Anar al contingut

Tarraconense

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Tarraconense (del llatí Hispania Citerior Tarraconensis) va ser una província romana i despuix visigoda d'Hispania. La seua capital va ser la Colónia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco,[1][2] l'actual Tarragona, de la qual prenia el seu nom. La Tarraconense estava entre les províncies més extenses del Imperi romà. Aixina va ser fins a finals del III, quan la reorganisació de Diocleciano va crear les noves províncies de la Cartaginensis i la Gallaecia, que fins a llavors eren part de la Tarraconense. Exceptuant la costa mediterrànea, la província estava poc poblada i l'urbanisació era menor que en els atres territoris hispans.

Geografia i organisació polític-administrativa de la província Tarraconensis

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Pla de la ciutat de Tarraco, capital de la Tarraconense.

Llímits i extensió

[editar | editar còdic]

La província Hispania Citerior Tarraconensis, en el seu moment de major extensió, comprenia unes dos terceres parts de la península ibèrica, i comprenia les regions al nort i al sur del Ebre, des dels Pirineus al nort fins a Sagunt al sur, la vall de Duero, llevat la zona de la seua vora meridional entre el Tormes i la seua desembocadura en Cale (Porto, Portugal), les valls del Tajo i del Guadiana fins als llímits en la Lusitania, i l'extrem oriental d'Andalusia, a l'est de la frontera de la Baetica que discorria des de Cástulo (Linares), passant per Acci (Guadix) fins a la baïa d'Almeria,[3] quedant estes zones (que durant varis anys varen pertànyer a la Baetica) en territori tarraconense; a l'est llimitava en el mare Nostrum —mar Mediterrànea—, i a l'oest en el oceà Atlàntic i al nort en el Cantàbric i la cordillera dels Pirineus, que la separava del sur de la Galia, és dir, de les províncies romanes d'Aquitània i Galia Narbonense. En una extensió aproximada de 380 000 km² i una població estimada en 3 o 3,5 millons d'habitants (en una densitat mija de 8 o 9 hab/km²), la Tarraconense va ser provablement, en l'época de la seua creació, la major província de l'Imperi.[4]

De la Tarraconensis, varen ser escindides posteriorment Gallaecia i Carthaginensis, abdós per Diocleciano a finals del III, i a finals del IV la Balearica de la Carthaginensis, sent transformades en províncies independents.

Erro al crear miniatura:
Hispania segons la divisió provincial romana de 27 a. C.

Organisació administrativa

[editar | editar còdic]

Per un acort d'Augusto en el Senat, pres en 27 a. C., la Tarraconense va ser una província imperial, de la mateixa manera que la Lusitania, mentres que la Bètica va quedar com a província senatorial; la Tarraconensis tenia ranc consular, mentres que les atres dos províncies eren de ranc pretorial.[5][6]


Al front de la Tarraconensis es trobava el governador de la província —legatus Augusti pro praetore provinciae Hispaniae Citerioris Tarraconensis—, qui, donat el caràcter consular de la mateixa, era un senador de ranc consular, la sèu del qual es trobava en la capital provincial, la colónia de Tarraco. En época d'Augusto i Tiberio, segons també indica Estrabón,[7] tenia com a subordinats a tres llegats al front de tres legions, que varen ser reduint-se a dos baix Calígula i a un a partir de Nerón. Les grans dimensions de la província varen determinar que, en algun moment entre Tiberio i Claudio, el governador rebera com a auxiliars en l'administració de justícia a sèt llegats, cridats legati iuridici (sing. legatus iuridicus), que varen ser posats al front de sengles conventus iuridici. Estos legati eren nomenats directament per l'emperador. Els sèt convents jurídics de la província, d'I. a O. i començant pel de la capital, varen anar:

Erro al crear miniatura:
Divisió d'Hispania en províncies i convents.


Erro al crear miniatura:
El arc de Medinaceli que tal volta senyalava ellímit entre el Conventus Cluniensis i el Caesaraugustanus.
Erro al crear miniatura:
Inscripció votiva CIL II 2552 erigida en honor de Júpiter, de l'àguila de la Legio VII Gemina per la salut dels emperadors Marque Aurelio i Lucio Vero procedent Villís (León), en la que, entre atres càrrecs, apareix com dedicante el procurator metallorum i lliberte imperial Hermes.

En cada una de les sèus conventuals es va organisar el cult imperial, dedicat al Genius Augusti i als emperadors divinizados, en un sacerdoci propi, masculí —flamines Augusti— i femení —flaminicae Augusti—, elegits d'entre les èlits de les comunitats privilegiades –coloniae et municipia– de la província. Anualment es designava d'entre ells a un flamen i a una flaminica —no era estrany que anaren matrimoni— per a ocupar-se del cult imperial a nivell provincial, eixercitant les seues funcions en el fòrum provincial de la capital de la província, Tarraco. L'administració fiscal de la Tarraconensis, per la seua banda, depenia d'un procurador imperial —procurator Caesaris—, nomenat directament per l'emperador d'entre els membres del ordo equester, la sèu del qual també es trobava en la capital de la província, i la missió de la qual era supervisar la recaptació d'imposts de tota la província. No obstant, a partir de finals del I o començos del II, la zona de mineria aurífera del noroest de la província va escomençar a ser administrada per un procurador específic —procurator metallorum—, càrrec eixercitat normalment per un lliberte imperial, que tenia la seua base en Asturica Augusta, capital del conventus Asturicensis. Els procuratores depenien directament de l'emperador i no del governador provincial, encara que, evidentment, abdós càrrecs devien colaborar per a la correcta administració de la província.

El teixit urbà de la província

[editar | editar còdic]

La creació de civitates

[editar | editar còdic]

L'últim escaló de l'administració de l'Imperi romà estava format en totes les províncies per les ciutats (lat. civitates), organisades políticament a la romana (coloniae, municipia) o de manera tradicional, conservant les institucions prèvies a la conquista romana, encara que, en este últim cas, en la directa supervisió dels governadors provincials. El grau d'autonomia d'estes comunitats, tant romanes com a indígenes, era prou alt, i, en general, podien resoldre els seus assunts sense excessives intromissions dels governadors provincials. Les comunitats indígenes tendien, progressivament, a assimilar les seues institucions d'autogovern a les dels municipis i colónies romanes, encara que la principal diferència entre abdós tipos de comunitats era l'aplicació de la llegislació romana, obligatòria per als ciutadans de colónies i municipis, orientatiu per a les no romanes, llevat en les relacions en el poder imperial i en ciutadans romans particulars, casos en els que la llegislació romana s'aplicava per damunt dels drets locals.

Erro al crear miniatura:
Lucerna romana del I procedent del Municipium Urbs Victrix Osca, l'actual Osca, que denota un alt grau d'implantació de la romanidad en la vall mija de l'Ebre.

Segons els geógrafos antics Estrabón, Plinio, qui va ser procurator de la província, i Ptolomeo, el número de ciutats de la Tarraconensis era considerable, sobretot en el vall de l'Ebre i la costa de la mar Mediterrànea, reduint-se el seu número a mida que s'alvançava cap al Nort, cap a la costa del Cantàbric, i cap a l'Oest, cap a la futura Gallaecia. Sense contar les comunitats que existien en les Illes Balears, Plinio afirma[8] que:

nunc universa província dividitur in conventus VII, Carthaginiensem, Tarraconensem, Caesaraugustanum, Cluniensem, Asturum, Lucensem, Bracarum. accedunt insulae, quarum mentione seposita civitates província ipsa praeter contributas aliis CCXCIII continet, oppida CLXXVIIII, in iis colónies XII, oppida civium Romanorum XIII, Latinorum veterum XVIII, foederatorum unum, stipendiaria CXXXV.
C. Plinio Secunde. Naturalis Història III, 18.[9]


Açò significa que en els 7 convents jurídics que integraven la província Tarraconensis existien 293 ciutats, aparte de les comunitats o ciutats contributae (depenents d'atres), de les que 179 tenien un núcleu urbà —oppidum—. Les ciutats estaven a la seua volta dividides, segons el seu estatut, en 12 colónies, 13 ciutats en ple dret de ciutadania —oppida civium Romanorum—, 18 municipis de dret llatí antic, 1 ciutat federada —aliada sense dret de ciutadania— i 135 ciutats tributàries o estipendiarias. Les atres 114 eren civitates o comunitats sense oppidum, com la major part de les dels convents del Noroest i del Cluniense.[10]

Erro al crear miniatura:
Retrat de l'emperador Vespasiano en un denario, qui va estendre la ciutadania llatina a totes les comunitats hispanes en el Edicte de Latinidad de 74.

Les comunitats privilegiades de la província Tarraconensis d'orige cesariano, triunviral o augústeo, colónies i municipis, varen ser adscrites a la tribu Galeria, llevat Caesaraugusta, que ho va anar a la Aniensis. Segons nos informa Plinio el Vell, el següent canvi d'importància va ser la concessió per l'emperador Vespasiano a tota Hispania del dret llatí.

Universae Hispaniae Vespasianus Imperator Augustus iactatum(¿s?) procellis rei publicae Latium tribuit.
C. Plinio Segon. Naturalis Història III, 30


Aixina, en l'any 74 d. C.[11] Vespasiano, per mig del Edicte de Latinidad, va otorgar la ciutadania llatina menor —ius Latii minor— a totes les comunitats de Hispania, lo que permetia obtindre la ciutadania romana a totes aquelles persones que hagueren eixercitat magistratura municipals —duovirato o edilidad— en la seua comunitat, una volta que fora transformada en municipi per orde imperial, mentres que el restant dels habitants adquirien la ciutadania llatina, que els permetia gojar llegalment del dret de fer negocis d'acort en la llei romana —ius commercii— i de casar-se a la romana —ius conubii—, en iustae nuptiae. La concessió d'este dret va ser aprofitada per prou comunitats estipendiarias i contributae de la Tarraconensis per a transformar-se en municipis, com és el cas de Nova Augusta (Lara dels Infants, Burgos), Bergidum Flavium (Castre Ventosa, El Bierzo, León), Segòvia, Duratón (Segòvia, ¿tal volta Confluenta?), o Aqua Flaviae (Chaves, Portugal), per citar unes poques. Els ciutadans romans aixina promocionats en tots estos nous municipis varen ser adscrits a la tribu Quirina, i aixina ho feyen constar en la origo dins del seu nom.


Erro al crear miniatura:
Aqüeducte romà de les Ferreras o Pont del Diable, que abastia d'aigua a Tarraco, la capital de la província, des d'época d'Augusto.
Erro al crear miniatura:
Teatre romà de Caesaraugusta, capital d'un conventus iuridicus, edificat baix Augusto i Tiberio per a dotar a la ciutat més important del vall de l'Ebre.
Erro al crear miniatura:
Restants d'una casa romana en Vareia (Logronyo).
Erro al crear miniatura:
Teatre romà de Clunia Sulpicia, edificat baix Tiberio per a monumentalizar la ciutat més important, junt en Asturica Augusta de la conca del Duero, capital del conventus iuridicus més extens de Hispania.
Erro al crear miniatura:
Aqüeducte de Segòvia, edificat baix Domiciano i remozado baix Trajano, dins del procés de municipalización flavio en tota Hispania, va proporcionar a este municipi un element singular a la parell que útil.
Erro al crear miniatura:
Detall de les ruïnes de Iuliobriga, la ciutat més important de la Cantàbria romana, apreciant-se encara les columnes dels pòrtics que marcaven el seu Decumanus Maximus.
Erro al crear miniatura:
Torre d'Hércules, far romà construït en el II en el Municipium Flavium Brigantium en La Corunya.
Erro al crear miniatura:
Pont de Trajano en Aqua Flaviae en el que l'inscripció anomenada cadrao dos pobos indica que la seua construcció va ser sufragada per 10 comunitats de la zona i construït en ajuda de la Legio VII Gemina.

Les principals ciutats, de fundació romana ex novo o en orige grec —les menys— o prerromano, de la província Tarraconensis varen ser:


Conventus Tarraconensis

[editar | editar còdic]


Conventus Caesaraugustanus

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Conventus Caesaraugustanus.


Conventus Carthaginensis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Ciutats altoimperials del Conventus Carthaginiensis.


Conventus Cluniensis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Conventus Cluniensis.


Conventus Asturicensis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Conventus Asturum.

Conventus Lucensis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Conventus Lucensis.

Convents Bracaraugustanorum

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Conventus Bracarensis.

Distribució de les guarnicions militars romanes en la província

[editar | editar còdic]

Per a poder garantisar l'orde i seguritat de la província, terminades les guerres càntabres (26-19 a. C.) varen quedar establides en la província Tarraconensis tres legions:


Erro al crear miniatura:
Rajola en la figlina L(egio) VII G(emina) GORD(iana) P(ia) F(elix), procedent de Legio, que indica la presència de la VII Gemina a mitan del III en la Tarraconensis.
Erro al crear miniatura:
Hispania baix Adriano (117-138), en la situació del castra legionis VII Geminae, dels principals llocs d'extracció de metals preciosos i de les principals calçades.

Estes legions varen estar complementades per vàries unitats auxiliars, com el Ala Parthorum, o la Cohors IV Gallorum, encara que és molt difícil conéixer exactament quantes d'estes unitats varen formar part de la guarnició peninsular i quins eren exactament. En l'any 68, segons nos informa Suetonio,[13][14] Galba disponia en la província d'una legió, la VI Victrix, de dos ales de cavalleria i tres cohortes d'infanteria. Per a reforçar les seues tropes va reclutar una nova legió, la futura VII Gemina i un número similar d'unitats auxiliars, d'entre les que varen destacar les cohortes de Vascones, encara que totes estes unitats li varen seguir en la seua marcha cap a Itàlia per a fer-se en la púrpura imperial. En 69, per orde de Vitelio, la Legio X Gemina va retornar a la península ibèrica,[15] acompanyada per la Legio I Adiutrix, i, encara que ignorem on varen ser assentades exactament, possiblement varen ser acantonades en la Baetica i la part sudoriental de la Tarraconensis per a previndre una possible invasió des del Nort d'Àfrica, controlat per Lucio Clodio Macro; de totes formes, abdós legions, junt en la VI Victrix, varen abandonar el partit viteliano i es varen declarar partidàries de Vespasiano, qui les va enviar ràpidament a Germania Inferior per a esclafar el tumult de Civilis. Posteriorment, en l'any 74, Vespasiano va ordenar que, en León, sobre l'antic campament de la Legio VI Victrix, establira els seus reals la Legio VII Gemina, que va servir de guarnició permanent en la província fins a començos del V.

Semis emés per la ceca de Carthago Nova baix l'imperi d'Augusto dedicat a M. Vipsanio Agrippa, en un trofeu en el seu revers, senyalant l'important contribució del gendre d'Augusto en la victòria sobre càntabres i astures. La moneda, per sí mateixa, indica l'espenta econòmica de la província i de la regió minera cartagenera.

Esta última unitat va destinar una série de vexillationes en diferents parts de les províncies hispanes de la següent manera:

  • Tarraco al servici del governador de la província Tarraconensis
  • Augusta Emerita a les órdens del governador de la província Lusitania
  • En la zona minera del Bierzo, per a la supervisió de l'extracció d'or i el seu transport
  • En la zona minera del nort de Portugal, per al respal a l'explotació aurífera i el seu transport
  • En Tritium Magallum (Tricio, La Rioja) per al portorium d'este centre alfarero
  • En Lucus Augusti (Lugo) per al seu portorium
  • En Segisama (Sasamón, Burgos) per a la statio de control de la via de Legio a Burdigala. Adscrites a la Legio VII Gemina, des de, a lo manco, l'últim quarto del I, varen estar cinc unitats auxiliars, un ala de cavalleria, dos cohortes equitatae i dos cohortes peditatae, que varen ser les següents:


Història de la Tarraconense

[editar | editar còdic]

Antecedents

[editar | editar còdic]

La província Hispania Citerior Tarraconensis d'época augústea va nàixer com a directa successora de la província Hispania Citerior d'época republicana. Els seus antecedents, com el de tota la reorganisació augústea de Hispania, cal buscar-els en la divisió entre els tres llegats de Pompeyo en Hispania en el moment final de la República, immediatament abans de la guerra civil en César. Encara que el governador de les dos províncies hispanes era Pompeyo, com a resultat dels acorts del primer triumvirat en César i Craso, va preferir permanéixer en Roma controlant els assunts de la Vrbs, per lo que va delegar el govern de Hispania en tres legati de la següent forma:


Erro al crear miniatura:
Augusto en toga com cònsul, vestimenta que va deure utilisar en 27-26 a. C. durant la seua estància en Tarraco.
Erro al crear miniatura:
Inscripció procedent de Legio dedicada a Tito Pomponio Próculo Vitrasio Pollio, qui va anar governador de la Tarraconensis en el II, i la carrera de la qual demostra fefaentment el ranc consular de la província.

Terminades les guerres civils, esta divisió ensajada per Pompeyo, va ser consolidada per Augusto en l'any 27 a. C., que va establir formalment les tres províncies en els noms de Hispania Citerior Tarraconensis, Hispania Vlterior Lusitania, i Hispania Vlterior Baetica. Les dos primeres eren províncies imperials mentres que la tercera era una província senatorial. La creació d'estes noves províncies va ser realisada per a poder afrontar l'incorporació al territori romà de les últimes zones independents de la península, habitades per galaicos, càntabres i astures, de manera que Augusto es va reservar per al seu mando directe les zones habitades per estos pobles, encara que en el cas de la Tarraconense, va enganyar al Senat en incloure en una província militarisada i en séries amenaces bèliques una série de comarques pacificades i intensament urbanisades i romanizades, formades per la vall del Ebre, les costes dellevant, i les zones d'Andalusia no pertanyents a la vall del Betis, pero en la que s'incloïen les zones mineres de Sisapo, de Castulo i del surest. La província Tarraconense va servir aixina com base per a l'anexió a l'Imperi dels càntabres durant les guerres astur-càntabres entre 27 a. C. i 19 a. C., residint el propi Augusto en 27-26 a. C.,[16] en Segisama (Sasamón, Burgos),[17][18] i en Tarraco,[19] a on va aplegar a rebre una embaixada procedent de la Índia. Durant esta estància peninsular va estar acompanyat pel seu nebot i gendre Marcelo[20] i pel seu fillastre i futur emperador Tiberio, els qui varen servir com tribunos militars en el front càntabre,[21] iniciant en esta campanya la seua dilatada carrera d'armes. El nom de la província li va ser donat pel de la seua capital, la Colónia Urbs Triumphalis Tarraco, completant la denominació republicana de Hispania Citerior. Els seus llímits varen ser modificats en 12 a. C., en incorporar les zones de galaicos i astures procedents de la província Lusitania, i que, tal volta abans, havien conformat una efímera província Transduriana,[22] i la zona minera entorn a Castulo, procedent de la província senatorial Baetica. L'objectiu d'Augusto en esta reorganisació va ser el de conseguir que totes les tropes romanes de guarnició en Hispania estigueren al mando d'un sollegat Imperial, el de la Tarraconensis, i que les principals zones mineres, que proporcionaven al tesor imperial metals preciosos –or del Massiç Galaico-Lleonés i argent de Serra Morena–, estigueren baix el control directe de l'administració imperial, en un fàcil accés marítim cap a Itàlia i Roma, lloc en el que es trobaven els tallers d'amonedación, ya que l'emissió de Aureus d'or i Denarii d'argent era exclusiu privilegi imperial, i es realisava majoritàriament en l'Urbs.

La llabor dels emperadors Juliol-Claudios i Flavios: pacificació i romanización

[editar | editar còdic]

Augusto, ademés de crear la província i definir els seus llímits, seguint les directrius fixades pel seu tio yayo i pare adoptiu Juliol César, va concedir a numeroses comunitats d'esta província l'estatut privilegiat, be de colónia[23] –les menys– be de municipi, romà o llatí antic, especialment en la costa dellevant, la zona procedent de la Bètica afegida a la província en 12 a. C., i en la Vall de l'Ebre, en algunes fundacions en les dos submesetas i la zona noroest, mentres que va regularisar la situació del restant de les entitats polítiques no privilegiades com civitates o com populi que tenien la condició de civitas stipendiaria o comunitat somesa a tribut, en una organisació interna susceptible de ser intervinguda directament pel governador provincial. Esta política va ser continuada per Tiberio, qui, va aumentar el número de municipis privilegiats en la submeseta nort.

Erro al crear miniatura:
Denario de Tiberio. L'introducció de la moneda romana en tota la Tarraconensis va permetre als seus habitants entrar en els circuits comercials del món mediterràneu.

Des d'Augusto fins a Nerón, les intervencions imperials varen permetre la regularisació dels vells camins prerromanos i la seua conversió en vies perfectament senyalisades, que varen vertebrar el territori provincial, i varen permetre als seus habitants el contacte en la cultura romana –ellatí es transforma en la llengua comuna provincial ràpidament, i es parlava ya casi exclusivament a mitan del I– i l'accés a circuits econòmics més desenrollats, en economia monetària i l'arribada de productes d'importació, com a ceràmiques de lux Aretinas baix Augusto i Tiberio o Terra Sigillata Subgálica entre Calígula i Vespasiano. Els resultats de la llabor imperial en la província varen ser els d'una efectiva pacificació, solament trencada baix Nerón en un conat de rebelió dels astures, fàcilment sofocada pel primus pilus de la Legio VI Victrix, lo que va permetre reduir progressivament la guarnició legionari de la província. Aixina, baix Calígula i Claudio es va traslladar en 42–43 a la Legio IV Macedonica a Germania, i baix Nerón, en 63 la Legio X Gemina va ser enviada a Panonia.


Erro al crear miniatura:
Eptafio de L. Valerius Reburrinus, frumentarius de la VII Gemina destacat en el officcium del governador provincial en Tarraco baix Septimio Sever.

En l'any 68, la província estava governada per Servio Sulpicio Galba, qui va ser invitat per Vindex des de la Galia Narbonense a sublevar-se contra Nerón, lo que Galba va fer tan pronte com va tindre notícia de que Nerón havia decidit la seua mort, i va utilisar com coartada, segons nos informa Suetonio, un oràcul d'una jove vident de dos sigle abans, que profetizaba que el nou senyor del món eixiria de Clunia.[24]

Aixina, es va proclamar emperador en Clunia, i, contant en el respal del governador de la Lusitania, el futur emperador Otón, com a primera mida, va procedir a reforçar l'eixèrcit de la província,[25] format per la Legio VAIG VORE Victrix i per dos Alae de cavalleria i tres Cohortes d'infanteria, reclutant vàries unitats auxiliars, a lo manco tres cohortes de vascones, i la Legio VII Galbiana, per a partir despuix cap a Roma i ocupar el poder. Assessinat Galba, la província va ser partidària successivament d'Otón i de Vitelio, i, per últim, de Vespasiano. Baix Vespasiano, el grau de romanización de la província, i de tota Hispania era tal, que este emperador va poder promulgar el Edicte de Latinidad de 74, lo que va permetre a numeroses comunitats urbanes de la província transformar-se en municipis de dret llatí durant el seu regnat i el dels seus fills i successors, Tito i Domiciano. Vespasiano va decidir, també, que la província devia mantindre una reduïda guarnició militar, formada per la Legio VII Gemina Felix i les seues unitats auxiliars, orientada fonamentalment al respal de les llabors del govern provincial, a llabors policials, i a l'ajuda tècnica i custòdia de les explotacions de metals preciosos de la província.


Flavios i Antoninos: La pau provincial i el desenroll econòmic

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Explotacions auríferas de les Mèdula pel procediment de la ruïna montium.
Erro al crear miniatura:
Lingots de plom procedents de les mines de Carthago Nova. Museu Arqueològic Municipal de Cartagena.

Sense dubte, un dels interessos primordials de Roma en Hispania va ser extraure profit de les seues llegendàries riquees minerals, arrebatades a Cartago. Despuix del final de la segona guerra púnica, es va encomanar a Publio Escipión «l'Africà» l'administració de Hispania, prestant una especial atenció a la mineria. En estos antecedents, no és estrany que, a lo llarc del I i del II, la província proporcionara una important aportació de metals preciosos al tesor imperial, a través de les explotacions auríferas del Noroest, fonamentalment d'El Bierzo i del Nort de Portugal, i de les argentíferas de Cástulo i Serra Morena, l'antic Mons Marianum, explotacions de les que també s'obtenia plom, remés a Itàlia en lingots junt en els metals preciosos. Entorn a Carthago Nova (actual Cartagena) i Mazarrón, en la Regió de Múrcia es va continuar practicant la mineria d'argent, plom, ferro, cinc i atres minerals, activitat que es realisava des de temps dels fenicios, com atesten la gran cantitat de derelictes carregats en lingots de mineral trobats en la costa murciana. En este capítul miner, també mereix la pena resenyar l'explotació dels jaciments de ferro del País Vasc i de Navarra, i del Sistema Ibèric. Aixina mateix, els romans varen explotar els jaciments de cinabre de Sisapo (La Benvinguda, Almodóvar del Camp, Ciutat Real) per a obtindre mercuri, destinat, entre atres usos, a la fabricació de cosmètics, i també varen extraure de les pedreres de la zona de Segóbriga (Saelices, Conca) el lapis specularis,[26][27] una variant d'algeps traslúcido susceptible de ser tallat en làmines per a servir com a vidres de finestres. El capítul de matèries primeres es tanca en l'explotació de salines, com, per eixemple, en Poza de la Sal (Burgos), Peralta (Osca) o Atienza (Guadalajara).

Erro al crear miniatura:
Conjunt gots de terra sigillata hispanica produïts en els alfares de Tritium Magallum durant el II.

La província, a partir dels anys 70, en la zona de La Rioja, en centre en el Municipium Tritium Magallum (Tricio), va mantindre un importantíssim centre de producció alfarera, que perduraria fins a ben entrat el VI, fabricant la ceràmica de lux terra sigillata hispana, que va ser distribuïda per tota la península, el Nort d'Àfrica, la Galia, Britania i el llimes renano. El moviment econòmic generat va ser tan important que en Tricio va existir un portorium per a recaptar l'impost cridat centessima rerum venalium. En el capítul de la producció ceràmica, mereix la pena resenyar també els alfares de ceràmica comuna de Melgar de Tera (Zamora), que varen escomençar a funcionar en el I en relació en l'abastiment de les tropes imperials acantonades en Petavonium, i en la venda d'alfarería a la població civil de l'entorn. Les seues produccions varen alcançar Legio i varen estar en funcionament fins a el IV. També varen destacar les instalacions de producció de terra sigillata hispana i ceràmica pintada de tradició celtibérica de Uxama Argaela (Burgo d'Osma-Ciutat d'Osma, Soria), la distribució de la qual va comprendre tota la Vall del Duero i la part Oriental del Valle de l'Ebre.

Erro al crear miniatura:
Miliario de Geira en la Via XVIII de Bracara Augusta a Asturica Augusta.

L'agricultura de tipo mediterràneu —olivar, vinya i cereal— va ser especialment floreciente en totes les comunitats de la zona valenciana, destacant l'articulació d'una important zona de regadiu en la part mija de la vall de l'Ebre, entre Vareia i Caesar Augusta, com proven el Bronze d'Agón i els importants restants d'infraestructures hidràuliques documentats en tota esta zona. En la zona de les dos Submesetas, per la seua banda, el cultiu predominant va ser el cerealístico, junt en la ganaderia transhumant, que afonava les seues raïls en época prerromana. L'explotació agrícola va millorar notablement respecte a l'época anterior gràcies a l'abundància de ferro i de ferramentes fetes en este material, aperos que varen desplaçar als molt més primitius prerromanos. A això se sumava l'explotació del bosc original de la zona, principalment encinares i pinades, que varen anar massivament talats per a proporcionar materials de construcció i combustible, i per a roturar noves superfícies cultivables. En la zona de Carthago Nova es va practicar el cultiu del esparto, utilisat per a la fabricació de cordámenes per a diversos usos, entre uns atres, el dels barcos, per lo que la ciutat va ser coneguda també com Carthago Spartaria, ya en el VI. També va ser important l'indústria de salazones localisada arqueológicamente en l'actual Parc del Castro en Vigo, l'antiga Vicus Spacorum, i en el jaciment de la Campa de Torres en l'actual Gijón, l'antiga Gigia, ya que la producció de la salsa anomenada garum va ser una de les principals activitats econòmiques dellitoral atlàntic peninsular, sent estos establiments vigués i gijonés els més septentrionals.

Principals Calçades d'Hispania.

A lo llarc dels dos primers sigles de l'Imperi, tota la província va ser vertebrada en la construcció de numeroses calçades. En molts casos, l'intervenció imperial consistia en pavimentar, alçar ponts, i millorar el traçat d'antiquíssimes vies de comunicació prerromanas, que, moltes voltes, es remontaven a la Edat del Bronze. El traçat de les vies era encarregat per l'emperador a través del governador provincial a ingeniers i soldats pertanyents a la guarnició de la província, i la seua eixecució s'encomanava a militars i obrers civils en proporció desconeguda, permetent a determinades ciutats de la província sufragar en tot o en part algunes grans obres, com els ponts, com ocorre en Aquae Flaviae en el pont sobre el riu Támega. Posteriorment a la seua construcció, les vies eren mantingudes regularment i, a voltes, especialment en el II, es realisaven intervencions majors, que quedaven reflectides en els miliarios en les expressions refecit o restituit. Les vies secundàries, a voltes pavimentades, solien ser eixecutades per les comunitats limítrofes beneficiades per elles, encara que tampoc era estranya l'intervenció del poder imperial, a través dellegat de la província, en la seua millora i construcció. Les tres vies més importants de la Tarraconensis varen ser:

  • La via que unia Asturica Augusta en Tarraco, la capital provincial, per la vall del Ebre.
  • La via Ab Asturica Burdigalam que unia Asturica Augusta en Burdigala (Bordeus, França) per Oiasso (Irún, Guipúscoa).
  • L'important Via Augusta, que començava en els Pirineus, en Iuncaria (La Junquera, Girona), enllaçant en la Via Domitia de la Galia Narbonense i descendia per tota la costa valenciana en direcció a la Baetica. També destacaven un ramal de la calçada de Asturica a Tarraco que seguia la Vall del Duero i buscava el de l'Ebre per la depressió del Xaló, la calçada que comunicava Tarraco en Augusta Emerita a través de Complutum, les tres vies que comunicaven Asturica Augusta en Bracara Augusta i en Lucus Augusti, la calçada parala a la costa cantàbrica, des de Brigantium (La Corunya) fins a Oiasso (Irún), la via que unia Caesar Augusta en Summo Pyrenaeo (Somport, Osca), i bona part de la Via de l'Argent, des del seu orige en Asturica Augusta fins allímit en la província Lusitania.
Erro al crear miniatura:
Calçada romana de Asturica Augusta a Tarraco per Clunia i Caesaraugusta al seu pas prop de Uxama Argaela.

Per la seua banda, l'important comerç marítim en el Mare Nostrum —el Mediterràneu— en direcció a la Galia Narbonense, Itàlia i l'orient de l'Imperi, va utilisar, fonamentalment, els següents ports:

  • Tarraco, la capital provincial.
  • Dertosa (Tortosa, Tarragona), a través del com s'enviava a Roma l'or obtingut en la província, i a on la Classis Misenate va mantindre una estació permanent, i en el que concloïa la navegació fluvial de la vall de l'Ebre, que començava en Vareia i permetia enllaçar en el Cantàbric a través de la via de les cinc viles.
  • Carthago Nova, a través del com es remetia a Itàlia l'argent i el plom de Serra Morena. En el Cantàbric, el port més important va ser el de Oiasso (Irún, Guipúscoa), a través del com es transportaven els productes del Valle de l'Ebre i el ferro dels monts vascs cap a la Galia, Britania i Germania Inferior. La prova de l'existència d'un important tràfic marítim per esta mar, tant local, com a procedent de la veïna província Lusitania, va ser la construcció junt al Municipium Flavium Brigantium d'un important i monumental far, que coneixem en el nom de Torre d'Hércules.


Erro al crear miniatura:
As de Claudio. Les escasses emissions imperials de moneda fraccionaria varen ser "completades" en Hispania en imitacions locals, lo que va permetre mantindre una activa fase d'expansió econòmica.
Erro al crear miniatura:
Moneda del Municipium Augusta Bilbilis en damnatio memoriae de Lucio Elio Sejano falcada baix Tiberio per a commemorar el consulat de Sejano.

La província Tarraconensis també va aportar numeroses unitats auxiliars a l'eixèrcit imperial, reclutades normalment d'entre els pobles de la Submeseta Nort, i el Noroest, com arévacos, vascones, càntabres, astures o galaicos, o, de forma més general i imprecisa, cridades en l'apelatiu de Hispanorum, que varen formar numeroses cohortes peditatae i equitatae i alae de cavalleria, especialment en els Juliol-Claudios, en els Flavios i baix Trajano. Prou municipia i coloniae de la província, seguint una tradició iniciada en el periodo de conquista i fomentada per les autoritats romanes,[28] varen emetre moneda de bronze —torres, dupondios i semisés— en permís imperial baix els emperadors Augusto, Tiberio i Calígula, i, ya com a monedes d'imitació o falsificacions tolerades, baix Claudio I, lo que indica una aprofundiment primerenca de l'economia monetària en tota la província i una gran necessitat de moneda fiduciaria per a chicotetes transaccions. Esta monetarización es veu corroborada per la gran cantitat de moneda imperial que apareix en els diferents jaciments arqueològics de la província, la cronologia de la qual escomença en els inicis de l'Imperi i alcança el regnat dels emperadors Teodosio I, Honorio i Arcadio, lo que indica una important circulació monetària, que es correspon en una activitat econòmica floreciente i intensa, encara que de major importància en la vall de l'Ebre i Alce que en el restant de la província.

Modificacions territorials i invasió de la província en el III

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Ruïnes de la muralla romana de Caesaraugusta, edificades baix Augusto i reforçades en el III i en el V.
Erro al crear miniatura:
Inscripció dedicada a Tu. Claudius Candido, governador de la Tarraconensis per Silius Hospes, centurión de la Legio X Gemina a principis del III.

En 193, assessinats Pertinax i Didio Juliano, la guarnició de la província i el seu governador es varen proclamar partidaris de Clodio Albino, fins que en 195 varen abandonar la seua causa i es varen passar a Septimio Sever, qui va realisar una dura repressió entre els partidaris d'Albino, fonamentalment en les ciutats privilegiades del Valle de l'Ebre i ellevant, per ad açò va designar com a governador de la província a Tiberio Claudio Candido, un expert militar, que havia recolzat la sublevació de Septimio Sever en Pannonia Superior, i que havia dirigit en Roma als peregrini o policia secreta imperial, adscrita a la Prefectura del Pretori. En esta época, les dificultats administratiu-econòmiques de numeroses ciutats de la província varen conduir al nomenament d'un assessor imperial, un cavaller o senador –curator– que aconsellara als senats locals i als magistrats com millorar la seua administració, intentant eludir la seua fallida i intentant garantisar la recaptació de tributs en favor de l'estat.


Erro al crear miniatura:
Antoniniano falcat baix Galieno. El antoniniano va ser creat per Caracalla per a intentar recompondre el sistema monetari romà, en el que l'escassea d'argent havia fet desaparéixer al Denario. Es va falcar fins a Diocleciano, pero també va ser envilecido progressivament afegint-li plom, estany i antimoni, generant una forta inflació.

Cap a 210, l'emperador Caracalla va decidir modificar els llímits de la província Tarraconense, per ad açò desgajó els dos convents jurídics del noroest, elucense i el Bracaraugustano, per a crear una nova, i efímera, província, la Província Hispania Superior Gallaecia, mentres que el restant de la Tarraconensis passava a denominar-se Província Nova Hispania Citerior Antoniana, en l'intenció de reactivar les explotacions auríferas del noroest, pràcticament agotades a finals del II.[29] La província va desaparéixer res més morir Caracalla,[30] encara que va servir com a precedent per a la futura província Gallaecia del Baix Imperi. En general, les convulsions polítiques i militars que va patir l'Imperi entre l'assessinat d'Alejandro Sever en 235 i la pujada al tro de Diocleciano en 298, varen afectar poc a Hispania i, en concret a la Tarraconensis. No obstant, la crisis econòmica de l'estat romà es va deixar sentir en la província, lo que s'aprecia en una disminució de les intervencions imperials en la reparació de les calçades i en l'aparició de numerari de mala calitat, que va generar una forta inflació i va terminar per arruïnar les ya precàries economies de les ciutats, produint-se un progressiu procés de ruralización social i econòmica, que culminaria dos sigles més vesprada.


Erro al crear miniatura:
Muralla romana de Lucus Augusti, reformada a finals del III.

En l'any 254 el llimes de la Germania Superior va ser travessat pels germans de l'atra vora del Rin, i cap a l'any 259 es va produir l'incursió d'importants contingents bàrbars en la Gallia Belgica, penetrant profundament en el restant de les províncies gals, conseguint alguns d'estos grups alcançar els Pirineus i entrar en Hispania, i aixina, Tarraco va ser saquejada pels francs en 258. En época de Valeriano i Galieno, la província va prestar fidelitat al Imperi Gálico de Tétrico i Victorino, encara que va ser una de les primeres en tornar a ser lleals a l'emperador llegítim, ya baix Claudio II i Aureliano. Entre els anys 268 i 278 l'interior de la Galia va ser saquejat, fins que al començament de 278 la frontera va ser restablida per l'emperador Probo. Com a conseqüència, i dins d'una tendència que afectava a totes les ciutats de l'Imperi, varis núcleus urbans de la província, com Barcino, Emporiae, Asturica Augusta, Legio o Lucus Augusti varen reformar el seu cinturó de muralles, molt deteriorat en el pas del temps, i ho varen convertir en una defensa eficaç davant les possibles amenaces provinents de l'atre costat dels Pirineus.

Divisió de la província en el Baix Imperi

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Hispania despuix de la divisió provincial de Diocleciano.
Erro al crear miniatura:
Llímits de la província Tarraconensis cap a 300, despuix de la reorganisació provincial de Diocleciano.

En l'arribada al tro imperial de Diocleciano en 284, i la creació del sistema de la Tetrarquia, este emperador va procedir a reorganisar el sistema administratiu de l'Imperi. Per a això, les províncies heretades de l'Alt Imperi varen ser dividides en atres menors, que a la seua volta varen ser agrupades en una nova entitat anomenada diòcesis, supervisada per un vicarius directament designat per l'emperador.

Hispania va ser atribuïda a Maximiano, Augusto d'occident, i assignada al seu César, Constancio Clor, com Diocesis Hispaniarum, en capital en Augusta Emerita. L'antiga província Tarraconense va ser dividida en vàries províncies:

  • la Gallaecia a partir dels convents Bracaraugustano, Lucense, Asturicense i part del Cluniense
  • la Carthaginense en els convents Cartaginense, part del Cluniense i les illes Balears
  • la nova Tarraconense, que comprenia els antics convents Tarraconense, Caesarugustano i part del Cluniense.


Erro al crear miniatura:
Diocleciano, retratat en una moneda, va reformar profundament l'Imperi romà, dividint les antigues províncies en atres menors, lo que afecte a la Tarraconensis.

Estos canvis varen significar també una profunda reorientació de la política imperial respecte a les províncies hispanes, ya que, des d'Augusto, la preeminència entre estes províncies sempre havia correspost a la Tarraconensis, l'única de ranc consular, i Diocleciano, en crear la Diocesis Hispaniarum, va otorgar la preeminència a la Lusitania i, en conseqüència, per a disminuir l'importància de la Tarraconensis, la va dividir en les províncies menors mencionades. La nova província Tarraconense tenia ranc pretori i tenia al seu front com a governador un praeses.[31][32]

Erro al crear miniatura:
Mosaic de Venus i Eros procedent de l'important vila de Fortunatus en Fraga (Osca), que demostra l'implantació d'este tipo de suntuosas construccions en els camps de la Tarraconenesis en el IV.

A la mort de Constantino I, la diocesis Hispaniarum, junt en les de Galliae, Septem provinciae i Britaniae, va ser integrada dins de la prefectura del pretori de les Galias i, com s'ha dit, per raons de proximitat i facilitat d'abastiment se li va afegir la província norteafricano de Mauretania Tingitana, reduïda a la zona més septentrional, entorn a l'Estret de Gibraltar, i sense conexió directa per terra en la Mauretania Caesariensis. L'última divisió es va produir a mitan del IV, quan les Illes Balears varen ser segregades de la Carthaginensis i convertides en la nova província Baleárica. A lo llarc del IV, la província va permanéixer en una situació de tranquilitat i seguritat, alluntada dels conflictes fronteriços i interns de l'Imperi, mantenint-se lleals els seus governadors a l'emperador d'occident, llevat a finals del sigle durant l'época dels usurpadores de Magne Clemente Màxim (383 a 388) i Eugenio (392 a 394), a els qui varen jurar llealtat, encara que despuix de les derrotes que varen sofrir a mans de Teodosio I, la província es va reintegrar al poder llegítim sense necessitat de ser invadida. Esta tranquilitat es va traduir en un alt grau de prosperitat econòmica, mantenint les llínees mestres dissenyades durant l'Alt Imperi, pero en la novetat de l'implantació de numeroses villae per tota la província, especialment en la vall de l'Ebre i ellevant. Estes viles eren, prioritariamente, unitats d'explotació agrària tipo latifundi, pero també luxoses mansions decorades en suntuosos paviments de mosaic, pintures a la fresca en les seues parets, i estàtues de marbre i atres objectes de lux.[33]

A la parell, la circulació monetària va ser abundant, especialment en moneda fiduciaria —AE 2, 3 i 4—, fins a principis del V, encara que en la província no va funcionar cap ceca, procedint la major part de la moneda de cecas occidentals —Roma, Tréveris, Arlés, Milà...— i alguns eixemples orientals. A la mort de Teodosio I, la província, junt en tota la part occidental de l'Imperi, va ser assignada a Honorio, el seu fill, baix la tutela d'Estilicón.

Els sigles IV i V

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Migracions dels visigodos, que mostren la seua entrada en Hispania com foederati de l'Imperi.

A partir de l'any 400, la situació del Imperi romà d'Occident s'havia tornat crítica, ya que l'actuació d'Estilicón per a contindre als visigodos d'Alarico s'havia conseguit a costa de reduir les guarnicions de l'eixèrcit imperial sobre el Rin per baix del mínim necessari per a garantisar la seguritat fronteriça, de manera que vàndals, suevos i alanos, varen conseguir perforar la frontera imperial i invadir la Galia en 406. El govern d'Honorio en Rávena va ser incapaç de respondre a esta nova amenaça, i el governador de Britania es va proclamar emperador com Constantino III i, en les seues tropes, va entrar en la Galia. Els pobles bàrbars mencionats, en 409, pressionats per este últim eixèrcit romà organisat, ajudats per Geroncio, general del usurpador Constantino, i a pesar dels esforços de Dídimo i Veriniano, familiars de Teodosio, Honorio i Arcadio, varen conseguir entrar en la península pels Pirineus occidentals.[34][35][36]

Erro al crear miniatura:
El usurpador Constantino III va enviar a Hispania al seu general Geroncio, responsable últim de l'invasió de 406 i del fi de la Hispania romana.

En la primavera de 409 Geroncio es va rebelar contra Constantino III, elevant al tro a Màxim, possiblement fill seu o algun colaborador. Geroncio havia fixat la seua residència en Caesaraugusta per a poder enfrontar-se a Constant, fill de Constantino III, a qui el seu pare havia nomenat Augusto, que li amenaçava des de Tarraco. En 411 Geroncio va passar a l'atac contra els seus enemics i antics caps, passant a la Galia, obtenint vàries victòries, pero va fracassar davant la presència d'un eixèrcit enviat per Honorio des d'Itàlia. Les seues tropes es varen passar als imperials i Geroncio va tindre que fugir en un chicotet sèquit de seguidors a Hispania, a on va ser depost i obligat a suïcidar-se. La Tarraconense va ser l'única província que no va anar directament afectada per suevos, vàndals i alanos, pero, poc despuix, els visigodos, convertits en federats de l'Imperi i instalats en el sur de la Galia, en Tolosa com a capital, dirigits per la seua rei Ataúlfo, varen entrar en Hispania per a sometre a l'autoritat imperial les zones ocupades pels pobles anteriors, i també per a reprimir el bandidaje local dels bagaudas en la zona de la vall de l'Ebre, entorn a Caesaraugusta. Encara que els visigodos actuaven en nom de la cort imperial de Ravenna, varen conseguir assentar bases sòlides en la península, actuant en nom propi i ya no abandonarien jamai el sol hispà. Prova de l'eixida de l'òrbita imperial de la Tarraconensis, i de tota Hispania, és l'interrupció de l'arribada de monedes imperials, ya que els últims eixemplars que es troben en la península corresponen als primers anys d'Honorio en Occident i d'Arcadio en Orient.

Erro al crear miniatura:
Les muralles medievals d'Astorga varen ser edificades sobre les muralles bajoimperials, encara que no varen poder impedir que els visigodos l'assaltaren a principis del V.
Erro al crear miniatura:
Hispania a principis del V, en la divisió territorial deguda a les invasions germanes, apreciant-se cóm la Tarraconense es mantenia baix teòric domini imperial

Poc despuix, el rei Eurico, davant la debilitat de la cort de Rávena, va tornar a entrar en la península per a incorporar més territoris al seu regne, realisant una campanya brutal, en numeroses matances i saquejos, fidelment relatat per Hidacio de Chaves, de manera que cap a 456 la Tarraconensis es va convertir en una part més del regne Visigodo, i l'Imperi va tindre que ampliar el seu foedus en este poble, reconeixent de facto la seua independència i l'eixida de la Tarraconensis i de tota Hispania de l'òrbita imperial.[37]


En 459 l'emperador Mayoriano va visitar la província,[38] camí de Carthago Nova, a on estava reunint-se una flota de l'Imperi d'Occident i de l'Imperi d'Orient, que incloïa aliats visigodos, per a atacar als vàndals de Genserico en el nort d'Àfrica, expedició que va fracassar en ser destruïda la flota imperial pels vàndals en la batalla de Cartagena del 461. A partir d'este moment, l'influència de la cort de Rávena sobre la província Tarraconensis, i, en general, sobre tots els territoris de lo que havia segut la Diocesis Hispaniarum, va desaparéixer paulatinament fins a la pren de Pompaelo i Caesaraugusta en 472 i Tarraco en 474 pels visigodos de manera que, quan l'Imperi d'Occident va ser abolit entre 476 i 486, el Regne Visigodo solament va vore reafirmada la seua independència.

El final de la província

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
La península ibèrica cap a 560.
Erro al crear miniatura:
Hispania visigoda cap a l'any 700, abans de l'invasió musulmana de la península ibèrica.

La Tarraconensis, com a bona part de l'ordenació territorial romana, va continuar sent una de les divisions administratives del Regne Visigodo, i a lo llarc del VI i del VII, va sofrir numerosos atacs promoguts pels diferents regnes francs de l'antiga Galia; també va ser utilisada com a base pels diferents reis visigodos de Toledo per a defendre les seues possessions de la Gallia Narbonensis, a l'atre costat dels Pirineus; aixina mateix, els reis visigodos varen utilisar esta província com a punt de partida per a penetrar, conquistar i controlar els territoris de Cantàbria i dels vascones, que s'havien independisat en desaparéixer el poder romà en la península. En els inicis del regnat de Wamba (672-680), tal com narra la ugr. es/index. php/florentia/artícul/viewFile/4605/4484 Història del rei Wamba de Julián de Toledo, la província Narbonense es va rebelar contra el poder toletano, arrastrant tras de sí bona part de la Tarraconensis durant uns mesos. El tumult va quedar finalment esclafada per l'eixèrcit del rei visigodo. En l'invasió musulmana de 711 i la destrucció del Regne Visigodo, el sistema d'administració territorial de la península ibèrica heretat de l'Imperi romà va desaparéixer, i en ella província Tarraconensis, encara que la zona oriental de la mateixa provablement servira com a últim bastió de resistència als dos últims monarques visigodos, Agila II (711-713) i Ardixc (713-720). El seu territori va ser integrat en la nova regió fronteriça del emirat de Còrdova, com a marca militar en capital en Saragossa, baix la direcció de la família de convers Banu-Qasi (Fills de Casio).


Apèndixs

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Administració territorial de l'Imperi Romà cap a 400 en províncies, diócesisy prefectures del pretori, incloent la provínciaTarraconenesis en la Diocesis Hispaniarum en la Praefectura Praetorii Galliarum.
Erro al crear miniatura:
Estela funerària romana procedent de Valdenebro de les Valls (valladolid, que mostra elevado grau d'implantació de les costums funeràries romanes i dellatí en el II en l'interior de la Submeseta Nort, una de les parts del conventus cluniensis i de la província Tarraconensis.
Erro al crear miniatura:
Inscripció votiva romana dedicada a Coser Segidiaeco per Lucio Aurelio Frontón, que indica la pervivencia de les divinitats prerromanas dins del context de la romanización.

1:

CIUTATS DE LA TARRACONENSIS QUE VAREN EMETRE MONEDA EN L'ALT IMPERI (30 a. C. - 37)
Civitas Nom actual
 Augusto
 Tiberio
 Calígula
 Claudio
 Tipos de monedes
Colónia Iulia Gemella Acci Guadix (Granada) X X X Dupondios
Agarres
Semises
Municipium Augusta Bilbilis Calatayut (Saragossa) X X X Asos
Semises
Colónia Caesar Augusta Saragossa X X X Sestercis
Dupondios
Agarres
Semises
Municipium Calagurris Nasica Calahorra (La Rioja) X X Asos
Semises
Colónia Urbs Iulia Nova Carthago Cartagena (Múrcia) X X X Asos
Semises
Quadrans
Municipium Segòvia Segòvia X Asos
Municipium Cascantum Cascante (Navarra) X Asos
Semises
Colónia Victrix Iulia Celsa Vella d'Ebre (Saragossa) X X Asos
Semises
Quadrans
Municipium Clunia Peñalba de Castro (Burgos) X Asos
Semises
Colónia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco Tarragona X X Sestercis
Dupondios
Agarres
Semises
Municipium Emporiae Empúries (Girona) X X Asos
Quadrans
Sextans
Municipium Ercavica Cañaveruelas (Conca) X X X Sestercis
Dupondios
Agarres
Semises
Municipium Turiasso Tarazona (Saragossa) X X Sestercis
Agarres
Semises
Quadrans
Municipium Gracurris Alfaro (La Rioja) X Asos
Semises
Municipium Hibera Iulia Ilercavonia Dertosa Tortosa (Tarragona) X X Asos
Semises
Municipium Ilerda Lleida X Asos
Colónia Iulia Augusta Ilici Elig (Alacant) X X Asos
Semises
Municipium Urbs Victrix Osca Osca X X X Asos
Semises
Quadrans
Municipium Osicerda La Pobla del Híjar (Terol) X Asos
Semises
Municipium Saguntum Sagunt (Valéncia) X X Asos
Semises
Municipium Segobriga Saelices (Conca) X X X Asos
Semises
Quadrans
Insula Augusta Ebusus Eivissa X X X Asos


2:

Erro al crear miniatura:
Plat de Terra Sigilata Bajoimperial dels alfares rioixans de Tritium Magallum, depositat en el Museu Numantino en Soria, decorat en quatre estampillados en creus que demostra la vitalitat econòmica de la Tarracoensis en el IV i la progressiva implantació del cristianisme.
EVOLUCIÓ DE L'EIXÈRCIT ROMÀ EN LA PROVÍNCIA HISPANIA CITERIOR TARRACONENSIS 30 a. C. - 337)[39]
Anys Legions Cohortes
peditatae 		Cohortes
equitatae 		Alae
30 a. C. 2 ? 0 ?
27 a. C. 6 ¿16? 0 ¿6?
20 a. C. 7 ¿18? 0 ¿7?
18 a. C. 3 ¿6? 0 ¿3?
40 2 ¿5? ¿2? 3
63 1 3 ¿2? 2
68 1 3 0 2
69 3 ¿6? 1 ¿3?
76 1 2 1 2
c. 130 1 2 2 1
c. 210 1 2 2 1
c. 298 1 3 2 0
337 1 5 0 0

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Estrabón III, 4, 7: Entre la desembocadura de l'Ebre i l'extrem dels Pirineus, allí a on s'alcen els Trofeus de Pompeyo, la primera ciutat és Tarraco, que, encara que no té port, està alçada sobre un golf i es troba ben acondicionada en les demés coses, sense que la seua població siga menor que la de Carthago Nova. També està ben situada com a centre per als viages dels llegats, puix servix de metròpolis no només per a les terres síties en la part d'ací de l'Ebre, sino també per a les d'una gran part de les de l'atre costat. Les illes Balears i Eivissa, illes famoses, estan prop, la qual cosa explica l'importància de la situació de la ciutat. Diu Eratóstenes que també té una estació máritima; mes Artemidoro li contradiu, negant que tinga un lloc adequat per a tirar l'ancora.
  2. ↑ «archive. org/web/20091221191015/http://revistas. ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI0404120291A.PDF Copia archivada». Archivat des d'el ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI0404120291A.PDF original, el 21 de decembre de 2009. Consultat el 4 de setembre de 2009.
  3. ↑ «archive. org/web/20100328070436/http://revistas. ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI0707230391A.PDF Copia archivada». Archivat des d'el ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI0707230391A.PDF original, el 28 de març de 2010. Consultat el 4 de setembre de 2009.
  4. ↑ Senyes procedents de: K. J. Beloch, La popolazione del mondo greco-romà. En appendici, Arnaldo Forni Editore, Reimpressió anastática de l'edició de 1909, Bologna, 1977, pp 401-402, ISBN 88-271-8103-2,9788827181034
  5. ↑ Strab. III, 4, 20: "En este temps s'han distribuït les províncies entre el poble i el Senat, per una part, i el príncip, per una atra. La Bètica s'ha atribuït al poble, enviant-se a ella un pretor assistit per un cuestor i un llegat. El seu llímit oriental pansa per les rodalies de Cástulo. El restant pertany al César, que envia en la seua representació dos llegats: l'u pretori i l'atre consular. El pretori, que es troba assistit, a la seua volta, per un llegat, està encarregat d'administrar justícia als lusitanos, és dir, a la població compresa entre les fronteres de la Bètica i el curs del Duero fins a la seua desembocadura, perque tota esta part ha rebut el mateix nom i comprén també a Augusta Emerita. Tot lo que ara està fòra de la Lusitania, que és la major part d'Iberia, es troba baix l'autoritat dellegat consular, que dispon de forces considerables: unes tres legions i tres llegats".
  6. ↑ Pomp. Mela, Chorogr. II, 79: Tribus autem est distincta nominibus, parsque eius Tarraconensis, pars Baetica, pars Lusitania vocatur. Tarraconensis altere capite Gallias altere Baeticam Lusitaniamque contingens mari latera obicit Nostro qua meridiem, qua septentrionem spectat oceano. Illas fluvius Anas separat, et idee Baetica maria utraque prospicit, ad occidentem Atlanticum, ad meridiem Nostrum. Lusitania oceano tantummodo obiecta est, sigau latere ad septentriones, fronte ad occasum. Urbium de mediterraneis in Tarraconensi clarissimae fuerunt Palantia et Numantia, nunc est Caesaraugusta; in Lusitania Emerita, in Baetica Hastigi, Hispal, Corduba.
  7. ↑ Strab. III, 4, 20: "Tot lo que ara està fòra de la Lusitania, que és la major part d'Ibería, es troba baix l'autoritat del legatus consularis, que dispon de forces considerables: tres legions i tres legati. Un d'ells, al cap de dos legions, vigila tota la zona situada a l'atre costat del Duero, cap al nort, als habitants del qual se'ls cridava abans lusitanos, mes hui dia se'ls cita com galaicos; dins d'esta regió s'inclou la part septentrional, en els astures i els càntabres. A través dels astures fluïx el riu Mélsos; una miqueta més llunt està la ciutat de Noega, i despuix, molt prop d'ella, una òbriga de l'oceà, que senyala la separació entre els astures i els càntabres. Tota la llongitut de la cordillera, fins al Pirineu, està baix l'inspecció del segon llegat i de l'atra legió. El tercer té al seu càrrec l'interior d'esta comarca, inclús als que ara criden togados, per ser gents casi pacificades, que semblen haver adquirit en la blanca vestidura l'aire civilisat i fins al tipo itálicos. Estos són els celtíberos i els pobles que residixen en abdós vores de l'Ebre, fins a la zona costera. El mateix llegat residix, durant l'hivern, en la regió marítima, principalment en Cathago Nova i en Tarraco, en les que administra justícia; durant l'estiu recorre la província en viage d'inspecció, esmenant els errors. Hi ha també procuradors del César, elegits entre els cavallers, i encarregats de distribuir a les tropes lo necessari per al seu manteniment."
  8. ↑ historia-del-arte-erotico. com/Plinio_el_viejo/libro3. htm#4-1 Plinio el Velibre 3;18
  9. ↑ La província esta dividida en sèt convents: Cartaginense, Tarraconense, Cesaraugustano, Cluniense, Astur, Lucense i Bracarense. La província, sense incloure les illes, té 293 ciutats, de les quals són oppida 179, 12 són colónies, 13 són municipis de ciutadans romans, 18 són municipis llatins antics, 1 és ciutat federada i 135 són ciutats estipendiarias
  10. ↑ Francisco Beltrán Lloris, "Locorum nuda nomina"? L'estructura de la descripció pliniana d'Hispania en L'invenció d'una Geografia de la Península Ibèrica coord. per Gonzalo Cruz Andreotti, Patrick Li Roux, Pierre Moret, vol. 2, 2007 (L'época imperial ), ISBN 978-84-7785-122-6, pags. 115-160. Per a un anàlisis molt diferent de les denominacions, divisions i categories plinianas cf. Alicia M. Vora, archive. org/web/20121007195440/http://digitool-uam. greendata. es//exlibris/dtl/d3_1/apache_media/L2V4bGlicml2R0bC9kM18xL2FwYWNoZV9tZWRpYS8yMTMxOQ ==.pdf "Oppida stipendiaria: els municipis flavios en la descripció d'Hispania de Plinio", Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de l'Universitat Autònoma de Madrit (CuPAUAM) 23, 1996, pp. 212-243.
  11. ↑ La data real de la concessió s'ignora. Encara que la major part dels estudiosos han apostat sempre pels anys 73-74 d. C., segons A. M. Vora, art. cit., pp. 239 ss., la mida mateixa deu datar de l'any 69 d. C., al final de les guerres civils, i ser posada en pràctica progressivament en els anys següents.
  12. ↑ «archive. org/web/20100402084451/http://revistas. ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI8686110213A.PDF Copia archivada». Archivat des d'el ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI8686110213A.PDF original, el 2 d'abril de 2010. Consultat el 4 de setembre de 2009.
  13. ↑ Suet., Vit. Galb. 10, 2: Dein iustitio indicto, i plebe quidem provinciae legions et auxilia conscripsit super exercitum veterem unius legionis duarumque alarum et cohortium trium; at i primoribus prudentia atque aetate praestantibus vel instar senatus, ad quos de maiore re quotiens opus esset referretur, instituit.
  14. ↑ Traducció: "Va afegir luego que estava interromput el curs de la justícia i va reclutar entre el poble de la seua província legions i tropes auxiliars per a reforçar el seu eixèrcit, que solament constava d'una legió, dos ales de cavalleria i tres cohortes. Va fundar una espècie de Senat compost de vells de gran experiència per a deliberar en ells, en ocasions, sobre els negocis importants; en l'orde dels cavallers va designar jóvens que, sense perdre el dret a usar l'anell d'or, devien, en el nom de evocati, prestar servici militar en les seues localitats."
  15. ↑ TACITO, Hist. II, 58, 2: inde Cluvio Rufo metus, et decimam legionem propinquare litori ut transmissurus iussit.
  16. ↑ Suet., Aug. 20: Externa bella duo omnino per es gessit, Delmaticum adulescens adhuc, et Antonio devicto Cantabricum.
    Traducció: "Per sí mateixa solament va dirigir dos guerres exteriors: la de Dalmacia, en la seua joventut, i la dels càntabres despuix de la derrota d'Antonio".
  17. ↑ Flor., II, 33: Ipse venit Segisamam, castra posuit.
    Traducció: "(Augusto) va aplegar a Segisama instalant els seus reals".
  18. ↑ Ors., VII, 21: Igitur Caesar apud Segisamam castra posuit, tribus agminibus totam paene amplexus Cantabriam.
  19. ↑ Cass. Va donar. LIII, 25, 7.
  20. ↑ Cass. Va donar. LIII, 25, 8.
  21. ↑ Suet., Vit. Tib., 9, 1: Stipendia primera expeditione Cantabrica tribunus militum fecit.
    Traducció: "La seua primera campanya la va fer Tiberio en l'expedició dels càntabres com tribuno militar".
  22. ↑ Edicte del Bierzo (i àmpliament en ucm. es/index. php/HIEP/issue/view/HIEP989811/showToc Hispania Epigraphica 8, 1998, n.º 325, págs. 115-158), pero vore, a favor de la falsetat d'esta inscripció, Alicia M. Vora, unirioja. es/servlet/articulo? codigo=1165544 "Rarea epigràfiques i històriques en els nous edictes augusteos del Bierzo", en El bronze de Bembibre: un edicte de l'emperador Augusto de l'any 15 a. C., coord. Luis A. Grau Llop i José Luis Foyes, Museu de León, 2001, págs. 153-166, i, en contra de l'existència d'esta suposta quarta província augustea: F. Martín, gh. ub. es/biblio/Data/A/0368.pdf "Sobre el significat de prouincia" gh. ub. es/biblio/Data/A/0368.pdf archivat en Wayback Machine., en Urbs Aeterna, Coloqui Internacional Roma entre la Lliteratura i l'Història, homenage a la Prof. Carmen Castell, Pamplona, 2003, págs. 593-610.
  23. ↑ Res Gestae D. Aug. Tab. V, 28: Colónies in Africa, Sicília, Macedònia, utraque Hispania, Achaia, Àsia, Syria, Gallia Narbonensi, Pisidia militum deduxi.
  24. ↑ Suet., Vit. Galb. 10: Nec diu cunctatus, condicionem partim metu, partim spe recepit; nam et mandata Neronis de nece sua ad procuratores clam missa deprenderat, et confirmabatur cum secundissimis auspiciis et omnibus virginis honestae vaticinatione, tant magis quod eadem illa carmina sacerdos Iovis Cluniae ex penetrali somnio monitus eruerat davant ducentos annos similiter a fatidica puella pronuntiata. Quorum carminum sententia erat, oriturum quandoque ex Hispania principem dominumque rerum.
  25. ↑ Suet., Vit. Galb. 10, 2:... i plebe quidem provinciae legions et auxilia conscripsit super exercitum veterem legionis unius duarumque alarum et cohortium trium
  26. ↑ Plinio, NH, XXXVI, 160: Et hi quidem sectiles sunt, specularis vero, quoniam et hic lapidis nomen optinet, faciliore multe natura finditur in quamlibeat tènues crustas. Hispania hunc tantum citerior olim dabat, nec tota, sigau intra C passuum circa Segobrigam urbem
  27. ↑ Traducció: Les pedres anteriorment descrites es deixen tallar en la serra; pero la pedra especular, puix també ella rep el nom de pedra, donada la seua constitució molt més tractable, es hiende i se separa en làmines tan fines com es desige. Antigament només es trobava en la Hispania Citerior, i no en tota la província, sino només en l'àrea de cent mil passos al voltant de la ciutat de Segóbriga
  28. ↑ Els acunyament de ciutats íberas i celtíberas a lo llarc dels sigles II i I a. C. varen ser en argent i bronze, ajustant-se a la metrologia romana des de data primerenca; a partir d'época de les guerres contra Sertorio, cessa l'acunyament en argent i només s'emet moneda fiduciaria de bronze. En alguns casos, s'aprecia una directa successió en els tipos representats en les monedes i una substitució de les llegendes íberas o celtíberas per atres llatines
  29. ↑ G. Alföldy, Província Hispania Superior: Vorgelegt am 6 November 1999, Heidelberg, 2000, pp. 7-51, recolzat en la següent inscripció de Pratica dei Mare (Itàlia):C(aio) SERVILIO QUIR(ina) DIODORO V(iro) I(gregio)/ PROC(uratori) CC (ducenario) PROVINCIARUM HISPANIAR(um)/ CITERIORIS ET SVPERIORIS ITEM/ PROC(uratori) C (centenari) MOES(iae) INF(erioris) ET REGNI NORICI/ ITEM PROC(uratori) LX (sexagenari) RAT(ionis) PRIVAT(ae) PRAEF(ecto)/ ALAE I TVNGRORVM FRONTOMIANAE/ TRIB(u) LEG(ionis) XIIII GEM(inae), PRAEF(ecto) COH(ortis) II AVREL(iae)/ NOVAE ((miliariae)) EQVIT(atae) ---/ L(aurenti) L(avinati) DOMO GIRBA EX AFRICA/ CONIVGI INCOMPARABILI/ EGNATIA SALVIANA/ EIVS.
  30. ↑ G. Alföldy, Província Hispania Superior... pp. 52-62
  31. ↑ Breviarium de Rufus Festus [enllaç trencat]: Ac per omnes Hispanias sex nunc sunt provinciae: Tarraconensis, Carthaginensis, Lusitania, Gallaecia, Baetica. Trans fretum etiam in solament terrae Africae, província Hispaniarum est, quae Tingitanica Mauretania cognominatur. Ex his Baetica et Lusitania consulars; ceterae praesid(i)ales sunt.
    "Totes les Hispanias estan dividides en sis províncies: Tarraconense, Cartaginense, Lusitania, Gallaecia, Bètica. S'afig a elles en sol africà, a l'atre costat de l'Estret (de Gibraltar), la cridada Mauretania Tingitana. La Bètica i la Lusitania són consulars, les demés presidials.
  32. ↑ Not. dig. occ. XXI: Vicarius Hispaniae. Sub dispositione viri spectabilis vicarii Hispaniarum:
     Consulars: Baeticae. Lusitaniae. Callaeciae.
    Praesides: Tarraconensis. Carthaginensis. Tingitaniae. Insularum Balearum.
  33. ↑ http://www. lettere. unipd. it/discant/CatMedievale/staff/pdf/CH06_logrono.pdf
  34. ↑ Isid. Hist. Vand. 74: Aera CDXLIV, davant biennium irruptionis Romanae urbis excitatae per Stiliconem gents Alanorum, Suevorum et Vandalorum, trajecto Rheno fluvio, in Gallias irruunt, Francs proterunt, directoque impetu ad Pyrenaeum usque perveniunt, cujus obice per Didymum et Veranianum Romans nobilissimos ac potentissimos fratres occupato, ab Hispania tribus annis repulsi, per circumjacentes Galliae províncies vagabantur. Sigau postquam iidem fratres, qui privato praesidio Pyrenaei claustra tuebantur, ob suspicionem tyrannidis, insontes, et nulla culpa obnoxii, a Constantio Caesare interfecti sunt, aera CDXLVI, memoratae gents Hispaniarum províncies irrumpunt
  35. ↑ Hyd. Chron. XV. Alani, et Wandali, et Suevi Hispanias ingressi aera CCCCXLVII, alii quarto kalendas, alii tertio idus Octobris memorant die, tertia fira, Honorio VIII et Theodosio Arcadii filio III consulibus.
  36. ↑ Hyd. Fasti: 409 Honorio VIII et Theodosio III. His conss. barbari Hispanias ingressi.
    Traducció: 409: baix el consulat d'Honorio per octava volta i Teodosio II per tercera volta els bàrbars varen entrar en les Hispanias
  37. ↑ Isid. Hist. Goth. 34: Aera DIV, ann. imperii Leonis VIII, Euricus pari scelere quo frater succedit in regnum ann. XVII. In quo honore provectus, et crimine, statim legatos ad Leonem imperatorem dirigit. Nec mora, parts Lusitaniae magne impetu depraedatur. Exercitum inde alium mittit, qui captam inde Pampilonam et Caesaraugustam, misso exercitu, capit, superiorem quoque Hispaniam in potestatem submittit. Tarraconensis etiam provinciae nobilitatem, quae ei repugnaverat, exercitus irruptione evertit. In Gallias autem reversus, Arelatum urbem et Massiliam bellando obtinuit, suoque regno utrasque adjecit.
  38. ↑ Hyd. Chron.: Mense Maio Maiorianus Hispanias ingreditur imperator: quo Carthaginiensem provinciam pertendente, aliquantas naus quas sibi ad transitum adversum Wandalos praeparabat, de litore Carthaginiensi commoniti Wandali per proditores abripiunt. Maiorianus ita sua ordinatione frustratus ad Italiam revertitur.
  39. ↑ La província va ser dividida cap a 286, i l'eixèrcit va ser assignat a la nova província Gallaecia

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Fonts clàssiques

[editar | editar còdic]
  • Estrabón, Geografia, III, 2, 10; III, 3, 1-6; III, 4, 1; III, 4, 6-14; III, 4, 16-18; III, 4, 20.
  • Gaius Plinius Secundus, Naturalis història, III, 18-28; IV, 110-112.
  • Pomponius Mela, De Corographia, II, 78-83; II, 109; III, 7-11.
  • Claudius Ptolomeus, Geografia, II, 5.


Fonts modernes

[editar | editar còdic]
  • G. Alföldy, Província Hispania Superior: Vorgelegt am 6 November 1999, Universitätsverlag G. Winter (Schriften der philosophisch- historischen Klasse der Heidelberg Akademie der Wissenschaften, Band 19), Heidelberg, 2000, ISBN 3-8253-1009-4
  • Javier Andreu Pindado, Edictum, Municipium i Lex: Hispania en época Flavia (69-96 d. C.), BAR Int. Ser. 1293, Oxford 2004, ISBN 1-84171-643-X
  • P. Barceló i J. J. Ferrer Mestre, Història de la Hispania romana, Aliança Editorial, Madrit 2007, ISBN 978-84-206-6224-4.
  • P. Li Roux, Romans en Espanya: Ciutats i política en les províncies (II-II), Barcelona 2006, ISBN 978-84-7290-342-5
  • J. M. Roldán Hervás, Història d'Espanya: L'Espanya Romana, Història 16, Història Viva n.º 6, Madrit, 1989, ISBN 978-84-7679-123-3
  • P. Ozcáriz Gil, "Organisació administrativa i territorial de les províncies hispanes durant l'Alt Imperi",Hispaniae. Les províncies hispanes en el món romà, (J. Andreu Pintat, J. Cabrero Piquero, I. Rodà de Llanza edts.), Tarragona, 2009, pp. 345–360.academia. edu/9558186/_Hispaniae_las_provincias_hispanas_en_el_mundo_romano ISBN 978-84-936809-5-4
  • J. M. Roldán Hervás i J. Sants Yanguas, Història d'Espanya 9: Espanya Romana, Espasa Calp, Madrit 2000, ISBN 978-84-239-717-6
  • J. Arce. L'últim sigle de l'Espanya romana, Madrit, 4.ª. ed., 1997, ISBN 978-84-206-2347-4
  • L. A. García Moreno, Història d'Espanya visigoda, Madrit, 1989, ISBN 978-84-376-0821-1
  • A. Tovar, Iberische Landeskunde. Zweiter Teil. Die Völker und die Städte der antiken Spanien. Vol. 3: Tarraconensis, Baden Baden, 1989, ISBN 978-3-87320-814-8


Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tarraconense&oldid=1210984»