Alexandre el Gran

Alejandro III (Plantilla:Lang-grc; Pela, 20/23 de juliol o 6/10 d'octubre de 356 a. C. - Babilonia, 10/13 de juny de 323 a. C.), conegut com Alejandro el Gran o Alejandro Magne, fon un sobirà de l'antic regne Grec de Macedònia.

Despuix de succeir en el tro al seu pare, Filipo II, en l'any 336 a. C. a l'edat de vint anys, va consagrar la major part del seu regnat a una prolongada campanya militar que es va estendre per Àsia i l'antic Egipte. En trenta anys d'edat havia consolidat un dels imperis més extensos de l'Antiguetat, els dominis de la qual comprenien des del mar Jónico fins al noroest de l'Índia. Invicte en el camp de batalla, l'historiografia ho considera de forma unànim com un dels comandants militars més lluents i exitosos de tots els temps.

Naixcut en la ciutat de Pela, Alejandro va rebre ensenyances del filòsof Aristóteles fins als setze anys. En 335 a. C., poc despuix d'heretar la corona macedonia, va encapçalar una campanya en els Balcans en la finalitat de reafirmar la seua autoritat sobre Tracia i diverses regions d'Iliria, per a marchar posteriorment contra la ciutat grega de Tebas, la resistència de la qual va ser castigada en la destrucció total de la urbs. Alejandro va assumir l'hegemonia de la Lliga de Corinto, la federació d'estats grecs instituïda originalment pel seu pare.

Investit en l'autoritat sobre el conjunt dels grecs, va mamprendre en 334 a. C. una invasió panhelénica del Imperi aqueménida, lo que va donar inici a una serie de campanyes que es prolongarien durant una década. Despuix de la conquista d'Àsia Menor i l'obtenció de victòries decisives —especialment en Issos i Gaugamela—, el poder aqueménida va quedar fracturat. Posteriorment, Alejandro va derrocar a Darío III i va completar la sumissió de l'Imperi persa en la seua totalitat. Despuix d'esta caiguda, l'Imperi macedonio va dominar una vasta extensió territorial compresa entre el mar Adriático i el riu Indo. En el seu encabotament per alcançar els «confines del món i la Gran Mar Exterior», va invadir l'Índia en 326 a. C. i va obtindre un triumfo sobre Poros, sobirà de l'actual Punyab, en la batalla del Hidaspes. No obstant, davant la gresca de les seues tropes, es va vore finalment obligat a desistir de la seua campanya en l'Índia i a mamprendre la tornada des del riu Beas. Va fallir en 323 a. C. en la ciutat mesopotámica de Babilonia —la qual proyectava convertir en la capital del seu imperi—, mentres es trobava en la seua ruta de tornada cap a Grècia. El decés d'Alejandro va truncar definitivament els seus plans per a l'invasió de la península aràbiga.

Despuix del seu decés, l'esclat d'una successió de guerres civils va provocar la fragmentació de l'Imperi macedonio a mans dels seus generals, els diádocos. La mort d'Alejandro senyala, de manera convencional, l'inici del periodo helenístico. El seu llegat, forjat a través de les conquistes, es distinguix per un profunt sincretisme i una vasta difusió cultural que varen propiciar el sorgiment del grecobudismo i del judaisme helenístico. D'entre les més de vint ciutats que va fundar descolla, per la seua importància històrica, Aleixandria, en Egipte. Aixina mateix, l'establiment de colónies i l'expansió de la cultura grega varen donar orige a la civilisació helenística, l'influència cultural de la qual es va estendre des del Mediterràneu oriental fins als confines del subcontinent indi. Baixe este procés, l'idioma grec es va consolidar com la llengua franca de la regió i va perdurar com l'idioma predominant del Imperi bizantí fins a la seua caiguda en l'any Plantilla:DC

La figura d'Alejandro, erigit a la categoria d'héroe a l'altura del propi Aquiles, va ocupar un lloc prominent en les tradicions històriques i mítiques tant de la cultura grega com de les no helèniques. Les seues #proea i triumfos en el camp de batalla ho varen transformar en un paradigma d'excelència en el que es compararia a numerosos líders militars de la posteritat. Més allà dels seus guanys territorials, Alejandro es va convertir en un referent iconográfico i cultural de primer orde en numeroses civilisacions. Ademés, va inspirar una vasta producció lliterària i llegendària que es va difondre per Europa i el món islàmic durant sigles, mentres que el seu geni tàctic seguix sent, hui en dia, matèria d'estudi en acadèmies militars de tot lo món.

Biografia

Orígens

Alejandro pertanyia a la dinastia dels Argéadas, el linaje que va regir els destins de Macedònia des dels seus orígens històrics. Els autors de l'Antiguetat vinculaven esta estirp en els heráclidas; el mit relata que el teménida Carano —germà menor del rei Fidón d'Argos i descendent d'undècima generació d'Heracles— o, d'acort en atres versions, el seu successor Pérdicas, va emigrar des del Peloponeso cap al nort durant el VII en la finalitat de fundar el seu propi regne. Va ser Argeo, fill de Pérdicas, qui va otorgar el seu nom a la casa real, de la qual Alejandro III seria un descendent lluntà.

Fins a el IV, Macedònia es configurava com un regne exigu i vulnerable, sitiat per les persistents incursions de tracios i ilirios des del nort i per la pressió expansionista helena des del sur. Pese a que els macedonios semblen haver amprat un dialecte del grec, els helens els calificaven de bàrbars. Amintas III, yayo d'Alejandro i membre d'una branca colateral de la dinastia que va accedir al tro despuix de l'assessinat del seu predecessor, va preservar la seua posició únicament per mig d'una hàbil diplomàcia entre els diversos estats de la Hélade. El seu fill, Filipo II, va transformar la realitat del regne en incrementar substancialment els ingressos de l'Estat, instituir un eixèrcit formidable i sometre als príncips de l'Alta Macedònia. Despuix de derrotar als seus veïns septentrionals, va iniciar la conquista sistemàtica de les polis gregues. L'esposa de Filipo i mare d'Alejandro va ser la princesa epirota Olimpia, filla del rei Neoptólemo I, pertanyent a la dinastia dels eácidas, els qui traçaven el seu linaje fins a Aquiles. En conseqüència, Alejandro era tingut, tant per llínea materna com a paterna, per descendent de divinitats i dels més insignes héroes de l'Antiguetat, convicció que va eixercir una influència determinant en la forja de la seua personalitat.

Filipo II va contraure nupcias en sèt ocasions i va conviure en totes les seues consortes de manera simultànea. L'única germana de víncul ple d'Alejandro va ser Cleopatra; no obstant, el jove contava en atres germans per llínea paterna: Arrideo, refillol de Filina de Larisa, aixina com les seues germanes Tesalónica, filla de Nicesípolis de Feras; Cinane, filla de la princesa iliria Audata; i Europa, filla de Cleopatra. Pese a que Arrideo aventajava a Alejandro en un any d'edat, patia una discapacitat intelectual que posicionava a Alejandro com l'únic hereu llegítim per a la successió del seu pare.

Arbre genealògic d'Alejandro Magne.

Naiximent i infància Alejandro va nàixer en l'any 356 a. C. en Pela, la capital macedonia. Segons la tradició, el alumbrament va ocórrer la mateixa nit en que Eróstrato va incendiar el Temple de Artemisa en Éfeso, una de les «sèt Maravelles del món»; els macs perses varen interpretar de colp i repent aquell sinistre com el presagie d'una futura catàstrofe per al seu imperi. Més vesprada, Hegesias de Magnesia va oferir una atra explicació a tal coincidència: «No és d'estranyar que el temple de Artemisa ardira —va escriure—, puix la deesa estava ocupada en eixe moment assistint al naiximent d'Alejandro». D'acort en les fonts, el rei Filipo, qui per llavors sitiava Potidea, va rebre la notícia del naiximent del seu refillol el mateix dia en que la ciutat caïa en el seu poder. En eixa mateixa jornada, atres mensagers li varen informar sobre una gran victòria macedonia front als ilirios i sobre el triumfo del seu cavall de carreres en els Jocs Olímpics. No obstant, ya que els prodigis de diversa índole solien ornar el naiximent i la vida dels grans personages de l'Antiguetat, l'historiografia actual considera que estes coincidències pertanyen, fonamentalment, a l'àmbit de lo llegendari. La data precisa del naiximent d'Alejandro permaneix envolta en l'incertitut. Plutarco situa l'acontenyiment en el «sext dia del més d'hecatombeón, al que els macedonios denominen lloe». Numerosos historiadors establixen el 15 de juliol com la jornada inicial de hecatombeón i, per tant, daten el alumbrament el 20 de juliol, si ben diverses tesis defenen els dies 21 o 23. Per una atra part, Aristóbulo de Casandrea sosté que el monarca va viure treinta y dos anys i huit mesos, cronologia que traslladaria el seu naiximent a l'estació otoñal. Segons el testimoni de Demóstenes, el més macedonio lloe no es corresponia en hecatombeón, sino en boedromión, periodo equivalent als mesos de setembre i octubre. Per esta discrepància, sorgix una atra data provable per al seu naiximent: l'interval comprés entre el 6 i el 10 d'octubre. El chiquet va rebre el seu nom en honor al seu antepassat Alejandro I, malnomenat «Filoheleno» («amic dels grecs»), una elecció que podria haver tingut trasfondo polític. Durant la seua infància, el príncip a penes va freqüentar al seu progenitor, qui permaneixia constantment en campanya; per això, la major part de la seua chiquea va transcórrer baix la tutela de la seua mare, Olimpia, descrita com una dòna de «caràcter difícil», «celosa i propensa a l'ira», que professava una profunda aversió cap al seu espós. És provable que les crítiques cap a Filipo foren recurrents en presència de l'infant, lo que va forjar en Alejandro una actitut ambivalent, de manera que, si ben Filipo despertava la seua admiració, també li resultava una figura desagradable. El primer mentor del príncip va ser Leónidas de Epiro, parent d'Olimpia, qui li va impondre una disciplina d'extrema severitat; pese al rigor d'este tracte, Alejandro li va guardar afecte durant tota la seua vida. Baixe l'autoritat de Leónidas es trobava un atre educador, Lisímaco d'Acarnània, qui solia cridar al príncip «Aquiles» i a sí mateixa «Fénix». En companyia d'atres jóvens aristócrates de la seua edat, Alejandro va iniciar la formació acadèmica pròpia del seu temps, la qual comprenia llectura, aritmètica, escritura, gimnàsia i música. Aixina mateix, els seus estudis incloïen els fonaments de la geometria, la filosofia i la lliteratura clàssica, en especial émfasis en les epopeyas d'Homero. L'infant posseïa un temperament ardent i una sensibilitat acusada, traces que compaginava en una curiositat insaciable i una notable diligència. Les cròniques de l'época arrepleguen diverses anècdotes que ilustren les dot excepcionals del jove príncip. En una ocasió, davant l'absència del seu pare, Alejandro va rebre a uns embaixadors perses i, llunt de formular preguntes trivials o infantils, es va interessar per l'extensió de les calçades, els métodos de transport cap a l'interior de Pèrsia i el caràcter del Gran Rei front als seus enemics. Aixina mateix, va inquirir sobre la magnitut de les forces militars i el poder de l'imperi, de tal modo que els llegats, sorpresos, varen entrevore en el chicon la grandea dels seus futurs proyectes i aspiracions. En un atre episodi célebre, Alejandro va conseguir domar a Bucéfalo, un corcel que es mostrava indomable davant els demés, en comprendre que l'animal simplement reaccionava en pavor davant la seua pròpia ombra. Despuix d'esta exhibició d'ingeni i valor, Plutarco relata que Filipo va exclamar: «¡Busca, fill meu, un regne a la teua mida, puix Macedònia se't queda menuda!». Cap a l'any 343 o 342 a. C., Filipo va resoldre enviar al seu refillol, en companyia d'atres jóvens de la noblea, a la ciutat de Mieza, provablement en el propòsit de distanciar-ho de l'influència materna. A partir d'eixe moment i fins a l'any 340 a. C., la formació d'Alejandro va quedar baix la tutela del filòsof Aristóteles, qui mantenia estrets vínculs d'amistat en la casa real macedonia. Les fonts historiográficas no precisen en exactitut les disciplines que Aristóteles va impartir al príncip, si be es presumix que Alejandro es va instruir en filosofia, retòrica, geometria, medicina, zoologia i geografia. En este periodo, el jove va adquirir ademés un coneiximent profunt de la lliteratura grega. És notòria la predilecció que sentia per la Ilíada de Homero, obra que rellegia en assiduïtat i que reforçava l'importància capital que otorgava a la seua ascendència materna vinculada a Aquiles. El seu erudición s'estenia a la Anábasis de Jenofonte, les tragèdies d'Eurípides, les odes de Píndaro i els versos d'autors com Estesícoro, Telestes i Filoxeno. De la mateixa manera, Alejandro estava familiarizado en les Històries de Heródoto, lo que completava aixina una formació intelectual de vasta escala. Joventut Cap a l'any 342 a. C., Filipo va reconéixer de manera oficial al seu fill com a hereu al tro de Macedònia. En la primavera de 340 a. C., Alejandro, qui contava llavors en quinze anys d'edat, va ser convocat pel seu progenitor a Pela. El monarca va partir per a sitiar les ciutats gregues de la Propóntide i va confiar al seu fill la regència en la capital, baix l'atenta supervisió dels experimentats generals Antípatro i Parmenión. Durant este interval, la tribu tracia dels medos es va rebelar contra l'autoritat macedonia; el príncip va sofocar la sublevació i va fundar en aquells territoris la ciutat d'Alejandrópolis, lo que emulava aixina l'eixemple del seu pare, qui prèviament havia batejat a Filipópolis en el seu propi honor. Dos anys més tart, Alejandro va acompanyar al seu pare en l'invasió de la Grècia Central. Durant la decisiva batalla de Queronea, va ostentar el mando de la cavalleria dels hetairoi en el flanc esquerre —contant de nou, segons sugerixen les fonts, en la tutela de Antípatro i Parmenión— i va liderar la càrrega que va determinar el desenllaç del combat. En esta acció, va conseguir aniquilar al Batalló Sagrat de Tebas i, posteriorment, desbaratar la totalitat del flanc dret enemic. Despuix de la firma dels tractats de pau, Alejandro va encapçalar la delegació encarregada de traslladar a Atenes les cendres dels soldats caiguts. A pesar d'estos guanys, el víncul entre el príncip i el seu progenitor durant aquells anys distava de ser ideal. L'historiografia senyala un distanciament sicològic motivat per la carència de comunicació i l'influència d'Olimpia; prova d'això és que Alejandro considerava al seu mentor, Leónidas, com el seu pare adoptiu. Cap a Filipo, el jove albergava sentiments de celosies i enveja, queixant-se davant els seus aplegats despuix de cada victòria macedonia: «El meu pare ho conquistarà tot, de modo que no em deixarà a mi, ni a vosatres, l'oportunitat de realisar cap ardit lluent i grandiosa». Encara ostentant l'estatus d'hereu, Alejandro permaneixia alié als assunts d'Estat, mentres gran part de la noblea i el mando militar li escatimaven el seu respal per la seua ascendència «mig epirota» i la seua rodalia a una mare estrangera. La situació es va tornar crítica per al príncip quan Filipo va contraure nupcias per sèptima volta en una noble macedonia, Cleopatra. Un hipotètic fill varó naixcut d'esta unió hauria segut macedonio d'estirp pura i, per tant, el successor idòneu a ulls de la cort; esta intenció es va manifestar obertament durant el convit nupcial per mediació de Nuga-ho, tio de la nóvia: Nuga-ho, embriagado, en mig dels brindis exhortava als macedonios a que demanaren als deus que els concediren de Filipo i Cleopatra un successor llegítim del regne. Irritat en açò Alejandro, li va dir: «Neci, ¿és que et sembla que soc bastardo?» i li va tirar una tassa. Es va alçar Filipo contra ell desenvainando l'espasa; pero per fortuna per a abdós en la còlera i el vi se li va anar el peu i va caure; i llavors Alejandro li va increpar exclamant: «¡Est és, oh macedonios, l'home que es preparava per a passar de l'Europa a l'Àsia, i passant ara d'un escan a un atre ha vingut al sol!» Plutarco, Vides paraleles, Alejandro, 9. Despuix d'aquell altercat es va produir la ruptura definitiva, lo que va dur al príncip a partir en la seua mare cap a Epiro, a la cort del seu tio Alejandro, per a dirigir-se des d'allí a Iliria, territori dels enemics acérrimos de Macedònia. Consta que Olimpia va instar al seu germà a iniciar una guerra contra Filipo, i és possible que el seu fill fera una proposta similar als ilirios en busca de respal. Poc despuix, Filipo va enviar a Demarato de Corinto com el seu representant personal davant Alejandro i va conseguir que el seu fill retornara a Pela, encara que la reconciliació final entre abdós mai va aplegar a materialisar-se realment. En 337 a. C., Pare i fill varen tornar a enfrontar-se en motiu de les negociacions entaulades en el governant de Caria, Pixódaro, ya que Filipo pretenia sagellar l'aliança proyectada per mig del matrimoni del seu fill Arrideo en Ada, filla del mandatari cario; no obstant, Alejandro va interpretar este pla com una decadència als seus drets dinàstics i, per iniciativa pròpia, va enviar a Caria al seu amic Tésalo en el mensage de que ell mateixa estava dispost a contraure nupcias en la princesa. Pese a que Pixódaro va acceptar la proposta, Filipo, indignat per la desarticulació dels seus plans i en percebre en l'intervenció d'Alejandro una usurpació de la prerrogativa real per a concertar enllaços, va interrompre les negociacions de colp i repent mentres reprendía durament al seu fill, a qui va calificar d'home d'ànim baix i poc digne de la seua alcurnia per desijar convertir-se en gendre d'un súbdit de reis bàrbars; finalment, el monarca va exiliar als amics més propencs del príncip —entre ells Nearco, Ptolomeo, Hárpalo, Erigio i Laomedonte— i va ordenar encadenar a l'emissari Tésalo. En el transcurs de l'any 336 a. C., Filipo va intentar neutralisar al seu cunyat, Alejandro de Epiro, per mig de l'enllaç matrimonial en la seua filla Cleopatra, frut de la seua unió en Olimpia, pero durant la celebració de la boda en Egas, i davant la presència del seu propi fill, el monarca va ser apunyalat pel seu guardaespales, Pausanias. Les fonts historiográficas carixen de senyes precises sobre les motivacions del magnicida, puix encara que la versió oficial atribuïx l'acte a una venjança d'índole personal, varen circular persistents rumors sobre el possible coneiximent previ d'Alejandro i Olimpia, a els qui es va aplegar a senyalar com a instigadors de l'agressió. Si be la participació del príncip en la conspiració es considera una hipòtesis provable, encara que indemostrable, l'eixèrcit macedonio, familiarizado en la seua destrea despuix d'haver-ho vist en combat, ho va proclamar rei baix la provable indicació de Antípatro. Inici del regnat Vore també: Campanya balcànica d'Alejandro Magne Alejandro va aprofitar el decés del seu progenitor per a erradicar qualsevol amenaça potencial contra la seua hegemonia, ordenant la crucifixió dels lincéstidas Arrabeo i Herómenes, membres de la noblea de l'Alta Macedònia, davant la mateixa tomba de Filipo. En esta porga, Amintas, primer i cunyat del nou monarca, va ser eixecutat, de la mateixa manera que Carano, germà del rei, segons referixen algunes cròniques. Per la seua banda, Nuga-ho va ser ajusticiado baix càrrecs de traïció, destí que varen compartir els seus parents varons més pròxims, mentres que Olimpia va forçar el suïcidi de Cleopatra, l'última consorte de Filipo, despuix d'ordenar l'assessinat de la seua filla recent naixcuda. Gràcies a estes accions, Alejandro va eliminar als seus adversaris interns dins del regne, guanyant-se simultàneament el favor de l'aristocràcia i del poble per mig de l'exenció d'imposts, a pesar de la crítica situació d'una tesoreria exhausta i un deute que ascendia als cinccents talents. En produir-se l'ascens d'Alejandro al tro, el Regne de Macedònia s'erigia com una potència territorial de vasta envergadura que integrava no solament la Baixa Macedònia, sino també l'Alta, junt als territoris de Tracia, part de Iliria i tota la franja septentrional de la mar Egeo que anteriorment dominaven les polis gregues independents. En una situació de subordinació es trobaven el Epiro, regit pel cunyat de Filipo gràcies a la seua intervenció, la Lliga Tesalia, de la qual el monarca ostentava el càrrec de tagos, i la Lliga de Corinto. Esta última organisació, que agrupava al restant de Grècia en l'única excepció d'Esparta, havia investit a Filipo com la seua hegemón, en àmplies prerrogatives. No obstant, ya que els estats grecs no estaven vinculats formalment a Macedònia sino a la persona del seu sobirà, l'assessinat d'est va motivar que es consideraren deslligats dels seus compromisos, lo que va dur als opositors en Atenes a celebrar obertament el decés de Filipo mentres Tebas i Ambracia intentaven expulsar a les guarnicions macedonias que ell mateixa havia establit. Davant tal escenari, Alejandro va actuar en una presteza excepcional en marchar veloçment cap al sur al front del seu eixèrcit, conseguint la seua designació com tagos de Tesalia para, acte seguit, penetrar en la Grècia Central i acampar davant les portes de Tebas. Les polis gregues, desconcertades per la celeritat dels seus moviments, varen manifestar la seua sumissió i varen enviar delegats a Corinto, assamblea en la qual es va ratificar el tractat subscrit despuix de la batalla de Queronea. D'esta manera, i pese a conservar una independència formal, la totalitat de la Hélade —en la salvetat de Esparta— va quedar supeditada al mando d'Alejandro, qui va ser investit com hegemón de la Lliga de Corinto i estratego autocrátor per a l'imminent campanya contra l'Imperi persa, mentres numeroses ciutats acceptaven l'instalació de guarnicions macedonias en els seus respectius territoris. Abans de mamprendre la tornada a Macedònia, Alejandro va mantindre una trobada en Corinto en el filòsof cínic Diógenes, a qui el monarca va invitar a solicitar qualsevol desig; el pensador, segons relata la llegenda, va formular la célebre resposta: «No em tapes el sol». El sobirà va quedar tan profundament impressionat per l'orgull i la dignitat d'aquell home, qui li havia dispensat un tracte de total indiferència, que durant el trayecte de regrés va aplegar a afirmar que, de no haver segut Alejandro, li hauria agradat ser Diógenes. Posteriorment, el monarca, segons la llegenda, es va dirigir a Delfos en la finalitat d'exigir que la pitia vaticinara el seu destí i, en rebre com a contestació l'exclamació: «¡Eres invencible, fill meu!», la va interrompre en la declaració de que no precisava d'una sola paraula més, puix aquella concisa resposta li va resultar plenament satisfactòria. Mentrestant, en el nort, els ilirios i els tribalos es preparaven para la guerra, per lo que el rei va decidir llançar un atac preventiu i, en la primavera de 335 a. C., va dirigir un eixèrcit de quinze mil hòmens cap al Istro. En la batalla del mont Hemo, Alejandro va derrotar als tracios, els qui ocupaven una sòlida posició defensiva en les altures, i posteriorment es va impondre als tribalos, el sobirà dels quals, Sirmo, es va refugiar en l'illa de Peuce, en el Istro. En la vora nort del riu s'havien congregat les tropes de la tribu dels getas, acte que Alejandro va interpretar com un desafiu, per lo que va amprar mijos de transport improvisats per a creuar el Istro en el seu eixèrcit, va derrotar als getas i va arrebatar aixina als tribalos qualsevol esperança d'èxit. Despuix d'acceptar la capitulació d'esta tribu, Alejandro va alvançar cap a Iliria i allí va sitiar la fortalea de Pelión; a pesar de vore's rodejat per l'enemic, va conseguir trencar el sege i, per mig d'una maniobra de distracció, va atraure als ilirios des de les altures cap a la planura, lloc a on finalment els va aniquilar. Durant el transcurs d'esta expedició, desenrollada entre març i maig de 335 a. C., Alejandro va demostrar un talent militar anara de lo comú i una gran capacitat d'improvisació, a lo que es va sumar l'aptitut crucial per a controlar en fermea contingents militars amplis i heterogéneus. Paul Faure aplega a calificar esta campanya com «potser la més lluenta i vertiginosa» de tota la trayectòria d'Alejandro, ya que el monarca va assegurar per complet les fronteres septentrionals de Macedònia per als anys venidors, a l'hora que va reforçar les seues files en guerrers tracios, ilirios i tribalos despuix d'obtindre un valiós botí. No obstant, la seua prolongada absència va alimentar en Grècia el rumor del seu decés i, en donar crèdit a la notícia, els tebanos es varen sublevar i varen sitiar a la guarnició macedonia, comandada pel frurarca Filotas, en la ciutadella de Cadmea. Per la seua banda, els atenienses varen brindar el seu respal al tumult i varen iniciar negociacions per a aliar-se en els perses, mentres les polis del Peloponeso movilisaven les seues tropes cap al Istme; no obstant, Alejandro va rebre les notícies en Iliria i va partir de colp i repent cap al sur, trayecte que va completar fins a Beòcia en tan sol tretze dies. En conéixer que el rei seguia en vida, els peloponesios i els atenienses varen cessar de colp i repent les seues accions hostils, de modo que solament Tebas va persistir en la seua negativa a rendir-se. En setembre de 335 a. C., Alejandro va posar lloc a la ciutat despuix d'obtindre el respal de les demés polis de Beòcia i, per mig d'un atac combinat des de l'exterior i des de la ciutadella de Cadmea, els tebanos varen sofrir una derrota que va desencadenar en els carrers una autèntica massacre en un saldo de sis mil ciutadans fallits. El monarca va delegar la decisió sobre el destí de la urbs en els seus aliats grecs, els qui varen dictaminar que Tebas fora arrasada —en l'excepció de Cadmea—, que les seues terres es repartiren entre els veïns i que la població fora esclavizada. En total, es varen vendre trenta mil persones i, en els beneficis obtinguts d'aproximadament quatrecents quaranta talents, Alejandro va saldar total o parcialment els deutes del tesor macedonio. A partir d'aquell moment, ningú més es va opondre a l'autoritat de Macedònia, puix els grecs varen quedar commocionats per la fulminant victòria del sobirà i el tràgic final de l'antiga ciutat, lo que va dur a alguns estats a processar per iniciativa pròpia als polítics instigadors de la rebelió. Alejandro es va llimitar a exigir als atenienses l'expulsió del general Caridemo i va retornar al seu regne, a on va iniciar formalment els preparatius per a la campanya en Àsia. Campanya d'Orient: del Gránico a Cilicia Vore també: Guerres d'Alejandro Magne L'idea d'una guerra ofensiva contra Pèrsia es gestava en el món grec des de principis de el IV baix l'impuls de figures com Gorgias, Esquines o Isócrates, ya que tant grecs com macedonios trobaven gran atractiu en la perspectiva de conquistar noves terres i obtindre botins quantiosos. Els grecs veen en esta empresa l'oportunitat de fundar colónies en els territoris somesos per a donar eixida a l'excés de població i lliurar-se d'agitadors polítics, mentres que per a Macedònia el liderage d'un eixèrcit unit en una campanya oriental representava la consolidació definitiva de la seua hegemonia sobre la Hélade. Per una atra part, Pèrsia s'havia opost obertament a Filipo II durant el sege de Perinto i mostrava disposició per a recolzar als seus enemics en Grècia, motiu pel qual el monarca va enviar a Àsia Menor una avanzadilla del seu eixèrcit baix el mando de Nuga-ho i Parmenión poc abans del seu decés. L'objectiu oficial de la lluita es va centrar en venjar l'incendi dels santuaris grecs perpetrat pels perses en 480 a. C., encara que el pla real consistia en sometre les ciutats del Egeo oriental i, segons pareix, conquistar la totalitat d'Àsia Menor. Despuix del seu ascens al tro, Alejandro va detindre l'alvanç d'aquell cos expedicionario inicial, pero va proseguir en els preparatius per a la gran campanya cap a Orient. Al començament de la primavera de 334 a. C., el monarca va mamprendre la marcha contra els perses despuix de designar com regente en Macedònia al veterà general Antípatro, qui va permanéixer en el regne al mando de dotze mil infants i mil cinccents ginets. En Alejandro varen partir atres dotze mil infants macedonios —repartits entre nou mil falangistes i tres mil hipaspistas—, junt a un contingent d'entre mil cinccents i mil huitcents hetairoi, nou mil guerrers de les tribus balcàniques i cinc mil mercenaris grecs. Les polis integrants de la Lliga de Corinto varen aportar sèt mil hoplitas i siscents ginets, mentres que els tesalios varen suministrar atres mil huitcents efectius de cavalleria, lo que situava el còmput inicial de l'eixèrcit en alguna cosa menys de quaranta mil soldats; no obstant, es prevea que esta sifra ascendira als cinquanta mil despuix de la reunió en el cos expedicionario enviat a Àsia en temps de Filipo. És sabut que el sobirà no depositava una confiança plena en els contingents grecs, per lo que el núcleu fonamental i de major fiabilitat de la seua hueste ho constituïen, essencialment, les unitats d'orige macedonio. El moment elegit per a iniciar la campanya va ser sumament propici, degut a que en primavera la flota persa permaneixia encara en els seus ports, lo que li impedia obstaculisar el creuament de l'estret. En maig, Alejandro va travessar el Helesponto i va desembarcar en Àsia Menor, en les proximitats de la llegendària Troya, lloc a on, segons la tradició, va llançar una llança cap a terra ferma en aproximar-se a la costa; este acte simbòlic servia per a proclamar que tota aquella regió pertanydria a Macedònia. ya que no es coneixen en certea els objectius exactes d'Alejandro en esta etapa de la guerra, els investigadors solament poden conjeturar sobre l'estratègia adoptada, considerant que el tesor macedonio caria pràcticament de fondos —en haver contret el monarca un deute de huitcents talents per a costejar les seues primeres expedicions— i que la seua flota era clarament inferior a la persa. No obstant, la superioritat de l'infanteria d'Alejandro sobre l'enemiga resultava manifesta i, davant tal escenari, el seu interés radicava que l'eixèrcit alvançara en la major celeritat possible per mig de la pren de places fortes i l'enfrontament en camp obert per a obtindre botins en les pròsperes terres asiàtiques. La campanya d'Alejandro de l'any 334 La campanya d'Alejandro de l'any 334 La campanya d'Alejandro de l'any 333 La campanya d'Alejandro de l'any 333 La campanya d'Alejandro dels anys 332 i 331 La campanya d'Alejandro dels anys 332 i 331 Memnón, comandant dels mercenaris grecs al servici de Pèrsia i coneixedor tant del sistema militar macedonio com del propi Alejandro, va propondre als sátrapa d'Àsia Menor un pla per a repelir l'agressió consistent en evitar les batalles campals, aplicar la tàctica de «terra cremada» —en la destrucció de les ciutats al pas dels invasores— i amprar activament la flota per a llançar atacs a la retaguàrdia enemiga en Grècia. No obstant, este pla, extremadament perillós per a les aspiracions d'Alejandro, va resultar rebujat pels sátrapa, els qui no estaven disposts a permetre el saqueig dels seus propis dominis i confiaven plenament en el poder de la seua cavalleria. Al quart dia del desembarc macedonio es va produir en el riu Gránico, prop de Troya, la primera gran batalla, en la qual va combatre principalment la cavalleria i el propi Alejandro va liderar la càrrega dels hetairoi. El monarca va donar mostres d'un valor extraordinari en matar en combat singular al gendre de Darío III i, just quan un dels guerrers enemics li hendía el caixco i es disponia a assestar-li un colp definitiu, Clito va intervindre a temps per a salvar la vida del rei. Despuix de sofrir un miller de baixes, la cavalleria persa va mamprendre la fugida, mentres que els mercenaris grecs al servici de Pèrsia es varen negar a retirar-se i varen acabar aniquilats, front a una pèrdua macedonia de poc més de cent hòmens. Esta victòria va transformar radicalment la situació, ya que va quedar de manifest que la cavalleria macedonia superava a l'enemiga, circumstància que va obrir les vastes extensions d'Àsia Menor a l'alvanç de l'eixèrcit d'Alejandro. A raïl d'este èxit, el domini aqueménida en la regió es desmoronó: Frigia es va sometre voluntàriament al rei despuix del suïcidi de la seua sátrapa, Arsites, mentres que Mitrenes, comandant de Sardes —plaça considerada inexpugnable—, va entregar la ciutat junt en els seus tesors. Una despuix d'una atra, les ciutats gregues varen derrocar als règims oligàrquics propersas per a obrir les seues portes als macedonios; en este nou context, Alejandro, qui en la Grècia balcànica havia recolzat a l'oligarquia seguint la llínea del seu pare, va respalar ara la democratisació del sistema polític. El monarca va suprimir els tributs imposts pels perses als grecs, encara que va instaurar una contribució especial i va agrupar a les ciutats formalment «lliberades» en un districte administratiu baix el mando d'un home de la seua confiança. En lo demés, Alejandro va mantindre el sistema de govern persa en els territoris conquistats per mig de la designació de macedonios, grecs o perses lleals com a nous sátrapa. En Caria, Alejandro va rebre el respal d'Ada, l'antiga sobirana del país que havia segut apartada del poder pel seu germà Pixódaro, i inclús alguns investigadors sostenen que va aplegar a adoptar formalment al rei macedonio. Gràcies a este víncul, el monarca va conseguir atraure a la seua causa a una part considerable de la població caria. Per primera volta des de la batalla del Gránico, Alejandro va trobar resistència en la ciutat de Mileto, la guarnició de la qual estava al mando del grec Hegesístrato; per això, els macedonios varen sitiar la plaça per terra mentres la seua flota aplegava per mar a penes uns dies abans que les naus perses. Despuix de valdre's de màquines de sege per a derribar les muralles, Alejandro va prendre la ciutat per assalt, de modo que la flota persa es va vore obligada a retirar-se en quedar privada de suministraments d'aigua i víveres. Despuix d'este episodi, als perses solament els restava una base d'operacions en la costa occidental d'Àsia Menor: Halicarnaso, lloc a on es varen refugiar Memnón en els mercenaris grecs supervivents, l'sátrapa de Caria, Orontobates, i varis destacats exiliats macedonios, contant ademés en la protecció d'una imponent esquadra des de l'mar. Els defensors de Halicarnaso varen presentar una feroç resistència per mig d'incursions per a incendiar les torres de sege macedonias, pero despuix de prolongats combats, Alejandro va conseguir finalment obrir brecha en les muralles. Davant tal situació, Memnón va capcionar fòc a la ciutat i va evacuar a les seues tropes cap a Cos, lo que va permetre que els macedonios ocuparen Halicarnaso i terminaren de destruir-la per orde del rei en setembre de 334 a. C. A partir d'eixe moment, la naturalea de la guerra va canviar radicalment, ya que Memnón, nomenat comandant en cap de la lluita, va traslladar les operacions militars des del continent asiàtic cap al Egeo per a situar-se a la retaguàrdia dels macedonios. Per la seua banda, Alejandro ya havia enviat les seues naus de regrés a casa despuix de la pren de Mileto en ser conscient de la superioritat persa en la mar i carir de fondos per a finançar la seua pròpia esquadra. La seua estratègia consistia ara en ocupar tot el llitoral mediterràneu en la finalitat de privar als navío enemics de les seues bases de suministrament; d'esta manera, abdós contendents varen passar a operar en la retaguàrdia de l'adversari. Des de Halicarnaso, Alejandro va alvançar cap a l'est i, sense trobar una resistència significativa, va ocupar les regions costeres de Licia i Panfilia abans de dirigir-se breument cap al nort, ya en l'hivern de 334 a 333 a. C., per a penetrar en l'interior d'Àsia Menor. El sobirà va prendre la ciutat de Gordio, lloc a on, segons la llegenda, va intentar desfer el célebre nuc gordiano baix la creència de que aquell que ho conseguira governaria tota Àsia; despuix de fracassar en l'intent, Alejandro va tallar el nuc en la seua espasa. Més vesprada va ocupar la Capadocia, va rebre les mostres de llealtat dels paflagonios i va retornar apresuradamente cap al sur en enterar-se de que Darío havia reunit un gran eixèrcit en el nort de Síria, puix el rei temia que els perses ocuparen els passos de montanya que comunicaven Àsia Menor en esta regió. Els seus temors varen resultar infundats, de modo que els macedonios varen entrar sense contratemps en Cilicia i varen ocupar Tarso, ciutat a on Alejandro va caure greument malalt despuix de sumergir-se en les gèlides aigües del riu Cidno en un dia d'intensa calor. Aquell refredat va ser de tal magnitut que, per un temps, el seu estat es va considerar desesperat, encara que el monarca va conseguir finalment recuperar-se gràcies als contes del seu mege de confiança, Filipo d'Acarnània. De Issos a Egipte A lo llarc de l'any 333 a. C., es varen desenrollar acontenyiments crucials en el Egeo, a on Memnón va obtindre una série de victòries i va iniciar negociacions per a forjar una aliança en Esparta i Atenes; no obstant, en maig va fallir sobtadament durant el sege de Mitilene. El seu successor, Farnabazo, va resultar ser un comandant menys capaç, per lo que les accions perses en la mar Egeo varen deixar de representar una amenaça per a Alejandro. Darío va retirar a part dels mercenaris grecs que servien baix el mando de Farnabazo en la finalitat d'integrar-los en el seu propi eixèrcit, que es concentrava en el nort de Síria. En octubre o novembre de 333 a. C., en una zona montanyosa prop de Issos, Alejandro —qui alvançava des de Cilicia cap al sur— es va topar en este eixèrcit. Segons les fonts, els macedonios eren numèricament molt inferiors als seus enemics, pero estos últims es trobaven encajonados en un estret desfiladero entre la mar i les montanyes, factor que els va impedir aprofitar la seua ventaja quantitativa. En la batalla, el rei macedonio va liderar una volta més la càrrega de cavalleria en el flanc dret, va destrossar l'ala esquerra enemiga i va colpejar el centre en l'objectiu d'enfrontar-se directament a Darío. Este últim va fugir a pesar de que el desenllaç del combat encara era incert, puix els seus mercenaris grecs havien conseguit contindre temporalment l'espente de la falange macedonia. En enterar-se de la fugida del seu rei, la cavalleria persa també va optar per abandonar el camp de batalla, lo que va derivar en l'aniquilació de la majoria dels grecs, encara que huit mil d'ells varen conseguir escapar per a unir-se posteriorment al moviment antimacedonio en Grècia. La victòria macedonia va ser absoluta i va permetre la captura en el campament enemic d'un botí ingent, que incloïa tres mil talents d'or, aixina com al fill, les dos filles, l'esposa i la mare de Darío. Les fonts relaten que els nobles captius es preparaven para lo pijor, pero Alejandro els va tractar en magnanimidad; ademés, el restant dels tesors del rei persa varen ser capturats més tart en Damasc, un fet gràcies al com Alejandro no va tornar a sofrir escassea de recursos financers. Esta victòria va tindre una importància transcendental per al curs de la guerra, puix va provocar la desmoralisació dels perses, la pèrdua de tota la franja occidental de l'imperi i la desaparició dels seus aliats potencials en el món grec. Alejandro podia elegir ara entre dos direccions: l'est, cap a on havia fugit Darío, o el sur; va optar per la segona via en la finalitat de privar a la flota aqueménida de les seues bases, situades principalment en Fenicia. Llaureu, Biblos i Sidón es varen sometre sense resistència, pero Tir, que va intentar mantindre una postura neutral, va ser sitiada. Els macedonios es varen enfrontar a dificultats extremes, ya que esta ciutat s'ubicava en una illa i era pràcticament inexpugnable. Inicialment, Alejandro va intentar construir un dic per a unir terra ferma en l'illa, pero en constatar la magnitut de la tasca, va ordenar als seus nous súbdits fenicios que aportaren les seues naus per al sege. La flota tiria va sofrir una derrota i les màquines de sege varen conseguir alcançar les muralles per a obrir breches; despuix de mig any de lloc, en juliol o agost de 332 a. C., Tir finalment va caure davant els macedonios. Alejandro va ordenar crucificar a dos mil dels seus defensors i el restant de la població, unes trenta mil persones, va ser venuda com a mà d'obra esclava. D'acort en la tradició antiga, durant el sege de Tir, Darío va enviar embaixadors a Alejandro en una proposta de pau en la que es mostrava dispost a entregar-li en matrimoni a una de les seues filles, Estatira, i a cedir-li les terres «des del Helesponto fins al Halis», és dir, la mitat occidental d'Àsia Menor. Parmenión va aconsellar acceptar les condicions en la frase: «Si yo fora Alejandro...», a lo que el rei va replicar: «¡Yo també les acceptaria si fora Parmenión!». Despuix de la pren de Tir, Alejandro va continuar el seu alvanç cap al sur i solament una atra gran ciutat va opondre resistència: Gaza, en Palestina, la qual va ser presa per assalt despuix d'un sege de dos mesos i en la que, en conseqüència, va ordenar eixecutar als hòmens i vendre a les dònes i chiquets com a esclaus. A partir d'eixe moment, el monarca controlava tot el llitoral del Propenc Orient, lo que va obligar als perses, privats de les seues bases marítimes, a dissoldre la seua flota, que ya s'hi havia vist mermada per la tornada dels contingents fenicios a les seues llars. D'esta manera, l'amenaça des de l'oest per als macedonios va deixar d'existir. Al sur, solament Egipte permaneixia sense sometre; no obstant, la població local detestava als perses i, ya que partix de les tropes de l'sátrapa Mazaces havien segut aniquilades en Issos, este es va rendir sense presentar batalla. Alejandro va ser rebut com un libertador i proclamat de colp i repent faraó, despuix de lo que va restituir als sacerdots locals els seus antics privilegis. Durant la seua estància de sis mesos en Egipte, entre decembre de 332 i maig de 331 a. C., el rei va realisar un pelegrinage a l'oràcul d'Amón, en l'oasis de Siwa, en ple desert Líbico, a on les fonts relaten que el vaticinador es va dirigir a ell com a «fill del deu». Prop de la desembocadura canópica de l'Nilo, el monarca va fundar la ciutat d'Aleixandria d'Egipte, núcleu que pronte es convertiria en un dels principals centres culturals del món antic i en la ciutat més important del país. Jeroglífics Plantilla:JeroT0 Derrota de l'Imperi persa (331 - 330 a. C.) En maig de 331 a. C., Alejandro va partir d'Egipte en rumbo al nort, cap a Mesopotamia, a on Darío es trobava reunint un nou eixèrcit. Els macedonios varen creuar l'Éufrates en juliol i el Tigris en setembre, mentres preparaven l'escenari per a la batalla decisiva que sagellaria el destí de Pèrsia, la qual va tindre lloc l'1 d'octubre en Gaugamela, prop de Nínive. En este enfrontament, Alejandro es va medir contra una força que, segons sifres de les fonts clàssiques —a totes llums exagerades—, alcançava el milló d'hòmens; a diferència de les tropes de Issos, este contingent procedia exclusivament de les satrapías orientals. Encara que el bando persa contava en una cavalleria d'èlit i carros de guerra equipats en cuchilles en els radis de les seues rodes, l'eixèrcit macedonio —compost per uns quarantasset mil efectius— superava a l'enemic en armament, instrucció i experiència de combat. L'ofensiva dels carros falcados perses va resultar infructuosa davant la defensa macedonia. En eixe moment, Alejandro, al front de la cavalleria dels hetairoi, va conseguir fracturar la formació enemiga entre el centre i el flanc esquerre, lo que li va permetre aproximar-se de forma amenazadora a Darío III. Davant el perill imminent, el monarca persa va optar per abandonar el camp de batalla, aun cuando el resultat de l'enfrontament global encara no s'havia decidit. De manera simultànea, l'ala esquerra macedonia retrocedia baix l'intens espente dels efectius perses, els qui inclús varen conseguir perforar les llínees i alcançar el comboi de suministraments. Davant esta situació crítica, Parmenión, responsable de dit flanc, va solicitar ajuda urgent al monarca. Alejandro es va vore aixina compelido a interrompre la persecució de Darío per a socórrer a les seues tropes, atacant la retaguàrdia del flanc dret persa i consolidant, d'esta manera, una victòria definitiva. Si be les forces macedonias varen capturar el campament adversari, el sobirà persa va conseguir evadir novament als seus perseguidors. Este triumfo va assestar el colp definitiu al domini de la dinastia aqueménida; de fet, Alejandro va aplegar a menysprear la victòria simultànea d'Antípatro sobre els espartanos en Megalópolis en calificar-la com una «baralla de rates», a pesar de que aquella trobada va registrar baixes proporcionalment superiors. A raïl d'este desenllaç, els sátrapa varen perdre la confiança en el liderage de Darío III i es varen mostrar proclius a desertar cap a les files macedonias, circumstància que va deixar desprotegits els centres neuràlgics de l'Imperi. En octubre de l'any 331 a. C., les huestes macedonias varen ocupar Babilonia sense trobar resistència alguna per part dels seus habitants, els qui varen acollir a Alejandro com a un libertador i ho varen proclamar «rei de tot» i «rei de les quatre parts del món». Poc despuix, en decembre, la ciutat de Susa també li va obrir les seues portes i va permetre que els vencedors capturaren un tesor de quaranta mil talents d'or i argent. Posteriorment, Alejandro es va dirigir cap a Persépolis, núcleu espiritual de les terres perses, i va sometre durant el trayecte a la tribu dels uxios, comandados per Madates. A pesar de la resistència que va intentar opondre l'sátrapa Ariobarzanes, el sobirà macedonio va conseguir flanquejar les seues posicions, lo que va derivar en la pren i el saqueig de la ciutat en giner de 330 a. C., aun cuando el governador Tiridates havia entregat el tesor de forma voluntària. El botí resultant va ser colossal, puix va alcançar la sifra de cent vint mil talents en metals preciosos. L'eixèrcit macedonio va permanéixer en l'urbs fins al final de la primavera i, abans de la seua partida, el gran palau dels aqueménidas va ser consumit per les flames. Algunes cròniques atribuïxen l'incendi a l'influència de la hetera Tais d'Atenes, qui supostament hauria incitat a un Alejandro ebri i al seu círcul propenc, mentres que atres versions sugerixen que es va tractar d'una decisió estratègica del rei per a venjar les antigues invasions perses sobre el territori grec. Entre abril i maig de l'any 330 a. C., Alejandro va mamprendre l'alvanç cap al nort en l'objectiu d'alcançar Mija, regió a on Darío III organisava un nou contingent militar. No obstant, en aproximar-se a Ecbatana, el fill d'Artajerjes Oco, Bistanes, va informar al monarca macedonio de que el sobirà persa havia fugit cap a l'est despuix de fracassar en el seu intent d'obtindre el respal d'escitas i cadusios. La ciutat de Ecbatana va ser ocupada sense oposició, lo que va permetre a Alejandro iniciar una ràpida persecució de l'enemic al mando de les seues unitats en major movilitat. Una volta traspassades les Portes Caspias, l'sátrapa de Bactria, Bes, va encapçalar una conspiració contra Darío, a qui va mantindre baix arrest abans de donar-li mort. Alejandro va trobar el cos prop d'Hecatómpilo, en la regió de Partia, i en un gest de respecte cap al difunt, va dispondre que els seus restants anaren traslladats a Pèrsia per a rebre sepultura en el panteón real. A raïl d'este magnicidio, Bes va assumir el liderage de la resistència contra els macedonios i es va proclamar sobirà en el nom de Artajerjes V. Rei d'Àsia Vore també: Implantació de la proskynesis per Alejandro Magne Durant el desenroll de la campanya oriental, tant la naturalea del conflicte com la forma en que Alejandro eixercia el seu domini sobre els territoris conquistats varen experimentar una transformació substancial. En l'any 330 a. C., en trobar-se en Mija, el monarca va dispondre el licenciament dels contingents militars de la Lliga de Corinto i de la cavalleria tesalia, gest que simbolisava el fi de la guerra panhelénica. Este tancament de cicle, la fita definitiva del qual va ser l'incendi del palau de Persépolis, va marcar l'inici de la lluita personal d'Alejandro per l'hegemonia sobre Àsia, en el propòsit d'erigir a la dinastia argéada com la successora llegítima dels aqueménidas. Tals intencions ya s'havien manifestat en claritat en Susa, quan el sobirà va ocupar el tro dels antics reis perses. Despuix de confirmar-se el decés de Darío III, Alejandro va declarar que la seua nova missió consistiria en venjar al monarca difunt front al usurpador Bes; en conseqüència, aquells oficials i dignatarios que es varen mantindre fidels a Darío fins al final no solament varen ser perdonats, sino que varen rebre recompenses i ascensos per part del conquistador macedonio. Al autoproclamarse «rei d'Àsia» —títul que va amprar per primera volta despuix de la victòria en Gaugamela—, Alejandro sugeria una provable continuïtat entre el seu nou Estat i l'Imperi aqueménida. No obstant, existix una tesis divergent segons la qual el monarca podria haver buscat emfatisar la distinció entre els seus dominis i l'antiga Pèrsia, fonamentada en el fet de que va declinar l'us de títuls tradicionals com el de «rei de reis». En qualsevol cas, despuix del decés de Darío III, Alejandro va abandonar la visió dels perses com un poble subyugado per a governar-los baix la mateixa premissa que els seus antics sobirans, en la ferma intenció d'equiparar a vençuts en vencedors i fondre abdós cultures en una entitat unitària. En este context, el rei es va rodejar de dignatarios locals, va adoptar vestimentes orientals i va establir un harem; aixina mateix, va introduir en la seua cort el rigorós protocol persa, que incloïa la proskynesis o l'acte de postració davant el sobirà. Esta política d'integració es va estendre a l'àmbit militar, a on la noblea oriental va ser incorporada a la cavalleria i es va iniciar el reclutament de la població local per a l'infanteria, instruïda segons el model macedonio. Si ben els seus aplegats més propencs i els cortesanos lisonjeros varen acceptar estes innovacions sense reserves, gran part dels seus antics camarades d'armes, habituats a la sobrietat i a una relació de franca camaraderia en el seu líder, no varen conseguir resignar-se a tals transformacions. La posició d'Alejandro es va tornar sensiblement més complexa per l'agotament crònic del seu eixèrcit despuix de la prolongada campanya, puix els soldats anhelaven la tornada a les seues llars i no compartien l'ambició del seu monarca per alcançar la sobirania universal. A finals de l'any 330 a. C., el descontent va començar a manifestar-se de forma oberta i, durant l'estància de les tropes en Drangiana, es va descobrir una conspiració destinada a assessinar al rei. Filotas, comandant dels hetairoi, va tindre coneiximent previ de la trama pero va ometre denunciar-la, lo que ho va convertir en el principal objecte de sospita; finalment, despuix de ser somés a tortura, Alejandro va obtindre de l'assamblea militar la seua condena a mort. A raïl d'este episodi, el pare de l'eixecutat, Parmenión, va ser assessinat sense que mediara juí ni prova alguna de culpabilitat, sòrt que també va córrer Alejandro de Lincéstide, últim de la seua estirp. La tensió interna va culminar en l'any 328 a. C. quan el propi sobirà, baix els efectes de l'alcohol i durant una disputa, va donar mort en les seues mans a l'experimentat general Clito el Negre. El succés va resultar especialment tràgic, ya que Clito era germà de la seua nodriça Lanice i havia salvat la vida del monarca en la batalla del Gránico. En l'estiu de 327 a. C. es va descobrir la denominada «conspiració dels pajes», una trama urdida per jóvens nobles macedonios al servici del sobirà que havien decidit posar fi a la seua vida, i que va culminar en l'eixecució dels conjurats per mig de lapidació. El procés va implicar també a Calístenes, nebot d'Aristóteles i historiador de la cort, qui es distinguia per contradir al monarca i criticar obertament el nou protocol oriental. Despuix de revelar-se que l'historiador havia instat als jóvens a «demostrar el seu hombría», est va ser arrestat i va fallir poc despuix en presó, ya fora víctima de la #pediculosis o assessinat per orde directa del rei. Per a amplis sectors, la figura de Calístenes personificó la víctima del creixent despotisme d'Alejandro, per lo que la seua mort va intensificar el descontent latent entre les huestes macedonias. En este context, diversos investigadors vinculen la proliferació d'informes sobre conspiracions i eixecucions extrajudiciales en una agudización de la paranoia del monarca, fenomen que se sumava a la seua naturalea impulsiva i a un autoritarisme cada volta més desmesurat. En Àsia Central Despuix del decés de Darío III, el usurpador Bes va intentar consolidar el seu poder en Bactria i va concertar per a això una aliança en la tribu dels maságetas. Alejandro, decidit a proseguir el seu alvanç cap a l'est, va sometre sense trobar resistència les regions d'Hircania i Ària; si ben l'sátrapa d'esta última, Satibarzanes, es va sublevar poc despuix, el monarca va sofocar la rebelió en presteza. De les dos rutes possibles cap a Bactria, el rei va optar per la via meridional, lo que li va permetre ocupar sense combatre Drangiana i Aracosia, ademés de subyugar a la tribu dels ariaspos. En la primavera de l'any 329 a. C., Alejandro va creuar la cordillera del Hindú Kush de sur a nort per a invadir Bactria, maniobra que va obligar a Bes a retirar-se més allà del riu Oxo, cap a Sogdiana, a on finalment va ser capturat. Despuix del apresamiento, i com a castic per la seua traïció, el usurpador va sofrir la mutilació del seu nas i orelles abans de ser eixecutat pels macedonios; segons les distintes cròniques, va ser crucificat, dilacerat per mig de la flexión de dos arbres o entregat als parents de Darío III per a que estos consumaren la sentència. L'eixèrcit d'Alejandro va alcançar el riu Yaxartes, frontera natural entre els dominis perses i els territoris dels nómades, sense trobar oposició alguna. En este emplaçament, el monarca va fundar l'assentament fortificado d'Aleixandria Escate i inclús va realisar una breu incursió en la marge dreta del riu en la finalitat de dispersar als escitas i consolidar el seu alvanç. No obstant, en setembre de l'any 329 a. C., la població de Sogdiana es va sublevar contra els conquistadors davant el malestar provocat pels saquejos, l'inici de la colonisació helènica i la nula disposició d'Alejandro al compromís. Espitamenes, un aristócrata de la regió, va assumir el liderage d'este tumult, la qual va derivar en una cruenta guerra de guerrilles marcada per escaramuzas constants en lloc de grans batalles. Els insurgents, recolzats per tribus nómades, atacaven guarnicions aïllades per mig d'incursions ràpides, mentres que els macedonios responien en represàlies que arrasaven llogarets sancers. Durant l'any 329 a. C., Espitamenes va sitiar la ciutadella de Maracanda i va conseguir derrotar a un nutrit contingent macedonio en la batalla del Politemeto, per a posteriorment, en 328 a. C., realisar una incursió de relatiu èxit en Bactria. Esta lluita va resultar ser la més àrdua per a Alejandro en tota la seua campanya oriental. Encara que inicialment subestimó l'amenaça, el sobirà va acabar assumint el mando directe de les operacions i es va esforçar per establir vínculs estratègics en la noblea de Sogdiana i Bactria; en conseqüència, va revocar la sentència de mort de trenta representants de l'èlit local i va ratificar els privilegis dels grans terratinents. Despuix de ser abandonat per gran part dels seus seguidors, Espitamenes va fugir cap al territori dels maságetas, pero estos varen preferir pactar la pau en Alejandro i, en l'hivern de 328 a 327 a. C., varen enviar al monarca el cap del fugitiu com a prova de llealtat. En la primavera de l'any 327 a. C., Alejandro va sofocar els últims focs de resistència en Sogdiana en capturar les fortalees de montanya de Ariamaces i Corienes, les quals es trobaven baix la defensa d'Arimaces. En el propòsit de consolidar la seua aliança en l'aristocràcia local, el monarca va contraure matrimoni en Roxana, filla del noble Oxiartes. Una volta pacificada Àsia Central per mig d'estos vínculs estratègics i victòries militars, el sobirà va iniciar els preparatius definitius per a mamprendre la seua campanya en l'Índia. Campanya de la Índia Vore també: Campanya de l'Índia d'Alejandro Magne Alejandro proyectava l'expedició a l'Índia ya des de l'any 328 a. C., época en la que Sisicoto, sátrapa de les possessions perses en la regió, va manifestar la seua sumissió al monarca. Al mateix temps, el rajá Ambhi —conegut pels macedonios com Taxiles— va oferir la seua colaboració davant una eventual invasió en el propòsit de valdre's d'Alejandro per a derrotar al seu rival Poros, sobirà del Punyab oriental. Per la seua banda, el rei macedonio aspirava a conquistar la totalitat del territori indi recolzant-se en l'estructura d'estos aliats locals. En l'estiu de 327 a. C., Alejandro va creuar novament la cordillera de l'Hindú Kush, esta volta en rumbo surest, i subyugó a les tribus de la zona durant el trayecte. Ya en la primavera de 326 a. C., l'eixèrcit va travessar el riu Indo per a internar-se en els dominis de Taxiles, qui va entregar al sobirà doscents talents d'argent, numerós ganado i un contingent militar que incloïa elefants de guerra. Poc despuix d'esta trobada, Abisares, governant dels pobles indis de les montanyes en l'actual Cachemira, també es va sometre a la seua autoritat; en contrast, el rei Poros va reunir a les seues forces en la ferma determinació de rebre als invasores macedonios per mig de les armes. La batalla contra el monarca Poros es va lliurar en maig de 326 a. C. a la vora del riu Hidaspes. En esta trobada, la cavalleria macedonia va ratificar una volta més la seua superioritat sobre els efectius enemics; no obstant, les tropes d'Alejandro varen haver de confrontar una nutrida formació d'elefants de guerra, una amenaça inèdita fins a llavors. Els soldats macedonios varen conseguir finalment dispersar als animals per mig d'atacs directes a les seues pates i trompes en l'us d'astrals, lo que va derivar en l'aniquilació de l'eixèrcit de Poros i en la captura del propi sobirà. Despuix de la victòria, Alejandro va restituir a Poros en el seu tro i inclús va incrementar l'extensió dels seus dominis, una maniobra estratègica orientada a evitar un enfortiment excessiu del seu atre aliat, Taxiles. Superat este obstàcul, les forces macedonias varen continuar el seu alvanç cap a l'interior de l'Índia, a on varen capturar sense majors dificultats trentasset ciutats en els territoris dels glausas fins a alcançar les riberes del riu Hifasis. En esta frontera natural, el rei va rebre notícies sobre l'existència d'un vast i pròsper regne situat en les conques del Ganges, el qual s'estimava capaç de movilisar un eixèrcit de doscents mil hòmens. Aixina mateix, se li va informar que dit riu desembocava en l'oceà que delimitava l'extrem oriental de l'ecúmene, senyes que varen reforçar la determinació d'Alejandro per alcançar la costa oceànica i culminar, d'esta manera, la conquista de la totalitat del món conegut. No obstant, les huestes macedonias es trobaven exhaustes despuix d'una campanya interminable i una successió constant de batalles, fatiga a la que se sumava l'assot de les pluges tropicals, la presència de serps venenoses i una alimentació a la que no estaven habituades. En novembre de l'any 326 a. C., els soldats es varen negar a proseguir l'alvanç, influïts en gran mida pel temor a enfrontar-se al colossal eixèrcit del Ganges i als seus elefants de guerra. Davant esta negativa, Alejandro es va vore obligat a renunciar els seus plans; en el lloc a on el seu eixèrcit es va detindre, va erigir dotze altars, va oferir sacrificis als deus i va celebrar jocs, per a despuix mamprendre la tornada cap al sur. El replec es va efectuar descendint pels rius Hidaspes i Indo per mig d'una flota construïda específicament per a tal fi. Durant el trayecte, els macedonios varen sometre a les tribus circumdants i varen trobar, en ocasions, una resistència encarniçada; de fet, en l'assalt a la ciutat dels malios, ocorregut en giner de 325 a. C., Alejandro va resultar greument ferit per una flecha que li va perforar el pit. Ya en el curs inferior del Indo, el monarca va haver d'afrontar una onada de #insurrecció davant les que va respondre en mides d'extrema durea, recorrent a eixecucions massives i a la esclavización de poblacions sanceres. Segons els relats de Diodoro Sículo, aproximadament huitanta mil «bàrbars» varen perdre la vida durant esta etapa de la campanya. En l'estiu de l'any 325 a. C., les forces macedonias varen alcançar la delta del Indo, punt en el que es varen dividir en tres contingents destinats a convergir en Babilonia per rutes diferenciades. La flota, baix el mando de Nearco, va mamprendre la travessia per via marítima; una part de l'eixèrcit, dirigida per Crátero, va alvançar a través d'Aracosia, mentres que el restant de les tropes, encapçalades pel propi Alejandro, va seguir la llínea costera. Esta última travessia de xixanta dies pels deserts de Gedrosia va resultar més devastadora que les pròpies batalles, puix la calor extrema i la set varen acabar en una part substancial dels efectius. En decembre, el monarca va alcançar Pura, capital de Gedrosia, a on va concedir un periodo de descans als seus hòmens abans de continuar la marcha. Finalment, Alejandro va conseguir reunir-se en Crátero en Carmania i, entre els mesos de març i abril de 324 a. C., es va produir en Susa la trobada definitiva en la flota de Nearco. Últim any de la seua vida En alcançar Susa, Alejandro va dispondre que les seues tropes descansaren despuix d'una década de lluites ininterrompudes, periodo que el monarca va aprofitar per a dedicar-se a l'organisació administrativa del seu vast imperi. En aquell context, diversos sátrapa de les regions de Susiana, Pèrsia i Carmania havien incorregut en flagrants abusos de poder, circumstància que va motivar la seua destitució i eixecució immediata per a ser reemplaçats per hòmens de l'absoluta confiança del rei. Per una atra part, l'estabilitat del territori es vea amenaçada en les províncies més perifèriques: en Bactria es va produir una sublevació de vàries guarnicions locals, lo que evidenciava que els governadors d'estes zones remotes no sempre acataven l'autoritat central. De manera similar, els vassalls indis actuaven, a tots els efectes, com a sobirans independents, lo que subrallava la fragilitat del control macedonio en els llímits orientals de l'imperi. En l'objectiu de consolidar l'unitat de l'Estat, Alejandro va organisar una boda multitudinària en la que dèu mil macedonios varen contraure matrimoni en dònes asiàtiques. El propi rei es desposó en Estatira, la filla major de Darío III, i en Parisátide, filla de Artajerjes III. El seu íntim amic Hefestión va prendre per esposa a la germana de Estatira, Dripetis, mentres que Crátero es va casar en la prima d'abdós, Amastrine. Atres ochenta y siete hetairoi varen contraure nupcias en nobles perses i medas; entre ells va destacar Seleuco, qui es va unir a Apama, filla de Espitamenes. Els enllaços es varen celebrar segons el rito oriental i tots els recién casado varen rebre presents de mans del sobirà. En l'estiu de 324 a. C. es va iniciar una nova fase en la reforma de l'eixèrcit en l'arribada a Susa de trenta mil jóvens asiàtics els qui, armats i adestrats a l'estil macedonio, estaven destinats a ocupar en la falange els llocs dels veterans retirats. Paralelament a la creació d'unitats d'èlit integrades per perses, com els «escuts d'argent» i els «companyers de peu», la cavalleria dels hetairoi va rebre reforços d'orige oriental, lo que va provocar que en agost d'aquell any l'infanteria macedonia protagonisara una gresca pel seu descontent davant tals innovacions. Els falangistes clamaven que el rei deuria considerar inútils a tots els macedonios i llicenciar-los, puix ya contava en eixos «jovenzuelos danzarines» per a conquistar el món; no obstant, Alejandro no va cedir davant les pressions i va manar eixecutar sense juí previ als tretze principals instigadors, despuix de lo que el restant dels amotinats va depondre la seua actitut per a implorar clemència. Esta crisis va concloure quan onze mil soldats macedonios varen partir de tornada a la seua pàtria despuix d'un convit de despedida en Opis, celebrat en setembre o octubre, el qual va sagellar la reconciliació definitiva en el seu sobirà. En novembre de 324 a. C., mentres Alejandro visitava Ecbatana per a organisar els assunts de Mija, va fallir el seu amic més íntim, Hefestión, la pèrdua del qual va supondre un colp tan devastador per al monarca que este no solament va decretar luto en tot l'imperi i va consultar a l'oràcul de Amón sobre la divinización del difunt, sino que va organisar en Babilonia uns funerals d'una magnificencia sense precedents. Este afligiment va marcar inclús les seues accions militars, puix els seus contemporàneus varen considerar la campanya d'hivern contra els coser en les montanyes de Zagros com una «ofrena fúnebre en memòria de Hefestión»; una volta conclosa esta lluita, que va resultar ser l'última de la seua vida, Alejandro va partir cap a Babilonia, ciutat que, segons diversos investigadors, el sobirà pretenia convertir en la capital definitiva dels seus vasts dominis. El monarca proyectava noves conquistes, com ho demostren la construcció d'un port inèdit en el golf Pèrsic i el apresto d'una flota destinada a subyugar Aràbia per a controlar el llitoral des de l'Índia fins a Egipte, si ben Diodoro Sículo relata que els seus plans ambicionaban inclús l'hegemonia sobre el Mediterràneu occidental. Mentres les naus terminaven d'allistar-se i el rei alternava la supervisió de ports i canals en l'instrucció de nous reclutes i la recepció d'embaixades, el seu entorn més propenc va experimentar canvis significatius: despuix de la mort de Hefestión, el càrrec de quiliarca va recaure en l'influència de Pérdicas i Éumenes de Cardia, a l'hora que Alejandro ordenava a Crátero i Poliperconte retornar a Macedònia per a rellevar a Antípatro, qui mai aplegaria a partir cap a Orient pel repentí decés del sobirà. Mort Cinc dies abans del començ de l'expedició contra els àraps, Alejandro va caure malalt i, despuix de varis dies d'una profunda agonia, va fallir als 32 anys en el palau de Nabucodonosor II, en Babilonia, entre el 10 i el 13 de juny de 323 a. C., sense haver deixat disposició alguna sobre els seus successors. L'historiografia conserva dos versions sobre el seu decés que presenten llaugeres variacions en els seus detalls. La crònica de Plutarco sosté que, uns catorze dies abans de morir, el monarca agasajó a l'almirant Nearco i va dedicar les jornades posteriors a beure en companyia de Mig de Larisa. En este context, Alejandro va desenrollar una febra que es va intensificar gradualment fins a privar-ho del parla. Davant la creixent inquietut de la tropa pel seu estat, es va permetre als soldats desfilar front a ell, a els qui el sobirà va saludar en gests silenciosos. Per una atra part, el relat de Diodoro indica que Alejandro va sofrir un dolor agut despuix d'ingerir un gran bol de vi pur en honor a Heracles. Este episodi va donar pas a onze dies de debilitat extrema que varen culminar en una penosa agonia; segons este autor, el rei no va patir febra, sino que va sucumbir directament despuix de dit sofriment. Si ben Arriano contempla esta segona possibilitat com una alternativa viable, Plutarco nega categòricament la veracitat de tal afirmació. Donada el clim de l'aristocràcia macedonia al regicidi i la relativa joventut d'Alejandro, l'hipòtesis de l'assessinat permeó múltiples cròniques sobre el seu decés. Historiadors com Diodoro, Plutarco, Arriano i Justino varen aludir a la possibilitat de que el monarca fora enverinat. Mentres este últim sostenia que Alejandro va ser víctima d'una conspiració, Plutarco descartava tal idea calificant-la d'invenció; per la seua banda, tant Diodoro com Arriano varen senyalar que incloïen dita versió únicament en benefici de la exhaustividad informativa. Pese a estes discrepàncies, els relats convergixen en notable regularitat en senyalar a Antípatro com l'instigador del presunt complot, qui, despuix de ser destituït de la governació de Macedònia i reemplaçat per Crátero, hauria interpretat la seua convocatòria a Babilonia com una sentència de mort. Davant el temor de sofrir el mateix destí que Parmenión i Filotas, supostament va orquestar l'enverinament d'Alejandro a través del seu fill Yolas, qui eixercia com copero real. En este context, es va aplegar inclús a sugerir l'implicació d'Aristóteles en la trama. L'argument més sòlit contra la teoria del verí radica en el lapsus de dotze dies que va transcórrer entre l'inici de la dolència i el decés, un periodo excessivament prolongat per a la potència dels tòxics coneguts en l'época. No obstant, investigacions contemporànees han reobert el debat. Existix la teoria d'una sobredosis d'eléboro, una planta tòxica empleada com laxante; en un documental de la BBC de 2003, Leo Schep, del Centre Nacional de Verins de Nova Zelanda, va propondre l'ocupació de ballestera o eléboro blanc (veratrum album), una planta d'us comú en l'Antiguetat, que els meges grecs utilisaven en mel per a provocar la bossada i expulsar els mals esperits. Posteriorment, en un artícul de 2014 en la revista Clinical Toxicology, Schep va sugerir que el vi d'Alejandro va poder ser adulterat en dita espècie, lo que desencadenaria síntomes coincidentes en el curs dels acontenyiments descrits en el Romançada d'Alejandro Magne. Ya que l'intoxicació per veratrum album pot presentar un procés prolongat, es considera la causa més plausible en cas d'haver existit un enverinament. En l'historiografia contemporànea, la versió més acceptada és que Alejandro va morir per causes naturals, encara que fins a la data no s'ha establit en certea la causa exacta del seu decés. L'hipòtesis més difosa sugerix que va contraure malaria, la qual hauria atacat el seu organisme de forma simultànea en una atra patologia, com una neumonia o una leucèmia d'evolució fulminant, mentres que atres alvertents senyalen que va poder patir la febra de l'Nilo Occidental, leishmaniasis o càncer. No obstant, el fet de que cap dels seus comensals emmalaltira resta verosimilitut a la teoria d'una malaltia infecciosa, per lo que diversos historiadors subrallen que les freqüents parrandas d'Alejandro en els seus generals podrien haver minat la seua salut cap al final de les seues conquistes. Una atra tesis, presentada en 2010, sosté que les circumstàncies de l'òbit són compatibles en una intoxicació per les aigües del riu Estigia (l'actual Mavroneri en Arcàdia, Grècia), les quals contenen calicheamicina, un compost citotóxico extremadament letal d'orige bacterià. Despuix de la seua mort Vore també: Successió d'Alejandro Magne Divisió de l'imperi Vore també: Guerres dels Diádocos Alejandro va fallir sense haver deixat instruccions sobre la seua successió, encara que la llegenda afirma que abans d'expirar va entregar el seu anell sigilar a Pérdicas, qui devia actuar com regente de la reina Roxana i del seu futur refillol. Un més despuix del decés real, Roxana va donar a llum a un varó que va ser batejat com Alejandro IV en honor al seu pare, si be l'autoritat suprema del regente no va tardar en ser qüestionada per atres comandants —els diádocos—, els qui ambicionaban governar les seues pròpies satrapías de forma independent. Esta tensió va desembocar en l'any 321 a. C. en un conflicte obert a on Pérdicas va perdre la vida, lo que va donar inici a les guerres dels Diádocos. Dites lluites es varen prolongar de manera casi ininterrompuda fins al 281 a. C., any en el que varen fallir els últims generals d'Alejandro i despuix del qual els seus descendents es varen establir com a sobirans en els diversos regnes sorgits de les cendres d'aquell imperi colossal. Tots els Argéadas varen caure víctimes de l'encarniçada lluita pel poder, escomençant per Arrideo, germà d'Alejandro, qui va eixercir breument com a rei títaro baix el nom de Filipo III fins que va ser eixecutat en 317 a. C. per orde d'Olimpia. En aquell mateix episodi va perir la seua esposa Eurídice, neboda carnal del propi Arrideo i d'Alejandro, mentres que la mateixa Olimpia va morir un any despuix a mans de Casandro, fill de Antípatro. Per la seua banda, Cleopatra, germana d'Alejandro, va fallir en 308 a. C. en un succés del que es va responsabilisar al diádoco Antígono. El tràgic final de l'estirp es va consumar en l'any 309 a. C., quan Casandro va ordenar l'assessinat de Roxana i d'Alejandro IV al mateix temps que el diádoco Poliperconte acabava en la vida d'Heracles, el fill que Alejandro havia tingut en el seu concubina Barsine, episodis sanguinosos que varen marcar el fi definitiu de la dinastia Argéada. Tomba d'Alejandro Artícul principal → Tomba d'Alejandro Magne. El diádoco Ptolomeo es va apoderar del cos embalsamado d'Alejandro i, en l'any 322 a. C., ho va traslladar a Menfis, a on la mòmia provablement va permanéixer custodiada en el temple del Serapeum fins al seu posterior trasllat a Aleixandria, possiblement per iniciativa de Ptolomeo Filadelfo. Sigles més tart, en l'any 30 a. C., el primer emperador romà, Octavio, va visitar el sepulcro i, en tocar els restants, li va trencar accidentalment el nas en un moviment #terramaner. L'última menció històrica de la mòmia d'Alejandro data de l'any 215, vinculada a la visita de l'emperador Caracalla a Aleixandria; est, com a mostra de sum respecte, va depositar el seu corfoll i el seu anell sobre el sarcòfec ans que el rastre de la tomba es perguera definitivament per a l'història. Existix l'hipòtesis de que el sarcòfec de Nectanebo II, trobat en Egipte pel cos expedicionario francés de Napoleón i entregat posteriorment als britànics, va poder haver segut utilisat temporalment per al sepeli d'Alejandro. Esta possibilitat es fonamenta que els Ptolomeos solien reutilisar diversos artefactes faraònics per als seus propis fins i en que, ademés, Ptolomeo I no hauria dispost del temps necessari per a fabricar un receptàcul a l'altura del gran conquistador de forma immediata. En l'actualitat, esta peça de basalt negre, decorada en texts del Llibre de lo que hi ha en el Inframundo, es conserva en el Museu Britànic de Londres. Helenización Artícul principal → Helenización. Zones de parla grega durant el periodo helenístico, immediatament despuix a la mort d'Alejandro (323-31 a. C.).      Zones en les que els parlants de grec provablement constituïen la majoria.      Zones que es helenizaron de forma significativa. El terme «helenización» va ser falcat per l'historiador alemà Johann Gustav Droysen en la finalitat de designar l'expansió de la llengua, la cultura i la població gregues pels territoris de l'antic Imperi persa despuix de les conquistes d'Alejandro. Dit procés es manifesta en especial nitidea en les grans metròpolis helenísticas, entre les que destaquen Aleixandria, Antioquía i Seleucia, situada al sur de l'actual Bagdad. Alejandro aspirava a integrar components helens en el substrat persa i hibridar abdós tradicions per a homogeneizar aixina a les poblacions d'Àsia i Europa. A pesar de que els seus successors varen rebujar explícitament estes polítiques integradores, la helenización es va consolidar de manera efectiva en tota la regió. Este fenomen va coexistir, de forma paralela, en una tendència oposta de «orientalización» en els estats successors, a on les influències locals varen transformar profundament a les pròpies èlits gregues. El núcleu de la cultura helenística, impulsada per les conquistes d'Alejandro, va tindre un orige essencialment ateniense. L'estreta convivència d'hòmens procedents de tots els confines de Grècia en el sí de l'eixèrcit macedonio va propiciar l'aparició de la koiné (o grec «comú»), un dialecte fonamentat primordialment en l'àtic. Esta llengua comuna es va difondre per la totalitat del món helenístico fins a erigir-se en la llengua franca de dits territoris i, finalment, en l'antepassat directe del grec modern. Aixina mateix, l'urbanisme, el sistema educatiu, l'administració local i les arts d'este periodo es varen cimentar en els ideals de la Grècia clàssica, si be varen evolucionar cap a formes noves i distintives baix la denominació d'helenisme. Una fita fonamental d'esta hegemonia llingüística residix en el fet de que el Nou Testament fora redactat originalment en grec koiné. Diversos aspectes d'esta herència cultural varen permanéixer vigents i eren encara perceptibles en les tradicions de l'Imperi bizantí a mitan de el XV. Alguns dels efectes més significatius de la helenización es manifesten en els territoris d'Àsia Central i el subcontinent indi, específicament en l'àmbit de sobirania del Regne Grecobactriano (250-125 a. C.) —en els actuals Afganistan, Pakistan i Tadjikistan— i del Regne indogriego (180 a. C.-10 d. C.), estés per Afganistan i Índia. A lo llarc de les artèries comercials de la Ruta de la Seda, la cultura helenística es va fusionar en les tradicions iraní i budiste. L'art cosmopolita i la mitologia de Gandhara —regió que comprén la confluència superior dels rius Indo, Swat i Kabul en el Pakistan contemporàneu— constituïxen, entre els sigles III i V, el testimoni més eloqüent del contacte directe entre la civilisació helena i el sur d'Àsia. Resulten igualment rellevants els edictes de Ashoka, els quals documenten de manera explícita la presència de grecs que varen abraçar el budisme dins dels dominis de l'emperador, aixina com la recepció d'emissaris budistes per part dels sobirans contemporàneus en el món helenístico. El sincretisme resultant, denominat grecobudismo, va eixercir una influència determinant en l'evolució d'esta religió i va propiciar el sorgiment d'una corrent artística singular. Estos regnes varen ser, aixina mateix, responsables de l'enviament dels primers misionero budistes cap a China, Sri Lanka i les regions helenizadas d'Àsia i Europa a través del monacato grecobudista. Durant este periodo varen sorgir algunes de les primeres i més influents representacions figuratives de Buda, les quals, baix l'estètica grecobudista, varen prendre possiblement com a model les estàtues gregues d'Apolo. És provable, aixina mateix, que diverses tradicions budistes reberen l'influix de l'antiga religió grega: el concepte dels bodhisattvas guarda notables #analogia en el dels héroes divins helens, mentres que certes pràctiques ceremoniales del budisme mahāiāna —com la crema d'incens, les ofrenes florals i la colocació d'aliments en els altars— presenten similituts en els ritos de l'antiga Grècia, si ben costums afins existien ya en la cultura nativa índica. Un monarca grec, Menandro I, es va convertir presumiblement al budisme i va ser immortalisat en la lliteratura d'esta confessió baix el nom de «Milinda». El procés de helenización va dinamisar, paralelament, el comerç entre Orient i Occident. Prova d'este intercanvi tècnic i cultural és la troballa d'instruments astronòmics grecs de el III en la ciutat grecobactriana d'Ai Janum, en l'actual Afganistan. Aixina mateix, el concepte helé d'una Terra esfèrica circundada per les esferes planetàries va terminar per suplantar la cosmologia índia tradicional, que descrivia el món com un disc de quatre continents disposts entorn a una montanya central —el Mont Meru— a modo de pétals d'una flor. Texts com el Yavanajataka (lliteralment, «tractat astronòmic grec») i el Paulisa Siddhanta reflectixen la profunda impronta de les idees astronòmiques gregues en la ciència de l'Índia. Despuix de les conquistes d'Alejandro Magne en Orient, l'influència helenística en l'art indi va alcançar una dimensió extraordinària, manifestant-se de forma perdurable en diverses disciplines. En l'àmbit arquitectònic, l'orde jònic va estendre la seua presència fins a territoris tan remots com l'actual Pakistan, en eixemples notables en el temple de Jandial, situat en les proximitats de Taxila. Aixina mateix, existixen diversos vestigis de capitelés que evidencien influències jòniques en regions tan distants com Patna; en este context, destaca especialment el capitel de Pataliputra, la datació del qual es remonta a el III Per una atra part, l'orde corintio va trobar una representació massiva en l'art de Gandhara a través dels denominats capitells indocorintios, peces que resulten de particular interés historiográfico, puix integren a sovint figures budistes entre els clàssics fulls d'acant, fusionant aixina l'estètica clàssica mediterrànea en l'iconografia espiritual del sur d'Àsia. Identitat Apariència física Vore també: Iconografia d'Alejandro Magne Les fonts historiográficas oferixen en freqüència relats divergents sobre l'apariència d'Alejandro, sent els testimonis més primerencs els més parcos en detalls; Arriano, per eixemple, es llimita a descriure-ho com un home de gran apostura. Durant el seu regnat, el monarca va supervisar en celosia la seua image pública en confiar la seua representació als artistes més insignes de l'época. Este patrocini va incloure l'encàrrec d'escultures a Lisipo, pintures a Apeles i gravats en gemas a Pirgoteles. Els autors clàssics varen consignar que Alejandro, complagut en els retrats de Lisipo, va prohibir a atres escultors modelar el seu efigie; no obstant, l'acadèmia contemporànea acull esta afirmació en escepticisme. Andrew Stewart subralla que els retrats artístics —especialment per la naturalea de la seua patronazgo— posseïxen intrínsecament un caràcter partidiste. Segons este autor, les representacions del sobirà «busquen llegitimar-ho a ell (o, per extensió, als seus successors), interpretar-ho davant el seu públic, respondre a les crítiques i persuadir de la seua grandea»; per tant, tals obres deuen analisar-se baix un prisma de «elogi i censura», de forma anàloga a fonts lliteràries com la poesia laudatoria. En tot, preval la consideració de que la estatuaria de Lisipo, encara dins de la seua idealisació, va constituir la plasmació plàstica més fidedigna del monarca. Quint Curcio Rufo, historiador romà de el I i autor de les Històries d'Alejandro Magne, oferix el següent relat sobre el moment en que el monarca es va assentar en el tro de Darío III: Llavors, Alejandro es va acomodar en el tro real, el qual resultava excessivament elevat per a la seua estatura física. Per això, ya que els seus peus no alcançaven l'escaló inferior, un dels pajes reals va colocar una taula baix ells. Tant Curcio com Diodoro arrepleguen una anècdota segons la qual, quan Sisigambis, la mare de Darío III, va conéixer a Alejandro i a Hefestión, va supondre que este últim era el rei degut a que era el més alt i de presència física més imponent dels dos. Segons Plutarco, Alejandro posseïa una tez molt clara que en certes zones, com el rostre i el pit, es tornava rojosa, sent l'escultor Lisipo qui millor va captar la seua apariència en reproduir en mestrage traces tan distintives com «el llauger inclinament del coll i la seua característica mirada lánguida». El mateix autor referix que del cos del monarca emanava «una fragància natural tan agradable que aplegava a impregnar les seues vestidures»; este detall ha segut interpretat per l'historiografia moderna com una derivació de la creència grega de que els aromes plaenters constituïen un atribut inherent a la naturalea de deus i héroes. Complementant esta visió, l'historiador Paul Faure descriu el «suau óval del seu rostre sempre imberbe», la seua elegància natural i una constant preocupació pel conte corporal, alluntant-se d'una complexió hercúlea per a mostrar-se indiferent davant les competicions atlètiques, ya que preferia dedicar el seu temps a la caça i als certàmens de poetes i músics. Per la seua banda, el mosaic d'Alejandro i la numismàtica de l'época ho retraten en un nas recte, una mandíbula lleument prominent, llavis carnosos i ulls afonats baix una #front de marcada protuberància. Aixina mateix, les cròniques coincidixen en descriure en la seua porte un sotil inclinament del cap cap a dalt i cap al muscle esquerre. Claudio Eliano (c. 175 - c. 235 d. C.), en la seua obra Històries curioses (12.14), descriu el color del cabell d'Alejandro en el terme ξανθὴν (xanthēn), paraula que els grecs ampraven per a designar el cabell clar, incloent els tons castanys. Encara que en ocasions s'afirma que Alejandro tenia ulls de diferent color o heterocromía, esta asseveració carix de rigor històric en basar-se únicament en la novela pseudohistórica Romançada d'Alejandro Magne. De fet, una reconstrucció fonamentada en els restants de policromía original trobats en el Sarcòfec de Sidón revela que el monarca va ser representat en ell en ulls marrons i cabell castany, contradient els mits posteriors sobre la seua fisonomia. Per un atre costat, el Museu de la Acrópolis sugerix que els restants de pigment roig trobats en un cap d'Alejandro, descoberta en 1886, constituïen provablement una imprimación sobre la qual s'haurien aplicat matisos dorats per a recrear el seu cabell. Aixina mateix, el mosaic de Pela que representa una caça de lleons, o el de la caça del cérvol, elaborats a finals de el IV ho retraten en un cabellam ros. Personalitat Des d'una edat primerenca, tant el pare com la mare d'Alejandro varen fomentar les seues ambicions. El seu progenitor, Filipo, va representar provablement el model més directe i influent; el jove Alejandro ho va observar liderar campanyes casi anualment, en les que encadenava victòries successives i ignorava inclús ferides de gravetat. Este víncul en el seu pare va molejar el caràcter competitiu de la seua personalitat: Alejandro sentia l'imperatiu de superar al seu progenitor, inclinament que manifestava per mig d'un comportament temerari en el camp de batalla. Encara que temia que Filipo no li llegara «cap ardit gran o lluent que mostrar al món», solia restar importància als guanys del seu pare davant els seus companyers. Per la seua banda, Olimpia també albergava ambicions desmesurades i va encorajar en Alejandro la convicció de que el seu destí era conquistar l'Imperi persa; esta influència li va inculcar un profunt sentit de la fatalitat històrica que, segons Plutarco, «la seua ambició va mostrar des de després una gosadia i una magnanimidad superiors als seus anys». Esta formació primerenca es va complementar en una faceta intelectual igualment vigorosa. Baixe la tutela d'Aristóteles, Alejandro va desenrollar una inteligència perspicaz, un gran inclinament per la filosofia i un hàbit de llectura constant, qualitats que varen cimentar el seu alvertent racional i el seu èxit com a estratega. No obstant, el seu caràcter albergava marcats contrasts: encara que mantenia un tracte afable en el seu entorn i mostrava una notable moderació respecte als «plaers del cos», la seua personalitat també estava subjecta a bruscs canvis d'humor i a una falta d'autocontrol en el consum d'alcohol.Eixe temperament impetuoso, unit a una necessitat constant de reconeiximent i a l'ambició per ser sempre el primer, ho impulsava a llançar-se al centre de la refrega en cada batalla. Esta temeritat física ho va expondre a perills constants, lo que li va ocasionar múltiples lesions que Plutarco enumera detalladament: En el Gránico, el seu yelmo va ser partit per una espasa que va penetrar fins al cabell… en Issos, per una espasa en la cuixa… en Gaza, va ser ferit per un dart en el muscle; en Maracanda, per una flecha en l'espinella, de tal modo que l'os astillado va descollar de la ferida. En Hircania, va rebre una pedrada en la nuca, despuix de lo que la seua visió va empijorar i durant varis dies va estar baix amenaça de ceguera; en la regió dels asacanos, va ser ferit per una llança índia en el turmell… En la terra dels malios, una flecha de dos colzes de llarc, despuix de perforar el seu coraza, li va ferir en el pit; allí mateixa… li varen assestar un colp de maza en el coll. Plutarco. Sobre la fortuna i la virtut d'Alejandro, II, 9. Més allà de la seua temeritat física, Alejandro posseïa una vasta erudición i va eixercir un notable mecenage tant en les arts com en les ciències. A diferència del seu pare, orientava les seues aspiracions exclusivament cap als ideals homéricos de l'honor (timê) i la glòria (kudos), lo que explica el seu desinterés pels deportes convencionals en favor de metes més transcendentals. Este carisma excepcional i la força de la seua personalitat ho varen consolidar com un líder extraordinari; de fet, la singularitat de les seues facultats va quedar de manifest despuix del seu decés, puix cap dels seus generals va conseguir preservar l'integritat d'un Imperi que solament Alejandro posseïa la capacitat de sostindre. No obstant, eixa busca incessant de la primacia i l'honor va derivar en el temps en conflictes en el seu círcul íntim. Un eixemple d'això va ser el castic impost al noble Hermolao, a qui el sobirà va ordenar assotar per haver abatut a un javalí abans que ell durant una cacera; en represàlia, este últim va liderar l'anomenada «conspiració dels pajes». A mida que la campanya oriental alvançava, la seua naturalea autoritària es va fer més palesa —agravada pel seu creixent consum d'alcohol—, manifestant una desconfiança que alguns investigadors califiquen com un quadro de paranoia incipient. Esta deterioració sicològica es va agudisar despuix del decés de Hefestión, moment en el que Alejandro va començar a mostrar signes inequívocs de megalomania. És provable que els seus guanys extraordinaris, sumats a un inefable sentit del destí i a la constant adulació de la seua cort, confluïren per a produir tal efecte. Els seus deliris de grandea resulten evidents en les seues últimes voluntats i en el seu desig de conquistar els confines del món; de fet, diverses fonts ho descriuen en una «ambició sense llímits», epítet que ha terminat per convertir-se en un cliché històric. Alejandro sembla haver albergat la convicció de la seua pròpia divinitat o, si més no, va perseguir en determinació la seua deificación. Olimpia li va inculcar de manera constant la creència de que era refillol de Zeus, una noció que va trobar confirmació aparent despuix de la seua visita a l'oràcul de Amón en Siwa. A raïl d'este episodi, el monarca va començar a identificar-se formalment com a fill de Zeus-Amón. En l'àmbit cortesano, va incorporar elements de l'indumentària i el ceremonial perses, entre els que va descollar la proskynesis; dita pràctica s'integrava en una estratègia global destinada a garantisar la llealtat de l'aristocràcia iraní. No obstant, este ritual va suscitar el rebuig dels macedonios, la resistència dels quals a eixecutar-ho va derivar en una creixent antipatia cap a la seua figura. Des d'una atra perspectiva, Alejandro va actuar com un governant pragmàtic, conscient de la complexitat que entranyava regir sobre pobles de gran heterogeneïtat cultural, molts dels quals pertanyien a societats que tributaven honors divins als seus sobirans. En este context, més que a una traça de megalomania personal, la seua procedir va poder respondre a una tentativa funcional per consolidar l'autoritat real i salvaguardar la cohesió del seu vast imperi. Vida personal Vore també: Teories sobre les relacions personals d'Alejandro Magne En la seua joventut, segons relata Plutarco, Alejandro es mostrava «indiferent als plaers carnals», una actitut que alguns autors atribuïxen a la conflictiva relació entre els seus pares, la qual hauria provocat que el monarca tardara en acceptar l'amor femení. De fet, abans de contraure matrimoni, solament se li va conéixer una amant: Barsine, filla de l'sátrapa persa Artabazo. En el temps, Alejandro va prendre tres esposes en fins principalment dinàstics i polítics: la princesa bactriana Roxana en 327 a. C., seguida d'Estatira, filla de Darío III, i Parisátide, filla de Artajerjes III, abdós desposadas en les bodes de Susa en 324 a. C. D'estes unions i vínculs varen nàixer els seus dos únics fills: Heracles, frut de la seua relació en Barsine (327-309 a. C.), i Alejandro IV, naixcut de Roxana despuix de la mort del conquistador (323-309 a. C.). Sexualitat La sexualitat d'Alejandro ha segut objecte d'intenses #conjectura i debats en l'historiografia moderna. Ateneu, escritor de l'época romana, sosté —recolzant-se en testimonis de Dicearco, contemporàneu del monarca— que el rei sentia un inclinament excessiu pels chicons i menciona l'episodi en que Alejandro va besar públicament al eunuc Bagoas. Este relat és arreplegat també per Plutarco, provablement a partir de la mateixa font. No obstant, historiadors com William Woodthorpe Tarn varen qüestionar la veracitat d'estes anècdotes, sugerint que varen ser fabricades en l'antiguetat per a empañar l'image d'Alejandro, vinculant-les a les crítiques d'autors com Curcio Rufo sobre la suposta «degeneració» del macedonio en adoptar les costums perses. Pel contrari, investigadors com Ernst Badian han rebatut estos dubtes, centrant el debat no tant en la figura de l'eunuc, sino en la validea general de les fonts sobre el conquistador. Respecte al seu víncul en Hefestión, encara que cap autor contemporàneu va calificar explícitament la seua relació com a sexual, abdós varen ser comparats de forma sistemàtica en Aquiles i Patroclo, el víncul de la qual homérico va ser interpretat a sovint com una relació d'amants per la tradició clàssica posterior. Eliano relata que, durant la seua visita a Troya, «Alejandro va coronar la tomba de Aquiles i Hefestión la de Patroclo, sugerint este últim que era l'amat d'Alejandro, de la mateixa manera que Patroclo lo va ser de Aquiles». A pesar d'estes #analogia, els cronistes antics varen evitar identificar-los de manera concloent com a amants en el sentit físic. En l'actualitat, historiadors com Robin Lane Fox sostenen que la relació entre Alejandro i Hefestión no solament va ser sexual en la seua joventut, sino que va poder haver-se mantingut durant l'edat adulta. Encara que este comportament hauria desafiat les normes socials d'algunes ciutats gregues com Atenes, diversos estudis sugerixen que la cort macedonia va poder haver mostrat una major tolerància cap a les relacions homosexuals entre adults. Peter Green sosté que existixen poques evidències en les fonts antigues de que Alejandro sentira un gran interés sexual per les dònes, ya que no va engendrar un hereu fins al final de la seua vida. No obstant, l'historiador Daniel Ogden calcula que el monarca, en deixar embarassades a les seues parelles en tres ocasions durant un periodo de huit anys, procreó més fills que el seu propi pare a la mateixa edat. cal senyalar que dos d'estos embarassos —els de Estatira i Barsine— posseïxen una llegitimitat dubtosa. Segons Diodoro Sículo, Alejandro va formar un harem a l'estil dels reis perses, encara que li va donar un us prou moderat per a evitar l'ofensa dels macedonios. D'esta manera, el sobirà va mostrar un notable autocontrol respecte als «plaers del cos». No obstant, Plutarco descriu que Alejandro va quedar prendado de Roxana, al mateix temps que alaba la seua conducta per no haver forçat la relació en ella. Green sugerix que, dins del context de l'época, Alejandro va entaular amistats molt sòlides en diverses dònes, entre les que destaquen Ada de Caria, qui ho va adoptar formalment, i inclús Sisigambis, la mare de Darío, qui supostament va morir de pena despuix de rebre la notícia del decés del conquistador. Al mateix temps, la pederàstia provocava en Alejandro Magne una profunda aversió, segons el testimoni de Plutarco, qui relata que quan el general Filoxeno li va preguntar si desijava comprar dos chicons de «extraordinària bellea», el rei es va sentir sumament indignat. Davant tal proposta, Alejandro es va queixar en repetides ocasions en els seus amics, preguntant-los si acàs Filoxeno tenia tan pobra opinió d'ell com per a propondre-li semblant infàmia. D'igual modo va ser rebuda la proposta d'Agnón, qui es va oferir a dur-li a «Cróbilo, un chicon molt famós en Corinto», rebent una resposta igualment tallant. Historiadors moderns com Jeanne Reames senyalen que esta distinció en les fonts sugerix que, mentres Alejandro acceptava i participava de les relacions eróticoafectivas entre hòmens adults (basades en la camaraderia militar o el favoritisme cortesano), rebujava de pla el comerç i l'explotació de menors, lo que marcava una llínea ètica clara en la seua conducta privada conforme als valors de l'èlit del seu temps. Conviccions religioses Fins als seus primers èxits en la lluita contra els perses, Alejandro realisava sacrificis als deus en assiduïtat; no obstant, en el temps va deixar de professar el respecte tradicional cap a la religió helènica clàssica. Esta evolució es va manifestar en actes d'oberta transgressió, com quan va aplegar a ignorar la prohibició de visitar l'Oràcul de Delfos, o en la seua tendència cap a la autodeificación i la sacralización dels seus afectes. Un eixemple clar d'esta transformació va ocórrer en plorar la pèrdua del seu amic Hefestión, a qui va elevar al ranc dels héroes, instituint el seu cult oficial i ordenant la fonamentació de dos temples en el seu honor. En proclamar-se fill d'Amón-Ra en Egipte, Alejandro va afirmar una naturalea divina que va dur als sacerdots locals a venerar-ho tant en calitat de refillol diví com de deidad pròpia, un acte que generalment s'interpreta com una maniobra política pragmàtica per a llegitimar el seu domini sobre el territori. No obstant, esta ambició per deificarse no sempre va contar en el respal dels grecs; de fet, la majoria de les polis solament varen reconéixer la seua essència divina —com a fill de Zeus— poc abans de la seua mort i, a sovint, en una desgana evident, tal com varen demostrar els espartanos en decretar: «Ya que Alejandro vol ser un deu, que ho siga». Pese a que en el seu honor varen començar a celebrar-se les Alejandrías i inclús els embaixadors de les ciutats gregues varen terminar per condecorar-ho en corones d'or en reconeiximent simbòlic de la seua divinitat, este anhel de autodivinización va socavar sériament la confiança de molts dels seus soldats i generals. Encara que en Grècia no era inusual rendir honors similars a comandants victoriosos, el verdader malestar va sorgir quan Alejandro va renegar del seu pare terrenal per a exigir ser reconegut específicament com un deu invicte. Flavio Josefo, un autor posterior, va arreplegar la llegenda de que el propi Yahvé se li havia aparegut a Alejandro en somis, motiu pel qual el conquistador hauria tractat en gran respecte al sum sacerdot judeu en Jerusalem. Segons este relat, el monarca inclús va aplegar a llegir el Llibre de Daniel, a on supostament es va reconéixer a sí mateixa en les profecies que allí es descrivien. Fundació de temples En l'any 334 a. C., Alejandro Magne va sufragar els fondos necessaris per a concloure l'edificació del nou temple d'Atenea Polias en Priene, ubicada en l'actual Turquia occidental. Una inscripció trobada en dit santuari, custodiada hui en el Museu Britànic, proclama: «El rei Alejandro va dedicar [este temple] a Atenea Polias». Este epígraf constituïx un de les escasses troballes arqueològiques independents que corroboren, de forma directa, un episodi de la vida del conquistador. El disseny del temple va ser obra de Piteo, qui també va figurar com un dels arquitectes del célebre Mausoleu de Halicarnaso. Per la seua banda, Libanio va deixar constància de que Alejandro va fundar el temple de Zeus Botieo (en grec antic: Βοττιαίου Δῖός) en l'emplaçament a on, en posterioritat, s'erigiria la ciutat d'Antioquía. Aixina mateix, la Sua consigna que el monarca va ordenar la construcció d'un gran recint sagrat consagrat a Serapis. En 2023, experts del Museu Britànic varen plantejar la possibilitat de que Alejandro fora el fundador d'un temple grec descobert en Ngirsu, Iraq. Segons els investigadors, les troballes recents sugerixen que este lloc sagrat «honra a Zeus i a dos fills divins: Heracles i el propi Alejandro». Política urbanística d'Alejandro Durant el transcurs de la seua campanya oriental, Alejandro va fundar una série de ciutats batejades en el seu honor com Alejandrías, centres que servien tant de guarnicions militars com de nodos de difusió cultural. Segons la tesis de Fritz Schachermeyr, la primera d'estes urbs podria haver sorgit prop de Issos en l'any 333 a. C., si ben atres historiadors mantenen una postura escèptica davant tal supost per la falta d'evidències arqueològiques concloents. En 331 a. C. es va fundar la célebre Aleixandria d'Egipte en les proximitats de la desembocadura canópica de l'Nilo; en esta ocasió, el propi monarca va seleccionar l'emplaçament i va determinar personalment tant el traçat de les muralles com l'ubicació de l'àgora. Gràcies a la seua privilegiada situació geogràfica, la nova ciutat es va transformar ràpidament en el principal centre comercial i cultural del Mediterràneu. Totes les demés Alejandrías varen ser fundades en les regions interiors de l'antic Imperi persa, a l'est del riu Tigris. Encara que Plutarco afirma que el monarca va erigir un total de setanta ciutats, la majoria dels investigadors considera que dita sifra és una exageració, ya que en diversos casos podria tractar-se de la creació de simples llocs d'alvançada o de proyectes que mai varen aplegar a eixecutar-se; per això, els especialistes actuals reduïxen el número a trentaquatre, setze o inclús tretze ciutats. Les fonts clàssiques mencionen urbs com Aleixandria del Caucas, situada al peu de la montanya a on, segons el mit, va ser encadenat Prometeo (prop de Bagram o en el lloc de l'actual Charikar); Aleixandria del Tanais, construïda en a penes dèsset dies; Aleixandria de Margiana, ubicada en l'oasis de Merv; aixina com Aleixandria de Oxiana, presumiblement en el lloc l'actual Kulob, i Aleixandria Escate («l'Última»), emplaçada provablement en l'actual Juyand. A estes se sumen Aleixandria de Bactriana, Aleixandria Ariana i Aleixandria de Aracosia, situada a on hui s'alça Kandahar. En l'Índia, Alejandro va fundar les ciutats de Nicea i Bucéfala en les vores opostes del riu Hidaspes, mentres que els seus generals Hefestión i Pérdicas varen erigir Orobatis. Ademés, es varen establir quatre Alejandrías en la conca del Indo —totes desaparegudes durant les conquistes de Chandragupta—, junt en atres dos fundacions en Gedrosia i una més en Carmania. Existixen diverses opinions sobre els objectius de la política urbanística del monarca, la qual va poder orientar-se a la protecció de les rutes comercials, a la consolidació del poder sobre els territoris conquistats o a un intent per homogeneizar culturalment el seu imperi per mig de la creació de focs de civilisació helènica en Orient. Per lo general, les ciutats sorgien en les proximitats d'assentaments menors ya existents, a on l'eixèrcit erigia les muralles abans de proseguir la seua marcha i deixar el restant de les edificacions en mans dels #colon. Encara que se sap molt poc sobre la composició original de la població d'estes urbs, es conserven senyes precises sobre dos Alejandrías: en una d'elles el rei va assentar a sèt mil veterans macedonios, mentres que en l'atra va establir a un número indeterminat de mercenaris grecs, macedonios no aptes per al servici o «rebels», i «bàrbars» de les afores. Es presumix que, en tots els casos, els nous núcleus urbans albergaven tant a grecs com a macedonios i natius, lo que va donar lloc a una composició demogràfica extremadament heterogénea des d'un principi. No obstant, per a molts habitants l'estatus de #colon representava un castic sever en implicar, de facto, un exili perpetu; de fet, es té constància de vàries #insurrecció de #colon l'únic propòsit de les quals era retornar a les seues llars en els Balcans. #Proea militars Vore també: Tàctiques militars d'Alejandro Magne Alejandro es va fer acreedor a l'epítet de «el Gran» en virtut del seu extraordinari eixercite com a estratega militar: no va conéixer la derrota en el camp de batalla, aun cuando es va enfrontar habitualment a una notable inferioritat numèrica. Els seus triumfos es varen sustentar en un aprofitament magistral de l'orografia, l'ocupació de tàctiques coordinades entre la falange i la cavalleria, una audàcia estratègica perenne i la llealtat incondicional de les seues huestes. La falange macedonia, l'eficàcia de la qual radicava en l'us de la sarisa —una pica d'aproximadament sis metros de llongitut—, havia segut perfeccionada per Filipo II per mig d'un règim d'instrucció rigorós. Alejandro va capitalisar la cohesió i maniobrabilidad d'esta unitat per a combatre en èxit a les forces perses, les quals, pese a la seua superioritat quantitativa, adolien d'una marcada heterogeneïtat. Aixina mateix, el monarca va conseguir mitigar les tensions internes d'un eixèrcit multicultural, integrat per hòmens de diverses llengües i #armament, en involucrar-se personalment en la vanguarda del combat, preservant aixina la tradició heròica de l'antiga realea macedonia. En el seu enfrontament inaugural en terres asiàtiques, la batalla del Gránico, Alejandro va desplegar a penes una fracció dels seus efectius —prop de tretze mil infants i cinc mil ginets— per a opondre's a un contingent persa significativament superior, estimat en quaranta mil hòmens. El sobirà va dispondre a la falange en el sector central i va situar a la cavalleria i als arqueros en els flancs; d'esta manera, va conseguir que la seua llínea de #front igualara els tres quilómetros d'extensió coberts per la cavalleria persa. En contrast, l'infanteria persa va permanéixer apostada en la retaguàrdia de la seua pròpia cavalleria. Esta configuració tàctica va evitar que Alejandro fora flanquejat, mentres que la seua falange, guarecida despuix d'una barrera de llargues piques, va obtindre una superioritat decisiva front a les cimitarras i javalinas de l'adversari. Al final de la lid, les baixes macedonias varen resultar insignificants en comparació al sever desgast sofrit per les files perses. En Issos, en l'any 333 a. C., durant el seu primer choc directe en Darío, Alejandro va recórrer a un desplegament tàctic anàlec, conseguint que la falange central fracturara de nou les llínees adversàries. El propi monarca va encapçalar la càrrega pel centre, acció que va precipitar la desbandada de l'eixèrcit oponent. Posteriorment, en la trobada decisiva de Gaugamela, Darío va introduir innovacions per a contrarrestar l'hegemonia macedonia: va equipar els seus carros en cuchilles en les rodes, en la finalitat de desarticular la falange, i va dotar a la seua cavalleria de piques. Davant este desafiu, Alejandro va dispondre una doble falange el centre de la qual va alvançar en formació angular; al pas dels carros falcados, les files es varen obrir de forma coordinada per a tancar-se immediatament despuix, lo que va neutralisar l'atac. Esta maniobra va resultar exitosa i va quebrar el núcleu de la formació de Darío, lo que va obligar al Gran Rei a mamprendre la fugida una volta més. Front a adversaris que ampraven tècniques de combat desconegudes per a ell, com va ocórrer en Àsia Central i en l'Índia, Alejandro va adaptar les seues forces a l'estil dels seus oponents. D'esta manera, en Bactriana i Sogdiana, va recórrer en èxit als seus llançadors de javalina i arqueros en la finalitat de frustrar els moviments de flanquege, a l'hora que concentrava la seua cavalleria en el sector central. En l'Índia, en enfrontar-se al cos d'elefants de Poros, els macedonios varen obrir les seues files per a rodejar als paquidermos i varen utilisar els seus sarisas per a ferir cap a dalt; per mig d'esta maniobra, varen conseguir derribar als conductors dels animals i desarticular la carrega enemiga. Registre de batalles d'Alejandro Magne. Resultat Data Guerra Acció Oponent Tipo País (en l'actualitat) Ranc Victoria 338-08-02 338 a. C. Expansió de Macedònia baix Filipo II Chaeronea Batalla de Queronea .Tebas, Atenes i atres ciutats gregues Batalla Grècia Príncip ⁂ Victoria 335 335 a. C. Campanya balcànica Mount Haemus Batalla del mont Hemo .Getas, tracios Batalla Bulgària Rei ⁂ Victoria 335-12 335 a. C. Campanya balcànica Pelium Sege de Pelión .Ilirios Sege Albània Rei ⁂ Victoria 335-12 335 a. C. Campanya balcànica Pelium Batalla de Tebas .Tebanos Batalla Grècia Rei ⁂ Victoria 334-05 334 a. C. Campanya persa Granicus Batalla del Gránico .Imperi aqueménida Batalla Turquia Rei ⁂ Victoria 334 334 a. C. Campanya persa Miletus Lloc de Mileto .Imperi aqueménida, milesios Sege Turquia Rei ⁂ Victoria 334 334 a. C. Campanya persa Halicarnassus Lloc de Halicarnaso .Imperi aqueménida Sege Turquia Rei ⁂ Victoria 333-11-05 333 a. C. Campanya persa Issus Batalla de Issos .Imperi aqueménida Batalla Turquia Rei ⁂ Victoria 332 332 a. C. Campanya persa Tyre Lloc de Tir .Imperi aqueménida, tirios Sege Líban Rei ⁂ Victoria 332-10 332 a. C. Campanya persa Tyre Lloc de Gaza .Imperi aqueménida Sege Palestina Rei ⁂ Victoria 331-10-01 331 a. C. Campanya persa Gaugamela Batalla de Gaugamela .Imperi aqueménida Batalla Iraq Rei ⁂ Victoria 331-12 331 a. C. Campanya persa Uxian Defile Batalla del desfiladero dels uxios .Uxios Batalla Iran Rei ⁂ Victoria 330-01-20 330 a. C. Campanya persa Persian Gate Batalla de les Portes Perses .Imperi aqueménida Batalla Aniran Rei ⁂ Victoria 329 329 a. C. Campanya persa Cyropolis Lloc de Cirópolis .Sogdianos Sitie Turkmenistan Rei ⁂ Victoria 329-10 329 a. C. Campanya persa Jaxartes Batalla del Yaxartes .Escitas Batalla Uzbekistan Rei ⁂ Victoria 327 327 a. C. Campanya persa Sogdian Roc Lloc de la Roca Sogdiana .Sogdianos Sitie Uzbekistan Rei ⁂ Victoria 327 326 a. C. Campanya del Cofete Cophen Lloc de Aornos .Asacenos Sege Pakistan Rei ⁂ Victoria 326-05 326 a. C. Campanya índia Hydaspes Batalla del Hidaspes .Poros Batalla Pakistan Rei ⁂ Victoria 325 326-325 a. C. Campanya contra els malios Aornos Sege de la capital dels malios .Malios Sege Pakistan Rei ⁂ Llegat cultural i intelectual La figura d'Alejandro ocupa un lloc únic en la cultura universal, puix, segons els investigadors, cap atre personage històric ha segut objecte d'una atenció tan intensa per part de les arts i les ciències, ni protagonista d'interpretacions tan numeroses i diverses. A lo llarc d'un vast territori que comprenia tota Europa i gran part d'Àsia i Àfrica, el monarca va servir com a model a seguir per a multitut de governants i militars, des dels seus propis diádocos fins a figures com Adolf Hitler. Este impacte perdura de tal forma que, inclús en l'actualitat, els líders de moltes tribus afganes tracen la seua linaje fins a ell, mentres que dos estats, Grècia i Macedònia del Nort, mantenen una disputa històrica sobre quí és el verdader hereu del llegat d'Alejandro. Antiguetat Vore també: Cult ptolemaico d'Alejandro Magne El nom d'Alejandro es va convertir en un instrument fonamental de propaganda política despuix de la seua mort, utilisat pels diádocos per a llegitimar la seua autoritat. Pérdicas, per eixemple, va justificar la seua regència basant-se que el rei li havia entregat personalment el seu anell sigilar, mentres que Éumenes de Cardia, buscant mantindre l'unitat de l'imperi, va assegurar que Alejandro se li apareixia en somis per a prometre-li la seua presència invisible en els consells de guerra. La veneració de la seua figura també es va traduir en gests monumentals i religiosos: Peucestas, sátrapa de Pèrsia, va dedicar un altar a Alejandro i a Filipo en Persépolis, mentres que en Egipte, Ptolomeo va instituir un cult formal en Aleixandria per a situar la seua pròpia autoritat baix la protecció divina del fallit monarca. Finalment, la seua image va ser amprada com a arma arrojadiza en les lluites successòries. En iniciar la seua guerra en 317 a. C. contra Arrideo i Casandro, Olimpia va acusar a este últim d'haver organisat l'enverinament del seu fill a través del seu germà Yolas; esta versió va ser posteriorment difosa pel diádoco Antígono en clars fins estratègics per a socavar als seus rivals. Plutarco referix que els primers monarques helenísticos es varen esforçar per demostrar la seua afinitat en Alejandro a través de les vestidures de púrpura, el sèquit, l'inclinament del coll i el to arrogant. No obstant, solament Pirro, nebot segon del sobirà macedonio, va provar dita semblança en les armes en la mà; d'ell es dia que recordava a Alejandro tant per la seua apariència física com per la rapidea dels seus moviments, fins al punt de que, al vore la seua força i ímpetu en el combat, tots creïen trobar-se davant l'ombra o la viva image del conquistador. D'igual modo, la comparació va alcançar al seléucida Antíoco III, qui va obtindre el sobrenom de «el Gran» despuix de mamprendre una expedició cap a Orient similar a la del seu predecessor. Atres monarques, com Filipo V i Perseo de Macedònia, o inclús el cridat Pseudo-Alejandro —líder d'una sublevació antirromana en 142 a. C.—, varen justificar les seues pretensions polítiques basant-se en un supost parentesc en ell. Per la seua banda, el rei del Ponto, Mitrídates VI Eupátor, va dur esta emulació al terreny de l'image i els objectes personals: va manar falcar monedes a on el seu retrat seguia fidelment l'iconografia d'Alejandro i custodiava en celosia un corfoll que havia pertanygut al propi conquistador macedonio. Les fonts escrites primordials sobre Alejandro es trobaven en les efemérides i els hypomnemata, que contenien els registres del diari real i les notes del propi monarca en els seus plans de campanya. Si ben els autors antics varen citar en freqüència la correspondència d'Alejandro en el seu círcul propenc i funcionaris, la major part d'estes epístoles es consideren falsificacions d'époques posteriors. Durant l'expedició a Orient, una gran cantitat d'intelectuals va documentar els fets, destacant Cares de Mitilene, qui va escriure la Història d'Alejandro en dèu llibres centrada en la vida privada i en una recopilació d'anècdotes més que en un relat cronològic rigorós, un estil similar al que varen amprar Medo, Policleto de Larisa i Efipo de Olinto. Per un atre costat, el filòsof cínic Onesícrito de Astipalea, que va viajar en l'Estat Major fins a l'Índia, va descriure detalladament la regió prestant especial atenció a la seua flora, fauna i costums; pese a l'abundància de faules, les seues senyes varen servir com a font principal per als geógrafos antics que descrivien la zona. Finalment, també va deixar memòries sobre la guerra Nearco, qui va estar al mando de la flota durant la tornada des de territori indi. El rei contava en un historiador oficial en el seu Estat Major, Calístenes, els Ardits del qual d'Alejandro varen ser concebudes com una apologia del monarca davant el públic grec i, per tant, posseïen un caràcter marcadament apologètic. Ya en l'Antiguetat, Calístenes va ser criticat per la seua parcialitat i per la distorsió dels fets; ademés, degut a que va fallir en l'any 327 a. C., la seua obra va quedar inconclusa i els seus últims registres detallats descriuen la batalla de Gaugamela. Molts anys despuix de la mort del rei, Ptolomeo, convertit ya en governant d'Egipte, va sistematisar les seues pròpies memòries i es va convertir, en gran mida, en l'artífex de l'image d'Alejandro com un geni militar. S'assumix que, en ser un militar experimentat, va aportar en la seua obra numerosos detalls precisos relacionats en les operacions bèliques. Tampoc va redactar de forma immediata la seua història de les campanyes Aristóbulo, un ingenier que va formar part de les tropes i que va dedicar gran atenció a la descripció geogràfica i etnogràfica de les terres conquistades. A pesar d'haver començat el seu treball a l'edat de 84 anys, va registrar en exactitut distancies, sumes monetàries, aixina com els dies i mesos dels acontenyiments. Encara que les obres de Aristóbulo i Ptolomeo varen proporcionar un riquíssim material fàctic als historiadors d'époques posteriors, llamentablement no s'han conservat fins als nostres dies, de la mateixa manera que atres texts sobre Alejandro escrits pels seus contemporàneus, en l'única excepció d'uns pocs fragments. També s'ha perdut casi per complet l'obra de Clitarco, un contemporàneu més jove del monarca que, encara que provablement no va participar en l'expedició a Orient, va intentar compilar les senyes obtingudes de testics presencials i dels treballs publicats fins a eixe moment. El seu tractat, titulat Sobre Alejandro, constava d'a lo manco dotze llibres i posseïa un estil propenc a la novela heròica, lo que li va permetre gojar de gran popularitat en l'Antiguetat a pesar de les crítiques que va rebre per part d'atres historiadors pel seu enfocament. Tots estos autors varen valorar de forma positiva tant l'activitat com la personalitat del monarca macedonio, sent els peripatéticos —seguidors d'Aristóteles— els seus primers crítics, motivats en part pel fet de que el seu nebot Calístenes havia segut víctima d'Alejandro. A partir de Teofrasto i la seua obra Calístenes o Sobre el duel, esta escola va forjar l'image d'un sobirà que, pese a la seua educació helènica baix la tutela del gran filòsof, va acabar transformant-se en un déspota oriental pels seus èxits militars, els quals atribuïen exclusivament a la fortuna. Vinculats a esta corrent, existixen relats de fonts tardanes que sugerixen que el propi Aristóteles va estar implicat en l'enverinament del seu antic pupil. En contrast, els cínics varen celebrar el cosmopolitisme d'Alejandro, veent en ell la figura d'un filòsof en el tro i destacant, junt als estoicos, les seues elevades aspiracions, valor i magnanimidad; mentrestant, els retores helenísticos mantenien intensos debats sobre si els seus guanys eren frut de les seues pròpies «virtuts» o de la sòrt. Els romans també varen sentir un profunt interés per la figura d'Alejandro ya que, a diferència dels grecs, no havien segut derrotats per ell i no trobaven obstàculs per a admirar la magnitut dels seus ardits. Va ser en una de les comèdies de Plauto a on Alejandro va ser cridat per primera volta «el Gran», un apelatiu que va aparéixer dos sigles abans que en les fonts gregues i que es troba posteriorment en les obres de Cornelio Nepote i Marque Tuli Cicerón. Esta admiració va dur a figures com Publio Cornelio Escipión l'Africà a imitar-ho, mentres que l'analista Cayo Acilio Glabrión va relatar que el propi Aníbal va calificar al rei macedonio com el més gran de tots els generals durant la seua trobada en Escipión. De la mateixa manera, els retrats de Cneo Pompeyo, qui va rebre el sobrenom de «el Gran» despuix de les seues precoces victòries, varen anar clarament estilisats seguint l'iconografia del sobirà macedonio, lo que va dur a Plutarco a afirmar que abdós guardaven una semblança física. Com a culminació d'este víncul simbòlic, durant el seu tercer triumfo, Pompeyo va vestir el corfoll d'Alejandro que prèviament es custodiava en el tesor de Mitrídates. Cayo Juliol César vea en el sobirà macedonio un model a seguir, tal com ilustra un célebre episodi narrat per Plutarco: ...mentres llegia en els seus temps d'oci algun passage sobre els ardits d'Alejandro, César es va sumir durant llarc temps en les seues reflexions i va terminar inclús per derramar llàgrimes. Quan els seus sorpresos amics li varen preguntar el motiu, ell va respondre: «¿Acàs no vos sembla motiu suficient de tristor que, a la meua edat, Alejandro regnara ya sobre tants pobles, mentres que yo encara no he realisat res memorable?». Plutarco. Alejandro, 11. Els autors antics relaten cóm Juliol César es va reprochar la seua inactivitat en contemplar una estàtua d'Alejandro en Gades, un episodi que, segons Suetonio, va impulsar a Cayo Juliol a accelerar la seua carrera política. Ademés de visitar la tomba del monarca en Aleixandria, César va mostrar clemència cap als habitants d'Ilión imitant al macedonio, de qui era un fervent admirador. Despuix de véncer en la guerra civil, va ordenar erigir en el fòrum de Juliol, en Roma, una estàtua ecuestre d'Alejandro a partir d'una escultura de Lisipo; de la mateixa manera, la seua proyectada campanya contra els parts, que no va aplegar a realisar-se per l'èxit dels conspiradores, va ser concebuda a imitació de l'expedició d'Alejandro. Posteriorment, Marco Antonio va utilisar activament l'image del rei macedonio per a llegitimar el seu domini sobre Orient, aplegant inclús a batejar a un dels seus fills en el nom d'Alejandro. En la lliteratura de l'época del Principat, la figura d'Alejandro va rebre valoracions contradictòries, vinculades en gran mida a l'influència dels peripatéticos. Tito Livio, per eixemple, va calificar el seu èxit com «la grandea d'un sol home a qui la fortuna va acompanyar poc més de dèu anys» i va evocar les «terribles eixecucions, els assessinats d'amics en convits» i el seu «vanidosa mentira sobre el seu orige»; inclús va dedicar tres capítuls a argumentar que els romans haurien derrotat inevitablement a Alejandro si este els haguera atacat. Pel contrari, para Valerio Màxim, Alejandro va ser tan gran en l'art de la guerra com lo va ser Sócrates en la filosofia. No obstant, els defensors de la República varen utilisar la seua image per a criticar el poder absolut: Lucio Anneo Séneca va escriure sobre la seua crueltat i ambició desmesurada, va tildar les seues campanyes d'actes de pillage i ho va definir com un home desgraciat espentat per les seues pròpies passions cap a terres desconegudes, afirmant que no comprenia «cuán chicoteta és la terra, de la qual solament havia capturat una part insignificant». Esta comparació del rei en un pirata i del seu imperi en una banda de lladres va passar de Séneca als escrits de Lactancio i Sant Agustín. En una llínea similar, Marco Anneo Lucano, en el seu poema Farsalia, va cridar a Alejandro loco, «estrela funesta per als pobles» i «afortunat depredador», a qui la mort es va dur prematurament per a venjar a un món anegado en sanc. En els sigles posteriors, la figura d'Alejandro va motivar brots regulars d'interés vinculats a diversos emperadors romans. Mentres que els Juliol-Claudios varen mostrar escassa atenció per este tema, para Trajano, Alejandro no va anar solament un model a seguir, sino un competidor al que es podia i devia superar. Durant el seu campanya partixca, Trajano es va propondre alcançar l'Índia, amprant per a això l'experiència d'Alejandro en establir vínculs en les comunitats subordinades i fundar noves ciutats; es té constància de que, en l'any 116 d. C., l'emperador va visitar en Babilonia els aposentos a on va morir el monarca macedonio. Esta activitat de Trajano va impulsar una singular renaixença del tema alejandrino en la lliteratura antiga de el II, periodo en el que Plutarco va redactar la biografia del sobirà i Arriano va compondre la seua célebre obra titulada Anábasis d'Alejandro. Baixe el mandat de Caracalla, qui va governar entre els anys 211 i 217, l'admiració per Alejandro va derivar en una sòrt d'obsessió; este emperador va comunicar al Senat en una epístola que Alejandro hi havia reencarnado en ell per a iniciar una nova vida. Mogut per este fervor, va organisar un eixèrcit seguint el model macedonio en la finalitat d'emular l'expedició a Orient i inclús va aplegar a plantejar-se la crema de les obres dels seguidors d'Aristóteles, convençut de que el filòsof hi havia estat implicat en l'enverinament del rei. Caracalla, que es feya cridar «Nou Dioniso» i «el Gran», no va ser l'únic en buscar este víncul, ya que Jotapiano, un dels emperadors de l'anarquia militar en 249 d. C., pretenia descendir del propi Alejandro. Finalment, Juliano el Apóstata, en reprendre l'idea de la campanya contra els perses, professava una profunda admiració pel sobirà macedonio i ho prenia com a eixemple constant en diverses situacions. S'han conservat cinc texts de l'Antiguetat que exponen la biografia d'Alejandro, sent el més primerenc d'ells la Biblioteca històrica de Diodoro Sículo, de el I, qui es va basar primordialment en l'obra de Clitarco. En els seus escrits, Diodoro resalta el «enteniment i el valor» que varen permetre a Alejandro realisar «ardits més grans que les de tots els reis la memòria dels quals nos ha transmés l'història», conseguint aixina una fama resonante que ho igualava als antics héroes i semidioses. Per la seua banda, Quint Curcio Rufo va redactar en el I la seua Història d'Alejandro Magne utilisant els treballs de Clitarco i Megástenes, ademés de les memòries de varis colaboradors del monarca. En l'objectiu de crear un relat amé, va recórrer en freqüència a l'exageració i va descuidar en ocasions la veracitat històrica; encara que otorga a Alejandro l'apelatiu de «el Gran» i ho descriu com un home magnánimo i valent, no dubta en senyalar la seua crueltat, el seu caràcter vengativo i una ambició hipertrofiada, aplegant a manifestar simpatia pels seus enemics en diversos passages. També es conserva l'epítome de les Històries filípicas de Pompeyo Trogo, realisat per Justino, qui es va basar en el propi Clitarco pese a expondre els acontenyiments sense un orde cronològic rigorós. En esta semblança, Alejandro resulta ser un personage marcadament negatiu: un home pérfido i soberp, capaç de suscitar una por i un odi universals, i responsable directe d'haver impost el «jou de la servitut» sobre numeroses nacions. No obstant, el propi Trogo senyala que «no va haver enemic algun al que Alejandro no vencera, ni ciutat que no prenguera, ni poble que no conquistara». Per un atre costat, Plutarco va incloure la biografia d'Alejandro en les seues Vides paraleles, emparellant-la en la de Cayo Juliol César en una época a on la comparació entre abdós generals ya era un tema recurrent. A Plutarco no li interessava tant la magnitut dels fets històrics com la personalitat del monarca, la qual considerava que es revelava millor a través dels menuts detalls; per això, reconeix en Alejandro a un guerrer excepcional i destaca de manera especial la seua magnanimidad, templanza i benevolència. Els investigadors reconeixen com la font més fidedigna la Anábasis d'Alejandro, escrita per Arriano en el II, un historiador per a qui l'Imperi romà representava l'ideal polític i Alejandro el precursor dels seus emperadors. Arriano va amprar una àmplia gama de fonts —primordialment les memòries de Tolomeo— i va intentar abordar-les en esperit crític; no obstant, va incórrer en freqüència en la falta d'objectivitat en ometre o relegar a un segon pla numerosos fets que mostraven al seu protagoniste baix una llum desfavorable. Junt en Plutarco, es considera a Arriano un dels principals artífexs de l'image clàssica d'Alejandro: aquell conquistador valent i magnánimo que es va convertir en objecte universal d'admiració i imitació. A l'época antiga es remonta la formació del cicle de llegendes fantàstiques vinculades a Alejandro, encara que alguns relats individuals varen començar a sorgir ya durant la seua vida. En el seu conjunt, estos varen conformar una tradició de senyes veraces i ficticis que en l'historiografia es coneix com la «vulgata». En algun moment es va compondre la Història d'Alejandro Magne en llengua grega, la data de la qual de redacció definitiva és incerta i podria comprendre des del regnat de Ptolomeo II fins a principis de el III Esta obra posseïx un caràcter fantàstic en haver segut escrita a partir de materials de treballs històrics, memòries i relats semilegendarios, contant de fet en una varietat de fonts inclús major que la dels cinc texts biogràfics que han aplegat fins a nosatres. Ya que l'autor de la Romançada és desconegut i en un dels manuscrits s'atribuïx erròneament a Calístenes, els estudiosos es referixen a ell com el Pseudo-Calístenes. Existix l'opinió de que les primeres versions del text varen aparéixer en Orient davant la necessitat imperiosa de llegitimar les conquistes macedonias; no obstant, en la novela els fets apareixen a sovint distorsionats i la cronologia alterada. En la seua forma clàssica, l'obra constava de dèu parts, encara que en versions més primerenques és possible que els temes relatius a Grècia anaren pràcticament inexistents. Europa occidental en l'Edat Mija La percepció medieval d'Alejandro En l'Alta Edat Mija d'Europa occidental, l'història es reinterpreta i adquirix una nova llògica interna, a on el passat es vincula estretament en el present fins al punt d'assemblar-se a ell. Baixe esta òptica, Príamo és designat com el primer rei dels francs, mentres que Alejandro Magne i Juliol César són presentats com els equivalents grecs i romans de Carlomagno; se'ls descriu recorrent el món acompanyats pels Dotze Parells i derrotant als sarracenos. Plantilla:Right Durant els mil anys transcorreguts entre l'Antiguetat i l'Edat Moderna, l'informació sobre Alejandro no va procedir majoritàriament dels historiadors clàssics: Quint Curcio Rufo no va començar a llegir-se fins a el XII, mentres que Arriano i les Vides paraleles de Plutarco solament es varen recuperar durant la Renaixença. El Romançada d'Alejandro es va convertir en la font principal i en un dels llibres més populars de la seua época; esta obra i els seus derivats estaven replets d'històries fantàstiques sobre l'héroe viajant pel món, descendint al fondo de la mar, volant pel cel i escoltant els relats de diversos sabio. La tradició vinculada a la Romançada es dividix en quatre grans branques: l'occidental, basada en traduccions llatines, la bizantina, la cristiana oriental, que comprén les cultures armènia, síria i copta, i la musulmana. Cap a finals de l'Edat Mija, els relats sobre Alejandro s'havien estés inclús als eslaus orientals, els etíops, els mongoles i els pobles d'Indochina. A partir de el XII, en l'Europa catòlica, la Romançada d'Alejandro Magne va servir de font per a numeroses noveles de cavalleria; esta trama va ser una de les dos més populars de la lliteratura de l'época, junt en les llegendes del rei Arturo. Cap a l'any 1140, Alberico de Besanzón va compondre una novela en francés antic, de la qual Lamprecht l'Alemà va realisar una adaptació a l'alemà titulada el Cantar d'Alejandro. En estes obres es varen introduir diverses innovacions fantàstiques a la llegenda: el protagoniste vares vore una armadura templada en sanc de dragó, el seu eixèrcit alcança el punt a on el cel s'unix en la terra i troba en el seu camí hòmens de sis braços i mosques del tamany de colomes; finalment, el propi Alejandro intenta impondre tributs als àngels en el paraís. A finals de el XII, Gautier de Châtillon va escriure en llatí el poema Alexandreis, per al qual va utilisar com a font principal l'obra de Quint Curcio Rufo. Per la seua banda, Alejandro de París va compondre una de les més célebres epopeyas sobre el monarca macedonio; esta obra va contar en setze mil versos i va eixercir una enorme influència en la poesia en llengües vernàcules de diversos països d'Europa occidental. Com a conseqüència, varen començar a publicar-se poemes sobre Alejandro en Anglaterra, Alemània, Espanya i Bohemio. En el XIII varen sorgir noveles en prosa i noves adaptacions del text que varen gojar de gran popularitat. En les redaccions tardanes de la Novela d'Alejandro va terminar per consolidar-se l'image idealizada del rei; este es presentava com un general valeroso a la parell que humà. Durant molt temps, este personage va constituir l'arquetip de governant per a la cultura europea i va formar part de la llista dels nou de la fama, a on figurava junt a Héctor i Juliol César com un dels pagans ilustres. Les distintes versions de la novela contenen alusions a acontenyiments contemporàneus; per eixemple, la Alejandreida bohemio en vers de principis de el XIV inclou numeroses referències a la realitat checa i al predomini dels alemans en Praga. Junt en les noveles sobre Alejandro, varen existir atres obres que varen complementar la seua llegenda en nous detalls ficticis. Aixina, en el XIII, Henri d'Andeli va compondre el Lai d' Aristote, un poema basat en la popular llegenda sobre el filòsof i Filis, l'amant d'Alejandro. Les mencions al monarca macedonio en la Bíblia varen eixercitar un paper fonamental per al desenroll de la tradició sobre Alejandro en l'Europa catòlica. En el Primer Llibre dels Macabeos, Alejandro apareix com un conquistador moderadament hostil cap als judeus, el successor dels quals, Antíoco IV Epífanes, es convertiria en un feroç perseguidor del judaisme. Pel contrari, en el Llibre de Daniel —el qual, segons la tradició, el propi rei hauria llegit— no se li menciona de forma explícita, pero se li integra en el pla diví per a la salvació del poble hebreu. Daniel relata a Nabucodonosor la futura successió de quatre regnes (Donen. 2:39-40); els autors cristians, en Hipólito de Roma (II) al cap, varen identificar l'imperi d'Alejandro en el tercer d'ells, aquell «de bronze, el qual dominarà sobre tota la terra». El quart regne, el «de ferro», es va associar en l'Imperi romà, despuix de la caiguda del qual devia instaurar-se el Regne de Deu. D'esta manera, l'activitat d'Alejandro va quedar integrada en el model cristià de l'història universal, lo que va otorgar al conquistador un propòsit providencial dins de la narrativa bíblica. Els primers historiadors que varen amprar este model varen criticar en durea a Alejandro. Orosio, per eixemple, va sostindre que les conquistes macedonias varen supondre una calamitat per al món sancer; en els seus escrits va denunciar una «multitut d'atrocitats» i l'incapacitat del monarca per a asseciar la seua set de sanc humana. Posteriorment, baix l'influència de la Romançada d'Alejandro Magne, les valoracions es varen tornar més positives: el sobirà es va transformar en un cavaller intachable, un governant eixemplar i un explorador de curiositat insaciable. Les cròniques universals, les quals integraven el relat d'Alejandro, varen començar a incorporar detalls inverosímils. D'esta manera, en l'obra d'Otón de Frisinga (XII), el rei macedonio governa sobre totes les terres fins als confines del món; per la seua banda, la Crònica Imperial (també de el XII) va aplegar a afirmar que els sajones varen combatre en el bando d'Alejandro. Europa oriental cristiana De manera paralela, el relat sobre Alejandro va evolucionar en el món cristià oriental a través de Bizancio, a on este desenroll es va fonamentar en diverses versions gregues de la Romançada i en les aportacions d'obres com el lexicón Sua o les cròniques de Juan Zonaras i Jorge el Monge, que varen afegir nous i pintorescs detalls. En convertir-se Bizancio en el foc d'irradiació d'esta tradició cap a Europa de l'Est, els pobles pagans varen assimilar la cultura grega en adoptar el rito oriental, lo que va permetre que les llegendes d'Alejandro cobraren nova vida en atres llengües. El primer exponent d'esta expansió va ser Bulgària entre els sigles X i XI, encara que ya en el XII —o inclús en el XI— varen aparéixer les primeres traduccions de texts alejandrinos en la Rus de Kiev. Cap a el XIV va sorgir la Aleixandria sèrbia, una obra de gran transcendència per a la lliteratura de tota Europa oriental que es creu composta en Dalmacia a partir de redaccions bizantines tardanes de la Romançada d'Alejandro. Esta versió va incorporar motius de l'Europa occidental fins a adoptar la forma d'una novela de cavalleries plenament típica, en la qual es varen reduir les alusions als texts clàssics en favor d'una major càrrega cristiana. Finalment, a finals de el XV, el text es va integrar en la compilació russa de Efrosín i, despuix d'un periodo d'oblit temporal, va alcançar una àmplia difusió en el Zarato rus durant el XVII. Al Gran Ducado de Lituània la novela va aplegar a través de traduccions de les redaccions d'Europa occidental, abocades del llatí al ruteno (antic bielorús), i es va convertir de colp i repent en una de les obres profanes més populars del territori. Posteriorment, junt a estes traduccions, es varen difondre còpies de la Aleixandria sèrbia, lo que va donar pas més tart a #compilació en les que abdós tradicions es fusionaven. Per l'enorme popularitat de l'obra, alguns dels seus episodis varen terminar per integrar-se en els contes populars bielorusos. La Romançada d'Alejandro va ser traduït molt tempranamente a l'armeni en el V i, posteriorment, es va abocar al persa mig per a ser traslladada a principis de el VII des d'esta llengua al siriaco. El protagoniste de la redacció siriaca es presenta com un governant sever que complix la gran missió de crear un imperi universal, realisant en esta versió una campanya cap a China a través d'Àsia Central. Del siriaco, l'obra es va traduir al copto i a l'àrap, llengua des de la qual es va abocar a l'etíope entre els sigles XV i XVI; en este sentit, els investigadors senyalen que la redacció etíope s'assembla més a una obra original que a una simple traducció. Finalment, la versió àrap va assentar les bases de la tradició musulmana sobre la figura d'Alejandro. Tradició musulmana Shāhnāmé I Ardashir va obrir davant ells els seus llavis: «¡Oh, vosatres, per la vostra ciència insignes, que heu captat en l'ànima l'essència de les coses! Sé que no hi ha entre vosatres ni un solament que no haja sentit les desdicha a que nos va sometre Iskandar, aquell estranger de linaje vil. Ell va afonar en les tenebres nostra antiga glòria i va oprimir al món sancer en el seu puny violent. <…> Recordeu a Iskandar, que va aniquilar als més ilustres, que va destruir la flor de l'univers. ¿On estan tots ells? ¿On la seua lluentor majestuosa? Solament ha quedat d'ells una infame memòria. No al paraís floreciente, sino al gèlit infern varen partir. ¡Ni tan sols Haftvad és etern!». Les concepcions sobre Alejandro en la cultura musulmana es fonamenten, en gran mida, en la dihuitena sura del Corán, a on es menciona a Zu-al-Karnayn (el de les dos banyes), personage descrit com un home just i un gran monarca que professava la fe en un Deu únic i combatia als pagans; en particular, se li atribuïx la construcció d'una muralla que va protegir al món civilisat de les tribus de Yajuj i Majuj. En freqüència, este rei va ser identificat en Alejandro, qui, d'esta manera, va passar a ser vist com un devot i defensor de l'islam en un estatus propenc al d'un profeta. No obstant, diversos teòlecs islàmics, com Ibn Taymiyya, rebugen tal identificació i argumenten que el conquistador macedonio va ser un politeiste, a diferència del monarca monoteiste descrit en el text sagrat. Despuix de la conquista àrap, els perses varen mantindre una relació complexa en la figura d'Alejandro. En el llibre zoroástrico Ardā Wirāz Nāmag («El llibre del just Viraz»), el rei macedonio apareix com un emissari d'Angra Mainyu, el senyor del mal. Per un atre costat, els historiadors de la cort varen retratar a Alejandro com un descendent dels Aqueménidas per a llegitimar la teoria de la successió hereditària al tro persa; esta tradició, més favorable al monarca, va acabar per fusionar-se gradualment en la visió musulmana. En la gran epopeya persa Shāhnāmé, escrita cap a l'any 1000, el poeta Ferdousí va incloure a Alejandro en la llínea dels governants d'Iran i va descriure de forma neutral els seus diàlecs filosòfics en els sabio, encara que va posar en boca del rei Ardacher una valoració negativa del conquistador. No obstant, en l'obra el monarca es transforma baix l'influència de les seues conversacions en sacerdots, brahmanes i filòsofs, aixina com pel seu contacte en la «ciutat floreciente». A finals de el XII, Nezamí Ganyaví va dedicar a Alejandro el poema específic Iskandarnameh, dins del seu cicle Khamsa, a on ho va representar com el governant persa ideal que va derrotar al zoroastrismo per a obrir camí a la fe verdadera. Encara que l'estructura de l'obra guarda similituts en la novela de cavalleries europea, Nezamí desenrolla la seua pròpia llínea filosòfica i mostra a un Alejandro que entaula debats erudits en sabio grecs i indis. Ademés, el poema incorpora un element utòpic: durant el seu viage cap al nort, Alejandro troba una terra a on existix una societat perfecta, carent d'autoritat suprema, pobrea o vicis. Diverses llegendes sobre Alejandro varen circular per tot lo món musulmà. Un dels relats més populars va ser la llegenda de les dos banyes d'Alejandro, els quals el monarca ocultava celosament de tot lo món; no obstant, un barber va confiar el secret a un junc en el que es va fabricar una flauta i, com a resultat, el món sancer es va enterar de la seua existència. L'aparició d'este motiu s'ha vinculat en freqüència al mit grec de Medixques, encara que a mitan de el XX varen sorgir hipòtesis que situen l'orige de la llegenda en Orient. En la lliteratura siriaca varen existir varis contes en els que Alejandro es presenta com un héroe popular o paladín rural que, gràcies a la seua força i valor, obté el millor cavall, la millor espasa i a la jove més bella. Allí, l'apelatiu comú de «el Bicorne» s'explica perque Alejandro «va subjectar al seu cap dos espases a modo de banyes i en elles feria als seus enemics». Per un atre costat, en el folclore georgiano i tayiko, el nom d'Alejandro s'associa en l'abolició de l'antiga costum del gerontocidio, és dir, l'assessinat dels vells en alcançar una edat determinada. Per la seua banda, en el folclore azerbaiyano, Alejandro capciona fòc a la mar per a obligar al rei de les aigües a pagar-li un tribut consistent en dons miraculosos. En la lliteratura turca, el poeta de la cort Ahmedi va ser el primer en amprar el cicle d'Alejandro en la seua obra Iskendername de principis de el XV. El seu poema va ser tant una imitació de l'obra homònima de Nezamí com una resposta directa a la mateixa. En térmens generals, els elements fantàstics i d'aventura són molt més accentuats en Ahmedi que en Nezamí o Ferdousí; ademés, l'autor es trobava baix l'influència del sufisme, lo que va deixar una clara impronta en el contingut espiritual del poema. Va existir també una versió en prosa de la Iskandername, creada per Hamzeví, germà de Ahmedi; esta obra presentava un llenguage i un contingut més accessibles per a un públic més ampli. El poeta turcomano de el XV d'Àsia Central Ali-Shir Nava'i, en la seua obra El mur d'Alejandro, va descriure el seu ideal d'organisació estatal sobre un trasfondo de relats fantàstics sobre la vida del monarca. En este poema, l'autor integra llegendes com la busca de l'aigua de la vida o la construcció de la muralla per a protegir-se dels bàrbars, entre atres episodis que servixen per a articular la seua visió política i social. Edat Moderna Durant la Renaixença, la percepció d'Alejandro en el sí de la cultura europea va experimentar una transformació substancial, marcada per la coexistència de la tradició popular i el rigor humaniste. Si be les diverses versions de la Romançada d'Alejandro varen conservar la seua enorme popularitat entre el poble, simultàneament varen aparéixer les primeres edicions de Arriano i Plutarco despuix d'un paréntesis de mil anys. Com a conseqüència d'este redescubrimiento, les nocions sobre el monarca macedonio entre els sectors més cults de la societat es varen aproximar molt més als fets històrics que en époques precedents, permetent aixina el naiximent de la lliteratura acadèmica sobre la matèria. No obstant, la biografia d'Alejandro també va proporcionar material per a numeroses obres de teatre dels sigles XVI i XVII, la trama del qual se centrava principalment en les relacions entre el protagoniste i les diverses dònes del seu entorn. En estes peces, el rei és retratat com un amant galant i un cavaller intachable que, per lo general, sacrifica els seus propis sentiments en un acte de generositat per la felicitat aliena. Un dels primers dramaturcs en recórrer a este material va ser Hans Sachs, qui en 1558 va compondre una tragèdia en sèt actes que comprenia la vida completa del monarca. Poc despuix, John Lyly, exponent de la «era isabelina», va escriure en 1584 la tragèdia Alejandro i Campaspe basant-se en un relat de Plinio el Vell; en ella, Alejandro s'enamora de la tebana Campaspe, pero intercedix per a assegurar la seua felicitat en descobrir l'amor que el pintor Apeles sent per ella. En la França de el XVII es varen escriure i varen representar les tragèdies La mort d'Alejandro d'Alexandre Hardy i Alejandro Magne (1665) de Jean Racine. L'èxit de la peça de Racine es va vore favorit per la benevolència de Luis XIV, qui despuix d'assistir a la funció va trobar en l'Alejandro teatral no poques similituts en la seua pròpia persona. Gran popularitat va alcançar també la novela heròic-galant en dotze volums Cassandre (1642-1645), de Gautier de Costs de la Calprenède, centrada en la rivalitat entre les dos esposes del sobirà, Roxana i Estatira. Esta mateixa llínea argumental va servir de base per a Les regnes rivals, o La mort d'Alejandro Magne (1677), obra de Nathaniel Lee, un dels dramaturcs més destacats de la Restauració anglesa. Finalment, en Espanya, la figura del conquistador va ser tractada per autors de la talla de Lope de Vega (entre 1604 i 1608) i Calderón de la Barca (1657). En l'enfortiment del absolutisme en Europa i la difusió del coneiximent històric, els aplegats als monarques varen comparar en freqüència als seus sobirans en els grans governants de l'Antiguetat; aixina, els poetes i pintors de la cort de Luis XIV ho varen representar a sovint baix l'image d'Alejandro. De forma similar, a Pedro I el Gran se li atribuïx una frase pronunciada durant la gran guerra del Nort en la que afirmava: «El meu germà Carlos es creu Alejandro, pero no trobarà en mi a un Darío». En 1765, Voltaire va comparar a Catalina II en la reina de les amazones en alusió a la llegendària trobada d'Alejandro en dita sobirana, encara que segons la llògica del filòsof, «Catalina és tan gran que els papers deurien invertir-se: el propi Alejandro Magne tindria que haver buscat el favor d'esta». A pesar de tot lo anterior, la lliteratura de el XVIII va amprar en menor freqüència el material clàssic en general i la figura del monarca macedonio en particular, desplaçant a Alejandro de forma habitual cap a l'àmbit exclusiu de l'òpera. Entre els libretistas que li varen dedicar la seua atenció destaca Pietro Metastasio (1729), mentres que en el terreny de la composició descolla Georg Friedrich Händel en la seua òpera Poro, Rè dell'Indie (1731). Paralelament, els intelectuals de l'Ilustració varen analisar de forma crítica tant la personalitat com l'obra d'Alejandro; Charres de Montesquieu va ser el primer en senyalar els aspectes econòmics de les seues conquistes, mentres que Voltaire, encara reconeixent la seua grandea com a militar i estadista, va subrallar els seus greus defectes. Per la seua banda, Guillaume de Sainte-Croix va caracterisar al rei macedonio directament com un tirà sanguinari i va qüestionar l'idoneïtat de presentar-ho com un model per als monarques europeus. En este periodo, Alejandro rara volta apareixia com un personage lliterari positiu, sent una de les excepcions el poema de Friedrich Hölderlin, Discurs d'Alejandro davant els seus soldats en Issos (1785), que va constituir un emotiu alegat contra la tirania. En el XIX, Alejandro va protagonisar a penes unes poques obres de prosa i poesia, totes elles d'un interés que ha quedat llimitat exclusivament als historiadors de la lliteratura. En l'historiografia Els intents per investigar l'activitat d'Alejandro es remonten a la Renaixença, periodo en el que es va recuperar el corpus principal dels texts clàssics; no obstant, el seu estudi sistemàtic no va començar fins a el XIX en el sorgiment de les escoles científiques d'història. En aquell llavors, molts acadèmics instrumentalizaron la figura del macedonio per a abordar problemes polítics contemporàneus, i destacats especialistes com Barthold Niebuhr, Ernst Curtius i George Grote varen mantindre una postura profundament crítica cap a la seua persona. Una visió distinta va sostindre Georg Hegel, qui va incloure a Alejandro entre els seus «individus d'importància històrica universal». La tendència historiográfica va donar un gir gràcies a Johann Gustav Droysen, seguidor de Hegel, qui en la seua Història de l'helenisme (el primer volum del qual, dedicat a Alejandro, es va publicar en 1833) va establir paralelismes entre la Macedònia antiga que va unificar Grècia i el Regne de Prusia com a potencial unificador d'Alemània. Droysen va rebatre l'opinió imperant des de la Renaixença de que l'era d'Alejandro va supondre la frontera entre l'apogeu del món clàssic i el seu posterior decliu. Per a este historiador, la conquista de Pèrsia va marcar l'inici d'una #síntesis entre les cultures oriental i occidental que va preparar el terreny per al sorgiment del cristianisme; aixina, en la seua obra, Alejandro —el «jove héroe creador d'un nou món»— es presenta com l'antítesis de Demóstenes i el seu «patriotisme de curtes mires». Posteriorment, Alejandro va ser idealizado en freqüència des de postures d'un marcat eurocentrisme. Jacob Burckhardt, autor de la Història de la cultura grega, vea en el monarca al portador d'una missió transcendental: la difusió de la civilisació helena entre els «bàrbars» d'Orient; per la seua banda, Pierre Jouguet valorava les conquistes alejandrinas baix la concepció del «imperialisme beneficiós», presentant-les com un fenomen incuestionablemente progressiste. Posicions similars varen defendre autors com John Mahaffy i Georges Radet, entre uns atres. Para Arnold Toynbee, Alejandro va ser el geni que, per conte propi, va engendrar el món helenístico. Mijaíl Rostóvtsev i atres representants de l'historiografia anglo-nortamericana varen aplegar a considerar-ho inclús un precursor de la «germandat entre els pobles». Tals visions varen perdurar en el temps: de fet, en l'historiografia grega de el XX, Alejandro ha segut retratat generalment com l'exponent d'una cultura superior i el adalid de la civilisació occidental en el seu etern conflicte en Orient. Aixina mateix, l'historiador militar nortamericà Theodore Dodge va dedicar una obra específica a l'art bèlic d'Alejandro, en el propòsit d'extraure lliçons de les seues campanyes aplicables a l'época contemporànea. Els estudiosos alemans varen dedicar una atenció especial a la figura d'Alejandro Magne i varen realisar la contribució més significativa a la tradició apologètica. Entre les décades de 1920 i 1940, numerosos investigadors germans varen abordar esta matèria baix els postulats del nacionalsocialismo. En este grup destaquen Helmut Berve —qui en 1926 va publicar la seua obra fonamental L'imperi d'Alejandro, basada en un anàlisis prosopográfico— i Fritz Schachermeyr. Despuix de la conclusió de la Segona Guerra Mundial, abdós autors es varen distanciar dels seus plantejaments previs. Schachermeyr va elaborar una trilogia acadèmica en la que va analisar de manera crítica la gestió d'Alejandro. Des de la seua perspectiva, el monarca va ser un home cruel i fanàtic que sucumbia en freqüència a la seua passió destructora, lo que va truncar la tendència d'acostament entre Macedònia i Grècia que Filipo II havia perfilat. Segons la tesis de Schachermeyr, Alejandro i el seu pare varen encarnar models oposts de figures històriques: el «desenfrenat» i el «racional», respectivament. Durant la segona mitat de el XX, varen emergir diverses investigacions de gran rellevància que varen sometre a un anàlisis crític la llabor d'Alejandro. Els historiadors britànics Robert David Milns i Peter Green ho varen caracterisar com un estadiste els actes del qual obedien exclusivament al càlcul fret i pragmàtic. Per un atre costat, la monografia de Pierre Briant centra la seua atenció en la complexa oposició, tant interna com a externa, que el monarca va deure afrontar durant el seu regnat. En l'àmbit dels estudis temàtics, descolla l'obra en dos volums d'Alfred Bellinger sobre l'acunyament de moneda en Macedònia, la qual incorpora un examen detallat de la política econòmica impulsada per Alejandro. Dins de l'historiografia soviètica, l'estudi d'Alejandro Magne va contar en les aportacions fonamentals de Serguéi Kovaliov, qui va dedicar al monarca una monografia en 1937. Aixina mateix, destaca la llabor d'Arkadi Shofman, autor de l'extensa Història de l'antiga Macedònia —obra en dos volums publicada entre 1960 i 1963— i del tractat específic La política oriental d'Alejandro Magne, aparegut en 1976, ademés de diversos artículs especialisats. Per la seua banda, Gennady Koshelenko va examinar este periodo en la seua obra La polis grega en l'Orient helenístico (1979), junt en diversos estudis breus que complementen la seua producció acadèmica. En les arts plàstiques Antiguetat De l'época antiga es conserva una gran cantitat de representacions d'Alejandro. Encara que algunes varen ser creades en vida del monarca, els investigadors es mostren escèptics davant la possibilitat de jujar a través d'elles la seua apariència real, ya que l'identificació del subjecte no sempre resulta indiscutible. Ademés, és casi segur que els artistes varen recórrer a l'idealisació, plasmant traces que consideraven típics dels grans sobirans en lloc de les seues faccions individuals. Les fonts clàssiques identifiquen a tres artistes que varen gojar del privilegi exclusiu de retratar a Alejandro: el pintor Apeles, l'escultor Lisipo i el gravador de gemas Pirgoteles. Segons els testimonis de Plutarco i Arriano, Lisipo esculpió una extensa série d'estàtues del monarca. Una d'estes peces va ser erigida cap a l'any 334 a. C. en la ciutat macedonia de Díon; una atra, integrada en un conjunt escultòric que representava una cacera de lleons protagonisada per Alejandro i Crátero, es va instalar en Delfos entorn a 321 a. C. En l'actualitat, es conserven diversos busts de marbre que es consideren còpies romanes d'originals grecs, entre els quals destaca la coneguda «Herma de Azara». Aixina mateix, la figura d'Alejandro apareix representada en el sarcòfec de Sidón, manufacturado cap a l'any 325 a. C. i vinculat provablement al sobirà local Abdalónimo. En un dels flancs d'este monument es plasma una cacera real, mentres que l'opost exhibix una escena bèlica, si ben no s'ha determinat en certea si l'intenció de l'autor va ser recrear un combat específic. De la producció pictòrica de l'Antiguetat dedicada a esta temàtica, únicament han perdurat dos testimonis. El primer, datat cap a l'any 330 a. C., consistix en la representació d'una cacera real trobada en una tomba de la ciutat de Vergina. El segon eixemplar és el célebre «mosaic d'Alejandro», descobert en Pompeya. Esta obra ilustra un enfrontament bèlic entre macedonios i perses en el que Alejandro, montat a cavall i desprovisto de caixco, travessa a un adversari en el seu llança mentres fixa la mirada en Darío, qui es dispon a mamprendre la fugida. Edat Mija Per als artistes medievals, l'interés primordial no radicava en els episodis de la biografia històrica del monarca, sino en els relats llegendaris desenrollats en la Romançada d'Alejandro. En estes representacions, el protagoniste apareixia invariablement caracterisat com un contemporàneu de l'autor, abillat en els robages i les armadures propis de l'época. Entre els temes de major popularitat descollava el vol d'Alejandro en dos aixetes, motiu que es va convertir en un element recurrent de la estatuaria, com demostren els relleus de la basílica de Sant Marcos en Venècia (finals de el XI) i de les iglésies romàniques de Basilea i Friburgo (XII). Este mateix episodi, junt en la narració del seu descens al fondo de la mar i certs passages històrics, va conformar l'eix temàtic de dos tapissos teixits en la cort de Borgoña cap a 1460. Aixina mateix, la tradició dels «nou de la fama» (o «nou valerosos») va eixercir una influència notable en l'iconografia d'Alejandro, especialment en les regions al nort dels Alps. Les escultures d'estos personages ilustres, entre els que figurava el rei macedonio, es varen integrar en la década de 1330 en l'ajuntament de Colónia i, a finals de el XIV, en la plaça del mercat de Núremberg. En 1457, este motiu es va traslladar a les pintures murals del gremi de tejedores d'Augsburc. Per eixa mateixa época, es va compondre un còdex ricament allumenat en la traducció al francés de l'obra de Quint Curcio Rufo, destinat al duc de Borgoña, Felipe el Bo. Edat Moderna i Edat Contemporànea A partir de el XV, l'interés per la figura històrica d'Alejandro va experimentar un notable auge en la societat europea. No obstant, en aquell periodo es desconeixia l'apariència real del monarca macedonio, ya que el mosaic de Pompeya, el relleu de Sidón i els busts autèntics no es descobririen fins a molt despuix; per tant, diverses estàtues i relleus de l'Antiguetat varen ser identificats erròneament com la seua efigie. En les creacions dels artistes de l'Edat Moderna primerenca, Alejandro caria de traces individuals definides. Un eixemple eloqüent es troba en la taula d'Albrecht Altdorfer, La batalla d'Alejandro en Issos (1529), a on el rostre del protagonista resulta invisible: la composició a penes permet distinguir la figura d'un ginet que, llança en ristre, perseguix el carro de Darío entre una ingent multitut de soldats. Durant els sigles XVI i XVII, va ser habitual la creació d'extensos cicles pictòrics que abordaven les etapes fonamentals de la biografia d'Alejandro. L'eixemple més representatiu va ser la série de Charres Li Brun, realisada entre les décades de 1660 i 1670 per encàrrec de Luis XIV. En diversos casos, es requeria que el pintor ilustrara paralelismes específics entre el destí d'Alejandro i el del propi mecenes. Per eixemple, el papa Paulo III, abans de la seua elecció, duya el nom de Alessandro i, ya com a cap de l'Iglésia, aspirava a consolidar una coalició antiturca; en conseqüència, durant la década de 1540, Perin del Vaga va decorar per a ell el Castell de Sant'Angelo en pintures murals que representaven les victòries del monarca macedonio sobre els perses, destinats a simbolisar als otomans. En la Vila Farnesina, en motiu del matrimoni del seu propietari, Agostino Chigi, l'artiste El Sodoma va decorar el dormitori en una fresca de la boda d'Alejandro i Roxana (década de 1510). Aixina mateix, Francesco Primaticcio, per encàrrec de Francisco I, va representar a Alejandro junt als seus amants (Roxana, Timoclea, Talestris i Campaspe) en els murs de les estàncies de la favorita real, Ana de Pisseleu, en Fontainebleau. El motiu predilecte en este periodo va ser la trobada entre «Alejandro i les filles de Darío». Els artistes varen plasmar el moment en que el monarca, despuix de la batalla de Issos, es troba davant la família del seu enemic, ocasió en la que, segons els cronistes de l'Antiguetat, va fer gala de la seua magnanimidad. Pel seu caràcter monumental, destaquen entre les obres dedicades a este passage els llenços de Paolo Veronese (1565-1570) i de Charles Li Brun (1660/61). En 1779, David va reprendre la temàtica en el propòsit d'intensificar el dramatisme: en la seua interpretació, la trobada en les princeses ocorre mentres Alejandro yacer en el seu llit de mort. Aixina mateix, varen gojar de gran popularitat els episodis de la trobada entre Alejandro i Diógenes —concebuts com a reflexions sobre la relació entre el governant i el súbdit— i el d'Apeles, a qui el rei va cedir la seua pròpia amant. Este últim tema va despertar un interés especial entre els pintors, puix els brindava l'oportunitat de meditar sobre la naturalea de l'art cortesano. A lo llarc de el XIX, es va manifestar un progressiu distanciament entre l'expressió artística i el món de l'Antiguetat. En este context, la biografia d'Alejandro Magne va deixar de percebre's com una colecció d'eixemples moralisants per a transformar-se, exclusivament, en una font de materials per a la pintura de gènero històric. Dita ruptura es va tornar especialment evident en la transició cap al realisme, tendència que Carl von Piloty va plasmar de manera paradigmàtica en el seu llenç La mort d'Alejandro en Babilonia (1885). Durant els sigles XX i XXI, les arts visuals han recorregut a l'image d'Alejandro de forma solament esporàdica. Estes manifestacions contemporànees solen vincular-se a expressions de patriotisme local —com testimonien els monuments erigits en Tesalónica (1974) i Skopie (2011), capitals de les dos regions actuals que porten el nom de Macedònia— o be responen a interessos d'índole purament comercial, tal com s'advertix en l'obra d'Andy Warhol. En la cultura i la política dels sigles XX i XXI En el XX, la figura d'Alejandro va recuperar una notable rellevància en l'àmbit de la lliteratura de ficció. En 1905, va vore la llum la novela de Jakob Wassermann Alejandro en Babilonia. No obstant, despuix de la Primera Guerra Mundial, numerosos escritors varen adoptar una postura crítica front a l'idea mateixa de la conquista, tendència que va trobar la seua expressió més lúcida en la producció de Bertolt Brecht. En diversos poemes escrits durant les décades de 1920 i 1930, Brecht va censurar l'ambició d'Alejandro per alcançar l'hegemonia mundial i va denunciar l'assimilació dels mèrits de tot un eixèrcit en la figura d'un sol home. Aixina mateix, en la seua obra de radioteatro El juí de Lúculo (1940-1941), l'autor sosté que, en el regne dels cels, la glòria terrenal d'Alejandro carix de valor algun. Klaus Mann va amprar la figura d'Alejandro per a traçar paralelismes artístics en el antifascismo en la seua obra Alejandro. Novela d'una utopia (1929). En contrast, la cúpula del Tercer Reich va apelar a la seua image durant l'eixecució dels plans de conquista en l'Est durant la Segona Guerra Mundial; per a això, no va supondre un impediment el fet de que Adolf Hitler mantinguera una postura notablement crítica cap a Alejandro, en considerar a Pericles com el seu principal model a seguir. En l'Alemània nazi es varen compondre diverses obres lliteràries d'envergadura consagrades al monarca macedonio, els autors del qual varen ser Zdenko von Kraft, Paul Gurk i Hans Baumann. Com a conseqüència d'este us ideològic, despuix de 1945, la percepció acadèmica i lliterària cap al sobirà macedonio es va tornar considerablement més crítica. En 1909, l'escritor i poeta rus de l'Edat d'Argent, Mijaíl Kuzmín, va publicar la novela pseudohistórica Els ardits d'Alejandro Magne. En esta obra, l'autor emula l'estil de les cròniques medievals i de les Alejandrias de l'antiga Rússia, fusionant en destrea els mits que rodegen al célebre estratega en els fets històrics documentats. En la década de 1930, l'escritor soviètic Vasili Yan va compondre la novela Lluïxes en els túmulos, dedicada a les campanyes d'Alejandro en Àsia Central. En un esperit característic de la seua época, l'autor va descriure la lluita de classes i el moviment de lliberació nacional de la població de Sogdiana; Alejandro, per la seua banda, apareix retratat en esta obra com una personalitat complexa. Per un atre costat, l'escritora anglesa Aubrey Menen va utilisar la figura del monarca per a establir una comparació humorística entre l'Imperi macedonio i el domini britànic en l'Índia. Des de la segona mitat de el XX, s'ha identificat en freqüència en Alejandro a un precursor de la globalisació i del anticolonialismo. En la biografia novelada Alejandro Magne o el somi d'un deu, de Maurice Druon, l'integració d'elements del psicoanálisis i el misticisme permet que l'obra destaque entre atres semblances populars del general. Finalment, l'historiador Arnold Toynbee va descriure un futur hipotètic per a l'Imperi macedonio baix el supòsit de que Alejandro haguera prolongat la seua vida trentassís anys més. Alejandro protagonisa el poema de Lev Oshanin L'aigua de l'immortalitat, aixina com diverses obres narratives de gran difusió. Entre estes destaquen les noveles d'Iván Yefrémov (Tais d'Atenes), d'Olga Erler (Alejandro Magne i Tais. La fidelitat de la bella hetera i Ptolomeo i Tais. Història d'un atre amor), de David Gemmell (#León de Macedònia i Príncip de les tenebres, 1990-1991) i de Yavdat Ilyásov (Sogdiana). Aixina mateix, cal mencionar la trilogia de Valerio Massimo Manfredi (El fill del somi, Les arenes de Amón i El confín del món) i els relats de Liubov Voronkova (Fill de Zeus i En les profunditats dels sigles). En temps recents, la figura del sobirà macedonio ha segut incorporada en freqüència per autors dels gèneros de fantasia i de narrativa de temàtica homosexual (Gay Novell). En este últim àmbit, les obres de Mary Renault —Fòc del paraís, El chicon persa i Jocs funeraris— s'han consolidat com a referents estilístics fonamentals. La temàtica de l'homosexualitat ocupa un lloc prominent en el llarcmetrage Alejandro Magne, dirigit per Oliver Stone (EE. UU., 2004) i protagonisat per Colin Farrell. Esta cinta no constituïx un film biogràfic en sentit estricte, puix els guionistes varen ometre numeroses fites fonamentals en la vida de l'estratega, lo que provoca que moltes de les seues accions resulten irracionals davant els ulls de l'espectador. En térmens generals, la película recrea el mit heròic del monarca macedonio en un émfasis especial en les seues conquistes. L'enfocament en el complex de Edipo del rei i la seua aversió a les dònes es va concebre, provablement, per a aproximar la figura d'Alejandro al públic contemporàneu per mig de l'ocupació de coneguts motius freudianos. Existixen, aixina mateix, atres produccions cinematogràfiques consagrades a la seua figura. Entre elles destaquen el péplum d'Hollywood Alejandro Magne (EE. UU., 1956), en Richard Burton en el paper principal; un telefilme de 1968, de producció nortamericana, que ocupa el lloc trentaquatre en la llista de les cinquanta pijors películes de la revista TV Guide; i la fantasmagoría de Theo Angelopoulos (1980), la qual trasllada el mit als acontenyiments de el XX. En el món contemporàneu, dos Estats es disputen la condició d'hereus de l'antic Regne de Macedònia: la nació de parla eslava, Macedònia del Nort, i Grècia, en el territori del qual se situa el núcleu geogràfic de l'antiga Macedònia en les seues capitals i Pela, el breçol de l'estratega. Immediatament despuix de la seua formació en 1991, el primer d'estos països va començar a forjar un cult entorn a la figura del sobirà, lo que es va traduir en el nomenclátor de les seues ciutats i en l'erecció de diversos monuments. En decembre de 2006, l'aeroport de Skopie va rebre el nom del monarca (Aerodrom Skopje «Aleksandar Veliki») i, en 2011, es va instalar en el centre de la capital una estàtua ecuestre de dotze metros d'altura que representava a Alejandro; no obstant, en la finalitat d'evitar una escalada en els conflictes polític-històrics en Grècia, l'obra va ser batejada oficialment com Guerrero a cavall. La societat grega considera tals accions per part dels seus veïns septentrionals com una provocació i sosté que la Macedònia antiga constituïx una partix integrant de la seua pròpia tradició cultural. A principis de 2018, el govern de la República de Macedònia va cedir per primera volta: com a part de la resolució de la disputa sobre el nom de l'Estat, va acceptar renombrar tant l'aeroport com l'autopista que rendien honor a Alejandro. Animació Alejandro ha segut protagonista de diverses produccions d'animació: Alexander Senki (Japó, 1999): série d'anime basada en les noveles llaugeres (ranobe) de Hiroshi Aramata. Alexander: The Movie (Japó, 2000): llarcmetrage que compila els primers quatre episodis de la série original. Alejandro the Great (Itàlia, 2006): película d'animació per computadora. Fate/Zero (Japó, 2011): série d'anime produïda per l'estudi Ufotable a partir de les noveles llaugeres de Gen Urobuchi. En ella, Alejandro (baixe el nom de Iskandar) apareix com un dels personages centrals (un sirviente de classe Rider) i se li presenta com un líder carismàtic fidel als seus propis ideals de tirania. Pel seu paper en esta obra, Iskandar va ser guardonat per la revista Newtype com el millor personage masculí d'anime de l'any 2012. Videojocs Alejandro ha aparegut com a personage en varis videojocs: Alejandro Magne Rome: Total War. Alexander Civilization IV: Warlords Civilization V Civilization VI Empire Earth Rise of Nations: Thrones and Patriots Rise and Fall: Civilizations at War Call to Power II Fate/Grand Order Vore també Regne de Macedònia Filipo II de Macedònia Alejandro IV de Macedònia Olimpia de Epiro Nuc gordiano Falange Macedònia Diádocos Periodo helenístico Teories sobre les relacions personals d'Alejandro Magne Tomba d'Alejandro Magne Notes Referències Bibliografia Apiano d'Aleixandria (2002). Història romana (en ru), Ladomir, pp. 880. ISBN 5-86218-174-1. Arriano (1993). Anábasis d'Alejandro Magne (en ru), Mif, pp. 272. Arriano (1976). Anabasis Alexandri (The Campaigns of Alexander) (en en), Penguin Books. ISBN 978-0-14-044253-3. Cayo Suetonio Tranquil (1999). Els dotze Césares (en ru), Ladomir, pp. 12-281. ISBN 5-86218-365-5. Diodoro de Sicília. Biblioteca històrica (en ru), Simposium. Diodoro de Sicília (1989). «Library of History» (en en). Perseus Project. Dión Casio. «Història romana» (en en). Consultat el 2018-04-16. Estrabón (1994). Geografia (en ru), Ladomir, pp. 944. ISBN 5-86218-054-0. Herodiano (1996). Història de l'Imperi Romà despuix de Marco Aurelio (en ru), ROSSPEN, pp. 272. ISBN 5-8600-4073-3. Heródoto (2001). Història (en ru), Ladomir, pp. 752. ISBN 5-86218-353-1. Marque Anneo Lucano (1993). Farsalia (en ru), Ladomir, pp. 352. ISBN 5-86218-056-7. Marque Juniano Justino (2005). Epítome de l'obra de Pompeyo Trogo (en ru), Izdatelstvo SPbGU, pp. 494. ISBN 5-288-03708-6. Paulo Orosio (2004). Història contra els pagans (en ru), Izdatelstvo Olega Abyshko, pp. 544. ISBN 5-7435-0214-5. Plinio el Vell. Història natural (en ru). Plutarco. «Sobre la fortuna i la virtut d'Alejandro» (en ru). Sravnitelnyye zhizneopisaniya. Traktaty i dialogi / Sost. S. S. Averintsev. — Moscou: Ripol klassik, 1997. — S. 400–426. — (Bessmertnaya biblioteka. Filosofy i mysliteli). — ISBN 5-7905-0086-2. Consultat el 2018-05-07. Plutarco (1919). Plutarch, Alexander (en en), Perseus Project. Plutarco (1994). Vides paraleles (en ru), Nauka, pp. 672. ISBN 5-02011570-3. Quint Curcio Rufo (1993). Història d'Alejandro Magne de Macedònia. En apèndix d'obres de Diodoro, Justino i Plutarco sobre Alejandro, 2.ª ed., corr. edició (en ru), Izdatelstvo MGU, pp. 464. ISBN 978-5-211-02061-8. Quint Curcio Rufo (2023). Història d'Alejandro Magne de Macedònia (en ru), Ladomir, pp. 636. ISBN 978-5-86218-651-2. (1946) «Quintus Curtius Rufus», History of Alexander (en en), Loeb Classical Library. Lucio Anneo Séneca. Epístoles morals a Lucilio (en ru). Tito Livio (1989). Història de Roma des de la seua fundació (en ru), Nauka, pp. 576. ISBN 5-02-008995-8. Historiografia Averintsev S. S. (1973). Плутарх и античная биография (en ru), Nauka, pp. 280. Baynes, Norman G (2007). «Byzantine art», Byzantium: An Introduction to East Roman Civilization (en en), Baynes, p. 170. ISBN 978-1-4067-5659-3. Bertels I. I. (1948). Роман об Александре и его главные версии на Востоке (en ru), Izdatelstvo Akademii nauk SSSR, pp. 188. Bosworth A. (1993). Conquest and Empire: The Reign of Alexander the Great (en en), Cambridge University Press, pp. 348. Bosworth A. (1994). «Cambridge Ancient History. Vol. VI: The Fourth century B.C.», Alexander the Great (en en), Cambridge University Press, pp. 791-875. Boynazarov F. (1990). Проблемы традиции и современности: (Образ и личность Александра Македонского) (en ru), Nauka, pp. 272. Brazgunov A. (2009). Беларускія Александрыя, Троя, Трышчан: Перакладная белетрыстыка Беларусі XV—XVII стст (en be), Belaruskaya navuka, pp. 730. ISBN 978-985-08-1057-1. Bugay D. (2011). «Иоганн Густав Дройзен: Открытие эллинизма в немецкой науке об античности», История эллинизма: История Александра Великого (en ru), Akademicheskiy proyekt, pp. 3-16. Cawthorne, Nigel (2004). Alexander the Great (en en), Haus. ISBN 978-1-904341-56-7. Chiglintsev I.(2009).Izdatelstvo KGU. Chugg A.(2002).49(1) 8-26. Dandamayev M. A. (1985). Политическая история Ахеменидской державы (en ru), Nauka, pp. 319. Demandt A. (2009). Alexander der Grosse: Leben und Legende (en de), C.H.Beck, pp. 654. ISBN 978-3-406-59085-6. Fisher-Fabian S. (1998). Александр Великий: Мечта о братстве народов (en ru), Rusich, pp. 432. ISBN 5-88590-659-9. Faure P. (2011). Александр Македонский (en ru), Molodaya gvardiya, pp. 445. ISBN 978-5-235-03423-5. Gabriel, Richard A (2002). «The army of Byzantium», The Great Armies of Antiquity (en en), Greenwood, p. 277. ISBN 978-0-275-97809-9. Gafurov B., Tsibukidis D. (1980). Александр Македонский и Восток (en ru), Glavnaya redaktsiya vostochnoy literatury izdatelstva «Nauka», pp. 456. (2005) Medieval Science, Technology, and Medicine: An Encyclopedia (en en), Nova York: Routledge. ISBN 978-0-415-96930-7. Green P. (1991). Alexander of Macedon, 356—323 B.C.: A Historical Biography (en en), University of Califòrnia Press, pp. 625. ISBN 0-520-07166-2. Green P. (2008). Alexander the Great and the Hellenistic Age (en en), Orion Publishing Co. ISBN 978-0-7538-2413-9. Grin P. (2003). Александр Македонский: Царь четырёх сторон света (en ru), ZAO «Tsentrpoligraf», pp. 304. ISBN 5-227-01416-7. Hamilton J.(1965).12(2) 117-124. Harrison, I. F. (1971). The language of the New Testament (en en), Wm B Eerdmans, p. 508. ISBN 978-0-8028-4786-7. Hattendorff C.(2013). 17-58. Heckel W. (2008). The Conquests of Alexander the Great (en en), pp. 240. История немецкой литературы (1985). История немецкой литературы (en ru), Raduga, pp. 350. История французской литературы (1946). История французской литературы (en ru), Izdatelstvo Akademii nauk SSSR, pp. 810. Keay, John (2001). Índia: A History (en en), Grove Press. ISBN 978-0-8021-3797-5. Kornilov I. (2011). ««Царь Азии»: К вопросу о царской титулатуре Александра Великого», Antiquitas Iuventae (en ru), pp. 77-78. Kostyukhin I. A. (1972). Александр Македонский в литературной и фольклорной традиции (en ru), Nauka, pp. 189. Kovaliov S. (1937). Александр Македонский (en ru), Sotsekgiz, pp. 115. Kuzishchin V., Nemirovskiy A., Frolov I. i uns atres. (1980). Историография античной истории (en ru), Vysshaya shkola, pp. 415. Литература Востока в Средние века (1970). Литература Востока в Средние века (en ru), Izdatelstvo MGU, pp. 464. Lane Fox R. (2006). Alexander the Great (en en), ePenguin. Luniya, Bhanwarlal Nathuram (1978). Life and Culture in Ancient Índia: From the Earliest Claves to 1000 AD (en en), Lakshmi Narain Agarwal. Lurye I. S. (1965). «Средневековый роман об Александре Македонском в русской литературе XV в.», Александрия: Роман об Александре Македонском по русской рукописи XV века (en ru), Nauka, leningradskoe otdeleniye, pp. 145-168. Marinovich L. P.(1982).Izdatelstvo MGU. 22-65. Marinovich L. P. (1993). Греки и Александр Македонский: К проблеме кризиса полиса (en ru), Izdat. firma «Vostochnaya lliteratura», pp. 288. ISBN 5-02-017392. McCarty, Nick (2004). Alexander the Great (en en), Camberwell, Victoria: Penguin. ISBN 978-0-670-04268-5. Morkot, Robert (1996). The Penguin Historical Atles of Ancient Greece (en en), Penguin. ISBN 0-14-0-513353. Nawotka K. (2010). Alexander the Great (en en), pp. 440. O'Brien J. M. (1992). Alexander the Great: The Invisible Enemy (en en), Routledge, pp. 336. Ogden, Daniel (2009). «Alexander's Sex Life», Alexander the Great: A New History (en en), Wiley-Blackwell. ISBN 978-1-4051-3082-0. Pingree, D. (1978). «History of Mathematical Astronomy in Índia», Dictionary of Scientific Biography (vol. 15) (en en), pp. 533-633. Proskurina V. (2006). Мифы империи: Литература и власть в эпоху Екатерины II (en ru), Novoye literaturnoye obozreniye, pp. 328. ISBN 5-86793-424-1. Raman B. (1991). Notable Horoscopes (en en), Motilal Banarsidass, pp. 458. ISBN 9788120809000. Renault, Mary (2013). The Nature of Alexander (en en), Open Road Mija. ISBN 978-1480432949. (2010) A Companion to Ancient Macedònia (en en), John Wiley & Sons. ISBN 978-1-4051-7936-2. Rtveladze I. V. (2019). Александр Македонский в Трансоксиане. Походы. Историческая география (en ru), Evraziya, pp. 368. ISBN 978-5-8071-0412-0. Sacks, David (1995). Encyclopedia of the Ancient Greek World (en en), Constable & Co. ISBN 978-0-09-475270-2. Schachermeyr F. (1997). Александр Македонский (en ru), Feniks, pp. 576. ISBN 5-85880-313-X. Sheppard R. (2010). Александр Македонский: Армия, походы, враги (en ru), Eksmo, pp. 256. ISBN 978-5-699-39019-9. Shifman I. S. (1988). Александр Македонский (en ru), Nauka, pp. 208. ISBN 5-02-027233-7. Shofman A. S. (1976). Восточная политика Александра Македонского (en ru), Izdatelstvo KGU, pp. 528. Stoneman R. (1997). Alexander the Great (en en), Routledge, pp. 122. Stoneman R. (2011). «Primary sources from the classical and early medieval periods», A Companion to Alexander Literature In The Middle Ages (en en), BRILL, pp. 1-20. Surovyenkov D. (2007). «К вопросу об обстоятельствах смерти Александра Македонского», Antiquitas Iuventae (en ru), pp. 85-86. Tarn, William Woodthorpe. Alexander the Great (en en), Cambridge [England]: University Press. OCLC 606613. ISBN 978-0-521-22584-7. Thomas C. G. (2007). Alexander the Great in his World (en en), Blackwell Publishing, pp. 265. Yangulov S. (1997). «Личность и дела Александра Македонского в интерпретации Фрица Шахермайра», Шахермайр Ф. Александр Македонский (en ru), Feniks, pp. 3-9. Wood, Michael (2001). In the Footsteps of Alexander the Great: A Journey from Greece to Àsia (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-23192-4. Worthington I. (2014). Филипп II Македонский (en ru), Evraziya, pp. 400. ISBN 978-5-91852-053-6. Zuwiyya D. (2011). A Companion to Alexander Literature In The Middle Ages (en en), BRILL, pp. 410. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alexandre el Gran. Alexandre el Gran en Viquidites. Alejandro Magne; text arreplegat en Internet Archive Alejandro Magne o la demostració de la divinitat; text en PDF, arreplegat en Internet Archive. Predecessor: Filipo II de Macedònia Rei de Macedònia 336 - 323 a. C. Successor: Filipo III de Macedònia i Alejandro IV de Macedònia Predecessor: Darío III Codomano Rei d'Egipte 330 - 323 a. C. Shahanshah de Pèrsia 330 - 323 a. C. Història de Grècia Referències