Història d'Amèrica

Artícul principal → Poblament d'Amèrica.

La història d'Amèrica es referix al conjunt de successos relatius al continent americà, incloses les Antilles i demés algunes illes pròximes, des de que va ser poblat pels primers sers humans fins a l'actualitat.

L'història americana no coincidix en els periodos històrics utilisats per a l'història d'Àfrica, Eurasia i Oceania. Per molt temps es va creure que els sers humans havien ingressat al continent pel estret de Bering i des d'ahí ho haurien poblat en tota la seua extensió, no obstant, gràcies a l'important troballa arqueològica realisat en Mont Vert en Chile, i uns atres com Pedra Museu en Argentina, esta teoria del poblament exclusiu a través de l'estret de Bering no seria correcta. Durant varis milenis, els pobles originaris d'Amèrica varen evolucionar de manera independent i sense contacte algun en el restant de les cultures humanes, creant civilisacions, tecnologies, idiomes i estructures polítiques, econòmiques, culturals, religioses i artístiques originals. A partir de 1492 Amèrica va ser incorporada al restant del món com a anex colonial d'Europa, que va constituir en el continent societats que varen modificar radicalment la composició ètnica de la població, en un procés paralel a la catàstrofe demogràfica que va eliminar a gran part de la seua població originària. Quan va començar el posterior procés de descolonización i creació dels estats-nacionals americans actuals, cap va sorgir com a continuïtat dels pobles originaris.

Periodisació de l'història d'Amèrica

Per la seua originalitat, les periodizaciones històriques usades en Europa no es corresponen en l'història del ser humà en Amèrica, raó per la qual l'historiografia i l'antropologia americanes varen crear periodizaciones adequades a la realitat americana. Este artícul partix de la periodisació creada pels arqueòlecs Gordon Willey i Philip Phillips, que és la que major consens ha alcançat en la comunitat científica i dividix a l'història d'Amèrica en els següents periodos:

• Paleoamericano
• Periodo Arcaic
• Periodo Formatiu
• Periodo Clàssic
• Periodo Posclásico
• Colonisació europea. Era Moderna
• Independència i constitució de les nacions-estat americanes
• Actualitat.

La prehistòria

Artícul principal → Amèrica precolombina.

Cronologia de l'Història d'Amèrica

La cronologia superior "correspon a les Migracions"

La cronologia inferior: "desenroll de civilisació en Amèrica

La Prehistòria d'Amèrica és el periodo que comprén el poblament del continent fins a la formació de les grans civilisacions americanes. Es tracta d'un temps de sum interés i investigació ya que el continent americà va ser l'única porció de terra en el planeta que va tindre un desenroll humà aïllat fins a la seua trobada directa en les cultures d'Europa, Àfrica i el restant del món. Això no significa que no va haver d'una o una atra forma una interacció mínima o significativa en el restant, pero els pobles americans no varen participar dels acontenyiments històrics i guanys que varen unir als demés continents fins a 1492.

La Prehistòria d'Amèrica és objecte de permanent estudi donades les moltes preguntes que permaneixen sense respostes contundents, com les teories del poblament i l'història i el desenroll de molts pobles americans aborigen. La fascinació per l'Amèrica prehistòrica i precolombina estimulen no poques voltes l'imaginació, els mits i les suposicions. Certs o no, ells representen un repte per a la ciència en un continent encara per descobrir. En la Prehistòria americana, la Cultura Clovis (de fa 19.00 anys a. C. aproximadament), és la que més restants arqueològics deixa i la que permet donar-se una idea de l'intensa activitat dels pobles de caçadors i recolectors que varen poblar en el continent.

Periodo Formatiu

Artícul principal → Periodo Formatiu d'Amèrica.

Durant el periodo arcaic (8000 a. C. - 1500 a. C.), l'home americà va descobrir l'agricultura, a la parell d'atres pobles en atres continents. Això tindria com a conseqüència la sedentarización, la creació de societats més complexes i la construcció de ciutats. Caral-Vaig saber situada en l'actual Perú, correspon a eixe periodo en datacions del 2627 a. C., és dir, casi a la parell en les ciutats mesopotàmiques, egipcíaques, índies i chinenques. Eixe era el preludi que marcava el fi de la Prehistòria d'Amèrica i que donaria orige a la Cultura Olmeca cap al 1500 a. C., la primera gran civilisació del continent l'esplendor del qual aniria fins al 900 quan Sant Lorenzo, el seu principal centre ceremonial, va ser saquejat. La Cultura Olmeca se situa llavors en el cridat Periodo Formatiu d'Amèrica (també cridat Periodo Preclásico o Periodo Agrícola) i es va desenrollar en Mesoamérica. 5000 varen ser els centres principals d'esta primera civilisació: Sant Lorenzo (datat del 1500 a. C.), Tres Zapotes i La Venda (el més gran centre urbà que podia albergar fins a 18 000 habitants).

En Amèrica del Sur els grans protagonistes serien els pobles de la Cultura Chavín, que varen aplegar a dominar extensos territoris i a construir importants centres urbans entorn a santuaris dedicats al deu Jaguar. Per la seua banda, en l'actual Colòmbia florien les cridades Cultura Sant Agustín i Calima. Atres cultures reseñables són les dels Anasazi i els seus similars (Arizona), aixina com els constructors de Montículs de Norteamérica. El desenroll d'estes cultures en el continent va ser en general aïllades les unes de les atres, pero la complexitat de les seues creacions denota ya una gran madurea que prepararia el Periodo Clàssic.

Periodo Clàssic

Artícul principal → Periodo Clàssic d'Amèrica.

En el Periodo Clàssic s'entra en el áuge de les civilisacions americanes. El sorgiment de la Cultura Maya en 292 i de les seues ciutats-estat, especialment Tikal, Palenque i Copán, marquen l'inici històric del Clàssic, que es tanca en el saqueig de la ciutat olmeca de Sant Lorenzo i l'abandó dels Mayas de la part central de Mèxic i Centroamérica per a ubicar-se en la Península de Yucatán en 900. Mesoamérica posseïx llavors dos cultures (Olmecas i Mayas), es desenrolla el comerç, l'urbanisme, l'administració, la religió, la guerra, l'astronomia, la matemàtica, l'escritura i la política. Entre els grans llegats a la humanitat d'este periodo queden el Calendari maya, el més precís jamai inventat i l'Escritura maya.

Les grans civilisacions

Artícul principal → Amèrica precolombina.

Vore també: Anex:Imperis americans

El Periodo Posclásico, Alt Clàssic o Precolombino comprén la formació dels pobles en Amèrica tal com varen ser trobats pels espanyols en 1492. Per a molts observadors, en realitat la distinció "clàssic" - "posclásico" no revist una gran distinció, i fer-la implicaria dir que les cultures precolombinas del posclásico eren inferiors a les del clàssic i no hi ha proves d'això.

Per una atra part, especialment l'activitat cultural en Mesoamérica. Els pobles americans varen desenrollar cultures autònomes originals fins al punt de produir dos revolucions neolíticas separades, en Mesoamérica i els Vages Suramericans que varen donar orige a dotzenes de civilisacions agroceràmiques, entre elles es troben:

Les civilisacions agroalfareras americanes varen desenrollar sistemes originals d'organisació social basats fonamentalment en el cultiu de dacsa i complexes tècniques de gestió dels ecosistemes, aixina com la cría d'alguns animals domèstics (molt pocs) com és el cas del pavo en Amèrica del Nort i el acure o la flama en la Cordillera dels Vages. Els cultius més importants en el cas de Mesoamérica varen ser el dacsa, els frijoles (també cridats caraotas, porotos, etc., en alguns països hispanoamericans) i la auyama o carabassa. En Sudamérica, el paper predominant de la dacsa era complementat pel de els tubèrculs (papa en les terres altes dels Vages, batata en les de menor altitut) i raïls, com la yuca. Les civilisacions andinas varen desenrollar també una depurada tecnologia textil de que permetia teixits de fins a 500 fils per polzada estructurats en capes successives. Atres cultius desenrollats per les civilisacions americanes varen ser el cotó, el tomata, el chocolate, la vainilla, el pimentó, etc.

Les cultures agroalfareras d'Amèrica del Nort també es varen organisar entorn al dacsa i a la gestió ecològica de les praderies. Els pobles caçadors es varen organisar entorn a la caça del bisonte (impròpiament cridats búfalos) o de la peixca i la caça de mamífers marins, en el cas dels esquimal i indígenes de l'extrem nort del continent. Elements comuns de les cultures precolombinas que varen alcançar un alt grau de desenroll varen ser l'edificació de temples i llocs religiosos monumentals, en alvançats sistemes antisísmicos, sent clar eixemple les zones arqueològiques de Cuzco, Machu Picchu, Teotihuacán, Temple Major en la Ciutat de Mèxic, Naixca, Palenque, Tulum i Tikal entre uns atres. La ciència precolombina va alcançar els seus punts més alts en el descobriment del zero per la civilisació maya, i els calendaris. Varen contar en alvançats sistemes d'escritura en Mesoamérica i un misteriós sistema de registres (quipus) en els Vages Suramericans, aixina com una refinada metalúrgia. Pràcticament totes les cultures americanes contaven en complexos coneiximents i pràctiques de gestió ambiental.

Imperi incaico

Artícul principal → Imperi incaico.

L'Imperi incaico va ser el de major extensió en l'Amèrica precolombina. Va sorgir a fins de el XII; i va aplegar a comprendre des de l'actual Equador i el sur de Colòmbia, passant pels Vages i el altiplano de Perú i Bolívia, fins a Chile i el nort d'Argentina. Dits territoris varen ser breçol de diverses culturas preincaicas que varen ser conquistades i anexades al territori imperial. Per a una millor organisació política l'Imperi Inca també cridat Tahuantinsuyo (que prové de la frase quechua Tawantin Suyu "les quatre regions -en el seu conjunt-"), va estar conformat per quatre suyukuna (en quechua: suyu ‘territori, regió, província, comarca, estat’) o regions:

• Chinchaysuyo (Chinchaysuyu), ubicat al septentrión;
• Collasuyo (Qullasuyu), situat al migdia;
• Antisuyo (Antisuyu), emplaçat a l'alce; i
• Contisuyo (Kuntisuyu), assentat al ponent.

La capital de l'imperi era la ciutat del Cuzco, el melic del món. Després d'una época d'expansió i gran apogeu, l'imperi va entrar en una crisis successòria i conseqüentment en una gran decadència, que va culminar en la seua desaparició gradual producte de la conquista espanyola a principis de el XVI. El territori imperial va ser anexat a lo que seria el virreinato del Perú. Per senyes arqueològiques i antropològics s'ha anat estudiant el verdader procés de l'ocupació del Cuzco. El consens apunta a que, pel colapse del regne de Taypiqala es va produir la migració del seu poble. Este grup de prop de 500 hòmens s'hauria establit paulatinament en la vall del riu Huatanay, procés que culminaria en la fundació del Cuzco. Posteriorment, els reis cusqueños varen ser pactant aliances i conquistant atres regnes. Cap a fins de el XV, governaven sobre les zones altes i miges de la vall del Vilcanota i vivien en constant fricció en els Estats confrontants.

Manco Cápac va fundar l'Imperi incaico, aproximadament l'any 1200 d. C. i va anar el seu primer governant. Durant el govern de Pachacútec es va produir el major creiximent de l'imperi. Va inaugurar el periodo imperial, perque els incas es varen convertir en emperadors al anexionar numerosos regnes. Pachacútec va millorar l'organisació de l'estat, dividint l'imperi en quatre regions o suyus. Pel nort, va sometre als huancas i tarmas, fins a aplegar a la zona dels cajamarcas i cañaris (Equador). Pel sur va sometre als collas i lupacas, que ocupaven el replanell del altiplano. Va organisar als chasquis i va instituir l'obligatorietat dels tributs. Se li considera l'últim gran emperador del incario. Huayna Cápac, considerat l'últim monarca, va continuar la política del seu pare, Túpac Inca Yupanqui, sobre l'organisació i enfortiment de l'estat. Per a conservar els territoris conquistats va tindre que sofocar en forma sanguinosa contínues #sublevació. Va derrotar als chachapoyas i anexionó la regió del golf de Guayaquil, aplegant fins al riu Ancasmayo (Colòmbia). Estant en Quito, va emmalaltir greument i va fallir en 1525. En la seua mort es va iniciar la decadència de l'imperi. Abans de morir, va designar al seu fill Ninan Cuyuch com el seu successor. Pero el príncip va morir sobtadament i en el seu lloc va ser coronat el seu germà Huáscar (1525). Este va deure enfrontar al seu mig germà Atahualpa, qui també es considerava llegítim hereu del tro.

Molt pronte importants regions de l'imperi varen ser sacsades per sanguinoses batalles entre tropes cusqueñas i quiteñas, que varen terminar en la victòria final dels últims. Huáscar va ser pres presoner i mort posteriorment per orde de Atahualpa. Este últim era fill d'Huayna Cápac en una princesa de Quito. Despuix de la mort del seu pare, es va rebelar contra Huáscar, recolzat per la noblea quiteña. Les seues tropes, dirigides per Calcuchímac i Quizquiz, varen derrotar a l'eixèrcit cusqueño en la batalla de Cotabamba (Apurímac) i varen entrar triunfantes al Cuzco. Enterat de la victòria, Atahualpa va marchar a Cajamarca per a ser coronat inca. En el trayecte era aclamat pels pobles del nort. No obstant, en aplegar a Cajamarca, va ser pres presoner pels espanyols. Era l'any 1532. Este fet va marcar el fi del Imperi Incaico. En contra de lo pensat, Atahualpa (que va governar de facto entre 1532 - 1533), no forma part de la capaccuna al mai cenyir la mascapaicha. Per lo tant és impropi cridar-li Sapa Inca, com algunes voltes se li titula.

Imperi Mexica

Artícul principal → Imperi mexica.

Els Mexicas varen constituir un poble dominant en l'àrea nort de Mesoamérica durant el periodo posclásico tardà (1320-1521). En 1325 varen fundar la seua ciutat, Tenochtitlan, actual Ciutat de Mèxic. Ya assentats en la seua ciutat els mexicas varen estar per vàries décades baix el domini del poderós señorío d'Azcapotzalco, al que varen servir com a soldats a sòu. Cap a 1430, els mexicas havien assimilat la cultura dels pobles alvançats de la vall i s'havien convertit en un eficient poder militar. Varen atacar i varen derrotar llavors a Azcapotzalco i es varen transformar en un dels señoríos més forts de la regió. Varen iniciar aixina un ardit guerrer, que en sol 70 anys els faria amos del major imperi que havia existit en Mesoamérica.

L'imperi seria forjat principalment per Tlacaélel, qui va convéncer als mexicas d'atacar al senyor de Azcapotzalco en lloc de rendir-se. Tlacaelel ademés va reformar l'història i la religió mexica. Va ordenar la crema dels llibres mexicas i va reescriure la seua història. Va elevar al Huitzilopochtli, semidiós mexica, al nivell dels antics deus nahuas, (Quetzalcóatl, Tláloc i Tezcatlipoca). Va identificar a Huitzilopochtli en el sol i va crear la necessitat de sacrificis humans constants, també va crear les guerres floridas per a poder tindre una força militar eficient inclús en temps de pau. Els va donar als mexicas una consciència històrica i la responsabilitat de mantindre l'existència de l'univers a través dels sacrificis humans, la majoria dels sacrificats eren els esclaus que es capturaven durant les guerres. Eixa visió místic-guerrera es contraponia a l'antiga visió tolteca de Quetzalcóatl que tenien els demés pobles nahuas.

En la poesia náhuatl es pot apreciar el conflicte entre eixes dos visions del món. Tlacaélel va refusar convertir-se en tlatoani (rei), pero va anar el poder darrere del tro a lo llarc de tres regnats. Els mexicas varen formar una aliança en els señoríos de Texcoco i Tlacopan creant aixina lo que es va conéixer com la Triple Aliança. Baixe el mando de notables caps militars, com Moctezuma I lhuicamina i Ahuízotl, els mexicas varen conquistar el centre de Mèxic, Veracruz, la costa de Guerrero, part d'Oaxaca i varen dominar el territori de Soconusco, en els llímits en Guatemala. Solament uns quants pobles varen conseguir resistir l'espente mexica: els purépechas (també coneguts com purhépechas), els tlaxcaltecas i alguns señoríos mixtecos.

Colonisació per Europa

Artícul principal → Descobriment d'Amèrica.

Vore també: Era dels Descobriments

Els vikingos varen ser els primers europeus en aplegar a Amèrica, al que varen cridar Vinland, establint a lo manco un poblat en l'illa de Terranova (Canadà), en L'Anse aux Meadows. Hi ha teories sobre atres "descobriments" anteriors i posteriors al de la costa este (o de l'oest pels chinencs), pero cap d'estos ha segut provat en evidència ferma.

El colapse demogràfic

Artícul principal → Catàstrofe demogràfica en Amèrica despuix de l'arribada dels europeus.

L'arribada dels europeus va causar l'entrada a Amèrica d'una série de perilloses malalties (pigota, tifus, febra groga, etc.) para les que els pobles originaris no tenien defenses biològiques adequades.

La majoria de malalties del Vell Món d'orige conegut, provenen d'Àfrica o Àsia: la pigota es va originar en Àfrica o Àsia,la pesta en Àsia,el còlera en Àsia, la grip en Àsia,la malaria en Àfrica i Àsia,la pallola ve de la pesta vacuna en Àsia,la #tuberculosis en Àsia,la febra groga en Àfrica,la llepra en Àsia, la febra tifoidea en Àfrica,la #sífilis en Amèrica i Àfrica, el herpes en Àfrica,el zika en Àfrica. Les malalties afroasiáticas ya havien segut introduïdes a Europa, per lo que els europeus sí tenien defenses per a estes des dels primers contactes entre el Nou Món i el Vell Món.

L'investigador nortamericà H. F. Dobyns ha calculat que un 95% de la població total d'Amèrica va morir en els primers 130 anys despuix de l'arribada de Colón. Per la seua banda, Cook i Borak, de l'Universitat de Berkeley, varen establir després de décades d'investigació, que la població en Mèxic va disminuir de 18,2 millons en 1518 a 700 000 persones en 1623, menys del 3% de la població original. En 1492 Espanya i Portugal juntes no superaven els 10 millons de persones.

No cap dubte alguna que el colapse demogràfic de la població original d'Amèrica va ser la causa essencial de la derrota militar de moltes de les civilisacions conquistades pels europeus, com Mèxic i

Molt provablement es tracta del major desastre demogràfic de l'història: el despoblació del Nou Món, en tot el seu terror, en tota la seua mort.

L'historiador nortamericà Charles Mann diu que Cortés:

...no hauria vençut a l'Imperi (Azteca) si, mentres Cortés construïa les embarcacions, Tenochtitlán no haguera segut arrasada per la pigota en la mateixa pandèmia que posteriorment va assolar el Tahuantinsuyu... La gran ciutat va perdre a lo manco la tercera part de població a raïl de l'epidèmia, inclós Cuitláhuac.

Alguna cosa similar va succeir en l'Imperi incaico, derrotat per les huestes de Francisco Pizarro en 1531. La primera epidèmia de pigota va ser en 1529 i va matar entre uns atres a l'Emperador Huayna Cápac, pare d'Atahualpa. Noves epidèmies de pigota es varen declarar en 1533, 1535, 1558 i 1565, aixina com de tifus en 1546, grip en 1558, grup en 1614 i pallola en 1618. Dobyns va estimar que el 90% de la població de l'Imperi Inca va morir en eixes epidèmias.

La conquista i colonisació europea

Artícul principal → Colonisació europea d'Amèrica.

En 1492 Cristóbal Colón va realisar el primer viage documentat d'Europa a Amèrica lo que va conduir a la colonisació extensa europea del continent.

Cada una de les potències europees que varen conquistar i varen colonisar el continent que recent havien descobert, varen utilisar diferents mecanismes de dominació dels habitants d'Amèrica. En general els historiadors espanyols sostenen que la colonisació britànica va ser bàrbara i genocida, mentres que els historiadors britànics sostenen que la colonisació espanyola va explotar el treball indígena fins al seu extermini per a reemplaçar-ho després en esclaus seqüestrats en Àfrica. Estes visions són conegudes respectivament com la llegenda rosa i la llegenda negra de la colonisació d'Amèrica per Europa.

El resultat general va ser una enorme mortandad d'indígenes que s'ha aplegat a estimar en el 95% (Dobyns,1983).

Per a respondre a la massiva mortandad de indoamericanos, a partir de el XVII els portuguesos, anglo-sajones, francesos i holandesos varen seqüestrar al voltant de 60 millons d'africàs, dels quals uns 12 millons varen aplegar vius a Amèrica a on varen ser reduïts a l'esclavitut.

Es va realisar un gran fluix de mercaderies i ferramentes entre abdós continents, també intercanvis culturals i costums. En un i un atre continent es varen introduir noves espècies d'aliments, plantes i animals. De manera negativa també, es varen introduir nous tipos de malalties que particularment diezmaron algunes comunitats indígenes.

Vore també: Conquista d'Amèrica i Història d'Espanya en Amèrica

L'Amèrica no conquistada per Europa

Cal senyalar també que la conquista europea va ser rebujada en la major part del continent. Varis pobles originaris varen resistir exitosamente les invasions europees sobre vasts territoris, i varen mantindre el domini sobre ells fins a finals de el XIX: la Patagonia, l'Araucanía, la planura pampeana, el Mate Grosso, la Regió Amazónica, la regió del Darién, i les grans praderies de l'oest nortamericà, varen permanéixer baix el domini de nacions com els Mapuche, Het, Ranquel, Wichí, Qom, Amazónicas, Algonquina, Hopi, Comanche, etc.

Les repúbliques lliures afroamericanes

També es varen crear en Amèrica del Sur algunes repúbliques d'afroamericanos que varen conseguir fugir de l'esclavitut a la que havien segut reduïts pels portuguesos, com el Quilombo dels Palmarés o el Quilombo de Macaco o els cimarrones en Colòmbia com el Palenque.

L'Independència

Artícul principal → Descolonisació d'Amèrica.

El control directe d'Europa va començar a decaure el 4 de juliol de 1776 en la declaració d'Independència dels Estats Units davant la Corona britànica, encara que sempre va haver #insurrecció i inconformidad per part dels natius, dit acontenyiment seria un alicient més per a l'emancipació de les restants colónies del continent.

El procés d'independència en Amèrica Llatina va escomençar a principis de el XIX, si be a mitan de el XVIII varen començar les primeres revolucions "Comuneras" contra el poder espanyol. Entre elles destaquen els Comuneros del Paraguay, 1735 i l'Insurrecció dels comuneros en el Virreinato de la Nova Granada. El nom de "comuneros" es deu al lema de José de Antequera i Castro: "La voluntat del comú és superior a la del propi rei". Si ben els comuneros varen ser derrotats originalment (per eixemple els de el Paraguai en la Batalla de Tavapy) poc a poc els diferents països baix domini espanyol varen obtindre la seua independència.

El 25 de maig de 1809 en la Revolució de Chuquisaca es va iniciar la Guerra d'Independència Hispanoamericana que finalisaria en 1824 en la Batalla de Ayacucho. En finalisar la mateixa, Espanya havia perdut pràcticament totes les seues colónies en Amèrica, en excepció de les illes de Cuba i Puerto Rico.

Els territoris independisats donarien orige després de complexos processos a 15 noves nacions independents. Paraguay, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Chile, Equador, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Argentina, Perú, Uruguay i Veneçola. En 1844 i 1898 el procés es completaria en l'independència de República Dominicana i Cuba, respectivament.

En els primers anys despuix de l'independència es registren varis intents de conformar grans estats nacionals en Hispanoamèrica. En 1819 es va conformar un gran estat independent suramericà, denominat Gran Colòmbia, i que va comprendre els territoris dels actuals Panamà, Colòmbia, Veneçola i Equador. La República es va dissoldre en 1830. En 1816 es varen conformar les Províncies Unides del Riu de l'Argent com a gran estat suramericà, incloent una gran part del Alt Perú que després va integrar Bolívia, i la Banda Oriental que després es va independisar com República Oriental de l'Uruguay. Entre 1837 es va formar la Confederació Perú-Boliviana que es va dissoldre dos anys despuix. En 1823 es varen formar les Províncies Unides del Centre d'Amèrica que es varen dissoldre en 1839 per a formar Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Hondures i Guatemala.

Un estat que va conseguir l'independència de manera pacífica en este periodo va ser el Brasil. A raïl de les guerres napoleòniques, la capital va ser traslladada de Lisboa a Riu de Janeiro implicant-se en això l'assignació de la categoria de regne a Brasil, un regne dins del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve (1807 – 1821). En dissoldre's pacíficament tal regne va sorgir el Imperi de Brasil. L'independència va ser proclamada el 7 de setembre de 1822 pel fill del rei de Portugal, Pedro I, que va establir una monarquia constitucional, d'economia basada en el treball esclaviste. Durant el sigle la mà d'obra esclava va ser gradualment substituïda per immigrants europeus, sobretot alemans i italians. Un atre país que va conseguir l'independència de manera pacífica va ser el Paraguay.

Els grans protagonistes d'este periodo en Amèrica varen ser George Washington, Simón Bolívar, José de Sant Martín, Miguel Hidalgo i Costella, Agustín de Iturbide i uns atres que són considerats els pares de les #pàtria americanes contemporànees per les seues lluites contra el domini colonial. La major part dels països caribenys i Canadà es varen independisar durant el XX.

Amèrica independent

En 1868 la flota d'Espanya va atacar les costes de Chile i Perú en raó d'un conflicte colonial. També va restablir breument la seua dominació en Sant Dumenge, entre 1861 i 1865, i va mantindre control sobre Puerto Rico i Cuba fins a 1898. En 1888-1889 Brasil va abolir l'esclavitut i després la monarquia per a establir-se com república.

Els diferendos limítrofs varen provocar guerres constants entre les noves repúbliques d'Amèrica a lo llarc de les décades posteriors. Les més destacades varen ser la guerra del Pacífic (1879-1884, Chile contra Bolívia-Perú) i la guerra de la Triple Aliança (1865-1870, Argentina-Brasil-Uruguay contra Paraguay). Esta última va terminar en una derrota total de Paraguay, que va comportar inclús un desastre demogràfic: la població del país, aproximadament 525.000 persones abans de la guerra, va ser reduïda a uns 221.000 en 1871, dels que solament uns 28.000 eren hòmens. La consolidació de les noves repúbliques no va ser pacífica en canvi. No solament les lluites limítrofes, sino guerres civils varen sacsar els fonaments dels nous estats. L'expansionisme de països com Estats Units que cercenó el territori de Mèxic; Brasil que va impondre la seua sobirania en els territoris amazónicos encara a costa de córrer les fronteres dels seus veïns, els conflictes territorials entre Perú, Bolívia i Chile; la creació del Uruguay, la desintegració de la Gran Colòmbia que crearia tres nous estats: Colòmbia, Veneçola i Equador, són la prova d'una época convulsa causada per la desaparició de les colónies. Esta época de grans canvis per al continent que va dur el XIX entre independència i consolidació terminaria encara en la construcció del canal de Panamà, un canal interoceánico que va partir el continent en dos, a costa de cercenar el territori colombià i crear un nou estat, Panamà (1903), baix la creixent influència d'una nova potència: Estats Units.

XX

El XX en Amèrica va representar una época de grans canvis i interaccions. El continent que hi havia estat aïllat del restant del planeta per sigles, era ara un dels més célebres, dels més visitats, dels més mencionats. Seguia sent el "Nou Món" i el territori de les oportunitats. Els Estats Units especialment tindria un paper central en el desenroll de la ciència i la tecnologia: el cine d'Hollywood conquistaria el món, el jazz, Elvis Presley, el rei del Roc'N Roll, els invents, Broadway, els monopolis, els viages espacials i uns atres tants factors. El cine mexicà, argentí i brasiler serien la contraparte, Carlos Gardel, el rei del tango, el boom de la lliteratura hispanoamericana en autors a l'altura dels grans clàssics universals com Gabriela Mistral, Pablo Neruda, Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa i uns atres, artistes de renom major com Fernando Botero, Diego Rivera, Frida Kahlo, Reverón, Torres García, i centenars de noms en la pintura, l'escultura, les arts escèniques, el cine. El continent de les races i de les cultures, farien que el XX es fera d'una o una atra forma, americà.

Cap al nort ric i el sur pobre

El XX es va caracterisar per dos fenomens contradictoris, per un costat Estats Units i Canadà varen establir lliures democràcies estables fermament, mentres que el restant del continent va sofrir en molts dels seus països diversos tipos de dictadures i hòmens temibles de tot tipo. Si be deu senyalar-se que les eleccions en Estats Units entre finals de el XIX i XX eren altament fraudulentes, i en Mèxic el sistema demogràfic va desembocar en un règim autoritari sense alternança democràtica en la presidència. Algunes fonts^{cita requerida} expliquen que no és casual esta divisió, i que esta inestabilitat política és conseqüència d'un procés econòmic i polític d'ingerència nortamericana aliada a les classes dirigents de cada país llatinoamericà. A finals del sigle que la major part del continent va conseguir fer-se de governants elegits democràticament, encara que no en totes les circumstàncies s'han establit institucions duradores. El desenroll econòmic dels Estats Units faria d'eixe país ya des de principis de sigle la #meca de l'immigració, sobretot des d'Europa i Àsia, junt als països rioplatenses d'Argentina i Uruguay.

En menor medida el restant dels països americans no varen ser aliens a eixa nova onada de pobles que colonisaven a la seua forma el Nou Món. El desenroll industrial del nort del continent que faria d'Estats Units una potència mundial, crearia una desface de front a un sur empobrit. L'emigració de llatinoamericans cap a este país aumentaria en el pas de les décades fins a convertir-los com la segona "minoria" en el seu territori. El canal de Panamà, inaugurat en 1914, en la seua ubicació en el punt més angost entre el mar Carib i l'oceà Pacífic, va tindre un efecte d'àmplies proyeccions en acurtar la distància i temps de comunicació marítima, produint #bestreta econòmiques i comercials que beneficiarien especialment a Estats Units. El lliberalisme econòmic s'obriria cancha en Llatinoamèrica especialment despuix de la crisis econòmica de 1929, pero en numerosos països serien les classes altes i dirigents els beneficiaris davant una campesinado pobre i marginal. Els recursos naturals llatinoamericans estarien en mans de les multinacionals nortamericanes, pero també europees. La Matança de l'Escola Santa María de Iquique en 1907 en Chile i la "Massacre de les Bananero", protagonisada per l'United Fruit Company en 1928 en Colòmbia, són dos dels molts eixemples de cóm varen ser les polítiques del desenroll econòmic en Llatinoamèrica. La guerra del Chaco (1932 - 1935) entre Bolívia i Paraguay pel control del riu Paraguay, va terminar en la victòria paraguayana i va deixar a abdós com els més pobres d'este subcontinent cap a finals de el XX.

El 9 d'abril de 1948 va ser assessinat el caudillo popular Jorge Eliécer Gaitán en Bogotà, lo que desbocaría a Colòmbia en un conflicte polític pel restant del sigle. El 22 de novembre de 1963 atres magnicidios atentarien contra les intencions de canviar una realitat política desfasada en el continent, la falta de drets dels afroamericanos en Estats Units: és assessinat el president nortamericà John Fitzgerald Kennedy i el líder polític Martin Luther King. Cap a finals del sigle, Amèrica contava en varis dels països més pobres del món com Haití, Bolívia i El Salvador, entre uns atres o països en a on convivia el primer en el tercer món com Brasil, Argentina, Colòmbia i Mèxic, tota esta realitat en el mateix continent del país més ric del món. L'idea de vore a "Llatinoamèrica com el pati atrasser dels Estats Units" segons el president nortamericà Ronald Reagan es va convertir en el resum de lo que va anar l'història del continent durant el XX i el compliment de la profecia del Libertador Simón Bolívar:

"Els Estats Units semblen destinats per la providència per a plagar l'Amèrica de misèria a nom de la Llibertat".

Pensaments bolivarianos

Amèrica durant les guerres mundials

Durant la Primera i Segona Guerra Mundial, el continent es va mantindre a resguart de l'ona destructiva que va arrasar Europa, Àsia i Àfrica i es va tornar una volta més receptor natural de centenars de refugiats. En la finalitat del conflicte, el 30 d'abril de 1948, es funda l'Organisació dels Estats Americans. El 25 d'abril de 1945 es va celebrar la primera conferència en Sant Francisco de l'Organisació de les Nacions Unides per a garantisar la pau del món, la qual tindria com a sèu definitiva a la ciutat de Nova York. l'Organisació dels Estats Americans es fundaria el 30 d'abril de 1948 en Bogotà com culmen d'un llarc ideal començat en 1890 en la Primera Conferència Internacional Americana, efectuada en la ciutat de Washington D. C., que es convertiria en 1910 en la Unió Panamericana. La Carta de la OEA va confirmar el respal a metes comunes i respecte a la sobirania de cada u dels països del continent.

El comandant Neil Armstrong va ser el primer ser humà que va chafar la superfície de la lluna el 20 de juliol de 1969 al Sur de Mar de la Tranquilitat, (Mare Tranquilitatis). Armstrong, naixcut en Ohio en 1930, va viajar en atres dos companyers en la missió Apolo 11.

Pero la cridada guerra freda tindria conseqüències nefastes en sol americà. En el primer lustre dels anys 1960 el règim implantat en Cuba per Fidel Castro i el Che Guevara, entre uns atres, va orientar la política del seu país cap a l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), de la qual va passar a ser un incondicional aliat en detriment dels interessos geoestratégicos d'Estats Units. La situació va tindre el seu punt més dramàtic en la "Crisis dels missils de Cuba" que va dur a la humanitat a estar més prop que mai d'una tercera guerra mundial, pero que va poder evitar-se gràcies a la voluntat de Nikita Jrushchov i John F. Kennedy. Com a conseqüència, va esclatar el conflicte armat en Colòmbia en 1964, va haver més séries de violents règims dictatorials en diversos països d'Amèrica Llatina: Brasil (1964), Argentina (1968 i 1976), Chile (1973), Uruguay (1973), Bolívia (1980), ademés de l'esclat del conflicte armat en el Perú en 1980.

El 4 d'abril de 1968 un atre magnicidio va sacsar al continent: era assessinat el Dr. Martin Luther King, Jr. en Memphis, un dels grans activistes del Moviment pels Drets Civils en Estats Units per als afroamericanos, laureado en el Premie Nobel de la Pau. Va organisar i va portar a terme marches pel dret al vot, la no discriminació, i atres drets civils bàsics. La majoria d'estos drets varen ser promulgats en les lleis dels Estats Units en l'aprovació de l'Acta dels Drets Civils i l'Acta dels drets de votació. És tal volta més famós pel seu discurs "I Have a Dream (Yo tinc un somi)" dau en frente de el Monument a Lincoln durant la Marcha en Washington pel treball i la llibertat en 1963. King és recordat com un dels majors líders i héroes de l'història d'Estats Units, i en la moderna història de la no violència.

Fi del sigle

Despuix del fi de la guerra freda en la caiguda del Mur de Berlín, el continent va vore l'alvanç del Neoliberalisme, un conjunt de propostes polític-econòmiques en émfasis en la lliure circulació de capitals, la privatisació d'empreses públiques i el desmantellament del Estat Benefactor. Els pares de dits processos varen ser el Banc Mundial, l'Organisació Mundial del Comerç i el Fondo Monetari Internacional (FMI). Dites polítiques que obedixen a una més complexa ret del mercat internacional, si be va posar fi a governs de facto com les dictadures llatinoamericanes, va generar per eixemple la crisis financera argentina a partir de 1998 que crearia una alarma econòmica continental

Una atra característica del fi de sigle, especialment en la década dels 80, seria l'enfortiment financer de les màfies de la droga que varen tindre com a epicentre Colòmbia, Mèxic i Estats Units, especialment. La màfia, lligada a la droga, va adquirir un enorme poder econòmic que va aplegar inclús a ser un verdader poder paralel a l'Estat. Un dels noms claus de l'época, que va aplegar a proporcions de mit, va anar el de Pablo Escobar, que, a banda del seu enriquiment ilícit, i d'acort de l'edició de 1985 de la Revista Forbes, va aplegar a ser el quint home més ric del món, en la capacitat de posar en sus la política colombiana i crear un conflicte internacional que va involucrar a atres països americans en la cridada "guerra contra el narcotràfic".

Un nou mileni

El 2001 va marcar l'inici d'un nou mileni i un nou sigle. Si el XX no va ser el sigle de la pau i la prosperitat continental, la manera en la que va irrompre la nova data cronològica no va augurar millors temps. L'11 de setembre de 2001 tindrien lloc els atacs suïcides que varen implicar el seqüestre de quatre avions de passagers, que varen ser amprats com bombes aérees deixant al voltant de 3000 morts. Les Torres Bessones del Centre Mundial de Comerç (WTC per les seues sigles en anglés), varen ser destruïdes i el Pentágono va resultar danyat. L'història es precipitaria per al món sancer: el president George W. Bush iniciaria les invasions d'Afganistan i Iraq i Oriente i Occident es vorien enfrontats en un conflicte que va despertar velles disputes, va obrir la perspectiva a noves ambicions i va crear noves situacions històriques.

Regionalisació

Les següents són els grans blocs econòmics en el continent, encara que existixen numerosos tractats bilaterals:

• La Comunitat Andina conformada per Perú, Bolívia, Equador i Colòmbia.
• Mercosur: Argentina, Brasil, Paraguay, Uruguay i Veneçola.
• Unasur: tots els països suramericans.
• Associació d'Estats del Carib: països en eixida a la mar Carib i insulars de la zona.
• Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nort (NAFTA) entre Canadà, Estats Units i Mèxic.
• El Sistema de l'Integració Centroamericana (SICA), conformat per Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Guatemala, Costa Rica i Panamà.

• Caricom (Comunitat Caribenya), conformat per Antigua y Barbuda, Bahames, Barbados, Belize, Dominica, Granada, Guyana, Haití, Jamaica, Montserrat, Santa Lucía, Sant Cristóbal i Nieves, Sant Vicente i les Granadines, Surinam i Trinitat i Tobago.
• l'Aliança del Pacífic conformada per Mèxic, Perú, Chile i Colòmbia.

Vore també

• Prehistòria d'Amèrica
• Història d'Amèrica del Nort
• Història d'América Central
• Història d'Amèrica del Sur
• Governs d'Amèrica