millor és lo antic o lo nou respectivament.

Falàcia de les moltes preguntes

Artícul principal → Falàcia de les moltes preguntes.

La falàcia de les moltes preguntes és una falàcia que és realisada quan algú fa una pregunta que presupon alguna cosa que encara no ha segut provat o acceptat per totes les persones envoltes. Esta falàcia és en freqüència usada retòricament per a donar a entendre la presunció o coneiximent de la resposta a la pregunta per part del que la realisa. Eixemple: «¿Seguixes eixint a menjar en la teua dòna?». La resposta tant afirmativa com a negativa admetria que la persona té dòna i que a lo manco abans eixia a menjar en ella. Estos fets són presuposts per la pregunta. Es tracta d'una falàcia perque es presupon la veritat o alguns fets en fer la pregunta complexa. Açò no vol dir que no siguen certs, pero si que els demés oyents no deuen donar-los per certs fins a no rebre la resposta. Per a evitar estes presunció lo millor és no respondre la pregunta, ya que no es donarà cap informació extra. Per a evitar fer-ho es pot respondre en una atra pregunta que apunte al perqué de les assunció o denotar o mostrar que la pregunta està enverinada i ha presupost alguns fets. Si no és possible evitar respondre llavors la resposta deu ser completa i negar les presunció.

Eixemple: ¿Encara colpeges a la teua esposa? Una resposta negativa significarà que la persona ha pegat a la seua esposa en un moment anterior, l'afirmativa que no solament ho fas en l'actualitat sino que ho fas des de temps arrere. En este tipo de preguntes es dona per supost el fet pel que es pregunta i, si este fet no ha segut presumit abans pels interlocutors, la pregunta es torna capciosa: s'incorre en la falàcia de les moltes preguntes.

Dos errors fan un encert

Artícul principal → Dos errors fan un encert.

Dos errors fan un encert és una falàcia llògica que ocorre quan es presumix que, si es comet un error, un atre error podrà cancelar-ho. La falsetat o equivocació en un comentari o acció no fa més necessari, lloable o racionalmente prudencial realisar un atre acte equivocat en represàlia. Este tipo de falàcia es reproduïx en la llei de talión o en l'ull per ull. Vore l'alternativa Cessara Beccaria. És deguda a varis biaix com biaix de simetria, fenomen del món just.

El problema no residix en saber qué es considera error o si es considera un error i un encert la represàlia. La falàcia no està en la definició de les dos accions inicials sino en considerar que el resultat està definitivament, per cancelació, lligat a un encert o a un error. L'idea de que un error és cancelat per un atre ve de la semblança o ilusió de série que existix en les lleis físiques a on una força en una direcció genera una atra força simètrica, d'igual magnitut, pero en sentit opost. No obstant, la llei no es pronuncia sobre l'encert de la força en un sentit i de l'atre, és dir, no es pronuncia sobre l'idoneïtat o finalitat d'este comportament. És dir, en física açò no es pot canviar pero en els comportaments sí i només si una reacció diferent conduïx a una millor consecució d'acontenyiments, esta deuria prendre's.

En "dos errors fan un encert" s'obvia açò i directament es presupon que la reciprocitat o proporcionalitat és lo que durà millors conseqüències. D'esta manera molts poden trobar arguments per a justificar que en defensa pròpia un pot respondre en violència a la violència, pero no podran lligar un resultat positiu degut solament a una cancelació d'efectes. És més, en la guerra freda, l'amenaça nuclear en represàlia a una atra amenaça nuclear va ser usada i encara que va evitar la guerra va crear una escalada armamentística.

És dir, lligar el resultat a un encert deu fer-se en atres arguments més que la pura cancelació de dos efectes nocius. D'una atra manera, es pot entrar en cicles de violència, acumulació d'armes, escalada de desconfiança i atres errors creixents, quan l'atra part usa la mateixa llògica.

Eixemple: «Juan: Vaig cridar al meu cap i ho vaig cridar idiota. Puc tornar a cridar i cridar-li idiota pero dient que soc Susana.» Encara que el segon fet perjudicial pugues aparentment cancelar el meu primer error no es pot presupondre un encert i eixir sense problemes del atolladero. Es podria fer lo correcte i disculpar-se i potser el resultat haguera segut també encertat. La qüestió és que ni lo un ni lo un atre lliga a un resultat si no hi ha arguments que ho recolzen com la personalitat del teu cap, confiança en ell i atres arguments.

Segon eixemple: «Juan: El polític X va mentir quan va parlar sobre P. Pedro: Sí, molt be, pero no estàs tenint en conte que el teu polític I també va mentir quan va parlar sobre Q.»

Falàcia del cost irrecuperable

Artícul principal → Falàcia del cost irrecuperable.

La falàcia del cost irrecuperable, o falàcia del Concort, es produïx quan algú realisa una inversió que sembla ser no rendable i raona de la següent manera: «No puc parar ara, d'una atra manera lo que he invertit fins al moment es perdrà». Açò és veritat, per supost, pero irrellevant per a la decisió de si un deu continuar invertint en el proyecte. És dir, els arguments per a seguir invertint en el proyecte no es deuen basar en la por a la pèrdua de lo invertit sino en les expectatives de funcionament del proyecte, abdós coses totalment independents. Si no hi ha esperança de cap èxit per a l'inversió, llavors, el fet de que un hi haja ya ficat un montó de diners i esforç no justifica tindre que seguir perdent-ho para no afrontar l'error inicial.

Açò es dona en les persones que no saben o no poden claudicar, pel prejuí existent de que si es posa tota l'energia en alguna cosa seran capaces de véncer-ho. No obstant, sempre pot haver un factor desconegut o una variable desconeguda que podria dur-los al fracàs indefinidament o irremediablement. Esta falàcia es constata que estes persones creuen ser capaces sempre de deprendre o trobar este factor quan l'operació llògica seria parar i, una volta depresa la lliçó, recomenzar. Continuar invertint en un proyecte que no funciona no depén de lo invertit sino de l'esperança o estimació d'èxit justificada o de l'importància d'aquell per a atres factors, independentment dels resultats a curt determini.

Eixemple: Tots sabem que anem a morir. Lluitar per la supervivència té sentit encara que inevitablement es fracasse. La supervivència és important per a atres objectius secundaris com la reproducció, la superació, l'aprenentage i atres valors que subjetivamente considerem secundaris i que no tinguen que vore necessàriament en la pròpia supervivència pero que depenguen directament d'esta.

Un atre eixemple: Supongam que una relació no funciona i que és evident que dita relació és considerada temporal. L'inversió en esta relació podria estar justificada pels objectius o beneficis secundaris que puga generar. El llímit o punt en el que és considerat necessari abandonar pot estar para alguns en el moment en el que es deu posar més energia de la necessària per a obtindre els beneficis per atres caixers. O en una situació optimista quan els beneficis laterals disminuïxquen a partir de certa barrera considerada mínima per al proyecte. La qüestió és que molts cauen en la falàcia i persistixen en una relació o proyecte inclús quan no reporta beneficis laterals o secundaris, pel simple fet o raó de que ya han invertit tota la seua vida o tots els seus fondos en ell, com si esta anara una raó llògica per a seguir fent-ho. Açò té que vore en la por al canvi i a lo desconegut. Vore també prejuí del statu quo

Falàcia d'accentuació

Artícul principal → Falàcia d'accentuació.

La falàcia d'accentuació és una de les falàcies llingüístiques reconegudes per Aristóteles i que era usada pel Oràcul de Delfos. La falàcia es construïx en realisar una proposició que conté una part que afirma alguna cosa o que concorda en un tema, i una atra part en una objecció o condició. En funció d'on s'aplique la força d'accentuació es denotarà més o menys importància en un sentit o un atre. D'esta manera es pot crear una ambigüitat en el sentit de l'interpretació. Este tipo d'engany o falàcia, aixina com les veritats a miges, es dona en molta freqüència en política ya que permet al polític retractar-se de lo dit si les coses ixen mal. Eixemple: Un periodiste li pregunta a un membre del congrés si està d'acort en el nou sistema de missils del president; el congressiste respon: «Estic a favor d'un sistema de defensa de missils que efectivament defenga al nostre país». Si li dona émfasis a la paraula favor estarà d'acort en el president, pero si dona émfasis a les paraules que efectivament defenga significarà que no està d'acort en el sistema de missils del president. Eixemple: «M'agrades molt, quan estàs de bon humor» o «estic d'acort en un sistema de votació que siga just i clar».

Amfibologia

Artícul principal → Amfibologia.

Una amfibologia és un tipo de falàcia del llenguage que es dona quan s'ampren frases o paraules en més d'una interpretació, o el significat de la qual pot canviar en funció de si s'inserten menges o pauses. També varen ser usades pel Oràcul de Delfos.

Per eixemple:

«Perses, quedeu-vos en la vostra casa».

Té tres interpretacions:

«Perses, quedeu-vos en Pèrsia»,

«Perses, quedeu-vos en Grècia, que des d'ara és la vostra casa»,

«¡Perses! Grecs, amagueu-vos en la vostra vivenda».

Eixemple:

«Si lluites en puntes d'argent, un gran regne serà vençut».

Pero, ¿qué gran regne serà vençut, l'enemic o el propi?

Argument des del preu

Un argument des del preu es produïx quan se supon que si alguna cosa costa una gran cantitat de diners, llavors deu ser millor. També es dona si se supon que si algú té una gran cantitat de diners llavors serà també una millor persona en alguna atra faceta. Vore efecte halo i argumentum ad crumenaem. Eixemple: «Pot ser que este producte tinga millors característiques, pero este atre és més car i elitiste, aixina que deu ser millor» o «el vi de la collita del 45 és increible, cada botella costa 3000 euros; ¡no ho pots ni comparar en el guanyador d'enguany!».

Evadir la conversació

Evadir la conversació o ignoratio elenchi consistix que, en lloc de respondre a un tema determinat, es narra o explica alguna cosa distint. La millor manera de fer-ho és explicar i narrar extensament alguna cosa anex a la resposta i que l'espectador puga vore en bons ulls. És dir, si la pregunta és sobre una suposta corrupció fiscal, la resposta seria parlar sobre lo bona persona, eficient i honrada que és la teua família en casa. Parlar després de l'honradea o de l'eficiència dels teus colaboradors. Aixina sense respondre directament a la pregunta permets que l'espectador suponga per associació i caiga en la falàcia d'associació. Este tipo de resposta es dona molt en política i debats i és molt usual i al mateix temps molt important. És una tècnica senzilla pero poderosa si se sap lo que el públic desija escoltar. Quan es descriu alguna cosa, també es poden insertar instruccions o órdens que, segons la programació neurolingüística, permeten que la gent faça o pense del modo que es desige. Quan es descriu alguna cosa positiu no d'un mateix sino d'una atra persona, per associació neurolingüística eixes mateixes paraules són interpretades sobre tu o sobre el propi receptor. D'esta manera, si es descriuen situacions positives, és possible programar als oyents per a que en realitat creen que tu les posseïxes. També es pot usar en el seu alvertent negatiu per a fer por i coaccionar als demés. Eixemple:

¿Guanyaran el partit demà?
Hem treballat dur, l'equip està al 100 % i lluitarà fins al final per a conseguir lo millor d'ells. Esta temporada hem guanyat casi tots els partits, demà serà un dia important i els chics ho saben.

Eixemple:

¿T'agrada María?
Ella és algú especial, sempre estic en ella i ho passem be. És una bona chica i puc confiar en ella, és molt de lo que sempre he buscat en una dòna.

Eixemple:

¿Qué preferixes, amor o sexe?
L'amor és alguna cosa molt important en la vida de tots, m'agrada amar i ser amat, i en el sexe igual. Ningú pot viure sense amor. Per fortuna, tinc la sòrt de ser amat per una família que m'aprecia i que em vol i de tindre molts amics.

Eixemple en el seu alvertent negatiu:

¿Quàn vols que et torne els diners?
No et preocupes, per a mi la confiança és lo primer. Recort a un colega al que també li vaig prestar diners perque tenia problemes econòmics, el pobre va tindre un accident i es va partir les cames mentres estava en la seua casa sense fer res, a la veta d'una semana ya tenia els diners i va escomençar a recuperar-se de les seues ferides.

Pensament de grup

Artícul principal → Pensament de grup.

Una persona comet la falàcia de pensament de grup si usa el seu orgull de membre o de pertànyer a un grup com a raó per a recolzar la política d'est. Si lo que el grup pensa és açò, llavors això és suficientment bo para el meu i és lo que deuria pensar també yo. El patriotisme o el sentiment nacionaliste «cego» és una versió intensa d'esta falàcia.

Eixemple:

Soc d'Estats Units, aixina que tot lo que faça el meu país en Iraq és bo, perque Estats Units és un país lliure i alvançat.
Que tot lo món sàpia que lo que fem és lo millor perque pertanyem a la millor cadena de restaurants.
Devem recolzar al Govern en esta mida perque ell sempre fa lo millor per als seus ciutadans.

Falàcia d'eludir la càrrega de prova

Mare en una filla enfadada que no vol sentir cap raó o arguments de la contra. Si se sosté alguna cosa deuen aportar-se proves i la contra deu escoltar-les. Qui defén alguna cosa nou està obligat a provar-ho i l'obligació del contrari és escoltar-ho. Ademés, si s'afirma alguna cosa deu provar-se i no exigir al contrari provar lo contrari perque, en justícia, l'estat actual es considera verdader o en espera de ser refutado. És dir, la carrega de la prova la té el que trenca l'estat de normalitat.

La falàcia d'eludir la càrrega de la prova consistix en supondre que alguna cosa és veritat o mentira per mig del simple fet de no aportar raons que fonamenten la conclusió (silenci), de negar-se a respondre o de pretendre que siga l'oponent qui aporte proves que lo refuten. L'expressió càrrega de la prova procedix del camp jurídic i s'expressa en el brocardo: probat qüi dicit senar qüi negat (‘deus provar lo que dius, no lo que negues’), és dir, que qui sosté o propon alguna cosa deu provar-ho més allà de tot dubte raonable. Normalment, en justícia, es partix de la premissa de que l'estat actual ya ha segut provat, per lo que la defensa no té per qué aportar proves d'inocència. Expressió màxima d'esta falàcia és la sordera mental de qui es nega a raonar. Com dia fra Luis de León: «Diu i no dona raó de lo que diu».

Eixemple:

Sobre la qüestió del divorç no vullc ni sentir parlar. Com t'he dit, crec que el víncul del matrimoni és indivisible i punt.
No escoltes lo que diu, és tot manipulació informativa.

Per a saber si és manipulació es deuen escoltar els arguments d'abdós parts i comprovar si són certs. Per a sostindre una afirmació o per a dispondre més càrrega en un sentit o en un atre és necessari dispondre de l'informació o presentar proves d'això, per tant, mai es deu eludir la càrrega de prova (Vore Pensament crític).

Per un atre costat, en un editorial recent en la revista Nature, es diu que en les revistes actuals el pes de la prova ho duen els oponents en lloc dels proponentes de noves idees. Açò és aixina perque estes publicacions no són les responsables de considerar els artículs com a ciència sino tan sol de donar a conéixer les possibles idees científiques. Estes revistes someten els artículs a un filtre per part dels redactors (no necessàriament en criteris purament científics), els qui decidixen quins es publiquen i quins no. Una volta donats a conéixer, escomença la discussió i revisió científica.

Falàcia de la provabilitat

La falàcia de la provabilitat consistix en supondre que, tenint vàries possibilitats independents entre sí que en principi es troben en igualtat de condicions pero que a mida que passa el temps algunes van demostrant ser incorrectes, es deu conservar l'original i primera decisió presa perque és més provable. El biaix és considerable ya que a mida que les demés opcions desapareixen s'enfortix unilateralment la primera decisió presa i mai les demés restants. La falàcia consistix en pensar en considerar la decisió pròpia més correcta o provable de ser correcta pel fet de que les demés s'han demostrat incorrectes. És un cas especial mescla d'Ad ignorantiam i Recórrer a la tradició. Esta falàcia es produïx si existixen tres supòsits. Primer, que les opcions restants no han segut encara provades com ho han segut les opcions rebujades i incorrectes. Segon, que no existix una despesa energètica o penalisació per realisar un canvi d'acció. I, tercer, que totes les decisions són independents o no correlacionadas entre sí. Si atenem a la teoria de jocs existix un eixemple clàssic. En el cas del problema de Monty Hall: les decisions no són del tot independents perque el presentador té informació adicional per a rebujar opcions. Açò influïx encara més en la provabilitat i dona en este cas una ventaja al canvi d'opció. Sense tindre en conte este cas especial (Monty Hall) i considerant que esta volta les decisions sí siguen totalment independents, llavors probabilísticamente no existix cap ventaja en mantindre una opció pel fet de que les demés siguen incorrectes.

Vejam el problema de Monty Hall: Suponga que es troba en un programa de televisió en el que li diuen que trie entre 3 portes. Solament una d'elles conté 1 milló, el restant estan buides. Sense informació (sense proves o comprovacions prèvies) no es pot triar per cap criteri raonable. El fet de triar et dona 1/3 de possibilitats d'encertar. Llavors el presentador obri una de les portes no elegides que resulta estar buida. Un concursant que es deixe dur per la falàcia del conservador o falsa provabilitat, es quedarà en l'opció elegida al principi, és dir, aquella en 1/3 de provabilitats d'encertar. No obstant, si decidix canviar de porta i no quedar-se en la primera elecció, la provabilitat d'encert passa a ser ara de 2/3. La provabilitat és 2/3 i no 1/2 perque el presentador ha descartat una porta no aleatoriamente sino en informació adicional. Açò és, l'elecció del jugador afecta a la porta que obri el presentador. No és un succés aleatori ni inconexo. Aixina, en este cas, és millor realisar canvis que quedar-se en la primera opció. Vore el Problema de Monty Hall.

Vejam atres eixemples, no relacionats en el problema de Monty Hall i a on les decisions sí són totalment independents.

Segon eixemple: Vosté es troba en una autopista de 3 carrils i sap que dos carrils estaran tallats pero no sap quins. Elegix un. Seria erròneu creure que lo millor és mantindre's en el carril a mida que els carrils vagen desapareixent. Sempre i quan no hi haja una atra informació disponible i el fet de que un carril desaparega per un costat no tinga que vore en que el següent desaparega per eixe mateix costat, és dir que els carrils no estiguen relacionats, en realitat tots els carrils seguixen tenint la mateixa provabilitat.

Tercer eixemple: Es troba en una tecnologia alienígena. S'activa una bomba. Deu deixar solament un dels cables (groc, roig o vert) en funcionament per a salvar el món. Primer pot pensar que el cable que deu deixar és el vert i tallar el roig. Si no passa res, és erròneu creure que haver encertat en tallar el roig fa que deixar sà el vert siga lo millor. Vert i groc seguixen tenint la mateixa provabilitat de ser l'opció correcta.

Falàcia de l'evolució

La falàcia de l'evolució es comet quan es presupon que un individu més modern o que ha sofrit mutacions més recents està millor adaptat que un atre que no ha rebut tantes mutacions. La falàcia es comet perque l'adaptabilitat d'un individu no depén del número i temporalitat de la mutació sino de si dita mutació es relaciona en alguna ventaja per a l'actual entorn de l'individu.

Pedro: Els blancs tenim més diferències visibles en el restant dels animals. És possible que els blancs hajam seguit evolucionant com una mutació d'individus negres. Per tant, estem molt més evolucionats que els negres.

Esta frase és falaz perque els aspectes visibles i facials no representen una ventaja per a la supervivència en l'entorn natural actual. L'única ventaja actual seria l'imposta per l'actual progrés cultural d'una minoria racial i l'imposició de certs cànons socials de bellea. És dir, es realisa una selecció artificial en funció de la cultura predominant del moment. Hui en dia per una capa d'interacció social superior a la capa la supervivència, s'elegix en major freqüència a la parella en funció de diversos factors socials i d'apariència; no obstant, atres mutacions no visibles sí poden presentar una relació directa per a la supervivència i eficiència en l'entorn de progrés actual.

Falàcia del continu

Artícul principal → Paradoxa sorites.

Falàcia del continu o paradoxa sorites: Esta falàcia es produïx quan es diu implícita o explícitament que és impossible distinguir entre dos extrems quan hi ha casos en el mig la classificació del qual és ambigua. És dir, es comet la falàcia en pensar que abdós extrems són iguals per creure que hi ha una llínea contínua d'acontenyiments. Esta falàcia es coneix des de fa 2500 anys per Eubulides de Mileto en el seu paradoxa sorites i, no obstant, es troba freqüentment en debats hui en dia. Un eixemple clar és la definició d'una persona calba. ¿Quàn es deu definir que una persona no és calba? ¿És acàs calp i no calp lo mateix perque el procés de calvicie és un procés que unix abdós parts? La falàcia del continu expressa exactament açò, en pretendre que, ya que un «no calp» pansa a ser calp, el «no calp» és un calp en potència per lo que és lo mateix i deuríem cridar-ho també calp. És evident que abdós extrems no són lo mateix i que existix una zona de transició en la que es podria, per mig de múltiples característiques, classificar a un subjecte en algun d'estos extrems.

¿És un mort o un viu? Aplicant la falàcia del continu és un mort, puix el viu és solament un mort en potència.
¿És un chiquet o un adult? La falàcia ve de la necessitat de l'individu de respondre per mig de regles generals sense tindre l'informació necessària o la capacitat per a obtindre-la. En cas d'ignorar les diferències es considera llavors l'orige i el destí el mateix punt.
¿És ingenier un estudiant de primer curs d'ingenieria o un individu en la voluntat de ser-ho? És evident que un ingenier en potència no podria realisar els càlculs per a l'estabilitat d'un pont.

Aplicacions en publicitat

Els publicistes i especialistes en neuromarketing han estudiat numerosos biaix cognitius que tenen un impacte real en la conducta de consum i afiliació dels usuaris. L'acte d'adquirir un producte o servici no deixa de ser una presa de decisions que portem a terme per processos heurístics que es veuen biaixats com qualsevol atre processament cognitiu.

L'estudi d'estos biaix cognitius en la conducta dels clients ha donat lloc a innovadores estratègies de venda i màrqueting des de mediats del sigle XX en l'inici de la psicologia cognitiva, i per això del neuromarketing.^[22]

Biaix més usats en màrqueting

Efecte Bandwagon o Efecte d'Arrastre
Efecte d'Enquadrament o Framing effect
Biaix de confirmació o Biaix de congruència
Efecte de anclaje o Efecte Foc
Efecte enza o Decoy effect
Biaix conservador o Status Quo bias
Profecia autorrealizada o Efecte Pigmalión
Efecte Halo o Efecte Animadora
Efecte Forer o Efecte Barnum
Aversió a la pèrdua o Endowment effect

Vore també

Notes i referències

↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ IEEE Transactions on Visualization and Computer Graphics.26(2)
1413–1432.ISSN 1941-0506.doi:10.1109/TVCG.2018.2872577.Consultat el 2025-12-21.
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Joffe-Walt, Chana (2009): «Why we spend coins faster than bills», artícul en anglés en el lloc web All Things Considered.
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Plous 1993, p. 233
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Hardman 2009, p. 110
↑ Plous, Scott (1993). The psychology of judgment and decision making, McGraw-Hill. ISBN 978-0-07-050477-6.
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Plantilla:Harv Richard Thaler va ser qui va falcar el terme endowment effect.
↑ Baron 1994, pàg. 258-259
↑ Jeng, M. (2006): «A selected history of expectation bias in physics», artícul en anglés en la revista American Journal of Physics, 74: 578-583
↑ Conti. «La llògica de Kant». Consultat el 20 de novembre de 2007.
↑ McGlone, Mathew S; i Tofighbakhsh, Jessica: «Birds of a feather flock conjointly (?): rhyme as reason in aphorisms», artícul en anglés en la revista Psychol Sci., 11 (5): págs. 424-428; setembre de 2000.
↑ «Rhyme-as-reason effect», artícul en la Wikipedia en anglés.
↑ Conti. «Web retòrica célebre». Consultat el 20 de novembre de 2007.
↑ ^21,0 ^21,1 Conti. «Raïls històriques del prejuí racial». Consultat el 20 de novembre de 2007.
↑ «Biaix cognitius que influïxen en la conducta de consum i afiliació &#; website=jorgepinero.com». Consultat el 4 de giner de 2018.

Bibliografia

(1993) The Psychology of Judgment and Decision Making, New York: McGraw-Hill. ISBN 0-07-050477-6.

Gilovich, T. (1993). How We Know What Isn't Baix: The Fallibility of Human Reason in Everyday Life, New York: The Free Press. ISBN 0-02-911706-2.
Kahneman, D.; Slovic, {{{nom2}}}; Tversky, {{{nom3}}} (1982). Judgment under Uncertainty: Heuristics and Biases, Cambridge (R. U.): Cambridge University Press. ISBN 0-521-28414-7.
Gilovich, T.; Griffin, {{{nom2}}}; Kahneman, {{{nom3}}} (2002). Heuristics and biases: The psychology of intuitive judgment, Cambridge (R. U.): Cambridge University Press. ISBN 0-521-79679-2.
Baron, J. (2000). Thinking and deciding, 3ª edició, Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-65030-8.
Bishop, Michael A.; Trout, {{{nom2}}} (2004). Epistemology and the Psychology of Human Judgment, Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-19-516229-3.
Edward; Jones, {{{nom2}}}; Nisbett, {{{nom3}}} (1971). The Actor and the Observer: Divergent Perceptions of the Causes of Behavior, Nova York: General Learning Press.
(1977).Advances in Experimental Social Psychology.Random House.Nova York:10

173-220.

(1977).Journal of Experimental Social Psychology.13

279-301.

(1977).Public Opinion Quarterly.40

427-448.

Enllaços externs

Software de raonament crític, programa comercial (en anglés).
Els prejuïns: qué són i cóm es formen. Artícul en Cepvi.com, sitie web de psicologia i medicina.
Skeptic´s Dictionary (en anglés).
Biaix cognitius que influïxen en la conducta de consum Sitie web de neuromarketing.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Anexo:Sesgos cognitivos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[2] IEEE Transactions on Visualization and Computer Graphics.26(2)
1413–1432.ISSN 1941-0506.doi:10.1109/TVCG.2018.2872577.Consultat el 2025-12-21.

[3] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[4] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[5] Joffe-Walt, Chana (2009): «Why we spend coins faster than bills», artícul en anglés en el lloc web All Things Considered.

[temporal-6] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[blindspot-7] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[8] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[plous233-9] Plous 1993, p. 233

[10] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[11] Hardman 2009, p. 110

[12] Plous, Scott (1993). The psychology of judgment and decision making, McGraw-Hill. ISBN 978-0-07-050477-6.

[13] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[14] Plantilla:Harv Richard Thaler va ser qui va falcar el terme endowment effect.

[15] Baron 1994, pàg. 258-259

[16] Jeng, M. (2006): «A selected history of expectation bias in physics», artícul en anglés en la revista American Journal of Physics, 74: 578-583

[Llògica_de_Kant-17] Conti. «La llògica de Kant». Consultat el 20 de novembre de 2007.

[18] McGlone, Mathew S; i Tofighbakhsh, Jessica: «Birds of a feather flock conjointly (?): rhyme as reason in aphorisms», artícul en anglés en la revista Psychol Sci., 11 (5): págs. 424-428; setembre de 2000.

[19] «Rhyme-as-reason effect», artícul en la Wikipedia en anglés.

[20] Conti. «Web retòrica célebre». Consultat el 20 de novembre de 2007.

[Raïls_històriques_del_prejuí_racial-21] 21,0 ^21,1 Conti. «Raïls històriques del prejuí racial». Consultat el 20 de novembre de 2007.

[22] «Biaix cognitius que influïxen en la conducta de consum i afiliació &#; website=jorgepinero.com». Consultat el 4 de giner de 2018.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]