Anar al contingut

Serralada dels Andes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Atalls
Vages


La cordillera dels Vages és una cordillera que ocupa la zona occidental d'Amèrica del Sur, vorejant tota la seua costa en el oceà Pacífic. Naix en l'extrem sur del subcontinent, en Terra del Fòc, i travessa de sur a nort els territoris d'Argentina, Chile, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia i l'occident de Veneçola.

Té una llongitut de més de 8500 quilómetros,[1] per lo que és la cordillera continental més llarga de la Terra, i un esgambi variable d'entre 250 i 750 km;[2] comprén una superfície aproximada de 2 870 000 km².[3] Té una altitut mija entre 3000 i 4000 m s. n. m.,[4] i el seu punt més alt és el Aconcagua, que els seus 6962 m s. n. m.[5] ho convertixen en la montanya més alta fora d'Àsia. Alberga els volcans més alts del planeta i per la seua activitat volcànica forma partix del cinturó de fòc del Pacífic.

En la zona central, s'eixampla i dona lloc als replanells elevats del altiplano i la puna, compartides per Argentina, Bolívia, Chile i Perú. Des del altiplano central cap al nort del Perú i en Equador, s'estretix. En Colòmbia s'eixampla novament en dividir-se en tres ramals: Cordillera Occidental, Cordillera Central i Cordillera Oriental. Esta última continua cap al noroest, entrant en Veneçola, convertint-se en la Cordillera de Mèrida. Des del altiplano cap al sur, zona en la que es troben les montanyes més altes, la cordillera té direcció general nort-sur. En l'extrem austral, es curva i pren direcció oest-este i s'afona en el Oceà Atlàntic a l'est de la illa dels Estats.[6]

Es va formar al final de la era mesozoica, a finals del Cretácico tardà, pel moviment de la convergència de la placa de Naixca baix de la placa suramericana. En la configuració del seu relleu han tingut més importància els moviments sísmics i l'activitat volcàica posteriors que els agents erosivos externs. En la morfologia actual es troben elevades cordilleres, junt en extensos altiplanos i profundes valls llongitudinals paralels als grans eixos montanyosos. Els valls travesseres són escassos, llevat en els Vages argentins-chilens.

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom Vaja(s) apareix tempranamente en les cròniques per a referir a la cadena montanyosa i ho fa també en el segon diccionari quechua de 1586.[7] Este us deriva provablement de manera directa del nom d'un dels seus o grans #parcialitat del Imperi incaico, el Antisuyo (lliteralment 'regió dels antis'). Respecte d'este últim nom, explica el Inca Garcilaso de la Vega en les seues Comentaris reals (1609) lo següent:

Els reis Incas varen dividir el seu imperi en quatre parts que varen cridar Tihuantin-Suyu, que vol dir “Les quatre parts del món” conforme a les quatre parts principals del cel: orient, ponent, septentrión i migdia. Varen posar a la part oriente Antisuyo, per una província anomenada Anti que està a l'orient, per la qual també criden Anti a tota aquella cordillera de serra nevada que passa a orient del Perú.
Inca Garcilaso de la Vega

Una proposta etimològica estesa atribuïx el nom del Antisuyo al terme geogràfic quechua anti, que hui en dia significa 'orient, punt cardinal per a on ix el sol'.[8]Plantilla:Font qüestionable[9][10] És més provable, no obstant, que el significat com a punt cardinal es derive del nom de la regió geogràfica i no al revés. El sentit de 'orient' no apareix en cap dels vocabularis quechuas primerencs. De fet, anti i anteruna apareixen en el diccionari del jesuïta Diego González Holguín a penes definits com a 'habitant dels Vages'.[11] És provable, llavors, que Andesuyo Antisuyo deriven d'un topònim o del nom del grup ètnic anti (lo que a la seua volta requerix ser explicat etimológicamente).


La relació entre les paraules de pronunciació similar anti (pronunciat [antɪ] o [andɪ]) i anta [anta va], que significa 'coure', és, per una atra part, molt dubtosa.[12][13] Com va anotar el filòlec alemà Johann Karl Eduard Buschmann, el quechua manté la a final en paraules compostes, com en Antamarka ('província del coure').[14][15]

La forma castellana, en lletra d, revela que el préstam es va prendre d'alguna varietat que presentava el fenomen de sonorización d'oclusivas despuix d'una consonante nassal (provablement de l'antiga varietat quechua chinchaysuya, el dialecte utilisat com llengua general en l'época incaica), tal com va ocórrer en atres quechuismos escrits hui cóndor, tambo o posago. Tots eixos térmens es pronuncien encara en les varietats surandinas en oclusivas sordes: anti, kuntur, tampo, punko. La tradició garcilasiana, que sol restringir-se a en els seus ètims al quechua cuzqueño, ha atribuït incorrectament eixes sonorizaciones a una suposta «corrupció» dels oyents espanyols, quan en realitat es tracta d'un fenomen plenament quechua.

Geologia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Orogènia andina.


La capa sòlida superficial de la Terra, cridada litosfera, està dividida en fragments relativament rígits, cridades plaques tectónicas, que es mouen sobre la astenosfera, una zona relativament plàstica. Existixen 15 grans plaques i més de 40 micro plaques. Les plaques inclouen una capa superior anomenada corfa la que pot ser corfa oceànica o continental i aixina les plaques poden classificar-se en plaques oceàniques i mixtes. La cordillera dels Vages s'origina per l'interacció de la placa de Naixca en la part continental de la placa suramericana. En la regió central dels Vages, es troba el Oroclinal de Bolívia, una curvatura prominent que resulta d'estes interaccions tectónicas.[16] En les seues zones nort i sur, també participen en el procés les plaques de Cocos, Antàrtica i la microplaca dels Vages del nort.


Els llímits entre plaques poden classificar-se segons el tipo de moviment relatiu entre elles. Poden ser divergents, convergents o de fricció. La formació de montanyes continentals, procés cridat orogénesis, aixina com els terremots, tenen lloc en els llímits convergents. En estos poden donar-se processos de subducción o colisió. Els processos de colisió tenen lloc quan dos masses continentals s'acosten entre sí. El procés d'subducción ocorre quan una de les plaques es plega, cap a l'interior de la Terra, i s'introduïx baix l'atra. Els Vages s'han alçat per la subducción de plaques oceàniques per baix de la placa Suramericana. Les plaques que actualment són subducidas són la de Cocos, Naixca i la Antàrtica. La subducción de les plaques de Naixca té una velocitat de 7-9 cm/any i la de l'Antàrtica, de 2 cm/any.[17] Els processos d'subducción inclouen la generació d'una fossa oceànica que en el cas dels Vages és la fosar de Perú-Chile o de Atacama.

La cordillera dels Vages posseïx activitat volcànica que estan associats a un àngul de convergència de les plaques oceàniques major a 25°[17] i a la fusió parcial de la falca del mant que sol ocórrer en zones d'subducción.

El marge occidental de Sudamérica havia segut escenari de vàries #orogènia en distintes eres geològiques. Pero el procés principal pel qual la cordillera ha llegat a la seua configuració actual, denominat orogènia andina ve actuant des del Jurásico fins al present. En importants periodos de reorganisació en el Cretácico (fa 90 millons d'anys) i el Oligoceno (30 Ma).

En els Vages peruans i patagónicos, gran part dels massiços corresponen a batolitos de tonalita, granit, diorita i granodiorita que corresponen a antigues cambres magmáticas que han segut deixades al descobert per una combinació d'alçament tectónico i erosió. Les batolitos més grans són el Batolito Coster Peruà i el Batolito Patagónico.

Glaciars i balanç de massa

[editar | editar còdic]

Els glaciarés andinos es troben entre els que es reduïxen més ràpidament en el planeta i són un dels majors contribuents a l'aument del nivell de la mar anara de les capes de gèl polars. Ademés, representen un recurs hídric crucial per a millons de persones en zones tropicals i semiáridas, especialment durant les époques de sequia.[18]

Variacions regionals i acceleració del desgel

[editar | editar còdic]

La pèrdua de gèl no és uniforme en tota la cordillera. Les taxes més intenses es varen registrar en les següents zones clau:

  • Patagonia: Esta regió, que alberga els camps de gèl més grans de l'hemisferi sur fòra de l'Antàrtida, va experimentar la pèrdua més severa, en un adelgazamiento promig de -0.86 m i.a. per any en la Patagonia Sur.
  • Vages tropicals: Inclou els glaciars de Colòmbia, Equador, Perú i Bolívia. Varen mostrar una pèrdua significativa de -0.42 m i.a. per any.
  • Vages desérticos i Vages centrals: En contrast, estes zones varen experimentar una pèrdua més moderada, especialment els Vages desérticos en -0.12 m i.a. per any.


Un de les troballes més significatives va ser l'acceleració del desgel a partir de 2009. Mentres que entre 2000 i 2009 els glaciars dels Vages Desérticos i Centrals es varen mantindre relativament estables, despuix de 2009 varen passar a un estat de pèrdua de massa fortament negativa. Este canvi coincidix en la megasequía que ha afectat a Chile central i Argentina des de 2010, #lo que sugerix que el derretimiento dels glaciars ha actuat com un esmortidor, mitigant parcialment els impactes hidrològics de la sequia en aportar aigua als rius.[18]

La següent taula, adaptada de l'estudi de Dussaillant et al. (2019), detalla el balanç de massa per a les diferents subregiones dels Vages durant el periodo 2000-2018.[18]

Balanços de massa regionals per a diferents subregiones dels Vages (2000-2018)
Regió Àrea glaciar total (km²) Àrea glaciar medida (%) Balanç de massa
(m i.a. any⁻¹) 		Balanç de massa
(Gt any⁻¹)
Tròpics interns 174 80 -0.37 ± 0.25 -0.1 ± 0.0
Tròpics externs 1967 94 -0.42 ± 0.23 -0.9 ± 0.5
Vages desérticos 387 97 -0.12 ± 0.17 -0.1 ± 0.1
Vages centrals 1795 97 -0.31 ± 0.19 -0.6 ± 0.3
Patagonia nort 1753 96 -0.57 ± 0.22 -1.0 ± 0.4
Patagonia sur 21 362 70 -0.86 ± 0.27 -18.3 ± 5.7
Vages fueguinos 4053 62 -0.48 ± 0.27 -1.9 ± 1.1
Vages totals 31 631 74 -0.72 ± 0.22 -22.9 ± 5.9
m i.a. any⁻¹ = metros d'equivalent en aigua per any. Gt any⁻¹ = gigatoneladas per any

Zonificación

[editar | editar còdic]

A lo llarc de la seua gran llongitut, la cordillera dels Vages pot dividir-se en sectors o zones. Existixen diverses zonificación d'escala continental d'acort en diversos criteris que intenten transcender les divisions polític-administratives, segons la qual se sol parlar de Vages veneçolans, colombians, equatorians, etc.

Geològica

[editar | editar còdic]

En 1973, el geólogo Augusto Gansser[19] va propondre una divisió, hui considerada clàssica,[20] que té en conte la relació de les plaques tectónicas oceàniques en el continent.


  • Vages del nort o septentrionals: es desenrollen des del seu extrem nort fins al golf de Guayaquil (4.º S) en Equador a on la dorsal de Carnegie toca el continent. En esta zona es troben els Vages veneçolans, colombians i equatorians. Presenten una ordenació de montanyes en forma de palmito o de fes. Este segment és el resultat de la complexa interacció entre les plaques tectónicas Naixca, Carib i Suramérica i elements litosféricos discrets com el Bloc Panamà-Choque i el Bloc Norandino[21][22] que, segons atres autors, constituïxen sengles plaques menors anomenades placa de Panamà i placa dels Vages del nort.
  • Vages centrals: es desenrollen entre el golf de Guayaquil i el golf de Penes (46° 30′), Chile. En esta zona es troben els Vages peruans, bolivians i gran part dels argentí-chilens. Esta zona és vorejada per la placa de Naixca la qual resulta subdividida per la dorsal de Naixca que és una dorsal volcánicamente inactiva (asísmica).[23] En esta zona la Cordillera Occidental i la Cordillera Oriental voregen els replanells del 'Altiplano' i 'Puna'. És la zona de major llongitut i sol subdividirse en sectors nort, centre i sur.[24][25] Els Vages centrals inclouen, un segment peruà que s'estén de noroest a surest cridat els Vages Centrals del Nort, i l'una partix dels Vages de Chile i Argentina en direcció nort-sur anomenada els Vages Centrals del Sur.[26]
  • Vages del sur o australs: es desenrollen al sur del golf de Penes, a on la dorsal de Chile toca el continent constituint el punt triple de Aysén o de Chile, a on es troben les plaques Suramericana en les de Naixca i la Antàrtica.[27]

Els Vages septentrionals i australs tenen menys de 150 km d'ample i menys de 2500 m d'altitut promig, mentres que els Vages centrals alcancen un ample promig de 800 km i altituts majors.[28]


Tant els Vages septentrionals com els australs són cridats també Vages de tipo colisional, per haver-se format per la abducció de la corfa oceànica. Els Vages centrals corresponen als cridats Vages de tipo andino, desenrollats per la subducción de la corfa marina.[29]

Un atre criteri per a establir una zonificación és l'activitat volcànica. D'acort en este criteri, la cordillera dels Vages es dividix en quatre segments d'activitat:[26][17][30]

Entre elles hi ha zones sense vulcanisme, que es relacionen en un àngul de convergència menor a 10° constituint 3 zones d'subducción horisontal o sub-horisontal i una brecha d'inactivitat Estes són, de nort a sur:[31]

  • De Bucaramanga
  • Peruana
  • Pampeana
  • Brecha patagónica

En 2003, A. Tassara i G. Yáñez, basant-se en el gruixa elàstica de la litosfera, propon un divisió de quatre segments:

  • Vages del nort: fins a una latitut de 15°S, incloent el nort del Perú
  • Vages centrals (15-33,5°S), que conté els segments: Altiplano (15-23°S), Puna (23-28°S) i Cordillera Frontal (28-33,5°S);
  • Vages del sur (33,5-47°S) conté els segments: Cordillera Principal (33,5-39°S) i Cordillera patagónica (39-47°S).
  • Vages australs (47-56°S)

Morfològica i geogràfica

[editar | editar còdic]

Atres autors[4][32] recuperen una zonificación diferent tenint en conte els nucs orogràfics, que són els punts a on convergixen vàries cadenes de montanyes i atres criteris geogràfics.

Per la seua posició en les zones geoastronómicas la cordillera pot dividir-se en Vages tropicals i Vages extra-tropicals. Creuant en la zonificación anterior, els Vages septentrionals i centrals són Vages tropicals, a on es desenrollen tots els pisos tèrmics, que són els distints tipos climàtics estan relacionats principalment en l'altitut. Els Vages meridionals són Vages extra-tropicals.[33]

Vages septentrionals

[editar | editar còdic]

Es caracterisen per tindre cordoneres paraleles reunides en nucs orogràfics separats per profundes valls fluvials com en Colòmbia o tancar altiplans com en Equador.[4]

Al sur de Colòmbia, en la frontera en Equador, els Vages constituïxen una sola cordillera en picos volcànics de fins a 5000 m s. n. m.; cap al nort, en el nuc de les Pastures, es dividix ràpidament en dos cordilleres anomenades respectivament Occidental i Central —d'esta última es desprén la Oriental—.

La cordillera Central està separada de la cordillera Occidental en una distancia promig de 400 km per una falla geològica ocupada pel riu Patía al sur i pel riu Cauca al nort. La cordillera Oriental se separa gradualment cap a l'est, creant la conca del riu més important de Colòmbia, el Magdalena. Esta cordillera s'estén cap al nort i en el departament de Nort de Santander es subdivide en dos braços. El braç oriental penetra el territori veneçolà, a on adquirix el nom de Cordillera de Mèrida, les #continuació naturals de la qual donen pas a la formació Lara-Falcón i tenen una lluntana relació en les serranías del Llitoral Central (Caracas, Valéncia i Maracay) i Oriental (Barcelona i Port La Creu). La cordillera de Mèrida és la cadena montanyosa de major altitut en Veneçola, tenint el seu màxim punt en el pique Bolívar (4978 m s. n. m.).[34] Junt en la serranía del Perijá, compartida en Colòmbia, conformen el ramal veneçolà de la cordillera dels Vages. La cordillera està composta per diverses serranías, sent les més conegudes la Serra Nevada de Mèrida i la serra La Culata, abdós localisades en la zona mija de la cordillera dins del estat Mèrida.

La Cordillera de Mèrida s'ubica en la part occidental de Veneçola comprenent els estats Táchira, Apure, Barinas, Mèrida, Trujillo i Lara, tenint el seu inici en la depressió del Táchira en la frontera entre Colòmbia i Veneçola, estenent-se per uns 425 quilómetros fins a la depressió de Barquisimeto-Carora en el estat Lara.

El braç occidental, cridat serranía del Perijá, es desprén d'esta cap al nort formant la frontera natural colombo-veneçolana i gradualment va perdent altitut en la península de la Guajira, en l'extrem nort de Colòmbia. En el Perijá s'acosta a la Serra Nevada de Santa Marta, un sistema montanyós aïllat dels Vages, formant una vall solcada pel riu Cessar.


Les tres cordilleres tenen picos principalment de formació volcànica de més de 4000 m s. n. m. La cordillera Central i La cordillera Oriental tenen picos de més de 5000 m s. n. m. coberts de neus permanents. Molts d'estos volcans són actius i han causat destrucció i morts en el passat per les explosions de gas i cendra, com també a les remugades de gèl i fanc. L'occident del país està subjecte a una major activitat telúrica lo que demostra l'inestabilitat de la seua naturalea geològica. Al noroccident de la cordillera Occidental apareix un sistema montanyós cridat serranía del Baudó, que continua pel Darién girant a l'oest cap a Panamà.

Des de la depressió de Huancabamba, camí cap al sur, els rius riu Marañón i Santa conformen importants divisions, el canó del Marañón i el carreró de Huaylas respectivament, este últim dividix la cordillera Blanca de la Cordillera Negra. En direcció sur, la cordillera Occidental continua a través de la cordillera Huayhuash i permet la formació de la replanell de Bombó, #lo que orográficamente es denomina «nuc de Pasco».

Les ciutats importants dels Vages septentrionals són Bogotà, Soacha, Medellín, Cali, Bucaramanga, Manizales, Pereira, Armènia, Popayán, Tunja, Cúcuta, Ibagué i Pastura en Colòmbia; Quito, Conca, Loja, Riobamba i Ambato en Equador; i Caracas, Sant Cristóbal, Mèrida, Valera, Trujillo i Barquisimeto en Veneçola.

Vages centrals

[editar | editar còdic]

Els Vages Centrals s'estenen des del Perú fins al nevat Tres Creus, a on s'ubica la frontera entre la Argentina i Chile. És la zona de major ample. Es caracterisen per ser continus i elevats; no posseïx un sol pas de montanya per baix dels 4000 m.[35] La disposició de les cordoneres montanyoses és de dos cordoneres separades pel «altiplano andino» ubicat en Bolívia.[4] L'altitut màxima del tram nort és el Huascarán (6768 m s. n. m.) i del tram argentí-chilé, el nevat Ulls del Salat (6891 m s. n. m.).[36][37]

A sur del Nuc de Pasco, els afluents del riu Apurímac conformen una regió solcada per numerosos canons aluvials. Al nort de la conca del Apurímac, el riu Urubamba també forma una vall aluvial que s'inicia en la zona de glaciars que delimiten la Replanell del Collao. Cap al paralel 15°S s'inicia la Zona Volcànica Central en el Sara Sara. La ya mencionada Replanell del Collao, o simplement el Altiplano, domina el paisage al sur dels 15 °C per al sector central dels Vages. en este altiplà s'emplacen dos grans #llac, el Titicaca i el Poopó, que conformen el sistema endorreico més extens de Sudamérica. La població es concentra més en el altiplano i en la costa periandina com és el cas de la capital peruana, Llima, que la seua àrea metropolitana aplega fins als 950 m s. n. m. Entre les ciutats interandinas més importants localisades en este sector de la cordillera es troben Arequipa, Huamanga, Puno, Tacna, Cajamarca, Huancayo i Cuzco en Perú; i La Pau, Sucre, Tarija, Potosí, Cochabamba i Oruro en Bolívia.

La cordillera dels Vages baix jurisdicció boliviana està ramificada en diversos sectors i forma les cordilleres Occidental o Volcànica i Oriental o Real, en mig de les quals es troba el altiplano bolivià.

Cap al paralel 22°S apareix la Puna de Atacama dominant l'occident de la zona volcànica. El clima és àrit fret i el bioma predominant és desértico en el altiplano i les seues cordilleres. En les valls el clima és templat la major part de l'any, càlit estiu (20°- 35°) i fret en hivern (5°- 20°).

Vages australs

[editar | editar còdic]

També cridats meridionals o Vages del Sur, per la seua latitut li'ls denomina també Vages extratropicales.[33] Està composta per les següents subregiones:


Ciutats i assentaments

[editar | editar còdic]

La cordillera dels Vages forma un eix nort-sur d'influències culturals. Una llarga série de desenroll cultural va culminar en l'expansió de la civilisació incaica i el Imperi incaico en els Vages centrals durant el XV. Els incas varen formar esta civilisació a través del militarisme imperialista i d'una gestió governamental cuidadosa i meticulosa.[39] El govern va patrocinar la construcció d'aqüeductes i carreteres ademés d'instalacions preexistentes. Algunes d'estes construccions encara existixen hui. Devastats per malalties europees a les que no tenien immunitat i guerres civils, els incas varen ser derrotats en 1532 per una aliança composta per decenes de mils d'aliats de nacions que havien subyugado (per eixemple, Huancas, Chachapoyas, Cañaris) i un menut eixèrcit de 180 espanyols dirigit per Francisco Pizarro.[40] Un dels pocs llocs incas que els espanyols mai varen trobar en la seua conquista va ser Machu Picchu, que yacer amagat en un pico en la vora oriental dels Vages, a on descendixen a l'Amazones. Les principals llengües supervivents dels pobles andinos són les de les famílies llingüístiques quechua i aimara. Woodbine Parish i Joseph Barclay Pentland varen estudiar gran part dels Vages bolivians entre 1826 i 1827.

Ciutats

[editar | editar còdic]

En l'actualitat, les ciutats més grans dels Vages són Bogotà, en una població d'al voltant d'onze millons, Santiago, Medellín, Quito i Cali, respectivament.

La Pau, la sèu del govern de Bolívia, és la metròpoli més alta del món, a una altitut d'aproximadament 3650 m s. n. m. Parts de la conurbación de la Pau, inclosa la ciutat de L'Alt, s'estenen fins a 4200 m (13 780 peus).


Atres ciutats en o prop dels Vages inclouen: Jujuy, Bota, Tucumán, Catamarca, La Rioja, Sant Joan, Mendoza, Neuquén i Bariloche en Argentina; Cochabamba, Oruro, Potosí, Sucre, Tarija en Bolívia; Calama, Sant Pedro de Atacama i Rancagua en Chile; Armènia, Cúcuta, Bucaramanga, Ibagué, Manizales, Neiva Popayán, Tunja, Soacha, Pereira i Pastura en Colòmbia; Ambato, Conca, Ibarra, Loja, Riobamba i Tulcán en Equador; Arequipa, Cajamarca, Cusco, Huancayo, Huánuco, Huaraz, Cerro de Pasco, Juliaca i Puno en Perú; i, Mèrida, Sant Cristóbal i Trujillo en Veneçola. Les ciutats de Caracas, Valéncia i Maracay es troben en la Cordillera de la Costa de Veneçola, que és una extensió preambular dels Vages en l'extrem nort d'Amèrica del Sur, pero no els Vages pròpiament dit.

Deports i recreació

[editar | editar còdic]

La cordillera dels Vages ha atret al turisme en gran escala per les bellees naturals de la regió, les ruïnes preincaicas i incaicas en Bolívia, Perú i Equador, i la possibilitat d'accedir fàcilment als glaciarés en el sur d'Argentina i Chile. Pròximes a la cordillera s'ubiquen ciutats com Sant Carlos de Bariloche o Colónia Suïssa. Ushuaia posseïx paisages contrastantes en els alts picos i l'mar. En Veneçola, es troba el telefèric de Mèrida, sent est el més alt i el segon més llarc del món. En Chile, hi ha díhuit centres d'esquí i de deports hivernals.

Els Vages presenten condicions òptimes per a la realisació de diversos deports com el montanyisme, el senderisme i el balsismo. El esquí, el tablanieve i atres deports hivernals estan molt desenrollats en Argentina i Chile. En els Vages de Transició es troba la major concentració de centres d'esquí del hemisferi sur, despuix de Nova Zelanda.

Estos són alguns dels centres d'esquí dels Vages:

Argentina
Alts del Valle, Batea Mahuida, Caviahue, Cerro Bayo, Cerro Castor, cerro Catedral, Cerro Wayle, Chapelco, Complex hivernal Martial, La Hoya, Les Cotorres, Les #Llenya, Plans del Castor, Els Penitentes, Nunatak, Primers Pins, Solar del Bosc, Terra Major, Valdelén, Vallecitos, Valle dels Huskies, Entanque Bell
Bolívia
Chacaltaya
Chile
Antillanca, Antuco, Cerro El Flare, Cerro Mirador, Chapa Verda, Corralco, L'Arpa, El Colorat, Farellones, La Parva, Les Araucarias, Els Arenals, Lagunillas, Portillo, el més antic centre d'esquí d'Amèrica del Sur i l'únic de la regió que ha segut sèu d'un mundial d'esquí;[41][42] #Termes de Chillán, Valle Nevat, que té una de les majors àrees esquiables d'Amèrica del Sur;[43] Villarrica i volcà Osorno.[44]

Antartandes

[editar | editar còdic]

Els Vages es prolonguen cap a l'orient de la illa dels Estats (Terra del Fòc) formant una cordillera submarina denominada dorsal del Scotia, la qual solament conseguix aflorar per sobre les aigües oceàniques en els cims o sectors més elevats de la mateixa, generant d'esta manera illes, les quals són cridades Antilles del Sur: illes Aurora, Georgias del Sur, roques Clerke, illes Sándwich del Sur, Orcadas del Sur i Shetland del Sur. Els Vages emergixen novament com a cordonera cordillerano en la Antàrtida en el nom d'Antartandes, la gran cadena montanyosa de la península Antàrtica.

L'altitut màxima dels Antartandes és el monte Mengen en 3657 m s. n. m., en el segment cordillerano cridat monts de l'Eternitat; es destaca també el mont Esperanza en 2860 m s. n. m. Des dels Antartandes s'estén una ramificació cap al suroest coneguda com monts Ellsworth, cordillera baixa i en gran mida subglaciar que empalma als Antartandes en l'atra gran cordillera antàrtica: les montanyes Transantárticas. En estos, més exactament en el segment cridat cordillera Diamant, s'ubica la major altitut de la Antàrtida Argentina i el Territori Antàrtic Britànic, el nunatak mont Chiriguano en 3660 m s. n. m. Cap al Pol Sur geogràfic es troba la replanell Polar.[45]

Cims més alts

[editar | editar còdic]

El major cim de la cordillera dels Vages és el Aconcagua que, en 6962 m s. n. m.,[5] és el segon punt més alt del món despuix del asiàtic sistema dels Himalayas, ademés de ser el cim de major altitut dels hemisferis sur i occidental. S'ubica en la província argentina de Mendoza.


Argentina i Chile compartixen els picos més alts dels Vages; entre ells, el Nevat Ulls del Salat, el volcà més alt del món[36][46] i el segon cim més alta del continent —dels onze volcans més alts del planeta, sis són compartits entre Argentina i Chile, tres estan en Argentina, un en Chile i un en Bolívia—. Estos cims són seguits per la cordillera Blanca ubicada en Perú, la cordillera Real de Bolívia i els Vages equatorians.

En el sur de Perú, prop del Cuzco, es troba la cordillera de Vilcanota, a on està ubicat el glaciar Quelccaya, el glaciar més extens de tota la zona intertropical del món.[47][48] Esta singularitat ha permés estudiar en els seus gèls els canvis climàtics ocorreguts en el tròpic des de l'última era glaciar.

Els cims més alts de la cordillera dels Vages (≥6500 m s. n. m.)
# Altitut
(m s. n. m.) 		Nom Cordillera Ubicació País
1.º 6962[5] Cerro Aconcagua Cordillera Frontal Província de Mendoza [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

2.º 6891[36] Nevat Ulls del Salat Puna de Atacama Província de Catamarca / Regió de Atacama [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

3.º 6795 Mont Pissis Puna de Atacama Província de Catamarca / Província de la Rioja [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

4.º 6770 Cerro Mercedario Cordillera de la Ramada Província de Sant Joan [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

5.º 6760 Cerro Bonete Chic Puna de Atacama Província de la Rioja [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

6.º 6757[49] Nevat Huascarán Cordillera Blanca Departament de Áncash Perúborder|link=|20px Perú
7.º 6748 Nevat Tres Creues Sur Puna de Atacama Província de Catamarca / Regió de Atacama [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

8.º 6740 Volcà Llullaillaco Puna de Atacama Província de Bota / Regió de Antofagasta [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

9.º 6658 Volcà Walther Penck Puna de Atacama Província de Catamarca [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

10.º 6642 Volcà Incahuasi Puna de Atacama Província de Catamarca / Regió de Atacama [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

11.º 6635 Nevat Yerupajá Cordillera Huayhuash Departament de Áncash Perúborder|link=|20px Perú
12.º 6629 Nevat Tres Creus Central Puna de Atacama Regió de Atacama Plantilla:CHL
13.º 6570 Volcà Tupungato Cordillera Frontal Província de Mendoza / Regió Metropolitana de Santiago [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

15.º 6542 Nevat Sajama Cordillera Occidental Departament de Oruro Boliviaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bolivia
16.º 6501 Volcà Nuga Puna de Atacama Província de Catamarca / Regió de Atacama [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

Els cims més alts de la cordillera dels Vages per país
Altitut
(m s. n. m.) 		Nom Cordillera Ubicació País
6962[5] Cerro Aconcagua Cordillera Frontal Província de Mendoza [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]]

6891[36] Nevat Ulls del Salat[n 1] Puna de Atacama Província de Catamarca / Regió de Atacama [[Image:Flag_of_Argentina

.png|20px]] / Plantilla:CHL

6757[49] Nevat Huascarán Cordillera Blanca Departament de Áncash Perúborder|link=|20px Perú
6542 Nevat Sajama Cordillera Occidental Departament de Oruro Boliviaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bolivia
6285 Volcà Chimborazo Cordillera Occidental Província de Chimborazo {{#ECU}}
5410 Ritacuba Blanco[n 2] Cordillera Oriental Boyacá Serralada dels Andes en Catalogue of Life.
4980 Pique Bolívar Cordillera de Mèrida Estat Mèrida Plantilla:VEUEN



Passos de montanya més alts

[editar | editar còdic]

Seria de gran dificultat fer una llista dels ports de montanya més elevats dels països andinos donat el gran número d'ells. Per tant, es farà una llista dels més alts per país ordenats de major a menor altitut, segons les senyes obtingudes en el dia de hui. Es farà discriminació entre ports pavimentados i no pavimentados, sent la majoria d'ells camins de ripio transitables per coches 4x4.

Passos de montanya
Port de montanya País Pavimentado Carretera Altitut Coordenades Image
Pas de Sairecabur Chile No 5530 Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
Òbriga Huayta Perú No AR-661 53200 15°18′57″S 72°11′49″W / -15.315932, -72.197018</noinclude>
Òbriga Wallatani Bolívia No 5230 17°00′27″S 67°21′41″W / -17.007528, -67.361361</noinclude>
Òbriga de Vaques Gelades Argentina No 5080 29°53′14″S 69°53′18″W / -29.887198, -69.888207</noinclude>
Alt de Mifafí Veneçola No Carretera Valle de Mifafí 4415 8°51′23″N 70°54′50″W / 8.856408, -70.913923</noinclude>
Alt de Salines Equador No 4345 1°24′04″S 78°55′60″W / -1.401056, -78.933222</noinclude>
Alt del Sifón Colòmbia No Carretera Murillo-L'Esperança 40451 4°55′42″N 75°19′04″W / 4.928308, -75.317648</noinclude>

()0 : Recentment es va saber d'un pas de montanya a major altitut, Òbriga Quiscapampa situat a l'Est. No obstant, el trànsit civil està tancat en ser un camí miner

()1: Està en procés la pavimentació de la carretera. A penes s'ampliarà la carretera per a prohibir el pas de vehículs pesats. En definitiva, es busca un corredor turístic per a no afectar a la sostenibilitat del Nevat del Ruíz donada la seua rodalia.[50]

Diversitat biològica

[editar | editar còdic]

Consta que el ser humà va habitar la zona des de fa 12 000 anys, poc despuix de la seua arribada a Amèrica.[51]

Flora

[editar | editar còdic]

La flora de la cordillera dels Vages comprén especialment a la província fitogeográfica Altoandina, una de les seccions en que es dividix el domini fitogeográfico Andino-Patagónico.[52] Esta província fitogeográfica s'estén sobre els Vages i els cims de cordilleres pròximes a esta cordonera, des de la cordillera andina de Veneçola i Colòmbia, a lo llarc de l'oest de Sudamérica, fins a la illa dels Estats. La seua flora es caracterisa per presentar formacions de estepas herbáceas, en la seua major part, encara que també es presenten menuts arbustales en llocs reparats. Dominen gramíneas xerófilas i dicotiledóneas rastreras o en coixí, en numerosos gèneros endèmics.

Fauna

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Fauna dels Vages.

Plantilla:PanoramaEntre les espècies faunísticas característiques destaquen els camélidos suramericans. D'ells, el guanac és el més estés, vivint sobre els Vages des de Perú fins a la illa Gran de Terra del Fòc. En els Vages centrals habita la vicuña, la qual conviu en dos espècies domèstiques: la flama i la alpaca. Tots estos artiodàctils són predados pel puma i el rabosot colorat o culpeo, que preferix caçar vizcachas de la serra. No obstant, és el còndor andino l'animal arquetípico d'esta cordillera, que l'habita en la seua totalitat, des de Veneçola fins a l'extrem austral. Els #llac i chapulls presenten una alta diversitat d'aus aquàtiques, la majoria d'elles són endèmiques de les altituts andinas, destacant la cohabitació de tres espècies de flamencs.

Existix una gran cantitat d'espècies de palometes endèmiques en els Vages. Particularment el gènero Catasticta (família piéride), família Lycaenidae i les palometes negres andinas (subtribu Pronophilina, família Nymphalidae). En casi un miller d'espècies, de les quals aproximadament 2/3 són endèmiques de la regió, els Vages són la regió més important del món per als amfibis. La diversitat d'animals en els Vages és alta, en casi 600 espècies de mamífers (13% endèmiques), més de 1700 espècies d'aus (aproximadament 1/3 endèmiques), més de 600 espècies de reptils (aproximadament 45% endèmiques) i casi 400 espècies de peixos (aproximadament 1/3 endèmiques).[53]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada rogle
  2. ↑ Orme, Anthony R. (2007). «The Tectonic Framework of South America - 1.5 The Formation of the Vages», Thomas T. Veblen, Kenneth R. Young, & A. R. Orme (ed.). The Physical Geography of South America (en en), Oxford University Press, pp. 12-16. ISBN 978-0-19-531341-3.
  3. ↑ (2014) Cordillera dels Vages, una oportunitat per a l'integració i desenroll d'Amèrica del Sur, Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), p. 10.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Chafades.(15)Consultat el 14 de juliol de 2019.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Institut Geogràfic Nacional (Argentina). «Es va donar a conéixer la nova altura oficial del cerro Aconcagua: 6962 metros». www.ign.gob.ar. Consultat el 3 de setembre de 2012.
  6. ↑ Wegener, A.(1983 [1915]).Edicions Piràmide S.A Ciències de l'home i la naturalea.Madrit:Consultat el 9 de juny de 2012.
  7. ↑ Anònim (provablement Blas Valera, 2014 [1586]). Art i vocabulari en la llengua general del Perú (R. Cerrón-Palomino, R. Bendezú Araujo & D. Torres Menchola, Eds.). Lima: PUCP, p. 51, s.v. anti.
  8. ↑ (2005) Diccionari Quechua-Espanyol-Quechua, 2.º edició, Cusco, Perú: Acadèmia major de la llengua quechua - Govern regional del Cusco, p. 16.
  9. ↑ Laime Ajacopa (2007). Diccionari bilingüe Quechua-Castellà, 2º edició, La Pau Bolívia, p. 13.
  10. ↑ Onomázein.Univ. Catòlica de Chile.Santiago:Consultat el 20 de juliol de 2019.
  11. ↑ González Holguín, D. (1608). Vocabvlario de la lengva general de tot el Perv cridada llengua Qquichua o del Inca. Lima: Francisco de la Vora.
  12. ↑ Gómez de Silva (1995). Breu Diccionari Etimològic de la Llengua Espanyola, Segona Edició edició, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, p. 58. ISBN 968-16-5543-5.
  13. ↑ Pau Soldán, Mariano Felipe (1877). Diccionari geogràfic estadíco del Perú: conté ademas la etimologia aymara i quechua de les principals poblacions, #llac, rios, cerros, etc., Llima, Perú: Imprenta de l'Estat, p. 37.
  14. ↑ von Humbolt (1849). Longman, Brown, Green & Longmans (ed.). Aspects of nature, in different lands and different climates. (en Anglés), Londres, p. 303-305.
  15. ↑ dechile.net (ed.): «Vages». Diccionari etimològic espanyol en llínea. Consultat el 20 de juliol de 2019.
  16. ↑ Geosphere.11(2)
    445–462.doi:10.1130/GES01064.1.Consultat el 6 d'octubre de 2024.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Norambuena Soto (15 de decembre de 2016). Variacions petrográficas i geoquímicas de #lava recents del volcà Antuco, Regió del Bío Bío, Chile: implicancias en l'evolució del reservorio magmático, Santiago i Chile: UChile - F. de Cs Físiques i Mat. - Depto de Geologia, p. 16.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Nature Geoscience.12(10)
    802-808.doi:10.1038/s41561-019-0432-5.
  19. ↑ Gansser(1973).Journal of the Geological Society.Londres:129
    93-131.ISSN 0016-7649.doi:10.1144/gsjgs.129.2.0093.Consultat el 9 de juny de 2012.
  20. ↑ Acta Geològica Hispànica.32(7)Consultat el 14 de juliol de 2019.
  21. ↑ Universitat Nacional de Colòmbia. Facultat de Mines, Departament de Minerals i Materials.Consultat el 19 de juliol de 2019.
  22. ↑ Bolletí de Geologia.Universitat Industrial de Santander.Bucaramanga, Colòmbia:27(1)ISSN 0120-0283.Consultat el 19 de juliol de 2019.
  23. ↑ Repositori Universitat de Chile.Consultat el 17 de juliol de 2019.
  24. ↑ Facultat de Ciències Exactes i Naturals. Universitat de Buenos Aires..Consultat el 21 de juliol de 2019.
  25. ↑ Departament de Botànica, Facultat de Ciències Naturals i Oceanogràfiques, Universitat de Concepció..Chile:
  26. ↑ 26,0 26,1 Andean Geology.Servici Nacional de Geologia i Mineria.Santiago, Chile:31(2)ISSN 0718-7092.Consultat el 21 de juliol de 2019.
  27. ↑ Geologia Argentina, Anals.Institut de Geologia i Recursos Minerals.Buenos Aires:(29)
    77.Consultat el 14 de juliol de 2019.
  28. ↑ Universitat de Chile, Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, Departament de Geologia,.Consultat el 21 de juliol de 2019.
  29. ↑ Ramos, V. A.(1999).Episodes.22(3)
    183-190.Consultat el 9 de juny de 2012.
  30. ↑ Congrés Geològic Chilé.(13)
  31. ↑ Facultat de Ciències Exactes i Naturals. Universitat de Buenos Aires.Consultat el 17 de juliol de 2019.
  32. ↑ Revista Geogràfica Digital..IG - UNNE.(19)ISSN 1668-5180.Consultat el 14 de juliol de 2019.
  33. ↑ 33,0 33,1 Johansen, Kari Synnove; Björn, {{{nom2}}} (2018). L'Atles de Glaciars i Aigües Andinos: l'impacte de la reculada dels glaciars sobre els recursos hídrics., Paris (França) - Arendal (Noruega): UNESCO Publishing i GRID-Arendal, p. 14. ISBN 978-92-3-300103-9.
  34. ↑ (2005).Interciencia.Caracas:30(4)
    213-216.Consultat el 19 de juliol de 2016.
  35. ↑ Josse, Carmen; Costera Camacho, {{{nom2}}} (2012). «Geografia fisica i ecosistemes dels vages tropicals», Herzog (ed.). Canvie climàtic i biodiversitat en els Vages tropicals, Pariu: Institut interamericano per a l'investigació del canvi global (IAI), Sao José dos Camps i Comité científic sobre problemes del mig ambient (SCOPE), p. 179. ISBN 978-85-99875-06-3.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 Turrel, Marc, i Jorge Velasco. «Ulls del Salat, el volcà més alt del món». Desnivell.com. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de juliol de 2008. «El volcà Ulls del Salat […] va obtindre una altura elipsoidal de 6935 metros i una altitut sobre el nivell mig de la mar de 6890»
  37. ↑ Institut Nacional d'Investigació en Glaciars i Ecosistema de Montanya.(1)Consultat el 24 d'abril de 2019.
  38. ↑ «Els 6000's de Chile - El país de les montanyes». www.los6000dechile.cl. Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2011. Consultat el 1 d'abril de 2026.
  39. ↑ D'Altroy, Terence N. The Incas. Blackwell Publishing, 2003
  40. ↑ Teresa Vergara (2000). «Tahuantinsuyo: El món dels Incas», Teodoro Hampe Martínez (ed.). Història del Perú, Barcelona: Lexus. ISBN 9972-625-35-4.
  41. ↑ Adriasola C., Lluïa. «», El Mercuri. Consultat el 26 de juliol de 2014.
  42. ↑ «1966 Alpine World Ski Championships» (en en). intersportstats.com. Consultat el 1 d'abril de 2026.
  43. ↑ «The Mountain: Skiable Domain» (en en). vallenevado.com. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2012. Consultat el 6 de juny de 2012.
  44. ↑ «Estaciones d'esquí en Vages chilens». nevasport.com. Consultat el 8 d'abril de 2011.
  45. ↑ Ministeri de Relacions Exteriors (Perú) (ed.): «Aspectes Geogràfics i Polítics de l'Antàrtida». Institut d'Estudis Geopolítics i Estratègics. Consultat el 11 de novembre de 2025.
  46. ↑ «Nevat Ulls del Salat-Cara Nort/North Face» (PDF). www.los6000dechile.cl. Archivat des d'el original, el 22 de juliol de 2011. Consultat el 9 de març de 2011.
  47. ↑ Morales Arnao (2004). Les cordilleres del Perú, 1.ª edició, Llima: Consell Editorial USMP, p. 201.
  48. ↑ Hardy, Doug. «Glacier Bird of the Vages: Diuca speculifera» (en anglés) (HTML). www.geo.umass.edu. Consultat el 2 de novembre de 2012.
  49. ↑ 49,0 49,1 Bolletí INAIGEM.Institut Nacional d'Investigació en Glaciars i Ecosistema de Montanya.Any II(3)
    88-112.Consultat el 24 d'abril de 2019.
  50. ↑ «a-la-esperança-en-600-ocupacions-alvança-la-construccion-de-dos-trams-despuix de-el Des de Murillo fins a l'Esperança: en 600 ocupacions, alvança la construcció de dos trams despuix de l'acort de la ANI en la comunitat del Tolima» (en és). Portal ANI. Consultat el 2021-06-27.
  51. ↑ Sampedro, Javier. «La humanitat va conquistar les altures dels Vages fa 12.000 anys» (HTML). elpais.com.
  52. ↑ Cabrera (1980). Colecció de Monografies Científiques de la Secretaria General de l'Organisació dels Estats Americans, Programa Regional de Desenroll Científic i Tecnològic (ed.). Biogeografía d'Amèrica Llatina, 2.ª edició, Washington D.C.
  53. ↑ Tropical Vages [1] archivat en Wayback Machine. - biodiversityhotspots.org

Referències

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Serralada_dels_Andes&oldid=623230»