Parc natural de l'Alt Tajo

Archiu:Alto Tajo - Peñalén.jpg

Parc natural de l'Alt Tajo

   

El parc natural de l'Alt Tajo és un parc natural espanyol situat entre el surest de la província de Guadalajara i el nordest de la de Conca, constituint un ampli sistema d'hoces naturals en el curs alt del riu Tajo i els seus afluents al seu pas per estes províncies i d'extensos boscs que els rodegen, en una gran diversitat climàtica, topogràfica i geològica.

Va ser creat en l'any 2000 com a part del desenroll del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) en una superfície de 105 721 ha més atres 68 824 ha de Zona Perifèrica de Protecció i comprenent abdós zones partixes o totalitat de fins a 44 municipis. A la seua volta es varen establir vàries Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i Zones especials de conservació (ZEC) d'acort en la Ret Natura 2000. En la creació d'estos espais naturals es pretén protegir varis llocs d'importància geomorfològica i microhábitats d'interés florístico, i diverses espècies de flora i fauna. A la seua volta, la llei preveu l'establiment d'una Zona d'Influència Socioeconòmica per a la que s'aplica un Pla de Desenroll Sostenible en la finalitat de fixar població en els pobles de la zona, generar ocupació, impulsar la cohesió comarcal i fomentar la promoció externa del parc natural i d'esta àrea d'influència socioeconòmica.

L'extensió que ocupa el parc natural presenta una geologia i una litologia basades en terrenys principalment secundaris i cuaternarios, generalment calcàreas, algepss, areniscas i argilas, lo que fa que l'orografia que presenta es base principalment en amplis páramo retallats pels rius formant grans hoces i canons. Les zones de majors elevació corresponen a la part més oriental, a on naixen la majoria dels rius que solquen pel parc natural. L'Alt Tajo està creuat per un gran número de rius, que de nort a sur són vertebrats pel Tajo, i que van acumulant cabal entre els boscs i l'abrupta orografia. Junt en el Tajo, els seus afluents per la dreta Hoz Seca, Gall, Linares i Ablanquejo són els principals rius que tallen els páramo i els monts del parc natural.

El clima de la comarca és de tipo mediterràneu continentalizado, en temperatures suaus en estiu i extremadament fredes en hivern. Les precipitacions es concentren sobretot en els mesos primaverales, lo que, junt en el desgel, fa que siga en esta época quan es registren els majors cabals en els rius.

Este clima extrem favorix que la vegetació siga la més capacitada a adaptar-se als frets hiverns i a les irregulars pluges. L'arbre més donat en els boscs de l'Alt Tajo és el pi, encara que també es poden observar concentracions de quejigos, sabinas i carrascas, entre uns atres. Entre la fauna més destacada estan les poblacions de menuts mamífers i de rabosots, les aus rapaces, com el buitre leonado, els peixos de riu i numerosos reptils, amfibis i invertebrats, molts d'ells protegits per la llegislació.

Sobre la població, els municipis sofrixen una despoblació constant des dels anys 1960 per l'emigració a les grans urbs, deixant àrees en molt baixa densitat de població. L'economia s'ha basat tradicionalment en la ganaderia transhumant i en l'explotació dels recursos madereros i del caolín, abundant en moltes zones de la comarca. Des de la declaració del parc natural, el turisme s'ha convertit en una nova font d'ingressos.

Els parages de l'Alt Tajo i l'ofici dels gancheros que solcaven les aigües del Tajo duent les fustes fins a Aranjuez i Toledo, varen inspirar a José Luis Sampedro per a escriure la novela El riu que nos du (1961).

Situació

Com a Alt Tajo es considera tota la part alta del riu, des del seu naiximent fins a la seua arribada al seu curs mig a on du més aigua i, generalment, la seua pendent es modera. No obstant, el parc natural de l'Alt Tajo comprén tan sol el seu tram alt entre les províncies de Conca i Guadalajara, sense incloure a Terol, a on se situa la seua font, degut a que està baix l'administració de la Junta de Comunitats de Castella-la Mancha, a la regió de les quals pertanyen les dos primeres, i no de la Diputació General d'Aragó, a la regió de la qual pertany la tercera.

Aixina, el parc natural de l'Alt Tajo està situat en el centre d'Espanya, al surest de la província de Guadalajara i al noreste de la de Conca, comprenent casi tot el tram alt del riu Tajo i als seus primers afluents d'importància. En l'interior del parc i en els seus llímits s'establixen vàries poblacions comunicades únicament per carreteras. Hi ha quatre rutes principals per a accedir al parc natural: la primera, pel nort des de Molina d'Aragó per la CM-210 i la CM-2106, que comuniquen esta localitat en les zones d'Orea, de Peralejos de les Truchas i de Poveda de la Serra; la segona, per l'oest des de la comarca de La Alcarria per Cifuentes i Trillo per les CM-2115, CM-2015 i CM-2101, que són continuació una de l'atra i que recorren la partix sur del parc conectant en Villanueva de Alcorón, Zaorejas i Peñalén; la tercera, pel sur des de Conca, també per la CM-210 conectant en Peralejos i aplegant a Molina, i la quarta per l'est des d'Oriola del Tremedal i Terol per l'A-1511 i la continuadora CM-2111, que conecta en Orea.

Geologia i litologia

Evolució geològica

Archiu:Tagus river gorge, Guadalajara (Spain).jpg

Gola del riu Tajo, entre les localitats de Poveda de la Serra i Taravilla

L'evolució geològica del curs alt del riu Tajo ve marcada per tres fases. Una primera, l'orogènia herciniana del Paleozoico, formaria fa trescents millons d'anys una cadena montanyosa per plegament en la part oriental formada per materials metamòrfics que serviria de base per a l'estabilisació de sediments en les posteriors fases.

Archiu:Alto Tajo - Cañón del río Tajo.jpg

Canó en el riu Tajo, de formació durant el periodo Neógeno.

Durant la segona fase, que comprendria el Mesozoico i part del Cenozoico es produïx una calma orogénica en la que l'erosió desmantella poc a poc la cordillera formada fins a reduir-les a una penillanura. No obstant, és precisament en el periodo Triásico del Mesozoico quan es produïx una gran acumulació de conglomerats i les areniscas roges que es poden observar en alguns llocs de l'Alt Tajo a on els estrats rocosos han segut erosionats per les corrents fluvials formant les hoces de rius de la part nort-oriental com el Gall, el Cabrillas, l'Arandilla i el Linares. Durant el final d'esta segona fase, ya en el periodo Paleógeno de l'era Cenozoica, per l'influència marina es produïx un predomini de la roca calcàrea que caracterisa gran part de la comarca.

En la tercera fase, alvançada l'era Cenozoica, en el Neógeno, es produïx la definitiva transformació del paisage de l'Alt Tajo. L'activitat tectónica i la posterior orogènia alpina, aixina com la regressió marina i la conseqüent emersión terrestre, provoquen la deformació dels sediment acumulats donant lloc a un nou plegament format per sinclinalés i anticlinalés que origina el Sistema Ibèric a on s'assenta el curs alt del Tajo. l'erosió dels anticlinals i l'acumulació de materials en els sinclinals a causa de l'extensa ret hidrogràfica que incidix sobre els materials calizos i calcáreos creant en este periodo donen lloc al relleu de valls, hoces i canons de l'Alt Tajo, que es repuntarían en el Cuaternario per mig d'una karstificación de la superfície i de l'interior del sol.

Zones litològiques

La major part de les rocas que configuren l'Alt Tajo procedixen de l'acumulació de materials continentals i marins durant el Mesozoico i de Cenozoico. En canvi, els materials del Paleozoico a penes si són visibles en algunes zones més montanyoses.

Els sediments són un material molt abundant en la zona procedent de l'erosió de la roca calcàrea tan abundant en gran part de la comarca, sobretot en les parameras. La marga és una atra roca molt estesa en les valls més obertes de la zona mesclada en argilas, algepss i, en menor mida, sales evaporíticas que han donat lloc a l'explotació salínica en algunes zones com Almallá, Ocentejo i Saelices de la Sal. Entre els sediment també destaquen les areniscas i els conglomerats, molt donats en els llocs a on l'erosió de l'aigua ha segut molt pronunciada com en hoces i barrancs, com els de el ric Gall, els de el riu Linares o els presents entre Checa i Chequilla.

El material metamòrfic, sobretot pissarra i quarsita, és menys abundant, pero també existixen eixemplars en les zones limítrofes del noreste de l'Alt Tajo, les serres de Selas, Caldereros i Menera, i en el tram alt del riu Cabrillas, en la serra del Tremedal, al surest.

Aixina, l'Alt Tajo està compost per tres zones litològiques corresponents en cada u dels periodos orogénicos:

Terrenys paleozoicos

La roca metamòrfica és el material rocós més antic que es troba en l'àrea del parc natural i està formada fonamentalment per pissarra i quarsita, que se solen trobar en la zona del canó de la part alta del riu Cabrillas i en la serra del Tremedal. Corresponen, per tant, als restants de la primitiva cadena montanyosa formada durant l'orogènia hercínica en orientació NO-SE i que va servir de base per a la formació del relleu posterior.

Archiu:Aragonite Mineral Macro. caps block 21

Aragonito.

Terrenys secundaris

Els materials secundaris són els més abundants i els que comprenen una major extensió en l'Alt Tajo. Destaquen tres tipos de roques formades durant este periodo: la calcàrea, l'algeps i la marga i l'arenisca i el conglomerat. D'este periodo és també l'aragonito, mineral càlcic molt abundant en tota la comarca de Molina i de la serranía de Conca i que es pot trobar en diverses zones del parc natural, principalment en els carst i en les covas i alvencs.

Archiu:Roca caliza-limestone rock.jpg

Calcàrea.

Calcàrea

Sorgix en estrats horisontals o llaugerament plegats formant l'estructura de les zones més altes i de les parameras per ser el material més resistent a l'erosió de l'aigua. És la roca més estesa en el Señorío de Molina i en l'Alt Tajo és també prou abundant, sobretot en les cims dels barrancs i canons i páramo com el de Villanueva de Alcorón o el de Taravilla.

Algeps i marga

Són roques associades a la calcàrea pero molt més blanes, lo que ha provocat que es troben en els valls i tallats dels rius. Mentres els algeps són abundants en les zones altes del Tajo, les margas es troben majorment en la hoz del Gall i en la vall del riu Bullones. Per estes roques, en molts d'estes valls sorgixen salinas, destacant les d'Almallá, junt al riu Bullones, les de l'Inesperada, junt al riu Tajo, en l'afonat de Armallones i prop d'Ocentejo, i les de Saelices, en Saelices de la Sal junt a la riera de la Vega, afluent del riu Lamadre.

Archiu:KaoliniteU caps block 25 .jpg

Caolín.

Arenisca i conglomerat

Les areniscas i els conglomerats es troben normalment protegits per roques més dures com la calcàrea i tan sol són visibles en hoces i tallats dels rius, com són el barranc de la Hoz, en el curs mig del ric Gall, i el vall del Cabrillas. Una variant arenisca certament abundant en l'Alt Tajo és el caolín, que ha donat lloc a l'obertura de vàries mines, sobretot en la vora esquerra del riu Tajo entre Villanueva de Alcorón i Poveda de la Serra.

Terrenys cuaternarios

En els terrenys cuaternarios lo que més es pot apreciar és l'argila. Es troben en el fondo de les valls més o menys amplis frut de l'erosió i la sedimentación. Estos terrenys són propicis per al cultiu agrícola i es donen sobretot en les valls del Jándula i dels cursos mijos del Cabrillas i del Bullones.

Orografia

L'evolució geològica produïda durant mils d'anys junt en el tipo de roca i la seua moldeabilidad ha generat una geografia accidentada i variada produïda fonamentalment pel plegament dels materials i, sobretot, l'acció de l'aigua. En això, tres són els accidents geogràfics que destaquen en l'Alt Tajo: les serres, els páramo i els conjunts d'hoces, canons i barrancs.

Serres

Les principals serres que es comprenen dins del parc natural es troben en la partix sur oriental, sobretot a abdós vores del riu Cabrillas i del Jándula i en la part més alta del riu Tajo, corresponent en els monts Universals. En esta zona de l'Alt Tajo les serres estan formades per lo general pel plegament dels materials en l'orogènia herciniana donant lloc a montanyes de contorn redonejat, pero també per l'erosió hídrica, per lo que en moltes ocasions queden units els canons en les zones montanyoses. En la part occidental del parc, entre abdós vores del riu Tajo, despuix de passar l'afonat de Armallones i abans d'aplegar a Trillo, s'alcen unes serrezuelas de menor altitut i prominència.

Archiu:Vallevegaarias. caps block 26

La vall del riu Bullones entre els monts de Picaza, vist des de Fuembellida.

Montes Universals

Artícul principal → Monts Universals.

Els monts Universals s'adinsen en el parc natural de l'Alt Tajo pel surest deixant una complicada topografia de serres i monts de distintes formes i altures. Els rius Tajo, Cabrillas i Bullones i els seus afluents menors foraden la roca i donen forma als barrancs i valls que es troben al peu d'estos cerros a la parell que naixen en els seus cims i en les seues fonts. En esta zona de l'Alt Tajo es troben les seues majors altures, acostant-se algunes d'elles els 1900 m d'altitut. Els monts Universals pel parc natural estan conformats per una série de serres i sistemes montanyosos de distinta composició i formació encara que tenint totes com a base l'orogènia herciniana del Paleozoico.

• Montes de Picaza. Encara que tècnicament tan sol els més noroccidental formen part del parc natural o de la seua zona perifèrica de protecció, este sistema ho voreja per l'est, per la vora dreta del riu Bullones. Tenen una orientació NO-SE entre el barranc de la Hoz i Piqueras. Es componen per cerros formats pel plegament de terres que els dona una forma redonejada i poc apuntada i menor prominència i altura a la d'atres zones de l'Alt Tajo sense que cap d'ells aplegue als 1500 m d'altitut i a 300 m de prominència. Les majors altures es troben en la partix surest, sent menors al noroest. Destaquen el Torrejón (1466 m), en Traíd, l'alt del Francés (1432 m), entre Torrecuadrada de Molina i Traíd, el Matilla (1381 m) i el Rocho del Tio Braulio (1342 m), a l'est i nort de Tierzo, i Cap Fuembellida (1323 m), en Fuembellida.
• Penyes del Diable. Són la continuació dels monts de Picaza pel surest i lindo al sur en la serra del Tremedal. S'estén entre Alcoroches, Piqueras i Alustante en orientació NO-E. Són de major altura i de forma més apuntada que els de Picaza, mostrant formacions pròpies de materials paleozoicos. No obstant són montanyes més estretes i en alguna cosa menys prominència, entre 100 i 250 m. Les seues altures més destacades es troben en l'alt del Pinillo (1649 m), al noroest de Alcoroches, i l'alt de la Cova (1528 m), al suroest de Piqueras. En el collado de la Poveda, al sur del Pinillo naix el riu Jándula.

• Serra del Tremedal. És la més extensa i la de major altura, tant en els alts com en les valls, de les serres que conformen els monts Universals, superant molts dels seus cerros els 1800 m d'altitut i una prominència propenca als 500 m. En l'Alt Tajo s'estén entre vall de Alcoroches i el riu de la Hoz Seca. Sorgix del plegament de la terra i mostra majorment montanyes redonejades i poc apuntades, més pròpies d'esta zona, encara que es poden observar en molts de les seues corts materials antics. En els seus monts naixen tres dels principals afluents del Tajo alt: el Cabrillas i el de la Hoz Seca cap a l'oest i el Gall cap a l'est. Les montanyes de la serra del Tremedal són les majors de l'Alt Tajo i dels monts Universals, sobretot en la seua part central, en el llímit entre Castella i Aragó, destacant dins del parc natural el Caimodorro (1936 m), l'alt de les Gallines (1885 m) i el cerro de Sant Cristóbal (1862 m), entre Orea i Oriola del Tremedal, al sur del Cabrillas i del Gall; alt de les Naveras (1883 m), L'Atalaya (1752 m) i l'alt de Valhondo (1752 m), entre Alustante, Orea i Oriola, al nort del Cabrillas i del Gall; l'alt de la Corda de Valditor (1727 m), i el Ribagorda (1701 m), junt a la desembocadura del riu Oceseca en el Tajo, al sur de Peralejos de les Truchas.
• Serra de Molina. Al sur del riu de la Hoz Seca, la seua fisonomia és similar a la de la serra del Tremedal, pero els seus cerros són de menor altura i alguna cosa menys prominents. Destaquen entre els seus monts el Mojón Blanco (1792 m), l'alt de la Campana (1746 m), que mostra un profunt tallat sobre el Tajo, l'Escambronar (1698 m) i el cerro de la Modorra (1669 m).
• Serra de Tragacete i serra de Valdeminguete. En l'extrem surest, en la vora esquerra de l'Alt Tajo. El conjunt d'estes dos serres té en orientació NO-SE i estan formades pel plegament dels materials donant lloc a elevació certament apuntades. En el seu extrem més meridional i ya fòra de la protecció del parc natural de l'Alt Tajo i en la província de Terol, en el llímit en la serres de Zafrilla i en els cerros de les Tejadas, es troba la font García, naiximent del riu Tajo. També, en la seua part central es troben les fonts del riu Xúquer. Encara que d'extensió és menor, posseïx altures casi similars a les de la serra del Tremedal, acostant-se als 1900 m d'altitut i als 600 m de prominència. Les majors montanyes de la serra de Valdeminguete són la Mogorrita (1864 m), en l'extrem sur, propenca al naiximent del Tajo; el cerro de Sant Felipe (1838 m) sobre el naiximent del Xúquer, i el Gamonal (1652 m), al sur de la finca de Belvalle.

Atres zones de l'Alt Tajo presenten elevació montanyoses menys prominents, alguna cosa més aïllades i que no superen els 1500 m encara que destacades pels tallats que provoquen el pas dels rius baix les seues ales, com són el cas de les zones de Peralejos de les Truchas, Poveda de la Serra i Taravilla, a on destaquen el Mojón Alt (1421 m) entre Taravilla i Terzaga, i la Cap Machorra (1423 m) i la molga del Comte (1454 m) entre Taravilla i Poveda.

Serrezuelas occidentals

Són cerros menys alts i menys prominents frut d'una llaugera plegación de la terra i per l'acció de l'aigua en diversos tallats que els donen forma. Els majors superen escassament els 1200 m d'altura i els 200 m de prominència. Destaquen dos serrezuelas:

• Serra de Umbría Negra. Es troba en la vora esquerra del Tajo, entre Peralveche i Villanueva de Alcorón en orientació O-E. Separa aigües que van al Tajo i al alt Guadiela. La seua major altura es troba en l'alt de la Rocosa (1194 m), a l'oest de Arbeteta. Al sur d'esta serra, més pròxims al Guadiela i fòra del parc natural, hi ha cerros majors, com el Benvinguda (1253 m), junt al Recuenco, i, en la loma de Almagreros, el Chacho (1307 m).

• Serra de Rocavanos. Està en la vora dreta del Tajo, front a la serra de Umbría Negra, entre Cifuentes i Sacecorbo, seguint una orientació SO-NE, i és frut del desgast produït per l'aigua. Per la seua altitut és llaugerament major que l'anterior. Les seues majors altures corresponen al Cerrazo (1219 m), prop de Ocentejo, i al pico del Clot (1206 m), prop de Oter.

Páramo

Archiu:Alto Tajo - Sima de Alcorón.jpg

Parage de l'alvenc de Alcorón.

Els páramo acaparen casi la totalitat de l'els sectors central i occidental del parc natural de l'Alt Tajo. Es caracterisen per ser una àmplia superfície plana a una elevada altitut i que en ocasions es veu trencada per chicotetes elevació sense grans desnivellés i per les goles dels rius. S'assenten sobre un sol calizo acumulat durant el Cretácico i el Jurásico i que, com s'observen en els tallats, es forma en llaugers plecs a pesar de donar una sensació de gran planicie. L'altitut mija d'estos páramo varia entre els 1400 o 1500 m en les zones més orientals propenques als monts Universals i els 1100 o 1300 m en la part més occidental.

L'infiltració de les aigües d'escorrentía en l'interior dels páramo i la fusió de la neu en el terreny calizo ha donat lloc a la karstificación del terreny en el sorgiment de galeries subterrànees i d'edificis tobáceos en les fonts d'aigua. En algunes zones, com en l'páramo que s'estén entre Villanueva de Alcorón, Zaorejas i Peñalén, es troben casi un centenar de cavernas, covas naturals i alvencs de certa profunditat que han foradat el terreny i que en algunes ocasions aboquen aigua fins als rius més propencs. Entre les coves i alvencs més destacats estan l'alvenc de Alcorón, l'alvenc de Manuel Mosso, l'alvenc de la Raja, la cova de la Hoz, la cova dels Casares i la cova de les Majadillas, esta en més de dos quilómetros de profunditat. Les corrents hídriques en els páramo més propencs als monts Universals han deixat en els páramo eixemplars de dolinas, depressió, lapiaces poc desenrollats.

En tot això, els majors páramo de l'Alt Tajo es troben més alluntats de la zona de serra i corresponen a les parameras jurásicas de Torremocha de la Pinada i d'entre Torete i Cuevas Minades; a les molgues cretácicas que s'estenen entre Villanueva de Alcorón i Peñalén, i entre Villar de Cobeta i Lebrancón, i a la paramera neógena de Zaorejas.

Hoces, canons, barrancs i valls

La ret hídrica ha segut capaç de modificar el terreny i organisar el paisage de la comarca de tal manera que la seua fisonomia s'ha vist canviada per una gran cantitat de desfiladeros i canons que òbrin pas a les corrents d'aigua. Estos desfiladeros apleguen a tindre fins a doscents metros de profunditat favorits pel material calizo i les àmplies gruixa de les dolomías. Lo més comú entre els desfiladeros de l'Alt Tajo és que es presenten en forma d'escala mostrant els diferents materials de distints gruixaés i resistències. Aixina, a on les roques són més compactes i a on predominen els materials calcáreos, el talús és més vertical i el canó més angost, i a on les roques són més blanes l'alvertent se suavisa i formen valls més àmplies i cerros més redonejats a les seues vores.

Archiu:Virgen de la Hoz. caps block 33

Barranc de la Hoz.

• Afonat de Armallones. Pràcticament tot el riu Tajo en el seu curs alt està afonat entre parets, pero és a lo llarc de vinticinc quilómetros en el seu recorregut entre el pont de Sant Pedro i Ocentejo quan presenta el major dels tallats. L'orige d'este desfiladero es troba en un terremot ocorregut en la península ibèrica en el XVI i que va provocar l'afonament de materials en esta zona del recorregut del Tajo.
• Barranc de la Hoz. El ric Gall en el seu curs mig i despuix de passar per Molina d'Aragó s'adinsa entre páramo més alts retallant-los en el seu recorregut durant una miqueta més de huit quilómetros entre Ventosa i Torete, dins del terme municipal de Corduente. No obstant, fins a la seua desembocadura en el Tajo presenta atres tallats no molt menys profunts i verticals que el de la Hoz. En el seu tram més profunt es troba el Santuari de la Verge de la Hoz.
• Atres rius que deixen profunts tallats en els páramo són el de la Hoz Seca, primer afluent important del Tajo; en el Cabrillas des de Chequilla fins a la seua desembocadura en el Tajo, que a lo llarc d'uns vint quilómetros deixa parets de distinta prominència i forma; en l'Ablanquejo en casi tot el seu recorregut i en els primer i últim trams d'el seu afluent Linares, i en el baix Bullones abans de desembocar en el barranc de la Hoz.

Clima

El clima de la zona de l'Alt Tajo correspon al propi de la Replanell Central, el mediterràneu continentalizado, a on l'amplitut tèrmica d'unes estaciones a unes atres és molt àmplia i les precipitacions es concentren en époques primaveraels i otoñales. Lo que majorment caracterisa a esta zona i a tota la comarca del Señorío de Molina són les baixes temperatures que es registren, sent de les temperatures miges anuals més baixes registrades en tota la península ibèrica, 10,2 °C en Molina d'Aragó, i de les temperatures mínimes anuals també més baixes, 2,9 °C en Molina.

Archiu:Molina de Aragón - Precipitación y temperatura.png

Valors climatològics normals en Molina d'Aragó (1971-2000)

	Ene	Feb	Mar	Abr	May	Jun	Jul	Ago	Sep	Oct	Nov	Dic	Any
Precipitació mija (mm)	31	31	31	54	74	51	29	29	44	46	39	41	500
Temperatura mija (°C)	2,4	3,8	5,8	7,8	11,8	16,1	19,5	19,4	15,5	10,5	5,8	3,8	10,2
Temperatura màxima mija (°C)	8,2	10,3	13,3	14,7	18,9	24,1	28,7	28,5	24,0	17,6	12,0	8,8	17,4
Temperatura mínima mija (°C)	-3,5	-2,7	-1,6	1,0	4,7	8,1	10,3	10,3	7,1	3,4	-0,5	-2,0	2,9
Número mig de dies de gelada	23	21	21	12	2	0	0	0	1	7	17	20	125
Font: Agència Estatal de Meteorologia

Precipitacions

En les zones més montanyoses, és dir, cap al surest sobre els monts Universals, les precipitacions són majors que en la part més nort-occidental del parc, a on la mija anual de precipitacions apleguen a alcançar inclús els 1000 mm en les cotes més altes. Els valors normals en les parameras centrals i en les valls oscilen entre els 500 i els 1000 mm, mentres que en la part més occidental i en les parameras de Molina al nort a penes s'aplega als 500 mm.

El règim de precipitacions es distribuïx en clar favor en les époques de equinoccio, sobretot en la primavera, a on en els mesos d'abril i juny s'arreplega una mija de 51 a 74 mm en Molina d'Aragó i alguna cosa més en les zones més montanyoses. En estiu, en juliol i agost, a penes s'aplega als 29 mm de mija mensual i són arreplegats normalment en tormentes en els cinc dies tormentosos de mija al més en estiu.

Temperatures

Les temperatures registrades en el Señorío de Molina i, especialment, en el parc natural de l'Alt Tajo, són de les més baixes registrades en tota la península ibèrica. I és en les parameras a on menors temperatures es registren, lo que li dona un caràcter de clima continentalizado a la comarca. La temperatura mija anual en Molina s'establix en 10,2 °C, i potser alguna cosa més baixa en zones de l'interior del parc natural de l'Alt Tajo. Les temperatures en Molina d'Aragó en estiu aplega als 19,4 °C de mija normal en juliol, oscilant entre els 10,3 °C de temperatura mínima mija en juliol i agost i els 28,7 °C de temperatura màxima mija en juliol. En l'Alt Tajo la temperatura sol ser alguna cosa més suau que en la paramera de Molina. Mentrestant, en hivern la temperatura mija registrada s'aplega a situar en els 2,4 °C en giner, oscilant entre els -3,5 °C de temperatura mínima mija i els 8,2 °C de temperatura màxima mija registrades en este més. En este punt són destacables les temperatures registrades en l'observatori meteorològic de Molina d'Aragó el 28 de giner de 1952 i el 17 de decembre de 1963, de -28,2 i -28 °C respectivament, unes de les més baixes registrades en la península ibèrica des de 1947, que poden haver segut alguna cosa inferiors en el cor de l'Alt Tajo.

Les baixes temperatures que es registren en hivern en esta comarca unides a la humitat que desprenen els rius en més cabal com el Tajo, el Gall o el Cabrillas són propícies per al sorgiment de gelades, sobretot entre els mesos de novembre a abril. El número mig de dies de gelades a l'any en Molina d'Aragó és de 125, casi un terç dels dies de l'any, destacant els mesos de decembre a març a on apleguen a registrar-se fins a una mija d'entre 20, en decembre, i 23, en giner, dies de gelades.

Hidrografia

L'aigua és l'element que més ha condicionat el terreny i que ha configurat la zona durant mils d'anys. Els caixers fluvials han canviat el clima, l'orografia, la flora i la fauna fent dels paisages uns llocs sumament abruptes i naturalment rics.

Rius

Els monts Universals, pese a no destacar per la seua altitut, si conformen un important cogollo hidrogràfic a on en pocs quilómetros naixen una gran cantitat de rius en destins diferents i que aboquen aigües al oceà Atlàntic i al mar Mediterrànea a través de les tres conques principals que naixen en les seues faldes, el Tajo, el Guadalaviar i el Xúquer, i dels seus afluents.

El riu Tajo és l'eix vertebrador de tota la hidrografia del parc natural de l'Alt Tajo, i a este s'unix una gran ret d'afluents que modifiquen l'espai. Els rius i rieres principals de la comarca naixen principalment en els monts Universals i tenen un recorregut d'est a oest en casi tot el seu tram, o de surest a oest en alguns atres casos com el del propi Tajo, corresponent a la seua volta en el descens d'altitut, en el canvi de litografia i en el allanamiento del terreny en páramo tan sol trencats pels canons que deixen el pas d'estos rius. La vora esquerra del Tajo està composta per monts poc pronunciats i en poca prominència en una propenca divisòria d'aigües cap als rius Tajo i Guadiela lo que provoca que hi haja tan sol chicotetes rieres seques gran part de l'any. Les principals corrents fluvials que recorren el parc natural està compost pel Tajo i els seus principals afluents en el seu curs alt en la seua vora dreta, que travessen i trenquen els páramo des del seu naiximent en els monts Universals, principalment, fins a la seua desembocadura.

Riu Tajo

Artícul principal → Riu Tajo.

El riu Tajo és el principal vertebrador de tota la ret hidrogràfica del parc natural de l'Alt Tajo. Naix en la font García a 1593 msnm en plena serra de Albarracín i seguix direcció noroest. No obstant, no comença a prendre aigua de manera permanent fins a ben recorreguts varis quilómetros. Durant el seu primer trecho recorre per un pla poc pendent en el que el seu llit apareix i desapareix fins que s'adinsa en un profunt tallat que configura la seua fisonomia durant tot el seu curs alt. En el seu primer tram salva un desnivell de 453 m en uns 35 km foradant el terreny per a on solquen els seus encara escasses aigües fins a unir-se en el Oceseca, d'a on rep el seu primer cabal destacable. El primer gran canó s'estén fins a la seua arribada al pont del Martinete, en Peralejos de les Truchas, d'a on el Tajo rep aigües de chicotetes rieres, a voltes secs, a excepció del comentat Oceseca. A partir d'ací, de les parets càrstiques dels canons foradades per les filtracions acuífero broten numeroses fonts d'aigua procedents de les aigües subterrànees que són les que major cabal van a aportar al Tajo en els seus primers quilómetros.

Des del pont del Martinete, en Peralejos, fins al pont de Sant Pedro, en Zaorejas, la vall es tanca encara més deixant al seu pas més profunts tallats que en el seu tram inicial, un recorregut serpenteado i en un cabal ya prou destacable. Les aigües per este tram prenen força en alguns dels seus trams favorint que en les seues vores es pogueren instalar molins i herrerías, ademés, d'alguns bots d'aigua que servien per a estancar-la i donar força a estos molins, destacant el bot de Poveda, de 20 m d'altitut i que generava corrent suficient per a moure les turbines l'antiga central hidroelèctrica que allí s'instalava. Per a salvar els profunts tallats per este tram i comunicar les dos vores del riu es va tindre que recórrer, en ocasions i si no hi havia un vau propenc que ho solucionara, a grans obres d'ingenieria com és el pont de Peñalén. Els rius afluents comencen a prendre importància i a abocar abundant aigua en el Tajo, tots per la vora dreta. El primer d'ells és el riu Cabrillas que ho fa en les proximitats del pont de Peñalén i més alvance el riu Gall, el seu principal afluent en el seu curs alt, baixe el pont de Sant Pedro.

Archiu:Alto Tajo - Puente de San Pedro.jpg

Cascada de la Herrería. El riu Tajo pel parage del pont de Sant Pedro.

Des del pont de Sant Pedro el riu vira bruscament, despuix d'un gran meandre, cap a l'esquerra prenent una orientació E-O fins al final del parc natural per Ocentejo. La vall s'eixampla alguna cosa pero pronte torna a estretir-se i a encajonarse resultant difícil l'accés a les seues vores per la verticalitat de les seues parets. Correspon a l'afonat de Armallones, a on el riu serpentea per la profunda hoz. En este tram rep les aigües del seu últim afluent important en el seu curs alt, el Ablanquejo, que ho fa també per la seua vora dreta. A lo llarc del seu recorregut per l'afonat de Armallones se situen alguns molins aprofitant la força de les seues aigües, i les salines de l'Inesperada, que va aprofitar la salinitat d'algunes de les seues fonts. Per a salvar l'estret tallat i poder comunicar Huertahernando i Huertapelayo, a abdós vores del Tajo, es va construir un atre alt pont, el de Tagüenza, construït sobre la roca, de similars característiques al de Peñalén pero de menor tamany, encara que a una altura similar.

Despuix d'una miqueta més de 125 km i despuix d'eixir dels llímits del parc natural, el riu Tajo s'encamina per tallats menys sinuosos i més baixos fins a Trillo i l'embassament de Entrepeñas, a on pren una atra fisonomia distinta.

El cabal del riu Tajo pel seu curs alt presenta dos periodos de similar duració. Des de giner fins a abril és quan el cabal és major, mentres que de juliol a octubre el nivell baixa considerablement. Açò ve relacionat en el periodo de pluges i el desgel, produït majorment per la primavera.

Riu de la Hoz Seca

El riu de la Hoz Seca o Oceseca és el primer afluent principal i en aigua durant tot l'any a la dreta del Tajo, pese al seu nom. De fet, en les époques més seques el Tajo a penes du un chicotet fil d'aigua fins que desemboca en ell el Oceseca, d'ahí el dit pronunciat per la zona de "Tajo du la fama i Oceseca l'aigua". Naix en la font de la Vora, entre Oriola del Tremedal i Bronchales, i una volta creuat el port d'Oriola i vorejat pel sur el Caimodorro comença a dur aigua de manera permanent en gran part del seu recorregut, llevat en el seu curs mig fins a la cova del Tornero, que apareix sec en superfície per les filtracions, i dibuixa una profunda hoz fins a la seua desembocadura en el Tajo despuix de 25 quilómetros de sinuós recorregut.

Riu Cabrillas

El riu Cabrillas naix en la font del Enebral baixe el cerro de Sant Cristóbal, i a l'est d'Orea, a una miqueta més de 1550 msnm. Seguint direcció cap al noroest, creua alts tallant páramo i deixant amplis vaus en el seu tram alt a on s'assenten Orea, Checa i Chequilla. Des del seu curs mig es encajona fins a la seua desembocadura en el Tajo més avall del pont de Peñalén. En els seus casi 40 km de curs tan solament té un afluent de certa importància, encara que d'escàs cabal, que deixa ampla vall que deixa al seu pas, el Jándula. El cabal del Cabrillas és escàs en pràcticament tot el seu curs casi tot l'any.

Rius Gall, Bullones i Arandilla

Artícul principal → Ric Gall.

Artícul principal → Riu Arandilla (Guadalajara).

Archiu:Barranco de la Hoz.jpg

Dins del parc natural de l'Alt Tajo es troben els profunts canons del ric Gall, com el barranc de la Hoz.

El riu Gall és el major i més caudaloso dels tributaris del Tajo alt. Naix a 1600 msnm a l'oest d'Oriola del Tremedal prenent direcció cap a l'est fins a creuar la localitat turolense, a on pren direcció cap al nort. La major part dels seus cursos alt i mig ho fa entre páramo, o com a molt entre menuts cerros poc prominents, ben deixant àmplies valls, ben retallant-los mínimament. Continua direcció nort fins a Molina d'Aragó, a on vira cap a l'oest recorrent àmplies valls de cultiu fins que comença el seu curs baix pel parc natural de l'Alt Tajo. Des del terme municipal de Corduente comença a llaurar la roca deixant profunts tallats, entre els que destaca el barranc de la Hoz.

Casi en finalisar este barranc rep les aigües del primer dels seus més importants afluents, el riu Bullones, que naix en els monts de Picaza, deixa des de la seua font una ampla vall a on s'assenten vàries poblacions i talla els páramo ya en el seu curs baix fins a morir en la vora esquerra del Gall.

Aigües més avall, poc abans de desembocar en el Tajo, rep per la dreta les aigües del riu Arandilla. Este riu és dels pocs importants que no naixen en els monts Universals, sino que ho fa en la serra de Aragoncillo, prop de la font del Tajuña, i pronte forada els páramo que travessa fins a la seua desembocadura.

El Gall desemboca baix el pont de Sant Pedro, prop de Zaorejas, aportant un important cabal al riu Tajo i despuix d'haver recorregut páramo i monts a lo llarc de més de 80 quilómetros i despuix de deixar arrere numeroses poblacions assentades en les seues valls.

Rius Ablanquejo i Linares

Dels afluents principals del Tajo alt, l'Ablanquejo és l'únic que no naix en els monts Universals, sino que ho fa en una paramera al sur de Ciruelos de la Pinada en la font del Pi. Des del seu naiximent comença a foradar cap al sur de l'páramo encajonándose, encara que corre per ell escàs cabal.

No és fins que s'unix en el riu Linares o Salat, més avall d'Ablanque, quan pren una miqueta més de cabal permanent. El Linares naix en Santa María de l'Espino prop de la cova de la Hoz. En el seu recorregut es combinen els barrancs en els amples vaus a on s'assenten les poblacions. No obstant el cabal és escàs, sobretot en époques estivalés. Posseïx un afluent per la seua dreta recent creuat Riba de Saelices, el riu Lamadre. Des de la desembocadura d'est el Linares comença a arrastrar materials salínicos favorint l'instalació d'algunes salinas a lo llarc dels seus cursos, com les de Saelices. A lo llarc de la seua conca se situen les coves de la Hoz i la dels Casares, a on s'han trobat pintures rupestres. En l'entorn de la dels Casares es va produir l'inici del incendi que en 2005 va arrasar 12 000 ha de bosc en la zona i es va dur la vida d'onze membres del retingues forestal de Cogolludo.

Des de la desembocadura del Linares, el Ablanquejo es encajona més entre els monts deixant un profunt tallat fins a desaguar en el Tajo en l'afonat de Armallones. En els seus casi 30 km de recorregut, el cabal del riu Ablanquejo no és massa abundant, encara que aporta aigua durant tot l'any al riu Tajo.

Dolina, estanys i chapulls

La karstificación dels terrenys secundaris i els règims hídrics ha provocat en la comarca de l'Alt Tajo l'aparició de gran número de grutas subterrànees, depressió, alvencs i dolinas. Les estanys i els navajos són molt abundants en el Señorío de Molina, sobretot en el noreste de la comarca lindando en Aragó. En l'Alt Tajo l'aigua ha perforat majorment la roca creant grutas i alvencs, pero existixen alguns eixemples de dolinas en els seus parages. Com ocorre en el restant de la zona, la majoria d'estes solen estar buides en les époques seques de l'any; no obstant dos casos destaquen en aigües permanents durant tot l'any:

Archiu:Laguna Taravilla.jpg

Estany de Taravilla.

• l'estany de la Parra o de Taravilla se situa en ple cor del parc natural, en un terrat sobre la vora dreta del riu Tajo, prop del bot de Poveda i entre les localitats de Poveda de la Serra i Taravilla. És una dolina càrstica d'aigües permanents que o be descendixen de les montanyes circumdants o be ixen a la superfície en forma de manantial.
• Els prats humits de Torremocha de la Pinada constituïxen una microrreserva de 11 ha de menuts chapulls que alberguen una important població de falagueres Ophioglossum azoricum.
• Atres eixemples es poden trobar en els monts Universals entre els rius Oceseca, Tajo i Cabrillas, a on algunes fonts d'aigua es conformen en menuts estanys o navajos. Són de chicotet tamany i en la majoria dels casos es troben seques gran part de l'any. Destaca l'estany de Salobreja, prop de Orea, que reté aigua durant tot l'any. En atres casos, els estanys són els restants d'alguna antiga mina de caolín que ha permaneixcut allí una volta abandonada la mina; és el cas de la bassa de Villanueva, prop de Villanueva de Alcorón.

Aqüífers

Este fenomen de la karstificación ha produït en l'Alt Tajo tres tipos de comportaments hídrics entorn als aqüífers:

• Primer, en la major part de les parameras jurásicas es presentes una gran cantitat d'aqüífers per la permeabilidad de la superfície de les parameras, la llenta circulació d'aigües per l'alta mineralisació i l'important capacitat d'almagasenament d'aigua en estos aqüífers.
• Segon, en la molga cretácica de Villanueva de Alcorón es comporta com un acuífero bicarbonatado de fisuración, presentant un grau intermig de karstificación. Açò dona lloc a una gran cantitat d'alvencs, a on les aigües s'infiltren ràpidament pero s'acumulen en el seu interior degut, possiblement, a la permeabilidad del terreny interior o a l'estretament d'unes cavitats poc inclinades, provocant que l'eixida a l'exterior siga llenta.
• Atres aqüífers d'un alt desenroll càrstic, com els que provoquen l'eixida de les aigües en la font de la Escaleruela, prop de Zaorejas i del pont de Sant Pedro, presenten una gran fisuración i un gran drenage d'aigua, per lo que en époques de sequia es presenten buits.

Vegetació

Hi ha dos factors fonamentals que han influenciat i determinat la vegetació existent en el parc natural de l'Alt Tajo, els factors físics i el ser humà. Entre els primers, el clima en una distribució irregular de les pluges i unes temperatures extremes, sobretot en els gèlits hiverns. Els sols, casi sempre molt pobres i de distints substrats i moltes voltes en pendents molt pronunciades, provocant una gran varietat de matisos vegetals.

El segon, l'acció del ser humà és la que més ha influït en la vegetació de la zona, sobretot de forma negativa, des de l'explotació irracional fins a l'introducció d'espècies noves en detriment de les autòctones més adaptades, en un principi, al clima i a la geologia. En este cas, les coníferas són les més esteses, i s'han convertit en l'espècie majoritària entre els arbres que comprenen gran part de l'espai del parc natural. Un dels primers factors que varen modificar el paisage natural de la comarca va ser l'introducció de la trashumancia, que ha dut a la deforestación d'importants zones de les parameras, sobretot les que voregen el parc pel nort, que han donat lloc posteriorment a les terres per a la labranza i para pastures.

Entre els eixemplars florísticos que es poden observar en el parc natural es troben:

Pins

Archiu:Pinus nigra spp. nigra. caps block 61

Pi laricio, l'arbre més abundant en l'Alt Tajo.

Els pinadaés són el hàbitat vegetal més estés de tot l'Alt Tajo. Hi ha grans extensions de pins en tot el parc natural pràcticament per tot els seus llímits. Hi ha tres varietats de pins predominants:

• El pi laricio és el que més extensió ocupa en l'Alt Tajo, sobretot les ales del canó del riu Tajo i les planicies menys elevades, principalment de la part central i occidental del parc, degut a que resistix molt ben la sequia i la fredor hivernal. La seua existència i modificació per l'home vénen molt lligades a l'explotació maderera, tant en l'obtenció dels seus recursos com en el repoblament dels terrenys i en el seu transport a través del riu.
• El pi selvat és més abundant en la part oriental del parc natural, sobre els monts Universals i en les capçaleres dels rius. Apareix, normalment, a partir dels 1500 msnm en les zones més propenques als caixers dels rius per a compensar les seues altes necessitats hídriques. De la mateixa manera que el pi laricio, el major interés per a l'home és el maderero per la bona calitat de la fusta que oferix el pi selvat.
• El pi rodeno es troba casi sempre en les ales de les valls per vore's lligat materials silíceos, areniscas i conglomerats i a terrenys no molt elevats per no tolerar tant les temperatures molt baixes i per la seua tolerància a la sequia. En l'Alt Tajo és més comú en la zona nort del parc, a on l'altura és menor i les valls són més oberts. Junt als pins rodenos apareixen comunitats de petorras, jaras i biercolarés. L'us econòmic del pi rodeno es llimita a l'extracció de la resina per la menor calitat de la fusta respecte a atres eixemples de resina.

Sabinas

Archiu:Juniperus thurifera L.jpg

La sabina albar és molt abundant en els boscs més al nort del parc natural.

La sabina albar és molt resistent a les gelades fortes i als estius secs i calorosos per lo que ocupa una gran extensió en les parameras expostes al vent, en sol més pedregoso i en una altitut d'entre 1000 i 1300 msnm. Apareix en boscs propis junt en sotobosque de ginebreras i unes atres plantes aromàtiques, encara que en zones més humides apareix junt a quejigarés, en atres llocs junt a pinades o en atres formacions de major degradació junt a cambroños. La mà de l'home ha anat reduint la seua extensió en el parc en favor de les pinades rediciéndose a les parameras més septentrionals i a les valls dels rius Bullones i Cabrillas.

La sabina negral apareix en les ales més escarpadas i verticals, en sols calizos i en les repisas calcáreas. Es desenrollen majorment en les estacions més càlides. Per la seua banda, el sabinoenebro rastrero s'alterna en les zones més altes i calcàrees en el pi selvat.

Quejigos

Els quejigares en l'Alt Tajo ocupen extensions marginals, lligades normalment a les valls, en zones d'umbría o intercalados a pinades i sabinares, en sols en bona capacitat de retenció d'aigua. El quejigo en algunes zones favorides hídricamente ve acompanyat per avellaners donant lloc a un paisage de cert valor ecològic.

Carrasques

Com els quejigos, les carrascas han sofrit una deforestación progressiva sent substituida principalment per pinades. Els encinarés apareixen en llocs de solà en forma de menuts boscjos densos i mesclant-se a voltes en alguns chaparros i en sotobosque de ginebreres, guillamos, bojes, prunyoneras, avellaners, aligustres i glops selvats. Atres voltes apareixen aïllades en rodales i bujalés.

Bojes

Archiu:Buxus sempervirens.jpg

Eixemple de boj comú com els que poblen l'Alt Tajo.

El boj comú es troba en pràcticament tot l'Alt Tajo, be com a comunitats certament conformades en la zona més serrana, be com sotobosque de quejigares i pinades, be com xara i mont baix.

Tilares

La tilia acerion i la tilia platyphyllos abunden en les umbrías més humides de les parts miges i altes de les valls, conformant chicotetes àrees relícticas i refugi d'espècies de plantes eurosiberianas d'importància ecològica.

Vegetació de ribera

Els numerosos rius que creuen el parc natural i l'escassa contaminació de les seues aigües permeten el creiximent de distintes espècies de vegetació ribereña. Destaquen els sauces iberolevantinos i la vegetació béntica en tapissos de carófitos, en les zones més propenques als manantialés, i els àlbers i els macrófitos sumergits, en els trams més baixos i confrontants als rius.

Comunitats rupícoles

Les comunitats de chicotetes plantes rupícoles vénen favorides pels sols silíceos i calcáreos. Es poden trobar segons siguen:

• calcícolas, com la antirrhino pulverulenti-rhamnetum pumili i la chaenorhino-sarcocapnetum enneaphyllae;
• umbrófila, principalment la campanula hispànica;
• de clavills abrigades i humides, com la saxifragetum latepetiolatae i la homalothecio-asplenietum fontani;
• de paredones rezumantes, a on destaca la adiantion capillus-veneris;
• silicícola, com la asplenietum septentrionali-foresiaci i la bartramio-Polypodietum serrati, o
• de gleras calcícolas, com la picrido riellii-Stipetum calamagrostis i la galeopsio angustifoliae-Ptychotidetum saxifragae.

Hàbitats halófilos

En les zones a on hi ha salinas es mantenen espècies halófilas, formant comunitats aïllades per les seues condicions, en praderias de polypogon maritimus, de puccinellia, de juncs halófilos i de terófitos, entre unes atres.

Plantes especialment protegides

Per mig de la declaració de el LIC i la ZEPA de l'Alt Tajo han quedat vàries plantes especialment protegides per la seua escassea i el seu interés florístico:

• la Riella helicophylla, una planta hepàtica que es troba generalment en roques humides del parc;
• l'api rastrero, que es troba en algunes charcas i chapulls de les montanyes, com l'estany de la Parra;
• la belladona andalusa, de la que s'han trobat varis eixemplars en barrancs, pedreras, clars del bosc i en vores de camins, i s'ha seguit una política de replantación i recuperació en tot el parc natural, i
• el Delphinum fissum sordidum, planta floral de primavera en perill d'extinció, presenta la seua major colónia en la península ibèrica en l'Alt Tajo.

Fauna

En l'Alt Tajo conviuen la majoria de les espècies de rapaces i mamífers de la península ibèrica. I són els primers els que més destaquen entre tots, lo que ha donat lloc a la creació d'una Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). La concentració de mamífers, predadorés i herbívors, reptilés, amfibis i peixos és abundant en tot el parc per la seua extensió i a les seues condicions orogràfiques i climàtiques.

Mamífers

Archiu:Red fox pup in a forest of Haute-Normandie.jpg

El rabosot roig és un dels mamífers en major població en l'Alt Tajo.

Archiu:Gyps fulvus (Frank Wouters).jpg

El buitre leonado és la rapaz que més solca els cels de l'Alt Tajo.

Archiu:RainbowTrout.jpg

La trucha és un dels peixos més apreciats pels peixcadors de l'Alt Tajo.

Archiu:Graellsiaisabelae. caps block 69

La actias isabelae és un dels invertebrats protegits del parc natural.

Entre els mamífers que més abunden en els boscs de l'Alt Tajo estan els predadores, que s'estenen per pràcticament tot el parc natural. Són especialment numerosos en la zona la garduña, el teixó europeu, la llúdria europea i el rabosot roig, encara que també poden trobar-se per zones poblacions de gats monteses, comadrejas, furons salvages i ginetas. També mamífers cinegéticos com javalíés, cérvols, cabirols, gamos, llebres i conills.

Els micromamíferos són també molt abundants entre les espècies animals de l'Alt Tajo. Les fardes roges, els erizos, les musarañas comunes, les musarañas nanes, els musagaños, els rates de camp, els rates comunes i algunes rates es troben en tots els llocs del parc natural.

Els LIC i ZEPA de l'Alt Tajo protegix especialment les poblacions de:

• Malifet dels Pirineus, que habita especialment en les vores dels rius més caudalosos i dels estanys permanents.
• Rat penat chicotet de ferradura, que habita en les coves i alvencs de tipo càrstic.
• Llúdria europea, que habita en els rius més caudalosos del parc natural.

Aus

La gran cantitat de hoces i tallats que foraden els rius que creuen el parc natural fa que entre les aus siguen les rapaces les més visibles, de les que hi ha numeroses espècies que sobrevolen els cels del parc natural. El buitre leonado és la més numerosa de totes les rapaces que hi ha en la comarca, molt freqüents en els canons occidentals del parc natural, pero també hi ha comunitats de cernícalos, gavilans, falcons pelegrins, ratoneros comuns, azorés, alimoches, àguiles calçades, àguiles perdiceras, àguiles culebreras, àguiles reals, milanos negres i alcotanes, els últims més escassos en la comarca.

En les nits del parc natural apareixen atres rapaces com muçols reals, mochuelos, cárabos, autillos i lechuzas comunes.

També numeroses espècies d'aus menors poblen els cels i racons de l'Alt Tajo, entre les que destaquen paseriformes, merlas, chiulets reals, gayos i urracas, entre moltes atres.

La majoria d'estes rapaces i atres aus menors es troben protegides per la ZEPA de l'Alt Tajo: el alimoche, el buitre leonado, l'àguila culebrera, l'àguila real, l'àguila calçada, l'àguila perdicera, el falcó pelegrí, el muçol real, el chotacabras europeu, el blauet, la totovía i la curruca rabilarga.

Peixos

Els peixos són abundants en les aigües del parc natural a on és concorreguda la peixca deportiva. Entre les espècies més donades en els rius de la comarca estan el barp i la trucha. El LIC i la ZEPA de l'Alt Tajo protegixen especialment la voga de riu, la bermejuela, el barp comizo i la locha espinosa.

Reptils i amfibis

Els reptilés com les serps i les culebras també tenen el seu lloc en els parages i boscs de l'Alt Tajo. La culebra d'escala, la culebra viperina i l'escurçó hocicuda, totes elles molt abundants en la península ibèrica. Entre els reptils menors, el fardacho ocelado, la lagartija colirroja, la lagartija ibèrica, la lagartija colilarga, la salamanquesa comuna i la culebrilla cega, són espècies molt abundants en tota la comarca.

Entre amfibis més comunes en l'Alt Tajo es troben la granota comuna, el sapo comú, el sapo corredor i el gallipato.

Invertebrats

En una zona de naturalea és molt propi que hi haja multitut espècies autòctones d'insectes i invertebrats. Per el LIC i la ZEPA de l'Alt Tajo estan protegides sis espècies d'invertebrats: el Coenagrion mercuriale, un cenagriónido molt comú en els rius del parc natural; la Apteromantis aptera, una mantis donada en alguns llocs concrets de la península ibèrica; la Euphydryas aurinia o ona roja, un ninfálido en perill d'extinció; la Actias isabelae, una palometa nocturna amenaçada; el cérvol volant, un coleòpter de gran tamany, i el carranc de riu ibèric, espècie molt escassa i amenaçada per l'introducció del carranc de riu americà.

Població

Per la gran extensió del parc natural de l'Alt Tajo, són molts els municipis els territoris dels quals, o part d'ells, estan protegits per la seua llegislació. Per les dures condicions climàtiques i orogràfiques i a la lluntea dels grans núcleus urbans, cap d'ells ha estat mai excessivament poblat, i històricament tan sol Checa i Alustante, tradicionals centres mercantils i transhumants, han superat el miller d'habitants, encara que un bon número d'ells si alcançava o s'acostava als cinccents veïns. A mitan de el XIX es varen començar a obrir les primeres mines de caolín en la zona, lo que va provocar un va canviar en els usos econòmics de la zona, tradicionalment madereros i ganaders transhumants, i la població va aumentar considerablement. A lo llarc d'un sigle, durant la segona mitat de el XIX i tota la primera mitat XX, la població va ser prou estable, mantenint-se entorn als 20.000 habitants, aplegant en 1910 als 22 000. No obstant, a partir dels anys 1960, conseqüència del Pla Nacional d'Estabilisació Econòmica de 1959 i la conseqüent industrialisació del país, va començar un periodo d'emigració a les ciutats, principalment a Madrit, Barcelona i Valéncia, i la població va descendir exponencialment des de llavors. En els primers anys de el XXI molts pobles varen quedar deshabitats en els mesos hivernals, uns atres es varen agregar a municipis majors formant grans térmens, com el de Corduente, un dels majors de tota la província de Guadalajara. La població total supon una quinta part respecte a la que hi havia a mitan de el XX. Solament els més turístics guanyen una miqueta de població, sobretot des de la declaració del parc natural.

Archiu:Alto Tajo - Censo histórico de población.png

Cens històric dels municipis de l'Alt Tajo en el que s'observa el paulatí i acusat descens poblacional sofrit des dels anys 1960.

Municipis compresos

El parc natural de l'Alt Tajo, tant en la seua part central com en la zona perifèrica de protecció, comprén tot o part del territori d'un total de quarantaquatre municipis de les províncies de Conca i Guadalajara.

Archiu:Valtablado.jpg

Valtablado del Riu.

Província de Guadalajara

Ablanque Alcoroches Alustante Anguita Santa María de l'Espino Villarejo de Medina Arbeteta Armallones Banys de Tajo Checa Chequilla Cifuentes Carrascosa de Tajo Oter Cobeta

Corduente Cuevas Llaurades Cuevas Minades Lebrancón Torete Torrecilla de la Pinada Ventosa Esplegares Fuembellida Huertahernando Luzón Mazarete Megina Ocentejo

Olmeda de Cobeta La Buenafuente del Sistal Orea Villanueva de les Tres Fonts Peñalén Peralejos de les Truchas Pinilla de Molina Poveda de la Serra El Recuenco Riba de Saelices La Loma Ribarredonda Sacecorbo Canals del Ducado

Saelices de la Sal Selas Taravilla Terzaga Tierzo Torremocha de la Pinada Traíd Trillo Valhermoso Escala Valtablado del Riu Villanueva de Alcorón Zaorejas Huertapelayo Villar de Cobeta

Província de Conca

• Beteta
• Conca
• Cova del Ferro
• Tragacete

Economia

Tradicionalment l'economia de l'Alt Tajo s'ha basat en quatre eixos fonamentals que tenen que vore en els recursos naturals que oferix la zona: l'agricultura, ganaderia, la fusta i la mineria, tant de sal com de caolín. A estos se li ha unit el turisme que ha generat la declaració de parc natural.

l'agricultura és pròpia dels páramo rasos que lindan en el parc, sobretot pel nort, i d'algunes valls amples d'alguns rius com els cursos alts del Bullones i del Cabrillas. Es tracta generalment d'agricultura de seca en les parameras i de camps de girasolés, de mimbreras i de chicotetes hortas en les vegas. També la recollida de trufas, bolets de penca i níscalos, entre uns atres fongos, genera una chicoteta activitat econòmica en els mesos de la seua recollida.

La ganaderia, per la seua banda, està directament lligada a la trashumancia arribada principalment des d'Andalusia a la busca dels prats estivalés de les ales dels monts de l'Alt Tajo. També la cría de cabres i vacas ha segut desenrollada en algunes poblacions, encara que en menor mida. Alustante i Checa han segut tradicionalment els principals centres ganader i transhumant, respectivament, de la comarca. Junt en la ganaderia, la peixca, sobretot de subsistència, ha segut una activitat constant en els rius de la comarca.

Archiu:Alto Tajo - Ganchería.jpg

La ganchería és un dels oficis tradicionals de l'Alt Tajo.

La fusta ha segut un atre recurs econòmic fonamental de la comarca des de temps ancestrals, per la gran cantitat d'extensos boscs que es troben. De la fusta han sorgit varis oficis que han ocupat a les persones dels pobles de la zona: el resineo, el carboneo i la maderada. D'estos tres, el de la maderada és el més representatiu d'ells. Els gancheros descendien els arbres, principalment pins, talats en els boscs de l'Alt Tajo a través dels rius Tajo i Guadiela fins a les fàbriques establides en Aranjuez, Toledo i, inclús, Talavera de la Reina. L'ofici de la ganchería va perdurar fins a alvançats els anys 1940, despuix de l'inici de la construcció dels assuts d'Entrepeñas i de Buendía, que dificultaven la baixada de la fusta, i quan el transport per camió va començar a ser més rendable que el transport pel riu.

Tots estos oficis estan en descens o simplement desapareguts, com és el cas de la trashumancia i el dels relacionats en la fusta, pero el de l'extracció del caolín encara perdura sobretot en els municipis de Poveda de la Serra i de Peñalén, en la vora esquerra del Tajo, a on queden obertes mines a cel obert des dels anys 1960. L'extracció del caolín de l'Alt Tajo data dels anys 1920, encara que és en els anys 1960 quan es comença l'explotació a gran escala del mineral en la comarca. Si be, és una activitat productiva que suscita debat a favor, per ser un sector econòmic fonamental en la zona, i en contra, pel gran impacte migambiental que ocasiona.

L'extracció de sal va ser una activitat concentrada en llocs concrets d'alguns rius a on es varen establir salines, com les de Almallá, junt al riu Bullones, les de Saelices de la Sal, junt al riu Lamadre, i les de l'Inesperada, junt al Tajo en l'afonat de Armallones. Les salines de l'Alt Tajo varen ser abandonades entre el XIX i principis de el XX quan varen deixar de ser rendables.

Des de la declaració del parc natural el turisme ha sofrit un important creiximent en la major part dels pobles de la comarca, convertint-se en un sector econòmic fonamental. Es basa generalment en el turisme d'interior i aventura, normalment donat els fins de semana i en mesos primaverales i estivals.

L'Alt Tajo i la lliteratura

L'Alt Tajo i la seua forma de vida va inspirar a José Luis Sampedro per a escriure El riu que nos du (1961), que narra l'última maderada des de l'Alt Tajo fins a Aranjuez en els anys 1940, a través d'un minuciós estudi sicològic dels personages, i topogràfic i etnogràfic dels llocs pels que discorre el Tajo en el recorregut dels gancheros en plena época de postguerra. En els anys 1930, durant la seua adolescència, quan vivia en Madrit, Sampedro es va quedar prendado dels gancheros a la seua arribada en les fustes a Aranjuez pel riu Tajo, un espectàcul que reunia tots els mesos de març als veïns de la localitat. En els anys 1950, mapa en mà, va decidir recórrer-se l'Alt Tajo per a vore el terreny i contactar en els gancheros. En 1961 va tornar a la zona per a reconéixer els llocs pels que varen passar els gancheros i preparar aixina la seua novela, que voria la llum mesos despuix. La novela va ser traduïda a varis idiomes i en 1989 Antonio del Real va dirigir la película basada en el llibre i que es va rodar en els mateixos parages que va descriure Sampedro.

Una excursió pel parc natural i, en concret, per l'estany de Taravilla va inspirar a l'escritor espanyol José María Merino la seua novela El riu del Edén, per la que va rebre en 2013 el Premi de la Crítica de Castella i Lleó i el Premi Nacional de Narrativa.

L'escritor guadalajareño Juan Pablo Mañueco arreplega en la seua obra en vers Castella, esta vora és la teua vora una llegenda situada en l'estany de Taravilla.

Vore també

• Espais naturals de la província de Guadalajara

Bibliografia

• ACERO, Miguel Ángel i LÓPEZ VÁZQUEZ, Luis. Anar per l'Alt Tajo : (Guadalajara, Conca i Terol). Acció Divulgativa. Madrit, 1992. ISBN 978-84-7955-031-8
• AMORÓS, Francisco. Estudi faunístico de l'Alt Tajo. Ministeri d'Agricultura, Peixca i Alimentació. Centre de Publicacions. Madrit, 1984. ISBN 978-84-7479-251-5
• APARICIO MANRIQUE, Aurora i GARCÍA GARCÍA, Esperanza. Itinerari ecològic i lliterari : l'alt Tajo. Edicions Pedagògiques. Madrit, 1995. ISBN 978-84-411-0109-8
• CARCAVILLA, Luis, RUIZ, Rafael, i RODRÍGUEZ, Esaú. Guia geològica del Parc Natural d'Alt Tajo. JCCM, Servici de publicacions. Toledo, 2008. ISBN 978-84-7788-493-4

• GARCÍA PERDICES, Jesús. Neu en l'Alt Tajo. AUTOR-EDITOR 193. Guadalajara, 1980. ISBN 978-84-300-3279-2
• GONZÁLEZ AMUCHASTEGUI, María José. Geomorfología de el "alt Tajo" en el sector de Molina d'Aragó. Universitat Autònoma de Madrit. Servici de Publicacions (Tesis doctoral de 1993). Cantoblanco, Madrit, 2004. ISBN 978-84-7477-492-4
• ICONA. Estudi faunístico de la zona de l'Alt Tajo entre el pont de Valtablado del Riu i el pont de Sant Pedro. Contribució al coneiximent dels seus recursos naturals com a determinants del seu maneig integrat. Servici de Publicacions Agràries. Madrit, 1984.
• LÓPEZ VÁZQUEZ, Luis. L'Alt Tajo. El Senderiste. Madrit, 2003. ISBN 84-95368-01-3
• MORA SÁNCHEZ, Antonio, CÓRDOBA LEIVA, José Luis i BARRERA LINARES, David. L'estructura econòmica del turisme en l'Alt Tajo. Mora Sánchez, Antonio. Màlaga, 2001. ISBN 978-84-607-2927-3
• SAMPEDRO, José Luis. El riu que nos du. Aguilar. Barcelona, 1961. (Edició original agotada). Nova edició: Edicions Destine. Barcelona, 2003. ISBN 978-84-233-2257-2
• SANZ GARCÍA, Carlos. Alt Tajo (Guadalajara). Diputació Provincial de Guadalajara. Guadalajara, 1994. ISBN 978-84-87791-12-3

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alt Tajo.
• Castella-la Mancha. Mig ambient Parc Natural de l'Alt Tajo
• Alt Tajo. Informació general. Fullet informatiu.
• Associació de Municipis Gancheros de l'Alt Tajo
• Geoparque Comarca de Molina - Alt Tajo
• Web sobre el parc natural de l'Alt del Tajo