Història de Rússia

Archiu:67 History of the Russian state in the image of its sovereign rulers.jpg

Història de Rússia

   

La història de Rússia escomença en l'arribada dels primers eslaus orientals, el grup ètnic del que posteriorment derivarien els russos, ucranians i bielorusos.

En l'unificació que va realisar en el 867 Oleg de Nóvgorod, del nort (Nóvgorod) i el sur (Kiev), es va donar orige al primer estat eslau oriental, la Rus de Kiev. Ya en el 944 el fill de Oleg, Ígor de Kiev, va intentar una frustrada incursió contra Constantinopla, encara que va propiciar un tractat comercial en el Imperi bizantí. L'influència de dit imperi es va revelar en la cristianización de la Rus de Kiev, començant aixina la fusió entre les cultures eslava i bizantino que caracterisaria la russa durant els següents sèt sigles. La Rus de Kiev es desintegraria finalment en varis principats que competirien entre sí per figurar com a hereus de la seua civilisació i pel predomini territorial en la zona i que varen acabar baix domini mongol.

Despuix de el XIII, el Principat de Moscou va aplegar progressivament a dominar l'antic espai cultural. Aplegat el XVIII, el Zarato rus havia aplegat a convertir-se en el vast Imperi rus, comprenent des de Polònia fins al oceà Pacífic. La expansió cap a l'Oest va avivar la consciència russa de retart sobre els països europeus i va acabar en l'aïllament dels primers temps. Els successius règims de el XIX varen respondre a dites pressions en una combinació de reformisme tímit i repressió. La servitut en Rússia va ser abolida en 1861, pero en uns térmens desfavorables per al campesinado i va servir per a incrementar les pressions revolucionàries. Entre la abolició de la servitut i el començ de la Primera Guerra Mundial en 1914, les reformes de Piotr Stolypin, la constitució de 1906 i la Duma Imperial de Rússia varen introduir notables canvis en l'economia i la política del país, no obstant, els sarés no varen estar a l'altura de les circumstàncies per a cedir poder autoritari. L'últim monarca, el sar Nicolás II, va regnar fins a 1917.

L'imminent derrota militar en la Primera Guerra Mundial i l'escassea de menjar varen aplanar el camí primer a la Revolució de Febrer de 1917, que acabaria en la monarquia de la dinastia Románov, i després a la Revolució d'Octubre, que va colocar en el poder als bolcheviques dirigits per Vladímir Lenin. Despuix d'aplegar al poder, els bolcheviques, en giner de 1918, varen dissoldre la Assamblea Constituent Russa que havia segut democràticament elegida en novembre de 1917. Este fet va desencadenar una guerra civil que es va prolongar fins a 1923.

Entre 1922 i 1991, l'història de Rússia és essencialment la Història de l'Unió Soviètica, un Estat federal que va ocupar una extensió territorial similar a la de l'antic Imperi rus. La Unió Soviètica es va configurar com un Estat socialiste de partit únic baixe la direcció del Partit Comuniste, abolint-se la propietat privada dels mijos de producció i instaurant-se un sistema d'economia planificada. Aixina mateix, el 20 d'agost de 1918, per mig d'un decret del Comité Eixecutiu Central Panruso, va ser abolida la propietat privada dels bens immobles en les ciutats. A finals dels anys 1980, sent crítica la debilitat de la seua estructura econòmica i política, certs canvis en l'eixecutiva del partit i en l'economia varen marcar el fi de l'Unió Soviètica.

La Història de la Federació de Rússia pròpiament dita és curta, remontant-se el seu naiximent a la dissolució de l'Unió Soviètica a fins 1991. No obstant, Rússia ha existit com a Estat durant més de mil anys, sent durant gran part de el XX el núcleu de l'URSS, del que Rússia és successor llegítim i llegal en l'escena internacional.

Rússia va intentar construir una economia de mercat per mig de l'abandó de la planificació centralisada i la propietat estatal i cooperativa que constituïen la base de l'organisació econòmica soviètica, en resultats freqüentment traumàtics. A pesar dels balancejos, Rússia encara conserva hui una continuïtat cultural i social en el seu passat zarista i després socialiste. Permaneix l'incògnita de cóm evolucionaran les seues noves institucions federals en el pas del temps, puix el poder eixecutiu continua mantenint gran influix sobre el parlament, els governs regionals i la societat civil en general.

Etimologia

El nom de Rússia en rus és "Россия" i procedix del terme "rus" (vejau Rus' (poble)). Sobre l'orige de dit terme hi ha vàries teories, pero cap d'elles és acceptada per tots. Les versions es dividixen en històriques, que es basen en autors contemporàneus, llingüístiques i toponímiques. Aixina les principals hipòtesis són l'històrica bizantina, la indo-iraní, la llingüística finesa, l'històric-toponímica prusiana, ademés de vàries toponímiques.

Com a eixemple, en estonio Rootsi estan relacionats en Roslagen, una regió costera de Suècia (Ruotsi en Finés) mentres que per a uns atres deriva del nom que els eslaus donaven als vikingos, o inclús de térmens alanos. El significat de Rus seguix sent matèria de discussió, i atres experts creuen que el nom té raïls eslaves o perses.

Vore també: Etimologia de Rus i derivats

La Rússia Antiga

Primers eslaus orientals

Artícul principal → Primers eslaus orientals.

Els antepassats dels russos varen ser les tribus eslaves, l'orige inicial de les quals s'ubica, pensen alguns experts, en les àrees boscoses de les marismas del Prípet (entre Polònia, Bielorússia i Ucrània). Estos es varen estendre cap a l'Est, mesclant-se en algunes tribus d'orige fi-ugro; i cap al sur, entre el riu Don i els Cárpatos, en lo que hui és Ucrània, regió que despuix de l'época d'Atila va vore el moviment de varis pobles, i en la costa dels quals sur Crimea mantenia un ampli contacte en la cultura grega.

Despuix de la caiguda de l'Imperi romà es varen vore influenciats pel cristianisme grec quan Cirilo i Metodio, misionero procedents de Bizancio, evangelizaron els eslaus i, per a traduir els evangelios, varen crear l'idioma antic eslau eclesiàstic i una nova escritura, el alfabet cirílico, en honor a Cirilo. Este idioma va ser usat per a la cristianización de la Rus de Kiev entre els sigles IX i XII. Este alfabet encara s'usa per a escriure en algunes llengües eslaves, inclosa la russa. Conforme la sòrt del Imperi bizantí entrava en decliu, la seua cultura va supondre una contínua influència sobre el desenroll de Rússia en els seus primers sigles d'existència.

A partir de el X, la regió va vore també l'aparició de diverses tribus d'orige asiàtic des de les estepas, aixina com la creació d'una cultura eslava en la zona més propenca a Europa.

Vore també: Proto-indoeuropeos, Escitas, i Regne del Bósforo

En Orient: Jazaria i Bulgària del Volga

Artículs principals: Jázaros i la Bulgària del Volga

Els jázaros varen ser un poble túrquico que va habitar les estepas del baix Volga entre els sigles VIII i IX. Moltes tribus eslaves orientals varen pagar tribut als jázaros. El seu domini va escomençar a decaure, no obstant, a finals d'este periodo, quan Oleg, un guerrer varego, es traslladaria al Sur des de Nóvgorod per a expulsar als jázaros de Kiev i fundaria la Rus de Kiev al voltant de l'any 880. Invasores de procedència eslava i túrquica varen precipitar la caiguda final del govern jázaro sobre el X.

La Bulgària del Volga va ser un estat no eslau en la vega mija del riu Volga. Despuix de l'invasió mongola va aplegar a ser part de la Horda d'Or. Els chuvashes i els tàrtars de Kazán són els descendents dels volgo-búlgars. Al voltant de el X, Bulgària del Volga va abraçar el Islam, #lo que els va dur a l'independència de Jazaria. En el XVI, Rússia va conquistar les seues terres baixe el regnat del sar Iván IV ('el Terrible').

La Rus de Kiev

En Occident: els vikingos i la Rus de Kiev

Artícul principal → Rus de Kiev.

Els vikingos, cridats "varegos" pels bizantinos, eren un poble dedicat vos mars Negre i Caspio. Els eslaus dels voltants dels rius a sovint els contractaven com a protectors. D'acort en la Crònica de Néstor, un varego cridat Riúrik va aplegar a ser el príncip de Nóvgorod al voltant de 860 ans que els seus successors es traslladaren al Sur i estengueren la seua autoritat a Kiev. A finals de el IX, el governador varego de Kiev ya havia establit la seua supremacia sobre una vasta zona que gradualment va vindre a ser coneguda com a Ros (a diferència del nom de l'actual Rússia, Rossíya en rus, establit per l'emperador Pedro el Gran en proclamar el Imperi rus, Rossíyskaya Impériya en rus).

La Rus de Kiev, el primer estat eslau oriental, va emergir en el IX en els voltants de la vall del riu Dniéper, a partir d'un grup de menuts principats interessats en mantindre el comerç fluvial de la zona. La Rus de Kiev controlava el comerç de pells, cera i esclaus entre Escandinavia i el Imperi Bizantí a través de la ruta denominada dels varegos als grecs. A finals de el X, la minoria escandinava ya s'havia mesclat en la població eslava.

La cristianización de la Rus de Kiev es va produir en 988 en l'acte oficial de batisme públic dels habitants de Kiev pel príncip Vladímir I. Entre les principals aportacions de la Rus de Kiev està l'introducció de la variant eslava del cult ortodox, profundisant encara més la #síntesis de cultures bizantina i eslava que definiria a la russa durant els següents mil anys. Per a traduir la Bíblia i atres texts del grec els sants Cirilo i Metodio varen crear el antic eslau eclesiàstic que, en el temps, va evolucionar per a convertir-se en el eslau eclesiàstic, encara en us en la llitúrgia dels cristians ortodoxos de Rússia.

Durant el XI, particularment durant el regnat de Yaroslav I l'Sabio, la Rus de Kiev presentava una puixant economia i uns notables guanys en arquitectura i lliteratura. Comparat en els llenguages de la cristiandad europea, el idioma rus va estar molt poc influït pel grec i el llatí de les antigues escritures cristianes. Açò es va deure al fet de que s'usara el eslau eclesiàstic per a la llitúrgia en el seu lloc.

Entre els sigles XI i XII, es va ser introduint el primer còdic de lleis, la Justícia de la Rus (Rúskaya Pravda). En avant, els príncips de Kiev seguirien l'eixemple bizantí i mantindrien l'Iglésia directament depenent d'ells, inclús en ingressos, de manera que l'Iglésia i l'Estat estigueren permanentment units.

La tribu túrquica dels kipchakos substituyó els pechenegos com a força dominant en les regions del sur de la estepa veïnes a Rus en el final de el XI i va fundar un estat nómada en les estepas a lo llarc del mar Negra (Desht-i-Kipchak). El rebuig dels seus atacs regulars, especialment contra Kiev, era una càrrega pesada per a les àrees meridionals de Rus. Les incursions nómades varen causar una afluència massiva de la població eslava a regions més segures, fortament boscoses del nort, particularment a l'àrea coneguda com Zalesie.

La Rus de Kiev va acabar desintegrant-se com a estat a causa les disputes #armada entre els membres de la família principesca, que colectivamente detentaban el poder, sent el cap d'ells, el major i rotándose en els llocs secundaris segons l'edat. El Gran príncip de Kiev Vladímir II Monómaco és considerat l'últim governant de la Rus de Kiev unificada. Despuix de la desintegració de la Rus de Kiev, tant Vladímir, ciutat que ell va fundar, com Súzdal (que posteriorment formarien el Principat de Vladímir-Súzdal) i la República de Nóvgorod al nort i el Principat de Hálych-Volynia al Suroest guanyarien poder i independència.

La invasió mongola de la Rus de Kiev portada a terme pel Imperi mongol per mig d'una política expansionista de Genghis Khan, en el XIII va ser el moment final, quedant el sur baix domini mongol i el nort somés a vassallage. La divisió entre els príncips locals va fer fàcil i talla la conquista. Kiev seria arrasada, la zona occidental serà absorbida per la Mancomunidad Polac-Lituana i el nort cauria baix l'influència sueca. La regió de Súzdal, dominada pels mongoles, i l'independent República de Nóvgorod, estretament unida a les rets comercials alemanes i sueques, establirien les bases per a la Rússia moderna.

Vore també: Olga de Kiev , Sviatoslav I de Kiev , Vladímir II Monómaco, Guerra Rus-Bizantina (941), i Iziaslav I de Kiev

L'invasió mongola de la Rus de Kiev

Artícul principal → Invasió mongola de la Rus de Kiev.

Els mongoles varen accelerar la fragmentació de la Rus de Kiev. En 1223, es va enfrontar a un destacament de l'eixèrcit del Imperi mongol en el riu Kalka, eixint clarament derrotats. En 1237-1239, els mongoles devasten els principats de Kiev, Riazán, Vladímir (Principat de Vladímir-Súzdal), Pereyáslavl, Chernígov, Yúriev-Polski, Rostov, Yaroslavl, Úglich, Kozelsk, Múrom. En 1240, els mongoles varen saquejar la ciutat de Kiev i es varen traslladar a l'oest, sobre Polònia i Hongria. Per a llavors ya havien conquistat la major part dels principats de la Rus de Kiev. Dels que formaven part de la Rus de Kiev solament Nóvgorod va escapar de l'ocupació.

L'impacte de l'invasió mongola dels territoris de la Rus de Kiev no va tindre precedents, sent assessinada la mitat de la població. Centres urbans com Kiev jamai es varen recuperar de la devastación de l'atac inicial. Els immigrants que varen abandonar la Rus meridional escapant dels mongoles es varen traslladar principalment al Noreste, a on el clima era més fret, el sol era més pobre i les comunicacions anteriors comercials en Europa varen ser complicades. Esta regió constituiria el núcleu de l'estat rus modern en el periodo medieval tardà. No obstant, Nóvgorod va continuar prosperant i una nova entitat Moscovia, que pronte es convertiria en el Principat de Moscou, encara que va ser devastada dos voltes pels mongoles, va començar a acréixer-se ràpidament despuix de 1327.

Quan el Imperi mongol es va desintegrar, varis principats de la fragmentada Rus de Kiev varen passar a dependre de la Horda d'Or.

Vore també: Batalla del riu Kalka i Batu Kan

L'Horda Dorada

Artícul principal → Horda Dorada.

Els mongoles varen dominar Rússia des de la seua capital occidental de Sarái, en la ribera del Volga, prop de l'actual ciutat de Volgogrado. Els príncips de la Rússia meridional i oriental varen tindre que pagar tribut als mongoles, o tàrtars, o l'Horda Dorada. A canvi rebien un document, el yarlyk (jarlig), que els certificava com a governants en representació del Kan. Per lo general, els príncips gojaven d'una considerable llibertat per a governar al seu antoix. Un d'ells, Alejandro Nevski, príncip de Vladímir, va alcançar entitat llegendària en la mitat de el XIII com a resultat de les seues victòries sobre els cavallers teutones, els suecs i els lituans. Per a la Iglésia ortodoxa i casi tots els príncips, els occidentals significaven un major perill per al seu estil de vida que els mongoles. Nevski va obtindre protecció i assistència mongola en la seua lluita contra els invasores de l'Oest que varen intentar aprofitar-se d'un supost colapse rus per a guanyar terres. Aixina mateix, gràcies al respal mongol va conseguir afiançar-se en el domini de la llavors secundària ciutat de Moscou, que els mongoles entregarien a la seua descendència. Pese a tot, els successors de Nevski desafiarien més vesprada el poder tàrtar.

Els mongoles no solament exigien pesats tributs dels principats russos, sino que a sovint els invadien, saquejant-los i fent esclaus. Per eixemple, les invasions de 1252 i 1293 varen significar pràcticament la ruïna, de la mateixa manera que l'invasió de Batu Kan en els anys 1237-1241.

Els mongoles varen deixar la seua chafada entre els russos en certs camps com les tàctiques militars i el desenroll de rutes comercials. Baixe l'ocupació mongola, Moscovia també va desenrollar un sistema postal per carretera, el cens, recaptació d'imposts i una organisació militar. L'influència oriental va permanéixer vixca fins a ben entrat el XVIII, quan els mandataris russos varen portar a terme un esforç per a occidentalizar el seu país.

Vore també: República de Nóvgorod i Batalla del Llac Peipus

El Principat de Moscou

Artícul principal → Principat de Moscou.

L'auge de Moscou

La data exacta de la fundació de Moscou és desconeguda. La primera menció escrita de la ciutat està en el Còdex de Hipacio de 1147. El 4 d'abril de 1147, Yuri Dolgoruki va invitar al príncip Sviatoslav Ólgovich del Principat de Nóvgorod-Síverski a una reunió militar en Moscou: "Vengen a mi, germà, a Moscou!".

Despuix de nou anys allí, el seu principat en la frontera, en la confluència del riu Moscova (en rus, Moskvá) i el riu Neglínnaya, Yuri Dolgoruki va decidir construir un castell -fortalea i cronista va escriure En 1156, a la vora del riu Moscova en un tossal es va alçar la primera fortalea de fusta, el Kremlin de Moscou.

Moscou formava part del Principat de Vladímir-Súzdal.

Entrada Moscou va substituir al llogaret Kuchkova, noble - tabernáculos comerciant Stepán Ivánovich estava a la mà. Gent de Chudski i de Mordvynski de poble Kuchkovo per a comoditat, varen cridar Moscou. Ya perque era de peu en el riu Moscova. "Moscou [ ... ] fundada en la sanc i per a sorpresa dels enemics del nostre regne es va fer famós. Ella era coneguda des de fa molt temps com Kuchkova. " - va escriure Nikolái Karamzín.

Segons uns atres, la primera volta que la ciutat va ser mencionada entre el tercer cens de les terres que pertanyien a l'Horda d'Or, que va tindre lloc en 1272. A finals de el XIII, Moscou era insignificant de liquidació, propietat dels príncips més jóvens de la dinastia de Súzdal. Per 1303 el principat era extremadament menuda.

Daniil Aleksándrovich, el fill menor de Nevski, va fundar el Principat de Moscovia, centrat en la ciutat de Moscou, que aplegaria a expulsar als tàrtars de Rússia. Ben situat en l'entramat fluvial de l'Est d'Europa i rodejat de boscs i marismas que li oferien protecció front a l'enemic, Moscovia va ser en un principi vassall del Principat de Vladímir, pero pronte va absorbir a la seua estat matriu original. Un factor determinant de la superioritat de Moscovia va ser la cooperació entre els seus mandataris i els senyors mongoles, que els varen garantisar que el títul de Gran Príncip de Moscou i el control de la recaptació d'imposts del tribut mongol foren hereditaris per als descendents de Nevski. El prestigi del principat va aumentar en gran manera quan va aplegar a ser el centre de la Iglésia ortodoxa russa. El seu líder, el bisbe metropolità, es va traslladar de Kiev a Vladímir en 1299, i en 1325 es va establir la base permanent de l'Iglésia ortodoxa russa en Moscou, durant el regnat d'Iván I (Kalitá).

A mitan de el XIV, el poder dels mongoles va entrar en decliu, i els grans príncips de Moscovia es varen sentir capaços d'opondre's obertament al jou mongol. En 1380, en Kulikovo, prop del riu Don, el kan va ser derrotat i, encara que esta bregada victòria no va marcar el fi del poder tàrtar en Rússia, infirió enorme fama al Gran Príncip. El liderage de Moscou estava fermament consolidat i el seu territori considerablement expandit gràcies al comerç, la guerra i els matrimonis.

Vore també: Iván I de Rússia

Iván III, el Gran

Durant el XIV, els grans príncips de Moscovia varen escomençar a conquistar terres limítrofes per a incrementar la població i la riquea baixe el seu poder. Qui millor va posar en pràctica esta estratègia va ser Iván III el Gran (1462-1505], qui va establir els fonaments per a un nou estat rus. Contemporàneu dels Tudor i atres "nous monarques" en l'Europa Occidental, Iván va duplicar les terres baixe el seu mandat i va proclamar la seua sobirania absoluta sobre tots els príncips i nobles russos. Despuix de negar-se a pagar més tributs als mongoles, Iván va mamprendre una série d'atacs que varen obrir el camí a la completa derrota de l'Horda d'Or, ara dividida en diversos kanatos. També va derrotar a la República de Pskov i la República de Nóvgorod fins a llavors independents.

Durant el regnat d'Iván III, que havia contret matrimoni en Sofia Paleóloga, va començar a gestar-se l'idea de la Tercera Roma. Sofia era neboda de Constantino XI, l'últim Emperador bizantí i Iván podia reclamar ser l'hereu del derrocat Imperi Romà d'Orient (Imperi bizantí). Iván va competir en el seu poderós rival nort-occidental Lituània pel control d'alguns dels principats semiindependientes que varen formar la Rus de Kiev en el Dniéper superior i les planures del riu Donéts. L'abandó d'alguns príncips, les escaramuzas fronterices i una llarga i interminable guerra en Lituània que acabaria en 1503 varen permetre a Iván III estendre a l'oest els seus dominis, que es varen triplicar durant tot el seu regnat.

La consolidació interna es va complementar en l'expansió de l'estat. Durant el XV, els governants de Moscou varen considerar tot el territori rus com la seua propietat. Alguns principats semiindependientes encara reivindicaven certs territoris, pero Iván III va forçar als menys poderosos a acceptar al gran príncip de Moscovia i els seus descendents com a líders indiscutidos en competències sobre assunts militars, judicials i diplomàtics. Gradualment, el mandatari moscovita va emergir com un líder poderós i autocràtic, assumint el títul de «Sobirà de tota Rússia» (en ruso: Государь всея Руси, Gosudar vseyá Rusí).

Durant el regnat del seu fill, Basilio III, Rússia sofria de les incursions regulars dels tàrtars del Kanato de Crimea i els tàrtars del Kanato de Kazán. Les invasions més perilloses varen ocórrer en 1517, 1521, 1537, 1538. L'amenaça de les incursions tártaras no permetia al Principat de Moscou conquistar les regions al sur en el seu sol fèrtil. Les decenes de mils de milicians i els nobles varen protegir els llímits del sur que eren una càrrega pesada per a l'estat i disminuïen també el seu desenroll econòmic i social. Durant la disputa en Pskov en 1510, el monge Filoféi va escriure una carta a Basilio III, fill d'Iván III, en la que profetizaba que este regne es convertiria en la Tercera Roma, cristalizando aixina el sentiment rus d'herència sobre els bizantino.

Zarato rus

Iván IV, el Terrible

Artícul principal → Iván IV de Rússia.

Iván IV va ser el primer governant moscovita que va amprar el títul de sar establint el Zarato rus.

El progrés del poder autocràtic del sar va alcançar el seu punt màxim durant el regnat (1547-1584) d'Iván IV. Iván va enfortir la posició del sar fins a un punt sense precedents, subordinant a la seua voluntat a la noblea sense cap reparació, exiliant o eixecutant a molts dels seus membres davant la menor provocació. Pese a tot, Iván va ser un estadiste en una visió a llarc determini que va promulgar un nou còdic de lleis, va reformar l'ètica del clero i va construir la gran catedral de Sant Basilio, que encara es troba en la Plaça Roja de Moscou. Va introduir la autoadministración sobre el noreste de Rússia, a on hi havia pocs grans propietaris de terres.

El sar Iván IV va conquistar el Kanato de Kazán en 1552 incendiant la seua capital, no obstant els tàrtars del Kanato de Crimea continuaven devastant les terres russes. En 1571, els tàrtars de Crimea varen incendiar la capital russa i varen reduir a l'esclavitut a cent cinquanta mil russos. En un atre front, Iván IV lluitava per l'eixida de Rússia al mar Bàltica i l'accés al comerç marítim. Açò va ser la causa d'una guerra extenuante, i al final infructuosa de Rússia contra Letònia, Polònia, Lituània, Suècia i territoris alemans.

Vore també: Opríchnina, Guerra Livona , i [[:Invasions de tàrtars en Rússia en el XVI|Invasions de tàrtars en Rússia en el XVI]]

Vore també: Yermak Timoféyevich

El Periodo Tumultuoso

Artícul principal → Periodo Tumultuoso.

A la mort d'Iván va donar començ un periodo de guerres civils conegut com el Periodo Tumultuoso. La disputa en la successió i el resorgir de la noblea varen ser els principals detonants del conflicte.

Quatre anys (1600-1604) de mala collita causada per les baixes temperatures en els mesos estiuencs varen provocar la fam i la desorganisació econòmica.

La autocracia va sobreviure a estos anys ombrosos i el govern de sars corruptes o dèbils gràcies al vigor de la burocràcia del govern central. Els funcionaris governamentals varen continuar prestant servici, sense entrar en polèmiques sobre la llegitimitat del sobirà o la facció que controlara el tro.

Les disputes successòries durant el Periodo Tumultuoso varen causar pèrdues de numerosos territoris en favor de la Comunitat Polac-Lituana i Suècia en guerres com les Dimitríadas, la Guerra de Ingria i la de Smolensk. Moltes ciutats russes varen ser devastades pels intervencionistes polacs i suecs. La recuperació aplegaria a mitan de el XVII, quan diverses guerres mampreses contra la Comunitat Polac-Lituana (1654-1667) varen proporcionar substancials beneficis territorials, incloent Smolensk, Kiev i la part oriental d'Ucrània.

Els Románov

Artícul principal → Dinastia Románov.

Es va conseguir restaurar l'orde en 1613 quan Miguel Románov, relacionat per matrimoni en la Dinastia de Rúrik, va ser elegit per l'Assamblea Nacional (Zemsky Sobor) per a ocupar el tro. Aixina va donar inici el periodo de la dinastia Románov, que duraria en el poder des de 1613 fins al triumfo de la Revolució de Febrer de 1917.

El deure immediat de la nova dinastia va ser el de restaurar l'orde. Per sòrt per a Moscou, els seus majors enemics, la Comunitat Polac-Lituana i Suècia, havien entrat en conflicte entre sí, #lo que va brindar a Moscovia l'oportunitat de fer la pau en Suècia en 1617 i firmar una treua en els Polac-Lituans en 1619.

Més que arriscar les seues posicions en més guerres civils, els grans nobles o boyardos varen cooperar en els primers Románov, permetent-los finalisar les tasques de centralisació burocràtica. Aixina que, l'Estat va requerir els servicis tant de la vella com de la nova noblea, principalment en el pla militar. A canvi els sars varen permetre als boyardos completar el procés de feudalización de l'campesinado.

Durant el sigle anterior, l'estat havia llimitat progressivament el dret dels llauradors a traslladar-se dels dominis d'un senyor a un atre. En l'Estat ara llegitimant totalment la servitut, els llauradors que fugien es varen convertir automàticament en proscrits. Els terratinents posseïen el control absolut sobre els seus llauradors i podien comprar-los, vendre'ls, comerciar en ells com a mercaderia o hipotecar-los. Tant l'Estat com els nobles els varen fer soportar la pesadísima càrrega dels imposts, la taxa dels quals era cent voltes major a mediats el XVII que un sigle abans. Ademés, els comerciants i artesans de classe mija que habitaven les ciutats varen ser gravats en més imposts i, com als siervo, se'ls va prohibir canviar de residència. Finalment, tots els sectors de la població varen ser subjecte de levas militars i imposts especials.

Rebelions de l'campesinado

En un periodo en el que els disturbis de l'campesinado eren endèmics, el de major entitat de el XVII va començar en 1667. Quan els cosacos varen reaccionar contra la creixent centralisació de l'Estat, els siervo es varen sumar al tumult i varen escapar de les seues terres unint-se a aquells. El cosaco rebel Stenka Razin va conduir als seus seguidors ascendint el Volga, incitant regirades llauradores i substituint els governs locals per un mando cosaco. Finalment, l'eixèrcit del sar els va esclafar en el seu eixèrcit en 1670; un any despuix, Razin va ser capturat i decapitat. L'alçament i la conseqüent repressió en que va finalisar l'última de les crisis de mitan de sigle varen comportar la mort d'un percentage significatiu de la població llauradora de les àrees afectades.

L'Imperi Rus (1721-1917)

Artícul principal → Imperi rus.

Vore també: Economia de l'Imperi rus

Pedro el Gran

<timeline> ImageSize=width:180 height:600 PlotArea=left:40 right:10 bottom:10 top:10 TimeAxis=orientation:vertical DateFormat=yyyy Period=from:1720 till:1920 AlignBars=early ScaleMajor=unit:year increment:10 start:1720 ScaleMinor=unit:year increment:1 start:1720 Colors= aneu:lightblue value:rgb(0.5, 0.6, 0.800) Definix $dx = 20 # shift text to right side of bar PlotData= bar:events fontsize:8 width:20 shift:($dx,-4) from:start till:1920 color:white mark:(line,ret) from:1721 till:1725 color:lightblue text:"Pedro I" from:1725 till:1727 color:lightblue shift:(55,-4) text:"Catalina I" from:1727 till:1730 color:lightblue text:"Pedro II" from:1730 till:1740 color:lightblue text:"Anna Ioánnovna" from:1740 till:1741 color:lightblue text:"Iván VI" from:1741 till:1761 color:lightblue text:"Isabel I" from:1761 till:1762 color:lightblue text:"Pedro III" from:1762 till:1796 color:lightblue text:"Catalina II" from:1796 till:1801 color:lightblue text:"Pablo I" from:1801 till:1825 color:lightblue text:"Alejandro I" from:1825 till:1855 color:lightblue text:"Nicolás I" from:1855 till:1881 color:lightblue text:"Alejandro II" from:1881 till:1894 color:lightblue text:"Alejandro III" from:1894 till:1917 color:lightblue text:"Nicolás II" </timeline>

Pedro I, el Gran (1672-1725), va consolidar la autocracia en Rússia i va eixercitar un paper crucial en l'adaptació del país al sistema europeu d'estats. Des dels seus modests orígens en el XIV com Principat de Moscou i després Zarato rus, Rússia s'havia convertit en la nació més gran del món en temps de Pedro. Tres voltes el tamany d'Europa, comprenia les planures eurasiáticas des del Mar Bàltica a l'Oceà Pacífic. Bona part de la seua expansió s'havia produït en el XVII, culminant en el primer assentament en el Pacífic a mitan de sigle, la reconquista de Kiev i la pacificació de les tribus siberianas. No obstant, esta vasta extensió de terra solament albergava a catorze millons d'habitants. La producció de gra no alcançava les sifres d'Occident, obligant a casi tota la població a viure de l'agricultura. Solament una minúscula proporció del total habitava les ciutats.

Pedro estava fortament impressionat pels alvanços tecnològics, bèlics i polítics d'Occident. Va estudiar les seues tàctiques militars i fortificacions per a més tarde crear un eixèrcit de 300.000 efectius solament movilisats per a ell i als que va reclutar de per vida. En l'interval 1697-1698, es va convertir en el primer sar rus en visitar Occident, a on el seu sèquit i ell varen causar una profunda impressió. En una cerimònia especial, Pedro va assumir el títul d'emperador, i el Zarato rus va passar a cridar-se oficialment Imperi rus en 1721.

Els primers esforços militars de Pedro varen ser dirigits contra el Imperi otomà. Despuix d'això, la seua atenció es va centrar en el Nort. Pedro encara caria d'un port segur en dita zona, llevat en Arjánguelsk, en el Mar Blanco, les aigües de la qual permaneixien gelades nou mesos a l'any. L'accés al Bàltic es trobava bloquejat per Suècia, el territori del qual ho tancava per tres punts. Les ambicions de Pedro per tindre una "finestra a la mar" ho varen dur a firmar una aliança secreta contra Suècia en la Comunitat Polac-Lituana i Dinamarca en 1699, derivant en la Gran Guerra del Nort. La guerra va finalisar en 1721 quan una Suècia exhausta va demanar la pau a Rússia. Pedro va adquirir quatre províncies situades al Sur i a l'Est del Golf de Finlàndia assegurant aixina el seu codiciat accés a l'mar. Allí va construir la nova capital de Rússia, San Petersburgo, com una "finestra oberta sobre Europa" per a substituir a Moscou, durant tant temps centre cultural del país.

Les tensions generades per les expedicions militars de Pedro varen provocar un atre tumult. En nom del rebel eixecutat Stenka Razin, un atre caudillo cosaco, el atamán Kondraty Bulavin, es va alçar en armes sent derrotat finalment.

Pedro va reorganisar el seu govern seguint els models occidentals, transformant Rússia en un estat absolutista. En 1711, va reemplaçar a la vella Duma boyarda (un consell de nobles) pel Senat #Gobernant de nou membres, en la pràctica un consell d'estat. La Rússia rural va ser dividida en noves províncies i districtes. Pedro va comunicar al senat que la seua missió era recaptar imposts. Com a conseqüència, la recaptació es va triplicar durant el seu regnat. Com a part de les seues reformes de govern, la Iglésia ortodoxa russa es va incorporar parcialment a l'estructura administrativa del país, fent-la en la pràctica una ferramenta de l'Estat. Pedro va abolir el Patriarcat i ho va substituir per un cos colectiu, el Santíssim Sínodo #Gobernant, dirigit per un funcionari llaic. Mentrestant, varen ser eliminant-se tots els vestigis de l'antic autogovern local, i Pedro va proseguir i va intensificar els esforços dels seus predecessors, exhortant a la noblea per a que prestara servicis a l'administració.

Pedro va morir en 1725, deixant la successió en l'aire i un regne exhaust. Durant el seu mandat es varen formular preguntes sobre el retart del país, la seua relació en Occident, l'idoneïtat de les reformes des de dalt, i atres problemes fonamentals als que es varen tindre que enfrontar els següents estadistes russos. Aixina i tot, va assentar les bases per a l'establiment d'un Estat modern en Rússia.

Vore també: Batalla de Poltava

L'Imperi s'expandix

Haurien de passar casi quaranta anys ans que un governant ambiciós i implacable s'assentara en el tro rus. Catalina II la Gran va ser una princesa alemana que es va casar en l'hereu del sar, Pedro III. El sar es va guanyar el rebuig de la noblea i el clero, per la seua predilecció per la cultura prusiana i les seues reformes agràries que varen tractar d'anar contra els interessos de la noblea. Gràcies a l'inactivitat i indolencia del sar, Catalina va poder donar un exitós colp d'Estat i autoproclamarse sarina; Pedro seria assessinat per sicarios de Catalina, encara que la seua mort va ser atribuïda a problemes hemorroidales.

Catalina va contribuir al resorgiment de la noblea russa, mamprés despuix de la mort de Pedro el Gran. El servici a l'Estat havia segut abolit, i la nova sarina va complaure als nobles encara més allà delegant-los el poder en les províncies.

Aixina mateix, Catalina va estendre l'influència política sobre la Comunitat Polac-Lituana en accions com el respal a la Confederació Targowica, pese a que el cost de les seues campanyes, en l'apogeu d'un sistema social que necessitava del treball dels siervo en les terres de la seua señorío, provocaren un gran alçament llaurador en 1773 despuix de la llegalisació de la venda d'siervo separadament de la terra. Inspirats per un atre cosaco cridat Yemelián Pugachov, baixe el lema «¡Pengem a tots els senyors!» i fent-se passar pel difunt Pedro III, Pugachov i els seus rebels es varen convertir en una molèstia per a Catalina, els quals varen terminar sent esclafats quan la seua indisciplina va fer mella. Pugachov va ser traslladat a Moscou per a rebre una eixecució eixemplar, pese a tot, no seria l'únic moviment llaurador que es va produir contra el tro.

Mentres se sofocava l'alçament rebel, Catalina va mamprendre exitosamente la guerra contra un Imperi otomà en decadència i va estendre la frontera meridional al Mar Negra. En 1775, Sich de Zaporiyia va ser liquidada i en 1783 el Kanato de Crimea, i es va crear Nova Rússia en les antigues terres dels cosacos ucranians, en les que es varen formar noves ciutats en els llocs d'antics assentaments cosacos: Katalinoslav (1776), Isabelgrad, Jersón (1778), Odesa (1794).

En eixe moment, i en la colaboració d'Àustria i Prusia, es anexionó l'est de la Comunitat Polac-Lituana (poblada pels ucranians ortodoxos i els bielorusos, que en l'Edat Mija varen formar part de la Rus de Kiev) durant les Particions de Polònia i va desplaçar consegüentment la frontera fins a Europa Central. A la mort de Catalina, en 1796, la seua política expansionista havia convertit a Rússia en una de les grans potències europees. Va haver un conflicte en Espanya en 1799, per qüestions de la sobirania de l'Orde de Malta, encara que no va aplegar a l'enfrontament armat.

Alejandro I va ser el sar que va tindre que fer front a les guerres napoleòniques, a on Rússia, com a potència autocràtica de primer orde, es va opondre a Napoleón des del primer moment. No obstant, despuix de la decisiva derrota russa en la Batalla de Austerlitz, Rússia va firmar la pau en França, una pau que no duraria molt temps. Rússia i França varen tornar a entrar en guerra, i Napoleón va protagonisar una desastrosa invasió de Rússia, a on les polítiques de terra cremada empleades pels russos diezmaron a l'eixèrcit francés, que va tindre que efectuar una penosa retirada a través d'una gelada i devastada Rússia.

Despuix de la derrota definitiva de Napoleón, es produiria el Congrés de Viena, a on es reconeix l'autoritat russa sobre Polònia, Finlàndia i Besarabia.

Encara eixercitant un paper polític preponderant durant el següent sigle gràcies a la derrota infligida a la França napoleònica, la no abolició de la servitut va hipotecar qualsevol tipo de progrés econòmic en Rússia. Mentres l'economia europea creixia imparable durant la Revolució industrial, que va començar en la segona mitat de el XVIII, Rússia quedava ressagada com jamai ho havia estat sobre Occident, generant-li este considerable retart nous i greus problemes a l'imperi.

Vore també: Guerra Rus-Turca (1787-1792), Guerra Rus-Circasiana, Aleksandr Suvórov , Batalla de Borodinó, i Mijaíl Kutúzov

Els últims sars

El Tumult Decembrista

L'estatus aventajat de Rússia va eclipsar durant prou anys l'ineficiència del seu govern, l'aïllament del seu poble i el seu retart econòmic. Despuix de la derrota de Napoleón, Alejandro I hi havia estat dispost a negociar certes reformes constitucionals pero, encara que es varen realisar algunes, no es va acometre realment cap canvi substancial.

Este sar, lliberal de pensament pero no d'obra, va ser reemplaçat pel seu germà menor, Nicolás I, qui al començ del seu regnat va tindre que enfrontar-se a un pronunciament militar. L'orige d'este tumult es remontava a les guerres napoleòniques, quan gran número d'oficials russos de bona formació va viajar a Europa durant les campanyes militars, a on la seua exposició al lliberalisme de l'Europa Occidental els va inspirar a buscar el canvi en la seua tornada a la autocracia russa. El resultat va ser la Tumult Decembrista, obra d'un reduït círcul de nobles lliberals i oficials de l'eixèrcit que volien entronisar al germà major de Nicolás com a monarca (de caràcter més lliberal) i promulgar una constitució. Pero la rebelió va ser sofocada fàcilment, alluntant definitivament a Nicolás I del procés de occidentalización començat per Pedro el Gran, impedint l'adopció d'una constitució (la primera constitució russa és la Constitució russa de 1906) i abanderant la màxima de "Autocracia, Ortodòxia, Nacionalisme".

Els sars russos varen tindre que bregar en #alçament en els territoris anexionados de la Comunitat Polac-Lituana: el Alçament de Novembre, en 1830, i el Alçament de Giner, en 1863.

Vore també: Iván Paskévich, Constantino Pávlovich Románov, Serguéi Uvárov, i Guerra Rus-Turca de 1828-1829

Cismes ideològics i reacció

La dura repressió del tumult va fer que el "Catorze de decembre" fora un dia largamente recordat per posteriors moviments revolucionaris. Per a evitar futures rebelions, les escoles i universitats es varen vore baix constant vigilància i s'equiparia els estudiants en llibres de text oficials. Els espies policials de la Ojrana podien trobar-se en qualsevol lloc. Els sospitosos de ser revolucionaris eren manats a Siberia: baix Nicolás I centenars de mills varen ser enviats a camps de treball.

En esta situació emergiria Mijaíl Bakunin com a pare del anarquisme. Va abandonar Rússia en 1842 en direcció a Europa Occidental, a on va eixercir l'activisme dins del moviment socialiste. Despuix de participar en el Alçament de Maig de Dresde en 1849, va ser encarcerat i enviat per barco a Siberia, pero conseguiria escapar posant rumbo de regrés a Europa. Allí va colaborar en Karl Marx, a pesar de considerables diferències ideològiques i tàctiques.

La qüestió del rumbo de Rússia havia anat prenent força des de que Pedro el Gran començara el seu programa de occidentalización. Alguns varen favorir la mera imitació de les costums i sistemes mentres que uns atres varen renunciar a Occident i varen demanar un regrés a les tradicions del passat. Esta última opció va ser l'elegida pels nacionalistes eslavófilos, que feyen burla contínua de la "decadent" Europa. Els eslavófilos preferien el colectivisme del mir, o comunitat del llogaret medieval, al individualisme Occidental. Més vesprada, el comunisme de la Rússia Soviètica no solament estaria en deute en les idees de Marx, sino en el per molts anys establit patró social del mir.

Vore també: Anarquisme en Rússia

Crimea, Alejandro II i l'abolició de la servitut

Per la seua fervent lluita contra els #lliberalisme europeus, el sar Nicolás va ser malnomenat «El gendarme d'Europa», no sense certa socarronería. En 1853, esclatava la Guerra de Crimea entre Rússia i l'Imperi Otomà pel empecinamiento rus de defendre els interessos ortodoxos en Terra Santa, els quals ells consideraven que no eren satisfets pel sultà. Els russos es varen enfrontar també al Regne Unit i a França, que temien que Rússia es tornara massa influent. La guerra va vore cóm Crimea era arrasada i els ports russos que donaven la Mar Negra eren bombardejats. Desbordada, Rússia es va vore obligada a demanar la pau i en això les potències europees varen començar a apreciar la decadència del règim zarista.

Quan Alejandro II va aplegar al tro en 1855, la avidez de reformes s'havia generalisat. Un nou moviment humanitari, que posteriorment s'hauria de comparar en el abolicioniste dels Estats Units previ a la guerra civil americana, va atacar la servitut. En 1859 hi havia més de 23 millons d'siervo vivint en condicions moltes voltes pijors que les dels llauradors d'Europa Occidental en els feus de el XII. Alejandro II; lliberal, sensible i de gusts més humanistes que el seu pare, es va decidir a abolir la servitut des de dalt abans que esperar a que anara atallada des d'avall per mig d'una revolució.

La emancipació dels siervo de 1861 va ser l'acontenyiment més important de l'història russa de el XIX. Va ser el començ del fi del monopoli del poder ostentat per l'aristocràcia terratinent. L'emancipació va supondre una aportació de nova mà d'obra a les ciutats; va estimular l'indústria i les classes miges varen créixer en número i influència. No obstant, els llauradors lliberats varen tindre que pagar un impost especial de per vida al govern, que a canvi va pagar un generós preu als antics senyors per la terra que havien perdut; una forma de mantindre a abdós costats contents. Tot el territori cedit als llauradors era propietat colectiva de la mir, la comunitat aldeana, que dividia la terra entre els llauradors i realisava tasques de supervisió.

En resum, encara que la servitut va ser abolida, com este guany es va conseguir en térmens desfavorables per als llauradors, no es varen conseguir aplacar els ànims revolucionaris a pesar de les intencions d'Alejandro II.

En la década de 1870 la situació en la península balcànica va influir fortament en la política de Rússia. En 1875-1877 l'eixèrcit turc va suprimir en una gran crueltat l'insurrecció de les nacionalitats eslaves contra el règim turc. La societat russa constreñía el govern a prestar ajuda militar als eslaus balcànics. Durant la guerra 1877-1878 (Guerra Rus-Turca, 1877–1878) l'eixèrcit rus junt en els patriotes búlgars, rumans, serbis va véncer als turcs i va aplegar casi a Estambul. Turquia va concloure un tractat de pau sobre la base de les condicions russes. No obstant Anglaterra va adoptar una posició antirrusa i les condicions del tractat de pau varen ser canviades, reduint les ventages de Rússia i els seus aliats eslaus. Els fracassos de política exterior de Rússia varen aumentar la tensió en la societat russa.

Vore també: Batalla de Balaclava

Els moviments Naródnik i Nihiliste

Durant algun temps molts lliberals russos es varen trobar insatisfets en la discussió buida de la intelligentsia. En la década de 1860 varen qüestionar els vells valors, varen abanderar l'independència de l'individu i varen escandalisar a la classe dirigent russa.

Primer varen intentar atraure a l'aristocràcia a la causa reformista. Despuix de fracassar, varen tornar la seua mirada als llauradors. La seua campanya "dirigiu-vos al poble" va acabar sent coneguda com el moviment Naródnik (narod significa poble en rus). Quan este moviment va guanyar en força, el govern va actuar ràpidament en la seua supressió.

En resposta a la creixent reacció governamental, un ala radical dels naródniks va propugnar un moviment conegut com nihiliste i va eixercir el terrorisme. Una despuix d'una atra, personalitats importants del règim varen ser assessinades a dispars o per mig de bombes. Finalment, despuix de molts intents, Alejandro II va ser assessinat en 1881, el mateix dia en que aprovava una petició de l'assamblea de representants per a que considerara noves reformes que complementaren l'abolició de la servitut i aixina aplacar als revolucionaris.

Vore també: Moviment nihiliste i Naródniki

Reacció baix Alejandro III

Que els ànims revolucionaris no varen disminuir en la reforma d'Alejandro II va estar clar quan este va ser assessinat en un atentat terroriste.

Alejandro III ho va succeir com a sar. De talant reaccionari, Alejandro III va estar molt influenciat pel seu tutor, el conservador Konstantín Pobedonóstsev, i el seu regnat es va destacar pel regrés als principis de «autocracia, ortodòxia i nacionalisme» del seu yayo Nicolás. Alejandro III va amprar a la policia secreta per a reprimir qualsevol tipo d'oposició. Dut per una política antisemita, mils de judeus varen demanar asil en països com Estats Units, i es varen portar a terme els denominats «pogroms».

En el regnat d'Alejandro III, Rússia va establir una aliança en França. L'indústria russa ha rebut els crèdits grans dels bancs francesos, establint-se cada volta núcleus proletarios més forts en Moscou, San Petersburgo i els Urales. Tot açò va ser causa del creiximent dels moviments socialistes, anarquistes i antisemites.

Alejandro III va morir de forma repentina en 1894, sense que aplegara a inculcar al seu fill les capacitats de govern necessàries per a un país sumit en una profunda crisis social i governamental.

Nicolás II i el nou moviment revolucionari

Alejandro va ser succeït pel seu fill Nicolás II (1894-1917). La Revolució Industrial, que escomençava a eixercir una influència important en Rússia, fomentaria els factors que finalment acabarien en el sar. Els elements lliberals entre els capitalistes i la noblea creïen en una reforma social pacífica i en una monarquia constitucional, prenent part en el Partit Democràtic Constitucional (KD), també cridats kadety. Els membres del Partit Social-Revolucionari (SR o esery) varen integrar en la seua doctrina la tradició dels naródnik, i varen exigir la distribució de la terra entre els que la treballaren: els llauradors. Un atre grup radical era el dels membres del Partit Obrer Socialdemócrata de Rússia (SD), representants del marxisme en Rússia. Guanyant cada volta més respal per part d'intelectuals i la classe obrera urbana, propugnaven una revolució social, econòmica i política.

En 1903, el partit SD es va escindir en dos faccions: els mencheviques, o moderats, i els bolcheviques, o radicals. Els mencheviques, liderats per Yuli Mártov, creïen que el socialisme rus aplegaria gradual i pacíficament i que el règim del sar deuria ser succeït per una república democràtica en la que els socialistes hagueren de cooperar en els partits burguesos. Els bolcheviques, baix Vladímir Lenin, sostenien la formació d'una menuda èlit de revolucionaris professionals, subjectes a una férrea disciplina de partit, que actuaren de vanguarda del proletariat en la finalitat de prendre el poder per la força.

La desastrosa intervenció de les forces armades en la guerra rus-japonesa de 1904-1905 va ser un gran contratemps per al règim zarista i va incrementar el provable potencial d'un alçament. En giner de 1905, una série de successos coneguts com "Dumenge Sanguinós" varen ocórrer quan el Pare Gapón va conduir a una gran massa de gent al Palau d'Hivern en San Petersburgo per a presentar una petició al sar. Quan el grup va aplegar al palau, els cosacos varen obrir fòc sobre els allí reunits, matant a centenars de persones. El poble rus va aplegar a tal indignació per la massacre que es va declarar una folga general demandant una república democràtica. Açò va marcar l'inici de la Revolució russa de 1905. Els soviets (consells de treballadors) varen aparéixer en la majoria de ciutats per a dirigir l'activitat revolucionària. El Sóviet de Sant Petersburgo va ser la primera organisació de delegats obrers sorgida durant la revolució de 1905. Rússia va acabar paralisada, i el govern, en una situació desesperada.

En octubre de 1905, Nicolás II va firmar en reticències el famós Manifest d'Octubre, que concedia la creació de la Duma Imperial de Rússia (parlament) nacional que convocaria sense demora. El dret al vot va ser generalisat i cap llei entraria en vigor sense el refrende de la Duma. Els grups moderats estaven satisfets, pero els socialistes varen rebujar les concessions i varen tractar d'organisar noves folgues. Al final de 1905, existia certa desunió entre els reformistes, i la posició del sar acabaria enfortint-se en el pas del temps. Finalment, va ser promulgada la primera constitució de Rússia, la Constitució russa de 1906.

Els anys següents i previs a la guerra indicaven una certa estabilitat del règim zarista, beneficiat de les hàbils polítiques de personages com Piotr Stolypin o Vladimir Kokovtsov.

Vore també: Batalla de Tsushima

Primera Guerra Mundial i Revolució Russa

Artícul principal → Revolució Russa de 1917.

El sar Nicolás II i els seus colaboradors varen fer entrar al país en la Primera Guerra Mundial en entusiasme i patriotisme, en la defensa dels germans eslaus ortodoxos, els serbis, com a principal argument bèlic. Rússia era temuda pels recursos humans que podria aplegar a movilisar en cas d'un conflicte continental i la seua economia i infraestructura havia desapegat des de finals del XIX gràcies als alvanços produïts per l'industrialisació i l'arribada de capitals francesos. No obstant, els revessos militars i l'incompetència militar i governamental pronte varen decepcionar a la població. El control alemà de la Mar Bàltica i el bloqueig germà-otomà de la Mar Negra cercenaron les vies d'entrada al comerç marítim internacional i varen impedir l'arribada de mercaderies de primera necessitat.

A mitan de 1915, l'impacte de la guerra era desmoralizante. El menjar i el combustible escassejaven, el número de baixes era escandalós i l'inflació no deixava d'escalar. Les folgues varen aumentar entre els obrers mal pagats de les fàbriques i els llauradors, que exigien reformes agràries, estaven inquiets. Mentres, el descontent general en el règim s'agravava per moments a causa dels informes que afirmaven que un místic semianalfabeto, Grigori Rasputin, s'havia granjear una important influència política dins del govern. El seu assessinat a finals de 1916 va acabar en l'escàndal, pero no va restaurar el prestigi perdut del règim. La decisió del sar Nicolás de dirigir ell personalment a l'Eixèrcit tampoc va ajudar a la lluita ni al seu prestigi com a monarca, pijor encara, va deixar a Rasputín com el poder en l'ombra en Petrogrado.

El 3 de març de 1917 va tindre lloc una folga en la fàbrica Putílov de la capital Petrogrado —l'antiga Sant Petersburgo, renombrada aixina despuix de l'inici del conflicte per a «rusificar» el seu nom—. En una semana, casi tots els obrers de la ciutat la varen secundar, i escomençaven a succeir-se els disturbis galliponters. Quan el sar va dissoldre la Duma i va exhortar als folguistes a que tornaren al treball, els seus órdens varen desencadenar la Revolució de Febrer.

La Duma va rebujar dissoldre's, els folguistes varen celebrar mítins massius desafiant al règim i el eixèrcit explícitament es va posar del costat dels obrers. Uns dies despuix la Duma va nomenar un Govern provisional encapçalat pel Príncip Lvov. Al sendemà, el sar va abdicar. Al mateix temps, els socialistes de Petrogrado varen formar el Sóviet de Petrogrado (consell) dels Diputats de Treballadors i Soldats para, segons la seua retòrica, proporcionar-los el poder del que carien en la Duma. Mentres el Govern provisional ara encapçalat per Aleksandr Kérenski deixava passar el temps, el Soviet de Petrogrado va propagar la seua organisació a través de tot el país creant soviets locals. Aixina mateix, Kérenski va cometre el fatal error de continuar la participació de Rússia en la guerra, una decisió extremadament impopular entre el poble.

Lenin va retornar a Rússia en abril des del seu exili en Suïssa, en ajuda d'Alemània, que esperava que un conflicte civil generalisat obligara a Rússia a retirar-se de la guerra. Es va produir una sonora recepció a càrrec de mils de llauradors, obrers i soldats davant l'arribada del tren que duya a Lenin a Petrogrado. Despuix de moltes maniobres entre bambalinas, els bolcheviques varen formar un nou govern liderat per Lenin en novembre de 1917 i varen obligar a Kérenski i al seu eixecutiu a fugir cap a l'exili; tot açò, durant els successos que serien coneguts com la Revolució d'Octubre.

Quan la Assamblea Constituent Russa, que es va reunir en giner de 1918, va refusar convertir-se en un mer instrument dels bolcheviques, va ser dissolta pels partidaris de Lenin. En la dissolució de l'Assamblea Constituent va desaparéixer l'últim vestigi de l'anterior i efímera democràcia lliberal. A partir d'eixe moment, estant l'oposició moderada fora de combat, Lenin va poder desvincular el seu règim de la Gran Guerra per mig del dur Tractat de Brest-Litovsk firmat en Alemània, que va impondre a Rússia grans pèrdues en territoris.

En l'arribada al poder del govern provisional, el sar va ser reclós junt a la seua família en el palau de Tsárskoye Seló, prop de Petrogrado, per a despuix ser traslladat a Tobolsk. En 1918, l'emèrit sar Nicolás II es trobava presoner dels bolcheviques en Ekaterimburgo. Davant la possible arribada dels contrarrevolucionarios, Lenin va autorisar l'orde d'assessinat de la família imperial. Un comando de la Checa va eixecutar a tota la família en l'interior de la Casa Ipátiev, per a posteriorment eliminar qualsevol rastre dels cadàvers. Per eixes dates, una gran cantitat de membres de la família Románov varen ser assessinats per bolcheviques, salvant-se alguns d'ells marchant-se a l'exili, principalment a França.

Vore també: Batalla de Tannenberg, Miguel Románov, Pável Miliukov, #León Trotski, i Assessinat de la família Románov

La guerra civil russa

Artícul principal → Guerra Civil Russa.

Un poderós grup de contrarrevolucionarios denominat el Moviment Blanco va començar a organisar-se per a derrocar als bolcheviques. Al mateix temps les potències aliades varen enviar cossos expedicionarios per a recolzar a les forces anticomunista. Els aliats temien que els bolcheviques estigueren conspirant en els alemans com a conseqüència de Brest-Litovsk; també tenien l'esperança de que els blancs recomençaren les hostilitats contra Alemània. En l'autumne de 1918 el règim bolchevique sobrevivia en una situació perillosa, enemistado en les potències aliades i els opositors interns. No obstant, el Moviment Blanco caria d'un mando unificat i les seues tropes es trobaven disperses i sense actuar de forma coordinada; alguns inclús no actuaven més que com a simples sátrapa d'una regió.

Per a contrarrestar esta situació d'emergència, va donar començ un regnat del terror mercé el Eixèrcit Rojo i la Cheka (la policia secreta), que acabarien en tots els enemics dels bolcheviques. Per nobles que declararen ser els seus objectius finals, els comunistes no varen obtindre l'aprovació de tots els elements de la societat i aixina varen tindre que amprar la força per a eixercir el poder sobre Rússia. Varen acabar en la policia secreta zarista, tan despreciada pels russos de totes les opcions polítiques, a l'hora que en atres institucions de l'antic orde, pero varen assegurar la supervivència del seu propi règim creant una nova policia política, la Checa, d'encara majors dimensions que l'anterior, tant en l'alcanç de la seua autoritat com en la severitat dels seus métodos. En 1920, tota la resistència blanca havia segut esclafada i els eixèrcits estrangers, evacuats, més en el cost de perpetuar l'impronta russa de poder autocràtic baix noves apariències.

Estant Rússia estancada en la seua guerra civil, les fronteres entre Polònia i Rússia no quedaven clarament definides pel Tractat de Versalles despuix del fi de la lluita mundial. La Guerra Rus-Polaca (1919–1921) , que va finalisar en la derrota de l'Eixèrcit Rojo, va determinar els llímits entre abdós països.

Principals líders blancs

Nom	Comentari	Mort
Mijaíl Alekséyev	Un dels fundadors del Eixèrcit de Voluntaris.	Va fallir en 1918 d'un atac cardíac mentres es trobava en les rodalies del Volga.
Pável Bermondt-Aválov	Comandant de les forces blanques que varen combatre en Estònia, Letònia i Lituània	Exiliat en Alemània i Estats Units, va fallir en 1974.
Antón Denikin	Va combatre en el Caucas nort, liderant al Eixèrcit de Voluntaris. Va dirigir una fracassada ofensiva contra Moscou, sent derrotat en Oriol.	Exiliat en numerosos països europeus, va fallir en 1947 en Estats Units.
Alekséi Kaledin	Va formar un govern antibolchevique en Rostov del Dò, sent reconegut com a líder polític de la regió.	Es va suïcidar en 1918 davant l'alvanç dels soviètics.
Aleksandr Kolchak	Reconegut pel Directori de Omsk com a «Governant Suprem de Rússia».	Entregat als bolcheviques per la Legió Checoslovaca, va ser fusilat en Irkutsk en 1920.
Lavr Kornílov	Primer comandant del Eixèrcit de Voluntaris.	Va fallir en 1918 tractant de prendre la ciutat d'Ekaterinodar.
Piotr Krasnov	Encara que membre del Moviment Blanco, va ser president de l'efímera República Cosaca que es va opondre tant a bolcheviques com a blancs.	Capturat pels soviètics durant la Segona Guerra Mundial, va ser eixecutat per traïció en 1946.
Yevgueni Miller	Va dirigir les forces blanques en Múrmansk i Arjánguelsk.	Exiliat en França, va ser capturat pels soviètics, traslladat a Moscou i eixecutat sumariamente en 1939.
Grigori Semiónov	Un cosaco, es va instalar en Chitá i va actuar com un senyor feudal en el respal de Japó.	Exiliat, va permanéixer en China i Coreja al servici de Japó. En 1946 va ser capturat pels soviètics i eixecutat.
Andréi Shkuró	Cosaco afamado pel seu caràcter indómito. Assentat en Kubán, va ser nomenat atamán en 1920.	Capturat pels soviètics durant la Segona Guerra Mundial, va ser eixecutat en 1947.
Ungern von Sternberg	Malnomenat El Baró Loco, va dirigir una ofensiva dels Blancs en Mongòlia en respal al Bogd Khan.	Derrotat en Mongòlia, va ser capturat pels soviètics i eixecutat en Novonikoláyevsk en 1921.
Piotr Wrangel	Va conquistar Tsaritsyn, va combatre al Eixèrcit Negre en Ucrània i es va fer en el control de Crimea.	Líder del Moviment Blanco en l'exili, va fallir en Brusseles en 1928.
Nikolái Yudénich	Líder de les forces blanques del Bàltic, va dirigir un fallanc atac sobre Petrogrado.	Exiliat en França, va fallir en 1933 de causes naturals.

L'Unió Soviètica (1922-1991)

Artícul principal → Història de l'Unió Soviètica.

Fundació de l'Unió Soviètica

Artícul principal → Tractat de Creació de l'URSS.

L'història de Rússia entre 1922 i 1991 és essencialment l'història de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o, més breument, Unió Soviètica. Esta nació unida per l'ideologia, establida en 1922 pels líders del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, se superponia territorialmente a grans traces en l'antic Imperi Rus. En aquella época, el nou estat estava constituït per quatre repúbliques: la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFS de Rússia), la RSS Ucraniana, la RSS Bielorusa i la República Federativa Socialista Soviètica de Transcaucasia.

La Constitució de l'Unió Soviètica de 1924 establia un sistema federal de govern basat en una successió de soviets emplaçats en pobles, fàbriques i ciutats en les regions més grans. Esta piràmide de soviets en cada república integrant culminava en el Congrés dels Sóviets de l'Unió Soviètica. Pero mentres l'apariència era que este congrés eixercia la sobirania, este orgue estava de fet controlat pel Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS), que a la seua volta era supervisat pel Politburó del PCUS des de Moscou, la nova capital de l'Unió Soviètica, tal i com ho havia segut baix els sars abans de Pedro el Gran.

El comunisme de guerra i la Nova Política Econòmica

El periodo comprés des de la consolidació de la revolució bolchevique en 1917 fins a 1921 és conegut com el periodo del comunisme de guerra. Bancs, ferrocarrils i naus varen ser nacionalisats i l'economia monetària restringida. Pronte sorgiria un fort rebuig popular davant els canvis. Els llauradors requerien pagaments en metàlic per a adquirir els seus productes i no varen acceptar en agrade el tindre que cedir els excedents de gra al govern com a part de la seua política de guerra civil. Davant esta oposició de l'campesinado, Lenin va començar una retirada progressiva del comunisme de guerra coneguda com la Nova Política Econòmica (NEP). Els llauradors es varen vore lliberats de les #recaptació massives de gra i se'ls va permetre vendre els seus productes excedentarios en el mercat. Es va estimular el comerç permetent la venda al por menor. L'estat va continuar sent el responsable de la banca, el transport, l'indústria pesada i els servicis públics.

Encara que els grups d'extrema esquerra entre els propis comunistes varen criticar als llauradors rics o kuláks que es beneficiaven de la NEP, el programa va demostrar ser prou beneficiós i l'economia va reviure. La NEP s'enfrontaria a una creixent oposició des de dins del partit despuix de la mort de Lenin a principis de 1924.

Vore també: Hambruna Russa de 1921

Canvis en la societat russa

A mida que l'economia russa s'anava transformant, la vida social de la gent va sofrir canvis igualment dràstics. Des del començ de la revolució, el govern va intentar debilitar la dominació patriarcal de la família. El divorç no requeriria més intervenció judicial; i per a lliberar totalment a la dòna de les responsabilitats de la maternitat, el aborte va ser llegalisat en data tan primerenca com 1920. Com a efecte colateral, l'emancipació de les dònes va incrementar la massa laboral. S'animava a les chiques a assegurar-se una educació i a llaurar-se una trayectòria en la fàbrica o en l'oficina. Es varen dispondre guarderies comunals per al conte dels chiquets menuts i es varen fer esforços per a canviar el centre de la vida social de la gent des de la llar als grups educatius i de recree, els clubs soviètics.

El règim va abandonar la política zarista de discriminació contra les minories nacionals en favor d'una política d'integrar als més de doscents grups minoritaris en la vida soviètica. Una atra característica del règim va ser l'extensió dels servicis sanitaris. Es varen promoure campanyes contra el tifus, el còlera i la malaria; el número de doctors es va incrementar tan ràpit com les infraestructures i la formació lo pogueren permetre; i la taxa de mortalitat infantil va decréixer ràpidament mentres que la esperança de vida va ascendir en igual premura.

El govern també va promoure el ateisme i el materialisme, que formaven la base del marxisme teòric. Es va opondre a les religions organisades, sobretot en l'objectiu de quebrar el poder de la Iglésia ortodoxa russa, un antic pilar de l'antic règim i una gran barrera per al canvi social. Molts líders religiosos varen ser enviats a camps de treball del Gulag. Se'ls va prohibir als membres del partit assistir a servicis religiosos. El sistema educatiu va ser immediatament separat de l'Iglésia. L'ensenyança religiosa va ser prohibida llevat en casa i es va fer recalcament en l'instrucció ateísta en les escoles.

Els primers anys de Stalin: industrialisació i colectivización

Els anys entre 1929 i 1939 comprenen una década turbulenta en l'història russa, un periodo d'industrialisació massiva i lluites internes en establir Iósif Stalin control casi total sobre la societat russa, ostentant un poder sense restriccions desconegut inclús per als sars més ambiciosos. Despuix de la mort de Lenin en 1924, Stalin va lluitar en atres faccions rivals del Politburó, especialment #León Trotski, pel liderage de l'Unió Soviètica. En 1928, en els trotskistas exiliats o expulsats del poder, Stalin va ser capaç de posar en pràctica un programa radical d'industrialisació.

En 1928, Stalin va propondre el primer Pla Quinquenal. Abolida la NEP, va anar el primer d'uns plans dirigits a la ràpida acumulació de capital per mig de l'ensamblage de vasts complexos d'indústria pesada, la colectivización de l'agricultura, la manufactura restringida de bens de consum. En l'implantació del pla, per primera volta en l'història un govern controlava tota l'activitat econòmica. Mentres en els països capitalistes les fàbriques i les mines es trobaven inactives o funcionant per baix del seu rendiment màxim durant la Gran Depressió i millons d'obrers varen ser a la desocupació, el poble soviètic treballava prou hores al dia, sis dies a la semana en un extenuante intent de revolucionar l'estructura econòmica de Rússia.

Com a part del pla, el govern va prendre el control de l'agricultura a través de l'estat i les granges colectives. Per mig d'un decret de febrer de 1930, prop d'un milló de kuláks varen ser forçats a abandonar la seua terra en un procés cridat deskulakización. Molts llauradors es varen opondre fermament a la reglamentació estricta de l'estat, freqüentment matant el ganado quan s'enfrontaven a la pèrdua de la seua terra. En algunes regions varen aplegar a rebelar-se, i incontables llauradors considerats oficialment "kuláks" per les autoritats varen ser eixecutats. Va esclatar una greu hambruna i varis millons d'agricultors varen morir d'inanició. Les deteriorades condicions en el camp varen conduir a millons de llauradors desesperats a unes ciutats en veloç creiximent, incrementant desproporcionadament la població urbana en l'espai d'uns pocs anys.

Els plans varen produir uns fabulosos resultats en àrees distintes a l'agricultura. Rússia, baixe certs paràmetros la nació més pobra d'Europa en el moment de la revolució bolchevique, s'industrialisava ara a un ritme sense precedents, sobrepassant de llarc l'industrialisació alemana del sigle dèneu i la de Japó a principis del vint. Les autoritats soviètiques varen declarar en 1932 un increment de la producció industrial un 334 per cent sobre 1914, i en 1937 un creiximent del 180 per cent sobre 1932. És més, la supervivència de la URSS front a l'imminent envestiment nazi va ser possible, en part, gràcies a la capacitat de producció obtinguda en dita industrialisació.

Mentres els plans quinquenal varen ser alvançant, Stalin va ser afiançant el seu poder personal. La policia secreta del NKVD reunia per mills a ciutadans soviètics per a la seua eixecució. Dels sis membres originals del Politburó de 1920 que varen sobreviure a Lenin, tots varen ser porgats per Stalin. Els vells bolcheviques que havien segut lleals camarades de Lenin, alts oficials del Eixèrcit Rojo, i directors d'indústria varen ser liquidats en les Grans Porgues.

La repressió estalinista va dur a la creació d'un enorme sistema d'exili interior, de dimensions considerablement majors que les dispostes en el passat pels sars. Es varen posar en vigor sanciones draconianas i molts ciutadans varen ser enjuïciats per crims ficticis de sabotage i espionage. La llabor realisada pels presos en els camps de treball del sistema del Gulag va aplegar a ser una peça important de l'esforç industrializador, especialment en Siberia. Tal volta uns 14 millons de persones haurien passat pel Gulag.

L'Unió Soviètica en l'escena internacional

Artícul principal → Història militar de l'Unió Soviètica.

La Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Segona Guerra Mundial.

En 1939, l'Unió Soviètica firma en l'Alemània nazi el cridat Pacte Ribbentrop-Mólotov, un tractat de no-agressió entre abdós potències que ademés incloïa un protocol adicional secret pel qual abdós es dividien l'Europa de l'Est i els països bàltics. L'URSS invadia Polònia eixe mateix any de forma conjunta en els alemans. Despuix de la rendició de Polònia, l'URSS es anexionaba el denominat «Kresy». Per un atre costat, invadia Finlàndia en la cridada Guerra d'Hivern, anexionándose el istme de Karelia.

No obstant, en 1941, Alemània invadia de forma repentina l'URSS en la Operació Barbarroja. L'Unió Soviètica, en els seus millors generals i oficials eliminats durant la Gran Porga, en una maquinària bèlica deficient, i en un Stalin inoperant del que depenien totes les órdens en el front, sofria un colapse front a les tropes de la Wehrmacht. El desastre soviètic va ser immens: en cinc mesos, els soviètics havien sofrit més de 4 millons de baixes militars, i els alemans estaven a les portes de Moscou i sitiant Leningrado.

La situació va donar un gir dràstic despuix de la Batalla de Stalingrado, a on la victòria soviètica va evitar que els alemans es feren en els pous petrolífers del Caucas. Despuix d'això, els soviètics no varen perdre l'iniciativa en la guerra. En la Operació Bagratión, els soviètics lliberaven Bielorússia i ocupaven les repúbliques bàltiques. Per a 1945, els soviètics ya havien lliberat gran part de la Europa de l'Est. En març, els soviètics entrabar en Berlín, i Hitler se suïcidava; poc despuix, l'Alemània nazi es rendia a les potències Aliades.

Mentrestant, en orient, els soviètics varen mantindre una batalla inicial contra els japonesos en la Batalla de Jaljin Gol en 1939. Gràcies als seus espies, els soviètics varen descobrir que Japó no respalaria a Alemània en la seua invasió, de modo que varen poder concentrar totes les seues forces en la lluita contra els alemans. Despuix de la rendició alemana, l'Unió Soviètica va declarar la guerra a Japó i va invadir Manchuria; Japó es rendiria poc despuix.

Encara que l'Unió Soviètica va ser un dels vencedors en la Segona Guerra Mundial, la seua economia havia segut devastada durant el conflicte a causa de l'invasió alemana, cobrant-se més de 20 millons de víctimes, entre baixes civils i militars.

Vore també: Massacre de Katyn, Batalla de Kursk, Georgui Zhúkov, i Crims de guerra nazis en l'Unió Soviètica

La Guerra Freda

Artícul principal → Guerra Freda.

La colaboració entre els Aliats els va fer guanyar la guerra i supostament serviria com a base per a la reconstrucció i la seguritat europees durant la posguerra. No obstant, el conflicte entre els interessos soviètics i nortamericans, conegut com Guerra Freda, dominaria l'escena internacional durant les següents décades, assumint-se com un choc d'ideologies en apariència.

La Guerra Freda va sorgir de la disputa entre Stalin i el president Harry Truman sobre el futur d'Europa de l'Est despuix de la Conferència de Potsdam en l'estiu de 1945. Rússia havia sofrit tres devastadors conflictes des de l'Oest els anteriors 150 anys, per #lo que la meta de Stalin va ser la d'establir una zona d'estats tapó entre Alemània i l'URSS. Truman va acusar a Stalin de traïcionar els acorts de Yalta. En Europa Oriental baixe el control de l'URSS, Stalin també guanyava temps mentres es desenrollava en secret el seu propi proyecte de bomba atòmica.

En abril de 1949, els Estats Units varen patrocinar la Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN), un pacte de defensa mútua en la que la majoria de les nacions occidentals varen firmar actuar contra un estat concret que atacara a qualsevol dels socis. L'Unió Soviètica va establir un contrapacto oriental a l'OTAN en 1955, denominat el Pacte de Varsòvia. La divisió d'Europa en dos blocs es extrapolaría més vesprada mundialment, especialment despuix de 1949, quan el monopoli nuclear nortamericà va vore el seu fi en la prova de la primera bomba atòmica soviètica i el comunisme es va fer en el poder en China.

Els principals objectius de la política exterior soviètica varen ser el manteniment i la millora de la seguritat nacional i el sosteniment de l'hegemonia sobre el Bloc de l'Est. L'Unió Soviètica va mantindre la seua influència sobre el Pacte de Varsòvia per mig de la repressió de la Revolució Hongaresa de 1956, la Primavera de Praga per mig de la invasió de Checoslovàquia pel Pacte de Varsòvia en 1968, i recolzant la persecució del moviment Solidaritat en Polònia a principis dels anys 1980.

Mentres l'Unió Soviètica va continuar mantenint estret control sobre la seua esfera d'influència, la Guerra Freda va donar pas a un periodo menys tens entre 1961 i 1962 en unes relacions internacionals més complexes per les que el món no es dividia tan clarament en dos clars pols oposts. Els països menys influents varen tindre major capacitat de maniobra per a afirmar la seua independència, i les dos superpotencia varen ser solament mijanament capaces de reconéixer interessos comuns en tractar de vigilar la proliferació d'armes nuclears en tractats com el SALT I, SALT II i el Tractat sobre Missils Antibalísticos.

Les relacions soviètic-nortamericanes es varen deteriorar despuix de la entrada del contingent militar soviètic en Afganistan en 1979 i la elecció de Ronald Reagan en 1980.

Els anys de Jrushchov i Brézhnev

Durant la lluita pel poder que va ocórrer despuix de la mort de Stalin en 1953, les seues més estrets colaboradors varen eixir derrotats. Nikita Jrushchov va afiançar la seua posició en un discurs davant el XX Congrés del Partit Comuniste detallant les atrocitats de Stalin i atacant-ho per promoure el cult a la seua personalitat. A mida que s'anaven fent públics els detalls del discurs, Jrushchov va accelerar l'eixecució d'un ampli paquet de reformes. Disminuint l'émfasis del seu antecessor per la indústria pesada, va incrementar la producció de bens de consum i immobles, ademés d'estimular la producció agrària i la construcció de vivendes públiques. Les noves polítiques varen millorar les condicions de vida, encara que l'escassea de maquinària, textils i atres bens de consum no peridors s'hauria d'incrementar en els anys següents. El sistema judicial, encara que encara baix control absolut del Partit, va donar per terminada la política del terror. Els intelectuals varen tindre major llibertat d'expressió durant el desgel de Jrushchov que durant el periodo estalinista.

En 1964, Jrushchov va ser destituït pel Comité Central del Partit Comuniste, atribuint-li una gran cantitat d'errors que incloïen varis revessos soviètics com la Crisis dels Missils Cubans i la Ruptura sino-soviètica. Despuix d'un breu periodo de mandat colectiu, un veterà burócrata, Leonid Brézhnev, va ocupar el lloc de Jrushchov.

A pesar de la millora de la planificació econòmica baix Jrushchov, el sistema va permanéixer depenent de plans centralisats realisats sense cap referència als mecanismes del mercat. Com a país desenrollat que era, l'Unió Soviètica en els anys 70 va tindre séries dificultats per a mantindre les altes taxes de creiximent en el sector industrialisat de que havia gojat en anys precedents. Es va fer necessari un increment progressiu en l'inversió i la massa laboral per a mantindre el creiximent, pero estos aportes es feyen cada volta més complicats d'obtindre, en part pel reforç en la producció de bens de consum. Encara que els objectius dels plans quinquenal dels anys 70 es varen vore revisats la baixa, no es varen poder alcançar. El desenroll agrari va continuar estancat durant els anys de Brézhnev.

Encara que certs aparats i atres bens varen ser progressivament més accessibles durant els anys 60 i 70, les millores en construcció i producció d'aliments no varen ser suficients. La naixent cultura del consumismo i l'escassea en bens de consum, inherents a un sistema de preus no regulat pel mercat, va fomentar el robo de propietats estatals i el creiximent d'un vigoroso mercat negre. Pero, en contrast en l'esperit revolucionari que va acompanyar al naiximent de l'Unió Soviètica, l'estat d'ànim que predominava en l'èlit soviètica en morir Brézhnev en 1982 era la por al canvi.

L'imminent ruptura de l'Unió

Dos tendències varen dominar la década següent: l'aparent solsida de les estructures econòmiques i polítiques, i els intents per invertir eixe procés per mig de reformes improvisades. Despuix de la ràpida successió de Yuri Andrópov i Konstantín Chernenko, figures de transició en fortes raïls en la tradició brezhnevita, el relativament jove i enèrgic Mijaíl Gorbachov va portar a terme canvis significantes en l'economia i en el liderage del partit. La seua política de glásnost va lliberar l'accés públic a l'informació despuix de décades de repressió governamental. Pero Gorbachov va fracassar en tractar d'esmenar la crisis essencial del sistema soviètic; en 1991, quan una conspiració de persones pròximes al govern (Intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica) va revelar la debilitat de la posició política de Gorbachov, el fi de l'Unió Soviètica estava pròxim.

Al final de la Primera Guerra Mundial, els grans imperis Otomà, dels Habsburgo i els Románov es varen derrocar, deixant Europa Oriental i Eurasia en el caos. Solament el Imperi Rus va acabar reconfigurado baixe el liderage bolchevique. Stalin ho va conduir per la senda de l'industrialisació i l'agressió Nazi va acabar convertint-ho en una superpotencia rival dels Estats Units. L'economia centralisada va acabar demostrant-se menys sostenible en les tecnologies postindustriales i en les demandes d'una nova classe mija i una burocràcia forjada baix el seu tutelat. La Perestroika va anticipar el desmantellament de l'economia, i la glásnost va permetre a les minories ètniques i els nacionalistes, fins a llavors invisibles per al públic, adquirir notorietat. Quan Gorbachov va tractar de reformar el partit, va debilitar els vínculs que cohesionaban l'Estat i l'Unió.

La RSFS de Rússia en l'Unió Soviètica

A causa de la posició dominant dels russos en la Unió Soviètica, la majoria no li prestava especial atenció a les diferències entre Rússia i l'URSS abans de finals dels 80. No obstant, el fet de que el règim estava dominat per russos no implicava que la RSFS de Rússia o RSFSR estiguera especialment beneficiada per esta conjuntura. De fet, Rússia caria dels escassos instruments de sobirania que les atres repúbliques tenien a lo manco, com les seues respectives branques del Partit Comuniste, la KGB, consell de sindicats, Acadèmia de les Ciències i similars. La raó d'açò és que, d'haver existit branques de dites organisacions en la RSFSR, haurien amenaçat les estructures de poder de l'Unió.

A finals dels anys 80, Gorbachov subestimó l'importància de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFS de Rússia), que va emergir com un centre de poder rival de l'Unió Soviètica. Una reacció nacionaliste russa contra l'Unió va aplegar quan molts russos varen escomençar a creure que Rússia hi havia subsidiado a atres repúbliques, cada volta més pobres, en petròleu barat, per eixemple. Les demandes d'unes institucions pròpies havien creixcut en Rússia i, quan el nacionalisme rus va ser clarament palés al final de la década, varen aparéixer tensions entre els que pretenien conservar una Unió cohesionada i els que pretenien crear un estat rus fort.

Estes tensions varen acabar personificándose en la lluita de poder entre el President de l'Unió Soviètica Mijaíl Gorbachov i el President de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin. Eliminat de la política de l'Unió per Gorbachov en 1987, Yeltsin, un home de partit a la vella usanza sense cap antecedent de dissidència, necessitava una plataforma alternativa per a desafiar a Gorbachov. La va crear representant-se a sí mateixa com un nacionaliste rus i un demócrata convençut. Despuix d'un colp de sòrt, va conseguir ser elegit President del Presídium del Sóviet Suprem de la RSFS de Rússia en maig de 1990.

El 12 de juny de 1990, el Congrés dels Diputats del Poble de Rússia aprovava la Declaració de Sobirania Estatal de la RSFS de Rússia. L'11 de juliol de 1990, durant la celebració del XXVIII Congrés del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, Borís Yeltsin anuncia el seu abandó del PCUS.

Presentant-se com a independent a les primeres eleccions multipartidistas, celebrades el 12 de juny de 1991, accedix a la Presidència de la RSFS de Rússia en obtindre el 57 % de vots. Es convertix en el president de la RSFS de Rússia el 10 de juliol del mateix any.

El intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica en agost de 1991 per comunistes de la llínea dura i la cúpula del KGB fracassaria en l'ajuda de Yeltsin. Els cabecilla del colp varen pretendre salvar el partit i l'Unió; no obstant, varen afanyar el colapse d'abdós.

El 8 de decembre de 1991, els presidents de la RSFS de Rússia, RSS d'Ucrània i RSS de Bielorússia Borís Yeltsin, Leonid Kravchuk i Stanislav Shushkiévich, respectivament, firmaven el Tractat de Belavezha pel qual es declarava la dissolució de l'URSS i s'establia en el seu lloc la Comunitat d'Estats Independents (CEI). La firma del Tractat va ser comunicada per teléfon al President de l'Unió Soviètica Mijaíl Gorbachov per Stanislav Shushkiévich.

L'Unió Soviètica es disgregó oficialment el 25 de decembre de 1991. L'acte final del traspàs de poder de l'Unió Soviètica a Rússia va ser la cessió, de Gorbachov a Yeltsin, de les maletes contenint els còdics per a desplegar l'atarassana nuclear.

La Federació de Rússia (Des de 1991)

Artícul principal → La Rússia actual.

A mitan dels anys 90, la Federació de Rússia era una democràcia multipartidista, més era difícil assegurar un govern representatiu a causa de dos problemes estructurals: l'enfrontament entre el president i el parlament, i l'anàrquic sistema de partits. Encara que Yeltsin va guanyar prestigi en l'estranger en mostrar-se com un demócrata per a debilitar a Gorbachov, la seua concepció de la presidència era molt autocràtica, actuant ben com el seu propi primer ministre (fins a juny de 1992) o ben nomenant para tal càrrec a gent de la seua confiança, sense tindre en conte al parlament.

Mentres, l'excessiva presència de partits minúsculs i el seu rebuig a formar aliances coherents deixava la llegislatura ingovernable. Durant 1993, el contenciós entre Yeltsin i el parlament culminaria en la crisis constitucional d'octubre. Esta va aplegar al seu punt crític quan, el 3 d'octubre, Yeltsin va manar als tancs a bombardejar la Casa Blanca de Moscou. En este transcendent (i inconstitucional) pas de dissoldre a cañonazos el parlament, Rússia no havia estat tan prop de l'enfrontament civil des de la revolució de 1917. A partir de llavors, Yeltsin va dispondre de sancera llibertat per a impondre una constitució en forts poders presidencials, que va ser aprovada en referèndum en decembre de 1993. No obstant, el vot de decembre també va supondre un alvanç important de comunistes i nacionalistes, reflex del creixent desencant de la població en les reformes econòmiques neolliberals.

Pese a aplegar al poder en un ambient general d'optimisme, Yeltsin mai recuperaria la seua popularitat despuix de recolzar la "teràpia de choc" econòmica de Yegor Gaidar: fi del control de preus de l'era soviètica, retallades dràstiques en la despesa pública i l'obertura al comerç exterior en 1992. Les reformes varen devastar immediatament la calitat de vida de la gran majoria de la població, especialment en aquells sectors beneficiats pels salaris i preus controlats, els subsidis i l'estat del benestar de l'época comunista. Rússia va sofrir en la década dels noranta una recessió econòmica més greu que la Gran Depressió que va assotar els Estats Units o Alemània a principis dels anys 1930.

Les reformes econòmiques varen consolidar una oligarquia semicriminal arrelada en el vell sistema soviètic. Aconsellada pels governs occidentals, el Banc Mundial i el Fondo Monetari Internacional, Rússia s'embarcaria en la més gran i més ràpida privatisació jamai portada a terme per un govern en tota l'història. A mitan de década, el comerç, els servicis i la menuda indústria ya estaven en mans privades. Casi totes les grans empresa varen ser adquirides pels seus antics directors, engendrant una classe de nous rics propencs a diverses màfies o a inversors occidentals. En la base del sistema, a causa de l'inflació o la desocupació, molts obrers varen acabar en la pobrea, la prostitució o la delinqüència.

A pesar de tot, una suposta tornada a l'economia dirigida semblava casi impossible, contant en el rebuig unànim d'Occident. L'economia Russa va trobar el fi del calvari en la recuperació a partir de 1999 en part gràcies a l'alça dels preus del cru, la seua principal exportació encara quedant llunt els nivells de producció soviètics.

Despuix de la crisis financera de 1998, Yeltsin es trobava en l'ocàs de la seua trayectòria. Solament uns minuts abans del primer dia de 2000, va dimitir per sorpresa deixant el govern en mans del seu primer ministre, Vladímir Putin, un antic funcionari del KGB i cap de la seua agència successora, el Servici Federal de Seguritat. En 2000, el nou president va derrotar en facilitat als seus contrincants en les eleccions presidencials del 26 de març, guanyant en primer regrés. En 2004, va ser reelegit en el 71% dels vots i els seus aliats varen guanyar les llegislatives, pese a les reticències d'observadors nacionals i estrangers sobre la neteja dels comicis. Es va fer encara més palés la preocupació internacional a finals de 2004 a causa els notables alvanços en l'enduriment del control del president sobre la Assamblea Federal de Rússia (parlament), la societat civil i els representants regionals. En 2006, l'opositor Aleksandr Litvinenko va ser assessinat.

En 2014, Rússia es anexionó Crimea i, baixe la cobertura de les “repúbliques” que va crear i va controlar, va desnugar una guerra en l'est d'Ucrània, que en 2022 es va convertir en una invasió reconeguda com la major guerra en Europa des de 1945. Paralelament a l'agressió contra els seus veïns, la situació dels drets humans i la llibertat d'expressió en la pròpia Rússia va empijorar. El 12 d'abril de 2014, les forces armades baix el mando d'Igor Girkin, oficial del Servici Federal de Seguritat de Rússia, varen atacar la ciutat de Sloviansk, en l'est d'Ucrània, portant a terme, ademés d'apoderar-se d'edificis administratius i cometre atentats terroristes, una série de seqüestres de civils per la seua posició proucraniana, que posteriorment varen ser torturats, inclosos chiquets menuts. L'eixèrcit rus, en el respal de colaboradors i bandits locals, va prendre ciutat despuix de ciutat. El 13 d'abril de 2014, Ucrània va iniciar una operació antiterrorista per a posar fi a l'ocupació de la Óblast de Donetsk.

Rússia també ha promogut conflictes interns en Ucrània, en particular en Odesa. El 2 de maig de 2014, ciutadans russos armats, molts dels quals havien combatut prèviament en Geòrgia i estaven vinculats al Servici Federal de Seguritat, varen prendre varis edificis governamentals, inclosa la Casa dels Sindicats, i des d'allí varen començar a disparar contra manifestants pacífics proucranianos. Des de l'estiu de 2014, tropes regulars russes han estat presents en l'est d'Ucrània, lliurant durs combats en les forces ucranianes, intentant ocupar tota la regió i alvançar cap a Kiev. L'ONU ha intentat en 11 ocasions enviar forces de pau a l'est d'Ucrània, pero Rússia ha bloquejat esta decisió.

En agost de 2014, en paralel en la Batalla de Ilovaisk, va ocórrer un incident impactant en Donetsk: soldats russos al servici de la República Popular de Donetsk varen seqüestrar a Irina Dovgan, una dòna proucraniana, del seu domicili i, despuix de varis dies de tortura i violació en el sòtol, la varen dur al centre de la ciutat i, nugant-la a un poste, varen continuar torturant-la. A petició de la comunitat internacional, va ser lliberada. Més vesprada, el 7 d'octubre de 2014, un incident similar va ocórrer en la ciutat de Zugres en la Óblast de Donetsk, a on el soldat ucranià capturat Igor Kozhoma va ser torturat per militants de la "República Popular de Donetsk" quan va intentar dur a la seua esposa a regions pacífiques d'Ucrània, #lo que es va reflectir en una de les películes ucranianes més famoses Donbass (2018).

En 2015, el polític opositor Borís Nemtsov va ser assessinat per parlar en contra de la guerra en Ucrània. Fins a 2015, va haver combats per l'aeroport de Donetsk, despuix de la qual cosa les tropes ucranianes es varen retirar quan els russos varen destruir completament l'edifici. Per l'estricta censura i la propaganda, la majoria dels russos desconeixien la veritat sobre la guerra desnugada per Rússia, i els ucranians desconeixien tota la veritat sobre els crims de guerra russos pel subdesenroll tecnològic de l'época. El llavors líder ucranià, Petró Poroshenko, va prohibir a l'eixèrcit ucranià respondre als atacs russos en un intent per posar fi al conflicte. La República Popular de Donetsk també va privar als ciutadans ucranians encarcerats del dret a la correspondència, els va sometre a tortures sonores i inclús els va negar atenció mèdica, #lo que va provocar numeroses morts. En els territoris ocupats s'està portant a terme una Rusificación activa.

Per a setembre de 2017, la Organisació per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAC) va decretar l'eliminació de tota arma química en Rússia, baixe la vigilància de Vladímir Putin, actual president.

El 18 de març de 2018, es varen realisar eleccions presidencials a on Vladímir Putin, va conseguir guanyar un nou mandat. Per al 25 de novembre de 2018, va ocórrer un incident en l'estret de Kerch en Crimea en Rússia en a on este país es va apoderar de naus ucranianes, en aigües habilitades per a transitar abdós nacions.

Des de l'inici de la invasió a gran escala en 2022, Rússia ha comés una série de nous crims en territori ucranià, el més notori dels quals és la Massacre de Bucha, destrucció de la ciutat de Mariupol per l'eixèrcit rus en la primavera de 2022. En 2023, els russos varen volar un assut en un dels embassaments del Dniéper, el riu més gran d'Ucrània, #lo que va provocar l'inundació de la ciutat de Jersón, a on ademés dels edificis residencials, el zoològic va ser destruït i casi tots els animals es varen ofegar, dels quals solament uns pocs cisnes varen conseguir escapar. En 2024, el líder opositor Alekséi Navalni va ser assessinat. També en 2024, Rússia, com a part de mils d'atacs terroristes en Ucrània, dirigits principalment contra edificis residencials i infraestructura energètica, va atacar i va destruir l'Hospital Oncològic Infantil Ohmadit en Kiev. El règim polític que es va desenrollar en Rússia en el primer quarto de el XXI es diu Ruscismo..

Bibliografia

Rússia prerrevolucionaria

• Becker, Seymour. "Nobility and Privilege in Clapix Imperial Russia", en American Historical Review 92:4 (octubre de 1987) pp. 1006–1007.
• Curtis, Glenn I (ed). Russia: a country study. Washington, DC: Federal Research Division, Library of Congress, 1999 DK510.23.R883 1994
• Hobsbawm, Eric. L'era de la revolució, 1789–1848. Barcelona: Crítica, 1997. ISBN 84-7423-855-0
• Manning, Roberta. The Crisis of the Old Order in Russia: Gentry and Government. Princeton University Press, 1982. ISBN 7-691-05349-9
• Moss, Walter G. A History of Russia. Vol. 1: To 1917. 2.ª ed. Anthem Press, 2013. ISBN 1-84331-023-6
• Skocpol, Theda. States and Social Revolutions: A Comparative Analysis of France, Russia, and China. Cambridge O Press, 1988. ISBN 0-521-29499-1
• Marcoff, Alexis. L'ànima del poble rus i la seua evolució històrica. Barcelona, Tipografia L'Educació, 1845.
• Idees principals del llibre d'Alexis Marcoff sobre Rússia
• Hanisch, Erdmann. Història de Rússia. Madrit, Espasa-Calp, 1944. Dos volums. Traducció de Guillermo Sans Huelin.
• Idees principals del llibre de Erdmann Hanisch sobre Rússia

Era soviètica

• Cohen, Stephen F. Rethinking the Soviet Experience: Politics and History since 1917. Nova York: Oxford University Press, 1985. ISBN 0-19-508016-3
• Fitzpatrick, Sheila. The Russian Revolution. Nova York: Oxford University Press, 1982. ISBN 0-19-280204-6
• Goldman, Marshall I. "Economic Problems in the Soviet Union", Current History, 82, octubre de 1983, 322–25.

• Paul R. Gregory i Robert C. Stuart, Russian and Soviet Economic Performance and Structure, Addison-Wesley, sèptima edició, 2001. ISBN 0-321-07816-0
• Lewin, Moshe. Russian Peasants and Soviet Power. Evanston: Northwestern University Press, 1968. ISBN 0-8101-0140-8
• McCauley, Martin. The Soviet Union 1917–1991. 2.ª ed. Londres: Longman, 1993. ISBN 0-582-01323-2
• Moss, Walter G. A History of Russia. Vol. 2: Since 1855. 2.ª ed. Anthem Press, 2005. ISBN 1-84331-034-1
• Remington, Thomas. Building Socialism in Bolshevik Russia. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 1984. ISBN 0-8229-3809-X
• Solzhenitsyn, Aleksandr. Archipèlec Gulag: 1918–1956. Barcelona: Plaça & Janés, 1974. ISBN 84-01-33066-1

Etapa post-soviètica

• Cohen, Stephen. Failed Crusade: America and the Tragedy of Post-Communist Russia. Nova York: W.W. Norton, 2000. ISBN 0-393-32226-2
• Fairbanks, Jr., Charres H. 1999. "The Feudalization of the State." Journal of Democracy 10(2):47–53.
• Paul R. Gregory i Robert C. Stuart, Russian and Soviet Economic Performance and Structure, Addison-Wesley, sèptima edició, 2001. ISBN 0-321-07816-0
• Medvedev, Roy. La Rússia Post-soviètica. Barcelona: Edicions Paidós Ibèrica, 2004. ISBN 84-493-1634-0
• Moss, Walter G. A History of Russia. Vol. 2: Since 1855. 2.ª ed. Anthem Press, 2005. Capítul 22. ISBN 1-84331-034-1
• Янов, Александр. Спор о "вечном" самодержавии: от Грозного до Путина. Москва: Новый Xронограф, 2017. ISBN 9785948813967 (rus) - Yánov, Aleksandr. Discussió sobre la "eterna" autocracia: d'Iván el Terrible a Putin. Moscou: Novy Jronograf, 2017 (rus)

Vore també

• Adquisicions territorials de Rússia
• Història d'Ucrània
• Història de Bielorússia
• Història d'Estònia
• Història de Letònia
• Història de Lituània
• Història de Polònia
• Història de Finlàndia
• Tartaria
  • Bulgària del Volga
  • Kanato de Kazán
  • Kanato de Crimea

Enllaços externs

• Centre Virtual de Ciència i Cultura Russa en Espanya Informació sobre Rússia: població i història.

En anglés

• Alexander II and his claves (llibre electrònic) Per Walter Moss. Història narrativa de Rússia en l'época d'Alejandro II (1855-1881), en bibliografia, imàgens i enllaços a atres materials.
• Beyond the Pale: The History of Jews in Russia [3] archivat en Wayback Machine. Exposició virtual sobre la presència judeua en Rússia.
• Bread and Authority in Russia, 1914-1921 Versió digitalisada de l'obra del mateix títul de Lars T. Lithh (Berkeley, Universitat de Califòrnia, 1990).
• Revelations from the Russian Archives Exposició, a càrrec de la Biblioteca del Congrés d'Estats Units, de materials procedents dels archius soviètics.
• L'històric proyecte en el respal del ministeri de Cultura de Rússia