Eixèrcit romà

Eixèrcit romà

Erro al crear miniatura:

Un eixèrcit romà en combat contra els germans durant les guerres marcomanas. Relleu del sarcòfec de Portonaccio (c. 180 d. C), Museu Nacional Romà.

El terme genèric eixèrcit romà s'utilisa per a referir-se a les forces armades de la antiga Roma, durant la monarquia, la república, el imperi i habitualment també a les del seu immediat successor, el eixèrcit bizantí.

Monarquia

Servici militar

El servici militar afectava als ciutadans entre dèsset i xixanta anys d'edat. Fins als quarantacinc participaven en les campanyes, i els majors defenien les ciutats i formaven la reserva. Per lo generals classes altes no intentaven refugir el servici militar, ya que el seu compliment era imprescindible per a poder accedir a les magistratura del estat i fer carrera política (el cursus honorum). L'organisació política bàsica en aquella época era la gens. La leva obligava a cada gens a proporcionar un cert número d'hòmens armats més atres hòmens de respal. Primer s'elegien dotze tribunos militars, els quals elegien cada u entre els que reunien de la leva en el Capitolio a quatrecents soldats, que duyen per nom legió. El requisit bàsic era ser ciutadà romà en ingressos mínims de quatrecentes dracmes, i s'ingressava a l'infanteria o cavalleria pesada; o ben ciutadà d'algun poble baix domini romà (velites i cavalleria llaugera), lo que contribuïa a que el eixèrcit tinguera una moral elevada i un gran fervor patriòtic. No es tenien en conte atres factors com la religió o el color de la pell. Pel contrari, lo habitual entre els pobles i civilisacions de l'época era un eixèrcit format per mercenaris professionals sense importar el seu orige.

Les tropes que constituïen l'eixèrcit eren dividides segons la seua edat. Els més jóvens eren allistats entre els velites (infanteria llaugera que tirava una javalina i era molt versàtil), després els hastarios; els que estaven en l'esplendor de la seua edat entre els princeps (infanteria pesada) i al final, els més madurs, entre els triarios.

La leva solament era obligatòria en temps de guerra, pero les contínues guerres en les que Roma es vea implicada feyen que en la pràctica la leva sempre estiguera en vigor. Encara que els soldats percebien una paga (no molt elevada) els seus camps de cultiu quedaven desatesos, lo que inevitablement els causava pèrdues si la campanya s'allargava. El responsable de la leva era el cònsul. En el temps els criteris de sanc noble es varen ser relaixant. A mitan del VI a. C. el rei Servio Tuli va posar la riquea personal per davant del criteri de sanc en relació en els drets i deures dels ciutadans. Entre estos drets i deures es trobava l'eixèrcit. Servio Tuli va dividir Roma en trenta tribus, i va agrupar als ciutadans en cinc classes socials, subdivididas en un total de cent noventa y tres centurias.

Legió

Artícul principal → Legió romana.

En els primers temps no hi havia distinció entre eixèrcit i legió, Roma disponia d'una sola legió de fins a tres mil infants i trescents cavallers. No obstant les guerres en aquella época eren escaramuzas llimitades que acabaven en l'hivern, i és dubtós que alguna volta s'aplegara a reunir l'eixèrcit al complet. Ni tan sols era un cos permanent, es reclutava i llicenciava segons les necessitats. Els trescents cavallers (centuriae flexuntes o centuriae celeres) formaven la cavalleria de l'eixèrcit de la Antiga Roma. Estaven baix el mando de tres tribunos de la cavalleria (Tribuni Celerum) i el cap suprem de la cavalleria era el magister equitum. La aristocràcia al principi i les classes riques posteriorment ocupaven la primera llínea com a mostra del seu liderage del poble, i també perque podia pagar-se el millor equipament, en lo que les seues unitats eren molt eficaces i ben armades. Molt pocs membres de les classes més baixes podien costejar-li-ho en la seua paga de soldat. En el creiximent de la població de Roma i les majors necessitats militars el número de legions va aumentar primer a dos i posteriorment a quatre. El mando suprem de la cavalleria corresponia a un magister equitum, i el de la cavalleria de cada legió als tribunos de la cavalleria. El mando suprem dels infants corresponia inicialment al rei i despuix als cònsuls o dictadors (o als legati). El mando dels infants de cada legió corresponia als tribunos de la milícia. Els infants varen ser dividits en cinc classes segons el seu armament (en funció de la riquea personal): les tres primeres eren les cridades hastati (lanceros) i les atres dos velites (auxiliars).

Unitats

En els primers moments l'eixèrcit era simplement una agregació d'unitats indiferenciades inspirada en la falange etrusca. Esta, a la seua volta, es va crear per l'influència de les unitats d'hoplitas (ciutadans-soldats) de la Magna Grècia en les que havien entrat en contacte. El tamany de la legió va passar d'uns tres mil hòmens a més de quatre mil, podent aplegar fins als cinc mil. També va haver una major especialisació dels soldats, pero tàcticament no es varen produir canvis i es va mantindre l'estructura bàsica de la falange hoplita.

Armament

Artícul principal → Legionari.

Erro al crear miniatura:

Recreació d'un legionari romà abillat en una armadura de plaques d'acer. Museu Militar Nacional, Romania.

Com cada soldat devia pagar-se l'equip, est depenia de quin de les cinc classes establides per Servio Tuli pertanyia l'home. La millor armada era la primera classe:

• Escut: circular, cridat scutum.
• Muñequera: muñequera de metal que contenia un gavinet per a atacar per sorpresa en un mà a mà, cridat munnecum.
• Cos: corseles de cuiro, pectorals de bronze, grebas. Per a l'época de la monarquia etrusca i els primers temps de la república, l'armadura seria de tipo helènica. Linotorax de làmines de lli superpostes, oferia bona protecció a la parell que llaugerea i flexibilitat. I lorica musculata de bronze i més rarament ferro.
• Yelmo: varis models en este periodo: cònics, etruscs, etrusc-corintios, calcidicos i àtics. Tots de bronze i d'orige helé.
• Armes: llança d'envestiment, espasa grega xiphos o kopis.
• Sandalias: reforçades per una solga de pell grossa d'uns dos centímetros. També cridades caligae, d'ahí el nom de l'emperador Calígula. Les demés classes duyen progressivament menor equipament, d'acort en el poder adquisitiu. La segona classe caria de coraza i l'escut era oval, la tercera caria ademés de grebas, la quarta solament tenia javalinas i una espasa possiblement grega, o un gavinet llarc en el seu defecte, i la quinta eren honderos (tiraven pedres).

República

Servici militar

Erro al crear miniatura:

El àguila dorada era el símbol de l'Imperi, i coronava els estandarts de cada legió.

En el pas del temps el sistema militar anava sofrint chicotets ajusts. En l'increment de població la cúria va acabar desplaçant a la gens. Les cúria procedien d'antigues organisacions principalment econòmiques i comercials, pero també religioses i judicials. Paulatinament les cúria es varen ser transformant en simples organisacions territorials que varen ser aprofitades com a unitats de leva. En temps republicans, els conquisitores estaven al servici dels procònsulés encarregats dels reclutament. L'adestrament s'iniciava en un entrenament físic realisat en l'equip posat (uns trenta quilos) i incloïa marches i carreres d'obstàculs. Posteriorment l'instrucció militar incloïa la pràctica de moviments aplicables en les batalles i el maneig d'armes.

Legió

Artícul principal → Legió romana.

Al començament de l'etapa republicana la legió es va organisar en una estructura molt més formal i estricta. Els equipaments eren costejats per la pròpia república i l'eixèrcit es va fer professional. Açò va fer que molts no ciutadans entraren a l'eixèrcit per a millorar la seua posició social. Com les guerres eren més freqüents i havien deixat de ser simples escaramuzas, les batalles requerien més planificació. A mida que les campanyes aumentaven en duració es feya evident que la situació d'una ciutadania militarisada permanentment no era sostenible. Açò va supondre molts problemes econòmics fins a finals del V a. C. i principis del IV a. C., quan Roma va escomençar a tindre tamany suficient per a que els soldats solament anaren una proporció chicoteta de la població. Especialment important va ser la victòria front a la ciutat etrusca de Veyes (369 a. C.), el territori del qual i població varen ser anexionados. En esta época l'Estat ya compensava a aquells que sofriren un perjuí econòmic per tindre que abandonar el seu treball. La llealtat de l'eixèrcit es reforçava pel jurament (sacrament) de fidelitat i obediència als superiors i de no desertar de la batalla. Les faltes de disciplina es castigaven d'acort a la seua gravetat en la suspensió del sòu, en assots o fins a en la mort. El castic per a unitats completes consistia en diezmarlas, és dir, aplicar la pena de mort a un de cada dèu legionaris. Durant el transcurs de l'etapa republicana se solia reclutar un màxim de tres o quatre legions. No obstant varen continuar tenint, com durant la monarquia, una existència efímera. Únicament es varen fer permanents les legions I a IV, sense contar en les legions urbanae, que estaven destinades a la defensa de la pròpia ciutat de Roma i a llabors civils o policials dins de la mateixa. Cada cònsul tenia dos legions al seu mando junt en els respectius auxiliars de cada legió, eixos eren els eixèrcits consulars. Durant la segona guerra púnica es varen reclutar moltes més legions per a poder fer front a la gran amenaça d'Aníbal. Fins a l'intervenció de Publio Cornelio Escipion Africanus, la república de Roma tenia dotze legions actives de forma permanent: Dos legions en Hispania citerior, dos legions en el nort d'Itàlia, dos legions destinades a la Mar Adriático (normalment en Iliria), Les legions V i VI (legions malaïdes) en Sicília, les legions I i IV per a un cònsul i les legions II i III per a l'atre cònsul de l'any.

Mandos

Cada legió va quedar baix el mando d'un cònsul elegit per un periodo d'un any. Açò suponia que moltes voltes estos dirigents carien de dots militars, i lo més habitual era que els cònsuls a la seua volta nomenaren un llegat (legatus), més professional i en capacitat de mando al que situaven al front de la legió. La figura del tribuno militar va aparéixer formalment en el 331 a. C. La legió es va reorganisar en sis cossos, dirigits pels tribunos militars electes. Estos cossos es dividien a la seua volta en atres dèu, les centurias, baix el mando de sengles centuriones. Nominalmente cada centuria constava de cent hòmens, pero en realitat el seu número de combatents podia ser de fins a xixanta; la sifra més habitual era d'huitanta combatents. El restant dels hòmens que formaven esta centuria eren no combatents, sirvientes encarregats de mantindre en les millors condicions possibles als legionaris per a combatre eficientemente. També els acompanyava una mula per cada huit hòmens per a carregar part de l'equip i els recaptes. Aixina es va crear una jerarquia formada en primer lloc pel cònsul electe, els seus llegats, els tribunos militars i els centuriones. Un atre canvi obligat per la major duració de les campanyes va ser la necessitat de prorrogar el mandat del cònsul en campanya. Aixina va sorgir la figura del Procònsul. La llealtat dels soldats, que s'anava desplaçant des de l'Estat cap als seus caps directes, va fer que els cònsuls i procònsuls escomençaren a obtindre un gran poder militar i polític.

Unitats

L'infanteria pesada era la principal unitat de la legió. Segons l'experiència es distribuïen en hastati o astados (hastatus era el soldat més jove), príncips (princeps era el soldat entorn a trenta anys) i triarii o triarios (triarius era el veterà). L'infanteria llaugera o velites no tenia una organisació ni funció precises. La seua actuació s'ajustava a les necessitats de la batalla. Eren un cos de gran llaugerea i movilitat que feya que en moltes ocasions foren els que més baixes infligían a l'enemic. Per lo general no eren encara ciutadans romans, sino socii (aliats itálicos, els quals integraven les alae sociorum) que, des del III a. C. fins a principis del I a. C. (abans de la de la guerra Social), es reduïen aproximadament a la Itàlia actual. La cavalleria llaugera o equites estava formada per ginets experts que, al mando dels seus oficials, solien atacar pels flancs. En carregar pels flancs i per la retaguàrdia, sorprenien a l'enemic i pressionaven fins a acorralar-li.

Armament

Erro al crear miniatura:

Una balista, maquinària de guerra utilisada en els camps de batalla i seges de l'época.

El tronc es protegia en una coraza completa, frontal i esquena, de la que va haver varis tipos. La coraza més cara eren dos peces de metal que protegien completament el tronc. Pel seu preu i vistositat estaven pràcticament reservades als oficials i a la guàrdia pretoriana, que no apareix fins a l'Alt Imperi. La coraza d'escamas, la loriga scamata estava formada per chicotetes peces de metal o os superpostes i unides per aram. La lorica hamata era una cota de malla. La lorica segmentata estava formada per fulls de metal allargades. Proporcionava major protecció que la lorica hamata i permetia més movilitat. Per a protegir la pancha utilisaven un cinturó de cuiro, en tires colgantes per a protegir les cuixes. El escut podia ser de bronze o de fusta recoberta de cuiro, i la seua forma redona, oblonga, semicircular o cilíndrica

La muñequera era de metal i contenia un gavinet per a atacar per sorpresa en un mà a mà sense espasa. El caixco protegia el nas, galtes i coll. El dels oficials duya un penacho. El calcer consistia en unes sandalias fortes, en tachuelas en la solga, de gran resistència en les llargues marches. Les armes eren un pilum pesat, un pilum llauger, el gladius i un punyal de doble tall. Ademés duyen una mochila en objectes personals, aigua i racions per a un mínim de tres dies.

Marcha i campaments

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció d'una torre de vigilància romana en Holanda.

Al front de la legió marchaven els velites explorant el terreny i les possibles trampes. Després venien la infanteria, la cavalleria, els encarregats d'alçar el campament, el general, el seu guàrdia, tropes, les màquines de sege desmontades, els oficials superiors i més tropa tancant la marcha. En les reformes de Mario el campament (castrum) va eixercitar un paper fonamental en les tàctiques romanes. No es va deixar el seu establiment a l'encert, sino que seguia uns principis rígits. Provablement cap atre eixèrcit de l'antiguetat va contar en uns campaments, per a una nit o per temps indefinit, en tals nivells de seguritat. Externament es rodejava per un fos (fossa) de quatre metros d'esgambi i tres de profunditat que era excavat per una part dels legionaris, mentres l'atra part es mantenia en estat d'alerta. La terra extreta s'utilisava per a alçar un terraplé defensiu, el agger, a continuació del fossa. En el cas de campaments eventuals, com els construïts cada dia al final de la marcha, el vallum podia ser solament el agger o també afegir una empalizada de fusta. Si el campament era semipermanente, com durant el descans hivernal o un sege curt, el vallum era de fusta o argamasa. I si es tractava d'alguna cosa permanent, per eixemple vigilar la seguritat d'una zona, s'utilisava la pedra. Despuix del vallum es deixava un terreny rebujat de trenta a xixanta metros, el intervallum. La tenda del general s'alçava junt a l'intersecció de dos carrers que es creuaven en forma de creu llatina, la via penca (de nort a sur) i la via decumana (d'est a oest). En cada una de les zones es distribuïen les tendes dels legionaris, seguint una ordenació específica segons el cos. Les tendes tenien capacitat per a quatre legionaris, pero estajaven a huit en tandes rotatives.

El combat

L'esquema romà clàssic de combat constava d'una vanguarda de velites. A continuació venia la infanteria pesada disposta en tres llínees:

• Hastati.
• Princeps.
• Triarii (entrabar en combat quan els oponents estaven cansats d'haver lluitat en els hastati i princeps, per lo que solien causar un número de baixes prou elevat). La formació bàsica era l'infanteria en el centre, a la dreta es disponia la cavalleria romana, i a l'esquerra la cavalleria dels aliats (açò era lo bàsic, pero molts generals varen variar les formacions per a adequar-se a l'enemic). En vista dels seus defectes la formació en falange va ser substituïda pel manípulo, consistent en dos centurias baix el mando del major d'abdós centuriones. Cada una d'estes tres llínees d'infanteria ya no era contínua, sino que se separava en manípulos, en un chicotet canvi d'orde:

• Hastati, manípulos de 120.
• Princeps, manípulos de 120.
• Triarii, manípulos de 60.
• Velites, o infanteria llaugera, que es disponien davant de les llínees d'infanteria pesada per a explorar i hostigar a l'enemic sense travar contacte directe. El buit que quedava entre dos manípulos de la primera llínea es trobava tancat per un manípulo en la segona llínea, i a la seua volta la tercera llínea tancava els buits de la segona. El resultat era una disposició en forma de tauler d'escacs -accies- que dotava de gran flexibilitat als moviments de l'infanteria.

El triumfo

Si en una batalla caïen a lo manco cinc mil enemics i s'obtenia una victòria marejant el senat decretava el Gran Triumfo. Este se celebrava en una desfilada multitudinària pels carrers de Roma liderat pel senat, com a símbol de que cap general estava per damunt de l'estat. A continuació anaven els cornetas, el botí, els presoners, el general triumfador, en una corona de llorer, i les seues tropes tancant la desfilada.

Botí de guerra

Tant les riquees com a terres de l'enemic passaven a ser propietat de l'Estat. Moltes d'estes terres se'ls entregaven a patricios i generals victoriosos, o be se'ls arrendaven a preus molt reduïts. Els habitants de la terra passaven a ser esclaus del propietari o arrendatari. En el pas del temps cada volta era més habitual que anara el propi cap de l'eixèrcit el que s'alçara en la propietat del botí i la repartira al seu criteri entre els seus ajudants i la tropa, en lo que es guanyava la seua fidelitat personal. Açò va acabar sent de gran importància política des dels últims anys de la república. El iniciador d'esta mida va ser Publio Cornelio Escipion Africanus.

Honor i títuls

Els soldats reclutats entre la classe aristocràtica tenien escàs esperit combatiu. Per a elevar-ho va caldre dictar una llei que obligava, per a aspirar a una magistratura, a haver servit dèu anys en l'eixèrcit, en lo que es va impedir que l'aristocràcia desertara de les seues obligacions militars. Els títuls i honors són ambicionados. Abans els honors del triumfo es concedien solament al cònsul que retornava victoriós i aumentava el territori de la República. Ara qualsevol escaramuza dona lloc a la celebració d'un triumfo, dins o fòra de Roma. Per a això es va decidir en l'any 181 a. C. que per a celebrar un triumfo, la batalla devia haver originat a lo manco cinc mil morts, pero a sovint es varen aumentar les sifres en els informes per a botar-se la norma. Els títuls de victòries, reals o fictícies, aumentaven. Els membres destacats de les famílies patricias varen escomençar a diferenciar-se en sobrenoms puix els praenomina es repetien i d'esta forma es diferenciaven els membres de la mateixa família (cognomen secundum o agnomen), per eixemple Escipión (que es va titular Africà), el seu germà (Asiàtic) o el seu cosí (Hispánicus). En 263 a. C. el conquistador de Mesina va prendre el sobrenom de Mesala, i aixina molts atres.

Inicis de la marina romana

Artícul principal → Armada romana.

En l'any 311 a. C. es va instituir la figura dels almirants (Duoviri navals) per a dirigir la chicoteta armada romana, formada per uns pocs navío (galeras sobretot) i pels contingents marítims de les ciutats aliades que posseïen marina (com Nàpols). El 267 a. C. es varen instituir els quatre cuestores de la marina (Classici quoestores), en sèus respectives en quatre ports: Ostia, Calç (en Campània), Ariminium (Rimini), i una atra sèu el nom de la qual i situació no és conegut.

Modificacions a finals del II a. C. i en el I a. C.

La crisis de l'eixèrcit republicà

No tots els cònsuls electes eren molt capaços des del punt de vista militar. Per eixemple, en l'any 113 a. C. el cònsul Cneo Papirio Carbó va ser derrotat en la batalla de Noreia per tropes invasoras de Cimbrios i Teutones, causant la mort de casi la totalitat de l'eixèrcit (varen sobreviure 2 000 hòmens d'un total de 20 000). Este desastre va ser seguit per una guerra en Àfrica contra el Rei Yugurta de Numidia. El cònsul Quint Cecilio Metelo el Numídico va ser enviat a derrotar a Yugurta i, si ben no va perdre cap eixèrcit, despuix de dos anys de guerra encara no havia conseguit la victòria total. Cayo Mario, un dels seus llegats, va solicitar a Metelo que li lliberara del seu deure per a poder tornar a Roma i presentar-se al consulat a finals de l'any 108 a. C. Quan Mario es va convertir en cònsul júnior (el que menys vots havia obtingut dels dos) en l'any 107 a. C. i se li va encarregar concloure la guerra contra Yugurta es va trobar que no tenia eixèrcit. L'eixèrcit de Metelo havia segut assignat al cònsul senior, Lucio Casio Longino, per a expulsar als Cimbrios, que tornaven a amenaçar a Roma des dels Alps. Per un atre costat, els ciutadans elegibles que quedaven eren molt pocs, pels anteriors desastres militars. El fondo de la crisis venia de que, en anar Roma expandint les seues fronteres i tindre que enfrontar-se a guerres més llargues i lluntanes, ademés de tindre que ocupar territoris estrangers durant anys, es va trencar definitivament el cicle de servici militar. Puix els soldats ya no eren llicenciats despuix d'una campanya a temps per a atendre les seues terres. I els deutes els feyen assut fàcil dels grans terratinents, que dominaven el senat i aprofitaven la situació per a fer-se en les terres dels chicotets propietaris. Unit a les baixes de les guerres, este empobriment va ser destruint la classe mija romana que formava el núcleu de l'eixèrcit i convertint el servici militar en cada volta més impopular. Cayo Mario, per a solucionar este problema, va introduir una série de reformes.

Les reformes de Mario

Artícul principal → Reformes de Mario.

Cap al final de la República Cayo Mario va reformar l'eixèrcit. Es va fer permanent. Es varen abolir els llímits establits per les classes de Servio Tuli i es va aumentar la paga delegionari, en lo que el número potencial d'estos va aumentar considerablement. Els nous soldats, sense treball i sense propietats, no desijaven que aplegara el final de la campanya, que també significava el final de la paga. Els soldats s'allistaven per setze anys, periodo que es va ser ampliant fins a vint o vinticinc. Aixina es va profesionalisar l'eixèrcit.

Primera reforma: Reclutament

La part més important de les reformes de Mario va ser l'inclusió de les persones sense terres ni propietats, les denominades capite censi o cens per caps, dins de les persones que podrien allistar-se. Ya que la major part d'este grup eren pobres que no tenien capacitat de comprar el seu propi armament, Mario va fer que l'estat els suministrara les armes (que anirien pagant a determinis). Va oferir a la gent sense recursos una ocupació permanent en paga com a soldats professionals, i l'oportunitat de guanyar diners per mig dels saquejos en campanya. La gent, que tenia molt poca esperança d'incrementar el seu estatus per una atra via, en seguida va escomençar a apuntar-se al nou eixèrcit de Mario. Els soldats es reclutaven per a un determini de 25 anys. Gràcies a esta reforma, Mario va conseguir dos objectius. En primer lloc, va conseguir reclutar suficients hòmens en un periodo de crisis i d'amenaces externes per a Roma. En segon lloc, va solucionar un greu problema econòmic que existia en Roma, provocat per la pèrdua de la major part de la classe mija en guerres (tant per la mort dels ciutadans, com per la seua ruïna econòmica, al no poder encarregar-se de les seues propietats en campanya).

Segona reforma: Estructura militar

En este eixèrcit permanent, i sent l'estat qui suministrava les armes, Mario va poder estandardisar l'equipament de la legió romana. L'entrenament es mantenia durant l'any, i no solament quan era necessari. Mario va organisar les legions de la següent forma:

Va fer que desapareguera la divisió de l'infanteria en seccions especialisades: hastati, príncips i triarii. A partir de la reforma, l'infanteria legionari constituïx un cos homogéneu d'infanteria pesada, sense distincions per raó de l'armament (ara estandardisat) o l'edat dels soldats. De la mateixa manera, es va eliminar de la legió el contingent de vélites, que ya estava totalment en desús: l'infanteria llaugera de les legions primitives era molt poc efectiva, com es va demostrar una i una atra volta durant les guerres púnicas i va ser substituïda per cossos especialisats de auxiliars, agrupant-se segons el seu orige ètnic i conservant el seu estil peculiar de combat.

• El número total d'hòmens en una legió completa era d'uns 6000, dels quals aproximadament 5000 serien soldats. El restant era personal no combatent.
• L'organisació interna de la legió consistia en 10 cohortes de 6 centurias cada una. Les dèu cohortes que integren la legió van numerades, òbviament, de l'I al X, pero estan organisades jerárquicamente: la I cohorte té el doble de soldats que les demés, generalment la componen els més veterans, i es desplega en primera fila. Pel contrari, la cohorte X desplega en segona fila, i està composta pels soldats més bisoños.
• La centuria consistia en 80 soldats recolzats per 20 no combatents i dirigits per un soldat professional ascendit d'entre els soldats rasos i cridat centurión.
• La centuria a la seua volta es dividia en contubernia (sing. contubernium) grups de 8 hòmens que compartien una tenda. No obstant, la centuria lluitava com una unitat, marchava com una unitat i acampava com una unitat. Carrejava en ella totes les armes i demés recaptes i instruments necessaris per a mantindre a l'unitat. Esta reducció del comboi de suministraments va fer que la legió fora molt més ràpida en els seus desplaçaments.
• De 2 a 6 legions juntes constituïen un eixèrcit. Des d'este moment, les cohortes, de les que hauria de sis a dèu, substituïxen als manipula com a unitat tàctica bàsica. Cada cohorte es compon de 6 a 8 centurias i és liderada per un centurión assistit per un optio, un soldat capaç de llegir i escriure. El centurión major de la legió és cridat primus pilus, un soldat de carrera i assessor dellegat. Este chicotet eixèrcit, capaç de batre's per sí solament en casi qualsevol modalitat militar, arrastrava (especialment en época imperial) una gran cantitat de personal civil no directament relacionat en la legió: comerciants, prostitutes, "esposes" de legionaris (que no podien contraure matrimoni), que en establir-se entorn als campaments permanents o semipermanentes acabaven donant lloc a autèntiques ciutats. Les legions pronte es varen trobar en una condició física i de disciplina insuperable, sense parangón en el món antic.

Tercera reforma: Jubilació

La tercera reforma que Mario va conseguir introduir va ser una llegislació que otorgava beneficis de jubilació als soldats en la forma de terres. Els membres del cens per caps que terminaven el servici rebien una pensió del seu general i una finca en alguna zona conquistada a la que podien retirar-se. Per últim, Mario va garantisar als socii (aliats) itálicos (Etruria, Piceno, etc.) la plena ciutadania romana una volta terminat per complet el servici militar.

Impacte de les reformes de Mario

El primer i més obvi resultat va ser una millora en la capacitat militar de l'eixèrcit. Ya no era necessari que, quan la República es vera amenaçada, el general de tanda tinguera que reclutar a tota pressa un eixèrcit, entrenar-ho per a lluitar i obedir les órdens, i després fer-ho marchar a la batalla completament novell. Este sol fet va ser imprescindible en el creiximent i l'èxit de la màquina militar romana i va tindre com resultat un èxit continuat dels romans en el camp de batalla. Un atre benefici de les reformes va ser l'establiment de legionaris retirats en terres conquistades. Açò va ajudar a integrar la regió en l'imperi, romanizando als seus ciutadans, i reduint en això el descontent i la sensació d'opressió. No obstant, un atre aspecte de les reformes de Mario que va començar a comprovar-se més alvance com una espècie d'efecte secundari, va anar que la llealtat de les legions va començar a traslladar-se des de l'estat romà (açò és, el «Senat i el Poble de Roma») cap al propi general que dirigia l'eixèrcit. Va començar a ser comú que els generals, en lloc de retirar-se despuix de la cessació de les hostilitats, rebujaren perdre la seua imperium i usaren el seu eixèrcit (que li era lleal a ell) per a consolidar el seu poder. Açò va dur a una série de guerres civils durant el sigle següent i finalment va conduir a la destrucció de la República i transformació en Imperi. Més tart, este problema es va disparar en la crisis del III, en el periodo de cinquanta anys conegut com "anarquia militar", a on els emperadors pujaven al tro o eren assessinats en funció de la seua capacitat per a sobornar a les tropes, i en un any podien succeir-se varis. Inclús es va aplegar a subastar elloc d'emperador. Despuix d'este periodo de mig sigle de caos, Roma va quedar arruïnada i tan dèbil que els bàrbars varen començar a ser un problema sério. Posteriorment, el problema de la llealtat dels eixèrcits va supondre un càncer que va minar una i una atra volta a l'Imperi fins al punt de ser un dels principals factors, si no el major, de la seua decadència i destrucció.

Imperi

Servici militar

Artícul principal → Hispans en l'eixèrcit romà.

Els territoris que varen ser anexionados a Roma més tempranamente aportaven soldats i, en les províncies (els territoris fòra d'Itàlia) es reclutaven en funció del temps permaneixcut baix sobirania romana. Normalment no era necessari forçar el reclutament, puix el número de voluntaris era suficient per a cobrir les necessitats. Els ciutadans romans podien allistar-se en qualsevol unitat, pero, preferentment, ho feyen en les legions, mentres que els peregrins, o persones lliures no ciutadanes, eren enviades a les tropes auxiliars. Un cas especial ho constituïen les tropes de guarnició en Roma, ya que la guàrdia pretoriana i les cohortes urbanes es nutrien en ciutadans romans itálicos i de les províncies més romanizades, com la Bètica, Macedònia o la Gallia Narbonense, mentres que les cohortes de vigiles eren reclutades fonamentalment d'entre llibertes, persones que tenien vedado l'accés al restant dels cossos.

Legió

Artícul principal → Legió romana.

En esta época l'eixèrcit estava format per trenta legions d'uns cinc mil trescents hòmens cada una. La legió ya era un cos permanent, podia variar en número i composició pero sempre existia, cada una en els seus símbols, història i glòries particulars. En elles hi havia gran varietat d'especialisació com a soldats, sapadors, policia militar, cos mèdic, etc.

Mandos

Cada legió, baix el mando d'un legatus, constava d'infanteria i de cavalleria. Immediatament baix el seu mando hi havia sèt tribunos militars, dels quals sis eren oficials procedents del ordo equester, 5 tribuni angusticlavii en mando sobre dos cohortes i un tribunus sexmestris al mando de la cavalleria legionari, i un era membre del ordo senatorius com tribunus laticlavius, i era un jove senador que eixercia de segon dellegat. Per davall, es trobava el Praefectus Castrorum, un antic Primus Pilus que en lloc de jubilar-se havia ascendit a este lloc i ingressat en el ordo equester. Era l'encarregat de la llogística, del manteniment del campament i del mando de l'artilleria i maquinària de sege en combat. L'infanteria constava de dèu cohortes, de les que la primera era especial. Estava formada per cinc centurias d'huitanta hòmens, cada una d'elles baix el mando d'un centurión, sent el centurión de la primera centuria cridat Primus Pilus, i per tant el quart home de l'unitat, en accés directe allegat. Ademés incloïa un cos de siscents hòmens que no participava en la batalla format per escribanos i comerciants. En total uns mil hòmens. Les nou cohortes restants eren iguals. Cada una d'estes cohortes, de quatrecents huitanta hòmens, es dividia en sis centurias baix el mando de sengles centuriones. La cavalleria estava integrada per uns cent vint hòmens, en quatre turmae de 30 ginets al mando de sengles centuriones. Per baix dels centuriones es trobaven els suboficials, cridats principals, d'entre els que destacaven el optio o lloctinent del centurión, el signifer o porta estandare o signum d'una centuria, el aquilifer, portaestandarte major de la Legió, el tesserarius o suboficial de seguritat, i molts atres càrrecs especialisats, com el veterinarius. Encara per davall estaven els immunes, exents de treballs pesats, formats per alguns especialistes i per tots els ginets, en doble paga o paga i mija. Per últim, estaven els soldats rasos.

Auxiliars

Artícul principal → Tropes auxiliars romanes.

El punt dèbil de les legions estava en la seua pròpia fortalea: bàsicament eren unitats d'infanteria pesada, en un elevat número d'especialistes en les més variades tasques militars i no militars, i per això poc adequades per a tasques rutinàries. Ademés, la seua carència de cavalleria i potència de fòc a mija distància feya que necessitaren ser completades. En época republicana, l'estat romà havia contractat tropes de auxilia, com els temeraris honderos balears o grups de celtas, germans o mauritanos per a campanyes concretes per a poder cobrir estes carències. Seguint este model, Augusto va decidir que es crearen tropes de auxilia, pero no ya contractades per a campanyes concretes, sino formant part de l'eixèrcit regular. Aixina, es varen crear unitats específiques de cavalleria, alae, d'infanteria, cohortes, o mixtes d'infanteria i cavalleria, Cohors equitata, especialisades o no, reclutades d'entre les persones lliures que carien de la ciutadania romana -l'immensa majoria de la població de l'imperi-, i que, despuix de 25 anys de servici, obtindrien la ciutadania romana com a premi. A mitan del I, es varen crear unitats mixtes de cavalleria i infanteria, cridades cohortes equitatae, en una proporció de 4 a 1 d'infants sobre ginets. Les unitats auxiliars varen ser assignades permanentment a legions concretes en les que podien compartir campament, pero a mitan del I, varen ser separades de les legions i instalades en campaments permanents propis, cridats castellum (castella en plural). En principi, les unitats eren de tipo quinquagenari, similars a les cohortes legionari ordinàries, en 480 soldats d'infanteria, 512 ginets o 480 infants i 120 cavallers, segons foren cohortes d'infanteria, ales de cavalleria o cohortes equitatae; no obstant, la seua separació de les legions i el seu establiment en punts concrets del llimes en el seu propi campament va provocar la necessitat de que alguns sectors contaren en unitats més numeroses, per a lo que es varen crear algunes unitats miliarias, en 800 infants, 720 ginets, o 800 soldats i 240 cavallers, novament segons foren cohortes d'infanteria, ales de cavalleria o cohortes equitatas. L'armament o forma de vestir podia ser similar al de les legions, o ser completament específic, com ocorria en les unitats d'arqueros siris, ginets llaugers del nort d'Àfrica o cavalleria pesada partixca. Per la seua banda, els mandos eren sempre romans. Un cavaller, membre del ordo equester, dirigia cada unitat com tribunus cohortis, praefectus alae o praefectus cohortis, i els centuriones i decuriones sempre tenien la ciutadania, aixina com molts dels principals de les unitats. Algunes unitats varen ser reclutades també entre ciutadans romans d'Itàlia voluntaris, i llavors estaven equipades de la mateixa forma que les legions; en alguns atres casos, atres unitats reclutades en les províncies, si carien de ciutadania, podien obtindre, per certes accions meritòries en campanya, el títul de civium romanorum, i passaven a estar equipades de la mateixa forma que les legions, encara que conservaren algunes armes pròpies. A mitan del II, el procés d'homologació entre unitats auxiliars i legions estava molt alvançat, lo que restava eficàcia a l'eixèrcit romà, i, ademés, l'aparició de bàrbars difícilment encuadrables en un eixèrcit regular, va fer necessari buscar alguna solució. La resposta va ser adoptar un model similar al republicà, contractant a un grup de bàrbars, prou reduït, entorn a 300, posar-els baix mando romà i crear unitats anomenades numerus d'infanteria i cuneus de cavalleria, i utilisar-els com a verdadera carn de canó, encara que, en el temps, estes unitats varen tendir a ser permanents. A partir del IV, la diferència entre auxiliars i legions va desaparéixer totalment i solament es varen conservar els noms de les unitats.

Marina

Artícul principal → Armada romana.

Erro al crear miniatura:

Trirreme romà representat en un mosaic.

Quan Roma va començar a prestar atenció a la mar les classes més humils, rarament trobades en l'infanteria i mai en la cavalleria, varen trobar acomode en les tripulacions de la flota. Esta tenia necessitat d'una gran cantitat de personal poc preparat i sense requeriments d'equipament especial; un barco de guerra podia necessitar fins a trescents remeros i cent vint mariners.

Veterans

En llicenciar-se al final del seu servici 20 anys per als legionaris, 16 per a la guarnició de Roma, 25 per als auxiliars i 26 per als mariners- els soldats rebien el honroso títul de veteranus (veterà), i l'emperador, per mig del Aerarium Militaris creat en l'any 2 a. C., els entregava un premi en metàlic, de 3000 a 5000 denarios, segons époques, i rebien certs privilegis, com casar-se llegalment, regularisant qualsevol unió anterior i otorgant la ciutadania romana als fills que hagueren tingut o als que anaren a tindre. Aixina mateix, se'ls permetia instalar-se en qualsevol part de l'Imperi, i si este lloc era una ciutat privilegiada, municipi o colónia, es convertien automàticament en membres del seu consellocal o Ordo Decurionis, estaven exents de certes càrregues, com estajar militars en les seues cases i no podien ser somesos a castics o penes infamantes. Si havien prestat servici en la marina o en les tropes auxiliars i no eren ciutadans romans, en la llicència se'ls concedia automàticament la ciutadania romana. S'archivava un certificat o Diplomar militaris, consistent en dos tabllas de bronze en la data, nom de l'emperador, nom del soldat, grau, privilegis, anys de servici i cos, i se'ls entregava una còpia, encara que açò solament afectava als soldats de les unitats auxiliars i de la flota, perque en això demostraven l'adquisició de la ciutadania romana.

Guàrdia pretoriana

Artícul principal → Guàrdia Pretoriana.

Erro al crear miniatura:

Relleu d'un soldat pretoriano procedent de Pérgamo (Turquia). Vist uniforme de quarter, açò és, sense corarza, portant lancea, gladius, cingulum militiae i un chicotet escude tipo caetra.

Este cos militar va ser establit per César Augusto com a guàrdia personal de l'emperador, i va ser suprimida per l'emperador Constantino I despuix de véncer al seu rival Majencio en la batalla del Pont Milvio. Rebia un entrenament molt més intens, el seu paga era major, el seu servici era de sol 16 anys, i solament participava en les guerres si l'emperador en persona acodia al front de batalla. Al mando dels pretorianos estaven els dos praefecti praetorium, que en ocasions es reduïen a un solament. Els seus hòmens eren reclutats d'entre els ciutadans romans d'Itàlia i, excepcionalment, de les províncies més romanizades com la Galia Narbonense, la Bètica o la Tarraconense. Augusto va organisar la guàrdia pretoriana en 9 cohortes quinquagenàries de 480 soldats cada una, situades en diferents ciutats d'Itàlia. Tiberio va reunir les 9 cohortes en Roma i va crear un quarter permanent per a elles, el castra praetoria. Vitelio va transformar les cohortes en miliarias, en 800 hòmens, i va incrementar el seu número fins a 12, pero, a l'any següent, Vespasiano va reduir el seu número novament a 9. Per últim, Septimio Sever va llicenciar a tots els pretorianos itálicos que havien assessinat a Pertinax i a Didio Juliano, i que s'havien atrevit a subastar elloc d'emperador al millor postor, i els substituyó en legionaris de les legions de Panonia, i, per a assegurar-se tropes alternatives a les de la guarnició de Roma, va instalar en els Montes Albanos a la Legio II Parthica. Per la seua rodalia a l'emperador la guàrdia pretoriana va acabar transformant-se en un instrument de poder. Molts emperadors varen ser assessinats o deposts pel seu guàrdia pretoriana, i alguns prefectos varen aplegar a emperador, tal i com va ocórrer en Macrino.

Eixèrcit romà tardà

Artícul principal → Eixèrcit romà tardà.

Es coneix per eixèrcit romà tardà a les forces militars del Imperi romà des de l'ascens al tro de l'emperador Diocleciano en l'any 284 fins a la divisió definitiva de l'imperi en les seues mitats oriental i occidental en 395. Poques décades despuix l'eixèrcit occidental es va desintegrar en el colapse de l'Imperi romà d'occident. El eixèrcit romà de l'est, per un atre costat, va permanéixer intacte i essencialment estable fins a la seua organisació per themas i la seua transformació en el eixèrcit bizantí en el VII. El terme "eixèrcit romà tardà" a sovint s'utilisa per a incloure l'eixèrcit romà de l'est. L'eixèrcit del principat va travessar una transformació significativa com a resultat del caòtic III. Al contrari que l'eixèrcit del principat, l'eixèrcit del IV depenia de manera important en les levas i els soldats que els conformaven estaven pijor pagats que els del II. Els bàrbars procedents de fòra de l'imperi provablement aportaven una major proporció de reclutes que durant els sigles I i II, encara que existixen poques evidències d'este fet. L'eixèrcit del IV provablement no era més gran que el del II. El principal canvi en la seua estructura va ser la creació de grans eixèrcits que acompanyaven als emperadors (comitatus praesentals) i que generalment estaven assentades en un punt alluntat de les fronteres. La seua funció principal era fer front a possibles usurpadorés. Les legions varen ser dividides en unitats més chicotetes, comparables al tamany dels regiments de tropes auxiliars del principat. En paral, l'armadura i l'equip dels legionaris va ser abandonat en favor del dels auxiliars. L'infanteria va adoptar l'equip més protector de la cavalleria del principat. El rol de la cavalleria en l'eixèrcit tardà no sembla que fora molt més important que el del principat. L'evidència que soporta esta afirmació es basa que la seua proporció sobre el total de soldats va permanéixer similar a la del II. Ademés, el seu rol tàctic i el seu prestigi es varen mantindre similars. És més, varen adquirir certa mala reputació per incompetència o covardia en les tres principals batalles de mitan del IV. En contrast, l'infanteria va mantindre la seua reputació tradicional d'excelència. Els sigles III i IV varen ser testics de les reformes en molts dels forts fronteriços de cara a fer-els més defendibles, de la mateixa manera que de la construcció de nous forts en especificacions defensives més altes. L'interpretació d'esta tendència ha dut a un debat sobre si l'eixèrcit va adoptar una estratègia de "defensa en profunditat" o si, pel contrari, mantenia la mateixa postura de "defensa alvançada" de començos del principat. Molts elements de la postura defensiva romana tardana eren similars als associats a la defensa alvançada, com per eixemple la localisació alvançada dels forts, les freqüents operacions creuant la frontera, o l'existència de zones externes habitades per tribus aliades. Qualsevol que anara l'estratègia defensiva, en apariència va resultar menys exitosa a l'hora de previndre incursions bàrbares que la dels sigles I i II. Açò va poder deure's a una major pressió bàrbara o a la pràctica de mantindre els principals eixèrcits i a les millors tropes en l'interior, privant a les fronteres d'un respal suficient.

Llista general de les unitats de l'Imperi romà

• Accensus - qualsevol oficial públic que va atendre sobre varis dels magistrats romans; o una espècie de soldat de supernumerari que va servir per a omplir els llocs d'oficials morts o incapacitat (inutilisat) per les seues ferides en la República romana
• Adscripticius - un soldat de supernumerari de la República romana que va servir per a omplir els llocs dels oficials que varen ser morts o incapacitats (inutilisats) per les seues ferides.
• Antesignani - tropes de Vanguarda. Antesignani vol dir " aquells abans de l'estandart " (Signus, Signum)
• auxilia - les tropes en l'eixèrcit romà dels últims periodos Republicans i Imperials que al principi es varen quedar en la seua província, pero varen ser formalisades i més vesprada varen prendre el paper de respal d'especialiste que proveïx a les legions. Un eixemple seria el arquero siri.
• Honderos balears - honderos Experts de les Illes Balears de la costa mediterrànea de l'Espanya moderna.
• bucelarii - una unitat de soldats en el tardà Imperi romà i Imperi bizantí, que no va ser recolzat per l'estat, sino més be pels individus com un general o el governador.
• cataphractarii - soldats de cavalleria pesadamente armats i en una armadura també molt pesada, adoptats del Parts i primer desplegat pels Romans en el II durant el regnat d'emperador Adriano. Li'ls coneixia pel nom de "ginets de ferro" a causa de la seua armadura que cobria ginet i cavall per complet. Era una cavalleria de l'Imperi d'Orient.
• Classiarii - Mariners romans
• Celeres - una força de 300-500, provablement la cavalleria que va servir com un guardaespals als primerencs reis romans, durant la monarquia. El seu nom Celer significa en llatí "el ràpit".
• Clibanarii - una unitat militar de ginets pesats armats similars al Catafractos. Com estos anteriors, vestien una pesada armadura i utilisaven un mall com a arma. Unitat de l'Imperi romà d'Orient.
• Cohortes urbanae - una unitat de policia de la Roma urbana i que va aplegar a contrapesar el poder de la guàrdia pretoriana.
• Comitatenses - elegionari estàndar en acabant de que les reformes de Constantino. El seu nom prové del "comité" (d'ací la paraula comte) que era l'oficial que els dirigia.
• Comitatenses Palatini o Auxilia Palatina-eixèrcit de camp del tardà Imperi romà que era únic ya que sempre estava baix el mando directe de l'Emperador romà. Constituïen una guàrdia palatina encara que també operava en campanya. Més o menys 1 de cada 5 membres era bàrbar.
• Contarií -
• dromedarii - unitat a camello com a forces auxiliars reclutades en les províncies de desert de l'Imperi romà de l'est.
• Duplicarius - l'oficial en l'eixèrcit
• Equites - tropes de cavall romanes ciutadanes establides en la classe romana ecuestre.
• Evocati - Soldats veterans que es reenganchaban per a servir baix les órdens del seu antic general.
• Foederati - soldats proporcionats per tribus bàrbares a canvi de diners.
• frumentarii - el servici secret de l'Imperi romà.
• Hastati - la primera llínea de batalla en l'Eixèrcit romà Republicà abans de les reformes de Mario.
• herculiani - la guàrdia imperial dels Emperadors de l'Imperi romà de 284 fins a 988 establida per l'emperador Diocleciano.
• Ioviani (també se'ls va cridar Jovianos) - la guàrdia imperial dels Emperadors de l'Imperi romà de 284 fins a 988 establida per l'emperador Diocleciano. El seu nom prové del deu Jove.
• Lancearii - Lanceros de campanya enviats per a que varen recolzar el comitatenses. Es creu que varen aplegar a ser una unitat d'èlit.
• Latini - les tropes aliades de la República formades per no ciutadans que vivien en ciutats aliades llatines
• Limitanei -Creats per l'emperador Constantino eren una unitat fronteriça, similars als auxiliars dels primers sigles de l'Imperi romà, que tenien com a funció repelir a les invasions bàrbares fins que llegásen els cominatenses.
• lanceros Menapios - Menys numerosos i els millors mercenaris auxiliars.
• Arqueros Nabateos - arqueros Auxiliars reclutats en Nabataea, en lo que és ara Jordània.
• Numerii - un terme aplicat per a qualsevol soldat
• pedites - l'infanteria del primerenc eixèrcit del regne romà. La majoria de l'eixèrcit en este periodo.
• Peditatus - un terme que es referix a qualsevol soldat d'infanteria en l'Imperi romà
• praetorians o pretorianos - una força especial de guardaespals usats per Emperadors romans, dissolts per Constantino. Varen formar la guàrdia pretoriana.
• Príncips - la segona llínea de batalla en l'Eixèrcit romà Republicà abans de les reformes de Mario.
• rorarii - la llínea final, o de reserva, en l'eixèrcit republicà d'abans de Mario. Estos varen ser eliminats encara abans de les reformes com el Triarii proporcionaven un anclaje final molt robust
• Sagittarii - arqueros, incloent arqueros auxiliars que monten cavall reclutats principalment en l'Imperi Oriental i Àfrica
• Scholae Palatinae - una tropa de la elite de soldats en l'eixèrcit romà creat per l'Emperador Constantino el Gran per a proporcionar la protecció personal de l'Emperador i la seua família. Eren els substituts de la guàrdia pretoriana.
• Socii - Reclutes
• speculatores - els exploradors i l'element de reconeiximent de l'eixèrcit romà
• supernumerarii - una espècie de soldat de supernumerari que va servir per a omplir els llocs dels morts o incapacitat per les seues ferides
• Triarii - la tercera llínea estàndar d'infanteria de l'eixèrcit de la República romana
• Vélites - una classe d'infanteria llaugera en l'eixèrcit de la República romana. Llançaven javalines.
• Vigiles - els bombers i la policia de Roma Antiga.

Vore també

• Eixèrcit bizantí
• Història de les campanyes militars romanes
• Història de l'estructura de l'eixèrcit romà
• Hoplita
• Reformes de Mario
• Tàctiques Fabianas
• Tàctiques romanes d'infanteria
• Tropes auxiliars romanes

Enllaços externs

• legionesromanas. com/ www. legionesromanas. com. legionesromanas. com/ archivat en Wayback Machine.
• pntic. mec. es/cviloria/ejercito. htm Història de l'Eixèrcit romà