Idioma protonórdico
El protonórdico (també denominat escandinau antic, germànic protonórdico i nòrdic primitiu) va ser una llengua indoeuropea parlada en Escandinavia que es creu que va evolucionar a partir del protogermánico durant els primers sigles de l'era cristiana. Es tracta de la primera etapa específica de la llengua germànica septentrional, i la llengua de les antigues inscripcions escandinaves escrites en futhark antic, parlada entre el III i el VII aproximadament (corresponent-se en el final de l'Edat del Ferro romana i els començos de l'Edat del Ferro germànica). Es va fraccionar en els dialectes del nòrdic antic al començament de l'época vikinga.
Fonologia
[editar | editar còdic]Accent
[editar | editar còdic]L'accent caïa en la primera sílaba. S'ha propost que el protonórdico ademés tindria accent tonal heretat del protoindoeuropeo i que hauria derivat en els accents tonals del suec i el noruec moderns.[1][2] Una recent teoria propon que totes les sílabes llargues i les sílabes curtes de forma alternada rebrien accent tonal.[3] Atres llingüistes pensen que les primeres distincions tonals no varen aparéixer fins al periodo del nòrdic antic.[4][5][6][7]
Vocals
[editar | editar còdic]La característica distintiva del sistema vocàlic del protonórdico és l'absència de simetria entre vocals curtes i llargues:
| curtes | llargues | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| anterior | central | posterior | anterior | central | posterior | |
| tancades | i | o | ī [iː] | ū [oː] | ||
| miges | i | ō [oː] | ||||
| obertes | a | ā [aː] | ||||
De fet la llengua pot analisar-se fonológicamente admetent dos nivells d'obertura contrastantes i tres posicions (anterior, central, posterior):
| curtes | llargues | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| anterior | central | posterior | anterior | central | posterior | |
| obertura menuda | /i/ | /o/ | /ī/ | /ū/ | ||
| obertura gran | /i/ | /a/ | /ā/ | /ō/ | ||
Òbviament dita asimetria és el resultat de diverses confusions fonètiques peu /a, o/ > pNord /a/, peu /ē, ī/ > pNord /ī/, per lo que el sistema va passar de ser un sistema originalment simètric a un asimètric. Els diptongos possibles en el protonórdico varen quedar com:
- ei [iɪ]
- ai [aɪ]
- eu [iʊ]
- au [aʊ]
Consonante
[editar | editar còdic]Oclusivas El protonórdico posseïa sis consonante oclusivas de la mateixa manera que el nòrdic antic. Quan una de les consonante oclusivas sordes estava entre dos vocals es tornava fricativa.
- p [p]
- t [t]
- k [k]
- b [b] entre vocals [β]
- d [d] entre vocals [ð]
- g [ɡ] entre vocals [ɣ]
Fricatives
- f [f]
- þ [θ]
- h [x]
- s [s]
- z [z], en els estats finals possiblement va passar a pronunciar-se com una r retroflexiva. (Tradicionalment este canvi es transcribe de les inscripcions en el signe ʀ, O+280.)
Nassals
- n [n]
- m [m]
Semivocals
- j [j]
- w [w]
Líquides
- l [l]
- r [r]
- ʀ - vejau fricatives z.
Alfabet
[editar | editar còdic]Usava una variant de Futhark antic i esta és la versió.
Fonts supervivents del protonórdico
[editar | editar còdic]Inscripcions rúniques
[editar | editar còdic]Els texts que queden de protonórdico estan tots en inscripcions rúniques en futhark antic. Existixen unes 260 inscripcions protonórdicas que han sobrevixcut al pas del temps, les primeres datades en el II.
Eixemples d'inscripcions:
- El cap de llança de Øvre Stabu en Oppland (Noruega) (II) té inscrit: raunijaz (provador). Raun en noruec antic ve de les paraules noruegues røyne (provar, examinar); del suec utröna (buscar). La formació de paraules en el sufix ija és una prova de la regla de Sievers.
- El segon banya d'or de Gallehus, al sur de Jutlandia (Dinamarca) 400: ek hlewagastiz holtijaz horna tawido, Yo Hlewagastis d'holt vaig fer la banya. Nota: apareix una atra volta el sufix ija.
- Pedra rúnica de Tune, Østfold (Noruega) 400: ek wiwaz after woduride witadahalaiban worahto. [em]z woduride staina þrijoz dohtriz dalidun arbija sijostez arbijano. Possiblement: Yo Wiwaz, en memòria de Woduridaz vaig fer. pel meu Woduridaz, la pedra, tres filles la varen preparar, les favorites de l'herència.
- La Pedra Einang, prop de Fagernes (Noruega) i datada en el IV, conté el mensage: [ek go]dagastiz runo faihido ([Yo, Go]dguest vaig dibuixar el secret), en nòrdic antic seria ek goðgestr rún faða. Les quatre primeres lletres de l'inscripció no s'han conservat i s'ha supost que el nom de persona podria ser Gudagasti, o alguna cosa similar.
- La llança Kragehul I, trobada en Dinamarca i datada en el V, diu: ek erilaz asugisalas muha haite, gagaga ginuga, he... lija... hagala wijubi.... Possiblement. Yo el comte d'Asgisl, cridat Muha, ga-ga-ga poderós-ga (ga seria l'abreujament d'alguna referència indeterminada), (incomplet) granice yo consagre.
- La Pedra rúnica de Björketorp, Blekinge, Suècia, és l'única d'eixos tres menhirés d'el VI a on apareix un text: haidz runo runu falh'k hedra ginnarunaz argiu hermalausz... weladauþi saz þat brytz oþarba spa (Ací, yo he amagat el secret de les poderoses runas, fortes runas. El que trenque este memorial serà eternament atormentat per l'ira. Traicionera mort li golperará. Yo li preveig la perdición.)
- La pedra rúnica de Rö, de Bohuslän, Suècia, va ser erigida al principi d'el V i és la més llarga de les primeres inscripcions: Ek Hrazaz/Hraþaz satido [s]tain[a]... Swabaharjaz s[a]irawidaz.... Stainawarijaz fahido. Yo, Hrazaz/Hraþaz vaig erigir la pedra... Swabaharjaz en greus ferides.... Stainawarijaz va gravar.
Paraules prestades
[editar | editar còdic]Numeroses paraules portonórdicas han sobrevixcut com a préstams en l'estonio i el finés. Algunes d'estes paraules (en les seues formes reconstruïdes llingüísticament):
- rõngas (estonio)/rengas (finés) < hrengaz (rogle),
- kuningas (estonio i finés) < kuningaz (rei),
- ruhtinas (finés) < druhtinaz (eslové drott),
- püksid (estonio) < bukse (pantaló),
- silt (estonio) < skild (placa, senyal),
- märk/ama (estonio) < mērke (descobrir),
- riik (estonio) < rik (facenda, land, mancomunidad),
- väärt (estonio) < vaērd (riquea),
- kapp (estonio) / kaappi (finés) < skap (cajonera, estanteria)
Unes atres
[editar | editar còdic]Alguns noms protonórdicos es troben en obres llatines, com, per eixemple, noms de tribus com Suiones (Sweoniz, suecs). Uns atres es pot supondre que coincidixen en els de manuscrits posteriors com Beowulf.
Evolució del protogermánico fins al nòrdic antic
[editar | editar còdic]Del protogermánico al protonórdico
[editar | editar còdic]Les diferències entre el protogermánico i el protonórdico serien menudes. La diferència de denominació és sobretot una convenció. Les inscripcions trobades en Escandinavia es consideren pertanyents al protonórdico i les inscripcions trobades de l'idioma en qualsevol atre lloc, en l'antiguetat suficient, pertanydrien al protogermánico. Per eixemple, el nom inscrit en el Yelmo de Negau està en protogermánico, encara que seria el mateix en protonórdico. Existix debat entre els llingüistes que consideren que deu seguir esta diferenciació denominant al dialecte escandinau protonórdico o protoescandinavo, i els que consideren que merament deuria denominar-se protogermánico del nort. Per eixemple, Wolfgang von Krause considera que el llenguage de l'época de les inscripcions rúniques és un precursor immediat del nòrdic antic, mentres que Elmer Antonsen ho veu simplement com a germànic del noroest.[8]
Una diferència entre abdós és el pas de la vocal ē a ā, com apareix en els térmens mēna (gòtic) i máni (nòrdic antic) (lluna). Una atra diferència es va produir quan el fonema /z/, sonora fricativa apico-alveolar, representada en l'escritura rúnica en la lletra algiz va canviar cap al /R/, aproximante apico-post-alveolar.
Del protonórdico al nòrdic antic
[editar | editar còdic]En el periodo entre els sigles VI i IX es varen produir dos grans canvis en el protonórdico. En primer lloc varen aparéixer els umlauts, que consistixen que les vocals són influïdes per la vocal o la semivocal que els seguixen, per eixemple, el terme gestr prové del protonórdico ȝastiz (hoste). Els umlauts ademés varen contribuir a l'aparició de noves vocals com i (per ej: fylla de fullian) i œ (ej: dœma de dōmian). Els umlauts es dividixen en tres categories: umlaut de A, umlaut d'I i umlaut d'O. L'últim encara s'estava produint en l'Edat Mija en l'época del nòrdic antic, mentres que el primer va ser molt primerenc i els seus efectes ya es poden vore en els banyes d'or de Gallehus d'al voltant del 500.[9]
Va haver, ademés, una forma especial d'umlaut coneguda com a ruptura vocàlica, que es dona quan una vocal es transforma en un diptongo, per eixemple, en hiarta des de herto o fjorðr a la seua volta de **ferþiuR. Este canvi no va produir una gran disrupción en el llenguage. Simplement varen introduir alguns nous alòfons en les vocals posteriors si certes vocals apareixien en sílabes consecutives. No obstant, els canvis produïts per la posterior síncopa varen fer que els umlaut transformaren la morfologia d'una forma menys clara.
Per la síncopa, les vocals llargues de les sílabes no accentuades es varen acurtar i moltes vocals curtes es varen perdre. Com en protonórdico, l'accent recaïa sobre les primeres sílabes, les paraules es varen acurtar pel final, per eixemple, paraules protonórdicas com katilōz es varen convertir en katlar (caldero) en el nòrdic antic, hurna es va transformar en horn (banya) i la paraula protonórdica ȝastiz terminaria en gestr (hoste). Algunes paraules varen sofrir canvis inclús més dràstics, com la polisilábica haƀukaz, que es derivaria en la monosilábica haukr (falcó) del nòrdic antic.
També va aparéixer l'artícul definit posterior en este periodo. Açò va evolucionar a partir d'una forma enclítica del pronom inn. Aixina dagr inn (lliteralment est/eixe dia) es va convertir en dagrinn (el dia).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Kock, Axel, 1901: Die alt- und neuschwedische Akzentuierung. Quellen und Forschungen 87. Strassburg
- ↑ Hamp, Eric P., 1959: Final syllables in Germanic and the Scandinavian accent system. I: Studia Linguistica 13. S.29-48.
- ↑ Riad, Tomas, 1998: The origin of Scandinavian tone accents. I: Diachronica XV(1). S.63–98.
- ↑ Kristoffersen, Gjert, 2004: The development of tonal dialects in the Scandinavian languages. Analysis based on presentation at ESF-workshop 'Typology of Tone and Intonation', Cascais, Portugal 1-3 April 2004. hit. uib. no/NTT/Cascais/0404ManusCascaisRevised. htm hit. uib. no/NTT/Cascais/0404ManusCascaisRevised. htm archivat en Wayback Machine..
- ↑ Elstad, Kåre, 1980: Some Remarks on Scandinavian Tonogenesis. I: Nordlyd: Tromsø University Working Papers on Language and Linguistics 3. 61-77.
- ↑ Öhman, Sven, 1967: Word and sentence intonation: a quantitative model. Speech Transmission Laboratory Quarterly Progress and Status Report, KTH, 2-3. 20-54, 1967., 8(2-3):20-54.[enllaç trencat]
- ↑ Bye, Patrick, 2004: Evolutionary typology and Scandinavian pitch accent. Kluwer Academic Publishers. «archive. org/web/20080410051839/http://www. hum. uit. no/a/bye/Papers/pitch-accent-kluw. pdf Copia archivada». Archivat des d'el hum. uit. no/a/bye/Papers/pitch-accent-kluw. pdf original, el 10 d'abril de 2008. Consultat el 2 de decembre de 2007..
- ↑ Runeninschriften als Quellen interdisziplinärer Forschung, "The linguistic status of the Early Runic Inscriptions", Hans Frede Nielsen, Walter de Gruyter GmBH & Co. KG 1998, ISBN 3-11-015455-2
- ↑ Spurkland, Terje, Norwegian Runes and Runic Inscriptions, Boydell Press 2005
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma protonórdico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.