Diferència entre les revisions de "España"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 138: Llínea 138:
  
 
L'alvanç musulmà fon veloç. En el [[712]] va caure [[Toledo]], la primera capital visigoda. Des de llavors, foren alvançant cap al nort, i totes les ciutats varen anant capitulant o conquistades. En el [[716]] controlaven tota la península, encara que en el nort era més be nominal que militar. Els visigots resistiren alguns anys en més en la [[Septimània]], fins al 719. A partir de llavors, dirigiren els seus esforços cap a l'atre costat dels [[Pirineus]], contra el regne [[Imperi Carolingi|Carolingi]]. Açò va permetre revoltes en la poc controlada zona noroest de la península.
 
L'alvanç musulmà fon veloç. En el [[712]] va caure [[Toledo]], la primera capital visigoda. Des de llavors, foren alvançant cap al nort, i totes les ciutats varen anant capitulant o conquistades. En el [[716]] controlaven tota la península, encara que en el nort era més be nominal que militar. Els visigots resistiren alguns anys en més en la [[Septimània]], fins al 719. A partir de llavors, dirigiren els seus esforços cap a l'atre costat dels [[Pirineus]], contra el regne [[Imperi Carolingi|Carolingi]]. Açò va permetre revoltes en la poc controlada zona noroest de la península.
[[Archiu:Àvila2 24-8-2002.jpg|thumb|260px|La [[Muralla d'Àvila]], construïda en l'[[Edat Mija]].]]
+
[[Image:VILA2 ~1.JPG|thumb|260px|La [[Muralla d'Àvila]], construïda en l'[[Edat Mija]].]]
 
Després de la caiguda del regne visigot la península quedà dominada fins a la [[Cordillera Cantàbrica]], on estaven els pobles [[asturs]], [[càntabres]] i [[vascons]], escassament somesos al regne got; i donada la seua escassa importància, no van patir massa la pressió de l'[[islam]], que havia substituït en la península Ibèrica al poder eixercit pel regne got. Molts dels senyors gots o hispanorromans es convertiren a l'islam, conservaren les seues posicions i poder.
 
Després de la caiguda del regne visigot la península quedà dominada fins a la [[Cordillera Cantàbrica]], on estaven els pobles [[asturs]], [[càntabres]] i [[vascons]], escassament somesos al regne got; i donada la seua escassa importància, no van patir massa la pressió de l'[[islam]], que havia substituït en la península Ibèrica al poder eixercit pel regne got. Molts dels senyors gots o hispanorromans es convertiren a l'islam, conservaren les seues posicions i poder.
  
Llínea 144: Llínea 144:
  
 
En la part nortoriental de la península i en la [[Septimània]] goda, els gots que havien fugit al regne dels francs demanaren ajuda ad estos. Aixina [[Carlomagne]] va mamprendre una série de campanyes militars en l'intenció d'establir un territori de distensió militar, més conegut com [[marca]]. La [[Marca Hispànica]] es constituí a principis del [[sigle IX]] per a evitar la penetració dels musulmans en el territori del [[Imperi Carolingi|Regne dels Francs]]. Aixina fon com els francs van dividir eixe territori en diversos comtats, on senyors feudals d'orige franc o got representaven el rei dels francs; tenint, per tant, un desenroll alguna cosa diferent del que experimentaren els regnes cristians ibèrics occidentals. Estos comtats en ple procés de feudalisació s'emanciparien ''de facto'' del domini franc després de la crisis carolíngia del [[sigle IX]], al començar a transmetre's hereditàriament els comtats; si be, fins a [[988]], els [[comtes de Barcelona]] van renovar el pacte de vassallage en els reis francs.
 
En la part nortoriental de la península i en la [[Septimània]] goda, els gots que havien fugit al regne dels francs demanaren ajuda ad estos. Aixina [[Carlomagne]] va mamprendre una série de campanyes militars en l'intenció d'establir un territori de distensió militar, més conegut com [[marca]]. La [[Marca Hispànica]] es constituí a principis del [[sigle IX]] per a evitar la penetració dels musulmans en el territori del [[Imperi Carolingi|Regne dels Francs]]. Aixina fon com els francs van dividir eixe territori en diversos comtats, on senyors feudals d'orige franc o got representaven el rei dels francs; tenint, per tant, un desenroll alguna cosa diferent del que experimentaren els regnes cristians ibèrics occidentals. Estos comtats en ple procés de feudalisació s'emanciparien ''de facto'' del domini franc després de la crisis carolíngia del [[sigle IX]], al començar a transmetre's hereditàriament els comtats; si be, fins a [[988]], els [[comtes de Barcelona]] van renovar el pacte de vassallage en els reis francs.
[[Archiu:Còrdova moschee innen3.jpg|thumb|250px|Interior de la [[Mesquita-Catedral de Córdova]].]]
+
[[Image:800px-Cordoba moschee innen3.jpg|thumb|250px|Interior de la [[Mesquita-Catedral de Córdova]].]]
 
Els sigles [[sigle VIII|VIII]] i [[sigle IX|IX]] significarien un creixent poder musulmà en la península, a pesar de l'oposició dels núcleus cristians del nort. A finals del sigle VIII, l'[[omeya]] [[Abderrahman I]], fugit de Síria, fa de l'Àndalus, en lo polític, un emirat independent del [[Califat de Damasc]].
 
Els sigles [[sigle VIII|VIII]] i [[sigle IX|IX]] significarien un creixent poder musulmà en la península, a pesar de l'oposició dels núcleus cristians del nort. A finals del sigle VIII, l'[[omeya]] [[Abderrahman I]], fugit de Síria, fa de l'Àndalus, en lo polític, un emirat independent del [[Califat de Damasc]].
  
Llínea 150: Llínea 150:
  
 
Mentrimentres, prop dels [[Pirineus]] van aparéixer atres dos regnes cristians: [[regne de Navarra|Navarra]] i [[regne d'Aragó|Aragó]]. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut [[regne d'Astúries]], en la seua capital fixada en [[Oviedo]] des del regnat de [[Alfons II d'Astúries|Alfonso II el Cast]], es transformà en [[regne de Lleó]] en 910 en [[García I de Lleó|García I]] al repartir [[Alfons III d'Astúries|Alfonso III el Magne]] els seus territoris entre els seus fills. Anys després, en [[914]], mort el rei, puja al tro [[Ordoño II de Lleó]], que aglutina davall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com [[regne de Lleó]].
 
Mentrimentres, prop dels [[Pirineus]] van aparéixer atres dos regnes cristians: [[regne de Navarra|Navarra]] i [[regne d'Aragó|Aragó]]. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut [[regne d'Astúries]], en la seua capital fixada en [[Oviedo]] des del regnat de [[Alfons II d'Astúries|Alfonso II el Cast]], es transformà en [[regne de Lleó]] en 910 en [[García I de Lleó|García I]] al repartir [[Alfons III d'Astúries|Alfonso III el Magne]] els seus territoris entre els seus fills. Anys després, en [[914]], mort el rei, puja al tro [[Ordoño II de Lleó]], que aglutina davall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com [[regne de Lleó]].
[[Archiu:catedral de Lleó.jpg|200px|thumb|right|La [[catedral de Lleó]], símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.]]
+
[[Image:400PX-~2.JPG|200px|thumb|right|La [[catedral de Lleó]], símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.]]
 
L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del [[comtat de Castella|Castella]]. Este serà adquirit pel rei navarro [[Sancho III de Navarra|Sancho III el Major]], que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill [[Fernando I de Castella|Fernando]]. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, després d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la [[batalla de Tamarón]] li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el [[regne de Lleó]], el [[regne de Galícia]], [[Regne de Castella|Castella]], que també adquirix el ranc regi i la ciutat de [[Zamora (Espanya)|Zamora]]. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la [[Corona de Castella]], en unes úniques [[Corts de Castella|Corts]]. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: [[Portugal]], que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'[[Alfonso VI de Lleó i Castella|Alfonso VI]] i [[Alfonso VII de Lleó i Castella|Alfonso VII]] en Lleó l'adopció del títul d'[[Imperator totius Hispaniae|emperador]], el primer com "[[emperador de les dos religions]]", el segon com "emperador d'Espanya".
 
L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del [[comtat de Castella|Castella]]. Este serà adquirit pel rei navarro [[Sancho III de Navarra|Sancho III el Major]], que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill [[Fernando I de Castella|Fernando]]. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, després d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la [[batalla de Tamarón]] li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el [[regne de Lleó]], el [[regne de Galícia]], [[Regne de Castella|Castella]], que també adquirix el ranc regi i la ciutat de [[Zamora (Espanya)|Zamora]]. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la [[Corona de Castella]], en unes úniques [[Corts de Castella|Corts]]. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: [[Portugal]], que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'[[Alfonso VI de Lleó i Castella|Alfonso VI]] i [[Alfonso VII de Lleó i Castella|Alfonso VII]] en Lleó l'adopció del títul d'[[Imperator totius Hispaniae|emperador]], el primer com "[[emperador de les dos religions]]", el segon com "emperador d'Espanya".
  
Llínea 158: Llínea 158:
  
 
A finals d'este periodo, [[1402]], i en competència en Portugal, la Corona de [[Castella]] inicià la [[conquista de les illes Canàries]] fins llavors habitades exclusivament pels [[guanche]]s. L'ocupació inicial fon duta a terme per part de senyors [[Juan de Bethencourt|normants]] que rendien vassallage al rei [[Enric III de Castella]]. Este procés de conquista no conclourà fins a [[1496]] i serà culminat per la pròpia acció de la corona castellana.
 
A finals d'este periodo, [[1402]], i en competència en Portugal, la Corona de [[Castella]] inicià la [[conquista de les illes Canàries]] fins llavors habitades exclusivament pels [[guanche]]s. L'ocupació inicial fon duta a terme per part de senyors [[Juan de Bethencourt|normants]] que rendien vassallage al rei [[Enric III de Castella]]. Este procés de conquista no conclourà fins a [[1496]] i serà culminat per la pròpia acció de la corona castellana.
[[Archiu:Reconquista-rendicion-granada.jpg|thumb|300px|''La rendició de [[Granada (Espanya)|Granada]] als [[Reis Catòlics]]'', de [[Francisco Pradilla]], reconstrucció idealisada característica de la pintura historiogràfica espanyola del [[sigle XIX]]]]
+
[[Image:Reconquista-rendicion-granada.jpg|thumb|300px|''La rendició de [[Granada (Espanya)|Granada]] als [[Reis Catòlics]]'', de [[Francisco Pradilla]], reconstrucció idealisada característica de la pintura historiogràfica espanyola del [[sigle XIX]]]]
  
 
Mentres en la [[Corona d'Aragó]], la gran mortaldat provocada per l'epidèmia de la [[Pesta negra|Gran Pesta]] de [[1348]], aixina com de les males collites que van escomençar en el cicle de [[1333]] («[[el mal any primer]]»), provocaren una gran inestabilitat tant social com econòmica.
 
Mentres en la [[Corona d'Aragó]], la gran mortaldat provocada per l'epidèmia de la [[Pesta negra|Gran Pesta]] de [[1348]], aixina com de les males collites que van escomençar en el cicle de [[1333]] («[[el mal any primer]]»), provocaren una gran inestabilitat tant social com econòmica.

Revisió de 15:28 25 abr 2009

Per a atres usos d'este terme vore Espanyol (desambiguació).
Regne d'Espanya1
Bandera de España Escut de España
Bandera Escut
Lema: Plus Ultra (llatí: ‘Més allà')
himne nacional: Marcha Real o Granadera
 
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Madrit
3.132.463[1] (2007)
40°25′N 3°45′O
ciutat més poblada Madrit
Idioma oficial Espanyol / Castellà2
Forma de govern monarquia parlamentària
Joan Carles I
José Luis Rodríguez Zapatero
Formació
 •
Veja l'artícul
«d'Hispània a Espanya»
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 51º
504.645[2] km2
1,04%
2.032 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 27º
46.157.822[3] (2008)
91,4 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total (2007)
 • PIB per càpita
Lloc 8º
US$ 1.438.959 mill.
n/d
PIB (PPA)
 • Total (2007)
 • PIB per càpita
Lloc 11º
US$ 1.351.608 mill.
n/d
IDH (2005) 0,949 (13º) – Alt[4]
Moneda Euro3 (€, EUR)
‎Gentilici Espanyol, -a
Fus horari
 • en estiu
CET (UTC+1)4
CEST (UTC+2)
Domini Internet .es
Prefix telefònic +34
Prefix radiofònic AMA-AOZ, EAA-EHZ
Sigles país per a avions EC
Sigles país per a automòvils E
Còdic ISO 724 / ESP / ES (Península)
EA (Ceuta i Melilla)5
IC (Illes Canàries)5
Membre de: Plantilla:EU, OTAN, ONU, OCDE, OSCE, UL, CIN, OEI, ABINIA, UEO, AED, BERD, COE

1 En les atres llengües cooficials és:
*valencià: Regne d'Espanya
*català: Regne d'Espanya
*gallec: Reino de España
*vasc: Espainiako Erresuma
*aranés (occità): Regne d'Espanha

2 Són cooficials en les seues respectives comunitats autònomes el català en Catalunya; el valencià en la Comunitat Valenciana; el gallec en Galícia; l'euskera en el País Vasc i part de Navarra; i l'aranés (occità) parlat en la Vall d'Aran (Lleida), pero cooficial en tota Catalunya.
3 Des de 1868 i fins a 1999, la pesseta.
4 Excepte en Canàries, on és una hora menys: UTC en hivern i UTC+1 en estiu.
5 No oficial pero reservat.[5]

Espanya, nomenat oficialment "Reino de España" (Regne d'Espanya), és un país sobirà membre de l'Unió Europea, constituït en Estat social i democràtic de Dret, i la seua forma de govern és la monarquia parlamentària. El seu territori, en capital en Madrit, ocupa la major part de la península Ibèrica, al que s'afigen els archipèlecs de les Illes Balears, en el mar Mediterràneu occidental, i el de les Illes Canàries, en l'oceà Atlàntic nort-oriental, aixina com en el nort de l'continent africà, les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, ademés dels distrits i possessions menors de les illes Chafarines, el penyó de Vélez de la Gomera i el penyó d'Alhucemas. L' enclau de Llivia, en els Pirineus, completa el conjunt dels territoris junt en l'illa d'Alborán, les illes Columbretes i una serie d'illes i illotes front a les seues pròpies costes.

Té una extensió de 504.645 km², sent el quart país més extens del continent, darrere Rússia, Ucrània i França. En una altitut media de 650 metros sobre el nivell del mar es el segon país més montanyós d'Europa, sent Suïssa el primer. La seua població es de 45.116.894 habitants, segon dats del padró municipal de 2007.

D'acort en la Constitució Espanyola, el castellà o espanyol és la llengua oficial del país i és la llengua comú de tots els espanyols. Atres idiomes reconeguts com cooficials en les seues respectives comunitats autònomes conforme a sus Estatuts d'autonomia, són l'euskera, el valencià, el gallec i el català. Les modalitats llingüístiques d'Espanya són u dels seus patrimonis culturals, objecte d'especial respecte i protecció. El territori peninsular compartix fronteres terrestres en França i en el principat d'Andorra al nort, en Portugal a l'oest i en el territori britànic de Gibraltar al sur. En els seus territoris africans, compartix fronteres terrestres i marítimes en Marroc. Compartix en França la sobirania sobre l'illa dels Faisans en la desembocadura del riu Bidasoa i cinc faceries pirinenques.[6]


Etimologia

El nom d'Espanya deriva de Hispània, nom en que els romans designaven geogràficament al conjunt de la Península Ibèrica, terme este a la seua vegada, derivat del nom Ibèria, preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel llatina ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.

«Hispània» prové del fenici i-spn-ya, un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, Cadis, la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental.[7][8] Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix i com "costa", "illa" o "terra", en ya en el significat de "regió". El lexema spn, que en hebreu es pot llegir com saphan, es traduí com "conills" (en realitat damans, uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per Ciceró, César, Plini el Vell, Cató, Tito Livi i, en particular, Càtul, que es referix a Hispània com a península cuniculosa (en algunes monedes acunyades en l'época de Adriano figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, Isidoro de Sevilla, en els seues Etimologies, postula que té el seu orige en Ispani, el topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat a que els romans denominaren Híspalis.

Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste Cándido María Bladers propongué en la Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina spn (sphan en hebreu i arameu) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual i-spn-ya seria la "terra del nort".

Per la seua banda, segons Jesús Luis Cunchillos en la seua Gramàtica fenícia elemental (2000), l'arrel del terme Span és spy, que significa "forjar o batre metals". Aixina, i-spn-ya seria la «la terra en que es forgen metals».[9]

A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme continua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es van propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'Edat Moderna, Antonio de Nebrija, en la llínea d'Isidoro de Sevilla, propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica Híspalis, que significaria la ciutat d'occident.[10] i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori.[11] Posteriorment, Juan Antonio Moguel va propondre en el sigle XIX que el terme Hispània podria provindre de la paraula eúscara Izpania que vindria a significar que partix el mar a l'estar composta per les veus iz i pania o bania que significa "dividir" o "partir".[12] Ad este respecte, Miguel d'Unamuno declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".[13]

Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de Hèrcules.[14]

A partir del periodo visigot, el terme Hispània, fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió Laus Hispaniae per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'Isidoro de Sevilla. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços provençals i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria sigut importat a partir del sigle IX en el desenroll del fenomen dels pelegrinages medievals a Santiago de Compostela, pels numerosos visitants francs que van recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí hispani a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als cristians de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria sigut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula espanyols apareix vint-i-quatre vegades en el cartulari de la catedral d'Osca, manuscrit de 1139-1221,[15] mentres que en el capítul Estoria d'Espanna de la Crònica General redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de Alfonso X el Sabi, s'utilisà exclusivament el gentilici espannoles, adaptació ya al castellà de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.[16] El territori peninsular compartix fronteres terrestres en França i en el principat d'Andorra al nort, en Portugal a l'oest i en el territori britànic de Gibraltar al sur. En els seus territoris africans, compartix fronteres terrestres i marítimes en Marroc. Compartix en França la sobirania sobre l'illa dels Faisans en la desembocadura del riu Bidasoa i cinc faceries pirinenques.[17]


Etimologia

El nom d'Espanya deriva de Hispània, nom en que els romans designaven geogràficament al conjunt de la Península Ibèrica, terme este a la seua vegada, derivat del nom Ibèria, preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel llatina ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.

«Hispània» prové del fenici i-spn-ya, un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, Cadis, la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental.[7][8] Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix i com "costa", "illa" o "terra", en ya en el significat de "regió". El lexema spn, que en hebreu es pot llegir com saphan, es traduí com "conills" (en realitat damans, uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per Ciceró, César, Plini el Vell, Cató, Tito Livi i, en particular, Càtul, que es referix a Hispània com a península cuniculosa (en algunes monedes acunyades en l'época de Adriano figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, Isidoro de Sevilla, en els seues Etimologies, postula que té el seu orige en Ispani, el topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat a que els romans denominaren Híspalis.

Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste Cándido María Bladers propongué en la Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina spn (sphan en hebreu i arameu) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual i-spn-ya seria la "terra del nort".

Per la seua banda, segons Jesús Luis Cunchillos en la seua Gramàtica fenícia elemental (2000), l'arrel del terme Span és spy, que significa "forjar o batre metals". Aixina, i-spn-ya seria la «la terra en que es forgen metals».[18]

A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme continua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es van propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'Edat Moderna, Antonio de Nebrija, en la llínea d'Isidoro de Sevilla, propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica Híspalis, que significaria la ciutat d'occident.[19] i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori.[20] Posteriorment, Juan Antonio Moguel va propondre en el sigle XIX que el terme Hispània podria provindre de la paraula eúscara Izpania que vindria a significar que partix el mar a l'estar composta per les veus iz i pania o bania que significa "dividir" o "partir".[21] Ad este respecte, Miguel d'Unamuno declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".[22]

Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de Hèrcules.[23]

A partir del periodo visigot, el terme Hispània, fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió Laus Hispaniae per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'Isidoro de Sevilla. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços provençals i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria sigut importat a partir del sigle IX en el desenroll del fenomen dels pelegrinages medievals a Santiago de Compostela, pels numerosos visitants francs que van recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí hispani a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als cristians de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria sigut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula espanyols apareix vint-i-quatre vegades en el cartulari de la catedral d'Osca, manuscrit de 1139-1221,[24] mentres que en el capítul Estoria d'Espanna de la Crònica General redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de Alfonso X el Sabi, s'utilisà exclusivament el gentilici espannoles, adaptació ya al castellà de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.[25]

Història

Edat Antiga

Els ibers foren els primers pobles de que es té constància escrita que van ocupar la península Ibèrica. Se sap que hi havia poblacions protoíberes, per recialles arqueològiques. Els grecs i fenicis van ser els que deixaren els primers escrits, encara que mai van entrar en contacte en ells. Els vascons entrarien en esta categoria.

Actualment, es definixen els ibers pels seus traços culturals. Segons este criteri, els turdetans o túrdulos, que ocuparen les terres de l'antic regne de Tartessos, es consideren ibers; mentres que, segons criteris etnogràfics o llingüístics, no ho serien. La bibliografia sobre els ibers oferix ben a sovint senyes contradictòries i açò se deu al fet que, a vegades, s'adopta un criteri i atres, un atre.

Archiu:800px-Castros.jpg
Castro pre-romana del nort d'Espanya.

Entre els anys 1200 a. C. i 800 a. C. van prendre forma en la seua configuració posterior les comunitats pre-romanes del noroest i la cornisa cantàbrica, entrant en l'Edat del ferro. Les poblacions que ocupaven una àmplia franja entre estos dos pobles es coneixen com celtíbers. Pareix que les muntanyes en que vivien els vascons mai foren completament romanisades, per lo qual es considera l'orige d'esta població incert, i de segur molt antic, com la seua llengua, barallant-se la possibilitat de que es tractara d'una població protoibérica.

En torn a l'any 1100 a. C., els fenicis arribaren a la península i van fundar, 80 anys després de la guerra de Troya,[26] Gadir, la Gades romana, que hui és Cadis. Això situa la fundació en el 1104 a. C. i la convertix en la ciutat d'Europa Occidental de la fundació de la qual es tenen referències més antigues.[7][8] A la seua vegada, els grecs fundaren les seues colònies en la costa mediterrànea d'Ibèria, nom que donaren a la península.

Bust de l'emperador Adriano, naixcut en Itàlica, actualment Santiponce (província de Sevilla).

Entre la primera i segona de les Guerres Púniques entre Roma i Cartago, els cartaginesos invadiren la península. Les seues colònies més importants les establiren en l'illa d'Eivissa i en Cartagena, nom que haguera de fer referència a la nova Cartago i van absorbir atres ciutats inicialment fenícies com Cadis o Màlaga. Derrotada Cartago, Roma iniciaria una gradual ocupació de la península, que es prolongaria a lo llarc de casi 200 anys. En les primeres décades de l'ocupació els romans hagueren de fer front al llarc siti de Numància, ciutat celtíbera ubicada a la vora del Duero, en les proximitats de l'actual Sòria, que es prolongaria per casi 30 anys, i a la guerra de guerrilles plantejada pel caudill lusità Viriat. Després de la mort de Viriat (139 a. C.), la lluita dels pobles pre-romans contra Roma es tornaria més disgregada i esporàdica, encara que no finalisaria totalment fins als temps de l'emperador August en el relatiu sometiment de càntabres i asturs.[27]

L'ocupació culminaria en el ple domini de la península baix el poder romà i la seua conversió en província baix el nom d'Hispània. El nom d'Hispània deriva d'Ispania i este a la seua vota provablement d'una paraula púnica, en el significat de terra de conills, encara que hi ha atres possibilitats (vore Etimologia en el punt 1 d'este mateix artícul). Per primera vegada apareix en sentit històric en Tito Livi 59 a. C., que parla d'Hispània i de hispani (hispans, en sentit unitari).

Els habitants d'Hispània adoptaren la cultura romana, la seua llengua i les seues lleis, adquirint gran importància dins de l'imperi, ya que inclús tres emperadors romans, Trajà, Adriano i Teodosi, a més del filòsof Lluci Anneo Sèneca i atres personages importants, van nàixer en la península.

Edat Mija

L'any 409, sueus, alans i vàndals invadiren la península Ibèrica. Pocs anys després, en el 416, els visigots entraren en Hispània com a aliats de Roma, expulsant alans i vàndals de la península i arraconant als sueus en la Gallaecia.

La primera idea d'Hispània/Espanya com a país es materialisa en la monarquia visigoda. Els visigots aspiraven a l'unitat territorial de tota Hispània i la conseguiren en les successives derrotes als sueus, vascons i bizantins. L'unitat religiosa vindria en la reconciliació de catòlics i arrians i en els concilis de l'Església Visigoda, un orgue en que, reunits en assamblea, el rei i els bisbes de totes les diòcesis del regne sometien a consideració assunts de naturalea tant política com religiosa, en vocació de llegislar en tot el territori nacional. Aixina, San Isidoro de Sevilla en la seua Història Gothorum es congratula perque Suintila "fon el primer que va posseir la monarquia del regne de tot Espanya que rodeja l'oceà, cosa que a cap dels seus antecessors li fon concedida...". La monarquia visigoda establí ademés una capital que centralisava tant el poder polític com el religiós en Toletum. No obstant, el caràcter electiu de la monarquia visigòtica determinà casi sempre una enorme inestabilitat política caracterisada per contínues rebelions i assessinats.

L'any 689 els àraps arriben a l'Àfrica més nort-occidental. L'any 711, després de la victòria dels àraps enfront dels gots en la batalla de Guadalete, es va iniciar l'Invasió musulmana de la Península Ibèrica, convertint-se esta en un emirat o província de l'imperi àrap cridada l'Àndalus en capital en la ciutat de Córdova.

L'alvanç musulmà fon veloç. En el 712 va caure Toledo, la primera capital visigoda. Des de llavors, foren alvançant cap al nort, i totes les ciutats varen anant capitulant o conquistades. En el 716 controlaven tota la península, encara que en el nort era més be nominal que militar. Els visigots resistiren alguns anys en més en la Septimània, fins al 719. A partir de llavors, dirigiren els seus esforços cap a l'atre costat dels Pirineus, contra el regne Carolingi. Açò va permetre revoltes en la poc controlada zona noroest de la península.

Després de la caiguda del regne visigot la península quedà dominada fins a la Cordillera Cantàbrica, on estaven els pobles asturs, càntabres i vascons, escassament somesos al regne got; i donada la seua escassa importància, no van patir massa la pressió de l'islam, que havia substituït en la península Ibèrica al poder eixercit pel regne got. Molts dels senyors gots o hispanorromans es convertiren a l'islam, conservaren les seues posicions i poder.

L'any 718 en l'actual Asturies un noble cridat Pelayo es va sublevar contra els musulmans. La sublevació fracassa i és detingut. Cap al 722 torna a intentar-ho i té lloc lo que l'historiografia denominà la batalla de Covadonga, on Pelayo i un grup d'asturs (entre els que es trobaven, segons alguns historiadors, nobles visigots; l'orige de Pelayo és també incert)[28] venceren a una expedició de castic musulmana. Esta fita serviria per a marcar el moment de fundació del Regne d'Astúries i donar inici al periodo conegut com la Reconquista, entés com el restabliment del poder cristià en la península Ibèrica.

En la part nortoriental de la península i en la Septimània goda, els gots que havien fugit al regne dels francs demanaren ajuda ad estos. Aixina Carlomagne va mamprendre una série de campanyes militars en l'intenció d'establir un territori de distensió militar, més conegut com marca. La Marca Hispànica es constituí a principis del sigle IX per a evitar la penetració dels musulmans en el territori del Regne dels Francs. Aixina fon com els francs van dividir eixe territori en diversos comtats, on senyors feudals d'orige franc o got representaven el rei dels francs; tenint, per tant, un desenroll alguna cosa diferent del que experimentaren els regnes cristians ibèrics occidentals. Estos comtats en ple procés de feudalisació s'emanciparien de facto del domini franc després de la crisis carolíngia del sigle IX, al començar a transmetre's hereditàriament els comtats; si be, fins a 988, els comtes de Barcelona van renovar el pacte de vassallage en els reis francs.

Els sigles VIII i IX significarien un creixent poder musulmà en la península, a pesar de l'oposició dels núcleus cristians del nort. A finals del sigle VIII, l'omeya Abderrahman I, fugit de Síria, fa de l'Àndalus, en lo polític, un emirat independent del Califat de Damasc.

En el sigle X, Abderrahman III convertix l'Àndalus en califat independent de Damasc, ya en autonomia religiosa i no sols política, com fins llavors. És una época de puixança cultural, gràcies a les innovacions en les ciències, les arts i les lletres; en una especial atenció que dedicaren al desenroll de les ciutats. Les ciutats més importants foren Valéncia, Saragossa, Toledo, Sevilla i Córdova. Esta, durant el sigle X, en al-Hakam II, arribà a ser la major ciutat d'Europa Occidental, en 500.000 habitants i major centre cultural de l'época. No obstant, la decadència dels territoris musulmans va escomençar en el sigle XI, quan escomençaren les pugnes entre les distintes famílies reals musulmanes i el califat es desmembrà en un mosaic de chicotets regnes, cridats de taifes.

Mentrimentres, prop dels Pirineus van aparéixer atres dos regnes cristians: Navarra i Aragó. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut regne d'Astúries, en la seua capital fixada en Oviedo des del regnat de Alfonso II el Cast, es transformà en regne de Lleó en 910 en García I al repartir Alfonso III el Magne els seus territoris entre els seus fills. Anys després, en 914, mort el rei, puja al tro Ordoño II de Lleó, que aglutina davall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com regne de Lleó.

Archiu:400PX-~2.JPG
La catedral de Lleó, símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.

L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del Castella. Este serà adquirit pel rei navarro Sancho III el Major, que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill Fernando. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, després d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la batalla de Tamarón li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el regne de Lleó, el regne de Galícia, Castella, que també adquirix el ranc regi i la ciutat de Zamora. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la Corona de Castella, en unes úniques Corts. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: Portugal, que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'Alfonso VI i Alfonso VII en Lleó l'adopció del títul d'emperador, el primer com "emperador de les dos religions", el segon com "emperador d'Espanya".

L'acontényer dels regnes cristians peninsulars en les décades següents passarà per la constitució de quatre unitats monàrquiques: la denominada Corona de Castella, concepte que implica l'existència d'un sol monarca sobre diversos i distints regnes i territoris (Lleó i la pròpia Castella, ademés de Galícia i atres); la Corona d'Aragó, que s'havia constituït per mig de l'unió dinàstica en 1137 del regne d'Aragó i el comtat de Barcelona; el regne de Navarra i el regne de Portugal. Així com tota una série de regnes de taifa musulmans.

En el sigle XIII, la Corona de Castella, la més puixant de les hispàniques, amplià els seus dominis cap al sur peninsular, mentres que la d'Aragó afegiria els regnes de Valéncia i de Mallorca en el rei Jaume I el Conquistador, i posteriorment formarien part d'esta Corona: Cerdenya, Sicília i atres territoris de l'Orient mediterràneu.

A finals d'este periodo, 1402, i en competència en Portugal, la Corona de Castella inicià la conquista de les illes Canàries fins llavors habitades exclusivament pels guanches. L'ocupació inicial fon duta a terme per part de senyors normants que rendien vassallage al rei Enric III de Castella. Este procés de conquista no conclourà fins a 1496 i serà culminat per la pròpia acció de la corona castellana.

La rendició de Granada als Reis Catòlics, de Francisco Pradilla, reconstrucció idealisada característica de la pintura historiogràfica espanyola del sigle XIX

Mentres en la Corona d'Aragó, la gran mortaldat provocada per l'epidèmia de la Gran Pesta de 1348, aixina com de les males collites que van escomençar en el cicle de 1333el mal any primer»), provocaren una gran inestabilitat tant social com econòmica.

A la mort del Rei Martí I l'Humà (1410), els representants dels Estats que constituïen la Corona d'Aragó, van triar en el Compromís de Casp a Fernando d'Antequera, de la castellana Casa de Trastàmara com futur rei Fernando I en qui requeen per herència materna els drets dinàstics. A pesar d'una revolta protagonisada pel Comte d'Urgell, Fernando I fon coronat i va començar el regnat dels Trastàmara en la Corona d'Aragó.

Després de l'expansió pel Regne de Nàpols en el periodo de Alfons V el Magnànim, la Corona d'Aragó patí una crisis en el Principat de Catalunya provocada per les disputes entre Joan II, fill de Fernando d'Antequera, i la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent (Consell de Cent), degudes a la detenció del seu fill i hereu Carlos de Viana; així com per les tensions de les classes socials entre la Busca i la Biga i les revoltes dels llauradors de ReRemensa, que coincidí en la Guerra Civil Catalana (1462 - 1472) i van debilitar a Catalunya, que pergué d'esta manera l'hegemonia en la Corona aragonesa.

En contrapartida Valéncia es convertí en el port marítim que va centralisar l'expansió comercial de la Corona d'Aragó. Mostra de la seua puixança és que conseguí els 75.000 habitants a mijan de sigle XV. Paralelament, la capital valenciana experimentà un auge cultural conegut com Sigle d'Or Valencià.

Aragó, sense eixida al mar, va quedar com a proveïdor de cereal, ganado i llana del restant dels estats de la Corona. La seua economia era fonamentalment agrícola i els privilegis dels ricshòmens i nobles impedí el desenroll d'una burguesia competent, per lo qual el seu pes en el marc d'equilibris entre els estats de la Corona aragonesa va disminuir.

En la pujada al tro de Fernando el Catòlic, segon fill i hereu de Joan II, (1479) les tensions socials es reduiren; en la firma de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) s'assentà una nova estructura en el camp català per a acabar en la conflictivitat del mig rural.



Llengües d'Espanya

Enllaços externs


Portal UE Unió Europea (UE) Flag of Europe.svg

Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre

Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia

Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort

Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia

  1. Sifres de població referides a 01/01/2007, INE
  2. Anuari estadístic d'Espanya 2006 1a part: entorn físic i mig ambient
  3. Sifres de població referides a 01/01/2008, INE
  4. informe sobre Desenrollament Humà 2007/2008. Indicadors de desenrollament humà (en anglés)
  5. Answers to questions relating to codes and names of specific countries, secció What llaure the codes for Ceuta, Melilla and Canary Islands in ISO 3166-1? (en anglés).
  6. Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.
  7. 7,0 7,1 7,2 «Hallado en Cádiz un muro de 3.000 años». Cadis: El País (2006). Consultat el 30 de setembre 2007.
  8. 8,0 8,1 8,2 Segons el proyecte d'arquitectura protohistòrica ibèrica.
  9. Linch, John (director), Fernández Castro, María Cruz (del segon tom), Història d'Espanya, El País, volum II, La península Ibèrica en época preromana, pg. 40. Dosier. L'etimologia d'Espanya; terra de conills?, ISBN 978-84-9815-764-2
  10. La verdadera etimologia d'Hispània, com ho establix el sabi Antonio de Nebrija, prové d'Híspalis: ili: ciutat, en l'idioma ibèric, i Spa, Occident.Híspalis significa, per tant ciutat d'occident.
  11. Mario Méndez Bejarano (1857-1931) Història de la filosofia a Espanya fins al sigle XX [1927 Biblioteca Filosofia en espanyol, Oviedo 2000]
  12. 'Història i geografia d'Espanya ilustrades per l'idioma vasc de Juan Antonio Moguel, reeditada en La gran enciclopèdia vasca ISBN 84-248-0017-6
  13. "L'illot és tan modest i apocat que és difícil hallarlo", El País, 25 de juliol del 2002.
  14. [descàrregues.cervantesvirtual.Com/servlet/SirveObras/35727252323249052754491/003278_3.Pdf] Transcripció i Edició del Catàlec Real de Castella, autógraf inèdit de Gonzalo Fernández d'Oviedo i Valdés. Universitat de Califòrnia
  15. Benito Ruà, Eloy, 1997. Espanya, reflexions sobre el ser d'Espanya, pg. 25, Real Acadèmia de la Història, ISBN 84-89512-04-3
  16. José Álvarez Junc, Mater Dolorosa: la idea d'Espanya en el sigle XIX, cap. 1 Antecedents remots: de "Hispània" a "Espanya". ps.35-45, Ed. Taurus, Madrid, 2002, ISBN 84-306-0441-3
  17. Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.
  18. Linch, John (director), Fernández Castro, María Cruz (del segon tom), Història d'Espanya, El País, volum II, La península Ibèrica en época preromana, pg. 40. Dosier. L'etimologia d'Espanya; terra de conills?, ISBN 978-84-9815-764-2
  19. La verdadera etimologia d'Hispània, com ho establix el sabi Antonio de Nebrija, prové d'Híspalis: ili: ciutat, en l'idioma ibèric, i Spa, Occident.Híspalis significa, per tant ciutat d'occident.
  20. Mario Méndez Bejarano (1857-1931) Història de la filosofia a Espanya fins al sigle XX [1927 Biblioteca Filosofia en espanyol, Oviedo 2000]
  21. 'Història i geografia d'Espanya ilustrades per l'idioma vasc de Juan Antonio Moguel, reeditada en La gran enciclopèdia vasca ISBN 84-248-0017-6
  22. "L'illot és tan modest i apocat que és difícil hallarlo", El País, 25 de juliol del 2002.
  23. [descàrregues.cervantesvirtual.Com/servlet/SirveObras/35727252323249052754491/003278_3.Pdf] Transcripció i Edició del Catàlec Real de Castella, autógraf inèdit de Gonzalo Fernández d'Oviedo i Valdés. Universitat de Califòrnia
  24. Benito Ruà, Eloy, 1997. Espanya, reflexions sobre el ser d'Espanya, pg. 25, Real Acadèmia de la Història, ISBN 84-89512-04-3
  25. José Álvarez Junc, Mater Dolorosa: la idea d'Espanya en el sigle XIX, cap. 1 Antecedents remots: de "Hispània" a "Espanya". ps.35-45, Ed. Taurus, Madrid, 2002, ISBN 84-306-0441-3
  26. Aixina ho afirma, per eixemple, Vetle Patérculo en Història Romana 1:2,1-3 i Tito Livi en Història de Roma des de la seua fundació (ISBN 978-84-249-1428-8).
  27. Relats d'esta guerra els trobem en les pàgines del croniste romà Cató
  28. Joseph Pérez, Història d'Espanya, ISBN 84-8432-091-X, pg.39:
    La resistència als sarraïns es va emmarcar en esta tradició de resistència a l'estranger, qualsevol que fora, per part de grups montanyesos acostumats a viure aïllats, espontàneament poc inclinats a tot poder procedent de l'exterior. Se'ls van unir nobles visigots fugitius de la derrota del regne de Toledo i dirigits per Pelayo (segons una tradició, els musulmans encarregaren a Oppas, bisbe de Sevilla, que guanyara per a la seua causa a Pelayo, un noble visigot refugiat en Astúries)? És lo que sugerixen alguns historiadors.